Hisenda, camí del Gòlgota.

El Diari Expansión, en data 30.04.2.008, publica – tot i que parcialment – una Sentència del Tribunal Superior de Justícia del País València, en la que clarament es requereix d’aquest Òrgan de l’administració, el que en un estat de Dret, es demana a tothom, i que altrament han jurat per la seva consciència i honor fer en tot moment els funcionaris públics, complir i fer complir la llei.

Diu la Sentència que a banda de les famoses Declaracions Paral·leles, els funcionaris han d’acreditar [ a ells els pertoca provar-ho ], el que està malament en la Declaració dels Ciutadans.

Aquesta resolució en la que el concepte indefensió, per definir la situació dels contribuents espanyols, és una constant repetida una i altra vegada, posa al descobert la nafra paorosa d’aquest mal anomenat servei públic. Prevalent-se de la seva privilegiada situació han forçat, una i mil vegades de forma conscient i voluntària resolucions injustes.

La publicació arribarà a la taula del Fiscal Anticorrupció, i tothom està a l’espera de les actuacions que pot emprendre.

El Defensor del Pueblo del Reino de Espanya, bàsicament per desconfiança quan a l’organisme ad-hoc d’hisenda; el Consejo Para la Defensa del Contribuyente, te també molts i molts tràmits pendents, estem tot just al inici d’aquest llarg camí del Gòlgota, on esperem veure penjats en creu, no pas a l’òrgan [A.E.A.T], sinó clarament als “organistes” que n’han fet en perjudici de tots un us pervers.

En defensa particularment dels contribuents catalans, esperàvem, esperem i val a dir-ho comencem a desesperar, que des del Parlament de Catalunya, es constitueixi una Comissió d’investigació. Agrairé que vulgueu trametre e.mails a la Mesa i als Diputats en aquest sentit.

Insistir només en que també davant d’hisenda, malgrat ser catalans, teniu els mateixos drets que la Constitució Espanyola de 1.978 reconeix als espanyols; presumpció d’innocència, igualtat davant la llei, obligació de contribuir d’acord amb la vostra capacitat econòmica ,..... i per damunt de tot, el dret a exigir justament que també per nosaltres es faci complir la llei.

© Antonio Mora Vergés

Sección primera de la Sala de lo Contencioso Administrativo del TSJCV en su sentencia 1.153/97.

La mare de Déu plorava

Ixi de tota tristura el pecador que us invoca. Sigueu la nostra Advocada...

A començaments de la tardor vam fer una visita a Les Borges del Camp amb motiu de la presa de possessió del nou rector de la parròquia, un burgalès tan savi que es mereix que algun dia n’escriguem profusament.

D’altra banda, abans de l’hora senyalada per a la cerimònia, ens vam atansar a Mont-roig del Camp, on Joan Miró havia residit llargues temporades a la masia del seu pare i on va pintar alguns dels seus millors quadres.

La vila és famosa per això i per la seva platja, dita Miami -com la d’Amèrica- topònim l’origen del qual desconec totalment perquè no em sembla ni visigot, ni romà, ni àrab.

Nosaltres, però, vam agafar el camí de l’interior, i a les envistes de la Serra de la Pedrera, que ens vigilava per la nostra esquerra, vam arribar, a uns quatre quilòmetres de Mont-roig, al santuari de la Mare de Déu de la Roca. El lloc, que recorda un gran penya-segat d’àligues, té en el seu punt més alt una esglesiola dedicada a Sant Ramon i a la part baixa l’ermita de la Mare de Déu, juntament amb una hostatgeria i l’estança de l’ermitana. Des del mirador les vistes sobre la plana del Baix Camp fins al mar resulten impressionants, però la sensació de solitud és aclaparadora.

L’estàtua de la Mare de Déu de la Roca conforma la típica Verge en Majestat. Es tracta d’una figura coronada, asseguda, que al braç esquerre aguanta el Nen Jesús, i amb la mà dreta sembla subjectar amb força un ceptre que simbolitza la seva condició de reina universal. El seu semblant és infantil i té la mirada com perduda.

El dia que vam visitar-la, m’hi vaig acostar a poc a poc, amb respecte. Em vaig agenollar uns minuts, en silenci, procurant comprendre el significat d’aquella mirada, i quan m’hi vaig aproximar una mica més vaig poder distingir que dels seus ulls brollaven llàgrimes de pena: la Mare de Déu plorava!...

(c) Antoni Ibáñez Olivares

Malsons del passat.

Joseph Fritzl, està actualment a totes les revistes i diaris del món, tothom està horroritzat per la sòrdida història d’aquest enginyer jubilat de Austetten, a 130 quilòmetres de Viena; ¿Quan fa que sortia a la llum el segrest de Natacha Kampus, i el suïcidi quasi instantani del seu raptor Wolfgang Priplopil ?.

¿Que passa a Àustria ?. Potser que no tanquem tant l’objectiu i refem la pregunta a nivell mundial; ¿Per què a banda de la corrupció endèmica, continuen a Espanya els crims contra les dones ?. ¿Com s’expliquen els assassinats múltiples que periòdicament commocionen als Estats Units ?. ¿Quina raó ens fa callar davant dels genocidis ?. Irak, el Tibet, ... però també els Balcans, Àfrica, Amèrica del sud. ¿ Podrem explicar el silenci còmplice, davant la mort per fam de milions de persones en desviar per a la producció d’hidrocarburs tones i tones de blat, ordi, arròs i altres aliments bàsics ?

No fa encara un segle de l’anomenada Primera Guerra Mundial; en aquella ocasió la nostra espècie va excel·lir en crueltat, misèria moral; però sobretot de manera principal en l’enriquiment exponencial d’una minoria que ja no trobarà aturador a la seva cobdícia; vindrà una confrontació menor – La guerra Civil Espanyola – en la que es posaran a prova els nous enginys per matar, i acte seguit la Segona Guerra Mundial, i des d’aquell moment, sempre, sempre ,sempre, hem tingut alguna guerra “local” en marxa, l’orient Mitjà , Corea, Vietnam [en la versió francesa, que voldran acabar els americans ], l’Afganistan [ aquí primer en versió russa i ara també yanki ] , Amèrica del Sud, Irak , Àfrica [ on recentment s’ha posat de manifest que des d’alguns governs s’estan atorgant encara patents de cors ] ........

Hi ha sens dubte una gran part de la humanitat que està “tocada”, en el sentit, que malgrat haver sobreviscut a tanta immundícia, no ha pogut desenvolupar mecanismes per integrar- per pair si us agrada més - aquestes elevades dosis de maldat, i així, de forma esporàdica, ens arriben noticies que posen de manifest aquesta discordança lògica : No podem fer una vida normal, per la senzilla raó que hem oblidat que és “ normal “ en la nostra vida !. Patim col·lectivament una manifestació peculiar del síndrome de Mides, fem malbé tot allò que toquem en la creença absurda que ho tornarem en or !

Els malsons del passat, se’ns fan presents constantment, només sembla existir una possible sortida : aturar aquest model pervers, i cercar-ne un de nou a nivell mundial que ens permeti tornar el sentit primigeni a mots com : igualtat, justícia , pau, ... i, si, perquè no, amor ?

© Antonio Mora Vergés

L'home de Moià.

En refereixo al Feliu Añaños i Masllovet, responsable de la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ , habitual company de sortides, al qui li agrada definir-se com “caçador d’imatges” ; ell no va néixer en aquesta plana deliciosa, per quina raó la fascinació que exerceix sobre la seva persona, i al ensems gràcies a ell ,sobre molts altres, entre els que m’incloc, és si cap encara més d’encomiar. A banda del gentilici derivat del nom de la Vila, el cognom Padrisa, ha esdevingut de fet gentilici dels nascuts a Moià; a qui correspongui li demano que per la seva excepcional tasca, s’atorgui el dret de fer ús d’aquest llinatge al nostre Feliu Añaños i Masllovet.

Anàvem únicament nosaltres dos en aquesta ocasió, i això em permetia fer un itinerari addicional, a la sortida projectada per l’entorn de Moià. Agafàvem l’autopista més cara del món, i sortíem desprès de deixar més de 6€ prop de Viladordis, ja en terres del Bages on recolliríem imatges de l’església-Santuari de la Mare de Déu de Salut, l’edifici de bella factura és de planta romànica , tot i fer-se visibles per arreu elements pre-romànics; prop del temple, encerclada i reduïda per les quatre calçades de l’autopista, s ‘aixeca majestuosa encara la finca anomenada avui de les Marcetes, testimoni mut d’un passat agrícola que dona nom a l’indret, i en el que la veu d’aquesta casa tenia un pes especial. Feta la feina i encomanant a la Mare de Déu de la Salut, que continuï vetllant sempre per nosaltres, els presents i els absents, fem via en direcció al Moianès.

