ESGLÉSIA DE SANT JOAN BAPTISTA. VILADELLOPS. OLÈRDOLA. EL PENEDÈS SOBIRÀ.

El Raul Pastó Ceballos, m’enviava una fotografia de la esglesiola del petit nucli de Viladellops, al terme d’Olèrdola, a la comarca del Penedès sobirà.

El lloc de Viladellops s’esmenta documentalment l'any 976, quan els esposos Àlbar i Bonadona llegaren a Sant Cugat del Vallès una sèrie de propietats que afrontaven a migdia amb la "villa de Lobos".

L'església de Viladellops es documenta poc després. L'any 992 Ènnyec Bonfill i Erovigi, marmessors de Teudiscle, jutge, donaren a l'esmentat cenobi i a Sant Pere de les Puelles l'alou o vila anomenada de Viladellops, amb tot els seus termes i adjacències, terres, vinyes, cases, corts i "cum ipsa ecclesia que infra est et altaria venerata". Aquesta darrera referència ha de relacionar-se necessàriament amb la capella de Sant Joan.

Segons una visita pastoral de l'any 1414, la capella tenia en aquella època un altar dedicat a santa Cecília. Depenia de la parròquia de Sant Miquel d'Olèrdola i mai no passà d'ésser una simple capella del terme.

L'edifici, en la seva forma actual, és el resultat dels processos de reconstrucció que s'efectuaren sobre l'edifici original, especialment al segle XVII, moment en què es construí la sagristia adossada al mur sud, se'n remodelà l'interior, i molt probablement es construí la forma actual de l'edifici, per al qual s'aprofità part del mur nord de l'església original.

Patrimoni Gencat en diu ; capella d'una nau rectangular restaurada el 1950 pels Marquesos d'Alfarràs. A la façana de ponent, porta de punt rodó i ull de bou de doble esqueixada. Campanar de cadireta. A la façana S hi ha afegida la sagristia, obra barroca temps en que es feren reformes d'enriquiment en el temple. L'ara primitiva d'altar, amb forats per les reliquies, l'han posada a fora amb un peu de pedra i hi celebren missa quan no s'hi cap a l'interior. De l'interior, cal esmentar: les restes d'unes pintures, possiblement romàniques a un arc lateral, la talla barroca de fusta de Sant Joan, un quadre de Sant Isidre i sobretot el frontal d'altar del segle XVII, fet de rajoles policromades signat per l'autor "Fancehs Funtanal" representant Sant Joan, la Mare de Déu i Sant Ramon de Penyafort.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=2716

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2013/02/sant-joan-de-viladellops-olerdola.html?fbclid=IwAR2xl2O70-wjMVgBKNbablZcqyvwHsnKnyiD0d1t-RKlOkHlO4lT1UQghgI

http://relatsencatala.cat/relat/sant-joan-de-viladellops-olerdola-penedes-sobira/1047731

https://www.amazon.es/GLORIOS-MARTIR-BAPTISTA-Ermita-Viladellops/dp/B00EMATSKM

La Covid.19 continua dissortadament fent ‘progressos’ , i al ensems el GOBEIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, persisteix en l’aplicació de les seus directius centralitzadores, que fins al dia d’avui aconseguien 24.275 víctimes – comptant NOMÉS les que traspassaven als hospitals -, les estimacions menys agosarades consideren que la xifra REAL duplica o triplica aquest número.
https://www.elmundo.es/ciencia-y-salud/salud/2020/04/29/5ea925e4fc6c83ae3a8b464c.html

Les darreres mesures anunciades, que seran revisades – sense cap mena de dubte – expliciten que els vilafranquins NO podran anar a Calafell, però se’ls permetrà anar fins a Gisclareny si tenen una segona residencia.

Aquesta mena de ‘buotades’ ens fan témer que son una cortina de fum que amaga , o pretén amagar , la realitat.

Que Sant Joan Baptista intercedeixi davant l’Altíssim per TOTS nosaltres.

L’AQÜEDUCTE DIT EL PONT ALT - EL PONT MAJOR. LA SELVA DEL CAMP JUSSÀ. TARRAGONA

El Raul Pastó Ceballos retratava l’aqüeducte , ubicat a uns 30 minuts del poble, proper al mas de Campanet, conegut com Pont Alt , que salva la Riera de la Selva del Camp, amb una sola i gran arcada.

A la pàgina de l’Ajuntament expliquen que és l’obra més visible del Rec que condueix l’aigua a la vila de la Selva del Camp.

És una esvelta construcció de pedra lligada amb morter amb un arc de carpanell, que es va construir per traspassar l’aigua d’un costat a l’altre tot salvant el llit de la Riera.

Medeix 12,70 metres d’alçada i 57 metres de llargada.

Atès que no hi ha dades concretes de la seva construcció, i seguint el costum – mal costum – de designar com ‘ dels moros’, totes les construccions de les que no es tenen dades, algú el cita com “el pont dels moros”.

Es pot, sense cap demana de dubte, afirmar-ne l’existència al segle XIII, ja que és citat en un document de l’any 1209 com a pont superior (pont major).

A una de les parets hi figura una placa commemorativa de la seva restauració el 1567.

Davant la Resclosa (aleshores encara no estava feta), hi havia un molí, on l’aigua que sortia, després d’haver fet el servei, no podia tornar al rec de la vila i es perdia per la Riera. És per aquest motiu que els moliners, ajudats pels jurats de la vila, van construir el pont, una mica més avall del molí, en què encara avui dia podem observar els fonaments de la roca viva a cada costat.

Seguim en la nostra tasca de divulgar el patrimoni històric de Catalunya, malgrat la persistència de l’epidèmia de la Covid.19, gestionada de forma maldestra pel GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA.

El GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA va reclamar TOTES les competències en matèria de Sanitat, així que haurà de respondre per acció u omissió de TOTES LES ACCIONS DUTES A TERME.

Ah!, cal recordar que a la vigent legislació , la responsabilidad patrimonial de la Administración por los daños producidos por el funcionamiento normal o anormal de los servicios públicos es una responsabilidad objetiva ya que supone que no es estrictamente necesario que el daño a indemnizar sea realizado con culpa o ilegalidad; únicamente será necesario que el perjudicado no esté obligado por norma alguna a soportar el daño.

IN MEMORIAN DE LA TORRE CODINA I DE LA SEVA CAPELLA ADVOCADA A L’ADORACIÓ DELS TRES REIS. NUCLI DEL CANYET. BADALONA

L’Antoni Calvo Uribe retratava la Torre Codina, al nucli el Canyet, al terme municipal de Badalona
https://www.facebook.com/antoni.calvo.uribe/media_set?set=a.3300384102579&type=3

Cercava informació i advertia que més enllà del ‘cortar/pegar’, no hi ha cap recerca rigorosa, si més no a la xarxa.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=20540

Edifici fortificat erigit en diverses fases.

La primera és un nucli quadrat, pel qual s'accedeix, i que té planta baixa, dos pisos i golfes. En segon lloc s'aixecà, a un angle de la primera construcció, la torre, de cinc pisos. El darrer element és una ala allargada a l'esquerra de la torre, de només tres pisos. Interiors molt ben conservats o restaurats. Hi ha dues intervencions de l‘arquitecte , Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 1 de maig del 1949) : al vestíbul, l'escala fou dotada de barana i arrambador de fusta, de perfil ondulat. Hi ha també una imatge de Sant Gabriel, obra de Jujol. A l'exterior es poden veure matacans reconstruïts amb totxo recremat, d'aparença antiga. Els enteixinats són interessants.

