Capella de Santa Cecília, terme de Talamanca.

M’arribava de mans del Joan Escoda, una informació molt interessant en relació a aquesta capella, quina memòria sembla haver-se perdut en aquestes terres de les Valls del Montcau.

Demanaré – una vegada més – informació a les entitats públiques turisme@ccbages.org i vallsdelmontcau@diba.es , i espero en aquesta ocasió – l’esperança els pobles petits i oprimits com el nostre, és el darrer que perdem sempre, desprès inevitablement la vida - una contesta, afirmativa o no en relació a la qüestió plantejada .:

Que saben en relació a la Capella de Santa Cecília, terme de Talamanca. ?

Tinc la sensació que el nostre fotògraf Tomás Irigaray López, va fer – sense saber-ho – fotografies d’aquesta Capella, en la sortida en la que varen documentar el tram final de la Riera de Talamanca, fins a Sant Esteve de Vila-Rasa ; Ens ho fa pensar la nostra font d’ informació, quan diu :

L'antiga capella era situada als plans de Santa Cecília molt a la vora del molí del Menut, estàcompletament enderrocada.

Ens va sobtar força l’afirmació :

Se sap que en aquesta contrada propera a la capella hi havia un cementiri.

No varen trobar cap resta ni testimoni, que pugui corroborar-ho.

Quan al consell :

Consultar el llibre Les cases de pagès de Talamanca que l'ajuntament va editar l'any 1.997, fa de mal seguir, tota vegada que llevat del mateix Òrgan Públic, no hi ha cap lloc on puguem trobar raó d’aquest text.

Amics lectors ; sou pregats d’enviar-nos qualsevol informació relativa a aquesta Capella de Santa Cecília, de quina existència no se’n troba cap document, ni altra prova que li doni credibilitat. amora@moianes.net

Per endavant, Gràcies.

© Antonio Mora Vergés

SANT FELIU DEL RACÓ, DE VALRÀ O DE CASTELLAR

Tinc d’aquesta església molts i bons records, el millor sense cap mena de dubte, el casament de la meva filla Núria ; escrivia en aquella ocasió:

El dissabte 19 de maig de dos mil set, per un únic dia, passaria a ser el pare de la Núvia; em despertava abans de les 6,00, i mirava al cel que semblava presagiar un dia assolellat i quasi calorós; voltava per la casa, silenciosa en aquelles hores i m’adonava que el meu caràcter em faria passar més d’un tràngol en el decurs de les properes hores; les botes de muntanya semblàvem cridar-me com tots els caps de setmana, però em tocava avui fer una sortida en la que malgrat la mínima distància – des de la porta de l’església de Sant Feliu del Racó fins a l’altar – intuïa un nivells d’emoció, que farien difícil contenir les llàgrimes.

Algunes dades d’interès d’aquest lloc :

L’antic poble de Sant Feliu del Racó, es troba dins del terme municipal de Castellar del Vallès, a 4 km al nord-oest del seu nucli urbà, i situat a 350 m d’altitud.

L’església parroquial dedicada Sant Feliu està ja documentada el 986 ;la troballa d’una llosa que podria ser l’ara de l’altar d’època preromànica, obre la possibilitat d’anticipar-ne l’existència dels primers temps del cristianisme.

Als segles IX i X apareix amb el topònim de Sant Feliu de Valrà, i posteriorment passa a anomenar-se Sant Feliu de Castellar.

L´actual fabrica de l’església de Sant Feliu del Racó és de construcció moderna. En el segle XVIII es va enderrocar l’edifici romànic per ampliar-ne l’espai. D’aquest enderrocament se’n va salvar el campanaret i un atri. Avui el temple de disset metres de llargada i set d’amplada i d’una sola nau, és d’estil bizantí. L´interior de l’església està decorat amb pintures fetes per diversos pintors contemporanis

Per l’estil, obertures i ornamentació del campanar el podem datar en es inicis del segle XII, posterior per tant a l’edifici romànic. . En el campanar romànic, a la part exterior s’hi poden veure unes pintures que imiten els carreus ben treballats.

Sant Feliu del Racó és alhora un lloc proper i encisador, mereix sens dubte una visita; així doncs amics lectors us convido a descobrir aquest autèntic Racó del Vallès Occidental.

(c) Antonio Mora Vergés

Sant Modest ,Santa Primitiva ,Sant Sergi,.... í la Passada !

