CAPELLA DE SANTA DIGNA DE LLERONA. LES FRANQUESES DEL VALLÈS ORIENTAL

Demanava a la propietat del Mas Santa Digna que em permetessin accedir a la Capella per retratar-la, fins aquesta data, el permís no ha arribat.

Amb catalana puntualitat rebia les imatges sol•licitades a l’Arxiu Gavin del Monestir de les Avellanes, a la Comarca de la Noguera.

La descripció tècnica ens diu : Capella de planta rectangular amb absis, els seus orígens es remunten al segle XII, però va ser refeta al segle XVII i recentment ha estat objecte d’una restauració.

La façana és formalment molt simple, plana i rematada per un campanar d’espardenya situat axialment, que no amaga la coberta de teula àrab de dues vessant que la tanca superiorment acabada amb una senzilla imbricació. No té més elements compositius que la porta d’entrada amb forma d’arc de mig punt adovellat,i al seu damunt una finestra d'ull de bou.

El nostre agraïment – una vegada més – al Josep Sansalvador Castellet, de l’ Arxiu Gavín, del Monestir de les Avellanes
25612 - Os de Balaguer - Lleida
http://arxiugavin.wordpress.com/
http://monestiravellanes.wordpress.com/
http://www.monestirdelesavellanes.com/
Tel. 973 438 006 extensió 1340
Fax. 973 438 038
Mòbil 689 52 02 78

Reiterem la nostra petició des de coneixercatalunya@gmail.com a la propietat per tal de retratar la Capella.

El Josep Salvany Blanch ( Martorell, 1866 + Barcelona 1929), en recollia una imatge l’any 1915. Fons Salvany. Biblioteca de Catalunya. Entre aquesta imatge i les de Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), cal situar la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, la signatura de la CARTA COLECTIVA DE LOS OBISPOS ESPAÑOLES (1937, i el llarg període de repressió de la dictadura triomfant. El resultat és evident, es perdia un preciós retaule. L’aplicació de l’article 155 s’enduia del Museu de Lleida obres d’art adquirides de forma legal. L’art i el franquisme/postfranquisme tenen des de sempre una pèssima relació.

L’ESGLESIA ROMÀNICA DE SANT VICENÇ A CAL GINFERRER

Ho trobava escrit GIN i GIM en documents municipals, Gimferrer és l’exemple palès de la formació dels cognoms catalans; al nom propi del subjecte se li afegeixen els noms propis d’ almenys dues generacions [ com feien els romans ]:

GIM : Nom propi, d'home, forma contracta usada familiarment en lloc de Guillem. En Pere Retort, un corder més alt que Sant Gim, Ruyra Pinya, i, 47.

FERRER : antiguament nom d'home, i avui cognom molt estès per tot el territori de la llengua, tant continental com insular. Del seu ús antic com a nom de fonts, tenim documents com aquests: Signum Ferrer de Caseles, doc. a. 1162 (Priv. Ordin. Valls Pir. 390); En Ferrer Dez Carrof, doc. a. 1283 (RLR, IV, 59);Lo segon fonch don Ferrer,Comalada Pierres Prov. 35. En un document de l'any 1303 apareix el nom d'homeFerrer, i el de feraria (=Ferrera) aplicat a la seva dona, i el de fereronus (=Ferreró) donat a llur fill (arxiu parroquial de Santa Coloma de Queralt).

Retratava un campanar situat dins l’espai d’aquesta finca Ginferrer, o Gimferrer de Sant Vicenç de Castellet; la meva recerca a l’enciclopèdia del romànic català era del tot infructuosa; no s’esmenta tampoc l’església de Sant Jaume de Vallhonesta.

Llegia a l’enciclopèdia ‘catalana’ – col•loquialment l’anomeno ‘ de Barcelona’. Al segle XVI, hom té notícies d'un temple situat vora el Mas Gimferrer

Llegia de la part històrica de la fitxa tècnica del temple parroquial ; l'actual edifici de l'església parroquial de Sant Vicenç de Castellet va substituir una petita església romànica en créixer la població.

La primitiva església advocada a Sant Vicenç es trobava entre cal Ginferrer i cal Castaño, a l'actual plaça Sant Vicenç (al carrer Vilomara nº 3) i tenia el cementiri al costat. La primera notícia històrica de l'església és de l'any 1315, en una escriptura signada per Sibil•la, senyora de Castellet (MONTANYÀ, 1948). Desconeixem l'estructura de l'antiga església, tot i que probablement seria de factura romànica i de petites dimensions.

A l’entrada de la fitxa de Cal Ginferrer quan es fa la descripció trobava : així com una estructura tipus torre amb una volta a la planta baixa que es troba a la banda dreta del conjunt, que possiblement formés part de l'antiga església.

