MARE DE DÉU D'EROLA DE TORDERA. ALT MARESME

Anàvem la Carmen Toledo Cañadas, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés pels límits del terme de Tordera a la comarca de l’alt Maresme, ens aturàvem davant del Santuari de la Mare de Déu d’Erola; figuradament i malgrat les minses proporcions d’aquesta esglesiola, advertim al lector que aquesta denominació es pot donar també, com en aquest cas – a un lloc molt íntim, que es deu respectar de manera particular.

La tradició en relació a aquesta singular advocació mariana, ens diu que fa molts anys hi va haver una passa de verola molt forta entre les masies d'Hortsavinyà. Un foraster que ningú coneixia va portar una imatge de la marededéu de l'Erola i la va deixar allà a terra. Digué a la gent que hi anessin tots a resar, que es curarien de la verola i tots els que hi anaren es van curar. Ho van considerar un miracle d'aquella marededéu i li van fer l'ermita.

Sembla que podem datar aquest fet extraordinari al segle XVIII.





Recollíem imatges tant de l’exterior – d’un blanc immaculat – com de l’interior, i ho fèiem gràcies a les obertures practicades a la porta, que ultra aquesta visió, permeten la correcta cremació i la sortida dels fums dels ciris que de forma constant cremen davant la imatge.

La verola dels nostres dies s’encarna en situacions com l’atur, la desprotecció dels febles, dels vells, dels malats, les males politiques vers la nostra llengua, els nostres costums i la nostra identitat, i l’obsessió malaltissa dels nostres forçats veïns per espoliar-nos fins al límit.

Demanem a la Mare de Déu d’Erola de Tordera, que tingui cura de tots els catalans, i per la seva intermediació aixequem una vegada més la nostra pregaria a l’Altíssim; Senyor, allibera el teu poble !!!!

SANT ESTEVE DE PEDRET. ALT EMPORDÀ.

Ens portava per la plana de l’Alt Empordà, a la Maria Jesús Lorente Ruiz i a L’Antonio Mora Vergés, la nostra sherpa Maria Dolors Costa Mari ; ens aturaríem davant sant Esteve de Pedret, l'església romànica, construïda durant la segona meitat del segle XII.

Respecte al topònim, és clarament un diminutiu de ‘pedra’, i fa referència a la minsa alçaria, sobre la que s’assenten alhora, l’edifici religiós i el cementiri.

El territori de Petreto és esmentat l´any 953 com un dels límits orientals de l´estany de Castelló, en un precepte del rei Lluís d´Ultramar que confirma els drets de pesca que el monestir de Sant Pere de Rodes hi tenia, així com ‘ obiter dicta’ la propietat de les illes, Volvagro, Foniliaria i Sararto, la localització de les quals és difícil de precisar avui dia.

Pedret té un nucli principal format per la l’església de Sant Esteve, l´antiga rectoria avui deshabitada, el cementiri i tres masies a les proximitats, totes les edificacions estan situades a la dreta de la riera de Pedret.



L'edifici religiós tancat amb pany i forrellat , és d'una alçada més que remarcable, consta d'una nau única coberta amb volta de canó i capçada amb un absis semicircular.



Sobre la façana de punt s'alçava un campanar d'espadanya, de dos ulls, que posteriorment va ser regruixat i s'hi va afegir, al costat, un comunidor, més baix.



Ens explica que aquesta església tenia dues portes, una al frontis (després inutilitzada) i la migdia perfectament ‘ferrada’, en la millor tradició de les esglésies medievals, que exercien com a ‘castell dels pobres’. Esta emmarcada per tres arcs de mig punt en degradació i guardapols motllurat. A la llinda hi ha el relleu d'una creu grega encerclada. A la mateixa façana hi ha una finestra de doble esqueixada, també de mig punt, amb guardapols i fris amb dents de serra.



De configuració semblant és la finestra del frontis però aquesta presenta, als muntants, columnes amb capitells esculpits. El més ben conservat mostra unes feres devorant un home. La finestra de l'absis mostra també dos capitells esculpits amb testes humanes.

Aquest país d’extrems, ha permès que en nom de la llibertat, es furtés als joves el coneixement de la seva tradició cultural; ara recollim abastament els fruits d’aquesta mala política.



Per intercessió de Sant Esteve, des d’aquesta infinita solitud de Pedret, reiterem al nostra pregaria; Senyor allibera el teu poble !!!

SANT ANDREU DE LLAVANERES, ESGLESIA ANTIGA. EL MARESME.

Anàvem el Joan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés per les terres del Maresme, en aquesta ocasió teníem un doble objectiu :




El primer ens portava a Sant Andreu de Llavaneres, creuàvem tota la vila per arribar fins dalt del turó, on dins del clos de cementiri municipal trobem una notable església d'estil gòtic tardà, amb una bonica portalada, i un campanar de planta quadrada; l’edifici és d'una sola nau i presenta una austera façana de pedra. Està situat sobre el temple primitiu del que es van aprofitar tots els materials.



El primer document en el apareix el topònim Llavaneres és de l'any 968; un segon document, del 989, l’esmenta en ocasió de fitxar els límits de la parròquia de Mata diu: " ... de Oriente in ipso terminio de labandarias, de meridie in undas maris, de occiduo in arenio de valledex, de circio in terminio de durios...".

