SANT PERE DESPUIG. BIANYA ‘ LA VALL DELS SENTITS’.

El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, m’envien unes magnifiques imatges de Sant Pere Despuig, o Espuig , o Bianya, com ho havíem fet en aquells indrets que es declaraven ‘ territori serè ‘, volien fer un seguiment del projecte de ‘La Vall dels Sentits’ , està prevista la redacció d’un pla d’interpretació del patrimoni de la Vall, l’habilitació de la Casa del Paisatge a Sant Salvador de Bianya com a seu de ‘la Vall del Sentits’ i uns itineraris de descoberta. El projecte, el primer a oferir una promoció de tota la Vall pretén crear una marca unificada i posar en valor tot el patrimoni de què disposa la zona: patrimoni natural, paisatgístic, cultural i, fins i tot, gastronòmic. Es tracta de descobrir la Vall a través de tots els sentits.

De la història d’aquesta església que s’alça l’any 858 i consta documentada la seva cessió al monestir de Ridaura, tenim constància de la consagració d’un nou temple parroquial pel bisbe Arnulf de Girona l’any 964. De les primitives construccions únicament se’n conserva un tros de campanar amb un fris, una finestra, i algunes restes de murs de l'absis. L'edifici romànic, situat a redós de l'església parroquial, era l'antiga residència dels Bianya i dels Soler.

El creixement demogràfic de 826 habitants l’any 1.717, fins als 2.886 de 1.857 – que suposa el sostre demogràfic de la Vall – s’explica en part per la integració de les diferents parròquies en una única unitat municipal, també però, i d’una manera significativa per l’auge del comerç amb les amèriques.

Aquí com per arreu ‘ els diners d’Amèrica’ , facilitaran la reedificació de noves i més amplies esglésies; la despoblació i l’abandó de la practica religiosa, impliquen avui un repte pel que fa a la seva conservació i manteniment.


El topònim, amb l’article salat propi del català anterior al genocidi de 1.714, fa referència a la seva situació aturonada; històricament a l'indret de la Torre de Sant Pere residia l'antiga família dels Bianya; aquesta heretat passarà posteriorment als Soler, als monjos de Camprodon, i a mans de Roger de Montcada, que el 1396 la vengué a la família Corona, oriünda de Camprodon. Guillem Corona, àlies Crespià, bastí l'edifici de la Torre de Sant Pere, dita erròniament també Torre de Bianya, manté la fesomia original del segle XV, amb una torre de defensa de quatre pisos situada en un angle de la casa.

El pintor Enric Galwey explica que Joaquim Vayreda que en fou propietari a la segona meitat del segle XIX, s'inspirava per a moltes pintures en la serenitat del paisatge de la rodalia.

Recollides les imatges cal tornar a la realitat i començar el descens de Sant Pere Espuig , o Sant Pere Despuig, o de Bianya, aturonat a 380 metres, que s’alça a l’ interfluvi dels torrents de Santa Llúcia de Puigmal i de Santa Margarida, afluents de la riera de Bianya.

LA TORRE DE LA POBLA. SÚRIA. BAGES

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, prop les restes de la torre de la Pobla, hom pensa que en aquest indret des de molt antic hi havia un lloc de guaita i bada, que controlava el camí ral i garantia el trànsit de la sal procedent de Cardona.

Desprès de la reconquesta , al segle XI s’aixecà aquesta construcció militar romànica, que es comunicava visualment amb els castell de Súria i Sant Mateu.

Al segle XII va perdre la seva funció militar, les dependències van patir reformes, i el que inicialment era un pati emmurallat, amb coberts de fusta, es va compartimentar en diverses estances, separades amb parets de pedra, entre els quals es distingeix la cuina i la llar de foc central, la solera de la qual és una part d'una mola de molí. L’edifici va començar a funcionar com a mas. Apareix en la documentació de l’època com el mas de la Selva.

L'any 1499, el duc de Cardona amortitza el mas que ja està en ruïnes- i l'incorpora al mas de Reguant.

La seva desaparició va ser deguda, probablement, a l'escassa rendibilitat econòmica de l'explotació i a una catàstrofe natural provocada per una riuada que es va endur part de les construccions. La seva vida, relativament curta, permet apreciar clarament el que era una construcció militar medieval i la seva transformació en un mas medieval, previ a les grans reformes que van patir els masos a partir dels segles XVI-XVII.

La funció dels tres àmbits que ens han arribat era la següent ; el primer que es troba a mà esquerra era la cuina i llar de foc; el segon , també a l'esquerra, feia funcions de magatzem, on va aparèixer un munt important de calç i el tercer, a mà dreta, degué ser segurament el celler.

Quan la torre va adoptar un ús civil, a la planta superior es van construir colomars a les seves parets, encara visibles avui. El sostre que separa els dos nivells de la torre és una magnifica volta en falsa cúpula. També destaca la porta d'accés original, situada a mitja alçada.

L'excavació i restauració es va dur a terme l'any 2001.

Li convé a Súria, al Bages i a Catalunya, que es dugui a terme un Catàleg en el que s’incloguin les restes – encara força nombroses – del Patrimoni històric i cultural, que s’han pogut salvar de l’abandó i l’espoli. Aquesta tasca s’ha de dur a terme únicament amb ‘mans catalanes’ ja que en bona mesura el lamentable estat en que està avui aquest veritable tresor, té una clara relació amb les accions i/o omissions , que de forma conscient i voluntària s’han dut a terme des de les Administracions Espanyoles.

SANTA MARIA DE LES PECES . L’URGELL SOBIRÀ

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur , ens expliquen el viatge que els portava fins al Santuari de Santa Maria de les Peces, muntanya amunt del poble d’Alàs.

