CAN DALMAU. CALELLA. EL MARESME CATALUNYA

Reprodueixo del CATÀLEG DEL PLA D’ORDENACIÓ URBANÍSTICA MUNICIPAL DE CALELLA FITXA 40 CAN DALMAU.

Amb un imatge de : http://jeronimartorell.blogspot.com.es/2017/12/jeroni-martorellcan-dalmau.html

Conjunt de casa i pavelló, obra de l'arquitecte Jeroni Martorell Terrats (Barcelona, 1876 - 1951)[1. Amb façana al carrer Sant Pere, la casa es situa a l'extrem de Jovara, mentre el pavelló ho fa a carrer d’Anselm Clavé, com la majoria de cases d'aquest estil : Can Boix, Els Filipinos, Cals Menuts, Can Gallostra, Can Rosendo Llobet, Can Forest...

La casa de planta rectangular de 7x20 metres , amb semisoterrani, baixos, primer pis i terrat, té una estructura de tres crugies separades la 1ª i 2ª per l'escala; l'entrada es situa alineada amb l'escala, a la façana que dóna al carrer St. Pere. Al pati trobem un annex en planta baixa, que queda ajuntat amb una terrassa de la primera planta.

El pavelló de planta rectangular de 7x13 metres , amb dos crugies, sembla haver estat realitzat en dues fases : una primera fase que fa cantonada amb una coberta que sobresurt a tres aigües (el pavelló pròpiament dit), i posteriorment la segona amb coberta plana (quan s'habilita com a habitatge independent aquest conjunt).

D'estil academicista -historicista, aquest conjunt arquitectònic, presenta un estucat reticular, amb un sòcol de pedra a la casa, obertures en planta baixa amb arc de mig punt amb motllures, baranes amb balustres al terrat i les terrasses, columnes d'inspiració clàssica a la pèrgola del pati o a la finestra en planta primera del pavelló... Destacar-ne de tot el conjunt, la coberta del pavelló de teula ceràmica vidriada, amb el ràfec sobresortint amb mènsules de fusta i el remat ceràmic inferior del mateix, així com les columnes i bigues per a la formació de la pèrgola, element molt repetit en altres cases de igual factura

Jaume Dalmau Llibre, fabricant de gèneres de punt, amb fàbrica entre els carrers Cervantes, Jovara, Balmes i Clavé, que fou alcalde de Calella entre els anys (1923-1929), va fer possible sota la seva gestió l'embelliment del passeig de Mar amb la balustrada, i la compra de la finca de "Can Pelayo" per convertir-la en parc municipal. El seu pare Jaume Dalmau, associat amb Joan Prat havien creat la fàbrica de gèneres de punt "Prat i Dalmau", al carrer Jovara cantonada Indústria (antigament al carrer Sant Josep a la vora Bruguera), que més tard passaria a ser la de "Vilaró i Llobet". http://bibliocalella.blogspot.com.es/2011/09/jaume-dalmau-llibre.html

Ens adreçàrem al Xavier Arnijas Tubert , ( 9 de març de 1971 , Calella ) responsable de l’ Àrea de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament : m.calella@diba.cat , al que alhora que li fem avinent el nostre desig de documentar i publicitar el patrimoni, li demanàrem el seu ajut i col·laboració. http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2018/01/ens-ajudeu-documentar-el-patrimoni.html

Calella té – encara – un importantíssim patrimoni monumental, pendent en gran part de documentar, i quina divulgació sens dubte, permetria – si més no – atenuar la percepció de lloc de sol i alcohol, amb que tradicionalment s’associa la mal dita ‘ Calella dels alemanys ‘.

També però als ciutadans de Calella, del Maresme, de Catalunya ,..., ajudeu-nos en la nostra recerca, feu-ho per la vostra dignitat, per defensar el dret dels vostres fills, nets, besnéts, rebesnéts, .., i per reivindicar la memòria dels vostres pares, avis, besavis , rebesavis, ...

Catalunya us ho agrairà.

Antonio Mora Vergés

CASA SEBASTIÀ TÀPIAS SELGA. MANRESA. EL BAGES. CATALUNYA

Ignasi Oms i Ponsa (Manresa, Bages, 25 de gener de 1863 – Barcelona, 21 de juliol de 1914) va construir la casa per encàrrec de Sebastià Tàpias i Selga, , ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de lloc i data del seu naixement i traspàs; posteriorment la va adquirir el senyor Lluvià. L'edifici s'aparta del classicisme i l'autor hi combina, en un joc de volums asimètrics, un cos central amb dues torres de diferents proporcions i alçades. La façana conserva una ornamentació típicament modernista amb esgrafiats a les parets, ornamentació florals en capitells i mènsules, rematat amb un esglaonat de rajola i maó a les cornises. El jardí està ballat amb reixes de ferro forjat.

Habitatge unifamiliar aïllat amb petit jardí al voltant. Llenguatge modernista. Casa de planta baixa, pis i soterrani amb una torre aixecada en un dels vèrtexs, vuitavada i coberta amb escames ceràmiques.

Façanes: Destaquen els esgrafiats a nivell del primer pis i un gran finestral amb balcó de pedra. Obertures emmarcades amb pedra, d'esquema vertical i baranes de balcó de ferro forjat. Remats de cornisa escalonats.

Construcció de pedra i totxo. Ornamentació amb relleus de pedra, de motius geomètrics i florals, esgrafiats, ferro forjat i ceràmica.
1809-1910: Construcció.

1935: reformes: escala exterior i porta del primer pis.

1981: adquirida i restaurada per l'ajuntament de Manresa.

Llegia que la casa havia acollit una escola, ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com, de les dates en que això succeïa.
Us deixo un enllaç a l’estat catastròfic al que va arribar la casa:

http://www.memoria.cat/casa/content/imatges-de-les-destrosses-de-la-casa-lluvi%C3%A0-estiu-del-1975-enregistrades-llu%C3%ADs-alsed%C3%A0-i-sole
La casa Llúvia acull avui la seu del COAC del Bages-Berguedà : https://www.arquitectes.cat/delegacio-bages-bergueda

El feixisme considerava ‘mèrit patriòtic’ ensulsiar el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, i per desgracia en els llarguíssims anys de la dictadura aquesta mena de ‘patriotes’ proliferaven per arreu.

Un procés força semblant ha viscut la torre que l’Ignasi Oms i Ponsa (Manresa, Bages, 25 de gener de 1863 – Barcelona, 21 de juliol de 1914) refaria per encàrrec de Josep Lluvià Vidal (+ 22-04-1913) la Torre Emilia :

http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=4786
http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2011/11/la-torre-lluvia.html
https://www.plataformaarquitectura.cl/cl/771160/rehabilitacion-de-la-torre-lluvia-espana
https://www.manresa.cat/docs/docsArticle/4702/diptic_torre_lluvia_festa_major_2015.pdf

En la nostra passejada pels entorns de la Basílica de Santa Maria de l’Alba advertíem que hi ha molts edificis per ‘salvar’ a Manresa, tants, tants, que potser ara que la Ciutat, com Sabadell, Terrassa, Manlleu, Mataró, Vilafranca del Penedès,…, han perdut les seves Caixes d’Estalvi, en un espoli planificat i sistemàtic que s’haurà de revisar i àdhuc jutjar un dia o altre, sembla molt difícil aturar el procés de degradació i àdhuc de suburbialització que comencen a patir les ciutats esmentades.

Sovint son ‘els amics’ els que provoquen danys més greus, oi?. L’1 d’octubre en tornàvem a tenir una nova mostra.

HOSPITAL FUNDACIÓ JOSEP FERRER SALLÉS. SANT SADURNÍ D’ANOIA. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

Llegia que Josep Ros i Ros (Martorell (Barcelona), 1885 - ibídem, 1951) y Ignasi Brugueras Llobet (*1883 †1964) , aixecaven aquest edifici atenen la voluntat testamennta de Josep Ferrer i Salles, casat amb l' Amàlia Soler de Tort , benefactora en aquest cas de Vilafranca del Penedès, dels que ens agradarà tenir noticia de lloc i data de naixement, quan als traspàs reprodueixo de la Vanguardia :
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1889/01/23/pagina-2/34660609/pdf.html?search=JOse%20ferrer%20Salles i de ;
http://www.amaliasoler.org/index.php/historia

En San Saturnino de Noya, se han celebrado solemnes funerales en sufragio del alma de don José Ferrer y Salles, con motivo del legado que hizo á los pobres de la población y del que ordenó para verificar algunas mejoras en la iglesia parroquial.

Después se celebraron gran número de misas rezadas durante las cuales se ejecutaron por una orquesta, diferentes composiciones religiosas.

Quan a la descripció llegia; edifici públic aïllat, envoltat de jardí que fa cantonada amb el carrer de Pelegrí Torelló i amb el de Ferrer i Sallés. Presenta planta en forma de T. S'hi accedeix per una torre central davantera de planta baixa i dos pisos, les ales laterals tenen planta baixa, pis i golfes. Hi ha cobertes de teula àrab al cos anterior i terrat al posterior. Les finestres i les portes mostren llindes esglaonades. A les cobertes s'obren finestres-mansarda.