El nom de lloc ‘ depressió per on davalla l’aigua’ fa referència a la peculiar orografia, en tesis que juntament amb Manuel Bafarull Terrades, recullen altres estudiosos, i que ens sembla del tot lògica.

L' edifici que veiem al cementiri, va aixecar-se any pel prestigiós mestre de cases Pere Blai (pare del constructor de la façana del Palau de la Generalitat), que l’any 1561 firmava un contracte amb el batlle i representants de la parròquia, en el que es posava com a condició que aquesta obra fos de la mateixa forma i manera que l'església de Sant Martí d'Arenys, donada com a model.



Hom pensa que en aquella època, la torre - campanar devia exercir funcions de guaita i bada, aquesta tesis sembla molt versemblant atès que les ràtzies pirates eren habituals.

L'any 1574, el bisbe de Barcelona concedia llicència per a la benedicció del nou temple. Desprès d'inaugurat el nou temple, el 1582 s'inicia la construcció d'un formidable retaule per l'escultor Gaspar Huguet. Les pintures són obra del pintor italià Joan Baptista Toscano i es poden considerar entre les millors composicions del manierisme tardà existent a Catalunya. El retaule quedà llest el 1611.
Fins l’any 1836 fou el temple parroquial de la població.

Recollíem imatges de l’indret, i seguint les indicacions de la pàgina web de l’Ajuntament, baixàvem cap al centre urbà per la riera de la Vall, la informació municipal diu literalment ‘En aquest veral podem veure la cova hallstàttica de la Pedra del Llop’.

No trobàvem ningú que ens en dones raó. Com a fet anecdòtic una molt amable veïna, va fer un parell de trucades telefòniques per esbrinar-ho, que no van obtenir cap resultat.

De la nostra recerca en relació al mot ‘hallstàtica’ trobem :

Edat de ferro o de Hallstatt

L’anomenada civilització de Hallstatt es desenvolupa entre els anys 1.000 a 650 a.C

Es pot parlar d’una ‘ cultura hallstàttica’, però l’expressió ‘cova hallstàtica de la Pedra del Llop’ que s’empra en la pàgina de l’ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres és totalment incorrecta i àdhuc inapropiada.

Esperem rebre indicacions per arribar-hi en una propera ocasió, des de l’Oficina d’informació Turística Municipal ,o de qualsevol entitat o persona que ens en pugui donar raó, a l’e.mail coneixercatalunya@gmail.com

CASTELL DE CALONGE. BAIX EMPORDÀ

Rebia una crònica del Feliu Añaños i Masllovet, en aquesta ocasió les seves passes el portaran fins a Calonge a la comarca del Baix Empordà de quin castell ens envia dues imatges. Malgrat datar amb precisió aquesta mena d'edificis és tasca difícil, la part més antiga és sens dubte la torre, gairebé quadrada, que es conserva al Sud-oest del recinte i que podria situar-se cap el segle XII, o potser més tard. Al segle XIV s'hi va afegir un recinte trapezoïdal més ampli, amb espitlleres i coronat amb merlets.



Al segle XV, possiblement després de l’atac dels remençes i dels posterior saqueig i l'incendi, s'hi va afegir un palau tardo-gòtic, adossat a la part sud i est del recinte. Posteriorment encara s'hi van afegir unes torres rodones als tres cantons del recinte (el quart ja estava ocupat per la torre quadrada) i una quarta, semicircular, a la façana de llevant.



Entre els segles XVI i XVII s'hi va afegir un cos renaixentista, que porta l'escut dels Sessa. Ens ho acompanya amb una breu síntesis històrica :

S’esmenta el lloc per primera vegada en un precepte del rei Lotari l’any 969 , en el que el confirma a l'abat Sunyer de Sant Feliu de Guíxols les possessions que el monestir tenia a Colonico. Durant el segle XI el bisbe cedí els drets que tenia al lloc a la canònica gironina, fundada el 1019, i fa esment precís de l'església de Sant Martí de Calonge. D'altra banda l'abat de Sant Feliu donà el castell de Calonge en feu als Gausfred de Fenals.

A l'inici del segle XII s'apoderà del castell Oliver Bernat de Pals, amb altres propietats del cenobi de Sant Feliu (excomunicat, l'hagué de restituir i se n'anà a fer penitència a Terra Santa). En acabar el segle, el lloc havia passat al domini directe dels comtes reis, i el 1193 el canceller Ramon de Solius va retre homenatge a Alfons I pel castell de Calonge, determinat de Marítima, que tenia en feu.

Des del segle XIII la vila i el castell pertangueren als Cruïlles. Gastó de Cruïlles (mort el 1229) en fou el primer senyor (incorporà la vila a la seva baronia de Cruïlles) i el seu fill Gilabert, que participà activament en la conquesta de Mallorca, sembla que fundà el poble de Calonge de Mallorca (Santanyí). El 1347 Bernat d'Olzinelles, tresorer reial, vengué a Gilabert Dalmau de Cruïlles la jurisdicció civil i criminal del lloc (pertanyents de dret a la batllia de Palamós). Foren continuades les tensions entre els batlles de Palamós i els Cruïlles, que conservaren el castell, però no sempre les jurisdiccions de la vila (el 1371 passaren novament a la corona, que les vengué de nou als Cruïlles el 1393) fins que Alfons IV uní un altre cop Calonge de Mar a la corona (1437) i prometé als seus habitants de no alienar-la. Durant la guerra contra Joan II, Martí Guerau de Cruïlles i de Blanes, senyor de Calonge i Llagostera, fou partidari del rei en contra de la Generalitat (fou un dels defensors de la Força de Girona), però la població, contrària al rei, es revoltà i ajudà el comte de Pallars i el baró de Cruïlles en la captura de Martí Guerau, refugiat al campanar. Carles Antoni Setantí fou nomenat capità del castell de Calonge pel duc de Lorena i s'enfrontà als Vallmanya, batlles de sac del castell, partidaris de Joan II i de Martí Guerau. Per castigar la rebel•lió dels calongins Joan II els privà de llurs privilegis i creà la baronia de Calonge (1474), que donà a Martí Guerau, però aquest morí el mateix any i no arribà a prendre'n possessió.