La casa és documentada el 1540. Va ser propietat successiva de diverses famílies. La primera, els Pedrós, que ocupava el lloc des del segle XIII.
El 1576 comprà la torre Pere Bernat i Codina, el 1685 ho fa Francesc Antich i el 1770 passà a Manuel d'Antic i de Móra (1757-1796), 1er. baró de Corbera.

L’edifici va ser de titularitat privada, per a ús residencial de tipus unifamiliar, propietat de la família Alañá-Negre, descendents de Pere Negre de Can Negre, de Sant Joan Despí, qui encarrega a l‘arquitecte , Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 1 de maig del 1949) la reforma el 1943.

A partir dels anys seixanta, la masia es va degradant, i apareixeran diversos projectes per conservar-la, entre ells un prostíbul de luxe, projecte al qual s'hi va oposar el veïnat i va precipitar la compra per part de l'Ajuntament.

La situació s'estanca fins al 2003, quan passa a titularitat pública, sent adquirida per l'Ajuntament de Badalona, dirigit per la socialista Maite Arqué Ferrer (Badalona, 17 de juny de 1943), va destinar 1.800.000 euros a la seva compra i va comportar la cessió de les escultures «Àngel» i «Àliga» de Jujol, ubicades a la torre, de les que no en trobava cap imatge, sou pregats de fer-nos-les arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

Santi Barjau Rico, Barcelona, 18 d'agost de 1962

https://parcs.diba.cat/c/document_library/get_file?uuid=b0c4e7e1-df70-4284-80db-1e15ca6ca857&groupId=193969

Bon dia. L'Àngel forma part de les col·leccions del Museu de Badalona:
https://www.museudebadalona.cat/colleccions/arcangel-gabriel/?fbclid=IwAR0UnAJeAxWrWZAMCzO0-SNg-Y5pmLU6RXXTwmuNjIoaB4bU0tYgOHipQYY

Agrairem a qui pugui ajudar-nos en la recerca de l’Àliga, que ho faci. Esperem noticies a l’email coneixercatalunya@gmai.com , castellardiari@gmail.com

Al segle XIII ja existeix documentació amb el nom de Casa Pedrós.

Situada a la part alta de Canyet ha pertangut a diverses famílies nobiliàries que hi sojornaven a temporades dedicades principalment a la cacera de l’ós i del senglar.

Al segle XVI, passà a la família Codina, ciutadà de Barcelona, de la que prengué el nom.

D’aquesta època és la part més antiga de la casa, el cos de la dreta, que disposava de dos grans cellers, habitacions pels criats i les sales pels senyor al pis on s’hi ubicava una capella, de la que o es fa esment de la seva advocació, ho demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) .


Amb catalana puntualitat rebia un email en el que em deien :

La Capella de la Torre Codina a la Carretera de Montcada, s/n, al nucli el Canyet al terme de Badalona estava advocada a l'Adoració dels Tres Reis, que estava sense culte, i on l’únic detall visible l’any 1990 de la capella era el sostre.

Data i autor fotografia Josep Sansalvador 15-XII-1990

El Nomenclàtor de 1860, la descriu com un “caserio”, situat a 3,3 km de la capital de l’ajuntament.

Format per dos edificis habitats constantment un de tres plantes i l’altre de més de tres plantes.

L’any 1943, es feren obres de restauració encomanades a l‘arquitecte , Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 1 de maig del 1949) , que reconstruí els matacans, va redecorar l’entrada i la barana fins al primer pis.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_Codina

La Covid.19, i la constant informació - sovint poc creïble - sobre com evoluciona, son el centre d’interès de la ciutadania.

Caldrà repensar conceptes com ‘economia global’, en un món en el que regna la llei de la selva.

https://www.niusdiario.es/sociedad/sanidad/coronavirus-turquia-respiradores-chinos-comprado-espana_18_2925045341.html

https://civio.es/medicamentalia/2020/04/08/coronavirus-sars-cov-2-pruebas-pcr-espana/

https://www.consalud.es/pacientes/especial-coronavirus/compra-centralizada-sanidad-favorece-entorpece-crisis-covid-19_76168_102.html

https://www.elindependiente.com/vida-sana/2020/04/17/cerca-de-12-190-ancianos-han-muerto-en-las-residencias-de-espana-con-diagnostico-o-sintomas-de-covid-19/

Està clar que s’ha de recolzat l’activitat primària, agricultura i ramaderia, i el comerç de proximitat, oi?.

Tant almenys com que s’han d’exigir RESPONSABILITATS als que porten – de forma com a mínim maldestra – el timó en aquesta tràgica situació.

IN MEMORIAM DEL SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LES VIRTUTS. ALCOVER/L’ALBIOL. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA.

El Raul Pastó Ceballos retratava l’edifici en ruïnes, de l’ermita de les Virtuts , coneguda també com La roca de la Virtut, Santuari de la Mare de Déu de les Virtuts, localitzada als límits dels termes d’Alcover i l’Albiol a la comarca del Camp Jussà de Tarragona.

Patrimoni Gencat ens diu que era una construcció de de planta rectangular. Obra de paredat, amb reforços i reconstruccions de carreuó. Sobre la façana, quasi perpendicular a la porta principal una espadanya de carreuó. Damunt de la porta, allindada, una petita fornícula de pedram buida.

Restes d'arcs de tipus gòtic català. Els sostre havia tingut una coberta de dues vessants. El santuari es troba sobre una llenca de roca que sobresurt de la serra, penjada damunt de la vall del riu Glorieta.

L’any 1334 es parla ja d'uns "ermitaneis vallis de Rascaç", i el 1356 de l'"heremita cellule termini Samuntam sive Rascaç" (El Rescàs era part de l'antic terme de Samuntà, pertanyent al segle XIII al comtat de Prades, ara repartit entre l'Albiol i, majoritàriament, Alcover).

El 1358, l'arquebisbe Pere de Clasquerí ( ? - Agde, Llenguadoc, 10 de gener de 1380) expedí unes lletres en favor de dos frares, membres de la comunitat d'ermitans Beguins que vivien a la Roca de la Virtut.

El 1359 hi havia ja una capell capaç per a les principals funcions litúrgiques.

El primer terç del segle XV fou construït el santuari.

L'advocació a la Mare de Déu està documentada almenys per la desamortització de 1835.

El 1894 foren duts a l'església parroquial de l'Albiol (a la que pertany) la imatge de la Verge i el retaule, que en els dies foscos que seguien a la sedició vitorià dels militars feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República foren cremats.

Seguim en la nostra tasca de divulgar el patrimoni històric de Catalunya, malgrat la persistència de l’epidèmia de la Covid.19, gestionada de forma maldestra pel GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA.

El GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA va reclamar TOTES les competències en matèria de Sanitat, així que haurà de respondre per acció u omissió de TOTES LES ACCIONS DUTES A TERME.

Ah!, cal recordar que a la vigent legislació , la responsabilidad patrimonial de la Administración por los daños producidos por el funcionamiento normal o anormal de los servicios públicos es una responsabilidad objetiva ya que supone que no es estrictamente necesario que el daño a indemnizar sea realizado con culpa o ilegalidad; únicamente será necesario que el perjudicado no esté obligado por norma alguna a soportar el daño.