L'Hospital és aixecat per la Fundació Josep Ferrer Sallés creada amb aquesta finalitat a partir de la donació de Josep Ferrer i Sallés. En les seves disposicions testamentàries del 1889, Ferrer fa hereu dels seus béns a la vila de Sant Sadurní amb l'objectiu de reconstruir l'Església de Sant Sadurní d'Anoia i construir i mantenir un hospital per a malalts pobres. Malgrat la donació d'un terreny i la deixa testamentària, les obres de l'Hospital no s'iniciaran fins a 1928 per dificultats en la urbanització de la plaça Manel Raventós. El promotor del projecte fou mossèn Ullastre, que aconseguí el suport de diversos propietaris de la vila.

No sabia trobar més dades d’aquest mossèn Ullastre, del que ens agradarà tenir noticia a l'email coneixercatalunya@gamil.com del nom i cognoms, i lloc i data de naixement i traspàs:
ELS NOMS DELS CARRERS DE LA VlLA DE SANT SADURNÏ D’ANOIA GLORIA ROIG I FORÉS CARME BALLESTA I SENABRE

El projecte original de l'Hospital fou encarregat a l'arquitecte Ignasi Brugueras Llobet. En aquest projecte també hi intervingué, tres anys després, Josep Ros i Ros per dissenyar l'accés, les escales i la tanca. El 1956 s'amplià l'edifici annexant un nou cos.

El 1988 s'extingí la Fundació i l'Ajuntament cedí la gestió a la mútua L'Aliança. L'Hospital es va reconvertir en una residència assistida i centre de dia, responent a les demandes d'atenció de la gent gran. El 2002 es va construir la rampa que l'uneix amb la Casa dels Avis.

L’autor de la capella inacabada va ser Ubald Iranzo i Eiras (Barcelona, 1854 - ibídem, 1923), la capella inacabada i el cos annex, situat al carrer Pompeu Fabra, van ser ocupats per les germanes carmelites -que s'havien instal·lat definitivament a Sant Sadurní I ‘any 1884. En aquest edifici impartien l'ensenyament primari i, alhora, es dedicaven a I ‘assistència social i sanitària.

Aquesta dada ens permetrà incloure un edifici més a l’arxiu d’Edificis Escolars Anteriors a la Dictadura Franquista. Ens manquen les dades de l’autor del ‘nou’ edifici que acollia a les Germanes Carmelites.

Anys endavant, fou adaptat a habitatges de tipus social fins a ben entrada la dècada deis setanta del nostre segle.

Jordi Garcés i Brusés (Barcelona, 25 de juny de 1945), Enric Sòria i Badia (Barcelona, Cataluña, 14 de novembre de 1937), amb la col·laboració de Josep Maria Fort Mir, els aparelladors Jordi Lleal i Josep Genesca, donaven un nou us a l’edifici.
https://www.diba.cat/c/document_library/get_file?uuid=879c24d2-cde8-4988-9184-e4960a31b630&groupId=429042

Sant Sadurní d’Anoia no disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia, el fet atès que els Partits de l’Eix del Mal tenen una minsa representació ens sobta força.

Antonio Mora Vergés

CAN COMES. ESPAI DE DINAMITZACIO CULTURAL. PINEDA DE MAR. EL MARESME. CATALUNYA

De l’antiga masia només en resta l’aspecte exterior, ja que l’interior ha estat reformat per tal d’ajustar-lo a les necessitats del centre cultural.

Per tot el perímetre de l’edifici a les façanes podem veure el poema visual creat l’any 2006, per Francesc Xavier Errando i Mariscal (València, 9 de febrer de 1950) que és el gran atractiu de l’edifici.

Masia de planta baixa, dos pisos i golfes. La teulada és a dues aigües. Conserva en molt bon estat la portalada adovellada format per dinou dovelles. De la mateixa manera les finestres, originals son rectangulars i amb llinda de pedra recte amb motllures. A excepció de la finestra de a sobre de la porta d’entrada, totes les finestres presenten balcó.

L’any 1996, l’ajuntament de la vila, adquireix l’edifici, i comencen a projectar el que serà el nou centre cultura, que s’inaugurarà l’any 2006. Actualment l’edifici també acull la col·lecció permanent i la fundació d’art gràfic Joan-Josep Tharrats i Vidal (Gerona, 1918 - Barcelona, 4 de juliol de 20011)

El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, el Vallès Occidental, de maig de 1926) superava amb aquesta fotografia que editarem a 13X18 en color, les 2600. Si esteu interessats en fer-vos amb la seva col·lecció sou pregats de fer-nos arribar la vostra oferta a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La Plaça Catalunya, on es troba la masia de Can Comes, és el centre de la població, amb edificacions dels segles XVIII i XIX, i la Casa de la vila i els edificis ue acollien les escoles de nens de nenes.

Sobta trobar en aquest indret híperurbanitzat, la denominació ‘Can’, que en català s’acostuma a emprar més en entorns rurals i/o de cases esparses. Té un sentit ‘reverencial’, i alhora implica distància social.

Cal, indica coneixement i proximitat. És més habitual en entorns urbans.

Pineda no assolirà els 1.663 veïns fins al cens de 1787, i passarà al següent miler 2.185 l’any 1920, en el període 1930 a 1960 es produirà un creixement quasi vegetatiu fins als 3718 habitants. Des d’aleshores el creixement ha estat exponencial fins al 26.349 amb que es tancava l’any 2017.

A (Lc 2,51-52), trobem ; Jesús creixia en edat i saviesa, i tenia el favor de Déu i dels homes. Dissortadament el creixement dels nostres pobles i ciutats NO SEMPRE s’ha fet amb el temps i el seny necessari.

https://dugi-doc.udg.edu//bitstream/handle/10256/3595/2-Annex-7.-Fitxes-dels-elements-patrimonials..pdf?sequence=4

Ens adreçàrem a l’Arxiu Municipal froldan@pinedademar.org i omassaguer@pinedademar.org, al que alhora que li fem avinent el nostre desig de documentar i publicitar el patrimoni, li demanàrem el seu ajut i col·laboració.

Pineda de Mar té – encara – un importantíssim patrimoni monumental, pendent en gran part de documentar, i quina divulgació sens dubte, permetria – si més no – atenuar la percepció de lloc de sol i alcohol, amb que tradicionalment se l’associa.

També però als ciutadans de Pineda de Mar, del Maresme, de Catalunya ,..., ajudeu-nos en la nostra recerca, feu-ho per la vostra dignitat, per defensar el dret dels vostres fills, nets, besnéts, rebesnéts, .., i per reivindicar la memòria dels vostres pares, avis, besavis , rebesavis, ...

Catalunya us ho agrairà.

Antonio Mora Vergés

LA COVA DE SANT IGNASI: ESGLÉSIA I CASA D'EXERCICIS ESPIRITUALS. MANRESA, BAGES. CATALUNYA

Reprodueixo de : https://www.manresa.cat/docs/arxius/doc_contingut_10578.pdf ESGLÉSIA I CASA D'EXERCICIS ESPIRITUALS R008

Situat en un extrem del Barri Antic formant part de la façana monumental urbana sobre el riu. El conjunt s'aixeca de manera adossada al Puig de Sant Bartomeu i paral·lel al riu Cardener.

Constitueix una fita visual que, juntament amb la Seu i el Pont Vell, formen el conjunt que anomenem com a façana visual de la ciutat.
Conjunt d'edificis religiosos format per l'església, la Cova i la casa convent, bastits en èpoques successives.

L'església és un edifici barroc, mostra de l'arquitectura jesuítica. És d'una nau amb passadissos laterals i capelles, per damunt de les quals corren unes tribunes amb gelosies barroques. Les exuberants façanes barroques contrasten amb la contenció decorativa, correcció de línies i proporció de mides de l'espai interior, de remarcable unitat d'estil.

Façana de l'Església: exuberant d'un gran barroquisme, però amb gran correcció de línies, unitat d'estil i proporció de les dimensions. La part més ricament treballada és la zona del portal amb un gran arc florit coronat per una finestra ovalada, a modus de sol irradiant coronada per una estructura triangular a modus de teulada. A sota d'ella un arc que arranca o imposta en unes columnes laterals; sota de l'arc una fornícula amb la imatge d'un sant, i al dessota el portal d'accés decorat en la part superior per un ric escut.

A ambdós costats d'això, una estructura ornamental formada per dues pilastres amb sants adossats i una columna enmig. Als costats d'aquesta gran decoració, obertures de finestres repetides simètricament.

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) davant d’aquesta església. La imatge en color de mida 13X18, com la resta de les més de 2600 fotografies de la seva col·lecció estan a la venda. Ofertes a l’emai l coneixercatalunya@gmail.com . Intueixo que la política d’empobrir als pensionistes que practica el PP està al darrera d’aquesta decisió. La ‘camarada’ Celia Villalobos Talero (Arroyo de la Miel, Benalmádena, Málaga, 18 de abril de 1949, ho explicava amb claredat, està bé i molt bé, que persones com ella cobrin uns sous estratosfèric, està bé i molt bé que determinades organitzacions polítiques buidin el fons de reserva de les pensions, el que està MOLT MALAMENT és que les persones TREBALLADORES un cop jubilades no es morin ràpidament.