El diumenge 24 de febrer de 2.008, segons llegeixo al setmanari La Forja de Castellar del Vallès, en el que podria dissortadament ser un dels darrers números d’aquesta publicació local, tindrà lloc la Festa de Sant Antoni Abad, l’antiga i tradicional Passada que en honor del Sant feien els pagesos i traginers, quan aquest país nostre tenia encara consciència de ser, i les persones vivien d’acord amb els ritmes de la natura.

Algun purista dirà que en la diada de Sant Modest, Santa Primitiva, Sant Sergi ,... no toca fer la Passada de Sant Antoni; ben contràriament penso que acceptant les limitacions actuals de tot ordre, econòmiques, tècniques i àdhuc físiques; es conserven bàsicament per persones particulars un cada cop més curt nombre de carros, que fan impossible fora de les Ciutats que disposen d’il·limitats pressupostos, Barcelona, Sabadell ,.... dur a terme la Passada justament en la seva diada habitual. Felicitar i agrair als amics de Sant Antoni Abad de Castellar del Vallès el seu esforç, és el mínim que penso tothom a de fer.

En la convocatòria la Junta demana a Sant Antoni Abad que ens envií aigua per a calmar la sequera, però que ho faci justament desprès de la celebració. El servei meteorològic de Catalunya, confirma que la petició serà atesa en els termes expressats.

Demanarem al Sant que vetlli per tots els qui passen necessitat; per als que viuen angoixats per les conseqüències d’aquestes polítiques del benefici màxim que tanta dissort han portat arreu; per als qui pateixen els excessos d’unes administracions públiques curulles de corrupció, fanatisme i estultícia; i sobretot perquè ens sigui valedor davant el bon Déu, en els nostres anhels legítims de viure com éssers lliures !

En el món ideal de Plató no hi havia Partits Polítics, potser perquè justament la seva existència fa difícil, impossible en el nostre cas, assolir per a tothom un món ideal ?

Com l’Espriu, el nostre príncep de les lletres, havíem agafat el Nord com un exemple;

Nord enllà,
on diuen que la gent,
és rica, lliure ,
desvetllada i feliç

L’aplicació en aquestes terres de l’anomenat estat del Benestar [ dels treballadors ] , s’ha quedat només en el Benestar dels treballadors de l’estat.

La veu de la meva esposa, cridant-me per anar a veure – un any més – la Passada, trenca les meves cabòries, i dona per acabada amics lectors aquesta reflexió.

Que ens provi a tots la Passada, i que Sant Antoni atengui les nostres supliques.

Amén !

© Antonio Mora Vergés

Pels camins de l''aigua. El darrer tram de la riera de Talamanca.

El dissabte 16 de febrer de 2.008, teníem un objectiu bonic: fer el recorregut des del Molí del Menut, fins a Sant Esteve de Vila Rasa, el tram darrer de la riera de Talamanca. En el meu desplaçament fins a Sabadell per a recollir als companys de sortida : Josep Simó Deu, Joan Moliner i Manau, Tomàs Irigaray i López i l’Antoni Uriz, he estat testimoni d’un fet que per la seva transcendència social, he posat en coneixement de l’Ajuntament de Sabadell, i li ha estat assignat el número de tràmit 950077 :

Aquest mati a l'alçada del Polígon Industrial que hi ha a la carretera de Sabadell a Castellar, al voltant de les 8,00, he advertit un vehicle de color clar, possiblement platejat, que estava aturat al voral esquerra en direcció Castellar, amb els llums apagats i envaint un considerable espai de la carretera.

He comentat el fet al meus companys de sortida a la Plaça Granados, pensant-me que es tractava d'un vehicle avariat. La meva sorpresa ja estat majúscula quan tots m'han explicat que aquesta és la tàctica que fan servir el cotxes radar.

Certament no puc creure, que un policia, amb o sense cotxe, faci una infracció, i/o posi en risc la vida dels conductors, però per tal de sortir de dubtes, els trasllado l’avís.

Desitjo en cas afirmatiu personar-me com acusació particular contra l'agent, i demano per tant que se'm tingui informat.

El text d'aquest avis s’incorporarà al relat de la sortida, i des dels mitjans que tinguin a bé publicar-lo demano :

1.Si alguna persona a vist també aquest vehicle sospitós, que m’adreci un e.mail amora@moianes.net

2. Si algú rep una sanció de tràfic en l'horari esmentat, sou pregats d’incorporar aquest escrit al recurs, i de donar-ne compte als Mossos d’Esquadra i/o directament als Jutjats.

Per endavant gràcies.

De la resposta en tindreu coneixement pels canals habituals.

