SANT PERE MÀRTIR. PARC MARE DE LA FONT. SOLSONA

Ens aturàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, davant l’esglesiola de Sant Pere Màrtir, situada al parc de la Mare de la Font, al costat de la carretera C-26 i sobre la confluència de la rasa de Masnou amb el barranc de Pallarès.

La Generalitat de ‘ Barcelona’ l’esmenta lacònicament en el seu ‘inventari del Patrimoni català :

CAPELLA DE SANT PERE MÀRTIR
Adreça ; Ctra. Bassella . Solsona (Solsonès)
Estil : Obra popular . Neoclassicisme
Època XVII – XVIII

N’hi ha constància documental almenys d’ençà de 1.439, moment en que es recull que un tal Francesc Castelló ha de pagar 5 sous anuals per a sufragar les despeses del manteniment d'una llàntia de l'ermita. Això reforça la tesis que l’advocació de Sant Pere Màrtir, tingués en el seu origen naturalesa votiva.

Existia amb anterioritat a la creació - a expenses de les antigues diòcesis d'Urgell i de Vic - del Bisbat de Solsona l’any 1593.

L'edificació actual d'una capella de planta rectangular i d'una sola nau data de 1686.

No se’n fa esment a l’enciclopèdia del romànic català; això ens fa pensar en un edifici senzill, d’estil gòtic, que aixecaran els pagesos de la contrada, en agraïment i demanda de la protecció de Sant Pere Màrtir. Com es recull en els seus goigs http://goigsdelignasi.jimdo.com/el-solson%C3%A9s/solsona-2/sant-pere-m%C3%A0rtir/



El temple es refarà de cap i de nou, influït ja per les ‘consignes’ del Concili de Trento, que posaven per davant la ‘funció que havien de complir els edificis religiosos’, a la seva ‘ forma exterior’, això donarà com a resultat un gran nombre d’esglésies – grans i petites – fetes sense cap gràcia, i en les que si trèiem el campanar d’espadanya i/o alguna creu que corona la teulada, ens costaria endevinar justament ‘la seva funció ‘. Sant Pere – doblement – Màrtir n’és un clar testimoni.




Li mancava l’afegitó – destraler - del porxo.

SANT ESTEVE DE SANT JOAN LES FONTS. LA GARROTXA

Rebia unes meravelloses fotografies de l’'església de l'antic monestir de Sant Esteve, dins la parròquia de Sant Joan les Fonts, que es troba en un bucòlic paratge , al nord d’aquesta població de la Garrotxa, que visitaven la Carmen Toledo Cañadas i el Tomàs Irigaray Lopez.



Com acostuma a succeir el volum d’informació relativa a l’antic priorat benedictí, filial de Sant Víctor de Marsella, és inversament proporcional a les seves proporcions físiques.

Sabem que les esglésies de Sant Esteve, Sant Joan i Sant Miquel existien des del 958, quan foren consagrades; la de Sant Esteve i la de Sant Joan es refongueren en una de sola, amb els dos titulars; el 1079 fou donada pels vescomtes de Besalú, a Sant Víctor de Marsella, perquè hi edifiqués un priorat. Fou dotat amb cinc esglésies parroquials veïnes —Santa Eulàlia de Begudà, Santa Maria de Castellar, Sant Pere de Lligordà, Sant Martí de Capsec i Sant Cristòfol les Fonts (dites també de les Fonts Superiores per a distingir-les de les de Sant Joan, a les quals els documents diuen les Fonts Inferiores)— i moltes donacions per la contrada.

El primer prior, Guanarri, fou nomenat el 1079. Els bisbes de Girona confirmaren la donació a Marsella els anys 1106 i 1127 i consagraren la nova església del monestir el 1117. Fou un priorat de pocs monjos: cinc als primers segles i dos al segle XIV. Depengué de Marsella fins el 1424; després fou encomanat a Sant Pere de Besalú, i el 1592 el papa Climent VIII l’uní a Sant Pere de Camprodon.

Al segle XV ja no tenia comunitat i la parròquia adscrita al priorat era regida per un vicari perpetu.



El 1725 fou destruït un dels tres absis per ampliar la rectoria; també perdé el primitiu campanar romànic (l'actual és de 1791-92).



Després del 1939 fou restaurada, però gairebé no té culte des que perdé la parroquialitat del lloc.



Conserva la porta ferrada.

Procedeix del priorat una majestat romànica, ara al Museu Diocesà de Girona.

Ens expliquen que a l’interior es troba una gran pica baptismal romànica amb relleus, signada amb les lletres MNA.

L’ Arxiprestat de l’Alt Fluvià, té dins del seus límits altres notables edificis religiosos. Esperem amb ànsia rebre’n també les cròniques.

ESGLESIA DE SANTA MARIA ASSUMPTA DE LA COLONIA MARÇAL

M’aturava a retratar l’església d’aquesta Colònia, que trobava excepcionalment oberta, perquè coincidia que hi havia gent feinejant per dins. No em sorprenia que l’advocació no tingues res a veure amb el nom de la Colònia, i ara us explicaré la raó.



Existia una masia d’aquest nom, que fou comprada juntament amb els seus terrenys que arribaven fins al riu Llobregat l’any 1.880, amb l'objectiu de construir una fàbrica i una colònia tèxtil.

