LA REFLEXIÓ DE LA JORNADA.

S’explicava a les històries del temps en que el transport es feia a lloms de besties, i en el millor dels casos en carros, que quan calia llogar un carreter, a banda d’interessar-se per la seva ‘ condició social i familiar’, si era solter o casat, conegut al lloc, de ‘bona fama personal ‘, etcètera, etcètera, sempre, sempre, se li feia la pregunta cabdal. Quantes vegades ha tombat el carro ?.

Vosaltres us fareu la pregunta i posareu la resposta – que no esmentaré fins a l’acabament -, però convindreu amb mi que en aquell temps les coses no es feien ‘perquè si ‘, o seguint les pautes d’algun ‘expert’ – com ara fem - , i dissortadament ens trobem molt sovint literalment ‘ amb el cul a l’aire’, oi ?.

Eren aquells uns temps en els que l’experiència es valorava molt, i tothom guardava un mínim respecte, als cabells blancs que s’identificaven aleshores, con sinònims justament d’equilibri, ponderació i seny.

Això, el respecte i l’educació, no anaven, ans al contrari, contra el que anomenen ara com ‘titulitis ‘ , en cap altre moment de la història, els mestres , apotecaris, metges, advocats, notaris, jutges, arquitectes, enginyers ... han tingut tant alta consideració social. Tampoc òbviament cap persona amb un títol superior, menyspreava – si més no manifestament- el parer de la resta de persones.

Que ha passat doncs en els darrers anys ?. De forma inexplicable – si atenem als resultats obtinguts -, s’ha deixat de banda el criteri de les persones d’experiència, i s’ha confiat cegament en l’ impuls sovint irreflexiu dels joves ‘presumptament més ben preparats de la nostra història’. Els resultats son visibles per arreu del món i no us cansaré fent-ne una relació.

Ah!, que quina era la resposta `’bona’ quan es tractava de llogar un carreter ?. Atès que aleshores no hi havia mòbils, ni serveis d’assistència en carretera - de vegades ni carreteres hi havia -, i els carreters acostumaven a fer els trajectes en solitari, imagino amics lectors que ja teniu una resposta, oi ?

Si teniu dubtes – aquestes coses de vegades passen – sou pregats d’enviar un e.mail a coneixercatalunya@gmail.com


Imatge de ; http://www.museuvidarural.cat/blog/tag/carreters/

SANT ANTONI DE LES CODINES. CENTELLES. OSONA

Entravem a Centelles des de la C-17, ho fèiem pel barri de Sant Antoni situat al SE de la vila. Anàvem l’Antoni Ibáñez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés.

Ens crida l’atenció un campanar de cadireta; més tard sabrem que pertany a l’ antiga capella i hospital del camí ral de Sant Antoni de les Codines dit abans del Congost de les Codines . – el cartell informatiu està malmès, com dissortadament no podia ser d’altra manera- . Segons les cròniques havia estat localitzada dins l'enclavament de l'Aclau de Seva, del municipi de Seva.

La capella es trobava al límit entre les antigues jurisdiccions dels castells del Brull i de Centelles. Els antics senyors de Centelles i els bisbes de Vic, senyors del Brull, hi van crear, entre el 1290 i el 1330, la capella de Sant Antoni, amb sacerdot beneficiat, i un hospital o hostal de camí ral. La capella era un edifici de la darreria del segle XIII, de planta rectangular, d'un estil de transició del romànic al gòtic.

Curiosament el primer nom que va tenir l’actual Centelles , el va rebre del puig o costa de Sant Antoni, travessat per l'antiga via romana i camí ral medieval, conegut abans per Podio regio o Pujolric.

Les exigències d'ampliació de la carretera moderna el 1965 van fer que la capella patís la primera modificació quan es va haver de retallar un metre i mig a conseqüència de l'ampliació del pont que hi havia a la sortida de la població.

Finalment, el 1987 va haver de ser aterrada i traslladada a l'emplaçament actual, dins el municipi de Centelles. Tot i que algunes pedres van quedar sepultades sota la carretera, les de més valor es van recuperar. La benedicció de la nova capella de Sant Antoni es féu al setembre del 1991. D'altra banda, l'hospital fou enderrocat per les obres de la C-17 i només es conserven els finestrals gòtics del segle XV.




