EL BORRELL, LES RUNES ÈPIQUES DE LA VALL DE MUR

Deixàvem el vehicle a les Marines i començàvem a caminar muntanya amunt, superàvem el Coll de Palomeres; amb aquest nom hi va haver a la Vall de Mur en altre temps una masia.

Anàvem l’Antoni Ibáñez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, a veure – i retratar – les runes del Mas Borrell, dissortadament de l’Armengol, de Voltorera, ... ja no en queden restes, i fins la seva ubicació física concreta, fora tasca feixuga.

Pocs i mal avinguts !, sobre les veritables raons que van provocar l’abandonament del Borrell a darreries del segle XVII, deixant com únics masos habitats el Davi i el Dalmau, s’expliquen històries truculentes.

Està però fora de dubte que Fra Pere de Sant Joan, Abad Comendatari del Monestir de Sant Llorenç, cedia – en el seu personal benefici – els drets de conreu dels masos que s’anaven abandonant, únicament al Davi i al Dalmau, deixant-ne exclòs al Mas Borrell.

L’odi creixia més que el blat i l’ordi en aquesta petita Vall de Mur, rebatejada avui per nosaltres, com la Vall Deliciosa.

Agafem el camí carreter que en algun moment havia comunicat el Coll de Palomeres directament amb el Davi – i possiblement amb el Borrell - , en algun punt el bosc s’ha fet senyor d’una part de l’espai, i al sol li costa fer-se present en la major part del recorregut.

Pugem per un corriol estret i orfe de tota indicació fins a trobar un pany de paret que delimita el que fou perímetre exterior, més endavant altres trossos de mur en confirmen que el Borrell va ser sens dubte ‘ una casa gran’.


Feta la tasca de recollir imatges, davallem fins als camps erms del Davi, per arribar-nos fins a Sant Pere de Mur, on esmorzarem préssecs i dàtils, prenen el sol al costat d’aquesta ermita romànica, a la que sens dubte mai s’hi van atansar els Borrell.


Creuarem els camps erms – també - del Dalmau, sembla que a l’actual senyor feudal no el preocupa gaire allò ‘dels drets de conreu’ , que tant mals de cap va portar a la Vall en el període en que Fra Pere de Sant Joan, era l’Abad Comendatari del Monestir de Sant Llorenç.


Retrem abans de tornar al vehicle , el nostre particular homenatge al ‘Vell Guerrer’ ; el Pi de les Quatre Besses ha estat testimoni silenciós, de tots els fets que s’han succeït al llarg dels segles en aquesta petita Vall de Mur.

© Antonio Mora Vergés

SANT BERNAT DE MENTHON AL MONTSENY

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, la carretera que des de Sant Celoni porta fins a Seva passant pel Coll Fòrmic, s’anava enlairant, i endevinava a la meva esquerra les esglésies mil•lenàries de Santa Susanna i Sant Elies, ben aviat superaríem Sant Julià de Montseny; la nostra destinació era la capella neoromànica dedicada a sant Bernat de Menthon, que com L'hotel i, que li fa costat, són obra de l'arquitecte Josep M. Ros i Vila i foren construïts vers el 1952 per Delmir de Caralt, en un pendent assolellat del Matagalls, a 850 m d'altitud.

Em cridava l’atenció la magnifica porta d’aquesta esglesiola que sens dubte fou construïda amorosament, l’edifici malgrat la seva modernitat segueix en tot els canons del romànic : l’accés pel costat del mati permet el màxim aprofitament de la llum natural, i alhora en un clima tant fred com el del Montseny, de ben segur fa disminuir notablement les necessitats calòriques en els mesos freds.




El fill del Senyor de Menthon, avui Menthon-Saint Bernard, fou canonitzat pel Sant Pare Pius X el 1923, quan el va elevar als altars com a Patró Celestial dels Alps, i de tots aquells que s’estimen la muntanya ; la veneració a sant Bernat de Montjou (que seria el seu nom més propi, si bé és més conegut com a Bernat de Menthon o Bernat d' Aosta), fins als inicis del segle XX no s'estenia gaire més enllà de la Llombardia, el Piemont, la Savoia i a les esglésies vinculades al priorat del Gran Sant Bernat. D’ençà del primer quart del segle XX; Sant Bernat de Menthon, serà famós a tot el món – no pels dos abrics o refugis que va preparar a Mont-Jeux y Colonne-Jeux a la part alta de la serralada dels Alps- sinó pels famosos gossos que porten el seu nom.

El Sant Bernat, que descendeix dels Dogos del Tibet, en algun moment va arribar a l'hospici de Sant Bernat (Alps Suïssos) ; adoptats pels monjos, van ser ensinistrats per al salvament de viatgers i muntanyencs extraviats.

