D’UN TEMPS, D’UN PAIS.

L’Enric Sànchez-Cid ens fa en aquesta ocasió una crònica costumista de les terres de l’Urgell sobirà, que li explicava un bon amic – metge també – que havia exercit al poble d’Argolell, i a qui cal agrair els contactes que van fer possible la localització de la imatge de la Mare de Déu Reliquiari de l’ermita del Feners.

Li explicava el vell company que anys enrere, molts dels pagesos d’aquells indrets no havien tingut pas ocasió d’aprendre el castellà, l’idioma dels invasors d’Amèrica. Això no incloïa pas que quan els franquistes es varen fer forts a Catalunya, després de la desfeta del 1939, tant els intel•lectuals com els pegesos teníem que expressar-nos en castellà, en sabéssim o no, i a més ho imposaven els botiflers: hable en cristiano!..., quan per distracció ens dirigíem en català a la finestreta d’alguna entitat oficial (abastos, hisenda, policia, universitat...).

Però per més obligats que varen ser els pagesos de la contrada, mai entraren en aprendre a parlar en castellà. No per tossuts, sinó senzillament, perquè això dels idiomes no se’ls hi donava... i seguien amb el seu català, més heretat dels seus pares i vilatans, que aprés a l’escola, on hi havien assistit fins l’edat d’incorporar-se al treball familiar del camp o de la modesta indústria.

Era aquell temps que el metge de poble, fàcilment, es transformava en un amic confidencial de la família i, a la recíproca, tenia molt bons amics entre els seus pacients. Al trobar-se a prop del malalt quan més el necessitava, creava un llaç de convivència i de confiança, que tant ajudava a millorar la salut del pacient, com de ser el confident de molts dels problemes, que en totes les cases es fan presents un dia o altre.

Ara són els fills d’aquells que no parlaven castellà, que havent pujat uns quants esgraons més de la cultura i el benestar, tenen cura de la hisenda familiar i de la salut dels seus pares, que han entrat en una vellesa irreversible. Alhora, de ser uns bons fills, no tant sols parlen català, la llengua de Catalunya i de la família, sinó que també dominen el castellà, l’anglès... i qui sap quantes més!, han mantingut amb el vell metge, aquell grau d’amistat que va néixer a la capçalera del llit, quan el xarampió o la tos ferina preocupava als grans de la casa.

Al matí d’un dia de tardor, asseguts al jardí, li explicava – confidencialment – una anècdota que li succeí anys enrere, quan va rebre la visita de l’hereu d’una important casa d’Argolell, on havia exercit durant uns anys; s’ha arribava fins a casa seva, per comentar-li l’estat de salut del seu pare, ingressat a l’Hospital de la Seu d’Urgell per una malaltia, quina evolució li feia pensar que no se’n sortiria.

Sia per l’estimació que tenia per aquella família, sia pel seu habitual optimisme davant de les patologies, procurava dissimular els símptomes, cada cop més greus, que l’hi anava relatant l’hereu. L’endemà va passar per l’Hospital a visitar-lo i quan es dirigia a la cambra del vell amic, es troba al fill que en surt, i li diu:

- Doctor, no hi ha res a fer! Fixi’s si déu estar malament, que fins hi tot parla en castellà!!...


L’endemà, l’enterraven.

EL ROSER DEL BOSC DE MUSSARRA. MONISTROL DE CALDERS. EL BAGES

Arribàvem al Mas dit del Bosc o també del Bosc de Mussarra, i ens aturàvem per esmorzar a l’era , assentats sota l’alzina, contemplant entre mos i mos, el magnífic conjunt d’edificacions, que fou en temps propietat de la comunitat de preveres de Moià. Anàvem el Joan Lomas Gavilan, El Feliu Añaños Masllovet, el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés .



Sembla que cal datar-la l’any 1.570, amb una primera gran ampliació l’any 1.789 - pensem per l’època en els ‘ diners d’Amèrica’ aconseguits amb el cultiu de la vinya - Monistrol de Calders fou aleshores un dels llocs millors pel que fa al conreu de la vinya – avui sense cap presència significativa dins del terme municipal - ; com succeeix amb l’excepció d’ Artes a la resta de poblacions del Bages, que assolirà en aquell període històric, la ‘pírrica qualificació’ de primera i màxima zona pel que fa a la producció vitivinícola.

Els edificis actuals formen un complex que ultrapassa el volum d'una masia antiga. Això es deu que al llarg del segle XX aquesta masia fou engrandida amb pedres procedents d'altres masies rònegues: el Casalot (o mas Alzina Martina), el mas Pla, el mas Pujol i possiblement el mas Llandric.

En la dècada dels 1950 – en el període més ‘viu’ del feixisme - prop del mas, es va erigir una capella, dedicada a la Mare de Déu del Roser, precedida d'un atri. Dirigí l'obra Baca i Pericot i la va decorar Ferdinandus Serra. En la diada d’aquesta advocació mariana, tradicionalment el primer diumenge d’octubre, segons ens explica el Joan Moliner Manau , que hi va assistir en alguna ocasió , s’hi celebrava un aplec obert a tothom. El costum – bon costum – es va perdre fa alguns anys.

Aquest any 2.011 ens confirmaven des de l’Ajuntament de Monistrol de Calders, que tampoc tindrà lloc Aplec.

Gràcies a l’habilitat excepcional del Tomàs Irigaray Lopez, podreu gaudir en la contemplació de l’absis, el sostre i el campanar d’espadanya, d’aquesta esglesiola neoromànica aixecada en honor de la Mare de Déu del Roser.

ERMITA DEL FENERS i MARE DE DÉU RELIQUIARI. ARGOLELL. L’URGELL SOBIRÀ

L’Enric Sànchez-Cid ens envia una deliciosa crònica en la que ens explica el viatge que el va porta fins a les terres del l’Urgell sobirà, i concretament a la població d’Argolell, del topònim d’aquest indret trobem dos possibles explicacions :

ARGO f. (Alg.), per aigua. FON.: áɾgu (Alguer, ap. ALC, c. 36). Ell és el reflex del sufix llatí .Ellus, que tenia la funció de crear diminutius. Estaríem davant d’un topònim descriptiu .

ARGOLELL topon. Llogaret agregat al municipi de Civís (comarca de la Seu d'U.).
ETIM.: pre-romana segons W. Meyer-Lübke Noms lloch Urg. 4.

Seguint la carretera de La Seu d’Urgell a Andorra, poc abans d’arribar a la frontera i a l’esquerra, surt el vial que travessa la Valira i, bifurcant-se, mena a Argolell, per la carretera de la dreta, i per la de l'esquerra a Asnurri i Ars.

Un cop s'ha arribat al poble d’Argolell es surt per un camí cap a tramuntana i a 1 km. es troba la capella del Fener dins d’un camp. És una construcció de planta rectangular coberta amb encavallades de fusta i un absis semicircular a llevant amb volta de quart d’esfera

La imatge de la Mare de Déu i de l’Infant va ser trobada per un pastor en un faner (terreny on l’aigua aflora sense veure’s un punt concret per on ho faci), prop del veïnat i la va traslladar a l’església parroquial. Va estar-hi fins els avalots del 1936, que va poder ser salvada portant-la a Sant Julià de Lòria (Andorra). Al final de la guerra i retornar-la, es van trobar que l’ermita no reunia les condicions per sojornar-la i decidiren guardar-la a casa d’un veí.