Deixàvem el vehicle prop de Coromines, i passant pel costat de la bassa que presenta un bon nivell d’aigua , seguíem fins la bassa de Casamitjana, que prop del camí presenta un lamentable estat d’abandó i es troba absolutament buida, recolliríem imatges de Sant Feliu de Rodors [Roldors, si fem cas del topònim correcte en català], i continuaríem en direcció al Rourell; on constatem que encara s’estan duent a terme obres de restauració a la casa, no trobem cap senyal de l’antiga bassa, avui transformada en dipòsit; ens aturarem per esmorzar a l’ombra dels pins, prop de l’anomenat bassal Roig des d’on sentim raucar almenys dos diferents classes de granotes i/o gripaus d’aigua. Li ho farem saber al nostre bon amic Josep Lainez –MOIÀ-GENM http://www.joseplainez.org/ genm@joseplainez.org

El darrer tram un cop superada la font que hi ha prop del dipòsit i/o punt d’aigua dels bombers, el fem ja sota un sol de justícia, que sembla més propi del mes de juny o fins de juliol, que de darreries d’abril. Primer els núvols de pols, i ben aviat el soroll atordidor, ens diuen que estem prop del Solà de la Vila, la imatge de l’anomenat Circuit verd ens confirma que com el Dante, avui hem fet una baixada a l’infern de Moià; potser com a conseqüència del sol abrusador, potser pels efectes de l’esforç esmerçat per superar el desnivell que ens deixarà de nou davant la bassa del Coromines, crec sentir una veu, que procedent de Sant Andreu de Clarà, s’eleva vers el Cel; Senyor atura aquest suplici !! , des del fons del meu cor, em sumo a la pregaria, amen !!

Tindrem temps encara per arribar-nos al Centre de la Vila, on el Feliu subscriptor com jo mateix de la revista la Tosca, n’adquirirà un exemplar per obsequiar-lo a la propietat de Biguetes a Granera.

Tornàvem dins l’horari previst al nostre Vallès Occidental. Com cantava l’Antonio Machin , és molt difícil estimar-se dos o més Comarques a la vegada i no tornar-se boig !

© Antonio Mora Vergés

Arnaules, el pont de Déu.

N’havíem parlat amb la Geni de Santa Mònica. M’agrada la seva tesi que situa aquest espai natural dins del món Càtal, com un fenomen més que s’explica únicament des de l’animisme; Posem-nos en situació :

Tenim un perill greu i manifest per als Càtals que corren en direcció al gran riu [ aleshores era efectivament Gran l’actual Llobregat ], heu de fer l’esforç d’imaginar-vos la orografia primigènia, ni Manresa, ni l’autopista més cara del món, ni el Pont Gòtic de Vilomara, ni .... en sou capaços? ; en la seva carrera vers el gran riu s’interposa l’esvoranc paorós que segles a venir, s’anomenarà Arnaules, el xaman “ el que coneix “ , es descalça i amb els peus nus damunt la terra , com formant-ne part, prega als deus de la natura per trobar una sortida a aquell atzucac terrible; poseu-hi soroll, polseguera, espant d’aquells caçadors, tant i tant innocents, malgrat la seva aparença, i la resposta en forma de pont la podreu contemplar avui encara.

L’empleat bolivià de la darrera granja, des d’on ja es fa visible el pont, al temps que ens indicava l’accés més habitual, assentia quan al caràcter màgic, del que qualifiquem avui con un fenomen natural.

Com sempre reproduïm alguna dada tècnica, que sens dubte us ajudarà a fer-vos una més complerta idea del que estem enraonant : El pont de les Arnaules o pont Foradat és un pont natural de roca que es troba a la costa de la dreta de la vall del Llobregat damunt del Pont de Vilomara però en terme de Manresa, a la zona coneguda com les Arnaules. Es tracta d'una llarga llenca de roca calcària nummulítica que ha quedat separada del vessant per on discorre un petit i esporàdic torrent, formant un pont natural de roca que uneix els dos costats. La calcària nummulítica és una roca especialment dura, resistent a l'erosió. Si l'observem de prop, millor allà on tingui fractures recents, veurem que està feta de fòssils com llenties, els nummulits, cimentats per una matriu calcària. La capa de calcària nummulítica que forma el pont natural queda ja ressaltada al perfil del vessant de les Arnaules, perquè l'erosió n'ha anat buidant els materials de sobre i de sota. Al punt del pont, la capa de calcària deuria tenir dues esquerdes o diàclasis prèvies, paral·leles. L'acció erosiva del torrent, petit però amb molt pendent, ha esfondrat el terreny a partir de l'esquerda interior, aïllant l'esvelt pont de roca que, per ara, resisteix. El pont de les Arnaules mesura 27 m de longitud total, dels quals 13,2 m corresponen al tram buit per ambdós costats, l'amplada oscil·la entre els 2,7 m de la secció més ampla als només 85 cm de la més estreta i queda suspès a 10,7 m, damunt del torrent. L'autopista C-16 Terrassa-Sant Fruitós passa només a unes desenes escasses de metres per damunt d'aquest vessant. El seu talús s'acosta perillosament al pont, que podia haver quedat sepultat. Per poc, però afortunadament el pont de les Arnaules va quedar fora de l'àmbit del moviment de terres de l'autopista.



En el nostre l’imaginari col·lectiu , existeixen molts Ponts del Diable, fets sempre en una sola nit, o de forma molt ràpida, i amb la condició que el Diable es quedaria l’ànima del primer ésser que creus per damunt.

Del món Càtal, tenim referències que reforcen contràriament la visió positiva de Déu; la Porta del Cel, El Vell Guerrer, El Cobro Bressol, i ara també aquest magnífic pont natural, que tothom coneix com Arnaules o de les Arnaules.

De tot plegat, en podreu trobar imatges a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ i també a http://coneixercatalunya.blogspot.com/

En qualsevol país civilitzat i fins possiblement en una Catalunya sobirana, el lloc seria accessible des de l’autopista, on amb els rètols habituals, camera fotogràfica i/o altres símbols, s’indicaria al viatger que te la ocasió de gaudir d’una meravella “natural” .

Se’ns fa cada cop més feixuga aquesta forçada relació amb Espanya.

© Antonio Mora Vergés

La Serra de l'Obac i el Tresor dels Carlins

Pujaríem fins al Coll de Correu i comprovaríem que la localització de l’avenç del camí Ral, mostrava respecte de les dades del Centre Excursionista de Terrassa, una notable diferencia que ens feia consumir un temps preciós; continuàvem fins al rocam vermellós anomenat segons el mapa el Salt del Tinent [ en la meva condició d’Oficial – justament Tinent – de la brigada de Tropes de Socors de la Creu Roja, fins a la seva liquidació pels socialistes, m’agradaria conèixer l’origen d’aquest tant singular topònim ]. Ens aturàvem just davant la roca partida en dos per contemplar; Puigdoure, Matarrodona , la seva ermita, i els diferents accidents geogràfics quina denominació dona un molt especial caràcter a aquesta zona de l’Alt Vallès.

La pregunta que deixava a l’aire ha tingut ràpida resposta; aquesta zona de l’Alt Vallès fou en enclavament privilegiat de les forces irregulars Carlines, com ho havia estat dels lladris del Cami Ral, segons les memorables cròniques recollides per l’Antoni Ferrando i Roig, en el seu llibres les sendes dels bandolers.

D’ambdós presencies, bandolers i Carlins, en tenim llarga referència en la toponímia :

Turó de la Carlina, Hospital de Sang, Salt del Tinent ,...
Font del lladre, Cova i turó del malpás,...

La història que dona lloc a aquest més que peculiar topònim, ens arriba de l’illa de Cabrera, on feien cap - en el millor dels casos – els lluitadors carlins que queien presoners de les tropes reials; s’explica que abans de morir de pura misèria un soldat que havia estat fet presoner en l’entorn de la Serra de l’Obac, en el seu deliri confessava al company de captiveri les circumstàncies en que l’havien fet presoner; anava juntament amb el seu Oficial, un jove Tinent i portaven un cofre de diners , en el que hi havien els sous deguts a les tropes lleials al pretendent Reial; l’oficial malgrat la seva joventut era un home prudent, i va dir-li que aniria a deixar el cofre amagat en un lloc segur [ hi ha qui parla de la Casa Vella de l’Obac ] , al que tornarien més tard quan aconseguissin trobar-se amb algun grup carlí ; superat tot just el Coll de Correu varen topar-se amb una unitat de les forces Reials, que desprès d’una breu lluita, va llençar al Tinent ferit barranc avall, i a ell se’l varen endur pres.