CASA ANTONI NADAL I DARRER. CENTRE CIVIC DE NOU BARRIS. BARCELONA

L’Antoni Calvo em permetia accedir als seus àlbums, i escollia una fotografia de Centre Civic de Nou Barris, conegut ara com Can Basté.

https://www.facebook.com/photo.php?fbid=2255100291137&set=a.2255099971129&type=3&theater

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/4251/rec/17

Pensem que l'autor va ser Jordi Audet i Viñals (?- Cambrils,   el Camp jussà de Tarragona, 1938), arquitecte, que perdre la vida en un accident mentre exercia les seves responsabilitats militar.  Ens agradarà rebre'n confirmació a l'email castellardiari@gmail.com ,  i si fos possible una  imatge fotogràfica.  Reclamaren que li  sigui  reconeguda  la seva bona feina.

 

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/search/searchterm/Audet%2C%20Jordi/field/creato/mode/exact/conn/and

La incúria del Fons Estudi de la Masia Catalana amb els que van ser els seus col·laboradors em treu – literalment  - de polleguera. 

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/4387/rec/18

Ens agradarà tenir noticia del nom propi, el cognom matern, i el lloc i data de naixement i traspàs de J. Dolcet,  i si fos possible una imatge fotogràfica a l'email castellardiari@gmail.com 

La seva aportació al Fons Estudi de la Masia Catalana va ser força important:

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/search/searchterm/Dolcet%2C%20J./field/creato/mode/exact/conn/and

La incúria del Fons Estudi de la Masia Catalana amb els que van ser els seus col·laboradors em treu – literalment  - de polleguera. 

https://www.canbaste.com/historia/

Can Basté és la construcció més vistosa del conjunt històric del carrer Pere d’Artés i una de les darreres masies que encara resten dempeus a Nou Barris. Com la capella de Santa Eulàlia i l’hostal de Ca n’Artés, es trobava a la vora de l’antic camí de Sant Andreu a Horta.

La història de Can Basté té mes de tres-cents anys i ha passat per diverses etapes fins esdevenir l’actual centre cívic. Sobre una torre medieval, havia estat propietat de Ramon de Sagarriga, i de La Puente, I Comte de Creixell (Alt Empordà ); al segle XVII es bastí una masia de teulada central més elevada i dues de laterals més baixes. Donat que el seu propietari a finals del segle XVIII era Antoni Nadal Darrer, ric fabricant de peces de roba anomenades indianes, el casalot es coneixia a la contrada com a Can Nadal.

El nom actual del casalot procedeix del masover Pau Basté, que aleshores administrava la masia i les terres de conreu. En aquesta època l’edifici va tenir una profunda transformació per dotar-lo d’un aire senyorial i es va convertir així en un casalot quadrat amb una teulada de quatre aigües.

Es construí també en aquest moment el pont que l’uneix amb l’església, tot coincidint amb l’ampliació d’aquesta. Les façanes de Can Basté, del pont i de l’església es van cobrir amb esgrafiats de motius geomètrics d’inspiració clàssica.

Aquestes millores i ampliacions van ser possibles gràcies a la prosperitat aconseguida amb la venda de vi, producte del conreu de vinya localitzada als voltants.

A partir del 1866 es va habilitar com a rectoria de la capella, erigida en parròquia per donar servei a la població cada cop més gran de la barriada de Santa Eulàlia.

A finals del segle XIX, el propietari era Pere Pous i Bases. Anys més tard, va passar al patrimoni de la família Marés, qui utilitzaria el casalot com a casa d’estiueig.

En aquest anys Can Basté hauria acollit també una escola de música.

El 1943 es adquirit pels Fargas, de Sant Andreu de Palomar. Hi viuran fins el 1955, quan es traslladen a Can Fargas (Horta). Posteriorment, hauria servit com a magatzem de flors artificials. L’any 1962 el mercat municipal de la Mercè va ser construït en terrenys annexes a Can Basté.

A partir d’aleshores Can Basté va entrar en un procés de ràpida degradació. Tot i així encara hi vivien als anys setanta algunes famílies al cos afegit dels baixos. Van anar marxant, un cop l’Ajuntament de Barcelona va adquirir el casalot.

Actualment, està gestionat per l’associació Turó Acció Socio Cultural (TASC), i organitzen nombroses activitats socials i culturals de lleure i participació ciutadana. Els darrers anys han fet del centre cívic Can Basté un important espai de referència fotogràfica.

No trobava la data en que es va produir la digitalització a l’excel·lent  treball l’Estudi de la Masia Catalana Difusió del resultats d’una recerca del Josep Font Sentias ( Moià l'any 1963) ,  intueixo que la transcripció en llengua catalana de les dades dels registres fets majoritàriament en castellà, han estat una de les causes dels d’errors i/o omissions, sense excloure les “ alteracions “  dutes a terme per motivacions polítiques anticatalanes.

https://universpatxot.diba.cat/sites/universpatxot.diba.cat/files/historia_dun_gran_projecte_montserrat_sola.pdf

El projecte del Fons Estudi de la Masia Catalana va ser ideat i finançat per l'industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l'arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955).

El seu objectiu era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social.  Sens dubte hagués estat un treball excepcional, en el que es recollirien els testimonis gràfics d’un món rural, que desapareixeria irremissiblement.

Aquesta tasca iniciada l'any 1923 quedà interrompuda l'any 1936, en marxar Patxot a l'exili, passada la contesa bèl·lica, la dictadura posaria tots els entrebancs possibles, àdhuc l’alteració de les fons documentals,  per evitar que la continuïtat del projecte.    El franquisme, salvant les distàncies, seria tant o més demolidor per la cultura, catalana i no catalana,  que l’acció del sionisme sobre Palestina.

L’esforç potser va ser gegantí, no ho dubto, la planificació del treball però, va ser – ho diré de forma políticament correcta – un desastre.

 Tenim els mitjans tècnics i humans per dur a terme el propòsit del Fons Estudi de la Masia Catalana, només cal que ens ho proposem, oi?.  Feu fotografies de masies, les identifiqueu, nom, lloc  i data i ho envieu a mdc@csuc.cat i a castellardiari@gmail.com , nosaltres ho publicarem  fent esment de  l’autor de les fotografies.

No identificar de forma correcta els col·laboradors dels Fons Estudi de la Masia Catalana, és del tot inadmissible.   Esperem a l’email castellardiari@gmail.com la confirmació en el seu cas de la identitat de Josep Maria de Cabanyes, Marian Vives i de Casanova , Giró, R., Eduard Mari, J. Dolcet , Jordi Audet,.  ,..., i tots els que participaren en el projecte, identificats amb nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs, que menys, oi?.

 

QUE EN SABEU DE LA CASA DEL JOSEP SEGARRA POBLET A CONESA?. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar una fotografia de la façana posterior de la casa que l’ Alfons Segarra Poblet ( Conesa, 1876 + Barcelona, 20.11.1951), un exportador de barrets de pell de conill amb fàbrica a Barcelona, i que va fer fortuna en el bon moment econòmic que Catalunya va viure durant la I Guerra Mundial, va fer remodelar l’any 1918.


https://www.todocoleccion.net/documentos-antiguos/tarjeta-publicitaria-alfonso-segarra-barcelona-sombreros-fieltro-ver~x116329363

https://www.pinterest.es/pin/409264684884249777/

https://www.todocoleccion.net/cartas-comerciales/fabrica-primeras-materias-para-sombreros-fieltro-alfonso-segarra-barcelona-1939~x56960639

Llegia que es desconeix l’autor d’aquesta reforma de la casa de l’ Alfons Segarra Poblet a Conesa – aquesta lletania ‘ la del desconegut’, cansa més que l’arrest domiciliari a aquest estem sotmesos fa més de 40 dies, està clar que des del Consistori de Conesa, des de la societat civil,.., NO HI HA CAP INTERÈS en fer-ho saber, oi?. Qui es creuria que l’any 1918 es feia una obra al Carrer Major, 14 / Carrer de la Muralla, o que ningú de Conesa se’n va adonar? –. ens agradarà rebre imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com, castellardiari@gmail.com de la continguda façana modernista al carrer Major.

