SANT ESTEVE DE PALAUTORDERA

Seguim el Feliu Añaños i Masllovet, el Joan Navazo i Montero, i l’Antonio Mora Vergés, recollint imatges i dades dels nuclis habitats a les ribes de la Tordera, en aquesta ocasió fem una passejada per Sant Esteve i la pedania de Santa Margarida. Ens deixem feina per fer.

Sant Esteve va esdevenir municipi el 1746 quan Felip V li va concedir el dret a tenir batlle propi.

La configuració dels nuclis urbans actuals de Sant Esteve i Santa Margarida està estretament lligada a l'obertura de la carretera que anava al Montseny (1915). El centre urbà de Sant Esteve de Palautordera es va traslladar del carrer Major, on hi havia les botigues i la majoria de les cases del poble, i al costat de la carretera, al llarg de la qual va anar creixent el poble. A Santa Margarida la primera casa va construir-se el 1922: can Jaume Masó, però l'autèntic creixement d'aquest nucli es va produir a partir dels anys 50.

Sant Esteve de Palautordera

L’església parroquial de Sant Esteve de Palautordera és un edifici bàsicament romànic, de la fi del segle XI, que conserva una bona part de la nau, el cimbori sobre quatre petxines, damunt el qual hi ha un campaneret, amb base romànica i la resta refeta a partir del 1581. L’església tenia originàriament tres absis, en forma de creu i els murs ornats d’arcuacions, com es veu encara a la part de migdia, però va ser transformada amb una façana gòtica, feta vers el 1570, que tenia unes escultures que representaven la lapidació de Sant Esteve sobre el portal a manera de timpà, que va desaparèixer el 1936. Ara té només una pintura.

La nau romànica té volta de canó i dos arcs torals, però té afegides capelles laterals gòtiques amb nerviacions i claus de volta del segle XVI. L’absis major fou mutilat el 1936, quan es va obrir un gran portal per aquest costat, i l’absidiola de la part N desaparegué al principi del segle XIX per a construir-hi una gran capella. Després del 1939 es va refer amb rajols d’absis major, que és ornat d’unes pintures de poc mèrit.

L’església conserva notables obres d’orfebreria i en especial una imatge de la Mare de Déu de Gràcia. sedent, del segle XVI, excessivament restaurada i policromada.

El castell de Fluvià

Casa forta documentada ja el 1154. La seva estructura original és difícil d'identificar a conseqüència de les continuades transformacions, i molt especialment a partir del segle XVII, moment en què es convertí en masia senyorial. Un dels aspectes destacables en la història d'aquesta casa forta són els esdeveniments ocorreguts en el context de la Guerra dels Segadors, amb l'assassinat, l'any 1640, d'Anton de Fluvià, senyor del castell, el qual s'oposava a l'allotjament i al pagament de més impostos als terços d'Spatafora.

L'interès arquitectònic de la casa forta resideix en la capella, la qual es troba integrada en el casal. Des de l'exterior, hom pot observar-ne part de l'absis i l'espitllera. Es tracta d'una església d'estil romànic llombard (s.XI), amb planta de creu llatina, d'una sola nau i amb l'àbsida trevolada. Conservada en bon estat va ser restaurada l'any 1966.

Capella de Santa Margarida, 1739), al camp de la Perellada aixecada en substitució de la capella de la mateixa advocació del castell de Montclús, el qual ja havia estat abandonat

Ramat al costat del riu durant el vespre a Santa Margarida

Matèria Sant Esteve de Palautordera ; Vallès Oriental ; Catalunya ; Vistes panoràmiques ; Rius ; Valls
Creador Salvany i Blanch, Josep, 1866-1929
Data del document original 1925

Fem vots per tornar – tant aviat com sigui possible – per aquestes valls ubèrrimes que conforma la Tordera. Esperonem amb tot als qui viuen en aquests indrets, a recollir també dades i imatges, i aprofitant les facilitats de la informàtica les facin conèixer.

Per descomptat, ells i qualsevol que ho vulgui, teniu obert de bat a bat, l’accés als blogs :

http://www.coneixercatalunya.blogspot.com/
http://www.elsblogs.info/coneixercatalunya
També a : http://www.moianes.net/galeria/

© Antonio Mora Vergés

ERMITA DE SANT LLEÏR. SANT ANTONI DE VILAMAJOR. MONTSENY JUSSÀ. VALLÈS ORIENTAL

Parlàvem d’una “ermita de Sant Lleïr” , en ocasió d’una sortida per les terres de la Vall del Montcau, al terme de Mura. Està esmentada documentalment ja l’any 1.240 ; altrament sembla que és aquesta la capella que dona origen al llinatge Santlleïr. Dèiem en relació a la casa “ dona sensació de fortalesa i acolliment alhora” ; llàstima que tingui la servitud de les línies de molt alta tensió que més enllà dels perjudicis per a la salut, originen un soroll persistent i intens similar en alguns moments al brogit de les abelles.

Anàvem en aquesta ocasió el Juan Navazo i Montero, company d’infantessa, gran caminador, i llegenda viva en el món de la espeleologia, i l’Antonio Mora Vergés a San Antoni de Vilamajor, als límits del Vallès Oriental i el Baix Montseny; l’objecte de la nostra recerca, Sant Lleïr, originàriament es trobava dins els límits de la parròquia de Sant Pere de Vilamajor.

Algunes dades històriques :

L'ermita de Sant Lleïr es troba emplaçada a una altitud de 280 metres.

L'any 1303, el bisbe de Barcelona nomenà a Arnau Terrades perquè tingués cura de la capella i hi residís. Més endavant, el 1342, Bernat de Montrodon, rector de l'església de Caldes de Montbui, erigí una prepositura amb quatre preveres, que havien de servir a la capella. Instituí que els seus successors haurien d'alimentar la comunitat de clergues, i amb la facultat de presentar-los. Establí que s'havia de celebrar missa cada dia. L'any 1381, la prepositura quedà unida a la capella, amb dos preveres. Segons la visita del 1726, l'obtentor havia de celebrar una missa cada setmana a la capella, celebrar tres aniversaris, distribuint als pobres una quartera de blat en pa, i tenir cura d'un ermità.