Els Carlins, sota el lema RELIGIÓ , LLEI I FURS, presentaven forta resistència a les anomenades corrents lliberals; s’oposaven a mesures com la desamortització de Mendizabal, que amenaçava la supervivència dels petits propietaris rurals i dels eclesiàstics. La seva lluita en defensa dels interessos del peix petit, els va fer merèixer el qualificatiu de retrògrads, que avui encara és un dels significats del mot segons la real i militar Acadèmia de la llengua.

D’aquells lluitadors tant i tant blasmats pels progressistes, quasi tothom ni que sigui de forma vaga, te la impressió que en la seva immensa majoria eren homes honrats i de bé; dels progressistes d’abans – i d’ara – quasi tothom te la certesa que son “mala gent “.

Els Carlins lluitaven per evitar l’espoli de les classes baixes, dels petits propietaris i de l’església, per part dels rics; amb la seva derrota es consolidaria el model d’estat que contràriament pren als pobres per a donar-ho als rics.

És possible que algun dia finalment algú trobi el cofre del tresor dels Carlins, el que ningú podrà trobar dissortadament, seran persones com aquelles que lliuraren voluntàriament la seva vida en defensa d’ideals com : RELIGIÓ , LLEI I FURS

© Antonio Mora Vergés

SANT PERE DE TERRASSA

Josep Salvany I Blanch

Terrassa 1.912

Sant Pere de Terrassa va ser un municipi de la comarca del Vallès Occidental, hereu de l'antiga Ègara romana. Dins el seu terme es troba el Conjunt Monumental de les Esglésies de Sant Pere, conjunt de tres esglésies romàniques i seu de l'extint bisbat d'Ègara. L'any 1900 tenia 4.400 habitants.

Constava de les parròquies següents:

Clarà
Santa Maria de Toudell
Sant Julià d'Altura
Sant Martí de Sorbet
Sant Miquel de Toudell
Sant Pere de Terrassa (cap del municipi)
Sant Quirze de Terrassa
Sant Vicenç de Jonqueres

El terme, doncs, que pertanyia al castell de Terrassa, tenia una població fortament disseminada. A partir del segle XVI és quan comença a créixer el nucli principal, en què els propietaris dels diversos masos es construeixen una casa al llarg del carrer Major, vora les esglésies de Sant Pere.

A començament del segle XIX, concretament el 7 d'agost del 1800, Sant Pere adquireix l'autonomia municipal; des d'aleshores, com que el municipi encerclava el de Terrassa i impedia l'expansió de la ciutat, hi havia un litigi constant entre totes dues poblacions. A conseqüència d'aquesta disputa, la quadra de Vallparadís va passar a Terrassa el 1830, però la qüestió no es va resoldre definitivament fins a l'inici del segle XX amb la desaparició del terme de Sant Pere.

L'1 de juliol de 1904, per decret reial, el municipi fou annexionat a Terrassa (on encara el nom d'alguns barris recorda aquesta població: l'Antic Poble de Sant Pere, Sant Pere i Sant Pere Nord),a Sabadell (les parròquies de Jonqueres, avui inclosa dins el barri de la Creu Alta, i Altura, dins de Ca n'Oriac) i Rubí (el sector de Castellnou).

Ja el 1848 se n'havia segregat Sant Quirze de Terrassa per formar un nou municipi, més endavant anomenat Sant Quirze del Vallès, i el 1849 se n'havien segregat també les parròquies de Sant Martí de Sorbet, Sant Miquel de Toudell i Santa Maria de Toudell i la quadra de Clarà per configurar el terme municipal de Viladecavalls.

Segons el Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar de Pascual Madoz (1845-50), Sant Pere de Terrassa, terme essencialment agrícola, produïa cereals, vi, oli, fruites i hortalisses; s'hi criava bestiar oví i porquí i s'hi caçaven perdius, llebres i conills, i s'hi feien teixits de cotó.

El conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere de Terrassa el formen les esglésies romàniques de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, situades a la confluència dels torrents de Vallparadís i Monner, a l'antic nucli visigòtic d'Ègara, origen del poble de Sant Pere, avui barri de Terrassa. Són el conjunt artístic més important de la ciutat i una de les joies de l'art romànic català.

Les tres esglésies es van bastir vora l'emplaçament de l'antiga Ègara romana (de la qual encara es conserven restes) com a seu del bisbat d'Ègara, constituït cap a l'any 450 i que va perdurar fins a la invasió sarraïna, al segle VIII. Se sap el nom d'alguns dels seus bisbes (com ara el primer, Ireneu) i s'hi va reunir un concili provincial de la Tarraconense l'any 614. El conjunt episcopal segueix el model bizantí de l'antiguitat, amb dues esglésies (Sant Pere i Santa Maria) i un baptisteri (Sant Miquel). Després d'un llarg procés constructiu, les esglésies van quedar enllestides segons la forma actual cap als segles XI i XII i són de factura romànica, edificades sobre antics edificis preromànics de l'època visigòtica.

Al segle XII, a Santa Maria s'hi va instal•lar una canònica augustiniana que va durar fins al 1592. Per la seva banda, l'església de Sant Pere d'Ègara, seu de la parròquia, va perdre la seva condició parroquial el 1601, en què va passar a la nova basílica del Sant Esperit del nucli de Terrassa, avui catedral del nou bisbat de Terrassa. Al segle XIX Sant Pere va recuperar la parroquialitat.

Al primer terç del segle XX les tres esglésies van ser objecte d'un profund estudi i una restauració per part de Josep Puig i Cadafalch, que també va fer excavacions a Santa Maria i Sant Miquel. El conjunt fou declarat monument nacional el 1931, i bé d'interès historicoartístic el 1985. Avui dia són una de les sis seccions del Museu de Terrassa.

Església de Sant Pere









Al nord del recinte (o a l'esquerra, segons s'entra), és la més gran de totes tres esglésies i dóna nom al conjunt episcopal i també a l'antic poble de Sant Pere (avui barri terrassenc) que s'hi va formar al voltant. Té una sola nau amb absis trilobat i transsepte; la coberta és de volta de canó. La capçalera (l'absis i el transsepte) és d'època preromànica (segles IX i X) i la nau és del segle XII. La porta d'accés, molt senzilla, s'obre al mur sud i està emmarcada per quatre arquivoltes llises. La llum entra a l'interior per dues grans finestres a banda i banda de la porta i per les tres finestretes de l'absis. La façana està coronada per una cornisa amb un fris esculturat sostingut per mènsules en forma de caps humans. Té dos campanars, un d'espadanya, d'origen romànic, al mur que dóna a la plaça del Rector Homs, per on s'accedeix al recinte, i un altre de més modern prop del transsepte.

A l'interior, l'absis té un terra de mosaic del segle X de motius geomètrics, segons la tradició romana.

L'absis central queda tancat per un retaule de pedra amb tres rengles de pintures murals del segle XI encara de tipus preromànic, els dos superiors dins d'arcs cecs a manera de nínxols, amb la representació de Sant Pere, Jesús, els evangelistes i altres figures bíbliques. Al mur nord de la nau hi ha fragments de pintures murals gòtiques del segle XIV, d'estil primitiu. A l'esquerra de la nau s'obren dues capelles afegides més modernament, la de Sant Valentí, amb un retaule del segle XVII, i la del Santíssim, amb pintures murals de Ricard Marlet del 1948.

SANT MIQUEL DE TERRASSA

Josep Salvany i Blanch
Terrassa 1.912






Sant Pere de Terrassa va ser un municipi de la comarca del Vallès Occidental, hereu de l'antiga Ègara romana. Dins el seu terme es troba el Conjunt Monumental de les Esglésies de Sant Pere, conjunt de tres esglésies romàniques i seu de l'extint bisbat d'Ègara. L'any 1900 tenia 4.400 habitants.

Constava de les parròquies següents:

Clarà
Santa Maria de Toudell
Sant Julià d'Altura
Sant Martí de Sorbet
Sant Miquel de Toudell
Sant Pere de Terrassa (cap del municipi)
Sant Quirze de Terrassa
Sant Vicenç de Jonqueres

El terme, doncs, que pertanyia al castell de Terrassa, tenia una població fortament disseminada. A partir del segle XVI és quan comença a créixer el nucli principal, en què els propietaris dels diversos masos es construeixen una casa al llarg del carrer Major, vora les esglésies de Sant Pere.

