SANT MARTÍ DE MONTCLAR. EL BERGUEDÀ JUSSÀ.

Veníem des del trencall de la carretera que comunica Casserres amb l’Espunyola, el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés; l’absis de l’església de Sant Martí de Montclar se’ns feia visible des de lluny, i era l’anticipi d’un mati esplèndid.

El lloc de Montclar està format per un petit nombre de cases que conformen una plaça, en una de les cantonades hi ha el cementiri, l’església i l’edifici de la Rectoria.

Sant Martí apareix documentada a l’any 1117, en que és esmentada com parròquia, depenen eclesiàsticament de la jurisdicció del Bisbat d’Urgell; hom pensa que n’era sufragània aleshores l’església de la Santa Creu, situada a l’altre costat del barranc.

L’any 1193 Bernat de Talamanca i els seus familiars juntament amb Ermessenda de Sala i els seus sol•licitaren a l’orde militar del temple, la guàrdia i custòdia de les parròquies de Santa Maria de Merlès i de Sant Martí de Montclar, parròquies properes als dominis del templers al Berguedà, centrats a la comanda del castell i església de Puig-reig.

L’església de Sant Martí va veure confirmada la seva categoria com a parròquia en la visita al deganat del Berguedà, de l’any 1312.

Consta d’una nau de mides no gaire grosses, rematada al costat de llevant per un absis esvelt i força gros.

L’absis forma una massa molt voluminosa i sorprèn el despullament dels seus murs, completament llisos i mancats d’ornamentació. Al seu centre i donant a llevant hi ha una finestra molt senzilla de doble esqueixada, coberta amb un arc de mig punt. És l’únic element que trenca la monòtona uniformitat 40 del mur. Aquest mur absidal fou sobreaixecat en època posterior fins atènyer el nivell de la teulada de la nau.

Al mur de migjorn hi ha oberta la porta d’entrada.

Al costat de ponent el mur, molt gruixut, és rematat per un campanar d’espadanya amb dues àmplies obertures. Posteriorment el campanar fou transformat en una torre coberta amb una teulada de quatre vessants que exercí possiblement la doble funció de guaita i bada, i eventualment la de comunidor.

També al mur de ponent hi ha oberta una finestra molt semblant a la de l’absis, bé que més grossa.

L’aparell de l’edifici ha esta fet amb uns blocs de pedra grossos, quadrats, polits i disposats a trencajunt. És ben ordenat, tot i que presenta un aspecte força auster.

Segueix l’estructura romànica, bé que al segle XVII li fou transformat el creuer i la porta d’entrada del costat de migjorn.

L’església de Sant Martí de Montclar , un edifici del segle XII originàriament, va ser restaurat no fa gaires anys pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. El ‘preciosisme’ és una de les característiques de les ‘ falses romàniques’ que des de la seva posició al capdavant del Servei de Conservació de Monuments, va generalitzar l’arquitecte Camil Pallàs Arissa :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/03/les-falses-romaniques-del-camil-pallas.html

Alguna dada essencial en relació al titular de la parròquia :

Sant Martí era molt venerat per les tropes franques que van participar en l’anomenada reconquesta del territori català a les forces musulmanes; el sant soldat gal•lès fou un dels tingué major devoció durant l’època carolíngia. Els exèrcits francs solien erigir una capelleta a san Martí per tots els cims que conquerien, en agraïment al sant per l’ajut que els enviava des del cel, a la mercè del qual atribuïen llurs victòries. Aquest costum explica la gran devoció de què era objecte sant Martí per tota la Catalunya vella i que fos el sant que havia comptat amb més nombre d’ermites dedicades, com també que fos el patró d’un major nombre de poblacions.

Us deixo un enllaç d’obligada visió :

http://www.montclar.cat/recursos-compartits/arxius/miscelania-de-montclar/3.1%20Nucli%20urba.pdf

Que  Sant Martí i   Sant Antoni de la  Sitja,  elevi a l’Altíssim la pregaria dels  , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

EL SAGRAT COR DE MIRALLES. CASTELLVI DE ROSANES

Volíem l’Antoni Calvo Uribe, i l’Antonio Mora Vergés, visitar l’església monumental de nau única del que fou convent augustinià de Santa Maria de Miralles; no en trobàvem a la pàgina del Bisbat de Sant Feliu cap informació, pensem que el temple podia estar dedicat al Sagrat Cor.



Ens explicaven que actualment és de PROPIETAT PRIVADA, i en conseqüència no ens permetien accedir-hi.

Hem fet arribar una petició a l’ajuntament per poder visitar-ho, i/o, alternativament que treguin de la pàgina web del Municipi, aquesta informació.

Alguna dada relativa a la història d’aquest lloc inaccessible :

Bertran Nicolau, mercader barceloní, va ser el fundador de la Casa de Déu o convent augustinià de Santa Maria de Miralles. Nicolau havia escollit dues frases del convent de Sant Agustí de Barcelona, Joan Casany i Francesc Corones, per a realitzar la fundació, emplaçada originàriament a Sant Pere de la Gornal. El 1414 aquests dos frares adquiriren de Guillem Codorniu de Gelida la quadra i castell de Miralles i la convertien en convent. L'anagrama del fundador, Bernat Nicolau, apareix repetidament a les pintures de la capella i els seus enteicinats, aixó com als entexinats de les sales gòtiques del primer i segon pis.