Dono per suposat que des del Breny, si mes no, s’ha fet algun article en relació a aquest campanar, els enviaré el text i les imatges, amb el prec que esmenin allò que calgui a l’email coneixercatalunya@gmail.com

També a l’Arxiu Gavin del Monestir de les Avellanes, a la Comarca de la Noguera, amb idèntica intenció; i per descomptat amics lectors sou pregats de dir-hi – com sempre – la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT MARTÍ DE SORBET. VILADECAVALLS. EL VALLÈS OCCIDENTAL.

M’aturava a retratar – una vegada més – aquesta esglesiola que no esdevindrà parròquia de Viladecavalls fins a darreries del segle XIX, en el cens de l’any 1900, hi havien 743 ànimes.

Poca cosa queda ja de la primitiva romànica, trobem obres documentades al segle XVIII – els famosos diners d’Amèrica – això va comportar que una part del temple romànic , quedés ocult dins la nova església barroca; a darreries del segle del segle XIX s'hi va fer una nova ampliació, la capella del Santíssim, d'estil neogòtic.

La portalada de l'església és d'arc escarser adovellat, sobre el qual hi ha la rosassa. A la part superior del coronament hi ha una creu de pedra. A l'extrem de sol ixent trobem adossat el campanar de planta quadrangular, de tres nivells d'alçat i un rellotge a la cara sud. El nivell superior està obert a les quatre cares amb pòrtics d'arc de mig punt. El campanar es troba rematat amb merlets esglaonats i les façanes estan decorades amb arcuacions cegues a nivell de forjat. Orientada a garbí trobem la rectoria. L'acabat exterior és arrebossat i pintat de color blanc a la façana principal, amb el parament vist de pedra i argamassa a la resta.

La descripció tècnica ens diu : Església parroquial que es troba situada al nucli de Viladecavalls. El volum que contemplem en l'actualitat és fruit de nombroses ampliacions realitzades sobre una capella romànica. És de planta basilical amb la nau central coberta amb volta de canó, arcs de diafragma i llunetes. Les dues petites naus laterals estan cobertes amb voltes d'aresta. La part més antiga la situem a l'alçada del cor, a la part que comunica amb la rectoria, on es conserva parcialment l'estructura romànica.

A la façana de ponent també es conserven la porta i una finestra d'arc de mig punt adovellada que es troben tapiades. A partir d'aquesta estructura, es va formular l'església barroca, amb absis poligonal a la capçalera. A l'altar major hi trobem el retaule de Sant Martí. La volta de la nau central arrenca d'una cornisa motllurada, sobre la qual hi ha els òculs que il•luminen la nau, amb vitralls amb motius evangelistes. Les naus laterals queden determinades per pilars amb capitell motllurat, sobre els quals es recolzen els arcs de mig punt. En aquestes naus s'hi situen les capelles, amb la corresponent fornícula amb la imatge del sant. A l'ala esquerra del temple hi ha la Capella del Santíssim, afegida durant el període pre-modernista. D'aquesta en destaquen especialment els vitralls.

Em cridava l’atenció aquest curiós topònim Sorbet, sembla que deriva etimològicament del llatí sorbētum, ‘camp de servers’. SERVER m.

Arbre de la família de les rosàcies, de diverses espècies del gènere Sorbus, i principalment la Sorbus domestica, de fulles pinnades, flors blanques en corimbes més curts que les fulles, de pètals quasi orbiculars, i fruit (anomenat serva) quasi globós, molt astringent quan verdeja, però blan, polpós i dolç quan és ben madur. Amb els fruits madurs es pot fer una excel•lent melmelada.

Avui no hi ha servers – que han esdevinguts per arreu arbres exòtics - , ni cavalls, que donaven nom a la població; hi ha certament molts més habitants 7.8O9 en el cens de l’any 2023. 

La retratava el Josep Salvany Blanch, l'any 1918 

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/5180/rec/3

https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-marti-3

Avui 11.3.2024 quan  es commemoren els 20 de l’inici de les noticies FAKE per part dels mal dits Populars ,  no tinc cap dubte,  la opció B és la correcta:

https://ctxt.es/es/20240301/Politica/45820/victor-sampedro-voces-del-11M-mentira-jose-maria-aznar-victimas.htm

https://www.publico.es/politica/ignoraron-bush-aznar-blair-informes-oficiales-ausencia-armas-destruccion-masiva-irak.html

https://www.publico.es/politica/marcial-dorado-narcotraficante-amigo-feijoo.html

.....

Sou pregats de fer-nos arribar imatges i dades de masies  de de Vacarisses, Viladecavalls, Olesa, Castellbell i el  Vilar , a l’email castellardiari@gmail.com 

Que  Sant Martí i    Sant Antoni de la  Sitja,  elevi a l’Altíssim la pregaria dels  , amazis, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

SANTUARI DE LA SALUT DE VILADORDIS

Pel camí de terra accessible des de la carretera que comunica el Pont de Vilomara, amb Manresa, m’arribava fins a Santa Maria de Viladordis, coneguda també com el Santuari de la Salut.

