Ens trovabem amb la Irene Tironi Laporte a Moià, anavem a recollir imatges d’algunes poues de glaç: la Franquesa, la Fàbrega, la Vinyota, el Revitllat,....
A http://www.xtec.es/~jgirabal/materialsgeolo/pousgel.pdf podreu veure un esquema senzill i entenedor de com funcionava aquesta activitat econòmica.
Algunes dades històriques :
A mitjans del segle XVII, va començar a florir la indústria del glaç, que va mantenir-se viva, en alguns casos, fins a mitjans del segle XX i va donar vida a una bona colla de jornalers que miraven de treure profit de la climatologia adversa a l’hivern. Així doncs, començaren a construir poues a prop de les rieres per tal de disposar d’aigua, i ben aviat es començà un procés de comercialització del glaç, el qual era trasportat majorment a Barcelona.
La temporada començava amb la neteja de les poues i la preparació dels embassaments propers a elles per tal que, a les primeres glaçades, s'hi glacés l'aigua acumulada i poder emmagatzemar el glaç. També es treia profit de la neu, llavors més abundant que avui en dia. L'empouament es feia mitjançant pisos, cobrint de cap a cap la poua de glaç o neu glaçada i quan ja s’havia omplert un sostre, al damunt s’hi tirava un bon gruix de boll ben aplanat, el qual feia de junta de separació de l’altre capa de glaç i evitava que s’enganxessin unes capes amb les altres, fins a tenir-la plena. El glaç d’aquesta manera no és fonia i es conservava intacte fins arribar la primavera i encara quan hom el treia fora. Quan el temps ho permetia, els jornalers començaven a treure’l, aparellar els carros i les mules i començar el transport, que es feia de nit i, principalment, cap a Barcelona. El transport era llarg i laboriós i calia apressar-se ja que la mercaderia era fràgil a l’ambient climatològic. Tot i això arribava en bones condicions.
Joan Capdevila, en el seu article Les poues, una indústria desapareguda" ens diu :
http://www.castelltersol.cat/fitxer/292/historia%20poues.pdf
Ens diu : La indústria del gel tenia al seu patró ; Sant Gaietà, el qual té dedicada una ermita a escassa distància de la Ginabreda i a uns dos-cents metres de la carretera de Castellterçol a Moià, en el terme municipal de Castellterçol. Per la festa patronal del gremi, Sant Gaietà, s’hi feien lluïdes trobades (aplecs), on tots els del gremi i els amics i jovent, hi celebraven l’aplec. Es feia una missa solemne en la que solia cantar el Cor Parroquial; després en eixint de missa, es jugava a la virolla i s’hi rifaven llonganisses, coques i ous. Esmenta l’existència d’unes fotografies de primers del segle XX de Josep Gallés on s’hi veuen a moltes persones davant l’ermita, i moltes dones duuen un pa rodó sota l’aixella. Es pregunta : Els rifaven? Els donaven els del Gremi als més pobres? Aneu a saber... Cap al tard s’acabava la festa amb el cant dels goigs.
Precisament en una de les llindes de pedra laterals de l’esmentada capella, hi ha una inscripció gravada, esborrada parcialment pel temps i la desidia, en la que podia llegir-se en llatí: «BENEDICITE GELU ET FRIGUS, DOMINO. BENEDICITE GLACES ET NIVES, DOMINO.» Es a dir, gel i fred, beneïu el Senyor, glaços i neu, beneïu el Senyor».
Amic lector, ens agradaria tenir accés a les fotografies que esmenta en Joan Capdevila, i a qualsevol altra en la que quedi reflectida aquesta activitat. Si ens podeu ajudar a aconseguir-les des d’ara gràcies.
Recolliríem imatges també de la font de la Vinyota [ encàrrec del Feliu Añaños i Masllovet, per la Galeria fotogràfica de http://www.moianes.net/ ], i del Castell i ermita de Sant Miquel. Perquè, A qui li amarga un dolç, oi Irene ?
Antonio Mora Vergés
El Comunidor de Sant Joan d'Oló.
El Monestir de Santa Maria de l’Estany, va patir entre els anys 1362 i 1436 un període de greus tensions, que propiciarien que l’any 1395 s’incendies l’Abadia, i la comunitat marxes de l’Estany durant 41 anys. Els problemes s’iniciaren amb la compra del castell i el terme d’Oló l’any 1362.
L’ermita de Sant Joan d’Oló i sobretot el seu comunidor (*), coneixen alguns detalls d’aquesta història que ara us desvetllaré :Desprès de la compra del castell i terme d’Oló, la comunitat de l’Estany per tal d’assegurar-se la obediència dels nous vassalls i serfs, va nomenar com a Ordinari de la Parròquia a un dels seus membres, fent retornat al bisbat al que fins aleshores, amb gran estimació per part del poble, havia desenvolupat aquesta tasca.
El nou capellà era alhora representant del senyor feudal, i així com va excel·lir en la funció repressiva, va guanyar-se ben aviat l’odi dels veïns, que pregaven al bon Déu perquè posés fi a tanta ignomínia.
Era habitual [encara que no just, val a dir-ho] , que de les collites se’n fessin tres parts, una pel senyor feudal, una pel serf, i l’altra per reservar el planter per la propera sembra; el sacerdot i nou castellà d’Oló, va establir que se’n havien de fer quatre parts : una pel senyor feudal, el Monestir de Santa Maria de l’Estany, una pel serf, una pel castellà d’Oló, i la darrera per la sembra.
Les dietes ja curtes dels serfs es van escurçar una mica més encara, i en el període de 3 anys, van morir fins 15 criatures literalment de fam!.
L’antic senyor d’Oló, va posar en coneixement de l’Abad de l’Estany aquesta situació abusiva, i la resposta de l’Abad, va ser la de donar el seu suport a les actuacions del capella.
Mai fins aleshores els serfs d’Oló havien patit la practica dels mals usos feudals; era aleshores normal, que el sacerdot visques maritalment amb una dona, a la que s’anomenava barjaula o amistançada [en llengua castellana, barragana], però va ser motiu d’especial tensió el fet que el sacerdot i castellà d’Oló, es reserves el dret d’accedir carnalment en primer lloc, a la núvia desprès de la cerimònia de casament; això era el mal anomenat dret de cuixa, que tenia el seu origen en la cerimònia de submissió en que el matrimoni de serfs, agenollats davant del senyor feudal, permetien que aquest els poses la cama pel damunt, en senyal clara per a ells i per a tothom que estaven per sota d’ell i l’havien d’obeir (fins aquesta cerimònia s’havia deixar de practicar en el període anterior a la dependència de la Comunitat de l’Estany).
A mesura que passaven els anys, l’odi dels serf d’Oló, creixia i creixia, i les pregaries a Déu perquè poses fi a aquell estat de coses – sempre al marge de l’església oficial - van finalment obtenir el seu resultat; expliquen les cròniques que a l’estiu de 1395, va donar-se una tempesta d’excepcional virulència, amb pluja, pedra i vent, que a banda de malmetre les collites , de trencar arbres i arrasar boscos, posava en risc cert les teulades i àdhuc les mateixes cases.
Malgrat l’odi que sentien pel seu sacerdot, van anar fins a Sant Joan d’Oló on es trobava el prevere a demanar-li que per amor a Déu, intentes comunir aquella tempesta.
El clergue es sabia indigne i per un moment va tenir por, però la presència de la seva barjaula i d’alguns serfs li van fer confiança, i va entrar a la sagristia de l’ermita per vestir-se amb els guarniments sacerdotals, en acabar , sota la pluja, va caminar fins al comunidor, un cop dins i quan ja tenia obert el breviari justament per les oracions que cal dir en situacions com aquella, un llamp va fulminar-lo sense tocar els suports i el sostre del comunidor ! .
Tot seguit la turmenta es va deturar i el sol va lluir amb tota la seva bellesa i esplendor.
El foc que va consumir el cos i l’ànima del impiu representant del Monestir de Santa Maria de l’Estany, aquell any mateix, reduiria a runes l’Abadia des d’on tant i tant dolor s’havia infringit a la bona gent d’Oló.
Val a dir que l’exercici de l’imperi que tenia el Monestir, tot el Moianes, i fins algunes poblacions que es troben lluny d’aquestes terres, van patir tota mena d’abusos.
(*)Comunidor : Petita edificació en forma de porxo obert als quatre vents, cobert, situada prop de l’església , on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.
(**)Comunir : Conjurar ( el mal temps ) amb oracions o exorcismes.
© Antonio Mora Vergés
L’ermita de Sant Joan d’Oló i sobretot el seu comunidor (*), coneixen alguns detalls d’aquesta història que ara us desvetllaré :Desprès de la compra del castell i terme d’Oló, la comunitat de l’Estany per tal d’assegurar-se la obediència dels nous vassalls i serfs, va nomenar com a Ordinari de la Parròquia a un dels seus membres, fent retornat al bisbat al que fins aleshores, amb gran estimació per part del poble, havia desenvolupat aquesta tasca.
El nou capellà era alhora representant del senyor feudal, i així com va excel·lir en la funció repressiva, va guanyar-se ben aviat l’odi dels veïns, que pregaven al bon Déu perquè posés fi a tanta ignomínia.
Era habitual [encara que no just, val a dir-ho] , que de les collites se’n fessin tres parts, una pel senyor feudal, una pel serf, i l’altra per reservar el planter per la propera sembra; el sacerdot i nou castellà d’Oló, va establir que se’n havien de fer quatre parts : una pel senyor feudal, el Monestir de Santa Maria de l’Estany, una pel serf, una pel castellà d’Oló, i la darrera per la sembra.
Les dietes ja curtes dels serfs es van escurçar una mica més encara, i en el període de 3 anys, van morir fins 15 criatures literalment de fam!.
L’antic senyor d’Oló, va posar en coneixement de l’Abad de l’Estany aquesta situació abusiva, i la resposta de l’Abad, va ser la de donar el seu suport a les actuacions del capella.
Mai fins aleshores els serfs d’Oló havien patit la practica dels mals usos feudals; era aleshores normal, que el sacerdot visques maritalment amb una dona, a la que s’anomenava barjaula o amistançada [en llengua castellana, barragana], però va ser motiu d’especial tensió el fet que el sacerdot i castellà d’Oló, es reserves el dret d’accedir carnalment en primer lloc, a la núvia desprès de la cerimònia de casament; això era el mal anomenat dret de cuixa, que tenia el seu origen en la cerimònia de submissió en que el matrimoni de serfs, agenollats davant del senyor feudal, permetien que aquest els poses la cama pel damunt, en senyal clara per a ells i per a tothom que estaven per sota d’ell i l’havien d’obeir (fins aquesta cerimònia s’havia deixar de practicar en el període anterior a la dependència de la Comunitat de l’Estany).
