Ermita de Sant Valerià de “Roberts” o de la "polseguera" a Can Coscó de Lliça d’Amunt

Havíem sortir a les 8,00 del nostre habitual lloc de trobada, anàvem : L’Antoni Ibáñez i Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Uriz, el Santiago Moya Romero i l’Antonio Mora i Vergés, la nostra destinació en aquesta ocasió està al Vallès Occidental, dins del terme de Lliça d’Amunt; volíem veure l’ermita de Sant Valerià de Roberts o de la polseguera a Can Coscó de Lliça d’Amunt.

D’aquest trobem en el llibre editat per l’Ajuntament “Les arrels del nostre poble. Itineraris pel patrimoni de Lliçà d’Amunt”, la següent informació :

Història

De l’església de Sant Valerià “de Roberts” hi ha algunes notícies explícites des del segle XIII i fou en el XVI quan es reedificà o potser traslladà al lloc actual.

Per la seva banda, la família Cuscó apareix documentada en el segle XV, quan l’any 1490 Bartomeu Cuscó era batlle de la baronia de Montbui. Probablement, però, l’origen del mas Coscó és més antic. L’edifici actual sembla que és del segle XVI. Al segle XIX la pubilla Cuscó es va casar amb l’hereu del mas Cerdà de Plegamans, de manera que la casa va esdevenir una masoveria. Tot i que el llinatge de la família era "Cuscó", amb l'actualització del nomenclàtor de toponímia feta per la Generalitat fa un parell d'anys, es va aprovar la grafia "Coscó" per a denominar al mas.

En aquest indret se celebrava un dels aplecs més populars de la comarca el segon diumenge després de Pasqua. Actualment, es continua celebrant aquest aplec el segon cap de setmana després de la primera Pasqua o Pasqua Florida.

Descripció

L’ermita de Sant Valerià està situada dins el recinte de la masia de Can Coscó. Uns quants segles enrere, estava situada unes feixes més avall, però, durant la guerra contra Felip V, l’ermita va quedar força malmesa i, per protegir-la, es va traslladar dins del recinte del mas Coscó. Així, la nova construcció data de principi del segle XVIII. Sant Valerià i Santa Cecília presideixen l’altar.

Situació

Situat a l’oest del terme municipal, al peu de l’antic camí ramader de Caldes, per la Creu de Baduell.

Fèiem camí, ara per zones boscoses, ara per l’asfalt d’alguna urbanització, per arribar finalment davant la masia envoltada quasi per un vial de terra que uneix dos nuclis edificats, d’aquí l’advocació de la polseguera, que acompanya dissortadament, al b osc, a Sant Valeria, i al mateix Can Coscó en el que únicament sentim els lladruc dels gossos; fem un parell de fotografies des de l’exterior, i tornem a circular pel quilòmetre escàs de pista de terra, per on circulen a alta velocitat amb absolut despreci pel lloc i les persones vehicles de tota classe i con condició. Marxem un xic decebuts .

En el camí de tornada el Feliu Añaños i Masllovet aconseguirà capturar un conill blanc; això farà sens dubte feliç un menut.

El terme està excessivament urbanitzat amb edificacions de tipus unifamiliar, això fa necessari un alt nivell d’atenció si us decidiu a fer algun dels itineraris recomanats per la pàgina web de l’Ajuntament.

Paris bé val una missa, augmentarem aquest nombre en favor de Lliça d’Amunt.

© Antonio Mora Vergés

Rauric. Quilòmetre zero de la Vall del Corb

Anava amb el Tomàs Irigaray i Lopez, començàvem la recollida d’imatges de la Vall del Corb, ho fèiem justament en aquest petit nucli de població on comença aquest espai físic.

L’associació http://www.guimera.info/ , està treballant en la posada en marxa d’una pàgina web , que sota el nom http://www.valldelcorb.info/ es proposa donar a conèixer aquestes terres. Des de l’experiència sabem que des del coneixement virtual, s’incentiva el desig de veure i trepitjar.

La nostra tasca te un caràcter substitutori, i donarem absoluta preferència al treballs elaborats des de la Vall. En tot cas, en aquesta línia de donar a conèixer, de Rauric s’explica :

Poble del municipi de Llorac (Conca de Barberà), a l'extrem SE dels altiplans segarrencs a la dreta de la carretera de Santa Coloma de Queralt a Guimerà i el Coll de la Portella.

Molt a prop, a la banda meridional hi ha la font de Rauric, on neix el riu Corb.

El lloc es troba documentat des del segle XII, quan Pere de Queralt, el 1167, el deixà en testament als hospitalers, reservant-hi drets per a Gombau d'Oluja, Berenguer d'Aguiló i Guillem de Timor. A finals del segle XII, era possessió de Gombau d'Oluja.A partir del segle XIV, va pertànyer als Queralt de Santa Coloma.

De l'antic castell de Rauric, actualment només en resten els fonaments.

L'església parroquial de Rauric està dedicada a Santa Fe. fou sufragània de la de Montargull i actualment ho és de la de Llorac

Sota un fred rigorós recollim imatges de l’església de Santa Fe, i del petit conjunt de vivendes que s’aplegaven al voltant del turó , a l’empara del castell.

L’existència a l’edat mitjana d’una important comunitat jueva a Santa Coloma de Queralt, dona alés a la possible construcció per part d’aquest col·lectiu de Rauric i Llorac – ambdós escrites amb la terminació CH fins a dates molt recents -. El coll de Rauric (780 m), seria per alguns un Montjuïc, literalment una "muntanya jueva".

Sou pregats d’afegir i/o esmenar allò que calgui en el nostre text adreçant-vos al correu tribuna@guimera.info

Ens agradarà rebre les vostres aportacions, tant pel que fa a Rauric, com a qualsevol dels nuclis de la Vall del Corb.

Per endavant gràcies.

© Antonio Mora Vergés

Maresme Country , el Popotitos de Mataró.

L’autocar havia sortit de Terrassa a les 16,00, els de Castellar del Vallès, ens esperàvem davant de l’ Institut; el tema de la xerrada era aquesta anada a Mataró per correspondre a les moltes vegades que els amics del Country de Premià ens acompanyen en les ballades de Castellar del Vallès, Sentmenat , Terrassa i altres poblacions del Vallès Occidental.

L’autocar de l’empresa Mesa, conduit pel bon amic Pedro, arribava puntualment a les 16,30; anàvem un total de 34 persones; el tràfic en aquesta hora de la tarda era molt fluid, i abans de les 17,30 ens deixava al Port de Mataró.

El Popotitos és un local dissenyat expressament per ballar-hi country; el terra és de fusta, l’habitacle te bona sonoritat, una il·luminació adequada i el mobiliari bàsic per a sentir-nos còmodes.

Els nostres amfitrions llueixen unes disfresses força enginyoses en aquests dies de Carnestoltes; nosaltres majoritàriament amb texans , samarretes i/o camises country, anem en aquesta ocasió com d’uniforme.

La tarda va passant plàcidament, la majoria de cançons son conegudes tant pels balladors del Maresme com pel del Vallès, quan ho son només per uns o per altres, de forma espontània fan un de mestres i els altres d’alumnes delerosos d’aprendre.

Surt - no deu ser possible evitar-ho – el tema de la crisis econòmica, sembla que també els locals de country en pateixen els símptomes; potser el temps hivernal no ajuda gaire perquè els locals situats prop del passeig del Port, siguin l’objecte del desig dels habitants de Mataró i la seva comarca.

La mà en una o altra posició forma part dels símbols propis de les ciutats que com Mataró tenen en el seu nom aquestes lletres; esperem que els polítics locals, tinguin justament bona mà per trobar una sortida a l’atzucac tràgic de la crisis econòmica.

Al voltant de les 20,00 els amics del Popotitos tenen el costum de sortejar alguns objectes, i fins un sopar per a dues persones entre els seus clients; la sort es decanta del costat del Maresme.