L 'any 1886 tenim referència de la concessió de l'ús de l'aigua del riu Llobregat, com a font d'energia, per a una fàbrica de filats i teixits de cotó. Aquesta concessió va ser atorgada a la raó social "Antonio Fernández. Fills i Companyia", de Manresa.

L’Any 1915 els Torra (fabricants manresans i cosins dels Pons) van vendre la Colònia – que conservarà per sempre més el nom de la masia - a la societat "Lluís Pons i nebots", propietaris de la colònia veïna de Cal Pons i més endavant, el 1929, els Pons van vendre la fàbrica de Cal Marçal a Josep Viladomiu i Santmartí, Propietari de Viladomiu Vell.

El mateix any 1929 es va començar a ampliar la fàbrica i el 1932 es van instal•lar unes noves turbines que van permetre obtenir més energia i millorar la producció.
No hi ha dades ‘objectives’ del període 1.936-1.939. Si dissortadament, de la misèria i les dificultats de tota mena, que va comportar la victòria dels feixistes.

La colònia va tornar a créixer a la dècada dels cinquanta, llavors que es van construir nous habitatges, més serveis i l'església dedicada a la Mare de Déu Assumpta.



Malgrat que la fàbrica es modernitzà constantment i s'especialitzà en la producció de llençols i tovalloles, la forta crisi del tèxtil va acabar provocant el tancament de la fàbrica el 1989.

M’expliquen – no he tingut ocasió de comprovar-ho personalment, però m’encantaria que fos cert – que avui, dins dels murs centenaris d'una de les fàbriques més ben conservades de les antigues colònies del Berguedà, torna a bullir l'activitat industrial adaptada als nostres temps.



La meva salutació en entrar a l’església provocava un petit ensurt a la persona que s’ocupava de fer les tasques de neteja, i que no comptava pas que entres ningú.

HEM FET LA VALL DE NÚRIA !!!!

Aquest cop la nostra colla eren només tres, compromisos familiars van impedir a darrera hora que la Dolors ens pogués acompanyar. Així, l’Àngela, la Rosa i el Miquel vam iniciar la nostra aventura particular dels divendres. Aquesta vegada la nova singladura muntanyenca no era pujar dalt d’un cim, si no que volíem arribar a peu a la vall de Núria.

Ben matiners vam marxar de la nostra ciutat, Berga, per anar a Queralbs, vil•la propera a Ribes de Fresser. Ara me n’adono de la similitud de noms; vam marxar de sota Queralt (Roca o pedra alta) per anar a Queralbs (Roca o pedra blanca). Particularment les sortides a primera hora no han estat mai del meu grat, tret com en aquesta ocasió que la meta d’arribada es trobi allunyada.

Arribats a destí vam fer allò que de bon matí reconforta el cos, esmorzar una mica lleuger no sigui que el cos cremi les energies en digerir els aliments i ens resti part de la seva força per caminar.

Aparquem el vehicle en la carretera que puja al coll de Fontalba i prenem el camí que ens portarà a Núria si treballem (caminem ) conseqüentment. La ruta està ben senyalitzada i seguint les indicacions no presenta cap dificultat de perdre’s. El desnivell és de 746 m. i la pujada la vam fer en unes tres hores. Segons la fulla de ruta el temps de la pujada és de 2h 45’ a 3h.15’. Per la nostra “joventut” vam aconseguir un temps acceptable.

És el camí més mític. Fins la construcció de la cremallera els anys trenta del segle passat (quan em costa posar això del segle passat, m’adono que nosaltres també som del mateix període de temps) era l’única via d’accés al santuari. El camí vell de Núria com descriuen les plaques que trobem i ens diuen que anem pel bon camí. La via de comunicació d’abans per pastors o peregrins és ara la ruta dels excursionistes, però sempre ha estat un camí meravellós.

Comença en pujada però passats la primera rampa caminem seguin unes tarteres amb les pedres ben falcades que ens permeten passar sense entrebancs. Més endavant el remor del torrent que baixa i deixa sentir la seva veu entre les pedres de la llera del riu. I el camí continua amunt, veiem el tren cremallera com una joguina que també puja però més desahogadament que nosaltres.

Aproximadament als 45’ veiem el pont del Cremall i creuant-lo canviem de vessant de muntanya i quedem protegits del sol que s’alça en l’horitzó. Passem per diferents balmes, on s’han habilitat bancs de pedra, que ofereixen protecció en cas de pluja o altre inclemència climatològica. A la nostra dreta el riu de Núria baixa entre gorges i salts d’aigua que embelleixen el camí i delecten els nostres sentits.

El camí zigzagueja muntanya amunt i nosaltres seguim la nostra ruta per arribar a la fi de la nostra escomesa. Deixem a l’esquerra la cascada de la Cua de Cavall. Continuem i passem per sota la via del cremallera i tornem a canviar de vessant de muntanya ara ens toca caminar sota el sol.
Tornem a fer giragonses entremig de pins mentre tornem a prendre alçada. Enfonsat en el cau del riu observem un altre petit pont i continuem pujant de nivell fins el turó abans del monestir. Des de el coll encara ens resten ànims i pugem dalt del mirador amb la creu de ferro coneguda amb el nom de la Creu d’en Riba.

Als nostres ulls s’obre la vall de Núria i gradualment aixequem el cap resseguin la presa, l’estany amb les barques, l’ermita de sant Gil i al fons l’edifici del santuari, el cercle de muntanyes que l’envolten i l’estació del cremallera.