L'any 1477 el castell va ser atacat i ocupat després pels remences i la vila fou sotmesa al saqueig i al foc.

El 1488 la baronia de Calonge fou conferida a Galceran de Requesens, creat també comte de Palamós. Passà al seu germà Lluís i el 1513 a la seva filla Elisabet, casada amb Ramon Folc de Cardona, duc de Sessa. Heretà comtat i baronia llur fill Ferran Folc de Cardona, casat amb Beatriu Fernández de Córdoba, hereva del Gran Capità. La baronia continuà en aquest llinatge fins a la segona meitat del segle XVIII, que per casament passà als Ossorio de Moscoco, que mantingueren la propietat material del castell fins a la fi del segle XIX.

El 1899 passa a ser propietat d'una família de Calonge, i s'utilitzava com a casino i teatre.

Ara és propietat de la Generalitat de Catalunya.

SANT PERE D’OLOPTE. BAIXA CERDANYA

Rebia una nova crònica del ‘binomi perfecte’ que formen el Miquel Pujol Mur i Rosa Planell Grau; en companyia del Grup de Recerca de la Cerdanya , s’arribaven en aquesta ocasió fins al collet que s’aixeca entre la vall Tova i la Plana, on es troba el poble d’Olopte; entre els segles IX i XII se’l denomina Olorbite i Olorbe, el topònim d’origen iber significa ‘ camí dels vedells ‘ i fa referència sens dubte a l’existència d’una via pecuària en aquest indret.

L'església de Sant Pere, edificada possiblement a darreries del segle XII i/o començament del segle XIII, inicialment sota la advocació de Sant Feliu, es troba damunt del tossalet del Castellar a l'esquerra de l'entrada del poble.



La nau és de planta rectangular amb un absis semicircular amb coberta de volta apuntada. Cap al segle XVII se li van afegir dues capelles formant un creuer.

La porta d'entrada es compon de cinc arquivoltes. Tres de planta rectangular alternant-se amb dues més de columnes. Els capitells són llaurats amb palmells, pinyes i fulles d'acant. Als arcs podem veure-hi les figures d'Adam i d'Eva a la seva arrencada i entre ambdues figures set caps humans i dues pinyes.



També hi ha la figura d'un atlant.



A l'absis exteriorment podem veure, a la seva part superior un fris de dents de serra sobre mènsules esculpides. Té un campanar de torre bastant posterior a la seva construcció inicial, que es creu que va ser fet a la fi del segle XII.

Procedent d'aquesta església es conserva al MNAC a Barcelona una talla policromada de final del segle XII, d'una Verge amb Nen. La imatge duu al seu fill damunt el genoll esquerre en posició frontal, asseguda en un tron amb columnes acabades en pom arrodonit.

Emparant-se en la protecció dels bens culturals en un context social, econòmic i tecnològic molt diferent a l’actual , es van espoliar ermites, esglesioles i àdhuc esglésies parroquials en benefici de la megalòpolis barcelonina, amb els mitjans d’avui no hi ha cap raó ‘ creïble’, perquè no torni als seus llocs d’origen tot aquest veritable ‘bé de Déu’.

Qui tingui orelles per escoltar, que escolti !!!!

SANT MIQUEL DE LA MATA. MATARÓ. EL MARESME

Ens aturàvem a l’esplanada que hi ha sota de Sant Miquel de Mata el Juan Navazo Montero, i l’Antonio Mora Vergés, estem en ‘ territori Graupera’, i reproduïm d’un excel•lent treball sobre aquesta esglesiola : http://quimgraupera.blogspot.com/2009/02/capella-gotica-de-sant-miquel-de-mata.html

La capella apareix documentada per primer cop en la visita pastoral del 1446 en que el visitador la descriu com a parròquia sufragània de Santa Maria de Mataró, - de quina existència en tenim constància d’ença del 25 de març de l'any 1008 - i ordena que es facin misses els diumenges i festivitats.

Roser Salicrú en el seu estudi sobre els efectes del terratrèmol del 1448, especifica que no va afectar gaire a la capella de Sant Miquel donada la seva recent construcció. En aquest treball a més, documenta la consagració del temple a partir d’un document del 23 de febrer del 1448 on el bisbe de Barcelona, encomana al bisbe de Sulcis entre altres coses que consagrés la capella de Sant Miquel i Sant Martí de Mata.

