SANT CRISTÒFOL DE CASTELLBELL. BAGES

Veníem de Sant Jaume de Marganell, distant escassament un parell de quilometres, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés; confiàvem molt en la reconeguda tècnica del Tomàs per recollir imatges d’aquest temple de difícil fotogènia.

L’edifici de l’església de Sant Cristòfol , que fa límit amb un camí asfaltat, ha estat modificat en nombroses ocasions, i no sempre amb la cura que cabia esperar dels obrers d’aquells temps; ens expliquen que al segle XVII es va refer el mur frontal i es construí el campanar de paret amb dues obertures; l’any 1981 en una restauració es posà de manifest aquesta desídia , en ocasió d’aparèixer sota la falsa volta de mig punt que s’ensorrà fàcilment, la coberta original feta amb bigues que reposaven sobre tres arcades obrades de forma grollera.

No hem pogut – tampoc - accedir a l’interior de l’església, de la que ens expliquen com a trets molts singulars que a diferencia de la major part de temples romànics, està encarada a tramuntana, i que l’absis invisible en trobar-se també el cementiri tancat (*) està sensiblement desviat de l’eix, que apunta perfectament al Nord.

(*) Dissortadament s’ha posat de moda el robatori dels objectes funeraris de coure i bronze, com a conseqüència no tant de l’increment d’aquestes matèries primeres – que certamen s’han disparat de preu – com del relativisme moral d’aquesta societat, que en nom del consum i del mercat, sembla haver atorgat als pocavergonyes llicència per fer la seva.

L’església de Sant Cristòfol, situada entre l’edifici de la rectoria i el petit cementiri, fou aixecada possiblement al segle XI o a les primeries del Segle XII, i exercí des d’aleshores com a Parròquia d’aquesta part alta del terme de Castellbell.

Castellbell te molts atractius; el Castell, el pont Gòtic, la fàbrica i l’església modernista de la Bauma, la romànica de Sant Jaume ,…. i per això m’atreveixo- una vegada més - a fer-vos el suggeriment de dedicar a la visita d’aquest població del Bagés, com a mínim un parell de caps de setmana.

Dit queda amics lectors.

© Antonio Mora Vergés

SANT JAUME, DIT DE MARGANELL EN TERME DE CASTELLBELL I EL VILAR. BAGES

Anàvem el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, a les terres del Bages properes a la serralada Montserratina; en aquest indret, accessibles i propers, es possible gaudir de la contemplació de llocs tant meravellosos com la capella rural coneguda com Sant Jaume de Marganell, tot i trobar-se actualment dins el terme municipal de Castellbell i El Vilar. L’ermita limita amb un ampli camp en el que pasturen lliurament cavalls i poltres que tots plegats, però d’una manera especial el Tomàs,

convertirem en objectiu de les nostres màquines de retratar, sens dubte n’hauria gaudit molt l’Antoni Ibáñez Olivares, ‘l’home que enraona amb els cavalls’ al que obligacions de caire familiar han privat d’acompanyar-nos aquest mati; a l’acostar-me a la tanca uns poltres venien ràpidament al meu encontre,


i em xiuxiuejaven quina era la millor de les perspectives possibles per recollir imatges d’aquest joia del romànic català.

Ens expliquen que fou edificada en la primera meitat del segle XII, i va romandre sota domini del Monestir de Santa Cecília de Montserrat, fins a la desamortització eclesiàstica, i d’aleshores ençà depèn de Sant Cristòfol.

Consta d’una nau rectangular rematada vers llevant per un absis semicircular on s’obre una finestra de doble esqueixada .

L’absis és cobert amb un quart d’esfera i una teulada de lloses de pedra, mentre que la nau de volta de canó, és coberta amb una teulada clàssica de teula àrab.

En el mur posterior s’alça una petita creu de pedra, i a la façana trobem el campanar de paret.

L’existència de dues petites obertures a la porta de fusta ens permet recollit imatges de l’interior d’aquesta ermita. Serà en aquesta ocasió el Feliu Añaños i Masllovet que s’encarregarà d’aquesta tasca.


Sembla que Sant Jaume fou sempre una capella rural.

© Antonio Mora Vergés

SANT ESTEVE DE MARGANELL. BAGES

Seguíem recollint les imatges del que m’agrada definir com eremitori de Montserrat; capelles i/o ermites situades sempre de forma que fos perfectament visible, la orografia peculiaríssima de la nostra muntanya Santa.

A http://coneixercatalunya.blogspot.com/ podreu trobar algunes mostres d’aquesta activitat, recollides al llarg dels anys a : Olesa de Montserrat, Esparreguera, Vacarisses, Castellbell i el Vilar, Sant Vicens de Castellet, el Pont de Vilomara, ... i els punts alts de les Valls del Montcau, l’Alt Vallès i la plana majestuosa del Moianes.

Anàvem el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés fins a Marganell, conegut també oficialment com Santa Cecília de Montserrat, i dins quin extern terme que culmina al puig de Sant Jeroni trobem: el nou monestir de Sant Benet de Montserrat, i l’antic monestir de Santa Cecília de Montserrat, i el lloc que avui serà destí de la nostra sortida , l’antiga església parroquial de Sant Esteve.

L’església des de lluny – com tantes i tantes coses, oi amic lector ? – dona una sensació de fortalesa, que es trenca dolorosament en accedir al seu interior, un cop superada la corda que a manera de protecció en limita l’accés; el lloc orfe de teulada ens presenta les parets nues, conserva amb tot encara una part de l’estructura romànica, amb una nau capçada vers llevant on destaquen un absis semicircular, llis i sense cap finestra. Diuen les cròniques que tot i l’austeritat que caracteritza el romànic, disposava aquest temple d’altar major, capelles laterals i un petit cor.

