L'aprofitament hidràulic a les Valls altes del Tenes

Anàvem únicament el Tomás Irigaray López i l’Antonio Mora Vergés, en aquell vehicle que a velocitat reduïda , creuava sota una intensa boira, el pla que des de Castellterçol es perllonga fins al carrer de l’Amargura o l’Avinguda de Sant Quirze dins ja del nucli urbà de Castellcir. El fred intens, glacial quasi, 0,00 graus, ens va embolcallar en el descens fins al llit del Tenes, passant per la casa de la Codina, la Vileta, la Vileta Nova, i finalment la bassa i el molí del Bosc.

La nostra destinació no està esmentada en el mapa del Moianès de l’editorial Piolet, fet sota els auspicis del Consorci per la Promoció dels Municipis del Moianès, i la Diputació Provincial de Barcelona. No insistirem mai prou, en la necessitat que aquesta comarca faci una opció per al desenvolupament, amb l’única aportació dels seus propis veïns.

El molí del Mig, situat com indica el seu nom, entre el del Bosc i l’anomenat molí Nou, formava part d’una estratègia – val a dir – que molt intel·ligent , per aprofitar al màxim els cabals d’aigua , modestos des de sempre en aquestes Valls altes, que sota l’especial protecció de Sant Andreu, i malgrat el secular abandó que han patit i pateixen les terres de la Catalunya interior , havien estat la llar de moltes famílies.

La recerca ens ha ocupat força estona, finalment però localitzaven l’antic molí, és un edifici petit amb sostre de volta, sobre el que ha crescut amb els pas dels anys la vegetació; la bassa està situada abans de l’edifici en el sentit en que circulava l’aigua, i s’alimentava mitjançant una canalització que és encara parcialment visible, i que rebia l’aigua poc més de 100 metres desprès del molí del Bosc.

El fet que remarquem com a notable, és l’existència d’una gran bassa situada just al costat de la connexió amb la riera, que per gravetat s’emplenava d’aigua al mateix temps que ho feia la bassa del Molí del Bosc. Pensem que ambdós - a reserva de fer una comprovació sobre el terreny – rebien el cabal des de la resclosa que es troba abans del camí que permet accedir al recinte de Sant Andreu de Castellcir.

Esmorzàvem sota la intensa boira que ens havia fer companyia durant tot el mati, i que continuaria fins a la nostra marxa, malgrat el sol, que més que veure intuíem en el firmament. El Tomás porta un petit termo de cafè amb llet, quina ingestió ens retorna. Som una colla ben particular !, el Feliu i els seus dàtils, el Joan la ceba tendra i el traguet de vi, l’Antonio i les seves fruites de temporada, i ara el Tomás i el seu excel·lent cafè amb llet.

Mentre refem el camí, ara en ascensió que ens portarà fins a Cal Puig, i que ens permet admirar el que identifico – a desgrat de la intensa boira - com un bon exemplar de Pinassa poc abans d’arribar a la rotonda del carrer de la Amargura, ens plantegem en relació al molí Nou, que haurem – quan ens sigui possible - d’intentar també resseguir la canalització des de la bassa, fins al punt en que prenia aigua de la riera del Tenes; sense descartar a priori que en puges rebre també del la riera del Bosc.

Em cal conduir amb la màxima atenció justament fins a la cruïlla amb la C-59 a Castellterçol, des d’allà, el sol farà augmentar lentament la lectura del termòmetre,3 4, 5,6,7,8,9,10 graus que assolirem ja a les terres baixes del Vallès.

Ara esperar només a veure les fotografies del Tomás Irigaray i Lopez, que jutjo ja des d’ara com excepcionals.

© Antonio Mora Veregés

La Vall del Tenes.