Hem fet la vall de Núria i gaudim del moment i de l’esforç per aconseguir-ho.

Visitar a la Verge, passejar una estona pels voltants, aquell tallat que reanima el cos, molta gent que passeja per l’espai del monestir i pujar al cremallera per baixar a Queralbs a retrobar-nos amb el cotxe.

I no ho puc passar per alt: el moment més anguniós del dia va ser anar a recollir el cotxe. Només un quilòmetre de carretera asfaltada a ple sol que ens va fer suar el que no havíem suat en tota l’excursió.

L'AQÜEDUCTE DE LLADURS. EL SOLSONÈS

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pel terme de Lladurs al Solsonès; el topònim d’origen preromà segons el mestre Joan Coromines Vigneaux, té una clara relació amb l’abundància amb l’aigua, el mot durç feia referència a una font; certament apareix escrit com Ladurci a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell , i amb posterioritat el trobem citat com : Ladurco, Ladurço, Ladurç, i La Durç. En la parla popular és fàcil escoltar encara Ladurs, enlloc del Lladurs, normalitzat amb els ‘científics criteris barcelonins’, de sempre.

El municipi de Lladurs sorgeix com a conseqüència d’una crisis econòmica extremadament greu, que aconsella a mitjans del segle XIX reduir el nombre d’entitats locals, així les parròquies de Montpol, Terrassola, La Llena, Timoneda, Isanta, la quadra d’Isanta, els Torrents i Lladurs, formaran un únic municipi. Lladurs en tindrà ‘la capitalitat’ i li donarà nom.

No perseguíem els evidents rastres de misèria política, que al llarg dels segles ha generat la desastrosa gestió econòmica del Regne d’Espanya; volíem veure i retratar l’aqüeducte de Lladurs, anomenen també Pont de l’Afrau – aquesta paraula AFRAU és un sinònim de Congost – [ Vall estreta i pregona entre muntanyes ], com sempre els topònims tenen un sentit clarament descriptiu.

El camí planer que segueix el torrent de l’Alzina està absolutament enfangat, i malgrat portar cadascun de nosaltres un bastó de trekking, ens cal la màxima atenció per estalviar-nos alguna relliscada.





L’estructura magnifica se’ns apareix entre els arbres de ribera, i no sense dificultat en recollim imatges. Va ser bastida durant els anys 1758-1762 pels mestres de cases Pau i Jeroni Peró.




Pujarem – ara si entre relliscades – fins al nivell més alt, des d’allà contemplem la successió de lloses que cobrien el canal per on discorria l’aigua: això possiblement ha estat en l’origen de la denominació ‘ Pont de l’Afrau’; tant per l’alçada com per l’absència de baranes, ens abstenim de comprovar-ho.

Desfem els nostres passos fins a trobar el vial encimentat, aleshores quan veiem els camals dels pantalons i la sola de les nostre botes, prenem consciència del risc que sortosament hem superat.

L’aqüeducte de Lladurs és sens dubte un dels molts llocs d’interès que amaga – i en aquest cas, el mot està emprat de forma pròpia – aquesta comarca .

Pensem que n’hi ha més de ‘joies’ d’aquest ‘calibre’ al Solsonès, i agrairem molt la seva divulgació.

LA TRENTINA DE SANT MARTÍ DE SALDES. EL BERGUEDÀ SOBIRA.

El 8 de desembre de L’any 857, el bisbe Guisad 1 d'Urgell consagrava, en el lloc de Saldes i a precs dels seus habitants, encapçalats pel prevere Daniel, una església dedicada a Sant Martí. Hom pensa que substituïa una esglesiola que els primers veïns del lloc hi havien bastit ja pels volts del 831.

El document que ens ha permès de saber aquesta notícia també ens explica que, després de consagrada l’església, els feligresos la dotaren amb dues mujades i mitja i tres quarteres de terra i una casa, situada davant de la nova església, que havia de servir de rectoria.

el segle Xl, i el XII consta que es va refer i/o reedificar l’església. Al voltant d'aquestes romàniques hi havia el cementiri amb sepultures de cista amb coberta de lloses planes.

Els ‘diners d’Amèrica’, i les influències del Concili de Trento, arribaven a Saldes, la segona meitat del segle XVII, i es dugueren a terme obres d'ampliació que deixaven únicament rastres romànics; de fet suposà l’edificació - de cap i de nou - del temple actual, de tres naus.



De l'església romànica s’aprofità la nau central, coberta amb volta apuntada i, a cada costat s'hi afegí una nau neoclàssica.

Els cinc altars de fusta tallada i policromada que es conserven a l’interior de L’església daten del segle XIX i procedeixen d'algun taller local de Bagà o de Sant Llorenç de Morunys.



Estan dedicats, el major, a Sant Martí i els altres a Santa Severina, al Sagrat Cor,a Santa Bárbara i a la Mare de Déu del Roser.

De l’exterior de l’església en destaca el campanar, aixecat el 1703, que conserva dues campanes foses a Bellver de Cerdanya els anys 1805 i 1893.



Completa el conjunt la sagristia que fou edificada a la capçalera de l’església l’any 1814.

No hi ha salzes avui per aquestes terres, tampoc gaire romànic original, i dissortadament d’aquelles ‘alegries’ dels segles XVII i XVIII, només alguns testimonis en pedra com l’església parroquial dedicada a Sant Martí.