La façana posterior, força retratada, té un porxo amb quatre columnes d'aparell girat, com al ràfec superior, dos pisos amb galeria porticada amb dues fileres d'arcades de punt rodó sobreposades. La intersecció dels arcs rodons forma arcs ogivals amb efecte visual de palmeres o de focs artificials. És una obra senzilla però molt enginyosa on la fàbrica de maó decorada amb rajoles vidriades no és només decorativa sinó estructural, ja que dóna una forma estilitzada a les columnes i les arcades. La barana calada de les galeries també és de fàbrica de maó, aquí arrebossat de blanc.

L'efecte decoratiu de les rajoles sobreposades al maó és el que ha donat a la casa el sobrenom de "ca l'Escarola".

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1951/12/02/pagina-17/32811295/pdf.html?search=Alfonso%20Segarra%20Poblet

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com del mestre d’obres i/o arquitecte autor d’aquets singular edifici.

Les pèssimes noticies de l’evolució de la Covid.19, i la nefanda gestió que se’n està fent des del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, son la permanent noticia d’aquests dies.

Esperem dades del diner públic que en masses ocasions s’ha malbarat.

En algun moment caldrà depurar responsabilitats per acció i/o per omissió.

Que el bon Déu tingui pietat de nosaltres

NECESSITEM DADES I IMATGES ANTIGUES DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SALLENT, ADVOCADA A SANTA MARIA.EL BAGES.

Trobàvem oberta l’església de Santa Maria en la nostra visita a Sallent, això ens permetia al Pere Albert Carreño i a l’Antonio Mora Vergés, recollir-ne imatges del interior.

Patrimoni Gencat la descriu com ; església d'una sola nau amb volta apuntada amb llunetes, reforçada amb arcs torals apuntats, i absis poligonal a ponent. A més de la sagristia, a banda i banda de l'absis, hi ha una capella fonda al costat de migdia, construïda més tard, però ja prevista en els plànols originals. Els arcs torals corresponen a l'exterior a uns contraforts que serveixen per obrir capelles entremig. Un d'aquest espais més profund, serveix de baptisteri.

El material exterior és de pedra tallada en els angles, contraforts i la base i la resta de carreus són encoixinats sense polir. La decoració no s'ha acabat, nomes s'han posat vitralls de colors en la meitat de l'edifici en la part de l'absis, la resta conserva els vidres transparents provisionals. La part de l'absis, la resta conserva els vidres transparents provisionals. La decoració escultòrica de la façana i de la porta lateral tampoc s'ha portat a terme. El campanar pertany a anterior església neogòtica.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=16924

El 1884 s'inicià en el mateix emplaçament la construcció d'un nou temple d'estil neogòtic, obra de l'arquitecte Josep Torres i Argullol (Sallent de Llobregat, Bages, 1850? — Montevideo, 1909), que es va inaugurar el 26 de maig de 1901)

L'església neogòtica fou enderrocada en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, , restant dempeus nomes el campanar.

Imatge cedida pel Valentí Pons Toujouse

El 25 de febrer del 1940 Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Osona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966) com a arquitecte diocesà presenta un projecte d'una nova església. Però el 15 de maig del 1941 se'n presenta un altre signat per Francisco Reguera. No trobava cap dada d’aquest arquitecte, i llegia a la Wikipedia que l’autor fou Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960) i que l’església es va es va inaugurar el 17 d'agost de 1946.

No trobava cap dada dels autors de les escultures de la capella del Santíssim, del templet de l’altar Major, o dels vitralls,... val a dir que els sallentins en aquesta matèria no es moquen amb mitja màniga; com exemple proper a la Plaça de Sant Antoni Maria Claret, (Sallent, 1807-Fonfreda, 1870) s’aixeca un monument de pedra de no gaire qualitat, amb idees i aires modernistes tan tipic de Sallent i dedicat al seu il·lustre fill , Antoni Maria Claret i Clarà, costejat mitjançat subscripció popular (10.881 pessetes.) l'any 1906 per l'arquitecte Alexandre Manuel Tomàs Soler i March (Barcelona, 24 d'abril de 1873[1] - ibídem, 28 de març de 1949) i l'escultor Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona, 8 de setembre de 1863 - 2 de juliol de 1933), el monument destruït el 1936, va ser refet en 1951 per Joaquim Renart, Florenci Daura i Albert Comas, amb motiu de la canonització del Pare Claret. El 1994 va ser restaurat per Lluís Rubio i Cano.

Tant de l’església, com del monument anterior a la revolta feixista en deuen haver imatges, oi?. Sou pregats de fer-nos-les arribar a l’email castellardiari@gmail.com

https://serhistorico.net/2019/09/06/los-anos-30-en-sallent-miguel-g-gomez

L’AQÜEDUCTE ROMÀ DE SANT JAUME DELS DOMENYS. EL PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA

L’Antoni Calvo Uribe em deixava accedir als seus àlbums de fotografia, i escollia una imatge de les restes de l'aqüeducte situat dins la finca dels Arcs, on sorgeixen com per miracle al mig d'una ufanosa plana.

Llegia a Patrimoni Gencat; la finca dels Arcs era, en temps romans, el lloc on acabava l'aqüeducte, concretament a l'estany o bassa que tocava les parets de la vil·la romana (conegut avui dia com la Vinya de la Bassa).

Amb tota certesa en aquest lloc hi havia una gran mansió o vil·la romana de repòs i d'explotació agrícola alhora, propietat d'algun cònsol o personalitat preeminent de la imperial Tàrraco.

Els arcs són alineats i formen una línia lleugerament corbada i agafen, aproximadament, una llargada total d'uns 70 metres.

Actualment estan dividits en tres grups. Seguint el curs de l'aqüeducte trobem el primer grup format per tres arcs, amb una llargada total de 12,7 metres. En aquest grup l'amplada de cada arc és de 3 metres. Després de 33,5 metres de terra de conreu trobem el segon grup, format per un pilar d'un metre d'alçada i un arc solitari de 2,9 metres d'amplada. L'últim grup està format per dos arcs, amb una llargada total de 8,7 metres. La construcció dels arcs de mig punt és idèntica i es recolzen sobre uns pilars de secció rectangular.

L'obra està realitzada amb pedra del país de diferents mides i agafades amb una gran quantitat del clàssic morter romà.

Els arcs pròpiament dits són formats per lloses de cantell.

No es fa cap referència al punt on es captava l’aigua que mitjançant l’aqüeducte atenia les necessitats de la finca, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmauil.com , castellardiari@gmal.com

Les noticies, sempre negatives del Covid.19 , son la ‘matèria prima’ dels telenotícies.

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU L’OM. PELACALÇ, VENTALLÓ. L’EMPORDA SOBIRÀ

El programa Tabús de TV3 es rodava entre altres llocs al Mas Llausàs , al terme de Ventalló, a la comarca de l‘Empordà sobirà.