Explica Josep Pla a la seva Guia de Catalunya, publicada per Edicions Destino l’any 1971, [Pàgines 117-118] en relació a Sant Miquel del Fai;

El que no veiérem enlloc fou la Cascada. Davant d’aquesta contrarietat, interrogarem als naturals del país, i una em digué :
La cascada existeix, però només funciona els diumenges. Avui és dimecres, comprèn ? Vostè a vingut un mal dia.
Vaig quedar estupefacte. Mai no hauria sospitat l’existència de cascades d’horari fix, intermitent i setmanal. La impetuosa descripció de la cascada feta per Victor Balaguer – penso – ha quedat molt malparada.
La resposta que recull de la dona, és avui absolutament valida ; Aquí hi ha poca aigua, i la poca que hi ha, la necessitem per regar i per fer una mica d’electricitat. Ara no es pot pas viure sense electricitat. Però el cas és que no vol ploure, i no hi haurà cascada ni els diumenges, ni per els nens i les nenes dels col·legis. Si no plou, fumut cascada....
El llibre no recull cap imatge de Sant Miquel del Fai.

Si encara fos viu, l’acompanyaria fins a la resclosa que un quilòmetre abans del precipici reté les aigües del riu Tenes, el Russinyol fa anys i panys, que no porta aigua. De tota manera, des del cel, estic segur que hores d’ara ja ho ha vist.

Nosaltres, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigary López, i l’Antonio Mora Vergés, ja sabíem aquesta i més coses del Tenes, i justament des de Riells del Fai, començàvem a caminar en direcció a la Masia Font de la Pineda, on si feu reserva al telèfon 93.865.90.06 podreu assaborir menjars típics catalans, i en quins terrenys trobem un dels exemplars que recull el catàleg d’arbres monumentals de Catalunya , el plàtan de la Pineda. Esmorzàvem al raser de la casa i l’arbre monumental en quines proximitats hi ha una font i una taula de pedra.

Decidíem arribar-nos fins a les envistes de Sant Miquel del Fai, i creuàvem el llit del riu desprès del Gorg d’en Jeroni, on ben segur que havia vingut a banyar-se la dona que explicava al Josep Pla, que únicament era visible la cascada els diumenges.

Per tal de poder treballar els terrenys de l’altre costat, des de La Madella, s’ha fet un camí per on transiten els tractors, i que arriba avui per avui, prop de les instal·lacions que permetien fer electricitat, i quasi davant el gorg de l’antiga central i/o molí. Des d’aquell punt contemplen el tram inicial de la Vall del Tenes, acolorida com en cap altre període de l’any per la tardor, que val a dir-ho, confereix a l’indret aquell to màgic dels dibuixos infantils. El Feliu Añaños i Masllovet, i el Tomás Irigary i López, recullen imatges d’aquesta natura ubèrrima. Jo començo a dissenyar noves sortides, pujar fins a la Porta del Moianès,......

En el camí de tornada aconsellen a una parella d’excursionistes que segueixin la pista que passa pel damunt de La Madella, que els acabarà deixant dalt de Sant Miquel, on coincideix amb el GR-5.

El Tomás farà encara algunes fotografies prop de la font de la Pineda, en un sòl encatifat de fulles de plàtan i d’arbres de ribera.

Un explicarem més coses de la Vall del Tenes !.

© Antonio Mora Vergés

L'atracció del Fall.

El diccionari F. De B. Moll, entre altres significats del mot ens diu “ escletxa entre penyes “ i també “cascada o catarata “, la referència sexual - tòpica – no ens serveix en aquesta ocasió, més enllà del seu caràcter evocador. Sembla que la pronunciació de la doble LL es va transformar en I al llarg dels segles, tant a la comarca del Vallès, com a tota l’àrea oriental de la llengua catalana, si seguim – com ho fem nosaltres – el criteri de A. Pladevall Pbro. Autor de la monografia : Sant Miquel del Fai, mil anys d’història. Passem doncs de Sant Miquel del Fall a Sant Miquel del Fai.

Deixàvem el cotxe al final del carrer de la Vall blanca, i ens endinsàvem dins la zona anomenada Vallderrós; a la nostra dreta majestuós, el Turó de les Onze Hores, dit també el Castell d’en Bes, a l’esquerra els Cingles de Sant Quirze, coronats en aquell punt per la Punta del Cèntim. Anàvem a la recerca d’un mite : El Gorg de les Donzelles.