El senyoriu dels Montrodon no va deixar la capella fins a principis del segle XX, quan va morir la darrera comtessa de Llívia, havent de rescatar la parròquia els drets de l'ermita. Tot seguit, la feligresia emprengué la restauració. Tanmateix, durant la guerra civil del 1936, la capella es convertí en corral d'aviram. A l'era, però, del davant, es guardaven encara unes dovelles del claustre superior de Sant Pere de les Puel•les, procedents de la masia de Can Soler.

L'ermita forma un sol cos amb la casa de l'ermità. A la partió, s'aixeca una típica espadanya. Les dues construccions són del segle XVI. En la visita pastoral del 1508 es fa clara referència d'aquesta església. El visitador diu que ha estat reparada però no acabada.

És un edifici d'una sola nau, de planta gairebé quadrada, amb teulada a dues vessants, que té annexa la casa del paborde, edificada pels volts del 1425. La volta és rebaixada. Exteriorment han estat necessaris set contraforts per aguantar l'empenta de la volta.

La façana com la d'una casa de pagès, amb teulada a dos pendents i portal rectangular cobert amb una gran llinda. La portada és quadrada amb un ull de bou per a la il•luminació i amb l'escut dels Mont-rodon amb la data 1588. En l'escut hi ha represejtats en un costat un arbre arrencat i en l'altre un arbre agafat per una mà.

Davant de l'ermita hi ha una creu de ferro muntada sobre un gran bloc de pedra rodona des d'on es beneïa el terme.

En la petita era que hi ha a l'entrada de l'església es troba la làpida sepulcral del canonge Ramon Sans i Rius, mort el 1822, i que havia estat obtentor de la prepositura.

A l'interior de l'església hi ha el sarcòfeg de pedra de Bernat de Mont-rodon, amb l'escut familiar, datat el 1345. Té la tapa a dues vessants, i en el front i als costats hi ha uns bells escuts del llinatge, amb el mont florejat composat amb 6 peces. Està aguantat per dalt per dues mènsules senzilles. Hi consta la inscripció “Pridie idus Augusti ...”, que traduïda significa “El dia abans del idus d'August (el 12 d'agost) de l'any del Senyor de mil tres-cents quaranta cinquè, morí el venerable i assenyat senyor Bertran de Mont-rodon, Senuyor de la doma de Sant Lleïr, que va fundar tres presbiteriats perpetus i aquest aniversari; l'ànima del qual reposi en pau. Amén.”

L'altar major ha tingut vàries transformacions. A principis del segle XX, tant aquest altar com els dos laterals eren de fusta i empaperats amb paper imitant marbres virolats, d'estil clàssic. L'any 1934, en la reforma duta a terme pel rector mossèn Manuel Ribas, se li donà el caire de temple romànic i desaparegueren els antics altars. En la visita del 1421 es diu que tenia tres altars, ultra el major, el de Corpus Christi i Santa Caterina. Desaparegueren els ex-vots i quadres, entre els quals eren dignes d'esment, els de Sant Lleïr i Sant Atanasi, un via-crucis francès, etc. Es van posar vidrieres i es suprimiren dos contraforts.

Actualment l'altar major és de pedra. Hi ha un quadre pintat en tela, d'estil tenebrista, amb Sant Lleïr. El bisbe porta mitra i bàcul, i al peu es llegeix “Sant Llisé”. El cor és senzill, amb la seva balustrada.

Els pabordes de Sant Lleïr, que tenien cura de la capella, perduraren fins a mitjan segle XIX, i els Mont-rodon i després els seus descendents, foren els senyors i patrons de la pabordia, fins que, ja en el segle XX, passà a la parròquia de Sant Antoni.

A finals de l'any 2006 es van realitzar obres de remodelació de l'ermita per reforçar-ne els murs i arreglar esquerdes. Es va suprimir el cor, i així s'ha habilitat per a espai per a realitzar-hi actes religiosos i culturals.

Actualment, i per la festivitat del sant, el dia 27 d'agost, hi ha una ballada de sardanes i s'hi celebra una missa en honor al copatró del municipi de Sant Antoni de Vilamajor.

© Antonio Mora Vergés

Santa Susanna [ Terme de Sant Pere de Vilamajor]

Deixàvem el vehicle abans del mas Samon, ens calcàvem les botes, ens posàvem el barret de palla, estiràvem els pals de treking, i començàvem a caminar, anàvem el Feliu Añaños i Masllovet, el Joan Navazo i Montero, i l’Antonio Mora Vergés .

Saludàvem al masover del Samon, que ens farà saber que la Font Fresca te un bon cabal, continuarem pel costat del Villaró fins al mas Joan, i des d’allà baixarem fins a Santa Susanna.
La demarcació de Santa Susanna, que comprèn tot el sector N del terme a partir del turó de Sant Elies, és un país totalment montsenyenc i la seva feligresia, tota ella en cases de pagès isolades, s'estén pel vessant graonat que va del turó de Pi Novell (1 272 m d'altitud) a tocar de la Tordera, enfront de l'Illa i del gran hostal de Sant Roc. És un indret emboscat, amb grans alzinars i castanyedes fins a les parts més baixes. L'església parroquial de Santa Susanna es troba davant la Costa de Montseny, a la qual estigué unida tres segles, a 750 m d'altitud, en un antic replà d'erosió.

El lloc és documentat des del 1190 i la provisió parroquial era un dret dels domers de Vilamajor. El 1413 la parròquia tenia només 4 famílies (la de la rectoria, i els masos del Terrer, el Samont i Vallmanya). Aquest cens passà a cinc famílies el 1553. Aquesta escassetat de feligresia féu que el 1566 aquesta parròquia fos unida en qualitat d'annexa a la de Sant Esteve de la Costa; malgrat tot, continuà amb plens drets parroquials de terme i fonts baptismals.