Puntualment a les 21,00 ens acomiadem dels amics del Maresme als qui agraïm de tot cor, les moltes fineses que han tingut amb nosaltres. Esperem tenir ocasió de tornar en el futur a gaudir de la seva companyia en aquest acollidor local, el Popotitos al Passeig del Port de Mataró.
En la tornada tothom manifesta haver-s’ho passat d’allò més bé.

Els de Castellar arribem a casa prop de les 22,00 hores, per als amics de Terrassa la previsió cal situar-la quasi a les 23,00.

© Antonio Mora Vergés

El pinnnus oblísum del parc de Sant Vicenç de Jonqueres

M’explicaven aquesta història amic lector, i em semblava tant interessant, que decidia posar-la negre sobre blanc, per poder-la compartir aamn més persones. Com sempre però la valoració us pertoca a vosaltres, us deixo amb el meu desig de que com ja vaig fer gaudiu d’una història força inusual.

Malgrat l’anunci de fortes ventades l’Anton i Ibañez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Anton i Uriz, decidien fer una caminada pels entorns de Sant Vicenç de Jonqueres, on son ja perfectament visibles les primeres manifestacions del que serà en els propers anys el Parc Fluvial del Ripoll, aquest projecte neix amb un propòsit clar : aturar la degradació, estimular la recuperació i dissenyar un futur on siguin compatibles l'ús social i l'econòmic i alhora es respectin els seus recursos naturals i valors mediambientals.

El resultat ha de ser un parc fluvial, de continuïtat supramunicipal, que afegeixi als usos tradicionals i seculars, els altres de tipus recreatiu, cultural i educatiu, d'acord amb les necessitats socials actuals i amb la riquesa dels recursos existents.

Al peu de l'església de Sant Vicenç Jonqueres trobem el parc de Sant Vicenç de Jonqueres, un dels espais que s'incorporen al camí del riu per tal de d'oferir al caminant la possibilitat de descansar, a més de ser un espai de lleure molt vinculat, gràcies a la seva situació, al barri de Can Puiggener.

Aquest parc es situa al llarg del camí del riu, amb un berenador arbrat habilitat amb taules, bancs i una barbacoa. L'espai queda separat del camí per una canal d'aigua que surt de la font de Jonqueres i mor al riu, donant al parc un caràcter especial gràcies al so del moviment de l'aigua.

El Parc de Jonqueres és complementa amb dos accessos directes a la terrassa més alta on trobem l'església de Jonqueres: una gran escalinata que s'il·lumina des del terra i un camí que alhora connecta amb el barri de Can Puiggener.

En el trajecte prop del riu, en direcció a Can Puiggener, l’Anton i Ibáñez i Olivares es va veure sorprès per la caiguda – sortosament sense conseqüències per la seva integritat física- del pi que dona nom al relat, i que en una traducció molt lliure del llatí, podríem anomenar “el pi esclafador”.

L’Antoni Ibáñez i Olivares, te d’antic una especial relació amb l’espècie pinnus pinnea, com recollien en el relat sobre EL PI RETORÇAT DE SANT MATEU DE MONTBUI, al que encertadament va batejar com “ pinnus constrictor “.

Els nostres esforçats excursionistes, desprès de l’ensurt, varen fer via fins a Can Puiggener, i des d’allà novament fins a la Plaça Granados on donaven per acabada la sortida matinal.

© Antonio Mora Vergés

Runes i molins eòlics . Santa Fe de Montfred.

Anàvem el Tomàs Irigaray i López i l’Antonio Mora Vergés a Guimerà, havíem de trobar-nos amb la resta de membres de l’associació www.guimera.info a l’edifici de la Cort del Batlle, a la plaça Major d’aquesta Vila Medieval a les 10,30, i com sempre aprofitàvem les primeres hores de llum, per anar recollint documents gràfics d’aquesta pobra, trista, bruta i dissortada Pàtria.

Esmorzàvem a la Panadella prop e les 8,00; malgrat trobar-nos a 21 de febrer de 2.009, ens envoltava una intensa boira, Abans de les 8,30 tornàvem a posar-nos en camí, el dia començava a fer-se clar, fins al punt de permetre’ns veure a la dreta de la carretera que ens menaria fins a Santa Coloma de Queralt la inconfusible silueta de l’església romànica de Santa Fe de Montfred.

Del lloc en diu l’enciclopèdia : Llogaret del municipi de Talavera (Segarra), a l'extrem SE del terme, al límit amb els de Llorac i de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà), al cim del Montfred o serra de Santa Fe (834 m alt), que separa les conques del Segre i del Gaià. L'església de Santa Fe, romànica, depèn de la parròquia de Pavia; al seu costat hi ha el mas de Santa Fe. El castell de Santa Fe, del comtat d'Osona, fou inclòs el 947 dins el terme de Queralt. Al s XI pertangué als Cervelló i al s XII als Castelltort. El 1195 passà als hospitalers i, modernament, als comtes de Santa Coloma.

L’accés pot fer-se ara en vehicle, per les pistes construïdes expressament pel manteniment dels molins de vent. El lloc presenta un total contrast : les edificacions enrunades prop de la ermita de Santa Fe, també en estat molt precari , envoltat tot plegat de gegantines estructures mecàniques, que amb un soroll eixordador hom suposa que generen electricitat; ¡ que lluny de la imatge bucòlica que no fa encara dos anys recollia el Xavier Santesmasses periodista gràfic del grup Segre i col·laborador com jo mateix, del setmanari Nova Tàrrega !.

Accedia a l’interior de l’església romànica, per comprovar com orfe de tota cura, algú la fa servir esporàdicament d’hostatge provisional, si atenem als matalassos i roba diversa, que en un desordre i brutícia inenarrables s’acumulen en el petit recinte

Deia en l’article de l’any 2.007 “ Des d’aquest sostre de la Segarra, 834 metres , embolcallats en algun cas encara per la boira, contemplen meravellats els paisatges que a dreta i esquerra s’obren en amples valls; del costat de la Segarra, la Vall d’Ondara, on neix el riu d’aquest nom, que portava les seves aigües fins al Segre, desprès de regar les hortes de Cervera i de Tàrrega, i fer funcionar no pocs molins fariners. Del costat de la Conca de Barberà les Valls d’Aguiló i les alçades de les Roques d’Aguiló amb les restes majestuoses del seu Castell” . Avui el soroll dels molins, més que la seva presencia intimidatoria que ens fa entendre una mica més el capítol homònim del Quixot, no ens permeten assolir la necessària abstracció per concentrar-nos en la contemplació del paisatge.

Amb les mans balbes, la temperatura ambient està prop dels zero graus, i el vent gèlid dificulta no poc la nostra tasca, recollim imatges d’aquesta romànica oblidada als límits de la Segarra i la Conca de Barberà.

Penso que el progrés ben entès, faria possible alhora la producció d’energia i la conservació del patrimoni històric i cultural. Dissortadament vivim en un país de pandereta en el que les dues grans comparses d’hereus del franquisme, presenten novament en aquest Carnestoltes tràgic, l’espectacle tronat · sou uns corruptes, i vosaltres més ! “ -.

De camí fins a Santa Coloma de Queralt, elevo la meva pregaria silenciosa; Senyor allibera aquest poble del jou pesat del colonialisme espanyol ! . El brunzit dels molins sembla repetit monòtonament, amén , amén, amén , amén,.....

© Antonio Mora Vergés

LLOCS INOBLIDABLES: L’HOSTAL COLOMÍ DE LES GERMANES CAMPS

La vila de Santa Coloma de Queralt, Segarra del Gaià, el en breu període de la Guerra Civil, és emplaçada en plena vall del Gaià, riu que travessa el nucli. Aquesta vall és tancada a tramuntana pel cim de la Moscallona (791 m) i per les serres de Montargull i de Montfred (entre els 791 i els 834 m); a ponent, pel coll de Rauric (780 m) i l’altiplà del Codony (entre els 765 i els 802 m), i a migdia, pel coll de Guialmons i pel Collblanc. A llevant confronta amb el torrent de Claret i la serra de Mercadell (826 m), i al NE, amb Santa Fe de Montfred (834 m), el poble d’Aguiló i les masies d.Almenara (804 m).