No li calia al Sant – que es va partir la capa amb els pobres – tant gran edifici, i per descomptat, ni mil esglésies faran perdonar els excessos – de tot ordre – que es van infligir als nadius de ‘les amèriques’.

LA TORRE NOVA DE LA COLÒNIA DE CAL PONS A PUIG-REIG

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, l’Antonio Mora Vergés al costat de l’antiga carretera de Manresa a Berga, per observar i retratar l’anomenada Torre Nova, aixecada l’any 1.897, i actualment propietat – diria que enverinada - de l’Ajuntament.



La Torre Nova disposava de jardí privat, on destaquen encara les dues glorietes inaugurades l'any 1900 des de les quals es veu el Llobregat i el conjunt de la colònia. Les glorietes són de maó i fusta i estan construïdes damunt d'un penyal sobre l'aiguabarreig del Llobregat amb la riera de la Sala, un dels punts mes alts de tot el conjunt.

Com un fet normal a l’època, el conjunt de la colònia en construcció fou envoltat per una muralla d'uns dos metres d'alçada que tenia tres portals i dues portes.
Els porters i el "sereno" vigilaven que cap treballador entrés o sortís del perímetre de la colònia més tard de les 8 o les 9 del vespre (depenent de l'època de l'any). Exercien també funcions de custodis de la ‘moral cristiana’.

La muralla fou enderrocada durant la Guerra Civil, i malgrat la victòria del nacionalcatolicisme, ja no es reconstruí; les esfereïdores imatges dels camps de concentració, espanyols i alemanys eren massa recents. I per res del món el feixisme volia fer ‘ enfadar’ als veïns ‘demòcrates’.

En les últimes dècades del segle XIX, la majoria de les persones que arribaven a les colònies del Llobregat, provenien del camp fugint de la ruïna que va representar la fil•loxera ; gent de pagès que deixaven el món rural per anar a treballar dotze hores cada dia i sis dies a la setmana a la fàbrica, aleshores les colònies oferien coses que el camp no podi donar: feina estable, menjar cada dia, lloc on viure, escola pels nens, botigues i, fins i tot, espais d'oci com el cafè o el teatre.

els amos van trobar amb el paternalisme una nova fórmula de control dels obrers, i de justificació i fins de legitimació d’un determinat ordre social dins les colònies. Per mantenir el control sobre els obrers, els propietaris dotaren les colònies d'un conjunt de serveis i equipaments per a ús dels treballadors, que els amos utilitzaven a la vegada, per oferir un discurs ‘social’ difós a través de l'Església, en el que la figura del capellà de la colònia tenia un paper fonamental, postulant i defensant una imatge de l'amo protector que garantia una vida estable: feina, pis, el plat a taula i fins i tot, espais d'oci als seus treballadors a canvi que aquests es limitessin a treballar, obeir i a comportar-se.

Les conseqüències anímiques d’aquesta experiència sobre els treballadors i les seves famílies, comencen tot just a fer-se públiques, en obres com :
Olor de Colònia , de Sílvia Alcàntara i Ribolleda, nascuda a Puig-reig (El Berguedà) el 1944.

L’autora evoca la vida d'una colònia tèxtil i les enverinades relacions socials, la combinació de despotisme i condescendència que, cap als anys 50, regeix la seva vida. Néixer, viure, reproduir-se i morir entre les parets d'una fàbrica. Una gran fàbrica que va més enllà dels llocs de treball, que és també l'escola per als fills, l'església, les botigues i les cases per viure-hi.

L’afluència massiva de treballadors d’altres llocs d’Espanya, que el feixisme enviava amb la convicció que aconseguiria diluir entre un mar de castellanoparlants, la llengua i la cultura catalana, a punt va estar d’aconseguir l’èxit. Sortosament com la muralla física que va ser enderrocada durant la guerra, la muralla ‘ cultural’ no va reeixir – i esperem que tampoc ho faci ara - davant la decidida voluntat dels catalans.

Puig-reig, el Berguedà, i Catalunya, té encara malgrat les desamortitzacions, i la incúria que han patit, un patrimoni cultural que pot ser un actiu bàsic per sortir de la crisis econòmica. De Barcelona, de Madrid i fins de tot de Brussel•les, no cal esperar res – almenys de bo -, des d’ara, i sense mandra, tots junts podem aconseguir-ho.

MONTPOL[T]. LLADURS. EL SOLSONÈS

Ens aturàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, davant d’un rètol com a mínim ‘peculiar’, que diu :

LA CASA DE COLÒNIES

DE LA MÚSICA DE LA

RECTORIA DE MONTPOL

Al costat s’aixeca l’església de Sant Miquel, i la rectoria. Ambdós edificis aixecats al segle XVII.

Prop l’anomenada Roca de Montpol - lloc al que no podiem accedir per les adverses condicions climàtiques - s’alçà el que probablement fou una torre de guaita i bada, que s’esmenta però en certs documents com a castell de Montpol, i s’explica que amb les restes d’aquell – del castell - es bastí una primitiva església romànica, avui en runes.

L'advocació era de sant Miquel i esdevingué sufragània de la parròquia de Terrassola. En documents antics surt la forma Muiopulto.

L’actual església de Montpol, és el resultat d’una obra que s’inicià el primer terç del segle XVII i s’acabà a finals del segle XIX. Durant la guerra civil es va cremar i va ser repintada el 1958.