L'església parroquial es féu nova a partir de l'any 1683, per tal com l'antiga es trobava sense volta i totalment ruïnosa. És un edifici d'una nau amb volta apuntada, capelles laterals i una sagristia a la part de migdia i un petit campanar a ponent, amb accés per l'exterior. El seu cens, que era d'uns 140 habitants el 1920, ara no arriba a 30 persones. L'església recuperà la seva independència parroquial entorn del 1870, però després del 1940 restà sense capellà i l'església es trobava darrerament molt abandonada amb les tombes del cementiri obertes, fins que va ésser restaurada l'any 1980. A l'ermita de Santa Susanna se celebra un aplec el 10 d'agost.

Té oberts els antics masos del Samont i el Terrer i algunes altres cases més modernes de la part baixa. Algunes cases són habitades temporalment a l'estiu per gent que vol fruir de la pau i els amples horitzons vers el massís de les Agudes i el turó de l'Home, que s'albiren des de la seva privilegiada situació.

Trobem a la pàgina de l’ajuntament de Sant Pere de Vilamajor :

Santa Susanna és una petita església muntanyenca situada a l’extrem nord-est del terme, en el veïnat del mateix nom. Va adquirir la categoria de parròquia durant l’edat mitjana . L’edifici actual fou edificat el 1683 reaprofitant elements de l’edificació primitiva, situada més al nord. Es tracta d’un temple petit de 12x7 metres d’una sola nau amb volta apuntada i campanar quadrat . De la rectoria que es va construir al costat, només en queda alguna resta. Es celebra un aplec cada 11 d’agost.

Santa Susanna, fou per alguns primitivament de Samon [ l’article salat, en aquest cas, fora lo o el,. I no la ] : A l'edat mitjana l'article salat era l'article predominant en tots els dialectes, com ho demostra la seva presència fossilitzada en la toponímia. Posteriorment, per influència de la la cultura occitana, l'article estàndard prengué més prestigi i esdevingué l'article propi del llenguatge formal. Trobam una mostra de l'anterior difusió de l'article salat en els registres informals en l'ús exclusiu del demostratiu ipse, ipsa, ipsum amb valor d'article determinat en els texts catalans en llatí de l'època preliterària del català, i en els topònims del Principat que conserven aglutinat l'article salat (Sant Joan Despí, Collserola (‘coll (de) s'erola'), Sant Climent Sescebes...).

Hui en dia, el parlar salat del Principat sols sobreviviu -agònicament - entre els més vells de les viles costaneres, entre els rius Tordera i Ter, i a la vila de Cadaqués on encara és prou vigent (Alegre, 1991, p. 107).

Recollim imatges d’aquest indret màgic mentre creixen els núvols davant el Turó de l’Home; en la tornada pujarem fins a la Font Fresca del Samon on ens refrescarem.

La solitària parròquia eternament encarada al Turó de l’Home, continuarà tossudament recordant-nos el periple vital de la seva patrona Susanna (280 - 295) ; és una santa romana. Va ser decapitada per negar-se a oferir sacrificis al déu Júpiter.

Va néixer a Roma en l'any 280, filla Gabino (futur sant) i neboda (segons les seves hagiògrafs) del papa Cayo, ambdós familiars propers de l'emperador de l'època, Diocleciano. Poc després del naixement de la seva única filla, Gabino enviudo i es va convertir en sacerdot. Susanna, entre tant, va ser educada en el cristianisme per uns familiars. Posseïdora d'una gran intel·ligència, des de petita va mostrar un gran interès per les sagrades escriptures. A l'edat de 12 anys dedicava part del seu temps a comentar els missatges dels sants pares.

Mor màrtir per ordre de Diocleciano, sent decapitada l'11 d'agost de l'any 295. L'Església la recorda el mateix dia de la seva mort.

© Antonio Mora Vergés

EL POBLE DEL MONTSENY

Anàvem el Feliu Añaños i Masllovet, el Joan Navazo i Montero, i l’Antonio Mora Vergés als límits físics del Vallès Oriental, al poble del Montseny, que fa límit amb Osona i la comarca de la Selva.

El nucli central de la parròquia es formà a l'extrem S del terme, en el vessant esquerre de la Tordera, a 528 m d'altitud, entorn de l'església de Sant Julià. Prop de l'església es formà una petita sagrera i, més tard, una concentració de casetes que rebé el nom de Poble de Montseny. Ara el poble, centre del municipi, és format per una placeta, un carreró i algunes cases, entre elles l'escola municipal.







L'església de Sant Julià de Montseny és formada per l'edifici romànic, ampliat i totalment transformat el 1767 i el 1872. Fora del campanar i alguns murs aprofitats, la resta és d'un estil senzill, sense decoració, i correspon a un tipus de barroc tardà, amb quatre trams de voltes de llunetes, tres capelles per banda i un presbiteri poligonal. Envolta l'església un espai enjardinat, restaurat, amb el campanar, entre el 1977 i el 1978, al qual feia costat una rectoria del segle XVI, renovada en part el 1652, que va ser enderrocada i construïda de nou el 1988. Els antics horts d'aquesta rectoria han servit per a situar una sèrie d'habitatges unifamiliars, que segueixen el mateix estil arquitectònic de la nova rectoria. A l'església es guarden restes d'antics retaules de Sant Marçal i Santa Anastàsia, dels segles XVI i XVIII, un pica baptismal del segle XVI i algunes peces d'orfebreria del XVIII i del XIX. Un document del 1096 fa esment de la canònica de Sant Julià de Montseny, cosa que podria fer creure en l'existència d'una comunitat canonical de preveres en aquesta església, però creiem més possible que es tractés d'una confraria de laics dita antigament també canònica. Eren copatrons antics de l'església, cosa que implica un edifici antic de tres absis, sant Pere i sant Miquel.

