Sant Pere i la Santa creu, terme de Masquefa.

Seguia amb la meva dèria d’anar fent – sense presa ni pausa – l’eremitori de Montserrat; en paraules senzilles, recollir les imatges de totes les ermites que des del pobles i viles del voltant de la Santa Muntanya, hi estaven clarament orientades.

Anàvem a Masquefa, quin origen etimològicament vol dir “terra fèrtil” en la llengua que parlaven els catalans als segles VIII, IX i fins ben entrat el segle X, l’àrab i/o el amazigh. El Sergi i l’Anna que ens havien fet saber la seva intenció de casar-se el 2 d’agost, ens esperaven a dinar al Toni, a la Raquel, a la meva esposa i a mi.

Desprès del dinar, i malgrat la forta calor d’aquest diumenge 29 de juny, en que l’equip de futbol d’Espanya assoliria la fita de guanyar la Copa de Europa, i el Joan Escoda i Prats, les imatges meravelloses de l’interior de la Cova Regal-Marcet, els nostres amfitrions ens acompanyaven fins a l’ermita romànica de Sant Pere i la Santa creu, antiga parròquia de Masquefa.

El lloc aturonat fa creïble que fos alhora castell, com semblen confirmar el texts clàssics. l'església de Sant Pere "...ibidem fundata" que vol dir "aquí mateix fundada". Reforça aquesta tesis la presencia d’un mur i algunes pedres a redós del temple.

Citem : L'església romànica de Sant Pere i la Santa creu, antiga parròquia de Masquefa, es conserva avui dia i la seva construcció definitiva data entre finals del SXII i el SXIII coincidint la seva finalització amb la transició del romànic al gòtic a Catalunya i amb el regnat de Jaume I "el conqueridor" (1213-1276) ja que l'esmentat rei , l'any 1234 va confirmar com a possessió del monestir de Sant Cugat del Vallès el castell de Masquefa i la seva parròquia.

L'orografia del terreny on s'enclava l'església, reforça la teoria de que la construcció inicial fou a càrrec dels sarraïns. Esta orientada damunt d'un cingle de manera que només té fàcil accés per la cara de Ponent, deixant la cara més enrevessada a la banda de Llevant, que es per on podien venir els cristians abans d'ultrapassar la frontera del Llobregat.

La seva ubicació geogràfica és privilegiada, ja que permet una visió completa de la muntanya de Montserrat per la seva vessant meridional
Situada en un espadat entre el torrent del cementiri i la riera, a uns 500 metres del poble actual .

Aquesta església consta d'una sola nau amb volta de canó reforçada per tres arcs adossats als murs i es tanca amb l'absis. En la porta principal hi ha dues arquevoltes sense decoració. Disposa d'un petit rosetó obert a la façana de ponent que conté uns elements decoratius. Aquesta decoració del rosetó consisteix en un fris amb dents de serra i per sota del fris hi han unes mènsules amb relleus que venen a representar els signes del zodíac. A l'interior de l'església s'hi han trobat restes de pintures murals amb la figura d'un sant i d'un àngel.Més tard l'estructura s'engrandirà amb una capella quadrangular i un campanar, i es decorarà l'interior amb dos retaules gòtics, actualment conservats al Museu Diocesà de Barcelona.

Recolliria – com per arreu – imatges únicament de l’exterior del temple.

© Antonio Mora Vergés

R.M el darrer miratge.

Sortia de casa uns minuts abans de les 7,00 , el Lluís Vila estava preparat al final el carrer, i anàvem junts a recollir al Jaume Font; ens havíem de trobar a Mura amb el Joan Escoda i Prats, Gran Camarleng d’aquella Vila, i àdhuc de les Valls del Montcau, que ens faria de sherpa en aquesta ocasió.

Deixàvem abans de les 9,00 la Capital de les Valls del Montcau, amb el vehicle del Joan Escoda i Prats que s’ocupava també de les qüestions logistitiques ; l’Antonio Mora, el Lluís Vila i el Jaume Font, els dos darrers experts en avençs , pous i gateres , i al ensems sherpes de prestigi en les terres de l’Alt Vallès; la tasca que em quedava reservada era fer la ressenya i/o crònica d’un llarg mati de suor.

Ens esperaven més de 14 quilometres de camí rural, ens el que veuríem en la llunyania; les restes de la Santa Creu de Palou, l’alzina dels Penitents, el Farell , Sant Jaume de Vallhonesta i les runes immenses de l’hostal de la Glòria, el Putxet, Puigdoure , .... al fons, omnipresents, eternes les peculiars formes de la serralada Montserratina.

L’àrea de recerca estava delimitada entre : el Bac del Regal de Puigodoure, el torrent del Sort de l’infern, el turó de Puigdoure i el Coll de la Creu dels Alls. Teníem unes instruccions força imprecises, segons les quals, al nostre objectiu s’hi podia accedir des de la dreta del rocam, fins a un nivell inferior que ens permetria circumval·lar l’estimbat. En aquest intent estèril esgotaríem el mati, amb el parèntesi obligat de l’esmorzar.

En la tornada el Joan Escoda ens portaria fins al torrent del sot de l’Infern, des d’on certament alhora que el cel, podríem – així volem pensar-ho a reserva de la necessària comprovació – veure – i retratar - clarament el nostre objectiu que certament estava situat a la dreta des d’aquest punt en que ens ho estàvem mirant ara. En aquest país nostre això de la dreta i la l’esquerra, no ha estat mai gaire clar, oi amic lector ?. Volem pensar en una errada quan a la nostra font d’informació.

En la tornada ens aniríem trobant : el turó del Malpas [ amb una extraordinària semblança amb el paller de Tot l’Any ]; El Puig Andreu amb la seva balma obrada; les cases del Puig de la Balma i la Vila, quina dedicació al turisme rural sembla tenir èxit. Fèiem el darrer tram per la via asfaltada entre Rocafort i Mura.

La contemplació de les imatges digitals a la pantalla de l’ordinador vindria a reforçar la nostra convicció quan a l’accés possible al nostre objectiu.

Tenia pensat un títol ; mati de suor, finalment però amic lector, perquè també tu puguis participar d’aquesta espera entusiasta, em decideixo per l’absoluta ambigüitat. Que et sembla ?

© Antonio Mora Vergés

La Roca Mur, també dita la màquina de tren

Refèiem amb plena consciència, un camí que quasi 200 anys enrera, per les mateixes contrades, havien fet, entre d’altres els enginyers Mallet i Garratt. Havíem deixat el cotxe a la urbanització de les Marines, dins del terme de Sant Llorenç de Savall, ni el nostre mitjà de transport, ni el lloc on el deixàvem aparcat, existien en les dates en que s’havia dut a terme el viatge que preteníem refer de forma escrupulosa, però certament amb només un mati de dissabte, no ens podíem permetre el luxe de renunciar als avenços de la tècnica, i tornar al transport amb cavalleries, oi ?.

Mallet i Garratt, treballaven en un projecte per aconseguir una màquina que mitjançant el vapor, tingues la capacitat d’arrossegar majors volums i carregues, de les que portaven els carros de transport més grans, i de fer-ho a més, amb major rapidesa i menor cost.

L’excursió a la aleshores llunyana muntanya de Sant Llorenç del Munt, havia estat una iniciativa dels catedràtics de física i mecànica de la Universitat de Barcelona, de qui eren hostes, i en quines classes estaven impartint un seminari pràctic; la sortida s’havia fet en etapes, Barcelona – Castellar del Vallès, on s’havien hostatjat al Castell, a la riba contraria al lloc on s’aixecava el nucli urbà, dit aleshores Sant Esteve de Castellar, i en una segona etapa anaven a fer la ruta que els duria, fins al Coll de Palomeres, i seguint des d’aquell punt la carena de la serra del Bonaire, fins el Coll de les Comes, i la Pedra de l’Àliga, per continuar fins a la Vall d’Horta, on els esperaven per a sopar i passar la nit a Can Brossa.

A trenc d’alba, seguint el cavall de l’Antoni Blackberry que els feia de guia, van agafar el camí de Sant Llorenç de Savall, un cop passats els horts, començava el bosc a dreta i esquerra, i únicament s’aturava aquell allau de vida vegetal, en arribar a les ribes del riu Ripoll, quines aigües hom sentia fressar malgrat la distància, des de la sortida de Sant Esteve de Castellar, fins al vell mig de Sant Llorenç de Savall.

