Ens arribàvem a l’església de Sant Marçal del Montseny, adossada a l’antiga
casa del priorat, convertida en hostal, que es troba a uns 1 100 metres d’altitud, sota el coll del mateix nom,
travessat per la carretera de Viladrau a Sant Celoni i prop del punt on coincideixen
les comarques del Vallès Oriental, de l’Osona i de la Selva, o els municipis de
Montseny, Viladrau i Arbúcies, a l’indret conegut com “la Taula dels Tres
Bisbes”, perquè hi coincideixen també tres bisbats.
El Manuel Anglada i Bayés i l’Antoni Pladevall i Font, escriuen a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1838901.xml
A tocar del coll “que dicitur inter duos Signos”, segons els preceptes
carolingis dels anys 862 i 878 referents a dominis fiscals del Montseny o bé
“inter duo Montis Signa, ad-principium fluentis Tordariae”, segons la florida
retòrica de l’acta de consagració del 1066, a una església dedicada a sant
Marçal, documentada des del 1053 i situada al terme del castell de les Agudes,
es va retirar el monjo Guifred, que va reunir entorn seu una petita comunitat;
també va atreure donacions dels senyors de les Agudes, la vídua Giberga i el
seu fill Humbert de Sesagudes, els quals varen dotar la comunitat, i erigiren
una nova església després d’haver-ne demanat permís al bisbe de Vic, per tal
com el lloc es considerà del bisbat de Vic fins al segle XVII.
Així va néixer aquest monestir, que el bisbe Guillem de Balsareny va erigir
en abadia el 8 de desembre del 1066, després de consagrar l’església i
confirmar-li la notable donació feta pels senyors de les Agudes i altres fidels
i devots. Guifred s’intitulava prior almenys des del 1058.
El monestir conegué uns inicis d’esplendor sota l’abat Guifred, documentat
fins el 1070 i sota el seu successor l’abat Bernat, documentat entre el 1080 i
el 1091. A causa d’això el 1063 li fou cedida l’església de Sant Pere de
Cercada, del municipi actual de Santa Coloma de Farners i el 1067 la de Sant
Llorenç del Munt, del municipi de Sant Julià de Vilatorta, perquè hi fundés
priorats filials de Sant Marçal. Tal cosa de moment no es pogué fer, en un
primer moment per la manca de personal i després per la decadència en què va
entrar el monestir. Per això al segle següent totes dues cases s’alliberarien
de Sant Marçal i esdevindrien canòniques augustinianes.
Com molts altres monestirs coetanis d’origen senyorial (Sant Pere de
Casserres, Sant Miquel del Fai, Sant Sebastià dels Gorgs i fins i tot Breda)
l’empenta inicial va decaure aviat, i per raons desconegudes entre el 1091 i el
1097 el monestir de Sant Marçal va perdre la categoria d’abadia i es va
convertir en un priorat de l’abadia de Sant Esteve de Banyoles.
Entorn del 1100 el prior Arnau va deixar el Montseny i va iniciar la
construcció de la gran església de Santa Magdalena de Mosqueroles, per a
traslladar-hi la comunitat del Montseny (per això fou anomenada antigament Sant
Marçal de Baix). Però el bisbe de Vic, Arnau de Malla, d’acord amb Bernat
Humbert, bisbe de Girona i fill dels senyors de les Agudes, va obligar els
monjos a retornar al Montseny. Consagraren de nou l’església de Sant Marçal del
Montseny el 5 de febrer de 1104, possiblement perquè havia restat abandonada i
s’havia procedit a una refacció i ampliació de l’edifici.
La comunitat de Sant Marçal, als temps de màxima esplendor, tenia 8 membres, i aviat va baixar a 6 o 5. Això no li permetia de mantenir la categoria abacial, ja que el nombre establert per a tenir abat era de dotze comunitaris.
Al principi del segle XII sembla haver tingut una petita revifalla quan va
tenir un nou abat, Elies, entre el 1135 i el 1140, però aviat retornà a
priorat.
Es consideraven també comunitaris el sacerdot que regia l’altar de Santa
Maria, documentat a l’església de Sant Marçal des del 1209, el qual s’ocupava
de la sagristia del priorat, i el sacerdot que tenia cura de l’església de
Santa Magdalena de Mosqueroles.