A començament del segle XIX, concretament el 7 d'agost del 1800, Sant Pere adquireix l'autonomia municipal; des d'aleshores, com que el municipi encerclava el de Terrassa i impedia l'expansió de la ciutat, hi havia un litigi constant entre totes dues poblacions. A conseqüència d'aquesta disputa, la quadra de Vallparadís va passar a Terrassa el 1830, però la qüestió no es va resoldre definitivament fins a l'inici del segle XX amb la desaparició del terme de Sant Pere.

L'1 de juliol de 1904, per decret reial, el municipi fou annexionat a Terrassa (on encara el nom d'alguns barris recorda aquesta població: l'Antic Poble de Sant Pere, Sant Pere i Sant Pere Nord),a Sabadell (les parròquies de Jonqueres, avui inclosa dins el barri de la Creu Alta, i Altura, dins de Ca n'Oriac) i Rubí (el sector de Castellnou).

Ja el 1848 se n'havia segregat Sant Quirze de Terrassa per formar un nou municipi, més endavant anomenat Sant Quirze del Vallès, i el 1849 se n'havien segregat també les parròquies de Sant Martí de Sorbet, Sant Miquel de Toudell i Santa Maria de Toudell i la quadra de Clarà per configurar el terme municipal de Viladecavalls.

Segons el Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar de Pascual Madoz (1845-50), Sant Pere de Terrassa, terme essencialment agrícola, produïa cereals, vi, oli, fruites i hortalisses; s'hi criava bestiar oví i porquí i s'hi caçaven perdius, llebres i conills, i s'hi feien teixits de cotó.

El conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere de Terrassa el formen les esglésies romàniques de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, situades a la confluència dels torrents de Vallparadís i Monner, a l'antic nucli visigòtic d'Ègara, origen del poble de Sant Pere, avui barri de Terrassa. Són el conjunt artístic més important de la ciutat i una de les joies de l'art romànic català.

Les tres esglésies es van bastir vora l'emplaçament de l'antiga Ègara romana (de la qual encara es conserven restes) com a seu del bisbat d'Ègara, constituït cap a l'any 450 i que va perdurar fins a la invasió sarraïna, al segle VIII. Se sap el nom d'alguns dels seus bisbes (com ara el primer, Ireneu) i s'hi va reunir un concili provincial de la Tarraconense l'any 614. El conjunt episcopal segueix el model bizantí de l'antiguitat, amb dues esglésies (Sant Pere i Santa Maria) i un baptisteri (Sant Miquel). Després d'un llarg procés constructiu, les esglésies van quedar enllestides segons la forma actual cap als segles XI i XII i són de factura romànica, edificades sobre antics edificis preromànics de l'època visigòtica.

Al segle XII, a Santa Maria s'hi va instal•lar una canònica augustiniana que va durar fins al 1592. Per la seva banda, l'església de Sant Pere d'Ègara, seu de la parròquia, va perdre la seva condició parroquial el 1601, en què va passar a la nova basílica del Sant Esperit del nucli de Terrassa, avui catedral del nou bisbat de Terrassa. Al segle XIX Sant Pere va recuperar la parroquialitat.

Al primer terç del segle XX les tres esglésies van ser objecte d'un profund estudi i una restauració per part de Josep Puig i Cadafalch, que també va fer excavacions a Santa Maria i Sant Miquel. El conjunt fou declarat monument nacional el 1931, i bé d'interès historicoartístic el 1985. Avui dia són una de les sis seccions del Museu de Terrassa.

Església de Sant Miquel

Situada al centre del recinte, entre les altres dues esglésies. Puig i Cadafalch, responsable de les primeres excavacions arqueològiques a l'inici del segle XX, va pensar que l'edifici era un baptisteri. En l'actualitat, es creu que la funció de l'edifici era la de venerar l'enterrament d'un sant màrtir, encara no descobert. La pica baptismal construïda per Puig i Cadafalch, que durant molts anys va marcar l'edifici, ha estat eliminada. És l'única de les tres esglésies que conserva la planta primitiva sencera, la qual és quadrada, on s'inscriu una creu grega amb nínxols als angles; al mur est s'obre l'absis, de planta de ferradura per dins i hexagonal a l'exterior. A l'interior, al centre de la planta quadrada, s'alça un cimbori cobert per una cúpula i sostingut per vuit columnes fetes de fragments visigòtics reaprofitats, amb quatre capitells tardoromans. Sota la cúpula hi ha la piscina del baptisteri, de base octagonal.

Sota l'absis hi ha la cripta de Sant Celoni, amb capella absidal trilobada.

Em sobtava trobar en aquell indret un comunidor. Posteriorment en confirmarien que anteriorment estava l’exterior de l’edifici. Sant Miquel s’havia dedicat en algun moment de manera preferent als cerimonials de difunts. La ubicació d’aquest comunidor a la part posterior dona força a la hipòtesis que l’antic cementiri estes situat prop del barranc.

La porta d'accés és al mur sud i data del segle XVII. Les portes antigues, al nord i a l'oest, estan tapiades. Els murs de tipus romà, amb fileres alternades de petits carreus i maons, i les característiques de la planta i de les obertures fan pensar que es tracta d'un edifici construït a cavall dels segles IX i X. També del segle X sembla que són les pintures murals de l'absis, amb una escena del Crist voltat d'àngels i, a sota, els dotze apòstols.

SANTA MARIA DE TERRASSA

Josep Salvany Blanch

Terrassa 1.912

Sant Pere de Terrassa va ser un municipi de la comarca del Vallès Occidental, hereu de l'antiga Ègara romana. Dins el seu terme es troba el Conjunt Monumental de les Esglésies de Sant Pere, conjunt de tres esglésies romàniques i seu de l'extint bisbat d'Ègara. L'any 1900 tenia 4.400 habitants.

Constava de les parròquies següents:

Clarà
Santa Maria de Toudell
Sant Julià d'Altura
Sant Martí de Sorbet
Sant Miquel de Toudell
Sant Pere de Terrassa (cap del municipi)
Sant Quirze de Terrassa
Sant Vicenç de Jonqueres

El terme, doncs, que pertanyia al castell de Terrassa, tenia una població fortament disseminada. A partir del segle XVI és quan comença a créixer el nucli principal, en què els propietaris dels diversos masos es construeixen una casa al llarg del carrer Major, vora les esglésies de Sant Pere.

A començament del segle XIX, concretament el 7 d'agost del 1800, Sant Pere adquireix l'autonomia municipal; des d'aleshores, com que el municipi encerclava el de Terrassa i impedia l'expansió de la ciutat, hi havia un litigi constant entre totes dues poblacions. A conseqüència d'aquesta disputa, la quadra de Vallparadís va passar a Terrassa el 1830, però la qüestió no es va resoldre definitivament fins a l'inici del segle XX amb la desaparició del terme de Sant Pere.

L'1 de juliol de 1904, per decret reial, el municipi fou annexionat a Terrassa (on encara el nom d'alguns barris recorda aquesta població: l'Antic Poble de Sant Pere, Sant Pere i Sant Pere Nord),a Sabadell (les parròquies de Jonqueres, avui inclosa dins el barri de la Creu Alta, i Altura, dins de Ca n'Oriac) i Rubí (el sector de Castellnou).

Ja el 1848 se n'havia segregat Sant Quirze de Terrassa per formar un nou municipi, més endavant anomenat Sant Quirze del Vallès, i el 1849 se n'havien segregat també les parròquies de Sant Martí de Sorbet, Sant Miquel de Toudell i Santa Maria de Toudell i la quadra de Clarà per configurar el terme municipal de Viladecavalls.

Segons el Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar de Pascual Madoz (1845-50), Sant Pere de Terrassa, terme essencialment agrícola, produïa cereals, vi, oli, fruites i hortalisses; s'hi criava bestiar oví i porquí i s'hi caçaven perdius, llebres i conills, i s'hi feien teixits de cotó.

El conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere de Terrassa el formen les esglésies romàniques de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, situades a la confluència dels torrents de Vallparadís i Monner, a l'antic nucli visigòtic d'Ègara, origen del poble de Sant Pere, avui barri de Terrassa. Són el conjunt artístic més important de la ciutat i una de les joies de l'art romànic català.

Les tres esglésies es van bastir vora l'emplaçament de l'antiga Ègara romana (de la qual encara es conserven restes) com a seu del bisbat d'Ègara, constituït cap a l'any 450 i que va perdurar fins a la invasió sarraïna, al segle VIII. Se sap el nom d'alguns dels seus bisbes (com ara el primer, Ireneu) i s'hi va reunir un concili provincial de la Tarraconense l'any 614. El conjunt episcopal segueix el model bizantí de l'antiguitat, amb dues esglésies (Sant Pere i Santa Maria) i un baptisteri (Sant Miquel). Després d'un llarg procés constructiu, les esglésies van quedar enllestides segons la forma actual cap als segles XI i XII i són de factura romànica, edificades sobre antics edificis preromànics de l'època visigòtica.