El municipi de Montseny, antigament de Sant Julià de Montseny, és l'únic que guarda el nom del massís del Montseny, que, com a part de la Serralada Pre-litoral, marca la separació entre el Vallès Oriental, Osona i la Selva. Precisament el municipi de Montseny (27,02 km²) es troba al punt de confluència entre les tres comarques, puix que termeneja pel N amb el municipi osonenc de Viladrau, des de Matagalls (1 694 m) fins al coll de Sant Marçal on es troba la Taula dels Tres Bisbes (1 140 m), i des d'aquí fins al cimal de les Agudes (1 706 m) amb el municipi selvatà d'Arbúcies. La seva demarcació s'estén per la vall o les valls que formen la capçalera de la Tordera, riu que es considera que neix a la Font Bona de Sant Marçal, i pel N s'enfila al turó de Sant Marçal (1523 m), el Turó Sesportadores (1600 m) i Matagalls, on coincideix en la seva creu amb Viladrau i el Brull.

El terme de Montseny té una forma sensiblement triangular amb dos notables apèndixs, l'un al NE, a la vall de Sant Marçal, encaixada entre les Agudes i els vessants sud-orientals de Matagalls, i l'altre al SW, sota els contraforts del pla de la Calma, entre la Castanya (el Brull), Tagamanent i Sant Pere de Vilamajor. Al punt més al SW d'aquest segon apèndix, al turó d'en Cuc (1 236 m), coincideix amb els termes de Tagamanent, Cànoves i Samalús i Sant Pere de Vilamajor.

El seu territori és trencat i abrupte, com ho revela el fet que del seu extrem S al N tingui uns 1 200 m de desnivell. Per les seves valls i xaragalls, ultra la Tordera, corren diferents rieres, com la riera Xica, la de la Castanya, la de la Bascona, la del Teix, i torrents, com el del Sot de les Illes, el del Sot dels Castellets, el del Sot Mal o el del Sot de la Pomereta, tots tributaris de la Tordera. La vegetació natural canvia molt segons l'altitud i així, a mesura que es va pujant, hom troba vegetació de ribera, alzinar muntanyenc (amb presència d'alzinar típic) en part explotat per l'home, i algunes obagues amb castanyers, rouredes entre els 900 i 1 000 metres, fageda entre els 800 i 1 000 metres i, a vegades, a altures superiors, alguns claps d'avetars i matollar de ginebró, que esdevé exclusiu a partir dels 1 600 metres.

Feta la visita – del tot obligada – , seguirem amb la nostra destinació del mati, en aquesta ocasió serà l’Esglesiola de Santa Susanna de Vilamajor, possiblement dita antigament del Samon.

© Antonio Mora Vergés

SANTA MARIA DE PALAUTORDERA

Anàvem el Feliu Añaños i Masllovet, el Joan Navazo i Montero, i l’Antonio Mora Vergés als límits físics del Vallès Oriental, als pobles que la Tordera rega des del inici del món; començàvem per Santa Maria de Palautordera.

L'església parroquial de Santa Maria, esmentada ja el 1074, fou bastida de nou a mitjan s XVI damunt el solar de l'antic castell dit Palau de Tordera, esmentat al s X (amb el nom també de Vitaminea); la torre del campanar correspon a una antiga torre del castell, del s XIII. El campanar té tres cossos. El primer és circular i el constitueix una torrassa militar, construït amb còdols. El segon i el terces són hexagonals, de carreu. En el tercer hi ha sis obertures d'arc apuntat per les campanes. El coronament és amb almenes de tipus català i piràmide hexagonal.

El lloc, conegut per la Sagrera, pertangué al terme del castell de Montclús i formà part de la baronia de Montclús; esdevingué centre de la cúria de la baronia i s'hi celebrava el mercat de la demarcació. Passà a la darreria del s XIII al vescomtat de Cabrera, dins la batllia de Montclús.

Capella de la Mare de Déu del Remei; de tipus barroc-neoclassicista, l'exterior és de paredat i té com a portada un arc rebaixat de carreu. A la façana, sobre la portalada de l'entrada, hi ha un ull de bou, un petit campanar d'espadanya amb la seva campana i sobre el llindar l'anomenada majòlica amb la imatge de la Mare de Déu. La planta és de creu llatina, amb una cúpula al centre i voltes amb llunetes. El presbiteri té un creuer amb dos cossos i en els seus laterals dues vidrieres amb les imatges de Sant Sebstià i Sant Erasme.

El cambril de la Verge, és de tallat modern, amb una escala interior per accedir-hi.
Al juliol de 1936, el santuari va ser incendiat i utilitzat durant la guerra com a dipòsit de material per Sindicat de Paletes. Es van abatre sostres i portes, enfonsant-se bona part de la volta i perdent-se l'antiga imatge romànica de la Mare de Déu. Tot i que els danys varen ser greus, la seva reconstrucció va començar immediatament després de la guerra, (a principis del febrer de 1939). Va ser molt ràpida i a l'Aplec d'aquell any es van poder celebrar les festes religioses i populars acostumades.

Parc del Reguissol; el safareig públic.

Safareig: bonica paraula, de procedència àrab, sense paral•lel en el castellà, relacionada amb el patrimoni hidràulic que ens van llegar els andalusins.

Etimologia del mot: de l'àrab saharij. Castellà: alberca, estanque. (BAYDAL 2006)

Així, el safareig, era el lloc públic on es feia la bugada i es preparava el lleixiu; però també era punt de trobada, de reunió i de comentaris.

Expressions com fer safareig o fer bugada [Corregeixo el bogada de l'original] procedeixen precisament de la funció social que complien aquests indrets on les dones s'agrupaven per rentar la roba i al mateix temps comentar afers del poble [Tret d'Història local de l'Ajuntament de Llinars del Vallès].