Apareix també el Santuari de la Mare de Déu que havia estat església parroquial del nucli e Pelacalç, que forma part avui del terme de Ventalló.

Patrimoni Gencat ens explica que el temple està situat al nord-oest del petit nucli de Pelacalç, a llevant del municipi de Ventalló al que pertany. Des de la carretera GIV-6301 entre els nuclis de Montiró i Pelacalç, s'agafa un trencall a mà dreta que hi condueix.

Foto del exterior. Jacob Casquete Rodríguez. 2009

Església d'una sola nau, amb capçalera de planta rectangular,que substitueix l'absis romànic original. De fet, l'estructura romànica ha experimentat considerables modificacions al llarg del temps i, actualment només es conserva el parament original als murs nord i sud, tant a l'interior com a l'exterior del temple. La nau està coberta amb una volta apuntada emblanquinada, mentre que la resta del parament manté la pedra vista, amb grans arcades de mig punt adovellades, obertes als murs laterals. Algunes presenten impostes decorades. L'altar es troba molt avançat respecte la longitud de la nau i, darrera seu, hi ha l'emmarcament decoratiu del cambril on es troba la imatge de la Mare de Déu. Està format per tres columnes per banda amb el basament quadrat i els capitells decorats a l'estil corinti. Sostenen un entaulament motllurat coronat per un arc de mig punt al centre. Als costats de l'altar hi ha les dues escales que donen accés al cambril. Aquest espai està cobert amb una volta per aresta sostinguda per pilastres decorades amb capitells vegetals. Sota el cambril hi ha la sagristia. La façana principal conserva la portalada romànica, tot i que probablement ha estat reconstruïda. És d'obertura rectangular amb la llinda plana i presenta un arc de mig punt adovellat a la part superior, resseguit per una arquivolta decorada. Està sostingut per dues columnes amb capitells decorats amb motius vegetals, a mode de brancals de la porta. El conjunt està rematat amb una cornisa triangular motllurada. Damunt la porta hi ha un rosetó en substitució de la genuïna finestra romànica de doble biaix. La façana està coronada per un campanar de cadireta amb dos arcs de mig punt, de recent construcció.

Foto del interior. Jacob Casquete Rodríguez. 2009
L'aparell romànic conservat està format per petits carreus i carreuons desbastats, disposats formant filades regulars. L'obra posterior està bastida amb pedra desbastada a imitació del parament original. La zona absidal està arrebossada i pintada.

L'església apareix esmentada en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, amb el nom d'ecclesia sancte Marie de Ulmo i sancte Marie de Hulmo. En canvi, en els nomenclàtors de la diòcesi del segle XIV apareix anomenada com a església parroquial: Ecclesia parrochialis sancte Marie de Ulmo de Palacals.

L'any 1442, el bisbe Bernat de Pau concedia indulgències per a la reparació d'aquest temple ja que es trobava en mal estat.

Al segle XVII, l'antiga parròquia de Pelacalç perdé la categoria d'independent i, des de l'any 1691, s'uní a la parròquia de Montiró. En el nomenclàtor d'aquest mateix any apareix citada com Beatae Mariae de Ulmo seu de Palacalis et Sancti Saturnini de Montiro, unit. Així doncs, des de llavors es convertí en santuari marià.

Al segle XVIII, s'organitzaren dues processons des de Montiró fins al santuari (anys 1719 i 1737) per demanar a la verge de l'Om que plogués.

La primitiva imatge de la verge era una talla de fusta probablement romànica. L'any 1605 es beneí una nova talla, destruïda el 1863 per un incendi. El 1866, Josep Algans de Peralada en va fer una de nova, que desaparegué l'any 1936. L'any 1953 s'instal·là una nova imatge.

La Mare de Déu de l'Om era invocada per ensenyar a parlar als nens i, també hi havia la creença que podia tornar la parla als muts. Segons una rondalla, una pastora muda va trobar la imatge de la verge dins la soca d'un om. També consta que l'any 1686, una noia de Cabanes que era muda començà a parlar gràcies a un miracle atribuït a la verge. L'aplec de la Mare de Déu de l'Om es celebrava la diada del 15 d'agost.

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=VENTALL%C3%93&page=3&pos=26

http://janonomar.blogspot.com/2016/12/la-llegenda-del-santuari-de-la-mare-de.html

https://algunsgoigs.blogspot.com/2011/12/goigs-la-mare-de-deu-de-lom-montiro.html


https://www.patrimoniliterari.cat/uploads/obres/2964-obraarxiu-santa-eugenia-de-sald.pdf

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=7767

Trobava dades sobre l’Escola publica, construcció atribuïda a l'arquitecte Joan Roca Pinet (Girona, 19 d'agost de 1885-ibidem, 16 de gener de 1973).

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Ventall%C3%B3&page=3&pos=29

Les constants males noticies de la Covid.19, i de les accions maldestres del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, son la màxima font de preocupació de la ciutadania, i òbviament deixen en altres plans d’interès, temes com els del Patrimoni històric de Catalunya.

Preguem a la Mare de Déu de l’Om perquè intercedeixi davant l’Altíssim per TOTS nosaltres.

TORRE DE GUAITA I BADA DE LA MORA. TAMARIT. TARRAGONA

El Raul Pastó Ceballos retratava magistralment la Torre de la Mora, que es trobava dins del terme de Tamarit, municipi independent fins a mitjan segle XX, quan se’l adjudicava ‘manu militari’ – recordeu que era l’època de la ‘democràcia orgànica’ .

A diferència de bona part les torres de la zona aquesta està molt ben documentada, ja que mossèn Sanç Capdevila Felip (Maldà, 11 de desembre de 1883 — Maldà, 19 de setembre de 1932) va localitzar i publicar el contracte de construcció que data de l'any 1562 en el qual s'especifiquen les seves característiques tècniques.[

La determinació de la seva construcció s'havia pres un any abans com a conseqüència dels actes de pirateria dels moros. Per tant, aquesta torre s'han situar en el context de les freqüents incursions de pirates moros que assolaren les costes durant els segles XVI i XVII.

Destaca sobre les altres torres associades a masos, de cronologia similar, pel fet de ser de grans dimensions i d'estar dotada de troneres per a peces artilleres. L'explicació rau en el fet que és una obra del comú de Tamarit i no d'un particular.

La construcció és circular, de 4,20 metres de diàmetre intern, 1,50 metres de gruix de murs i 0,80 metres de sortida en talús del sòcol. L'aparell és de maçoneria amb les obertures emmarcades per carreus. La porta d'accés es troba al nord, sobre el talús, i és de llinda. Està protegida per un matacà existent en la part superior de la torre. Actualment s'hi puja per una escala d'obra en la part exterior de la torre que és d'època moderna.

A l'alçada del primer pis hi ha tres troneres quadrades, vigilant el mar pel sud, est i oest. Per l'interior no hi ha accés a la planta baixa, que està reomplerta de terra. Una volta cupuliforme tanca el primer pis en la que hi ha un orifici quadrat de comunicació.

A la part alta es conserva un embigat de fusta, sota la terrassa, en molt mal estat.

https://dhac.iec.cat/dhac_p.asp?id_personal=194

Sanç Capdevila i Felip (Maldà, 11 de desembre de 1883 — Maldà, 19 de setembre de 1932) va ser un prevere, arxiver i historiador català.

