Qüestió de noms.

El Joan Antoni Blaze Archs venia de fer una llarga estada a Salamanca, on havia estat treballant en la seva condició d’historiador en la selecció dels documents de l’arxiu anomenat de la Guerra Civil, que tenien relació amb Catalunya.

L’arxiu un cop retornats els documents a Catalunya passarà a denominar-se de la Memòria Històrica, i segons el Joan Antoni, tornarà la documentació original a totes les Comunitats, Ajuntaments i Particulars, que en foren espoliats en el període 1936-1978

El tema – com a quasi tots els catalans - m’interessava força, en el meu cas però s’afegia el coneixement tècnic dels arxius, i l’estimació per aquesta tasca concreta; quan als diferents suports, paper, pel·lícula, vídeo, imatges digitals i/o electròniques ,.... els conec suficientment, tant com perquè la xerrameca habitual dels nostres polítics, no em faci desviar l’atenció del veritablement important, els originals robats a Catalunya, finalment ens serien retornats !

Respecte del trajecte, Salamanca, Madrid, i el fet de que romandran en aquesta Ciutat, per un període no determinat, en feia pensar que els arxius rebrien un darrer expurgo, és a dir que abans de la seva devolució, tornarien a ser revisats i és retirarien aquells documents, que no fossin estrictament catalans, o representessin algun risc per als qui varen dur a terme l’espoli.

El Joan Antoni Blaze Archs , em va confirmar que dins de l’arxiu, hi havia les actes d’ incautacio, en les que de forma minuciosa - com acostumaven a fer els feixistes - és recollia qui n’havia estat el responsable “ la incautación se lleva a cabo bajo el mando y responsabilidad del Alferez Provisional XXXX, actuando como Secretario el Brigada XXXXy como testigos y auxiliares, los soldados xxxxxxxxxx, xxxxxxxxxxxx, xxxxxxxxxxx “ en algun cas, es donaven detalls del lloc de naixement dels citats, i quan als funcionaris de la Generalitat, se’ls citava també i fins en algun lloc, és recollia que “por resistencia a la autoridad legitima, por el Alferez XXXX se lleva a cabo la ejecución sumaria del funcionario XXXXX “

Tots o la major part dels qui varen intervenir directament en l’espoli, feien hores d’ara malves, però la eventualitat de que les accions dels seus pares o parents, pogués sortir a la llum pública, era un tema que molestava profundament als descendents, que s’havien manifestat a Salamanca, i que en algun cas, tenien altes responsabilitats de govern i/o d’oposició, en totes les instàncies del poder.

Coneixen però la dèria arxivística, tota la documentació expurgada, tornaria de ben segur novament a l’arxiu de Salamanca, faltava però saber sota quin nom la guardaran, podríem amics lectors fer-los alguna suggerencia, oi ? Botxins de Catalunya, Assassins d’arxivers, Lladres d’arxius ...... segur que en trobareu algunes de millors.

Ah!, el Joan Antoni Blaze Archs, i molta més gent d’aquest món de la investigació històrica, tenen còpia de totes i cadascuna de les actes d’incautació.

Cal deixar córrer el temps, però esteu ben tranquils que ningú dels malfactors s’escaparà del judici històric.

(©) Antonio Mora Vergés

Valldelcorb.info

Aquest era un dels punts de l’ordre del dia que havíem de tractar en la reunió del dissabte 26 de gener de 2.008, els membres de http://www.guimera.info/ ; estàvem convocats a l’edifici de la Cort del Batlle, a la Plaça Major d’aquesta Vila medieval, qualificada com conjunt històric, artístic, i monumental.

Sortia de Castellar del Vallès, abans de les 8,00 del mati; l’informe meteorològic preveia boires intenses i duradores a les planes interiors; habitualment qualifico aquest lloc com a “forat negre” , per l’oblit ignominiós que vers ell practiquen les comarques litorals, i molt particularment els barcelonins, polítics o no, La boira durant alguns dies o setmanes, ho transforma dissortadament en un “forat blanc”, cal afegir ara a l’oblit, el fred, l’aïllament, les gebrades i els inconvenients de l’hivern en aquestes terres oblidades !

A la sortida del túnel del Bruc, em trobava amb la boira, el meu projecte de recollir imatges d’alguns llocs de la Segarra, semblava frustrar-se; sortosament s’obria el cel, en superar el Coll de la Panadella, i assolia ben aviat el meu primer objectiu :
El poble de Sant Antolí, Altitud: 587 , és situat a la costa esquerra del riu Ondara. Està format per una sèrie de carrerons que en altres temps eren tancats per dos portals.Al cim del poble hi ha l'antiga església romànica, on dos o tres cops al any es fan activitats, la més important és el diumenge sobre Sant Isidre, que s’hi fa missa i benedicció del terme i un dinar de germanor. S’està restaurant l’església i l’entorn per a crear-hi una zona d’esbarjo.
Recollia imatges d’aquest llogaret encisador.
Continuava per l’antiga carretera Nacional II, fins a Sant Pere dels Arquells, Altitud: 528 :
El poble de és situat en un lloc ric en aigua, a la dreta del riu Ondara, al fons de la vall.Compta amb una vintena de cases, un grup de les quals forma una placeta interior, cosa que unida a l'origen monàstic del lloc ha fet suposar que el seu àmbit podia ser d'un antic claustre del priorat. El topònim, Arquells , podria també derivar-se d’aquest fet. L'església de Sant Pere dels Arquells, que avui no guarda cap vestigi del seu passat monàstic, és a la part més baixa del poble . Em va cridar l’atenció, el Pedró darrer vestigi possiblement del Comunidor, i l’escut Vaticà damunt la porta de l’església. La qualitat de Papa de Sant Pere, permet el lluïment d’aquest element; malgrat això, és una autentica raresa, que fotografio també amb delectança.
L'actual parròquia de Sant Pere dels Arquells era una canònica filial de la de Santa Maria de l'Estany. El 1084 hi consta l'existència d'una església que va ser dotada econòmicament, potser amb la intenció de fundar-hi un monestir. Més endavant, el 1100 el lloc fou donat a l'Estany perquè hi instaurés un priorat. En el decurs dels segles XII a XIV el lloc va tenir una vida relativament sòlida, però en caure en decadència la casa de l'Estany, aquesta també va perdre vitalitat
Es va secularitzar el 1592 i va passar a mans de Santa Maria de Montserrat, com a priorat, fins el 1835. Durant els segles XVII i XVIII va passar a ser més aviat una granja regida per un prior de Montserrat. Actualment és una parròquia

Feta la feina, segueixo el meu camí per arribar a l’hora prevista a Guimerà. Tinc temps encara per fer un talladet al Sant Jordi, i puntualment comencem la reunió de l’associació:

Més enllà de la posada en marxa de valldercorb.info, on ens convoquem i us convoquem a tots a una sessió de brainstorming [ tempesta d’idees ] que ens podeu fer arribar per correu electrònic, comprovem les noves aplicacions de vídeo instal·lades a la pàgina web de http://www.guimera.info/, que ens situen, o millor ens permeten continuar en el nivell superior, la champions league d’internet i no únicament de les pàgines en llengua catalana. Les estadístiques ens confirmen que superem llargament el miler d’entrades úniques diàries.