A mesura que passaven els anys, l’odi dels serf d’Oló, creixia i creixia, i les pregaries a Déu perquè poses fi a aquell estat de coses – sempre al marge de l’església oficial - van finalment obtenir el seu resultat; expliquen les cròniques que a l’estiu de 1395, va donar-se una tempesta d’excepcional virulència, amb pluja, pedra i vent, que a banda de malmetre les collites , de trencar arbres i arrasar boscos, posava en risc cert les teulades i àdhuc les mateixes cases.
Malgrat l’odi que sentien pel seu sacerdot, van anar fins a Sant Joan d’Oló on es trobava el prevere a demanar-li que per amor a Déu, intentes comunir aquella tempesta.
El clergue es sabia indigne i per un moment va tenir por, però la presència de la seva barjaula i d’alguns serfs li van fer confiança, i va entrar a la sagristia de l’ermita per vestir-se amb els guarniments sacerdotals, en acabar , sota la pluja, va caminar fins al comunidor, un cop dins i quan ja tenia obert el breviari justament per les oracions que cal dir en situacions com aquella, un llamp va fulminar-lo sense tocar els suports i el sostre del comunidor ! .
Tot seguit la turmenta es va deturar i el sol va lluir amb tota la seva bellesa i esplendor.
El foc que va consumir el cos i l’ànima del impiu representant del Monestir de Santa Maria de l’Estany, aquell any mateix, reduiria a runes l’Abadia des d’on tant i tant dolor s’havia infringit a la bona gent d’Oló.
Val a dir que l’exercici de l’imperi que tenia el Monestir, tot el Moianes, i fins algunes poblacions que es troben lluny d’aquestes terres, van patir tota mena d’abusos.
(*)Comunidor : Petita edificació en forma de porxo obert als quatre vents, cobert, situada prop de l’església , on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.
(**)Comunir : Conjurar ( el mal temps ) amb oracions o exorcismes.
© Antonio Mora Vergés
dijous, 29 de maig del 2008
L'arxiu Gavín s'instal·la al monestir de les Avellanes
Cap al mes de juny de 2005, el senyor Josep Maria Gavín i Barceló, fundador del conegut Arxiu Gavín, es va posar en contacte amb els Germans Maristes per tal de fer-ne donació, amb la finalitat de trobar-li una localització més definitiva i estable —el monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes— i, sobretot, una certa continuïtat. Ell coneixia molt bé aquell indret, que ja havia fotografiat en diverses ocasions per al recull d’esglésies de Catalunya; i també havia mantingut contactes amb el germà Eduardo Corredera, un dels nostres historiadors del monestir.
A poc a poc, vam anar aprofundint en la coneixença mútua, i els Germans Maristes ens sentírem en condicions d’acceptar aquesta donació, amb les millors disposicions de col·laborar en la preservació i millora d’un patrimoni cultural per al nostre país.
L’Arxiu Gavín és un exemple de l’estima per les “coses de casa”, totes elles petites i gairebé insignificants en la seva individualitat, però que, aplegades en el seu conjunt, esdevenen el testimoni d’una època i d’unes sensibilitats que la recerca històrica sempre agrairà, i que tots els qui estimem la nostra terra fàcilment podem apreciar com a part del nostre patrimoni i una referència més de la nostra identitat.
Els anys 1985-87, el senyor Gavín va voler vendre bona part del fons acumulat fins a aquell moment a la Generalitat de Catalunya, amb la intenció d’obtenir uns recursos que l’ajudessin a continuar la seva tasca. Malgrat les limitacions de l’operació, va poder obtenir el suficient per sostenir la tasca que tant l’engrescava. La realitat actual de l’Arxiu Gavín, gairebé 20 anys després, és ben diversa de l’original: l’Arxiu ha augmentat ben bé dues terceres parts, que restaven propietat del senyor Gavín fins que n’ha fet donació als Germans Maristes. Per tal de mantenir la unitat de l’arxiu, vista la continuïtat dels materials en les dues etapes, i que el valor ve donat pel conjunt com un tot, en el qual sigui possible de trobar la seqüència més llarga possible en l’objecte de recerca, la Generalitat va accedir ben cordialment a fer cessió del seu material. L’acord finalment se signà el 20 de juny de 2007.
Mentre s’estaven duent a terme totes aquestes tramitacions, els germans maristes han adequat un immoble autònom dins del conjunt d’edificis del monestir de les Avellanes. Prèviament havia estat una fusteria, on es feia el mobiliari escolar de les escoles maristes.
Amb aquesta intervenció, es rehabilitaren aquells amplis espais per acollir de forma estable l’esmentat Arxiu Gavín. Es tracta d’un edifici de dues plantes, i tota la planta superior s’ha destinat a aquesta finalitat. Disposa de tres àmbits: el dipòsit (l’espai més gran), l’àrea de treball (catalogació, recerca, estudi…) i una zona d’exposició. Tot just fa pocs mesos que s’han acabat les obres d’adaptació, i només acabar-se, ja s’hi va traslladar el gruix de l’Arxiu Gavín: tot el que, en una etapa anterior, ja havia estat portat a Tàrrega i bona part del que el senyor Gavín encara tenia a Valldoreix, en el seu propi domicili.
De moment, tot resta emmagatzemat en un espai contigu, a l’espera que s’acabi de posar el mobiliari interior del dipòsit (armaris, compactes, calaixos…), on serà col·locat definitivament tot aquest material, a partir del gener de 2008.
Encara som, doncs, en aquesta etapa d’adequació de les instal·lacions i disposició dels materials en el nou mobiliari.
Al gener començarem una llarga etapa de catalogació informàtica dels diversos fons, tot i que ara mateix gaudeix ja d’un excel·lent sistema manual d’ordenació i recuperació de la informació.
El Sr. Josep Sansalvador i Castellet té a càrrec seu tot l’Arxiu Gavín dipositat a les Avellanes i, en aquests mesos, reparteix la seva activitat entre el Monestir i Valldoreix. Per concertar qualsevol consulta, mentre s’acaba d’organitzar tot plegat, es pot trucar al telèfon del monestir de les Avellanes (973 438 006) o bé a Valldoreix (936 742 570), o escriure a l’adreça electrònica següent: arxiugavin@arxiugavin.com. Hi sol haver una mitjana de dues o tres consultes relativament especialitzades a la setmana.
Mentrestant, el senyor Gavín continua treballant en algunes col·leccions que han quedat a Valldoreix, fins que arribi el moment de traslladar-les també al monestir de les Avellanes.
G. Josep Maria Soteras, secretari i responsable d’arxius dels Germans Maristes de Catalunya
A poc a poc, vam anar aprofundint en la coneixença mútua, i els Germans Maristes ens sentírem en condicions d’acceptar aquesta donació, amb les millors disposicions de col·laborar en la preservació i millora d’un patrimoni cultural per al nostre país.
L’Arxiu Gavín és un exemple de l’estima per les “coses de casa”, totes elles petites i gairebé insignificants en la seva individualitat, però que, aplegades en el seu conjunt, esdevenen el testimoni d’una època i d’unes sensibilitats que la recerca històrica sempre agrairà, i que tots els qui estimem la nostra terra fàcilment podem apreciar com a part del nostre patrimoni i una referència més de la nostra identitat.
Els anys 1985-87, el senyor Gavín va voler vendre bona part del fons acumulat fins a aquell moment a la Generalitat de Catalunya, amb la intenció d’obtenir uns recursos que l’ajudessin a continuar la seva tasca. Malgrat les limitacions de l’operació, va poder obtenir el suficient per sostenir la tasca que tant l’engrescava. La realitat actual de l’Arxiu Gavín, gairebé 20 anys després, és ben diversa de l’original: l’Arxiu ha augmentat ben bé dues terceres parts, que restaven propietat del senyor Gavín fins que n’ha fet donació als Germans Maristes. Per tal de mantenir la unitat de l’arxiu, vista la continuïtat dels materials en les dues etapes, i que el valor ve donat pel conjunt com un tot, en el qual sigui possible de trobar la seqüència més llarga possible en l’objecte de recerca, la Generalitat va accedir ben cordialment a fer cessió del seu material. L’acord finalment se signà el 20 de juny de 2007.
Mentre s’estaven duent a terme totes aquestes tramitacions, els germans maristes han adequat un immoble autònom dins del conjunt d’edificis del monestir de les Avellanes. Prèviament havia estat una fusteria, on es feia el mobiliari escolar de les escoles maristes.
Amb aquesta intervenció, es rehabilitaren aquells amplis espais per acollir de forma estable l’esmentat Arxiu Gavín. Es tracta d’un edifici de dues plantes, i tota la planta superior s’ha destinat a aquesta finalitat. Disposa de tres àmbits: el dipòsit (l’espai més gran), l’àrea de treball (catalogació, recerca, estudi…) i una zona d’exposició. Tot just fa pocs mesos que s’han acabat les obres d’adaptació, i només acabar-se, ja s’hi va traslladar el gruix de l’Arxiu Gavín: tot el que, en una etapa anterior, ja havia estat portat a Tàrrega i bona part del que el senyor Gavín encara tenia a Valldoreix, en el seu propi domicili.
De moment, tot resta emmagatzemat en un espai contigu, a l’espera que s’acabi de posar el mobiliari interior del dipòsit (armaris, compactes, calaixos…), on serà col·locat definitivament tot aquest material, a partir del gener de 2008.
Encara som, doncs, en aquesta etapa d’adequació de les instal·lacions i disposició dels materials en el nou mobiliari.
Al gener començarem una llarga etapa de catalogació informàtica dels diversos fons, tot i que ara mateix gaudeix ja d’un excel·lent sistema manual d’ordenació i recuperació de la informació.
El Sr. Josep Sansalvador i Castellet té a càrrec seu tot l’Arxiu Gavín dipositat a les Avellanes i, en aquests mesos, reparteix la seva activitat entre el Monestir i Valldoreix. Per concertar qualsevol consulta, mentre s’acaba d’organitzar tot plegat, es pot trucar al telèfon del monestir de les Avellanes (973 438 006) o bé a Valldoreix (936 742 570), o escriure a l’adreça electrònica següent: arxiugavin@arxiugavin.com. Hi sol haver una mitjana de dues o tres consultes relativament especialitzades a la setmana.