A la mort del primer prior del convent de Miralles, Joan Casany (1424), el convent de Sant Agustí de Barcelona va intentar apoderar-se dels béns de la fundació de Nicolau i la dissolució del convent de Miralles. El ple va durar fins el 1435, quan el papa Climent VIII, a qui havia apel•lat la comunitat de Miralles, va dictaminar en contra de la dita dissolució i va manar que fossin restituïts a la comunitat de frares agustinians de Miralles els seus béns.

El 1774 els frares augustinians de Miralles van bastir de nova planta, al costat de l'antic recinte, una església monumental de nau única, que també s'ha conservat. Es cobreix amb volta de llunetes i té capelles laterals entre els contraforts, els altars de les quals, com l'altar major, reberen decoració mural en imitació de retaules, d'un barroc popular.

Si teniu més informació, i/o coneixeu la forma d’accedir a l’Església, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’e.mail coneixercatalunya@gmail.com

SANTUARI DE LA MARE DE DEU DELS TORRENTS. L’ESPUNYOLA. EL BERGUEDÀ

Anàvem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, seguint la petjada del Josep Salvany, que l’any 1.925, recollia una imatge magnifica d’aquesta església – avui quasi oblidada - que fou Santuari de la Mare de Déu dels Torrents.

Aleshores era ja un edifici modern depenent de la parròquia de Correà. A la façana llueix la data 1.884

La tradició oral parla d’una esglesiola romànica que al segle XII i XIII era servida per una comunitat de clergues i llecs desdonats [ pensem que vol dir donats * ]

(*) Rebien aquesta denominació i també més tard la d'oblates, les persones que sense el lligam dels vots religiosos, es donaven a si mateixos, amb els seus bens en possessió a un monestir. També s'anomenaven així en el dret català, les persones que s'acollien a una casa i/o família amb el dret de viure-hi i d'ésser-hi mantingut i atès com de família, aportant-hi en canvi els seus bens presents i futurs. Actualment aquesta figura jurídica encara vigent, s’aplica en algun dels nostres Monestirs.

El Santuari de la Mare de Déu dels Torrents, apareix esmentat com a parròquia l’any 1312 en la visita pastoral, al deganat de la Vall de Lord.

Al segle XVIII el santuari consta com a sufragània de Sant Sadurní del Cint.

Hom pensa que la fil•loxera, i la seva terrible conseqüència que va ser fi del comerç amb Amèrica, comportaran l’abandonament de la contrada, per una bona part de la feligresia , i el subsegüent tancament, abandó i oblit d’aquesta Santuari.

La tallar romànica de la MARE DE DÉU de gran bellesa i única en el seu estil, es troba a l’Església de Sant Martí de Correà; esperem que com en altres llocs de Catalunya, tinguin força per oposar-se al seu espoli en nom de la seguretat.

El Santuari – al que s’accedeix per una pista de terra - es troba al sector sud-oest del terme municipal de l’Espunyola.

El Berguedà necessita amb urgència que s’elabori un cens del patrimoni històric i cultural, i que se’n faci alhora que una acurada conservació, un actiu turístic. Al món hi ha moltes persones que pagarien per poder veure ‘in situ’, aquestes meravelles.

SANT PERE MÀRTIR. TERME DE MONISTROL DE CALDERS . MOIANÈS. BAGES

Monistrol es va separar de Calders en virtut d’una llei del Parlament de Catalunya de data 5 de juliol de 1.934. Fins aleshores hi havia un únic terme, en el que s’havia aixecat la petita capella, gairebé oratori de Sant Pere Màrtir, erigida a la fi del segle XVIII.







Quina raó explica que els calderins alcessin aquesta esglesiola damunt del Pla de la Llandriga, al caire de l’altiplà de Mussarra, al començament de la Serra de les Abrines ?

Els Goigs de Sant Pere Màrtir ho expliquen palesament :
Quan amenassen els cels
Trons, llamps, pedra i tempestats,
Invocant-vos els fidels,
Prompte es veuen deslliurats.



Malgrat que res en el paisatge d’avui ens ho recordi, en aquestes terres la vinya i les oliveres foren força abundants dins del terme, i es té notícia que el 1782 s'hi feien 1 500 càrregues de vi i unes 300 d'oli.

Sant Pere Màrtir, fou edificada a les envistes de Monistrol, fa més de 200 anys, per tal d’impedir el pas de les tempestes de pedra i granit, que acostumàvem a malmetre la verema.

Sobta per als qui ho desconeixen – que son legió - , el passat vitivinícola d’aquest poble, com el conreu generalitzat de la vinya per les terres del Bages, que li va atorgar fins a l’arribada de la fil•loxera, la qualificació de zona de major producció de Catalunya.



Tot al voltant d’aquesta capella s’ha transformat – no sempre per a millor -; només Sant Pere Màrtir, vetlla des d’aquestes alçades, ara, com ho ha fet d’ençà que li aixecaven aquest minúscul edifici a darreries del segle XVIII.

ELS SANTS METGES DEL TOSSALET DE CASTELLSERÀ. L’ESPUNYOLA. EL BERGUEDÀ.

Anàvem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, fins l’església d'estil neoclàssic, bastida amb murs de pedres irregulars en mides i formes, i grans cantoneres ben escairades i polides dels Sants Metges de l’Espunyola.



L'església està situada sobre un tossal rocós a la zona central del municipi, no gaire allunyada de la carretera de Berga a Solsona i Cardona.