Alàs i Cerc formen municipi del mateix nom des de l’any 1970 què van ser units els dos ajuntaments. El terme d’Alàs té una extensió de 4,85 Km2. i aleshores li fou annexat Cerc (anteriorment Serc) força més extens 52,8 Km2.

Segons Coromines,el topònim Alàs prové de una forma bascoide preromana. Moll, en canvi, pensa que derivi d’un nom gentilici cèltic Alacius. El lloc s’esmena en l’acte de la consagració de la catedral d’Urgell amb el nom de Alasso.

Venint per la carretera des de la Seu d’Urgell en direcció al túnel del Cadí es divisa l’església ; exercint la seva funció alhora vigilant i protectora del poble. Una vegada a Alàs segueixes el carrer principal fins agafar una pista cimentada que porta al cementiri on parteix una nova pista aquesta de terra que ens porta fins al santuari de Santa Maria de les Peces.

La panoràmica és formidable (900 metres d’altitud) perquè situada dalt de la carena la vista domina els dos vessants de la muntanya. Per un cantó Alàs és a sota quasi invisible; el curs del Segre és una làmina de plata que serpenteja en direcció a la Seu; per darrere les muntanyes del Cadí Nord amb una fina capa de neu; enfront el Pirineu amb els cims emblanquinats. Damunt dels nostres caps un sol de tardor que il•lumina la terra però no fa sentir la seva força.

L’advocació de Santa Maria com a topònim relatiu a terres limítrofes amb terres d’Alàs apareix en documents dels anys 942, 1025, 1046, 1046 o 1061 i es pot identificar amb Santa Maria de les Peces.

Actualment Santa Maria de les Peces és un santuari depenen de Sant Esteve d’Alàs. La planta d’aquesta capellà és d’una sola nau prologada cap el migdia de forma que el portal, la finestra i l’absis queden marcadament descentrats.





La coberta actual és d’encavallada i cabirons de fusta, freta en substitució de la primitiva segurament de volta de canó. L’absis és semicircular, lleugerament ultra passada i els seus paraments exteriors són llisos amb una sola finestra de doble esqueixada.

Al costat de tramuntana hi ha adossat el campanar de planta quadrada de parets lleugerament atalussades. És d’un sol pis, i la seva teulada té un sol vessant amb finestres a ponent , tramuntana i llevant, avui dia una modificada i les altres tapiades. Possiblement eren geminades i són emmarcades amb lesenes verticals, un motiu decoratiu propi del romànic llombard.

Fent cas de dades al no poder visitar l’interior s’hi venera una imatge de la Mare de Déu de les Peces, talla gòtica policroma.

Dintre de l’anecdotari possible és diu que l’església era compartida per dos poble propers i a causa de la seva enemistat es van habilitar dues entrades perquè no haguessin d’entrar per la mateixa porta.



Una porta actualment apareix tapiada en el mur de migjorn.

Fotografia: Rosa Planell Grau
Recull dades i text: Miquel Pujol Mur

SANT SERNI DEL CINT. L’ESPUNYOLA. EL BERGUÈDA JUSSÀ.

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens assentaven al mur de tancament de poca alçada que clou l'antic cementiri de l’església de Sant Sadurní - Serni - del Cint; intentarem fer la foto ‘clàssica ‘



des del pedró fins al campanar literalment enclastat a la paret de la que fou rectoria, observem en les lloses que formen el mur de tancament dos fragments d'unes peces pètries amb unes inscripcions incises. El nou fossar se’ns fa visible al fons, quan fem un tomb al voltant dels edificis.



La parroquià apareix esmentada al segle X, i mantingué aquesta categoria durant tota l’edat mitjana.

De la primitiva construcció romànica, es conserven alguns fragments en els murs de ponent, en part dels de tramuntana , i els de migdia.

El lloc fou un dels primers en ser repoblats a la Vall de Lord, per iniciativa del comte Guifré el Pilós, entre els anys 872 i 878.

L’any 920 el prevere Sciendiscle, que regia la parròquia del Cint, va ser nomenat abat del monestir de Sant Llorenç de Morunys.

L’església la trobem esmentada en les actes de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell i més tard en la visita al deganat de la Vall de Lord de l’any 1312.

En els temps de màxim esplendor, va tenir com a sufragànies les esglésies de la Mare de Déu dels Torrents i la dels Sants Metges.

Al segle XVII es refà la rectoria, i fins al segle XVIII es duen a terme les ampliacions i modificacions – visibles a la part posterior del temple – que li donaran l’aspecte actual.



El topònim Cint, del llatí cĭnctu, ‘cenyit’. clarament descriptiu, fa referència al fort desnivell que cal superar per accedir als anomenats cingles del Cint. Ho comprovàvem quan ens calia ascendir-los, en el camí a Sant Quintí de Taravil, al Berguedà sobirà.

SANT DOMÈNEC DE BALAGUER. LA NOGUERA

Rebia unes meravelloses imatges del Convent de Sant Domènec de Balaguer, que m’enviaven la Carmen Toledo Cañadas i el Tomàs Irigaray Lopez.

L’antic monestir es troba situat al costat del pont de Sant Miquel sobre el riu Segre, a l’inici del carrer Urgell, davant de l’església, en una petita plaça s’aixeca una bonica creu de terme poligonal d’estil gòtic ; feta amb pedra amb graons de planta hexagonal sobre els quals s’alça el fust o arbre coronat per un nus o llantera que sustenta una creu de pedra tallada. La creu està molt esculpida, amb una sèrie de figures humanes relacionades amb la vida de Jesús i és coronada per la imatge de Jesús a la creu.



El Convent de Sant Domènec, fou declarat monument historicoartístic l’any 1.966.

L’edifici va ésser començat l’any 1.323 quan el comte-rei Jaume II pogué obtenir la llicència del papa Joan XXII.