La rectoria, annexa a l’església, és avui el centre d’activitats musicals a la natura de l’Escola de Música L’antàrtida i al seu voltant s’ha organitzat un circuit de fantasia per a petits i grans: els jardins de les coses petites, el bosc dels ritmes, el teatre de l’escala (a l’antiga escola de Montpol), el poblats dels “montpolins”...

Sant Miquel de Montpolt, ha estast substituïda en el culte des del 1966 pel santuari de Massarrúbies.

El terme té molt per a ‘viure’ :

l'església romànica de Santa Maria de Solanes

les restes de l’església romànica de Sant Pere, a la masia de Capdevila de Sants.

L’antiga església, de la qual encara s’aprecien alguns vestigis (part del mur sud i restes de l’absis semicirculars) era romànica i estava al mig del turó de la Roca de Montpol.

...

Aquella fusió de parròquies del segle XIX, no va produir-se únicament per raons econòmiques – que també – ja que aleshores, com ara, el Regne d’Espanya estava en números vermells. I, per idèntics motius; corrupció política, i l’estultícia ‘natural’ d’aquesta raça maleïda. Pretenia – i en gran part ho va aconseguir – fer realitat allò que tanca aquest article :

Qui perd la memòria, perd la identitat

SANTUARI DE MERITXELL. ANDORRA

Rebia una bellíssimes imatges de l'antic santuari de Meritxell, d'origen romànic, que havia estat reformat i ampliat el segle XVII, i que dissortadament va ser destruït per un incendi l’any 1.972. Les restes d’aquella església han estat condicionades com un espai per al record, d’aquells que varen tenir el goig de veure’l dempeus.

A la seva vora s'aixecà ara un nou temple, obra monumental de l’arquitecte Ricard Bofill, que va ser inaugurat el 1976.



La nova església acull de forma permanent visitants d'arreu que volen conèixer directament un dels llocs de devoció més importants d'Andorra, el dedicat a la seva patrona.





Bofill, en projectar el nou santuari, va voler reflectir alguns elements simbòlics que posessin de manifest les particulars connotacions d'aquest espai singular: amb el sol incrustat damunt l'altar va voler significar el nom de Meritxell, provinent, segons el filòleg Coromines, del mot latí meridiem, migdia; amb les dues naus que es creuen, la confluència dels camins que porten de l'una a l'altra frontera i de la vall del Valira del Nord a la del Valira d'Orient; amb les parets tallades horitzontalment per la part superior, l'incendi que colpí el temple, i amb el claustre descobert, la protecció de la Mare de Déu que vetlla sobre el cel d'Andorra.



A l'interior hi ha una reproducció de la talla romànica de la Mare de Déu, així com les escultures corresponents als set Sants titulars de les parròquies andorranes, que donen fe de Meritxell com a Santuari Nacional.



El Tomàs Irigaray Lopez, té l’habilitat de fer ‘parlar’ les imatges.

L’ESGLÉSIA MONUMENTAL DE LA COLÒNIA DE CAL PONS A PUIG-REIG

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés a Puig-reig, volia recollir imatges de l’església de la Colònia Pons, dedicada a Sant Josep, en el timpà es llegeix : ‘Construida por Jose Pons .. y sus hijos...’ , més enllà que a darreries del XIX, fins Déu havia d’enraonar en llengua castellana; des la perspectiva d’un creient – aleshores i ara - , aquesta llegenda té – per dir-ho de forma respectuosa - un cert aire sacríleg o si més no blasfem.



La premsa de l’època – música pagada - va qualificar el temple com ‘la catedral de l'Alt Llobregat’, i la seva inauguració ‘ formal’ va tenir lloc el 10 d'agost del 1887.



Projectada per Josep Torres Argullol, sota les directrius i l'atenta supervisió de Lluís G. Pons. Es tracta d' un edifici neogòtic bastit en 16 mesos, inclosos els treballs de decoració interior de tots els altars, dedicats als sants i a les santes patrons de la família,el cost total de l’obra - que podeu traduir a pessetes i € - va ser d'un milió de rals.

L’església està projectada a partir d'una planta de creu llatina de 32 metres de llarg. La nau principal és coberta amb volta de creueria i les capelles laterals actuen de contrafort de la nau central. A l'encreuament de la nau principal amb el transsepte s’alça un cimbori octogonal que s'aguanta sobre trompes. L'absis poligonal amb deambulatori porta a la cripta i a la sagristia. La decoració es a base de vitralls i tota mena d'ornaments, fins i tot comptava amb les relíquies de santa Aurèlia de Niça.

Fou ampliada el 1879 amb el campanar i el 1907 amb la construcció d'un panteó familiar, en el qual foren enterrats Lluís Gonzaga Pons i Enrich i la seva esposa, Anna Roca.

A l'exterior, l'església presenta un aspecte altiu reforçat pel cimbori, el campanar i el conjunt de pinacles. La façana principal, amb el pòrtic, també presenta aquest aspecte de projecció cap al cel. La façana posterior, amb una gran portalada amb arquivoltes, dona accés al panteó cripta.



Mentre la façana principal es feta amb carreus ben tallats, la resta de l'edifici combina harmònicament la pedra devastada amb el totxo de terra cuita.