L’any 1.824 es dugueren a terme obres d’ampliació i millora, entre les que destaca l’esvelt campanar de torre. Actualment l’únic senyal d’activitat el trobem justament al petit cementiri, on trobem l’etern descans a l’ombra de Montserrat els marganellènosos

Ens explicaven quasi com una rondalla – i així ho recollim – que l’església es va aixecar en aquest lloc, per facilitar l’accés dels pagesos de Marganell – que havien d’anar a oir missa a Santa Cecília – i dels de l’actual Sant Cristòfol, que anaven aleshores fins a Castellbell. Quan ja s’acabaven les obres els de Castellbell es van desdir del compromís de fer-se càrrec de la meitat de l’import, i en revenja els de Marganell, tapiaren les finestres del campanar que donaven al terme veí perquè ni tant sols poguessin oir el so de les campanes. Les dades de construcció de Sant Cristòfor o del mateix Sant Jaume també en terres de Castellbell i relativament proper a Sant Esteve, semblen contradir aquesta història ja clàssica de la rivalitat entre pobles veïns.

Les imatges de ruïna d’aquest església, ens ratifiquen en l’absoluta desprotecció del nostre patrimoni històric per part de la Generalitat de Barcelona.

El topònim ens confirmarà el control i la presència àrab en el massís de Montserrat , Marganell ‘ petit hostal del prat’; de l’àrab màrj ‘prat’; de l’àrab [al-]khàn ‘[de l’]hostal’ + sufix diminutiu romànic ellu

© Antonio Mora Vergés

LA TORRE DEL TELÈGRAF,CONEGUDA COM TORRE BAIXA 0 TORRE DE FERRAN. El BRUC. L’ANOIA

El lloc és visible des de molt lluny, i en algunes guies figura com ‘castell de Ferran’, s’hi accedeix des del camí que des de la Maçana, comunica amb l’església – nova - de Sant Pau de la Guardia. De llocs com aquests n’hi ha força a Catalunya, i lluny del que pugui semblar, son andròmines que tenen poc més de 200 anys, i que arribàvem al nostre país per la fascinació que exercia – i exerceix avui encara- tot allò que ve de l’estranger.

El telègraf òptic consisteix en un aparell situat a distància visual d'un altre aparell similar. L'operador condueix uns controls que situen els elements del telègraf en una posició recognoscible per la torre següent. Aquesta repeteix el missatge, que és llegit i reproduït per una tercera, i així successivament. Malgrat tot, les freqüències vénen marcades pel material que s'empra en la seva construcció.

El dia 19 de juliol de 1794, es va transmetre el primer telegrama de la història al llarg d'una línia de telegrafia òptica ideada per l'abat Claude Chappe que, mitjançant 22 torres i al llarg de 230 quilòmetres unia Lille i París.

El sistema de transmissió de missatges mitjançant el telègraf òptic, estava format per una sèrie de torres distanciades 2,5 llegues entre si (1 llegua = 5,58 Kms) en les quals, es muntava un suport de fusta, en l'extrem superior del qual es col•locava horitzontalment un travesser (denominat regulador), que podia modificar la seva posició mitjançant cordes i politges. Els senyals variaven segons la posició que presentava una peça mòbil respecte d'una altra part fixa, i això era observat per l'operari de la següent torre i reproduït de la mateixa manera. El missatge es desxifrava en el lloc de destí mitjançant codis establerts. Així es podien aconseguir un gran nombre de figures geomètriques que des de la torre següent eren visualitzades mitjançant de uns binocles].

En cada torre hi havia dos o tres torrers, algun dels quals es mantenia permanentment alerta.

Després de l'arribada a Espanya de l'èxit francès, en 1799 van començar a arribar-li nombroses propostes al rei Carles IV de models telegràfics òptics.

Després de diverses propostes de diversos enginyers, finalment, seria Agustín de Betancourt i Molina qui va crear un sistema de telegrafia que superava el sistema de Claude Chappe, tant en velocitat de transmissió com en precisió.

Aquesta torre formava part de la línea Barcelona a Lleida, i també comunicava – segons sembla – amb Manresa.

Com totes aquestes instal•lacions al Regne d’Espanya – no així a la veïna França on n’han fet un reclam turístic - va quedar en desús quan es va instal•lar el sistema de telegrafia per cable.

En aquesta Espanya que ha permès la pèrdua – irreparable – d’una gran part del patrimoni històric de Catalunya, sembla que l’estultícia no te aturador.

© Antonio Mora Vergés.

ESGLÉSIA DE SANT PAU VELL. EL BRUC. L’ANOIA MONTSERRATINA

Deixàvem el vehicle a l’aparcament de Can Maçana al voltant de les 8,00 del mati; el sol que lluïa des d’una hora abans, irradiava una gran lluminositat però no – encara – cap calor. Agraíem portar roba d’abric, sobretot en les amplies obagues que cal superar en el camí que des d’aquí porta fins a Montserrat, i que deixarem quan assolim l’alçada on es troben les restes de l’església de Sant Pau, conegut ara com ‘Vell’.

Les primeres referències del lloc, es remunten a l’any 1084, any de la seva consagració, dins del castell de la Guàrdia.

El segle XII, el vescomte Reverter de Barcelona, intentà fundar-hi sense èxit un petit priorat depenent de la canònica de sant Vicenç de Cardona.

El segle XIV fou reformada, tal com ho testimonia la data de 1398 inscrita a les seves campanes, avui en ús a la nova església de sant Pau de la Guàrdia on foren traslladades al segle XVIII. Fins el segle XV exercí les funcions de parròquia, funcions que va perdre en benefici de santa Maria del Bruc en despoblar-se el sector de la Guàrdia, passant a ser sufragània seva.