Un fragment descriptiu, força aclaridor de les bugaderes i els safareigs d'antany, tret de l'article de Lluís Freixes "Molta roba i poc sabó", publicat dins la revista «Gavarres», núm. 10 (Tardor-hivern 2006), pàg. 128-129:

El terme més curiós que hi ha emanat és el de "xafardeig" i els seus derivats (xafardejar, xafarder, etc.). La relació està clara: els safarejos eren llocs de dotoreig, comentaris diversos i tafaneig, ja que es reunien moltes de les dones dels pobles, algunes de les quals (sobretot les més joves) s'hi passaven tot el dia fins que s'eixugara la roba. D'ací les accepcions referides a crits, soroll, guirigall, desordres, etc. (BAYDAL 2006)

Xafardejar (DCVB): Conversar més o menys malèvolament d'alguna persona o cosa, dient-ne el que hom en pensa amb fonament o sense, allò que n'han sentit dir, etc. Castellà: chismorrear
I, curiosament, el diccionari de la RAE arreplega el terme chafardero (Diu: del cat. xafarder. Chismoso, cotilla) però no el de chafardear o chafardeo.

Monegal l'empra encara molt esta accepció de fer safareig per a referir-s'hi a l'actual premsa rosa.

El “tastet” ens ha sabut a poc; esperem tornar novament per continuar pouant en la “petita història “ de Santa Maria de Palautordera.

© Antonio Mora Vergés

Sant Jaume de Rifà, a Sant Antoni de Vilamajor.

Anàvem el Juan Navazo i Montero, company d’infantessa i gran caminador, i l’Antonio Mora Vergés a San Antoni de Vilamajor, als límits del Vallès Oriental i el Baix Montseny; l’objecte de la nostra recerca, Sant Jaume de Rifà, el trobem orfe d’informació a la pàgina web de l’Ajuntament d’aquesta Vila, que fa límit amb les terres del Vallès Oriental i el Baix Montseny.
Enviarem el resultat de la nostra visita a st.antoni@diba.es

Els orígens del municipi se situen a partir de 1840, data en la qual Sant Antoni de Vilamajor es va separar de Sant Pere, i va formar una unitat independent, conjuntament amb la parròquia de Sant Julià d'Alfou. El municipi comprèn, a més, el poble del Fou (en depenia l'antiga església i convent de Sant Jaume de Rifà).

Quan a l’origen del nom de Sant Antoni [ de Vilamajor ] s’explica què hi havia uns nevaters que s'encarregaven de portar el gel dels pous de glaç situats a la muntanya i vendre'l a Mataró i Barcelona, sobretot als peixaters, per conservar la mercaderia. Òbviament, era necessari que aquest glaç arribés en bones condicions. El carregaven al capvespre i viatjaven tota la nit per poder-lo lliurar al matí. Al pla, és a dir, a l'actual zona de Sant Antoni, es paraven en un petit hostal, on es reunien i feien un most.

Sant Antoni és el patró dels traginers i a ell anaven dirigides totes les súpliques i oracions. Com que van creure que el Sant els escoltava, van decidir erigir una ermita dedicada a aquest sant, al voltant de la qual s'hi va anar formant el nucli urbà.

Quan a l’explotació del gel, explicàvem en un article sob re els poues del glaç del moianès :

“La indústria del gel estava acollida al seu patró Sant Gaietà, el qual té dedicada una ermita a escassa distància de la Ginabreda i a uns dos-cents metres de la carretera de Castellterçol a Moià, en el terme municipal de Castellterçol. Per la festa patronal del gremi, Sant Gaietà, s’hi feien lluïdes trobades (aplecs), on tots els del gremi i els amics i jovent, hi celebraven l’aplec. Es feia una missa solemne que solia cantar el Cor Parroquial; després en eixint de missa, es jugava a la virolla i s’hi rifaven llonganisses, coques i ous. Tenim fotografies de primers del segle XX de Josep Gallés on s’hi veuen a moltes persones davant l’ermita, i moltes dones duen un pa rodó sota l’aixella. Els rifaven? Els donaven els del Gremi als més pobres? Aneu a saber... Cap al tard s’acabava la festa amb el cant dels goigs. Precisament en una de les llindes de pedra laterals de la capella, esmentada avui encara hi ha una inscripció gravada, la qual es conserva perfectament i diu, escrita en llatí: «BENEDICITE GELU ET FRIGUS, DOMINO. BENEDICITE GLACES ET NIVES, DOMINO.» Es a dir, gel i fred, beneïu el Senyor, glaços i neu, beneïu el Senyor».

Pensem que també per aquesta zona del Vallès Oriental, devia existir el culte de Sant Gaietà.

Trobem en relació a Sant Jaume de Rifà :

Antiga església i antic convent de donades del municipi de Sant Antoni de Vilamajor (Vallès Oriental), dependent de la parròquia de Sant Julià del Fou.

La vil·la de Rifà existia ja el 941 i des d'abans del 1002 pertanyia al monestir de Sant Cugat.

Hi fou construïda una capella dedicada a sant Cugat (1098), i als ss XII i XIV s'hi establí una comunitat de monges donades. Com passà amb la majoria d'esglésies dedicades a sant Cugat, pel fet que se'n celebrava la festa el mateix dia que la de sant Jaume des del s XIV, la capella fou dedicada també a sant Jaume, que acabà desplaçant l'antic titular.

El convent s'extingí vers el 1360. Resta l'antiga capella amb l'absis i els murs, però no la volta, de l'antiga església romànica del s XI.

© Antonio Mora Vergés

ESGLÉSIA DE SANT PERE DE VILAMAJOR.

Dimecres 24 de juny de 2.009, anàvem el Juan Navazo i Montero i l’Antonio Mora Vergés a Sant Pere de Vilamajor, als límits del Vallès Oriental i el Baix Montseny.