Mentrestant, el senyor Gavín continua treballant en algunes col·leccions que han quedat a Valldoreix, fins que arribi el moment de traslladar-les també al monestir de les Avellanes.
G. Josep Maria Soteras, secretari i responsable d’arxius dels Germans Maristes de Catalunya
Sant Feliuet de Terrassola.Terme de Santa Maria d'Oló.
.jpg)
.jpg)
No li escau gens el diminutiu a l’antiga església de la Parròquia de Terrassola, que pertany avui a Santa Maria d’Oló. Constaven al cens de 1970, 54 veïns, en les diferents masies d’aquest disseminat agrícola; vindrien desprès – com per arreu dissortadament - els dies de la diàspora dels camperols, que foren un preludi de la degradació ambiental, de la que gaudim a Catalunya, com a molts altres llocs del món.
Sembla que aquest, terrassa petita, és l’origen d’aquest singular topònim actual de Terrassola, dona per a pensar, la concatenació de dos diminutius, Feliuet i Terraciola, tant lluny de les terres del Baix Ebre i/o el Montsià, on l’ús de diminutius, “xiquet”, “miqueta”,... és tant i tant freqüent, i quin origen possiblement hauríem de buscar en el període de dominació dels sarraïns, que acabaria formalment en aquelles terres al segle XII.
El Joan Raurell i Gés, restaurador d’art, i ermità juntament – en ambdós tasques – amb la seva esposa Lourdes, m’havien regalat un petit tresor, un recull de dades que al llarg dels anys 1943 i fins el 1983, havia recopilat en relació a Sant Feliuet de Terrassola, el quin en fou el darrer rector, Mn. Josep Maria Bellpuig i Vila, resident fins al dia del seu recent traspàs a la casa dita dels Capellans de Vic.
Tenia amb el Josep Sansalvador i Castellet, l’Eliseu Peidró i Rami, el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Uriz i el Joan Escoda i Prats, el compromís d’acompanyar-los fins a Sant Feliuet de Terrassola; bàsicament pel que fa al Josep Sansalvador i Castellet i l’Eliseu Peidro i Rami, es tractava de recollir imatges de l’interior reformat del temple.
Li dúiem al Joan un exemplar del Diari de Sabadell, en el que a color i en contraportada, sota el títol, Rocabruna, el somni de Joan Gorina i Sans, ens publicaven la particular història, d’aquesta casa, i d’aquesta nissaga que al llarg de tot el segle XX, va tenir una intensa relació amb Sant Feliuet de Terrassola. També el Feliu Añaños i Masllovet, havia fet copies en paper d’algunes imatges de Sant Martí de Puig-Ermengol, que ens havia cedit per a la seva exposició a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/, el Josep Sansalvador i Castellet, persona que avui té a càrrec seu tot l’Arxiu Gavín dipositat al Monestir de Bellpuig de les Avellanes, a la Comarca de la Noguera . Les darreres pedres i l’absis, d’aquesta malaurada ermita de Sant Marti de Puig-Ermengol anirien a Terrassola on es farien servir en les tasques de restauració. També de la mateixa Terrassola abans i desprès de les tasques de restauració, que en gran mesura sota la responsabilitat del mateix Joan Raurell i Ges, s’havien dut a terme.
Feta la feina de documentar de forma complerta, l’interior del conjunt de Sant Feliuet de Terrassola , ens acomiadàvem del Joan Raurell i Ges, tot i agraint-li – una vegada mes - la immensa feina duta a terme en col·laboració amb la seva esposa Lourdes, i que dissortadament no rep el reconeixement en forma de visites que li pertoca, possiblement perquè no se’n fa una promoció adequada i suficient. En la mesura – mínima – de les nostres possibilitats, intentem en relació a aquesta i a d’altres joies del romànic d’aquesta comarca natural del Moianes, fer-ne una divulgació per tots els canals que ens ho permeten : Telèfon per concertar visites : 93.744.90.63 , i la publicació d’aquestes dades arreu on vulguin fer-ho ; premsa escrita, internet tant en pàgines com http://www.moianes.net/, http://www.guimera.info/ en blogs http://coneixercatalunya.blogspot.com/ , http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya/ i/o pàgines personals.
Sou pregats d’ajudar-nos en aquesta tasca de divulgar el nostre ric patrimoni històric i cultural.
Una molt bona manera de començar, és fer la visita de Sant Feliuet de Terrassola.
Sembla que aquest, terrassa petita, és l’origen d’aquest singular topònim actual de Terrassola, dona per a pensar, la concatenació de dos diminutius, Feliuet i Terraciola, tant lluny de les terres del Baix Ebre i/o el Montsià, on l’ús de diminutius, “xiquet”, “miqueta”,... és tant i tant freqüent, i quin origen possiblement hauríem de buscar en el període de dominació dels sarraïns, que acabaria formalment en aquelles terres al segle XII.
El Joan Raurell i Gés, restaurador d’art, i ermità juntament – en ambdós tasques – amb la seva esposa Lourdes, m’havien regalat un petit tresor, un recull de dades que al llarg dels anys 1943 i fins el 1983, havia recopilat en relació a Sant Feliuet de Terrassola, el quin en fou el darrer rector, Mn. Josep Maria Bellpuig i Vila, resident fins al dia del seu recent traspàs a la casa dita dels Capellans de Vic.
Tenia amb el Josep Sansalvador i Castellet, l’Eliseu Peidró i Rami, el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Uriz i el Joan Escoda i Prats, el compromís d’acompanyar-los fins a Sant Feliuet de Terrassola; bàsicament pel que fa al Josep Sansalvador i Castellet i l’Eliseu Peidro i Rami, es tractava de recollir imatges de l’interior reformat del temple.
Li dúiem al Joan un exemplar del Diari de Sabadell, en el que a color i en contraportada, sota el títol, Rocabruna, el somni de Joan Gorina i Sans, ens publicaven la particular història, d’aquesta casa, i d’aquesta nissaga que al llarg de tot el segle XX, va tenir una intensa relació amb Sant Feliuet de Terrassola. També el Feliu Añaños i Masllovet, havia fet copies en paper d’algunes imatges de Sant Martí de Puig-Ermengol, que ens havia cedit per a la seva exposició a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/, el Josep Sansalvador i Castellet, persona que avui té a càrrec seu tot l’Arxiu Gavín dipositat al Monestir de Bellpuig de les Avellanes, a la Comarca de la Noguera . Les darreres pedres i l’absis, d’aquesta malaurada ermita de Sant Marti de Puig-Ermengol anirien a Terrassola on es farien servir en les tasques de restauració. També de la mateixa Terrassola abans i desprès de les tasques de restauració, que en gran mesura sota la responsabilitat del mateix Joan Raurell i Ges, s’havien dut a terme.
Feta la feina de documentar de forma complerta, l’interior del conjunt de Sant Feliuet de Terrassola , ens acomiadàvem del Joan Raurell i Ges, tot i agraint-li – una vegada mes - la immensa feina duta a terme en col·laboració amb la seva esposa Lourdes, i que dissortadament no rep el reconeixement en forma de visites que li pertoca, possiblement perquè no se’n fa una promoció adequada i suficient. En la mesura – mínima – de les nostres possibilitats, intentem en relació a aquesta i a d’altres joies del romànic d’aquesta comarca natural del Moianes, fer-ne una divulgació per tots els canals que ens ho permeten : Telèfon per concertar visites : 93.744.90.63 , i la publicació d’aquestes dades arreu on vulguin fer-ho ; premsa escrita, internet tant en pàgines com http://www.moianes.net/, http://www.guimera.info/ en blogs http://coneixercatalunya.blogspot.com/ , http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya/ i/o pàgines personals.
Sou pregats d’ajudar-nos en aquesta tasca de divulgar el nostre ric patrimoni històric i cultural.
Una molt bona manera de començar, és fer la visita de Sant Feliuet de Terrassola.
© Antonio Mora Vergés
dimarts, 27 de maig del 2008
Sant Vicenç de Vilarasau
Teníem una breu i bona descripció. Està documentada des de 1.134, és un temple romànic d’una nau, amb absis decorat amb lasenes i arcuacions llombardes del Segle XI, se li afegí vers l’any 1.650 un cos d’edifici destinat a sagristia; conserva encara traces d’antigues pintures romàniques, fou parròquia des de 1.896 però com a conseqüència del despoblament és actualment sufragania de Santa Maria d’Oló.
Accedíem a l’interior del temple gràcies als bons oficis del Josep Llobet, membre de l’Associació d’Amics de l’Art Romànic del Bages, al que havíem conegut en la nostra recerca de les restes de Sant Pere de Vilanova.
Sant Vicenç i la Mare de Déu del Roser presideixen des de l’absis, veiem en algun dels bancs el nom de la família i/o masia que els tenia assignats, Puigneró , Rojans,.... a l’exterior , en el petit pati , una creu de ferro ens recorda que aquell espai estava destinat a recollir les despulles dels Olonencs que vivien en aquelles contrades; prop del camí que passa actualment a ran de la paret orientada al nord, veiem un comunidor des del que de ben segur, s’havien beneit homes i bèsties, i s’havia demanat al llarg dels segles, la pluja abundosa o contràriament la fi de les tempestes.
El Feliu Añaños i Masllovet i el Tomás Irigaray López recullen imatges de l’interior i l’exterior d’aquesta mostra magnifica del romànic.
Aquesta ermita fou restaurada, amb la col·laboració entusiasta i desinteressada de l’Associació d’Amics del Castell d’Oló, i de veïns d’aquesta Vila que esmerçaren aquí el seu temps i/o la seva indústria, únicament pel que fa a la teulada fou necessari el treball de professionals de la construcció.
L’únic destorb que patim en la nostra contemplació , és el soroll i la polseguera que el trànsit constant de motos i quads aixeca i difon. Pensem que permetre amb total impunitat l’acció d’aquests vàndals, és fer un mal servei a aquesta comunitat que tant i tant ha treballat i treballa per mantenir el seu – i nostre – patrimoni històric i monumental.
El Josep Llobet respon amatent a les nostres preguntes, traspua de les seves paraules l’orgull d’haver participat també en la tasca de rehabilitació, que sense cap exageració qualifiquem com de magnifica.
El temps se’ns esgota i abans de retornar al nostre Vallès, hem de passar per Santa Maria d’Oló, per deixar-hi al Josep Llobet ; avui ell i els Amics del Castell d’Oló. gaudeixen d’una festa de germanor. Afegiré només, merescuda.
En el camí de tornada, per l’autopista més cara del món , comentem que alguna decisió caldrà prendre amb urgència pel que fa al trànsit de motos i quads, que a gran velocitat, aconsegueixen un dia i un altre emplenar de pols fins l’últim bri d’herba.