Com una derivació del mite de l’esperit de les aigües, present a quasi totes les cultures , tenim a Catalunya, les Gojes, o Alojes, o Dones d’Aigua; les històries centrades majoritàriament a la Catalunya Vella, ens presenten aquests personatges generalment de forma positiva, exercint en relació a la població una bona influència, que traduiríem avui com “consciència ecològica “ .

En aquell indret, actualment del terme de Bigues i Riells, antigament de Riells del Fai, s’explica que els cristians havien de lliurar cent donzelles al rei moro, com a paria o pagament. I que en una ocasió les mosses designades ,- poc monàrquiques si atenem a la seva acció - decidiren llençar-se dins d’un gorg i a l’instant es convertiren en dones d’aigua.

La influencia germànica d’aquesta figura ens fa pensar en una alteració del destinatari d’aquell especial contingent de bellesa vallesana; enlloc del rei Moro de Caldes de Monbui, quin Castell estava en els actuals límits entre Bigues i Caldes, lluny, molt lluny d’aquest singular indret; no us sembla més lògic – en línia llegendària s’entén – que fossin ofrena per un ogre, un gegant malèvol, o fins un bruixot ?.

La contrada d’una particular gràcia, pateix d’una circumstancia comú a tot el Principat, l’abandó, la desídia , la incúria, ... per descomptat de totes les nostres Autoritats i/o funcionaris, però també, dissortadament de molts ciutadans, que sota la maligna influencia del “ i, jo més ! “ han convertit aquest país nostre en una deixalleria.

L’ascensió no hauria de presentar cap dificultat, més enllà està clar, que la de superar la brutícia, la brusca, i l’excessiva presencia d’arbustos, canyes i brossa en general. El premi, és a dir, la contemplació des de l’interior del Gorg de les Donzelles, tot i l’elevat risc com a conseqüència de l’alta humitat, mereix aquest esforç. L’espectacle que se’ns ofereix des d’aquesta alçada és un al·licient afegit per a dur a terme aquesta sortida.

Intentàvem tant en l’ascensió com en el descens, apropar-nos al llit de la riera: únicament la Font Freda és accessible i no sense dificultats. De tot plegat, el Feliu Añaños i Masllovet, i el Tomás Irigaray i López en recollien imatges.

Des del dipòsit regulador d’aigua intentava – sense efecte - amb l’ajuda dels meus binocles obtenir més detalls per enriquir aquesta crònica.

Us caldrà calcar-vos les xiruques, posar-vos roba forta, i cobrir-vos el cap per evitar esgarrinxades, si – com nosaltres – voleu gaudir de la contemplació in situ del Gorg de les Donzelles.

Ah!, les dones d’aigua, ja no les trobareu en aquest paratge; em temo que tampoc arreu de Catalunya, potser si que SOM una Nació; però esta més que clar, que aquí ja no hi tenen cabuda els esperits positius i naturals.

© Antonio Mora Vergés

QUATRE GATS A L’ARGENTERA

Després de molts caps de setmana en què diferents compromisos familiars i de feina m’havien impedit realitzar una d’aquelles excursions que tant m’agraden, diumenge em despertava sense cap nota a l’agenda. Era el moment.

La meva decisió no era del tot recolzada: Hi ha feina per fer, al pis!! La Raquel tenia raó, però no és menys cert que hom no pot fer dues coses a l’hora i per tant, la menys important (o la que es pot fer en altre moment), pot esperar.

Ajudat pels escrits de l’Antonio Mora i amb l’ajuda d’uns mapes, en qüestió de minuts vaig desxifrar el nostre destí. Atret per la bellesa de les fotos que l’amic Antonio havia fet de la Vilella Baixa i amb el propòsit de determinar si aquesta era real o fruit del “photoshop”, vaig decidir que aquest indret seria l’inici de la ruta.

Aparcàvem el cotxe a la part més alta del poble on un home es disposava a ensenyar-nos dues cases en venda. El nostre gest de sorpresa el va fer sospitar que nosaltres no érem la parella amb qui havia quedat, però no hagués estat de més haver-les visitat. La caminada pel poble, tot veient l’Església, el “carrer que no passa”,... i baixar fins el riu, ens va fer batejar-lo com “el poble dels pendents”.