Sant Pere de Vilamajor és un municipi de la comarca del Vallès Oriental situat en el seu extrem més septentrional, a la vessant més meridional del Pla de La Calma. Amb un àrea de 35 km2 és un dels municipis més extensos de la comarca però alhora amb una de les densitats de població més baixes. Limita al sud amb Sant Antoni de Vilamajor, a l’est amb Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera i Fogars de Montclús, al nord amb Montseny i a l´oest amb Tagamanent, Cànoves i Samalús i Cardedeu. La principal via de comunicació és un ramal de la carretera BP-5107, que va de Llinars a Sant Llorenç Savall , passa per Sant Antoni de Vilamajor i dallà dóna accés als diversos nuclis habitats que conformen el municipi.

Algunes dades històriques de l’església de Sant Pere de Vilamajor.

Fou construïda entre el 1581 i el 1610, en un estil gòtic tardà amb elements renaixentistes.
Es va situar en el petit promontori on es trobava l’antic palau senyorial, situació excel·lent que la configura com una de les esglésies més esveltes de la comarca. Des de sempre ha estat dedicada a Sant Pere. Es van aprofitar les pedres d’aquest palau per poder fer l’església, deixant només la torre, com hem explicat abans. Es tracta d’una de les esglésies rurals més representatives de la diòcesi.

El govern del principat va prohibir als vilamajorencs, el 1553, que utilitzessin les restes del castell de Vilamajor si no ere per a la reconstrucció de l’església que s'edificà sobre el pati d'armes de l'antic castell.

Abans de la seva construcció hi havia una antiga esglesiola també dedicada a Sant Pere d'estil romànic. Estava situada al costat de l'església actual, dins del recinte del castell. En el moment de la consagració es va fer una processó de l'antiga esglesiola a l'actual per dur-li les imatges de l'antic temple.

© Antonio Mora Vergés

La síndrome de Sheffield

Tradicionalment en termes econòmics, s'estableixen criteris d'adscripció per les diferents activitats productives; l'agricultura i la mineria, s'inclouen en el sector primari; la industria transformadora, en un sentit ampli, en el sector secundari; quan als serveis ; administració, justícia, sanitat, educació , ... s'inclouen en el sector terciari.

El sector primari ha patit i pateix un espoli sistemàtic en benefici del sector secundari, i aquest al ensems, pateix la fugida dels seus centres productius, a tercers països on no hi ha drets laborals, es permet i/o fomenta el treball de menors, ........ El sector serveis contràriament demanda cada cop més i més força de treball.

L’origen del que s’ha donat en dir la síndrome de Sheffield, té una clara relació amb la reflexió anterior :

Sheffield és la sisena ciutat més gran del Regne Unit. Es troba a la regió nordanglesa de Yorkshire.

La indústria principal desenvolupada a la revolució industrial era la producció del ferro. Aquesta especialització va portar com a conseqüència un nivell d’atur excepcionalment elevat - majoritàriament masculí – en ocasió de les primeres “ deslocalitzacions “ del sector industrial.

Avui dia Sheffield és conegut com a un dels vuit ciutats principals del Regne Unit, aquestes poblacions actuen com a focus en les seues respectives regions, és la ciutat més important del sud de Yorkshire, i la segon més dominant de Yorkshire.

Les activitats que s’hi desenvolupen actualment bàsicament de serveis, han fet possible la creació de molts llocs de treball, en la seva majoria però femení. Avui a Sheffield i quasi per arreu del món occidental, son els homes i no les dones, els qui pateixen un atur quasi permanent.

També la societat espanyola i catalana, ens donen avui unes taxes d’atur percentualment més elevades per als homes que per a les dones.

Potser caldrà modificar el criteri de discriminació positiva, que les lleis espanyoles han consagrat en perjudici dels homes, i contrariant obertament la constitució de 1.978 que literalment diu :

Tots [ espanyols/es, catalans/es,..] son iguals davant de la llei.

La síndrome de Sheffield, - com qualsevol altre síndrome- és una anomalia que cal corregir.

Síndrome . Conjunt de símptomes i signes que defineixen clínicament un estat patològic; pot posseir diverses etiologies i correspondre a més d'una malaltia.

© Antonio Mora Vergés

LA TORRE ROJA DEL CASTELL DE VILAMAJOR.

Anàvem el Juan Navazo i Montero i l’Antonio Mora Vergés a Sant Pere de Vilamajor, als límits del Vallès Oriental i el Baix Montseny. Havíem de recollir imatges de la Torre Roja, i de la magnifica església de Sant Pere.

Quan a les dades històriques de la nostra destinació d’aquest mati de Sant Joan, trobem :

El castell de Vilamajor. A partir el segle XI els comtes de Barcelona construeixen el castell de Vilamajor, al servei de l’administració de la cort, alberg de nobles en les campanyes de França o intercanvis comercials. Textos documentals ens detallen la presència de grans torres, una gran sala amb pintures sarraïnes, fargues i molins. La llegenda diu que hi va néixer el rei Alfons I de Catalunya i es conserven albarans de les despeses que hi realitzava la reina Peronella d´Aragó.

El terratrèmol del 1448 va enderrocar gran part del Palau Comtal i la sagrera amb les seves muralles. El conjunt es conegut amb el nom de La Força (fortificació). L’església gòtica de Sant Pere, una de les més esveltes de la comarca, i les cases que l’envolten, foren reconstruïdes a partir de les pedres del antic castell comtal.

Actualment es conserven força restes del castell, sent-ne les més significatives part de les muralles i la torre mestra (actual campanar, conegut com a Torre Roja).

La Torre Roja es troba al nucli de La Força. És una imponent torre de 25 metres d´alçada i una planta quadrada de 5x5m. Està construida amb petits carreus de pedra rogenca que li donen un aspecte molt peculiar que li ha valgut el nom de "Torre Roja".