En Blackberry va fer aturar la comitiva davant mateix de l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, on es va servir l’esmorzar, i els va explicar mentre menjaven la història del pastoret i la Mare de Déu, que va agradar força a tots aquells científics i enginyers; van seguir el camí fins a la finca del Dalmau, on varen tenir ocasió de veure el magnífic Pi de les Quatre Besses, del que també els explicarien la història i àdhuc la connexió mitològica que hom estableix entre l’arbre i el nostre país; el camí escassament a un quilòmetre del Pi, va obligar a tothom a descavalcar perquè hi havia risc de caigudes per la forta pendent que calia remuntar fins al Coll de Palomeres, un cop a dalt, els cavalls van seguir per la pista que els duria a la Vall d’Horta, i els homes van continuar a peu, el paisatge a dreta i esquerra era esplendorós, les valls treballades amorosament transmetien una sensació de pau i alhora de força, que no van deixar de percebre els expedicionaris, quan s’albirava la Pedra de l’Àliga, Mallet i Garratt, van preguntar a l’Antoni Blackberry , el nom d’una peculiar formació rocosa que s’aixecava a l’esquerra de lloc on semblaven anar, ah , Roca Mur !,

ambdós enginyers tant bon punt van arribar al Coll de les Comes i més endavant a la Pedra de l’Àliga ,van prendre apunts del natural de la fesomia de la Roca Mur, mentre dinaven al peu de la Pedra, tot i observant la Roca, l’Antoni els sentia parlar d’estructura, dinàmica , distribució , pressió , moviments de vaivé, bieles , cilindres... , l’ambient excursionista , havia deixat pas a l’activitat científica, i el darrer passeig fins a Can Brossa, va ser un constant discutir, exposar , raonar ,... tot menys observar la peculiar bellesa de la Vall d’Horta a l’ombra del Montcau.

Mallet i Garratt, acabarien donant el seu cognoms, a un tipus especial de locomotores de gran potencia, i en record d’aquella excursió que refèiem l’Antoni Ibáñez i jo, quan el món excursionista va tenir coneixement del fet que l’anomenada Roca Mur, havia estat el desencadenant d’aquell invent, se la va començar a anomenar també, com la màquina de tren, i així és continua fent avui encara.

Imagino amic lector, que ja coneixes aquesta història, oi ?

Antonio Mora Vergés

EXCURSIÓ AL PUIG DE LA BALMA, PUIG ANDREU I TURÓ DEL MAL PAS

El dissabte 21 de juny de 2008 a un quart de vuit, jo, Antoni Uriz, sortia de casa a Cerdanyola en automòbil, recollint al Santiago Moya en un punt determinat de la mateixa vila i rodant a continuació cap a Sabadell, on havíem quedat que ens trobaríem amb el Tomàs Irigaray. Tots tres preníem un cafè estimulant, les nostres converses denotaven ja la impaciència per posar-nos en marxa cap a Mura, on començaria l’excursió prevista.

Mura, coneguda arreu com la Capital de les Valls del Montcau, és un poble petit i pintoresc situat a la comarca del Bages però en ple cor del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de la Serra de l’Obac. Doncs bé, arribàvem cap a les nou del matí, a l’entrada d’aquest poble ens esperava el Joan Escoda i Prats, qui, a més a més de resident és un avesat coneixedor de la zona: ell s’uniria al nostre grup i faria de sherpa amb el petit jeep tot-terreny i el seu inseparable GPS.

Desprès d’un tram de carretera, amb el jeep pujàvem per un camí passant pel costat del conegut Puig de la Balma, on hi ha una masia del segle XII amb museu i capella, tot el conjunt enclavat en una llarga cavitat o balma que hi ha a una gran paret de roca. En aquells moments tots quatre tindríem la temptació de fer-hi parada però com que sabíem que ja l’ha faríem de tornada continuàvem rodant pel camí més cap amunt fins arribar a una esplanada enmig del bosc, envoltats un paisatge d’arbres, plantes, flors aromàtiques i roques. A uns centenars de metres a l’esquerra del camí s’alçava la mola rocosa del Puig Andreu. ¡Teníem unes ganes enormes de caminar!...

En una curta travessa, primer per un caminet sinuós a través d’un bosc i desprès pujant per la empedrada superfície de conglomerats, arribàvem al peu del Puig Andreu, el qual destacava en els entorns. Jo mateix pujaria al seu cim i podria divisar un grandiós panorama de petits cims, barrancs, cingles descarnats i desnivells coberts de vegetació…; més enllà la blavosa i punxeguda silueta de Montserrat i per altres direccions muntanyes llunyanes fins al Prepirineu. ¡Grata recompensa pels sentits!.

Asseguts al peu del Puig Andreu, al costat d’una petita zona paredada com a refugi, tots quatre recuperàvem forces esmorzant mentre ens recreàvem visualment. En primer terme, a una distància imprecisa però no massa lluny, en el proper horitzó destacava un altre sentinella petri: era el Turó del Mal Pas. Tot i que no estàvem segurs, semblava que el camí on havíem aparcat el jeep continuava just en la direcció desitjada, de manera que ens decidiríem a reprendre la marxa a peu. El primer tram baixava fins a un rierol, i desprès d’efectuar un volt a mà dreta es bifurcava a l’esquerra i pujava cap amunt entre la vegetació per una senda la qual continuaríem. Gairebé arribats al turó, ens va delectar la gallardia del Pi de les Tres Branques. ¡Extraordinari!... I una mica més amunt, ja teníem davant dels ulls la enorme protuberància pètria -i perforada com un immens formatge de gruyère- del Turó del Mal Pas.

Fent just honor al seu nom, pujar al cim no era gens fàcil , calia donar un gran rodeig per la base entre pedres i bosc tot seguint un caminet fins que aquest va començar a ascendir. Poc a poc, i alguna vegada grimpant amb peus i mans, finalment varem arribar al cim. El panorama era màgic, enlluernador: tota gama de verds, roques i cingles de tots tamanys i colors, valls i barrancs, l’horitzó fins a l’infinit, ¡i tot el mon als nostres peus!. Veritablement, l’emoció o sentiments que hom s’experimenten en arribar a un lloc semblant no es poden expressar en paraules: cal vivenciar-los i deixar-se portar…

De tornada per on havíem vingut, suats perquè el sol picava fort i cansats de peus però pletòrics d’esperit, faríem una darrera parada en la masia del Puig de La Balma, on també ofereixen un servei de bar i restauració pels visitants. Allí prendríem uns refrescos amb unes olives i embotit, i, sense dubtar-ho, compraríem mongetes del ganxet i cigrons. ¡Estàvem del tot servits!...

Finalment, fent un curt trajecte més, ja arribàvem a Mura i donàvem per acabada aquesta meravellosa excursió per indrets no gaire coneguts i per això encara més misteriosos i interessants de la Catalunya interior, la qual mereix ésser descoberta per tothom que tingui inquietuds i estima per la nostra terra.


© Antoni Uriz

El país del porc comú

Sortia de casa al mati del dia de Sant Joan, els carrers presentaven un aspecte deplorable, per arreu brutícia, derivada clarament en algun cas de la Diada Festiva , restes de petards, papers, embolcalls,... i altres , vidres, envasos, plàstics ,... fruit únicament d’aquesta peculiar afecció a la brutícia, el desordre, el caos, que ens fa mereixedors – com a país – d’una identificació clara amb el porc comú, el que viu estabulat, el que sembla trobar-se entre el fang i la brossa, talment com la seva condició proclama !!!

Creuava Sabadell, amb una especial cura, quan als objectes – potencialment perillosos – que hi havia per arreu; a l’alçada de l’aeroport un control dels Mossos aturava majoritàriament els vehicles conduits per persones amb aparença d’estrangers, sud-americans sobretot, els musulmans si beuen acostumen a fer-ho dins de casa.

Havia vist per la televisió – en directe, mentre esmorzava – el dispositiu per netejar les platges de Barcelona; una munió de policies, i al darrera en una successió quasi infinita, més i més personal i material de neteja. El resultat, tones i tones de brutícia, i unes despeses milionàries que un país empobrit com aquest nostre, no es pot clarament permetre avui per avui. L’endemà el President del Govern Central, el de Madrid, ens diria que aquest any, caldrà reduir en 27.000 persones la oferta pública de treball.

¿ Algú recorda encara, quan tothom escombrava el tros de la vorera que hi havia davant de casa seva ?. Això feia que la gent fos una mica més sensible alhora d’embrutar, no tant per educació, el porc comú, sempre serà un porc comú, sinó clarament per egoisme , si no embruto davant la casa dels altres, potser, només potser, ells tampoc vindran a deixar la brutícia a casa meva !

Creuàvem Barcelona amb especial atenció, d’una banda a les limitacions de velocitat [ intentar adaptar-se a la senyalització és un autèntic trencaclosques, i alhora un element de perillositat que suposo les autoritats, si més no, coneixen ], al mateix temps, també com a Sabadell tenia una especial cura, amb els objectes potencialment perillosos que per arreu estaven escampats.

La meva destinació era el Masnou, i malgrat l’hora, passaven alguns minuts de les 9,30, la platja presentava un aspecte lamentable.

En algun vehicle podràs veure amic lector, un ase negre , i en altres un brau o”toro”, l’un i l’altre comparteixen també – malgrat les seves evidents diferencies ideològiques - la naturalesa porcina , pròpia mal que ens pesi d’aquest país que definia l’Espriu magistralment com :

Pobra, bruta, trista i dissortada Pàtria !!!

Està clar que tenim uns costums – mals costums – que com a país arruïnat no ens podem permetre.