La logística de la sortida demanava dos vehicles; n’havíem de deixar un prop de Sant Esteve de Vila-Rasa, per tornar fins a Talamanca amb l’altre, i des d’allà donar inici a la sortida; una mica d’informació en relació a aquest curs d’aigua no estarà de mes , oi ?

La Riera de Talamanca neix als voltants del Montcau . L’origen el trobem en els torrents de la Vall i de la Font del Jueu. conflueix a Sant Esteve de Vila-Rasa amb la riera de Mura per anar a desembocar al Llobregat, prop dels Tres Salts.

En el seu recorregut alt trobem esmentades les rescloses següents : de la Vall, de les Solanes i de les Refardes, en el tram proper a la població son notables les restes de la Sínia de Can Valls, la resclosa de la Gobiana, i la Sínia i resclosa del molí Menut; des d’aquell punt i fins a Sant Esteve de Vila-Rasa [ topònim que habitualment s’interpreta com terra baixa, plana ], segons els mapes discorre per paratges on no trobem ja cap evidència de presència humana.

Aquesta doncs, era la nostra fita : documentar un espai desconegut encara. Havíem demanat informació a les pàgines oficials del Bages : turisme@ccbages.org i la de les Valls del Montcau
vallsdelmontcau@diba.es , cap de les dues ens va tornar resposta; i més enllà de la cortesia que pensàvem rebre, interpretaven el silenci com la inexistència d’informació al respecte per part d’ambdós Organismes Oficials.

Sota la boira que s’aniria aixecant durant el mati, creuàvem els carrers empedrats de Talamanca; la baixada de la Font Negundo, la Plaça del cementiri i l’església, i la part posterior del Castell, precedien el llarg descens fins al llit de la riera, en el que tindríem ocasió de contemplar algunes cabanes de pedra seca, refetes de no feia gaire temps.

La parada al molí del Menut era obligada, tota vegada que alguns dels companys, no l’havien vist mai; seguiríem des d’aquell punt pel llit de la riera. Les parets de pedra, altes en algun punt, palesaven clarament la força de l’aigua en altres moments per aquestes contrades; ens aturaríem per recollir imatges del que semblàvem restes d’una resclosa; el bosc a dreta i esquerra en els primers quilometres, li dona al recorregut una bellesa salvatge. Esmorzàvem superats llargament els dos terços del camí, ho fèiem en un rocam magnífic, acaronats per un sol, al que únicament el Joan Moliner i Manau, posava alguna pega.

El tram des de l’alçada de Santa Magdalena fins al pont de la carretera, va patir les conseqüències de l’incendi paorós que va assolar la contrada, als que caminem se’ns presenta com un desert no exempt però de bellesa; els marges de pedra son visibles en la seva totalitat, des de la vora de la riera, fins al punt més elevat. En algun moment podem albirar fins a deu cases de vinya, quadrades, rodones, altes, baixes, amb corral,.....

Superat el pont, el paisatge recupera els tons verdosos, que ens acompanyaran ja, fins a l’envistes de Sant Esteve de Vila-Rasa. Recollíem en relació a aquesta ermita la següent informació :

El primer document que parla de l'església és del 1017 i l'ubica al costat del riu Telario, que és l'actual riera de Talamanca o de Sant Esteve. Al 1030 l'església se'ns cita com a Sant Esteve de Vilarasa i al 1282 com a sufragània de la parroquial de Talamanca. La seva funció passà a ser des d'aleshores la de sufragània de l'Església parroquial de Talamanca i en tenim constància en altres documents com el del 1685. Al 1636, data que apareix al portal, l'església fou profundament remodelada. La capella fou víctima de la gran estultícia que visqué aquest país en ocasió de la Guerra Civil de 1936; foren robades les campanes i la imatge del sant destruïda. Darrerament, a l'any 1994, es retirà tota la vegetació que cobria la façana i es feren reconstruccions puntuals. Actualment l'edifici no té culte habitual.

Situada al darrera de la masia des de la perspectiva del camí, l’església de Sant Esteve amb el doble campanar d’espadanya accessible per una escala exterior ens crida l’atenció, no advertim cap absis en la part posterior , i si uns grans contraforts en les seves parets laterals; davant la porta dins d’un espai voltat per una paret de pedra, trobem el petit cementiri. L’indret transmet alhora gravetat i serenor.

Les màquines de retratar faran el darrer servei del mati.

En la tornada primer fins al vehicle que deixàvem a Talamanca i desprès fins a Sabadell, tots tenim molt presents els paisatges ara feréstecs de l’inici del mati, ara desèrtics al punt del migdia, per concloure amb l’excepcional contemplació de Sant Esteve de Vila-Rasa, en el punt just on conflueixen la riera dels Nespres que recull les aigües de la vessant sud del Montcau, i la riera de Talamanca que transporta fins aquí, les aigües de la vessant Nord.