La Mare de Déu del Fener, de finals del segle XII o principis del segle XIII, es presenta assentada en un tron escambell de quatre muntants de secció quadrada rematats per pinyes quadrades, punxegudes i llises. Duu corona amb decoració pintada simulant pedres precioses i en els quatre punts cardinals apareix la flor de lis. En la part posterior de la imatge apareix un esvoranc tancat per una tapadora en que la frontissa està feta de teixit i guix: era el lloc on s’hi guardaven relíquies, sobre tot del pessebre o de la Vera Creu.

L'ús de practicar a les estàtues una cavitat (marededéus de Vinçà, de Formiguera, d'Espirà de Conflent, d'Ur, la nº 67 del MFM, aquesta de Faner-Argolell, etc.), existia des de l'època preromànica. La de Santa Foy de Conques (prop de Tolosa de Llenguadoc), a l’entorn de l’any 1000, contenia el cap d'un màrtir... Fins els darrers anys del segle XV no es va acabar aquest costum.

Les imatges reliquiari van ser la primera motivació per realitzat imatges exemptes de la Mare de Déu on es guardaven les seves relíquies: sembla ser que a l’any 959 el bisbe de Clermont-Ferrand fou el primer que se li va ocorre aquesta solució. En els llocs on les deesses romanes havien tingut més arrelament en temps reculats, les imatges relíquies de la Mare de Déu varen tenir una presència substitutiva d’aquelles deesses desplaçades pel cristianisme, barrejant-lo amb l’idolatria, a tal punt s’arribà que dins d’algunes imatges cristianes s'introduïen ídols adorats pel poble.

Aquesta Mare de Déu de Feners, amb la mà dreta deuria prémer un objecte (qualsevol dels atributs simbòlics que caracteritzen la iconografia mariana del romànic: flor, fruit, pom, ceptre, vareta...) i amb l’esquerra manté al Fill per l’espatlla i assegut a la cama esquerra de la Mare, porta corona llisa emmerlatada i, amb la mà dreta, posada a davant de la Mare, beneeix. Amb la mà esquerra sosté un llibre obert recolzat sobre la cama.

La posició de la mà dreta, beneint, davant de la Mare sembla ser que sigui una de les característiques que es veuen en les imatges del territori del bisbat d'Urgell i, principalment, de les que s'han trobat a les Valls d'Andorra.

SANTA MARIA DE LES ARENES. ORIOL FANTOVA MORA. 9 ANYS

La tarda del dimecres 28 de març de 2012 tenia ocasió de fer una petita excursió amb el més gran dels meus nets, l’Oriol Fantova Mora.

M’enduia les màquines de retratar la ‘vella’ OLYMPUS FE-100 que té alhora , un objectiu magnífic, i un ‘cor’ – sensor - molt delicat, que dona símptomes d’ estar-se acabant . Demanava Uribi et orbe a la firma OLYMPUS que em regalessin una nova màquina, però sembla que el meu missatge no arriba al destinatari adequat. Li deixava a l’Oriol.

Jo m’enduia la Canon 1000-D – de la que no he arribat mai a sentin-me’n tant ‘enamorat’ com de la OLYMPUS - , i quan arribaven a Santa Maria de les Arenes, feien ambdós un seguit de fotografies.

Li calien unes mínimes indicacions a l’Oriol pel que fa a un enquadrament correcte; i el resultat de la seva feina em sorprenia molt agradablement quan tenia ocasió de visionar-lo a l’ordinador de casa.

Ningú aconsegueix que totes les fotografies siguin ‘bones’, tant cert com que hi ha persones, que tot ho troben bé.

Us afegeixo una de les imatges perquè jutgeu vosaltres la seva qualitat, i discerniu si efectivament és una bona fotografia, o una manifestació – del tot lògica altrament – de l’amor d’un avi pel seu net.

coneixercatalunya@gmail.com

EL MARQUET DE LES ROQUES. SANT LLORENÇ SAVALL. EL VALLÈS SOBIRÀ

L’edifici, i fins l’indret mateix ens evoquen la memòria de Joan Oliver i Sallarès, ‘Pere Quart’, gràcies a la tecnologia digital, juntament amb la imatge fotogràfica, us puc deixar un enllaç amb la pàgina que Endrets ‘ Geografia literària dels Països catalans’, ha confegit posant en relació els creadors i els llocs que els inspiraren.

Ha plogut molt d’ençà que s’escrivien les paraules que podreu llegir – i àdhuc escoltar -, i dissortadament ni a favor de la casa - que avui pertany a la Diputació de Barcelona, que ha esdevingut ‘de facto’ el major propietari feudal de Catalunya -, ni del País, que torna a situar-se en un atzucac.

Joan Oliver i Sallarès – i moltes més persones - havien de marxar fora de Catalunya per salvar la seva vida; tornaven anys més tard amb la vida desfeta, amb l’únic desig ja de ‘morir a casa’.

La remor política ens porta a pensar que no hi haurà més ‘ corrandes d’exili’, i que s’acomplirà per a molts el desig de ‘morir a casa’. Voldria equivocar-me.

EL RELLOTGE DE SOL DE CAN NADAL DE LA BOADELLA

M’aturava a Can Nadal de la Boadella, a les envistes del Plà del Penedès; a la pagina web del Celler s’explica que l’any 1941 , tot just superada la contesa bèl•lica, Ramon Nadal i Giró, fundador de NADAL , nascut l’1903 tot just quan a l'Alt Penedès s'estava iniciant la replantació de les vinyes assolades per la fil•loxera, tornava a replantar les vinyes, que li havien estat expropiades per construir un camp d’aviació per les forces aèries republicanes.

De la història d’aquesta nissaga que es remunta a les primeries del segle XVI, en dona fe un pergamí signat pel notari Francesch Berthomeu, datat de l'any 1510, en el que certifica la propietat d'una finca agrícola, a nom de Pere NADAL , situada aleshores en terme de l’actual Torrelavit [ malgrat hi ha constància història, l’any 1853 de la voluntat d’unir ambdós termes, Terrassola i Lavit, no fou fins l’any 1920 en que la fusió es dugué a a la pràctica, assolint per consens el nom de Torre-Lavit ].

El rellotge de sol, recull i resumeix el procedir exemplar d’aquesta casa.

DEL SOL QUAN PASSA MÉS ALT

I DE RAÏM CUIDA’T COM CAL

EN FEM EL XAMPANY /CAVA NADAL

Ens complau llegir encara : A l'Heretat NADAL mai no s'ha deixat de conrear la vinya i elaborar vi, ...

Que per molts segles.

MARE DE DÉU DE LA PINYA. LES PRESES. LA GARROTXA

Rebia una crònica de l’Enric Sànchez-Cid, acompanyada d’un parell d’imatges, i com en ell és costum, un plànol aixecat a mà, per facilitar-ne la localització.