© Antonio Mora Vergés

La metamorfosi del Masnou

Abans de Franz Kafka [ Praga 1883 – Viena 1924 ], aquest procés de canvi pel qual una cosa per la seva forma natural i en pren un altra, havia ja estat motiu de tractament literari pels autors de la Grècia Clàssica, i revisat des d’aleshores ençà per molts autors d’arreu del món.

La meva relació amb el Masnou venia de molt lluny, i em maldava ara de no haver fet fotografies en qualsevol moment dels anys 1960,1970,1980,..... intentava – sense èxit – trobar-ne a Internet , i fins en la pàgina web del Magnífic Ajuntament.

Avui, dia de Sant de Joan de 2.008, feia des de la platja una fotografia; m’agradaria comparar el que veiem avui, amb el que existia, posem l’any 1.900 i anar-ho revisant cada decenni. Segur que aquestes imatges existeixen en algun lloc.

El dia no acompanyava gaire, núvols, vent, mar agitada,... la platja però quasi deserta a les 9,00 del mati, presentava força més de mitja entrada, quan refèiem el camí en direcció a l’aparcament , 6,95 € ens ha dit una màquina amb la que únicament s’entén la targeta de crèdit.

Diuen els llibres sobre aquest tros de món, que l’any 1.812 s’independitza de Teià, i fins i tot que l’any 1.846 s’annexiona el barri marítim d’Alella; el nom del poble fou emprat per atorgar l’any 1.922 [ imaginem que a canvi d’un bona picossada ] el marquesat del Masnou. La floració de marquesos en aquell període s’explica d’una banda per la necessitat dels indianos i d’algunes fortunes de dubtosa procedència d’adquirir rellevància social, i d’altra pel pèssim estat de les finances reials que aconseguiran per aquesta via de la venda de títols nobiliaris una revifalla considerable.

No diuen – encara - els llibres que com tants i tants altres pobles grans petits, el Masnou forma part de la Gran Barcelona, no s’utilitza avui ja l’absorció com a sistema de créixer, sinó la constitució d’entitats administratives, Àrea Metropolitana, Consorci de Municipis,..... que donant com a resultat l’absoluta pèrdua del poder de decidir pel que fa als pobles petits, no genera el mateix rebuig popular – si més no a nivell intel·lectual - .

Potser al capdavall aquest procés sigui inevitable – el peix gran, sempre ,sempre, sempre, es menja el peix petit, oi ? - . M’agradaria haver conegut el Masnou anterior a la metamorfosi; el poble de pescadors al que hi arriba el tren; amb ell vindran les primeres indústries, els primers turistes i com no ?, els primers especuladors !!!. ¿ I, com van viure els veïns la construcció de la Carretera Nacional que avui considera tothom un risc i una limitació ?

Esmentava Franz Kafka perquè com ell amic lector t’interpel·lo amb preguntes i no se donar-te cap resposta.

Espero rebre a amora@moianes.net alguna imatge de la Vila des de la platja, i si encara se’n conserva memòria la resposta a la pregunta; Com era el Masnou abans de la metamorfosi ?

Per endavant, com sempre, gràcies.

© Antonio Mora Vergés

Sant Cristòfol i Sant Jaume de Castellbell. Joies del romànic.

No puc dir-vos que la lectura de la Gran Enciclopèdia de Barcelona, pel que fa al lloc i les ermites esmentades, així suposat per a mi cap contrarietat, no n’esperava res, i en aquesta ocasió he trobat justament el que esperava, res !

Visitava en primer lloc Sant Jaume, l’ermita limita amb un ampli camp, en el que pasturen lliurament cavalls i poltres, justament un parell de poltres venien ràpidament al meu encontre, i em xiuxiuejaven quina era la millor de les perspectives possibles per recollir imatges d’aquest joia del romànic català.

Sembla que fou edificada en la primera meitat del segle XII, va romandre sota domini del Monestir de Santa Cecília de Montserrat, fins a la desamortització eclesiàstica, i d’aleshores ençà depèn de Sant Cristòfol.

Consta d’una nau rectangular rematada vers llevant per un absis semicircular on s’obre una finestra de doble esqueixada .L’absis és cobert amb un quart d’esfera i una teulada de lloses de pedra, mentre que la nau de volta de canó, és coberta amb una teulada clàssica de teula àrab.

En el mur posterior s’alça una petita creu de pedra, i a la façana trobem el campanar de paret.

L’existència de dues petites obertures a la porta de fusta ens permet recollit imatges de l’interior d’aquesta ermita.

Sembla que Sant Jaume fou sempre una capella rural.

Molt altrament Sant Cristòfol, situat entre l’edifici de la rectoria i el petit cementiri, edificat possiblement al segle XI o a les primeries del Segle XII, exercí com a Parròquia d’aquesta part alta del terme de Castellbell.

No hem pogut – tampoc - accedir a l’interior de l’església, de la que ens expliquen com a trets molts singulars que a diferencia de la major part de temples romànics, està encarada a tramuntana, i que l’absis [ invisible en trobar-se també el cementiri tancat (*)] sensiblement desviat de l’eix, apunta perfectament al Nord.

(*) Sembla que dissortadament s’ha posat de moda el robatori dels objectes funeraris de coure i bronze, com a conseqüència no tant de l’increment d’aquestes matèries primeres – que certamen s’han disparat de preu – com del relativisme moral d’aquesta societat, que sembla en nom del consum i del mercat, haver atorgat als pocavergonyes llicència per fer la seva.

L’edifici de l’església de Sant Cristòfol ha estat modificat en nombroses ocasions, i no sempre amb la cura que cabia esperar dels obrers d’aquells temps; sembla que al segle XVII es va refer el mur frontal i es construí el campanar de paret amb dues obertures; l’any 1981 en una restauració es posà de manifest aquesta desídia , en ocasió d’aparèixer sota la falsa volta de mig punt que s’ensorrà fàcilment, la coberta original feta amb bigues que reposaven sobre tres arcades obrades de forma grollera.

Castellbell te molts atractius; el Castell, el pont Gòtic, la fàbrica i l’església modernista de la Bauma,.... i per això sembla assenyat fer-vos el suggeriment de dedicar a la visita d’aquest població del Bagés, com a mínim un parell de caps de setmana.

Dit queda amics lectors.

© Antonio Mora Vergés

Sant Esteve de Marganell

Seguia recollint les imatges del que m’agrada definir com eremitori de Montserrat; capelles i/o ermites situades sempre de forma que fos perfectament visible, la orografia peculiarisima de la nostra muntanya Santa.

A http://coneixercatalunya.blogspot.com/ podreu trobar algunes mostres d’aquesta activitat, recollides al llarg dels anys a : Olesa de Montserrat, Esparreguera, Vacarisses, Castellbell i el Vilar, Sant Vicens de Castellet, el Pont de Vilomara, ... i els punts alts de les Valls del Montcau, l’Alt Vallès i la plana majestuosa del Moianes.

Habitualment no és la meva esposa qui m’acompanya en aquestes sortides; hi ha però excepcions memorables com aquesta, en les que principalment per evitar que ho faci sol, agafa el seu barret de palla, un calçat adequat i roba còmoda, i preparada la motxilla, amb aigua, fruita i els estris habituals, camera fotogràfica, binocles ,.... sortim a l’aventura.

Anàvem en aquesta ocasió fins a Marganell, conegut també oficialment com Santa Cecília de Montserrat, i dins quin extern terme que culmina al puig de Sant Jeroni trobem: el nou monestir de Sant Benet de Montserrat, i l’antic monestir de Santa Cecília de Montserrat, i el lloc que avui serà destí de la nostra sortida , l’antiga església parroquial de Sant Esteve.

L’església des de lluny – com tantes i tantes coses, oi amic lector ? – dona una sensació de fortalesa, que es trenca dolorosament en accedir al seu interior, un cop superada la corda que a manera de protecció en limita l’accés; el lloc orfe de teulada ens presenta les parets nues, conserva amb tot encara una part de l’estructura romànica, amb una nau capçada vers llevant on destaquen un absis semicircular, llis i sense cap finestra. Diuen les cròniques que tot i l’austeritat que caracteritza el romànic, disposava aquest temple d’altar major, capelles laterals i un petit cor.

L’any 1.824 es dugueren a terme obres d’ampliació i millora, entre les que destaca l’esvelt campanar de torre. Actualment l’únic senyal d’activitat el trobem justament al petit cementiri.

Ens explicaven quasi com una rondalla – i així ho recollim – que l’església es va aixecar en aquest lloc, per facilitar l’accés dels pagesos de Marganell – que havien d’anar a oir missa a Santa Cecília – i dels de l’actual Sant Cristòfol, que anaven aleshores fins a Castellbell. Quan ja s’acabaven les obres els de Castellbell es van desdir del compromís de fer-se càrrec de la meitat de l’import, i en revenja els de Marganell, tapiaren les finestres del campanar que donaven al terme veí perquè ni tant sols poguessin oir el so de les campanes. Les dades de construcció de Sant Cristòfor o del mateix Sant Jaume també en terres de Castellbell i relativament proper a Sant Esteve, semblen contradir aquesta història ja clàssica de la rivalitat entre pobles veïns.