En el camí de tornada, prop d’Igualada en trobo novament amb la boira, que aprofitant les hores de la nit, embolcallarà amb la seva gèlida blancor aquestes terres, tant estimades per mi, de la Catalunya interior, del “forat Negre”.

© Antonio Mora Vergés

Nashville, Terrassa.

Arribàvem puntualment a les 22,30, alguns dels alumnes de la Neus Pino, [la teacher magnifica que en menys de tres anys havia encomanat el virus del country, amb major o menor intensitat a un nombre no inferior a tres-centes persones ] feien avui parodiant termes clàssics de la nostra cultura, la seva posada de llarg; entraven en un nou nivell de la seva afecció, ballar en un local ad hoc, juntament amb d’altres persones, en absolut nivell d’igualtat, no ja com alumnes que segueixen les evolucions de la seva mestra.

En la festa, al capdavall trobar-se amb els amics per fer qualsevol cosa, és sempre una festa, oi ? , ens retrobàvem : al Siscu, el Jaume, la Pia, , la Carme, el Miquel, la N.Conesa, la M.Comellas, l’ A.Alberola , la M. Dalmau, la Maria Jesús, la Susanna, la Kati , la M. Linares, M.Planes, la Fabiana, el R.Sanchez, la M.Terman, la M.Vilatersana, els Saez, la M.Garcia, la T. Castellà, Les germanes Laura i Lidia Corona,...... i força més a qui demanem disculpes per no tenir les seves dades, acompanyats en algun cas per les seves parelles, que assistien únicament en qualitat d’espectadors.

El local del Nashville evoca els edificis de fusta que tots associem a l’inici del country; pels qui veníem de l’amplitud de les sales de l’antiga fabrica Tolrà , potser en un primer moment, un xic petit. La sensació va desaparèixer amb els primers compassos del ball, en les peces més conegudes la proximitat entre els balladors, no permetia ja, el vell recurs de mirar com ho feien els companys del costat i/o de davant. És tractava no ja d’assajar, sinó de ballar al só de la musica !

Les hores se’ns van passar en una revolada, i passats ja dos quarts de dues, decidíem donar per acabada la festa, ens acomiadàvem de la resta que continuaria encara gaudint la nit, i que farien possiblement a principis d’agost d’aquest 2.008, un salt més en l’infinit aprenentatge del country, anar a ballar a Nashville, Tennessee, prop del riu Cumberland, als Estats Units de Amèrica !

D’organitzar el viatge se’n ocupa la Neus Pino, i teniu encara ocasió d’afegir-vos al grup.

(c) Antonio Mora Vergés

De la màquina a la màquia

Aquí trobareu la crònica d'un curt viatge en el que partint del present, hem tornat a l'alba d'una de les manifestacions primeres i diria que principals, de la vegetació en el nostre entorn. Les Garrigues, comarca de Lleida , quin nom deriva clarament de GARRIGA
GEOBOT. Comunitat vegetal constituïda per plantes de fulla endurida i persistent, entre les quals predomina el garric.. Procedeix de la degradació de l'alzinar o de la màquia , i es fa sobre sòls profunds . Es tractava de veure, i fotografiar, d'això bàsicament va la cosa amic lector, de guardar en imatges les restes d'un passat que en el cas de l'alzinar, la màquia o la Garriga, difícilment tornarem a veure en el seu esplendor inicial. Retratar i alhora senyalitzar adequadament ;també la natura es un atractiu turístic i ho serà més i més amb el pas del anys; a Catalunya hi ha més fagedes que la d'en Jordà, i cal que això es faci saber, i malgrat que en alguns casos la comunitat vegetal que es conserva sigui petita, serà justament aquesta petitesa, la que si cal la farà més valuosa. Penso en el entorn de Castellar del Vallès en el que visc, en una petitisima mostra de l'alzinar que es troba a la finca anomenada de Can Casamada, i que aixopluga encara tot un seguit espècies com els galcerans, i el boixgrevol, que de fet es conserven quasi únicament en aquell indret. Aquell tros de naturalesa, es un actiu del Vallès que s'ha de fer conèixer, i s'ha de defensar de qualsevol agressió.
Els autèntics actors d'aquesta història els podreu veure tot seguit :

garric :

BOT quercus coccifera , família de les fagàcies, arbust perennifoli de 50 a 200 cm d'alt, de fulles coràcies, de color verd clar lluent , sinuades i espinoses, i de fruit en gla. creix a la terra baixa mediterrània.
arçot:

BOT rhamnus lycioides , família de les rammnàcies, arbust molt espinós, de fulles estretes, lanceolades, i de pecíol gairebé indiferenciat; fa flors petites i axil·liars, i fruits negres. Viu a la terra baixa mediterrània, poc plujosa, sobretot a l'espinar alacantí de margalló i arçot, i a la màquia continental de garric i arçot.

Hi han d'altres espècies vegetals que acompanyen al garric i a l'arçot, i que conformen una Garriga avui, des d'aquí encoratjo a la gent de les Garrigues a recuperar-ne almenys una petita mostra, i ha fer-ne divulgació, al mateix nivell que ho fan del seu oli d'oliva, dels seus castells, de la seva cuina de caragols a la llauna i del seu passat àrab.

ANTONIO MORA VERGÉS (Castellar del Vallès)

La Popa de Castellcir, el castell formós.

Diumenge 20 de gener de 2.008, havíem quedat en trobar-nos a Castellterçol per esmorzar, i desprès apropar-nos a Castellcir, l’excusa era visitar el seu llegendari i més que famós castell o qal’at. Trobàvem boira des de Sant Feliu de Codines, que s’aniria espessint progressivament, fins ésser quasi solida en arribar davant la Violeta; aquest establiment feia vacances des del 9 i fins al 23 de gener, i ens reuniríem a La Teula amb el Toni i la Raquel, per donar bon compte d’un esmorzar de forquilla i ganivet : Peus de porc amb llagostins, bacallà a la romana, llom de porc, pa amb tomàquet, cigrons amb cansalada, un bon vinet, una ampolla d’aigua, i quatre cafès amb llet, ens prepararien el cos per suportar alhora, el fred, la boira, i l’intens programa que els tenia preparat.