El Convent: l'actual edifici substitueix una modesta casa del segle XVII on vivia la Companyia. Adossat pel costat occidental de l'església, és un gran casalici eclèctic, vuitcentista, amb façanes de composició regular i simètrica i finestres i balcons d'esquema vertical de quatre pisos d'alçada. Actualment l'interior està molt reformat. Fet amb pedra arenisca.

La galeria o vestíbul és un corredor d'unió entre l'església i la coveta. Trobem una fastuosa decoració amb marbres, mosaics, estucs, vidrieres i metalls. D'estil postmodernista imperial en les façanes. A les seves parets hi ha uns relleus en bronze realitzats entre 1915-1918 i a l'altar hi ha el retaule d'alabastre barroc, realitzat per Joan (Constantí, 1608 - Manresa, 1685)i Francesc Grau (Manresa, Principat de Catalunya, 1638 – 1693).

Cronologia ;

1522: Sant Ignasi de Loiola resta a viure en una cova natural.

1603: Es basteix junt a la seva cova una capella dedicada a Sant Ignasi.

Segle XVIII: Es construeix com a vestíbul de la cova una església.

1844: Benedicció de l'església.

1894-96: Construcció del gran edifici conventual i centre d'espiritualitat.

Edifici de la residència “Casa de tercera provació” dissenyada per l’arquitecte Ignasi Oms i Ponsa (Manresa, Bages, 25 de gener de 1863 – Barcelona, 21 de juliol de 1914).

Les obres van començar el 27 de juliol de 1894 i es van acabar el 21 de setembre de 1896, pagades per Dolors Serra i de Chopitea (Barcelona, 2 de abril 1834 + ) , vídua d’Isidoro Pons Roura.

1915-18: Decoració de la galeria que uneix la cova amb l'església. En un estil postmodernista.

1964-69: Reformes a l'edifici conventual.

Les ‘grans’ Ordres Religioses acostumàvem a comptar entre els seus membres amb persones amb coneixements de la construcció, anomenats tracistes, operaris, mestres d’obres ,.., ens agradarà tenir noticia de TOTS els que treballaven en aquesta magnifica obra, d’obligada visita si per qualsevol raó aneu o passeu prop de la capital del Bages.

En la tasca de divulgació del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, ens trobem contínuament amb entrebancs; tenim clar que escriure en català i de Catalunya, desagrada profundament a determinats ‘col·lectius’, ens sorprenia relativament però, que si afegís Facebook; des d‘uns dies ençà el sistema, persisteix , en allò de ‘ estas bloqueado, si no te parece correcto nos lo dices, y haremos lo que nos de la gana’ . Avui 26.01.2018 , CONTINUO doncs en ‘llibertat vigilada’ , si podeu compartiu vosaltres aquests posts. Gràcies.

Els preguntava – als de Facebook – si la restricció té connotacions polítiques, ras i curt, si obeeixen a instruccions dels Partits de l’eix del mal. La persistència del bloqueig esvaeix els meus dubtes.

Facebook no té un sistema de garanties per als usuaris, que podria evitar aquestes situacions abusives. Únicament tenim – de moment – la possibilitat de denunciar-ho davant de l’opinió pública.

Hi ha alguna manera de fer saber aquesta situació al Mark Elliot Zuckerberg (White Plains, EUA, 14 de maig de 1984)?. Dubto molt que sigui conscient d’aquesta transgressió per part de la filial en llengua castellana.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

CAN BARTRINA. CALELLA. EL MARESME. CATALUNYA

Casa pairal dels segles XIV XV, de la qual tan sols se’n conserven la façana i la torre de defensa. La resta de l’edifici és fruit d’una reconstrucció de caire historicista efectuada els anys 20 per l’arquitecte Francesc de Paula Sellés i Vilaró ( Calella, 1860 + Barcelona, 27 d’agost de 1954), per encàrrec de la família Bartrina Morros.

Edifici de planta rectangular de 9x17 metres amb baixos, primera planta sota teulada i coberta a una vessant. La façana , simètrica i equilibrada, es caracteritzà pel ràfec pronunciat de la coberta recolzat sobre mènsules, el portal adovellat de punt rodó, amb un escut al damunt, i un finestral tardogòtic, bellament esculpit, igual que la finestra de la torre, situada al mateix nivell. Destacar la torre de defensa rectangular que s’aixeca dues plantes per sobre de la casa, amb cantoneres de pedra, i coronada amb un matacà del qual només en resten les mènsules que el sostenien.

Cal senyalar que la casa pairal primigènia hauria tingut una estructura de basílica catalana amb tres crugies, la central de major amplada, tal i com reflexa la façana, una segona planta sota teulada i una coberta a dues aigües sense el ràfec tant sobresortint, fruit de la restauració dels anys 20, i que el conjunt juntament amb la torre de defensa quedaria completat el segle XVI. També cal senyalar que la finestra de la torre, que és similar a la de l’entrada, s’afegí en la reconstrucció dels anys 20 al igual que les mènsules que sostenen el ràfec de coberta.

Interiorment trobem una casa senyorial de principis de segle, de la qual podem destacar-ne la majestuositat de l’escala de fusta d’accés a la primera planta, els terres, els banys i el mobiliari originals de l’època ...

L’edifici pren el nom de la família Bartrina, procedent de Barcelona, que enllaçà durant el segle XIX amb la família Roca, dipositària de tots els drets patrimonials de la casa Prim, de Calella, descendents de les cases Coma de Capaspre, Bataller i March de la Riera, una de les més antigues nissagues calellenques.

A Calella l’obra més remarcable de l’arquitecte Francesc de Paula Sellés i Vilaró, és la casa anomenada Els Filipinos, recentment restaurada.

També és seu, el projecte pel grup “Francisco Bartrina”, i les reformes de la Casa Bartrina i de Can Farran.

També és seva la reconstrucció del Castell de Sant Llorenç de Munt, al terme de Sant Julià de Vilatorta (Osona) per encàrrec de la baronessa de Quadras. http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/05/sant-llorenc-del-munt-sant-julia-de.html

Entre les edificacions més destacables de l’arquitecte Francesc Sellés fora de Calella, podem anomenar la Casa Jaume Borràs , al carrer d’Avinyó, 40 de Barcelona (domicili familiar de l’arquitecte) i el Cercle Mercantil d’Igualada catalogades al registre del Modernisme per la Càtedra Gaudí.
https://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/arquitectes---arquitectos/francesc-de-paula-sells-i-vilar

Calella té – encara – un importantíssim patrimoni monumental, pendent en gran part de documentar, i quina divulgació sens dubte, permetria – si més no – atenuar la percepció de lloc de sol i alcohol, amb que tradicionalment s’associa la mal dita ‘ Calella dels alemanys ‘.

Ajudeu-nos en la nostra recerca, feu-ho per la vostra dignitat, per defensar el dret dels vostres fills, nets, besnéts, rebesnéts, .., i per reivindicar la memòria dels vostres pares, avis, besavis , rebesavis, ..

Catalunya us ho agrairà.

Antonio Mora Vergés

CASA FORMOSA. SANT SADURNÍ D’ANOIA. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental,2 de maig de 1926 ) davant la façana de la Casa Formosa, ens preguntem si es tracta de la Josefa Formosa Biosca que lliurava l’ànima al Senyor el 3.12. 1940 a Sant Sadurní d’Anoia :
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1926/11/13/pagina-3/33119381/pdf.html?search=Josefa%20Formosa

No disposa EN L’ACTUALITAT Sant Sadurní d’Anoia d’un Catàleg de Patrimoni en línia, el perfil polític de l’actual Consistori, no sembla lligar gaire amb aquesta mena de ‘restriccions’.

Patrimoni Gencat el descriu com ; grandiós Casal entre mitgeres de planta i dos pisos. Darrerament ha estat remodelat i només s'ha salvat la façana, que talment està brodada d'esgrafiats representant a Sant Jordi, els balcons amb baranes de terracuita i els portals d'aquest mateix material. Aquesta façana dóna una gran categoria al carrer major de Sant Sadurní.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor els esgrafiats a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’autor fou l’arquitecte Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960)

En la tasca de divulgació del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, ens trobem contínuament amb entrebancs; tenim clar que escriure en català i de Catalunya, desagrada profundament a determinats ‘col·lectius’, ens sorprenia relativament però, que si afegís Facebook; des d‘uns dies ençà el sistema, persisteix , en allò de ‘ estas bloqueado, si no te parece correcto nos lo dices, y haremos lo que nos de la gana’ . Avui 24.01.2018 , CONTINUO doncs en ‘llibertat vigilada’ , si podeu compartiu vosaltres aquests posts. Gràcies.

Els preguntava – als de Facebook – si la restricció té connotacions polítiques, ras i curt, si obeeixen a instruccions dels Partits de l’eix del mal. La persistència del bloqueig esvaeix els meus dubtes.

Facebook no té un sistema de garanties per als usuaris, que podria evitar aquestes situacions abusives. Únicament tenim – de moment – la possibilitat de denunciar-ho davant de l’opinió pública.