Després de la guerra del 1.413 el convent quedà fet un munt de runes. Amb l’auxili dels monarques foren restaurats el convent i l’església. Guerres successives , en major escala però, la Guerra de Successió en que van desaparèixer - només per ‘dessolar la terra ‘ dues capelles i l’antiga façana gòtica, que fou reemplaçada per una senzilla paret arrebossada, amb un portal del renaixement acabat en un frontó triangular amb un nínxol al mig. Deixaríem també a Sant Domènec un rastre de destrucció, l’anomenada Guerra de la Independència amb els francesos, la dels Set anys, i la Guerra Civil.

El segle XIX fou un període en la qual el monestir anà d’unes mans a unes altres fins que els franciscans l’ocuparen definitivament. Així fou casa de beneficència (1.849), casa de missions sota els jesuïtes (1.853), hospital (1.868) després de l’expulsió dels jesuïtes, caserna militar (1.872) i monestir franciscà des del 12 d’octubre de 1.881.



Dins el conjunt destaca l’església d’estil gòtic català, amb delicats detalls dels segles XV i XVI, com els finestrals flamígers, les nervadures, i el ben travat rosetó o clau, que tanca les arestes o dovelles de l’absis, que retratava el Josep Salvany Blanch l’any 1.913.



L’actual claustre, que acostumava a estar obert tot el dia, resta ara habitualment tancat per ‘problemes estructurals’ ; es recolza en arcs i columnes ogivals, damunt d’una base de pedra picada d’un metre d’alçària. Les columnes simples, molt allargades, sostenen arcs apuntats amb un calat trilobulat. Aquest claustre, format per quatre galeries, pot ésser qualificat de quadrat (30 x 31 metres), amb una amplada de galeries aproximada de més de 3 metres i mig. Fou construït en el segle XV i és bastant semblant al de Sant Francesc de Mallorca.



L’església només es troba oberta en les hores de culte, i això ens privava d’observar – com volíem - l’obert i bon tall de les tres finestres ogivals que donen claror al temple, obertes en les tres llunetes del mig, i el perfil delicat dels calats i les filigranes de la columna central que els sosté. La seva planta és d’una nau amb capelles laterals i l’absis de set cares, les tres del centre amb allargats finestrals.

Des de la capital de la Noguera, i de l’antic i honrat Comtat d’Urgell, mitjançant la intercessió de Sant Domènec, aixequem una vegada més la nostra pregaria; Senyor, allibera el teu poble !

LES LAPIDES DE VALLSANTA. GUIMERÀ. L’ URGELL. LLEIDA

Quan fas camí per la Vall del corb des del trencall que connecta la C-14 amb la carretera L-241, et topes amb la visió – avui quasi fantasmagòrica de Vallsanta - ; en el temps d’esplendor http://www.guimera.info/conjunthistoric/vallsanta/origens.htm els edificis arribàvem fins al mateix coster, la comunicació aleshores es feia possiblement per la vora del Corb.

A plogut molt d’aleshores ençà, i malgrat l’espectral aparença d’aquest runam històric, ens cal donar gràcies a l’acció decidida dels veïns de Guimerà per salvar aquestes restes.
http://www.valldelcorb.info/blogs/joanduch/?p=6

El premi a la perseverança arribava amb la participació de professionals de l’arqueologia que anàvem desvetllant els ‘tresors’ que amagava aquest cenobi.
http://calaix.gencat.cat/handle/10687/9454?show=full

Tenia ocasió d’admirar algunes lapides a l’edifici de la Cort del Batlle, a la Plaça Major de Guimerà, a la seu del Museu i l’Oficina de Turisme d’aquesta Vila medieval.

Guimerà és sempre una descoberta, fins i tot per als que tenim el goig de visitar-la sovint.
Veniu-hi el proper cap de setmana, perquè ajornar-ho més ?

http://www.guimera.info/museu/horaris.htm

FONTS DE LLÍVIA (LA CERDANYA JUSSANA)

Llívia és una població de Catalunya dins l'Estat francès, que quedava configurat pel Tractat dels Pirineus entre França i Espanya. El terme de Llívia és separat del de Puigcerdà, en el punt més proper entre ambdós, per només 1,8 quilometres. Després de visitar d’Iravals i Sedret, ens vam arribar fins a Llívia a conèixer les seves fonts.

Pel que fa al topònim, Livia en la documentació antiga (Segle IX), probablement deriva de l’antropònim llatí LIBIA; com en el cas de Súria al Bages es defensa també un origen àrab [ Líbia (en àrab ليبيا, Lībiyā) ]

Dins el terme de Llívia hi ha dues fonts famoses: una d'aigües sulfuroses. i l’altra d’aigües ferruginoses; la font del Ferro, a la confluència del torrent del Tudó amb la riera de les Valls o de Targasona, i la font del Sofre a la valleta d'Estaüja, totes dues rere la carena del puig del Castell i del Tudó.

El dia era apropiat per caminar, feia un aire fresc, però agradable, la neu cobria les muntanyes, i al mateix temps lluïa el sol i ens animava amb la seva escalfor.

Des de l’aparcament de rere l’església van marxar en direcció al nord fins a trobar el camí que passa per davant de la pedrera. A la nostra dreta hi ha la muntanya on al cim hi ha l’emplaçament de les ruïnes del Castell (ara en reconstrucció).

Envoltant la pedrera arribem fins el collet de Rocacanals i davant nostre veiem el poble d’Estavar. Poc després de l’entrada de la pedrera hi ha unes escales de pedra a la dreta que condueixen a la font de Sofre. El seu raig és pobre però segurament també el seu conducte deu estar glaçat com el torrent que corre als seus peus. El seu gust i la seva olor a ous podrits en confirmaren que havíem aconseguit el nostre propòsit tan o més que el cartell que deia les particularitats i els seus beneficis per la salut.