Enlloc he trobat cap informació que fes referència al període 1.936-1.939, agrairé moltíssim que m’ho feu saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT LLORENÇ DE MORUNYS. 3a. FIRA D’OUS D’EUGA.

la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur ens envien una crònica de la seva visita a Sant Llorenç de Morunys ( Vall de Lord), on els portava el seu desig d’esbrinar que son això dels Ous d’Euga, dels que anunciava un cartell se’n duria a terme la 3a. Fira.



Mossèn Jacint Verdaguer , en la rondalla titulada “Los savis prudents del Piteus” ens parla de com va ser ensarronats per un hostaler i la seva muller, tres piteus (*) que van anar a comprar una euga a Manresa, i els van encolomar una carabassa dient-los que era un ou d’euga.

En el camí de tornada – aleshores més enrevessat i tortuós que ara – els va caure la carrega que per la gravetat rodolava muntanya avall, la carabassa en topar contra una gran pedra es va esberlar en mil trossos,el rebombori va fer córrer una llebre que dormia plàcidament, i en la seva bona fe cregueren que era una euga petita.

Amb sentides paraules de desconsol, acaba la rondalla :

Malaguanyada eugueta!- anàvem dient tot acostant-se tristos a llur poble- Si hagués arribada bé, l’any vinent no hauríem d’anar a peu a la fira de Manresa.

El nom popular de la població, és Sant Llorenç dels Piteus i els seus habitants són coneguts com a piteus. Si observeu la pàgina d’internet veure que aquest nom serveix per denominació de molts del negocis del poble.

Per què Piteus?[*] Aquest nom, segons sembla, prové dels soldats de Poitiers que sota les ordres del comte d’Armagnac , foren vençuts pel Rei Pere el Cerimoniós, i es refugiaren en aquesta vil•la que els donà acolliment, molts d’ells captivitats per la bonhomia de la seva fent s’hi quedaren, i com la majoria eren gent d’ofici , van ensenyar a la gent del poble a teixir. El producte un drap de llana força atapeït, va ser anomenat drap piteu. D’aquest drap se’n feien capes, mantells, flassades, tapaboques, faldilles, mantes, cobertors...i com tot ja sap , foren distribuïts exitosament per tot arreu.

Les cròniques expliquen que hi hagué unes 80 cases amb telers, que produïen més de 600 peces al any, quasi totes per exportar. El drap piteu el van deixar de teixir per la competència del cotó, a la segona meitat del segle XIX.

Va ser una visita molt agradable, passejar pels carrers i carrerons, mirant i xafardejant parades d’oficis, menjars de la terra, ous d’euga i altres estris habituals en aquestes fires ens va fer passar un matí plaent, malgrat la pluja que va fer acte de presència a desgrat de tothom.

Fotografia: Rosa Planell Grau
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

LA RECTORIA DE CORNET. BAGES. CATALUNYA

La història – ara definitivament esgotada – d’aquest petit nucli de masies disperses, començava l’ any 964; el Levita Guadamir fa donació al monestir de Sant Benet de Bages d'un alou que posseeix, anomenat CORNED.

L’any 1.025, s’esmenta "Villa Cornetto", com població.

L’any 1033.Primera referència de la parròquia de “ Santa Maria Corneto".

L’any 1.884, quan Cornet ja formava part del terme municipal de Sallent – des de 1.840 - , el Bisbe Morgades inaugurava , el que encara és avui magnífic edifici de planta quadrada de grans dimensions, amb teulada a dues aigües, planta baixa i dos pisos, com a nova rectoria d’aquesta Parròquia de Santa Maria de Cornet.

No trobava a ningú per a preguntar-li on és – si encara el manté – el Cementiri de Cornet.
Fins feia una recerca a http://imatgesdesilenci.blogspot.com/ sense trobar resposta.

Retratava algunes de les làpides d'enterraments, que formen dos graons frontals a la façana principal –a manera de banc- n’hi ha de datades al segle XVIII.

Pregunto a qui em pugui respondre :

Existeix encara el cementiri de Cornet ?

On està ubicat ?

L’anterior ocupava el solar enrajolat prop de l’església ?.

Agrairé les respostes i/o aclariments a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA HERÀLDICA TRADICIONAL, I LES ‘FANTASIES HERÀLDIQUES’.

Això de la heràldica comença al segle XII, i fa servir bàsicament – malgrat que és un recurs limitat – els anomenats ‘escuts parlants’, es a dir traslladar al terreny de la imatge allò que ens evoca – de vegades molt llunyament – el mot parlat.

Hi ha blasons que conjuguen alhora l’encert i la bellesa, com el de Montserrat.



Altres, com el dels MECA / CLASQUERI , passarà de l’àmbit familiar a l’àmbit públic, ja que esdevindrà escut municipal.



Un gos i una campana, no semblaven les imatges més ‘idònies’ per traslladar al terreny de la imatge allò que ens evoca – de vegades molt llunyament – el mot parlat, i en el seu moment és va plantejar una ‘actualització’. Entravem – sense tenir-ne consciència - al món de Walt Disney, i des de ‘ la Terra de la Fantasia’ , ens arribava l’actual escut.



Més enllà de les ‘explicacions tècniques’ – que us en donaran, i moltes - deixàvem les armes dels MECA / CLASQUERI i assumiem les de D. Josep Tolrà i Avellà. Això si, ara surt un castell.




D’allò de Tolosa, a quin record dedicàvem una Ronda viaria, res de res.

