SANT ANDREU DE LA BARCA. BAIX LLOBREGAT

L’únic que tenim clar quan topònim de Sant Andreu de la Barca, és allò que indica la seva terminació: així trobem:

A les acaballes del segle XIII, els Fenollar que posseïen el domini de les aigües del Llobregat des del Congost de Martorell fins a la Roca de Adroc, tenien en servei una barca pels voltants de la parròquia de Sant Andreu que es va convertir en el lloc de pas obligat per tots els que transitaven i volien arribar al camí ral que conduïa a Barcelona (una riuada havia destruït el pont romà de Martorell el 1143).

En diversos documents del segle XV es parla de la barca que hi havia sobre el Llobregat. El 1453 el poble ja és esmentat amb el topònim actual de Sant Andreu de la Barca.

Pas amb Barca del riu Llobregat, entre Olesa i Esparreguera, segons un gravat de Langlois (inicis del segle XIX). El pas de Sant Andreu de la Barca devia ser molt semblant. Ajuntament de Sant Andreu

L’actual lloc de Sant Andreu de la Barca s'anomenava antigament Sant Andreu d'Aigüestoses o de Matoses. Breument però , dins del segle XX, en el període la Guerra Incivil, tornaria a recuperar aquest nom, ja que la població des del 1937 canvià el seu nom pel d'Aigüestoses de Llobregat, fins el 1939.

Quan al topònim trobem :

Toses Etim.: del llatí tōnsas, ‘pelades d’arbres”

Mata/matoses : és un a forma genèrica per anomenar la vegetació arbustiva.

La plana del Llobregat estava òrfena de vegetació, - com a conseqüència de la seva explotació agrícola - fa molts i molts anys/segles.

Trobem en relació al lloc :

Tot i que pertanyia a la baronia de Castellvell, centrada primer a l'antic Castellví de Rosanes i a Martorell des de la fi de l'edat mitjana, també hi tingué drets de domini el monestir de Santa Maria de l'Estany, drets que reivindicà el 1142 el prior d'aquest cenobi, Guillem d'Heures, a Guillem de Castellvell, senyor de la baronia de Castellvell. La vila rural de Sant Andreu d'Aigüestoses havia estat donada a l'Estany en època desconeguda , i aleshores, als primers decennis del segle XII, es trobava abandonada perquè els homes de Guillem de Castellvell tenien por dels sarraïns. Guillem de Castellvell, en tornar-la a repoblar, pretengué que era de domini seu. Després d'un llarg litigi en el qual, com conta l'historiador Antoni Pladevall, actuaren de mediadors el bisbe Arnau Ermengol de Barcelona i els seus canonges, Guillem de Castellvell reconegué el domini de l'Estany sobre la vila rural de Sant Andreu i el prior de l'Estany reconegué al senyor de Castellvell que dues terceres parts de les rendes que sortissin de l'exercici de les justícies de la vila serien per a ell, i només una tercera part per al monestir de l'Estany. Aquest cenobi, que destinava les rendes que cobrava a Sant Andreu a la cera de l'església de Santa Maria, encara en percebia el 1596, quan ja s'hi havia extingit la vida regular.

La baronia de Castellvell, després d'haver pertangut al llinatge d'aquest nom, als Montcada i als Foix, al segle XIV pervingué a la corona fins que el 1474 el rei Joan II vengué la baronia a Lluís de Requesens i de Soler i als seus descendents (els Fajardo, els ducs de Montalto i els Álvarez de Toledo) fins a l'extinció de les senyories.

Quan a l’església trobem :

La parròquia de Sant Andreu de Saguatosisés documentada el 1109. Entre altres esments, hom troba, el 1176, el del testament de Guillem de Castellvell, que llegà a la dita església una mesura d'ordi.

La primitiva romànica va ser engrandida el 1581; d'aquesta construcció, de tradició gòtica, només es conserva dret el campanar, torre quadrada a la base que a mitja alçada passa a ser vuitavada i té finestres apuntades al pis més alt, construït amb pedra rogenca ben tallada (la part superior del campanar ha estat modificada; L'edifici fou malmès durant la guerra civil (1936-1939) S’aprecia clarament en la imatge del Fons Salvany de 1913.

l'arquitecte Francesc Salvant la reconstruí durant els anys quaranta en un estil que incorpora elements ornamentals de tradició romànica i clàssica.

És d'una sola nau, amb transsepte i cimbori i capelles construïdes entre els contraforts laterals. De l'església anterior, del segle XVI, es conserven unes claus de volta gòtiques esculpides (Sant Andreu i la Mare de Déu del Roser) de caràcter popular i estil classicitzant

La visita d’aquest municipi del Baix Llobregat – on dissortadament no naveguen ja les barques – us sorprendrà agradablement.

© Antonio Mora Vergés

SANT PERE D’ ABRERA. LA ROMÀNICA “TRANSFORMADA”.

Quan al topònim tinc clar que el d’Abrera, deriva del mot àrab al-abriya “ la situada prop d’un riu “, i això sense contradir al metre Coromines, que defensa un origen germànic –per tant anterior -, derivat del mot braida, quin significat és “ planura “; fem – com sempre en ciència- una síntesi i tenim : planura situada prop d’un riu. Els àrabs recollien i conservaven els noms de lloc. Està clar que en la seva llengua [LARIDA, LLEIDA, SARAGOSSA ,CESARAUGUSTA ,..]

Havia cercat imatges del Fons Salvany. I com suposava el Josep Salvany i Blanch [ Martorell, 4 de desembre del 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929) ], havia recollir imatges de la romànica de Sant Pere.

En la imatge de 1.911 s’aprecien substancials diferencies amb la imatge actual, la més evident és certament el campanar, que tenia aleshores únicament dos pisos romànics tapiats de l’època que va ser sobrealçat i acabat en agulla. Les reformes de 1.959 dutes a terme per Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona, sota l’impuls del aleshores rector Mn. Joan Capell,varen suprimir l’afegitó vuitcentista, i alhora que es treia l’arrebossat de les parets i el tapiat de les finestres, s’afegí un pis al campanar.