Actualment és el campanar de l’església de Sant Pere, però la torre és exempta, està separada de l’església. El motiu és que fou construïda per ser la torre d’homenatge - o mestra - del castell de Vilamajor. Es tracta d´una torre romànica (s. XI i XII), amb murs de 1´6 metres de gruix (objectiu defensiu).

Consta de tres pisos. La planta baixa és un petit habitacle (sense finestres). Al primer pis s´hi accedeix per una escala (amb graons molt desgastats) qe s´enfila per dins del mur. El primer pis tampoc té finestres. D´allà, s’enfilava per una escala de cargol fins al segon pis (el 1929 es substituí l´escala de cargol per una escala encastada a les pares interiors). El segon pis té finestres a les quatre parets, finestres dobles amb arcs geminats. Les columnetes i capitells de les finestres estan recuperats d´una edificació preromànica anterior. Mitjantçant una escala de fusta, hom pot enfilar-se al tercer pis on hi ha les campanes. També amb finestres a les quatre bandes. Al segle XVIII, es van engrandir les finestres nord i sud per encabir-hi les dues campanes grans. Al sostre del tercer pis hi ha un petit registre que accedeix al terrat.

El 1448 un fort terratrèmol va malmetre el castell de Vilamajor; però la torre Roja va romandre dempeus. Actualment encara marca les hores.

El terme del Castell de Vilamajor ocupava els termes actuals de Cardedeu, Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor. Al segle XVI, s’independitzà Cardedeu i, al segle XIX, Sant Antoni amb la parròquia de Sant Julià d´Alfou. Actualment, el terme encara comprèn Sant Pere i la parròquia de Santa Susanna.

© Antonio Mora Vergés

Contraban

El mur de boira hauria provocat la caiguda de qualsevol altra persona que no hagués estat en Senen Boixeda que coneixia cada gir i cada pedra del camí. En Senen sabia imitar el cant dels ocells des de la mallarenga a la bisaroca. En Senen subjectava amb el front el mocador de farcell que es tibava a l’esquena amb el pes d’una culata de vedella. La carn estava ben embolicada amb paper de ceba i protegida per tela mosquitera. Seria ben pagada en aquella França, de la qual l’invasor s’havia endut els homes a treballar a les fàbriques d’Alemanya i ho arrabassava tot per alimentar els seus exercits.

El vell penell de l’ermita de Sant Leucat xerricava als embats del vent que poc a poc escampava la boira. Els vells murs de l’església es despullaven de boira als ulls d’en Senen. Poc a poc, les prades, les boscúries i els cims quedaven a la vista del noi. A la porta del temple es concretava la forma negra d’una vella. Portava esclops amb palla dins, un faldilla fosca de diminuts quadres negres, s’abrigava amb un mantell de punta de llana i es cobria amb un mocador al cap.

- Vigila Senen... ! - digué la dona, que treia les paraules amb gran esforç per una boca arrugada.
- Hi ha canvis a la frontera ?

- De nit el vent porta sorolls de bombardejos llunyans- va fer una ganyota que en Senen va endevinar com un somrís amagat -. Diuen que els americans han arribat a Marsella.

- Això vol dir que a França acabareu la guerra ?

- Em sembla molt que sí, però ara és quan hi ha més perill els alemanys estan molt nerviosos i la milícia de Vichy més. El maquis és cada vegada més agosarat.

- Hi els gendarmes ?

- Se’n surten com poden. Si et troben et prendran la culata per menjar-se-la ells: al pla es passa molta gana.

En Senen es va acomiadar de la vella per continuar el camí. Els senders estrets que remuntaven precipicis es van suavitzar. Les cingleres de roca calcària van ser substituïdes per pendents més suaus i verds. El sol estava ben enlaire, quan va albirar la masia. Ni els gossos van bordar la seva presència. En entrar a l’era la Jeanette el va sortir a rebre. Era una jove esvelta d’ulls foscos i cabells negres. Era ben bé una catalana del nord.

- Senen... !

- Bon jorn...! bella Jeanette.

- Què tal per Espanya ?

- Mol magre noia. Tot està ple de capellans i militars – en Senen va posar rostre de circumstàncies -. I, el teu pare ?

- Allà

L’Estanislau es mirava somrient la parella des de la roda d’un carro vell.

- Senen... ! no et deixis embolicar per la Jeannette i entra cap dins.

A la sala en Senen va descarregar la carn sobre la taula. En tant que l’Estanislau el va pagar amb un altre paquet format per agulles de teixir i medicines que a Espanya anaven encara més escasses que la carn.

- M’hauries de fer un favor – va dir l’Estanislau.

- Ja sé que em demanaràs que passi gent – va contestar, seriós en Senen -.No m’agrada és molt perillós. els Guàrdies Civils si em veuen sol em coneixen. Tinc salconduit de fronteres i el rector de Montagut és parent meu i al final baixo medicines. El problema està en què si veuen un grup de gent ens prendran per maquis i ens dispararan. I, si no ho fan els tornaran als alemanys.

M’empipa que retornin jueus que jo he passat. Fins als civils no els agrada.

- Pas res d’això, Senen – l’Estanislau mirà a la porta d’una habitació – són alemanys que volen passar a Espanya.

- I, això ?

- Els aliats són a les portes de París, el maquis cada dia es més fort. A més els americans són a Marsella i van cap dins. Els seus se’n tornen a Alemanya.

- Doncs que se’n vagin cap a casa seva.

- Veuen la guerra perduda i pensen amb raó que on estaran més segurs és a Espanya amb els seus amics falangistes.

- I, tu perquè els ajudes ?

- Són quatre persones que s’han vist embolicades amb la guerra i han fet el que han pogut perquè les coses no fossin pitjor. Han ajudat molta gent.

En Senen va sortir de la casa seguit per quatre homes alts i rossos que caminaven en silenci sense girar la vista enrere. Ell mirava les muntanyes, en tant que pensava en els jueus i en els aviadors anglesos que havia passat i es preguntava on serien en aquell moment.