La portalada d'accés, situada a la façana principal (sud-oest), és, és flanquejada per falses pilastres de línies rectes i força senzilles, sobre la llinda hi ha un fris de pedra llis, i es clou amb un frontó amb acabat arrodonit i a dins, al centre, una petita fornícula. Sobre de la portalada hi ha un òcul també amb contorn de pedra.
És un edifici d'una sola nau orientada nord-est a sud-oest, el cor als peus (extrem sud), i al costat de ponent una capella, l'accés al cor i al campanar que és situat a l'angle sud-oest; al costat de llevant hi ha una altra capella i la sagristia amb accés directe des de l'altar.



Ens expliquen – el temple està tancat com és malauradament costum en aquests temps - que l'ingrés al presbiteri és a partir d'uns graons i un cancell de separació amb una barana metàl•lica, i està presidit per una imatge de Sants Metges.

La nau és coberta amb volta de canó amb llunetes tot formant trams separats per arcs faixons, que per sota tenen pilastres amb capitells decorats amb motius florals; a la part superior dels murs laterals, en el punt d'inici de la volta hi ha una motllura decorativa. També hi ha elements decoratius en els arcs faixons i el centre de cada tram de volta. L'interior és arrebossat i pintat sense elements decoratius, tant sols diferenciant amb color daurat alguns relleus. El cor és suportat en arcs carpanells. El campanar és de planta quadrangular, i a la part superior una obertura en cada costat, en una de les quals hi ha una campana; l'accés és a través d'una escala de cargol feta amb maó massís.

L'actual església de Sants Metges és obra de l'últim terç del segle XIX. L'antiga església de Sants Metges es trobava dins la zona de Castellserà; les runes es troben per sobre de la masia de Can Cots, dalt d'un petit turonet on s'observen les restes d'alguns murs; inicialment tenia l'advocació de Sant Nicolau i Sant Cebrià de Castellserà (també es creu que es podria correspondre amb l'antic monestir de Sant Salvador de la Mata).

La primera notícia de Sants Metges la trobem en un document del 1513, en concret el testament de Francesc Calvet del Mas Calvet o Coromines (al lloc de l'actual Casanova de Cal Pauet), en aquest document es fa una deixa d'un sou a les esglésies de Sant Serni del Cint, Santa Maria dels Torrents, Santa Margarida del Mercadal, i Sant Cebrià de Castellserà, tot demanant ser enterrat en aquesta darrera. Tal i com ens relata Mn. R. Viladés (VILADÉS,2007:37-39) a partir de les Actes de les visites Pastorals dels segles XVII i XVIII, l'església era anomenada tant com Sant Nicolau i Sant Cebrià com a Sants Metges, sembla que el canvi d'advocació es degué produir per interès dels feligresos.

En les actes del 1673 el visitador demana els comptes de les esglésies del Cint, els Torrents, i Sants Metges que sembla que de feia anys que no constaven les almoines recollides. El 1695 es torna a reclamar el deute i se'ls dóna un termini de pagament sota pena de 10 lliures. En aquestes actes es fa notar el mal estat de l'església de Sants Metges i s'avisa als feligresos que cal arreglar-la o fer-ne una de nova. Des de la primera vegada que es demana al 1676, en que s'esmenta en concret que cal començar arreglant el campanar, i al llarg de 200 anys continua quedant constància per escrit de que cal fer les obres amb urgència (es dóna l'ordre l'any 1695, el 1758, el 1781 ho ordena el mateix bisbe de Solsona, tot demanant que presentin un plànol de l'estat actual i si la volen engrandir, i que no consentirà cap disbarat, i 1812). Al 1812 el visitador avisa que l'església amenaça ruïna i del greu perill de danyar els assistents i mana al rector que es faci l'obra o es suspendran els oficis.

Viladés també esmenta un document redactat pel rector del Cint als anys 60 del segle XIX en que s'explica tot el procés i en el que queda palès que si no s'ha arreglat o construït una nova església és per desavinences entre els veïns. Arran d'una nova reunió també el 1812 s'acorda definitivament construir una nova església en un indret més adient, en concret al tossalet de Castellserà, el lloc on actualment s'aixeca l'església. Encara però, succeiran noves desavinences, ja que no és fins el 1866 que el Bisbe de Solsona donà el permís per construir l'església; finalment és el Dr. Ramon Pallerola, substitut del Vicari Capitular que dóna el permís corresponent per edificar la nova església al lloc escollit.

Segons Mn. Anselm Coll (COLL, 2007:12) abans de l'esclat de la guerra civil l'església tenia tres altars, el major era de fusta i daurat, tenia les imatges de la Puríssima al centre i de mida natural, als costats les de Sant Cosme i Sant Damià, i al capdamunt de l'altar la de Santa Rita. Al creuer, a la dreta hi havia un antic retaule gòtic, amb els sants metges i passos de la serva vida, segurament provinent de l'antiga església. A l'esquerra del creuer l'altar de Sant Josep, pagat per Mn. Anton Ferrer i que encara s'havia de daurar. En el decurs dels esdeveniments de la guerra van cremar-ho.

A l'església parroquial de Sant Climent de l'Espunyola s'hi conserva una talla de fusta policromanda d'uns Sants Metges, Cosme i Damià, d'època barroca, provinent sembla de l'antiga església de Sants Metges.

La història – en aquest cas – trenca amb la imatge bucòlica que recollim d’aquest indret.

SANTA MARIA DE CLARET DE LA SEGARRA. CATALUNYA

Anavem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés a Claret de la Segarra, que pertany avui al municipi de Torà.