Fill d'una família benestant, va estudiar al Seminari i a la Universitat Pontifícia de Tarragona. Va ser ordenat prevere el 19 de setembre de 1908. Va ser vicari de Sant Martí de Maldà, posteriorment vicari de Guimerà i ecònom de Forès.

Va ser el fundador i primer director de l'Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT) des de 1920 fins al 1932. Tot i la seva formació autodidacta, va tenir accés als darrers avenços de l'arxivística, i els aplicà en la catalogació i ordenació dels arxius parroquials.

Va publicar algun opuscle sobre arxivística i un important nombre de monografies sobre els castells de Maldà i Arbeca, els santuaris del Tallat, la Bovera i Sant Magí de la Brufaganya, esglésies, confraries, etc. També va escriure diversos articles de temàtica històrica en diaris i revistes.[

També va investigar i recopilar, per indicació del cardenal Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), la legislació eclesiàstica existent favorable a l'ús del català en la catequesi i la predicació.

L'any 1931 va ser nomenat, prèvia oposició, canonge arxiver de la Catedral de Tarragona. Va morir a Maldà el 19 de setembre de 1932

Si malgrat la gestió maldestra de les elits polítiques del REINO DE ESPAÑA superem la pandèmia , poseu Catalunya i tots els seus pobles, viles i ciutats a la vostra agenda per aquest 2020 i els anys que us calguin.

A pesar de la nostra infinita estultícia, tenim – encara – un país de primera.

MONUMENT A LA SARDANA. SALLENT. EL BAGES

El Pere Albert Carreño, retratava el conjunt escultòric “monument a la Sardana”, situat al parc Pere Sallés, obra d'Esteve Badia. Persisteix el mal costum de citar únicament – en el millor dels casos – nom i UN cognom, i per descomptat ni un mot relatiu a la biografia de l’artista i al lloc i data del seu naixement i traspàs. L’estultícia s’encomana més que la grip, oi?.

L’ escultura està formada per 4 balladors, dos homes i dues dones, pràcticament de mida real, sobre un entarimat i, als seus peus, l'escut de Sallent i la placa commemorativa

Aquest monument va néixer arran d'una proposta del grup sardanista per homenatjar i donar èmfasi a l'activitat sardanista que ha tingut durant molts anys la vila de Sallent.

http://www.sallent.cat/t-informem/noticies/sallent-ja-te-un-monument-a-la-sardana-100.html

En el període “àlgid” de la dictadura franquista es va fer una excel·lent tasca de destrucció del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, i òbviament de com s’havia de documentar de forma “correcta”, val a dir que la ‘democraciola’ no s’ha distingit pels seus esforços recuperadors, oi?.

Malgrat això, poseu Sallent, el Bages, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

No feu previsions a llarg termini, entre el canvi climàtic, l’estultícia i corrupció de les elits polítiques, el coronavirus i altres ‘fineses’ que ens tenen preparades , la frase ‘ el demà NO existeix’ ha esdevingut més que profètica, oi?.

Us penarà tota l’eternitat si no seguiu el nostre consell

CAN CORDELLES I LA CAPELLA DEL SAGRAT COR. ESPARREGUERA. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

Feia les publicacions ‘quotidianes’ en aquest període de gran tribulació per a tothom :

https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2020/04/a-la-memoria-de-les-persones-anonimes_10.html

Deixava la tasca de repassar el correu per a més tard, i cercava dades de la capella de Can Cordelles d’Esparreguera, advocada al Sagrat Cor, de la que em feia arribar una fotografia antiga el Pere Julià Sobirana.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=19442

Masia de grans dimensions i aspecte robust, massís. Està estructurada en quatre pisos diferents, el soterrani, dos pisos i les golfes. La coberta està feta de teula àrab. La construcció destaca per les seves finestres, de petites dimensions, i molt divers estil: trobem finestres rectangulars allindades emmarcades per una motllura de pedra, finestres d'arc conopial, geminades, d'arc de mig punt i allindades sense decoració. A les golfes hi ha una galeria d'arcs.

http://www.esparreguera.cat/fitxers/urbanisme/pla_urb_63_DOC(3).pdf
Masia de planta rectangular amb coberta a dues vessants de teula aràbiga i amb el carener paral·lel a la façana. Els murs són de pedra lligada amb morter de calç. L'obertura de la porta és un arc de mig punt adovellat. Avui dia tota la casa està arrebossada i enlluïda.4

Té tres plantes: baixa, pis i golfes.

La descripció no fa esment de la capella del Sagrat Cor.

Sembla ser que Can Cordelles fou construïda al segle X, si bé, segons Josep Paulo Sàbat, segurament en els seus fonaments hi trobaríem restes romanes de la que fou casa de la Gorgonçana, anomenada així fins al segle XVI.

El senyor Joan Cordelles, l'any 1575, formava part del Consell de la Vila.

A mitjan segle XVIII en Miquel Joan Magarola i de Ciiurans, membre de la molt important casa dels Magarola afincada a la nostra vila, obté el títol de marqués de Cordelles. No trobava cap document que confirmés que els Magarola, fossin en algun moment marquesos, ni de Cordelles, ni cap altre lloc.

El I marques de Cordelles , títol atorgat el 16 de desembre de 1800 pel rey Carlos IV, fou Vicente Antonio de Figerola y Vilana, barón de Náquera, Señor de Cordellas.

El text continua ; per aquell temps la casa Cordelles passa a ser del noble senyor Antoni de Vilena i, més tard, dels marquesos de Fontcuberta

http://premiumbymasifill.com/ca/portfolio-item/casa-chalet-unica-en-la-zona-3-2-3-3/

http://www.esparreguera.cat/fitxers/urbanisme/MEM_CAN_CORDELLES.pdf

Si sobreviviu a la pandèmia, poseu Esparreguera, el Llobregat jussà , .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les dades exponencials que rebem cada dia del coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “el demà NO existeix”

SANTA MARGARIDA. LA RIERA DE GAIÀ. EL TARRAGONÈS

http://estudiblanch.cat/wp-content/uploads/2015/10/BREU-RELACI%C3%93-HIST%C3%92RICA.pdf

No trobava cap imatge de la façana de l’església parroquial de la Riera de Gaià advocada a Santa Margarida, entre les publicacions que he fet al llarg dels anys, malgrat això tinc la certesa d’haver-la retratat.

El Raul Pastó Ceballos n’havia publicat una fotografia des de la part posterior

Patrimoni Gencat en diu; edifici construït entre 1788 i 1790, d'estil barroc tardà. Té planta de creu llatina amb capelles laterals, absis poligonal i cimbori amb cúpula sobre el creuer.

L'estructura de l'església és la d'una planta de creu llatina inscrita en un rectangle de tres naus. La façana principal té coronament curvilini, ull de bou, rosassa i una porta d'arc escarser flanquejada per dues columnes toscanes, que sostenen un entaulament semicircular sobre el qual hi ha una fornícula amb la imatge de la patrona. Adossat a la façana s'alça el campanar quadrat, que esdevé octogonal a mitja alçada i es corona amb un pinacle piramidal.