Ens aturaríem breument per veure i fotografiar la Taula de Castellcir; seguiríem fins a Sant Andreu, on amén d’admirar l’església romànica, ens confortaríem una vegada més amb les boniques paraules que hom pot llegir en un monòlit situat en el parc que hi ha a la façana posterior :

No ens manqui valentia

Per estimar la Pàtria :

Déu ha creat els pobles.

Advertim moviments de terra en aquell tram de la riera de Castellcir, que atribuïm [ ens caldrà confirmar-ho ] a l’esperat pantà per garantir mínimament l’aigua de boca, en aquesta població del Moianès.

El tram fins a la Popa el faríem a causa de la intensa boira pel camí ample, i entraríem al castell per la seva part més fotogènica. En assolir aquella alçaria, quasi com un miracle, s’esvairia la boira i podríem fins i tot esmorzar davant de l’ermita, mentre un sol reparador ens acarona i ens eixuga la roba. Tots plegats : El toni, la Raquel, la meva esposa i jo mateix, agraïm con un do de Déu, aquell moment de pau i serenor.

Advertim la manca d’alguns elements ornamentals, que ens temem hauran passar a formar del boti des vàndals, brètols i altres energúmens inclassificables, que dissortadament augmenten de forma exponencial.

Fem la tornada amb la màxima cura i atenció pel camí estret i sinuós que neix prop de les escales, arribem sense contratemps novament davant la Torrassa dels Moros, i un cop superada la porta ens trobem fins a dos grups d’excursionistes amb força quitxalla que ens preguntem com arribar al castell. Més enllà de la nostra explicació, l’objectiu és ara visible; els esperonem amb la frase de sempre; com a molt mitja hora !

En el camí fins a Castellterçol, novament la boira fa acte de presencia, i ens acomiadem del Toni i la Raquel, de forma ràpida tota vegada que la temperatura ha davallat fins al 4 graus. Ens trobarem la Passada de Sant Antoni en creuar Caldes de Montbui.

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

El Negundo que s'enyora del mar.

Parlem amic lector d’un arbre, oriünd de l’Amèrica del Nord, en la zona oriental, i quina destinació principal és ornamental; el podeu trobar esmentant dins del catàleg d’arbres i arbredes d’interès general, com el Negundo de la Font.

L’arbre d’aquesta història el podreu veure a Talamanca, Valls del Montcau, Comarca del Bages, Catalunya profunda, terres del “forat negre”; ho podríem fer també a Talamanca del Jarama, ciutat castellana que alhora que manté les seves arrels i tradicions històriques, gaudeix d'un envejable desenvolupament econòmic ; i fins a la Regió de Talamanca a Costa Rica, lloc on podem presumir que va nàixer l'acer negundo quina observació era l'objectiu de la nostra sortida.

El Joan Antoni Blaze Archs , - l’amic historiador al que demanaven com sempre el seu parer sobre la qüestió - en la seva tesi contempla com a possible que l'arbre ens vingués d’Amèrica o per la via d'un Indiano retornat a Talamanca, o per la portada posterior al mal anomenat descobriment l’any 1.492 i que fos l'actual Negundo un rebrot d'aquell.

La tesi de la Silvia de Santa Mònica, val a dir que força més arriscada, planteja la possibilitat que fossin els víkings qui portessin les llavors recollides en el seu desembarcament en aquelles terres, i que l'arribada a les Vall del Montcau, fos conseqüència de la emigració dels pobles del Nord, que donarien també el nom de lloc TALAMANCA. En aquesta tesi, lloc sense mar.

En qualsevol cas, calia anar a veure aquest Negundo de la Font, que a l'abric de la riera de Talamanca trenca totes les previsions – sobretot quan a longevitat - per als exemplars de la seva espècie.

Ho fèiem el dissabte 19 de gener de 2.008, sota una intensa boira, que ens acompanyaria des del moment que superàvem el Coll d’Estenalles, prop de les 9,00 del mati , fins al moment en que retornàvem al nostre Vallès, passades llargament les 13,00 hores. Viatjàvem : El Joan Moliner i Manau, el llegendari sherpa de les Valls del Montcau, el Tomàs Irigaray i López , i el Feliu Añaños i Masllovet, ambdós fotògrafs de reconeguda vàlua en el món de l’excursionisme, la natura i la conservació del nostre patrimoni històric i monumental; em feien tots plegats l’honor – una vegada més – de confiar-me la tasca de cronista.

Trobàvem l’arbre sense fulles, a la font situada a la baga del castell, acompanyat per uns exemplars de plàtan, en la perpetua contemplació de la Mussarra, a la riba contraria, dins ja del terme de Monistrol de Calders. Del lloc n'era el propietari el senyor del castell, però consuetudinàriament la utilitzava tot el poble per recollir aigua i com a safareig comunal (actualment tapat per un enrajolat vermell al costat del brollador, l’obra del qual data del 1701).

Feta la feina principal, anem a fer un tom pel poble, curull de llocs d’interès; l’església de Santa Maria (segle XI), d’estil romànic, n’és un exemple. L’edifici actual mostra les ampliacions del segle XVIII que transformaren la planta original de creu llatina (una nau) en una planta basilical (tres naus). A la façana, destaca el rosetó, el campanar i la portalada amb dos arcs de mig punt dovellats, ornada amb arquivolta i capitells d’estil corinti. Darrera, l’absis és cobert amb volta de quart d’esfera i ornamentat amb arcuacions cegues i finestral de triple arcada. Dissortadament està tancada, com la majoria de temples en aquests temps.

Anem per carrers empedrats fins al casal senyorial amb la torre , que construïren al segle XVIII, els Castellbell; A Talamanca l’any 1717, les tropes borbòniques enderrocaren el castell, fatalitat que compartiren bona part dels castells de la Catalunya Vella.

La boira persistent , la humitat elevada, i la bona fama de Cal Ros, juntament amb la necessitat de recuperar-nos una mica, ens portaran a l’emblemàtic bar restaurant de Talamanca, on prendrem un cafè.

Ens arribarem encara fins a Santa Magdalena, per recollir les imatges esfereïdores de l’abandó absolut en que es troba aquesta ermita romànica.

© Antonio Mora Vergés

L'anunci.

El Frederic Estruch i Vidal, riquissim comerciant de Barcelona, on tenia oficina oberta, al carrer de Nàpols, 129 entresol; vivia habitualment a la seva torre de Castellar del Vallès, o de Sant Feliu del Reco, si així us agrada més, tot i que amb ell, aquesta disquisició entre la urbs i la seva pedania ,li semblava – com tantes i tantes coses – una pèrdua de temps, i per a ell, l’element temps, feia molts i molts anys que havia esdevingut l’autèntic valor.