El lloc fou poblat des dels primers temps de l’anomenada reconquesta d'aquest sector, i ja el 1026 és esmentat el castell de Claret, on s'establí una família que portà aquest cognom; el 1139 Bernat de Claret donà la meitat del castell i dels seus homes, i el terme a l'Església de Solsona. Un fill seu es casà amb Ermessenda, filla d'Arnau de Cardona. Aquesta família contribuí a la reconquesta de la Segarra i de l'Urgell; hom en troba alguns membres al segle XIII a Granyena i a altres llocs. Al principi del segle XVI eren senyors de Claret, Cellers i Figuerola.

L’església dedicada a la Verge és d’origen romànic, del segle XII, amb planta rectangular, d'una sola nau i amb coberta de volta de canó lleugerament apuntada i culmina a l'est amb l'absis.



A la façana nord, hi ha l'entrada, amb arc adovellat de mig punt. A l'esquerra de l'entrada, hi ha un llarg banc de pedra. En aquesta façana a la part superior i veiem quatre obertures amb barana de fusta (construcció posterior).

La façana sud es troba adjunta amb Cal Fustegueres.



Al mur oest hi ha un contrafort i un ull de bou, i culmina la façana el campanar de cadira molt refet els segles XVII i XVIII, amb una cornisa i frontó on hi ha una petita obertura de mig punt.



A la façana est hi ha l'absis semicircular on hi ha una finestra d'una sola esqueixada.

No podíem accedir a l’interior del que ens expliquen el següent :

-Un arc preabsidal obre la nau.

-Hi ha dues capelles a cada lateral.

-Incrustada en un mur hi ha una làpida funerària del segle XIII amb inscripcions llatines dedicades a un infant.

-És arrebossat i està pintat de blau, no ens estranya ja que en moltes cultures és el color més protector, actualment a l’Orient Mig, les portes pintades de blau protegeixen dels esperits malignes.

No la trobem esmentada com a lloc de culte dins la Parròquia de Torà, ni de l’Arxiprestat de la Segarra.

Els àrabs van lluitar per mantenir aquesta terra, que els ‘bons cristians’ han abandonat a la seva dissort.

Demanem a Santa Maria de Claret, que presenti davant el seu fill la nostra pregaria ; Senyor, allibera el teu poble.

L’ OBLIDAT SANT MIQUEL DE VILANDENY. NAVÈS. EL SOLSONÈS

Ens expliquen que Sant Miquel de Vilandeny –històricament antiga parròquia i quadra de Vilandeny - no és actualment un lloc de culte regular, que depèn però de la parròquia de Gargallà, situada a 1’5 quilometres, dins el municipi de Montmajor, al Berguedà jussà.

Des dels filats metàl•lics recollíem imatges de Can Franch de Vilandeny , família que administrà durant moltes generacions les possessions que Ripoll tenia al veí terme de Sorba. L’escut de la façana presenta una mà estesa on s’hi diposita una moneda (un franc) que explicaria l’origen del cognom; veiem en el programa de festes de l’any 2010 que el tenen com autèntic a Cardona. No es correspon amb l’escut dels Franch de Catalunya segons :
http://www.armoria.info/libro_de_armoria/FRANCH,+Micer.html



Ens consta malgrat les restauracions posteriors, l’origen romànic de l’església de Sant Miquel, Arcàngel protector contra les malvestats del maligne, i advocació tradicionalment associada als llocs de pas. Retratàvem l’absis i la façana del petit fossar; sens fa visible el cognom Boixadera just al darrera del portal.



Els Franch s’establiran a Cardona , aquí la seva condició de Protectors de la Confraria de Nostra Senyora del Patrocini, i de totes les manifestacions relacionades amb el seu culte, els atorgarà un important rol històric.

Agraïm les observacions, i les informacions rebudes.

SANTA MARIA DEL CASTELL DE GÓSOL. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ. LLEIDA

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, el Joan Escoda Prats, el Joan Vilardell Illa i l’Antonio Mora Vergés, anàvem a visitar l’antiga Vila de Gósol, vegeu la corona del seus escut : http://es.wikipedia.org/wiki/Her%C3%A1ldica_municipal_de_L%C3%A9rida

feia pocs dies que també la Carmen Toledo Cañadas i el Tomàs Irigaray Lopez, havien estat en el mateix lloc, i un xic més de temps, l’any 1.919 el Josep Salvany, que retratava el turó de forma bucòlica



Em de donar una mirada als vells fogatjaments per entendre el perquè del títol de Vila ; en el 1370, tot hi haver sofert l'epidèmia de la Pesta Negra, la població (gosolans) figurava amb 56 focs, d'ençà però del segle XIV la població no progressà gaire (el fogatjament del 1553 donava 55 focs), i després de les pestes i els conflictes del segle XVII, Gósol experimentà un cert increment de població i arribà als 373 h, el segle XVIII aquest augment demogràfic es mantingué, ja que el 1787 la població era de 410 persones.

En el camí de pujada, just al límit de l’ermita del roser, son ha visibles les primeres ruïnes de l'antic castell de Gósol , que ens permeten veure l'estructura d'un típic poble de muntanya del segle XIII: els carrers, les cases i part de la muralla, que encara es conserva dreta..



La desolació és extrema, i pensem que possiblement té com a causa, el fet que un cop presa la decisió de baixar al pla, el turó va ser espoliar per aixecar els nous edificis.


Corprèn – fins pel que estem ‘ acostumats’ a veure ruïnes, l’estat de l’església que s’endevina de grans dimensions i que tenia una sola nau, curiosament orientada al NE i la façana al SE, sense absis i coberta amb volta de mig punt, molt austera; i el cementiri annex on resten algunes creus i un rètol de record.




