CARME. L’ANÈCDOTA DEL VI DE SANT MARTÍ. ANOIA

Explicàvem en l’article del Moli Major que no hi ha respecte de la etimologia d’aquest poble gaire consens; i recolliem alguna de les hipòtesis : de l’àrab vulgar (al-)qàsma ‘ la peça de terra’; de l’àrab karm, vinya; del grec Karma ’abisme’, o de carmí ‘vermell’ aplicat a la terra. Afegirem encara una dada que jutgem d’interès : [ al Regne de Granada, el darrer en caure sota la pressió cristiana, a les cases situades fora de les poblacions , dites ‘de recreo’ normalment amb jardí, encara avui se les denomina com cármenes ]

Ens arribàvem fins a la plaça de l’església, on comprovàvem que únicament és possible recollir imatges de la façana, tota vegada que la part posterior és inaccessible, ja que conforma el límit del que sembla un magatzem.

Per les dades que trobem , cal descartar que existís en aquest punt en algun moment una sagrera, l’actual edifici és un bàsicament del segle XVIII (fou beneït l’any 1748), tot i que s’hi han anat fent obres fins la primera dècada del segle XIX.

La construcció d’aquesta església es el reflex de l’esclat del barroc a la comarca, degut a l’embranzida econòmica del moment, basada en el desenvolupament de la indústria paperera i adobera; també es fonamental l’expansió de l’agricultura -es desbosquen noves terres i s’estenen arreu nous bancals i feixes- que a més s’especialitza, a partir de l’aplicació de contractes de rabassa morta, l’emfiteusi o la parceria, que permeten als pagesos no propietaris irrompre en el procés de colonització agrària.

És parròquia independent de Santa Maria de Claramunt des de l’any 1779. És d’una única nau amb capelles laterals. D’estructura molt austera, destaca el campanar de planta octogonal. L’interior – al que no podem accedir-hi - , ens expliquen que està decorat amb pintures que ajuden a ressaltar l’estructura de l’església. Com una autentica joia ens defineixen la pica baptismal de característiques romàniques.

A la rectoria es conserven dues taules del retaule barroc de Santa Càndia (Orpí)

Ah!, em deixava l’anècdota del vi; l’Antoni Uriz tornava amb un gelat en una ma i una botella de vi en l’altra ; Vinya Sarda 2008, motxilla, gelat i botella, eren masses coses per obrir la porta del vehicle, i el merlot tempranillo acabaria corrent pel carrer de llambordes. El consolàvem amb el recurs més fàcil, només son diners, en pots compra un altra,...., va tornar cap a la botiga i ens va explicar que la mestressa havia insistit en no cobrar-li la botella. Tots vam anar a comprar una botella per intentat compensar aquest gest, que només des de la positiva influència de Sant Martí troba explicació en aquest món d’avui.

© Antonio Mora Vergés

TORRE D’ORPÍ I ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL. ANOIA

Pujaven a peu des de Santa Càndia, la Raquel, el Toni, l’Antoni Uriz i el Santiago Moya; per limitacions d’horari m’havia anticipat amb el vehicle, i gaudia de la contemplació de l’indret i les vistes en companyia d’alguns animals, gossos i gats, que eren en aquell moment els únics signes de vida.

Etimològicament hi han dos versions molt contradictòries : la procedència del llatí urbs pini ‘ poble de pins’, i la de l’àrab aurabi ‘pertanyent a la família dels Auraba’ , l’escut del poble llueix un pi plantat, acollint-se de facto a l’origen llatí, particularment dono més crèdit a l’origen àrab, tota vegada que eren aquestes terres de frontera, i tenim com a veïns el poble de Carme [ al Regne de Granada, el darrer en caure sota la pressió cristiana, a les cases situades fora de les poblacions , dites ‘de recreo’ normalment amb jardí, encara avui se les denomina com cármenes ], i més amunt Miralles, amb un clar significat de lloc de guàrdia i bada. En tot cas amic lector, teva és la decisió.

El lloc està documentat des del segle X com un límit del proper castell de Miralles. De l’edifici original avui es conserva una singular torre poligonal de sis costats, catalogada com a bé cultural d’interès nacional. Dues de les cares tenen tendència a corbar-se i estan construïdes amb tècnica i carreus més petits i irregulars, diferents a la resta, situats a la banda sud, ben caironats i regulars. Al seu entorn es va construir un gran casal que inicialment va aprofitar-se com a recinte fortificat. Avui en dia, després d’un acurat procés de restauració, ens expliquen que s’ha convertit en restaurant, el Castell d’Orpí, que inexplicablement trobàvem tancat amb pany i forrellat.

L’Església de Sant Miquel, - tancada i inaccessible- ens expliquen que fou originàriament capella del castell d’Orpí, està documentada des d’inici del segle XI. Avui resta adossada a un mas de construcció posterior. Tot el conjunt segueix la mateixa línia constructiva del proper castell: aglutinar-se a l’entorn de l’edifici més significatiu.

De l’edifici romànic únicament es conserva l’absis amb decoració llombarda a l’exterior i la seva coberta amb volta de quart d’esfera. També es original la coberta interior de la nau de l’església, efectuada a partir d’una volta de canó amb arcs torals.