Com sempre, qui tingui orelles per escoltar, que escolti !
© Antonio Mora Vergés
dilluns, 26 de maig del 2008
Videre Petrum [ Runes de St.Pere de Vilanova]
La frase malgrat estar escrita en llatí és del tot entenedora, per a veure a Pere, en el nostre cas, per a veure finalment el lloc i/o les runes de Sant Pere de Vilanova.
La història ve de lluny , feia molt de temps que anàvem darrera de localitzar les restes d’aquesta ermita de Sant Pere de Vilanova , i únicament la col·laboració del Josep Llobet i del Josep Canemasses, de l’Associació d’Amics del Castell d’Oló han fet possible assolir aquesta fita.
Rebia un e.mail en el que el Josep Llobet em deia :“ Diumenge 23 de setembre, mati a les 10 hores , trobar-nos al trencall de la masia Vilanova per visitar les restes de Sant Pere i tot seguit visitar Vilarasau Hora d’acabada màxima 12h 30"
Espero la vostra resposta” Josep Llobet
Ens trobaríem a les 9,45 al Ramonet d’Oló, on prendríem un cafè tot i fen temps per l’arribada del Joan Escoda. El trucàvem finalment al mòbil per constatar que hi havia hagut un malentès quan a l’horari, i anava de tornada a Mura. Tenim el compromís de tornar amb ell, ja que volíem recollir amb el G.P.S les dades per deixar constància de la latitud i longitud exacta on està localitzat Sant Pere de Vilanova.
A les 10,00 aturàvem el vehicle a l’aparcament de Sant Jaume de Vilanova, on hi havia força activitat, ja que la casa fa serveis de banquets per grups.
Saludàvem afectuosament els propietaris i els participàvem que – finalment – gràcies als nostres sherpas; Josep Llobet i Josep Canemasses, de l’Associació d’Amics del Castell d’Oló, contemplaríem les runes de Sant Pere de Vilanova.
El camí un cop arribats quasi al llit de la riera d’Oló, segueix sota les línies de molt alta tensió i abans d’un quilòmetre trobem a la nostra dreta un trencall que la vegetació comença a fer indistingible, i que en suau ascens ens portarà fins un petit pujol que bategem com de Sant Pere de Vilanova.
En aquell punt ens comenta el Josep Canemasses que gràcies a un pagès van tenir coneixement que s’hi trobaven els restes d’una ermita ; en el lloc hi ha una petita elevació coberta de vegetació, en la que clarament distingim els basaments d’una ermita romànica.
Ens comenten que varen fer la tasca de netejar i desbrossar l’indret de forma voluntària, però que des d’algun Departament de la Generalitat de Barcelona, se’ls va comunicar que no podien continuar amb aquella tasca, reservada als tècnics professionals.
Mai ningú ha vingut a documentar l’existència d’aquestes runes.
El Feliu Añaños i Masllovet i el Tomás Irigaray López recullen imatges de les restes visibles de les parets, de l’absis ,... per arreu trobem mostres de la intensa activitat depredadora duta a terme al llarg dels anys.
En la tornada a Sant Jaume visitem la seva ermita rodona, i son testimonis d’una conversa, en la que s’esposa clarament una sensació cada cop més punyent; la Catalunya interior, pateix alhora que l’abandó secular de l’Administració de l’Estat Espanyol, les conseqüències d’un centralisme barceloní, que valora únicament la continuïtat en el poder , que satisfer sense límit les demandes de la gran urbs li assegura.
Tot i subscriure íntegrament aquesta sensació, avui curulls d’emoció davant la fi d’una llarga recerca, no volem llençar llenya al foc.
En tot cas, i a qui correspongui, que prengui les mesures – democràtiques – que la Catalunya interior demana i necessita.
(c) Antonio Mora Vergés
La història ve de lluny , feia molt de temps que anàvem darrera de localitzar les restes d’aquesta ermita de Sant Pere de Vilanova , i únicament la col·laboració del Josep Llobet i del Josep Canemasses, de l’Associació d’Amics del Castell d’Oló han fet possible assolir aquesta fita.
Rebia un e.mail en el que el Josep Llobet em deia :“ Diumenge 23 de setembre, mati a les 10 hores , trobar-nos al trencall de la masia Vilanova per visitar les restes de Sant Pere i tot seguit visitar Vilarasau Hora d’acabada màxima 12h 30"
Espero la vostra resposta” Josep Llobet
Ens trobaríem a les 9,45 al Ramonet d’Oló, on prendríem un cafè tot i fen temps per l’arribada del Joan Escoda. El trucàvem finalment al mòbil per constatar que hi havia hagut un malentès quan a l’horari, i anava de tornada a Mura. Tenim el compromís de tornar amb ell, ja que volíem recollir amb el G.P.S les dades per deixar constància de la latitud i longitud exacta on està localitzat Sant Pere de Vilanova.
A les 10,00 aturàvem el vehicle a l’aparcament de Sant Jaume de Vilanova, on hi havia força activitat, ja que la casa fa serveis de banquets per grups.
Saludàvem afectuosament els propietaris i els participàvem que – finalment – gràcies als nostres sherpas; Josep Llobet i Josep Canemasses, de l’Associació d’Amics del Castell d’Oló, contemplaríem les runes de Sant Pere de Vilanova.
El camí un cop arribats quasi al llit de la riera d’Oló, segueix sota les línies de molt alta tensió i abans d’un quilòmetre trobem a la nostra dreta un trencall que la vegetació comença a fer indistingible, i que en suau ascens ens portarà fins un petit pujol que bategem com de Sant Pere de Vilanova.
En aquell punt ens comenta el Josep Canemasses que gràcies a un pagès van tenir coneixement que s’hi trobaven els restes d’una ermita ; en el lloc hi ha una petita elevació coberta de vegetació, en la que clarament distingim els basaments d’una ermita romànica.
Ens comenten que varen fer la tasca de netejar i desbrossar l’indret de forma voluntària, però que des d’algun Departament de la Generalitat de Barcelona, se’ls va comunicar que no podien continuar amb aquella tasca, reservada als tècnics professionals.
Mai ningú ha vingut a documentar l’existència d’aquestes runes.
El Feliu Añaños i Masllovet i el Tomás Irigaray López recullen imatges de les restes visibles de les parets, de l’absis ,... per arreu trobem mostres de la intensa activitat depredadora duta a terme al llarg dels anys.
En la tornada a Sant Jaume visitem la seva ermita rodona, i son testimonis d’una conversa, en la que s’esposa clarament una sensació cada cop més punyent; la Catalunya interior, pateix alhora que l’abandó secular de l’Administració de l’Estat Espanyol, les conseqüències d’un centralisme barceloní, que valora únicament la continuïtat en el poder , que satisfer sense límit les demandes de la gran urbs li assegura.
Tot i subscriure íntegrament aquesta sensació, avui curulls d’emoció davant la fi d’una llarga recerca, no volem llençar llenya al foc.
En tot cas, i a qui correspongui, que prengui les mesures – democràtiques – que la Catalunya interior demana i necessita.
(c) Antonio Mora Vergés
diumenge, 25 de maig del 2008
Sant Martí de Puig-Ermengol o de Llosa- Corba
Havíem assolit una fita llargament cobejada, en el moment que posàvem els peus damunt del solar on s’alçava fins a darreries del segle XX, l’ermita romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol o de Llosa- Corba. Documentada l’any 1.136
N’adquiríem certesa gràcies a la construcció d’una rasa oberta per soterrar possiblement connexions elèctriques, que ens permetia recollir imatges del que foren sens dubtes els fonaments del temple
Seguíem les indicacions d’un antic plànol - molt anterior a la construcció de la 25 - : I en arribar al trencall d’Oristà; tot just iniciar el descens, ens desviàvem a la dreta pel camí que porta fins al Serrat anomenat de Sant Martí , on localitzàvem gràcies a les imatges cedides justament per l’Arxiu Gavin , les minses restes de la que fou ermita de Puig Armengol o de Llosa- Corba , avui desapareguda,L’església fou venuda a la casa de Rocafort l’any 1835 quan la desamortització de Mendizabal; aquesta pràctica – vendes reals o simulades - era habitual per salvar les propietats de l’església. En tot cas, l’ermita romànica va anar a engrossir el patrimoni de Rocafort.
Està, acreditat que essent administrador el Dr. Anton Berenguer, es va arrencar el finestral de darrera l’absis [ molt semblant al que hi ha avui encara darrera l’absis gran de Santa Maria de l’Estany ], per a instal·lar-lo a la galeria de Rocafort. Quan a la resta de l’edifici i amb l’excepció de l’absis de pedra arrodonida al que no devien trobar-li cap utilitat, Sant Martí de Puig Armengol o de Llosa- Corba , va passar a ser la pedrera de Rocafort a profit dels seus jardins, pilastres i parets. Les darreres pedres i l’absis, anirien a Terrassola on es farien servir en les tasques de restauració. La desídia d’uns i altres [ els que no havien d’haver fet la destrossa, i els que justament tenien la tasca pública d’evitar-ho ] va fer que fos fins oblidat l’indret precís on és trobava.
Recollíem les imatges del que foren sens dubte els fonaments del temple, i les coordenades 737 mts. N 41º 54.209 E 2º 05.516 gràcies al Joan Escoda i Prats, que us han de permetre accedir fins aquest indret, si com nosaltres voleu saber el lloc exacte on s’aixecava Sant Martí de Puig-Ermengol o de Llosa- Corba.
© Antonio Mora Vergés
P/D
Les imatges en blanc i negre han estat cedides per l’arxiu Gavin, dipositat avui al Monestir de les Avellanes, a la comarca de la Noguera.
Les imatges en blanc i negre han estat cedides per l’arxiu Gavin, dipositat avui al Monestir de les Avellanes, a la comarca de la Noguera.
Donem les gràcies al Josep Maria Gavín i al Josep Sansalvador.
dissabte, 24 de maig del 2008
Univers Gelonch
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Teníem reunió de l’Assemblea General de l’Associació Guimerà.info; de forma excepcional estava convocada el dissabte 24 de maig de 2.008, a la ciutat de Barcelona, concretament al número 56 del carrer Bailén.