La vila te molts atractius, però en aquesta ocasió en centraré únicament en el Restaurant Hostal Colomí, les actuals propietàries son les Germanes Camps. Quan al seu establiment ens diuen :
Establiment familiar situat al costat mateix del castell de Santa Coloma de Queralt que ofereix cuina de tota la vida amb tocs de creació.Fa més de cinquanta anys que l'Hostal Colomí funciona a ple rendiment al centre de Santa Coloma de Queralt. Remodelat completament l'any 1994, les germanes Camps hi tenen assegurat el relleu familiar en la seva tasca diària d'oferir als clients una cuina tradicional on també hi tenen cabuda innovacions com el foie, les ventresques o els plats de peix. De tota manera, l'aspecte característic de l'establiment és la brasa, que es cuina de cara al públic i n'és l'element decoratiu més especial.

Al llarg dels anys, he dedicat algun paràgraf a l’establiment quan l’acció d’alguna de les meves històries m’ha permès fer-hi estada :

VIATGE AL FORAT NEGRE

A la tornada de camí a Santa Coloma de Queralt, des de Montblanc , ens varen deturar en dos temples del vi; els cellers modernistes de Sarral i Rocafort de Queralt, veritables joies de l'arquitectura catalana, dinàvem a l'Hostal Colomí de les Gnes. Camps, i desprès de fer una llarga passejada per Santa Coloma de Queralt que s’ho val i molt per cert,........

En aquesta ocasió coincidia amb el Bisbe Deig, q.e.p.d qui se m’ha adreçava amb aquestes paraules : sempre et trobo en els millors llocs !, la meva contesta el va fer riure; Monsenyor, és que jo tinc costums de Bisbe !

GUIMERA 2004,UN ALTRE NADAL

Els dies següents foren inoblidables per a tots , les visites a la Bovera, al Mas de Bondia , el poblet entranyable d’un sol carrer, que fa límit amb la Segarra , a Verdú - varies col·leccions de càntirs, anirien a parar a les antípodes - , a Vallbona de les Monges per seguir el prec de complertes, a l’Espluga Calba per a comprar jerseis a la botiga de la Cooperativa John Fil, i per a conèixer personalment a Mn. Joan Llort i Badies, que ara ja jubilat de la seva tasca de President de la Cooperativa, continuava exercint la seva missió pastoral en aquella població, a Santa Coloma de Queralt per dinar a l’Hostal Colomí de les Gnes Camps , amb aquells “entrants o entremesos ” de la casa que formen part de la millor llegenda gastronòmica de Catalunya ....

NADAL A GUIMERÀ. LA HISTÒRIA DEL JORDI I LA ROSA

El dia va transcórrer de forma plàcida, el poblets de la Vall del Corb, Maldà, Sant Martí de Maldà, El Vilet, Nalec, Ciutadilla, Vallfogona, Llorach i Raurich de camí cap a Santa Coloma de Queralt, van consumir el mati, la tarda desprès dels dinar, per descomptat amb els entremesos de la casa a l’Hostal Colomí, es va consumir passejant per Santa Coloma de Queralt, visitant les fonts, el castell, la plaça, l’església, Bell-lloc ....

El dissabte 21 de febrer de 2.009, ens trobàvem a l’Hostal Colomí desprès d’un intens mati de feina de l’associació http://www.guimera.info/, en el que havíem posat els fonaments d’un nou espai a internet : valldelcorb.info , que ha de permetre divulgar i fer conèixer millor aquestes terres de la Catalunya interior.

En aquesta ocasió demanava a les germanes Camps, la mercè d’una fotografia d’ambdues que acompanyarà aquest relat.

© Antonio Mora Vergés

Viatge al forat negre

Caldrà en primer lloc, situar a l’amic lector respecte de la ubicació del FORAT NEGRE, es aquest lloc que més o menys – els límits som imprecisos – comença darrera de la serralada litoral, i acaba als Pirineus; això inclou la major part de comarques de Catalunya, llevat de les litorals i l’entorn de la gran Barcinunya. Les comarques interiors de Girona, potser, potser, son una mica més conegudes, no tant però, per la fauna mal dita catalana, sinó més clarament per l’influencia del veïnat, mal dit - també – francès.

En segon lloc, respecte de l’autor s’haurà de fer esment de la seva naturalesa de tarragoní de l’Argentera, emigrat en una de les crisis de l’avellana ( 1956 ), en que la pagesia no podia, com avui fa, esbombar el seu malestar. Eren temps de democràcia orgànica i l’única sortida raonable, era agafar la maleta de cartró, la dona i els fills, i fer el camí de l’exili interior, que molts i molts havien fet abans, i que molts més encara farien - i faran – en els propers anys. Aquesta circumstància , l’exili interior amb només cinc anys, de ben segur va condicionar aquest inusual interès, pel forat negre, i la dèria per documentar unes formes de vida, que en la perspectiva més favorable desapareixeran entre els anys 2010-2015, en que el bosc a Catalunya tornarà a ocupar el lloc que devia tenir en els períodes anteriors a la dominació romana.

Començava el viatge un divendres al vespre, sortíem de Sabadell al voltant de les 20,00 la nostra destinació era Vinaixa, població de la Comarca de les Garrigues, on es treballa la pedra que rep justament el nom de la població, pedra de Vinaixa; ens esperava el Mossèn , ( Mn. Evarist Gómez) que ens havia ofert hostatge a la Rectoria , - actualment es Rector a les Borges del Camp -; arribaven al voltant de les 22,00, respectuosos com som de les normes de circulació; l’excel·lent sopar que ens tenia preparat, constava d’amanida , una truita de patates i ceba, postres i el bon vi del país. Abans d’anar a dormir vàrem fer una llarga xerrada, la solitud en que viuen avui la major part dels nostres sacerdots, tant com la sensació de no poder abastar les responsabilitats que tenen encomanades, sens va fer palesa ; per la nostra part vàrem exposar els plans pel dissabte al mati, fer la visita dels pobles veïns, el Vilosell, la Pobla de Cérvoles, Cervià de les Garrigues i l'Albi, però en afegir-se l'aplec de Sant Miquel de la Tosca , que es fa en l'ermita que dins del terme municipal de Vilosell, hi ha en una vall petita i recollida, a la falda de la serra de la LLena, els plans es varen trastocar, la vall de Sant Miquel, recull força aigües pluvials que li donen tot l'aspecte d'una vall pirinenca, la contemplació d'aquest fenomen ( del que n’acompanyem una fotografia ) ens va descol·locar, tot i fent-nos consumir força més temps del que teníem previst; el mati es va acabar escolar amb un passeig ràpid en cotxe per la serra de la Llena., la visió de la Vall d'Ulldemolins, on es troba el poble del mateix nom, en el que s’organitzen concursos internacionals de truita en suc, i on sempre i en tot temps, tant a la fonda Toldrà, com a la resta d’establiments de restauració, podreu gaudir d’aquest plat, tant tradicional de la cuina tarragonina ; i del riu Montsant, també de forma excepcional curull d'aigua.

El dinar amb Mossèn Evarist el vàrem fer a indicació seva a la Pobla de Cérvoles, on vàrem poder veure també la capella de St. Miquel i l'Església Parroquial. A la població va néixer el fundador de l'Editorial Espasa-Calpe, com ens recorda una estàtua situada al davant mateix de l’ajuntament.

Menció especial es mereix la visita a l'ermita de Sant Bonifaci, depenent de Vinaixa, i que es troba en un lloc encisador. El dimecres següent a la nostra visita, es duria a terme l'Aplec de
Sant Bonifaci.