Recollirem imatges de la refeta capella; sentim per Sant Antoni Abat, una particular veneració.


El progrés – dissortadament al nostre país - s’associa amb massa freqüència a la destrucció del patrimoni històric; el trasllat de la capella de Sant Antoni de les Codines – amb totes les critiques ‘tècniques’, que vulgueu – és una excepció que cal recollir i difondre.

VALLSANTA. PARADA ARQUEOLÒGICA

M’aturava davant les runes de Vallsanta quan passaven pocs minuts de les 17,00 hores, feia un fred intens, 2 graus positius i el dia queia com un teló [tela gran, de l'amplària de l'escenari, la qual hom pot fer baixar i pujar i, abaixada, tapa l'escenari ]; les ombres ocupaven ràpidament la Vall del Corb mentre recollia les imatges que acompanyaran aquesta crònica.

S’han consolidat les restes de l’església que corresponen al segon temple del monestir, construït en estil gòtic durant el període aproximat de 1345-1350, i també s’han fet treballs per esbrinar el perimetre total que ocupava el cenobi i les edificacions annexes.






Aqui, com al Castell de Guimerà, fora molt interessant plantejar-se una ‘reconstrucció virtual’.

A www.guimera.info a proposta d’un dels membres de l’Associació s’estan fent els treballs preliminars per aconseguir aquesta nova fita.

Un cop feta la feina faig via en direcció a Tàrrega per incorporar-me a l’autovia ; quan la calefacció del vehicle em fa retornar, penso en el gran nombre de monuments que com Vallsanta, s’aixequen a dreta i esquerra d’aquesta via, i pel sol fet de trobar-se en terres catalanes, pateixen un procés que de forma quasi espasmòdica, va de l`abandó al furor arqueòlogic.

RODA DE TER, SEGONS LA GUIA, FRANCISCA SOLER TORRENTGENERÓS.

Anàvem còmodament instal•lats dins del vehicle, el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Uriz, i l’Antonio Mora Vergés, malgrat la intensa boira a l’alçada de Roda de Ter, vaig veure un petit campanar d’espadanya al costat dret en el sentit de la marxa, i sota un intensíssim fred, 3 graus positius, sortíem a donar una ullada.

Roda de Ter destaca pel anomenat ‘pont Vell’ i les dues esglésies, que hi ha a una i altra banda ; la parroquial de Sant Pere de Roda i Santa Maria del Sòl del Pont, ambdues refetes al segle XVIII. La darrera – la que m’havia cridat l’atenció - té una valuosa imatge gòtica de la Mare de Déu sedent amb l'Infant dret sobre el seu genoll esquerre, imatge que fou mutilada el 1936 i restaurada el 1940.

L'antic pont de Roda, situat al mateix lloc que l'actual, donava pas a l'antic camí de França o Strata Francisca i fou edificat o reedificat entre els anys 1094 i 1097, segons que consta per les deixes fetes per a la seva construcció.

A l'extrem de llevant del pont s'havia construït, abans del 1180, una església dedicada a Santa Maria, dita Santa Maria del Cap del Pont, transformada en la parroquial de Sant Pere, amb algunes cases a la seva sagrera, que esdevindrien el centre de la població actual d'ençà del 1332.

Poc després es va edificar una nova església al final del pont, a la banda oposada del riu, coneguda per això com Santa Maria del Sòl del Pont. Ens explicava la Francisca Soler Torrentgenerós, que aquesta imatge fou trobada per uns paletes de Manlleu, que feien o refeien el pont; diu la tradició que varen endur-se la imatge fins al seu poble, i a que a l’endemà quan van tornar a la feina, novament estava en el mateix indret. M’agrada aquesta rondalla relativa a la capella on el dia 7 de maig de 1956, hi van contraure matrimoni Dolors Feixas i Riera i Miquel Martí i Pol, ‘nòvios’ d’ençà que anaven a l’escola.