Fèiem un esmorzar lleuger que ens deixava literalment “ un bon sabor de boca “ , i alhora en situació expectant pel que feia a la composició del dinar, ho entendreu ràpidament si us assabento de les referències del xef : format a les cuines “del Bulli” i “ del Gaig”, i amb l’experiència durant sis en la direcció de la cuina del Speakeasy;
Repassàvem entre altres temes les properes novetats que http://www.guimera.info/ posarà a la xarxa : no sabria dir-vos la prelació, però ben aviat podreu constar-ho ; http://www.valldercorb,.info/ vindrà a ampliar la minsa informació que ofereix avui la xarxa, sobre tots i cadascun d’aquests encisadors llocs que s’aixopluguen sota la denominació Vall del Corb , només com una mostra ;
Albió
Belianes
Ciutadilla
El Vilet (Sant Martí de Riucorb)
Guimerà
Llorac
Llorenç de Vallbona (Sant Martí de Riucorb)
Maldà
Nalec
Rauric
Rocafort de Vallbona (Sant Martí de Riucorb)
Rocallaura
Sant Martí de Maldà (Sant Martí de Riucorb)
Vallbona de les Monges
Vallfogona de Riucorb
....
Ja en sabem certament alguna coses d’aquest món petit : Al voltant dels segles IV i III aC es van formar la majoria dels pobles que actualment formen la vall. A orde del Cister es va establir a la vall i es van erigir els monestirs de Santa Maria de Vallbona de les Monges, Santa Maria de la Bovera, Vallsanta (Guimerà) i el Pedregal (Talladell). Al Museu de Guimerà, [també possiblement en un futur Oficina d’Informació i de Turisme de la Vall del Corb] justament podeu admirar una exposició sobre el Cister en aquestes terres.
Tindrem també properament blogs a http://www.guimera.info/; aquesta és una primícia que personalment , m’omple de goig perquè ens ha de permetre alhora que millorar el nostres temps de resposta, pel que fa als concursos , Espai de Narrativa i Un Nadal de Conte, afegir també un espai per les històries - a l’estil de http://coneixercatalunya.blogspot.com/ - que ens permetin fer conèixer millor aquesta part de la Catalunya interior.
El mati s’escolava entre exposicions, reflexions i propostes, que un cop enllestida la taula refaríem degustant els plats del Robert Gelonch i Barcenilla ; el carpacció al fum, el rissoto verd , fins a quatre esplèndides combinacions de gustos i colors, que des de les mans d’aquest cuiner, et retornen l’alegria de menjar; els postres sorgits també de l’innegable enginy del Robert, vindrien a confirmar-nos en l’encert ple, pel que fa al lloc escollit en aquesta ocasió per retrobar-nos els qui – de vegades contra tota lògica – volem també a la xarxa, mitjançant la pàgina web de http://www.guimera.info/ fer realitat cada dia, allò del “ continuarem fidels per sempre més, al servei d’aquest poble”!
Esperem poder-ho fer durant molts i molts anys.
Xerrava un moment amb el Robert Gelonch i Barcenilla, que em confirmava la procedència de “la terra ferma” del seu llinatge. La seva, com http://www.guimera.info/ és una aportació de QUALITAT, feta possible per la naturalesa generosa d’aquestes planes interiors.
Busqueu un espai a l’agenda i preneu nota :
C. Bailén, 56 Barcelona
Reservas: 93 265 82 98
GELONCH RESTAURANT
De res companys, de res; que no faríem per un amic, oi ?
© Antonio Mora Vergés
Fèiem un esmorzar lleuger que ens deixava literalment “ un bon sabor de boca “ , i alhora en situació expectant pel que feia a la composició del dinar, ho entendreu ràpidament si us assabento de les referències del xef : format a les cuines “del Bulli” i “ del Gaig”, i amb l’experiència durant sis en la direcció de la cuina del Speakeasy;
Repassàvem entre altres temes les properes novetats que http://www.guimera.info/ posarà a la xarxa : no sabria dir-vos la prelació, però ben aviat podreu constar-ho ; http://www.valldercorb,.info/ vindrà a ampliar la minsa informació que ofereix avui la xarxa, sobre tots i cadascun d’aquests encisadors llocs que s’aixopluguen sota la denominació Vall del Corb , només com una mostra ;
Albió
Belianes
Ciutadilla
El Vilet (Sant Martí de Riucorb)
Guimerà
Llorac
Llorenç de Vallbona (Sant Martí de Riucorb)
Maldà
Nalec
Rauric
Rocafort de Vallbona (Sant Martí de Riucorb)
Rocallaura
Sant Martí de Maldà (Sant Martí de Riucorb)
Vallbona de les Monges
Vallfogona de Riucorb
....
Ja en sabem certament alguna coses d’aquest món petit : Al voltant dels segles IV i III aC es van formar la majoria dels pobles que actualment formen la vall. A orde del Cister es va establir a la vall i es van erigir els monestirs de Santa Maria de Vallbona de les Monges, Santa Maria de la Bovera, Vallsanta (Guimerà) i el Pedregal (Talladell). Al Museu de Guimerà, [també possiblement en un futur Oficina d’Informació i de Turisme de la Vall del Corb] justament podeu admirar una exposició sobre el Cister en aquestes terres.
Tindrem també properament blogs a http://www.guimera.info/; aquesta és una primícia que personalment , m’omple de goig perquè ens ha de permetre alhora que millorar el nostres temps de resposta, pel que fa als concursos , Espai de Narrativa i Un Nadal de Conte, afegir també un espai per les històries - a l’estil de http://coneixercatalunya.blogspot.com/ - que ens permetin fer conèixer millor aquesta part de la Catalunya interior.
El mati s’escolava entre exposicions, reflexions i propostes, que un cop enllestida la taula refaríem degustant els plats del Robert Gelonch i Barcenilla ; el carpacció al fum, el rissoto verd , fins a quatre esplèndides combinacions de gustos i colors, que des de les mans d’aquest cuiner, et retornen l’alegria de menjar; els postres sorgits també de l’innegable enginy del Robert, vindrien a confirmar-nos en l’encert ple, pel que fa al lloc escollit en aquesta ocasió per retrobar-nos els qui – de vegades contra tota lògica – volem també a la xarxa, mitjançant la pàgina web de http://www.guimera.info/ fer realitat cada dia, allò del “ continuarem fidels per sempre més, al servei d’aquest poble”!
Esperem poder-ho fer durant molts i molts anys.
Xerrava un moment amb el Robert Gelonch i Barcenilla, que em confirmava la procedència de “la terra ferma” del seu llinatge. La seva, com http://www.guimera.info/ és una aportació de QUALITAT, feta possible per la naturalesa generosa d’aquestes planes interiors.
Busqueu un espai a l’agenda i preneu nota :
C. Bailén, 56 Barcelona
Reservas: 93 265 82 98
GELONCH RESTAURANT
De res companys, de res; que no faríem per un amic, oi ?
© Antonio Mora Vergés
Crònica d'un mati temperat, per les terres de Santa Maria d'Oló
Deixàvem el cotxe a les envistes de la Rodoreda, tot just els primers raigs de sol superaven el Serrat del mateix nom, per qüestions tècniques decidíem deixar les fotografies de la casa per la tornada, i començàvem a caminar pel GR 177 en direcció a Sant Miquel d’Oló;
la casa i l’església romànica es troben en un estat d’absolut abandó, fem les fotografies que en deixaran testimoni, i seguim el GR fins al trencall de la Rovirassa; iniciem un descens que ens durà quasi, fins al llit de la riera d’Oló, davant nostre veiem Sant Jaume de Vilanova, adossat al mas d’aquest nom, i ben aviat despertant la curiositat dels molts cavalls que pasturen, arribem a la Rovirassa, la casa denota la presència puntual però no constant dels seus propietaris i/o masovers , que hi deuen sojornar en ocasió d’atendre al bestiar de la seva propietat, ens arribarem encara fins a l’Heura on esmorzarem,
aquesta casa senyalada amb el número 23, possiblement en algun fogatge i/o cadastre, fa honor al seu nom; l’heura amaga misericordiosament les terribles conseqüències de l’acció del temps, la teulada ha cedit en alguns punts, i alguns sostres interiors han caigut, la imatge idíl•lica de la distància s’ha trencat, i aquí com a Sant Miquel d’Oló, la ruïna i la desolació s’han fet mestresses de la contrada.
Refem el nostres passos, i amb la llum del migdia recollim la imatge de la Rodoreda, la casa ens parla de temps millors, de magnifiques proporcions, amb una ermita adossada al cos principal de la masia, avui únicament es fa servir una petita part, i la resta de l’edifici presenta evidents signes de degradació; el manteniment del patrimoni rural demana canvis amb urgència, està bé destinar diners per a refer barris, més enllà de les lectures polítiques que legítimament tothom pot fer, això però ,no hauria de ser obstacle per a mantenir també el llegat arquitectònic dels nostres avantpassats, en forma de masies, ermites, esglésies,..... Em comentava un lector, resident des de fa molts a Catalunya, encara que nascut al sud, que aquesta tasca de conservació i manteniment fa molts i molts anys, que a la seva comunitat d’origen, la duen a terme.
No demanem doncs res impossible, únicament que en matèria de patrimoni rural, no sigui d’aplicació la agreujant molt especifica de “ser catalán”.
Ens aturaríem encara a Torigues, en aquesta esplèndida masia, també amb una petita església adossada, sembla que s’estan duent a terme obres de rehabilitació, malgrat les infinites dificultats esperonem des d’aquí als seus propietaris, alhora que ens congratulem en comprovar que almenys en aquest cas, es trenca la fatal tendència a l’abandó i la ruïna.
Iniciem la tornada per la carretera local que uneix Santa Maria d‘Oló, amb l’antiga Parròquia de Sant Joan d’Oló, d’ença que es va asfaltar – d’això en fa molt de temps - aquesta via no ha rebut cap manteniment, està clar que hi ha un escàs nombre d’usuaris, i si fem cas dels noms que anem veiem durant el recorregut, La Deu, Puignero, Vilarassau, La Plana, Sant Joan d’Oló , la major part d’ells son catalans; no calen doncs més explicacions, o si?.
Em crida l’atenció la figura d’un home de color, que descalç damunt l’herba d’un prat, i orientat clarament al mati, a la Meca, prega.
La seva oració va adreçada a un Déu al qui donen un nom diferent al que nosaltres li donem, m’afegeixo íntimament a la seva pregaria i l’amplio; que el bon Déu escolti la pregaria que els nostres polítics no volen sentir, i no permeti l’anorreament definitiu del llegat dels nostres pares ; amen !