A la tarda ens esperava una excursió a Tarragona, on havíem de veure la reconstrucció d'un enterrament de l'època paleo-cristiana; Tarragona te sort, primer perquè la presència romana és del tot evident arreu , i pel que fa als enterraments, es conserva un magnífic cementiri al costat mateix de l'antiga fàbrica de tabacs, segon i molt, molt important , Tarragona te un capital humà que s'estima la seva ciutat, i que a més treballa i molt, en benefici de la comunitat. La relació d'actors, figurants, cantants i personal que s'ocupava de l'ordre i la seguretat era molt extensa, i la cura en la reconstrucció, i l'explicació mereixen sens dubte una matricula d'honor. Ens varen permetre convidar al Mossèn Evarist a fer un entrepà al Viena de Tarragona, que es troba quasi al final de la Rambla nova; res a veure amb els Viena del Vallès Occidental, on l’activitat febril es un reflex del sistema de vida, embogit i despietat en el que s’han acostumat a viure els vallesans i molts barcelonins ; els descendents dels antics pobladors de Sabadell, no més enllà d’un centenar hores d’ara, sempre parlaven de Barcelona, com el barri marítim de Sabadell, no va ser una casualitat que l’orquestra més famosa de Sabadell, s’anomenes els fatxendes !.

A la trobada de Tarragona, vàrem conèixer una seglar que en Missió Apostòlica ( per nomenament del Arquebisbe de Tarragona ) atén la població de Belianes; ( allí on la Vall del riu corb, desapareix, desprès d’haver recorregut Rauric, on neix, Llorac, Vallfogona de Riucorb, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Maldà i Sant Martí de Maldà ) els petits pobles son els que pateixen d'una manera més evident la manca de preveres, i la figura del seglar en Missió Apostòlica s'anirà convertint en habitual, llevat d'un canvi de tendència que dissortadament no s'albirà.

El diumenge fins a la missa d'11 a Vinaixa, vàrem fer el recorregut pendent, l'Albi, i Cervià de les Garrigues, allà tenen una Advocació de la Mare de Déu de les Besses, de la que no en teníem coneixement - sabem tant poques coses ! - . Mossèn Evarist havia sortit aviat per dir la primera missa a Fulleda, poble que en record de la vinculació familiar d' Agustina Saragossa i Domènech - Agustina d'Aragó - li va dedicar una estàtua ; sobta un bon xic trobar-se el canó al vell mig de les Garrigues, però certament , el llinatge dels Saragossa i Domènech encara està present avui a Fulleda; desprès diu una segona missa a Vinaixa, i encara una més a Vallclara. Nosaltres ens acomiadaven de Mossèn Evarist desprès de la missa de Vinaixa.

A la tornada de camí a Santa Coloma de Queralt, des de Montblanc , ens varen deturar en dos temples del vi; els cellers modernistes de Sarral i Rocafort de Queralt, veritables joies de l'arquitectura catalana, dinàvem a l'Hostal Colomí de les Gnes. Camps, i desprès de fer una llarga passejada per Santa Coloma de Queralt que s’ho val i molt per cert , vàrem continuar viatge cap a casa , mentre conduïa els darrers quilometres, anava pensant encara en les persones ( Mn. Joan Llort i Badies de l'Espluga Calba , fundador fa més de trenta-cinc anys, i President encara avui, de la Cooperativa Jonh Fil ) en qui fa temps que vull tenir una entrevista i en els llocs, que per manca de temps no s'han pogut veure, o no s'han vist amb la cura que cal.

Amics lectors, un prec adreçat a vosaltres, cal que ens esforcem en conèixer una mica més, aquest espai proper que anomeno el forat negre, de ben segur que hi trobareu paratges encisadors, però el que us encoratjo a trobar ( mentre sigui possible ), son les persones que viuen permanentment en els nostres pobles. No tingueu cap por, el forat negre de Catalunya no s’ha empassat mai a ningú, les forces econòmiques tiren just en el sentit contrari, perquè res de profit quedi fora de la megalòpolis barcelonina.

© Antonio Mora Vergés

SANT FELIUET DE VILAMILANS, EL ROMÀNIC PROPER

Era una de les cinc parròquies de la demarcació territorial de Sant Cugat del Vallès. Actualment el terme de Sant Cugat del Vallès assoleix la màxima altitud (495 m) a la serra de Collserola, un xic per sota del cim del Tibidabo, al punt més meridional del terme. De configuració molt trencada, a ponent arriba fins a la riera de Rubí i el torrent dels Alous, que termenegen amb Rubí, i a llevant fins al turó de Maltall de Magarola (459 m), trifini amb Sant Cugat, Cerdanyola i Barcelona; pel nord arriba fins a la riera de Vilamilans, termenal amb Sant Quirze del Vallès

Sant Feliuet de Vilamilans és un petit temple, exemple d’art preromànic, la data del qual es desconeix, tot i que els primers documents que parlen d’aquesta església daten de finals del segle X.

Es tracta d’una ermita d’una sola nau, amb planta de creu llatina i tres absis, la qual ha viscut diverses modificacions i reformes al llarg del temps. El seu interior acull una ara paleocristiana de marbre amb inscripcions en llatí.

Sant Feliuet de Vilamilans es trobava històricament situat en un entorn natural molt agradable i de fàcil accés per un desviament de la carretera C1413, en sentit Rubí; actualment l’autopista que enllaça Terrassa amb Barcelona pels túnels de Vallvidrera, ha provocat un evident trastorn quan a l’accés, i ha trencat de forma brutal l’ambient de pau i recolliment d’aquest entorn.

Existeix un camí d’accés des de Sant Quirze del Vallès, que travessa la Serra de Galliners, i supera mitjançant un pont l’esvoranc terrible de l’autopista.

Sense perjudici de visitar el lloc a la major brevetat possible, el Tomàs irigaray i Lopez, ha recollit en unes magistrals imatges, tot l’encís d’aquest terme dedicat a Sant Feliu, que tenim tant i tant aprop de casa.

© Antonio Mora Vergés

SANT NICOLAU I EL CEMENTIRI DE SABADELL

Dins del terme actual de la Co-capital del Vallès Occidental, trobem l’ermita romànica de Sant Nicolau , emplaçada sobre el barranc del mateix nom , a la riba esquerra del Ripoll. Hi ha qui sosté que les restes que avui es conserven eren el braç dret de la creu de la parròquia del segle XII.

Algunes dades històriques de l’enciclopèdia :

A llevant de la ciutat de Sabadell, sobre el barranc de Sant Nicolau, a la riba esquerra del Ripoll hi ha l'actual capella de Sant Nicolau, que ha estat identificada amb l'antiga església parroquial de Sant Feliu d'Arraona. L'església, documentada des del 1024, féu de parròquia fins el 1373, i fou traslladada a l'església de Sant Salvador al voltant de la qual s'havia format un nucli de poblament que aviat s'anomenà Sabadell. De l'església de Sant Nicolau resta part de l'edifici primitiu: l'absis, de planta rectangular i cobert amb volta de canó, i un transsepte elevat, més alt que l'absis i cobert amb volta de canó transversal. Entorn de l'església hi ha una extensa necròpolis altmedieval, amb tombes de tipologia molt variada, datables entre els segles IX-X i XIV, quan l'església deixà de ser parròquia. Una excavació recent d'algunes d'aquestes tombes, efectuada per Eulàlia Morral i Cecília Llobet, evidencià que al lloc no hi ha restes d'època romana, com s'havia cregut. Les restes humanes que contenien aquestes tombes han estat estudiades per Elisenda Vives. Pertanyen al gènere mediterrani gràcil, i hi són representats els dos sexes i la majoria d'individus són d'una edat compresa entre la segona infància i la presenilitat. Al costat del nord de l'església es construí un mas devers el segle XV, que encara perdurava al segle XVIII, ja que el 1702 és documentat que s'obrí una porta de comunicació entre el mas i la capella, fet que evidencià que els dos edificis es tocaven. El 1815 la capella va ser tancada al culte. Posteriorment, el 1927, l'ajuntament de Sabadell comprà l'edifici i hi féu algunes obres de restauració.

Per accedir-hi s’ha d’agafar des de Sabadell, la carretera de la Salut (la que va a Polinyà i Sentmenat). Després de passar el pont sobre el Ripoll, trencar pel camí que va al cementiri de Sabadell i girar a la dreta per una carretereta que va paral•lela al riu.