Les imatges de l’absoluta ruïna d’aquest església, ens ratifiquen en l’absoluta desprotecció del nostre patrimoni històric per part de la Generalitat de Barcelona.

Em pregunto, no fora possible organitzar una marató especial pel romànic català ?. Doncs mans a la feina que ja fem tard !!!!

© Antonio Mora Vergés

Viatge al País del Cava

El dissabte 21 de juny els meus habituals companys de sortida, anaven a la Balma del Puig Andreu, fent la prèvia i necessària visita del Puig de la Balma, de quines bondats podeu trobar noticia a : http://coneixercatalunya.blogspot.com/ , i http://www.relatsencatala.com/ ; la devoció en aquesta ocasió, va cedir el terreny a l’obligació, i juntament amb milers i milers de ciutadans que fugien en direcció sud, agafava l’autopista de peatge per arribar-me fins al País del Cava.

Els límits d’aquest ampli territori – majoritàriament català encara – els posaríem entre Martorell, Igualada, Montblanc, Valls i el Vendrell, i com moltes més persones, penso que aquest espai s’hauria de configurar – quan toqui – com a Vegueria.

Els cartells informatius indiquen clarament que estem entrant a qat´a al-gunya , la terra de les riqueses en llengua àrab, Gelida, Masquefa, Mediona,..... ens evoquen als pobladors sarraïns que més enllà del nom de lloc, van posar els fonaments d’aquest esplendorós present. Recordo l’estranyesa dels meus interlocutors – catalans de pota negra en la seva majoria - quan els feia saber que; Messeguer, Gomà, Codina, Cassany, Galceran, Boada o Amat, denoten sens dubte la procedència àrab com també ; Ivorra, Jorba, Gassol, Massutí, Cadafau, Castellsaguer, Xexart, Zamit, Serreinat o Salem, o; Homar, Sirat, Salat, Aiet, i lògicament dels que poden derivar-se’n atès el fet espaordidor – avui encara – de trobar-se el registres civils sota la responsabilitat de persones no nascudes a Catalunya, i fins en massa ocasions manifestament contraries a la seva existència. Em deixava pel final; Beneseit, Benejam, Bennàser, Benimeli ,... que ens parlen d’antigues pertinences tribals.

Sortia a Santa Sadurní d’Anoia [ Com li devien dir els àrabs a aquesta Ciutat ? ] , Sadurni , és un dels primers Sants Cristians, fitxeu-vos bé , Saturn és el nom romà justament d’un dels nombrosos deus que s’adoraven abans de la conversió a la fe cristiana. Creuava la ciutat, i durant una estona continuava en direcció a Vilafranca del Penedès, fins a desviar-me en un dels nombrosos trencalls que a dreta i a esquerra et porten fins a minúscules agrupacions de cases, pedanies avui, parròquies independents fins a darreries del segle XVIII.

Ens espera el Josep, i desprès d’interessar-nos uns i altres per les respectives famílies, i fins per la greu crisi econòmica que pateix principalment el jovent i els que viuen d’una nòmina, carreguem al vehicle les caixes de cava que – esperem – ens alegraran les revetlles properes de Sant Joan i Sant Pere, i si més no, alguns festius d’aquest estiu que justament avui comença. El Josep ens obsequia amb un litre de vinagre de cava, elaborat a partir de les restes del que s’anomena degollament, i que consisteix en la substitució del tap de xapa, pel tap de suro.

En la tornada, les cues a l’autopista en direcció sud, arriben ja fins a Rubí !

Procuro practicar aquest viatge ritual, almenys en dos ocasions a l’any. També tu amic lector, trobaràs si tens interès, un Josep que s’estima la terra, i gaudeix elaborant un brut esplèndid de forma absolutament artesanal.

Aquest país, el del Cava, i la resta de Catalunya, fa anys i anys, que només s’aguanta gràcies als Josep anònims !

© Antonio Mora Vergés

La dona del Cèsar

Sembla que vivim en un estat democràtic, i de ser així – no tinc suficients elements per afirmar-ho amb rotunditat - ; qui fa el paper de la dona del Cèsar ?. Sense cap dubte amic lector, l’Administració Pública i els Partits Polítics; uns i altres assumeixen el compromís, normalment pel seu honor, de complir i fer complir la Constitució i la resta de lleis.

Estepona, Coslada, Marbella, ......son mostres que acrediten dolorosament que la dona del Cèsar, ni és honrada, ni ho sembla.

En afers de corrupció som una potencia mundial, no sabria dir-vos si la primera, però en tot cas, i sense cap dubte, lluitem pels llocs de deshonor.

Si fem un anàlisi superficial , les implicacions, actives i passives, arriben fins als nivells més alts , aquestes coses mai es fan en silenci, i demanen la col·laboració de nivells de poder d’àmbit provincial, o autonòmic, o nacional.

M’explicava un català que havia marxat a l’Argentina desprès de la Guerra Civil, la frase que acostumem a dir sempre les classes humils “ algún día sonaran los tiros por el lao de la justicia “ ; el nostre home va tornar a Catalunya, portava dins del cor una esperança , que trobaria aquí una societat on s’aplicaria allò de “regles justes i cap favor” , el anys l’han portat al convenciment que aquí també l’única cosa que podem esperar , com els dissortats argentins és que “ algún día sonaran los tiros por el lao de la justicia “.

Hi ha sigles polítiques, que semblen sinònims de corrupció, les trobes sempre, sempre, quan algú destapa el pot de les essències. El més greu però és que en aquesta mena de situacions, les persones – i més les d’aquest país nostre - son proclius a generalitzar, de forma, que davant de qualsevol afirmació, hi trobarem indefectiblement TOTS ELS ...... SON ......

En aquesta hora present en la que semblen retornar els mals usos; eliminació de les 48 hores setmanals com a màxim període de treball; ampliar el període de càlcul per a la jubilació, retardant-ne la edat i disminuint l’import màxim a percebre; introduir el copagament en els serveis mèdics i en els medicaments, tant per a les classes actives [ treballadors, ocupats i desocupats ] , com a les passives [ jubilats, pensionistes, grans malats,... ],.... potser de fet només podrem esperar de la bondat de Déu , que també “ algún día sonaran los tiros por el lao de la justicia “.

Recordo que durant el 1er feixisme treballàvem per arribar a l’anomenat “estat del benestar dels treballadors”; els governs posteriors semblaven voler consolidar “el benestar dels treballadors de l’estat”, ara només podem esperar/témer que intentin mantenir “el benestar de l’estat a càrrec dels treballadors”. En tot cas, i com diuen a la Benemèrita, esperar i ver !

¿ I la dona del Cèsar ?

© Antonio Mora Vergés

Mare de Déu de Togores i sant Abdó i sant Senén.

M’enviava el Feliu Añaños i Masllovet una invitació per afegir-me al grup facebook “Patrimoni Sabadell”. Em feia alhora un encàrrec èxplicit : Fes-ne difusió als teus amics de Sabadell.

Començava a fer recerca de les publicacions del http://coneixercatalunya.blogspot.com/ que tenien relació amb Sabadell :

Sant Vicenç de Jonqueres
San Júlia d’altura
Sant Vicenç de Can Déu.
Sant Pau de Riu Sec
Sant Nicolau i el cementiri de Sabadell
El torrent de colobrers
El pi Vin càtal
El pinnus oblisum

Possiblement me’n deixo alguna – que ja penjaré en el seu moment -, trobava a faltar però, el relat relatiu a l’ermita de la Mare de Déu de Togores i sant Abdó i sant Senén.

El lloc l’hem visitat en múltiples ocasions, ja des de Castellar del Vallès, en companyia del Josep Maria Perarnau i Bover, ja des del pont del Ripoll, amb l’Antoni Ibáñez i Olivares,...

Quan a les dades històriques trobo :

El casal de Togores és a la quadra de Togores, a la qual pertanyien altres masies i terres situades al NE de la vila. La capella és dedicada a la Mare de Déu de Togores i sant Abdó i sant Senén, invocats per les famílies quan algun fill era quintat. La casa i l'ermita actuals existeixen des del 1323. Hom celebra un aplec el darrer diumenge de maig. Els Togores, des de l'any 1349, havien format part del condomini dels Tres Senyors de la vila. El lloc és esmentat des del 986 i el llinatge des del 1159. Va ser residència de donades que depenien dels benedictins de Sant Llorenç del Munt. La quadra de Togores, que era del terme de Sant Pere de Terrassa, va ser incorporada el 1904 al terme de Sabadell.

Com sempre un suggeriment, aprofiteu aquesta pèssima situació econòmica per conèixer – de veritat- el vostre país, i les moltes meravelles, que com en aquesta ocasió trobeu escassament a mitja hora del centre de la Ciutat.