La visió de Sant Pere d’abrera confirmava els meus temors – expressats una i altra vegada - quan a la pèrdua irreversible de diversitat, que la intervenció del Servei de Transformació de Monuments de la Diputació de Barcelona, representa pel romànic a Catalunya.

El sentit de restaurar és clar i unívoc : Tornar a posar alguna cosa o algú en l'estat que tenia abans, restablir.

Per alguns – amb un criteri merament estètic - Sant Pere d’Abrera, ara és més bonic. Sense entrar en aquesta falsa polèmica, el que sens dubte se’ns fa evidents a tots, és que aquest Sant Pere, ja no és el que era, oi ?

Fa anys, quan la NII creuava la població, s’havia fet tradició aturar-se per esmorzar, tot intentant beure dels gegantins porrons;

d’això – que ja és història - en tenim imatges gràcies a la Família Cuyas.

De la romànica – reformada – de Sant Pere, gràcies entre d’altres al Josep Salvany i Blanch, en sabem també algun dels seus avatars històrics.

© Antonio Mora Vergés

VALLFOGONA DE RIPOLLÈS. ELS TRESORS DEL PINATAR

Sortíem de Can Xila, el Feliu Añaños i Masllovet ,el Josep Antoni Uriz i l’Antonio Mora Vergés, havíem fet la visita d’aquesta casa de turisme rural , situada a la Plaça de la Font de la Salut. Ens acomiadàvem del nostre amable amfitrió, i enfilàvem la pista que superant el cementiri, davalla fins a la riera [ on sembla que baixaven a rentar la roba, quan no rajava aigua al rentador públic de la Font de la Salut ], i ascendeix novament fins a la zona del Pinatar i la Font de la Tosca.

Ens expliquen que Vallfogona de Ripollès és ple d’indrets anomenats "teuleries". En els darrers anys s’ha anat descobrint que en aquests paratges hi ha petits monticles que amaguen els antics forns de coure teules, totxos i maons. Concretament des del 2007, s’han anat realitzant les feines d’excavació de l’antiga teuleria del Pinatar de l’Obra sobre la font de la Tosca, d’on segurament van sortir les teules i la resta d'elements de fang utilitzats per a l’ampliació de l’església de Sant Julià al segle XVIII.

Quan a la Tosca del Pinatar és una formació rocallosa de vàries desenes de metres de gruix que s’ha anat formant a partir de la lenta i contínua deposició, al llarg dels segles, del carbonat de calci dissolt en l’aigua de la font de la Tosca.

La pedra tosca o travertí és un tipus de roca calcària, molt porosa i poc densa, originada per precipitació de carbonat de calci a l'entorn de les fonts i llacs. Tal com passa amb les estalactites i estalagmites de dins d’una cova, La roca es forma quan l’aigua circula lentament i s’evapora, cristal•litzant el carbonat que porta dissolt, en forma de Calcita o Aragonita.

Sovint la precipitació d’aquests minerals es fa sobre les restes de herbes i molsa que viuen sobre la mateixa tosca i la roca atrapa les restes vegetals i pren les formes de tiges i fulles.

Recollirem imatges de l’una i l’altra, i encara que apressats pel temps, ens aturarem per retratar l’absis de Sant Julià, i una visió general de Vallfogona òptima des d’aquell punt.

Marxem satisfets, però amb la consciència clara de deixar-nos molta feina per a fer.

© Antonio Mora Vergés

Blanc s’ofereix per “fer de negre”

Molts lectors sabeu el significat concret d’aquesta frase, així s’anomena al que ha de fer una feina quin mèrit – si en te algun – se l’adjudica el que li ha fet l’encàrrec i – amb sort – li donarà una més que discreta retribució.

Al llarg de la vida, tots hem fet de negres, oi ?. Qui no ha visc com aquella proposta – que era una bajanada- finalment es duia a terme, i era el mateix que l’havia blasmat qui se’n deia autor ?.

La proposta és prosaica, es tracta – només – de fer bullir l’olla. Que s’ha de fer ?. Cròniques ?, biografies ?, articles ? , relats ?, contes ? treballs d’investigació ? ,.. doncs ja heu trobat el “ vostre negre “.

Tinc per cert – sense possibilitat de poder comprovar-ho personalment - , que “ fer de negre “ en aquest país de blancs, és molt senzill i fàcil, comparant-ho amb el dia a dia de la major de negres, que viuen –o malviuen, oi ? – entre nosaltres.

En català – dissortadament – “ els negres “ tenen poques sortides, contràriament en llengua castellana, ells en diuen espanyola, podeu trobar una amplia oferta, que s’anuncia, fins per internet . Hom arriba a pensar, que la major del que s’escriu és d’aquestes plomes – avui, portàtils, oi ? – anònimes.

Aquesta feina demana de la màxima discreció, i com la prostitució – amb la que està clarament emparentada -, demana una urgent regulació.

© Antonio Mora Vergés

CATALUNYA, ÉS BONA ?

Si algun familiar teu pateix el mal d'Alzheimer o demència senil d'Alzheimer, i si és català, tindràs – ho escric des de la dolorosa experiència familiar – un doble problema:

A) La meva mare està diagnosticada des la primavera, i encara no disposem de la medicació especifica. Això depèn de la Generalitat de Catalunya, segons el metge de MUTUAM

B) Des d’aquesta mateixa data estem a l’espera de que sigui valorada d’acord amb allò que disposa la Llei de Dependència. Això depèn de la Generalitat de Catalunya , segons l’assistenta social

C) Sortosament mitjançant el pagament de 1.800€, hem pogut trobar una residència.

D) Sembla que fora de Catalunya, tot plegat: l’inici de la medicació especifica, la valoració pels equips tècnics,i l’ajuda econòmica a les famílies, no pateixen el mateix retard

Reprodueixo una recomanació que té a Catalunya regust de sarcasme :

És fonamental la detecció precoç, en el començament de la malaltia, per tal de disposar dels recursos mèdics i sociosanitaris adients, car l'atenció dels pacients amb malaltia molt evolucionada suposa una important càrrega per als familiars i per a la societat.

