El Jordi Vila Juncá desenvolupa de forma voluntària la tasca de “notari
gràfic” del patrimoni històric que el temps i la incúria , va fent desaparèixer
a les terres de l’Urgell sobirà i comarques confrontades, en aquesta ocasió
publicava fotografies de Sant Esteve del Pont, al terme de la Seu, a la comarca
de l’Urgell sobirà.
Les fotografies de Patrimoni Gencat , les feia A.Moras, l’any 1988; no en sabem res, i necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de
naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email
coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15781
Les restes d'aquesta església són en un pla a la vora de ponent de la
Valira, entremig de conreus, a uns 55 metres de la casa de Sant Esteve i a uns 300 del riu,
i a 1,2 Km de la carretera de Seu a Lleida.
Es tracta d'una església de planta rectangular, bastant allargada, capçada
per un absis semicircular obert per un simple plec.
Només es mantenen drets els murs de la façana de migjorn i l'absis i una
part del de tramuntana.
El gruix dels murs varia a les diferents parts de l'edifici.
La coberta de volta de canó està esfondrada.
Es manté la volta de quart d'esfera de l'absis i només resten les finestres
de doble esqueixada com a únics elements arquitectònics. Els paraments
interiors estan parcialment arrebossats.
L'aparell, força irregular, és de petits carreus de pedra tosca en l'arcada
de l'absis i la finestra.
Els carreus són barrejats amb palets de riu poc travats amb morter de calç.
No hi queden restes del material de cobertura
Em recordava el runam de Santa Maria Savall, al terme de Balenyà, a lacomarca d’Osona, prop de Sauva Negra.
Manuel Anglada i Bayés(1925 +1999) explica de Sant Esteve del Pont que per
a arribar-hi cal agafar el primer trencall a tramuntana (punt quilomètric 134),
de la carretera de la Seu a Lleida, tot just quan aquesta passa pel pont sobre
la Valira. El camí planer segueix el curs del riu després de passar
l’escorxador. Aquest camí carreter acaba a la casa de Sant Esteve, des d’on es
continua a peu per un corriol en sentit cap a migjorn, un trajecte
d’aproximadament 5 minuts.
Les restes d’aquesta església són en un pla a la vorera de ponent de la
Valira, entremig de pomerars i conreus, a uns 55 m de la casa de Sant Esteve i
a uns 300 del riu, i a 1,2 km de la carretera de la Seu a Lleida
El lloc de Sant Esteve és citat l’any 961 en la venda d’una terra situada
al terme de Sant Esteve, en el lloc de Puig-rodó. Els esments al lloc o vila de
Sant Esteve es retroben en diversos documents dels segles XI i XII; en ells, a
l’igual que en el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, el lloc
apareix citat com a Sant Esteve; tan sols en alguna ocasió s’especifica que és
a prop de la Valira. En aquest sentit cal destacar una donació datada l’any
1064, en què s’indica que la vilulle de Sant Esteve, és “prope pontem Valire”,
pont que posteriorment donaria lloc al topònim de Sant Esteve del Pont,
denominació que no apareix almenys fins a l’inici del segle XIV; aquesta
afirmació té una excepció que és la còpia conservada de l’acta de consagració
de Sant Serni de Tavèrnoles, realitzada, però, pels volts del segle XV. Aquest
monestir, d’altra banda, tenia nombroses pertinences a la parròquia de Sant
Esteve, almenys a partir del segle XII.
D’aquesta documentació es desprèn també com la canònica de Santa Maria de
la Seu tenia importants possessions en aquest terme.
L’any 988 el comte Borrell i la seva
muller Eimeruda permutaven a favor del bisbe Sal·la i els canonges de Santa
Maria l’alou que tenien a la vila de Sant Esteve; alou que deu correspondre amb
el feu i alou comtal de la vila de Sant Esteve confirmat pel papa Silvestre II,
l’any 1001, com a possessió de Santa Maria.
Segons dos documents datats respectivament els anys 988 i 1114, el terme de
la vila de Sant Esteve era comprès entre la serra de Cogoll, al nord; el terme
de Castellciutat, al migdia; la vila de Calbinyà i el lloc de Puig-rodó, a
llevant; i la serra de Benavarri —o Montferrer, en el document de 1114—, a
ponent.
L’església de Sant Esteve, citada en una permuta del 1016, apareix esmentada
entre les possessions cedides al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles l’any
1040, amb motiu de la consagració de l’església del cenobi. L’any 1088 hi ha
documentada la venda d’una terra situada a la capçalera de l’església de Sant
Esteve, del terme de Sant Esteve.
L’any 1314, en la visita realitzada pels delegats de l’arquebisbe de
Tarragona a les esglésies de la diòcesi d’Urgell, a la parròquia de Sant Esteve
del Pont, feren constar que no hi vivia cap parroquià. L’any 1391 el stator de
Sant Esteve del Pont pagava, de dècima, la quantitat d’una lliura i cinc sous,
i el capellà, una lliura i tretze sous, en dues meitats. L’any 1575 el
visitador del bisbat no pogué entrar a l’església perquè era tancada. En la
visita del 1758, Sant Esteve figura annexa a la comunitat de la Seu, amb
l’obligació de subministrar els sagraments a les dues cases que en depenien, i
celebrar missa el dia de Sant Esteve, de la Santa Creu de maig, de Sant Esteve
d’agost i de Tots Sants. S’apunta també la necessitat de fer algunes
reparacions a l’edifici. A la renovació parroquial del 1904, Sant Esteve del
Pont fou suprimida com a parròquia i fou integrada a la parròquia de
Castellciutat.
En demanarem més dades al Josep Sansalvador Castellet, coautor juntament
amb l’Eliseu Peidró Rami del llibre
“El romànic poc conegut de l'Alt Urgell”.