Paradoxalment el Sant Bernat com que és un dels gossos més grans i amb major pes , té una esperança de vida molt limitada en comparació d'altres gossos; tenint-ne cura com cal, acostuma a viure entre 8 a 10 anys.

Cercava un sinònim pel Montseny ; infinit , etern, perdurable, immortal, il•limitat, interminable, immesurable, incomptable, inesgotable...... quin us sembla mes propi a vosaltres ?

© Antonio Mora Vergés

P/D

Jose de Quadras y Sans em feia arribar un email on em precisava;

Delmir de Caralt i Puig, casat amb Pilar de Quadras i Feliu , germana del meu avi , Jose Maria de Quadras i Feliu, II Comte de Sant Llorenç del Munt , casada amb Delmiro de Caralt i Puig germà de la meva àvia Montserrat de Caralt i Puig, no era germana del Baró de Quadras, era cosina del II Baró o neboda del 1er i per descomptat els Barons de Quadras mai van tenir la propietat de can Pobla.

Varen construir l’hotel i l’ermita de Sant Bernat del Montseny i varen fer-se una estança particular dins l’hotel.

Com a curiositat, sé què, per l’ermita, va comprar teules velles amb molsa i tot, però el paleta les va netejar una a una, amb el conseqüent emprenyament d’en Delmir.

La Casa Pairal de Baronia de Quadras, a part de la molt coneguda de la Diagonal, està a Massanes a la comarca de la Selva.

Aquests errors es produeixen per que el meu besavi i per tant el seu germà Manuel, el cognom igual que els seus fills "de Quadras i Feliu"

EL PONT REFET DE SANT CELONI. BAIX MONTSENY

Eren quasi les 18,00 hores quan anàvem fins a Sant Celoni , el Joan Vilardell, el Pedro Mesa i l’Antonio Mora, a Sentmenat continuava la ballada mensual de Country.


Observàvem un tràfic molt dens en direcció Barcelona; el barcelonins aprofiten la Mercè, per sortir a veure el país, aquesta circumstància em feia pensar que potser no era el millor dia per ensenyar-los el Pont Trencat. En tot cas ja estàvem en camí en el vehicle del Joan.

Quan arribàvem a la capital del Baix Montseny hi havia encara una bona llum, i en tot cas les mides del Pont, permeten retratar-lo tant al matí com a la tarda.



Deixàvem el vehicle al costat de la carretera que mena fins a Olzinelles, i com havia fet el Josep Salvany Blanch, l’any 1.912 ens situaven al costat de pedra, i recollia des d’allà una imatge dels meus dos companys.

Els mitjans locals publicaven al novembre del 2006 :

En el decurs dels pròxims dies tornarà a ser possible passar la Tordera pel pont romà que hi ha entre Sant Celoni i Santa Maria de Palautordera. En concret, fa 192 anys que no es podia passar pel pont, perquè una bomba el va trencar durant la guerra del francès, a principis del segle XIX. Ara, i gràcies a la insistència de l'Associació d'Amics del Pont Trencat, ha estat possible recuperar-lo.

En total, entre arcs i passeres, unes 85 tones d'estructura de ferro. Fa uns quants dies, quatre transports especials van traslladar l'estructura fins al punt de la Tordera on des del segle XV hi ha hagut el pont, que està abandonat des del 1811.

Hi havíem dedicat temps enrere un article, en que l’Enric Tarragó amb una narrativa fàcil i fluida, explica fil per randa, tota la història d’aquest Pont, que s’hauria de rebatejar de nou, tova vegada que ja no n’està de Trencat, oi ?

El Joan i el Pedro manifesten trobar encisador l’indret, i l’ensenyaran al seu torn als seus amics i familiars.

D’això justament va http://coneixercatalunya.blogspot.com


Entravem a la Societat Coral Obrera ‘La Gloria Sentmenatenca ‘ quan no eren encara les 20,30; el Joan Vilardell Illa, és mereix lluir en el seu escut les tres ales dels Sentmenat. Ha fet el viatge amb més rapidesa que un ocell, que en té dues.



© Antonio Mora Vergés

LA JOIA DEL MARQUESAT.

Coincidia amb la Eulàlia Ripoll a la consulta del fisioterapeuta, ambdós necessitem ‘una posta a punt’, i tenim la sort de conèixer al Martí Gisbert Martí, que s’ocupa d’aquestes tasques des de fa molts anys. Mentre fem els exercicis de recuperació xerrem una mica de tot, i en algun moment surt el tema del romànic. Faig ‘cara de pòquer’ quan la Eulàlia em comenta que a Castellar del Vallès tenim un petit pont romànic, prop de la casa del Brunet, que sembla tenia el cor robat a la filla dels anteriors propietaris de la finca, l’Asunción Brullet.