De la memòria – llarga, si m’ho permeteu dir – de Sant Esteve de Castellar, res de res.

Això si, de barres en trobem moltes al ‘ escut nou’, i també un parell de creus. Els dissenyadors de ‘fantasies heràldiques’ es devien quedar ben descansats.

Dels altres Castellar, l’agregat d’aquest nom que es troba prop de la C-25 entre Rajadell i Aguilar de Segarra, no té escut d’armes, tampoc la població de Castellar del Riu, i si els de Castellar de la Ribera, com podeu veure en aquest enllaç :
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Escut_de_Castellar_de_la_Ribera.svg

L’escut de la Nou de Berguedà – extremadament bonic, val a dir-ho – em semblava fins al moment el ‘súmmum’ pel que fa al nivell de fantasia heràldica.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escut_de_la_Nou_de_Bergued%C3%A0

En això – com en quasi tot- , tot son punts de vista.

L'infinit abandó de l’església de Sant Cristòfol de Campdevànol situada al costat del cementiri

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés , davant del porxo de la que fou rectoria de l’església parroquial de Sant Cristòfol de Campdevànol entre la fi del segle XVII i l’any 1.885. El pas obert dalt d’un turó – que atorga al conjunt un aire medieval - es va fer per conservar l'antic camí ramader que venia de Ripoll i seguia cap a Ribes de Freser.



L’edifici d'una nau rectangular i capelles laterals, està completament arruïnat, i s’endevina pe les escletxes de la porta que el sostre ha cedit, únicament el campanar de base quadrada s’aguanta alterós, reivindicant la seva funció de guaita i bada, que ningú hores d’ara, recorda ni demanda. Al costat , lligada a la dissort d’aquesta església, compartint el seu estat d’abandó , i aguant-se miraculosament l’una amb l’altra resisteix la casa rectoral.



Del que fou harmoniós conjunt , només se'n conserven les façanes, de maçoneria, amb alguns carreus de pedra ben tallats.

Sant Cristòfol de Campdevànol, ha tingut fins a tres esglésies dedicades a Sant Cristòfol, la primera situada dalt d'un turó de la banda de ponent del poble, era un notable edifici romànic, datat entre els segles IX i XII, que va ser la seu de la parròquia fins al segle XVIII; la segona, situada avui al capdamunt del cementiri fou consagrada l'any 1701; les raons – sempre volem justificar-ho tot – bàsicament son d’ordre econòmic i demogràfic, el poble creixia a la intersecció de les valls del rius Freser i Merdàs. Fins a l’any 1885 exercí totes les funcions d’un temple parroquial; amb la benedicció de l'església actual situada dins el nucli urbà, romangué únicament com a capella del cementiri, fins arribar a l’actual situació d’abandó i incúria, que és alhora inexplicable i inexplicada.



Defensem la procedència del topònim de la població, des de la localització en aquest indret d’un temple i/o santuari dedicat a la dea Ibera Banda, - KANTA-BANDA-LE - que donarà nom al lloc de Campdevànol , passant de cantavàndal a camde-vandal, i finalment ja a la baixa edat mitjana al Campdevànol . Roma – que acceptava encantada qualsevol divinitat, ja fos grega, egípcia, ibera o germànica - la transformarà en la “Santa dea Tutela “. El topònim Campdevànol és un autèntica raresa filològica, ja que en d’altres llocs ha evolucionat cap a Tudela.

Negàvem – i neguem – la vinculació que es fa popularment amb els vàndals, i això malgrat l’infinit abandó que percebíem en la nostra visita a l'església de Sant Cristòfol (situada al costat del cementiri).

SANTA MARIA DE CORNET. BAGES

Cornet és un record del passat, s’esmenta el lloc per primera vegada l’any 964, en ocasió d’una donació que el Levita Guadamir fa al monestir de Sant Benet de Bages d'un alou que posseeix a Cornet. La grafia aleshores era CORNED.

L’any 1.025. Primera cita com a població. "Villa Cornetto".

L’any 1.033 .Primera referència de la parròquia. "Parrochia Santa Maria Corneto".

Cornet en un principi formava part del Castell de Balsareny, però fou cedit pels senyors d’aquest al bisbe de Vic, que organitzà un terme més petit.

Al segle XII trobem documentada una església dedicada a Santa Maria de les següents característiques : Església romànica d’una sola nau, amb planta de creu llatina.

L’any 1.331 es documenta una visita pastoral.

Al segle XVII l’església és reformada,; s’hi va construir el campanar l’any 1621, i a l’any 1635 es construïren les dues capelles més properes al portal, i la sagristia.

Els retaules barrocs incorporats al segle XVII, i el de l’altar major de l’any 1733, es cremaran durant la guerra civil 1.936.1939.

L’any 1.840 Cornet s’integra al municipi de Sallent.

L’any 1.970, 130 anys desprès, de la ‘integració’ a Sallent, és planteja endegar la restauració de Santa Maria de Cornet.

De l’edifici trobem les dades següents ;

És una obra romànica de finals del segle XII, d’una sola nau i capçada cap al costat de llevant per un absis el perímetre del qual no arriba al semicercle.

La nau té planta trapezial, ja que s’estreny a mesura que es va apropant a l’absis, està recoberta amb una volta de canó, i l’absis amb una volta de quart d’esfera. Entre l’absis i la nau s’interposa un petit cos d’edifici, a manera de cor, cobert amb volta de mig punt. A prop del presbiteri, en els murs laterals, es despleguen dues capelles, disposades a manera de creuer.