Li faltaven pocs dies per arribar als seixanta anys, havia esmerçat tota la seva vida, en mantenir i àdhuc augmentar la fortuna familiar ,que s’havia consolidat a la Ciutat de Cardona, on els primers Estruch i Vidal, jueus , s’havien dedicat al préstec de diners, sota la protecció de l’aleshores Comte de Cardona ; no havia estat gent dificultós establir l’origen de la família, ja que juntament amb les dades de l’arxiu de Cardona, hi havia l’arxiu dels Estruch-Vidal, - que en aquell moment romania encara a l’estat de Ohio- tota vegada que a criteri d’altres membres de la família, les coses polítiques a Espanya, estaven lluny de poder-se considerar estables, en la mesura no tant que pervivien persones vinculades al període feixista – que n’hi havien - com que els partits d’àmbit estatal, mantenien estructures fortament antidemocràtiques i àdhuc en algun cas, fins i tot mafioses en el seu comportament.

S’havia oposat en el seu moment a eliminar la lletra h de la terminació del cognom, com aconsellava una part de la família, perquè tot i que certament era un element que posava de manifest la procedència jueva dels Estruch, com la major part dels que duien cognoms acabat en ch – cosa que no succeïa amb el Vidal, tot i tenir-ho comprovat documentalment – a ell, no li semblava que aquest tret s’hagués d’amagar, i menys encara en el món de comerç, on justament acreditar la pertinença a aquesta comunitat, constituïa una garantia de seriositat addicional, que donava tranquil·litat als mercats.

El Frederic arribada ja la seixantena, s’avorria !, durant els anys d’activitat laboral, no havia sentit mai aquesta sensació, però ara, sols ell i la dona a la casa de Castellar del Vallès, els dies se li feien eterns; i com de diners en tenia i molts, va pensar que podria comprar allò que li mancava, un amic ! ; i és va decidir a posar un anunci, i aquí comença realment aquesta història !

Va fer una llista de les coses que NECESSARIAMENT havia de tenir la persona que es buscava, i també un a llista, de les que NO HAVIA DE TENIR. Li va semblar que enllestiria ben aviat la feina, i dit i fet, va començar :

Li agradaven les persones cultes, agradables i conversadores; així doncs “l’amic” hauria de tenir aquestes característiques, però en realitat que volia dir, culta ?, havia de tenir un títol universitari ?, calia un determinat nivell de coneixements ?, com s’avaluava aquest ítem ?. Desprès vindria definir agradables, que era agradable ?, que et donin sempre la raó, és agradable ?, que mai discrepin dels teus punts de vista, és agradable ?. Conversador ?, que xerra sempre ?, que no es fa mai pesat ?, que et provoca les ganes de xerrar ?.

No semblava senzill definir els trets NECESSARIS, potser fora més senzill, fer-ho al revés, oi ?.

No li havien agradat mai les persones amb barba, li semblava que amagaven alguna cosa – com així és de fet -: Tenia doncs un tret clar, BARBA, NO !, desprès li va semblar que potser també hi havia qui duia barba, per raons estètiques, per amagar – si – alguna cosa, però en positiu, una cremada, una cicatriu; així doncs ?, BARBA SI, O , BARBA NO ?.

De sempre, els negocis amb els àrabs li havien semblat arriscats, a més de dur en ocasions barba, acostumaven a tapar-se exageradament – per un occidental – el cos, això li desagradava profundament, però recordava també, algunes trobades amb àrabs a Turquia, a Algèria, a Egipte o a Jordània ,... on s’havia sentit com a casa seva, on la sensació de protecció, d’amistat, havia estat perfecta; així doncs ?, ÀRABS SI, O ÀRABS NO ?

Els negres, xinesos, mongols, indis, i indis sud-americans, i algunes ètnies més ,li feien una certa por, se’n malfiava obertament !. No podia però oblidar el tracte cordial, amical, tendre quasi, de persones com el Konrad n’Mba, al que havia conegut a Guimerà, i que dir de Ghandi ? o de Confuci ? o de Neruda ? , o .... ; així doncs ?, tampoc aquí podia fer una afirmació apriorística !

Va voler definir el terreny polític ; no li agradaven els nacionalismes radicals, i això li feia desqualificar a qualsevol persona amb vinculacions amb els partits espanyols; que malgrat el que deien ser, tenien en el context europeu, fama de genocides i antidemocràtics !, tampoc però, podia admetre persones com el bocamoll català, que ofenien només a l’obrir la boca, i semblaven estar constantment disposats a encertar una guerra civil !. Millor no parlar de política, oi ?

De religió ?. Li va semblar que a un Estruch, jueu , de Cardona ; aquest era un tema, en el que de totes, totes, el millor que podia succeir, era que no se’n parles, ni poc ni gaire, oi ?

Al Frederic se li començava a fer evident, que la tasca de definir els trets bàsics, d’un amic, no era gens senzilla, i alhora, intel·ligent com era, veia que la major part dels atributs positius, o es donaven gràciablement o no és podien donar !. L’amistat de fet, era una relació gratuïta !, només des de la llibertat és podia ser amic d’algú !Va tenir la constatació d’això, un dissabte de juny, quan caminava sol, per la riera seca, a escassos metres de l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, i és va trobar amb un grup d’homes d’edat més que mitjana, que acompanyants d’un gos fox-terrier [ gossa ] de nom Bruna, caminaven tot i xerrant amicalment, sobre les qüestions típiques de la setmana, els esports, el temps, la política ,... i que el varen acollir obertament, quan els va demanar d’ajuntar-se amb ells, que anaven – sembla que de forma habitual – fins al Pi de les Quatre Besses, la Vall Deliciosa i alguns llocs mes de nom encisador, que no recorda ara.

Deseguida és va sentir part del grup !, i abans d’arribar al camí del Dalmau, ja era ell l’encarregat de llençar les pedres que la Bruna aniria a buscar de forma infatigable !. Li va semblar el mati més feliç de la seva vida !.

Va constatar però, que no sempre anaven junts, i que justament això, el fet d’atendre obligacions diverses, família, associacions, articles ,... feia que les trobades – quan és podien produir – fossin encara més agraïdes, això doncs era l’amistat !. Facilitar que els altres poguessin gaudir d’uns moments especials, quan també nosaltres tenien l’ocasió de fer-ho !. I sense compensació econòmica !

El grup no tenia jerarquia, així doncs no hi havia cap, ho va entendre quan el Jaume va comentar que el proper dissabte tenia un compromís familiar, i l’Antoni que aniria a una excursió amb la Fundació Caixa de Sabadell, i el Jordi, que marxàvem a l’apartament de Girona; únicament l’Antonio, el que tenia com a propietari de la Bruna [ que va comentar que únicament la treia a passejar però que la gossa era de la seva filla ] , va dir, que llevat d’obligacions de darrera hora, el podia trucar el divendres i possiblement podrien tornar a sortir, i li va comentar alguna cosa, d’anar fins a Castellcir a veure el Castell de la Popa.