L’esglesiola és originàriament preromànica, mesura 13,5 metres de llargada, 5,5 metres d'amplada i 0,80 metres de gruix de paret amb portal antic en un lateral i absis semicircular. Coberta amb volta de pedra dividida en quatre trams desiguals per tres arcs torals. El frontal i el campanar (de perfecta torre quadrada) són posteriors. S'aprecia una gran diferencia dels carreus en la seva col•locació i les seves mides segons les diferents èpoques de construcció.

Pel que fa a la cronologia, ateses les notícies històriques i l'estructura de l'edifici, podem deduir que es tracta d'una renovació feta en el mateix solar on abans hi havia hagut una capella preromànica, construïda probablement a la primera meitat del segle X i destruïda el 999 per les forces d'al-Mansur.

Reconstruïda de nou, fou enderrocada per segona vegada en la incursió de l'exèrcit almoràvit el 1114.

Això propicià una nova reconstrucció a partir d'alguns elements subsistents, duta a terme bàsicament durant el segle XII, i que no fou enllestida fins a finals del XIII, amb la construcció de l'absis i del portal.

En un principi s'anomenava Vilamajor, Santa Maria de Vilamajor, posteriorment Santa Maria de Viladordis, el topònim ‘vila conreadora d'ordi’ era conegut l’any 1059, actualment se la coneix sota l’advocació de la Mare de Déu de la Salut. L’església depengué de la Seu de Manresa, i va ser-ne una de les set esglésies filials.

L'església és presidida per una imatge de la Verge amb l'Infant Jesús, que és una talla de fusta policromada, de tons apagats, datable del segle XIV.

A l'interior del temple, a més d'una pica baptismal de difícil datació, es conserva una imposta, amb una cara esculpida, procedent probablement de l'anterior església preromànica.

Així mateix en el solar que hi ha davant el santuari s'hi pot veure un sarcòfag de pedra, sense cap mena d'ornamentació, cosa que en dificulta la datació, tot i que podria tractar-se d'una peça dels segles XII-XIII.

La tradició manresana, recorda que Sant Ignasi de Loiola visitava sovint Viladordis i es té testimoni de que el pelegrí passava nits senceres en aquest santuari on vetllava de genolls. A l'església es conserva la pedra on el pelegrí s'agenollava.

Vers l'any 1878, es construí al costat del santuari l'abadia per al sacerdot que es veu adossada a l'església.

L’ ESCORXADOR MODERNISTA DE LA SEU D’URGELL

La primera vegada que vaig trepitjar la Seu va ser entrant pel Camí de la Palanca, direcció al barri de Santa Magdalena.

Vaig veure un edifici molt bonic pintat d’un color rosa molt pujat sense saber quin tipus de monument era. Al caps dels anys, un cop instal•lada aquí a la Seu i després de haver-hi anat, fins i tot, haver fet un curset d’introducció a Internet, m’assabento que Punt Òmnia havia estat l’escorxador de la Seu en els seus temps.

Els escorxadors públics municipals foren en el seu moment una poderosa iniciativa que permetia millorar, alhora la salut pública que garantia la salubritat de tots els productes càrnics que es consumien, augmentava el nivell tècnic de les Corporacions locals que comptaven amb un expert en salut animal i aportava uns ingressos regulars gens menyspreables als Ajuntaments.

La destinació d’alguns d’aquests singulars edificis ha estat l’enderrocament o la reforma amb l’única finalitat sempre de fer prevaler els diners per davant de tot. En alguns indrets en fan ús com a espai social, Biblioteca, o fins en algun indret s’ha reconvertit en Tanatori.

Va ser obra de l’arquitecte lleidatà Joan Bergós i Massó, deixeble d’en Gaudí. La seva planta té forma de “T” amb amplies finestres en els seus murs. És el principal exponent del modernisme a la comarca de l’Alt Urgell amb altres obres com ara l’ermita de Sant Antoni del Tossal (municipi d’Alàs i Cerc) i la Biblioteca Escaler d’Oliana. Així mateix va ser l’autor del primer pla d’eixample de la Seu d’Urgell l’any 1927.

L’antic escorxador de la Seu d’Urgell va ser reformat l’any 1994 per passar a convertir-se en Casal per als Joves. Actualment és el Punt Òmnia del Centre Cívic l’Escorxador i Espai per als Joves.

Rosa Ventura Cutrina

CENTRE D’INTERPRETACIÓ DE LA COLÒNIA GÜELL

Sobta llegir l’explicació; ‘ La cooperativa era una societat dirigida per una junta que s'encarregava de comprar i vendre els productes, repartint els beneficis entre tots els socis a finals d'any. L'edifici era de l'empresa però el seu funcionament depenia dels treballadors’.

Les ‘colònies’ es planejaven sota un criteri piramidal, al capdamunt hi havia ‘l’amo’ , i/o l’empresa, i al capdavall els obrers que alçaven el cap per admirar, i àdhuc ‘adorar’ al seu creador/benefactor.