Tothom està d’acord en que se’ns aixeca feina, ens queda pendent encara, el darrer tram fins al Riu Llobregat.

Aquest país nostre, Catalunya, està ple de racons d’extrema bellesa !.

© Antonio Mora Vergés

La Pell de brau

El nom identifica per algunes persones un concret espai físic, val a dir que com en les històries clàssiques qualsevol semblança amb la realitat serà pura coincidència, quan als fets que tot seguit us explicaré :

En l’evangeli de Lc 19, trobem el relat en que s’explica la trobada entre Jesús i Zaqueu, el cap dels cobradors d’impostos de Jericó; no va agradar gaire a la concurrència de l’època aquesta relació, i segons l’evangelista sembla que “tots els que ho van veure murmuràvem contra Jesús “ ; no he sabut trobar en cap text de l’antic testament, una norma que qualifiqui com pecat i/o causa d’impuresa ritual, l’exercici de recaptar impostos; agrairé molt tenir-ne coneixement si existeix, perquè aleshores tindrem el fonament , de la pèssima fama d’aquest gremi particular.

Trobo molt interessant la confessió espontània de Zaqueu “ als que he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més “. La corrupció d’un subjecte concret, sovint degrada – com en aquest cas – la imatge col·lectiva, però certament és una tasca impossible eliminar si més no la possibilitat d’algun fet aïllat i puntual de corrupció en tots i cadascun dels col·lectius en que ens agrupem les persones. Atès aquest fet va sobtar no poc a la pell de brau, que en ocasió d’un escàndol de corrupció que va portar a la presó als caps dels cobradors d’impostos d’una molt important província, l’aprovació – segons sembla – d’un sistema d’incentius als cobradors, que participaven percentualment de les resultes del frau descobert, fins en el cas, que finalment els òrgans de justícia, amb un retard que superava de mitja els cinc anys, dictaminessin que la raó estava de part del contribuent.

Per evitar episodis de corrupció puntual, s’implantava un sistema que fomentava la corrupció generalitzada !

La pell de brau, més enllà del sol que hi lluïa de mitjana quasi 350 dies l’any, estava lluny de ser un paradís; les lluites interminables entre el centre i les perifèries; ara per raons econòmiques, ara per qüestions derivades de les diferents llengües i/o cultures; ara per la imposició matemàtica de la demografia del nacionalisme espanyol, enfront dels catalans , bascos, i en menor mesura dels gallecs, havia donat lloc a odis seculars quina raó inicial en algun cas ningú recordava de manera exacta; víctimes de l’anomenada Guerra Civil, les anteriors, les derivades pròpiament del conflicte bèl·lic i les posteriors fins al dia d’avui; els qui tenien comptes pendents dels enfrontaments entre Carlins i Isabelins;.... ..., hi havia qui ho remuntava a la guerra de 1.714, i fins en el paroxisme, algú situava l’inici del conflicte en la disputa entre Cain i Abel !.

l’odi malgrat la sequera persistent continuava donant fruits, collites excepcionals – si em permeteu l’expressió- a la pell de brau.

L’any 2.008 hom trobava observadors internacionals per tot arreu !; quan a la corrupció econòmica Europa no podia fer-hi gaire res, però els “problemes” que havien sorgit durant l’any 2.007: els retards continus per avaries en la xarxa dels ferrocarrils de proximitat; el tall del subministrament elèctric a Barcelona, explicat en clau també d’avaria inevitable; els esfondraments a les obres de l’Ave, que van obligar a milers i milers d’usuaris a perdre entre 3 i 5 hores cada dia durant mesos i mesos ! ; tot això dut a terme sota el govern d’un nacionalisme espanyol pretèsament moderat, s’havia interpretat en algunes cancelleries com una provocació al poble català per tal de fer-lo aixecar en armes, i justificar així el seu genocidi definitiu !.

Una vegada més però, el fair play d’aquesta particular raça, havia aconseguit evitar la seva desaparició!.

La celebració d’eleccions generals en els primers mesos de l’any, i la possibilitat que fossin els guanyadors els nacionalistes espanyols radicals, era la raó ultima del desplegament d’observadors internacionals, que valoraven de forma diària la necessitat de situar sobre el terreny forces militars d’interposició.

La premsa dels primers dies del 2.008, era la darrera noticia que trobava quan a la situació per demés tensa a la pell de brau; l’ordinador no em donava cap raó per explicar aquesta manca d’informació, però atesa l’atracció pel foc dels pobles de la península, tot senyalava un greu enfrontament, un més entre el centre i la perifèria.