La tarda d’aquell dissabte, El Frederic Estruch i Vidal, riquissim comerciant de Barcelona, va entendre, que depenen de les obligacions familiars de l’Antonio, de l’estat de salut de l’un i altre, i de tot un seguit de qüestions, respecte de les que no tenia ni coneixement ni possibilitat d’influir, podrien sortir novament a passejar en companya de la Bruna, i que això a les alçades de la vida en que és trobaven ambdós, era tot el que és podia demanar, i per descomptat, el mes semblant – sense ser-ho – a tenir un amic !

Amic lector, si ens tens algun d’amic/ga, cuida’l, perquè veritablement, qui te un amic te un tresor, i si com succeeix en aquesta història no fos així – som molts els casos – gaudeix al màxim de totes les ocasions de relacionar-te amb d’altres persones !

Ah! , no perdis el temps pensant en posar un anunci per a trobar amics, aquesta és una tasca, que només es pot fer de forma desinteressada; d’altra manera jo no parlaríem d’amistat, oi ?

© ANTONIO MORA VERGES

Els Mossos d'Esquadra, o l’èxit absolut quan a generar odi cerval.

Algú ho justifica en les imatges esfereïdores en les que un grup d’agents d’aquest cos policial, dins de les seves dependències duen a terme, el que podem qualificar provisionalment com ; abús de superioritat, us innecessari de la força, i que potser en algun país democràtic – no és el cas d’Espanya – podria consistir en l’execució del delicte de tortures.

Certament la pel·lícula fa poca cosa en la línia d’augmentar l’amor i el respecte dels qui viuen i treballen a Catalunya, vers els qui han escollit –voluntàriament- la feixuga carrega, de interpretar en tot moment que és exactament la llei i l’ordre, i aplicar-ho de forma automàtica.

El cert però, és que venim d’on venim, i tots som fills dels nostres pares i mares; en la memòria col·lectiva dels dies eterns d’aquella dictadura, imposada segons deien por la Gracia de Dios, molts recordaran la por, el patiment físic i moral, i sobretot, sobretot que els Mossos d’Esquadra, ja formaven part – petita val a dir-ho – de l’aparell repressiu de la dictadura feixista. Oficialment s’ocupaven aleshores de vetllar per la seguretat dels edificis de la Diputació de Barcelona, hereva pel designi del Generalíssim – cal recordar-ho sempre – de la Generalitat de Catalunya, vençuda i desarmada, com la resta del Ejército Rojo.

Altrament lluny del fair play català, s’ha volgut ser més papista que el Papa, i per evitar dubtes, s’han acabat generant desconfiances, temors, rancúnies, i en alguns col·lectius un odi exacerbat, que dissortadament ens portarà a viure episodis semblants, als que ens ofereix cíclicament el nostre veí francès.

En un sistema democràtic, l’administració s’ha de comportar amb una exquisida neutralitat; conductes com la retribució econòmica dels funcionaris públics, en funció d’imposar un determinat nombre de sancions; o com en el cas denunciat pel col·legi de Gestors de Catalunya, en les pàgines del Periòdic de Catalunya, al proppassat maig de 2.007, quan als funcionaris d’hisenda per la percepció de primes en relació a imputar de frau, a més i més contribuents; reben a banda del rebuig social, la sanció política i àdhuc judicial adequada. En aquest sentit la ciutadania ha trobat a faltar la veu del Parlament de Catalunya.

Val a dir que en un context econòmic dur per la major part de les famílies treballadores, el coneixement , la percepció i fins únicament la sospita, que des de l’Administració es fomentem aquesta mena de pràctiques irregulars, fa difícil, i/o dissortadament posa en greu risc, la continuïtat d’aquest sistema “formalment” democràtic, i alhora ens col·loca a tots plegats en greu risc de patir les conseqüències d’una violència social, que certament és del tot evitable , únicament amb l’aplicació de la Constitució de 1.978 i les lleis ordinàries.

Aquí conclou l’anàlisi - encertat o no - quan a les causes que ens expliquin en alguna mesura l’odi cerval que desperta en alguns col·lectius la nostra policia; els Mossos d’Esquadra.

La pregunta de la màxima importància amic lector és : Que podem fer a nivell personal i col·lectiu, per donar la volta a aquesta situació ?. Si en teniu, agrairé com sempre les vostres respostes.

© Antonio Mora Vergés

Rocamur, el testimoni d'un Castell o Qal'at.

Iniciem un pelegrinatge en primer lloc pels espais propers on està documentada l’existència d’un Castell; i ho fem amb la voluntat de documentar i fotografiar – si s’escau – les darreres pedres i/o edificacions que miraculosament hagin superat l’abandó, l’oblit i el pillatge, al que de forma sistemàtica s’ha sotmès el patrimoni històric català.

Rocamur, dins els límits de l’anomenat Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac, és un d’aquests espais propers on està documentada l’existència d’un Castell. Seguirem en la nostra recerca les indicacions més elementals sobre el tema que son :

El castell o Qal’at àrab no era inicialment gaire més que una torre massissa, de planta quadrada o rodona al damunt d’una roca estratègica o una punta de muntanya , protegida de vegades amb un mur. En aquest tipus d’edificacions no s’usaven pas sempre la pedra i la calç en tota l’estructura sinó que en molts casos aquesta es completava amb parets de tàpia i amb uns aparells de fusta anomenats tapieres. En algun cas – això serà l’objecte de la nostra recerca – feien uns forats i/o ancoratges a la roca, per col•locar-hi les fustes sobre les que construirien una plataforma que els permetia augmentar el radi d’observació, alhora que els aïllava de la fredor i/o la humitat de la pedra nua.

Els meus amics, Toni i Raquel venien a esmorzar a casa com a pas previ a la nostra sortida; torrades, embotits, pastes i cafès amb llet, que complementaríem amb una poma i una mandarina quasi a migdia, ens donaven les necessàries forces per assolir el nostre petit repte.

Deixàvem el vehicle a la urbanització de les Marines, dins del terme de Sant Llorenç de Savall, i des del Coll de Palomeres, , seguint la carena de la serra del Bonaire, fins el Coll de les Comes, i la Pedra de l’Àliga, agafàvem un corriol fins al Puig Gavatx; arribaríem finalment fins a Rocamur, superant un seguit d’obstacles – entre d’altres un tronc que barra el camí – en els que hom veu palesament la voluntat – la mala voluntat – de l’administració quan a facilitar l’accés al medi natural. Recordar només que justament la titularitat de l’Administració Pública, està justificada en el fet de facilitar-nos a tots plegats l’accés.