En les obres de construcció hi va participar Josep Morató i Codina (Vic 1784-1826) el darrer membre de la família d’arquitectes i escultors vigatans. Durant la guerra del francès, l’edifici fou utilitzat com a hospital de sang i va patir greus desperfectes.


El pont i les dues esglésies són encara avui dia l'emblema típic de la vila de Roda de Ter. El pont primitiu fou destruït per una riuada del Ter l'any 1617, refet el 1648 i restaurat de nou el 1710 i en altres ocasions posteriorment. El pont actual, que conserva una part de l'antiga edificació, es considera patrimoni de valor històric i arquitectònic de la vila.



Desprès de baixar amb l’ascensor fins quasi al llit del riu, i recollir-ne imatges malgrat la boira, així com de Sant Pere, ens acomiadàvem de la Francisca Soler Torrentgenerós, - agraint-li la seva extrema amabilitat i cortesia - al costat de Santa Maria del Sòl del Pont.

Antonio Mora Vergés

SANT PERE DE MIERES. LA GARROTXA

Baixàvem de Santa Maria de Finestres, la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, la orografia no ens permet veure des de lluny el petit poble de Mieres, invisible fins que som quasi al davant de l' església parroquial de Sant Pere, que havia estat possessió del monestir de Banyoles.

Pel que fa a l’etimologia del nom; en papers privats, anteriors a l’any mil, la vila ja és citada amb la grafia “Milliarias” que majorment relacionen amb les pedres “milliarias” que es trobaven en les vies romanes i marcaven les distàncies. Sembla que una d’aquestes vies passava per aquesta contrada.

Ens aturarem per recollir imatges d’aquesta Església parroquial de Sant Pere de Mieres , edificada sobre un petit pujol, dominant tot el poble, amb un alt i esvelt cloquer.

No trobem gaire informació : És un edifici d’estil neoclàssic català de 1722, construït sobre una antiga església romànica, de la que es va trobar un fragment del timpà.

Segons les cròniques ; El 866, en un precepte del rei Carles II el Calb a favor del monestir de Sant Esteve de Banyoles, s'esmenta per primer cop l'església i cel•la de Sant Pere de Mieres.

En altres documents es fa evident que l'església depenia del Monestir de Sant Esteve.

En documents posteriors només s'esmenta com església.

L'actual edifici barroc de Sant Pere recorda aquella cel•la, de la que s'ha perdut tot altre rastre.

Ens expliquen – el temple està tancat amb pany i forrellat, mentre que el cementiri és totalment accesible – que la pica baptismal és obra del segle XVI. Consta també que, per contracte escrit, el rector i el batlle Berenguer Des Parerol van firmar un document amb el gran pintor del gòtic català, Lluís Borrassà, que el comprometia a pintar un retaule a dita església. Sembla que aquesta joia pictòrica va perdurar fins el segle XVIII.

Per la seva ubicació, la població ha sofert en diverses ocasions les conseqüències d’insurreccions i guerres :

Mieres va tenir un paper força destacat, durant les lluites dels remences que afectaren Catalunya a la segona meitat del segle XV ; al mes de setembre del 1484 es va produir l'anomenat alçament de Mieres, en què els pagesos, armats, sota les ordres de Pere Joan Sala, atacaren la comitiva de l'algutzir reial Gilabert Salvà, que anava acompanyat del veguer de Girona i Besalú i d'altres autoritats, quan pretenia d'executar els béns dels pagesos remences que no volien pagar els censos i les tasques. La victòria inicial es veié compromesa per l'arribada del lloctinent de Catalunya Enric d'Aragó i Pimentel, però quan aquest es retirà, Sala aconseguí de propagar la insurrecció a tota la Garrotxa, les Guilleries, el Montseny, la Plana de Vic, la Selva i el Gironès.

Mieres fou també escenari d'alguns enfrontaments durant la guerra del Francès: al febrer del 1812 el guerriller Rovira situà el seu regiment a la línia Amer-Mieres per tal d'oposar-se al moviment de les tropes franceses sobre Olot, i al cap d'uns quants dies va aconseguir de dispersar una columna napoleònica que juntament amb el conegut bandoler Boquica intentava d'apropar-se a Olot.