El culte a Sant Miquel es troba documentat en el veïnat des del 5 d’abril del 1065. La cita apareix en unes deixes per part de Berenguer Armengol a la seva germana Sança “...concessit dedicationi Sancti Michelis de Mata...”. En un altre document del 1177 també trobem documentat aquest culte a Mata en el testament de Saurina Desledó que llega tres diners al Sant. Aquests elements porta a Ferrer i Clariana a argumentar que el culte de Sant Miquel ja es practicava a la capella de Sant Martí. Compartim aquesta tesis.

Lluís Bonet i Garí (el Cros, Argentona, Maresme 1893 - Barcelona 1993), retratava per a l’Estudi de la Masia Catalana a l’agost de 1914, interior de la capella de Sant Miquel de la Mata amb retaule, altar i llum.

En un treball sobre el Cor d’aquesta ermita de Sant Miquel publicat a :
http://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/viewFile/113641/141487

Ens explica :

Coneixem que el mestre de cases Joan Salvador va obrar el cor de Sant Miquel de Mata a partir del contracte datat el 22 de febrer de 1579.

Les obres van consistir a fer el cor i construir una escala de cargol per accedir-hi. En el cor es veu la finestra tapiada de la façana original, que ara dóna a la casa.

I en relació a aquest un temple que exercia funcions parroquials, que es troba en el veïnat de Mata, del terme municipal de Mataró, ens diu :

L'edifici és d'estil gòtic, d'una sola nau -I3'50 de llargada i 6'50 d’amplada -, amb tres cruixies cobertes amb volta de creueria. Els nervis de pedra acaben en la part central amb tres claus de volta, que representen sant Miquel, sant Marti i el cap d'un àngel. En el mur nord hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu, que Marià Ribas datà del segle XVII o XVIII, i una sagristia que comunica, per una porta, amb el baptisteri.



L'entrada al temple es troba en el mur de migdia.



A l'exterior del temple hi ha el cementiri del veïnat, construït el 1805.

Adossada a l'església hi ha la masoveria coneguda com cal Monjo.



Prop de l'entrada de la capella hi ha un sepulcre del 1903.

Del topònim que possiblement comparteix amb Mataró, dèiem que en el seu moment, faria referència a l’abundo d’arbustos de petita alçaria com la farigola i el romaní, que en absència de l’activitat agrícola – com a conseqüència possiblement de les ràtzies pirates – colonitzarien l’indret.



Reconstruïda totalment al segle XVI, i reformada de nou al XVIII, és principalment el campanar – com la major part d’esglésies ‘trentines’ – el que ens fa evident que estem davant d’un edifici aixecat amb fins religiosos.

SANT ISCLE I SANTA VICTORIA DE TOLOSA. Avui Castellar del Vallès

En la tasca de documentar mínimament la història de la romànica de Sant Pere Apòstol, del terme de Castellar del Vallès, Vallès Occidental, em sorprenia la signatura d’un acord pel que fa a les celebracions litúrgiques a l’església de Sant Iscle i Santa Victoria, amb plena autorització d’Anton Meca i de Cardona, segon Marques de Ciutadilla, Senyor jurisdiccional de la parròquia i terme de Castellar, i tinent Coronel de la Guardia Reial Catalana fins l’any 1.712; que entre d’altres qüestions recollia :

1.Que los feligresos de Tolosa à sus costas fessen compondrer la capella ab tota la capacitat possible, per poder estahi decentment los faels.

2.Que dits feligresos haguessen de senyalar terrenio per fer dita Iglesia capàs, cementiri, casa y hort ab aygua per regar dos vegades la semmana per si en lo successiu se mudàs la parroquial.

7. Quel párroco sols s’obligava à celebrar ó fer celebrar la Missa , y que acabada pogués repressar à la parroquial, puig son ánimo è intenció era de que tots los Sagraments se administrassen en dita parroquial.

Em planteja la lectura d’aquest text, algunes preguntes d’interès :

Únicament gaudia de privilegis fins aquella data l’església de Sant Pere Apòstol ?

Es va dur a terme una ampliació de l’església de Sant Iscle i Santa Victoria, prèviament al trasllat de Sant Esteve de Castellar, que ja es contemplava com a possible i/o necessari ?

Podem suposar l’existència d’un cementiri pel rodal de Sant Pere Apòstol, que deixarà les seves funcions en favor del de Sant Iscle i Santa Victoria ?.

Sant Iscle i Santa Victoria deixarà d’existir en edificar-se al seu damunt l’any 1.773, una església d’estil barroc que acollirà la nova seu d ela Parròquia de Sant Esteve de Castellar.

Explicació possible de culte de Sant Iscle i santa Victòria a Catalunya.

Iscle i Victòria eren dos joves germans, nascuts a Còrdova, que foren decapitats a conseqüència de la seva fe a principis del segle IV.

La festa se celebrava el 17 de novembre.

Us deixo uns Goigs manllevats a http://bibliogoigs.blogspot.com/2010/11/goigs-de-sant-iscle-i-santa-victoria-la.html

Sabem que els segles XVI i XVII, molts màrtirs espanyols, com els esmentats Iscle i Victòria, o les santes Justa i Rufina, molt venerades tant a Catalunya com al Rosselló, entren dins del santoral català.

Avui malgrat la secularització creixent de la ciutadania, trobem per arreu a Catalunya, advocacions marianes com, la Fuentsanta, la Macarena, el Rocío,... a la pregunta respecte de la forma en que s’han fet presents la resposta és senzilla; les portaven – i les portaran sempre dins del cor - els que varen venir fins les nostres terres a la recerca d’una il•lusió, la de tenir una vida millor.