Com teníem certa fam vam aprofitar-nos de les taules i bancs del lloc per fer un petit refrigeri ( a tots en arriben les retallades; de tan sentir-ne enraonar l’afecció fins comença a tenir efectes sobre l’esperit de la gent)

En acabar vam continuar la camí. Què malament es camina després de menjar, el cos manté una lluita en les cames. Al cap de poca estona veiem un canal al costat del camí i arribem a la vista del pont del Carrasut.

El pont de Carrasut és un exemple de la importància dels sistemes de reg a les terres de conreu. No és gaire antic, de finals del segle XIX més hi ha elements amb més antiguitat com són la paret, i l’arc que pertanyen a un antic aqüeducte. Aquest fou substituït aprofitant-ne aquest elements arquitectònics.

Ja només ens mancava una pujada entre pins, una mica costeruda i ombrívola per arribar a la font de Ferro. El seu sabor ens ho confirma immediatament malgrat solament sortia un pobre rajolinet.

Impressionava per la seva agresta situació i el proper barranc de roques retallades del seu llit. Banyant-se amb aquestes aigües el trencalòs tenyeix el seu plomatge blanc d’un color ataronjat característic.

I ja només el camí de retorn abans que el sol perdés la seva força i notéssim la fredor del vespre.

Fotografia; Rosa Planell Grau
Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur

L'HORA DE LA ISONA

Ahir a l’hora de sopar arribava.

Ens ha tingut ocupats i preocupats, al mateix nivell que ho feien el Pere, la Júlia, i l’Oriol – per parlar de nets -, o la Montserrat i la Núria - per parlar de filles/mares -.

Ha vingut en el millor moment i ens porta – com tots els que neixen – un pa sota el brac, està fet d’un pasta molt antiga que es diu ‘esperança’, i que cal anar renovant de forma periòdica.

S’escriurà – quan aprengui a fer-ho – el seu ‘particular llibre de la vida’, nosaltres vetllarem fins on ens sigui possible, perquè no li manqui el paper i el llapis, i/o els estris que tecnològicament siguin més escaients.

Donem gràcies a Déu per la seva arribada.

SANTA MARIA DEL PEDREGAL. EL TALLADELL. TÀRREGA. L’URGELL. LLEIDA

Anàvem en direcció a Tàrrega el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, ens havíem aturat a Talladell per retratar l’església parroquial dedicada a Sant Pere d’Alcàntara, i entre la boira a mig camí del Talladell a Tàrrega, a la dreta de la carretera veia un edifici que identificava com una capella, ermita i/o església – més per costum, que per veure’n algun tret singular - ; no trobàvem cap indicació - potser per la boira - i més tard aclariria que havíem estat al Santuari del Pedregal, on antigament hi hagué l'antiga abadia cistercenca de Santa Maria del Pedregal.

Constitueix un tret molt significatiu de la història del Talladell medieval, la fundació l’any 1176 de l’abadia cistercenca de Santa Maria del Pedregal per part de la família dels Anglesola. La primera comunitat que va fer-hi vida religiosa, foren 13 monges procedents del Monestir de Vallbona.

Durant el segle XIII va haver-hi nombroses donacions, la qual cosa va permetre el seu creixement i la construcció d'un alberg annex al monestir, amb la finalitat d'hostatjar els pelegrins, caminants i visitants que arribessin fins aquí. A pesar de les propietats i els béns (va rebre nombrosos privilegis de la Casa Reial i dels Cardona, entre d'altres), la comunitat no va ser mai gaire nombrosa. El segle XIII fou el de la seva màxima esplendor, mantingué però força vitalitat (una abadessa i 12 monges) fins al segle XIV, en que s’inicià la decadència.

L'any 1604, després d'una llarga i penosa davallada que es perllongà un segle ( l 'any 1589, el Pedregal havia acollit la comunitat de Vallsanta de Guimerà) , l'abat del Cister va ordenar que es fusionessin les cases del Pedregal i de Sant Hilari de Lleida.

Ara les monges emprendrien el camí de Lleida. El cert és que la marxa de les monges del Pedregal no deixà indiferents els targarins ni les seves autoritats. Van intentar deturar aquella marxa. Fins van oferir-los l'alternativa que les monges es traslladessin a viure a l'interior de la vila targarina, ja que així no haurien de marxar i estarien segures. Els van oferir un espai al carrer de Santa Anna, però no van poder impedir la partida de les monges cap a Lleida, lloc on, a propòsit, sabem que s'hi van sentir desplaçades i incòmodes, i per això l'any 1605 van escriure als paers de Tàrrega demanant-los llur protecció per tornar al Pedregal. No hi van tornar...

A poc a poc s'anà malmetent aquell monestir. A les acaballes del segle XVIII encara conservava dreta una part molt notable de la seva estructura. L'espoli fou una constant, fins al punt que l'any 1761 es van posar a subhasta les seves pedres.

La rubinada de Santa Tecla del 23 de setembre de 1874 s'endugué les quatre pedres que hi quedaven dempeus; curiosament no es documenten danys dins del nucli del Talladell, aigües amunt de l’Ondara, que s’emportarà el Monestir de Sant Agustí de Tàrrega.

És tradició local que les pedres del monestir i del claustre van servir per a refer les muralles de Tàrrega.

L’edifici actual es construí vers el 1875 , intentant malgrat les minses proporcions evocar les línies romàniques i gòtiques, que hom li suposa a l’antic monestir cistercenc del Pedregal.
A la portalada criden l'atenció del visitant les armes dels casals de Barcelona, Cardona i Anglesola, famílies que històricament foren generoses amb el monestir.