L’edifici constata diverses remodelacions, entre les que destaquen les efectuades al segle XVII (a la dovella de la porta d’accés s’observa la data 1653); la construcció del campanar poligonal també es d’aquest període. Vers finals del segle XIX també es van efectuar noves remodelacions (una pedra a peu de la porta d’accés recorda que fou restaurada l’any 1873). Al passadís que davalla vers la porta d’entrada s’observa un enllosat de còdols que ens recorda el seu origen medieval. També cal fixar-se en les cantonades d’aquest espai aixecades amb pedres de turo, reaprofitades amb tota seguretat de l’edifici romànic original. Una darrera curiositat: encara es conserven restes de la pintura de “blavet” que va decorar les parets exteriors de l’església properes a la porta d’accés.

Ens acomiadem dels gossos i gats; esperem que l’Arcàngel Sant Miquel, patró celestial de la contrada, continuí atorgant-li la seva protecció.

© Antonio Mora Vergés

NUCLI DE SANTA MARIA DE MIRALLES. L’ANOIA DESCONEGUDA

Remuntaven la riera de Carme des de la Pobla de Claramunt; superàvem les esglésies i/o ermites de Sant Martí, Santa Maria de Collbàs, Sant Miquel d’Orpi, i Santa Càndia, en aquesta ocasió la nostra destinació estava al límit de la comarca, anàvem a Santa Maria de Miralles.

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/3790/rec/3

L'any 1.916 el Josep Salvany i Blanch recollia una imatge d'aquest indret.

 Juli Vintró i Casallachs (1863–1911)  ho havia fet entre 1890 i 1911 quan   el nucli encara estava habitat. 

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/3891/rec/4

Fèiem l’stop obligat en la intercessió amb la carretera que comunica Igualada amb Valls, passant per Santa Margarida de Montbui, i un cop incorporats fèiem atenció a la nostra dreta, ben aviat veiem un petit rètol, Santa Maria de Miralles, el camí estret i costerut ens menarà en poc més d’un quilòmetre dins del clos murallat del que havia estat el poble murallat.

Davant nostres , les restes del castell de Miralles s’alcen en un turó, a 662 m d’altitud, als vessants de la serra de Miralles, dominant la vall de la riera; queden grans panys de murs molt esfondrats i una gran torre de planta rectangular fora del recinte. Formava part de la línia de fortificacions bastides al segle X en aquest sector del país en la campanya repobladora del comtat de Barcelona.

És esmentat ja el 960, en una donació que féu el comte Borrell II del castell de la Roqueta.

El terme és esmentat el 978 com a límit dels bisbats de Vic i de Barcelona i el 987 el bisbe de Vic infeudà la meitat que posseïa del castell (que havia rebut del comte) a Ennyec Bonfill (fill de Sendred de Gurb i primer senyor de Cervelló i cap d’aquest important llinatge), el qual ja posseïa l’altra meitat per concessió del mateix comte i així n’adquirí el domini total. El castell restà en mans dels Cervelló i passà a formar part de la baronia de la Llacuna. En foren castlans al segle XIII una família cognominada Miralles. Durant la guerra contra Joan II els consellers d’Igualada escrivien que aquest castell era un lloc important.

Dins el recinte del castell es conserva la primitiva capella, que esdevingué parroquial del lloc.

L’església de Santa Maria de Miralles és un edifici romànic, de planta rectangular, portal amb grans dovelles i volta de canó, el qual ha sofert, però, diverses modificacions i reconstruccions.

Només trobem restes de les cases que s’havien bastit dalt del turó, al costat de l’església i el castell.

Des del castell la visió que se’ns presenta corprèn.

Etimològicament , Mirall, Guàrdia, Espill,... designaven llocs de guaita i bada, amb el mateix sentit de talaia. L’advocació de l'Assumpció de la Marededéu, mal dita  Santa Maria -  per influencia de la llengua castellana - ,  era molt freqüent en els castells reconquerits als àrabs, i reforça la tesis que el castell fos aixecat pels sarraïns.

La desolació d’aquest indret em ratifica en la meva impressió que aquesta ruïna – totalment premeditada i planificada - ve a confirmar la victòria definitiva del feixisme i dels feixistes, o si us agrada més l’absoluta derrota de Catalunya.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2020/09/goigs-santa-maria-de-miralles-santa.html?m=0

https://www.yumpu.com/es/document/read/12237918/el-martiri-dels-temples-patrimoni-cultural-arquebisbat-de-barcelona

 Que la Marededéu  i    Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  , amazis, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

NÚMEROS I ENLLAÇOS. LA TERANYINA CREIX

L’aventura del coneixercatalunya.blogspot.com començava l'1 de gener de 1.951; certament en aquella data concreta això dels blogs estava – en el millor dels casos – a les beceroles, però la dèria per saber que hi havia a l’altre costat de la serralada, en el meu cas és genètica, i com deien els savis, tot acaba arribant, i a darreries de l’any 2.007 em posava a la feina de penjar cròniques de sortides, històries, vivències i fins alguna critica al cofoisme que ens ha portat a la situació calamitosa – en més d’un sentit – en que ens trobem avui.

Les primeres col·laboracions – regulars i desinteressades – foren al setmanari La Forja de Castellar del Vallès; el Diari de Sabadell m’havien publicat abans alguns poemes, però ni aleshores, ni ara que estem a punt d’assolir les 100 contraportades, ha estat una col·laboració regular. Seguirien : La Nova Tàrrega; la Tosca de Moià; El Balcó de Montserrat a Vacarisses, ,..... La Verònica publicada a la revista Serra D'Or és fins a dia d’avui l'única ocasió en que he rebut diners per un article.