Hi ha alguna manera de fer saber aquesta situació al Mark Elliot Zuckerberg (White Plains, EUA, 14 de maig de 1984)?. Dubto molt que sigui conscient d’aquesta transgressió per part de la filial en llengua castellana.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

INSTITUT LLUIS DE PEGUERA. MANRESA. BAGES. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 21 de maig de 1926 ) davant l’edifici de l’institut Lluis de Peguera on havia treballat el mestre Josep Albagés i Ventura (Vimbodí, 1877 - Barcelona, 1964), que ell havia conegut a Sant Llorenç de Savall :
http://www.memoria.cat/mestres/es/node/2587

Patrimoni Gencat ens explica que és un edifici de pedra d'estructura irregular molt decorat en la seva façana. A la part inferior presenta unes arcades (en la part central) i un porxo que en els seus espais laterals comunica amb el pati posterior. Té dues ales de construcció molt més recent que el prolonguen i amplien i espatllen la construcció ja que aquests dos annexes són d'un estil racionalista degenerat que degraden força l'estructura antiga. Així mentre aquesta és totalment de pedra, la nova és d'alumini i vidre blau.

A la planta baixa hi ha ubicada la Biblioteca Popular Joaquim Sarret i Arbós.

L’edifici té caràcter commemoratiu de les gestes manresanes en la Guerra del Francès. L'any 1811 les Corts de Cadis acordaren erigir un obelisc a Manresa quan fos possible.

Però al cap d'un segle, el diputat Leonci Soler i March (Manresa, 6 de desembre de 1858 – 24 d'agost de 1932) germà de l'arquitecte Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874 - 1949) ho recordà al parlament, tot presentant la proposta de canviar l'obelisc per un edifici cultural.

Aquesta imatge com la resta de la seva col·lecció editades en color i mida 13X18 estan a la venda. Podeu fer oferta a l’email coneixercatalunya@gmail.com . L’estratègia del PP i PSOE de reduir el poder adquisitiu de les pensions lògicament està al darrere d’aquesta decisió.

La vinculació dels germans Soler March amb la construcció de l’edifici, ‘promotor’ un, arquitecte l’altre, potser s’hauria d’haver reconegut alhora de posar-li el nom, imagino que els manresans els consideren més ‘propis’ que al jurista especialitzat en dret criminal i processal, Lluís de Peguera (Manresa, 1540 - El Bruc, 1610)

En la tasca de divulgació del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, ens trobem contínuament amb entrebancs; tenim clar que escriure en català i de Catalunya, desagrada profundament a determinats ‘col·lectius’, ens sorprenia relativament però, que si afegís Facebook; des d‘uns dies ençà el sistema, persisteix , en allò de ‘ estas bloqueado, si no te parece correcto nos lo dices, y haremos lo que nos de la gana’ . Avui 24.01.2018 , CONTINUO doncs en ‘llibertat vigilada’ , si podeu compartiu vosaltres aquests posts. Gràcies.

Els preguntava – als de Facebook – si la restricció té connotacions polítiques, ras i curt, si obeeixen a instruccions dels Partits de l’eix del mal. La persistència del bloqueig esvaeix els meus dubtes.

Facebook no té un sistema de garanties per als usuaris, que podria evitar aquestes situacions abusives. Únicament tenim – de moment – la possibilitat de denunciar-ho davant de l’opinió pública.

Hi ha alguna manera de fer saber aquesta situació al Mark Elliot Zuckerberg (White Plains, EUA, 14 de maig de 1984), dubto molt que sigui conscient d’aquesta transgressió per part de la filial en llengua castellana. Li deixava aquest text en un missatge al seu face, esperem que li facin una bona traducció, oi?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

QUE EN SABEU DE LA CASA DELS ‘FILIPINOS’ DE CALELLA?. EL MARESME. CATALUNYA

Reprodueixo del CATÀLEG DEL PLA D’ORDENACIÓ URBANÍSTICA MUNICIPAL DE CALELLA FITXA 34

Casa modernista entre mitgeres, composada per una edificació principal, la casa, amb façana al carrer Jovara, i un petit pavelló en planta baixa a l'extrem oposat del pati, que dóna al carrer Anselm Clavé. Aquesta tipologia és molt repetida en les cases d'aquestes característiques com són la de Can Boix, Cals Menuts, Can Gallostra, Can Rosendo Llobet, Can Dalmau, i Can Forest.

La casa de 5,80 metres de façana i 20 de fondària, amb baixos, primer, segon pis i terrat, presenta una façana arrebossada amb motius florals esgrafiats i formes corbes, en els guardapols de les finestres i el coronament del terrat. Aquestes formes corbes també s'utilitzen en els emmarcaments de les obertures, característica formal d'un modernisme més avançat.

En el pavelló posterior, es repeteixen aquestes característiques, remarcant aquí les flors ceràmiques que igual que a la façana a carrer a la part superior decoren la façana. Al centre de cada flor s'hi pot veure unes roses fetes d'esmalt de color grana.

La casa d'Els Filipinos fa referència al país d'origen on s'havien enriquit els seus propietaris.

Trobava a la fitxa de l’arquitecte Francesc de Paula Sellés i Vilaró : https://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/arquitectes---arquitectos/francesc-de-paula-sells-i-vilar

Que va ser l’autor de la casa anomenada Els Filipinos https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/els-filipinos

Calella té – encara – un importantíssim patrimoni monumental, pendent en gran part de documentar, i quina divulgació sens dubte, permetria – si més no – atenuar la percepció de lloc de sol i alcohol, amb que tradicionalment s’associa la mal dita ‘ Calella dels alemanys ‘.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels promotors d’aquest edifici – els que feien fortuna les Filipines; també voldríem rebre imatges i dades dels promotors i de l’autor de CAN FOREST

Un enllaç molt interessant : http://bibliocalella.blogspot.com.es/2015/06/francesc-de-paula-selles-i-vilaro.html?m=1

Antonio Mora Vergés

CASA DE ROSENDO LLOBET NICOLAU AL CARRER ANSELM CLAVE, 97 . CALELLA. EL MARESME . CATALUNYA

De la Casa del carrer Anselm Clavé, 97 (Calella - Maresme), els amics de Pobles de Catalunya, diuen : http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1252

Al CATÀLEG DEL PLA D’ORDENACIÓ URBANÍSTICA MUNICIPAL DE CALELLA FITXA 47 CAN ROSENDO LLOBET , apareix una informació MOLT rellevant :

Casa de don Rosendo Llobet Nicolau , fill de Josep Llobet Guri ( 1854 – 1932) .

Josep Llobet i Guri ( 1854 – 27-02- 1931) , juntament amb el seu cosí Josep Guri Sabater havien creat el gran empori industrial de gèneres de punt Vapor vell (1884), Vapor Nou (1891), Llobet Guri S.A. Josep Llobet Guri, del seu matrimoni amb Rita Nicolau Moreu, tingué quatre fills, Rosendo, Fèlix, Lluís i Josep, i una filla Rita .

Rosendo Llobet Nicolau tenia aquesta casa del carrer Jovara, i la del costat, tocant amb "La Torre"; Lluís tenia la que feia cantonada als carrers Sant Joan -Clavé (que havia estat el Casino), i Josep la del carrer Església 78, ja desapareguda. Les tres cases havien estat projectades pel Eusebi Bona i Puig (Begur 1890 - Barcelona 1972) : Arquitecte titulat l'any 1915 a Barcelona on fou catedràtic de l'Escola d'Arquitectura (1922-1960).

Del 1920 al 1925 col·laborà amb Francesc de Paula Nebot i Torrens (Barcelona, 1883 - ídem, 1965) en la transformació de la Torre Güell de Barcelona en l'actual Palau de Pedralbes. Típic representant del monumentalisme, evolucionà des de l'historicisme de la "Unión i el Fènix" (1930) a la major austeritat del "Banco Español de Crédito" (1942-1947), ambdós edificis a Barcelona. Fou l'arquitecte de la família Llobet Guri, pels quals projectà la nova fàbrica de la carretera, i les cases dels seus fills.

Ens adreçàrem al Xavier Arnijas Tubert , ( 9 de març de 1971 , Calella ) responsable de l’ Àrea de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament : m.calella@diba.cat , al que alhora que li fem avinent el nostre desig de documentar i publicitar el patrimoni, li demanàrem el seu ajut i col·laboració. http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2018/01/ens-ajudeu-documentar-el-patrimoni.html

Calella té – encara – un importantíssim patrimoni monumental, pendent en gran part de documentar, i quina divulgació sens dubte, permetria – si més no – atenuar la percepció de lloc de sol i alcohol, amb que tradicionalment s’associa la mal dita ‘ Calella dels alemanys ‘.

També però als ciutadans de Calella, del Maresme, de Catalunya ,..., ajudeu-nos en la nostra recerca, feu-ho per la vostra dignitat, per defensar el dret dels vostres fills, nets, besnéts, rebesnéts, .., i per reivindicar la memòria dels vostres pares, avis, besavis , rebesavis, ...

Catalunya us ho agrairà.

Antonio Mora Vergés

CAN RODONA. CALELLA . EL MARESME. CATALUNYA

Reprodueixo del CATALEG DEL PLA D’ORDENACIÓ URBANÍSTICA MUNICIPAL DE CALELLA FTIXA. 12

Casa pairal del segle XV emplaçada a la cantonada del carrer de Mar amb el carrer dels Tres Forns, més tard Carreró, fent costat a can Salvador de la Plaça.