Us faig doncs la pregunta, però us estalvio la resposta.

Com van arribar doncs a casa nostra Sant Iscle i santa Victòria, o les santes Justa i Rufina ?.

EL PUIG SES FORQUES, UN ESPAI MÍTIC. CALONGE. BAIX EMPORDÀ.

Rebia una crònica del Feliu Añaños i Masllovet, en aquesta ocasió les seves passes el porten al Puig anomenat de Ses Forques, al terme de Calonge a la Comarca del Baix Empordà.

El topònim és del tot èxplicit, i designa el lloc on el comte de Palamós va fer instal•lar unes forques com a part del seu ‘sistema de justícia’, són visibles encara els restes de morter que sostenien aquests artefactes criminals.

A l’indret hi ha un menhir, d’aquesta mena de monument prehistòrics, megalítics, trobem la següent informació :



Es tracta d’una gran pedra dreta, plantada a terra.

El nom ha estat adoptat, pels prehistoriadors, del terme popular bretó (men, 'pedra', hir, 'llarga').

És característic de les zones atlàntiques de la cultura megalítica (Bretanya, illes Britàniques), però s'estén a d'altres zones, com a Còrsega o als Països Catalans.
En alguns casos la pedra ha estat allisada i hom hi ha representat gravats, això succeeix en aquest cas .

Normalment apareix isolat, però també en forma d'alineacions o de cercles. Als Països Catalans, els menhirs només són coneguts al Nord i al centre del Principat, és a dir, al territori on dominen els monuments megalítics.

Durant una primera etapa d'investigació, a la darreria del segle XIX, foren molt populars; després llur estudi ha estat menystingut, car sovint hom ha considerat que no era segur el caràcter prehistòric de moltes pedres dretes tradicionalment classificades com a menhirs.

Malgrat tot, la investigació recent tendeix a revalorar la presència dels menhirs en una part de Catalunya.

Un xic més avall, en el mateix indret hi ha també un Dolmen , d’aquesta mena de monuments megalítics trobem la següent informació .



Generalment és composta d'una pedra plana posada sobre dues o més pedres verticals, de planta senzilla amb tendència rectangular, sense additaments.

El terme, del francès dolmen, està documentat per primera vegada el 1868. Sembla que el seu origen prové dels termes bretó taol ('taula') i men ('pedra'), o potser del còrnic tolmên ('forat de pedra'), per les enormes roques foradades de Cornualla.

Uns altres noms populars catalans per a designar el dolmen són taula (Taula dels Lladres, del Port de la Selva), caixa, arca, etcètera. Aquesta qualificació s'oposa a d’altres formes de monuments megalítics, com la galeria coberta, i/o sepulcre de corredor, etcètera,.... .

Us deixem un enllaços amb dades científiques i tècniques :

http://www.raco.cat/index.php/Empuries/article/view/97747/167526
http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/DGPC/Documents/Documents2008/qmem4518.pdf

I, uns altres que volen recollir un cert ‘ sentiment popular’.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/03/dolmen-de-la-creu-espelta-sant-mateu-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/el-pont-del-diable-de-cardona.html
Esperem amb ànsia noves cròniques del Feliu Añaños i Masllovet.

SANT SERNI DE COBORRIU . IN MEMORIAM DE LA MAREDEDÉU D'AQUESTA ADVOCACIÓ. BELLVER DE CERDANYA. LLEIDA. LA VEGUERIA " IN PECTORE " . FINS QUAN SENYOR ?- DELS PIRINEUS.

Rebia una nova crònica de l’equip excepcional que formen el Miquel Pujol Mur i Rosa Planell Grau, en aquesta ocasió ens expliquen la seva visita a Sant Serni de Coborriu, església propera a Bellver de Cerdanya, i a la que s’arriba seguint la pista que porta fins el coll de Pendís. És un edifici de nau única rectangular i molt allargada amb absis semicircular i voltes de perfil ogival de meitat del segle XII, a l'absis s'aprecien dues finestres de doble esqueixada, una situada en la part central i l'altra al sud-est, amb arc de tres dovelles estretes i corbades.

La nau posseeix una capella lateral edificada el 1686 en el mur sud, en aquest costat es troba la porta d'entrada que al muntant dret té gravat un bust d'una imatge popular amb el cap cobert amb un barret i els braços en posició d'oració.

Disposa d'un campanar de cadireta de dos ulls sota el qual es troba un petit ocul.

Documentada a la fi del segle X a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell. L'església va ser consagrada sota l'advocació de sant Serni pel bisbe d'Urgell Pere Berenguer l'any 1137, qui nou anys més tard va en l'acta de Dotàlia,va constituir-la en seu parroquial , i dotant-la amb l'església de Sant Martí Vilavedra en qualitat de sufragània. Vilavedra va desaparèixer com a conseqüència d'una plaga de pesta, i es conservaven únicament les runes de l’església a la vora del torrent de l’Ingla. Al 1198 va ser saquejada pels Albigesos que es van emportar tres llibres, robes del rector i tots els ornaments. També consta l'incendi que va patir el 1793 per part dels francesos. L'última profanació que va sofrir va ser durant la guerra civil espanyola de 1936, quedant abandonada fins la seva restauració el 1967. Actualment constaten que s’han desbrossat els voltants, i s’estan fent obres a la part exterior del temple per arranjar l’entrada i fer un passeig davant de la porta d’accés.