De tornada a Castellar del Vallès, em falta temps per arribar-me fins a l’indret i seguint el curs del barranc Canyelles, trobar efectivament un petit pont de dos ulls, al que les riuades se li han endut les baranes de pedra. No puc recollir-ne imatges des de tots els angles, ja que estic en fase de ‘recuperació ‘ i les meves actuals condicions aconsellen no córrer cap mena de riscos.



M’aturaré a la casa del Brunet per demanar informació, m’obre l’Agustina que quan li explico que vull saber coses del pont romànic, em diu que cridarà al Lluis [ ambdós germans han nascut a la casa, i han exercit com a masovers ]. Molt amablement m’explica que en més d’una ocasió l’aigua ha passat pel damunt del petit pont, i que certament les baranes les va enderrocar l’aigua. La informació però que em sembla d’excepcional importància es que per damunt passava l’antiga via de comunicació entre Sabadell i Sant Llorenç de Savall que venia des de Can Bages, Can Carner i continuava prop del barranc [ al costat de la xemeneia que es conserva a l’inici de l’Avinguda Josep Maria Valls ), des d’aquell punt baixava fins a trobar la riera de Canyelles. El camí de terra es conserva encara avui.



A reserva de confirmar - i àdhuc ampliar - totes aquestes informacions amb les dades que hi puguin haver a l’Arxiu d‘història de Castellar de Vallès, abans de deixar la casa del Brunet, recolliré una imatge de l’església Parroquial de Sant Esteve de Castellar, fins aquest moment la joia indiscutible del Marquesat.

COMUNIDOR DE SANT ESTEVE DE LA COSTA. BAIX MONTSENY

Deixava un comentari al text meravellós del Ramon Verdaguer i Pous sobre el Comunidor de Sant Esteve de la Costa :

Tinc pels comunidors una feblesa que em fa dedicar-los-hi – com fas tu – un text específic.

El Comunidor de Sant Esteve de la Costa el tinc a la llista – quasi infinita – de llocs per conèixer, malgrat viure mil anys . que no serà el cas – dubto que arribéssim a gaudir de tots els llocs meravellosos del nostre país.

Quan toqui, manllevaré les teves paraules – jo no sabria dir-les millor -.
Llegir-te ha estat un plaer.

Algun dels lectors es preguntarà, però que és un comunidor ?

Una petita edificació en forma de porxo obert a tots quatre vents, coberta i situada prop de l'església; la seva funció – quan els capellans anaven a les processons sota el pal•li – era bàsicament la de dotar de dignitat al prevere que des d’allà beneïa els camps, les collites i/o els animals, i s'aixoplugava quan calia i amb el breviari a la mà esquerra i el salpasser a la dreta, manava i/o demanava en nom de Déu als esperits immunds que congrien [[s. XIV; del català antic , concrear, concriar, provinents del llatí . concreare 'crear alhora', amb possible influx de congregare en el pas de -ncr- a -ngr-] les tempestats que les dispersin i les allunyin.

Del de Sant Esteve de la Costa el Ramon Verdaguer i Pous, escriu :

El comunidor on les formes geomètriques no son casuals ni balderes, sinó que l’ordre de l’univers es conjura dins aquest clos obert als quatre vents.



Si pareu la orella (aquesta orella que a terra baixa tenim adormida, però que a la terra alta et desperta a les sensacions del més enllà) podreu copsar com el mossèn, a toc de batall de la campana petita es posa a comunir el mal temps, espargeix les bruixes que poblen els nostres instints... I la batallada es perd a la llunyania, i el nostre cor, freturós de sensacions internes, ens recull en el més pregon del nostre ésser. Però a voltes, això només és un miratge.



Trobava el pas barrat – com acostuma a succeir a les esglésies de l’arxidiòcesi de Barcelona - i em calia recollir les imatges des del carrer. Sobta aquesta mesura, si atenem al lliure accés als comunidor de : Sant Joan d’Oló, Vallfogona de Ripollès, d’ Aiguafreda de Dalt, Santa Maria de Gaià, Mare de Déu de la Guardia de Sagàs, ...

És sens dubte un problema de ‘paisanatge’ , oi ?

© Antonio Mora Vergés

SENTMENAT 2010. QUILOMETRE ZERO DEL CASTELL DE LA VILA

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l'Antonio Mora Vergés el dissabte 25 de setembre de 2.010, a les 15,30 fins a Sentmenat, el Joan i la Natalia ens havien convidat a la Jornada de portes obertes del Castell de la Vila.


L’escut amb tres ales del marquesat de Sentmenat, atorgat per Carles II, el 1691, al capità de cuirassers de cavalleria, Joan Baptista de Sentmenat i de Toralla, està damunt la porta noble.