Durant els segles XVII i XVIII, moment en que es construí el nou temple al lloc de ca n’Elies, s’utilitzà com a nucli eremític, quedant completament abandonada el segle XIX.

Malgrat el seu estat ruïnós, les restes que es conserven corresponen a un edifici de carreus desiguals de disposició força irregular, bastit entre finals del segle XII i començaments del XIII, utilitzant com a base un primitiu edifici del segle XI. Constava d’una sola nau, coberta amb volta lleugerament apuntada, ampliada amb una capella lateral, coberta amb volta escarsera o d’arc rebaixat. De les obertures únicament sabem que la porta era oberta al mur de migdia, que hi havia una finestra de doble esqueixada a la capella lateral i una espitllera al mur de llevant.

Les restes del castell de la Guàrdia – de difícil accés - , anomenat també castell de Bonifaci, estan ubicades al collet de Guirló, a la muntanya de Montserrat, el lloc està documentat amb certesa des de l’any 931 segons un document que fa referència a la venda d’uns alous dins del terme del castell feta pels germans Guadamir i Lunes al vescomte de Barcelona Sunyer, encara que se’n citen referències poc fiables de l’any 899.L’any 1137 va passar a la jurisdicció del monestir benedictí de santa Maria de Montserrat.

De les seves construccions tan sols en queden restes de possibles murs de contenció fets amb la tècnica de l’opus spicatum.

L’any 2004 s’inicià una campanya arqueològica de neteja del conjunt del castell de Guàrdia i la l’església de sant Pau Vell per tal de preservar les seves restes.

Observàvem una obertura natural, una ‘portal del cel’ a la muralla muntanyosa que s’alça just al davant d’aquest lloc. En recollim imatges.

© Antonio Mora Vergés

SANT PERE DEL BRUNET. SANT SALVADOR DE GUARDIOLA. BAGES

Ens costava trobar el Mas Brunet a Sant Salvador de Guardiola; la casa de trets clarament senyorials, mereix sobradament el qualificatiu de Sala; està situada en una petita elevació del terreny, i sens dubte en alguns moments ‘difícils’ , tant freqüents en altres èpoques, el lloc, dotat de defenses , no era fàcilment accessible.

Demanàvem permís per recollir imatges de la capella de Sant Pere, dita actualment del Brunet, però designada l’any 1.035 en el testament de Ramon Guifred ,de Balsareny, com Sant Pere de Guardiola. El masover ens remetia al propietari, que amablement ens explicava que llevat de la diada del Sant, no està permès l’accés al temple. Entenem perfectament les raons, tota vegada que el mas, és alhora que una unitat de producció agrícola una residència familiar. Reserveu-vos el mati del dia de Sant Pere per arribar-vos, fins al que la enciclopèdia qualifica com el més notable dels monuments d’aquest municipi de Sant Salvador de Guardiola; l'esglesiola de Sant Pere del Brunet

.

http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/444_SPereBrunet/SPereBrunet.htm , els amics de romànic a l’objectiu, tenen també imatges d’aquest edifici que reproduïm aquí amb el seu permís.

La capella és un més dels edificis d’aquest mas, que fa honor al seu nom, diminutiu derivat de l’adjectiu Bru, està situada a la part posterior, i des del davant de la propietat és únicament visible el campanar. Ès un temple pre-romànic, potser el més important i el més ben restaurat de la comarca. Conserva el recinte absidal o santuari trapezoïdal del segle X, obert a una nau única amb un arc de ferradura magnífic. Aquesta nau, de la mateixa època, fou modificada en part en una reconstrucció del segle XI, després de la invasió i la devastació dels sarraïns d''Abd al-Malik a la primeria d'aquesta centúria. L'ara o pedra de l'altar és una esplèndida relíquia de l'art litúrgic pre-romànic. Procedent de la mateixa església, els propietaris de l'heretat conserven un retaule gòtic pintat del segle XV, amb la imatge de sant Pere i quatre escenes de la seva vida i mort.

Em permeto aconsellar-vos un altre enllaç on – fins que per la Diada del Sant us sigui possible accedir a la Capella – podreu veure`n imatges.
http://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-2178-cat-sant_pere_de_brunet.htm

Retratarem el mas des del camí que ens menarà novament, fins a la carretera que comunica Manresa i Montserrat per la Maçana.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2021/05/goigs-sant-pere-apostol-capella-de-can.html

 Que  l'apòstol Sant Pere  i    Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  , amazis, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE GRÀCIA. SANT SALVADOR DE GUARDIOLA. BAGES

El dissabte 27 de març, lluïa el sol, i el blau del cel era especialment net, i fins algun núvol blanc, exercia de fons bucòlic darrera de les meravelloses imatges que ens havia deixat aquest llarg hivern farcit de pluges, nevades i fredorades que semblaven no tenir final.

Ens havíem trobat a les 7,00 a la Plaça Granados, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, recolliríem al Tomàs Irigaray de camí a l’autopista i començàvem a fer via cap a la nostra destinació d’aquest mati ; Sant Salvador de Guardiola, Municipi del Bages, al Sud de la comarca, entre Manresa i el massís montserratí, la dispersió de la població és una característica del terme , on existeixen diversos veïnats o ravals (el Sellerès, Coll d'Arboç, la Creu, elParrot). A més del nombre important de veïns que treballen a Manresa, ciutat de la qual dista 7 km, el terme ha pres també caràcter de lloc d'estiueig o de segona residència d'un bon nombre de manresans.
El territori és solcat per la riera de Guardiola, afluent del Cardener per la dreta

Seguíem en la nostra tasca quotidiana de conèixer Catalunya, que als ensems en aquesta comarca, s’amplia amb la col•laboració a la secció Divulgar el Bages, que regularment ens publiquen a manresainfo.cat.

Creuàvem tota la població fins al que fou conegut com castell de Guardiola, petita guàrdia documentada el 952, les restes de la qual coronen el turó de can Miralda (del nom de la família que el posseí del 1500 ençà), en un replà inferior hi hagué l'església romànica de Sant Salvador, documentada des del 1038, de doble nau i absis - el retaule de Sant Salvador, obra de Lluís Borrassà (1404), es troba avui a la col•lecció Muñoz de Barcelona- ; actualment en el mateix indret, hi ha una capella d'època gòtica, sota l’advocació de la Mare de Déu de Gràcia, a la façana principal trobem un atri de doble vessant sota el qual es conserva una pica de beneir; també podem observar dos carreus esculpits, un amb un escut amb una torre i un altre escut amb un lleó. La petita capella està culminada per un campanar de paret.; em recollim imatges amb els fons meravellós de la serralada Montserratina.

Quan al topònim guardiola , - molt comú en altres indrets de Catalunya - hi ha un amplia consens respecte a considerar-lo derivat del germànic wardja ’guardià’:’torre de guaita’.

El consell de sempre, veniu al Bages.

© Antonio Mora Vergés

SANT PERE DE L’ARC O SANT PESSELAC. ALTA ANOIA

Sant Pesselaç o Sant Pere de l'Arç es troba en una plana fèrtil, a prop del límit amb la Molsosa. És un petit nucli compost per l’església i un parell de carrers o afileraments de cases amb edificis només a una banda. Hi ha constància d’una església aquí el 1040 cedida al monestir canonical de Sant Vicenç de Cardona, renovada i consagrada el 1148. De la parroquial de Sant Pesselaç depenia, en qualitat de sufragània, la del poble d'Aleny, situat a uns 3 km d’aquella en direcció a Calaf.

L’església de Sant Pere de l'Arç, - segons els experts – és una de les millors esglésies romàniques del rodal, L’edifici del segle XII, documentat però des del 1038, és d’una única nau, capçat per un absis semicircular, amb decoració llombarda d’arcuacions cegues i lesenes extremadament curtes. Les reformes del segle XVIII comportaren la substitució de la primitiva volta, mentre que el 1886 s’alterà la porta d’accés. A la part de ponent, el campanar també és de factura moderna.

Al seu costat i a la par posterior, s’estén el cementiri , únic lloc des d’on és possible retratar l’absis.




Aquí com en altres llocs de la Segarra i de l’alta Anoia, al costat de nínxols de factura moderna, hi ha estructures amb teulada quina utilitat en aquests llocs de clima fred és del tot evident; alhora això permetia conservar més i millor les làpides i fins els arranjaments florals.

A la façana del campanar hi havia un vehicle aparcat – aquesta és una mala costum que dissortadament ha arrelat per arreu - ; altrament semblava que el dissabte 20.03.2010 jo era l’únic esser viu de la contrada, i – com acostuma a ser habitual - no em va ser possible accedir a l'interior – del que s’expliquen meravelles - , llegeixo que es va refer la volta al segle XVIII, amb un estil abarrocat , i que conserva entre altres joies : antics retaules barrocs, la vella creu processional d'argent i altres objectes de culte, salvats de les destruccions del 1936; m’agradaria conèixer – com varem fer a Rubió – com va ser possible evitar la destrucció d’aquest valuós patrimoni històric.

Aquesta dèria – política - d’agrupar realitats molt diverses, a l’empara d’ una pretesa eficàcia, serveix únicament perquè es mantinguin – de forma precària – un petit nombre d’indrets, mentre que en la resta el temps – i la desídia - fan la seva feina.

Malgrat la crisi econòmica Catalunya té una ‘capacitat instal•lada’ de tres llars per cada família; agrupada – majoritàriament - la població al costat de la conurbació Barcelonina, el país cau literalment a trossos.

Fem nostra aquella expressió del programa televisiu Polònia. Visc a Catalunya !

© Antonio Mora Vergés

PRADES DE LA MOLSOSA. SOLSONÈS

Això de les comarques és – com quasi totes les coses d’aquest món – una arbitrarietat; el criteri principal havia estat en algun moment, considerar comarca i cap de comarca, el lloc on anaven a fer mercat, al metge, al notari, ... un grup de pobles; Pau Vila i Dinarès, el geògraf sabadellenc defensava la tesis de les característiques naturals, en el cas del Solsonès, va proposar que també Cardona ens formés part, davant la condició de modificar el nom de la comarca que passaria a dir-se del Cardener – pel riu – tot i mantenint la capitalitat Solsona, no va ser possible imposar aquest criteri, i avui Cardona pertany al Bages.

Anàvem en aquesta ocasió fins al petit poble de Prades – 800 metres d’alçada- , enfront dels 1.000 del seu homònim del Baix Camp; aquest petit nucli pertany al municipi de la Molsosa i a la comarca del Solsonès.

Quan al nom , es defensa aquí la seva procedència de l’antic plural prata que evolucionà en prada que significa camps d’herba. En puritat per les seves mínimes proporcions fora més escaient, coma que prat.

Des de l’alçada hom contempla un entorn format per camps de conreu que en algun temps potser no havien estat prats de pastura; sembla corrobora-ho la presència de nombroses construccions de pedra seca com les parets i barraques de vinya, tot plegat configura un paisatge ple de racons i llogarets on el verd i la pedra aconsegueixen compenetrar-se creant espais amb identitat pròpia.

El poblet, amb el seu clos medieval guarda l’estructura de poble antic; carrerons estrets i tortuosos amb passos coberts que condueixen a la petita plaça del poble.

La seva església, dedicada a Sant Ponç, és del s.XII però dins la tradició de l’arquitectura del s.XI. Consta de dues naus , una romànica, amb algun element pre-romànic – com són les creus dibuixades a les pedres – i l’altre del segle XVII . El campanar és posterior, porta data del 1878. Malgrat les modificacions que ha sofert l’edifici, la façana sud correspon a l’original on s’hi obre la porta d’arc de mig punt adovellat. L’església destaca també per guardar tres valuosos altars del s XVII.

Les pluges i nevades d’aquest hivern – encara en trobem restes, aquí i allà – li dona al paisatge un to nòrdic; més que al Solsonès tenim en algun moment la sensació de trobar-nos al Ripollès.

© Antonio Mora Vergés

SALELLES, A SAN SALVADOR DE GUARDIOLA. BAGES

Tenia moltes ganes de veure Salelles, confiava en que no es reproduís aquí, el malson de la desídia administrativa, que permet – quan no proposa directament – que siguin les parets d’aquest llocs històrics el suport “econòmic” on les empreses de serveis públics, llum, telèfon,... pengin els seus cables. Em dol comprovar un particular acarnissament ja que sembla que convergeixen aquí totes les connexions del terme.

La primera documentació del lloc de Salelles – topònim format amb diminutiu de Sala “ residència senyorial “ , és de l’any 962 quan el matrimoni format per Galí i la seva muller Glassicia van vendre al levita Floclan, dues peces de vinya. Salelles és avui un petit nucli agregat a Sant Salvador de Guardiola.

Encara avui el poble de Salelles produeix bons vins, aquesta secular tradició vinícola es va reforçar el 1926 amb la creació del Celler Cooperatiu que avui és un dels importants de la comarca.

la recent concessió de la denominació d'origen Pla de Bages, beneficiarà sens dubte la producció de vi en aquest indret.

Dins del nucli, engolit literalment per la resta d’edificis, veiem el campanar de Sant Sadurní, el temple sufragani avui de la parroquial de Sant Esteve de Guardiola, depenia històricament de la col•legiata de Manresa.


Diem que el lloc de Salelles està documentat des de l’any 962 , i aquesta església la trobem esmentada des del 1053. L’edifici romànic original va sofrir diverses modificacions al llarg dels segle XVI i XVII, centúries en les qual s’hi van afegir capelles laterals, com la del Roser, i es va allargar la nau principal, aixecant-se finalment el campanar de torre actual que va substituir un d’inicial de paret. On hi havia l’absis semicircular del segle XII es va construir la rectoria.

Malgrat aquesta qüestió , dissortadament “ típica “ en aquest país nostre, de permetre fer penjar fils de qualsevol edifici – sobretot si té caràcter històric - , la recomanació de fer-hi una visita, és obligada, si al ensems un podeu fer amb algunes botelles del Celler Cooperatiu, la sortida serà complerta.

© Antonio Mora Vergés

SANT PERE DE MIRAMBELL. EL TÚMUL ROMÀNIC.

Quan al topònim el contingut semàntic es aplicable a “lloc amb vista panoràmica significativa”. Algun autor no dubta que prové de l’aglutinació i fossilització d’una frase com Mira’l bell, “contempla els llocs bells”, i altre ho considera derivat del mirambell, planta herbàcia de la família de les quenopodiàcies (Kochia scoparia), de fulles lanceolades trinervades i flors verdoses, conreada com a ornamental i emprada per a fer escombres. L’existència de més llocs amb aquest mateix nom em fa pensar que aquesta segona opció sigui la bona. A reserva de fer la consulta del diccionari etimològic, o de l’Onomàsticon del Mestre Joan Coromines i Vigneaux.

M’havien parlat molt – i bé - d’aquesta església, documentada des de l’any 1102, consta que fou reconstruïda al voltant de 1.143, sota la doble advocació de Sant Pere i Sant Sadurni. És un edifici de nau i absis, amb porta i campanar d'espadanya – ara mutilat - al mur de ponent.

És molt freqüent que annex a les esglésies s’hi trobi el fossar i/o cementiri, i fins com en el cas de Sant Jordi d’Alta-riba, que en un dels costats del temple descansin els nínxols dels difunts.

A Sant Pere de Mirambell, trobem altrament que la capella està situada al centre del cementiri, i llevat de la portalada i l’absis, la resta de parets suporten les sepultures on troben el descans etern dels veïns del poble.

Sant Pere de Mirambell , al que qualifiqui-ho com túmul romànic, tingué en el seu inici una sagrera, algun lector es preguntarà que és això exactament ?. Un terreny sagrat, posat sota la protecció i immunitat eclesiàstica, que envoltava les esglésies consagrades.

Podem assenyalar algunes de les característiques més importants dels pobles de sagrera:

- Tenir l’església parroquial en una posició central .

- El radi de la sagrera era de 30 passes, comptades a partir de les parets de l’església (només en algunes escasses excepcions és feien més o menys passes). Les mides podien, però, variar una mica d’un lloc a un altre, segons com es feia la medició i segons la grandària de l’església. En principi, com explica un document, hom triava una persona a la qual se li feien fer trenta passes en cadascuna de les quatre direccions.

- L’espai de la sagrera podia tenir una planta arrodonida, poc o molt ovalada, o bé, molt sovint, tenia una planta rectangular.

-La sagrera també incloïa normalment el cementiri.

De fet amic lector, quina millor plasmació d’aquest concepte medieval que aquesta Capella de Mirambell, situada al centre de l’actual necròpolis, o fossar ?.

Poseu-vos les piles i busqueu temps per visitar Sant Pere de Mirabell, l’Anoia – alta i baixa – i tots i cadascun dels tresors amagats en aquestes terres del ‘forat negre’.

© Antonio Mora Vergés

ESTARÀS. TESTIMONI DE L’AGONIA RURAL A LA SEGARRA

M’aturava a Estaràs per recollir imatges de l’església de Sant Júlia, per enlloc s’adverteixen senyals de la preeminència que tècnicament té aquesta població, dins l'actual terme municipal que és format per un mosaic de petites entitats d'història i tradició diferents, bé que agrupades al principi del segle XIX sota el nom d'una d'aquestes entitats, la d'Estaràs, que no fou mai, ni de bon tros, la més important.

Estaràs, poble situat a 596 m d'altitud, a la dreta del Sió, està format per un carrer principal i uns quants carrerons, i que s'estén per la costa sota l'església i la casa senyorial. Aquesta, propietat segles enrere dels Vilallonga, és un edifici amb grans finestrals que deixen endevinar-ne l'origen gòtic, bé que foren retocats posteriorment.

La geografia d'aquest municipi és accidentada, formada per una vall més ampla, la d'Estaràs, a 560 m d'altitud, i per petites valls secundàries i elevacions, la més alta de les quals és el serrat de Ferran, a 701 m d'altitud, solcades per petits torrents, com ara el de Malacara, que donen origen al riu Sió, que generalment es considera que neix a la font de Gàver a l'extrem oriental del actual terme d'Estaràs.

Estaràs és un municipi que ha tingut sempre unes característiques frontereres,només des d'un punt de vista purament administratiu però, perquè, si ho mirem des del punt de vista geogràfic i tectònic, no és possible advertir cap diferència amb la resta de municipis veïns i, com a tal, és plenament segarrenc.

La parròquia d'Estaràs fou sempre sufragània de Gàver i pertanyia des del segle XVII al deganat dels Prats de Rei, mentre que Gàver era del de Santa Coloma de Queralt. El 1685 el seu titular era santa Magdalena, bé que es diu que abans era sant Julià, advocació que ha perdurat.

L'església parroquial de Sant Julià d'Estaràs, ha sofert moltes modificacions , sobre les parets romàniques es feren alguns eixamples: s'hi alça una espadanya lateral i la portalada fou renovada a l'època medieval amb grans dovelles. S’adverteix clarament – hi ha senyals d’una porta tapiada - que s’ha modificat l’accés.

Napoleó deia que per guanyar la guerra calen tres coses, diners, diners i diners. Per fer realitat la igualtat de tots els catalans [ fer comparances amb els espanyols és somniar truites ], demana també – ni que sigui en menor proporció – diners, diners i diners.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/25913

Dubto que els que tenen orelles ho escoltin, però aquí queda escrit.

Que Sant Julià   i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

LA MOLSOSA. SOLSONÈS

Em cridava l’atenció l’església – nova - de Santa Maria de la Molsosa, el temple de grans proporcions, canta literalment “ com un ametlla “ en aquesta vall coqueta i recollida. Cercava informació de l’indret :

El terme municipal de la Molsosa forma part, des del desembre del 1989, de la comarca del Solsonès, segons acord adoptat pel Parlament de Catalunya. La Molsosa, que fins aleshores pertanyia a l'Anoia, ja rebia els últims anys alguns serveis del Solsonès.

Des del seu origen fou un domini de la casa vescomtal de Cardona. El lloc surt documentat el 1018 i de nou el 1021, quan foren donades a l'església canonical de Sant Vicenç de Cardona terres situades a Prades, del terme de la Molsosa, en sufragi de l'ànima d'Isovard, fill dels vescomtes Ramon i Engúncia, que morí lluitant a la Molsosa, segurament en una brega contra els moros. Els mateixos vescomtes uniren l'església de Santa Maria de la Molsosa com a dotació del monestir canonical de Cardona.

El centre jurisdiccional es trobava al castell de la Molsosa, ara totalment desaparegut, les restes del qual, però, s'endevinen prop de l'església vella de la Molsosa o església del Collet, dalt d'un puig de 846 metres.

El castell fou sempre del domini dels vescomtes, però aquests al pas dels segles XI al XII hi tenien per castlans els Òdena i després altres cavallers. El rei Jaume I el 1265 va demanar la potestat d'aquest castell al vescomte i de nou surt esmentat el 1375 en la creació del comtat de Cardona i en molts altres documents anteriors i posteriors. La Molsosa, amb Prades i Enfesta, formava part de l'administració cardonina de la batllia de Torà. S'erigí en municipi al principi del segle XIX i aquest englobà, com ja feia des d'abans, l'enclavament d'Enfesta.

L'antiga parròquia de Santa Maria de la Molsosa fou renovada al principi del segle XII i consagrada pel bisbe de Barcelona, Berenguer (1100-06), amb l'autorització dels canonges de Vic, com va reconèixer el 1108 el bisbe de Vic Arnau de Malla, que va confirmar la seva dependència de la canònica de Sant Vicenç de Cardona. Aquesta església, accessible pel camí del mas de Vila-seca, subsisteix encara, però abandonada i en estat ruïnós, ja que el culte fou traslladat a l'església nova, i cap al 1930 se'n tragueren els retaules i els ornaments. Bàsicament és el mateix edifici romànic consagrat el 1105, amb modificacions substancials dels segles XVII i XVIII, època en què s'hi obriren capelles laterals, es féu una nova porta i s'aixecà el campanar de torre a l'angle SW. De l'època romànica queda la nau amb un absis i l'antiga porta tapiada.

El 1925, per tal com hom trobava l'antiga parròquia de difícil accés i molt separada de l'antiga rectoria, es decidí de construir una església nova a la solana de la Passada, prop del lloc on el 1920 es construïren les escoles municipals i la casa del comú. El principal promotor fou mossèn Ramon Puigpelat, fill de la Molsosa, ecònom del Carme de Barcelona, que encarregà el projecte de l'obra a l'arquitecte Enric Sagnier. Amb l'aportació popular es féu en poc temps la nova església parroquial de Santa Maria de la Molsosa, amb una rectoria annexa de línies neoromàniques i un campanar i un pòrtic al davant fets el 1952, que guarda encara altars de l'església vella.

M’aturava a recollir imatges d’aquesta nova església; en aquesta tasca advertia l’atenció – o la intranquil•litat - dels pocs veïns presents aquest dissabte 20.03.2010.

No puc evitar pensar que decisions com aquesta de canviar els termes d’una comarca a l’altra, s’expliquen únicament com a conseqüència de la manca real de feina dels nostres pares/mares de la pàtria. Ja sabeu allò de ‘ qui no te feina pentina el gat ‘, oi ?

Ni abans de 1.989, ni desprès del 2.010, els territoris situats dins del “ forat negre” rebran cap mena d’ajuda i/o servei de les administracions, les peonades son només per Andalusia i Extremadura. Aquests territoris farien bé, i molt bé , en considerar fermament la seva adscripció a qualsevol de les Comunitats Autònomes esmentades.

© Antonio Mora Vergés

ALTA-RIBA LA GUAITA DE LA C-25. ESTARÀS. LA SEGARRA INFINITA

Pujava fins al turó des d’on fins sense l’ajuda dels prismàtics es veu clarament Montfaco Murallat i l’edifici majestuós de Sant Ramón, conegut amb justícia com ‘ l’Escorial de la Segarra’.

Aquí dissortadament tot son runes , que atenen a la seva estructura, hom pensa que son anteriors a l'època gòtica; costa diferenciar les restes de l’església de Sant Jordi, de les del Castell; el lloc esmentat des del 1110, fou venut el 1238 per Guillem de Cervera al monestir de Santes Creus, que el tingué fins a la desamortització.

L’indret possiblement donarà nom als Alta-riba, nissaga que romangué en altres llocs de la Segarra, com l'Aranyó; al segle XIV eren procuradors del vescomte de Cardona.

Recolliré imatges d’aquesta extrema desolació, que malgrat trobar-la per arreu en aquesta Catalunya sotmesa al jou espanyol, assumeix aquí al cor del “ forat negre “ ribets tràgics.

Davallaré fins l'antiga esglesiola de Sant Jordi d'Alta-riba, on des de l'edat mitjana es venera sant Jordi, fou del bisbat de Vic fins el 1595.

S’explica que l’any 1.358 el bisbe de Vic, Ramon de Bellera, en una visita pastoral feta a Sant Jordi d'Alta-riba, va prohibir que es guardés l'Eucaristia en un banc de seure; l’ advertiment va fer necessari construir a la paret lateral del temple, vora l'altar, un armari de pedra que encara actualment es conserva, potser col•locat un xic més amunt de com ho estava en aquella època.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2020/04/goigs-sant-jordi-alta-riba-estaras.html

https://sites.google.com/site/reliquiasantjordidaltariba/comunicats-de-premsa

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/31103

Entraré dins el petit cementiri per recollir imatges de l’església i del seu campanar.

Feu un forat a la vostra agenda per venir a Alta-riba; situada en un tossal, entre Estaràs i la Manresana, és fàcilment accessible des de Sant Ramon.

Des d’aquesta alçada, el soroll somort del tràfic que circula per la C-25, sembla repetir una pregaria ; senyor allibera el teu poble !!!

Que Sant Jordi   i  Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  , amazis, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

GÀVER, LA TORRE I L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA. LA SEGARRA

Em costava trobar l’accés a Santa maria de Gàver, no vaig coincidir amb cap persona, i si hi ha indicacions se’m van passar; finalment un camí de terra, quasi a la sortida del poblet, en permetrà accedir fins al petit pla, on coincideixen les restes d’una torre de guaita i bada

i l’església sòbria, que malgrat l’evident abandó en que es troba es reivindica com un lloc adequat per apropar-se a Déu.

L'església – coneguda aquí com la vella - té la part de migdia romànica, sense l'absis primitiu; fou eixamplada per la banda del Nord obrint una arcada al mur i fent-hi una altra nau de trets gòtics. Dues finestres geminades embelleixen la nau romànica, accedia fins a la teulada des d’on recollia una imatge del campanar magnífic.

Prop en un clos tancat i inaccessible s’endevina el que fou cementiri, avui abandonat.

De l’anomena’t Castell de Gàver, que com el de Sant Antolí i d'altres passaren al domini d'Alamanda de Queralt, tenim coneixement que al principia del segle XVII era de Jeroni Muntaner i Segimon Despujol; el 1690 pertanyia a Pere de Muntaner i Soronell, i alguns anys més endavant es concedí el títol del marquesat de Gàver a Pere de Muntaner i de Ramon.

El lloc pertany avui a Estàras; de la font de Gàver, s’explica que neix el Sió; Riu de la Depressió Central Catalana, afluent, per l'esquerra, del Segre. Neix a la font de Gàver (Segarra), encara que recull les aigües del sector més alt de l'altiplà segarrenc entre la Rabassa i la Manresana, a través dels torrents de Freixenet, del mateix barranc que forma la capçalera del Sió, des de Sant Guim de l'Estació, els torrents de la Molgosa i de Malacara. El riu passa vora Sant Domí, el Castell de Santa Maria, Gàver, Estaràs, Santa Fe de Segarra, Montfalcó Murallat, les Oluges, Castellnou d'Oluges, Malgrat, la Prenyanosa, Tarroja de Segarra, Sedó, Riber, Hostafrancs, Concabella, Ratera, Golonor, Sisteró, Pelagalls, les Pallargues (on hi és presa l'aigua per a regar l'horta d'Ossó), Mont-roig de Segarra, Bellver d'Ossó (per on entra a l'Urgell), Ossó de Sió, Peraltes, Castellnou de Montfalcó, Puigverd d'Agramunt, Agramunt (on rep les aigües sobrants del canal d'Urgell), Preixens (per on entra a la Noguera), Pradell de Sió, les Ventoses, Butsènit d'Urgell, Montgai, Flix, la Sentiu de Sió i Muller i s'uneix al seu col•lector aigua amunt de Balaguer. Des de Montgai la seva aigua torna a ésser aprofitada per al regatge fins que, més avall de la Sentiu, contribueix a alimentar, per l'esquerra, el canal auxiliar d'Urgell o canal de Sió . El seu recorregut és de 77 km i drena l'anomenada ribera de Sió.

La intensa verdor dels camps, la verdor d’alguns rodals de bosc on s’aprecien especies clarament mediterrànies, fan creïble que en algun moment del passat això fos ’ un lloc amb gran quantitat d’arbres silvestres’, tze-garratza.

La Segarra un espera sempre, ja sigui en aquesta primavera que tot just començà, sota el sol abrusador de l’estiu, del fred tardoral, o sota les boires hivernals, aquest és un paisatge que ens interpel•la des de la seva dimensió infinita.

© Antonio Mora Vergés

CASTELL DE SANTA MARIA. LA SEGARRA INFINITA

Gaudia encara del record de la meva xerrada amb el Ramon Guberna a Sant Domi, mentre enfilava la costa que s’eleva des de la dreta de la vall de Gàver i Estaràs; mentre rellegia uns deliciosos versos sobre l’indret, - que reprodueixo a continuació - pensava que possiblement existeix una relació parental entre l’autor Enric Vilella i Guberna i l’atent informador amb que departia a Sant Domi.

Castell de Santa Maria

Un poble de molta pau
I de treball i alegria,
és Castell Santa Maria,
i ho serà si a Déu plau.

És un poblet molt petit,
situat dalt d’una serra,
on no hi ha soroll ni guerra,
ni enveja ni despit.

Voltat de fermes alzines,
que vetllen son benestar,
de nostres avis varen ja
contemplar-ne les joguines.

Hi ha una església xamosa,
amb una Verge Immaculada,
de troncs i llamps advocada,
Santa Bàrbara gloriosa.

D’allí a l’església la vora,
i de la plaça al costat,
entre forat i forat,
s’hi troba a cal Casanova.

Junt a la plaça també,
hi ha cal Vilardosa,
amb una quitxalla xamosa,
que a tothom entreté.

Cal Cuiné, una mica més enllà,
on hi ha una filla
i simpàtica pubilla,
que sempre la rialla fa.

En allà a cal Ros Vell,
viuen amb molta harmonia,
un pastor i sa família,
que fa poc son al Castell.

I tot baixant de dalt,
per un carrers de graons,
davant d’una mata d’oms,
s’hi troba a cal Vidal.

Doncs ja ho podeu ben dir,
que la casa principal,
veïna de cal Vidal,
és de la cal Valentí.

I a baix, prop de la carretera,
dues típiques masies,
passen feliços els dies,
com les flors de primavera.

De l’una cal Ros se’n diu,
casa feta de pocs anys,
amb els seus suors i afanys,
treballant hivern i estiu.

L’altra és cal Vinyals,
la casa d’un servidor,
que s’ofereix de debò,
per a servi’ls i ajuda’ls.

La nostra Festa Major,
primer diumenge de maig,
sempre és d’alegria un raig,
de pollastre i xampany bo.

I el qui hi vingui a passar un “rato”
No se’n veurà penedit,
Que aquest poble és divertit,
i sobretot sa i “barato”.

Autor: Enric Vilella i Guberna de cal Vinyals (a l’entorn de 1950)
Recollida: Josep Mª Gras i Civit de cal Vidal

La situació aturonada de la població, molt freqüent a la Segarra, reforça la tesis d’una primera ocupació pels sarraïns, aquesta tesis vindria reforçada per l’advocació de l’església a Santa Maria, això també és molt comú en els llocs reconquerits als àrabs. Els senyors d’Oluja Sobirana tenien el domini senyorial d’aquest castell des d’abans del segle XIV

Del temple d’una austeritat extrema, trobem la següent informació :

És un edifici romànic d'una única nau, coberta amb volta de canó. L'absis original fou suprimit en ampliar l'església a llevant amb una major nau, coberta ja amb volta apuntada. Així l'eix dels dos edificis no coincideix. A l'oest hi ha la porta d'accés amb arc de mig punt fet amb grans dovelles, la central de les quals conserva una creu en relleu. Al damunt hi ha un ull de bou fet amb un únic bloc de pedra. La façana està culminada amb un campanar d’espadanya o de paret amb dues obertures. Ha estat tradicionalment sufragani de Sant Pere de Sant Domí.

A l'interior – on no podem accedir – ens expliquen que es conserva una imatge de fusta policromada de la Mare de Déu, possiblement barroca.

Avui és Santa Bàrbara, protectora contra els llamps, qui rep la veneració dels fidels; molt propí en aquest indret, obert als quatre vents i sotmès als perills de les tronades i de les tempestes.
De la Santa donzella de Nicomèdia , ens explica la tradició que fou tancada de molt jove pel seu pare en una torre, i que aprofitant una breu absència del pare fa obrir una tercera finestra a la torre que ja disposava de dues i es converteix al cristianisme. El seu pare enutjat la mata decapitant-la, després de sotmetre-la a diversos martiris (fuetejada, cremada...), immediatament després un llamp mata el pare. Es representa vestida com les verges romanes amb túnica i embolicada amb un mantell, amb la palma del martiri, la torre amb tres finestres.

El Ramon Guberna i jo mateix,- artillers en els període militar - sentim una particular devoció per aquesta santa, i recordem de forma plaent la diada del 4 de desembre, quan es celebra el seu dia.

Em confesso fascinat per aquestes terres.

© Antonio Mora Vergés