Poc després de sortir d’Olot per la carretera 153 en direcció sud, a uns sis km. s’arriba a Les Preses, d’on surt de mà dreta la pista (a la dreta) que mena a l’ermita de la Mare de Déu de la Pinya

S’explica que al lloc on està situada l’esglesiola hi havia sigut un llac [1] . Quan els monjos de Ripoll van rebre del comte Tallaferro de Besalú l’alou de la Pinya, feren consagrar l’església, que pertanyia al bisbat de Girona, pel bisbe Oliva de Vic i d’ací l’estreta relació entre aquest temple de la Pinya i el cenobi ripollès. Resta ben poca cosa d’aquella primitiva església consagrada al 1022.

S’hi venerava la imatge de la Mare de Déu de la Cabeça, datada a principis del segle XII, i que en els aldarulls del 1936, sembla que fou traslladada al Museu Arqueològic d’Olot, d’on va desaparèixer al 1939.

La Mare de Déu quedava assentada en un tron escambell de muntants cilíndrics rematats per boles llises. Portava una aureola, original, que se l’i havia encastat en el cap, desmesuradament grossa: d’aquó en sobrenom de la Cabeça, com fou sempre coneguda). La cabellera li arribava fins les espatlles amb clenxa al mig. De cara ovalada, tenia un posat esbalaït. Un mantell la cobria rodejant-la per fora del braços i quedant replegat damunt de la falda. El vestit-túnica de coll rodó i amb un bordó, li arribava fins els peus que descansaven sobre un marxapeus i les puntes del calçat quedaven lliures. Les dues mans, lliures, es situaven a cada banda del Fill, con si el protegís. Només un plec en angle agut entre les cames.

L’Infant, assegut al bell mig de les cames, presentava el cap rodó, amb poc cabell i acurat. Una túnica de coll rodó, bordonat, es cenyia a la cintura, arribant-li fins els peus que es deixaven veure. Plecs rectes i molt poc manifests.

En el segle XVII i seguint el costum d’aquella centúria la Mare de Déu fou vestida i, durant una època fou confosa per la muller de Sant Isidre [2] .

[1] Carreras Candi, Fcesc.: Geografia General de Catalunya. Vol.5 BCN Ed. A. Martín. 1916.
[2] Noguera Massa, Antoni: Marededéus romàniques gironines. Artestudi Edicions. BCN. 1977.

SANTUARI DE SANTA MARIA DE BELL-LLOC. LA CERDANYA SOBIRANA

La colla de l’Àngels, la Rosa i el Miquel van decidir fer una sortida per les terres catalanes de l’altre costat de la frontera. Assolien així un nou itinerari del llibre- guia “Passejant per la Cerdanya”

Bastant d’hora al matí van iniciar la sortida. No tan aviat com altres cops ja què la temperatura hivernal i la previsió de vent no convidava a ser molt matiners per caminar per la muntanya (respectant totes les opinions)

Van travessar la frontera per Bourg-Madame (La Guingueta d’Ix en el nostre idioma) anant en direcció a Enveig. Una mica més amunt de l’església d’aquest municipi agafaven el trencall a la dreta senyalitzat amb el nom de Brangoly. Per una carretera costeruda, mal asfaltada i estreta en la que quan venen avehicles en direcció contraria és obligatori parar i arrambar-se a la cuneta. Ho comprovàvem quan un camió ens feia amagar-nos a l’entrada d’un camp. Passades aquestes anècdotes arribaven al llogaret de Brangolí (1.521 metres) del municipi d’Enveig, admirant els seus prats i muntanyes.

Situat sota la muntanya de Bell•lloc, a l’esquerra del riu Brangolí que neix al massís del Carlit i s’uneix a Ur al riu d’Angostrina, i formen el Raur; el seu nom podria derivar d’un genitiu germànic d’on evolucionaria vers Vilangolí, Verangolí i finalment Brangolí. Es relaciona amb un fundus o propietat rural romana.

Van deixar aparcat el cotxe a l’entrada del petit poble i agafant els habituals estris muntanyencs donaven inici a la caminada.

Des d’aquell punt començava la pujada, uns cops molt forta, i en altres la costa era més suau i pujaves sense esforçar-te, admirant les grosses roques escampades en profusió per diferents llocs de la muntanya. L’aigua de la riera que baixa fent sonar la seva cantarella mentre salta els petits desnivells del seu ràpid curs. En les raconades quedava presa l’aigua com llàgrimes de gel. I arbres, una gran quantitat d’arbres ens acompanyaven en la nostra ruta, llàstima que a hivern els arbres de fulles caduques ens priven de la bellesa de la verdor. La vessant de la muntanya ens emparava del vent, quan al cap de 40 minuts vam arribar al coll de Juell (1632 metres) que ens va deixar notar la seva presència; mig protegits pels arbres, aquest cop pins i ginebrons vam continuar el camí per la carena de la muntanya fins arribar a Santa Maria de Bell•lloc.

Una gran panoràmica és va presentar als nostres ulls: Canigó, Puigmal i més allunyades les serres del Cadí- Moixeró. A sota les valls de la Cerdanya amb els seus innumerables pobles.

Santa Maria de Bell-lloc és una antiga església romànica al terme municipal de Dorres (Alta Cerdanya). Està situada a 1.685 m. d'altura, en un planell a prop del pic de Mollet, contrafort del massís del Carlit.

La menció més antiga és del 14 de setembre de 1260, data en la qual el veguer de la Cerdanya restituí un camp al rector. Es creu que va tenir annexa una domus hospitalis o casa de viatgers.

En l'any 1579 els trinitaris construïren un convent proper, que hagueren d'abandonar aviat per manca de recursos. Posteriorment, de la fi del segle XVII al 1793 (data de la Revolució Francesa) hi hagué un convent de servites. El convent i una gran part de l'església van ser destruïts.

Pel seu privilegiat emplaçament hom creu que Santa Maria de Bell-lloc seria un exemple de sacralització d’un indret de culte pagà molt arrelat. Pertanyia al pagus liviensis

L’edifici és del segle XIII i consta d’una única nau encapçalada per una absis semicircular. Malgrat reformes posteriors, part de la nau conserva la volta de canó la resta actualment és coberta amb encavallades de fusta. L’absis és cobert en volta de quart d’esfera.

A la façana sud trobem una porta amb arc apuntat i a la de ponent el campanar d’espadanya amb tres ulls.

A Sant Joan de Dorres es conserva una talla de la Mare de Déu, potser del segle XI, força singular i sense comparació amb les altres romàniques per la seva simplicitat i exotisme. Hom parla d’un estil escultòric arrelat en la tradició del treball de la fusta dels pastors.

Va ser declarada Monument històric de França el 31 de desembre del 1980. S’ha editat un llibre per recollir diners per reconstruir el temple.

Un detall ens va cridar l’atenció, malgrat el materialisme del món actual i la generalitzada perduda de fe, damunt de l’oblidat i dessacralitzat altar d’aquesta església perduda damunt d’una muntanya , hi havien dipositats un munt d’exvots de diferents motius. Entre ells un ram de roses naturals encara fresques. Ho valorava com un manifestació intima de fe, més autèntica possiblement, que la que es proclama per alguns a la sortida de la missa de 12 del diumenge.

A la tornada s’aturaven davant de l’església de Sant Fructuós, originàriament romànica, que va patir però, modificacions i reformes l’any 1850, actualment es seu de la parròquia que integra els altres dos nuclis propers de Bena i Feners.