És obra conjunta de Joan Rubió i Bellver ( Reus, 24 d'abril de 1871- Barcelona, 30 de novembre de 1952) , i Francesc d'Assís Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866- Barcelona, 8 de febrer de 1914), i fins possiblement del fill d’aquest darrer Francesc Berenguer i Bellvehí (Sant Joan de Gràcia (Barcelona), 7 d'agost del 1889 – Barcelona, 15 de març de 1952).

De la descripció tècnica reproduïm : Edifici que es mou entre la tendència historicista i el modernisme industrial, de planta rectangular amb un petit pati interior. Té dues plantes i unes golfes simulades. Els materials són els tradicionals del modernisme, maó arrebossat i vist, teula àrab, combinen bé amb els balcons del primer pis i l'ampla sanefa sota el ràfec que li donen un aire neomedieval. A la planta baixa, a la part que fa magatzem hi té algunes finestres tapiades. Tota la planta noble fa les funcions de local social. Cal destacar el ritme de balcons i finestres del primer pis, en harmonia amb les portes i finestres dels baixos.

En els anys vuitanta feia les funcions de magatzem i comerç d'alimentació i el primer pis de local social.

Restaurat el 2003, actualment l'Edifici de la Cooperativa és la seu del Centre d'Interpretació i Acollida de la Colònia Güell.

Està al mateix carrer que la Capella de la Mare de Déu del Carme, de la que se’n desconeix l’autoria, pensem però per la possible data en que s’aixecava, al voltant de 1920 en que fos obra de Francesc Berenguer i Bellvehí.

LA PLAÇA GRAN DE SANTPEDOR

La descripció que trobava alhora que lacònica, és força incomplerta :

Placa rectangular tancada per habitatges de dos pisos d'alçada i baixos, a la qual hi arriben quatre carrers i dos més amb pas de volta. La plaça reuneix una tipologia d'edificis molt característica de la vila de Santpedor i també del segle XVIII: baixos amb portals d'arc de mig punt rebaixats o amb grans arcs de mig punt adovellats, també amb llindes.

Totes són construïdes al llarg del segle XVIII segons esmenten les llindes. A un sector de la placa es troben encara habitatges amb els baixos porticats i a un extrem, l'ajuntament.

La plaça correspon a un disseny del segle XVIII a partir d'un espai prèviament delimitat per la vila fortificada de Santpedor d'origen medieval, hom pensa que deuria respondre al desig de donar importància a un nou espai dins els murs de la vila.

Fou restaurada a partir de l'any 1979 per la Generalitat de Catalunya.

No hi ha informació ni de l’edifici de l’actual Ajuntament.

Ni de l’anterior, que aixopluga ara a la Policia Local.

Ni de la Capella de Sant Andreu

De tots en trobareu informació clicant al damunt del corresponent enllaç.

EL SAGRAT COR DE JESUS DE SANTA MARIA DE MONTCADA

Cercava l’església que s’aixecava al terme Santa Maria de Montcada, dedicada però a l’Advocació del Sagrat Cor de Jesús, en els anys posterior al genocidi contra Catalunya (1936-1939) ; obra com la parroquial de Santa Engracia de Montcada i Reixac , de l’arquitecte Joan Baptista de Serra i Martínez.

La trobava tancada amb pany i forrellat, i amb l’inevitable vehicle aparcat davant de la façana presidida per una doble espadanya i amb una ornamentació que evoca les arcuacions llombardes. La portalada s'ajusta plenament als cànons del romànic, amb arquivoltes de mig punt que descansen sobre columnes amb els capitells esculpits.
Feia una fotografia de la zona posterior – que no té cap interès – i de la Creu de Terme de la que no se’n fa esment enlloc.

A l’interior hi ha un seguit d’obres singulars :

La talla de fusta del Sagrat Cor de Jesús, i els deu retaules de que circumden la part inferior de l'altar major son obra de Josep Maria Bohigas i Masoliver (Banyoles, 1906 – Barcelona, 1971)

Els superiors, en canvi, es deuen a José Mestres Cabanes (Manresa, Bages, 13 de juny de 1898 )

Frederic Marès i Deulovol (Portbou, Alt Empordà, 1893 - Barcelona, 1991) és l’autor de la imatge d'alabastre de la Verge.

La església tenia aleshores una capacitat per 350 fidels, l'alçada de la seva façana fins a la creu de la espadanya era de 27 metres, i en el seu campanar hi havia dues campanes; l’edifici es va plantejar des del començament – com a ‘provisional’ - preveient la seva ampliació, per aquest motiu l'altar major es desmuntable en la seva totalitat. Aquella predicció no s’ha acomplert.

Hom pensa que s’aixecava aquesta església per ‘ compensar’ la destrucció l’any 1917 per part de la fàbrica Asland, de
la que s’havia aixecat dalt del turo l’any 1908.

Trobava una imatge d’aquella església a http://montcadapost.blogspot.com.es/

LA CASA DEL MESTRE DE LA COLONIA GÜELL

Comparteixo la tesis que estem davant de l’obra conjunta de Francesc d'Assís Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866- Barcelona, 8 de febrer de 1914) i del seu fill, Francesc Berenguer i Bellvehí (Sant Joan de Gràcia (Barcelona), 7 d'agost del 1889 – Barcelona, 15 de març de 1952). Malgrat les dificultats per retratar-la - actualment està aïllada per una doble tanca de filferro- els trets bàsics perfectament identificables son ,imaginació, audàcia i estimació.