Aquest peculiar escut ha donat lloc almenys a dues llegendes que hom suposa difoses pel mateix llinatge :

L'una ens diu que un centurió (Oficial romà que comandava cent soldats) va derrotar part de l'exèrcit enemic en el Vallès i hi fundà el lloc de Sentmenat, com a refugi, posant-li aquest nom en honor als seus valents soldats: els “cent manats”.

L'altra, fent referència també als “cent manats”, parla també d'un centurió que acudí tan ràpidament a l'auxili de la plaça assetjada, superant els altres militars, que el senat romà li concedí el nom de Sentmenat, i ensems, ornà el seu escut, volent significar que havia anat més de pressa que un ocell, que només en té dues.

Més enllà de la vanitat dels Sentmenat [ fer remuntar el seu llinatge fins a Roma ]; els escuts d'armes apareixen a l'Europa occidental al segle XII, originats per la necessitat de distinció dels cavallers al camp de batalla, sembla que arran de les croades.

Ens explicaven que en les excavacions s’han trobat restes que vindrien a confirmar l’existència d’una església romànica, que s’integraria a l’estructura del Castell; no hi ha cap dada escrita que ens permeti saber a quina advocació estava dedicada.

Fora dels murs del recinte del castell – sense possibilitat de visitar-la- , hi ha una capella de planta romànica, edificada al segle XIV per voluntat de Jaume II de Sentmenat – això vindria a confirmar que el aleshores Baró i la seva nissaga, es farien càrrec del Castell amb posterioritat a l’aixecament de la romànica ara retrobada -; l’ermita va ser molt modificada vers la segona meitat del segle XIX per Ramon de Sentmenat i Despujol, amb motiu de la construcció, a l'interior, del panteó de la família Sentmenat.

L’exterior del Castell i les cobertes han estat objecte de restauració, s’està treballant en l’interior consolidant i unificant els diferents nivells; fa goig veure la feina feta ; però em venia un calfred en pensar en la feina – i la despesa econòmica - que queda encara per fer.

Que Sant Menna els ajudi i els empari.

© Antonio Mora Vergés

TERRES DESOLADES. SANT VICENÇ DE CASTELLET. EL BAGES

Encara no eren les 9,00 del mati quan arribàvem a l’alçada de la casa dita de La Serra, des de Sant Vicenç de Castellet; la vacarissana , la boira que s’aixeca des del Llobregat, i que acostuma a tapar la visió de la serralada montserratina des del Vallès, ens feia companyia alhora que deixava damunt la nostra roba un senyal d’humitat.

La casa de la Serra, disposava en els seus millors moments d’un molí d’oli, de cups de vi [ dins la pròpia casa, no en l’exterior ] , d’una capella o d’un oratori ( potser de la Mare de Déu de la Serra ? ) , i de ben segur de tots els estris i comoditats que en el seu temps subministrava el comerç.

Avui presenta un estat de gran ruïna, al que certament les barrinades i la tasca de la propera pedrera, ajuden de valent , pel que fa a la desaparició física d’aquesta masia que senyorejava la Parròquia de Sant Pere de Vallhonesta.

Aprofitant algunes llambregades de sol el Tomás recollirà per al record, les darreres imatges d’aquesta casa i del seu passat .

La Casa dita de les Vinyes, en la que apreciem almenys les restes de sis tines des del camí, situada més al fons de la Vall, a no més de dos quilometres en direcció a Castellvell i el Vilar, està encara en pitjor situació quan a la seva conservació, i la boira espessa, li confereix un aspecte quasi fantasmal.

Assentats davant la casa, esmorzem, tot i fent temps, en l’esperança de que el sol esquinçarà la boira i ens permetrà recollir com a la Casa de la Serra les darreres imatges; la persistència de la vacarissana ens dissuadeix d’aquest intent, i fem via cap al Ginebral.

Aquesta casa, més enllà de la seva magnifica ubicació, amb vistes a Montserrat, no presenta cap tret particular; com quasi totes les d’aquestes contrades , almenys les situades a les parts més altes, fa temps que està abandonada, i aquesta circumstància afegida al incivisme que sembla imposar-se per arreu, fa que la nostra tasca de deixar constància de l’extrema desolació d’aquestes terres, impliqui en alguns moments un evident perill per a la nostra integritat física.


Des del Ginebral fem camí fins a Sant Jaume de Vallhonesta perquè el Joan Moliner i Manau, darrer hostaler i ermità, pugui com fa quasi totes les setmanes, comprovar l’estat de la església romànica, el nivell d’aigua de la font , i aquelles tasques que el manteniment i la conservació de l’indret demanen de fer amb regularitat.



Trobem un nombrós grup d’excursionistes que atrets per la bellesa del paratge i la història del camí ral per la contrada, diuen venir del Pont de Vilomara, on tornaran desprès de visitar el Farell, l’església romànica de la Santa Creu de Palou, pujar fins a les baumes roges, i tornar des d’aquella alçada fins al Pont de Vilomara.