L’Enric Sànchez-Cid, m’enviava una fotografia de la imatge de la Marededéu de Coborriu, de la que llevat d’error no en fan esment la Rosa Maria Asensi i Estruch , el  Maties Delcor Alexis (Palau de Cerdanya, 1919 — Montpeller, 20 d'agost del 1992 , i l’ Enric Ventosa i Serra, a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0709801.xml

https://deigenitrix.net/galeria-01.php?prov=Girona&ver=1499#tgv

NECROPÒLIS DE PERTEGÀS. CALDERS.

L’home caçador és el ‘pare’ de la nostra especia, ell descobrirà – sovint a costa de la seva vida- allò que podem menjar sense risc; del regne vegetal i/o animal, les virtuts de flors i plantes, les bondats , i els perills dels elements naturals, i deduirà que 'tot és sagrat’, en el sentit que ha estat creat per un ànima superior.

Ell instaurarà l’enterrament dels difunts, com a mostra justament de la seva pertinença a una espècie ‘particular’, que amb consciencia d’això, vol evitar l’espectacle – tant natural altrament – de la desmembració dels cadàvers per parts dels animals carronyaires.

Pujàvem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, els escassos 150 metres que separen la Necròpolis dita de Pertegàs de les runes del mas que els hi dona nom.

Contràriament a l’exposició del primer paràgraf, la ‘ciència’ defensa la tesis que aquest conjunt de fins onze tombes folrades en els seus laterals per lloses de pedra que conformen una caixa mortuòria, podria datar-se entre els VI a IX, moment en que aquests cementiris isolats deixaran de fer-se servir, en benefici dels fossars parroquials.

<

Observo tombes de diferent mides, això suposa que en aquest lloc rebien sepultura, homes, dones i nens; i fins i tot que les ‘caixes’ tenien més d’un us al llarg del temps. No podem presumir – com en els nostres dies – que aquests avantpassat nostres fessin negoci amb la mort.



És evident que el cristianisme s’anirà estenent per arreu a partir de l’any 378, tant evident com que haurà de coexistir amb les creences antigues, i que això es perllongarà fins als nostres dies; quan algú és refereix a Montserrat, com ‘la muntanya sagrada’, està fent – potser sense ser-ne conscient – el mateix que feien els nostres avantpassats animistes, reconèixer que justament com els turons que aixopluguen a la Moreneta, ‘ tot és sagrat’.

Feu-vos amb un mapa de la zona, i amb l’equipament bàsic que pertoca, calçat, pals – si us calen - , menjar i beure per refer-vos de l’esforç, i molta paciència perquè certament localitzar l’indret no és fàcil, animeu-vos a venir fins al curs mig del Calders, a visitar aquesta Necròpolis de Pertegàs.



Ah!, no hem trobat informació de l’origen d’aquest topònim, tant popular en el món de l’alta costura, agrairem com sempre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT CLIMENT DE LA TORRE DE FOIX O DE VALLCEBRE (BERGUEDÀ)

Rebia una nova crònica del Miquel Pujol Mur i la Rosa, en aquesta ocasió ens expliquen la penosa impressió que els va causar la contemplació de les runes de Sant Climent de la Torre de Foix.

Això s’ha de llegir com si d’un acta es tractes : He de fer constar – ens diu el Miquel - l’estat ruïnós de l’edificació , únicament la façana és manté en peu , la resta de l’edifici és en estat de gran abandó i ruïna, les plantes envaeixen el terra, i fins algun arbre treu el cap per saludar el sol per la teulada.

Impressiona per les seves dimensions la façana.

La porta és emmarcada per dos arcs cecs.

Dalt hi ha una magnifica espadanya de dues obertures que quasi té l’amplada del mur.




La Rosa farà les pertinents fotografies, d’aquesta església d'una nau, amb volta de canó (avui mig esfondrada) i absis semicircular, que apareix esmentada ja l’any 983 com una possessió del monestir de Sant Llorenç prop Bagà.

Pertany avui, al municipi de Guardiola de Berguedà.

En l’enllaç que ens acompanya podreu trobar amplia informació històrica d’aquesta malaurada esglesiola romànica.

http://www.vallcebre.cat/doc/complement%20par%202.pdf

A poca distància està situada la Torre de Foix, i per tal de conèixer una mica més de la seva història ens deixa l’enllaç a un magnífic treball publicat per RAMON COROMINAS CAMP i JAUME COROMINAS CAMP

http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/view/171199/250121

Miquel Pujol Mur & Rosa

SANT LLORENÇ DEL MUNT.VALLÈS OCCIDENTAL

Vull fer una petita narració d’una part de Catalunya de la que he gaudit forces vegades i crec que es mereix que hi faci menció. He entrevist un escrit sobre Sant Llorenç de Munt, suposo que dedicat al monestir de dalt de la Mola. Jo en aquest relat em quedaré més avall i venint de darrere de coll d’Estenalles fins a la cova del Drac.

Espero no fer-me pesat. Les fotografies són com sempre de la Rosa i aquest cop vam sortir acompanyats per dos components de la colla que sortim el divendres.