El llenguatge polític es reduïa a fer funcionar en un i altre sentit els ventiladors, i més enllà de l'anècdota del regal d'un sobre de de llavors oloroses, per part del nacionalisme espanyol moderat, presumiblement per tapar i/o per dissimular fins on fos possible la pudor intensa, l'ambient va assolir una densitat quasi física; vaig pensar un moment en aquella famosa frase de l’obra tràgica de Shakespeare; Hamlet, alguna cosa fa pudor de podrit a la pell de brau; potser la mateixa pell, eixuta, resseca, plegada i desplegada mil vegades, havia acabat desapareixent per consumpció i amb ella també, tots els odis i els odiadors, els corruptes i els corruptors, i dissortadament llevat de mi, també tots els catalans!

Em costava localitzar des de l’estació òrbital, el lloc concret on es trobava la pell de brau, abans de les conseqüències terribles del canvi climàtic.

(c) Antonio Mora Vergés

Hivern a Cambrils

No calen especials raons per arribar-se fins a Cambrils; almenys això pensem jo i la meva esposa ,que trobem en aquesta població malgrat la massificació i la pèrdua d’alguns dels seus elements característics, molts i molts encants.

El millor lloc, “ la milla d'or “, davant del Port, entre el Parc del Pescador i l'inici de la platja, està curull de gent, més amunt i més avall, únicament algunes persones; per arreu la sensació quasi física d’una extrema solitud, que esdevé agònica en els edificis en construcció davant la Torre de la Donzella, prop del barranc de Mas Pujol.

Dinem al "Pòsit" , com sempre esplèndidament; en la nostra conversa, ja habitual amb els responsables d’aquesta magnifica instal·lació d’hostaleria, captem un cert pessimisme en l’àmbit estrictament econòmic. És urgent que desprès de les eleccions, guany qui guany, comenci a fer politiques que facin retornar l’entusiasme i l’esperança.

En el nostre passeig, - llarg val a dir-ho - , sentim moltes i variades opinions en relació a les "ofertes electorals"; en general tothom troba inadequat el model “afilada llengua viperina" , que practiquen els candidats espanyols. Està clar que únicament compartim amb aquesta gent un espaí físic; llevat d’això Catalunya i Espanya, son dos mons diferents. En tot cas però, encara que sigui a contracor ens cal participar en aquests comicis; som de fet per uns i per altres l’ase de tots els cops.

Faig - sota l’influencia del bon Feliu Añaños i Masllovet - fotografies d’uns arbres criats de forma que donen tota la impressió d’estar vençuts pel vent; dissortadament aquests i la extensa munió de representants del món vegetal, patiran de forma real - com nosaltres - dins d’un període molt breu, si el bon Déu no hi posa remei, en forma de pluges abundoses.

En la tornada, una vegada més m’encanto davant l’estàtua del petit pescador que amb un cistell a la cintura, fa servir l’altra ma com altaveu, xiques lo peig, porto molleres, galeres, llagostins, popets, sardines, tot fresc !!!!!, tot d’avui !!!!!. Recordo no únicament haver sentit aquest anunci, sinó haver-lo fet en més d’una ocasió. Avui només tenim la tècnica, hem perdut en aquest llarg camí tantes i tantes coses !

Tant a l’anada com a la tornada, puc comprovar que més enllà dels telenotícies, el país "real", no veu cap canvi, inversió i/o millora.

Pobra Catalunya !

Antonio Mora Vergés

Carta oberta al President Zapatero

L'any 2.007 , firmes de prestigi vinculades al Col•legi de Gestors de Catalunya denunciaven a les pàgines del Periodico [09.05.2007] el cobrament de primes per part dels funcionaris d’hisenda, això de ser cert podria conculcar l’esperit i la lletra de l’article 103 de la Constitució, que diu clarament que la Administració ha de ser neutral.

També la igualtat davant de la llei, i la presumpció d’innocència, restarien sense efecte, si més no, per als ciutadans de Catalunya.

Estem tots a l’espera que el Parlament de Catalunya obri una investigació per esbrinar-ho.

En tractar-se de diners públics, demanar la publicació del text on es recullen els incentius esmentats, i les condicions per obtenir-los és del tot obligat.

L’administració com la dona del Cèsar, a més de ser honrada ha de semblar-ho.

Sr. Zapatero, estem a l’espera d’aquesta publicació, ara és l’hora de fer realitat allò que tant repeteix [qüestió de talante ].

Atentament.