MONESTIR DE SANT PAU DEL CAMP. BARCELONÈS

En aquesta ocasió la destinació del Feliu Añaños i Masllovet i la seva esposa, la trobem al final de la ronda i carrer de Sant Pau tocant el Paral•lel.

El lloc va merèixer una molt especial atenció del Josep Salvany Blanch, 1866 – 1829, que en successives visites recollirà una munió d’imatges, que custodia avui la Biblioteca de Catalunya, dins de l’anomena’t FONS FOTOGRÀFIC SALVANY. Les imatges en blanc i negre pertanyent a la col•lecció esmentada.

Sant Pau del Camp és un dels conjunts monàstics catalans més mal documentats en relació a la seva importància monumental i també tenint en compte el fet que es troba en una ciutat important.

L’any 985 en fons documentals s’esmenta una església dedicada a Sant Pau. En un altre document de finals del segle X hom hi troba la referència d’un monestir, però tot fa pensar que llavors no tenia comunitat i, per tant, es tracti d’un record d’un monestir que en aquell moment s’havia perdut. La llacuna en la documentació podria justificar-se per la destrucció patida per l’atac a Barcelona d’al-Mansur que podria haver fet desaparèixer completament els arxius, i més si tenim en compte l’aïllament en que es trobava el lloc en aquella època.

En el segle XVI es va trobar al monestir la làpida sepulcral del comte Guifré Borrell, mort el 911. Això ha fet pensar que en aquell any devia existir un monestir amb prou entitat perquè el comte de Barcelona s’hi fes enterrar. Després la comunitat es devia perdre, donat que en diferents documents on es relacionen monestirs de Barcelona de l’època, aquest no hi figura.

La segona fundació del monestir, va tenir lloc per voluntat de Geribert Guitard i la seva segona esposa Rotlendis, com ho confirma una butlla papal d’Urbà II. Aquesta donació es va fer posant el nou cenobi sota la tutela de Sant Cugat del Vallès, que s’havia d’encarregar d’impulsar-lo. En una làpida sepulcral de Guillem de Bell-lloc, descendent dels fundadors i datada el 1307, esmenta que el 1117 va passar a dependre de la Santa Seu, però va continuar estant molt vinculat a Sant Cugat.

Sant Pau del Camp no va passar mai de ser un petit monestir, sense massa vitalitat, però amb alguna peculiaritat, com ara que va ser molts anys la seu de la reunió dels capítols de la Confederació Claustral Tarraconense i del seu col•legi.

L’església que es conserva, és molt probablement la que es va aixecar en la segona fundació, en el primer quart del segle XII, bé que pot tenir elements anteriors i també de posteriors.






La portalada té dues columnes, una a cada cantó, rematades per capitells i impostes antics (del segle VI o VII) entre les que hom troba una llinda amb una inscripció, ara de difícil lectura. El timpà està decorat amb un relleu molt deteriorat de Crist entre els sants Pere i Pau. Completa el conjunt els símbols dels evangelistes, el lleó de sant Marc i el bou de sant Lluc als costats del timpà i més amunt l’àngel de sant Mateu i l’àliga de sant Joan. A sobre, un altre relleu circular amb la mà de Déu.




Malgrat les irregularitats són difícils de veure directament, Sant Pau del Camp és un edifici bastant guerxo; la nau perd l’alineació des del creuer i l’absis del nord també està una mica girat. L’encreuament de la nau i el transsepte està cobert per una cúpula, de base quadrada, que passa a octogonal per mitjà de quatre trompes. Té quatre finestres circulars i presenta exteriorment un cos octagonal de base quadrada.




El claustre és l’element més característic del monestir. Està situat al sud de l’església, de planta sensiblement quadrada. Té un pilar quadrat a cada angle i quatre pilars més entre ells. Entre els pilars es troben parelles d’arcs suportats per columnes i capitells. La característica del claustre la trobem en els arcs lobulats, no tots iguals, ja que n’hi ha de tres i de cinc lòbuls per cada arcada.
Les columnes i capitells no són unitaris, n’hi ha de dimensions diferents i la decoració que presenten també varia molt: vegetal en la seva majoria i també amb animals fantàstics.