Al costat de la nau , s'alça – refet per acontentar els turistes - un robust campanar de torre, de planta quadrada, que va exercir primer com torre defensiva del castell, per ser posteriorment campanar de l'església, i actualment un privilegiat lloc de guaita d’aquestes terres del Berguedà Sobirà.





El Tomàs recollirà una munió d’imatges d’aquest turó desolat.

La imatge romànica de la Mare de Déu, està actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya.



És una talla de fusta policromada que data del segle XII, i representa la Mare de Déu, asseguda en un tron i amb el fill a la falda.

Si es conserven els goigs a llaor d’aquesta advocació de la Mare de Déu, i els teniu i/o els trobeu, son pregats d’enviar-me’ls a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT MARTI DE CAPSEC. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Rebia una belles imatges de la que fou església parroquial de Sant Martí, del poble de Capsec , pertanyent avui al municipi de la Vall de Bianya (Garrotxa). Fins a començament del segle XX, quan el canvi dolar / pesseta estava 1 a 5 [ avui està tècnicament – gràcies a la nostra pertinença a l’euro- a 1/ 150 ] no va caldre ‘ retallar municipis’. Properament caldrà revisar aquesta crònica, perquè – ara toca – altra vegada bufen vents de ‘reducció democràtica’.

El rodal, inclosa l’església romànica de Sant Martí, fou possessió de Sant Pere de Camprodon.

La planta de l'església és d'una sola nau, amb volta de canó lleugerament apuntada. A la capçalera hi ha un absis semicircular, amb una finestra central.

És destacable una petita àbsida, a la banda nord, que sembla que correspon a l'església anterior a l'actual. Al costat oposat hi ha la sagristia.

Els terratrèmols del segle XV causaren greus danys a l'edifici, que s'hagué de refer; particularment la seva alta torre del campanar, bastida sobre la façana de ponent i modificada en èpoques posteriors.

De l'església de Sant Martí de Capsec, es diu amb raó que és un dels edificis romànics més bonics del segle XII, i hores d’ara un dels millors atractius del municipi de la Vall de Bianya.

Ens crida l’atenció el que a primera vista sembla un comunidor, reconvertit ara en fossar. Viure per veure !

L'any 1994 s'efectuà una restauració que va permetre la supressió, a l'interior del temple, d'una sèrie d'afegitons que amagaven els murs originals. La porta d'entrada és al costat de migdia. La pica baptismal d'immersió, decorada de manera senzilla, és molt interessant.

TORRE D'ARDÈVOL. EL SOLSONÈS

Tornàvem de Torà, encara avui en terres de la Comarca de la Segarra, que ha demanat formalment abandonar per integrar-se a la comarca del Solsonès.

Ens havia costat Déu i ajuda, localitzar l’antiga carretera que uneix Torà i Ardèvol, perquè algú va decidir fer desaparèixer els rètols indicadors.

Desconeixem si és un acte vandàlic de caràcter particular, o d’inspiració pública. En qualsevol cas, volem deixar-ne constància per eterna vergonya d’uns i altres.

Tenia una certa pressa perquè passava força estona de les 18,00 hores, i hem calia, si o si, arribar a Castellar del Vallès,a la comarca del Vallès Occidental, ara del Bisbat d’Ègara.

M’aturava però, com no fer-ho davant la torre d'Ardèvol ?.



Fins la guerra civil es conservava revestida per una torre circular que s'esfondrà , aquella torre circular era posterior , potser del segle XII ; mentre la que jo retratava avui, de planta quadrangular, d'obra força rústega, probablement és del segle XI.

La torre que avui es conserva ha estat recentment consolidada i presenta una obertura d'arc de mig punt, lleugerament de ferradura i una obertura molt malmesa.

Sabem amb certesa que es tracta d’una torre de guaita del castell d'Ardèvol, que està documentat des del 1.027.

Dins al terme d'aquest castell hi posseïen terres el monestir de Santa Maria de Solsona i el capítol de la Seu d'Urgell.

A partir del segle XII apareix el cognom d'Ardèvol en els documents que tenen relació amb aquest castell, hom pensa – com era pràctica molt corrent - que en fossin aquesta família els castlans.

L'any 1314 el terme d'Ardèvol pertanyia ja a la família comtal de Cardona.

Retratava la torre sense aturar el motor del vehicle, i continuava via en direcció a Su, Cardona, Manresa, Terrassa, Sabadell, Castellar del Vallès, on a les 20,00 complia – com s’ha de fer – els meus compromisos.

SANT QUIRZE DE PEDRET. CERCS. EL BERGUEDA

Rebia la crònica de la sortida que portava al Tomàs Irigaray Lopez, fins a l’església de Sant Quirze de Pedret, l’edifici està reconegut com un dels millors exemplars preromànics de Catalunya, apareix documentada des del 983. Hom pensa que el temple devia ésser aixecat a l'època de la conquesta cristiana del país, i fou ampliat al segle X, amb absis laterals que tenen planta de ferradura i també arcs de ferradura en les seves obertures, típics de les construccions mossàrabs.

El seu presbiteri és carrat, i el conjunt de l'obra té planta basilical. En època romànica (segle XII) foren reforçats els murs originals per a poder cobrir amb volta la nau central, hom modificà una de les naus antigues i construí el portal nou amb arquivoltes sobre columnes.