L’edifici principal de planta quadrada de 12x12 metres amb baixos, planta primera i segona sota teulada, amb coberta a dos aigües, té la façana principal que dóna al carrer de Mar, amb un portal adovellat de punt rodó i una finestra gòtica emmarcada al mateix eix. La façana , simètrica, té dues finestres més a banda i banda, més petites, amb un arc conopial amb petits relleus decoratius, i petites obertures a la segona planta amb mamposteria d’arc rodó.

L’estructura interna de la casa respon al de basílica catalana amb tres crugies, amb la central de major amplada, amb planta i pis. El segon pis, golfes es devia construir en èpoques posteriors, fet que denota els materials i sistema constructiu emprats.

La propietat originalment arribava fins al carrer del Mujal (actualment Romaní), havent estat dividida posteriorment.

Cal senyalar que en aquesta casa i a diferència de les altres no trobem cap element defensiu a l’entrada, cosa que ens fa pensar que degué ser eliminat en èpoques posteriors.

Fa pocs anys es realitzà la restauració de l’immoble en la seva totalitat, remodelant tot l’interior i adequant-lo als temps actuals.

S’anomenava carrer dels Tres Forns, més tard Carreró a l’extrem oest de l’actual carrer Església, perquè és on estaven els forns de pa per a servei del veïnat.

Cal recordar que l’àrea d’aplicació dels privilegis inicialment abraçava l’espai des del Mujal a la riera, i des de mar a la serra darrera la casa del Bord de Bedós; és per això que dels establiments inicials a la plaça, de seguida es formaren els eixos de creixement del veïnat, sobretot en un primer moment pel carrer de Mar, que portava a la platja passant per la capella de Sant Elm, el carrer de la Pansa, el de Tres Forns i més tard els de Jovara, Ferreria i Mujal. També hi havia passatges que travessaven aquests primers carrers; a principis del segle XIX, en part, encara es podien veure les restes del que separava les cases del Carreró de les de la plaça; consta que l’any 1535 existia, en part el que passava entre el carrer de la Pansa i el carrer de Mar, i que l’any 1639 quedà tancat el reclau del carrer que donava a la capella de Sant Elm.

Mantinc la denominació ‘Can’ malgrat trobar-se avui aquest edifici al cor mateix del poble, al costat de l’església.

Respecte de l’ús de Can o Cal, explicàvem que el primer implica l’afirmació de la titularitat dominical, i evidència un possible desconeixement personal, o si més no un tracte ‘reverencial’; contràriament Cal, no ens diu res de la relació que la persona manté amb la propietat, però palesa un tracte proper i/o amical.

Quan al topònim Calella, en la documentació antiga ja apareix la forma (castrum de) Calella (Segle XII), derivat diminutiu de cala ‘entrada de mar’. De ben segur que existia una ‘petita cala’ que com tantes coses a Catalunya, el temps s’endugué.

Facebook, el sistema, de tant en tant, et diu ‘ estas bloqueado, si no te parece correcto nos lo dices, y haremos lo que nos de la gana’ . Avui 22.01.2018 , CONTINUO doncs en ‘llibertat vigilada’ , si podeu compartiu vosaltres aquests posts. Gràcies.

Els preguntava – als de Facebook – si la restricció té connotacions polítiques, ras i curt, si obeeixen a instruccions dels Partits de l’eix del mal.

Està clar que posar ‘llum’ sobre el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, és una activitat ‘molesta’ per a determinats col·lectius.

Els recomano paciència, ja que la pràctica del joc democràtic, no se’ls pots recomanar, oi?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

BIBLIOTECA MANUEL SERRA MORET & SARA LLORENS CARRERES. PINEDA DE MAR. EL MARESME. CATALUNYA

L’anhel que Pineda pogués gaudir d’una biblioteca partí de l’escriptora i folklorista Sara Llorens Carreres (Lobos, Argentina, novembre de 1881 - Perpinyà, abril de 1954), que suggerí al seu espòs, Manuel Serra i Moret (Vic, 9 de maig del 1884 - Perpinyà, 29 de juliol del 1963) aleshores alcalde de la vila, la necessitat de disposar d’un centre de lectura. La proposta fou ben acollida pel consistori i el 19 d’agost de 1916 acordà per unanimitat sol·licitar la construcció d’una biblioteca de tercer grau acollint-se a les bases publicades per la Mancomunitat de Catalunya.

L’Ajuntament de Pineda es comprometé a aportar el terreny necessari per a la construcció de l’edifici i assumir les despeses de subministrament elèctric, aigua potable, així com una contribució anual del 15% de l’import que aportés la Mancomunitat.

L’Ajuntament hagué de cercar els terrenys per a la construcció de l’edifici, la qual cosa va ser possible gracies a les aportacions dels habitants de la vila que col·laboraren en la compra del terreny.

El 29 d’octubre de 1917 s’havia posat la primera pedra coincidint amb la inauguració de la reforma de la Casa de la Vila, a l’acte hi assistí el president en funcions de la Mancomunitat el senyor Eugeni d’Ors Rovira (Barcelona, 28 de setembre de 1881 - Vilanova i la Geltrú, el Garraf, 25 de setembre de 1954).

Un cop superats nombrosos esculls amb l’empresa constructora, el 25 de juny de 1922, coincidint amb la Festa petita de la localitat, s’inaugurà la Biblioteca Popular, que fou dotada inicialment amb un fons de 1947 volums.

L’acte fou presidit per Romà Sol i Mestre (Lleida, 1870 - Lleida, 1951), conseller de Cultura de la Mancomunitat i comptà amb un gran nombre de pinedencs.

El president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956, que no pogué assistir a l’acte inaugural, visità la nova biblioteca el 29de setembre de 1922 per a comprovar personalment l’estat del nou equipament cultural.

Des de l’any 1892 la biblioteca porta el nom del que fou alcalde de Pineda i il·lustre polític català, Manuel Serra i Moret.

La biblioteca de Pineda de Mar ocupa un edifici petit construït de nova planta per aquest fi, amb una ampliació feta entre 1981 i 1982.

Inicialment era una construcció de planta única quadrada que constava d’un vestíbul, una sala de lectures, un despatx i el servei, amb un total d’ocupació de planta de 157m2.

La façana principal és perfectament simètrica. Està composada de tres llenços verticals emmarcats per quatre pilastres encoixinades coronades amb un capitell d’estil jònic. Els llenços laterals són gairebé cecs, amb un petit ull de bou el·lipsoïdal vertical amb motllures decoratives. Al cos central hi trobem la porta d’accés a l’edifici. Un gran arc de punt rodó, amb clau ressaltada recolzen sobre unes cornises emmotllurades que reposen sobre dues pilastres i dues columnes jòniques exemptes amb base i capitell.

Per sobre dels tres cossos o llenços corre una cornisa i un fris decorat que fa la funció d’entaulament continu, el cos central es troba coronat per un frontó de timpà llis. Els cossos laterals es coronen amb una acroteri en forma de balustrada que recorre tot el perímetre de l’edifici.

Pel que fa a les façanes laterals hi veiem tres finestres de proporcions notable amb ampli volat.

L’edifici original es trobava aïllat al bell mig d’un petit jardí. L’ampliació del 1980-1982 va desfigurar l’encís del conjunt arquitectònic original.

Un nou cos d’edificació en forma d’ “L” envolta la planta primitiva, per dos dels seus costats, ocupant l’espai inicialment enjardinat fins a tocar la mitgera dels veïns. Aquest cos d’edificació moderna consta d’un vestíbul, una sala de conferència (avui dia transformat en la zona infantil), una sala de lectura i altres dependències de serveis.

Lluis Planas i Calvet. (Barcelona 1879- Barcelona, 1954). Arquitecte titulat 1906.

Treballà durant diversos anys al despatx de l’arquitecte J. Puig i Cadafalch.

De la seva primera obra cal destacar la casa Santamaria (1908) i la casa Pujadas (1909) , a la Garriga, obres que recorden el Voysey de la casa Bedford Park.

El 1913 reformà l’interior de la Universitat Industrial de Barcelona.

Presentat el concurs de biblioteques populars impulsades per la Mancomunitat de Catalunya, li van ser encarregades les biblioteques de Valls (la primera de Catalunya 1918), Olot, Sallent, el Vendrell, Canet de Mar i Pineda de Mar, entre d’altres. Totes aquestes biblioteques segueixen l’estètica noucentista en què es pot incloure la resta de la seva obra.
http://alejandrorosmateos.blogspot.com.es/2014/05/els-temples-dels-llibres-les.html

https://dugi-doc.udg.edu//bitstream/handle/10256/3595/2-Annex-7.-Fitxes-dels-elements-patrimonials..pdf?sequence=4

Ens adreçàrem a l’Arxiu Municipal froldan@pinedademar.org i omassaguer@pinedademar.org, al que alhora que li fem avinent el nostre desig de documentar i publicitar el patrimoni, li demanàrem el seu ajut i col·laboració.

Pineda de Mar té – encara – un importantíssim patrimoni monumental, pendent en gran part de documentar, i quina divulgació sens dubte, permetria – si més no – atenuar la percepció de lloc de sol i alcohol, amb que tradicionalment se l’associa.