L’àmbit digital, menys restrictiu, em permetrà accedir a diferents mitjans, i possibilitarà que tingui coneixement del nombre creixent de persones, que si més no com a lectors, comparteixen també aquest neguit de conèixer Catalunya; intentaré no deixar-me a ningú :

www.relatsencatala.com
www.guimera.info
http://www.joescric.com/
portal.bibliotecasvirtuales.com
http://www.moianes.net/
http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya
http://www.coneixercatalunya.blogspot.com/
http://www.manresainfo.cat/ Divulgar el Bages
http://www.elripolles.info/ Racons del Ripolles
http://www.osona.com/ Crònica de viatge
http://www.llusanes.com/ Crònica de Viatge
http://www.baixllobregatdigital.cat/
http://www.aolesa.com/
http://www.aesparreguera.com/
http://www.amartorell.com/

La noticia que uns americans, qui si no, oi ?, han desenvolupat una tècnica per determinar el 'valor econòmic' d’una pàgina web, desperta la meva curiositat.

Traslladaré les preguntes als lectors :

Quin valor econòmic atorgues al coneixercatalunya ?
La compraries si poguessis ?

Fes-nos arribar les teves conclusions al coneixercatalunya@gmail.com

Pacientment, mentre el cos ens ho permeti, - amb l’esperança de trobar un espònsor, un mecenes , o fins un ‘ pare protector’- anirem fent créixer la teranyina, perquè més i més gent, s’encomani sense remei d’aquest 'virus amorós' , que ens consumeix en la recerca i divulgació de les moltes i variades meravelles del nostre ‘petit’ país .

© Antonio Mora Vergés

SANTA MARIA DE COLLBÀS. CARME. L’ANOIA

Pujàvem fins al Santuari de Santa Maria de Collbàs; des de lluny es únicament visible el campanar, tota vegada que just davant del temple, en estat ruïnós hi ha un edifici que possiblement va exercir funcions d’hostatgeria i/o casa de colònies.

En la meva recerca d’informació trobo :

L’actual santuari marià és de l’any 1793 ; documentat des del 1318, sofrí diverses transformacions als segles XVI i XVIII.

Inicialment va dependre de Santa Maria de Claramunt i des de 1779 és sufragània de Sant Martí de Carme.

A l’interior – al que no podem accedir - es venera la Mare de Déu de Collbàs (l’original va desaparèixer a la guerra civil), una imatge de la Verge dreta que té al Nen al braç esquerre, mentre sosté un bolet amb el dret (sembla que aquest element es va afegir en la reproducció ja que l’original sostenia un fòssil, element que és absolutament singular en les representacions marianes).

És tradicional la celebració de l’Aplec del Dilluns de Pasqua de Resurrecció; antigament s’hi dansava el Ball dels Càntirs, per a invocar la pluja.

L’indret on està aixecat el santuari es conegut pel coll de la Llentilla o Llentia, degut a l’abundància de nummulitis, protozous marins gegants de pocs mil•límetres fins a 6 cm de diàmetre, del grup dels foraminífers, amb un cos recobert d’una closca calcària; aquest grup de fòssils característics de l’eocè marí reben aquesta denominació popular per la seva semblança amb el llegum homònim. Ens expliquen que encara avui se’n troben en grans quantitats, ben individualitzats dins de terrenys margosos. Es van extingir a la fi de l’oligocè.

Com els nummulitis, el Santuari de la Mare de Déu de Collbàs, i la major part de les advocacions localitzades en les terres interiors, viuen un progressiu procés d’extinció, que en bona part s’explica per la secularització creixent de la nostra societat.

Algú recorda avui que fa literalment ‘ quatre dies’ cridàvem convençuts ; Catalunya serà cristiana, o no serà !.

No serà, doncs ?

© Antonio Mora Vergés

CINGLERA DE CAPELLÓ. CAPELLADES. ANOIA

Anàvem a Capellades, la Raquel, el Toni, l’Antoni Uriz, el Santiago Moya, i l’Antonio Mora Vergés.

Hi ha en relació a l’etimologia del lloc força consens : derivat del llatí cappella ’avenc, cova, o església ’

Tot just s’aixecava la boira del llit de l’Anoia, quan començàvem el nostre passeig per la cinglera de Capelló.

El recorregut - desaconsellat pels qui pateixen vertigen – permet gaudir alhora d’unes excepcionals vistes sobre l’Anoia, i de la contemplació propera del conjunt de cornises i cavitats, que fou un lloc on l’home prehistòric trobà aixopluc, des de les reculades èpoques del Paleolític Mitjà, i durant el període quaternari, en una contrada que li oferia unes condicions naturals excel•lents.

Impressiona circular per aquesta terrassa travertínica tallada per una falla, el congost de Capellades, que l’ha fet cavalcar les pissarres paleozoiques, i que es localitza a la banda dreta del riu Anoia.

Alguna informació científica i/o tècnica del lloc :

El travertí o pedra tosca o pedra de turo com s’anomena localment és una roca sedimentària de la classe de les roques carbonatades, de color clar, grogós o rosat, de textura concrecionària fibrosa, amb transgressió a vacuolar, per les múltiples cavitats o vacúols que presenta la seva estructura cristal•lina, que no té estratificació, però que posseeix petites bandes estretes diferenciades per la concentració d’impureses o bé per la mida dels grans. Els seus components són la calcita o l’aragonita, amb impureses de limonita i hi són freqüents els fòssils i les empremtes de vegetals.