(c ) Antonio Mora Vergés

Trihalometans cancerígens a l’aigua de Barcelona

Tinc relació amb persones que viuen al Bages, i que tenen coneixement de primera ma, del greu problema de la salinització de les aigües del Cardener i del Llobregat; això afecta i de manera molt greu en tots els àmbits; salut, economia, agricultura, industria,..... totes les poblacions del tram mig i baix d’aquesta arteria aquosa que suposadament porta vida entre d’altres llocs a les comarques del Bages, Baix Llobregat, Barcelonès,.......

Recentment el Periòdic de Catalunya publicava en contraportada una entrevista amb un epidemiòleg, en la que ressaltava de forma molt significativa un fet concret :

L’aigua de Barcelona té uns nivells de trihalometans cancerígens que no són admesos a la major part d'Europa.

L’article no explica del tot perquè l’aigua de Barcelona té tants trihalometans. Només parla del procés de cloració.
Sembla – segons les fonts que esmento al començament i de forma molt particular la pàgina web montsalat@lasequia.org ] que realment, però, els nivells de trihalometans són tan alts en gran part perquè l’aigua del Llobregat porta sal de les mines de potassa del Bages. És aquesta sal la que fa que en el procés de cloració per eliminar la matèria orgànica es generin tants trihalometans.
M’informen que per evitar els alts nivells de trihalometans, amb els diners dels nostres impostos s’està construint a Abrera una planta, que val unes quantes desenes de milions d’euros, per treure de l’aigua del Llobregat la sal que hi ha abocat (indirectament) l’empresa minera Iberpotash com a part del seu negoci privat.

El circuit de la contaminació és dramàticament senzill .
1. La sal és abocada als runams salins
2. l’aigua de la pluja la porta al rius Cardener i Llobregat
3. El sistema de distribució us la porta fins la vostra aixeta.

Llegeixo : 24.08.2007 El riu Llobregat, malgrat el seu cabal alt després de les pluges, amb 705 mg Cl/L al Pont de Vilomara bat rècords de salinitat. Aquest és el valor més alt mai obtingut en aquest punt des de l'inici de les anàlisis de Montsalat l'any 2004. El Llobregat i els abastaments que en depenen empitjoren dia a dia, al ritme del creixement del runam del Cogulló. Mentrestant, Iberpotash incomplint lleis ambientals i la Generalitat, amb un esperit de vol gallinaci molt català, semblen aplicar la màxima de qui dia passa any empeny.

Si voleu ampliar informació, tot i que com diu – cada cop menys la televisió – les imatges feriran i molt la vostra sensibilitat, entreu a www.lasequia.org/montsalat

Feu córrer la noticia per arreu.

Gràcies.

© Antonio Mora Vergés

Sant Pere de Vilanova. Terme de Santa Maria d'Oló.

Ens tocava al Feliu Añaños i Masllovet i a l’Antonio Mora Vergés, fer de sherpas per tal que el Josep Sansalvador i Castellet, persona que avui té a càrrec seu tot l’Arxiu Gavín dipositat al Monestir de Bellpuig de les Avellanes, a la Comarca de la Noguera, l’Eliseu Peidró i Ramí, expert “pràctic” en el romànic del nostre país, l’Antoni Uriz i el Joan Escoda i Prats, poguessin conèixer el lloc on son encara visibles – els vàndals, la tribu més nombrosa a Catalunya, no han actuat almenys en el moment de fer aquesta crònica de la forma que solen fer-ho, destrossant-ho tot -.les restes d’aquestes ermita romànica, de quina existència únicament en diu l’Enciclopèdia del Romànic Català; hom diu que hi havia una ermita sota l’advocació de Sant Pere .....

Ens trobàvem al Mas Vilanova del Plà, des d’on donaríem inici a la nostra sortida. Teníem el compromís dels propietaris que ens permetrien accedir a l’interior de l’ermita de Sant Jaume de Vilanova, a partir de les 12,30 hores; un cop tornats de la nostra expedició.

El camí un cop arribats quasi al llit de la riera d’Oló, segueix sota les línies de molt alta tensió i abans d’un quilòmetre trobem a la nostra dreta un trencall que esperàvem trobar ple de vegetació – com succeeix en algun moment en que comença a fer-se indistingible -, i ens hem trobat amb un fangar impressionant, que malgrat el suau ascens ens ha fer passar-les magres, fins el petit pujol que batejàvem en una ocasió anterior, com de Sant Pere de Vilanova.

Ens explicava el Josep Canemasses, de l’Associació d’Amics dels Castell d’Oló, la primera vegada que hi accedíem , que gràcies a un pagès van tenir coneixement que s’hi trobaven les restes d’una ermita ; en el lloc hi ha una petita elevació coberta de vegetació, en la que clarament distingim els basaments d’una ermita romànica. Els membres d’aquesta associació, amb l’ajut desinteressat d’algunes persones, varen fer la tasca de netejar i desbrossar l’indret de forma voluntària, fins que des d’algun Departament de la Generalitat de Barcelona, se’ls va comunicar que no podien continuar amb aquella feina de recuperació del patrimoni , reservada als tècnics professionals.

Mai ningú, de la Generalitat de Barcelona, i/o de la Diputació homònima – pel que en tinc coneixement - ha vingut a documentar l’existència d’aquestes runes.

Desfem el nostres passos, i ben aviat som novament a l’aparcament del Mas Vilanova del Plà, a la finestra del conductor del vehicle del Joan Escoda i Prats, hi ha una nota escrita a mà, us deixem la porta de l’ermita oberta. Aquesta família, son excepcionals !

Deixem aquí una breu explicació sobre l’ermita de Sant Jaume de Vilanova : és una església sencera, de les poques de planta rodona, d’un diàmetre de 5,20 metres i sobresurt a llevant l’absis semicircular. Tot el perímetre de la nau és nu, encara que l’absis està decorat amb arcuacions llombardes, pròpies del segle XI, època en que cal datar l’església. Pel cantó de ponent , resta unida al Mas Vilanova del Plà que li dóna el nom. L’any 1930, el propietari encarregà la restauració a l’arquitecte Josep Puig i Cadalfach.

Avui és possible gaudir d’aquesta contemplació, desprès d’un àpat familiar, d’empresa, o d’entitat, tota vegada que la propietat lloga un ampli menjador amb cuina. Als telèfons 669.826.013 i/o al 93.744.92.42, us donaran una més amplia informació d’aquest servei.

M’acomiado del propietari de la casa, agraint-li la seva gentilesa.

El temps se’ns ha esgotat, i em cal fer la tornada per l’eix transversal, que agafarem a la sortida Moià - Oristà, per continuar – una vegada més – per l’autopista més cara del món.

No puc evitar sentir-me espoliat, i menys encara fer-ho saber a tothom.

Algun dia – espero que no massa llunya - el bon Déu es compadirà de nosaltres, i ens atorgarà la llibertat.

© Antonio Mora Vergés

Puignero.

L’actual propietària d’aquesta casa que trobem a l’esquerra del camí, que des de Santa Maria d’Oló, salvant l’esvoranc majestuós del barranc, porta fins a la Parròquia de Sant Joan D’Oló, apareix esmentada, al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.:

RESOLUCIÓ
Nom del titular afectat: Puignero Corominas, Ma Dolores. Naturalesa del bé: rústic. ..... Terme municipal de Santa Maria d'Oló. Núm. de finca: 321. ...
www.gencat.cat/diari/4928/07179159.htm - 977k - En caché - Páginas similares

[PDF]

Pensem que aquesta menció està relacionada amb la tèxtil del mateix nom, que finalment ha entrat en procés de liquidació; davant la obstinació de la propietat en continuar fent la producció en el nostre país, enlloc de fer-ho – com toca, i manen els economistes de manual – en qualsevol país del tercer món, preferiblement explotant infants i dones.

Els nostres passos ens portaven fins a la casa, seguint el que anomenen ja com “ la llista del Feliu “; es tracta de recollir imatges d’aquest país que desapareix davant dels nostres ulls, i publicar-les de manera gratuïta, a la Galeria Fotogràfica de la pàgina www.moianes.net ; en aquests moments, estem per damunt ja de les 1.200 imatges, i sense cap mena de dubte, aquesta col•lecció és la més amplia i documentada, de les que arreu del món podeu trobar referides a un espai concret.

El masover de la casa, ens feia els honors de guiar-nos per la propietat, tot i senyalant-nos els aspectes més rellevants, d’una casa que en el seu conjunt ens fa palesa la seva importància, amb les diverses inscripcions que tant a la llinda, com en algunes finestres, evidencien la fortalesa econòmica d’aquesta masia; bressol dels Puignero. A la propera finca de Sau, i dins la seva església romànica, descansen les despulles d’alguns dels membres d’aquesta nissaga. El Tomás farà seguir les fotografies amb detall, al Manel Navas i Ortiz, membre entre d’altres llocs de l’arxiu d’història de Cardona i de l’arxiu històric de Castellar del Vallès. Del resultat de la seva recerca, tenim el compromís de fer-ne partícip al masover que ens ha ajudat en la nostra tasca.