Dit així sembla un passeig, però suposant que caminin a “ pas d’home”, en peculiar expressió del Joan Moliner, els esperen no menys de sis hores per camins pedregosos, on el pitjor perill, a banda de torçar-se el turmell, és el de morir atropellat per un tot terreny, un quad, o una moto, màquines totes elles, que dissortadament trobem amb excessiva freqüència pels camins.

Desfem el nostres passos fins a la Casa de la Serra, tot i deixant constància, del desconeixement del nom que la casa, com la de les Vinyes, tenia o podia tenir en el passat, en aquest moment el nom, ens indica en un cas, La Serra, la ubicació on es localitza, i en l’altre, Les Vinyes, l’activitat central que presumptament s’hi duia a terme.

Demanarem a la redacció del Breny, elbreny@elbreny.com , en la que col·laboren estudiosos d’aquesta terra desolada, que respecte d’aquest extrem ens aclareixin – si cal fer-ho – els noms primigenis de les esmentades cases.

La vacarissana s’ha aixecat, quan arribem al cotxe del Joan, i iniciem el nostre retorn cap al Vallès Occidental.

Esperem en ocasions futures, sota un sol radiant, poder recollir encara, imatges d’aquestes cases, que alhora que testimonis del passat, s’aixequen de cara al cel, per deixar palesa la política d’abandó, que més enllà dels discursos d’uns i altres, es practica vers les terres interiors.
 
Tornàvem el 10.4.2024, el Josep Simó Deu ( 1935), el Joan Moliner i Manau, (1936) El Tomàs Irigaray Lopez, i l'Antonio Mora Vergés, ens rebia i atenia l'actual hostaler de Vallhonesta, josep Maria Llovet Caden,  i esmorzàvem tots plegats reten homenatge a l'hostaler emèrit Joan Moliner i Manau,

El camp estava ubèrrim, farigola, romaní,  romer,..., 

 Que l'apòstol Sant Jaume  i    Sant Antoni de la  Sitja,  elevi a l’Altíssim la pregaria dels  , amazis, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

EL SOL I LA LLUNA. ESCOLA AMB VISTES

Aprofitava el dia de ‘portes obertes’ per visitar la novíssima Escola de Castellar del Vallès.

S’havien complert els ‘pronòstics oficials’ que deien :

Pel que fa a l'escola El Sol i la Lluna, l'empresa constructora preveu finalitzar els treballs a finals d'agost. La previsió és que a partir del 30 d'agost es pugui realitzar el trasllat de l’escola, que en els darrers quatre anys s’ha ubicat en uns mòduls provisionals al pati de l'escola Sant Esteve.

Comprovava complagut l’exactitud de les dades que ens havien donat en relació al centre :

El nou edifici de la sisena escola pública d'educació infantil i primària, situat entre el carrers de Sant Feliu i les Bassetes, tindrà una superfície construïda de 3.500 m2 repartits en tres plantes diferenciades. El centre és de dues línies i tindrà una capacitat total per a 450 alumnes.

A la planta baixa, que se situarà al nivell de les antigues piscines del carrer de Sant Feliu, hi haurà les aules de primària i diverses aules complementàries.

La planta primera serà la destinada a les instal•lacions d'educació infantil, que disposaran d’un pati propi pavimentat amb superfície de goma. En aquest nivell també se situarà la cuina-menjador.



Finalment, la segona planta, amb accés des del carrer de les Bassetes, estarà dedicada a la gestió. Serà on s'hi situarà la direcció del centre, secretaria, consergeria o les sales de professors.



Pel que fa a la superfície urbanitzada, de 3.700 m2, s'hi han previst dues pistes esportives, els patis i zones enjardinades. El projecte no preveu la construcció de cap gimnàs, ja que el pavelló Dani Pedrosa farà aquesta funció i s'utilitzarà també com a sala d'actes de l'escola.

La construcció, que va a càrrec de Construccions Baldó SA, suposarà una inversió de prop de 6 milions d’euros, import finançat íntegrament per l’empresa pública GISA, que depèn de la Generalitat de Catalunya.

Hi ha quan a l’accessibilitat una polèmica; certament els carrers d’un únic sentit que hi conflueixen, Major i Bassetes, impliquen per al veïnat una limitació evident de la seva mobilitat en les hores d’entrada i/o sortida, i seran un element de dificultat afegida en els dies de pluja i/o mal temps del hivern.

Tots plegats haurem de deixar passar una mica de temps, per valorar acuradament els pros i els contres, i decidir – en el seu cas – les mesures correctives necessàries.