TORRE DE LA VALL. TAVERTET. OSONA

La Carmen Toledo Cañadas i el Tomàs Irigaray Lopez, ens expliquen que com molts de nosaltres s’han quedat ‘enganxats’ en la teranyina invisible que s’estén per a aquest penyal aturonat damunt del riu Ter que és Tavertet.

Quan al topònim, en algunes fonts Tabertet, seguim aquí a l’Antoni Jaquemot ; és possible que el nom de ‘taber’ o ‘tàvaro’ vulgui dir “illa” o “lloc separat”. En la llengua basca – darrer vestigi de la parla dels ibers – ‘tai-bereiz’ vol dir “final de territori separat”

En aquesta ocasió es meravellaven en la contemplació de l’anomenada Torre de la Vall, mostra del gòtic dels segles XIII-XIV , en la que està perfectament integrada una masia del segle XVII; ambdós edificis han estat curosament restaurats, i respectant els detalls històrics, son avui un allotjament rural de qualitat, format per 5 habitacions, 3 banys, un lavabo, un menjador, una biblioteca, sala de jocs, una cuina, un balcó, i en la part exterior 3 hectàrees de jardí, prats i boscos ..

El lloc està documentat des de 1342, i la torre és l’única resta de la que va ser fortalesa, vinculada al castell de Rupit que pertanyia als vescomtes d'Osona-Cardona. Al segle XII , els castlans es cognomenaven Tavertet.

Al segle XV la fortalesa passa a poder dels Malla, que en mantindran el senyoriu fins a principis del segle XVI.

La casa dels Malla, estava situada a principis del segle XIV, prop de l'església de Santa Maria del Mar, al final de l’anomena’t passeig del Born , en el costat dret, a escassos metres del Rech Comtal . La casa, com el barri de la Ribera en la qual es trobava situada, va patir remodelacions i avui no en queda cap vestigi.

Els Malla, cediren el seu domini al baró de Savassona, i per matrimoni els succeïren els Vilanova, els Prat, els Vila, fins als Llupià i als Ferrer, que obtingueren (1784) que la Baronia fos reconeguda com a títol del regne.

El Palau Savassona , actual seu de l’Ateneu Barcelonès, el va construir l'any 1796 , Josep Francesc Ferrer de Llupià Brossa, Baró de Savassona.

CAN RASPALL DELS HORTS, TORRELAVIT. MODERNISME AL PENEDÈS SOBIRÀ

M’arribava fins al terme de Torrelavit, des de la carretera se’m fa visible la teulada modernista de Can Raspall dels Horts, l’edifici fou aixecat l’any 1909, per l’arquitecte Antoni Pons i Domínguez ; el cartell és clar PROPIEDAD PRIVADA , PROHIBIDO EL PASO, així que em cal esforçar-me – val a dir que amb un resultat més que magre - per recollir alguna imatge tenint el sol damunt, això i la blancor de la casa, m’ho posem quasi impossible.

Us compensaré amb un enllaç en el que en tindreu una meravellosa visió al capvespre :
http://www.descobrir.cat/ca/galeria-imatges.php?IDG=29&IDI=5721

A Can Raspall dels Horts, s'hi van filmar els exteriors de la famosa sèrie de la Televisió de Catalunya ; 'Nissaga de poder'.

Del lloc trobava :

http://www.modernismealtpenedes.net/

Al sud-oest del terme, ubicada enmig d'un paratge de bosc i vinyes, apareix la masia de Can Raspall dels Horts, edificada l'any 1909 per l'arquitecte Antoni Pons i Domínguez sobre l'antiga masia del segle XVII. És un altre dels exemples plenament modernistes, tant en concepció dels espais interiors com en l'estructuració de les façanes. Només traspassar la tanca ens trobem amb un magnífic pati que emmarca la façana principal amb un balcó seguit al primer pis, galeria superior a les golfes i a l'esquerra una torratxa amb coberta de pavelló.

Val la pena observar els diferents detalls de la façana, amb les finestres esglaonades i decorades amb rajoles vidrades de colors amb motius florals, que també trobem sota el ràfec de la torreta, l'ús del maó vist, el treball del ferro de la barana del balcó i de les finestres, i les diferents mènsules que trobem sota les finestres, balcons i ràfecs.

M’encantaria tenir ocasió de veure de prop totes aquestes meravelles.

La Maria Rosa Ferre aconseguia una imatge magnifica.

Ah!, per la seva ubicació la millor moment per retratar la façana és a les primeres hores del mati. De res, de res.

SANTA MARIA DE SORBA. MONTMAJOR. El BERGUEDÀ JUSSÀ.

la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur s’aturaven en aquesta ocasió a Sorba, en una altra ocasió, venint de Vilandeny, havien passat per davant de l’església; des de fora no hi havia cap cosa a destacar, un campanar de planta quadrada, un edifici rectangular sense absis posterior i un casalot acoblat (antiga rectoria), en aquesta ocasió però, ens van acostar per fer una fotografia del cementiri proper i ja posats van fer també fotografies de l’església.

Al SW del municipi de Montmajor, a la vall de l'aigua d'Ora, hi ha el poble de Sorba (48 habitants el 2005), que és format per un conjunt important de masies disperses. El lloc és esmentat per primera vegada el 982 (Suburbano) en una relació dels béns del monestir de Ripoll que havien estat donats pel comte Guifre el Pelós, i posteriorment formà part de la batllia de Cardona dins les terres de l'antic vescomtat de Cardona.

L'església parroquial de Santa Maria de Sorba és un edifici que conserva elements arquitectònics de diferents etapes constructives.

En el recinte de davant de la porta, la sorpresa va ser una placa feta amb rajoles de ceràmica que parla del XIV Centenari del Martiri de Sant Eudald amb la data del 14 de juny de 1981.

Sant Eudald, també anomenat Sant Thou o Sant Hou, va ser un sant màrtir, la historicitat del qual presenta seriosos dubtes. És venerat com Sant i és patró de Ripoll.

Al segle VI es construí el martyrium de Sant Eudald, d'època visigòtica, que ha estat excavat (1977) per Manuel Riu. Aquestes excavacions han demostrat que els fonaments interiors de la rotonda també són de planta circular.

El paviment original, d'opus signinum, fou trobat sota tres paviments d'èpoques posteriors, a una profunditat de 85 cm. L'alçada total de la rotonda era de 5,05 m i el diàmetre és de 3,92 m. Exteriorment és de planta quadrada i fou reconstruït almenys en dues ocasions: al segle X i al segle XVIII.

Segons el Dr. Riu, aquesta església rotonda encaixa perfectament dins el tipus d'esglésies funeràries construïdes al segle VI i que han estat estudiades per Jean Hubert; molt probablement, corresponen a un tipus senzill que seguia la tradició de les grans rotondes sepulcrals de la millor època romana.

Al peu de l'edicle situat al mig de la rotonda fou trobat un sepulcre, que conté encara l'esquelet. Pel fet que hom venerava, des del segle XV, a l'església de Sorba, la figura de Sant Eudald al costat de la de Santa Maria, aquestes relíquies han estat atribuïdes a aquest sant, però sense prou fonament històric. Les restes corresponen a una persona adulta, del sexe masculí, morta entorn dels 50 anys d’edat, d’alçada mitjana i afectat de gota. Era el màrtir sant Eudald, sacerdot martiritzat pels visigots arrians, a 46 anys d’edat, l’onze de maig de l’a. 581?