Crida particularment l’atenció, el pou d’aigües pluvials, que ens manifesta ser molt fondo, i en el que s’obté un aigua d’extrema qualitat. La teulada s’ha refet recentment, i val a dir que més enllà de les qüestions estètiques, aquesta obra ha salvat la continuïtat de la casa. Quan a la rusticitat d’aquesta finca, imagineu només que sota el porxo d’entrada, s’hi podria fer un naixement amb les bèsties, Sant Josep, Maria i el Jesús nat, i tindríem tots plegats la sensació de trobar-nos justament en el inici del calendari cristià.

Ens acomiadem del masover que retorna a les seves activitats habituals, i al que agraïm de tot cor, les facilitats donades per a la nostra tasca.

Quan a la propietària de la casa, no podem més enllà de manifestar-li el nostre suport moral, fer cap altra cosa; desitgem que en qualsevol cas, la resolució d’aquest contenciós, faci possible la continuïtat de l’activitat agrícola en aquest indret per molts i molts anys.

© Antonio Mora Vergés

Sant Pere de Vilanova, la recerca tenaç

Ens havíem adreçat a empreses i persones de Santa Maria d’Oló, semblava que més enllà de l’enciclopèdia del romànic català, l’ermita de Sant Pere de Vilanova, no havia existit mai.






Entenem, comprenem i àdhuc defensem, que per una qüestió simple i bàsica d’economia domestica, en algun moment de la història amb les mateixes pedres ,s’hagi vestit una església, una masia, una quadra o un marge. O si voleu el mateix procés a l’inrevés, fins arribar a fer un castell pel sàtrapa local. El que no entenem, es la sensació de no haver fet el que calia, i per tant silenciar aquesta mena de situacions, que s’han donat arreu, de Catalunya i del món.

Per tal d’intentar – per enèsima vegada – localitzar les restes [ potser només la ubicació aproximada ] de l’ermita romànica de Sant Pere de Vilanova, com més endavant s’explica, ens posem de genolls i ens adrecem amb tot el respecte via e.mail , a la Casa de la Vila de Santa Maria d’Oló, i els diem :

EXCM. AJUNTAMENT DE SANTA MARIA D’OLÓ

Antonio Mora Vergés, amb DN I. 39.011.107-W, català, amb domicili al carrer d’Aneto número 18 de 08211 Castellar del Vallès, en relació a la desapareguda ermita romànica de Sant Pere de Vilanova, humiliat davant de Déu, comparec i com millor sigui procedent,

EXPOSO :

Que tinc un interès personal en localitzat les restes de l’ermita romànica de Sant Pere de Vilanova, que segons els testimonis escrits [ Enciclopèdia del romànic català ] es trobava propera a la casa i ermita de Sant Jaume de Vilanova.

Que el mateix Ajuntament de Santa Maria de D’Oló, va editar un díptic en el que aquesta tesi anteriorment exposada es recull.

Que de ben segur d’existir aquestes runes, hi haurà alguna persona a Santa Maria d’Oló que en tingui coneixement.

Que amb el major respecte,

A L’EXCM. AJUNTAMENT DE SANTA MARIA D’OLÓ, DEMANO, que tingui per presentada aquesta petició, la atengui i com es demana es facin gestions per esbrinar la exacta ubicació de les restes de l’ermita de Sant Pere de Vilanova, donant-me puntual informació.

Castellar del Vallès, per a Santa Maria d’Oló, en data tres de juny de l’any del senyor de dos mil set.

Adreça e.mail amora@moianes.net

Com sempre, de la resposta o de la seva absència us en tindré informats.

P/D

L’Ajuntament no ens va contestar mai; teníem però al sort de trobar persones – bones persones – que ens portarien fins a les runes de Sant Pere de Vilanova. Això amic lector, ja és un altra història.

© Antonio Mora Vergés

Sant Antoni, 58.

Us heu aturat a pensar que sempre, sempre, tenim un Sant més que els anys que anem consumin ?. Aquesta reflexió – per altra part del tot insubstancial – la feia en ocasió del esmorzar que fèiem a Can Forné de Collsuspina; la meva esposa, Maria Jesús; les meves filles, Montserrat i Núria; els gendres, Xavier i Albert; els nets, Oriol i Júlia, i els molt bons amics Lomás, el matrimoni i la filla Arianna.

L’esmorzar de forquilla i ganivet, ens retornava del temps gèlid, quasi hivernal del diumenge 15 de juny de 2.008. Millor que fer-vos una explicació de les bondats de la casa, entenc que serà donar-vos el telèfon, oi ?

RESTAURANT CAN FORNÉ
Tel. 93 830 13 09

Fèiem en acabar una breu visita que ens portaria fins al mirador de Sant Cugat de Gavadons. Allí el centre d’interès més enllà de l’ermita i les vistes sobre l’entorn, ha estat el naixement d’un vedell en rigorós directe. Les imatges les han recollit l’Albert i la Núria, que han estat els únics en quedar-s’hi malgrat el vent fred; de la resta uns han fet via a Castellar del Vallès, on tenia lloc un Festival de Fi de Curs – ara toca, oi ? – i els altres hem decidit arribar-nos fins a Terrassola; esperàvem de la bonhomia del Joan Raurell i Ges, ermità, restaurador i conservador, juntament amb la seva esposa Lourdes d’aquesta joia del romànic del Bages, - malgrat l’hora d’arribada, quasi les 12,45 – la possibilitat de fer almenys una visita llampec. Com cabia esperar, no ha estat possible, i hem gaudit de les explicacions assenyades i amables del nostre amfitrió, fins que les agulles del rellotge estaven prop de marcar les 15,00 hores !. I, amics lectors ens caldrà tornar, perquè aquest home que supera amb escreix els 80 anys, és una part bàsica de la història recent, i un dipòsit excepcional del passat de Terrassola !

JOAN RAURELL GES
Tel. 93 744 90 63

Fèiem el camí de tornada per Santa Maria d’Oló; esperem una nova ocasió per ensenyar almenys als nostres amics : Sant Jaume de Vilanova, Santa Maria d’Oló, la Santa Creu, Sant Joan i el seu Comunidor. La resta : el lloc on havia estat Sant Martí de Puig-Ermengol, les restes de Sant Pere de Vilanova, Sant Miquel d’Oló [ en estat de greu ruïna ], Vilarasau, i Sant Joan Vell, demanem ja d’un temps del que difícilment disposem tots plegats.

Ens explicaven la Núria i l’Albert, que desprès de veure el naixement del vedell, decidien tornar fins a casa, però en veure a Sant Feliu de Codines, el cartell que indica : A Sant Miquel del Fai, modificaven la seva primera decisió, i feien – potser en el millor moment des de fa molts anys- la visita d’aquest espai màgic. L’espectacle del Tenes i el Rossinyol estimbant-se des d’aquella alçaria és un espectacle d’una bellesa extraordinària !

Amics lectors, tot i fer esment d’aquest relat, tant a Can Forné, com a Terrassola el bon amic Joan Raurell i Ges, us atendran de manera cordial.

© Antonio Mora Vergés

El mas del Mas a Santa Maria d'Oló.

Sortíem de Castellar del Vallès abans de les 7,30 el Josep Perarnau i jo; puntualment recollíem a l’hora esmentada al Feliu i l’Antoni a l’aparcament que hi ha davant de la plaça de l’Alcalde Marcet a Sabadell. El nostre destí, ja amb tots els punts en joc, era Santa Maria d’Oló.

Abans de les 8,30, i camí ja de Sant Joan d’Oló, ens deturàvem al capdamunt de la costa que salva el torrent que dona nom a la Vila i al terme, l’espectacle del poble antic dalt del turó ,on hi havia el castell , mereix no únicament que ens deturem, sinó més clarament que amb les nostres màquines de retratar deixem constància d’aquesta bellesa.

Ja a l’ermita de Sant Joan d’Oló, desprès de fotografia el seu esplèndid comunidor, iniciem la recerca de Sant Joan vell, església romànica avui en ruïnes i abandonada.

Orfes de tota senyal, acabaríem arribant a la casa d’Armenteres, on seriem informats pel seu masover d’ascendència clarament sud-americana, que les restes que cercàvem estaven encara força lluny , i per un camí en molt mal estat.

El temps se’ns havia esgotat ja i Sant Joan Vell, passava a la llista de llocs que caldrà visitar en el futur.

En el camí de tornada trobàvem la casa de la Plana on la Fundació del mateix nom desenvolupa tasques d’acollida; l’antiga església de la Santa Creu de la Plana ,


situada escassament a 100 metres de la casa, està en un estat molt precari; més endavant ja a les envistes de Santa Maria d’Oló, ens deturaríem per fotografiar l’anomenat puntarro de Sant Pere, refet l’any 1960. Es tracta d’una columna de no més de 40 X 40 cms, que suporta una capella dins la qual hi ha una imatge del Sant.

Abans dels mossos, i dels lladres silenciosos o violents, aquesta mena de construccions eren freqüents per arreu, fins en els territoris de la connubarcio barcelonina hom podia trobar construccions d’aquesta mena. Ara excuso dir-vos que podeu trobar pels rodals de la gran metròpoli olímpica.