© Antonio Mora Vergés
la casa i l’església romànica es troben en un estat d’absolut abandó, fem les fotografies que en deixaran testimoni, i seguim el GR fins al trencall de la Rovirassa; iniciem un descens que ens durà quasi, fins al llit de la riera d’Oló, davant nostre veiem Sant Jaume de Vilanova, adossat al mas d’aquest nom, i ben aviat despertant la curiositat dels molts cavalls que pasturen, arribem a la Rovirassa, la casa denota la presència puntual però no constant dels seus propietaris i/o masovers , que hi deuen sojornar en ocasió d’atendre al bestiar de la seva propietat, ens arribarem encara fins a l’Heura on esmorzarem,
aquesta casa senyalada amb el número 23, possiblement en algun fogatge i/o cadastre, fa honor al seu nom; l’heura amaga misericordiosament les terribles conseqüències de l’acció del temps, la teulada ha cedit en alguns punts, i alguns sostres interiors han caigut, la imatge idíl•lica de la distància s’ha trencat, i aquí com a Sant Miquel d’Oló, la ruïna i la desolació s’han fet mestresses de la contrada.
Refem el nostres passos, i amb la llum del migdia recollim la imatge de la Rodoreda, la casa ens parla de temps millors, de magnifiques proporcions, amb una ermita adossada al cos principal de la masia, avui únicament es fa servir una petita part, i la resta de l’edifici presenta evidents signes de degradació; el manteniment del patrimoni rural demana canvis amb urgència, està bé destinar diners per a refer barris, més enllà de les lectures polítiques que legítimament tothom pot fer, això però ,no hauria de ser obstacle per a mantenir també el llegat arquitectònic dels nostres avantpassats, en forma de masies, ermites, esglésies,..... Em comentava un lector, resident des de fa molts a Catalunya, encara que nascut al sud, que aquesta tasca de conservació i manteniment fa molts i molts anys, que a la seva comunitat d’origen, la duen a terme.
No demanem doncs res impossible, únicament que en matèria de patrimoni rural, no sigui d’aplicació la agreujant molt especifica de “ser catalán”.
Ens aturaríem encara a Torigues, en aquesta esplèndida masia, també amb una petita església adossada, sembla que s’estan duent a terme obres de rehabilitació, malgrat les infinites dificultats esperonem des d’aquí als seus propietaris, alhora que ens congratulem en comprovar que almenys en aquest cas, es trenca la fatal tendència a l’abandó i la ruïna.
Iniciem la tornada per la carretera local que uneix Santa Maria d‘Oló, amb l’antiga Parròquia de Sant Joan d’Oló, d’ença que es va asfaltar – d’això en fa molt de temps - aquesta via no ha rebut cap manteniment, està clar que hi ha un escàs nombre d’usuaris, i si fem cas dels noms que anem veiem durant el recorregut, La Deu, Puignero, Vilarassau, La Plana, Sant Joan d’Oló , la major part d’ells son catalans; no calen doncs més explicacions, o si?.
Em crida l’atenció la figura d’un home de color, que descalç damunt l’herba d’un prat, i orientat clarament al mati, a la Meca, prega.
La seva oració va adreçada a un Déu al qui donen un nom diferent al que nosaltres li donem, m’afegeixo íntimament a la seva pregaria i l’amplio; que el bon Déu escolti la pregaria que els nostres polítics no volen sentir, i no permeti l’anorreament definitiu del llegat dels nostres pares ; amen !
© Antonio Mora Vergés
divendres, 23 de maig del 2008
Èxtasis romànic.
Accedíem a l’interior de l’església de Sant Jaume de Vilanova, de les poques de planta rodona, d’un diàmetre de 5,20 metres, del que sobresurt a llevant l’absis semicircular. La simplicitat del romànic es veu aquí reforçada per la volta simètrica com una petita cúpula , en la qual hi ha quatre fornícules; la sensació de recolliment, quasi de “contacte físic “ amb la divinitat ,es fa present tant bon punt entres dins l’edifici.
Havíem al llarg dels anys, anat accedint a l’interior de la major part de les esglésies i/o ermites romàniques del terme de Santa Maria d’Oló; darrerament havíem trobat unes runes, en la vessant nord de la riera, que podrien pertànyer a Sant Pere de Vilanova; únicament ens mancava conèixer l’interior de Sant Vicenç de Vilarassau , conservada també perfectament, perquè com Sant Jaume , i Sant Feliuet de Terrassola , han tingut la sort de trobar uns propietaris que alhora que recursos econòmics, tenen “sentit de país “ .
Sant Joan Vell, ja sense sostre, està qualificada pietosament per l’Ajuntament d’Oló, amb l’asterisc * estant en runes, malgrat no tenir aquesta qualificació; Sant Miquel està molt malmesa , i és únicament qüestió de temps – poc temps – que s’acabi d’enrunar la teulada, això si abans no ho fan alguns brètols; la Santa Creu de la Plana, presenta també un estat de degradació notable, malgrat que la teulada – almenys quan la vàrem visitar – es conservava en la seva totalitat.
Únicament les tres esmentades, Sant Jaume de Vilanova, Sant Feliuet de Terrassola i Sant Vicenç de Vilarassau, permeten encara l’ús religiós, sense cap risc derivat de l’estat dels edificis; Santa Creu de la Plana, presenta seriosos problemes d’estabilitat, i quan a la resta, Sant Miquel, Sant Joan Vell i Sant Pere de Vilanova, en diferents nivells, son únicament com ho qualifica l’Ajuntament d’Oló * runes històriques.
Feu-vos amb un plànol de la zona, i avui una, demà l’altra, aneu resseguint el terme de Santa Maria d’Oló, i com nosaltres comprovareu, que aquí com enlloc es pot viure un èxtasi romànic.
No us faci mandra, que el camí més llarg comença sempre fent una primera passa.
(©) Antonio Mora Vergés
Havíem al llarg dels anys, anat accedint a l’interior de la major part de les esglésies i/o ermites romàniques del terme de Santa Maria d’Oló; darrerament havíem trobat unes runes, en la vessant nord de la riera, que podrien pertànyer a Sant Pere de Vilanova; únicament ens mancava conèixer l’interior de Sant Vicenç de Vilarassau , conservada també perfectament, perquè com Sant Jaume , i Sant Feliuet de Terrassola , han tingut la sort de trobar uns propietaris que alhora que recursos econòmics, tenen “sentit de país “ .
Sant Joan Vell, ja sense sostre, està qualificada pietosament per l’Ajuntament d’Oló, amb l’asterisc * estant en runes, malgrat no tenir aquesta qualificació; Sant Miquel està molt malmesa , i és únicament qüestió de temps – poc temps – que s’acabi d’enrunar la teulada, això si abans no ho fan alguns brètols; la Santa Creu de la Plana, presenta també un estat de degradació notable, malgrat que la teulada – almenys quan la vàrem visitar – es conservava en la seva totalitat.
Únicament les tres esmentades, Sant Jaume de Vilanova, Sant Feliuet de Terrassola i Sant Vicenç de Vilarassau, permeten encara l’ús religiós, sense cap risc derivat de l’estat dels edificis; Santa Creu de la Plana, presenta seriosos problemes d’estabilitat, i quan a la resta, Sant Miquel, Sant Joan Vell i Sant Pere de Vilanova, en diferents nivells, son únicament com ho qualifica l’Ajuntament d’Oló * runes històriques.
Feu-vos amb un plànol de la zona, i avui una, demà l’altra, aneu resseguint el terme de Santa Maria d’Oló, i com nosaltres comprovareu, que aquí com enlloc es pot viure un èxtasi romànic.
No us faci mandra, que el camí més llarg comença sempre fent una primera passa.
(©) Antonio Mora Vergés
dijous, 22 de maig del 2008
El deute Perpetu. La mort civil a Espanya.
Per endavant una concepció arrelada ja en el moll de l’os. Patim –possiblement des de fa segles- el mals governs d’uns i altres, i llevat d’un miracle [ la mortaldat sobtada de TOTS ELS POLITICS] , això – el mal govern - sembla que ho patirem pels segles dels segles.
Quan una empresa- fins i tot espanyola – fa fallida, els creditors podem demanar únicament la satisfacció dels seus crèdits, fins la definitiva liquidació de la raó social. La diferència fins al total import del deute, l’assumeix com a pèrdua el creditor.
Quan una família espanyola fa fallida – Europa is diferent - , els creditors demanen la satisfacció dels seus crèdits consumin la totalitat del patrimoni familiar; la diferencia obligarà indefinidament, amb tots els seus bens presents i futurs, a la família que certament no aniran ja a la presó per deutes – almenys mentre escric aquestes ratlles -, però quedaran inhabilitats eternament per exercir qualsevol activitat. Els creditors podran instar sempre, noves demandes i afegir interessos i més interessos, fins al moment de la mort del deutor.
Llegia que des d’algun estament professional - darrer reducte on encara resta, o almenys ho sembla, una mínima honestedat - , s’ha demanat al Govern, Progressista, Ecologista i d’Esquerres, que modifiqui – en el sentit de copiar literalment la normativa que s’aplica majoritàriament a Europa – la legislació Espanyola.
¿ Sabríeu dir quin és el sector que s’hi oposa més aferrissadament ?. Doncs l’he encertat de ple una vegada més si senyor !, bancs, caixes, cooperatives de crèdit i similars, allò que s’anomena el sector financer !.
L’any 1.978 votàvem una Constitució, val a dir que molta gent, sense creure ni poc ni gaire, que els drets que s’hi recollien passessin mai a tenir aplicació, cal recordar de on veníem, i quina mena de personatges apadrinaven el invent !. 30 anys desprès, algú en sap alguna cosa de:
El dret a la feina, a la vivenda, a la presumpció d’innocència, a la contribució en funció de la capacitat econòmica de cadascú , a la distribució equitativa de la riquesa, a ..... , no puc continuar amic lector, els ulls se’m omplen de llàgrimes, i contra la meva raó i voluntat sento créixer dins meu l’odi !. M’aturo.
Us demano un favor als que teniu encara un bri d’humanitat. Ni que sigui només un !. Demaneu per tots els medis als nostres polítics, de tots els àmbits, Municipis, Consells Comarcals, Diputacions i/o Governs Autònoms i per descomptat al Govern del Regne d’Espanya, que governin pel poble, però amb el poble. Només així, algun dia – llunyà dissortadament encara – podrem viure en llibertat i democràcia, vius de ple dret fins al darrer moment de la nostra existència.!
Maleït el que violi els drets de d’immigrant, l’orfe i la vídua. Amen !
© Antonio Mora Vergés
El romànic oblidat.
La Vall de Boi, va tenir en el seu moment, el reconeixement per al seu romànic, de la distinció de ser considerada Patrimoni de la Humanitat.