Estem delerosos de tenir entre les mans la propera crònica del Feliu Añaños i Masllovet

SANTA MARIA DE GRANOLLLERS DE ROCACORBA.

Havíem creuat la Vall dels Oms, la terra que els celtes coneixien com DALO LEMANA, més tard el romans VALLIS LEMENA, i en els nostres dies com la Vall de Llémena; la foscor començava a ensenyorir-se de la contrada quan ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, davant la façana de Santa Maria de Granollers de Rocacorba; amb l’ajuda del flaix , recollíem imatges de la porta d'arc rebaixat motllurat i remarcat amb un fris de línies barroques, la fornícula amb la imatge de la Mare de Déu i el rosetó, i el campanar de torre de planta quadrada; ens calia superar un fil elèctric pel bestiar per poder accedir a veure l’absis poligonal.

L’església parroquial de Santa Maria de Granollers va ser donada el 1065 per Guillem Guifre, en el seu testament, a la canònica gironina. El monestir d'Amer posseí terres en aquesta parròquia. L'edifici actual, d'una nau, és una construcció barroca del segle XVIII.

Prop de l'església, hi ha les restes del que fou l'antic castell de Granollers, avui transformat com a habitatge; aquest castell fou el centre de la baronia de Granollers, que va ser cedida el 1379 a Pere Galceran de Cartellà i de Sant Vicenç, senyor de Cartellà; després passà als Ardena de Sabastida, als Rocabruna i als Montoliu.

S’explica per la contrada que a Granollers de Rocacorba, va néixer el que va ser cabdill dels remences radicals, Pere Joan Sala. Pagès d'ofici , va encapçalar la segona guerra remença, que comença amb l'Alçament de Mieres el 1484.

Aconseguí propagar la insurrecció a la Garrotxa, les Guilleries, el Montseny, la plana de Vic, la Selva i el Gironès, entrant a les principals poblacions sempre en nom del rei, èxit ràpid i brillant que sempre ha fet sospitar una amagada complicitat reial.

Pel gener del 1485, amb quatre-cents pagesos derrotà la host del veguer de Barcelona, Antoni Pere de Rocacrespa, a Montornès, i s'apoderà després de la mateixa vila de Granollers, des d'on irradià la insurrecció pel Vallès, el Maresme i el Baix Llobregat.

Sala fou derrotat finalment a Llerona el 24 de març de 1485 per l'exèrcit format pel lloctinent general de Catalunya, l'infant Enric d'Aragó, el conestable Joan de Cardona i el conseller en cap barceloní Jaume Destorrents. Fet presoner i conduït a Barcelona, on fou esquarterat i penjat l'any 1485.

La revolta remença va aconseguir que Ferran II, fill de Joan II, s'impliqués en el cas dels remences i dictés la Sentència Arbitral de Guadalupe.

La sentència va perdonar els revoltats però va ser implacable amb els caps de la revolta.

Les injustícies semblem més evidents en aquestes terres serenes, on els oms acompanyen la cantarella de l’aigua que baixa de Sant Aniol.

EL PONT MEDIEVAL DE LA RIERA. SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA

Plovia intensament quan aturàvem els vehicles al Parc de la Riera, el Sergi i la Ester, excel•lents en el seu rol de sherpa, volien arrodonir el matí amb la visió d’aquest pont medieval, al redós del que s’ha fet un Parc d’esbarjo i un seguit de recorreguts de natura.

Ens encanten els ponts medievals i, sobretot, els de muntanya, allunyats de les concentracions urbanes, acostumen a ser d’un sol arc que s’aferra sobre la roca viva d'ambdós marges, a vegades tan subtilment que costa esbrinar a partir de quin punt és de l'home, que construeix i posa pedres, per sobre de la feina feta per la natura.

Per reforçar més l’arc i facilitar els relliscar de les aigües per la sola, es donava a aquesta la forma de llom d'ase, però amb pendents suaus per facilitar el pas de persones i animals sense masses dificultats.

No he sabut veure – insisteixo en que plovia intensament i la humitat ho cobria tot - els forats que a banda i banda del pont, permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindri o cintra,[ Bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau.] El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col•locava la clau i tot el conjunt esdevingués sòlid i resistent per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua.