A l'interior , quasi de genolls - les petites finestres laterals son molt baixes, i sense angle per a poder-la retratar - veiem una imatge de la Mare de Déu , de pedra arenisca del país [ com Nostra Senyora del Claustre de Vallbona de les Monges], ens expliquen que té 180 centímetres d'alçada, d'estil gòtic (segle XIV, algú diu que del final del XIII),i que està feta d'una sola peça amb l'Infant assegut al seu braç.

L'ermita del Pedregal fou objecte d'una restauració l'any 1991.

Us deixem un enllaç als goigs de la Mare de Déu :
http://goigsdelignasi.jimdo.com/l-urgell/el-talladell/santa-maria-del-pedregal/

Us deixem un enllaç on podreu veure una imatge de la Verge.
http://www.lleidatur.com/Turisme/Visita/turisme-religios-lurgell--santuari-del-pedregal/46.aspx

Orfe de tota indicació és fàcil que passeu pel costat d’aquesta ermita sense adonar-vos-en.

SANT ANTONI DE COLLDARNAT, ‘L’OBLIDAT’. LAVANSA FORNÓLS. L’URGELL SOBIRÀ

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur continuen fent via pel extens terme de la Vansa i Fórnols, a l' Urgell sobirà ; amb una extensió de 106 km2, té segons fonts municipals únicament 192 habitants de dret.

Retratava la Rosa la quasi enrunada església de Sant Antoni de Pàdua de Colldarnat , l’advocació ens la confirmava el Josep Sansalvador de l’ Arxiu Gavín, que ens afegeix : l'any 1979, quant la va fotografiar Josep Mª Gavín, ja estava sense culte i l'any 1996 quant la vaig fotografiar jo , continuava amb el mateix destí, era oberta, buida per dins, però encara amb el sostre sencer.

Cridava l’atenció del Miquel el fet evident que la capella ha servit en alguna ocasió com a corral, Sant Antoni de Pàdua de Colldarnat s’afegeix així a la llista de temples que podrien donar lloc a una denominació d’origen de qualitat com :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/sant-pere-de-marf-avui-de-les-gallines.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/11/sant-vicen-del-castell-de-llu-romnica.html
El camí de la salvació – fins i tot en l’àmbit econòmic – passa sens dubte per ‘posar en valor’ el nostre patrimoni històric.

El poble es troba situat prop del coll d'Arnat, d'aquí el seu nom, aquest coll separa les valls de Tost i Lavansa, a pocs kilòmetres de Montant de Tost i Torà de Tost.

A tocar del Coll, hi ha les restes d'un dolmen força bonic, orígens del lloc, pel que fa al nom del lloc ens diu el Josep Sansalvador ‘ intueixo que el topònim d'Arnat pot derivar de Coll d'Arques i que el lloc es va cristianitzar posteriorment amb la construcció de la capella’.

Afegim a la vostra consideració unes dades extretes de l’enciclopèdia Catalana :

Colldarnat
[coll d'Arnat]
arnat

[adob] Defecte que a voltes tenen les pells de xai, consistent en unes excavacions molt característiques produïdes per les arnes durant l'època d'emmagatzematge.

Des d’aquest indret on s’aixecava el poble es gaudeix d'unes vistes impressionants sobre la vall i el congost del riu Lavansa, les muntanyes nevades del Port del Compte i la serra del Cadí.
No trobàvem tampoc cap dada d’aquesta església, qualificada com Capella de Sant Antoni, de ben segur que existeix alguna monografia que documenta la història d’aquest nucli fins a la seva desaparició, i sou pregats de complementar aquesta minsa informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Us deixem un enllaç a ,l’excel•lent treball del Luis del Romero Renau :
http://www20.gencat.cat/docs/parcsnaturals/Home/Cadi%20Moixero/Coneix-nos/Centre%20de%20documentacio/Fons%20documental/Estudis/TREBALL%20PIRINEUS%20-%20Luis%20del%20Romero.pdf

PLANIFICACIO TERRITORIAL A ESPAIS RURALS EN CRISIS
LA SERRA DEL CADÍ AL PIRINEU CATALÀ
Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Agraïm la col•laboració del Josep Sansalvador de l’Arxiu Gavin.

SANTA MARIA DEL VILET. EL VILET. SANT MARTÍ DE RIUCORB. LA VALL DEL CORB. L’ URGELL. LLEIDA

Feia molt de temps que el trencall al Vilet , que neix des de la carretera de Sant Martí de Riucorb al Coll de la Portella, semblava cridar-me, sempre però, les preses, l’hora inadequada,... ho havíem ajornat, en aquesta ocasió tornàvem de Belianes desprès d’un excel•lent dinar a ‘Cal Menut ‘ , i malgrat el dia rúfol i boirós vam decidir, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, arribar-nos-hi.

D’aquest bell indret ho trobareu quasi tot explicat a la pàgina : http://elvilet.com/ a la que suggeríem fa temps – i reiterem ara – que es faci càrrec si més no d’aquest poble, dins del projecte http://www.valldelcorb.info/ que persegueix ‘posar en valor’ tots i cadascun dels indrets d’aquestes valls.

Mentre recollia imatges del Vilet - pel nostre format únicament us en podem oferir una curta selecció - tenia consciència , com sovint succeeix, de no ser ‘just’ amb l’encant d’aquest Vilet.

Sem acut únicament per reparar aquesta ‘injustícia’, recomanar-vos :

A) Visitar la pàgina http://elvilet.com/
B) Visitar el Vilet

El termòmetre del vehicle marcava -0 graus quan balbes les mans acabàvem la nostra feina.