La descripció tècnica ens diu ; edifici de tendència historicista que s'observa en el torrelló circular disposat a la cantonada, exemple que es podria qualificar de torre medieval per la utilització de merlets i altres elements. La base sobre la qual se sosté està formada per cilindres tallats, disposats en ritme ascendent. El torrelló està coronat per un pinacle cònic recobert de ceràmica vidriada i acabat amb una creu de ferro forjat. Hi apareix també la data de construcció en mosaic (1911).

Hom pensa – quan supera la visió de la doble tanca de filferro – en aquest edifici com la residencia d’una fada i/o un mag, que transformaven mitjançant l’educació als nens de la colònia amb ‘persones’ en el sentit de subjecte polític i jurídic sobirà, com dissortadament no es podrà recollir per escrit fins el 23.01.2013 per part del Parlament de Catalunya.
http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2013/01/23/20/58/033ae0d1-338c-45d0-badf-dfdfbe4b0ede.pdf

L'edifici, que retratava l’any 1919 el Josep Salvany Blanch, està unit al de l'escola mitjançant un pont decorat amb elements curvilinis disposat en forma escalonada.

https://upcommons.upc.edu/pfc/handle/2099.1/3852
http://www.slideshare.net/macdudua/la-colnia-gell
Us deixo un parell d’enllaços on trobareu més informació d’aquesta casa, i àdhuc de la tota la Colònia Güell.

HISTÒRIES DE LA PLAÇA GRAN DE SANTPEDOR

L’Ajuntament acostuma a ser un dels edificis emblemàtics de la vila, aquesta llei es compleix a Santpedor , tant pel que fa a la seva arquitectura, com pel emplaçament, presidint ‘ de facto’ la plaça major de la vila. 

El seu primer propietari era un marxant de bestiar oví, d’aquí el nom de la casa, Cal Be . Ens agradaria saber el llinatge d’aquesta família que tenia el monopoli de la carn venuda a la vila, i recaptaven en aquest concepte, una important quantitat de diners. Està documentat que a finals del segle XIV, hi havia un porxo semblant a l'actual que servia per comerciar i aixoplugar la mercaderia.

L'edifici actual data de finals del segle XVII, tal com constaten les dues inscripcions d'algunes llindes de pedra de la façana de l'edifici.

Durant el segle XX, la casa pertanyia a la família Espinalt, i d'aquí passà a mans de la coneguda cantant d'òpera Maria Espinalt i Font(1910- 1981) fins que, un cop desapareguda aquesta, fou comprada per l'Ajuntament per traslladar-hi la seu principal del consistori. 

Els elements arquitectònics més rellevants de l'edifici són sens dubte els dos porxos de la façana. El porxo inferior és construït amb arcs rebaixats de pedra, mentre que el porxo superior és sostingut per quatre columnes cilíndriques de pedra amb els seus respectius capitells motllurat.

Sou pregats de completar i/o esmenar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com 

LA TORRE ‘BOMBITA’ DE MONTCADA I REIXAC, MOSTRA DE L’ABANDÓ DEL PATRIMONI HISTÒRIC A CATALUNYA

Passejava entre les runes esfereïdores de la Torre Na Joana, o Torre ‘Bombita’,  posant la màxima atenció per evitar una ensopegada  amb alguna de les moltes restes, disperses aquí i allà , per la tasca que brètols i vàndals – amb llicència municipal -  han exercit , i exerceixen  sobre aquests edificis de propietat municipal, i per tant de totes els ciutadans de Montcada i Reixac ; em costava d’imaginar aquell 15 de juliol del 1919 en que es concentraven aquí una amplíssima representació de les famílies de l'aristocràcia, i de alta societat de Catalunya i àdhuc del Reino de España. Maria Regordosa i Jover es casava amb el torero Ricardo Torres Reina ‘Bombita’.

Llicència els he donat jo,

molta més se'n poden prendre.

Va ser la resposta que donava el virrei a les queixes dels catalans.

En aquest indret  avui dessolat  es va viure una gran  - i tràgica – història d’amor ;  intensa però extremadament breu, al juny de l’any 1920, amb només 22 anys, i com a conseqüència de complicacions en el part del seu únic fill Roman Torres Regordosa, moria Maria Regordosa i Jover, Ricardo Torres Reina ‘Bombita’, absolutament desfet jurava davant del cos de la seva jove esposa , que es mantindria fidel a ella per sempre.

Devot del  Jesús del Gran Poder, al que havia dedicat la Capella de la casa, va complir aquell jurament, i un cop superat aquell gran sotrac emocional, desenvolupar de forma exemplar les funcions de pare, i administrador del bens del seu fill.