A la tarda, les muntanyes es presentaven aspres i grises . Els senders es van endurir. Els precipicis blancs deixaven veure el fil de plata d’una riera profunda. De tant en tant, mirava els alemanys que el seguien amb l’angoixa dels perseguits. Era la mateixa mirada que la dels jueus. La de la por i de l’esperança. Van passar la fita, que marcava la frontera. En Senen va albirar la caseta llunyana de la Guàrdia Civil. No cal perdre temps. Es va treure la camisa i la va lligar a una branca. Els civils van sortir a trobar-lo.

- Senen . Quienes son ?

- Los alemanes que vienen a buscar refugio.

Els guàrdies estaven atònits. Tant que no van parar esment en el paquet de medicines i agulles i menys amb les cadenes d’or que li havien pagat els alemanys. En Senen va deixar els seus acompanyants a la caseta i va seguir el seu camí.

Uns anys més tard, es va tornar a trobar amb un d’aquells homes que s’havia establert a Cadaqués, on regia un restaurant amb molts clients francesos. En Senen va mirar les muntanyes llunyanes va pensar amb els jueus que els guàrdies havien hagut de tornar i va pensar que tot plegat era un fàstic.

© Xavier Valeri

Festa Major de Vallparadis. Terrassa. Marató Country.

El diumenge 21 de juny a las 19 h, primer dia de l’estiu, desprès de recollir imatges del que son al meu judici símbols del barri ; la Passarel·la del Parc i el Castell, estàvem puntualment al Camp de bàsquet de Vallparadis ; tot estava preparat; les cadires pel públic, la tarima pels balladors, l’equip de so ,.... el meu prec per demanar la procedència dels balladors/es, no tenia resposta i demano des d’ara disculpes als qui no es trobin esmentats, saludava als amics de ;

Terrassa, Sabadell, Castellar del Vallès, Sentmenat, Rubí,....

La ballada anunciada com Marató, tenia la següent llista de valls :

1 Flyn’8
2 Rose garden
3 Dizzy
4 Bamby cha cha
5 On the rocks
6 Wyskey river
7 Skip
8 Tush push
9Worl J.
10 Slappin’leather
11 Heartbreak express
12 On the corners
13 Ain’t givin’up
14 Behind on the cloud’s
15 Unbelievable
16 Rumba ride
17 Hoochie-coochie
18 Eagle Texas
19 C.C.S.
20 Congirls hussle
21 Play it agait Sam
22 Que 1 en of hearts
23 No quitter
24 Two by two
25 Black vevet
26 My Maria
27 Sleer tonight
28 Ever ready
29Watermelon crawl
30 Oh Suzana
Etcètera

Comptava fins un centener llarg de balladors/es, i quasi el doble d’espectadors de totes les edats; certament aquesta ballada alhora que un acte de la Festa Major, és un espectacle molt esperat per tots els veïns, ja que veuen entre els balladors, als seus familiars, amics i/o coneguts.

La ballada un cop superada la cançó 30 continuarà, i ara uns ara els altres, balladors i espectadors aniran desfilant, demà – per alguns encara – és dia de feina.

Al country – com en el seu dia al món del llibre – li convenen més les “ ballades de butxaca” que les maratons.

© Antonio Mora Vergés

ESPLUGUES, LA VINYOTA, EL ROQUER; LA SORTIDA SENZILLA.

Recollia al Tomàs Irigaray a Sabadell a les 8,00, ens havíem de trobar a Castellar del Vallès,amb el Josep Maria i l’Albert Salas, anàvem en aquesta ocasió al Moianes; veuríem al llarg del mati, la casa d’Esplugues , edificada sota una bauma, la poua de la Vinyota, i el rentador de llana del Roquer.

Esplugues és una masia construïda sota una bauma que data de l’època troglodítica. L’edifici consta de planta baixa i dues plantes més. Va ser habitada fins a finals de l’any 2002. Completa el conjunt el cobert i el pont romànic del s. XI.

La Vinyota ; Pou de glaç, d'uns 15 m de fondària, situat a la dreta de la riera de Fonts Calents en direcció a Esplugues. Fou dels darrers que es van tancar, ja entrat el segle XX. Davant el Molí Nou a pocs metres de la poua s'hi troba la font del mateix nom

El Roquer és una construcció singular, que es troba situada just al darrera de les últimes naus del Vapor, a l’altre costat de la Riera de Fonts Calents. Es tracta d’una bellíssima construcció feta amb pedra amb una volta de mig punt amb dovelles de pedra picada que formen un arc, entregat pels dos costats a sengles parets de pedra. Dita volta de pedra, dona peu a una volta d’uns 10 metres de diàmetre, quasi 8 de radi i d’uns 10 metres de fondària, que va a morir al fons de la bauma o espluga de pedra natural molt erosionada pel pas del temps. Sota aquesta paràbola s’hi troba l’ampli espai conegut com el Roquer de 100 metres quadrats de superfície.

Esmorzàvem al punt de trobada del Moianes, al polígon industrial de Castellterçol, i des d’aquell punt fèiem via fins la casa d’Esplugues; aquí una llarga sessió fotogràfica – el lloc s’ho val – per desfer camí fins a la vinyota on recollirem imatges de la seva magnifica poua.

A http://www.xtec.es/~jgirabal/materialsgeolo/pousgel.pdf podreu veure un esquema senzill i entenedor de com funcionava aquesta activitat econòmica.

El rentador de llana de l’antic gremi de Paraires de Castellterçol mereixerà també l’atenció dels nostres fotògrafs.

La sortida ha consumit escassament dues hores; la podeu fer amb quitxalla, i no demana un gran dispendi econòmic; tot plegat en aquest moment difícil que viu el nostre país, li dona la qualitat de molt recomanable.

© Antonio Mora Vergés