Al segle XVI la rotonda del martyrium fou ampliada amb una nau i un atri, que posteriorment devia ser cobert amb volta de canó. Al segle XVII es va construir l'actual església, un edifici d'una nau flanquejat per capelles laterals i amb un presbiteri quadrat. La porta d’arc de mig punt pertany al Martiryum.

El campanar de torre quadrada s'alça al peu del mur de ponent, prop de la porta. Al segle XVIII es va construir la rectoria veïna.

Una construcció que ha sofert múltiples reconstruccions i afegits que han modificat totalment l’edifici original. Els anys i els segles manen damunt tot allò construït pels humans.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur

QUE S'HA FET DE L'ARRÒS CON CONILL A CAN RULL ?

Feia un viatge en el temps per la barriada de Can Rull, a la ciutat de Sabadell; m’aturava amb especial delectança a la Font de Can Rull, convertida ara en Parc Públic.

L’espai recorda poc al bucòlic indret on els sabadellencs de la segona meitat del segle XX, anaven d’excursió, o venien a menjar-se ‘un arròs con conill en Can Rull’, dit amb la gràcia d’uns nouvinguts que comencen a expressar-se en català.

http://www.radiosabadell.fm/Noticies/Unes-migas-cordoveses-reuneixen-a-la-Font-de-Can-Rull-mig-miler-de-sabadellencs , els àpats ‘típics’ ara son uns altres.

Demanava imatges de l’església parroquial de Sant Antoni de Pàdua, inaugurada a principis de la dècada dels 50 del segle XX, i enderrocada l’any 1972. L’Antoni Calvo Uribe, em feia arribar un parell d’imatges veritablement històriques.

L’actual edifici religiós de caràcter funcional, és ja possiblement l’assaig d’un equipament que puguin compartir totes les religions; tant les que tenim fins ara, com les que puguin arribar-nos en els propers anys.

Amb tot els records esmicolats m’arribaven per un costat, els sons inconfusibles del ‘ "Ya hemos pasao" cantat per la Celia Gámez; i per l’altre la veu poderosa de Sant Antoni de Pàdua predicant als peixos: “Escolteu la paraula de Déu, vosaltres peixos de la mar i del riu, ja que els heretges infidels no la volen escoltar”.

Mentre pujava al cotxe em semblava sentir un olor coneguda, la ‘de l’arròs con conill en Can Rull’.

Com era allò ?. La vida és un somni !!!

SANTA MAGDALENA DE RUPIT. LES GUILLERIES. OSONA

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, em feien arribar en aquesta ocasió una imatge de Santa Magdalena de Rupit, La notícia més antiga que se’n troba és de 1660, i tant l’advocació de l’esglesiola, com la mateixa edificació, tenen una clara relació amb el convuls devenir polític del Regne d’Espanya: Carles II , Rei de Castella i de Catalunya-Aragó (1665-1700), darrer de la línia hispànica dels Habsburg, atorgava l’any 1681 el títol i la dignitat de marques de Rupit, a Francesc Antoni de Bournonville i de Perapertusa, vescomte de Jóc i senyor de les baronies de Rupit i Fornils.

L’ermita dedicada a Santa Magdalena ( la Madeleine ) está situada a la banda del migdia del poble de Rupit, sobre un pujol rocós visible des del poble, i mig envoltada pel riu que passa enmig del profund barranc obert a la roca que la separa de la població.

Ens expliquen que el seu interior recorda , el de les capelles romàniques malgrat tenim constància d’haver estat construïda al segle XVII. Té un petit altar de pedra a l'absis frontal, i a la part de ponent té adossada una capelleta en forma d'absis amb una tomba oberta a la roca, en el seu centre.

Es de fàcil i senzill accés per un corriol que surt abans d'entrar a la plaça a l'esquerra , desviant-se a la dreta un xic més avall, en direcció al riu que creuarem pel pont medieval de Can Badaire.

Quan a la toponímia de Pruit trobem :

PRUIT topon.

Municipi format d'una partida de masies dins la comarca de les Guilleries.

Etimologia,; incerta. Coromines DECast, iii, 898, considera probable que vingui del llatí prōdĭtum, ‘aparegut a la vista’, relacionant Pruit amb el gallec-asturià pruida, «paso de montaña por donde traspone el caminante». El mateix Coromines fa notar que dels diversos caserius que formen el municipi de Pruit, el més important (El Coll de Pruit)«se encuentra precisamente en lo alto de la sierra que separa las comarcas de Vic y Olot, y en el lugar por donde traspone el camino real que unía las dos ciudades».

Més dubtes genera als experts. RUPIT (escrit també ropit). m.

Etimologia.: pres del llatí rŭbipĕctus, ‘pit vermell’.

Loc.—a) Magre com un rupit: es diu d'una persona molt magra.—b) Pobre com un rupit, o Més pobre que un rupit: es diu d'una persona molt pobra.
Refr.
—«Amb un rupit, agafen grua»: significa que amb mitjans modests es poden assolir efectes importants.
Refr.—a) «A Rupit, molta gana i poc delit».—b) «A Rupit, ben pagat i mal servit». (Són proverbis satírics usuals en els pobles veïns de Rupit).

Se’n defensa també la procedència del llatí rúpes /rúpeus , de roca, de pedra, però també en sentit figurat, lloc erm, sense vida.

Ah!, Etimològicament el nom de la comarca natural, les Guilleries , és un derivat de guilla.( Guineu, animal mamífer de la família dels cànids, espècie Canis vulpes)

SABANELL. FONT-RUBÍ. EL PENEDÈS SOBIRÀ

Res fa pensar quan atures el vehicle en aquest indret avui isolat al costat d’una autovia - amb un traçat que transcorre i malmet les millors terres de conreu del Penedès, en la línia tradicional de ' dessolar la terra - ', en un lloc ufanós, agradable i visible des de lluny , que és el que ens suggereix el nom de lloc Sabanell , del llatí albanellus diminutiu d’Albanus-Albanellis, amb l’afegit de l'article català sa d'us comú en el període anterior al genocidi de 1714.

Avui, mentre cercava els objectius de la meva visita, la visió que se’m oferia als ulls – malgrat la meva condició de ‘gat vell’ - et feia venir ganes de plorar.

M’aturava davant l’església de Sant Bartomeu de Sabanell, erigida segons les cròniques al segle XVIII, damunt d’un temple romànic anterior, esmentat en la documentació del segle XIV, i del que no en resta cap element material. L’aspecte ens confirma que l’activitat religiosa, va deixar-s’hi de dur a terme fa molt de temps.

A l’altre costat del carrer s’aixeca un edifici de proporcions magnificents, que malgrat l’evident abandó ens parla encara d’un passat esplendorós; és la que fou important masia anomenada Can Fontanals, dins la qual hi havia una Capella particular.

En el període 1936-1939 – en el que Catalunya lluitava per la seva llibertat nacional, i perdia una vegada més - hi hagué en aquest indret un camp d’aviació, que fou desmantellat en poques hores el 15 de gener de 1939 davant la imminent arribada de les tropes franquistes. Els soldats que feien la vigilància del camp s’allotjaven a cal Fontanals, on hi havia una torreta amb una campana, amb la qual s’avisava en cas de presència d’aviació enemiga.