L'interior presenta la nau central coberta per una volta de canó, i les laterals amb aresta. Al creuer s'aixeca una cúpula gallonada sobre petxines, i remata el conjunt una capçalera poligonal.

http://pagines.uab.cat/recercaixa.artenperill/content/la-riera-de-gai%C3%A0-esgl%C3%A9sia-parroquial-de-santa-margarida

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/02/cementiri-parroquial-de-la-riera-de.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2015/02/el-platan-de-la-llibertat-de-la-riera.html

https://algunsgoigs.blogspot.com/2018/08/goigs-santa-margarida-la-riera-de-gaia.html

El drama de la Covid. 19 i la gestió que n’està fent el GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA son objecte de comentaris, aquí i fins a la resta d’Europa i del món, el ESTADO DE ALARMA, ha suposat de facto la incapacitació de TOTS ELS CIUTADANS , el tema del confinament dels infants es tracta de forma MOLT diferent en països de tradiciño democràtica com Aelanya m Suïssa o el regne Unit , us deixo un enllaç d’un dels diaris que SEMPRE acostuma a fer costat a les tesis del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA:

https://elpais.com/elpais/2020/03/30/mamas_papas/1585574205_846507.html

“Estuve revisando la postura de varios países como Alemania o Suiza, entre otros, y descubrí que permiten un tiempo al aire libre para los niños, a los que les otorgan el derecho de jugar porque tienen y deben hacerlo. Por ejemplo, en las barriadas alemanas suelen tener en el centro un espacio común y se ha pedido que los vecinos se organicen para que los menores puedan ir a jugar, mantiendo, claro está, la distancia de seguridad. Hay otros países, como Francia, que incluso permiten a los más pequeños salir una hora a la calle”. “Y en cambio, aquí, en España tenemos edificios que tienen azoteas o patios y en vez de organizarnos, se prohíbe usarlos”.

Obiter dicta , afegiré que al Regne Unit es deixa estirar les cames a TOTHOM, i que això sens dubte evitarà un augment espectacular de la diabetis o dels accidents vasculars.

Cada dia que passa la ciutadania es malfia més de les actuacions que es duen a terme des del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, que recordeu centralitzava la Sanitat – que estava traspassada feia anys i panys - ,i posava en marxa una campanya de compres, que un dia si , i l’altre també ens sorprenia amb algun nou desastre.

Quants diners públics s’han fos en aquests dies?.

Que Santa Margarida intercedeixi davant l’Altíssim per nosaltres.

EL PONT-AQÜEDUCTE DE LA SÈQUIA DE MANRESA A LA RIERA DE CONANGLE. EL BAGES

Ens aturàvem el Pere Albert Carreño i l’Antonio Mora Vergés, per retratar el pont-aqüeducte de dos ulls aixecat sobre el llit de la riera de Conangle, just a la confluència dels termes de Balsareny i Sallent, situat a 300 metres del quilòmetre 44 de l’antiga carretera de Manresa-Berga.

Un gruixut pilar, proveït de contrafort, és el responsable d'aixecar la sèquia per tal de salvar el desnivell de la riera.

La construcció és tot a base de carreus de pedra de forma força regular.

A la part central hi ha les restes d'un escut, avui molt malmès, i d'una placa commemorativa.

El pont- aqüeducte s'aixecà per tal de salvar el desnivell de la riera de Conangle.

Es tracta d'un dels 34 ponts que té la sèquia de Manresa en el seu trajecte de 24,5km.

La construcció de l'aqüeducte data del segle XIV, moment que es fan les obres per a la construcció de la sèquia.

Posteriorment s'hi han fet tasques de manteniment.

poseu el Bages, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

No feu previsions a llarg termini, entre el canvi climàtic, l’estultícia i corrupció de les elits polítiques, el coronavirus i altres ‘fineses’ que ens tenen preparades , la frase ‘ el demà NO existeix’ ha esdevingut més que profètica, oi?.

Us penarà tota l’eternitat si no seguiu el nostre consell

CASA SOL. VILALLONGA DEL CAMP. EL TARRAGONÈS.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar una fotografia d’aquest casal, situat a la Plaça de l'Església, 6 de Vilallonga del Camp, a la comarca del Tarragonès.

Patrimoni Gencat ens diu que és un dels edificis més destacats del nucli històric de Vilallonga tant pel seu estil arquitectònic com per la seva estructura, que fan que la casa tingui una tipologia molt poc corrent. La casa va ser construïda prop d'una porta del recinte emmurallat, i en la planta bixa es conserva una volta que travessa el traçat de l'antiga muralla, mantenint el pas de l'antic portal. El conjunt de Casa Sol està format per almenys tres edificis diferents, un d'ells afaçanat a la plaça de l'Església, un altre al carrer de la Muralla, i l'altre que passa damunt el portal de la muralla.

El casal presenta una estructura característica de planta baixa, pis noble i golfes. La façana principal presenta un portal de mig punt adovellat, amb una inscripció a la clau ambla data "1882", i en la planta noble tres balcons rematats per cornises i perletes. Les golfes estan il·luminades per una galeria correguda d'arcs de mig punt. Les façanes dels edificis de la plaça de l'Església i del carrer de la Muralla conserven evidències estilístiques de tipus renaixentista tardà, seguint el mateix esquema de planta baixa, pis noble i golfes.

L'any 1998 el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va concedir una subvenció destinada a la restauració d'aquesta casa.

Si malgrat la gestió maldestra de les elits polítiques del REINO DE ESPAÑA superem la pandèmia , poseu Catalunya i tots els seus pobles, viles i ciutats a la vostra agenda per aquest 2020 i els anys que us calguin. Tenim – encara – un país de primera.

IN MEMORIAM. LA RESCLOSA DE CAL BASSACS. GIRONELLA. EL BERGUEDÀ

Veníem de l’esglesiola de Sant Antoni de Pàdua que era el punt més extrem de la nostra sortida, el Pere Albert Carreño i l’Antonio Mora Vergés, retratàvem la Torre de Cal Bassacs, i continuàvem fins a creuar el Llobregat, on retrataríem la resclosa que es començava a construir l’any 1869, amb la resclosa començava una història que amb llums i ombres arribaria fins a l’any 2002 quan l'empresa Hilados y Tejidos Fusté S.A. va tancar definitivament.

Teniu dades de l’autor del projecte de la resclosa?.

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2012/08/la-torre-de-lamo-de-cal-bassacs.html

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2012/08/el-tunel-del-carrilet-de-cal-bassacs.html

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/07/escola-publica-de-cal-bassacs-anterior.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/08/el-pont-de-sant-marc-o-del-diable-de.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/03/ermita-de-sant-antoni-de-padua.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/12/sant-marc-de-cal-bassacs-gironella-el.html

Era la darrera sortida abans del confinament, esperem poder continuar amb la nostra dèria de conèixer Catalunya. Mentre això succeeix, suggerim als nostres lectors que ens facin arribar fotografies a coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com on apareguin elements patrimonials d’interès. Estem acabant el ‘material’.

Ens consta que hi ha moltes persones que segueixen – i més en aquests dies de confinament – les nostres publicacions, ells i nosaltres, us agrairem la vostra col·laboració.

Cuidem-nos.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE LES GERMANES DE SANT JOSEP DE CLUNY DE CALDES DE MALAVELLA. LA SELVA. GIRONA

https://agora.xtec.cat/escsantesteve/lescola/historia/
Hi ha constància documental de l’existència de les Germanes de Sant Josep de Cluny que es dediquen exclusivament a l’ensenyament de nenes, en un edifici ubicat al final de la Rambla de Recolons al costat del Bell-estar i ocupant l’espai on s’ubiquen actualment les Germanes Hospitalàries. L’edifici tenia interès arquitectònic dintre del seu estil modernista.