També però als ciutadans de Pineda de Mar, del Maresme, de Catalunya ,..., ajudeu-nos en la nostra recerca, feu-ho per la vostra dignitat, per defensar el dret dels vostres fills, nets, besnéts, rebesnéts, .., i per reivindicar la memòria dels vostres pares, avis, besavis , rebesavis, ...

Catalunya us ho agrairà.

Antonio Mora Vergés

CAN BARATA. AIGUAFREDA. EL VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

El Mapa de Patrimoni ens diu quan a la data en que s’aixecava la casa ; segons un testimoni gràfic de la dècada de 1930, la casa de Can Barata va ser una de les primeres en edificar-se en aquesta zona.

Fotografia que aportava Joan Miró Farrerons al facebook de gent d’Aiguafreda

Pel que fa a la descripció en la que manté – impròpiament al meu entendre - el ‘Can’ per referir-se a la casa , que atenen als comentaris al facebook, era i és, alhora que coneguda, propera i àdhuc estimada per molts veïns d’Aiguafreda, li escau més doncs en llengua catalana qualificar-la com Cal Barata, ens explica que és una casa de la primera meitat del segle XX construïda sota la influència de l'estètica noucentista. És un edifici aïllat de planta rectangular. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dos vessants molt inclinats amb el carener paral·lel a la façana. La façana està definida per una galeria de tres pòrtics d'arc de mig punt de pedra situada a la planta baixa. Sobre el seu eix hi ha tres finestres d'arc de mig punt arrebossat, sobre les quals la coberta està acabada en punta en forma de gablets. L'extrem de migdia d'aquesta façana té dos finestres d'arc pla arrebossat, amb la coberta igualment acabada en punta. Aquest mateix esquema es reprodueix en dos dels eixos d'obertures de la façana posterior. El tractament dels murs és arrebossat i pintat.

Com és mal costum, cap dada del promotor ni de l’autor de l’edifici, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs ,..., ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercataunya@gmail.com

El Joan Puig, em deixava un missatge al facebook de Gent D'Aiguafreda; bon dia, l'arquitecte va ser Pere Ricard Biot (Barcelona, 1911- 1992), es va construir al 1943. El constructor no ho tenim molt clar, ens sembla però , que es deia Vall-llovera.

En matèria de documentació del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya sempre he imaginat un silenciosa legió de funcionaris vinculats a la dictadura que pacientment ha anat manipulant, esborrant , alterant, confonent, destruint, les fonts documentals, i encara us diré més, en temo que la ‘inèrcia perniciosa’ ha fet que aquesta tendència no s’hagi revertit com calia des de l’adveniment ‘presumpte’ de la democràcia l’any 1978.

Ajudeu-nos en la nostra recerca, feu-ho per la vostra dignitat, per defensar el dret dels vostres fills, nets, besnéts, rebesnéts, .., i per reivindicar la memòria dels vostres pares, avis, besavis , rebesavis, ...

Catalunya us ho agrairà.

Antonio Mora Vergés

QUE EN SABEU DE L’AUTOR DE L’ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT I DE SANT ANTONI DE PÀDUA DE GRANOLLERS?. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Havia visitat aquest temple l’any 2013 :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/05/esglesia-de-sant-francesc-de-granollers.html

Acabava – com és bon costum - la crònica amb un prec; ens agradarà saber qui va ser el mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava l’edifici, sou pregats de dir-nos-ho a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La Mare de Déu de Montserrat, i Sant Antoni de Pàdua, us ho gratificaran

En la visita que feia amb el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) m’interpel·lava en llengua castellana un home ‘ ¿tiene permiso para hacer fotografías?, enlloc d’una resposta li vaig etzibar una afirmació, ‘soc catòlic, aquest temple és catòlic’. Intueixo, malgrat que no portava hàbit que formava part de la comunitat franciscana ; lamento el to de la meva resposta, insistint alhora que el patrimoni de l’església catòlica, com ella mateixa és universal

Reprodueixo del Mapa de Patrimoni de Granollers ; els Franciscans Menors Conventuals obrien convent i església, aquesta en funcions de quasi parròquia del sector nord de la ciutat, el 1905, que resultà incendiada per la Setmana Tràgica (BAULIES, 1986a).

Es troba al carrer-carretera que travessa el casc urbà i que impulsà el creixement del primer eixampla de Granollers, a finals del segle XIX, on estan representats els moviments arquitectònics dels darrers cent anys. Aquest eix, darrerament, està patint un fort procés de transformació amb la proliferació de construccions de substitució

El Mapa de Patrimoni ens la descriu així; edifici de planta basilical que es troba integrat dins d'un conjunt més ample d'instal·lacions educatives i conventuals. L'església presenta planta de creu llatina, amb una nau principal i laterals ocupats per capelles. Els vanos i l'estructura en general són de composició vertical, combinant en els seus paraments la maçoneria de pedra irregular i el totxo. A la façana principal destaca una rosassa circular al centre de la mateixa sobre la porta principal, així com dues estructures de falses pilastres fetes de totxo que ajuden a donar verticalitat a la composició de la mateixa. Exteriorment presenta contraforts laterals.

http://www.icatm.net/bibliotecabalmes/sites/default/files/public/analecta/AST_82/AST_82_471.pdf

http://www.granollers.cat/sites/default/files/importades_d6/pagina/2011/09/Esgl%C3%A9sia%20dels%20Franciscans.pdf

Quan a l’autoria de l’edifici i l’escola sóc coneixedor que algunes ordres religioses comptàvem amb germans operaris com l’escolapi José Guardia de Sant Juan Bautista ( Calders, 2-11-1717+ Mataró, 2 de febrer de 1790), o Fra Josep de la Concepció, nom religiós de Josep Ferrer(Valls, 1626 – Nules, 12 de febrer de 1690) de l’Orde dels Frares Descalços de la Santíssima Mare de Déu del Mont Carmel,.., aquest va ser el cas en aquest edifici dels Franciscans a Granollers ?.

Ens agradarà saber qui va ser el mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava l’edifici, sou pregats de dir-nos-ho a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La Mare de Déu de Montserrat, i Sant Antoni de Pàdua, us ho gratificaran, i Granollers, Catalunya, i el món de la cultura us ho agrairan eternament.

Dissortadament, avui per a moltes persones religió i cultura son conceptes antònims.

Antonio Mora Vergés

SANT JULIÀ DE GES. ALÀS I CERC. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Carles Lleonart publicava una fotografia a la pàgina Fotos de la Seu d'Urgell i Comarca Alt Urgell de l’església parroquial de Sant Julià de Ges, al terme d’Alàs i Cerc, a la comarca de l’Urgell sobirà, Lleida, Catalunya.

La vila de Gessum és esmentada l'any 1064 en la donació a la canònica de Santa Maria de la Seu d'Urgell d'una sèrie d'alous. El mateix any hi ha documentada una altra donació a Santa Maria de la Seu d'Urgell d'uns alous situats als llocs de Vilanova, el Ges i Perella.

El lloc del Ges, que apareix documentat en uns altres dos documents de l'any 1100, pertanyia a la canònica de la Seu d'Urgell, i com a tal apareix esmentada en el Spill manifest del vescomtat de Castellbò, redactat l'any 1519.

L'any 1097 l'església de Sant Julià pareix esmentat en una deixa testamentària. L'any 1575 hi ha documentada una visita pastoral en que es constata el mal estat de la coberta. En aquesta època l'església de Ges era sufragània de Sant Just i Pastor de Cerc. En la darrera remodelació parroquial, el Ges ha passat a ser una capella annexa de la parròquia d'Alàs.

A l'edat mitjana, el temple de Ges estava situat als peus del poble, on encara es poden contemplar els vestigis de l'antiga església romànica integrada al conjunt del cementiri de la població. L'església de ges seria producte d'una reforma d'època moderna possiblement del segle XVIII, moment en què aquesta nova construcció substituiria l'antiga, la qual restaria com a església del fossar.

Patrimoni Gencat ens diu que es tracta d'una església d'una sola nau, amb capçalera plana orientada a nord i amb una coberta de maons sostinguda per bigues modernes de formigó, en substitució l'antic entramat de fusta, que sosté la teulada a doble vessant.

Al nord de la capçalera hi ha un mòdul adossat, de planta rectangular i amb coberta de teula a una sola vessant, que fa funció de sagristia. S'hi accedeix per una porta rectangular situada al costat de l'altar. L'interior de la nau està enguixat. L'altar major va perdre el retaule durant la Guerra Civil i està ornamentat per una imatge de Sant Julià dins d'una fornícula i a banda i banda hi ha dues altres imatges de sants. Les imatges són de guix i adquirides després de la Guerra Civil. Als peus de l'església hi ha un cor en alt de fusta que ocupa tota l'amplada de la nau.

L'església presenta poques obertures: la porta d'accés i l'ull de bou, ambdues a la façana principal. La portada, en arc de mig punt presenta dovelles de maó i està centrada respecte de l'eix de simetria. L'ull de bou és al damunt de la porta i per damunt d'aquest hi ha un rellotge de sol.