Des d’una vessant estrictament artística, l’antic Cementiri Municipal de Sabadell mereix i fins demana, una visita detinguda. Ens ho confirma una vegada més, la consulta de l’enciclopèdia ;
A les planes de Sant Nicolau, enllà l'aigua, com es deia per assenyalar a l'altra banda del riu, hi ha el cementiri de Sabadell. Aquest, inaugurat el 1864, posseeix el contingut artístic més rellevant de tot el Vallès. Gairebé totes les obres artísticament més remarcables es troben dintre l'antic solar, car en els moderns eixamplaments sempre s'ha mantingut l'estructura de nínxols sobreposats. Hi han participat arquitectes i escultors de vàlua reconeguda, tant de casa nostra com forans. Entre els primers (els arquitectes) hi trobem obres d'Arís, Josep A. Obradors, Casulleras, Balcells, Bracons, Vila Juanico, etcètera... . A més dels escultors que hi treballaren els primers anys, hi ha obres de Sala Babot, Nebot, Viladomat Massanas, Enric Monjo, Vicens Moratonas, Jaume Mornís, Juventeny, Franz Metzer (de Bohèmia), Josep M. Brull, Camil Fàbregas, Adolf Salanguera, esgrafiats de Maurí Espadaler, decoracions abstractes Vila-Casas, el lapidari de Nicolau Molina i d'altres.

© Antonio Mora Vergés

Sant Llorenç del Munt

Hem pujat al mati, a la tarda, al vespre, amb fred i amb calor, amb vent, pluja, neu, i sota el sol tòrrid de l’estiu. Ho hem fet des de Matadepera, El coll d’Estenalles, La vall d’Horta, la Vall de Mur, el santuari de la Mare de Déu de les Arenes, des de Castellar. Sempre amb la mateixa il·lusió, sempre amb el mateix entusiasme; que hi ha dalt de Sant Llorenç del Munt que enganxa a tanta i tanta gent ?

Unes dades històriques del lloc :

Des d’abans del 954 consta en el dit lloc una església dedicada a sant Llorenç, sant Miquel i santa Maria, que, segons una tradició molt antiga, fomentada pels monjos de Sant Cugat del Vallès, fou fundada per monjos procedents d’aquest monestir. El 973 fou dotada pel comte Borrell, i el 985 fou unida per primera vegada a Sant Cugat, d'on depengué fins el 1013. Recuperada la seva independència, l'abat Odeguer (~1050-63) fou un dels principals fautors de la seva prosperitat; adquirí dels comtes de Barcelona àmplies dotacions, en especial l’església de la Llacuna, on fundà un priorat i l’església de Castellar del Vallès, que comprà al bisbe de Barcelona (1092). També inicià la gran església del Munt, un edifici d’una nau, creuer amb cimbori de tres absis, que fou consagrat el 1064. En aquest temps la comunitat arribà a la vintena de monjos.

El 1086 el monestir fou unit per força a Sant Ponç de Tomeres, i en fou expulsada una part de la comunitat, que amb l’ajuda del bisbe de Barcelona recuperà la llibertat per al monestir el 1098, però l’any següent era unit, per segona vegada, a Sant Cugat del Vallès. Els abats de Sant Llorenç no acceptaren mai de bon grat la submissió al monestir de Sant Cugat del Vallès, que, tot i ésser mitigada el 1168, perdurà fins el 1592, que les seves rendes s’uniren al col·legi de la Congregació Claustral, de la qual havia format part des de la seva constitució (1219).

La sèrie de visites fetes pels abats de Sant Cugat al monestir del Munt demostren la progressiva decadència d’aquest monestir, que reduí el seu nombre de monjos de 12, al s XII, a 8 al següent i a 4 a partir del s XV. El 1450 un incendi damnificà l’església, i després els abats comendataris acabaren de precipitar-ne la decadència.

Deixà de tenir abats propis el 1608, i el darrer monjo abandonà el monestir el 1804. Amb la guerra del Francès i amb la desamortització s’inicià una etapa d’abandonament, que durà fins el 1868, que n’inicià la restauració Antoni Vergés i Mirassó, rector de Sant Llorenç Savall i historiador del monestir.

El temple es tornà a obrir al culte el 1871 i s’adaptà un habitatge en el que havia estat monestir. El 1931 fou declarat monument nacional, i un grup d’amics de la Muntanya de Sant Llorenç ha tingut cura els darrers anys de la seva restauració i millores.

L’actual propietari de Can Pobla, Comte de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt, títol atorgat, per l’Estat del Vaticà, i reconegut també pel regne d’Espanya, va vendre al voltant dels anys 1970 la muntanya a la Diputación Provincial de Barcelona, i aquesta endega el procés que ens ha portat fins al Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac.

L’any 1987 finalitzà la primera fase de les obres de restauració, dutes a terme per la diputació de Barcelona.

Estimada Mola !, vull cloure amb aquestes paraules manllevades del bon amic Joan Escoda i Prats, en una de les seves sortides, que recull amb un gran luxe d’imatges al blog http://percaminsdelbages.blogspot.com

http://percaminsdelbages.blogspot.com/2008/08/estimada-mola.html

© Antonio Mora Vergés

SANT JULIA, DINS L’ANTIC TERME DE PALOU

Palou [ potser del llatí , palea – oe, palla ], ens evoca clarament un altre paisatge, camps i camps de blat, que s’estenen per les terres planes del que en els segles futurs s’anomenarà Vallès Oriental, i quina capital s’anomena justament Granollers; per alguns derivat aquest topònim de l’abundància de granotes en aquest indret; certament en toponímia hi ha sempre més d’una opció possible i contràriament als qui defensen Granollers com ‘lloc de granotes’, tenim els qui sostenen que el sentit primigeni és “lloc de gra “.

Avui Palou és la barriada més singular de Granollers. L’antic poble de Palou, fou fusionat amb el municipi granollerí el dia 1 de gener de 1928, la qual cosa constituí una gran aportació territorial al reduït terme de la ciutat.

Palou és citat l’any 924 (Palatiolo) en un document de donació d’un camp a favor del monestir de Sant Cugat, i l’església parroquial de Sant Julià, màrtir, va ser consagrada el dia primer de desembre del 1103 pel bisbe de Barcelona, Berenguer, segons especifica el Speculum decanatus Vallensis.

El terme parroquial de Palou tenia trenta famílies entre els anys 1413 i 1421. L’església romànica de Sant Julià de Palou, consagrada el 1103, es trobava en molt mal estat el 1403; per aquest motiu hom en reclamà la reparació en diferents visites fins el 1508.

L’església actual, feta avançat el segle XVI, és un edifici gòtic tardà, d’una sola nau amb volta de creueria i capelles laterals. L’absis és poligonal i és reforçat per contraforts. És un dels pocs edificis gòtics ben conservats de la comarca, el qual, tot i haver sofert reformes posteriors, té una elegant portada formada per feixos de columnes, que acaben en petits capitells, amb motius vegetals flamígers.

Un factor característic del poble de Palou és la disseminació de les cases, ja que no hi ha un centre urbà pròpiament dit, encara que l’església parroquial i les escoles són relativament properes per a considerar-les el centre local.

Les cases de pagès, en alguns casos agrupades en petits verals, se situen a la plana del Congost i a les serres que l’envolten; entre elles, en el pla, cal citar Can Bassa (1644) i la Torre de les Aigües, que fins el 1936 tenia la capella i la imatge de la Mare de Déu de les Aigües, denominació popular de la Mare de Déu de les Neus, invocada pels beneficis de la pluja. La torre pertanyia ja al segle XV a la família Junyent, nissaga de personatges ben destacats fins l’any 1701. La imatge de la Verge era de pedra i es va perdre, decapitada, l’any 1936. També era venerada a Palou la Mare de Déu del Lledó en una capella propera a la Torre de les Aigües que fou enderrocada a mitjan segle XIX; a l’església de Sant Julià, hi ha una reproducció de la primitiva imatge del segle XIII.