SANT SALVADOR ‘ NOU’ DE SÚRIA. BAGES

Agafàvem la C-55 a la sortida de Manresa, ben aviat veia uns vehicles de la Policia Catalana, i observava un centenar de metres més endavant, un vehicle – aparentment privat – estacionat al costat de la via en el que hi havia un equip de radar, l’explicació és una reducció de la velocitat genèrica fins a 60 quilometres en un espai on em costa entendre’n la necessitat; superat aquest punt trobava un altre ‘control’ policial. La feina bàsica dels agents de qualsevol policia es la de garantir l’aplicació ‘justa’ de la llei; el manteniment a la xarxa d’aquests ‘punts negres’ em sembla qualsevol cosa menys justa.

La nostra destinació en aquesta ocasió era la Vila de Súria,on volíem visitar l’ermita ‘nova’ de Sant Salvador; la toponímia d’aquesta població bagenca és qualsevol cosa menys pacifica : d’origen àrab probablement de l'antic gentilici surià o sorià, ‘nadiu de Síria’ , o encara al-huràisa ‘ la guardia petita’, fins un origen preromà Súria: Blanc, que lliga amb l’explotació del salí. Nosaltres ens decantem per la primera opció, i entenem que aquesta tesis la reforcen altres noms de lloc propers com Cererols o Sererols ; topònim que deriva de la llengua àrab ; siràj “llumenera, torxa”, molt aplicable a les que eren enceses en aquestes talaies: en boques bilingües, la pronúncia andalusina siràc hauria estat metaanalitzada com a portadora del sufix despectiu –ÁC romànic, i permès una substitució per l’instrumental, que semblaria més lògic, *siráYRA, entès com a lloc on s’encenen torxes”

Agafàvem la carretera que comunica Súria amb Castelladral, i abans d’arribar dalt del pla, trobàvem a l’esquerra en el sentit de la marxa el trencall que en constant ascensió ens menarà fins al pla on s’aixeca la ‘nova’ capella de Sant Salvador, l’immoble sense cap tipologia concreta – originàriament l'any 1888 , era un edifici rectangular , que sense el campanar d’espadanya, no s’identificaria com un lloc de culte religiós - te unes mides de 12'5 metres de llarg per 6'25 d'ample.

Ens expliquen que es va fer al cim per què el Sr. Joan Garriga, del mas Garriga de Castelladral, volia veure-la des de la seva masia, a canvi es va fer càrrec de la factura de la fusta que es va esmerçar per a fer-la.

Sant Salvador Nou, va ser oberta al culte l'any 1888 i va ser construïda a causa del mal estat de l'antiga, per iniciativa de Mossen Jaume Soler.

En anys de molta sequera, es duia la figura del sant a l'església parroquial i si no plovia es portava la imatge de Sant Salvador en processó fins a Coaner.

A l'interior del temple – on no podíem accedir en aquesta ocasió - es guarda el cap d'un Sant Crist, de bona talla, que té una llarga i tristíssima història :

El juliol de 1835, en plena guerra carlina, els liberals van cremar l'ermita i van llençar la imatge del sant pendent avall. El cap va ser recuperat un any més tard per un caçador i es va refer la resta de la figura, a càrrec d'un particular.

El dia 24 de juliol de 1936 es va cremar l'ermita amb tot el seu contingut, encara que unes hores més tard la Sra. Concepció Oller, de can Gaudó, va pujar a l'ermita i va trobar el cap de Sant Salvador, el qual va guardar al llarg de la Guerra Civil, fins al 9 de juny de 1940 en que es va retornar la imatge.

Modernament se li han afegit altres elements com una creu lluminosa, unes taules i seients en forma de bolet i un porxo davant la porta principal Al camí tradicional que puja a Sant Salvador, dit del Calvari, hi ha un Via Crucis que es va beneir l'any 1953.

En un inventari de 1892 es parla de que en els darrers anys s'havia daurat el retaule, que allotjava tres imatges, totes noves.

L'any 1919 va caure un llamp que va destrossar la façana de la nova ermita. Es va reconstruir i afegir una sagristia, un parallamps i un pou. Les obres es van inaugurar l'any 1921.

El dia 24 de juliol de 1936 es va cremar l'ermita amb tot el seu contingut.

El Via Crucis que hi ha a la falda de la muntanya va ser ideat per Josep Graells i Circuns i el mestre picapedrer va ser el Sr. Badia, pare de l'actual propietari de cal Gaudó. Es va beneir l'any 1953.

L'autor de la lletra dels goigs i himnes és Mossen Antoni Malats, vicari de Súria entre 1923 i 1927 . Ens agradaria afegir-los a la nostra crònica, i us agrairem molt la seva tramesa a l’e.mail coneixercatalunya@gmail.com

L'any 1957, aquesta ermita com la resta de les esglésies de Súria es va incorporar des del bisbat de Vic al de Solsona.

CEMENTIRI MODERNISTA D’OLIUS. EL SOLSONÈS

Ens l’havíem trobat tancat la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, en ocasió d’una visita que fèiem a Sant Esteve d'Olius i la seva magnifica cripta; el Josep Antoni Uriz, ens n’envia ara unes imatges. Sense pretendre-ho el http://coneixercatalunya.blogspot.com/ ha creat un lligam poderós entre tots els que hem tingut el goig de caminar junts, i per això ens encanta afegir les nostres experiències a les :

HISTORIES, RELATS DE SORTIDES , PROPOSTES D’EXCURSIONS, ... QUE FAN REFERÈNCIA ÚNICAMENT I EXCLUSIVA A CATALUNYA I/O ALS TERRITORIS DE PARLA CATALANA.