El torero, posseïdor d’una amplia cultura i un talent natural,   havia nascut el 20 de febrer de 1879 a Tomares (Sevilla), i sentia vers la seva terra una gran estimació; us reprodueixo una anècdota deliciosa :

” ... después de una corrida en La Coruña un grupo de aficionados invitó al maestro a una fiesta que iba a celebrarse a continuación, invitación que este rehusó alegando que debía tomar inmediatamente el tren a Sevilla. Al oir esto, uno de los aficionados exclamó "¿A Sevilla va a ir usted ahora?, ¡con lo lejos que está eso!" y el maestro le respondió "Sevilla está donde tiene que estar, lo que está lejos es esto".

va entendre  a la perfecció la importància de l’hereu a Catalunya, i és fama que declinava de forma cortès “ ... agradezco su interés ... pero mire usted ... esta tierra... és ... “ les ofertes que li feien de la fàbrica de Ciment Asland per les terres de les faldes del turó de Montcada.

Roman Torres Regordosa,  va poder mantenir  la finca, malgrat les terribles pressions que s`’exerciren sobre ell, tant des de l’àmbit de les activitats industrials, com des del polític delerós de les plusvàlues urbanístiques.   

Als anys 1980, quan el feixisme s’havia  convertit en  ‘democraciola’ , Ricard Torres Rocamora , nét de “Bombita”,  va vendre la propietat en parcel·les donant lloc al Polígon industrial “ La Ferreria”.

L’edifici de la Torre Bombita i els seus annexes, van ser donats l’any 1985. a l’Ajuntament de Montcada, com una de les compensacions pactades alhora d’aprovar el projecte.

El Consistori, en representació de tots els  montcadencs,  va assumir la responsabilitat del seu manteniment, cosa que NOTÒRIA i MANIFESTAMENT no ha fet.

Tinc la certesa que existeix una relació causal , entre aquest abandó , i la  situació actual de l’Ajuntament, investigat per presumpta corrupció. 

CAL BARRERES DE L’ARBOÇ

M’aturava per retratar aquesta magnifica casa de número 12 al carrer de la Muralla, on es duia a terme el primer creixement de la vila al segle XIX, després de la Guerra del Francès.

A la segona meitat del segle XIX, el camí que passava arran de la muralla es convertí en carrer, la casa era coneguda aleshores com a "Cal Correu", doncs hi paraven les diligències. Segons documents dipositats a la casa, el seu propietari era, des del 1814, l'administrador del correu de la vila.

De la descripció tècnica reproduïm : Edifici de tres plantes que ocupa una parcel•la d'una gran llargària. La façana, amb elements formals neogòtics, està organitzada segons quatre eixos que la fan quasi simètrica, ja que una de les obertures del primer pis és un balcó. A l'obertura que hi ha sota d'aquest, formada per un arc mixtilini, com en les altres, però amb dues pilastres adossades, hi trobem l'entrada a l'habitatge.

Les obertures de la primera planta, quadrangulars, estan emmarcades per un potent guardapols. La balconera té una vistosa barana metàl•lica. A la segona planta, les golfes, hi ha finestres d'arc conopial amb les mènsules decorades alternativament amb un rostre humà o per un lleó que sosté un escut amb dos arbres.

Els reflexes del sol posaven punts de llum a la façana, ni la millor tècnica però, feia possible evitar els fils dels mal dits ‘serveis públics’ - especialment eficaços aquí - en la seva tasca de ‘dessolar la terra’. En allò que a la responsabilitat municipal pertoca, felicitem al Consistori per la seva ‘lleial’ col•laboració, en aquesta tasca d’enlletgir el patrimoni de tots.

Res del promotor, tampoc del mestre d’obres i/o arquitecte, sou pregats d’ajudar-nos en aquesta tasca de recuperar la memòria històrica a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAN SOLÉ DE LA TORRE SALBANA ?

M’ho pregunto perquè s’acostumen a anomenar el Soler, cases situades en elevacions del terreny – solanes -, i certament no és aquest el cas de la que fou Casa de l’Amo, de la Colònia Güell. Tampoc – retratava la casa des de la façana, i la part posterior – hi ha restes de l’existència d’una torre que pugui ser l’origen del nom.

De la descripció reprodueixo : Masia tradicional amb teulada a dues vessants, amb aigües als costats i una petita visera ràfec a la façana.

No hi ha documentada la data de la seva construcció però de les dues dates que hi consten a la façana, a la llinda de les finestres del primer pis, la més antiga correspon a 1622, l'altra 1700 i podria ser d'una remodelació posterior.

Al centre, a la llinda del balcó hi ha el nom: "Antoni Solé". Aquest nom es va mantenir quan n’era el propietari el senyor Güell, li deien aleshores Can Soler de la Torre. L'any 1688, Antoni Solé protagonitzava, al costat de Rafael Julià, un enfrontament amb les tropes del virrei, duc de Villahermosa durant la revolta dels gorretes. Traït per un mosso de la casa, el seu cap fou penjat en un angle de la Casa de la Diputació de Barcelona. La casa i les terres foren enderrocades i salades.