Geològicament procedeix de l’evaporació de surgències d’aigües riques en carbonat càlcic, tant en rius a les proximitats de cascades com a l’interior de grutes. Resultat d’aquest origen geològic és la impressionant cinglera de cornises i coves de pedra tosca o travertí i el barret del Capelló.

El travertí constitueix una pedra clàssica per la construcció, els revestiments i les pavimentacions, tal com en són testimoni les múltiples edificacions que al llarg dels segles han utilitzat aquesta roca a la zona de Capellades.

Coincidint amb el final del nostre passeig , el sol aconseguia ensenyorir-se de la contrada, i ens deixava veure les aigües tèrboles i fins sabonoses en algun punt que s’afegiran al Llobregat a Martorell, desprès de recórrer tota la Comarca.

© Antonio Mora Vergés

MOLI MAJOR. CARME. L’ANOIA DESCONEGUDA

Sortíem de Carme, no hi ha respecte de la seva etimologia gaire consens; recollim alguna de les hipòtesis : de l’àrab vulgar (al-)qàsma ‘ la peça de terra’; de l’àrb karm, vinya; del grec Karma ’abisme’, o de carmí ‘vermell’ aplicat a la terra.

Anàvem al Moli Major situat a l’altre costat de la riera, tot just superat el pont; l’edifici avui clarament abandonat conserva encara l'estructura típica dels molins paperers del segle XVIII, amb algunes construccions adossades amb posterioritat.

Ens expliquen que va ser edificat per Francesc Claramunt l'any 1735, l’any 1980 quan era propietat de la família Munné, va ser tancat.La visió pròxima de la casa ens confirma en les nostres negatives premonicions ; per arreu brutícia i destrucció, que contrasten manifestament amb els records d’infantessa que en relació a la casa podreu llegir en aquest enllaç :

http://casadelvall.blogspot.com/2009/07/la-comarca-de-lanoia-entre-les-serres.html

El Molí Major, era del meu tiet i tenia un menjador senyorial amb una gran taula molt llarga, on ara hi cabrien dos pisos de 30 m2, a l'entrada àmplia i espaiosa hi havia lloses de pedra immenses desgastades i molt polides pel pas del molt temps .

A dalt el seguit de finestrals on antigament s'assecava el paper, i per mi el més important: un gran safareig on antigament devien rentar les minyones de la casa i ara el fèiem servir per banyar-nos. Era ple de verdet i l'aigua era gelada -constantment s'anava renovant doncs no deixava d'entrar-ne en cap moment- era netíssima i a vegades compartíem l'espai amb caps grossos entre rialles i crits. És del S.XVIII ja fa anys està tancat i no hi viu ningú.

Els molins aquí, com les esglésies, castells, paisatges singulars ,... en altres llocs, constitueixen un atractiu , de vegades l’únic atractiu, d’aquestes terres interiors, que qualifiquem amorosament com ‘ el forat negre’.

Potser algun dia serem un país lliure i sobirà, però mentrestant tots plegats – també els nostres pares i mares de la pàtria, els autòctons i els d’importació ‘ - hauríem de començar a corregir l’abandó i la incúria que pateix el nostre patrimoni històric.

© Antonio Mora Vergés

SANTA CÀNDIA DE LES BRESQUES. ORPÍ. L’ANOIA DESCONEGUDA

Ens trobàvem a l’àrea de Bellaterra a les 7,00 del dissabte 24 d’abril de 2.010, la Raquel, el Toni, l’Antoni Uriz, el Santiago Moya i l’Antonio Mora Vergés, marxaríem tots junts amb un vehicle, i en atenció a la Raquel i el Toni, ens aturaríem a recollir una imatge de Sant Quintí de Castellbisbal;

al voltant de les 8,00 seiem a la barra de l’hostal del Bruch on esmorzàvem, ens quedava força estona per arribar a la nostra destinació del mati ; el poble de Santa Càndia, accessible des de la carretera que segueix la riera de Carme a partir de la Pobla de Claramunt.

El petit nucli d’habitatges al voltant de l’església gòtica es troba a l'altra banda de la riera de Carme, a la riba esquerra, davant el poble d'Orpí, el qual substitueix en la capitalitat. Tenim la fortuna de coincidir amb mossèn Adolf, que estan fent els darrers preparatius per a la celebració de l’Aplec de les Bresques de Santa Càndia, tradicionalment era el primer mercat de mel de tota la comarca, i es fa habitualment el darrer diumenge del mes d’abril. Demà pels lectors.

De lloc trobem la següent informació :

L’església la trobem documentada des del segle XIV, malgrat que les excavacions efectuades permeten confirmar l’existència d’unes sitges utilitzades entre els segles X i XIII i el basament d’una església romànica d’una única nau i absis semicircular. Possiblement aquest temple no es arribar a bastir mai.

L’actual capella de Santa Càndia, és un edifici gòtic d’una única nau rectangular amb l’absis poligonal, amb dos trams de voltes d’aresta gòtica. Es va construir un primer tram de la nau molt auster i la porta a la façana sud al segle XV i un segon tram de la nau i el mur de ponent amb l’espadanya al segle XVI. La coberta és de volta de creueria. Exteriorment destaca la portalada catalogable com d’un gòtic tardà o flamíger, a partir d’un arc conopial que arrenca d’unes mènsules decorades amb caps d’àngels. Les arquivoltes sorgeixen d’unes columnes amb capitells decorats amb elements vegetals d’aglans d’alzina. Al timpà hi ha una imatge de Santa Càndia sota un petit dosseret. L’edifici fou restaurat per la Diputació de Barcelona l’any 1985.