Costa d’acceptar que encara subsisteixen les politiques discriminatòries vers els catalans, però els fets son tossuts, i semblen afirmar-ho.

© Antonio Mora Vergés

..El monestir de Santes Creus. Aiguamúrcia. Tarragona

Anàvem :

la Rosa, la Vicky, la Maria Jesús, el Pedro, amb un grup d’amics de Castellar del Vallès i Terrassa, i la visita d’aquest cenobi es plantejava com l’alternativa d’un dia particularment desavinent, en el que van fallar tots els serveis bàsics a la Catalunya interior.

Del lloc trobem amplia informació :

La primera construcció monacal que es troba és el portal d'accés al primer recinte, sense cap interès especial, que s'obre a la plaça on hi ha l'església de Santa Llúcia. L'edifici actual de la capella es bastí el 1741 damunt del primitiu temple romànic. És una senzilla construcció d'una sola nau amb la façana esgrafiada. A tocar seu s'obre l'entrada al segon recinte monacal, el Portal Reial o de l'Assumpta, de la fi del segle XVIII amb diversos elements barrocs i no exempt de grandiositat.

El portal dóna a la gran plaça allargassada de Sant Bernat, dita així per la monumental font, feta de pedra al segle XVIII, dedicada a sant Bernat Calbó.

Al tombant de la plaça es troben, la majoria amb esgrafiats, els antics edificis que donaven sopluig a les dignitats del monestir i als monjos jubilats, convertits avui en habitatges particulars. El més notable és el palau de l'Abat,

amb un petit claustre de datació incerta i possiblement la resta més notable de l'antic Hospital de Sant Pere dels Pobres. L'edifici conté una escala monumental i belles galeries orientades a migdia. Ara inclou diversos serveis comunals de l'ajuntament. Al fons de la plaça hi ha la part monumental del monestir, emmerletada des de Pere III.

L'església, la porta principal de la qual dóna a la plaça de Sant Bernat, és un dels grans edificis monàstics conservats. La seva construcció s'inicià al segle XII. De l'època romànica és la portalada de punt rodó, coronada per un immens finestral gòtic. L'interior té planta de creu llatina, amb tres naus romàniques, i cinc capelles absidals. Cal destacar la rosassa i algun dels finestrals romànics que conserven els vitralls originals, datables al segle XIII. L'altar major, de bona factura barroca, és obra de Josep Tremulles. Al mateix estil pertany també el cancell força ben tallat. Dins l'església s'aixequen, i en són l'ornament més notable, els mausoleus de Pere el Gran i de Jaume II i Blanca d'Anjou, dues de les millors peces sepulcrals del gòtic català. El vas de Pere II és de pòrfir i segons la tradició va ser portat des de Sicília, encara que alguns autors sospiten que prové d'algun enterrament romà. Menys interès històric i artístic tenen els altres enterraments continguts a l'església com el dels Montcada, el de la família Cervelló i el de l'abat Ferrera, aquest darrer de la segona meitat del segle XIV, amb la figura jacent de l'abat a la làpida. Al creuer, a terra, es troba el polèmic enterrament atribuït a Roger de Lloria.

A la plaça de Sant Bernat s'obre també la porta d'accés exterior al claustre gòtic,que en substituí un de més primitiu, romànic, del qual solament resta el templet hexagonal; fou fet construir, com la porta que hi mena, per Jaume II el 1313. Al claustre, hi dóna el dormitori, al qual condueix una curta escala; es tracta d'una espaiosa nau coberta amb arcs diafragmàtics de dos vessants que assoleix 46 x 11 m. Del dormitori surt l'escala d'accés a l'antic arxiu que porta també a la torre de les Hores, la teulada i el cimbori. Del dormitori es passa a un petit museu i a la biblioteca de l'Arxiu Bibliogràfic, la darrera amb un teginat tardà. Avui el dormitori s'utilitza com a sala d'audició de concerts.

Al claustre s'obre també la sala capitular, gairebé quadrada, amb la volta sostinguda per quatre columnes cilíndriques a cada costat, formant un bell conjunt romànic. Al terra de la sala capitular hi ha les sepultures, amb làpides esculpides, de diversos abats del segle XVI. Al costat del capítol hi ha la capella de l'Assumpta, amb restes del retaule i la llosa esculpida de la sepultura de la fundadora a terra. Al voltant del claustre es troben les urnes sepulcrals de nombrosos membres de la noblesa catalana.

Del claustre anterior es passa pel parlador al claustre posterior, de forma rectangular i d'arcs molt sobris i apuntats. El claustre fou muntat al segle XVII al seu emplaçament actual i es dubta si provenia del mateix monestir o del de Bonrepòs, a Montsant. Al seu costat hi ha la gran nau del menjador que es bastí aprofitant una sala del segle XIII del palau reial. Del menjador es passa al palau reial, construït per ordre de Pere el Gran el 1280; el 1520 passà a ser el palau de l'Abat. El palau reial té fragments d'una gran bellesa, especialment el conjunt de l'escala, la galeria i el pati. El 1982 i el 1983 hi féu tasques de restauració la Generalitat. A l'ala de llevant del claustre posterior es conserven restes de les edificacions més antigues del monestir, entre les quals es destaca la capella romànica de la Trinitat, que fou la primera església monacal i es troba actualment restituïda al culte. És un església d'una nau i volta de canó que ha estat molt restaurada.

El fort vent , que farà danys d’importància, aconsella fer una visita curta.

El gran monestir cistercenc, ara gairebé totalment restaurat és un dels millors d'Europa.

Vora Santes Creus, a tocar del Gaià, hi ha una notable i atractiva albereda.

© Antonio Mora Vergés

LA SALA DE VALLFOGONA DE RIPOLLÈS.

El mestre Joan Coromines i Vigneaux, va fitxar com a normal general, que el topònim precedeix al llinatge; això ens permet suposar que els castlans del castell de Milany, assumirien com a cognom propi el d’aquest l’indret.