Fèiem de turistes, i a l’ombra del quiosc, davant l’església nova, esmorzàvem, desprès entraríem a veure l’Ascensió de Nostra Senyora, resolta amb una tècnica alhora simple i delicada, i ens deixàvem guanyar per la calma i la pau que resulten de l’harmoniós conjunt, que per necessitats del creixement a esdevingut l’església primera i principal de Santa Maria; pujaríem fins a dalt del turó per visitar justament les restes del castell, l’església amb el seu rellotge de sol cantoner, i el retaule barroc de justa fama, també la imatge del Crist de la pregunta ens va copsar.

Un amable veí amb casa al carrer de Sant Antoni, ens explica que la major part de les cases del turó, la seva mateixa, tenen almenys una paret que formava part de l’antic castell , es un procés freqüent, els senyors es feien els castells amb la sang dels serfs i vassalls, i aquests en justa revenja els expoliaren quan fou possible.

Ah! La història del mas dels Mas; quan detures el cotxe al final del carrer anomenat de França, i comença la petita plaça [ alhora excepcional mirador ] dita de la Independència, et trobes davant de la casa dels Mas, que rebé aquesta denominació i alhora els terrenys que domina, tant en aquesta vessant de la riera, com en la oposada, per assumir l’obligació de guardar les cavalleries dels senyors d’Oló.

Els successius propietaris foren coneguts amb aquest cognom, i així fins al nostres dies.

Sempre aquestes mena d’històries s’acostumen a explicar amb l’afegit d’una relació carnal entre vassalls i senyors.

Per altra banda com quasi tot en l’existència humana, oi ?

Deixàvem Santa Maria d’Oló amb recança, al mati, a la sortida, ja sabíem que s’havia de tornar, però certament tenim consciència d’haver adquirit únicament un coneixement superficial d’aquesta zona alta del Moianes. Esperem poder tornar en algun moment del futur.

(A) Antonio Mora Vergés

La Balma Blava, l'Escoda i el G.P.S.

Se’m acorria el títol, mentre fèiem envoltats per la boira i el fred, inusuals en un dissabte 14 de juny, el descens des del Morralet de la Mare de Déu.

Ens havíem trobat a les 9,00 amb el Joan Escoda i Prats a Matadepera, a la rotonda de la carretera que comunica Terrassa amb Navarcles, veníem des de Sabadell : l’Antoni Ibáñez Olivares, El Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Uriz i l’Antonio Mora Vergés. Deixaríem el vehicle prop de la Torre de L’Àngel [agrairé qualsevol informació per conèixer l’origen d’aquest topònim] , algú feia el comentari de l’àrea verda, que per descomptat comportava el de l’Hereu rapinyaire ; aquest comentaris situen les nostres sortides en un àmbit precís de l’espai temps, i malgrat la seva causticitat, son incomparablement millors que les referències homònimes dels anys 50, 60, 70 ..... en que patíem certament l’estultícia, la corrupció i la gasiveria, com en els temps actuals, amb la sensible diferència d’haver-ho de callar, i saber que podia afegir-s’hi fàcilment el dany físic. Creuàvem el llit eixut de la Riera de les Arenes, i començàvem la nostra ascensió que ens portaria primer a Can Garrigosa, la casa envoltada per un tancament perimetral de filferro, és manté força fidel a les imatges d’èpoques anteriors; continuaríem fins al trencall que mena fins a Can Pèlags, l’Antoni Uriz, Gran Creu de LLeonard [*], trobaria el corriol que segons el G.P.S s’inicia a la dreta del camí, i en un ascens continu, i en ocasions feixuc de fer, discorre entre un bosc dens, que esdevé gèlid per moments en aquest mati del dissabte 17 de juny de 2.008. Assolim l’anomenat Morralet de la Mare de Déu, les darreres pluges han donat lloc a una eclosió de la vida vegetal que de fet ha empitjorat notablement, les condicions ja precàries en que hom podia circular per aquest indret. Comencem a recollir els premis al nostre esforç, quan des de la Finestra, contemplem un ampli paisatge vallesà, en complau d’una manera particular la visió de la Mata Xica; els companys ens criden a l’Antoni Ibáñez i a mi, i ens guien pel laberint de vegetació fins sota mateix de la Balma Blava on esmorzem.

El lloc és d’una grandària i magnificència, que el fan mereixedor de figurar amb tot els honors, en el llistat on trobem ja : la Balma de l’Espluga a Sant Quirze de Safaja; la Balma Freda, en els límits imprecisos entre Granera i Monistrol de Calders; la Balma Rossa, sota mateix de Sant Miquel del Fai, o les Baumes obrades de Castellcir i Mura.

La Balma Blava, la trobem esmentada únicament en el mapa del Centre Excursionista de Terrassa, en aquesta ocasió, contràriament al que dèiem en ocasió d’arribar-nos fins a la Balma Roja, trobem una errada greu de la Editorial Alpina no fer-ne esment.

Em feia aquestes disquisicions mentre compartíem : cireres, dàtils i pistatxos amb els meus companys; era l’hora també de reconèixer el brillant treball tècnic i de recerca del Joan Escoda i Prats i del seu G.P.S; val a dir, que sense el seu treball, la localització de la Balma Blava hagués estat una tasca molt laboriosa. el Gran Camarleng de Mura és un mestre !!!

La boira ens regalarà paisatges fugissers ; l’espadanya de Sant Llorenç del Munt, o les grans cases de Can Pèlags i la Barata. El núvols van guanyat foscor, recordo l’expressió blau feixista, per definir aquest color que curiosament han escollit els “armats” de la democràcia. Les temperatures davallen de forma sobtada, i lamentem haver-nos cregut – nosaltres també - , que finalment lluiria el sol.

Quan ens acomiadem del Joan Escoda i Prats, comencem a caure les primeres gotes, la pluja ens farà companya durant tot el camí fins a Sabadell.

Fem el comentari de l’abstenció d’Espanya, en el tema de perllongar les jornades laborals fins a les 65 hores a la setmana; el Ministre de Treball, tenia quan va accedir al càrrec un mínim crèdit, personal i polític, que aquesta infausta decisió li ha fet perdre de forma irremissible.

En arribar a Sabadell, també les qüestions econòmiques se’ns presenten com un obstacle a la continuïtat de les nostres sortides, i es que en un país sense serveis públics de transport, haurem de començar a fer guardiola per poder comprar els derivats del petroli !!!!

Ja saps però amic lector, que vàrem fer nostres fa molt de temps, les paraules del poeta : continuarem fidels per sempre més, al servei d’aquest poble !!!!

[*] Fou l’Antoni Uriz, el qui va localitzar la creu de ferro, situada en el lloc on va ser assassinat el masover del Trullars, el dia 28 de gener de 1.939. La Creu de Lleonard. L’escena del crim


© Antonio Mora Vergés

La torre i l'església de Sant Feliu de Terrassola.

Polleguera “peça de ferro, pedra, o altra matèria dura , amb un ull o clot pel qual passa i gira un piu o l’extrem d’un eix de rotació, o d’un arbre d’una porta , d’una barrera , d’un motor , d’una turbina ... “ ; la descripció per tal que tothom sàpiga de que parlarem.

En un fulletó editat per l’Ajuntament d’Oló i l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona , en relació a Sant Feliu o Feliuet de Terrassola, es fa la següent afirmació “ en el segle XIII s’hi afegí una massissa torre quadrada que serveix de campanar” .

Aquesta afirmació va fer sortir de polleguera al Joan Raurell Ges, restaurador juntament amb la seva esposa del conjunt de Sant Feliu de Terrassola, i ambdós habitants únics d’aquell encisador paratge.

El Joan ple de santa indignació es va adreçar al Col·legi d‘Arquitectes de Barcelona * , i ultra queixar-se del fet evident, del caràcter absolutament acientifici de fer afirmacions, sense sortir de Barcelona, sobre qüestions puntuals en les que existeixen persones coneixedores, va dir-los que sense cap mena de dubte, la torre era molt anterior a l’església, i que estava en disposició de demostrar-ho si volien apropar-se fins a Sant Feliuet de Terrassola; per descomptat no esperava de cap manera, que els barcelonins accedissin, si més no a qüestionar-se la seva feina; per sorpresa seva, fins a dotze persones varen fer-se presents a l’ermita, i més enllà de les sortides de to, les mostres de mala educació i el comportament fatxenda , tant pròpies dels barcelonins, un d’ells, al que anomenaré l’arquitecte honest – en un grup tant nombrós, almenys un n’hi havia d’haver, oi ?, quan va constatar l’existència dels encaixos de la polleguera, es va posar les mans al cap, per reconèixer que certament la torre, era anterior – i molt – a l’església i la resta d’edificacions.

Més enllà d’aquest reconeixement i d’aquesta història, els fulletons , mantenen encara la primera afirmació, hacella i no enmedalla , com es recull ja en el quixot !

La visita guiada pel Joan Raurell Ges, es tot una satisfacció dels sentits, cada pedra, cada capitell, amb especial atenció a la pila baptismal reconstruïda pacientment durant anys , son objecte d’una acurada explicació.