Recollíem imatges de fins a tres trossos de mur , que clarament conformàvem el límit exterior per la cara del mati; ens hauria agradat accedir a la base superior ,per comprovar justament l’existència d’algunes restes que ens confirmessin la utilització d’aquell espai, en la tasca de guaita i vigia. Em deia el Toni que el bon Déu no ens ha cridat per la pràctica de l’alpinisme. Desistíem finalment, i donàvem per bona la informació que situa en aquell punt – inaccessible hores d’ara – els basaments d’un edifici.

Des d’aquella alçada contemplàvem en direcció nord les restes del Castell de Pera, més enllà i ja amb ajuda dels prismàtics , el Castell de Granera, i davant nostre, majestuós en la seva superior alçaria el Monestir de Sant Llorenç del Munt, en algun moment Senyor de totes les terres que podíem albirar.

En la tornada fins al vehicle explicava als meus amics, la història que podreu trobar també a www.relatsencatala.com en la que s’explica la raó per la qual, el lloc és coneix també amb un altre nom: La Roca Mur, també dita, la màquina de tren. Ho podeu comprovar col•locant aquest títol en el cercador.

© Antonio Mora Vergés

Tines de les Balmes Roges

El trajecte des de Sabadell, el fèiem en aquesta ocasió per l’autopista Barcelona-Manresa, que deixàvem a la sortida del Pont de Vilomara, un cop allà, al principi de la carretera que porta fins a Rocafort, passada la rotonda, agafàvem el primer carrer a la dreta, i convertit ja en pista de terra, continuàvem tot seguint el curs de la riera, just fins a la Casa Nova [ val a dir, que més enllà del nom, aquesta finca presenta un aspecte de total ruïna i abandó ] , deixàvem el cotxe en aquell punt , on s’aixeca una paret de roca damunt de la riera, passàvem caminant per davant de la casa, i això ens permetia comprovar con certament, només li resta el nom, a la Casa que un dia senyorejava la contrada. El llit sec de la riera ens permet creuar per damunt d’un rocam magnífic que només el pas constant de vehicles podrà acabar trencant, i esperem certament que això – en el millor dels casos – trigui encara molt en succeir.

Desconec absolutament la matèria que dona aquest color roig a les balmes que trobem al final del camí que creuant la riera a l’alçada de la Casa Nova permet fer l’ascensió fins al Puig Gili, el trànsit – més que incontrolat, diria que quasi propiciat – de vehicles motoritzats, cotxes, quads, motos ,... dona un to fosc, brut i trist a la vegetació majoritàriament arbustiva d’aquest zona del terme del Pont de Vilomara, en el camí veiem aïllades en la vegetació, inaccessibles quasi, les tines de la Lluça i més endavant les tines del Mal Pas , trobem també com a mostra d’una absoluta irresponsabilitat , un cartell de color groc , com a tota senyal de l’activitat d’apicultura que algú desenvolupa justament a la mateixa vora. Preguem per tal d’evitar-nos un ensurt, i preguem encara més, perquè alguna autoritat – n’hi ha tantes ,ara ! - faci retirar els eixams d’aquell punt, en evitació d’alguna tragèdia que ens consta haver estat denunciada per més usuaris d’aquest espai natural.

Quasi al final del camí, orfe de tota indicació, arribem a la que podem denominar regió de les balmes roges; certament n’hi ha més d’una, i al llarg dels segles en totes elles s’ha donat un aprofitament per parts dels homes, en un primer període possiblement només com a lloc per trobar protecció, i més endavant com espai auxiliar en les tasques ramaderes i agrícoles; de la primera utilització en trobem mostres en almenys dues de les balmes, la primera a la que batejàvem com la balma del Tomás, perquè fou justament aquest excursionista i fotògraf el qui aconseguí accedir-hi , no sense danys de consideració tant en l’aspecte físic – talls i esgarrinxades – com pel que fa a la pèrdua i/o trencament d’alguns elements del seu equipament; caldria una mínima acció per part de les autoritats del Parc, per refer l’accés que l’abandó de l’activitat agrícola fa més de 200 anys ha acabat per esborrar. La segona i més popular, batejada justament com la de les Tines de les Balmes Roges, pel fet que sota la balma, trobem en un primer punt, fins a dos tines que buidaven per la mateixa cabana, i dins de l’espai, que compartien alhora, bèsties i persones ,una tercera. L’ús com a corral per guardar bestiar, per les restes que trobem al terra de la balma, es practica avui encara. Val a dir que això ens fa sentir contents, perquè ni que només sigui per egoisme, l’usuari de l’indret farà el possible per evitar la seva ruïna absoluta.

L’ascensió de quasi sis quilometres, ens ha obert la gana, i assentats als esglaons que permetien accedir a les tines, amb un paisatge d’intensa verdor, minorada només per una lleugera boira baixa , donem bon compte del nostre esmorzar frugal.

Fins al cotxe ens espera encara, un bon tros de camí pedregós, tot i que el major perill el trobem no tant, en una possible relliscada , com en la col•lisió amb algun dels vehicles, que sense cap mena de control pugen i baixen per aquests camins, accelerant la seva destrucció i propiciant l’abandó de la practica de l’excursionisme, que certament només en un indret com aquest, te la consideració d’esport de risc !

© Antonio Mora Vergés

Els Reis de la meva vida.

El primer de tots va nàixer justament un dia 6 de gener de l’any 1.910, amb els anys, seria el meu pare, i també el meu millor amic. Tinc plena consciència de ser únicament una anella més en aquest infinita cadena que es la humanitat, em sento enllaçat fortament amb les anteriors, i les posteriors.

El meu pare, també Antonio de nom, em va ensenyar sobretot a ser un home íntegre, això a ell en el seu moment li va comportar greus problemes, però en el meu record, sempre està clara la seva resistència a qualsevol abús, fos qui fos, el qui el dues a efecte. S’estimava – diria quasi que al mateix nivell - al país – Catalunya , que a la família, i també, també em va encomanar aquest rauxa.

Al meu torn, amb la col·laboració de la meva esposa, sóc pare de dues filles, la Montserrat i la Núria, i més enllà de poder-los donar estudis superiors, he procurat transmetre’ls el que penso son valor bàsics, la integritat personal i l’amor a Catalunya.

Avui, la Montserrat ja ens ha fet avis, l’Oriol i la Júlia, ens acompanyen al nostre tradicional esmorzar de Reis, on degustem – tots junts - un cop l’any la xocolata desfeta, amb pa torrat, xurros i pastes; avui dia 6 de gener de 2.008, com dissortadament fa uns anys només ens faltava el meu pare.

Els meus regals millors estaven compartint la taula, la mare, els sogres, els gendres, les filles, els nets, i l’esposa que fa més de 31 anys s’ha convertit per a mi en la companyia més preuada .Li dic poc però.