A l’interior cal observar les claus de volta: a l’absis es representa l’agnus-dei (una ovella amb la pota doblegada que sosté la creu i l’estendard de la Resurrecció, símbol de la figura de Crist). Al primer tram de la nau es representa la Mare de Déu Majestat amb l’Infant, i al segon tram l’apòstol sant Jaume. La imatge de pedra policromada de Santa Candia que es conserva a l’interior és obra d’Emili colom, una reproducció de l’original gòtic.

Per explicar-se la magnificència d’aquesta església, els Goigs de la Santa recullen una interessant hipòtesis; algun important propietari de la contrada devia fer la seva fortuna amb el comerç amb l’Orient. En aquell temps l’Illa de Càndia o Creta era un dels centres més importants de la Mediterrània, agraït per la seva fortuna i/o en compliment d’un vot, va fer-se amb un relíquia de la Santa, i a la tornada a la seva terra va fer bastir aquest magnífic edifici.

Em sobta coincidir amb un bon nombre de persones - homes i dones - que s’estan preparant per practicar barranquisme, m’expliquen que aquesta és una pràctica molt habitual a la contrada, i que va guanyant practicants de manera exponencial.

Un motiu més per arribar-vos fins aquestes valls plàcides.

© Antonio Mora Vergés

AIXÒ ÉS TROIA !. CATALUNYA AVUI.

L'Olaf Radmusen portava més de vint anys a Catalunya, poc a poc havia anat entenen els costums i la llengua, i fins el sentit últim del que anomenaven 'tarannà'. Li sobtava l'aparent dificultat dels espanyols per entendre i enraonar el català.

Va viure, primer en l'àmbit local, i darrerament a tots els nivells de representació política , l'ascens dels candidats espanyols, que tant bon punt assolien el poder s'abraçaven fervorosament a la senyera i al catalanisme.

A nivell de carrer, els autòctons patien una discriminació cada vegada més declarada; li explicaven que el període feixista estava prohibit parlar català en públic, i qualsevol manifestació del folklore particular d'aquesta cultura; curiosament els anomenats 'Coros i Danzas de la Secció Femenina' van acabar incorporant al seu repertori les sardanes. El feixisme té aquestes contradiccions !. En el 'període fosc' la major part dels empleats públics – tant de les administracions com d'empreses estatals – eren de procedència forana, i la presència catalana en els aparells repressius únicament podia qualificar-se com 'testimonial'.

Semblava més enllà de la infeliç definició de català , que la situació presentava tímids símptomes de millora; de la repressió se'n ocupaven ara els Mossos d'Esquadra, i en les administracions públiques – l'estat s'havia desfet amb procediments que si més no aixecaven sospita de totes les empreses – s'hi començava a sentir parlar en català; la presència del castellà – espanyol per a ells – continuava però imposant-se de forma clara.

Quan anava a Suècia i li preguntaven sobre Catalunya – els suecs estant molt interessats en aquest país nostre ; els establiments d'Ikea en son una bona mostra – sempre acabava fent esment del Cavall de Troia; per a ell, la Guerra Civil, i el posterior genocidi – que no havia estat mai jutjat, i que hores d'ara tornava a ser noticia, per l'acarnissament del feixisme residual contra el jutge Garzon- havien permès l'entrada massiva d'espanyols als que se'ls explicava que 'per dret de conquesta' podien exercir tota mena de vexacions sobre els 'aborígens'. El sàtrapa va morir sense veure el triomf final de la seva infame estratègia, però els catalans i la seva llengua estaven tocats de mort !!!

En ocasió de la festa de Sant Jordi, li va semblar que aquestes reflexions s'havien de fer publiques.

A tu que et sembla ?

Llogari Picanyol i Pla, un heroi tranquil.

El tema de l’ensenyament del català m’ha fet present al Pare Llogari Picanyol i Pla, de les Escoles Pies de Sabadell. L’acció va transcórrer a la dècada dels seixanta del segle XX; el català estava proscrit de l’ensenyament i de la vida pública.

Estudiàvem “comerç”, els fills de casa bona, feien el batxillerat per continuar desprès fins a la universitat; els que venien del món del treball, en el millor dels casos, començàvem la nostra vida laboral en una oficina i/l despatx tèxtil, repassant, tallant, empaquetant i transportant a les esquenes, peces i peces de roba.

La seva tasca consistia a donar-nos classe de religió, però el fundador de la revista “Sabadellum” , ens va sorprendre en regalar-nos un petit llibre que havia pogut editar gràcies a algun mecenes local, i que possiblement no havia passat cap mena de censura. Eren els primers rudiments de la gramàtica de la nostra llengua. El tracte era senzill, qui aproves català, superaria l’assignatura de religió, els que suspenguessin haurien d’examinar-se de religió al setembre.