No sense esforç arribàvem a l’aparcament i continuàvem la nostra ruta en direcció a l’Argentera. Després d’agafar el trencall cap a Duesaigües no ens vam creuar amb cap altre vehicle, de fet dubto molt que l’estretor de la carretera, ho hagués permès. Sort que almenys ens beneficiàvem d’un asfalt novícia conseqüència d’haver donat lloc a un tram del Rally Catalunya – Costa Daurada. Passàvem per davant de l’estació tot recordant l’anècdota de com el primer tren que feia el recorregut Madrid – Barcelona des de l’inici de la Guerra Civil s’havia aturat just allà. Un cop al poble, quatre gats, en el sentit de “felis silvestris catus” que té la paraula, ens donàvem la benvinguda i ens convidaven a reflexionar sobre aquella solitud.

L’Argentera es troba a 23 kms de Cambrils, 25 kms de Reus, o 37 kms de Tarragona, però resulta i resultarà aïllada (com tants altres pobles) mentre l’administració no posi empeny en ajudar a la descentralització i desmassificació de la “Barcinunya” en què vivim. Catalunya porta segles sencers (i els que queden) lluitant contra la centralització de Madrid, i les nostres pròpies administracions no fan altra cosa que fomentar amb les seves actuacions un model semblant entorn la capital. O és que hi ha alguna zona a 37 kms de Barcelona que es trobi tant ignorada!!!

Aquella reflexió i la passejada pel poble ens havia tirat l’hora a sobre i, després de discutir si ens donaria temps o no de menjar a Cambrils, ens dirigíem cap al “Restaurant El Pósito”, que ens havien ferventment recomanat. Cap allà a les quatre i després de fer una llarga cua, gaudíem d’una paella donant gràcies a aquells amics que ens mostren altres límits de la nostra estimada Catalunya.

© Juan Antonio Llamas Arcos

Feina de despatx.

Aprofitant el fred d’aquest diumenge 18 de novembre de 2.007, em vaig decidir a revisar algunes de les meves eines de consulta a l'hora de preparar sortides i/o excursions per aquestes terres properes del Moianes, Alt Vallès i Valls del Montcau.

No faig esment dels diccionaris, des del mal anomenat de Catalunya, que acostumo a citar com: Gran Enciclopèdia de Barcelona, fins als del Joan Coromines, Alcover-Moll, Fabra,......; la seva consulta pretén únicament dotar de rigor algunes afirmacions derivades de la observació.

Quan a la recerca de molins per les conques avui eixutes dels rius i barrancs que neixen a l’altiplà del Moianes , val a dir que amb sort desigual, car d’alguns no se’n troba cap resta, seguim les indicacions de :

Títol: Els molins hidràulics del Moianès i de la riera de Caldes
Autors: Gener Aymamí Domingo i Joan Pallarès Personat
Editorial: Rafael Dalmau (Barcelona) Any edició: 1994 Pàgines: 120
Propietari : Feliu Añaños i Masllovet

Quan a la recerca de tombes, cistes i necròpolis, seguim :

Títol : Recorregut per les tombes Medievals de Sant Llorenç del Munt i els seus encontorns
Autor : Antoni Ferrando i Roig
Editorial : Ègara [ Terrassa ] Any edició : 1992 Pàgines: 63
Propietari : Tomás Irigaray i López

Com exemple de llocs puntuals i quan existeix – com en aquest cas - una monografia que més enllà de l’amor i l’entusiasme ,ens explica de forma científica allò que – com a mínim – s’ha de conèixer, seguim :

Títol : Sant Miquel del Fai/ Mil anys d’història
Autor : A. Pladevall Pbro.
Editorial : Tip Cat. Casals [ Barcelona ] Any edició ; 1970 Pàgines : 136
Propietari : Antonio Mora Vergés

En tot moment i exposades en relació al major grau d’informació que obtenim de la seva consulta, seguim :