El llinatge dels cavallers cognominats Milany, és conegut des del 1070, amb Ponç de Milany i els seus fills Ramon i Bernat. Un descendent d’aquesta nissaga , Ramon de Milany, cognominat també de Palou,es casà amb Eliarda de Torroja, regent del vescomtat de Bas (1222-31), i llur fill Simó de Milany o de Palou (mort el 1247) fou reconegut vescomte de Bas per Pere III de Catalunya-Aragó. La seva filla Sibil•la, casada amb el comte Hug V d'Empúries, vengué el castell de Milany i tots els béns annexos el 1280 al seu parent Dalmau de Palou. Aquest inicià la segona dinastia dels cavallers de Milany i reedificà el castell entorn del 1295.

Vers el 1330 féu construir una notable residència, dita la Sala, [ Sala : denominació arrelada en la toponímia catalana, és el nom comú de les residències senyorials o de gent notable ] prop de l’església de Vallfogona, al centre de la vall, en un puig on ja hi havia una antiga fortalesa, base de l'actual edifici conegut avui com Castell de la Sala de Vallfogona. Com la resta de cases – fortificades o no - de Catalunya, la Sala va anar creixent, possiblement des d’una modesta torre

– definida aquí com “ antiga fortalesa” -, fins a la actual edifici de pedra de bons carreus amb murs de gruix de 2 metres a la base. La planta és rectangular amb tres pisos i una torre amb teulat d'una sola vessant de planta i set pisos d'alçada.

Completà la Sala el seu fill Ramon de Milany, que el 1335 concedí privilegis a tothom qui anés a habitar la vila o pobla que ja en temps del seu pare havia començat a crear-s’hi a sota. Els successors de Ramon de Milany deixaren el castell de Milany, que es mantingué com a centre jurisdiccional i simbòlic fins que els terratrèmols del segle XV l’arruïnaren (igual com la parròquia de Sant Pere), i passaren a residir a la Sala.

Els Milany es refongueren el 1374 amb els Pinós, vescomtes d'Illa i de Canet, que foren creats el 1599 comtes de Vallfogona. Al principi del segle XVII s’uniren a la casa ducal d'Híxar, pel casament de Francesca de Pinós-Fenollet amb Joan Ferrandis d'Híxar. L’actual comtessa de Vallfogona de Ripolles, és la inefable Cayetana, Duquesa de Alba, i reina absoluta de la premsa del cor.

La Sala – que podria ser objecte de visites, com l’anomena’t Castell de Plegamans, al Vallès Oriental, com ho serà desprès del seu arranjament el Castell dels Sentmenat, al Vallès Occidental, i tants i tants altres de la resta de Catalunya- és propietat avui de la família Budallé. A la part baixa de la casa, hi ha una masoveria que s’ocupa del seu manteniment.

Com de l’edifici quina restes úniques aixopluguen el rellotge de Pòpul, trobem a faltar – si més no – un croquis d’aquesta de Sala magnifica, que com nosaltres farem avui, va retratar el Josep Salvany i Blanch, l’any 1.916.

© Antonio Mora Vergés

Chantal & Patrick. Una cara més del country

Coneixíem aquest matrimoni francès, el dissabte 20 de setembre de 2.008 , a la II Marató de Viladecavalls, ens expliquen que estan de vacances a Catalunya, i s’han assabentat casualment d’aquesta ballada. Segons ens diuen – i podem comprovar personalment – fa molts anys que fan de mestres al seu país.

L’any 2.009, la Marató de Viladecavalls, coincidia amb la de Castellar del Vallès, i desconec si novament van tornar la Chantal i el Patrick a la Plaça de la Masia de Can Turu, - lloc òptim, com pocs de Catalunya per dur a terme aquesta mena d’actes i celebracions - ; nosaltres vivíem amb una sensació agredolça la Festa de la Capital de l’Alt Vallès.

El country ha cremat – ràpidament – etapes a Catalunya, i en aquests moment, al costat dels balladors de botes,texans i samarreta, comencen a sorgir grup d’estètica més elaborada [ en la línia de la Chantal i el Patrick ]. Això te una clara correlació amb les formes de ballar, que evolucionen - a contracor d’alguns – adoptant tècniques clàssiques del ball i la dansa.

Hi ha però espai per a tothom, i així com – de ben segur – algú gaudeix dels canvis, trobem persones i grups que volen continuar en la pràctica d’un country menys “tècnic”.

Esperem com fèiem l’any 2.008, participar en la propera ballada de Viladecavalls , i com en aquella ocasió, - tot i acabar exhaustes - ajudar-los abans de marxar a recollir les cadires, penjar els estels al cel, i tornar a posar la lluna al seu lloc.

Si al damunt tornem a coincidir amb la Chantal i el Patrick, oli en un llum, oi ?

© Antonio Mora Vergés

Santa Margarida

En Tomàs Subirana havia quedat sord d’un refredat per això no s’assabentava del que li explicava l’Enric Vinyoles. De tant en tant assentia amb el cap i continuava amb la mirada fixa al Gra de Fajol i la resta de muntanyes de ponent. El dia s’acabava i el cel s’anava quedant cada vegada d’un blau més fosc, però l’Enric amb les dues mans sobre el mànec del bastó continuava:

-Abans les coses es feien d’una altra manera, la gent participava més. Ara, del cotxe a la feina i de la feina a casa. La gent es passeja poc. N’hi ha que quan surten corren per aprofitar el temps i fer salut. Com si parlar amb els coneguts no fos fer salut. Si passa alguna cosa, la gent passa de llarg i ja se n’assabenta per la televisió o la ràdio. Abans tothom anava a veure què passava com aquell dia. L’Enric va dirigir la mirada cap a la muntanya i va començar:

Tots els veïns de Lloc Alou, La Canya, Sant Joan les Fonts, Sant Pere Despuig, Capsec, Santa Margarida van pujar al cim de Sant Miquel del Mont. La corrua de gent espantava; semblava una marxa popular d’aquestes que fan ara perquè el personal s’animi a caminar. Te’n recordes Tomàs ?