Teníem un company –almenys – quin pare era de l’anomenada Policia Governativa, aleshores “grisos"; sembla que la decisió del P. Llogari, no li va agradar gens, i no va tenir cap pensada millor que venir un dia al col·legi. L’escolapi era un home menut i grassonet, la imatge mateixa de la bonhomia; el “gris” contràriament era i mai més dit "un tros d’home", quasi dos metres d’alçada des dels talons a la gorra de l’uniforme, que lluïa amb indissimulada satisfacció.
Queria hablar con usted, Padre.

Doncs haurà de demanar hora a la consergeria, aquest no és el lloc, ni moment per poder-lo atendre.

Es sobre el tema de las clases de catalan, que no quiero que mi hijo lo aprenda.

El seu fill, com la resta d’alumnes de religió, han d’aprovar l’assignatura, i no faré en això cap excepció.

Padre, usted sabe que el catalán esta prohibido, y que soy guardia, si yo quisiera... li va sortir el to xuleta.

Jove, és millor que surti ara mateix del col·legi i no hi torni. Si vol que el seu fill continuí amb nosaltres ja sap les condicions, i abans d’amenaçar a ningú vagi amb compte, perquè certament no sap amb qui està enraonant!El P. Llogari el va deixar amb a paraula a la boca.

El fill del guàrdia va estudiar català, i va fer-ho de forma profitosa.

En el meu cas, l’acció del P. LLogari – en aquells anys el coneixíem com Leodegari, catalanitzant el nom en castellà, per eliminació de la darrera vocal - em va permetre conèixer la meva llengua i la meva cultura; ambdós coses han estat cabdals en la meva existència.

El Dr. Llogari Picanyol i Pla , Escolapi, Prevere, estudiós de prestigi, fundador i mantenidor de la revista "Sabadellum" és l’exemple palès de l’heroi tranquil, al qui dissortadament oblida la comunitat amb massa rapidesa.

A la seva memòria.

(©) Antonio Mora Vergés

L’enciclopèdia Catalana recull :

Moià, Moianès, 1896 — Sabadell, Vallès Occidental, 1968

Escolapi i ordenat el 1918, fou procurador general de l’orde a Roma durant vuit anys. Cridat a Roma, fou arxiver i cronista de l’orde (1932-58), fundà i dirigí les revistes Ephemerides Calasanctianae (1932-58), Rassegna di storia e bibliografia scolapica (1937-58), Archivium Sch. P. (1936-55), on publicà molts articles d’història de l’orde, molts dels quals referents a Catalunya. Autor de més de cinc-cents títols, entre els quals nou volums de l'Epistolario di S. Giuseppe Calasanzio (1949-56) i moltes obres específicament escolàpies. Una forta polèmica dintre l’orde el féu dimitir i retornar a Catalunya, on fundà, dirigí i fou quasi l’únic redactor de les revistes trimestrals Sabadellum (1960-68) i Modilianum (1960-67), gairebé exclusivament en català, sobre temes monogràfics locals i comarcals. És autor també d’una petita monografia de Moià (1958).

LA GENERALITAT DE 'BARCELONA' I LA CREU DE SANT JORDI

Estava força preocupat, li havien comentat que el seu nom sonava per l'atorgament de la Creu de Sant Jordi; a ell que procedia d'una família de contrastada catalanitat ! ; en la que al llarg dels segles cap dels seus membres havia format part dels 'Cadells', i/o de partits amb interessos 'espanyolistes' !.

Va pensar que en aquesta ocasió – com tantes i tantes en el passat – calia actuar reflexivament, i no posar els bous davant del carro. Si calia manifestar-se en algun sentit, ja ho faria quan fos el moment.

A darreries de març rebia una trucada del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya – a ell li agradava referir-s'hi com Generalitat de 'Barcelona'- . El seu interlocutor desprès d'una llarga introducció en que la el sabó va córrer com l'aigua, li va fer saber que el Govern volia saber la seva 'disponibilitat' per a distingir-lo amb la Creu de Sant Jordi. Es va sentir afalagat ; malgrat que aquesta gent no defensaven el mateix concepte de Catalunya; que de ben segur en la elecció hi havia un desig de fondre diferencies polítiques; que la distinció [ la Creu de Sant Jordi ] tenia una baixa valoració social – en el seu cas concret , una valoració negativa- , s'havia atorgat a delinqüents, polítics, funcionaris del regne d'Espanya, financers,.... ; en l'intent va d'agradar a tothom , s'havia aconseguit l'efecte contrari; la Creu de Sant Jordi no agradava a ningú !. Va demanar uns dies per meditar-ho, des de l'altre costat del telèfon, amb evident sensació d'estupefacció li van contestar que havien de tenir la seva contesta com més tard en un parell de dies.

Ho va parlar amb la seva esposa que li va aconsellar agrair la distinció però no acceptar-la, amb els amics que contràriament consideraven que aquesta era una ocasió d'or per provocar un escàndol i posar al descobert el 'mercadillo' al voltant de la Creu de San Jordi. Va decidir meditar-ho mentre feia camí vers el turó de la farigola, els dies freds n'havien retardat la floració, que justament ara eclosionava emplenant l'aire amb el seu intents aroma.

Es va assentar prop d'un munt de ' pedres d'oració' , davant d'ell desprès de la vall ubèrrima la silueta inconfusible de Sant Llorenç del Munt, a l'esquerra el Ripoll s'escolava silenciosament entre revolts en la seva dèria mil•lenària per veure el mar; el marc convidava a 'elevar consultes' i així ho va fer.