Ho haurem de posar com una clàusula d’estil, en totes les cròniques que tinguin relació amb aquestes terres : El Penedès ha de prendre consciència dels seus valuosos actius patrimonials històrics i artístics.

LA PEDRA I L’HOME. BAGES I BERGUEDÀ.

A les terres de la Catalunya central, Castelladrall al Bages, Viver i Serrateix, Casserres, i Gironella al Bergueda, ... , trobem força testimonis de l’habilitat dels nostres avantpassats per treballar la pedra, ja per fer-la servir com a suport d’una o més edificacions, ja per transformar-la en oratori i/o esglesiola.

En la recerca – infructuosa - d’informació trobava tota mena d’hipòtesis, algunes clarament esotèriques, per explicar aquesta activitat constructiva que considero ‘normal’ en una època i/lo període de temps, en que la disponibilitat de recursos de tota mena, devia ser extremadament escassa, i s’havia de suplir – i ho van fer amb un èxit total – aprofitant al màxim les eines que la ‘ tecnologia ‘ del moment posava al seu abast, val a dir que això acredita alhora , la potència intel•lectual dels que ens han precedit en el trànsit per aquesta vall de llàgrimes.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/castelladrall-les-parets-que-parlen.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/el-roc-de-sant-joan-de-montdarn-viver-i.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2012/02/la-pedra-de-les-creus-navel-bergueda.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/el-cafe-de-les-7-portes-la-balma-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/12/sant-marc-de-cal-bassacs-gironella-el.html

No ens ha de sobtar aquesta utilització per a ‘ la vida’, quan també per arreu en aquestes terres trobem testimonis magnífics d’un ús ‘post mortem’ de la roca arenisca.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/santa-maria-de-les-esglesies-de-navas.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/03/les-sitges-i-tombes-de-la-necropolis.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/la-necropolis-de-sant-vicenc-dobiols.html

Existeix de ben segur algun estudi, monografia, o treball de camp, possiblement d’àmbit local i/o comarcal, que ens donaria ‘llum’ sobre aquesta matèria.

Ens agradarà tenir-ne noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com

PETJADES DE DINOSAURES AL PALLARS JUSSÀ. ISONA I CONCA DELLA

Rebia unes fotografies del José Antonio Uriz Rodríguez , en las que il•lustra el pas dels dinosaures per les terres del Pallars Jussà.

Sota aquesta denominació de dinosaures hom agrupa diversos gèneres que poden presentar grans diferències de pes i talla o que poden ésser bípedes o quadrúpedes, herbívors o carnívors. Tenen característiques comunes, com ara petita capacitat craniana, columna vertebral sòlida i lleugera, membres posteriors més desenvolupats que els anteriors, os quadrat fix i dents implantades en alvèols

Fins la segona meitat del segle XX, es considerava popularment que els dinosaures eren animals gegantins de moviments lents de “sang freda” i poca intel•ligència. D’aquí les referències fetes en el àmbit de la política, a la majoria dels prohoms de darreries del franquisme.

En el darrer tram del segle, coincidint amb el final de la Regència Franquista , aquesta visió fou progressivament modificada, tota vegada que les noves teories ens mostren als dinosaures com a animals de metabolisme elevat i nombroses adaptacions per comportaments socials complexos.

En aquestes terres hom troba petjades molt llunyanes, i restes relativament properes de la ‘ferocitat’ d’algunes especies bípedes.

Allò de la ‘poca intel•ligència’, els retratava bé.

De Le Rosey (Marhles), a la vall del Loira, a França, a Llinars del Vallès Oriental.

De la vida de Marcel•lí Josep Benet Champagnat Chirat, en trobareu força dades en aquest enllaç que us deixo :

http://www.maristes.cat/bonav/3-Pastoral/Maristes.htm

Del Seminari de Llinars, que exerceix avui com a casa de Colònies, en sabem poca cosa :

El recordat - sobretot a la ciutat de Sabadell - Felip Gallifa Maqueda, que va nèixer a Barcelona l’any 1950, on serà alumne dels Maristes La Immaculada de Barcelona, ingressava al Seminari Marista de Llinars del Vallès a l’edat de 12 anys, i emetia els vots religiosos l’any 1968.

El germà Emili Turú Rofes, actual Superior General del Maristes - va néixer el 24 de gener de 1955 a Barcelona (Catalunya, Espanya). Va viure tota la seva infància a Marçà, Tarragona. Va iniciar la seva vida marista a Llinars del Vallès el 1968.

En voldríem saber més coses :

Quan i sota la direcció tècnica de quin arquitecte es va aixecar l’edifici ?.

Fins quina any exerceix la seva funció de Seminari ?.

No podíem obtenir aquestes dades del Mapa de Patrimoni de Llinars del Vallès, perquè fins al moment de redactar aquest breu no tenim constància de la seva existència; no podíem accedir on line al POUM, que donades les dimensions de Llinars suposem que existeix.

Els Germans Maristes, i altres ordres religioses, masculines i femenines, han tingut per Catalunya una importància cabdal; pensem que tota la seva història ha estat recollida curosament, però ens sobta l’absència d’informació en els mitjans digital.

En la mesura de les nostres possibilitats, i l’ajuda de les diferents Congregacions, intentarem fer-vos conèixer aquest boci fonamental de la nostra història.

Agraïm al Robert Porta, diligent i eficaç arxiver, i a l’Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes, la col•laboració rebuda.

La casa, aixecada a les primeries del segle XX, es coneixia com ‘ Torre Marsans’ perquè pertanyia a la Banca Marsans que s’havia fundat per Josep Marsans i Rof l’any 1902 con Banca J.Marsans i Rof i Fills.

Desconeixem si la pertinença venia donada pel fet que fos aquesta família qui la fes edificar, o si la tenien com a resultat d’una operació financera en la que casa servis de garantia. A reserva de confirmació em decanto per aquesta segona hipotesis.

Atès que el 30 de novembre de 1942, el Banc Hispano Colonial , va absorbir Banca Marsans i les seves oficines, i a reserva de la seva posterior confirmació, pensem que l’adquisició de la que es denominarà ‘ Villa Marista’ és anterior a la Guerra Civil.

El Banc Hispano Colonial va fer fallida l'any 1946 - aleshores els actius patrimonials , terrenys, cases, pisos, naus industrials,.. tenien molt valor - curiosament abans de la fallida es va traspassar una amplia cartera d'edificis i solars a l'Immobiliària Colonial fundada aquell mateix any. En aquest país quan fas recerca, topes contínuament amb la corrupció.

Demanarem informació a l’Ajuntament de Llinars del Vallès

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT CLIMENT DE LA SELVA. NAVÈS. EL SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, malgrat l’intensíssim fred d’aquest hivern, continuen fent camí per les meravelloses raconades que amaga aquest país nostre; en aquesta ocasió s’arribaven fins a Sant Climent de la Selva, dins de la Vall d’Ora, sota mateix dels cingles de Busa, l’església s’esmenta en l’acta de la consagració de la Seu d’Urgell (segle X) com a “ipsa Silva”.

L'església actual es va construir durant el segle XVII; hom pensa que tant la part del mur del davant com els baixos del campanar , construït el 1664, pertanyen a l'església romànica anterior. L’edifici està encarat al sud amb l'absis rectangular al nord,a la façana principal hi ha una portalada amb un arc de mig punt i grans dovelles, a més d'un rosetó petit fet amb pedres de grandària desproporcionada.