En Tomàs va continuar indiferent, per això l’Enric va callar i va mirar cap al cim de Sant Miquel. Quan va girar el cap va veure que en Tomàs assentia.

-És clar que te’n recordes va ésser el dia que el bouer de la Fejola va trobar la imatge de Santa Margarida a la cova del costat de cal Xai. S’havia perdut per la guerra i mai més no se n’havia sabut res. Se sabia que dos homes d’Olot havien amagat la imatge i els objectes sagrats de plata i or, abans que els milicians saquegessin el temple. Els objectes sagrats els varen tornar després de la guerra, però Santa Margarida s’havia perdut.. Encara sembla que veig la nena de cal Tort, amb aquelles trenetes, lligades amb llaços vermells, baixar la muntanya. Cridava:

-Han trobat Santa Margarida ! Han trobat Santa Margarida ! Ha estat en Jeroni el bouer de la Fejola. La veu va córrer arreu. Al cap d’una estona vàrem sentir que trillaven les campanes de Sant Joan, de Sant Pere i em sembla que fins i tot les de Castellfollit i Olot. I mira que ho passàvem malament aquell temps, potser per això un dia que passava una cosa bona s’havia d’aprofitar. A cada poble, a cada veïnat algú va dir me’n vaig a veure-la i tothom el va seguir. És clar que alguns ho van fer per ganduleria i, fins i tot, algun per por. Ara la majoria hi vàrem anar perquè ho sentíem.

He, que sentíem més la fe abans, Tomàs ? Aquest cop ni se’l va mirar va donar per segur que assentia.

- Mira que ets poc xerraire Tomàs, no contestes mai.

-Quan la vaig veure allà en aquella mena d’altar que li havien fet sobre una pedra, voltada d’un arc de boix i rodejada de clavells, violes i margarides. Em va semblar que em deia ja sóc una altra vegada amb vosaltres, ja no haureu de patir més; ni por, ni fam, ni misèria. Em vaig agenollar i tota la gent ho va fer. Valga’m Déu quina fe. Sembla ara Tomàs.

-I va ésser veritat una vegada vàrem haver trobat la Mare de Déu les coses varen canviar. Es va acabar el racionament, va començar a córrer algun ciclomotor. Va acabar-se la gana que ja és molt.

En Tomàs continuava amb la mirada fixa a la muntanya de Sant Miquel que des d’aquell punt semblava feta amb molsa de pessebre.

-Un dia vaig baixar aquesta muntanya ben carregat. Si vols t’ho explico Enric. L’Enric estava convençut que en Tomàs continuaria amb el tema de la Mare de Déu, per això es va sorprendre quan va en Tomàs va explicar:

-A mi em va agafar la guerra amb disset anys. Llavors jo vivia amb el meus pares, però força malament perquè, més tard, vaig saber que el meu pare creia que jo era fill d’un altre home. Sí no facis aquesta cara que jo prou que patia perquè aquell home em menyspreava i m’encomanava les pitjors feines. El meu pare era un fresc que sempre que pujava a Olot anava amb dones de la vida i com que ell ho feia, creia que la mare a casa també feia el burro. Pel negoci era molt bo: sempre enganyava l’amo. Ell sabia la fusta que se’n podia treure d’un arbre, només de veure’l. Era un expert negociant amb animals. Coneixia bé quan cal sembrar i quan cal recollir. Ens haguéssim fet rics perquè l’amo era de bona pasta i no s’assabentava de res. Noi, però se li n’anava tot amb dones. A mi m’hagués agradat estudiar, però només em va deixar anar dos anys a escola. Després vaig voler aprendre de músic, però no em va deixar. Encara ara quan escolto una sardana m’emociono. Com que vaig veure que en aquella casa no tenia res a fer vaig decidir de marxar.

Un dia dinàvem i al meu pare se li va escapar un eructe. Llavors li vaig dir el que pensava d’ell en tots els sentits. Em va sortir de l’ànima.

-Bon profit pare, encara que sigueu un porc.

Es va aixecar de la taula i va agafar l’olla de la sopa per buidar-me-la pel cap. Jo em vaig aixecar i li vaig dir:

-Atureu-vos perquè ara podríeu prendre mal. –L’home va notar que anaven mal dades i es va asseure -Jo ara me’n vaig per no tornar. Aquí fins ara meu tallat les ales, però ja no ho fareu més. Quedeu-vos amb els altres germans que us són de més bon grat- . Vaig girar l’esquena i me’n vaig anar .

-Si passes aquesta porta no tornis. –Em va cridar.

M’era igual no volia tornar. Amb el farcell a l’esquena vaig fer camí per la carretera principal. En aquell temps passaven pocs cotxes. Vaig decidir anar a Olot. Jo ja vaig notar que hi havia menys trànsit que en un dia normal. En arribar a la Canya vaig trobar els carrers buits. L’edifici de la cooperativa estava tancat perquè era diumenge, però vaig sentir com funcionava un aparell de ràdio. Vaig mirar per la finestra i vaig veure un munt de gent reunits al voltant de l’aparell. Vaig anar fent el meu camí cap a Olot. Jo estava amoïnat perquè un no marxa cada dia de casa, però també alegre perquè em sentia lliure. Sobretot em preocupava pensar amb què em guanyaria la vida. Una figura estrafolària va sorgir de l’arbreda. Era en Xec Puces el pidolaire oficial de la comarca. Tenia el cap en forma d’ou i molt més gros del normal. Com que era baix i prim encara destacava més. Els seus cabells curts i punxeguts sorgien com llances del seu cap. Portava uns pantalons negres nous i una camisa de quadres. La roba estava força bé perquè li havien donat en una casa bona, però ell la portava mal posada.

-Fa molta calor no sé on viure –Em va dir amb veu rovellosa.

-Sí, que en fa, però és l’estiu.

-Tu rai, si que vius bé – Sabia que m’ho diria, perquè era la seva manera de començar una conversa, per això no li vaig voler replicar en el mateix sentit.

-Sembla que no corre gaire gent avui.