Mapes : Editorial Alpina
Editorial Piolet
Dir. Gral. Del Inst. Geogràfic d’Espanya
Editorial Albada

Afegiu avui – per als qui en tenen – l’ús del G.P.S , de l’altímetre, i d’altres estris auxiliars, al sentit bàsic i primordial d’orientació en el espai, i un cop comprovat que les piles de la màquina de retratar funcionen; que porteu llanterna i binocles; que us plantegeu una sortida assolible sobre la base d’una velocitat mitjana de quatre quilometres hora; que quan al calçat i al vestit aneu guarnits de manera adequada, i ja sereu un més en aquesta família.

Amb tot i el que fins aquí s’exposa, quan podem trobar un bon sherpa local, ens deixem portar ,i val a dir que sovint son aquestes rares ocasions les que més ens plauen.

Amic lector, com llegeixes tot necessita i demana la seva preparació. De tota manera, en aquesta afecció nostra, hores de despatx les mínimes, eh !

© Antonio Mora Vergés

Santa Maria de Grau.

Del llatí, gradum, esglaó ; el topònim ens permet pensar en la possible existència per aquella zona, en algun moment del passat, d’una Advocació, de per exemple, la Mare de Déu de la Riera.

Sortíem aquest mati del dia 17 de novembre de 2.007 , malgrat el fred intens, però no inusual pels que tenim una mica de memòria, el Josep Maria Perarnau i Bover ,degà de la “ Productora “ i l’Antonio Mora Vergés, al voltant de les 10,00 hores des de Castellar del Vallès. El vehicle marcava 3 graus i no assoliríem els dos dígits en cap moment durant el viatge d’anada, Sentmenat, Caldes de Montbui, Sant Feliu de Codines, el Mas del Fonoll, i la riera de la Baliarda.

Semblava que gaudiríem d’un mati de sol, ben aviat però, el camí ample esdevé un corriol , passem de la solana a la obaga, i ens trobem alhora que una temperatura glacial com manifesta la gebrada que emblanquina la vegetació, una altíssima humitat que ens fa sentir el fred fins al moll dels ossos; tot i portar guants ens sentim les mans balbes. Els colors propis d’aquesta estació; daurats, grocs, vermells, verds,... semblen també com nosaltres patir les conseqüències d’aquest fredorada.

Creuem la riera sota un sol que malgrat l’hora, passades les 11,00 del mati, no te ja l’energia suficient per desfer el glaç superficial, que és per a nosaltres més perillós que les pedres inestables. Ens creuem amb unes motos que s’entretenen tornant al fang la seva capacitat enganxosa; a la part solana, això hauria estat aixecar una polseguera.

Per un camí ample en el que s’aprecien clarament des de petjades de cavall, a senyals de pneumàtics, comencem literalment a pujar a Santa Maria de Grau, en menys d’un quilòmetre hem passat del nivell de la riera, a trobar-nos dins d’un pla des d’on veiem a la nostra esquerra, entre els arbres del bosc la casa anomenada la Vila, i en primer termes les runes de Santa Maria de Grau; la primera ermita, avui quasi enrunada, era de petites proporcions; com a màxim cinc metres de llarg per tres d’ample; les dades foren fàcils de comprovar tota vegada que sota el petit turó, romanen amb tota certesa els fonaments del temple. Avui dissortadament les urgències dels governs son unes altres, ho recollim únicament perquè volem creure allò que diu la saviesa popular “ no hi ha mal que cent anys duri “. A menys de cinquanta metres es troba l’actual ermita de Santa Maria de Grau, també d’estil romànic , de majors proporcions, és clarament hereva pel que fa als materials de l’anterior. Els nostres avantpassats reciclaven – per així dir-ho – de forma natural. Que li ha passat al primer món, per oblidar coses tant i tant elementals i bàsiques ?

Una possible explicació – pel que fa a les runes i a l’actual ermita de la Mare de Déu - la podríem trobar – com en tants d’altres llocs arreu de Catalunya – en els terratrèmols del segle XV.