L'interior de l'església és d'estil clàssic i senzill, i els elements litúrgics són contemporanis, ja que els altars originals van ser destruïts durant la guerra del 1936.
Sant Miquel de Marsinyac, que n’és sufragània, conserva sortosament tots els retaules barrocs, obrats curosament per Carles Morató.

La Vall d'Ora es caracteritza per un hàbitat de cases disperses i mai gaire endinsades en les obagues boscoses. Els veïns van saber aprofitar els recursos del bosc i la força del riu Aigua d'Ora. D'aquesta manera, vivien de la ramaderia i de l'agricultura, i es van construir ferreries i molins que, gràcies a l'aigua del riu, feien funcionar les màquines . Per això, tot i que la Selva sempre va ser un lloc retirat, podien sobreviure amb els seus propis recursos; cal fer esment de la tradicional fraternitat,i solidaritat dels habitants d'aquestes valls i muntanyes

El Concili de Trent va modificar substancialment la organització eclesial, s’obligava a bisbes i rectors a viure allà on exercien el seu càrrec; això va comportar que l’any 1642, s’iniciés la construcció de la rectoria de l'església de Sant Climent; amb el temps rebrà el nom de Rectoria de la Selva. Al mateix temps s’esperonava la religiositat popular, i aquí com per arreu hi hagué una eclosió de petites esglésies, ermites i capelles.

La Rectoria va esdevenir en un equipament col•lectiu de cabdal importància quan a la cohesió social, de fet era gairebé la casa del poble. A l'església s'hi va fer una sala on se celebraven les reunions de les confraries i de bona part d'altres associacions municipals.

A finals del segle XX, la Rectoria de la Selva va esdevenir una casa de colònies. En concret, el 1979, l’ aleshores vicari de la Parròquia de Sant Cristòfor de Terrassa, Josep Maria Font, va redescobrir aquest indret. El 1998, aquesta casa de colònies es converteix en alberg reconegut dins la Xarxa Nacional d'Albergs Socials de Catalunya. La gestió continua a càrrec de la Fundació Torre del Palau, amb seu a Terrassa.

SANTA MARIA DE COVET. ISONA I CONCA DELLA. EL PALLARS JUSSÀ. CATALUNYA

Rebia del Jose Antonio Uriz Rodríguez un seguit d’imatges de l'església parroquial de Santa Maria de Covet.

La seva portada esculpida ja va ser objecte de l’atenció l’any 1.920 del Josep Salvany i Blanch, era i és sens dubte una de les més originals del romànic a Catalunya. Les obres de restauració si comparem les imatges d’abans i d’ara, sembla que únicament s’han limitat a retirar els elements afegits. Fou declarada monument nacional el 1921.

Al timpà dos àngels sostenen una màndorla que emmarca el Crist en majestat, acompanyat pels símbols de sant Mateu i sant Joan.

La porta és formada per arquivoltes en degradació, que descansen sobre dues columnes amb capitell per banda, i esculpides. En un costat s'agrupen les figures de la marededéu, sant Josep i Jesús, a la dovella central hi ha la representació del pecat original.

Cal destacar també la decoració de ferro forjat dels batents de la porta, en què es repeteix un motiu geomètric a base de volutes.

Joaquín Yarza en remarca la influència dels tallers tolosans i proposa una datació entre el 1150 i el 1160. En les arquivoltes esculpides i al timpà es desenvolupa un programa iconogràfic de caiguda i redempció, imatges de l'Antic Testament i del Nou.

L’església de Covet és coneguda des del 1107, data en que figura com a beneficiària d’una donació. Paral•lelament, hom sap que a l’església del proper castell de Llordà hi havia una comunitat de canonges, vinculada a la col•legiata de Sant Pere d’Àger. Aquella comunitat es va traslladar al voltant de l’any 1092 a Covet, moment en el que s’hauria començat a aixecar l’església actual, desvinculant-se d’Àger i quedant sota la tutela del bisbe d’Urgell. L’any 1315 l’activitat monàstica ja havia desaparegut, i Santa Maria figura únicament com a parròquia.

Té planta de creu llatina, d'una nau i tres absis semicirculars que s'obren en el transsepte. La nau és coberta per una volta de canó apuntada dividida en tres trams per dos arcs torals que descansen sobre columnes adossades amb capitells esculpits. En el mur septentrional, rebaixat mitjançant tres arquivoltes, s'obren dues petites portes que donen accés al campanar i a l'exterior. Al mur de migdia hi ha una columna adossada que correspondria a un nou arc toral, però que queda morta a nivell de la línia d'impostes. Cal destacar la galeria interior, oberta en el gruix del mur de ponent, sobre l'entrada, i que és formada per quatre arcs de mig punt sobre columnes. En aquesta galeria s'obre una gran rosassa a l'exterior, formada per arcuacions i columnetes radials. La decoració exterior és pràcticament nul•la a excepció de la portada principal, que forma un cos avançat coronat per una cornisa plana sobre mènsules.

Procedent de l'església es conserven diverses peces: al Museu Nacional d'Art de Catalunya hi ha una talla romànica de la Mare de Déu, i al Museu Episcopal de Vic es guarda un encenser de bronze decorat amb unes incisions.

Isona, l'antiga ciutat d'Aeso, llatinització del nom indígena Eso, tingué una destacada importància a l'època romana, hom pensa que a un major nivell que el poblat ibèric de Arse-Durgui o Arse D'Urgui, que es trobava sobre el turó de Castellciutat , llavors anomenada Puiolo Urgelli. Les raons que van fer decidir que fos Orgellia i no Isona la seu del Bisbat, no han estat – des de la nostra personal estimació - històricament explicades.

SANT PERE DE MADRONA. BERGUEDÀ CENTRE

la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, anaven en aquesta ocasió a un dels llocs més emblemàtics del Berguedà.

Si veniu de Barcelona, sobretot de nit, veureu lluir damunt la ciutat de Berga, a la serra de Queralt, en primer lloc, i més il•luminat el santuari Marià, i a seva la dreta , solitària damunt d’un penyal calcari que domina l’anomenat Pas Estret, el punt de llum que assenyala la presència de la senzilla església de Sant Pere de Madrona.

Seguint la carretera que puja al santuari de Queralt en el PK. 2,3 enmig d’un revolt molt pronunciat és troba el cartell que indica l’inici de la pista per arribar-hi , cosa que fèiem un cop deixàvem aparcat el cotxe,.

El camí fa pujada, però al cap de poca estona de caminar- trobavem escales de pedra i també bancs - ens deixava davant l’esplanada propera a l’esglesiola.

El lloc es esmentat com a castell per primera vegada l’any 980 (in castri Madronae) en una donació del comte de Cerdanya Oliba Cabreta i la seva muller al monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Era depenen del bisbat d’Urgell.

La primera referència documental de l’ecclesiam Santi Petri quae est fundata in Castro Matronae data del 13 de juliol de l’any 843, quan el vescomte Deilanus va vendre a l’església un alou situat a prop del castell de l’Estret.