A Catalunya n’hi ha més d’art, romànic i d’altres períodes i estils; el greu problema que pateixen aquestes veritables joies de l’art i la cultura, rau justament en que son patrimoni de la Inhumanitat, en la seva forma més perversa, l’oblit, l’abandó, l’espoli,... ; la pèrdua en definitiva per a tots , d’aquestes vestigis de la nostra cultura, de la nostra història col•lectiva.
Dissabte 5 d’agost de 2006, passaven pocs minuts de les 7,30 quan recollia al Tomàs, per iniciar un viatge en el que volíem trobar i fotografiar les restes d’algunes de les ermites romàniques del terme d’Oló; pel que fa a Sant Martí de Puig-Ermengol, TROBADA
tot i trobar-se molt malmesa, conserva encara la teulada ; esperem que la propietat , conscient com és de la importància de l’ermita, trobi els recursos econòmics necessaris pel seu arranjament.
Quan a Sant Juan Vell,
A Catalunya n’hi ha més d’art, romànic i d’altres períodes i estils; el greu problema que pateixen aquestes veritables joies de l’art i la cultura, rau justament en que son patrimoni de la Inhumanitat, en la seva forma més perversa, l’oblit, l’abandó, l’espoli,... ; la pèrdua en definitiva per a tots , d’aquestes vestigis de la nostra cultura, de la nostra història col•lectiva.
Dissabte 5 d’agost de 2006, passaven pocs minuts de les 7,30 quan recollia al Tomàs, per iniciar un viatge en el que volíem trobar i fotografiar les restes d’algunes de les ermites romàniques del terme d’Oló; pel que fa a Sant Martí de Puig-Ermengol, TROBADA
les seves runes van ser cobertes per la C-25, amb l’única excepció dels materials que en Joan Raurell Ges, ermità i conservador de Sant Feliuet de Terrassola ,
va poder recollir i aprofitar en la reconstrucció de l’església esmentada.
Sant Pere de Vilanova
que presumiblement es troba davant per davant de Sant Jaume de Vilanova, desprès de pentinar intensament la zona, vàrem desistir i esperem en alguna ocasió poder-la trobar amb la col•laboració de persones coneixedores, com poden ser el mateix propietari del Mas Vilanova, o el de Bojons, que malgrat trobar-se apartat, sembla conèixer molt bé l’indret; el masover del Verdaguer, va manifestar no haver sentit mai abans en els vint-i-cinc anys que viu a la casa, res de les esmentades runes de Sant Pere de Vilanova. TROBADA
El propietari de la Torre de Vilanova estava absent, i la casa malgrat la seva prestància, envoltada de materials de construcció, aparentment reciclats d’altres finques, transmetia una sensació de tristesa i lletjor.
Sant Jaume de Vilanova,
adossat al Mas d’aquest nom, llueix esplèndidament, amb senyals però d’una restauració i/o neteja recent.
Molt altrament, Sant Miquel d’Oló,
i el mas d’aquest nom, son hores d’ara únicament ombres d’un passat, al que l’ajut inestimable de l’acció vandàlica d’alguns, i l’omissió criminal d’altres, sumada a la tasca silenciosa, però tenaç , del temps, els elements i la natura farà desaparèixer no més enllà dels propers deu anys.
Sant Vicenç de Vilarasau,
adjunt també al mas d’aquest nom, sembla gaudir de millor estat de conservació, diem “sembla”, perquè en absència potser dels propietaris, el gossos de la finca, extremament agressius i lliures de qualsevol lligam i/o cadena, ens van fer pensar, que el desig de veure l’ermita, s’havia de considerar de menor importància, que el de conservar la nostra indemnitat física.Intentarem concertar una visita en una propera ocasió.
L’ermita de la Santa Creu de la Plana,
tot i trobar-se molt malmesa, conserva encara la teulada ; esperem que la propietat , conscient com és de la importància de l’ermita, trobi els recursos econòmics necessaris pel seu arranjament.
Quan a Sant Juan Vell,
prop de llit sec de la riera d’Oló, convertir ja en patró de la sequera, de l’oblit i la desmemòria , l’afegim aquí als únics efectes de deixar constància del ric patrimoni col•lectiu que de forma barroera s’ha perdut en els darrers anys.
Des de les runes de tots aquests llocs, s’alça un clam al cel, maleït el govern que provoca la fugida de les persones del medi natural, i la pèrdua del patrimoni col•lectiu d’aquest boci de món, que uns i altres diuen que és una Nació !
© Antonio Mora Vergés
dimarts, 20 de maig del 2008
Tornada a la riera de Mal Rubí.
Ho he vist escrit també com Malrubí, en un i altre cas, el nom i les altes parets que en alguns indrets marquen els límits, ens fa pensar en que lluny de l’acció benèfica que històricament exercien les aigües del Nil a Egipte ; les riuades, dites també en la catalana llengua rubinades que baixaven pel llit d’aquest corrent d’aigua, comportàvem sempre resultats calamitosos per a les finques colindants i els seus moradors i/o propietaris.
Havíem vingut al setembre, el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Ibáñez Olivares , l’Antonio Mora Vergés, i el Santiago Moya i Romero. Donàvem per desaparegut el molí del Clapers, i finalment no aconseguíem accedir al molí, ni a les runes de la Sala del Solà de Sant Esteve, ni a l’ermita que vèiem però des de la riba contraria. (*)
Ens trobàvem en aquesta ocasió, a darreries d’octubre , a les 9,00 a l’aparcament de l’Urbisol, amb el Joan i el Jesús Escoda i Prats, en aquesta ocasió ho intentaríem, els esmentats Joan i Jesús, el Tomás Irigary López, i l’Antonio Mora Vergés. Veníem de quatre poblacions diferents que pertanyen a tres comarques.
El Mal Rubí ens espera curull de colors, grocs, daurats, vermells, verds, el creuem per sota de la finca de Vilagonella, i comencem a pujar fins veure les runes immenses de la Sala del Solà de Sant Esteve, que deixem a la nostra esquerra per arribar-nos fins l’ermita de Sant Esteve de la que diem en la crònica d’aquella sortida [*] “ que des de la distància sembla mantenir un bon estat de conservació. Els binocles ens confirmaran que dissortadament això és únicament un miratge “. La realitat és molt pitjor del que ens podíem imaginar ; la porta està oberta, les tombes trencades i plenes de runa diversa, les bigues al límit de la seva resistència denuncien un abandó infinit, la teulada ha cedit ja en algun punt, i podria cedir en ocasió d’un temporal de pluges i/o d’una nevada. Deixem la porta ajustada, i abans de marxar alcem al cel un prec. A qui pertoqui que hi posi remei urgent !!!!
Refem els nostres passos i anem a comprovar les excepcionals dimensions de les runes del Solà de Sant Esteve, que son les que ens fan pensar en atorgar-li el tractament de Sala. El conjunt d’edificis arribava esglaonadament fins quasi el llit de la riera, on trobem encara l’edifici del molí, hi havia dos moles, i malgrat les esllavissades, la brusca, la vegetació arbustiva i les runes, acabem localitzant la bassa coberta on es guardava l’aigua que feia anar els molins. Tot està molt i molt malmès.
Esmorzem al costat del molí al resguard del vent i sota un sol que ens alimenta tant com els entrepans i/o les fruites.
En la tornada farem encara un darrer intent per localitzar les restes del Molí del Clapers. Desistim finalment , no sense però assolir per part del Jesús Escoda i Prats el cim de la gran pedra que un cop passada la riera pel GR 177-1 senyoreja un ampli camp que limita amb la corrent d’aigua.
Costa de creure, que no quedi ja ni una paret, ni la més mínima senyal d’uns edificis que varen deixar-se d’utilitzar fa més –o fa només - de quaranta anys !.
© Antonio Mora Vergés
Havíem vingut al setembre, el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Ibáñez Olivares , l’Antonio Mora Vergés, i el Santiago Moya i Romero. Donàvem per desaparegut el molí del Clapers, i finalment no aconseguíem accedir al molí, ni a les runes de la Sala del Solà de Sant Esteve, ni a l’ermita que vèiem però des de la riba contraria. (*)
Ens trobàvem en aquesta ocasió, a darreries d’octubre , a les 9,00 a l’aparcament de l’Urbisol, amb el Joan i el Jesús Escoda i Prats, en aquesta ocasió ho intentaríem, els esmentats Joan i Jesús, el Tomás Irigary López, i l’Antonio Mora Vergés. Veníem de quatre poblacions diferents que pertanyen a tres comarques.
El Mal Rubí ens espera curull de colors, grocs, daurats, vermells, verds, el creuem per sota de la finca de Vilagonella, i comencem a pujar fins veure les runes immenses de la Sala del Solà de Sant Esteve, que deixem a la nostra esquerra per arribar-nos fins l’ermita de Sant Esteve de la que diem en la crònica d’aquella sortida [*] “ que des de la distància sembla mantenir un bon estat de conservació. Els binocles ens confirmaran que dissortadament això és únicament un miratge “. La realitat és molt pitjor del que ens podíem imaginar ; la porta està oberta, les tombes trencades i plenes de runa diversa, les bigues al límit de la seva resistència denuncien un abandó infinit, la teulada ha cedit ja en algun punt, i podria cedir en ocasió d’un temporal de pluges i/o d’una nevada. Deixem la porta ajustada, i abans de marxar alcem al cel un prec. A qui pertoqui que hi posi remei urgent !!!!
Refem els nostres passos i anem a comprovar les excepcionals dimensions de les runes del Solà de Sant Esteve, que son les que ens fan pensar en atorgar-li el tractament de Sala. El conjunt d’edificis arribava esglaonadament fins quasi el llit de la riera, on trobem encara l’edifici del molí, hi havia dos moles, i malgrat les esllavissades, la brusca, la vegetació arbustiva i les runes, acabem localitzant la bassa coberta on es guardava l’aigua que feia anar els molins. Tot està molt i molt malmès.
Esmorzem al costat del molí al resguard del vent i sota un sol que ens alimenta tant com els entrepans i/o les fruites.
En la tornada farem encara un darrer intent per localitzar les restes del Molí del Clapers. Desistim finalment , no sense però assolir per part del Jesús Escoda i Prats el cim de la gran pedra que un cop passada la riera pel GR 177-1 senyoreja un ampli camp que limita amb la corrent d’aigua.
Costa de creure, que no quedi ja ni una paret, ni la més mínima senyal d’uns edificis que varen deixar-se d’utilitzar fa més –o fa només - de quaranta anys !.