En tot cas, cas felicitar-nos perquè un nombrós grup de quitxalla podrà a partir d’ara rebre formació en un centre ‘normal’ i no ja en les ‘barraques provisionals’ que s’han convertit a còpia de veure-les per arreu en un senyal identificatiu d’Espanya.

Molt més – dissortadament - que el brau que tanta i tanta tinta ha fet gastar.

© Antonio Mora Vergés

LES POUES DE GLAÇ. TESTIMONIS DE QUAN EL GEL VENIA DE MOIÀ.

De fet amic lector, Moià era el límit d’aquesta activitat, que compartien les terres de l’altiplà, i les zones altes del Congost que limiten amb el Montseny.

Anava amb el sentmenatenc Joan Vilardell Illa, que ho desconeixia tot de les poues de glaç i de la història dura d’aquesta feina, que per imperatius de la tècnica es deixaria de practicar al voltant dels anys 30 del segle XX.

En aquesta ocasió feia únicament tasques de sherpa , i des del seient del costat del conductor indicava al Joan els accessos a les poues ;

de la Fàbrega,



la Vinyota



i l’ermita de Sant Gaietà en el camí que mena fins a la casa de la Ginabreda.

El comentari del Joan em feia somriure, no se les imaginava tant grans !

Algunes dades històriques d’interès :

A mitjans del segle XVII, va començar a florir la indústria del glaç, que va mantenir-se viva, en alguns casos, fins a mitjans del segle XX i va donar vida a una bona colla de jornalers que miraven de treure profit de la climatologia adversa a l’hivern. Així doncs, començaren a construir poues a prop de les rieres per tal de disposar d’aigua, i ben aviat es començà un procés de comercialització del glaç, el qual era transportat majorment a Barcelona.

La temporada començava amb la neteja de les poues i la preparació dels embassaments propers a elles per tal que, a les primeres glaçades, s'hi glacés l'aigua acumulada i poder emmagatzemar el glaç. També es treia profit de la neu, llavors més abundant que avui en dia. L'empouament es feia mitjançant pisos, cobrint de cap a cap la poua de glaç o neu glaçada i quan ja s’havia omplert un sostre, al damunt s’hi tirava un bon gruix de boll ben aplanat, el qual feia de junta de separació de l’altre capa de glaç i evitava que s’enganxessin unes capes amb les altres, fins a tenir-la plena. El glaç d’aquesta manera no és fonia i es conservava intacte fins arribar la primavera i encara quan hom el treia fora. Quan el temps ho permetia, els jornalers començaven a treure’l, aparellar els carros i les mules i començar el transport, que es feia de nit i, principalment, cap a Barcelona. El transport era llarg i laboriós i calia apressar-se ja que la mercaderia era fràgil a l’ambient climatològic. Tot i això arribava en bones condicions.

Joan Capdevila, en el seu article Les poues, una indústria desapareguda. Ens diu :

La indústria del gel tenia al seu patró ; Sant Gaietà, el qual té dedicada una ermita a escassa distància de la Ginabreda i a uns dos-cents metres de la carretera de Castellterçol a Moià, en el terme municipal de Castellterçol. Per la festa patronal del gremi, Sant Gaietà, s’hi feien lluïdes trobades (aplecs), on tots els del gremi i els amics i jovent, hi celebraven l’aplec. Es feia una missa solemne en la que solia cantar el Cor Parroquial; després en eixint de missa, es jugava a la virolla i s’hi rifaven llonganisses, coques i ous. Esmenta l’existència d’unes fotografies de primers del segle XX de Josep Gallés on s’hi veuen a moltes persones davant l’ermita, i moltes dones duuen un pa rodó sota l’aixella. Es pregunta : Els rifaven? Els donaven els del Gremi als més pobres? Aneu a saber... Cap al tard s’acabava la festa amb el cant dels goigs.

Precisament en una de les llindes de pedra laterals de l’esmentada capella, hi ha una inscripció gravada, esborrada parcialment pel temps i la desídia, en la que podia llegir-se en llatí: «BENEDICITE GELU ET FRIGUS, DOMINO. BENEDICITE GLACES ET NIVES, DOMINO.» Es a dir, gel i fred, beneïu el Senyor, glaços i neu, beneïu el Senyor.

Amic lector, ens agradaria tenir accés a les fotografies que esmenta en Joan Capdevila, i a qualsevol altra en la que quedi reflectida aquesta activitat. Si ens podeu ajudar a aconseguir-les des d’ara gràcies.

Ah!, us recomanem visitar l’entrada
http://www.xtec.es/~jgirabal/materialsgeolo/pousgel.pdf
on podreu veure un esquema senzill i entenedor de com funcionava aquesta activitat econòmica.

Ahir  20.10.2024 , ens deixava als 73 anys el Joan Vilardell Illa. Avui a la tarda anirem al Tanatori de Castellar del Vallès  a manifestar el nostre condol a la família. 