-És que els militars de l’Àfrica, ahir, es varen revoltar i avui es tem que ho facin els de Barcelona i els de tot arreu. Estrany que no t’hagis trobat amb un control de la FAI. Aturen a tothom i agafen els rics i els capellans –Va fer cara d’espantat- A mi encara ningú no m’ha dit res.

-No tinguis por a tu ningú et dirà res. Crec que la cosa no va per nosaltres –vaig mirar el cel que estava buit de núvols i vaig pensar quin dia per marxar de casa.

-Sembla que ja he reposat prou. Vens cap a Olot Xec. Em va mirar amb el seu rostre ingenu i va assentir amb el cap.

Al Carme hi havia un cotxe verd oliva aturat enmig del carrer. Estava voltat de milicians amb fusells i escopetes de caça. A algun d’ells el coneixia de vista i vaig pensar quina manera d’embolicar-se, no veieu que esteu fora de lloc. A nosaltres ens van mirar amb aire de condescendència. Qui hauria dit res a un pagès pobre i a un pidolaire. Atesa la calor que feia vaig decidir dormir al ras. De moment necessitava els diners per menjar. Vàrem travessar el carrer Major se sentia el soroll dels sabaters, dels fusters, dels manyans d’una manera diferent. Més nerviosa. Tots els vianants posaven cara de preocupació i caminaven nerviosos; de pressa. Vàrem travessar el firal i vàrem veure com hi havia dos cotxes, pintats amb les sigles CNT-FAI, davant del casino dels senyors. Vaig mirar a la vitrina, on hi ha les butaques des de les quals els amos miren la gent com passa. Hi vaig veure que hi havia milicians. Sens dubte les coses havien canviat. Però a mi tres xiulets i una flauta. Vàrem decidir pujar cap a la Plaça de Braus. Vaig mirar les feixes que hi ha a la muntanya de Sant Francesc i ja vaig saber on dormiríem. Aquella nit segur que ningú ens molestaria.

Quan em vaig haver despertat i rentat la cara amb l’aigua que tenia guardada dins un bidó l’hortalà que menava la feixa. Vaig beure els punts vermells de les maduixes sota les fulles. Ens vàrem asseure a terra de cara a la ciutat i tot dos vàrem començar el festí de maduixes. Després vàrem agafar tomàquets i vinga. Des d’allí es veien moviments de gent al firal. Vàrem sentir com si toquessin campanes.

-Anem a veure què passa, Xec –amb la companyia d’en Xec em sentia protegit. Vaig estar content de la meva humil camisa, els pantalons amb pedaços i les espardenyes beta. Segur que em prendrien per un pidolaire.

El temple de Sant Esteve estava rodejat de milicians que saltaven, cantaven i reien. Un grup es bevia el vi dels capellans, d’altres es menjaven les hòsties. Hi havia dos focs on cremaven objectes sagrats. Uns milicians estiraven amb cordes els sants de la façana, fins fer-los caure amb gran estrèpit. Cada cop que un queia, els altres ovacionaven. Esparracaven quadres amb imatges sagrades i penjaven els trossos de tela a la barana de l’escala. Un milicià ens va convidar a vi i al cap d’una estona, jo i en Xec saltàvem i ballàvem com posseïts al voltant de la foguera, on es socarrimaven creus, bancs, i confessionaris. Els milicians es reien de nosaltres. Al vespre el foc s’havia acabat. Només hi havia caliu. Els milicians no ens havien volgut amb ells per borratxos i pobres. Ells que volien matar els rics, ens despreciaven i només ens volien per riure. A nosaltres els més pobres dels pobres. Pitjor per ells. Vàrem entrar dins l’església perquè entre el vi i la xafogor teníem calor i ens vàrem ajeure en el terra. La borratxera et proporciona unes primeres hores de son i després bé el desfici i la cremor, per això vàrem quedar adormits.

Era negra nit quan unes passes em varen despertar. Eren dos homes. Em vaig amagar per escoltar-los.

-Quina barbaritat, el cor se m’encongeix. Em de tancar les portes i precintar-ho perquè no tornin a fer malbé el que queda –Deia el més alt.

-Aquí ja s’han donat per satisfets. No crec que tornin però si no actuem destruiran totes les peces d’art de la comarca. I mira que n’és rica. No podem consentir aquest desastre. Hem de fer alguna cosa.

Com que vaig veure que no eren perillosos vaig sortir de l’amagatall i m’hi vaig acostar.

-He tu ! em va cridar –el que era cara rodó i prim, un que va fer molt de temps de metge a Olot. També li agradava escriure.

-Què hi feu aquí ? –em va preguntar l’alt, que havia estat alcalde d’Olot.

-Res, dormíem –llavors va aparèixer en Xec i van adonar-se que érem dos desventurats.

-Ens heu d’ajudar. Us pagarem bé –Va dir el metge.

-Jo no vull treballar. Em canso –va contestar en Xec. Llavors, amb molta tendresa, el metge el va agafar per l’espatlla.

-Xec no em deixar que aquestes obres d’art que varen fer i pagar els nostres avantpassats siguin cremades i destruïdes. Quantes vegades no t’has encomanat a la Mare de Déu i t’ha respost. Tu vols que la cremin ? . En Xec ja era seu des del moment que el metge l’ havia envoltat amb els braços.

-Noooo ! –el seu crit va sorgir-li del ventre. Va ésser com quan es queixa un bou.

Encara era de nit quan vàrem sortir de la ciutat. El primer que vàrem fer va ésser pujar la muntanya de Sant Miquel i anar a la capella de Santa Margarida vàrem carregar-nos els objectes sagrats dins d’uns sacs. El metge i l’alcalde s’havien disfressat de pidolaires i també anaven carregats. En Xec s’havia emportat la imatge de la Santa. Ell en deia que era una Mare de Déu. Tanmateix havent passat cal Xai vaig veure que no la portava.

-De que n’has fet ?

-Pesava molt i l’he amagada.