La naturalesa li feia arribar els seus sorolls, el vent entre els arbres, el cant dels ocells, la remor de l'aigua,... li va venir a la memòria el Pi de les Quatres Besses i la seva llegenda, i tot d'una la trobar la resposta !

Contestava la trucada dell Departament de Presidència de la Generalitat de 'Barcelona' , seguint els consell de la seva esposa: li prego que traslladi el meu agraïment personal al Govern per haver pensat en mi, digui'ls que com a català lamento des del fons del cor no poder acceptar-la.

Imatges i records de la ‘Cerdanya petita’

Volia recollir algunes dades i imatges de Cerdanyola del Vallès, quan a les dades accessibles des de internet, son extremament simples i breus, dissortadament el creixement econòmic i demogràfic, s’ha endut per davant algunes realitats insuficientment documentades.

‘Qui fa el pot, no està obligat a més’, amb aquest pensament confecciono aquest breu, en el que faig referència a :

Sant Martí de Cerdanyola , es va construir entre 1902 i 1909, en una antiga zona d'horts cedida per Francesc Mariner i Moratona entre Cerdanyola de Baix i Cerdanyola de Dalt., segons plànols de l’arquitecte Claudi Duran i Ventosa. El campanar és posterior i diferent al que contemplava el projecte original i el rellotge es va posar l’any 1923.

La rectoria de Sant Martí , d’estil modernista, és obra de l’arquitecte Eduard M Balcells Buïgas, que la va projectar el 1908, però, per falta de diners, no està acabada i falta bona part de la decoració externa que Balcells havia dissenyat. [ Eduard Maria Balcells i Buigas ] (Barcelona, 1877 - Barcelona, 1965) Arquitecte. Des del 1905 fou arquitecte municipal de Cerdanyola del Vallès.

Masia de Can Cordelles, coneguda amb aquest nom al menys des del s. XVII i antigament anomenada també "torre de Cordelles". El nom ve d¹una important família de la noblesa que n'era la propietària. Al s. XIX, la família Bielsa (descendents dels Cordelles), hi va afegir el porticat a les quatre façanes que li dóna l'actual aspecte tan característic. A final de la dècada de 1920 va començar a urbanitzar-se el seu entorn, segons el projecte de Nicolau M. Rubió i Tudurí, que la va dissenyar seguint la filosofia de les "ciutat-jardí" noucentistes. D’aquell projecte, a dia d’avui és difícil trobar-ne cap evidencia i/o testimoni.

Aquí i allà, amb molta paciència és possible trobar – encara – alguna mostra de l’esplendor de la ‘petita Cerdanya’ , que patirà desprès de la guerra civil, un procés de desenvolupament constructiu, marcat per la mediocritat i l’especulació.

© Antonio Mora Vergés

FESTA COUNTRY A CAN RIBAS DE LES FONTS DE TERRASSA.

Els amics del country sortíem de Castellar del Vallès a les 20,00 hores, la major part ho fèiem en un autocar que conduïa el bon amic Pedro, la destinació aquest dissabte 17 d’abril de 2.010 era la Masia Modernista de Can Ribas dissenyada i construïda l’any 1.906 per l’arquitecte Lluís Montcunill i Parellada (*) . Aquest mas, al segle XVI, es coneixia amb el nom de Ca N´Amat de l´Avallà.


(*)Autor d’alguns detalls del Cinquè misteri de Montserrat : Jesús entre els doctors de la llei. Hi afegí un pedestal de pedra, modificà el coronament i hi posà la reixa


Ens havíem de trobar amb amics de :

Barcelona Font de la Guatlla
Barcelona Magoria
Barcelona Sant Cristòfor
Castellar del Vallès
L'Hospitalet Casino del Centre
Sant Boi Camps Blancs
Terrassa Ca n'Aurell

Érem finalment 209 persones entre balladors i acompanyants, que gaudiríem d’un excel•lent sopar , i posteriorment de les actuacions de cada una de les colles, que en algun cas excel•lirien en quan a vestuari i coreografia. L’aforament del local limitava un xic la possibilitat de ballar tots plegats.

Agraeixo la cessió de les imatges a l’Antonio Corona.

Ens acomiadàvem de la resta de colles ben entrada la matinada del diumenge; la lluna enteranyinada pel núvol de cendra ens acompanyarà fins a Castellar del Vallès on arribàvem al voltant de les 3,00, tothom feia via cap a casa, bona nit!, o bon dia !

Ens adormíem amb l’evocació d’aquesta esplèndida experiència !

© Antonio Mora Vergés

Les tombes de cista del serrat de Vilaclara, l’agulla en el paller

Anàvem el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Ibáñez i Olivares i l’Antonio Mora Vergés , fins les terres del Moianès, la nostra destinació d’avui no està esmentada en cap mapa, i fins a dia d’avui únicament se’n parlava de boca de druida a orella de druida.

El serrat de Vilaclara, just al costat del circuit anomenat ‘verd’, i/o del Solà de la Vila, és un espai orfe de tota indicació.

Al llarg dels anys hem tingut ocasió de veure diverses necròpolis de cista, i diria que ha estat justament aquesta ‘experiència’ la que ens ha ajudat en aquesta recerca.