La façana meridional està coronada per un campanar d'espadanya de dos ulls, amb les campanes, i teulada a doble vessant. El parament exterior de l'església és d'obra vista, tot i que els murs presenten traces d'haver estat arrebossats amb morter de calç. A les cantonades trobem carreus grans, mentre que la resta del parament és a base de carreuons irregulars.

L'actual església de Sant Julià de Ges substitueix l'antiga església romànica de referència del poble. Es tracta d'una construcció d'època moderna, possiblement del segle XVIII.

Quan visiteu un poble, vila o ciutat, pregunteu – si no trobeu alguna persona veïna i coneixedora de la història del lloc – on era l’escola, publica, privada o confessional, abans de la Dictadura franquista , de vegades dir ‘ abans de la guerra’ ho fa més entenedor , oi?. Us agrairem la tramesa de la fotografia i de tantes dades con pugueu esbrinar a l’email coneixercatalunya@gmail.com ,en tenim un grapadet a https://issuu.com/1coneixercatalunya intuïm però, que ens en deuen faltar no menys de 2.000 encara.

No ens agrada la denominació ‘ Guerra Civil’ que pretén amagar la sedició criminal dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República. Pel be de tots, de mentides les justes, oi?.

Antonio Mora Vergés

DE SANT ELM A SANT QUIRZE I SANTA JULITA. LA CAPELLA ANNEXA A CAN BARTINA. CALELLA. EL MARESME. CATALUNYA

En acabar el segle XIV la vil.la tenia una capella dedicada a Sant Elm, patró dels seus navegants, amb un magnífic retaule i un sacerdot beneficiat.

El 16 de març de 1511, el bisbe Boïl celebra missa a la capella de Sant Elm de la Pobla de Calella, i hi fa Visita pastoral.

Aquest primitiu edifici va ser habilitat com a parròquia el 1528, any de l’emancipació eclesiàstica de Pineda, per tal d’administrar els sagraments mentre es construïa la nova església de Santa Maria i Sant Nicolau, servei que va tornar a fer entre 1747 i 1755 quan s’esfondrà el temple parroquial.

La confraria del Santíssim s’establí per primera vegada a Calella l’any 1543, dins el temple de Sant Elm. En nou temple parroquial no seria consagrat fins el 30 de novembre de 1564.

L’any 1702 es restaura la capella.

Les autoritats de Calella (parròquia i municipi) la Universitat, es reuniren dins el petit temple fins el 1819; igualment fou utilitzada un quants anys com escola.

El mes de març de 1820, els patrons de Calella, Sant Quirze i Santa Julita són acollits a la capella de Sant Elm, car se’ls ha esfondrat l’ermita situada a la riera de Capaspre; són col·locats a l’altar major, i el retaule gòtic es trasllada a la capella lateral, i des d’aleshores la capella és anomenada de Sant Quirze. (el 16 de juny de 1668, els calellencs havien rebut solemnement unes relíquies dels seus sants)

Quan a la descripció llegia ; edifici d’una sola nau de planta rectangular amb una capella lateral al costat de la sagristia formant un retranqueig. Són visibles quatre pilars que sostenen arcs amb punt d’ametlla dividint la nau en tres parts. Teulada a una vessant perpendicular a la façana principal al carrer de Mar (avui Bartrina) amb portal adovellat d’arc rodó, campanar d’espadanya i una fornícula central amb imatge dels sants.

L’interior de l’església és il·luminat per tres finestres d’arc de mig punt, situades a la façana lateral.

El seu altar major havia estat presidit per un magnífic retaule gòtic, acompanyat per sant Nin i sant Non, patrons dels pagesos, destruït el 1936. Sembla que cap el 1450, un mariner calellenc va oferir a sant Elm un valuós exvot consistent en una coca (nau en miniatura), actualment conservada al museu marítim de Rotterdam.

L’any 1936, en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, la capella és saquejada i incendiada. La reconstrucció aixecaria a més la capella refent el coronament de la façana principal, obrint les finestres de la façana lateral i fent de nou la coberta i interior del temple.

Ens agradarà rebre imatges del interior del temple a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Fonts :

https://www.calella.cat/recursos-compartits/arxius/ajuntament-seu-electronica/plans-campanyes-programes/poum-aprovat-definitivament-cataleg/fitxa13.pdf

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=8441

A l’edifici annex, restaurat per l’arquitecte Francesc de Paula Sellés i Vilaró ( Calella l’any 1860 + Barcelona , 27 d’agost de 1954 ) va néixer i morir l'advocat Francesc d'Assís Bartrina i Roca (1870-1947), figura clau en la creació de la Mancomunitat de Catalunya.
Ajudeu-nos en la nostra recerca, feu-ho per la vostra dignitat, per defensar el dret dels vostres fills, nets, besnéts, rebesnéts, .., i per reivindicar la memòria dels vostres pares, avis, besavis , rebesavis, ...

Catalunya us ho agrairà.

Antonio Mora Vergés

P/D

Trobava a la fitxa de l’arquitecte Francesc de Paula Sellés i Vilaró : https://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/arquitectes---arquitectos/francesc-de-paula-sells-i-vilar

Que va ser l’autor de la casa anomenada Els Filipinos https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/els-filipinos

Retratava la façana del pavelló al carrer d’Anselm Clavé.

https://cuandosellevabasombrero.wordpress.com/category/barcelona/maresme/calella/

Calella té – encara – un importantíssim patrimoni monumental, pendent en gran part de documentar, i quina divulgació sens dubte, permetria – si més no – atenuar la percepció de lloc de sol i alcohol, amb que tradicionalment s’associa la mal dita ‘ Calella dels alemanys ‘.

QUE EN SABEU DEL MAUSOLEU ‘CLÀSSIC’ DEL CEMENTIRI MUNICIPAL DE SANT FELIU DE CODINES?. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Retratava un panteó al cementiri de Sant Feliu de Codines, al Vallès Oriental, llegia que el recinte funerari es va construir el 1860, originàriament d'estil neoclàssic. No en trobava cap dada del promotor, ni de l’autor, dissortadament no disposa aquesta població d’un Catàleg de Patrimoni en línia.

Al Cementiri Monumental de Lloret de Mar, havia retratat el panteó Cabañas, ara "Família Clua-Viladrich" construït per l'arquitecte Vicenç Artigas i Albertí (Lloret de Mar 1876 - 1963) , mentre que la part de la serralleria es va ocupar el taller de Josep Perpinyà, autor també de les tanques de forja a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (1902-1930) de Barcelona. Ens agradarà tenir noticia a l’email
coneixercatalunya@gmail.com del cognom matern, i de l lloc i data de naixement i traspàs de Josep Perpinyà.

El Valentí Pons Toujouse , auto del bloc MODERNISME publicava un excel·lent treball https://vptmod.blogspot.com.es/2018/01/mila-panteo-origgi-copies.html?spref=fb en el que publica mausoleus d’arreu del món de característiques molt semblants.

El concepte ‘mausoleu ‘ apareix com a conseqüència del monument funerari construït a la memòria del rei Mausol , per la seva dona i germana; considerat aleshores una de les set meravelles del món, va donar nom als monuments funeraris (mausoleus). Avui desaparegut.

En la publicació http://artegriego2728.blogspot.com.es/p/monumentos-funerarios.html , erròniament es reprodueix la imatge del mausoleu ibèric de Pozo Moro ( Albacete ) com la tomba de Mausol o Mausoleu d'Halicarnàs.

… fue notable por lo suntuoso el mausoleo de orden jónico adornado con relieves y estatuas que se elevó en Halicarnaso (Asia Menor) a la memoria de Mausolo, rey de Caria por su mujer Artemisa (siglo IV a. C.) de donde toman nombre los mausoleos. Otras veces quemaban a los cadáveres guardándose las cenizas en urnas o vasijas.

Antecedents del mausoleu de Sant Feliu de Codines, al Vallès Oriental, del que ens agradarà tenir coneixement a l’email
coneixercatalunya@gmail.com del seu promotor i del seu autor, noms , cognoms, lloc i data de naixement i traspàs; podem considerar :
MONUMENTO FUNERARIO DE POZO MORO (ALBACETE) Cultura ibérica. 500 a. C.
https://es.wikipedia.org/wiki/Historia_antigua_de_la_pen%C3%ADnsula_ib%C3%A9rica

La Torre dels Escipions, monument funerari datat a la primera meitat del segle I dC, situat al costat de l'antiga Via Augusta, a l’alçada del quilòmetre 1.169 del traçat de l’antiga Carretera N-340, al terme de Tarragona, Tarragonès, Catalunya http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=3377

I al Cementiri de Vilanova i la Geltrú. El Garraf. Catalunya
Panteó / Mausoleu de Víctor Balaguer i Cirera (Barcelona, 11 de desembre de 1824 – Madrid, 14 de gener de 1901
Arquitecte, Bonaventura Pollés Vivó (Barcelona, 1857 - Sevilla, 1918)
Escultor , Alfons Juyol i Bach (Barcelona, 1860 - 1917)

Avui, ‘ descobriment’ és un mot que s’emprà amb excessiva freqüència, tanta que qualsevol dia algú reivindicarà haver ‘descobert’ el pa amb tomàquet, acció aquesta que es practicava inicialment per a fer més mengívol el pa que s’enduria amb el pas dels dies, en altres llocs, el sucaven amb, amb oli, ....,.