Els ponts han exercit des de l’antigot una fascinació quasi màgica sobre els homes, a Roma els encarregats d’erigir-los s’anomenaven pontífexs, literalment ‘faedors de ponts’ , les seves funcions anàvem més enllà de les merament tècniques, ja que ells eren els encarregats d’oferir sacrificis a les deïtats fluvials per amansir la seva colera. El gran prestigi d’aquest col•lectiu quin màxim responsable rebia el títol de summe pontífex , va fer que amb l’arribada del Cristianisme la designació quedes reservada únicament al papa de Roma.

L’església s’ocuparà d’arranjar i bastir nous ponts per facilitar el trànsit dels fidels, en aquesta tasca els fraters pontifici - una mena d’ordre d’enginyers – s’encarregarà d’assessorar en la construcció d’aquestes infraestructures.

La complexitat i l’audàcia d’alguns ponts medievals, va portar al poble senzill, a relacionar la seva construcció més en l’acció del maligne, que en l’activitat de l’església, i per arreu van sorgir les llegendes del Pont del Diable.

El pont del Sergi i l’Ester, damunt del llit del riu Ges, conegut com el Pont de la Riera, és un magnífic exemple del llegat històric dels nostres avantpassats.

ELS GEGANTS DE LA GREVOLOSA. SANT ANDREU DE LA VOLA.OSONA

Havíem sortit del Vallès a les 7,00 amb una temperatura de 3 graus positius, creàvem la Plana de Vic sota una intensa boira, i amb una temperatura ambient de -2 graus, i quan assolíem el punt de trobada, a la sortida de Torelló de l’autovia C-37, al voltat de les 8,00, el termòmetre marcava tres graus positius. Ens esperaven el Sergi i la Ester, que ens faran de sherpa, per les terres altes , sota les collades de Bracons.

Deixem l’autovia per agafar l’antiga carretera BV-5224, superem el petit nucli de Sant Andreu de la Vola, i continuem l’ascensió fins el quilòmetre 23'5 on deixem els cotxes aparcats al costat de la carretera. Des d`aquest punt surt el camí que ens portarà a la fageda de la Grevolosa al cap d'uns trenta minuts de caminada (seguim les marques grogues).

Avui la frase ‘el nom no fa la cosa’ recupera tot els sentit, la fama merescuda d’aquesta fageda, s’ha construït mitjançant la colonització de l’indret pels faigs, facilitada possiblement per la sobreexplotació del grèvol. A dia d’avui existeixen poques grevoledes, a causa de l'acció de l'home que ha utilitzat la seva fusta per a diferents finalitats.

En el mon rural les qualitats del grèvol, una fusta que resisteix molt la humitat i que aguanta la podridura , va fer que majoritàriament s’utilitzessin per construir cledes pel bestiar, o per fer estaques de tanques o particions de finques.

Pels usos tradicionals abans, i per l’excessiva demanda nadalenca, l'espècie ha disminuït tant que avui es troba sota protecció.

Les grevoledes pures es caracteritzaven per formar un bosc molt dens que deixa passar poc la llum, això feia que en seu l'interior, poguessin créixer poques plantes; l'ombra que regnava en el seu interior, les convertia en refugi habitual del bestiar a l'estiu, això justament va provocar primer la seva transformació, i posteriorment la seva quasi desaparició, ja que perquè pogués entrar el bestiar, s'anaven tallant els arbres més grans.

Amb el temps - com en el cas de la fageda de la Grevolosa- s'han format grevoledes secundàries, constituïdes per molts exemplars de rebrot, més prims i menys vigorosos.

Havíem sentit parlar de faigs de mides extraordinàries, i pensàvem – honestament ho confesso - que potser no n’hi hauria per tant, les explicacions es quedaven curtes !. El lloc és poblat per centenars : n'hi ha que arriben al metre de diàmetre i depassen els trenta metres d'alçada. Sens dubte teníem al davant els exemplars de faigs més alts de Catalunya, aquí i allà observem el cartell que indica que han estat catalogats com a arbres monumentals de Catalunya.