A Palou es troben restes de la vil•la de Can Malla (segle II aC) i restes romanes disperses a Ca l’Amat i a Can Riera. Al començament del segle XX, el terme de Palou era anomenat per la producció de cànem, industrialitzat en una fàbrica situada a mig camí entre Granollers i Palou, però davant la competència del cànem italià i del jute indi, el conreu desaparegué l’any 1925, i fou substituït pel farratge destinat al bestiar boví estabulat per a la producció lletera, tramesa especialment a Barcelona.

Sant Julià de Palou i el seu cementiri annex, ens parlen – encara – d’un temps en que la nostra capacitat de contaminar, destruir i embrutar-ho tot era molt minsa. Dissortadament el progrés en aquest país nostre ,s’ha traduït majoritàriament en la pèrdua irreversible dels trets bàsic de la nostra identitat com a poble.

© Antonio Mora Vergés

Sant Pere de Reixac

Ens trobàvem a les 8,30 a la Plaça Granados : l’Antoni Ibañez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni uriz, el Santiago Moya i l’Antonio Mora Vergés. De la nostra destinació d’avui en trobem les següents dades :

Sant Pere de Reixac està situat al costat esquerre del riu Besòs, al vessant oest de la Conreria, a 191 m d’altitud, que li permeten gaudir d’una àmplia panoràmica sobre les terres del Vallès. S’hi arriba per una pista que neix al Km 7 de la carretera que uneix Montcada amb Badalona o des del Km. 8’9 de la carretera que va de Sant Adrià a La Roca.

La història no ha respectat gaire Reixac: els seus més de mil anys d’existència estan marcats pel foc i la destrucció. A les petites reformes que els successius habitants van anar introduint, cal afegir-hi que dissortdament l’església ha patit dos grans incendis, un l’any 1652 i l’altre 1936, que van provocar restauracions quasi integrals en la seva arquitectura. Això fa que resulti molt difícil de discernir les diferents etapes constructives i les parts originals de les reformes.

La planta actual consta de dues naus paral·leles encapçalades per un absis cadascuna i orientades a llevant. Al costat de la nau central s’alça una torre campanar adossada amb posterioritat a la nau central, com es pot veure per les dues finestres laterals cegades pel mur del campanar.

La nau central està coberta amb volta de canó i encapçalada per un absis rectangular amb una petita finestra de doble esqueixada i arc de mig punt. A aquesta nau s’obre l’entrada al temple constituïda per un arc de mig punt amb decoració molt senzilla formada per les mateixes dovelles. Al mateix mur, hi ha la porta que comunica amb la torre del campanar, actualment utilitzat com a sagristia.

Al primer pis de la torre, de planta quadrangular, s’ha datat al segle XI o XII, tot i que ales primeres fileres de pedres de parament molt irregular, s’observa una orientació diferent d’opus spicatus, cosa que ens indica una construcció anterior. La part superior és octogonal, amb quatre finestres, producte de la reforma del segle XVII. On ara hi ha la porta que comunica amb la nau principal, abans hi havia un arc de mig punt rebaixat que actualment està tapiat.

Adossada al campanar, i amb una entrada per la nau, es va construir al segle XVII una petita capella, desapareguda al 1936, on es va situar l’altar de la Mare de Déu del Roser, Sant Antoni i després el sepulcre d’Alamanda de Reixac (datat al segle XIV), del qual encara en podem veure les marques d’alabastre al mur exterior de la torre, que devia de fer de paret mitgera amb la capella.

La nau principal i la lateral estan separades per dos arcs rebaixats, recolzats per un mateix pilar. La nau lateral té actualment una coberta de fusta a vessant, tot i que conserva els arcs de quart de cercle que suportaven la volta anterior. És encapçalada per un absis de planta molt modificada del qual s’ha dit que podia ser ultrapassat, i cobert per una mena de cúpula amb nerviacions gòtiques de maó, que segurament són obra de la restauració.

Encara no s’ha arribat a un consens entre els historiadors per determinar quina de les dues naus és la que estava construïda en el darrer terç del segle X, quan trobem les primeres mencions documentals i quina estava en obres a principi del segle següent, quan sabem que Reixac esta “in opera”.

El paraments exteriors dels murs són llisos , sense cap mena de decoració, excepte dues lesenes a l’absis lateral. L’aparell és molt poc uniforme a causa de les nombroses modificacions sofertes, però en general està format per pedres de mides petites poc treballades i disposades en fileres no gaire regulars. (Com a nota curiosa assenyalem que la pedrera d’on s’extreia la pedra és perfectament localitzable a mig camí de Cal Noi a Reixac).

El conjunt de la planta és similar a Sant Joan de Boí i el campanar octogonal és semblant al de Sant Pere de les Puel·les (Barcelona) i Sant Celoni.

La talla de fusta de la imatge de la Mare de Déu és d’un romànic tardà o protogòtic (transició ss. XII a XIII )

Ens expliquen d’aquesta ermita que és alhora el lloc on s’acostumem a casar els nascuts a Montcada, i on tots voldríem deixar les seves despulles mortals.

Únicament podré seguir amb els companys fins a la Font dels Caçadors, desfent el camí en solitari m’arribaré també fins la Fonts dels Avellaners, i esmorzaré abans de tornar a Castellar del Vallès, assentat al sol davant el conjunt d’ermita i cementiri de Sant Pere de Reixac.

© Antonio Mora Vergés

SANT PAU DE RIU-SEC

Localitzareu aquesta església romànica entre un camp d’aviació i una de les autopistes de major tràfic de Catalunya la C-58.

En aquest indret de Sant Pau de Riu-sec s’està desenvolupant un projecte urbanístic de proporcions colossals : Més de 450.000 m2 de sostre industrial i terciari. La transformació de la zona convertirà aquesta àrea en la millor oferta de sòl industrial de la conurbació de Barcelona.

Molt de romànic que tenim prop de casa, - al que batejàvem com romànic industrial - està en una semblant situació d’abandó i desempara, recordo particularment l’ermita romànica de Sant Quinti de Castellbisbal, del segle XII, d’una nau, amb planta rectangular i volta amb absis i absidiola , amb campanar de cadireta per a dues campanes, i de la que s’afirma que mai ha esta restaurada, situada sota els ponts on conflueixen les autopistes de Barcelona i Girona, damunt del llit del riu Llobregat, i que pateix totes les hores del dia, i tots els dies de l’any, el soroll infernal d’aquesta artèria de comunicació – de peatge – en aquest país de peatge que des de fa mil anys s’anomena Catalunya.

L’enciclopèdia a l’entrada Sant Pau de Riu-sec, ens diu :

Al S del municipi hi ha l'antiga quadra de Sant Pau de Riu-sec, prop del paratge anomenat la Rodona de Can Borrell.
El topònim Riu-sec apareix documentat per primera vegada l'any 995, formant part del terme de Terrassa.
El 1054 els bisbes Guislabert de Barcelona i Guifré de Narbona consagraven l'església sota l'advocació de Sant Pau de Narbona.
El 1134, el territori o quadra de Riu-sec va ser cedit a l'orde dels templers i el 1307 als hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, que hi van establir un priorat, amb una petita feligresia annexa. Pocs anys després va passar a la senyoria de Sabadell. El 1471, el rei Joan II unia la quadra de Sant Pau al terme de Sabadell.
A partir del 1628 s'hi feia un aplec cada any, el segon dia de Pasqua. L'església és d'estil romànic, d'una sola nau rectangular amb volta apuntada feta amb canyís i de menor llum que la nau. Té un sol absis semicircular, amb finestra d'esqueixada. A la façana hi ha un portal rodó i una finestra geminada de capitell trapezoïdal i, a la part lateral de la cara de migdia, dues finestres i un altre portal. El campanar és quadrat amb acabat piramidal i quatre finestres.
Explica la tradició que l’any 1.635, un pastor va trobar una caixa de ferro penjada en un arbre del camp, dintre hi havia una bella imatge de la Mare de Déu, de talla gòtica. Posada a l'altar, fou molt estimada i venerada pels sabadellencs i pobles del rodal, que hi feren un aplec el tercer diumenge de maig.
Els sacerdots, amb títol de prior, se succeirien fins el 1.765, que la regí temporalment el rector de Barberà.
L’any 1830 en morir el darrer rector que residia a la rectoria, va començar la decadència.
El 1851 la parròquia desapareix definitivament i disset anys després tot el tresor és traspassat a la nova parròquia de la Puríssima Concepció de Sabadell. La imatge de la Mare de Déu es va guardar durant molt temps en aquesta parròquia i salvada de la crema del 1936, anys després passà al Museu d'Història. L'any 1989 la imatge fou retornada a la parròquia, i està exposada al públic a la capella de l'Acolliment.
L'any 1900 la rectoria i l'església van ser venudes a un particular. Fins fa pocs anys, l'església s'utilitzava com a magatzem de farratge i d'eines del camp.
El Museu d'Història la va netejar i va repicar una bona part de les parets interiors i exteriors i també hi ha efectuat diverses campanyes d'excavació, en les quals s'han descobert els fonaments d'un absis i el sòcol d'un altar anteriors a l'església actual.