De la nau sud només en resta un petit tram contigu a l'absidiola. La resta va ser substituït al segle XIII per un campanar de torre que va caure (probablement amb els terratrèmols del segle XV) i per un porxo que dona cobertura a la portada romànica original del segle XIII, formada per arquivoltes llises recolzades en línies d'imposta, flanquejades per capitells decorats i sostinguts per un fust estrigilat a l'oest i un altre de salomònic a l'est, tots dos assentats en bases. Es conserva al Museu d'Art de Catalunya la decoració pictòrica primitiva, amb temes d'un orant dins un cercle i un genet armat de casc i llança seguit d'un peó i un gos i un clergue barbut que sosté un llibre, que responen a l'època preromànica. I, al Museu Diocesà de Solsona la segona, romànica, amb la composició de les verges prudents i les verges folles i altres restes d'escenificació, d'una gran vivesa de color, que ha donat al seu autor – desconegut - el nom de Mestre de Pedret. 

 L’any 1959 el bisbat de Solsona la cedeix a la Diputació de Barcelona que n’encarrega la restauració a Camil Pallàs I Arissa; per als que ens estimem el romànic el resultat d’aquests treballs és força decebedor .

 http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/03/les-falses-romaniques-del-camil-pallas.html

 Al 1989 es fan noves intervencions emfatitzant també en aspectes d'interpretació, protecció i difusió. Així una part dels treballs son d'investigació arqueològica per millorar el coneixement de la seva història i ajudar a fixar criteris sobre la seva restauració.

 El criteri seguit respecte a la conservació d'elements posteriors ha estat respectar al màxim l'estructura de finals del segle XI.

MARE DE DÉU DELS ÀNGELS. CASTELLVI DE ROSANES.

Anàvem l’Antoni Calvo Uribe i l’Antonio Mora Vergés a Castellví de Rosanes, volíem veure i retratar la capella gòtica del convent de Miralles; segons ens explicaven les activitats que s’hi duen a terme per la Fundació Rosella, no ho fan possible, i altrament l’edifici és de titularitat privada. Ras i curt, no podíem fer les fotografies.

Ens arribàvem fins l’ara anomenada Capella dels Àngels, que fou fins l’any 1958 l’única església – i per tant temple parroquial- del poble de Castellví de Rosanes.



Hi ha documentada una església amb aquesta advocació des del 1204 que podem suposar romànica, i de la que únicament en resta la memòria.

A la baixa edat mitjana - segles XV i XVI - hi havia ermitans.

Com a conseqüència d’haver-nos situat en el bàndol equivocat a la Guerra de Successió Espanyola, l'exèrcit de Felip V, va manar destruir el Castell , i ja posats també l'església del castell que feia de parròquia. Els castellvinencs enlloc de posar-se pedres al fetge, van atorgar a la Mare de Déu dels Àngels la categoria de parroquial, que conservaria fins l’any l.958

La nova funció va fer necessari refer l’església, cosa que succeí l’any 1.740 segons figura inscrit a la llinda de la porta, més tard, l’any 1.858 s’afegiria el cimbori.



El Retaule de Francesc Espill, datat l’any 1.694, havia superat els estralls de la Guerra de Successió, però no va poder amb el foc infernal de 1.936.

Avui, més enllà de les ‘bones paraules’ que hom troba a la pàgina de l’Ajuntament, ens expliquen que únicament s’hi fa culte un cop a l’any, en la diada de la Mare de Déu. No manté ni la funció de capella del cementiri annex.



Retratàvem els rentadors, en els que avui neden tranquil•lament uns bonics peixos de colors.

ELS SARCÒFAGS DE CLARET DE SEGARRA TORA. CATALUNYA

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés per les terres de la Catalunya interior, amorosament designades com ‘ del Forat Negre’ ; volien arribar-nos fins al poble de Claret, dit Claret de Figuerola per una de les grans masies i antic terme del municipi, o també Claret dels Pagesos en oposició a Claret dels Cavallers del Bages, em sembla que Claret de Segarra és el topònim més ajustat. A Torà no hi ha a dia d’avui cap indicador de l’antiga carretera LV-3005, i donem gràcies al bon Déu per haver trobat un toranec que ens explicava per on havíem d’anar. La desastrosa situació econòmica, no és justificació suficient per enretirar les plaques informatives.

Claret es troba al SE del terme, al sector esquerre de la riera de Llanera, en un planell sota uns contraforts de la serra de Pinós, centrat per l'antiga església parroquial de Santa Maria.

Teníem un particular interès per veure i retratar els conjunt de tres sarcòfags o osseres medievals, localitzats en l'antic fossar de Claret, davant mateix de la capçalera de Santa Maria.



Els tres sarcòfags de pedra del país (sauló), consten de vas i tapa i mostren diferents nivells escultòrics. Segons A. Bach, aquests sarcòfags podien haver pertangut als senyors feudals de Claret ; un dels darrers fou Francisco Claret, Oliu de Oluja y de Meca, Señor de Claret, Sellés, Figarola, Vall de Gormau y de la Cardosa, Carlà de la villa de Mager, segle XVIII. [J. M. Madurel]



La primer ossera, la més petita de les tres, presenta una decoració a base de motius florals, inscrits en cercles. A l'exterior hi ha una orla que recorre els quatre costats, formada per tres línies de punts, en la cara principal, i una sola, en les laterals. La tapadora té forma de prisma irregular i presenta una decoració a base de creus en relleu i flors de vuit pètals. Aquesta ossera és la única que s'inscriu dins la tipologia pròpia del romànic, és a dir, abans de 1300.