Al segle XII, a Santa Maria s'hi va instal•lar una canònica augustiniana que va durar fins al 1592. Per la seva banda, l'església de Sant Pere d'Ègara, seu de la parròquia, va perdre la seva condició parroquial el 1601, en què va passar a la nova basílica del Sant Esperit del nucli de Terrassa, avui catedral del nou bisbat de Terrassa. Al segle XIX Sant Pere va recuperar la parroquialitat.

Al primer terç del segle XX les tres esglésies van ser objecte d'un profund estudi i una restauració per part de Josep Puig i Cadafalch, que també va fer excavacions a Santa Maria i Sant Miquel. El conjunt fou declarat monument nacional el 1931, i bé d'interès historicoartístic el 1985. Avui dia són una de les sis seccions del Museu de Terrassa.

Església de Santa Maria

Aquest edifici romànic, de l'inici del segle XII, es troba al sud del recinte i té planta de creu llatina. La capçalera, amb absis de ferradura per dins i quadrat a l'exterior, pertany a un temple de construcció anterior. La coberta de la nau és de volta apuntada i la del transsepte, de volta semicircular. Al creuer s'alça un cimbori octagonal coronat per un petit campanar de torre de dos pisos, amb coberta de quatre vessants. El cimbori i el dalt dels murs nord i oest tenen decoració llombarda, amb faixes i arcuacions cegues. La porta d'entrada és senzilla, d'arc de mig punt, amb relleus de terracota als muntants i un carreu romà reaprofitat. A la façana sud hi ha un pòrtic de quatre arcs de mig punt, resta del claustre de la canònica augustiniana del segle XII.

Davant i dins l'església es poden veure restes de les antigues edificacions paleocristianes i visigòtiques, com els mosaics sobreposats (l'un del segle IV i l'altre del segle V), l'absis rectangular visigòtic i amb criptes sepulcrals (excavat sota la nau de l'església romànica) o l'antic baptisteri (sota el transsepte).

La volta de l'absis està coberta de pintures murals de tipus lineal, amb traços vermells i verds, que narren la vida i la Passió de Crist; tot i que segueixen l'estil paleocristià, daten segurament del segle X. També a l'absis hi ha una taula d'altar altmedieval i una talla gòtica de la Mare de Déu del segle XIV.

Les parets de Santa Maria guarden peces artístiques destacades, a manera de museu que recull les obres principals de tot el conjunt episcopal de Sant Pere. Al llarg de la nau hi ha uns plafons amb pintures murals a cavall entre el romànic i el gòtic que abans eren a l'absis, del qual s'arrencaren perquè es poguessin observar les anteriors, visibles actualment. També hi ha una pedra d'altar del segle X i làpides sepulcrals medievals i romanes (en una hi ha la primera documentació escrita del nom del municipi romà d'Ègara).

Al transsepte hi ha tres retaules gòtics de gran valor:

El retaule dels sants Abdó i Senén, al braç esquerre del transsepte, obra de Jaume Huguet per a l'església de Sant Pere, pintat el 1460. Està molt ben conservat i és un dels més cèlebres de l'artista. Els sants titulars hi són representats al centre, voltats d'escenes de la seva vida i del seu martiri. A la part inferior hi ha imatges dels sants metges Cosme i Damià.

El retaule de Sant Miquel, al costat de l'anterior, obra de Jaume Cirera i Guillem Talarn, que la va acabar, datada entre 1450 i 1451. S'hi veuen escenes de la lluita entre àngels i dimonis i tres representacions de la Passió.

El retaule major de Sant Pere, al braç dret del transsepte, obra de Lluís Borrassà del 1411. Hi falta la taula central, i les vuit laterals presenten diverses escenes de la vida del sant. Vora les taules del retaule de Sant Pere hi ha una absidiola amb pintures murals romàniques de la fi del segle XII, amb un Crist en Majestat i escenes del martiri de sant Tomàs Becket.

CASTELL I CARTOIXA DE VALLPARADIS.TERRASSA

Salvany i Blanch, Josep, 1866-1929
Terrassa 1.915

Antic castell de la ciutat de Terrassa (Vallès Occidental), situat prop de les esglésies de Sant Pere de Terrassa, al costat del torrent de Vallparadís, afluent per la dreta de la riera de les Arenes.

L’'any 1110 Berenguer Sal•la obtingué autorització comtal per a la construcció d'un castell a Terrassa, l'actual castell de Vallparadís, ; tenia el domini sobre la quadra de Vallparadís, que s'estenia a llevant del torrent, i comprenia al s XIV els masos de Palet, la Castlania, Figueres i el Trull.

Prop del castell hi havia l'església de Sant Jaume de Vallparadís.

La família Sal·la adoptà poc després el cognom de Terrassa, i entre els seus membres hi ha personalitats com ara Berenguer de Terrassa, influent canonge de Barcelona que participà en la conquesta de Tortosa i Lleida; Maria de Terrassa, que fundà l'any 1214 el monestir de monges benedictines de Jonqueres, al terme de Sant Pere de Terrassa; Blanca de Centelles, (filla de Bernat i de Saurina de Terrassa) que fou castlana del castell palau per concessió del rei Jaume II i fundà la cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís en fer donació del seu castell patrimonial a una comunitat de cartoixans, que s'hi instal•là pel 1344 amb monjos procedents d'Escaladei i de Sant Pol de Mar. El primer prior fou Berenguer de Plana.

Hom construí un claustre al pati del castell i una església (iniciada el 1345) entre la torre central i el mur de les parts del N i de l'E, a més d'una sala capitular a l'E del claustre.

La nova comunitat fou dotada amb rendes i jurisdiccions a Terrassa, i aviat adquirí el castell de Pera, a Sant Llorenç Savall, i altres béns.

En 1373-74 fou fortificada.

El 1413 el prior Domènec Bonafè, en recerca d'una major tranquil•litat, inicià la construcció de la cartoixa de Montalegre (la comunitat es traslladà interinament a l'antic priorat de canongesses, l'actual Conreria).

El castell cartoixa de Vallparadís fou venut uns anys més tard als carmelitans, que hi fundaren un convent l'any 1423.

El castell tornà en poder d'una poderosa família, ara els Sentmenat, que durant segles havien de tenir una gran vinculació amb els afers de Terrassa a través de la seva propietat de Vallparadís.
L'edifici ha estat restaurat modernament (1947) i convertit en museu municipal d'art.

Viatge a Toudell

N’havíem pogut fer un tastet en una anterior sortida amb el Tomás Irigaray i López , i reconec que m'havia quedat amb la mel a la boca, per això i malgrat disposar de poc temps, el dissabte19 d'abril, un cop enllestides les meves diverses obligacions : amb la família, amb hisenda - tot i el dubte no aclarit encara, quan a la corrupció presumpta d'alguns funcionaris de l'A.E.A.T .[ dilluns és el darrer dia per presentar l'I.V.A] , agafava el meu vehicle i respectant sempre els límits de velocitat m’arribava fins a Viladecavalls, dins de quin terme es troben SANTA MARIA I SANT MIQUELL DE TOUDELL. L’afecció tira molt, oi ?

Respecte del topònim aclaria el següent :

TOU Segons Joan Coromines, fa referència a la peculiar orografia de la zona, on son visibles grans fondalades [ en sentit figurat TOU : BUIT DE DINS ]
DELL : [forma eufemistica : per Déu] Segons recullen en el seu diccionari l'Antoni M Alcover i en Francesc de B. Moll

En relació a les ermites, podia recollir imatges de Sant Miquel, amb la única limitació d'una tractora de camió aparcada justament al seu costat, en un polígon en el que per arreu hi ha llocs d'aparcament. Déu els cria !!

Santa Maria, dins del recinte de Can Trias, se'm fa més difícil; costa creure que tant l'antiga masia com l’església romànica estan a la venda. ¿ Que se’n ha fet dels senyors de Terrassa ?.

Quan al Castell, no se trobar-ne cap resta, dins d'un terme absolutament destrossat, i al que li mancava únicament l'anomenat 4art cinturó, o en la nova denominació Ronda Orbital.

M’atenien meravellosament a la Biblioteca Municipal de Viladecavalls i aprofito aquestes ratlles per deixar-ne constància.

Si algun dia tornem a tenir un govern de catalans a Catalunya, caldrà demanar-los un replantejament d'aquest model de desenvolupament, que lluny d'ajudar al país sembla dissenyat pels enginyers del Caudillo per fer realitat la seva amenaça post-morten. ¡ Todo esta atado y bien atado !