La sortida comença en la caseta d’informació situada en el coll d’Estenalles. El camí s’inicia en una pendent bastant cansada sobre tot al ser el principi de caminar. Les paraules ho diuen: “ Comença a caminar com un vell per arribar caminant com un jove”

En arribar dalt de la pujada ens troben un paisatge que a la part dreta veiem Montserrat i la propera serra de l’Obac amb els cims de la Pola i Castellsapera i la part fonda de Sant Llorenç. També surt molt a prop el senderol que puja fins el Moncau des on pot albirar la plana del Bages fins el Prepirineu.

Seguint el camí arribarem a coll d’Eres on hi ha el monòlit dedicat a Juan Maragall i té un petit rètol que diu: “No sé que teniu muntanyes que us estimi tant”. Surt un camí que condueix a les coves de Simanya, els Emprius i El Marquet de la Roca, casa on va romandré molts temps en Pere Quart, i la riera de les Arenes.




Nosaltres fem camí seguint la ruta que ens portaria a la Mola. Trobarem molts llocs, ara bastant esborrats, en que el camí s’eixampla i el terra encara és negrós. Són els punts on eren fetes les carboneres per fer els llenyataires el carbó vegetal. Passarem també on hi ha uns magnífics exemplars de roures fins a arribar prop del pla de les Pinasses on trencarem i ens posarem a recorre un caminoi que porta a la font Flàvia. Meravellós i humit racó on abans podies escoltar els cants dels ocells. Prenen una curta baixada arribarem als Obits.



Els Òbits són un conjunt de coves i la més gran fa anys va ser habitades i estan mig edificades i enrunades. Darrerament s’hi recollien els ramats.

Tornats a la ruta de la Mola al cap d’uns vint minuts per un camí fàcil fins el darrer tram on hi ha que baixar un tros rocós s’ha arriba a la cova del Drac o el morrió del Drac.




No us parlaré de llegendes, ni de drac, ni de Sant Jordi. És una gran roca amb una obertura enmig on parteix una estreta cova que dona al costat de la roca. En aquest punt és creuant els camins de la Mola, la canal de l’Abella que porta a can Pobla i a can Robert. A l’esquerra hi ha el camí que porta a l’ermita- cova de Santa Agnès en la canal del mateix nom, antic convent de monges, i els camins de la senyora i la soleia que volten la muntanya fins el camí del monjos.

Miquel Pujol Mur

EL MEGALITISME A LA CERDANYA.

Rebia una crònica del formidable equip que formen el Miquel Pujol Mur i Rosa Planell Grau, en aquesta ocasió ens informen de la seva sortida a la comarca de la Cerdanya , per conèixer una mica més dels nombrosos monuments megalitics que s’hi poden veure.

De forma planera, quasi col•loquial el Miquel ens explica :

Un bon dia van veure anunciada una sortida per conèixer a la Cerdanya. L’activitat era desenvolupada pel Grup de Recerca de Puigcerdà i vam decidir saber una mica sobre els dolmens i menhirs.

A l’endemà al matí la Rosa Planell Grau, la meva parella i especialista de fotografia i un servidor Miquel Pujol Mur a l’hora assenyalada erem a la plaça de l’estació de Puigcerdà. Vam donar-nos a conèixer als nostres guies i juntament amb altres persones va començar el períple per terres cerdanes d’un costat a l’altre de la frontera.

Aquesta era una bona ocasió per aprendre dades d’uns monuments amb una antigüetat de 2500 anys. Segons explicacions el menhir era un punt reconeixible en la panoramica del territori, segons he sentit dir assenyalen un punt d’energia, també poden ser una marca territorial de les diferents tribus.

Els dolmens van ser les tombes de diferents grups culturals de la prehistòria. Normalment eren per enterrar gent de la mateixa família o poble.

A Catalunya els dolmens són un fenómen de la seva zona nord i central. Normalment al sud del Cardoner i del Gaià no es coneixen sepulcres megalítics.



Menhir del Molí d'Eina. Proper al Coll de la Perxa, comarca de la Cerdanya



Menhir anomenat la Pedra Dreta de Llívia. Es troba a l'entrada d'aquest poble en la Cerdanya. Sembla retallat en alçada, i hi ha un forat per clavar-hi una creu i cristianitzar-lo posant-li una creu. També en una de les seves cares i uns gravats molts esborrats per l’erosió



Dolmen del Camp de la Marunya. Terme del poble de Brangulí, comuna d'Enveig, comarca de l'Alta Cerdanya.



Menhir antropomòrfic d’ Isòvol. Situat a 1080 m. d’alçada. Comarca de la Cerdanya.

Va ser una activitat matinal molt ben documentada i explicada per l’Enric Quilez i Castro del Grup de Recerca de la Cerdanya. Llàstima que la desconeixença del seu valor fa que molts siguin destruïts i utilitzades dels seves pedres per altres menesters.

Miquel Pujol Mur

SANT MARTÍ DE CALONGE I LA SEVA CELLERA. BAIX EMPORDÀ

Rebia una crònica del Feliu Añaños i Masllovet, des de la Vila Marinera de Calonge al Baix Empordà, en aquesta ocasió ens parla de l’església parroquial dedicada a Sant Martí.

Hi ha dades de la seva existència d’ençà de l’any 945, i hom pensa que fou el creixement econòmic -com en molts altres llocs – el que va fer necessari aixecar un nou temple parroquial.