Les tombes estan prop del camí, l'orientació dels 'enterraments és EW(amb el cap situat a l'oest. Aquesta disposició dels sepulcres ve donada per una convicció religiosa: els morts esperen l'arribada del judici final i de la parusia, amb la mirada fixada a l’Orient (Muñoz, D 0 d E., Marcos, J. i Serna, A. 1997: 11. Com pensàvem presenten un estat d’absolut abandó, tenim però una grata sorpresa, en la nostra recerca trobem quasi sencera el que sembla un ara, ens afirma en la nostra apreciació la constatació que sobre la seva superfície s’aprecien diverses cavitats – alguna amb sobreeixidor – . De tot plegat en recollirem imatges.

Al voral del camí, damunt d’una gran pedra, deixem una elevació de pedres a manera de senyal.

En relació a la datació d’aquests enterraments, trobem la següent informació :

Més de cinc mil anys enrere, si fa no fa, a l’època que se n’ha dit Neolític mitjà, va aparèixer a Catalunya la cultura megalítica, que va arribar a cobrir durant el Neolític final-Calcolític (III mileni a. C.) tota l’àrea pirinenca i pre-pirinenca i les terres que més tard van ser els antics comtats de la Catalunya Vella. Amb tot, aquesta cultura no és pas un fet exclusivament català, ja que també la trobem en altres zones de la Península Ibèrica i d’Europa. el fet que aquesta civilització adquireixi matisos concrets en territoris tan diversos i en èpoques tan diferents, obliga a parlar de "cultures megalítiques", en plural.

Els monuments més característics d’aquestes cultures de casa nostra són els sepulcres de corredor, les galeries catalanes, els menhirs, els dòlmens simples, les cistes, etc.

Quan desfem els nostres passos , ens supera un grup a cavall, està clar que desconeixen que han passat per davant d’una necròpolis mil•lenària, com un grup de vehicles 4 X 4 que ens deixaran plens de pols; davant del Solà de la Vila el soroll de les motos és atordidor. No puc evitar pensar que el món d’avui és en gran part únicament això, soroll i més soroll !!!

© Antonio Mora Vergés

GR 172 DE LA MAÇANA A MONTSERRAT. EL MIRADOR DEL BAGES

Havíem sortit de Sabadell a les 7,00, el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Ruiz, el Santiago Moya Romero, i l’Antonio Mora Vergés al voltant de les 8,00 deixàvem el vehicle 1 al davant quasi de l’accés al Camí dels Degotalls, ens aturaríem a Santa Cecilia per recollir-ne imatges, i aprofitant que l’església era oberta, per visitar-la i demanar la seva protecció en aquesta sortida matinal

Santa Cecília és un interessant temple de tres naus, de planta diferent l’una de l’altra i capçades amb tres absis. Sembla que el cos de les naus és romanalla d’una construcció preromànica, del segle X, de la qual fou modificada la capçalera cent anys després amb un gran absis central i dues absidioles decorades a la manera llombarda, amb arquets i lesenes. L’espai interior de la petita basílica és ara cobert amb voltes de canó i presenta l’originalitat dels dos grans arcs que comuniquen la nau principal amb les col•laterals, cosa que permet de suposar que aquestes foren afegides a la nau única preexistent, a l’hora de la reforma del segle XI en un estil perfectament romànic. El pas del temps, amb reformes, afegits i destruccions, alterà notablement el conjunt i els detalls de l’església. Per aquesta raó ha hagut d’ésser sotmesa a diverses restauracions, entre les quals destaca la que es féu al principi de la segona meitat del segle XIX, promoguda per l’abat Muntadas, de Montserrat, i dirigida per l’arquitecte Villar i Carmona, i la realitzada entre el 1928 i el 1931 per Puig i Cadafalch, sota els auspicis de l’abat Marcet i el patrocini de Joan Pich i Pon.

El vehicle 2 es quedava a la Maçana, sota la protecció de Sant Pau de la Guardia; per davant quatre hores de caminada , com em temia les darreres pluges i nevades han convertit algun grams del GR 172 en autentiques trampes; agraïa particularment la protecció de Santa Cecilia, en un mal pas, al davant quasi de l’antic cenobi.

Esmerçàvem més temps del previst, i em calia modificar sobre el terreny la sortida; el Feliu i el Santiago seguien l’itinerari previst, que s’acabarà amb la baixada de l'Escala dels Pobres

- el nom prové del fet que, en segles passats, prop d'aquest indret hi havia una casa on eren acollits els pobres i els rodamons- les trobareu al final de les escales que hi ha a l'esquerra de la font de la Plaça de l'Abat Oliba.

Els Antoni’s continuàvem pel voral de la carretera fins al accés al Camí dels Degotalls, que faria únicament l’Uriz que recollirà una munió d’imatges de les majòliques de Mares de Déu que es troben al llarg del cami.

Em calia imaginació per complir amb l.’horari previst, i aturava un vehicle que circulava en direcció a la Maçana, li demanava que m’hi portes, i el seu propietari, el Jaume de Tàrrega – el món és un mocador – hi accedia molt gentilment. En el recorregut teníem una interessant conversa sobre Montserrat, i els imprevistos que sovint sorgeixen a la muntanya.

Conduïa fins a la Plaça dels Apòstols, on havíem quedat de trobar-nos, m’havia d’esperar encara quasi mitja hora, però finalment tothom acabava arribant. Fins al vehicle 1 els comentaris dels companys eren de gran satisfacció.

El Feliu ens deixa una nova proposta, fer la ruta de les ermites des de Santa Cecilia, i tornar baixant pel Camí dels Degotalls.

Dit queda.

© Antonio Mora Vergés