D’aquest fossar se’n ha parlat molt i bé :

http://www.gaudiallgaudi.com/CCe05%20Olius.htm
http://modernistespuntcom.blogspot.com/2009/07/cementiri-moderniste-dolius.html
http://imatgesdesilenci.blogspot.com/2007/12/cementiri-dolius-solsons.html
http://olius.ddl.net/fotos/olius/poum/Cataleg_de_proteccions.pdf

A instancies de Mossèn Joan Serra Vilaró, Bernardí Martorell i Rius , va decidir aixecar en aquest indret, on s’entrellacen la simbologia de la vida – els arbres – i la mort – les pedres- , un fossar que esdevindrà amb el pas del temps, l’únic i excepcional testimoni del modernisme en aquest àmbit.

Algunes de les tombes estan excavades en les mateixes roques , això atorga a aquest indret – relativament recent en el temps – un aire d’intemporalitat que el fan de tot excepcional i únic.

Els veïns d'Olius des de la construcció d’aquest espai funerari, se l’han feu seu, i n’han sabut mantenir i conservar alhora, l’estil i la sobrietat original, evitant la introducció d’elements aliens al seu disseny.

El Josep antoni Uriz, visitava també l'església de Sant Esteve d'Olius d'estil romànic llombard de la segona meitat del segle XI, i la seva cripta.

BANYERES; LES RUNES DE SANT JOAN I SANT VICENS. LAVANSA I FÓRNOLS. L’ URGELL SOBIRÀ.

Banyeres, és un indret deshabitat, anomenat històricament Sant Joan de Banyeres, pertanyent ak municipi de la Vansa i Fórnols, que amb una extensió 106,08 km², té 192 habitants de dret.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, havien vist en moltes ocasions quan arribaven al coll d’Adraén, un cartell que anunciava ; Banyeres. Impel•lits per la curiositat van decidir arribar-s’hi. Del pla del coll arrenca una pista de terra en força mal estat que ens portarà fins el coll de Creus i seguint-la un tros més avall arribàvem a uns plans on vam deixar aparcat el cotxe.

Proveïts amb les eines de caminar , van iniciar la ruta que al cap de una hora aproximadament els portava al poble de Banyeres. Abans d’arribar al coll , la Rosa va fotografiar una casa derruïda i en ser al poble totes les edificacions eren ruïnoses.

Un vell tractor estimbat i tres cotxes desballestats va ser la primera impressió que ens cridà l’atenció en arribar a les runes de les primeres cases del poble. El silenci imperava en tot el terme trencat de quan en quan per l’esquella d’alguna bestia que pasturava ..

Mes tard quan redactava aquesta crònica , la fotografia de l’església, al volum de Catalunya Romànica, em va fer adonar dels ràpids i terribles estralls, que el temps i l’abandó han fet en les edificacions.

La notícia més antiga de l’església de Banyeres és del 849, quan en el judici celebrat en presència del bisbe Beat d’Urgell i altres, l’abat Guisamon de Sant Andreu de Tresponts reconeix a favor de l’arxiprest Froilà la possessió de les esglésies de Santa Eulàlia i de Sant Joan a la vall de Lavansa.

La parròquia de Banieras apareix esmentada en l’ACCU. A la vall de Lavansa que es conegui, amb l’advocació de Sant Joan tan sols hi ha l’església de Banyeres, per tant és de suposar que es tracta de la mateixa església.

El topònim de Banneres o Banneires és esmentat en dos documents del 986 i el 1092, com pertanyent al comtat d’Urgell.

L’església depenia eclesiàsticament de la parroquial de Sant Martí d’Adraén.

És un edifici d’una sola nau, antigament coberta amb volta de canó, ara caiguda. L’absis és semicircular però els arbres, la vegetació i el runam, ens van impedir fer-ne cap foto.

De l’interior de la església, el que es manté en peu, conserva l’enguixat i decorat amb pintura de color blau. Moltes esglésies eren pintades de blau en el seu interior, en la creença que aquest color - representació del cel - li atorgaria protecció davant la presència del dimoni. Aquesta previsió va ser insuficient per salvar Banyeres i la seva església.

La porta d’arc de mig punt dovellat , s’obre a la façana de ponent on hi ha també un ull de bou, ambdós coses ens permeten suposar que es duguren a terme modificacions i reformes en el temple original. El campanar mig derruït era d’espadanya d’un sol ull. Al seu costat es veu el rodet de la campana.

L’aparell és de carreus irregulars i tot fa pensar cronològicament en una construcció tardana potser dins el segle XIII.

Colpits per la desolació, aclaparats per la contemplació de tanta ruïna i tristos davant l’abandó d’un altre trosset de Catalunya, iniciàvem el retorn; que llarga pot fer-se una hora quan estàs tristoi !!!!!

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

SANT JAUME DE LA MORA. GRANYANELLA. LA SEGARRA. LLEIDA

Tornàvem el Tomàs Irigaray Lopez i l‘Antonio Mora Vergés, de Guimerà, de la Vall del Corb, de l ’Urgell ,i des de Tàrrega capital d’aquesta Comarca, agafàvem el trencall al Talladell que neix quasi a la Plaça , en el nostre camí passaven prop de Santa Maria del Pedregal, de l’església parroquial dedicada ara a Sant Pere d’Alcàntara (Alcántara, 1499 - Arenas de San Pedro, 18 d'octubre de 1562), i sense advocació coneguda en la ‘Relació de parròquies visitades pel bisbe de Vic entre els anys 1330-1339’ que l’esmenta com ‘Església de Talladell’, ens urgia arribar a La Mora abans que s’esmorteís totalment la minsa llum que superava el coixí de boira.