Que els àngels t'acompanyin al paradís que,

a la teva arribada, et rebin els màrtirs

i et facin entrar en la ciutat santa de Jerusalem.

Que el cor dels àngels t'aculli,

i tinguis amb Llàtzer, el pobre, un repòs etern.

SANT BENET D’ESPIELLS. LA ROMÀNICA OFEGADA DEL PENEDÈS

Anava al cor del Penedès Ubèrrim, al veïnat d’Espiells, actualment dins del terme de Sant Sadurní d’Anoia. El topònim deriva de ‘mirall o espill ‘ en el sentit de ‘mirador, o lloc de guaita ‘ del llatí specore ,adspicere , que designa paratges de vast domini visual.

No és el cas dissortadament de l’església romànica d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, i amb l’absis escapçat o alterat dedicada a Sant Benet.

La trobem esmentada des del 986, en un document en que el rei Lotari confirmava les propietats del monestir de Sant Cugat del Vallès; al l.063 es documenta que s’ha bastit una torre al costat de la capella; no hi ha dubte que la capella – aleshores església parroquial - degué patir les conseqüències de la ràtzia almoràvit de l’any 1.108.

D’aleshores ençà totes les reformes ha anat en el sentit de menystenir l’estructura original del temple; ens expliquen – no podem accedir a l’interior del recinte on està l’esglesiola - que al sostre encara es conserven les empremtes de l’encanyissat utilitzat per sostenir el formigó de calç que forma la volta, i cap a llevant, dos arcs de mig punt sostenen la unió de la volta amb l’arc triomfal. Aquests últims probablement foren realitzats en una reforma del segle XVI i XVII.

Al segle XIX en un indret on hi ha molt terreny disponible per edificar, es va permetre que s’escapcés l’absis per facilitat la construcció d’un edifici adossat a l’ermita. Sens dubte també es modificaria l’entrada, habitualment orientada a migdia i ara situada a ponent.




la porta, que no està al centre simètric de la façana , està sostinguda per un arc de mig punt adovellat suspès sobre les impostes, són singulars el guardapols que envolta les dovelles de la portalada.



El campanar , - possiblement l’element menys alterat – és de planta quadrada, amb una finestra geminada a cada cara, està situat sobre al bell mig de la nau.

La tradició explica que Sant Benet, com el perfecte Abat – com el Crist – estimava a totes les criatures, i en la seva condició de fundador d’un orde, a tots i cadascun dels seus monjos i monges, i en arribar al cel desprès de la seva mort, va obtenir de Déu, al qui plaïa i plaeix molt la tasca silenciosa, però tenaç i valerosa dels contemplatius, la gràcia de poder-los avisar amb anticipació de l’arribada de la mort, i evitar així que es perdessin per cel, per una relaxació en la disciplina i observança de les normes i costum monacals. Contrasta aquesta gràcia atorgada al titular d’Espiells , avui per voluntat dels diferents estats, Patró d’Europa, amb la situació d’asfíxia en que s’ha deixat aquesta ermita. I més encara quan marques de prestigi en el món de vi, n’han fet un producte de qualitat.



Amb massa freqüència i més per defecte que per excés – que també en alguna ocasió – la contemplació del patrimoni col•lectiu de Catalunya, em fa pensar en les paraules que es recullen a lluc 23,34 atribuïdes a Jesús ‘ Pare, perdona’ls, que no saben el que fan ‘

© Antonio Mora Vergés

LES TINES DE LES BALMES ROGES

El trajecte des de Sabadell, el fèiem en aquesta ocasió per l’autopista Barcelona-Manresa, que deixàvem a la sortida del Pont de Vilomara, un cop allà, al principi de la carretera que porta fins a Rocafort, passada la rotonda, agafàvem el primer carrer a la dreta, i convertit ja en pista de terra, continuàvem tot seguint el curs de la riera, just fins a la Casa Nova [ val a dir, que més enllà del nom, aquesta finca presenta un aspecte de total ruïna i abandó ] , deixàvem el cotxe en aquell punt , on s’aixeca una paret de roca damunt de la riera, passàvem caminant per davant de la casa, i això ens permetia comprovar con certament, només li resta el nom, a la Casa que un dia senyorejava la contrada.



El llit sec de la riera ens permet creuar per damunt d’un rocam magnífic que només el pas constant de vehicles podrà acabar trencant, i esperem certament que això – en el millor dels casos – trigui encara molt en succeir. Desconec absolutament la matèria que dona aquest color roig a les balmes que trobem al final del camí que creuant la riera a l’alçada de la Casa Nova permet fer l’ascensió fins al Puig Gili, el trànsit – més que incontrolat, diria que quasi propiciat – de vehicles motoritzats, cotxes, quads, motos ,... dona un to fosc, brut i trist a la vegetació majoritàriament arbustiva d’aquest zona del terme del Pont de Vilomara, en el camí veiem aïllades en la vegetació, inaccessibles quasi, les tines de la Lluça i més endavant les tines del Mal Pas , trobem també com a mostra d’una absoluta irresponsabilitat , un cartell de color groc , com a tota senyal de l’activitat d’apicultura que algú desenvolupa justament a la mateixa vora.