El guia demana únicament atenció i respecte.

Malgrat els seus anys, el Joan està ple de projectes, la reconstrucció dels túnels que des de la torre, permetien accedir – entre d’altres llocs - a Rocafort; la de trobar documentació relativa a l’església que s’hagués pogut salvar de la barbàrie de la darrera Guerra Espanyola ; la de consolidar la seva situació personal i familiar desprès de tants i tants anys a Sant Feliuet de Terrassola.

No us faré l’elogi de l’ermita romànica, us convido , millor encara, us prego a tots els lectors, que feu de maneres d’apropar-vos fins aquest indret, esta a peu de la carretera C59, i es accessible des del eix transversal C25 , i des de la N141.

Puix que sou de Terrassola
Patró in ens afavoriu
Deu-nos pau, salut i joia
Gloriós màrtir sant Feliu

Per descomptat, espero les vostres impressions a amora@moianes.net

© Antonio Mora Vergés

* [ a mi, m’agrada afegir sempre, Reial i Militar, quan es tracta d’aquesta mena d’institucions ]

Sortida balsàmica.[ Camins de Sant Llorenç Savall ]

La sortida començava per a mi les 9,00, quan pujava al cotxe en que venien els meus companys d’avui des de Barcelona, un cop dalt, continuaríem carretera enllà en direcció a Sant Llorenç de Savall.

Deixàvem el cotxe al carrer superior de la urbanització “ Les Marines “; des del camí, veuríem en primer lloc, la Masia de la Roca que dona nom, justament al pont i la corba que la carretera fa en el seu pas prop de la finca, a la dreta de la pista, la inconfusible silueta de la roca Mur, “la màquina de tren”, ben aviat el primer trencall, a la dreta aniríem a la Vall d’Horta, i seguint rectes a la Vall de Mur, seguim rectes i des del Coll de Palomeres, gaudim de la visió del Monestir de Sant Llorenç del Munt, als costats de la pista, els rovellons de cabra o de llet, ens fan companyia i distreuen la nostra atenció.

Arribem a la pista que comença justament a la corba dita del Dalmau, i que bifurca un parell de quilometres més enllà, en un via alquitranada que dona accés al Dalmau i la pista que nosaltres agafem, i que també més endavant, ens permetrà accedir a la Vall de Mur.

L’objectiu en aquell indret a més de meravellar-nos de la seva amplitud, és contemplar la Masia del Dalmau, i visitar l’església romànica de Sant Pere, que no està senyalitzada enlloc, i en quin accés detectem subtils accions d’entorpiment.

Anem desprès fins a les restes del Forn d’obra, des d’on de ben segur sortiren la major part dels maons i teules de l’actual masia, esmorzem assentats a l’era de la casa.

En la tornada seguim el camí per damunt de la via asfaltada, i ens arriben fins al banc d’obra, també volem comprovar si encara existeix el segon rellotge de sol, el que es troba a la cara de la tarda.

Baixem a la via asfaltada i continuem caminant, arribem finalment al punt en que coincideixen : la pista que va fins a la corba del Dalmau, el començament de la que porta a Cal Davi, la que per la dreta segueix el curs de la riera seca, i el rierol que desguassa la Vall de Mur ; seguim aquest últim, uns cinquanta metres i pugem per un corriol sense cap senyal, que en ascensió ens permet accedir fins al Pi de les Quatre Besses, el Vell Guerrer, entre tots tres, aconseguim abraçar el seu magnífic tronc; com és obligat també aquí fem anar les màquines fotogràfiques.

Acabem de pujar fins al camí del Davi, que deixem ben aviat, pel trencall que amb la indicació Matagalls-Montserrat, ens conduirà novament fins a la urbanització de les Marines.

Fet i fet, menys de tres hores de voltar, amb moltes aturades, i cobrint una distància que en el millor dels casos, no superarà els sis quilometres, com diu el títol, una sortida balsàmica !

En la tornada – per a mi només fins a Castellar del Vallès – pels companys fins a Barcelona, gaudíem dels colors de la tardor, sobretot en els arbres de ribera al llarg del riu Ripoll.

© Antonio Mora Vergés

Els forns de la Vall Deliciosa.

Em recollien a les 8,15 a la benzinera de Castellar del Vallès, en el cotxe de l’Antoni Ibañez Olivares, venien també el Joan Moliner i Manau, el Josep Simó i Deu, i l’Antoni Uriz; la nostra destinació, que complia perfectament el bona brevis dels antics, era la Vall Deliciosa i d’una forma especial els seus forns.

Començàvem a caminar des del darrer carrer de les Marines abans de 9,00, i ben aviat coronàvem el Coll de Palomeres; la imatge esplèndida del Monestir de Sant Llorenç del Munt, ens saludava des de la distància, pel camí frescal estàvem a la fondalada abans de les 9,30, i 10 minuts més tard davant del forn de calç equidistant de les cases del Davi i el Dalmau, alguna dada sobre aquests anomenats avui elements protoindustrials ;

La producció es feia en forns de pedra de planta circular i secció normalment cònica, sovint excavats al pendent, on es coïa la pedra calcària a 900-1.000 ºC durant 11-15 dies i nits, fins aconseguir la calç viva que, un cop apagada amb aigua serviria per a la construcció.

A part de l’obtenció de calç, una altra raó per a la construcció d’un forn era desbrossar de males herbes un vedat, ja que en un forn es podien cremar de 700 a 1800 feixos de llenya, de 30 a 40 kg cada un, per obtenir més de 20 tones de calç.

La calç ha estat des de fa 3.000 anys i fins que fou substituïda pel ciment (des del segle XIX, però sobretot després de la Guerra Civil) el conglomerat més eficaç i emprat per unir i protegir els materials.

L’Antoni Uriz, avui en funcions de fotògraf, recollirà imatges de les escasses restes d’aquest forn, que hom pot confondre també amb un pou de glaç.

Seguiríem fins a Sant Pere del Dalmau, on ens aturaríem a contemplar amb detall, les restes possiblement pre-romàniques sobre les que es va bastir aquesta ermita. Refem des d’aquest punt el sender fins el lloc on es localitza el forn àrab, avui quasi ofegat per la vegetació , hom però intueix més que veu, els tres elements que constitueixen aquesta espècie de forns, l’anomenat de baix o fogar, el del mig, separat per un sostre foradat anomenat garbell, on es col·locaven les peces per a la cuita, i el forn de dalt on tenia lloc la segona cuita de les peces envernissades , normalment les que anaven destinades, a folrar cups de vi [ normalment en colors foscos, gris, vermell ] , o dipòsits d’aigua [ normalment en colors clars, bàsicament verd ]. Pel voltants del lloc trobar-se restes de ceràmica, sobretot teules es molt freqüent. Pensem per la vegetació que ha arribat a ensenyorir-se del lloc, que des de la darrera utilització, en el millor dels casos, han passat menys de 100 anys.

Continuem en ascens fins a la Pinassa dita del Dalmau, la seva ubicació fa difícil obtenir-ne imatges, confiem però en la bona feina del nostre fotògraf. Volem arribar-nos abans d’esmorzar fins al forn de pega, quina ubicació exacta coneix el Josep Simó Déu; Foren habituals a partir dels segles IX i X, i decaurien definitivament com els altres sobretot a partir de la Guerra Civil. Aquí mitjançant una destil·lació primitiva, s’obtenen pegues , brees , i quitrans forestals. Aquesta mena de forns per la seva exclusiva destinació s’acaben anomenant també pegueres.

La producció anava destinada principalment a les drassanes per a calafatar les embarcacions. Altres destinacions quan a les brees especialment era el seu us en l’enllumenat públic [ torxes ] , tot i que foren essencials per impermeabilitzar els bots; durant molts segles els envasos més eficients per al transport de líquids; el vi fins no fa gaires anys com exemple.

Son prop de les 11,00 del mati quan ens asseiem a l’era del Dalmau per esmorzar; hem contemplat el rellotge de sol de la façana del mati, l’gnòmom de la façana de migdia, refeta recentment i que està encara orfe de senyalització, i les senyals dels picapedrers als finestrals .

Departim molt cordialment uns moments amb la jove masovera de nom Mireia, i en acabar el nostre àpat creuem la Vall Deliciosa una vegada més, a la nostra esquerra presidint, la Roca Mur, la màquina de tren; al fons a la dreta el turó del Puig Rodó, dit també de la Farigola, on divisem almenys una de les piles de pedres d’oració que molta gent – també nosaltres – han anat fent créixer al llarg dels anys.

No podem marxar d’aquest indret sense retre el nostre habitual homenatge al Vell Guerrer, nom amb el que també es coneix l’arbre monumental que trobareu en el corresponent catàleg , com el Pi de les Quatre Besses del Dalmau.

La tornada fins a les Marines ara pel sender senyalitzat de la Matagalls-Montserrat, es un passeig, i decidim donada l’hora, encara no les 12,45 , a instàncies del nostre xofer aturar-nos a la Tahona de Castellar del Vallès, on prendrem un refresc reparador.

© Antonio Mora Vergés