Amb tot, com cada any, també m’han deixat un pijama, i uns tirants – sembla que veuen clar que ja em cauen els pantalons - ; els agraeixo sobretot el regal – un any més – d’aquest esmorzar típic, preludi d’un esclat d’alegria quan els menuts obren els paquets d’on sorgiran, cuines, vehicles, nines, jocs de taula , i cada cop més joguines electròniques; fruita del temps !

Puc deixar ja escrita la meva carta per l’any 2.009. Que ens tornem a trobar tots en bon estat de salut, en l’esmorzar de Reis !

© Antonio Mora Vergés

La cripta d'Oristà.

Entravem a l’església de Sant Andreu d’Oristà, pocs minuts desprès de les 12,00 hores, l’ofici dominical havia començat, i ens va semblar .- a la meva esposa i a mi – atès el fet que l’oficiant està d’esquena a la porta, més prudent quedar-nos en aquell lloc fins a l’acabament de la Santa Missa.

En acabar ens vàrem saludar amb el Ramon Noguera i Posa, l’empleat municipal que m’havia facilitat el telèfon de la parròquia, i que farà d’enllaç entre Mn. Àngel Franquesa Burdó, i jo.

Hi ha en relació a aquesta església una minsa informació que arreu trobeu repetida, i que en síntesi diu :

Documentada al segle X, però renovada a finals del segle XVIII, dotant-la d’unes característiques entre barroques i neoclàssiques.
La primera notícia que se'n té és del 923 quan pertanyia al castell d'Oristà.
Durant el segle XVI es van haver de fer reparacions pel mal estat d’alguns elements de l’església. La primera vegada que es parla d’una cripta romànica és al 1589.
Un segle més tard es va construir una església nova, el cor de la qual va quedar molt insegura i va ser enderrocada, de manera que la cripta va quedar amagada, però gràcies a la descripció acurada que en va fer el bisbe Pascual durant la seva visita al lloc del 1358, es va poder trobar l'any 1969. La única part romànica que ha subsistit és la cripta, situada sota el nivell del temple. Impressiona per la seva puresa arquitectònica. La Cripta és un espai de petites dimensions, format per tres naus, sis columnes i un petit altar amb dos vitralls d’alabastre al seu darrera. De planta rectangular, la meitat de la qual no té columnes per a aguantar el sostre. Hi ha tres naus longitudinals dividides per columnes enllaçades per arcs de mig punt i a cada quatre elements de suport s’alça una volta d’aresta. Només queden cinc de les columnes originals quatre de les quals estan en un costat del temple i una al bell mig d'ell.

Mn. Àngel Franquesa Burdó, ens explica com amb l’ajuda del jovent d’Oristà, malgrat haver-se desestimat desprès d’unes primeres cales, l’existència d’una església o capella situada en un pla inferior al de l’església principal, durant mesos i mesos es va treballar en la recerca d’alguna paret. Finalment en aparèixer una parer feta amb la tècnica dels opus spicatum molt habitual en els marges, l’esforç de tots plegats va trobar el seu premi, darrera hi havia una paret de pedra desgastada !. La troballa va fer sumar als homes d’Oristà en aquella tasca, i tothom en acabar la seva jornada de feina, anava a l’església per ajudar en el buidat i retirada de la runa; finalment van a aparèixer en la seva totalitat els murs del temple romànic. Un cop feta la troballa, vindrien els tècnics que acabarien deixant l’espai tal i com avui el podem veure.

Cap dins del possible, que inicialment hi hagué una primera església pre-romànica, sota l’advocació de Sant Martí , les grans pedres que podem veure en la paret de l’altar vindrien a confirmar aquesta tesi; l’accés al temple es faria en aquell moment per la part baixa. El creixement d’Oristà demanaria una ampliació, que és faria ja amb la tècnica romànica, i donaria com a resultat un edifici possiblement de dues plantes i/o nivells; l’accés al temple continuaria fent-se per la part baixa. Les obres fetes l’any 1.775 aprofitant la bonança econòmica i demogràfica, comportarien el cobriment de la cripta, i la dedicació del nou temple al actual patró Sant Andreu.

A reserva de les correccions i/o modificacions que pugui introduir-hi Mn. Àngel Franquesa Burdó

Adreça : Parròquia d’Oristà. - 08518 – Oristà
Visites, Tel: 93 812 80 30

© Antonio Mora Vergés

Pregar

No trobareu gaire informació quan al significat precís d’aquest mot. Tothom però, fins els agnòstics i/o ateus, en alguna ocasió hem pregat; l’ajuda d’algú, una resolució, una resposta; els creients també un miracle, allò que hom no pot esperar previsiblement que succeeixi. I també tots en alguna moment hem agraït; l’ajuda rebuda, la resposta amatent, el consol d’un amic; els creients també que finalment succeís allò que hom no pot previsiblement esperar.

Tinc el costum de començar el dia fent una pregaria molt coneguda, el parenostre , en la que m’he permès fer-hi alguna modificació; enlloc de : així com nosaltres perdonem als nostres deutors, dic ; ajuda’ns a saber perdonar als nostres deutors. El canvi únicament en el supòsit de cantar aquesta oració, implica diferència, feu la prova.

Venim d’un conreu sistemàtic de l’odi que lluny de disminuir s’incrementa, com a conseqüència directa de la major interacció entre persones de diferents races i/o creences. No serà fàcil reduir o invertir aquesta tendència, que amb la boca grossa, pregonen abastament molts dels nostres polítics.

Aquesta insistència meva quan a demanar, ajuda’ns a saber perdonar als nostres deutors, parteix d’un plantejament egoista, quan existeix un odi intens, visceral, quasi físic, la vida esdevé difícil; no hi ha altre tema ni qüestió que l’odi i l’objecte [llengua, persona, cultura] que elgenera !

M’agrada tenir a la meva memòria quan faig la pregaria; a la persona coneguda que pateix una malaltia i/o una aflicció; als grans i als petits de la família, en tant que més desvalguts; a tothom que conec i estimo, però també als que no estimo, justament perquè no els conec.

Entenc que donar gràcies és el mínim que podem fer; per la vida que tenim, per la família, pels amics, també pels enemics; ¿que faríem sense ?. De vegades agrair costa, no únicament a Déu, sinó també als altres éssers com nosaltres. ¿ Dius gràcies a la teva esposa, al teu fill, al teu germà, al teu amic , al company de feina ?

Això no fa canviar les meves conviccions polítiques, ni fa tampoc - malgrat que sempre ho demano – que controli millor aquest caràcter meu , que en ocasions es manifesta amb un geni extemporani.

Quan tinguis la teva pregaria, no tots som cristians, ni fins creients. Segueix tu també aquestes pautes tant senzilles. Segur que t’anirà bé !