Del segle XIV en endavant només hi havia a Sant Marçal un sacerdot i un o
dos monjos. El prior solia ésser un monjo de Sant Esteve de Banyoles, lloc on
residia habitualment.
El monestir tenia annexa una petita parròquia que s’estenia per la vall de
Sant Marçal, que als temps de més esplendor tingué unes disset famílies i acabà
amb una de sola als segles XVI i XVII.
El 1624 el priorat i les seves rendes es varen unir al col·legi de la
Congregació Claustral benedictina, establert primer a Lleida i a partir del
1672 a Sant Pau del Camp, Barcelona. Per aquest temps ja no hi havia cap mena
de vida monàstica al Montseny. Només hi havia el càrrec prioral que encarregava
a diversos sacerdots la cura d’ànimes i el culte de l’església. El 1635 el
prior del col·legi i prior de Sant Marçal va encarregar la cura d’ànimes
indistintament als rectors de Viladrau i al de Sant Julià del Montseny,
parròquia a la qual es va unir paulatinament la vall de Sant Marçal al llarg
dels segles XVII i XVIII, i d’una manera més oficiosa a partir de
l’exclaustració del 1835.
Des d’aleshores té la categoria de filial o de tinença de la parròquia de
Sant Julià del Montseny amb cementiri propi. L’antiga casa prioral, adossada a
la part de migdia de la capella, fou en bona part renovada pels volts del 1725.
És un gran casal en el qual es veuen elements i carreus reaprofitats de l’obra
monàstica primitiva. Des de fa molts anys és un conegut lloc de sojorn i
hostalatge per als excursionistes del Montseny i ara per als nombrosos
visitants atrets per la moderna carretera i per la veïna Font Bona, que es
considera l’inici de la Tordera.
L’església de Sant Marçal és un edifici d’una sola nau, molt allargada,
encapçalada per un absis semicircular obert a la nau amb dues gradacions que
formen un estret arc presbiterial; és coberta amb una volta de canó seguit de
mig punt i de quart d’esfera en la conca de l’absis. Com a elements
arquitectònics cal fer esment de la finestra absidal de doble esqueixada i d’un
ample campanar d’espadanya de dos ulls a la façana de ponent, on s’obre el
portal d’entrada rectangular i descentrat, d’època molt tardana.
Jordi Contijoch Boada. Vista interior de la capella
Tots els murs interiors es troben totalment enguixats i mostren
modificacions tardanes per tal com s’han adossat altars dintre de petites
capelles o grans fornícules. El mur interior, de la part de migdia, conserva
dues portes, una d’elles convertida en un armari, que comunicaven amb el
recinte monacal, avui hostal. Per les alteracions que ha sofert tant l’hostal
com l’interior de l’església avui dia es fa difícil de saber quina funció
tenien originàriament.
Per l’exterior el temple mostra uns petits carreus ben col·locats i
rejuntats amb morter de calç. L’absis per fora és llis i els carreus de granit
són més grans. Tot el conjunt palesa les formes constructives pròpies de
l’arquitectura rural del segle XII, cosa que convida a creure que l’edifici
actual és fruit d’una construcció o remodelació del 1104, data de la segona
consagració.
La coberta és de teula corba de ceràmica sense cap ràfec ni cap element
arquitectònic.
Exteriorment, a mitja nau, mostra com una represa d’obra i té a la part
nord dos arcs, a manera d’arcbotants, construïts probablement al segle XV per
compensar la pressió dels murs en aquest indret.
Ha estat segurament aquest vell problema d’inestabilitat el que ha fet que
recentment s’obrís la volta de l’església de sobre el cor amenaçant una ruïna
total. Ara està en estudi la restauració d’aquest sector
L’Emili Ullés
Daura, del que ens agradarà tenir noticia del lloc i data de naixement i
traspàs i de la seva peripècia vital a l’email castellardiari@gmail.com, patia de forma particularment escandalosa, la
repressió “ institucional” en el procés
de digitalització de la seva obra fotogràfica. A tall d’exemple, Vessant amb un
home i vegetació, més enllà una església i muntanyes al fons, imatge anterior a
1920. Catalunya
https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecpz/id/7041/rec/2287
«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»
Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.