Vila-Puig (1890-1963), plasmarà a les seves obres aquest indret , focalitzat-lo sempre al voltant de l’església.

S'hi accedeix per un camí que surt de la dreta de la carretera de Bellaterra a Sabadell, després de la cruïlla amb la sortida Sabadell Sud de l'autopista C-58. No us permetran però, en nom de la seguretat accedir fins aquest patrimoni històric de Catalunya.



© Antonio Mora Vergés

ERMITA DE SANTA JUSTA I SANTA RUFINA.LLICÀ D'AMUNT

Aquesta ermita s’alça a l’esquerra de la riera de Tenes, a l’extrem nord del terme de Lliçà d’Amunt i prop de la carretera de Caldes a Granollers.

Història

Les primeres referències documentals són de 1101 i el 1125. Des del segle XII l’església tenia funcions de parròquia. Sembla que fou una de les parròquies més antigues dels voltants, en un lloc de poblament ben conegut a l’època romana. A començament del segle XV apareix citada com a Santa Justa d’Olivet, fent referència a la “domus” o casa forta que tenia a prop.
A causa del despoblament general de l’indret, fou suprimida com a parròquia i va passar a ser sufragània de la de Santa Eulàlia de Ronçana i, el 1432, de la de Sant Julià de Lliçà d’Amunt fins als nostres dies. El 1936 fou cremada i el 1975 se’n va iniciar la reconstrucció. Va ser refeta respectant la seva estructura inicial per iniciativa de la Parròquia de Sant Julià, en col•laboració amb la Generalitat de Catalunya, l’ajuntament de Lliçà d’Amunt, poble i amics. Finalment es va inaugurar l’actual temple el 14 de novembre de 1982.

L’aplec sol celebrar-se el tercer diumenge de juliol.

Descripció

La construcció és típicament romànica, amb dues fases diferenciades. La nau fins a l’absis pot ser del segle XI i presenta la peculiaritat del mur que tanca el presbiteri, molt poc habitual a Catalunya. La segona fase correspon a l’absis amb una tipologia d’entorn del segle XII. Al fons del presbiteri es va situar el retaule gòtic de la vida i martiri de les santes pintat per Rafael Vergós, i que l’any 1916 va passar al Museu Diocesà de Barcelona on es conserva.

Al segle XVI es reformà la façana i es construí el campanar. Fou en el segle XVIII quan s’edificà la capella lateral del Roser.

Com sempre, sou pregats de fer-nos arribar les vostres imatges a fananos@moianes.net, si com desitgem teniu el goig de precedir-nos el descobriment d’aquests llocs tant i tant bonics.

© Antonio Mora Vergés

SANTA MARIA DE BARBERÀ. LA ROMÀNICA.

Aquesta església és l’excepció pel que fa al romànic del Vallès; envoltada per edificis moderns, al límit del barranc del Ripoll, continua donant cabuda a l’activitat religiosa habitual, i puntualment és març idoni per al desenvolupament de funcions artístiques musicals. És no cal dir-ho un lloc de visita obligada.

Algunes dades i referències històriques :

Pels voltants de l'any 1000 la frontera entre cristians i àrabs en el procés de reconquesta estava situat als marges del riu Llobregat. La comarca del Vallès entrava en un període de renovació social i de bastiments d'esglésies pagades i en part construïdes pels mateixos fidels. La senyoria de Barberà fou escollida com a seu d'una església parroquial vinculada canònicament a la seu de Barcelona tot i que segurament feta sobre un feu pertanyent al proper monestir de sant Cugat del Vallès.
La seva capçalera sembla que va ser aixecada entre els anys 1.050 i 1.090 (la primera cita es registra el 1.123), però la nau principal es ja del segle XII. Es diu que va ser consagrada pel bisbe sant Oleguer, el qual devia conèixer l'indret doncs consta que havia pernoctat a la masia que duu el seu nom tot caminant cap el monestir de sant Llorenç del Munt.
Consta com a parròquia des de 1.143 quan fou donada a l'orde del Temple (escriptura de Ramon Berenguer IV). Amb l'incendi i saqueig del 21 de juliol de 1936 van perdre's part de les pintures murals, arxius i objectes ornamentals i de culte, alguns valuosos. El 1.949 van llevar-se les arquitectures no originals afegides, capelles del segle XIV i restes de la casa parroquial, restaurant-se també els desperfectes produïts a arrel de la contesa.
Finalment, el 1.966 va fer-se una nova restauració per haver-se donat un procés de calcigació en els frescs degut als grans aiguats ocorreguts aquells dies i a la manca de ventilació.D’ençà del 2.007 s'ha iniciat un procés d'estudi i anàlisi del monument mirant una possible restauració general que ha començat amb una minuciosa intervenció dels arqueòlegs en punts del seu perímetre exterior així com amb l'elaboració en procés d'un informe geològic.

Detalls Arquitectònics
Decoració exterior amb:
Arcuacions cegues.
Faixes llombardes o lesenes.
Frisos dentats en el campanar.
Església romànica de tipus gran i de planta en creu llatina i tres absis oberts al centre.
Nau central coberta pe un arc en punta i creuer cobert pe un arc rodó; absis coberts per bòvedes de quart d'esfera.
Sobreposat al flanc esquerre de la planta en creu s'aixeca el campanar; quadrat, amb cúpula piramidal y d'un sol ordre de finestrals oberts als quatre punts cardinals.
Finestrals de doble arcada i arc de mitja circumferència; una finestra petita en forma d'ull de bou oberta al sud.
Murs de paret amb pedres de mida petita, desbastadas en la cara vista, disposades en fileres horitzontals i en cromatisme variat que va des del calcinós al vermell òxid.

El constructor volia concebre un temple molt senzill. Era una persona amb bons recursos plàstics que va saber combinar uns elements molt simples: faixes i arquacions, cornisa i sócol, dents de serra i en general una textura i uns colors dels murs molt contrastats. Jugava amb pedres de tres tons de color diferenciats i de mides semblants. Tots aquests elements combinats amb encert produeixen en conjunt una imatge d'austeritat però també d'acurada elegància.
També va saber equilibrar els volums de manera refinada fent una combinació esglaonada de les cobertes en diferents plans i nivells. El resultat final dóna una agradable impressió, amb punts de perspectiva atractius, resultant molt fàcil de captar l'equilibri dels cossos, línies i proporcions.En l'interior s'han evitat les decoracions, buscant línies i plans que ofereixen un ambient auster i de discreció generals, com invitant a la pregària i l'acollida. Tot i les seves estretes dimensions i degut a l'alçada de la nau el conjunt ofereix una sensació d'amplitud molt superior a la real.

Els diumenges i festius de precepte l’horari de celebracions litúrgiques és a les 12:15, també podeu enviar un e.mail a hjj@esglesiaromanica.org jj@esglesiaromanica.org o trucar al telèfon 93 711 21 01, indicant el dia i l’hora en que voldríeu visitar la església, i us confirmaran si és possible, i que hi haurà una persona esperant-vos. Per a grups nombrosos, pot demanar-se una visita guiada.