Creuàvem el pont damunt l’Ondarà, i ens aturàvem davant l’església de Sant Jaume, construïda – segons les cròniques - al segle XII sota els canons romànics. L’edifici s’aixeca a la dreta de la carretera a l'entrada del petit nucli d’habitacles, advertim que l'antic fossar elevat fins al nivell del carrer proper, s’ha convertit en plaça, això ha comportat haver de tapiar la porta romànica original, orientada a migdia i desfer alguna estructura que permetia accedir fins al campanar – encara son visibles els restes de les escales superiors -, el temple molt reformat és d'una sola nau, coberta amb volta de canó, amb dues capelles laterals i capçada per un absis sobre alçat, que apareix parcialment tapat per una sagristà d'època moderna. La forma rectangular dels afegits, més enllà d’emprar un material de característiques semblants, ens confirma una addició posterior.

La porta d'accés és d'arc de mig punt amb grans dovelles i ornamentada amb una arquivolta. El campanar de cadireta de tres ulls – freqüent en moltes esglésies de la Segarra - , destaca per la seva desproporció.

Apareix esmentada en la ‘Relació de parròquies visitades pel bisbe de Vic entre els anys 1330-1339 ': http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/viewFile/171990/250675
.....
Sant Pere de la Curullada
Santa Maria de Fonolleres
Santa Maria de Granyadell a
Sant Jaume de la Mora
Església de Talladell
Sant Jaume ha estat objecte d’accions de restauració, que li han tornat la bellesa original per a uns malgrat l'obertura d'una nova porta, i per altres n’han desvirtuat la originalitat romànica.

Entre l’ inacció – i per tant l’absoluta ruïna a curt termini - , i la uniformització del romànic català. Ens decantem pel mal menor.

El 17-07-2005 escrivia a : http://relatsencatala.cat/relat/ciutats-de-refugi-mora/128236

Novament lupa i atlas per cercar aquells llocs, no només del nostre país, o de l'anomenada Península Ibèrica, sinó com veureu en molts altres llocs del món. Poblacions anomenades Mora, o en algun cas Mora de ... o La Mora .... I perquè aquesta recerca ?. Es tracta de comprovar si com és recull en el Deuteronomi 4,41 i 19,1 , en algun moment trobem llocs on era possible trobar refugi als autor d'un homicidi [ tot i que ho matisa, el qui ha mort algú involuntàriament, sense estar-hi enemistat ]

I, perquè Mora ?, doncs perquè etimològicament se'n deriven tot un seguit de mots, sobretot en llengua castellana [ morada,morador,...] que clarament ens refereixen a aquest concepte , com a lloc on es viu, i d'alguna manera on és te protecció [ encara avui, diem que la nostra casa, és el nostre castell, oi ?]. I pel que fa a la presència d'aquestes poblacions en el cas de la Península Ibèrica en trobem a: Província de Toledo, Província de Tarragona, a la Baixa Ribagorça , a Barcelona [ prop del Matagalls ], prop de Tàrrega , a l'Empordà; també a l'actual Portugal. A la resta del món en llocs tant dispars com : SUECIA, NIGERIA, MINNESOTA, ARGENTINA.

La Mora , situada en un espai central de la Vall d’Ondara possiblement ‘terra de ningú’ en alguns moments de la reconquesta, podria haver desenvolupat aquesta funció?.

Mentre la llum s’escolava, ens arribaríem encara fins a la torre-moli de Saportella; en la nostra filosofia el moment de retratar un objecte és quan el tens davant. Millor lògicament amb bona llum, però no deixem de fer-ho quan hi ha boira, plou, neva o fa vent.

EL SALÍ DE CAMBRILS. EL SOLSONÈS SOBIRÀ

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, a Cambrils, al terme municipal d’Òden, a la comarca del Solsonès Sobirà.



El topònim que comparteix amb un població de la costa tarragonina, no és pacífic, i més enllà del sentit etimològic ‘ lloc on s’arredossen les cabres’, hi ha qui defensa una evolució des del llatí camera ‘cambra’, fins al significat cambril [cambra elevada i accessible situada darrere un altar presidit per una imatge visible des de la nau principal que rep una especial veneració].

Del salí, ens expliquen que l’any 1963 va ser l’últim pel que fa a l’explotació de la sal; les raons cal buscar-les tant en una baixa demografia, com en els costos d’explotació i transport. Afegiré aquí l’especial interès del feixisme pel que fa a la despoblació del mon rural, i la forta demanda de ma obra, de sectors com el tèxtil, i/o la construcció, tant a les ribes del rius, Cardener, Llobregat, Ter,... a les terres planes del Vallès, Baix Llobregat,.. o a les comarquesde vora mar, Maresme, Barcelonès ,...

Les surgències de fonts d’aigua salada, sota el veïnat de Llinars, on neix la Ribera Salada – coneguda també com Riu Fred en aquest primer tram – van donar lloc des de l’edat mitjana a la producció de sal que s’ obtenia evaporant l’aigua.



A partir de 1780 l’activitat agafa més embranzida, i es documenta una explotació de caràcter quasi industrial, que aprofitant la complicada orografia de la zona, articularà un sistema que comença en unes grans basses, i des d’aquí mitjançant un sistema de canals de fusta, recs i reguerons, farà arribar l’aigua a les eres o bancals d’evaporació.




Les eres o bancals d’evaporació es construïen amb rajoles d’argila perquè l’aigua no s’hi filtrés, i s’omplien amb uns tres centímetres d’aigua salada. Es necessitaven tres dies de bon temps perquè s’evaporés l’aigua i, després, feien munts amb la sal i es posava en uns estenedors.

Avui tot plegat presenta un evident estat de degradació, que la catastròfica situació econòmica del Regne d’Espanya, complica un xic més. Existeix la voluntat de restaurar aquest Salí de Cambrils , i convertir-lo en un element d’interès per al turisme ‘cultural’ que podria esdevenir un dinamitzador d’aquesta zona. Des del Centre de Natura es fan visites guiades per difondre aquest espectacular indret.