La segona ossera, la més espectacular quant a dimensions, presenta en les cares principals, una decoració a base de tres escuts en relleu, de tipus triangular curvilini, amb el camper buit. La tapa, en forma de prisma triangular, també presenta els mateixos escuts. La seva factura, podria correspondre a una obra dels segles XIV o XV.



La tercera ossera presenta una decoració a base de creus llatines incises. La tapadora té la particularitat de ser plana i no mostra cap tipus de decoració. Tot i que per alguns elements, ens podria remetre a un origen romànic, resulta difícil determinar l'època en que va ser esculpida.

Originàriament les osseres es trobaven situades entre les pedres del mur de ponent del fossar, l’execució d’unes obres per millorar l’accés a la Plaça de l’Esglesia de Santa Maria , han modificat l'aparença del fossar i han obligat a canviar l'emplaçament de les osseres.

Actualment s’han incorporat unes escales per superar el desnivell elevat que suposava el fossar, s’ha arranjat el terra amb lloses planes i grava, i s’han col•locat els tres sarcòfags sobre uns podis, situats sota una coberta amb estructura de fusta i teula catalana a doble vessant, això alhora que permet donar-los una mínima salvaguarda de les inclemències del temps , els atorga un caràcter ‘monumental, i per damunt de tot facilita una millor visibilitat al conjunt.

Ens expliquen que a mitjans del segle XX existia encara una quarta ossera, que va ser venuda com una bona part del nostre patrimoni col•lectiu en circumstàncies poc clares; en un indret tant menut com Claret ens costa de creure que això es pugues fer en secret i/o d’amagat.

PEGUERA VA EXISTIR.

Lentament el vehicle circula per les terres del Berguedà Sobirà, s’apropa a Peguera ; el camí és ple de sotracs, per això avança poc a poc; primerament, enfonsa una roda davantera en un esvoranc i, abans que s’enfonsi la del darrere, entra la roda de l’altre costat en un altre forat. El conductor és sacsejat al ritme dels clots del senderó.



Supera la font del Coix i les ruïnes d’un casalot de gruixudes parets de pedra, per arreu, tant a un costat com a l’altre del viarany, hi ha restes de cases de pedra.



Som a la tardor, i malgrat ser una tarda de sol, fresqueja i anar amb un jersei no fa nosa. L’home fa baixar el vidre, mira i descansa els ulls en els diferents colors del fullatge dels arbres, que com si fos un quadre, veu en el pendent de les altes muntanyes, un esclat de verds, grocs i vermells.

A la fi, en arribar para l’automòbil , descendeix i observa les restes de les cases que l’envolten. Mira la casa de pedra del seu darrere, mig derruïda i amb pintades a les parets.



Guaitant on trepitja dona la volta a la construcció, i al costat del corral habilitat per guardar el bestiar, veu una petita creu i la més minsa de les ermites. Mai un sant tan important, havia tingut tan petit recinte. La finestra és oberta, mig protegida per un entramat de filferro gruixut, i tancada la porta; així mateix de ferro i pintada de negre. A dins s’endevina una imatge de Sant Miquel.



El poble deu el seu nom als forns on es cremava llenya per fer quitrà i pega. La pega servia per guarir els animals i potser també a les persones. La coneixien i la feien servir les trementinaires de Tuixén- La Vansa.

En Jan, aquest és el nom del nostre viatger, fa una ullada a les cases defensades pel faralló de pedra, que com l’esquena d’un drac sobresurt del sòl de la muntanya, i les protegeix del vent del nord.

Poques són. I la resta? ; en veu alta llegeix d’un llibre on porta anotats els noms de fins a vint-i-quatre cases, el vent , com els records, s’endu la veu que diu :

- A ca’l Agutzil, se l’estaquen amb un fil.
- A cal Bepus, se l’estaquen amb una veta.
- A la Cantina, es llepen la sardina.
- A les Clotes, porten soques.
- Als Cogolers, tenen les butxaques plenes de diners.
- A cal Coix, mengen amb una cullera de boix
. A cal Diana, mengen llana.
- A Ferrùs, mengen llana amb un fus.
- A cal Gordo, amb un marrà els abordo.
- Al Graell, ballen en l’escambell.
- A cal Gran, hi tenen un tall al davant.
- A cal Jan, hi balla el gegant.
- A cal Manel, a cavall de pèl a pèl.
- A cal Miquel, tenen pèl.
- - Al Molí, toquen el violí.
- De cal Parta, tothom se n’aparta.
- A cal Penjoret, mengen en un escambell.
- A cal Peron, hi toquen “el Cordeón”.
- Als Pisos, venen visos.
- A cal Pons, van a buscar aigua per les fonts.
- A cal Pubill, tenen un setrill.
- A Salomó, tenen por.
- A cal Sec, fan un mossec.
- A cal Telut, mengen merda en un embut.

Cerca de veure les restes del castell, situades a dalt del cim segons unes fotocòpies que porta; des de la seva ubicació però, no se’n veu cap resta.

Potser un altre dia, amb més temps i més equipat, hi tornaré- comenta amb desfici.

Remira els apunts que li parlen de castlans d’origen humil que es van fer tan rics i poderosos que van comprar i establir a Berga, malgrat que després en Berenguer, el nét, s’ho vengués tot a Joan de Berga o Bergüa. Repassa una llarga llista d’aliances, de casaments i de serveis als reis. Fins arribar a Maria Manuela de Peguera i de Pedrolo, baronessa de Rocafort de Queralt, darrera noble del llinatge, que va morí soltera i va deixar els seus béns a les religioses saleses de Barcelona..