© Antonio Mora Vergés

Ermita de Sant Baldiri a Lliça d’Amunt

Es troba situada al barri de Sant Baldiri, prop de la Sagrera.

Apareix documentada per primera vegada el 1325, tot i que és a partir del segle XVIII quan sovintegen les referències a aquesta església. Fou cremada en la guerra de 1936 i restaurada pels feligresos i devots del sant l’any 1946.

L’aplec se celebra els dilluns de la segona Pasqua, Pasqua Granada o Pentecosta. També s’hi fan celebracions en altres moments, com el dilluns de Pasqua de Resurrecció.

El 1715 es va construir la capella actual i l’altar retaule. És una senzilla construcció d’una sola nau, de planta rectangular, amb teulada a doble vessant, orientada a llevant, i porta oberta a ponent, amb llinda i flanquejada per dues petites finestres quadrades. La paret és de pedra arrebossada. A cada lateral hi ha quatre robustos contraforts. L’any 1934 l’altar i la capella foren restaurats per l’artista Nonell, de Barcelona, gràcies a les donacions fetes pels feligresos i els estiuejants.

Com sempre, sou pregats de fer-nos arribar les vostres imatges a

fananos@moianes.net, si com desitgem teniu el goig de precedir-nos el descobriment d’aquests llocs tant i tant bonics.

© Antonio Mora Vergés

Sant Cebrià de Cabanyes

Ens expliquen algunes coses – poques – d’aquesta romànica pertanyent avui al terme de Sant Fost de Campsentelles, i que fou parròquia del terme de Cabanyes.

a 30 minuts mes o menys de la Plaça de la Vila de Sant Fost. Tenim L'Ermita de Sant Cebrià de Cabanyes. Cal agafar el Camí de L'Església vella i seguir les indicacions.

Va ser cremada. Després de la guerra es va construir una església nova en un lloc més cèntric. Fons Salvany 1.915

La parròquia original de Sant Cebrià de Cabanyes fou reconstruïda entre el 1971 i el 1984. Durant la guerra se n'havien fet servir pedres per construir un mur de l'Ajuntament.

Sant Cebrià de Cabanyes, amb categoria de parròquia fou consagrada l’any 1192. El 1504, es fusionen les parròquies de Cabanyes i Sant Fost a causa de l’escassa feligresia.

Antiga parròquia (Sant Cebrià de Cabanyes) i castell del municipi de Sant Fost de Campsentelles (Vallès Oriental), en una vall del vessant interior de la serra del Maresme. L'església, romànica, ha estat parcialment restaurada; el frontal de l'altar (obra de fusta del s XIII) es conserva al Museu Episcopal de Vic. Consagrada el 1192, fou parròquia independent fins el 1504, que fou agregada a la de Sant Fost. El 1867 la part del seu terme a la dreta del Besòs, l'actual poble de la Llagosta, fou agregada a Santa Perpètua de Mogoda.

Posarem a la llista de coses a veure – en tenim tantes encara ! – la romànica de Sant Cebrià de Cabanyes.

Com sempre, sou pregats de fer-nos arribar les vostres imatges a fananos@moianes.net, si com desitgem teniu el goig de precedir-nos el descobriment d’aquests llocs tant i tant bonics.

© Antonio Mora Vergés

Can Coscó i Ermita de Sant Valerià

Tenim les dades per accedir a l’indret ,situat a l’oest del terme municipal, al peu de l’antic camí ramader de Caldes, per la Creu de Baduell.

Del lloc ens explica la història:

De l’església de Sant Valerià “de Roberts” hi ha algunes notícies explícites des del segle XIII i fou en el XVI quan es reedificà o potser traslladà al lloc actual.

Per la seva banda, la família Cuscó apareix documentada en el segle XV, quan l’any 1490 Bartomeu Cuscó era batlle de la baronia de Montbui. Probablement, però, l’origen del mas Coscó és més antic. L’edifici actual sembla que és del segle XVI. Al segle XIX la pubilla Cuscó es va casar amb l’hereu del mas Cerdà de Plegamans, de manera que la casa va esdevenir una masoveria. Tot i que el llinatge de la família era "Cuscó", amb l'actualització del nomenclàtor de toponímia feta per la Generalitat fa un parell d'anys, es va aprovar la grafia "Coscó" per a denominar al mas.

En aquest indret se celebrava un dels aplecs més populars de la comarca el segon diumenge després de Pasqua. Actualment, es continua celebrant aquest aplec el segon cap de setmana després de la primera Pasqua o Pasqua Florida.

Quan a la descripció ens diuen :

L’ermita de Sant Valerià està situada dins el recinte de la masia de Can Coscó. Uns quants segles enrere, estava situada unes feixes més avall, però, durant la guerra contra Felip V, l’ermita va quedar força malmesa i, per protegir-la, es va traslladar dins del recinte del mas Coscó. Així, la nova construcció data de principi del segle XVIII. Sant Valerià i Santa Cecília presideixen l’altar.
La ruta que se’ns proposa és la següent : de Sant Valerià a Sant Esteve de Palaudàries

Detalls de la ruta :

Visita a Sant Valerià i Palaudàries amb observació de l’entorn: bosc, conjunt històric i connector ecològic.

Sant Valerià

L’ermita de Sant Valerià de Roberts i la masia de Can Coscó formen aquest conjunt històric emmurallat, situat dalt la carena i al peu de l’antic camí ramader de Caldes que enllaçava amb la Creu Baduell. L’ermita, citada ja l’any 904, va ser reconstruïda el 1711. La masia amb portal, balcó i finestra d’arc de pedra, data del 1571. L’aplec se celebra el segon diumenge després de Pasqua.

El bosc

El bosc de Palaudàries és el més gran de Lliçà i un dels més extensos de la plana del Vallès. Està configurat per dues valls, limitades per tres carenes, orientades en direcció nord-sud. En aquest mateix sentit s’hi troben, un a cada vall, els torrents de can Valls i de Pa-i-Aigua. La vegetació està formada per un bosc mixt de tipus Mediterrani, constituït bàsicament per pi blanc, pi pinyer i alzina, així com roures en els seus fondals. Així mateix, podem trobar zones on el sotabosc està força ben constituït (heures, roser bord, arç blanc, etc.).

El conjunt històric

Format per la masia i l’església de Sant Esteve de Palaudàries, les seves primeres referències daten de l’any 904 amb el nom de Palatio Arias, fent potser referència a una residència senyorial. L’església va ser ampliada el 1587 i reformada el segle XVIII; actualment també s’hi fan unes importants obres de conservació. Està composta per una sola nau, amb absis poligonal i capelles laterals. Destaca el seu gran campanar medieval i la torre comunidor -única a la vall del Tenes-, lloc des d’on el rector beneïa les collites i conjurava les tempestes.

El connector ecològic

La vall de Palaudàries forma un corredor ecològic en sentit nord-sud. Fa de comunicació natural d’una part de la serralada Prelitoral (cingles de Bertí i Gallifa) situada al nord; amb la serralada de Marina i Collserola, per la banda sud, a través de la plana de Gallecs. A l’extrem sud de la vall, entre els barris de Palaudalba i Can Roure, on actualment es construeix un equipament públic, hi ha aquest punt crític pel reduït espai natural que en resta, que anomenem connector ecològic. La rellevància d’aquest lloc es deu precisament al minso espai sense edificar que en resta i que, si desaparegués, tallaria aquest corredor natural tan vital per a la fauna terrestre existent en aquests espais naturals.

Teníem ocasió recentment de visitar Sant Esteve de Palaudaries i en deixàvem constància a http://www.coneixercatalunya.blogspot.com/; esperem tornar de nou a Lliça d’Amunt, per completar aquesta ruta, i per anar descobrint les moltes meravelles que es conserven encara en aquestes terres del Vallès Oriental.

Com sempre, sou pregats de fer-nos arribar les vostres imatges a fananos@moianes.net, si com desitgem teniu el goig de precedir-nos en el descobriment d’aquests llocs tant i tant bonics.

© Antonio Mora Vergés