Us deixo dues valuoses referències :

Polígon industrial Can Tries, ermita de Santa Maria de Toudell
Polígon industrial Can Mir, ermita de Sant Miquel de Toudell
Ambdós dins del terme de Viladecavalls.

Ho faig en l'esperança que alguns de vosaltres podreu encara veure dempeus aquestes joies del nostre passat, quina imatge en blanc i negre per deferència de la Biblioteca de Catalunya podreu trobar a Internet..

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

Sant Julià d'Altura

Tinc molts i agradables records d’aquesta antiga església parroquial de Sant Julià d'Altura; en la meva època d’Oficial Jurídic de la Brigada de Tropes de Socors de la Creu Roja,s’ hi va dur a terme una acampada, en la que alhora que revistar les forces,es va avaluar la capacitat de resposta de la Institució davant d’una eventual catàstrofe.

Al NW de l’actual municipi de Sabadell , hi ha l'antic terme i parròquia de Sant Julià d'Altura,situat vora el quilòmetre quatre de la carretera que va a Matadepera, a mà dreta de la qual es troba el camí que mena a l’església de Sant Julià.

Una part de la demarcació parroquial de Sant Julià es troba dins el barri sabadellenc de Ca n'Oriac. L'església actual és el resultat d'una important reforma del segle XVII, aprofitant part dels materials gòtics d'una església anterior, com es pot veure en la portalada actual. El 1611es va construir el cimbori i el 1693 el campanar. El retaule major era de l'any 1698. S'hi havia venerat una imatge de la Mare de Déu d'Altura, que sembla devia ser de la fi del segle XII o el principi del XIII. Duia l'Infant al braç esquerre i una poma a la mà dreta. Als peus tenia un bou i una pastoreta, símbols de la ruralia. Va guardar-se molts anys a la masia de Can Sales, després fou retornada a la parròquia i cremada el1936.

Durant la guerra del Francès, l'església fou incendiada i es profanà el cementiri. L'església resta en peu, amb els exteriors molt malmesos i el cementiri desfet i abandonat.

És emplaçada en un dels paratges més bonics del rodal, prop de la timba del torrent de Ribatallada i tocant el bosc de Can Deu. Hom celebra un aplec el diumenge següent al 15 de maig.
La parròquia tenia dins la seva demarcació l'antic castell de Ribatallada , propietat inicial dels Montcada (1136-1310), que passà després als Clasquerí, la masia fortalesa de Castellarnau i un gran nombre de masos.

La parròquia de Sant Julià formà part del municipi de Sant Pere de Terrassa fins que aquest es disgregà el 1904 i aleshores s'uní a Sabadell.

El Vallès – tant a la vessant Oriental com a la Occidental – disposa encara d’un bon nombre d’oratoris, capelles, ermites i esglésies, que constitueixen un patrimoni històric i artístic molt valuós, d’indubtable interès cultural i àdhuc turístic, susceptible de posar-se en valor amb una mínima inversió , bàsicament per a millorar-ne la informació i els accessos.

© Antonio Mora Vergés

SANT VICENÇ DE JONQUERES

L’antic municipi i parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, incorporada a mitjan segle XVI al municipi de Sant Pere de Terrassa i el 1904 al municipi de Sabadell, el trobareu a uns dos quilòmetres a septentrió de la ciutat, camí de Castellar del Vallès, vora el Ripoll.

El lloc és esmentat al segle X, depenia aleshores del castell de Terrassa.

L'església de Sant Vicenç és documentada el 923 i poc temps després va ser cedida als benedictins de Sant Llorenç del Munt.

El 1214 Maria de Terrassa hi fundà el monestir femení de Santa Maria de Jonqueres, que es convertí en refugi de les mullers dels cavallers que anaven al Sant Sepulcre.

El 1237 el capítol de la catedral de Barcelona va cedir terrenys i drets al convent, llavors sotmès a l'orde de la Fe i de la Pau, i tenia tanta importància que li fou concedit el dret d'elegir-se l'abadessa.

El 1269 fou autoritzat a integrar un orde militar, el de Sant Jaume de l'Espasa, i a traslladar-se a Barcelona en un paratge extramurs, prop de l'actual plaça d'Urquinaona; el nou monestir prengué el mateix nom de Santa Maria de Jonqueres en record de l'estatge primitiu.

L'església de Sant Vicenç de Jonqueres es constituí en parròquia i, sobre l'antic edifici, en fou bastit un de nou el 1547.

L'església posseïa una pica baptismal del segle XIII, un retaule dedicat a sant Vicenç pintat per Jaume Cirera, documentat entre el 1425 i el 1452. També d'aquest segle era la Veracreu, un incenser i la creu parroquial.

El 1864 encara hi havia rector, però després de construir-se l'església de la Creu Alta la parròquia s'hi traslladà bo i prenent el nom antic de Sant Vicenç de Jonqueres.

L’església parroquial de Jonqueres presenta una planta rectangular, amb dues capelles laterals de planta quadrada situades a cada costat i al centre de la nau. L’edifici ha sofert, en el transcurs del temps, importants transformacions, en diverses etapes constructives:
1ª). Segle X: construcció a la qual actualment correspon el mur de ponent i el de tramuntana.
2ª). Segle XIII: afecta el mur de migdia, en donar amplada a la nau principal.
3ª). Segle XVI: corresponent a l’ampliació pel costat de llevant.
L’any 1982 es restaurà el conjunt arquitectònic, però en no donar-li cap utilitat, començà a caure en ruïnes altra vegada. L’última restauració de l’edifici (1993) va lligada a una continuïtat de conservació i manteniment.

A dia d’avui l' església s'ha cedit a una entitat d'interès cultural: el Servei General d'Informació de Muntanya. La rectoria s'ha cedit a uns masovers i la planta baixa d'aquesta a un taller artesanal.

El lloc està dins de l’anomenat Parc fluvial del riu Ripoll, quina màxima pretensió és dignificar els espais de ribera.

© Antonio Mora Vergés

De Sant Esteve de Vila-Rasa al Llobregat.

Sortíem de Sabadell sota una fina pluja que aniria en augment un cop superat el Coll d’Estenalles; a la vista d’aquest fenomen – per altra part, tant i tant necessari en aquest país nostre - consideràvem el Tomás Irigaray i jo la possibilitat de donar la volta i tornar del nou al Vallès, però decidíem posposar aquesta decisió justament a l’envistes de Sant Esteve de Vila-Rasa, i en funció del temps que fes en aquell moment. El cel estava serè, i decidíem fer la sortida, enduent-nos això si, capellines i material per protegir-nos d’una eventual tempesta. D’aquesta ermita singular, a la que l’arranjament del accés des de la carretera de Navarcles, en farà inviable l’activitat agrícola i ramadera, tot i obrint - si així ho vol la propietat – un camí clar en el camp de la restauració i àdhuc de la hostatgeria; en recollíem en una anterior ocasió la següent informació, que reproduïm per si és del vostre interès :

El primer document que parla de l'església és del 1017 i l'ubica al costat del riu Telario, que és l'actual riera de Talamanca o de Sant Esteve. Al 1030 l'església se'ns cita com a Sant Esteve de Vilarasa i al 1282 com a sufragània de la parroquial de Talamanca. La seva funció passà a ser des d'aleshores la de sufragània de l'Església parroquial de Talamanca i en tenim constància en altres documents com el del 1685. Al 1636, data que apareix al portal, l'església fou profundament remodelada. La capella fou víctima de la gran estultícia que visqué aquest país en ocasió de la Guerra Civil de 1936; foren robades les campanes i la imatge del sant destruïda. Darrerament, a l'any 1994, es retirà tota la vegetació que cobria la façana i es feren reconstruccions puntuals. Actualment l'edifici no té culte habitual.

Situada al darrera de la masia des de la perspectiva del camí, l’església de Sant Esteve amb el doble campanar d’espadanya accessible per una escala exterior ens crida l’atenció, no advertim cap absis en la part posterior , i si uns grans contraforts en les seves parets laterals; davant la porta dins d’un espai voltat per una paret de pedra, trobem el petit cementiri. L’indret transmet alhora gravetat i serenor.

La riera de Talamanca portava un bé de déu d’aigua, tant almenys com la de Mura; ambdós juntes sota el nom per alguns de Riera del Sant Esteve, i per altres Riera dels Nespres porten les aigües d’aquestes Valls del Montcau fins al Llobregat, pocs metres més avall dels anomenats Ulls, que avui veuríem funcionar per primera vegada.