Preguem per tal d’evitar-nos un ensurt, i preguem encara més, perquè alguna autoritat – n’hi ha tantes ,ara ! - faci retirar els eixams d’aquell punt, en evitació d’alguna tragèdia que ens consta haver estat denunciada per més usuaris d’aquest espai natural.

Quasi al final del camí, orfe de tota indicació, arribem a la que podem denominar regió de les balmes roges; certament n’hi ha més d’una, i al llarg dels segles en totes elles s’ha donat un aprofitament per parts dels homes, en un primer període possiblement només com a lloc per trobar protecció, i més endavant com espai auxiliar en les tasques ramaderes i agrícoles; de la primera utilització en trobem mostres en almenys dues de les balmes, la primera a la que batejàvem com la balma del Tomás, perquè fou justament aquest excursionista i fotògraf el qui aconseguí accedir-hi , no sense danys de consideració tant en l’aspecte físic – talls i esgarrinxades – com pel que fa a la pèrdua i/o trencament d’alguns elements del seu equipament; caldria una mínima acció per part de les autoritats del Parc, per refer l’accés que l’abandó de l’activitat agrícola fa més de 200 anys ha acabat per esborrar.

La segona i més popular, batejada justament com la de les Tines de les Balmes Roges, pel fet que sota la balma, trobem en un primer punt, fins a dos tines que buidaven per la mateixa cabana, i dins de l’espai, que compartien alhora, bèsties i persones ,una tercera.





L’ús com a corral per guardar bestiar, per les restes que trobem al terra de la balma, es practica avui encara.



Val a dir que això ens fa sentir contents, perquè ni que només sigui per egoisme, l’usuari de l’indret farà el possible per evitar la seva ruïna absoluta.

L’ascensió de quasi sis quilometres, ens ha obert la gana, i assentats als esglaons que permetien accedir a les tines, amb un paisatge d’intensa verdor, minorada només per una lleugera boira baixa , donem bon compte del nostre esmorzar frugal.

Fins al cotxe ens espera encara, un bon tros de camí pedregós, tot i que el major perill el trobem no tant, en una possible relliscada , com en la col•lisió amb algun dels vehicles, que sense cap mena de control pugen i baixen per aquests camins, accelerant la seva destrucció i propiciant l’abandó de la practica de l’excursionisme, que certament només en un indret com aquest, te la consideració d’esport de risc !

© Antonio Mora Vergés

SANT PERE DE RIBES. ESGLÉSIA VELLA

A l’entrada http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/07/santa-maria-de-bellver-el-penedes.html ens deixaven un comentari :

Aprofito per demanar-vos que feu un article sobre Sant Pere de Ribes, al Garraf.
Salut
www.ribesonline.net

Trobava en aquesta ocasió la col•laboració de la Geni i la Silvia de Santa Mònica en la tasca de recollir imatges. I, malgrat les limitacions físiques derivades de l’ accident sofert el primer dia d’agost, endegava la tasca de recollida de dades, per donar satisfacció a la petició de www.ribesonline.net

L’església vella de Sant Pere de Ribes, situada vora el castell de Ribes, fou església parroquial fins el 1910, quan es construí un nou edifici al nucli de població de Sant Pere de Ribes.



La primera notícia documentada de l’església vella de Sant Pere és del 1154 en un breu d’Anastasi IV.






L’edifici de l’església vella actual fou construït entre el 1663 i el 1674 (el portal de migdia, anomenat de les Ànimes, del 1664, és d’estil renaixentista) aprofitant, en part, restes anteriors, com el portal adovellat de la façana de ponent, amb sengles impostes; a la mateixa façana es pot veure la silueta de la primitiva església, amb un campanar de paret a la part superior.

Dins l’església – tancada, com la major part de les que depenen de l’Arquebisbat Barceloní - ens expliquen que es conserva una pica baptismal d’immersió, una petita pica beneitera del 1761 i l’altar major barroc, del qual hom diu que fou portat de Sant Pere de Reus.




A ponent, tancant el recinte format pel castell i l’església, hi ha la casa rectoral vella i, a tramuntana, el cementiri.





El temple, a dia d'avui exerceix funcions d’espai públic; s’hi duent a terme tant activitats religioses; bàsicament casaments, com culturals; és el marc idoni per les representacions dels Pastorets de Ribes, i per gaudir d’audicions musicals.