Que podem dir la fageda de la Grevolosa ?. Per descomptat deixar constància de trobar-nos en un lloc natural encisador, màgic, poblat per amables gegants, que estenen una bonica catifa sobre els de senders que ens permeten recórrer la fageda i gaudir del silenci i la penombra.Les previsions del Servei Meteorològic de Barcelona, no s’han complert i mentre desfem els nostres passos, penso que certament el bon Déu ajuda als matiners.

Pel Sergi i l’Ester, el nostre infinit agraïment per la seva eficient tasca de sherpa. Esperem gaudir-ne en més ocasions.

Quan al quan al topònim Torelló, consultarem l’Onomasticon del mestre Joan Coromines i Vigneaux.

SANT VICENÇ DE CANET D’ADRI. GIRONÉS

Arribàvem a Canet d’Adri prop de les 21,00, la nostra destinació era el Restaurant la Sala, situat face to face, de l’església parroquial de Sant Vicenç. Ens calia fer temps – obren just a les 21,00 – i ens atansàvem fins al temple.

Les fotografies nocturnes, malgrat les limitacions del nostre equip, permeten fer-se una idea de les proporcions del temple, precedit pel cementeri, quina tanca – situada en primer pla – ressalta amb excés.

El lloc és documentat com a parròquia ja al segle XI, quan apareix com a Sant Vicenç d'Adri (Sancti Vincentii de Adrio) el 1078 en la venda d'un alou situat en aquesta parròquia, les afrontacions del qual són, a llevant i a migdia, el Riu-sec i la riera de Tornavells, respectivament; a ponent, la vila rural de Canet i, a septentrió, la vila rural Folliana.

L'església és romànica, del s XI; se'n conserven sense alteració tres absis exteriors amb lesenes que divideixen els paraments i que aparentment suporten arcs llombards.

El 1386 els habitants de Canet sol•licitaren d'acollir-se al règim municipal de Girona. D'aleshores ençà Canet tingué la consideració de carrer de Girona

Al segle XIV va ser necessari reforçar l'estructura del temple pel mal estat de conservació. Dos segles més tard es va reformar completament l'edifici afegint-t'hi un campanar de torre i s'hi va adossar una torre en el mur sud , deixant pràcticament oculta la factura romànica.

El temple té planta basilical amb tres naus curtes que estan acabades en tres absis semicirculars. Les naus estan cobertes amb voltes de canó reforçades per arcs torals, que es sustenten en pilars cruciformes i pilastres adossades als murs laterals. Durant la reforma del segle XVI es van substituir els pilars més propers a la zona presbiterial per una gran arcada.

La capçalera és l'element romànic més visible des de l'exterior. Els absis estan decorats amb arcuacions cegues i lesenes. Corona aquesta part del temple el campanar de torre. S'alça sobre la nau principal i té una alçada de dos pisos.

La porta d'accés, situada als peus de la nau, està decorada amb elements gòtics, on trobem àngels i bèsties. A la llinda s'hi pot observar gravada la data de 1560.

 Sopàvem magníficament – les racions son massa generoses a la Sala - , que fa dels esmorzars de forquilla i ganivet, una veritable especialització.

El Josep Borrat, publica  el 15.04.2021 una fotografia magnifica, Sant Vicenç de Canet d'Adri - Camps de colors

Mn. Josep Maria Viñolas Esteva. ( Salitja , la Selva, Girona,  10-03-1966) , publicava els Goigs que es  cantaven en aquesta església parroquial.

SANT PAU D’ORDAL. ALT PENEDÈS

Anàvem al terme de Subirats, que amb una extensió territorial de 55,92 km2, és el municipi més extens de l'Alt Penedès. La nostra destinació en aquesta ocasió és el poble de Sant Pau d'Ordal , cap de municipi.

L'església parroquial de Sant Pau d'Ordal, refeta desprès del genocidi 1936-1939 , existia ja el 1059 i depenia dels senyors del castell de Subirats, que el 1095 la cediren al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs. Des d'aquest moment formà una quadra que fou de domini de Sant Sebastià dels Gorgs, i més tard, de Montserrat, fins que al principi del segle actual es fusionà amb el terme de Subirats, del qual ja depenia originàriament.