Sant Feliu de Codines conserva - encara – un important patrimoni històric monumental, pendent en gran part de documentar ; ajudeu-nos en la nostra recerca, feu-ho per la vostra dignitat, per defensar el dret dels vostres fills, nets, besnéts, rebesnéts, .., i per reivindicar la memòria dels vostres pares, avis, besavis , rebesavis, ...

Catalunya us ho agrairà.

Antonio Mora Vergés

L’EMPREMTA MODERNISTA DEL JOSEP PAUSAS COLL A CALELLA. CAL MENUTS. EL MARESME. CATALUNYA

Havia retratat des del carrer Anselm Clavé, al costat de la via fèrria, el pavelló de la casa coneguda com CAL MENUTS, i gràcies al bon amic Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME , i al zel de de l’Arxiu Històric de Calella, i del Jordi Pérez Corrales, sabíem ara, que l’autor havia estat l’arquitecte Josep Pausas i Coll (Barcelona, 1872 - 13 d'agost de 1928), del que ens agradaria rebre’n una imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1928/10/09/pagina-2/33208435/pdf.html?search=JOSE%20PAUSAS%20COLL

http://vptmod.blogspot.com.es/2017/01/a-calella-barcelona-hi-ha-una-serie-de.html

http://blogs.descobrir.cat/modernismededinsiforadecatalunya/2017/01/28/calella-cal-menuts/

Patrimoni Gencat ens diu ; http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=38463

Casa entre mitgeres composada per una edificació principal que dóna al c/ Jovara i un petit pavelló que dóna al c/ Anselm Clavé. La façana principal destaca per l'arrebossat, utilitza elements decoratius ja existents a les construccions de mitjans del segle XIX, però exagerant-hi les dimensions i canviant la seva disposició a la façana; també emprà les arcuacions trilobulats amb decoratives mènsules de suport que donen al conjunt un aire neogòtic. La part baixa ha estat molt reformada i ara és un restaurant.

El petit pavelló posterior és una construcció de planta baixa amb porta central emmarcada per dues grans finestres, tots tres elements amb arcuacions trilobulades. La decoració es centra en la part superior de la façana i en una franja decorativa a l'alçada de les finestres.
El pavelló de mar va ser mutilat a finals dels anys 1920 o a principi dels anys 1930 quan va perdre l’espectacular coronament de punxes que podem observar en la postal adjunta.

En l’actualitat la façana està rematada per una barana de forja.

Calella conserva - encara – un important patrimoni històric monumental, pendent en gran part de documentar ; ajudeu-nos en la nostra recerca, feu-ho per la vostra dignitat, per defensar el dret dels vostres fills, nets, besnéts, rebesnéts, .., i per reivindicar la memòria dels vostres pares, avis, besavis , rebesavis, ...

Catalunya us ho agrairà.


Rebia un email en el que em deien :

En relació a la vostra publicació ; https://coneixercatalunya.blogspot.com/2018/01/lempremta-modernista-del-josep-pausas.html , en la que dèieu que us agradaria rebre una imatge de l'arquitecte Josep Pausas Coll , que era el meu besavi. Us adjunto dues imatges, un retrat (de any 1896, 24 anys) i una foto posterior.

El seu germà era el pintor Francesc Pausas (https://www.uv.es/jgpausas/francesc_pausas.htm).

agraïm infinitament aquesta tramesa.


Antonio Mora Vergés

SANT GENÍS NOU DE LES OLIVERES. MUNTANYOLA. OSONA . CATALUNYA

En la recerca de les capelles, ermites, santuaris, esglesioles , oratoris, .., dispersos per la Catalunya ‘rural’ , majoritàriament a la denominada ‘Catalunya vella’, constatem que aquell món que en propiciava la construcció, basat principalment en l’agricultura, desapareix a velocitat exponencial des de la segona meitat del segle XX.

El comerç amb les colònies americanes comportava un allau de diners al camp català, aquesta ‘abundor’ es manifestava en la construcció i/o reconstrucció de castells, masies, oratoris , capelles, ermites, santuaris, esglesioles , esglésies,..., que seguint el ‘model’ de Trento s’aixecaven amb la mateixa tècnica que els edificis ‘civils’, dels que únicament se’n diferenciaven per la presència de la Creu i/o d’un campanar. La recerca de l’espiritualitat propugnada al romànic, donava pas, al foment de la religiositat que es traduïa en edificis ‘ad hoc’ a les cases amb recursos, i a les ‘capelles de visita domiciliaria de la Sagrada Família ‘ - que encara he vist en algunes poblacions – que servien idèntica funció a les llars de menys rellevància social. La religió tenia en aquella època un paper central en l’existència de les persones.

En els primers anys de la dictadura franquista semblava que tornava a donar-se aquella situació, que no va passar de ser un miratge ; ràpidament, a partir dels anys 50 del segle XX, el món rural comença a despoblar-se, amb la gent desapareixien els ‘nivells socials’, els propietaris més hàbils s’associaven per formar empreses agràries, i els més tradicionals veien minvar la seva situació econòmica i social en pocs anys, avui hi ha propietaris - MOLTS - que no poden sostenir el manteniment del seu patrimoni. Aquí i allà oratoris , capelles, ermites, santuaris, esglesioles , esglésies,..., s’anaven tancant i/o reconvertint per servir altres funcions. He vist capelles-garatge, capelles-cort , esglésies-bar,... , i les ‘capelles de visita domiciliaria de la Sagrada Família ‘ anaven perdent associats fins a desaparèixer en no poques parròquies.

Hi ha moltes raons per explicar l’actual situació, econòmiques, socials, polítiques,..., l’església catòlica espanyola, baixava a l’arena política, i feia pinya amb la dictadura franquista, contra el govern LEGÍTIM de la II República, i contra la decisió democràtica dels ciutadans que havien escollit aquella forma de govern.

Avui, novament l’església catòlica espanyola, s’oposa amb arguments maniqueus a la voluntat expressada democràticament per la ciutadania. El silenci ‘còmplice’ de la Conferència Episcopal davant els fets de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya, era eixordador, i arribava arreu del món, un cop més l’església fa costat al poder !!!

Continuava – els homes ens podem equivocar moltes vegades, però Déu no s’equivoca mai - la recerca els edificis religiosos al terme de Muntanyola a la comarca d’Osona, li tocava el torn ara la església ‘nova’ de Sant Genís de Caraüll, dita així , en referència al culte que tenia tradicionalment Sant Genís en el proper paratge de Caraüll, i a l'existència d'una església romànica dedicada al mateix sant.
L'actual església, segurament bastida al segle XVII, com indica la data de 1647 de l'altar, fou emprada per al culte religiós dels masos de la zona. Consta que fou reconstruïda al segle XVIII, dins l'estil barroc, com indica la data de 1792 situada a la llinda de l'entrada a 1'5 Km de les restes de l'antiga església de Sant Genís Vell.

Sant Genís de Caraüll va deixar d'exercir com a parròquia i va deixar de tenir culte el 1936, en els dies foscos que succeïen a la sedició els militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, quan va ser saquejada, i cremats part dels seus ornaments.

Des d'aleshores es va reconvertir en un cobert per estris agrícoles, per ser posteriorment espoliada i abandonada, a finals segle XX.
El Mapa de Patrimoni ens diu que la seva orientació és respecte l'eix est-oest i l'entrada, per la banda sud del recinte, evidencia la seva adscripció al cristianisme ja en un moment avançat d'època moderna. Aquesta porta, emmarcada per llindes de pedra ben treballada i motllures en guix, contrasta amb la resta de la construcció i data de 1792, i actualment està tapiada.

De l'estructura original es conserva l'eix constructiu basat en un recinte simple i unitari d'un sol espai amb un accés al sud i una obertura decorada amb motllura a la cara est de la construcció. Tot i així, segurament hauria tingut una petita sagristia, com ho demostra la presència d'una porta lateral tapiada, així com la presència de dos contraforts a les parets laterals exteriors. Al costat nord, aprofitant l'arc del creuer, s'hi va obrir una obertura posterior a mode de mitja arcada amb una persiana i es va habilitar l'espai com a garatge. Aquest fet queda ben testimoniat per la presència de cotxes i maquinària agrícola que encara es troben dins el recinte i que han quedat sepultats per la caiguda de la coberta. Del sistema constructiu destaca la combinació de petits carreus lligats amb morter rematats per blocs de dimensió mitjana disposats als angles, combinat amb el totxo. El terra és de factura senzilla, així com l'altar, on hi consta gravada la data de 1674. El lloc també havia albergat un petit cor sobre l'entrada de l'edifici, fet de fusta, i encara conserva fragments de pintura mural, de colors primaris molt vistosos, de trets populars.

Fotografies de la fitxa del Mapa de Patrimoni . Anna M. Gómez Bach

Sovint tinc la sensació d’estar documentant en l’àmbit del patrimoni històric i cultural, un fet semblant als ‘aixecaments de cadàvers’ en l’àmbit judicial; la tristíssima coincidència en ambdós casos està en el fet que es descriu una realitat que desapareixerà tant aviat com s’acabi la descripció. Malgrat tot, aquesta feina ‘forense’ s’ha de fer, oí?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés