EL SECRET DE MARFÀ. CASTELLCIR. EL MOIANÈS

Caldrà de bon començament fer-vos una breu explicació del lloc del que parlem, Marfà ; es troba a l'altiplà del Moianès, als termes municipals de Moià, Castellcir i Castellterçol. Regada per la riera Golarda [ dita també de Marfà ], que s'uneix a la riera de Calders a l'alçada de Monistrol de Calders. La zona considerada, limita al nord amb la N-141 entre Calders i Moià i la carretera que va al mas Montbrú i a la serra de Puig Sobirà; a l'est amb la carretera B-143 entre Moià i Castellterçol; al sud amb el serrat del Moro i el serrat dels Llamps; a l'oest amb la divisòria dels termes de Calders i Moià, i Monistrol de Calders i Castellcir.

Fins a mitjans del segle XIX, formava amb Santa Coloma Sasserra un municipi independent. Avui la masia de Marfà, al vell mig, entre Castellterçol, Moià , Granera i Monistrol de Calders senyoreja encara aquelles contrades, des de la seva imponent alçada damunt de la riera del seu nom, l’antiga església de Sant Pere, avui en funcions de celestial galliner, queda dins del cercle que formen la casa de Marfà i els límits imponents de la riera; únicament es possible accedir-hi a peu, i cal encara comptar amb la benvolença de la propietat per accedir al pla de Sant Pere, on transcorre l’acció que ens varen explicar com el secret de Marfà.

De l’antic poble en resten avui encara un nombre important de masies en activitat, la mateixa de Marfà, Montbrú, Vilarjoan, Serramitja, Casagemes, la Grossa, la Talaia,... i un nombre encara més important de llocs enrunats, que aquí i allà donen testimoni de la presència humana en aquest indret ple d’encís; el personatge de la nostra història, la Mariona, va néixer en una d’aquestes finques, que lentament, quasi com en un abraçada, va desfent dia a dia, any rera any, la vegetació; avui davant de les restes de la casa, hi ha un ample camp erm, que havia estat prat deliciós on pasturaven les vaques de la família.

Els diumenges i dies de precepte, els veïns de les diferents masies, és trobaven a Marfà per assistir plegats a l’ofici religiós a l’església de Sant Pere, desprès de la missa, era costum romandre una bona estona al pla de Sant Pere, i mentre la canalla jugaven, sempre sota els crits i advertiments constants sobretot de les mares, compte amb caure pels penya-segats !, els caps de família, parlaven de l’estat de les collites, del bestiar i quan era l’hora, de les possibilitats d’emparentar unes cases amb les altres, mitjançant el matrimoni dels seus fills i/o filles.

El jovent – ni cal dir-ho- aprofitaven per xerrar, i quan era possible, per fer-se evidents els sentiments que sentien uns i altres. La Mariona n’estava i molt del fill d’una de les masies que es trobaven a l’entorn del torrent Mal, el noi de nom Pasqual corresponia plenament a l’amor de la Mariona.

Entre les dues masies corria – aleshores impetuosament – la riera de Marfà, i era un bon xic arriscat, intentar creuar-la fora dels guals o fer-ho només una persona sola, hi ha una llarga relació de pèrdues humanes per arrossegament en aquell indret que avui, en el millor dels casos, porta un fil d’aigua. Amb tot, el Pasqual com a mínim un cop per setmana, creuava el llit de la riera, per trobar-se amb la Mariona, i d’aquestes trobades en va néixer un amor profund que ambdós joves, esperaven veure confirmat pels pares d’ambdós ben aviat en les trobades posteriors a la missa dominical a Sant Pere de Marfà.

El dimoni però, corria per aquelles terres del Moianes en forma en aquesta ocasió de banquer, el Josep de Calders, de fet per a la majoria, el Sr. Josep, el banquer de Calders.

El pare de la Mariona, havia demanat diners al banc del Josep, per a comprar un ramat de vaques, i dins dels terminis previstos, l’home anava complint amb el pagament dels seus deutes.

L’hivern de 1848 va ser excepcionalment fred al Moianès, tant i tant ho va ser, que es feia dificultós tornar l’aigua a l’estat líquid, calia fer foc, per poder desfer el glaç i tant bon punt, l’aigua perdia la calor, tornava a convertir-se en gel.

Per unes coses i per altres, la mortaldat entre les vaques i altres bèsties va ser extensa, general i dissortadament abundosa; quan va ser l’hora de pagar el termini corresponent el pare de la Mariona, és va adreçar fins a Calders per demanar al Sr. Josep un allargament del període per a fer front al deute; el banquer li va dir que quasi tothom es trobava en aquella situació, i que li semblava que no podria atendre la seva petició, ni la de molts d’altres, i que en parlarien plegats el diumenge següent , a Sant Pere de Marfà ,a la sortida de missa.

El pare de la Mariona, no va fer cap comentari a la família, però la seva cara de preocupació, va deixar clar a tothom que les coses no anaven de la forma prevista.

El diumenge desprès de la missa, tots els caps de família és van aplegar a enraonar amb el banquer de Calders, i aquest, amb les millors paraules, els va explicar que no tenia altre remei que executar les hipoteques que pesaven al damunt de les finques, per a rescabalar-se de les pèrdues sofertes. Tots però podrien continuar a les seves cases, treballant les seves terres; ara amb un contracte d’arrendament, i que quan fos possibles els tornaria a vendre les terres, al mateix preu pel que se les adjudicava.

No pocs dels veïns van manifestar allí mateix la seva intenció d’abandonar la Vall, intenció que en els mesos següents va deixar quasi en la meitat el cens [ aleshores en deien el nombre de focs ].

En un apart el banquer li va dir al pare de la Mariona que si li donava la ma de la seva filla, donaria per extingit el deute. Un cop a casa, el pare va explicar a la Mariona la proposta del banquer, tot i dient-li, que si ella no el volia, ell no l’obligaria pas, a casar-se amb aquell home.

La Mariona quan es va trobar amb el Pasqual li va explicar la situació; la família del Pasqual tenia pensant deixar la Vall de Marfà, i ell demanar-la en matrimoni al seu pare, per tal de casar-se i marxar junts. La Mariona li va dir que aniria a parlar amb el banquer de Calders. El Sr. Josep va rebre a la Mariona amb extrema cordialitat, i li va fer saber que estava en disposició de perdonar els deutes del seu pare, i allò que ella li demanes. La Mariona li va demanar que perdones els deutes de tots els veïns de Marfà, com a condició per a casar-se amb ell, i que aquesta condonació s’havia d’escripturar abans de la cerimònia.

El banquer finalment s’hi va avenir, i es va signar una escriptura en la que és recollia que tant bon punt es dugués a terme el seu casament amb la Mariona, els deutes dels veïns de la Vall de Marfà, quedarien extingits.

El diumenge en que es va celebrar l’enllaç matrimonial lluïa un sol quasi primaveral, malgrat trobar-se encara en el més cru de l’hivern; tothom - llevat del banquer - malgrat tractar-se d’un casament tenia la cara llarga i el posat seriós, ni la canalla gosava cridar !. A la sortida de l’església, el banquer va fer saber a tothom que en virtut de l’acord matrimonial els seus deutes quedaven extingits, ningú va donar cap mostra d’alegria en rebre la noticia ; el Pasqual és va adreçar fins al nuvis, com aquell que anava a donar-los la seva felicitació, i quan va tenir entre les seves les mans de la Mariona, els dos van començar a córrer, cap al penya-segat, l’esglai de la bona gent de Marfà va esdevenir un clam, no !!!!! , però els dos joves, ja havien pres la decisió feia dies, i davant de la impossibilitat de romandre junts a la vida, havien decidit de morir junts.

Mentre els cossos del Pasqual i la Mariona, s’apropaven a la pedra dura de la riera de Marfà, es va sentir per tota la Vall, l’afirmació d’un amor que anava més enllà de la vida. T’estimo !

Desprès de donar sepultura als cossos dels dos amants, avui uns demà els altres, molts dels veïns de la Vall van anar marxant, la despoblació de la Vall, va accelerar la decisió d’addicionar al terme de Castellcir la Vall de Marfà, com està avui encara.

Malgrat que l'estat de les rieres principals és deplorable, ja que avui hi van a parar les aigües residuals de Moià i Castellterçol.

Malgrat que per la zona solen circular vehicles tot terreny i motos, us recordaré com podeu arribar : per la N-141 entre Calders i Moià, el trencall que hi ha entre els km.25 i 26 en direcció a Montbrú; per la B-143 de Moià a Castellterçol, el trencall que hi ha un cop travessat el pont de la Fàbrega, al km 33,5 ; d es de Monistrol de Calders, per una pista que va als Gorgs Blaus.

Tot sovint, quan camines pel fons de la riera de Marfà entre els Gorgs Blaus i el molí de Brotons, el vent sembla que et retorna l’exclamació darrera del Pasqual i la Mariona, T’estimo !

Hi ha coses que s’han de viure, i sens dubte una d’aquestes és l’experiència de la Vall de Marfà, altrament amics lectors, ara vosaltres, ja en sabeu el secret, oi ?

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

Qui m’ha tocat ?

Acostumo, -aimador com soc dels relats breus – a rellegir els evangelis. Pertanyen està clar al gènere literari anomenat apunts, que tots hem practicat almenys en l’etapa d’estudiants, son com petits retrats, que només amb molta imaginació ens permeten fer-nos una imatge de com fou la vida de Jesús de Natzaret.

La pregunta la trobareu a Lc 8,45 , i sorgeix com a conseqüència de l’acció d’una dona que patia hemorràgies des de feia dotze anys, i s’havia gastat en metges tot el que tenia per a viure , però ningú l’havia poguda curar. Jesús estava tant envoltat de gent, que segons l’evangelista, quasi l’ofegaven. La dona se li va acostar per darrere i li tocà la borla del mantell. A l’instant l’hemorràgia se li va estroncar. I aleshores, Jesús pregunta : Qui m’ha tocat ?

Jesús sap sempre qui l’ha tocat, de qui és fins la més petita de les espelmes, i ens coneix a tots i cadascun de nosaltres, en aquest relat deliciós ens vol recordar una obvietat, hem de ser conseqüents, i reconèixer en nosaltres el resultat de les peticions que li fem.

Continua explicant-nos l’evangelista ;

Tots negaven que ho haguessin fet , i Pere digué :

Mestre, però si tota la gent t’envolta i t’empeny !

Però Jesús insistí :

Algú m’ha tocat; sé que una força ha sortit de mi.

La dona veient-se descoberta, s’acosta tremolosa, es prosternà davant d’ell i va explicar davant de tota la gent per què l’havia tocat i com havia quedat guarida a l’instant.

Jesús li digué :

Filla, la teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau.

Qui amics lectors al llarg de la seva existència, en la seva persona, i/o en la d’algun dels seus éssers més estimats, no ha tingut la certesa de viure un miracle ?. I, quants de vosaltres ho heu dit, ni que sigui en l’àmbit dels amics ?. Escoltem sempre les històries de la descreença, fins alguns esbomben fets quina falsedat històrica està acreditada, amb l’únic objectiu de combatre justament la figura i l’obra de Jesús.

Os explicaré avui una història de la que jo en vaig ser protagonista. Tenia aleshores, l’any 1982, 27 anys, i la meva salut minvava per dies, mentre esperàvem el naixement de la primera filla, la Montserrat. El cirurgia, Dr. Simó Déu , em deia que posposar la meva intervenció només implicava majors riscos; jo però volia veure el naixement de la meva filla, i així va ser, ella naixia el 22 de maig, i m’intervenien d’urgència el dia 24 del mateix mes. Jo, de fa molts anys, he fet meves, les paraules de Maria, Fiat mihi secundum verbum tuum, Lc 1,38, però certament volia viure i gaudir de la meva família, i així ho vaig demanar a Déu. La resposta a dia d’avui son dues filles, i fins ara dos nets, que constitueixen per a mi, una clara benedicció de Déu.

M’he permès d’explicar-vos , també a vosaltres amics lectors, aquests fets que em succeirem a mi, i dels que sempre que n’he tingut ocasió, n’he deixat constància. El senyor va obrar en mi meravelles !

A la pregunta de títol, amb el cor agraït, contesto ; jo t’he tocat Senyor !

Que la teva benedicció ens acompanyi per sempre !

Amen !

© Antonio Mora Vergés

Camí de les Castellasses pel Mal pas de les meringes

Sortíem a les 9,00 del matí, un xic tard atès que ens trobàvem al 28 d’agost de 2.008, dijous. Diuen en castellà “ a quien madruga, Dios le ayuda “ ; el bon Déu – almenys als catalans - , en ajuda a tot hora com us explicaré tot seguit .

El plantejament inicial demanava un vehicle a Les Marines, i un altre al camí del Girbau; començàvem des d’aquest punt la caminada, el Jaume Font, el Lluís Vila i l’Antonio Mora , segons les primeres previsions havia de transcórrer pel camí de la Senyora, fins a la Bauma de la Pinassa, per baixar pel la canal de Santa Agnès fins la Vall de Mur, i creuant el Dalmau arribar finalment a les Marines.

El Jaume feia el suggeriment – que acceptaven la resta – d’anar fins a les Castellasses de Can Torres, - agafarem una fotografia del Tomàs Irigary i Lopez - i seguint per sota del Bolet [ no en tinc imatge ], fer el camí de les meringes, desconeixia en aquell moment l’estat d’abandó en que es troba, i que li ha valgut la nova denominació – del tot encertada – de Mal Pas de les meringes.

Ens deixàvem - a banda d’un grapat de temps- tot i portar pantalons gruixuts, tires de pell de braços i cap; en l’estat actual l’equip bàsic és : anar totalment cobert amb roba gruixuda i posar-se un casc de motorista; i fins així, anar amb molt de compte.

Arribàvem davant les Castellasses del Dalmau [ no en tinc imatge ], prop de les 13,00 hores, ens calia encara ascendir fins a trobar el Camí de la Senyora; el sol d’agost abaltia i en l’ascensió l’Antonio Mora pateix una dolorosa rampa que obliga al grup a alentir – encara més el pas -; ens situàvem dalt de Camí de la Senyora prop de les 14,00 hores, i es prenia la decisió de tornar enrere fins al Girbau.

Malgrat la minsa dificultat la tornada esdevé un trànsit dolorós; de tant en tant, allà on és possible, l’Antonio fa estiraments pel alleugerir el dolor. El Lluís s’avança amb la intenció d’apropar el vehicle fins on sigui possible. Sortíem del Girbau prop de les 15,30, ens calia encara arribar-nos fins a les Marines per recollir el vehicle 2.

Arribàvem finalment a Castellar del Vallès al voltant de les 16,00; l’arròs – el dijous toca - ja estava covat i ben covat, quan sortíem de la dutxa !!

Està clar que la paciència del Lluís i el Jaume, s’ha d’esmentar i agrair, però com us deia de bon començament, encara està – per a mi – més clar que el bon Déu – malgrat sortir a les 9,00 hores – m’ha ajudat sense cap mena de dubte.

Hem fet – sense tenir-ho previst – el Camí de les Castellasses - , ens queda pendent, la Balma de la Pinassa, i ens emplacem des d’ara per a fer-ho en un altre moment del futur.

© Antonio Mora Vergés

Tots som espectacle.

Ens aturàvem al terme de l’Hospitalet de l’Infant, i comprovàvem en la nostra pròpia carn, que la crisi turística – en cas d’existir – va – com quasi tot – per barris. Ens deien al càmping naturista anomenat el Temple del Sol, amb una tarifa de 142 € per nit, que no hi havia cap lloc per a nosaltres.

M’arribava fins al terme de Mont-roig del Camp, on davant la platja anomenada Cristall hi ha una instal·lació en regim d’aparthotel, en la que rebíem també la mateixa resposta, tot ple !. L’hotel Pino Alto que llueix - des del meu punt de vista – alguna estrella de més, ens donava aixopluc a preus d’escàndol. ¿ Perquè la major d’aquests establiments ofereixen unes tarifes ridícules als majoristes i agencies de viatges, i sagnen alhora descaradament als viatgers sense reserva ?.

Sortíem desprès de sopar de l’hotel; els serveis d’animació anunciaven per aquella nit l’actuació d’un cantant solista, que actuaria per la quitxalla en primer lloc, i per als pares al voltant de les 23,00. Nosaltres triàvem caminar descalços per la platja, sota la llum de la lluna, mullant-nos els peus, som gent rara, oi ?

Quan fèiem el camí de tornada pel passeig que voreja la platja Cristall, ens arribava el so inconfusible d’una cançó country , primer llunyament, per anar creixent a mesura que ens acostàvem al que va resultar ser una petita plaça. Ens incorporàvem al grup d’espectadors, i ben aviat la meva esposa ho feia al grup de balladors. Comprovava – una vegada més – que la música – qualsevol música – és un llenguatge universal. Espanyols de quasi totes les regions, majoritàriament de l’Aragó – aquesta és una de les seves “sortides al mar “ - , anglesos, francesos, alemanys, italians,.... ho teníem difícil per establir una comunicació oral, i alhora – sense cap dificultat – ballaven junts amb total harmonia.

M’explicaven que el grup acostuma a fer durant l’estiu , aquesta mena de trobades, en diferents llocs dels termes de l’Hospitalet de l’Infant i Mont-roig del Camp; normalment l’hora de plegar és al voltant de les 0,00, però aquella nit tant el públic, com els balladors teníem més ganes de gresca i la festa es va allargar. Eren quasi les 2 del matí quan entràvem a la recepció de l’hotel, creuàvem la plaça ara solitària, i obríem amb la clau magnètica la porta de la nostra habitació.

M’adormia plàcidament amb les imatges i els compassos d’aquella vetllada casual de country, davant la platja Cristall.

Certament, tots som espectacle, en el country uns com espectadors, altres com balladors; però també amic lector quan caminem per la platja, quan seiem a la sorra, quan .....

Gaudiu tant com us sigui possible tots els dies de la vostra vida. La vida és una festa !!!!

© Antonio Mora Vergés

Manuel Matheu Rodriguez. El Català d’Alhama

In aqua salus, aquesta llegenda us saludarà tant bon punt entreu al poble aragonès d’Alhama, està clar que l’activitat termal – en el sentit d’aprofitar les qualitats curatives i reparadores de l’aigua - en aquest indret ,era practicada des dels inicis de la vida, no ja de la nostra espècie que ha derivat en homus stultum, sinó d’altres manifestacions anteriors més simples.

Molt del que us meravellarà en aquest lloc es deu a l’acció d’un català desconegut; MANUEL MATHEU RODRIGUEZ, nascut possiblement l’any 1.800, o potser l’any 1.799 ?, en algun lloc de Catalunya, i mort – això si que ho sabem amb certesa – el 20-04-1872 a Alhama ,on s’enterraren les seves despulles en una capella ad-hoc , des d’on contempla per tota la eternitat la seva obra gegantina.

I certament, no fou un “home gris” , consta el seu nom com : Cavaller Gran Creu de la Reial Ordre Americana d’Isabel la Catòlica; i Comendador de la Reial i Distingida de Carlos III.

Sabem algunes coses : tenia molts diners, - això, atesos els seus títols ens fa pensar en un indiano -; i el fet que patis una artrosis molt dolorosa sembla que fou la causa de la seva relació amb Alhama.

Tenim però moltes incògnites que demanem resposta : ¿ Va comptar amb l’ajuda d’algun saurí per decidir en quin lloc havia de comprar terrenys ?. ¿ com s’explica amb els mitjans tècnics de l’època, més enllà d’esmerçar-hi quantitats astronòmiques de diners, que en menys de 10 anys aconseguís fer una tant excepcional obra ?.

Us recomano una visita, amb o sense estada en els establiments termals, però en la que no pot faltar un bany, en el que MANUEL MATHEU RODRIGUEZ , i la medicina hidrològica , definien com “un llac d’inhalació “ , un lloc per respirar, aspirar i expirar , els vapors de les aigües termals.

Les obres que transformarien un modest safareig per rentar el cànem, en el llac termal més gran i més bonic d’espanya, començarien l’any 1.860; paral·lelament a la construcció de l’edifici de Termas Matheu; l’activitat constructiva no s’aturarà però fins a la fi de la seva existència; aconseguirà que els trens de la línia Saragossa-Madrid s’aturin a la seva finca; tindrà com hostes seus als mateixos monarques , que gaudiran de l’anomenada Residència Reial, situada davant mateix del llac, en un lloc del tot privilegiat; previsorament disposarà també que es duguin a terme les obres de la capella que rebrà finalment les seves restes mortals.

Amics lectors, aquesta és clarament una informació del tot mínima en relació a la vida i obra de Manuel Matheu Rodríguez; sou pregats de completar-la – si en teniu més informació – i des d’ara mateix espero les vostres dades a guimera.mora@gmail.com

Per endavant gràcies.

© Antonio Mora Vergés

La Passió de Sant Quintí. Castellbisbal.

El sant d’Amiens , a França [ on segons la tradició va morir decapitat al segle III ] , va ser objecte d’una discutida passió, que va acabar amb la seva execució, que – com totes les execucions – va ser un acte de vilesa. Amb tot el Sant va morir una única vegada.

L’ermita romànica del segle XII, d’una nau, amb planta rectangular i volta amb absis i absidiola , amb campanar de cadireta per a dues campanes, i de la que s’afirma que mai ha esta restaurada, situada sota els ponts on conflueixen les autopistes de Barcelona i Girona, damunt del llit del riu Llobregat, pateix totes les hores del dia, i tots els dies de l’any, el soroll infernal d’aquesta artèria de comunicació – de peatge – en aquest país de peatge que des de fa mil anys s’anomena Catalunya.

Ens costava al Tomás Irigaray i López i l’Antonio Mora Vergés, localitzar el dissabte 23 d’agost de 2.008 Can Pedrerol de Baix dins quina propietat es troba l’ermita de Sant Quinti. Propietat privada, prohibit el pas.

Havíem fet un recorregut per Castellbisbal, aquest municipi del Vallès Occidental que limita amb el baix Llobregat te un ampli terme ( una part del Pont del Diable està assentada dins dels seus límits ].

Hi trobàvem algunes joies com l’ermita de Sant Vicenç que pertany clarament a l’eremitori de Montserrat; Can Corominas, la casa modernista a la que s’anomena també, “la casa rosada” el promontori conegut com “el pujol” en quines proximitats s’aixecava Sant Genis de Xercavins ; o les restes esfereïdores – pel que fa al seu estat d’abandó - de Sant Joan de Can Estaper, documentada ja l’any 1.040, com Sancto Joahnne Bene Vivere. Ben Viure consta com nom del terme possiblement en el període de dominació sarraïna. Ens arribàvem fins a Can Pedrerol de Dalt per constatar – una vegada més – que aquest país nostre és poc o gens manyac amb el seu patrimoni històric.

Ens arribarien en el camí de tornada fins a l’ermita de Sant Muç o Moí, màrtir bizantí, patró de la seva ciutat de Bizanci, abans de la fundació de Constantinoble . Li donen culte també a Cànoves al Vallès Oriental i a Besora al Ripollès. El temple envoltat de tanques presenta un aspecte desolador. A la portalada, sota l’ampli porxo i davant una imatge del Sant cremem llantions.

Fent via en direcció a Sabadell, abans de passar sota l’autopista, veiem l’estampa ufanosa de Sant Feliuet de Vilamilans.

¿ Senyor, realment és tant difícil mantenir adequadament el nostre patrimoni històric i cultural ?

© Antonio Mora Vergés

País de campanars.

Hi ha – tothom la coneix - , una bella cançó del Lluís Llach , en la que fa justament referència al fet que dona nom al títol :

....que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí.


Catalunya és un país de campanars !

Ho hem anat comprovant al llarg dels anys. I ara amic lector estàs convidat a fer la comprovació en el teu entorn mes proper. Quantes esglésies, ermites, oratoris, capelles,... coneixes ?

El Vallès, en algun moment tant industrialitzat, tant sense ànima, és un exemple particularment valuós, com ens feia notar l’Eliseu Peidro i Rami,

Coneixeu les esglésies i ermites de Cerdanyola ?
De Rubí ?
De Sant Quirze ?
De Sabadell ?
De Terrassa?
De Viladecavalls ?
De Castellar ?
De Sant Llorenç ?
De Sentmenat ?
De Gallifa ?
De Caldes de Montbui ?
De Palau de Plegamans ?
De Matadepera ?
De Rellinars ?
De......

Doncs ja teniu feina per aquestes vacances, oi ?

Si finalment acabeu el llistat – tranquils !!! – us queda molta feina a fer :

Mura
Talamanca
Rocafort
El Pont de Vilomara
Navarcles
Sant Vicenç de Castellet
....

O tots i cadascun dels pobles que pertanyen a la comarca natural del Moianes:

Moià
Castellterçol
Castellcir
Granera
Collsuspina
L’Estany
Calders
Monistrol de Calders
Santa Maria d’Oló

I, només hem sortit a l’eixida, o al badiu com l’anomenen a Badalona; resseguiu la serralada litoral; el curs del Llobregat per ambdós costats; endinseu-vos a la comarca del Bages; a la d’Osona,..........

Con nosaltres amics lectors acabareu comprovant que Catalunya és un país de campanars !


© Antonio Mora Vergés

De festa en festa.

El diumenge 3 d’agost de 2.008 feia trenta-un anys que la Maria Jesús i jo ens havia donat paraula de matrimoni a la Catedral del Vallès, com es coneix la parroquial de Sant Esteve de Castellar.

Trenta-un anys !, està clar amics lectors que en un tant llarg període pot passar i passa de tot, cadascú de vosaltres i podrà posar els seus propis records, jo com dic al títol em quedo només amb els moments bonics que – val a dir-ho – han estat i son, la major part.

Començava tot amb el naixement de la Montserrat, més endavant vindria la Núria, i un munt de records de col·legis, activitats extraescolars, vacances, sortides; continuaríem amb els estudis superiors, les activitats extraescolars, les vacances i les sortides s’anirien fent més escadusseres , les filles necessitàvem un espai – només seu – propi.

La universitat ens donaria més motius per sentir-nos cofois de les nostres filles !

Avui la Montserrat ja te fills, l’Oriol i la Júlia que juntament amb el Xavier la tenen força entretinguda; la Núria i l’Albert fa tot just un any es casaven, el dissabte 19 de maig de dos mil set, per un únic dia, vaig ser alhora que el pare de la Núria, el pare de la Núvia.

Que podíem fer tots plegats per agrair-li a la Maria Jesús, tots aquest anys d’amor, de tendresa, de dedicació, de companyia, de desviure’s per tots i cadascun de nosaltres ?.

Em semblava atès el fet que li encanta Cambrils, que fora una bona pensada trobar-nos tots plegats a la porta del Pòsit com aquell que no vol. Intentava fer els preparatius amb la major discreció, però segons m’explica - avui - una trucada de mòbil la va posar sobre la pista, això i la sempiterna costum d’arribar a misses dites, que ara per un motiu, ara per l’altre, conreen les meves filles !

Penso honestament que va estar un bon regal aquesta trobada per dinar junts.

Tindríem temps encara per fer-nos un bon bany, en un indret d’aquesta costa daurada, en el que varem passar molts estius quan la Montserrat i la Núria eren menudes.

Mentre tornàvem per l’autopista, la Maria Jesús ajudada en bona mesura per l’aire condicionat, feia una becaina.

Amb tots els sentits posats en la conducció –cal fer-ho, ja que la Ap-7 pot ser una trampa mortal- , donava gràcies a Déu, i em semblava veure un somriure en el Cel, que tenia per a mi un significat molt clar !

Que segueixi la festa !!!!

(a) Antonio Mora Vergés

L’Anna, el Sergi , Masquefa i l’amor.

El dissabte 2 d’agost de l’any del Senyor de dos mil vuit, a les 18,30 hores, ens trobàvem davant la porta de l’església parroquial de Sant Pere, el Toni, la Raquel, la Maria Jesús, i l’Antonio, ens havia portat fins aquell punt en concret, el contingut d’una carta, en la que l’Anna i el Sergi deien que els faria molts feliços que poguessim assistir al seu compromís matrimonial.

Saludàvem al Sergi mentre deixàvem escolar la mitjà hora de gràcia que totes les núvies tenen, la tardà lluminosa i càlida donava alés a la imaginació desbordant dels convidats, que preparaven a banda del tradicional arròs, pètals de rossa, i una traca valenciana de considerables proporcions, tant òptiques com acústiques, com podríem comprovar més tard.

Sant Pere és la clàssica església parroquial; de proporcions adequades ,només el tràfic d’aquests temps moderns fa necessari l’ús d’aparells de megafonia. ; m’admirava davant la imatge del Crist de la Pregunta, i ho feia encara més amb la lectura d’uns Goigs en llaor de Santa Magdalena :

Als veïns d’aquesta terra
-encarada al Montserrat –
Lliuràu-los de fam i guerra,
D’eixuts, gams i malvestat,
I pecats de tota mena,
Metzinosos con verins :

Ja que hem cantat a veu plena
I en goigs, els amors divins :
SIAU SANTA MAGDALENA
GUIATGE PELS MASQUEFINS

L’Anna arribava dins l’horari previst, i amb tota solemnitat començava la cerimònia – m’hauria agradat més veure els nuvis, ni que fos de costat, però sembla que va ser justament a petició de l’Anna que els teníem d’esquena als convidats -, fins en tres ocasions van ratificar a presència nostra el seu amor. Finalment agraíem tots plegats la joia d’aquest dia amb la pregaria més universal;

Pare nostre .....

A la sortida els cobríem literalment d’arròs i pètals de rosa, i més allà de l’ensurt la traca valenciana, deixava en la roba dels assistents un fort olor de pólvora.

Ens desplaçaríem fins a la propera comarca de l’Alt Penedès, on es duria a terme el banquet nupcial i la posterior festa.

Anna i Sergi, per ambdós els millors desitjos en aquesta aventura apassionant de la vida en parella.

Gràcies per convidar-nos a participar d’aquest moment de joia personal i familiar.

© Antonio Mora Vergés