De la primitiva obra romànica només queda el sector de la portada, la base del campanar i – segons ens expliquen , l’església està tancada amb pany i forrellat - una pica baptismal d'immersió adossada al mur meridional de l'església. El clos del que fou cementiri presenta un lamentable estat d’abandó i incúria.




Davant les proporcions d’aquesta església, sobta constatar que la informació disponible és tant i tant minsa.

El topònim Ordal apareix vinculat a la parròquia de Sant Pau, l’hagiotopònim de la qual és esmentat força abans i tot sol; això permet formular a Llorac la hipòtesis que el topònim d’Ordal es forma en aquest lloc. Considerant que el nucli antic de Sant Pau es situa en una fondalada humida, regat antigament per aigua que provenia de la riera i de les fonts dels voltants, sembla plausible aquesta hipòtesi.

El nom d’Ordal derivaria del mot “hortal”, això és, lloc on es planten hortalisses. No és fins a mitjans del segle XIV que el topònim d’Ordal passa de la parròquia al poble actual.

Fonèticament, la variació de la consonant t-d que va del mot “hortal” al mot “Ordal” és normal en el llenguatge verbal d’època medieval.

“Hortu” és la paraula llatina de la qual deriva “hortal”. Si bé no trobem cognoms amb la forma “Ordal”, sí que n’hi ha que deriven de la forma genuïna Hortal, com, Horts, Hortalà, etc.

La tendència centralitzadora , sota el pretext d’un estalvi públic, propiciarà la reducció de més i més Ajuntaments; en aquest cas concret podria donar-se la paradoxa, que això permetés reconstruir el terme medieval, amb capital ara a Sant Sadurní d’Anoia.

Aquí com a la resta de Catalunya – i àdhuc d’Espanya – ens toca practicar aquella antiga tècnica policial, ‘esperar i ver’.

A http://www.ajsubirats.org/memoria_historica.asp curiosament podem trobar testimonis, que no sabem del cert si mes que del passat, son premonicions del proper futur.

Església parroquial de Sant Martí de Llémena. Gironès

Les ombres començaven a ensenyorir-se de la Vall de Llémena quan aturàvem el vehicle a la Plaça de Sant Martí; ens calia pujar , a la Maria Jesús Lorente Ruiz i a l’Antonio Mora Vergés, unes escales per accedir al pla del cementiri i l’església. N’hi ha constància documental l’any 1031 i el 1065, per la seva pertinença al capítol de la catedral de Girona.

L’any 1698 era lloc reial.



L’any 1761 es va reformar completament el temple, aprofitant una part dels seus murs romànics. Durant aquesta reforma es va canviar l'orientació del temple, obrint la nova façana on abans hi degué haver un absis. En canvi el mur de ponent, on es creu que estava l'antiga porta d'accés, ara fa les funcions de capçalera. Externament només és visible la part superior, ja que la resta ha quedat colgada per terres. En aquest sector encara es pot veure una finestra de grans dimensions i el traçat de l'antic pendent de la teulada.


L'altre element romànic conservat és la torre campanar, ampliat amb un pis més durant la reforma. Encara es conserva el ràfec que hi havia sota la teulada original. En els murs nord i sud s'entreveuen les antigues finestres romàniques.

És una construcció d'una nau amb capelles laterals. La façana, molt senzilla, està precedida per un pòrtic de teulada a doble vessant i teules pintades, sostingut per dues columnes de pedra. El campanar és de torre de planta quadrada i coberta piramidal. En unes restauracions es van descobrir restes de pintura mural a l'interior de l'església.

En la tasca de recollir imatges, ens cal situar-nos al límit físic del cementiri; aquí com esmentàvem a Santa Maria de les Encies, paradoxalment les tombes i rinxols aporten una pàtina de vida al clos parroquial.

Ja és fosc quan acabada la tasca tornem al vehicle, tenim encara una estona de viatge fins arribar al Nus de Pedra, residència rural, situada a la propera població de Llorà on sojornarem.

Ens queda molt per veure a la Vall dels Oms, dividida artificiosament entre les comarques del Gironès i la Garrotxa.