No li vàrem poder fer dir, on l’havia amagada. I d’altre feina teníem perquè amb aquells dos homes vàrem passar-nos una bona temporada recollint peces de les capelles. En vàrem recollir moltes i no ens vàrem quedar mai cap. Aquells dos senyors ho varen tornar tot, només d’acabada la guerra. Pel treball el metge va haver de refugiar-se a França. Es veu que era catalanista. De l’altre no n’he sabut mai més res. A mi quan em va tocar en varen quintar i cap al front. Allà si que em vaig fer un bon tip de resar, per mi que Santa Margarida i la Mare de Déu em varen salvar.

-Tomàs ? –Va dir-li l’Enric.

En Tomàs no va respondre, però al cap d’uns segons va assentir.

-Ara ja sé perquè en Xec Puça pujava tant sovint la muntanya de Sant Miquel. El varen trobar mort amb un somriure, prop de cal Xai. Per mi que anava a resar, s’havia quedat la santa per ell.
En Tomàs va continuar amb la mirada fixa cap a Cal Xai. Llavors l’Enric el va tocar. Va observar que estava fred, que la mirada havia quedat buida, que tenia l’esquena recolzada a la paret. Va sospitar que en Tomàs s’havia mort. L’Enric va resar a Santa Margarida i a la Mare de Déu per l’ànima d’en Tomàs.

© Xavier Valeri

Vallfogona de Ripollès. L’escala oblidada.

Passava per davant la porta de Can Xila, i entrava al petit carreró sense sortida que hi ha darrera del Santuari de la mare de Déu de la Salut, - avui església parroquial de Vallfogona de Ripollès -, volia comprovar si el temple tenia absis. En el meu camí trobava un estri que identifico – potser erròniament – com una escala de salvament dels bombers, muntada en una plataforma sobre dues rodes. Que hi fa en aquell racó aquest estri històric ?




En venia al cap la llarga relació entre el foc i els homes , benèfica quan ens dona escalfor i llum, i malèfica quan per atzar – un llamp – o més correntment per la nostra estultícia, desfà en un tres i no res, el patrimoni aconseguit en ocasions desprès d’una llarga existència de treballs i penúries. Tothom corria per aturar el foc fins a dates recents, en que sortosament es generen recursos per sostenir parcs de bombers professionals, si més no en les poblacions importants i/o en les capitals de comarca.


Al llarg dels segles en la lluita contra el foc, totes les persones capaces exercien de bombers, els avisos venien sempre des del campanar de l’església, i en aquesta tasca – avui perduda – de campaner/a, he tingut ocasió de recollir testimonis notables:


Quan tocava a morts fins al que no hagués sentit mai campanes se li hauria encongit el cor; quan tocava a foc o a sometent, els nervis se us posaven de punta, les cames es disposaven a córrer i els ulls cercaven on calia portar auxili; quan es congriava una nuvolada de tempesta damunt de les collites madures amenaçant d’emportar-se les suors i les esperances dels pagesos, del poble sencer, les campanes aixecaven un clam de protesta i bramaven i lluitaven contra els trons, els llamps i la pedregada seca.


Tocava la campana per espai d’uns cinc minuts, i per a saber on era el foc, anaves a l’església a preguntar-ho al sacrista.

Es el toc més tremolós de tots, si no en les campanes, si en el cós.

Recolliré una imatge d’aquest enginy , destinat - si algú no hi posa remei - a rovellar-se . Completaré amic lector aquesta crònica, amb una fotografia antiga dels bombers del Parc de Puigcerdà, disposats davant d’una escala mòbil.





© Antonio Mora Vergés

MARE DE DÉU DEL PÒPUL. VALLFOGONA DE RIPOLLÈS

He trobat poca informació d’aquesta església [¿ potser parroquià al segle XII ? ] denominada de la Mare de Déu del Pòpul.


Quan al topònim sembla derivar dels àlbers i pollancres, representants més coneguts del gènere Populus, de la Família de les Salicàcies.

Miquel Martí i Pol , (Roda de Ter (Osona) 1929 –2003), ens fa sentir propers i coneguts aquests arbres, en el seu Llibre d’absències (1984)


Calladament

Des d’aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m’han perdut amb tu que em resta a penes
l’espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.

El conegut com Campanar del Pòpul, o del rellotge és el que resta de l'església edificada pels senyors del castell; sense culte d’ençà de 1.778, la imatge de la Mare de Déu del Pòpul obrada en els moments tardans del romànic, a la 1a meitat del S. XIII. La imatge i el seu l'altar van ser traslladats, l'any 1778 a l'església de la Salut, on van romandre fins la seva destrucció l'any 1936. Gràcies al Tomàs Badia, podem saber com n’era de bonica Santa Maria de Pòpul.

Amics lectors, si sabeu alguna dada més d`aquesta advocació mariana i/o de les mides de la seva església, us agrairem moltíssim que ens ho feu saber.

Ah!, si teniu des d’un exemplar dels goigs, fins a una estampa de la Mare de Déu de Pòpul, a guimera.mora@gmail.com l’esperem amb ànsia.

Tocaven quarts al rellotge de Pòpul, quan pujàvem al vehicle el Feliu Añaños i Masllovet, el Josep Antoni Uriz, i l’Antonio Mora Vergés; per davant 108,5 quilometres per començar a posar en ordre la informació – molt minsa, val a dir-ho – que estàs acabant de llegir.

© Antonio Mora Vergés

La salut al costat del cementiri. Sabadell & Vallfogona de Ripollès

El títol ve donat per la veneració mariana que concretament per l’advocació de la Mare de Déu de la Salut, semblen sentir el sabadellencs i els vallfogonins, i per la proximitat en ambdós llocs , entre el Santuari i el Cementiri local.

Fet aquest petit aclariment, us confesso sentir una gran tendresa vers els rentador públics; dit això comprendreu la meva decepció en comprovar que a Vallfogona de Ripollès els havien desfet; es conserva el lloc en que estaven a la Plaça de la Salut, ara buit i inútil.

M’explicaven que abans de ser anorreats , servien com abeurador pel bestiar – majoritàriament vacu -. El meu interlocutor manifesta no tenir-ne cap imatge, ni saber tampoc, si en té algun veí del poble.