Tota la colònia està construïda en els terrenys que corresponien a l'heretat de la masia.

La casa fou reformada per l'arquitecte Francesc Berenguer i Mestres, tot i que alguns autors l'atribueixen a Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 - Barcelona, 1 de maig del 1949)

De la Torre Salbana / Salvana, trobava : Casal neogòtic, amb torre de planta circular, possiblement del segle XI.

Edifici construït a partir de la part baixa d'una torre alt medieval i d'una masia a dues vessants que pot datar del segle XVII.

La façana és a un dels costats majors de l'antiga masia i aprofita l'antiga torre medieval,amb part d'època romànica i el coronament neomedieval, per donar-se un aire de castell. Aquesta façana, aprofitant la pedra mal escairada dels murs anteriors i algunes intercalacions de maó, fou refeta totalment amb criteris neogòtics. La pedra antiga s'arrebossà i s'imitaren carreus ben escairats. Les finestres i les portes es van remarcar amb decoracions goticitzants i es construí una nova torre amb merlets al costat oposat de l'antiga. La porta al recinte és ferrada, d'arc ogival i està flanquejada per dues torretes amb espitlleres.

Ens interessos d’una i altra casa, devien ser contraposats en aquell episodi d’abús sistemàtic de les tropes castellanes que donarà lloc a la guerra de Secessió.

La dita Torre Salbana – molt malmesa i descurada - és un més dels testimonis de la desídia vers el patrimoni històric , del Gobierno del Reino de España.

LA MASOVERIA DE LA COLONIA GUELL, LA CASA DELS ORDAL, CRUAÑES, i GAUDÓ.

Les colònies tenien habitualment dos edificis que destacaven de la mitjana, la dita Casa de l’Amo, i l’Església o ‘ Casa del Senyor’; cap d’ambdós té aquí un paper preponderant, la residència dels Güell era a la casa de Can Soler – o Solé- de la Torre, adquirida als any 1860, i reformada per l'arquitecte Francesc Berenguer i Mestres, tot i que alguns autors l'atribueixen a Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 - Barcelona, 1 de maig del 1949)

Pel que fa a l’església de Sagrat Cor, coneguda com ‘ la Cripta’, es va iniciar l’any 1908 sota la direcció d’ Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, 25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926), i es van interrompre els treballs l’any 1914 com a conseqüència de la dita Primera Guerra Mundial o la Gran Guerra , conflicte bèl•lic que va tenir lloc entre 1914 i 1918, i que va afectar els negocis dels Güell. És una obra inacabada.

L’edifici que anomenem LA MASOVERIA, s’aixecava l’any1894, sota la direcció dels arquitectes Joan Rubió i Bellver ( Reus 24 d'abril de 1871- Barcelona 30 de novembre de 1952 ),i Francesc Berenguer i Mestres ((Reus, 21 de juliol de 1866- Barcelona, 8 de febrer de 1914 ).

L’estructura – malgrat l’afegitó posterior recorda la masia típica catalana; les famílies Ordal, Cruañes, i Gaudó s’encarregaven de les feines agrícoles de la finca. El tret més perceptible aquí és la fortalesa; el fet de trobar-se en un entorn ‘urbà’, no li resta però una certa ‘majestat’.

La descripció tècnica ens diu : Edifici d'habitatges treballat amb una simetria absoluta, amb l'originalitat de tenir una planta soterrani convertida en jardí a la part de davant. Això pel que fa referència al cos principal.

Té un afegit de la mateixa època, però posterior al projecte inicial, a la seva part dreta. Està treballada tota ella amb conglomerat de pedra, amb les cantonades arrodonides, i ostenta una profusió de finestres remarcades amb maó vist i porxo al jardí. La façana té un fort caire historicista amb la seva estructura de masia de planta basilical i teulada a dues vessants.

La part posterior, en canvi està construïda amb diferents nivells i cossos, amb cert estil “d'església romànica". Cal destacar les treballades i originals xemeneies que flanquegen la casa en nombre de tres.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JULIÀ DE L’ARBOÇ

Em cridava l’atenció la placa en eterna recordança de JOSEP GENER i BATET, fill insigne d’aquesta població, i una més de les gran personalitats, insuficientment explicades de la nostra història.

No coincidia amb mossèn Luis Noguero Aguilar, Rector de l’Arboç, i ho lamentava força en reproduir dades de la descripció tècnica :

Església d'una sola nau (40 x 12 metres ) amb sis capelles laterals per banda, que presenten un arc de mig punt i volta de canó.

A la façana principal hi destaca la gran portada del temple, composta de quatre columnes de fust llis que sostenen un fris. Els seus intercolumnis presenten unes fornícules buides. El timpà és semicircular i trencat, i té al mig una fornícula sostinguda per dos parells de mènsules. Damunt la portada hi ha una rosassa. A cada banda de la façana hi ha dues torretes quadrangulars de 28 metres d'alçada, una té el rellotge i l'altre matraques (Maçoles; instrument de percussió d'algunes peces de fusta combinades que produeixen un soroll sec i repetit, i que substitueix les campanes durant el Dijous i Divendres Sant (Pallars, Balaguer, Urgell, La Llitera, Penedès, Camp de Tarragona, Tortosa, País Valencià,..)