Hi ha un interessant treball sobre la Cellera d’aquesta església : Aymar, Jaume. «La cellera de Sant Martí de Calonge i la consagració del 1423». Estudis del Baix Empordà, 20 (2001), p. 49-64.

Sagreres i celleres són els dos noms amb què es coneixen a la Catalunya Vella els nuclis de poblament concentrat nascuts al voltant d’esglésies a partir del segle XI. A diferència de les sagreres, que compten amb una llarga tradició historiogràfica al seu darrere, les celleres medievals han estat força menys estudiades, amb algunes excepcions rellevants.

Diversos factors han contribuït al tractament diferenciat de sagreres i celleres per part dels medievalistes. El primer factor és d’ordre conceptual: en els diccionaris actuals, la paraula sagrera encara conserva el seu significat originari de «terreny sagrat, posat sota la protecció i immunitat eclesiàstica, que envoltava les esglésies consagrades»; a més, el nom s’ha convertit en un topònim que designa uns nuclis dels municipis de Santa Eulàlia de Ronçana, les Franqueses del Vallès i de Palau-solità i Plegamans i també un barri de la ciutat de Barcelona.

En canvi, la paraula cellera ha desaparegut de la llengua que avui es parla o, almenys, dels diccionaris actuals i només es conserva fossilitzada en tres topònims majors de Catalunya: el municipi de la Cellera de Ter, el barri de la Cellera de Mieres i el veïnat de la Cellera d’Amont a Serinyà. Tanmateix, fa més de cent anys Balari i Jovany ja havia definit encertadament què era una cellera: ‘un conjunt de cellers instal•lats al damunt de l’espai sagrat que envoltava un temple eclesiàstic’; no ha estat però, fins a la publicació de la tesi d’Aymat Catafau sobre les celleres rosselloneses que aquestes entitats de població han pres un relleu historiogràfic propi.

http://www.raco.cat/index.php/QuadernsSelva/article/viewFile/151129/307239



L’actual edifici del segle XVIII, té una nau molt espaiosa amb capelles laterals comunicades i capçalera poligonal.



La portalada rectangular de la façana és decorada amb columnes laterals i un relleu amb la figura de sant Martí donant la capa al pobre; la torre campanar és de planta quadrada; com quasi per arreu, pensem que va exercir funcions de guaita i bada, per ‘especialitzar-se’ finalment en la tasca de cridar i donar avisos a la població, que tradicionalment feien els campanars.



Ens expliquen de l'interior que hi havia als murs pintures de caire molt popular del mateix segle XVIII, però com el retaule de l'altar major foren cremades i/lo destruïdes en els dies foscos de 1936; destaca la capella del Roser, feta posteriorment.

S’han fet alguns treballs d’excavació, en els que s’han trobat restes romàniques, que vindrien a demostrar que l'antic temple era de tres naus, transsepte i tres absis, i de dimensions notables , fet en una etapa avançada – no precisada però - dins l'estil romànic.

SANT PERE SASSERRA DE BIOSCA. LA SEGARRA INFINITA

Veníem de l’ Urgell el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, havíem assistit a una reunió ordinària de l’associació guimera.info de la que ambdós formem part.

Sota una pluja torrencial que ens havia acompanyant durant tot el dia creuàvem la Segarra, em sobtava trobar un control de la Guardia Civil quan arribava a la rotonda de Biosca; per un moment vaig pensar que tindríem el goig d’incorporar-nos a la llista de màrtirs de Catalunya, però ni tant sols ens van aturar; sembla que ni el Tomàs ni jo tenim pinta de ser perillosos.

A Biosca m’explicaven que la capella romànica de Sant Pere Sasserra – fem l’advertiment que aquesta advocació l’hem trobat en altres llocs del país -, està al al serrat del mateix nom, que comparteix amb el gran mas d’origen medieval que fou reformat als segles XVI i XVII.

Anem en un vehicle de tracció davantera- ha plogut, plou i plorà durant tot el dia- i acabem patint un petit ensurt en el camí de terra que mena al mas Padollers. Em sortim perquè certament Déu ajuda als audaços – i als beneits, si m’ho deixeu afegir – ; finalment assolim la carena de Sant Pere Sasserra, per aquest indret passava la Strata de Celsona ad Loberam (camí de Solsona a Llobera), segons referències documentals de l’any 1002.



Aturo el vehicle al costat del mas i la capella, sostinc el paraigües mentre el Tomàs recull imatges de la façana de trets molt primitius, acabada amb un singularíssim campanar; de fons sentim els lladrucs dels gossos que fan la seva feina malgrat la pluja.

Només son les 18,00 però el cel s’enfosqueix per moments, acabada la feina, xops però contents retornem al vehicle, potser tindrem millors ocasions en el futur per tornar i retratar Sant Pere Sasserra.

És negra nit quan Biosca queda al darrere nostre, creuarem Torà sota un aiguat excepcional, i només la magnitud gegantina del Priorat de Santa Maria, ens farà saber que superem Castellfollit de Riubregós, el turó de Dusfort esdevé invisible, i el trànsit per la C-25 en la foscor i sota l’aiguat persistent sem fa particularment penós.

Quan deixo al Tomàs a Sabadell, passen alguns minuts de les 20,00, he de passar a veure la meva mare abans d’anar a casa, i quan m’assento a la taula per sopar son prop de les 22,00 hores.