Esmorzem a l’empara dels contraforts de la l’ermita, a cobert del vent i gaudint – si més no – de la llum del sol. Orfes de fotògrafs em tocarà a mi avui fer aquesta tasca.

L’ermita serà a partir de l’any 1.200, el referent d’una de les grans cases de Gallifa, el Sobregrau que passarà de la toponímia al llinatge. Durant el segle XX es feren grans modificacions a la casa pairal, que li han atorgat una semblança més de caserna que de masia.

Desfem els nostres passos, i confirmem la nostra impressió matinal, el sol no ha pogut desfer la intensa gebrada, que romandrà damunt els arbres i plantes, avui, demà i qui sap quants dies.

El rellotge del cotxe que es troba sota el sol, marca 15 graus; abans d’arribar a Sant Feliu de Codines son únicament 12, i només 10 quan arribem a Castellar del Vallès.

Demà potser que fem cas a les previsions meteorològiques i aprofitem el temps per fer tasques dins la llar.

© Antonio Mora Vergés

Sant Esteve de Vila-Rasa

M’escarrassava inútilment cercant informació, a la Gran Enciclopèdia de Barcelona, [ així m’agrada anomenar, la mal dita Enciclopèdia Catalana ] d’aquesta capella romànica situada prop de la Masia anomenada Sant Esteve de Vilarasa, o de Vila-Rasa, que per les seves dimensions, i pel fet justament de tenir capella pròpia i fins cementiri, no dubtem en qualificar com a Sala, parlarem doncs en endavant de la Sala de Sant Esteve de Vila-Rasa.

Trobo notícies d'ella en la pàgina de Talamanca, dins quin terme es troba :

El primer document que parla de l'església és del 1017 i l'ubica al costat del riu Telario, que és l'actual riera de Talamanca o de Sant Esteve. Al 1030 l'església se'ns cita com a Sant Esteve de Vilarasa i al 1282 com a sufragània de la parroquial de Talamanca. La seva funció passà a ser des d'aleshores la de sufragània de l'Església parroquial de Talamanca i en tenim constància en altres documents com el del 1685. Al 1636, data que apareix al portal, l'església fou profundament remodelada. La capella fou víctima de la gran estultícia que visqué aquest país en ocasió de la Guerra Civil de 1936; foren robades les campanes i la imatge del sant destruïda. Darrerament, a l'any 1994, es retirà tota la vegetació que cobria la façana i es feren reconstruccions puntuals. Actualment l'edifici no té culte habitual.

Vilarasa, únicament com a manso o mas, ja apareix documentat al 960 com a Vila Rara situada al terme de Valle Nèspola. Aquest nom fou substituït pel de terme de del castell de Talamanca.

Agafàvem una pista que des de sota l’església Parroquial de Santa Maria de Rocafort, ens portarà seguint el curs de la riera de Nespres, fins a la nostra destinació; la vegetació de ribera exuberant de grocs, daurats, vermells i encara algun verd tardoral, contrasta vivament amb els blancs i grisos de les altes parets de pedra, que acrediten en algun punt, que no sempre aquest curs fluvial ha estat manyac com avui el trobem. Un clar exemple el podem observar al darrera de Can Jepet, just al costat del camí, quan creuem la riera..

En arribar a la Sala de Sant Esteve de Vila-Rasa, veiem pasturar cavalls prop de la riera, els gossos de la casa, ens saluden amb els seus lladrucs; no podem sinó meravellar-nos de les dimensions de la casa, que dissortadament sembla anar minvant. Situada al darrera des de la perspectiva del camí, l’església de Sant Esteve amb el doble campanar d’espadanya accessible per una escala exterior ens crida l’atenció, no advertim cap absis en la part posterior , i si uns grans contraforts en les seves parets laterals; davant la porta dins d’un espai voltat per una paret de pedra, trobem el petit cementiri. L’indret transmet alhora gravetat i serenor.

Ens agradaria tenir accés a l’interior del temple, i farem a tal fi les gestions necessàries.