Més no és això el que l’ha portat aquí, sinó el record d’una persona molt estimada, l’amiga i veïna de la seva àvia. Quan era un vailet passava moltes tardes a casa seva jugant amb la néta. I recorda que li deia:

Quan siguis gran i vagis al Berguedà, visita la població on vaig néixer.

Li parlava del seu germà, d’en Ramon Vila, que als dotze anys li va caure un llamp, quan recollia pèsols amb la seva mare. La mare va morir i ell va quedar marcat a la cara de per vida, li deien Caracremada. La lluita per viure, que els va fer marxar del poble a les noves indústries i a les mines. Li parlava de les injustícies; un marrec, noi o noia, de nou a catorze anys havia de treballar durant dotze hores diàries, per un sou de misèria, per poder ajudar a sobreviure a la família. La lluita d’en Ramon afegint-se a les protestes. Va atemptar contra les instal•lacions elèctriques i la maquinaria de les fàbriques. Fins que el van agafar i va anar a la presó. Quan va sortir va continuar manifestant-se.

També de l’estimació vers ella i els seus familiars, cada vegada que podia els venia a visitar a Berga.

I després més presó, la Guerra Civil, passar la frontera, la lluita contra el nazisme, els atacs als combois alemanys. Mai va permetre que s’afusellés a cap presoner, deia: “Un enemic vençut, ja no és enemic, i matar homes indefensos no és propi d’homes”. A la fi, a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. L’Estat francès volia recompensar al capità Raymond, que va ser el seu àlies de guerra, donant-li la màxima condecoració francesa, la “Legió d’Honor”, però no la va acceptar.

Per la seva desgràcia no es va saber deturar i malgrat que li oferissin un indult, no s’hi va voler acollir, tal com ho havia fet en Massana. No es va voler rendir al franquisme. L’anomenaven “L’home del bosc”, i comptava amb l’ajuda de moltes masies, sobretot a la zona de Prats de Lluçanès. Va morir en un parany, s’enfrontava contra dos-cents homes armats entre la Policia i la Guàrdia Civil, el set d’agost de mil nou-cents seixanta-tres. La noticia de la seva mort va recórrer les comarques del Bages i del Berguedà com el retruny d’un tro, la gent comentava: “En Maroto és mort! L’han matat les caderneres!”

Tornant al present, en Jan, veient les cases i les indústries enrunades i l’abandonament del poble es pregunta:

Aquest poble va existir?- a sí mateix es respon- Sí, va ser bressol d’una de les nissagues més importants de nobles del nostre país. Els nostres avantpassats van perdre la vida per defensar aquests llocs. Els que es van salvar van sofrir molts neguits i angoixes. També va ser una petita conca minera. Només resten unes pedres d’aquella realitat. On són els camps de pèsols i els de les trumfes blanques o negres? On són el forns que li van donar nom? Només hi resten les pastures.

Traient un full de la carpeta on desa les anotacions, comenta amb veu baixa.

Vaig a llegir per acomiadar-me, com si fos un parenostre, la cançó d’en Martí i la Clara- treta del llibre d’en Ramon Soler; i cantusseja:

Vull contar-vos una història
Que crec que us agradarà
De dos joves que s’estimen
Amb amor apassionat
Ai, donzella encisadora!
Ai, galant, gentil galant!
Ells prou voldrien casar-se,
Però els pares no volen pas
I decideixen fugir-ne
Sense explicacions donar.
Ai, donzella encisadora!
Ai, galant, gentil galant!
Tenen una contrasenya
Per poder-se retrobar.
La persona missatgera
només la repetirà.
Ai, donzella encisadora!
Ai, galant, gentil galant!
“Quan les llargues siguin curtes
quan les plenes siguin buides
el que és mort damunt del viu
i l’àliga dintre el niu
es farà el que vostè diu”
Ai, donzella encisadora!
Ai, galant, gentil galant!
La noia ja preparada
Enmig la nit fugirà
Per trobar l’amor que enyora
I poder-lo disfrutar.
Ai, donzella encisadora!
Ai, galant, gentil galant!

Acabant es guarda tots els papers a la cartera, puja al cotxe, l’engega i marxa endavant, cap als Rasos. La notícia de la venda de les restes del poble i els terrenys a un xeic àrab l’ha trasbalsat i l’ha volgut conèixer abans que ho canviessin.

Mentre condueix, el brunzir del vent en les fulles dels arbres, o potser brollant de la mateixa terra, fa que senti un murmuri de veus que arriba a les seves orelles i sent una cançó:

Ens vau ben trair,
Per això tanta
Sang vessada
Tant sofriment vam patir
Perquè ara per
Quatre monedes
Als qui vam combatir.
Els hi veneu
La nostra terra.


Recorda la forma àrab de referir-se a aquesta terra , qat´a al-gunya , Això vol dir ( la terra de les riqueses ), així es com ells definien el nostre país i algú i vol veure el antecedent del nom de CATALUNYA que per cert no se sap d'on prové, la teoria de la tribu dels Càtals, alguns dels lectors ja la sabeu, sembla però, tant poc solida com la d'aquest nom àrab. http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/09/exercici-de-bona-memria-ramon-vila.html

Contra el pensament popular més estes aquesta frase, qat´a al-gunya ens indica que els àrabs s’estimaven la nostra terra, potser més que alguns dels que no es treuen mai el seu nom de la boca, oi ?