© Antonio Mora Vergés

Oristà i el Museu de terrissa dels Països Catalans

Perot Rocaguinarda, el cabdill Nyerro , malson de les forces reials i dels Cadells, fill d’Oristà, dona nom al Museu de Terrissa dels Països Catalans, que fa bona en trobar-se instal·lat en aquesta població, la dita “ al pot petit i a la bona confitura “ ; sens dubte estem davant d’una gran instal·lació museística , quina sola contemplació justifica sobradament visitar aquesta Vila, de quina importància històrica, en dona fe, el títol de Marquesos d’Oristà que feien servir els Reis d’Espanya.

En restàvem impressionats la meva esposa i jo, desprès de contemplar ceràmica catalana de Quart, La Bisbal, de Verdú, de Tivenys, de Miravet, de….; Manises i altres indrets dels país València, i fins mostres de la ceràmica prehistòrica de les Illes. Molt, i molt complert, seria una primera definició del que podeu trobar en aquest Museu de Terrissa dels Països Catalans.

Mn. Àngel Franquesa i Burdó, és com tants i tants altres sacerdots de les nostres ciutats, viles i pobles, un regal del bon Déu, al poble de Catalunya, i únicament això pot explicar, que finalment qualles a Oristà aquest projecte. Fem en tot cas una breu revisió històrica :

Gràcies a la iniciativa de Ramon Boladeres de Prats i del rector d' Oristà mossèn Àngel Franquesa i Burdó, amb la col·laboració de l' Associació Catalana de ceràmica i del Sr. Santiago Albertí. És va inaugurar el 30 de novembre de 1981 un petit museu de terrissa i ceràmica, en els baixos de la rectoria, construcció del segle XVII, amb la finalitat de conservar i difondre aquesta tradició popular. Des de llavors la col·lecció s’ha anat ampliat gràcies a diferents donacions, com la del Sr. Santiago Albertí. A més des del 1990 el Museu Nacional de Ceràmica va cedir en dipòsit un important fons de l’hospital de la Sta. Creu de Barcelona.

Actualment, es troba situat en l’edifici de la rectoria de l’església parroquial d’Oristà, consta de 7 sales, repartides en una de planta baixa i dos pisos que recullen una mostra de ceràmica de tots els Països Catalans, que en aquests moments sobrepassa llargament les 5000 peces.

Aquesta exposició permet seguir cronològicament la terrissa catalana des del segle IV fins al segle XX, destacant els objectes medievals. S’hi poden veure també eines de treball habituals d’un terrissaire.

Ens explicava Mn. Àngel Franquesa i Burdó, la utilitat d’algunes peces que amb desperfectes evidents, estan exposades a la tercera planta; els terrissaires guardaven les peces que sortien del forn amb imperfeccions, per cedir-les als constructors de l’època, que les col·locaven dins les parets dels edificis, quan feien voltes, per tal que alhora que plens, no tinguessin cap sobrepes.

Més endavant, una mostra – preciosa - de guardioles de terrissa, algunes pintades i decorades a ma, que van arribar al Museu desprès de la trucada del seu propietari, que veia com finalment la col·lecció de la seva vida, anava destinada a les escombraries.

Hi ha – pecat fora fer-ne omissió – una exposició de peces destinades al culte, l’únic adjectiu que trobo és; excepcional. Feu un parèntesi i/o una previsió en la vostra agenda per l’any 2.008, per visitar aquest Museu de Terrissa dels Països Catalans, les dades:

Adreça : Parròquia d’Oristà. - 08518 – Oristà -
Visites, Tel: 93 812 80 30

© Antonio Mora Vergés

A la recerca d'un Castell o Qal'at.

El castell o Qal’at àrab no era inicialment gaire més que una torre massissa, de planta quadrada o rodona al damunt d’una roca estratègica o una punta de muntanya , protegida de vegades amb un mur. En aquest tipus d’edificacions no s’usaven pas sempre la pedra i la calç en tota l’estructura sinó que en molts casos aquesta es completava amb parets de tàpia i amb uns aparells de fusta anomenats tapieres. En algun cas – això serà l’objecte de la nostra recerca – feien uns forats i/o ancoratges a la roca, per col·locar-hi les fustes sobre les que construirien una plataforma que els permetia augmentar el radi d’observació, alhora que els aïllava de la fredor i/o la humitat de la pedra nua.

Farem aquesta recerca nosaltres – i vosaltres també si us sembla interessant – en primer lloc pels espais propers on està documentada l’existència d’un Castell; en la zona de l’Alt Vallès, sense cap resta que doni testimoni, tenim Rocamur, més coneguda per tothom com la màquina de tren; en la comarca veïna del Moianès entre d’altres el Castell de Rodors [originàriament Roldor, derivat justament de la planta d’aquest nom ], en quin setial no vàrem trobar cap evidència que ens permeti afirmar la hipòtesi formulada en l’anterior paràgraf; més enllà, ja en terres de nyerros, la recerca la concentrarem al voltant de la Costa del Castell, en l’esperança de confirmar la ubicació del que el 21 de març del any 908 apareix documentat com Castell d’Oristà i desapareix de la documentació – i sembla que de la faç de la terra - a les acaballes de segle XII.

Fèiem recentment un viatge al Lluçanès, amb l’objectiu únic de recollir la darrera imatge de les restes de la torre del Castell de Sacirera – actualment masia la Cirera – dins del terme de Sant Feliu Sasserra.

El país a despit de molts paisans, guarda en la toponímia el record de les aportacions fetes per les successives civilitzacions; la presència àrab és sens dubte la mes aclaparadora quan al seu nombre; des del nom mateix de la capital de la Terra Ferma , LLEIDA, de la [ larida ] àrab, fins la darrera població VIN, BENI, CALA, Vinaixa, Benicarló, Calafat; sense oblidar-nos dels : Mafumet ; Mediona, Alforja, Arbeca , Mussara o Mussarra, Súria, Serraïma, Balaguer,......; tinc el costum de limitar a un foli, les meves exposicions i en aquesta ocasió, i a aquest fi – recollir i deixar constància escrita de la presència àrab a Catalunya – superaria el meu espai amb escreix.

No voldria però minimitzar la importància del món iber i pre-roma al nostre país, aquí únicament una pinzellada : Oristà, Olost, Olot, Oris [ curiosa la presència constant de la O, de segur que no és casual, oi ? ], Cardona, la darrera ciutat que va rendir les armes en la guerra de 1.714, i va fer-ho mitjançant la signatura d’un armistici, és l’exemple més clar d’aquesta toponímia quin sentit últim no han pogut resoldre – encara – els nostres etimòlegs. I s’ha de dir, amb la boca grossa que a Catalunya hem tingut els millors del món.

Intentarem prosseguir aquest any 2.008, en la tasca de donar a conèixer la Catalunya real; l’actual, allà on encara sigui possible ; i la que s’ha destruït amb la complicitat per acció o per omissió de tots plegats , Autoritats democràtiques incloses .

© Antonio Mora Vergés