Refem els nostres passos, amb la sensació d’haver vist un espai d’extraordinària bellesa, el Joan Escoda i Prats, en la seva qualitat de tècnic em comenta que potser no hem triat la millor hora per fer fotografies que seria al mati, no dubto pas del criteri professional del meu company, però l’hora millor per a fer qualsevol cosa, es justament quan - com avui – et trobes en el lloc adient.

Si tenim ocasió tornarem de nou a la Sala de Sant Esteve de Vila-Rasa.

© Antonio Mora Vergés

L’espina del molí de l’Espina.

En el títol queda palès el nostre estat d’ànim, el del Joan Moliner i Manau, i el de l’Antonio Mora Vergés, desprès de recórrer durant el mati del dissabte 10 de novembre de 2.007, l’espai que limiten : la masia de l’Espina, el Roc Colomer, l’Espinoi, i un bon tram de la riera, aquí dita de l’Espina, que recull les aigües de l’altiplà i les porta fins a Monistrol de Calders, i comprovar que més enllà d’esmentar-se en el plànol de l’editorial Alpina [ que perdria en el recorregut matinal ], no hi ha cap vestigi físic d’aquest molí, que atesa la importància història de la casa que depenia, devia ser, sens dubte d’una bella fàbrica.

Havíem sortir de Sabadell a les 8,00 i abans de les 9,00, deixàvem el cotxe ben aparcat a Collsuspina i caminàvem ja pel G-177 en direcció a l’Espina, la intensa pudor de les aigües fecals – malgrat la data, quasi hivernal - que a cel obert contaminen l’aire i possiblement els aqüifers d’aquestes terres altes de l’altiplà, son un pèssim reclam per aquesta població nascuda al caliu del camí ral de Vic a Manresa. Davant de la masia de l’Espina començaríem a davallar cap al llit de la riera, en algun punt, s’observa un fort desnivell que podria haver-se aprofitat com a molí, no hi ha però cap resta d’edificació que confirmi aquesta hipòtesi; creuem el llit eixut de la riera, i ascendim fins al Roc Colomer, des d’on fem per la riba contraria, un nou recorregut, trobem només una gran bassa plena a vessar de les aigües brutes a que fèiem esment en començar el paràgraf.

Ens aturem a esmorzar a resguard del vent, i de cara al sol, prop de la casa de l’Espinoi , des del camí proper, el tràfec de motos , quads , i les polsegueres subsegüents son una constant. En acabar el nostre refrigeri ens arribarem fins a la casa, on malgrat estar oberta ningú contesta el nostre, bon dia ! , veiem més endavant en el Plans de l’Espinoi, uns vehicles aturats que tenen un foc encès; no saben res del molí de l’Espina, ni coneixen de fet gaire cosa de la contrada, ens diuen que viuen a Vic i que venen tot sovint per esmorzar a l’aire lliure. Decidim seguir un camí ample que sembla baixar cap al llit del riu, els roures son la principal i en ocasions única representació del regne vegetal, a mesura que ens acostem al llit de la riera, els clàssic arbres de ribera posem una nota d’intens color groc en el paisatge; al creuar la riba, trobem el que semblen restes d’una paret, fan pensar més en una represa per a regar, que en un molí però la ocasió fa el lladre, i retrato al Moliner en aquell paratge; des de l’inici del camí per la part obaga em sorprèn el gran nombre d’arbres de faig, que sumen ja un color ataronjat , a la panòplia de colors que ens anem trobant. El Joan, aquí i allà va trobant pinatells.

Anem a sortir al camí que comunica Collsuspina i Castellcir; des d’on som veiem ja a simple vista, sense binocles, el roure de Giol. Emprenem el retorn en direcció al nostre cotxe, son més de les 12,00. Ens introduïm en una pineda, i mentre constato la pèrdua del mapa, i m’entretinc enraonant amb el propietari d’un tot terreny, el Joan troba un exemplar sanissim de rovelló, un autèntic Lactarius deliciosus; arribem al vehicle a les 12,45 H.