Ens costava superar en alguna ocasió el llit de la riera inundat completament; gaudíem dels petits salts, de la remor constant de l’aigua, i ens plantejàvem un recorregut pel llit en la propera estiuada. Ben aviat a l’esquerra del camí, trobem una tina i enfront a l’altre costat quasi derruïda una més; quasi a meitat del camí, tot just quan la pista discorre en alçada, en trobem una a la dreta i una a l’esquerra; observem amb les binocles les runes d’una magnifica propietat en la vessant de Rocafort, en la que comptem almenys dues tines exemptes; en aquesta matèria però el millor restà per arribar. En el darrer tram quan el camí torna al costat de la riera, observem un nombrós grup de tines en les que s’aprecia clarament la tasca de reconstrucció; recordem haver-les vist i en tenim imatges en estat de quasi total ruïna. El Llobregat ens rep sota una pluja intensa que ens obliga a fer servir tot el material que portem, i fins en aquestes dures condicions, sota un fràgil sostre de plàstic suportat per un pla de treking, el Tomás Irigaray i López recollirà imatges dels Ulls del Llobregat , i de les famoses tines de Talamanca, anomenades ara de la Casa de les Tines. Ens aixopluguem a la cabana de pedra de la tina que anomenen dels Ulls del Llobregat, per la clara percepció que tenim des d’allí del soroll de l’aigua, on esmorzem mentre se’ns eixuguen les capellines.

Ens aturem per observar en la llunyania el Santuari de la Mare de Déu de la Salut, durant tot el camí de tornada tindrem una pluja fina però persistent ,
ens supera un vehicle tot terreny de color platejat, en el que viatgen únicament dues persones, no s’atura per oferir-nos resguard, i durant un tram del camí el fem objecte de la nostra conversa ,i fins li adjudiquem una nacionalitat diferent a la nostra, i el desenvolupament de qui sap quina horrible tasca contra els catalans i catalanes. Potser al capdavall es tracti només d’un pobre ric.

Arribats al vehicle, mentre el Tomás fa encara la darrera fotografia de Sant Esteve de Vila-Rasa, de sobte comença a ploure amb una intensitat inusitada, que ens farà companyia durant tot el trajecte de tornada. En aquesta ocasió no complim horaris, i em cal trucar a casa per posar-los en antecedents. A Castellar del Vallès sembla que no ha plogut durant tot el mati.

Com em recorda en acomiadar-nos el Tomás Irigary i López , cada dia ens porta quelcom del que fruir. Caminar sota la pluja és sens dubte un plaer dels sentits.

© Antonio Mora Vergés

On és el viatjant ?

Se’n perd l’ofici; amb la deslocalització del tèxtil la major part d’activitats que hi estaven relacionades: fàbriques de fil, teixidors, cosidores de peces,... fins a la que havia estat sens dubte la màxima il·lusió de molts joves del Vallès i les àrees tèxtils, el viatjant.

Estem immersos en una davallada econòmica, provocada bàsicament per la pèrdua de confiança, en els qui gestionen la “cosa pública “ ; polítics, funcionaris, entitats financeres, ... està clar que les ideologies – siguin quines siguin – no son culpables en cap mesura de l’actual situació; com està encara més clar que emparant-se en totes i cadascunes d’elles, s’han fet, es fan – encara – i ens temem que continuaran duent-se a terme autèntiques barbaritats. ¿ Que ha canviat d’ença d’un any en la NOSTRA economia, en la ESPANYOLA ?, Clar , i ras, RES !. i, doncs, ¿ perquè s’atura la construcció, l’atur creix exponencialment, les famílies redueixen el consum habitual, i la fam comença a fer-se present en les capes més desfavorides de la societat? . Reitero la meva resposta, per la pèrdua de confiança, en els qui gestionen la “cosa pública “ ; polítics, funcionaris, entitats financeres, ... estic obert a considerar altres possibilitats.

S’explica sempre en situacions com l’actual , una història que en clau nacional d’Espanya diu :

Hi havia una vegada una població, en la que a tothora només senties dir : això esta molt malament; la situació empitjora per moments; el més greu encara està per arribar; i un seguit d’expressions que anaven minvant la moral i l’esperança dels seus habitants. Alguns fins i tot, varen fer les maletes, com única sortida davant una hecatombe tant i tant evident. Un mati a la fonda, residència , hotel de la població va arribar un viatjant – sembla que català – i li va dir al propietari que li deixava les maletes, perquè volia fer un tomb pel poble per tal de valorar si era un lloc adequat per a fer-hi negoci. Li va deixar 1.000 pessetes com a dipòsit, que li havien de ser tornades si finalment decidia marxar. Amb el diner a la ma, el propietari de l’hotel, va veure oberta la ocasió de posar-se al dia amb el pastisser, i dit i fet, se’n va anar a trobar-lo i li va lliurar les 1.000 pessetes; el pastisser tenia un deute pendent amb la fàbrica de farina, i tant bon punt va sortir el propietari de l’hotel, li va dir a la seva esposa que anava a pagar el deute a la fàbrica; el de la fàbrica de farina tenia un deute amb el mecànic, i com els anteriors personatges va anar a cancel·lar-lo; el mecànic va fer el mateix amb la ferreteria; aquest amb l’agencia de transports; l’agencia amb el propietari de la benzinera local: la benzinera tenia un deute amb un mestre d’obres; el mestre d’obres amb el magatzem ; els del magatzem amb el pintor ; el pintor tenia deutes a la botiga de queviures; la botiga en tenia a la farmàcia; el farmacèutic devia diners al sastre i tot just va satisfer-lo mentre el viatjant estava explicant-li la bondat dels nous generes tèxtils estiuencs anomenats justament “frescos”; el sastre estava a punt d’explicar al viatjant allò de : això esta molt malament; la situació empitjora per moments; el més greu encara està per arribar, però la entrada del farmacèutic li va fer pensar que la situació estava fent un tomb, i li va encarregar una dotzena de metres al viatjant. Tant bon punt va ser fora, el sastre que mentre feien obres a casa seva vivia a l’hotel, va anar a pagar el deute que hi tenia, 1.000 pessetes.

El viatjant va fer un tomb pel poble, i en no veure cap altra sastreria ni comerç de roba, va tornar a l’hotel i li va dir al propietari que marxava per intentar arribar fins a la propera població on faria nit; el propietari li va tornar les 1.000 pessetes.

Tothom al poble estava animat; tant que s’afirmava per arreu a tothom que volia sentir-ho; que la cosa havia fet un tomb per a bé; que estava clar que les coses anaven millorant ràpidament. I que la crisi ja s’havia superat. I, amic lector, certament així va ser.

El nom del poble ?. Pongamos que hablo de Madrid !

© Antonio Mora Vergés

L’OLLER I LA CAPELLA DE SANT BRU DE COLONIA A CASTELLTERÇOL

Havíem deixat el vehicle en el camí de l’ Era, i ens arribaríem fins a l’Oller des de Castellterçol.

Les herbes mullades del fons del barranc, ens ho posaven un xic difícil, particularment en el meu cas ja que portava – per primera vegada aquest any – pantalons curts.

El masover al que demanàvem permís per retratar la façana de la capella de Sant Bru de Colònia , ens comentava que havíem de fer la petició al propietari. Tot van ser facilitats, i ben aviat estàvem dins al pati de la casa prenent fotografies d’aquesta capella que presenta un immillorable aspecte, desprès d’haver estat objecte d’una restauració del tot respectuosa tant amb l’edifici com amb el seu entorn.

Quan al nom del lloc hi ha força hipòtesis, en reproduïm dues de les que tenen més “tradició” :

Fer-lo derivar de l’activitat de fer i/o vendre olles i altres atuells de terrissa. Fora en aquesta accepció un sinònim de terrissaire.

Seguir el criteri orogràfic : El terreny davalla de forma acusada des de dalt la Vila de Castellterçol, la casa està en un lloc enclotat. [ en un cul o fons d’olla ]. Es possible que l’ús d’aquest topònim sigui fins i tot anterior a la mateixa casa, de quina existència se’n té coneixement des del segle XIII

Quan a la Capella de Sant Bru de Colònia , annexa avui a la casa, fou aixecada fa menys de dos-cents anys.

Algunes dades d’aquesta advocació :

L'ordre cartoixana va néixer a la fi del segle xi a França, de la mà de Bru de Colònia. El 1084, Bru de Colònia es va retirar al bosc, al desert de Chartreuse, a la diòcesi de Grenoble, en un lloc cedit pel bisbe Hug, amic seu. Aviat se li unirien alguns companys, i vivien en cabanes bastides a l'entorn d'una capella. Així es configurà aquest singular orde, confluència d'eremitisme i de cenobitisme, en el qual, dins un mateix clos monàstic, els seus membres viuen en cel·les individuals i independents, en forma de petites casetes, amb oratori, lloc d'estudi i hort. Alhora, els monjos participen d'alguns actes comunitaris que els fan sentir part del grup o de la comunitat.