© Antonio Mora Vergés
dilluns, 19 de maig del 2008
Preu de Mercat.
No podia creure'm l'oferiment que el meu desconegut – inidentificable, darrera d'un anònim – em feia per telèfon, m'oferia la mà presumptament corrupta d'un funcionari d'hisenda per 150€ !!!!!!!
Està clar que l'import és del tot desmesurat, tota vegada que un corrupte, - real o presumpte - no val absolutament res !!!
El que va fer que se'm ericessin els cabells de tot els cos, fou la constatació que la vida humana cotitza molt a la baixa !!!. També la ma d'un home honrat, d'un treballador, jubilat, pensionista, la d'una mestressa de casa, la d'un artista, la d’un escriptor; la meva pròpia ma valia com a molt 150 € !!!
Està clar que la cobdícia no trenca únicament el sac !!!, trenca allò que fins fa poc, ens donava la qualitat d'humans, la consciència !!!!
El meu interlocutor, m'oferia fins rebaixes, si enlloc de fer-ho al presumpte, ho feia en la persona de la seva muller i/o dels seus fills/es; també una mena de descompte per quantitat, si – tenia una llarguissima llista – triava més d'un dels personatges que amb nom i cognoms, i amb el càrrec al costat anava desgranant, ho podia fer durant hores i hores, Administració per Administració !!
No donava crèdit al que estava sentint !, ni en els pitjors malsons d’aquest llarg post-franquisme, la materialització de les malediccions de Déu, Dt. 27,19 i 27,25 es plantejava com a possible!, està clar que la supèrbia dels conqueridors ens havia donat i ens donava – cada dia – ocasió de maleir-los, però tampoc esperàvem el compliment literal de la promesa de Déu !.
Cabia esperar-s’ho racionalment si ens ateníem al crescendo de la corrupció, on s’afegien cada dia, ,més i més noms : Coslada, Marbella, Andratx ,.... i en la que els poders públics hi tenien sempre un paper principal.
Recordava aquella història en la que un Rei decidia encarregar-se de tasques humils per conèixer els veritables problemes de la gent; li varen encarregar justament netejar l’escalinata del Palau Reial, i va començar a fer-ho pel esglaó inferior, desprès el segon ,... fins que l’encarregat li va cridar l’atenció, tot i dient-li que una autèntica neteja, NOMÉS era possible, si començava des del esglaó més alt i continuava fins arribar al nivell del sol. Durant tot aquests anys, en aquest país nostre s’ha fet justament el contrari, i tenim ara un rècord pel que fa als pobres de solemnitat OFICIALS [ és a dir, aborígens del país ], superem ja el 20% de la població total, i si afegim aquí als anomenats IL•LEGALS, superem amb escreix el 25% , amb números rodons més d’ONZE MILIONS DE PERSONES !!!!. Això sens dubte és el brou adequat pel creixement de tota mena d’associacions delictives.
El meu interlocutor continuava enraonant, quan vaig penjar el telèfon; desconec si ho va interpretar com un “no m’interessa “ , tinc clar des d’aleshores amic lector, que la mà amb la que fas anar el ratolí mentre llegeixes aquest relat, o amb la que aguantes el foli on algú l’ha imprès, té en el millor dels casos un valor màxim de 150€, i llevat de produir-se canvis molt radicals pel que fa a la distribució de la riquesa, valdrà cada cop menys !!!!
© Antonio Mora Vergés
diumenge, 18 de maig del 2008
Quo Vadis ?
Imagineu-vos sentir com en les antigues històries de Walt Disney : desde la tierra de la corrupción , QUO VADIS ?
La gent que treballa està espantada, pateix els efectes del que ja s’anomena el síndrome de la crisi immobiliària; he pogut veure les estadístiques de demandants d’habitatge i d’habitatges disponibles, i us avanço com més tard a l’inici del 2.010 un nou i més brutal augment dels preus, que vindrà donat per l’escassetat d’oferta com a conseqüència, de l’aturada brutal que patim d’ença de mitjans de l’any 2.007. Contesteu-vos a la pregunta següent : qui serà el propietari aleshores de la major part del parc immobiliari ?
El fet cert però, és que la major dels ciutadans intentaran si més no augmentar els seus nivells d’estalvi, i malgrat que això farà sens dubte davallar el negoci entre d’altres de les agencies de viatges, cal fer-ho, com deixar de fumar; intentar menjar de forma saludable; practicar – en la mesura de les nostres possibilitats - el sexe; i aprofitar per Conèixer Catalunya.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/ us ofereix – gratuïtament, a dia d’avui - més d’un suggeriment per cada dia de l’any ! , i no tenim intenció d’aturar-nos en aquesta tasca apassionant i apassionada!
Hi ha llocs que cal veure: Les tines de les Valls del Montcau; les sínies i molins del curs alt de la riera de Talamanca , i Sant Esteve de Vila-Rasa a Talamanca; el Salt d’aigua de la Tosca, en el paratge d’aquest nom prop ja de Marfà , El Roure del Giol, Santa Coloma Sasserra, les runes de Santa Maria Savall, i la Fageda de Sauva Negra a Castellcir; el naixement de la Riera de San Joan , El Rubió , la Sala de Llogari i el Codro Bressol a Monistrol de Calders; Viladecavalls, la Colònia Jorba i l’entorn de les Tàpies a Calders ; el Comunidor de Sant Joan d’Oló, la Santa Creu, Vilarasau, Sant Miquel, Sant Jaume de Vilanova, Sant Feliu de Terrassola i la Vila antiga de Santa Maria d’Oló; la Bauma de l’Espluga i/o dels Anglicans i el Parc de l’aigua a Sant Quirze de Safaja; la Bauma Rossa sota mateix de Sant Miquel del Fai; la Roureda de la Casa Nova a Collsuspina; el Monestir de l’Estany, on es venera la Mare de Déu de la Llet; Moià i el seu casc antic obert tots els diumenges; Castellterçol i la casa on va néixer Enric Prat de la Riba, “pare” de la Catalunya Moderna; la Vall Deliciosa ,entre Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall; el Montcau ; La Mola de Sant Llorenç, les restes de l’Hostal i l’ermita romànica de Sant Jaume de Vallhonesta, Santa Maria del Puig i la Colònia Sedo a Esparreguera ; Sant Pere Sacama, Sant Salvador de les Espases a Olesa, Toudell a Viladecavalls del Vallès,....
Us calen poques coses bàsiques: un calçat adequat, un mapa si com nosaltres no sou –encara – usuaris del G.P.S, uns binocles lleugers, màquina de retratar i/o filmar ; us aconsellem també portar una llanterna de les que funcionen sense piles, aigua per a beure, quan al barret si en trobeu millor de palla que de roba, una capellina – de vegades plou - , i com a mínim uns mitjons de recanvi, un dia o altre tots acabem posant la pota, oi ?. Ah! La motxilla lleugera però de qualitat.
I com ja ho teniu tot, quan us preguntin; Quo Vadis ?, ja sabeu que contestar, oi ?.
Anem a Conèixer Catalunya !
© Antonio Mora Vergés
P/D fotografies cedides per la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/
La gent que treballa està espantada, pateix els efectes del que ja s’anomena el síndrome de la crisi immobiliària; he pogut veure les estadístiques de demandants d’habitatge i d’habitatges disponibles, i us avanço com més tard a l’inici del 2.010 un nou i més brutal augment dels preus, que vindrà donat per l’escassetat d’oferta com a conseqüència, de l’aturada brutal que patim d’ença de mitjans de l’any 2.007. Contesteu-vos a la pregunta següent : qui serà el propietari aleshores de la major part del parc immobiliari ?
El fet cert però, és que la major dels ciutadans intentaran si més no augmentar els seus nivells d’estalvi, i malgrat que això farà sens dubte davallar el negoci entre d’altres de les agencies de viatges, cal fer-ho, com deixar de fumar; intentar menjar de forma saludable; practicar – en la mesura de les nostres possibilitats - el sexe; i aprofitar per Conèixer Catalunya.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/ us ofereix – gratuïtament, a dia d’avui - més d’un suggeriment per cada dia de l’any ! , i no tenim intenció d’aturar-nos en aquesta tasca apassionant i apassionada!
Hi ha llocs que cal veure: Les tines de les Valls del Montcau; les sínies i molins del curs alt de la riera de Talamanca , i Sant Esteve de Vila-Rasa a Talamanca; el Salt d’aigua de la Tosca, en el paratge d’aquest nom prop ja de Marfà , El Roure del Giol, Santa Coloma Sasserra, les runes de Santa Maria Savall, i la Fageda de Sauva Negra a Castellcir; el naixement de la Riera de San Joan , El Rubió , la Sala de Llogari i el Codro Bressol a Monistrol de Calders; Viladecavalls, la Colònia Jorba i l’entorn de les Tàpies a Calders ; el Comunidor de Sant Joan d’Oló, la Santa Creu, Vilarasau, Sant Miquel, Sant Jaume de Vilanova, Sant Feliu de Terrassola i la Vila antiga de Santa Maria d’Oló; la Bauma de l’Espluga i/o dels Anglicans i el Parc de l’aigua a Sant Quirze de Safaja; la Bauma Rossa sota mateix de Sant Miquel del Fai; la Roureda de la Casa Nova a Collsuspina; el Monestir de l’Estany, on es venera la Mare de Déu de la Llet; Moià i el seu casc antic obert tots els diumenges; Castellterçol i la casa on va néixer Enric Prat de la Riba, “pare” de la Catalunya Moderna; la Vall Deliciosa ,entre Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall; el Montcau ; La Mola de Sant Llorenç, les restes de l’Hostal i l’ermita romànica de Sant Jaume de Vallhonesta, Santa Maria del Puig i la Colònia Sedo a Esparreguera ; Sant Pere Sacama, Sant Salvador de les Espases a Olesa, Toudell a Viladecavalls del Vallès,....
Us calen poques coses bàsiques: un calçat adequat, un mapa si com nosaltres no sou –encara – usuaris del G.P.S, uns binocles lleugers, màquina de retratar i/o filmar ; us aconsellem també portar una llanterna de les que funcionen sense piles, aigua per a beure, quan al barret si en trobeu millor de palla que de roba, una capellina – de vegades plou - , i com a mínim uns mitjons de recanvi, un dia o altre tots acabem posant la pota, oi ?. Ah! La motxilla lleugera però de qualitat.
I com ja ho teniu tot, quan us preguntin; Quo Vadis ?, ja sabeu que contestar, oi ?.
Anem a Conèixer Catalunya !
© Antonio Mora Vergés
P/D fotografies cedides per la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