La congregació de les Germanes de Sant Josep de Cluny va ser fundada per la religiosa francesa Anna Maria Javouhey (Jallanges, Borgonya 1779 – París 1851).

L’any 1903, arriben a Espanya les Germanes de Sant Josep de Cluny.

A Catalunya troben aixopluc, entre d’altres, Caldes de Malavella, Barcelona, Sabadell, Terrassa i Granollers, Mollet del Vallès,....

Entre nosaltres, continuaran dedicades a l’ensenyança de noies. Aquests col·legis feien, a més a més, una feina de justícia social, perquè els estats prioritzaven més els centres dedicats als nois, ja que s’integraven en una societat preparada per a l’economia en general, el treball, l’exèrcit i la política; les noies quedaven relegades a les feines de la llar, i poca cosa més.

Aprofiteu aquests dies d’aturada forçosa per buscar imatges i dades de les escoles on anàveu a la vostra infància.

Ens manquem MOLTS edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista. coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

CAN VILAR. VALLGORGUINA. EL VALLÈS ORIENTAL

El Crisant Palau publica imatges fotogràfiques de la Masia coneguda Can Vilar al terme de Vallgorguina, a la comarca del Vallès Oriental.
https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10216317259471677&set=pcb.1132072203804563&type=3&av=400721423462325&eav=Afbp2nTiuyVMSEtN2P-Us9GhwEypeA8XZc5BNhFxJSvsk--VyuYrlgy4aXLKIBWj-k8&theater&ifg=1

Llegia; masia de carener paral·lel i coberta a dues vessants de teula àrab, adossada pel costat de ponent a una torre de planta quadrada d'època medieval. La casa consta de planta baixa i pis, s'hi accedeix per una porta adovellada d'arc de mig punt, sobre la porta hi ha una espitllera i la finestra gòtica que correspon a la sala, que és d'arc conopial amb l'interior lobulat. Les altres obertures són senzilles de forma rectangular emmarcades amb bandes pintades grogues. Cal assenyalar que la façana està arrebossada i pintada, que conserva un rellotge de sol de bona factura i restes d'una pedra clau encastada a la finestra de la planta baixa amb la data "1562" i una roseta sexifolia.

L'estructura interna de la casa respon a la tipologia habitual de les masies del segle XVI. A la part posterior de l'edifici hi ha un gran cos annexa amb grans arcades de mig punt que serveix de magatzem. Segle: XVI.

Quan a la Torre adossada a la masia de can Vilar per l'extrem de ponent. Consta de planta quadrada, tres pisos i golfes, amb coberta a dues vessants de teula àrab, aixecada posteriorment a la construcció de la torre tal com deixa veure la situació de les gàrgoles i la diferència de l'aparell del mur. Els murs estan fets amb carreus regulars a les cantonades i carreuons i còdols a la resta. L'accés a la torre només es pot fer per l'interior del primer pis de la masia, encara que a la planta baixa hi ha una altra porta que dona a la quadra, però que no comunica amb els pisos superiors, està coberta amb volta i no hi ha cap escala. A partir del primer pis les altres plantes es comuniquen per mitja d'una escala de fusta adossada al mur est. La darrera planta està coberta amb volta d'aresta i té una petita obertura per accedir al colomar. Les obertures semblen fetes en època més tardana que la construcció de la torre, sota el teulat hi ha espitlleres a tot el voltant del edifici, a la façana est hi ha tres finestres d'arc conopial amb l'interior lobulat, a la paret de migdia hi ha una sola finestra lobulada a l'alçada del tercer pis, en el mur de ponent una finestra rectangular senzilla i a la banda nord unes finestres tapiades. Cal destacar les gàrgoles que representen diversos animals i un home amb vestit amb túnica i cinturó. Segle: XIV-XV.

El confinament, la constatació que des de TOTES les administracions s‘estan amagant dades, tant de persones infectades com de víctimes, comença a esdevenir insuportable.

Feu-vos una rutina i segui-la:

Aixecar-se
Fer estiraments
Esmorzar
Llegir, escriure, treball amb l’ordinador
Caminar – si no teniu gaire espai, feu-ho sense donar-vos la volta - almenys un hora
Dinar
Veure la televisió
Caminar – si no teniu gaire espai, feu-ho sense donar-vos la volta - almenys un hora.
Llegir, escriure, treball amb l’ordinador
Sopar
Veuré televisió
Anar a dormir

I, si sortim d’aquesta, recordeu qui portava el timó de la nau, quan la pandèmia colpejava amb fúria, Se’ls hauran d’exigir responsabilitats

Que el bon Déu tingui pietat de nosaltres.

CASA JOSEP FONT GUMÀ. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF

Aprofitava que el bon amic Juan Navazo Montero en la seva visita a Vilanova i la Geltrú, retratava una part de la façana de la casa coneguda com Can Font i Gumà, Casa Bultó o Can Bultó i Marquès, situada al carrer de Sant Joan, 31-33.

Patrimoni Gencat ens la descriu com un edifici de grans dimensions, de planta rectangular, que fa cantonada entre els carrers de Sant Joan i de Sant Gervasi, té el pati posterior que dóna al carrer de la Mercè. La façana principal, al carrer de Sant Joan, és de planta baixa, pis i golfes. A la planta baixa hi ha dues obertures d'accés, una d'arc de mig punt i una allindada, i dues finestres rectangulars, que en origen eren portes. Al primer pis hi ha quatre obertures rectangulars i damunt una cornisa de coronament. La façana del carrer de Sant Gervasi és de planta i dos pisos. La façana posterior, que dóna al pati, té un porxo d'arcs carpanells a la planta baixa sota una galeria amb columnes. A la part superior hi ha un terrat. El conjunt presenta esgrafiats geomètrics.

Cap dada de l’esgrafiador, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

Per l’època de la reforma, 1942 , Ferran Serra i Sala (Barcelona, 1905 - 1988) té força números per a ser-ne l’autor.

http://www.academiadelpartal.org/files/n8_127_144.pdf

L'edifici té el seu origen al segle XVIII, segons indica la data que figura a la clau d'una de les portes (1791).

Fou construït com a residència de la família Font.

Una altra inscripció amb la data de 1842 sembla correspondre a una nova intervenció.

A principis del segle XX pertanyia a l'arquitecte Josep Font i Gumà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 23 de gener de 1859 - 4 de juliol de 1922 .

Posteriorment, la casa passà a mans de Josep Maria Bultó Marquès (Barcelona, 1900 - Barcelona, 9 de maig de 1977), que realitzà, l'any 1942, diverses obres de reforma a l'interior i a la façana del carrer de Sant Gervasi, segons projecte de l'arquitecte Carles Marquès Maristany ( 1909-2001 )

La finca va ser adquirida pel Ministerio de Justícia que després d'efectuar les modificacions necessàries, hi instal·là els Jutjats. Ens agradarà tenir noticia de l’autor de les “modificacions necessàries” a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

Si malgrat el desgovern del PSOE/PODEMOS sobreviviu a la pandèmia, poseu Vilanova i la Geltrú el Garraf , .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

No feu però, previsions a llarg termini, entre el canvi climàtic, l’estultícia i corrupció de les elits polítiques, el desastre majúscul de la pandèmia del coronavirus i altres ‘fineses’ que ens tenen preparades , la frase ‘el demà NO existeix’ ha esdevingut més que profètica, oi?.

Us penarà tota l’eternitat si no seguiu el nostre consell