Bru no volia fundar cap orde, i per això ni tan sols va escriure cap regla o estatut per als seus companys. Va fixar amb la seva vida i exemple una norma i, mercès als precs del seu deixeble Landoví, va escriure una carta -que arribà pòstumament als seus deixebles de Chartreuse- que és tinguda com "el testament de sant Bru". Fou amb les coses que explicà Landoví de les seves converses amb sant Bru i amb aquest "testament" que el cinquè prior de Chartreuse Guigó I va redactar, a l'entorn de 1127, les Consuetudines o la reglamentació de l'orde.

Ens acomiadàvem del propietari de l’Oller, agraint-li la seva amabilitat.

© Antonio Mora Vergés

Un tomb pel terme de Castellterçol. Territori serè.

Començàvem a caminar al voltant de les 9,00 hores, anàvem el Feliu Añaños i Masllovet, gran coneixedor de la contrada, Director de la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/, i que ens faria de sherpa en aquesta ocasió, a l’AntoNi Ibañez Olivares, l’Antoni Uriz, i l’Antonio Mora Vergés.

Ascendiríem fins a la Creu del Collet de Sant Fruitós, des d’aquella alçada l’altiplà lluïa esplèndid, sota un cel blau i lluminós que s’aniria ennuvolant al llarg del mati, passariem per davant de la Codina, per les runes de Cal Baldiri, convertides ara en corral per al bestiar boví, ens arribaríem fins la casa de Vilanova, on coincidiríem amb el masover del Rubió, que ens posaria en antecedents que el darrer ocupant de la casa està avui a la Residència per a Gent Gran. La casa senyorejava la contrada assentada damunt les roques, ignorant potser que els seus dies de gloria – com en el cas de la Sala de Llogari – havien passat definitivament.

Esmorzàvem assentats damunt unes pedres, davant nostre el Puig Mira, i l’espai que ara sembla infinit de verds i boscos; damunt nostre els núvols creixent a tota velocitat, i comencen a tornar-se més i més foscos; passarem pel Pla de la Gana literalment ocupat pel bestiar boví, quins esquellots sentirem durant una bona estona, més endavant trobarem un ramat de cavalls, abans de la casa del Vilet, anomenada pels actuals ocupants com l’Encantada; el Feliu ens recollirà imatges per encàrrec d’una persona amb vinculacions familiars amb aquest lloc.

Retornarem pel Pujolet, i novament per la Creu de Sant Fruitós, el cel al voltant de les 13,00 està completament ple de núvols negres, i el vent anuncia la proximitat de la pluja. Quan arribem novament al cotxe vaticino la tempesta abans d’arribar al nostre Vallès Occidental. Les primeres gotes començaran a caure quan passem per davant de la casa de la Noguera, i aniran guanyant en intensitat fins albirar les primeres cases de Sant Feliu de Codines.

Algunes dades històriques d’interès sobre Castellterçol :

La documentació primitiva sobre Castellterçol i un sector del terme de Granera, abans de Castellterçol i ara inclòs en aquell municipi, gràcies al ric fons documental del monestir de Sant Benet de Bages, és molt abundant. Ens permet de conèixer aquest terme des del 898 i les mencions continuen amb molta abundància entre els anys 945 i 964, que Guadamir, fill de Sal·la, el fundador del monestir de Sant Benet de Bages, va heretar del seu pare i va comprar extensos béns a Castellterçol, en especial vers el Carner, Vilanova, Sobiradells i Castellet, és a dir, els indrets avui dia més despoblats del terme. Més tard aquests béns passaren al seu germà Isarn i al monestir de Bages. Els vells documents fan esment de moltes vil·les rurals, algunes de les quals han persistit encara en la toponímia o en noms de masos com el Carner, Vilanova, Vilarúbia, el Vilar o Brugueroles. Una d'aquestes vil·les era l'actual mas de la Ginebreda i la seva relativa proximitat a l'església o basílica de Sant Fruitós, citada pels documents des del 964, va fer que tot al llarg dels segles XI i XII la parròquia matriu de Castellterçol fos coneguda per Sant Fruitós de Ginebreda. Les darreres mencions d'aquesta denominació són del 1242, per bé que des de la fi del segle XII comença a aparèixer ja la denominació de Sant Fruitós de Castellterçol.

El castell de Castellterçol, encara habitat, té dintre del perímetre de les seves velles muralles, plenes de sageteres, el cos ruïnós d'una antiga fortalesa medieval i un mas o antiga estada refet al segle XVI aprofitant els murs antics i les rampes d'accés de la part E del puig del castell. Fa la impressió que és enclotat, però des d'allí es veu ben bé que era un lloc òptim, en les condicions guerreres medievals; en la seva part W, més accessible, hom va excavar un fossat artificial a la penya. Existent ja el 898, a la fi del segle XIII era en poder de la família que adoptaria com a nom familiar el de Tedmar, Xetmar i finalment Xemmar, i que al segle XIII emigraria cap a terres gironines. Els seus senyors, almenys des de Tedmar Mir el 1108, feren notables donacions al monestir de l'Estany i aquest senyor, en morir el 1111, deixà el castell sota l'alt domini del prior de l'Estany, de manera que la seva muller Ermessenda i els seus fills Bernat i Guillem Tedmar l'havien de posseir sota l'alt domini del monestir canonical. D'aquesta família procedia Ramon Xetmar de Castellterçol, lliurat com a canonge de Vic el 1142, que fou bisbe de Vic del 1185 al 1194 i arquebisbe de Tarragona del 1194 al 1198.

Tot al llarg del segle XIII el monestir de l'Estany continuà en òptimes relacions amb els senyors Guillem Xetmar de Castellterçol i Guillem de Castellterçol, i també amb la família de castlans que portava el mateix cognom. Gràcies a les seves donacions, o compres fetes pel monestir, i a lots de masos cedits per a dotació de beneficis i també a la donació de les capellanies de Sant Fruitós de Castellterçol i de Sant Julià d'Úixols, que el bisbe de Vic féu al monestir de l'Estany, es pot dir que a la fi del segle XII el monestir de l'Estany era amo de més terres de Castellterçol que els seus antics senyors. Això i el progressiu allunyament dels seus senyors vers terres gironines féu que el 23 de setembre de 1229, Ramon de Xetmar, fill i hereu de Guillem Xetmar de Castellterçol, vengués al prior de l'Estany, per 20 000 sous, tots els seus drets en el castell i terme de Castellterçol, amb els seus castlans i cavallers, homes i dones, masos, feus i feudataris. En la venda anava compresa la Fàbrega o ferreria del terme, part del terme de Sant Llogari de Castellet i els molins que el senyor tenia a la riera de Marfà.

L'Estany va arrodonir la seva possessió del terme amb la compra que féu el 1323 al rei Jaume II de tota la jurisdicció alta i baixa, civil i criminal sobre el terme. El domini de l'Estany fou protestat pels súbdits de Castellterçol al principi del segle XV, però continuà en peu fins el 1574, que recuperaren la jurisdicció mitjançant el retorn de mil lliures a l'abat de l'Estany, el qual encara quedà amo d'extenses propietats en tot el terme. Tota la història de Castellterçol és estretament relacionada amb la història de l'Estany, i a Castellterçol es van refugiar llargues temporades entre 1395 i 1426 els canonges estanyencs, quan el monestir fou assaltat i destruït i la comunitat visqué dispersa. Vers el 1430 es va crear a Castellterçol una pabordia o administració filial de l'Estany i per això un canonge de l'Estany tenia el títol de paborde de Castellterçol; i després del 1592 aquest títol passà als rectors de Sant Fruitós de Castellterçol fins el 1840.

L’actual Castellterçol , no s’entén sense la figura gegantina de Enric Prat de la Riba i Sarrà. Castellterçol, Vallès Oriental, 29 de novembre de 1870 - Castellterçol, Vallès Oriental, 1 d'agost de 1917; a quina memòria trobem a la Vila una Casa-Museu.

Entenia la nacionalitat com la determinació unitària d'uns individus que parlen la mateixa llengua, que expressen una sola voluntat i tenen un mateix sentiment del dret revelat en el costum (Savigny)

Eugeni d'Ors l’anomenà "seny ordenador de Catalunya", expressió que féu fortuna.

Mentre tornàvem al nostre “ territori alterat “ , les flors dels marges de la carretera desplegaven per a nosaltres, el seus millors colors, grocs, vermells, blaus, que trencaven episòdicament la intensa verdor d’aquesta plujosa primavera.

© Antonio Mora Vergés