De la capella del sud en surt el campanar de torre sobreafegit al segle XVII.

L’absis és embellit amb una cornisa motllurada ornada amb botons, sobre la qual encara gira un fris, molt estret i força deteriorat, engalanat amb elements geomètrics consistents en creus aspades incloses dins rectangles. També en aquest absis hi ha una bonica finestra de doble esqueixada, rematada amb un arc de mig punt fet amb petites dovelles. A l’intradós de l’arc hi ha una arquivolta treballada amb entrellaços de vímets que reposen sobre dues columnes coronades amb capitells i àbacs. Els capitells mostren una àguila que desplega les seves ales.

A l’interior de l’església es repeteix la mateixa estructura, tot i que els capitells, han estat esculpits amb temes diferents. En un d’ells hi ha unes fulles acanalades combinades amb testes de llop, i en l’altre hi ha un home amb una túnica que departeix les branques d’un arbust.

L’aparell de l’edifici, no és uniforme, sinó que ha estat fet amb blocs de pedra de mides diferents, segons el lloc on són situats.

Mereix un especial comentari la porta de l’església.

Està coronada amb un arc de mig punt adovellat, davant el qual hi giren tres arquivoltes llises i en degradació que són emmarcades per un arc de mig punt, molt estret, sobre el qual hi ha encara una altra arquivolta que emmarca definitivament la porta. Aquesta última arquivolta és ornada amb florons inscrits en triples cercles. Les arquivoltes reposen sobre una imposta, ornada amb una bonica tija que es desenrotlla per la superfície ondulant i descrivint uns cercles a l’interior dels quals hi ha una palmeta que neix de la tija. Aquesta imposta és sostinguda per columnes, que acaben en uns capitells de proporcions desmesurades.

Al capitell de mà esquerra hi han estat esculpits quatre animals, semblants a cavalls, que s’aixequen amb les potes del darrera. Els cavalls de l’angle tenen el cap en comú. El cos és llis, molsut amb unes potes petites i primes. Les potes del davant s’enfilen i es situen a la part alta i al centre del capitell. No han estat gaire treballats, només s’han preocupat de dibuixar millor el cap, on apareix la crinera.

El capitell dret hi apareixen dos monstres per cara, situats un a cada costat de cada cara i girats cap al centre. Tenen una cara rodona, de trets humans, i amb els cabells a manera de còfia; el cos és de quadrúpede, per les potes sembla un lleó. I tenen ales. La part inferior del capitell ha estat ornamentada amb unes tiges nervades que s’ajunten als angles i s’enfilen pel mig del capitell o acaben en forma de palmeta. Aquests capitells cal atribuir-los segons X. Sitjes, al mestre Bernat, picapedrer del claustre de Sant Benet de Bages.

Un bon amic en feia una reflexió que vull compartir :

En el període feudal, el poder pretenia únicament robar als pobres en benefici dels senyors; aleshores l’església en un difícil equilibri de contrapoder, intentava minimitzar aquests abusos, i s’ocupava de quasi totes les funcions ‘essencials per a l’existència d’una comunitat’, portava els Registres - Baptismes, casaments, defuncions,... atenia les mancances ‘socials’ en la mesura de les seves possibilitats – Ordres Assistencials -, i fins on li era permès, donava instrucció als pobres – Ordres Educadores -.

En els segles XVII i XVIII, apareix una classe adinerada que no pertany ja a la ‘noblesa tradicional’, i que mantenint la figura del Rei, comença a donar una ‘ infraestructura’ a l’estat. L’església continua i fins augmenta el seu rol assistencial i educador. L’Estat continua robant als pobres, ara per a donar-ho genèricament als rics.

Al segle XIX l’estat que es reconeix com catòlic, apostòlic i romà, despulla a l’església de molts dels seus bens, i amb una estructura complexa i molt ineficaç, comença a substituir-la en les tasques assistencials i educatives. L’Estat continua robant als pobres, ara per a donar-ho genèricament als rics.

Al Segle XX l’enfrontament, ara des d’un estat declarat laic, és quasi a mort. En el terreny econòmic però aquesta nova organització de la ‘res publica’ és un desastre exponencial, que provocarà que en menys d’un segle l’endeutament adquireixi proporcions descomunals. Cal comparar a tall d’exemple l’estructura Civil i la Religiosa :

PARROQUIA AJUNTAMENT
BISBAT PROVINCIA
---------------- ESTAT

Que es complicarà extraordinàriament a darreries del segle:

PARROQUIA AJUNTAMENT
---------------- CONSELL COMARCAL
BISBAT PROVINCIA
------------------- COMUNITAT AUTONOMA
---------------- ESTAT

Cal afegir els ‘ cossos legislatius’ de les Diputacions, Consells Insulars, Comunitats Autònomes, Congres dels Diputats i Senat.

L’avarícia trenca finalment el sac, i quasi morta ‘ la gallina dels ous d’or’, es pretén des del poder tornar als plantejaments dels segles XVII i XVIII; tenim ara però una església quasi desarborada, les seves Ordres Assistencials i Educatives, tenen avui una mínima implementació , que les impossibilita per atendre les creixents necessitats de la població.

Feta l’exposició se’ns planteja la pregunta obvia, QUO VADIS ?