Capella del Santíssim Capella de petites dimensions amb planta de creu amb una cúpula al creuer. S'hi accedeix mitjançant una portalada d'arc de mig punt.

Capella dels Dolors Actualment, la capella dels Dolors forma una nau paral•lela a la de l'església moderna, amb la qual comunica mitjançant una porta d'estil renaixentista. És coberta amb una volta de rajol sobre dos arcs torals de pedra, construïda al segle XVII, coetàniament a l'església nova. Aquesta volta amaga les tres finestres de tradició romànica obertes al mur E, que només són visibles des de l'interior de l'Estudi Vell, un edifici que fou adossat vers el 1570 com a sagristia, i amb el qual comunicava per dues portes allindades actualment tapiades.

De les capelles laterals obertes al segle XIV en resten només dues, situades a tots dos costats de la capçalera. Amb tot, l'element més interessant de la capella dels Dolors són unes pintures murals gòtiques, de principis del segle XIV, que foren descobertes i restaurades el 1968.

Campanar Torre adossat a la capella gòtica esquerra, està format per quatre cossos separats per cornises; el primer cos és d'estructura quadrangular i d'estil romànic, al seu interior hi ha una capella romànica de volta de canó. Els altres tres cossos són d'estructura vuitavada. En destaca el quart, que presenta vuit finestres d'ogiva que contenen les campanes, i és rematat per una cornisa amb barana de balustres de pedra.

L'absis és pentagonal i al seu darrere hi ha la capella del Santíssim. La volta principal, de tradició gòtica, és sostinguda per arcs semicirculars i composta per cinc voltes de creueria amb nervis i clau decorada, que es recolzen damunt d'una cornisa sobresortint, davall la qual podem veure-hi un fris amb tríglifs i mètopes. Les parets laterals de les voltes tenen una sèrie de finestres d'arc de mig punt tapades amb vitralls. Als peus de l'església, i sota el cor, sostingut per un arc rebaixat, és troba el cancell.

Al baldaquí li dedicarem una petita crònica.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE DE SANTPEDOR. BAGES

EL Xavier Codina Batllebo publica una fotografia de l’ església de sant Pere de Santpedor en la actualitat, amb en següent comentari ‘ a la restauració dels anys 90 es va treure la monumental escalinata, això li va fer perdre tota la seva personalitat ,coses dels arquitectes’

El Josep Salvany i Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929) retratava la façana ‘ amb la monumental escalinata’ l’any 1918, i això ens permet comprovar la certesa de l’afirmació del Xavier Codina Batllebo

En un entorn de carrers estrets, retratar l'església parroquial de Sant Pere, a la població de Santpedor, és tasca complicada.

De la descripció tècnica reproduïm :

Edifici d'una sola nau cobert amb voltes de creueria en cinc trams més el del presbiteri. La nau aprofita part dels murs de l'antiga església romànica. A cada costat de la nau hi ha capelles que coincideixen amb cadascun dels cinc trams de la nau. Al costat de l'altar i presbiteri hi ha la sagristia i el campanar modern construït el segle XX car l'antic romànic fou ensorrat el 1897. Pensava en el moment de retratar-lo davant l’abundor de fils dels mal dits ‘ serveis públics’, que Santpedor podria ser reconegut per això, com el poble més ‘destraler’ de Catalunya.

Portada romànica, amb restes de policromia, formada per dos arcs de mig punt adovellats en degradació i rematats per una arquivolta a mena de cornisa. Els arcs estan sostinguts per un parell de columnes totalment llises amb quatre capitells decorats amb temes vegetals i historiats: el pecat original, desenvolupat en dues escenes i les Tres Maries.

El timpà acull una figura de Jesucrist en Majestat amb els peus damunt d'un coixí i beneint amb la mà dreta. L'acompanyen els quatre animals apocalíptics o Tetramorfs símbols dels Evangelistes. El tema és rematat per una inscripció llatina "IHS XPS FILIUS MARIE". Es tracta d'un programa iconogràfic que es pot resumir com una síntesi en la que s'oposen l'Antic i el Nou Testament en el tema del pecat i la redempció d'aquest presidit pel judici final.

No podia accedir a l’interior del temple, i em limitava a reproduir allò que s’explica de la capella de les Santes Espines, — venerades des de temps immemorial— diuen que tenia un esplèndid retaule de (1773) , obra de Jaume Padró i Cots (Calders, Bages, 1720 - Manresa, Bages, 1803), i havia estat decorada amb una gran riquesa a la fi del segle XIX sota la direcció de l'arquitecte Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 - 1906). Suposem que com la Capella dels Dolors, patirien els excessos del genocidi contra Catalunya de 1936-1939

Sou pregats d’ampliar i/o modificar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com