Sembla que en alguna ocasió l’aigua deixava de rajar, i els calia aleshores a les dones de Vallfogona, arribar-se fins a la riera i fer la bugada damunt les pedres, en alguna ocasió amb els peus dins del corrent.

La pèrdua d’aquests testimonis – cas de confirmar-se – constituiria una autèntica desgràcia.

Recollirem imatges de l’exterior del proper Santuari de la Mare de déu de la Salut; el temple l’ any 1.649 era un petit oratori , erigit justament prop de la font de la Salut, indret en el qual, segons la llegenda, va ser trobada la imatge de la Mare de Déu.

L’Església, fruit de la forta devoció mariana, es començà a edificar l'any 1689. Les obres van durar dotze anys i va ser beneïda el 7 de setembre de 1701.

Goigs de Nostra Senyora de la Salut novament trebada en lo terme de Vallfogona del Bisbat de Vich

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/goigsBC/id/5007/rec/19

Durant el segle XIX es van dur a terme diverses restauracions i obres. A causa dels avalots de 1936, va desaparèixer la mare de Déu, si bé sembla que es troba dipositada en un museu català. L'actual imatge de la Mare de Déu de la Salut és una talla moderna, sufragada per donatius dels vallfogonins, que va ser beneïda l'any 1964.

La façana d'aquest santuari llueix dins d’una fornícula una imatge de la verge esculpida per un home del poble. No hem pogut trobar qui ens faciliti el nom de l’autor. A la pàgina de l’ajuntament no es fa –tampoc - esment del llinatge d’aquesta persona.


Amb l'esvaniment de la capella de la Mare de Déu de Pòpul , prop del castell, el santuari va rebre l’altar i la imatge romànica de la meitat del segle XIII; una i altra cosa desapareixerien sota les flames que l’any 1.936, convertirien – també aquí - en runes i cendra una part del nostre patrimoni històric i cultural.

Avui en dia ha substituït a Sant julià com església parroquial.

Que la Marededéu    i   Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  vallfogonins , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

EL RIPOLLÈS, VALLFOGONA ÉS BONA.

El nucli medieval de Vallfogona de Ripollès, està molt ben conservat, però en caminar pels seus carrers estrets, la sensació de trobar-nos en un espai museïtzat, sens fa més i més evident; els cartells, ES LLOGA, EN LLOGUER,.. ens confirmen en aquesta impressió.

El nucli històric havia esta emmurallat i el seu interior era accessible mitjançant tres antics portals. La plaça de la vila en la seva part baixa té la màxima amplada, que es va reduint a mesura que va guanyant alçada; avui ho fem superant unes amples escales, que desapareixen quan s’arriba al nivell de les runes de Santa Maria de Pòpul. Els carrers del nucli medieval estan enllosats i les cases del segle XVII-XVIII, en bona part restaurades, conserven llindars i balcons centenaris.

Reprodueixo aquí “Esbós de Vallfogona” de la Mercè Sala Vidal.

Cloquers i merlets

Vall-fecunda que dónes bon delit,
ubèrrima en verdor, fonts i pastura:
la teva visió sempre perdura,
el teu aire esbandeix tristor i neguit,

del Ripollès recer gerd i polit.
Si al teu castell la pedra és negra i dura
tens placidesa de donzella pura,
que ets fada i ets pastora amb flors al pit.

"Carrer Cobert", "Portal" i també "Plaça";
és el dolç nom del "Pòpul" que amb tu enllaça
l'àmbit medieval quasi perdut.

Bella com ets en tu molts Nans nasqueren;
i un Gegant i un Lluert també hi hagueren,
que el seu record el vent no se l'ha endut.

La Vallfogona medieval, coronada pel campanar que va retratar el Josep Salvany Blanch, l’any 1.916, te poc a veure amb l’actual poble.

Segur que per a bé.

© Antonio Mora Vergés

VALLFOGONA DE RIPOLLÈS. L’ABANDÓ DE SANT JULIÀ

Damunt del minúscul cementiri, visible des de molta distància, envoltada de materials d’obres, bastides, petites màquines, i les runes clàssiques en tots els enderrocs, l’antiga església parroquial de Sant Julià, esmentada ja el 919, viu – possiblement – la seva definitiva decadència.

Tenim constància que aquell primer temple – molt més reduït quan a les mides i proporcions - fou fet renovar de nou el 960 per l'abadessa Ranlo de Sant Joan de les Abadesses, monestir que al s X tenia el domini directe de la major part del terme. L'any 961 fou consagrada per Ot, bisbe de Vic.

L'any 1200 és reedificada pel senyor de Pinós. Al segle XV com a conseqüència dels terratrèmols es va enderrocar la volta del temple romànic i només en quedà la façana.

L'any 1756 es construí una nova nau tot conservant l'antic frontis amb el portal d'accés on hi figura un rengle de pinyes, distintiu de la família Pinós.

Fotografia  Arxiu Històric de Girona  primera meitat del segle XX

Als primers 70s hi caigué un llamp i des de llavors ha resultat inservible.

De d'octubre de 2,007 s’estan fent treballs [ interiors i exteriors ] per recuperar i consolidar la teulada de l'església de Sant Julià sota la direcció d'arquitectes de la UDG i amb el suport de la Diputació de Girona i el Departament de Cultura de la Generalitat.

Fins ara s'han enretirat les teules i bigues, en molt mal estat, i la primera part de la volta de la cúpula de ponent. Ara es lligarà i col•locaran bigues i una primera coberta.

No cal ser un expert per fer un diagnòstic ràpid , senzill i clar ; la fàbrica imponent de Sant Julià està en avançat procés de degradació, i per aconseguir – si encara és possible - la seva rehabilitació, caldrà implicar a la ciutadania, tota vegada que la situació econòmica de les nostres Institucions públiques, Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions i Generalitat, és absolutament precària, i dissortadament ho serà durant molt i molt temps.

Recollim imatges del present, amb l’esperança – intima – d’equivocar-nos absolutament en les nostres prediccions.

Que  Sant Julià    i Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»