L’església apareix documentada l’any 1060 en el testament de Ramon “Deurasen” on deixa a Sant Pere una quantitat de diners per pagar l’il•luminar l’església. Signen el document testamentari el vescomte del Berguedà Dalmau, la seva muller Arsèn i el seu fill Bernat Dalmau.

L’any 1183 Ramon de Madrona feia constar en les clàusules del seu testament que volia ser enterrat a l’església de Sant Pere i deixa a l’església el mas de Vilaformiu. Signa el testament, com a testimoni el trobador Guillem de Berguedà, senyor del testador.

Administrativament, es mantingué com a parròquia independent fins el 21 de novembre de 1633, en que un decret del Papa Urbà VIII establia que passés a ésser regentada per la comunitat de preveres de la parròquia de Berga, donada la dificultat de mantenir el culte regularment. Així va ser fins la creació del bisbat de Solsona l’any 1593.

Va mantenir la qualitat de parròquia fins al segle XIX, època en la qual passà a dependre de Sant Bartomeu de la Valldan, que havia estat sufragània seva.

Fou profanada l’any 1873 i malmesa durant la Guerra Civil del 1936-39.

L’any 1943 fou empresa la tasca de la seva restauració. Un parell d’anys més tard ja netejada i amb un altar nou hi fou entronitzada una imatge de Sant Pere, tallada per Jaume Pujals.

El temple està format per una nau coberta amb volta de pedra de canó apuntat, encapçalada a llevant per un absis semicircular –que s’alça sobre una base quadrangular- cobert amb volta de quart d’esfera. La unió entre la nau i el absis es realitza a través d’un arc triomfal de mig punt que no es manifesta volumètricament a l’exterior.

La porta, en forma d’arc de mig punt, s’obre a migdia, on es crea una plataforma a la manera d’atri, que es un esplèndid mirador de la ciutat de Berga i del Berguedà jussà.

Adossat a la façana oest del temple existeix una necròpolis externa.

Durant la intervenció arqueològica prèvia a la restauració de l’any 2007, va ser trobades seixanta quatre tombes a l’interior de l’església, totes han pogut ser documentades i corresponen al període dels anys 1671 al 1731.

Durant el segle XXI, s’han anat fent treballs de reparació, manteniment, i és l’any 2004 quan l’Ajuntament de Berga demana al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació una intervenció a fons. Aquesta va iniciar una intervenció integral,que és la més important feta fins ara i que va acabar el 2011.

En les darreres excavacions s’ha determinat que part dels seus murs pertanyen a l’antic castell de Madrona esmentat documentalment des del segle IX, però amb una antiguitat que possiblement es remunta al segle VII. L’excavació arqueològica de l’interior del temple ha permès desvetllar la identitat del castrum d’època visigòtica.

Els Amics del Romànic del Berguedà tenen un lligam molt especial amb aquesta església. L’any 1989 van plantejar la necessitat de reconstruir el campanar d’espadanya, i aprofitant la festa anyal, van fer una pujada simbòlica de materials, un any més tard l’obra era realitat. L’estiu de l’any 1995 es va substituir l’antiga porta d’entrada, atès el seu mal estat ; la nova va ser pujada fins a l’església amb l’esforç d’una bona colla de socis de l’entitat. Aquest darrer any 2011 les tasques d’aquesta Associació han estat l’acondicionament de l’escomesa elèctrica i l’ il•luminació interior de l’església

En la actualitat s’hi celebra missa el dia de Sant Pere, i també es fa un aplec el diumenge més proper, on es canten els goigs del Sant, i les ‘priores’ reparteixen unes coques en forma de clau als assistents.

L’ajuntament de Berga i els Amics del Romànic demanaran la declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional per a Sant Pere de Madrona.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

MARE DE DÉU DE SANT JOAN DELS BALBS. LES PRESES. LA GARROTXA

l’Enric Sànchez-Cid, em fa arribar una nova crònica ‘mariana’ en aquesta ocasió de la Mare de Déu que es venerava a l’església de Sant Joan dels Balbs, al terme de Les Preses, ho acompanya en aquesta ocasió d’una imatge de la Vergé, com en ell és costum, d’un plànol aixecat a mà, per facilitar-ne la localització, i d’un dibuix magnífic d’aquesta esglesiola.

Poc després de sortir d’Olot per la carretera 153 en direcció sud, a uns sis km. s’arriba a Les Preses, d’on surt per l’esquerra la pista que mena a l’ermita de Sant Joan dels Balbs.

Quan la topònim del llatí balbu, ‘que balbuceja’, podria fer referència a que aquest era un indret poc acollidor. Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans . Balb/a 1. Que ha perdut la sensibilitat per efecte del fred molt intens

L’església de Sant Joan dels Balbs és un edifici d’origen romànic, modificat amb el pas del temps. Era d’una sola nau amb un absis semicircular a llevant. Coberta amb volta de canó apuntada i arc triomfal de mig punt. A ponent hi ha la portalada, adovellada, un ull de bou i el campanar d’espadanya per a dues campanes. Carreus de mida regular i ben tallats.

Fins el 977 no apareix esmentada la capella, quan té lloc les donacions del Comte-Bisbe Miró de Besalú a favor de la canònica Agustiniana de Santa Maria de Besalú. Anys més tard, segle XI, fou compartida la jurisdicció senyorial entre els priors de Besalú i els vescomtes de Bas.

L’església ca perdre la categoria de parròquia al 1609 i queda com a sufragània de la Mare de Déu de la Pinya.

Pels efectes dels terratrèmols del segle XV es va reedificar, reduint el diàmetre de l’absis, que actualment es veu (exterior) que s’aixeca sobre les restes de l’anterior més ampla.
En el segle XVIII s’adossaren unes capelles laterals, la sagristia i un porxo que aixopluga una pica baptismal.

La imatge de la Mare de Déu i de l’Infant va desaparèixer l’any 1936. La Mare de Déu, assentada en un senzill tron escambell, tenia un cànon de cinc caps. Si bé en la fotografia obtinguda [1] la Mare i el Fill porten corona, aquestes eren posteriors a la talla. En la original, duia un vel que li arribava a mitja espatlla, deixant veure part de la cabellera que li queia per cada costat de la galta. Cara oval amb faccions delicades i lluny del hieratisme que presenten altres marededéus d’aquest segle. El mantell li cobria els braços i arribava a mitja cama: tot ell amb un bordò treballat i a nivell dels braços s’hi veuen plecs arrodonits i paral•lels. El vestit-túnica de coll rodó i amb el mateix bordó, cenyia la cintura i arribava fins els peus, obrint-se en el vora baix dues obertures en V invertides per on apareixien les puntes del calçat. Li faltava la mà dreta i amb l’esquerra sostenia al fill a nivell del llibre que Ell tenia sobre la mà.

L’Infant era assegut sobre la cama esquerra de la Mare. Cabell curt. Vestia una túnica de coll rodó amb un bordó casi esborrat, cenyit a la cintura i amb plecs curvilínics entre els genolls: arribava fins els peus, que es veien nus. Per sobre l’espatlla esquerra li queia la toga. Amb la mà dreta , que no és veu clarament, deuria beneir i amb l’esquerra sosté un llibre ajudat per la mà de la Mare.

[1] Noguera i Massa, Antoni: Marededéus romàniques gironines. Artestudi Edicions. BCN. 1977