En la tornada ens aturarem al Restaurant el Toll, el Joan vol saludar uns amics seus, el Josep i la seva esposa, i acabem incorporant al nostre equipatge fins a quatre garrafes de vi de la Rioja.

Possiblement l’espina del Molí de l’Espina, romandrà clavada dins nostre per sempre més; farem gestions amb l’Ajuntament de la població, i si s’escau amb algun grup excursionista. Ens temem però que el temps i la desídia, aquí, com en molts altres llocs, ens han guanyat la ma una vegada mes.

© Antonio Mora Vergés

Elogi de l’uniforme.

Aquesta és una reflexió feta des de la talaia dels anys i l’experiència, situacions ambdues que no tenen avui cap valor. Ho és també des de la perspectiva d’una certa fòbia als uniformes i a la uniformitat.

En el meu cas, recordo l’ús – obligatori – de la bata de col·legi als Escolapis de Sabadell, més tard una bata de color blau en el despatx tèxtil, on vaig treballar des del 14 fins quasi als 18 anys; vindria desprès l’uniforme caqui amb coll de plàstic i pantalons amb gomes, en els llarguissims quinze mesos d’estada a l’exercit , que curiosament no em surten – ni a mi, ni a ningú – com a cotitzats a la Seguretat Social [ això també forma part de la memòria històrica, i no tinc coneixement que cap Partit ho reivindiqui ]; les togues – sense punyetes – formarien part del meu vestuari professional durant un grapat d’anys – enguany n’ha fet vint-i-cinc com a membre del Col·legi de Sabadell - i novament l’uniforme caqui – ara de la Brigada de Tropes de Socors de la Creu Roja -, que penjaria definitivament quan es va dissoldre aquesta unitat, sembla que ja innecessària en un món de serveis professionals d’assistència i atenció als més febles. Hi ha persones que troben a faltar aquell servei desinteressat, val a dir que avalant la tesis del govern progressista que patim, això és únicament nostàlgia dels temps passats, perquè en aquest país anomenat Espanya – tothom ho sap – no hi ha pobres. Insistir en la seva existència - la dels pobres – es considera altra vegada desafección al régimen.

Recordo molt vivament que malgrat les pressions – fortes i insistents – que se li van fer al meu pare, mai vaig haver de vestir l’uniforme de la Falange, dita aleshores Frente de Juventudes, tampoc i pel mateix motiu vaig formar part del moviment Escolta. Segur que això de la fòbia és hereditari, oi ?

Per què doncs l’elogi de l’uniforme ?; hi ha d’entrada un efecte positiu d’estalvi, l’uniforme que molts porten en el seu treball sovint s‘aprofita en la activitat privada i/o familiar, portar uniforme és més econòmic que vestir de marca – de fet un uniforme més, oi ? - ; l’hàbit certament no fa al monjo, però per a la resta del món l’identifica com a tal, l’uniforme ens permet reconèixer fàcilment al personal sanitari, als bombers, als toreros, als militars, als clergues, als jutges, a les moltissimes policies que haurien de fer d’aquest país un paradís ..... ...... llàstima que no existeixi – encara – l’uniforme de bona persona, oi ?

Hi ha – recordar-ho és obvi – algun efecte negatiu, l’uniforme, implica uniformitat , i com li pertoca fer ,elimina la diversitat, la critica, la diferencia, i fomenta “l’esperit de cos”, l’abús de posició, la intolerància i ens pot portar novament , a fer i/o a patir bestieses per designi diví.

En alguna ocasió us heu aturat a pensar que hi ha peces de vestir que esdevén uniformes ?. Si, si , els pantalons texans, tant associats a la llibertat – també al tabac fins no fa gaire - , o els xandalls que s’associen avui a temps lliure, a vida “sana”, a salut fins i tot.

Venen temps durs, i de ben segur la tornada a l’uniforme ens ajudaria a portar-los millor. De nou les fàbriques tèxtils a plena marxa !. Uniformes grisos per als homes i blau marí per les dones, per a als menuts els clàssics blau i rosa.

Ah! Me’n oblidava, també caldria que la honestedat tornes a posar-se de moda.

© Antonio Mora Vergés