El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, exerceix de notari gràfic, narrador
visual, en diu Facebook, de les terres
de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atesa la situació de “ presó
local RENOVABLE “, en
que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les
imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la
publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a
compartir-la amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de
tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, en matèria de divulgació del Patrimoni històric
de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que
parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.
En aquesta ocasió m’enviava fotografies
de l’església de Castellciutat, advocada a Sant Feliu Africà, al terme de la
Seu a la comarca de l’Urgell sobirà.
L’havia fotografiat . A.Moras l’any 1984. Vista de la façana principal.
Hem feia notar el Jordi Vila Juncá que en ambdós fotografies hi ha vehicles
al costat del temple, un Citroën Dyane, automòbil de turisme , produït pel fabricant
francès Citroën entre els anys 1967 - presentat al Saló de l'Automòbil de París
d'aquell mateix any - i 1983; En la fotografia de A.Mora, i uns tots terreny
en les seves fotografies.
Hem demanat a Patrimoni Gencat , a
l’Arxiu Nacional de Catalunya , al Centre de Documentació de Cultura
PopulariReligiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , al Bisbat d’Urgell,.., dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la
dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la
comarca de l’Urgell sobirà; no en sabem
res, i necessitem dades, nom, cognom
matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email
coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en
teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.
La Paremiologia catalana recull; la
Seu és la ciutat de les cinc efes: fam, fum, fred, fàstic i fanatisme, voldríem
constatar que això no és així en l’actualitat.
Patrimoni Gencat li dedica una telegràfica informació; edifici religiós
d'una nau amb capelles laterals. Construcció rústega amb pedres sense fer
filades. Campanar forman línia amb el frontis.Es esmentada a l'acta de
Consagració de la Seu de l'any 839.
Jordi Contijoch Boada. Vista de l'interior de l'església.
Sortosament la Maria Lluïsa Cases
Loscos, amplia aquesta informació a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0605601en.xml
El lloc de Ciutat, situat en un turó que domina l’aiguabarreig dels rius
Segre i Valira, i tota la plana de l’Urgellet, des del congost del Baridà fins
al de Tresponts, és habitat des de molt antic; segons les geografies de Plini i
Estrabó, era la Civitas Orgellia, capital dels ceretans, emplaçada al lloc del
poblat d’Arse-Durgui.
Cal assenyalar que, tot i aquesta relació amb el mon romà, en aquesta època
la seva importància és secundària amb relació a Llívia (lulia Ubica) que era el
principal establiment romà de la regió; aquesta és la versió històrica tradicionalment
admesa, però fins ara no s’ha trobat confirmació en l’arqueologia ja que no
s’han fet troballes d’època romana a l’indret. Ben aviat, la desaparició de
l’estructura administrativa del Baix Imperi i l’establiment de l’organització
jeràrquica de l’església cristiana feren que la seu del bisbat d’Urgell, al
segle VI, no fos Llívia sinó la Civitas, situada a l’altre extrem del territori
pirinenc de la Cerdanya, la vila, que adoptà el curiós topònim de Ciutat.
Resulta molt interessant, malgrat que només puguem plantejar el fet que el
bisbat, d’època post-romana, no s’establís a l’antiga capital de Llívia, sinó a
la vila de Ciutat, la qual cosa representa un evident trasllat de la
capitalitat política, des de la Cerdanya cap al pla de l’Urgellet. També, en
aquest mateix sentit, cal reflexionar en la persistència d’un topònim com el de
Ciutat, per a designar un establiment amb funcions prou importants per a
esdevenir seu episcopal, i substituir així la capital tradicional de la
dominació romana en el país dels ceretans.
El trasllat de la seu episcopal, i l’establiment de la nova capital en el
Vicus del pla, representà la decadència del nucli de Ciutat davant la puixança
de la nova capital de la Seu d’Urgell, i el seu nom actual de Castellciutat,
que apareix ja al segle XVI, concretament en la visita pastoral del 1515; però
no és fins al segle XVII que s’imposa la seva denominació.
L’església de Sant Feliu de Ciutat fou objecte de deixes en el testament
del bisbe d’Urgell, Sisebut, datat l’any 839. L’església de Sant Feliu i Sant
Martí de Ciutat fou consagrada l’any 952 pel bisbe de la Seu, Guisad II, a
petició del comte Borrell, que la dotà amb les dècimes dominicals que tenia a
Ciutat i a la vall d’Andorra, amb la vila de Bescaran, amb el castell de Sant
Vicenç de la vall d’Andorra i la seva església de Sant Vicenç, entre altres
possessions, com també amb llibres, ornaments i objectes litúrgics de culte. El
comte Borrell confià el servei al prevere Seniofred, el qual també féu
importants donacions a l’església. Per la seva banda, el bisbe li concedí les
dècimes, les primícies i les oblacions dels fidels del seu terme, i l’església
parroquial de Sant Martí de Terrassola, amb tots els seus termes. En el testament
del 993, Borrell II deixà a Sant Feliu de Ciutat diversos alous situats al
terme d’aquesta població.
En l’acta de consagració de l’església de Sant Serni de Tavèrnoles del
1040, entre les possessions cedides al cenobi s’esmenta l’església de Sant Feliu
de Ciutat, amb les seves sufragànies, dècimes, primícies, oblacions i
defuncions.
En la visita realitzada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona a les
esglésies de la diòcesi d’Urgell, els anys 1312 i 1314, figura l’església de
Sant Feliu de Ciutat, dins del deganat d’Urgellet. En el llibre de la dècima de
la diòcesi, del 1391, es relaciona el capellà de Ciutat, que pagava la
quantitat de 16 sous. L’església parroquial de Sant Feliu de Ciutat també
figura en les visites pastorals realitzades els anys 1515, 1575 i 1758. En la
visita del 1575 s’indica la necessitat de reparar els teulats i les cobertes de
l’església i d’acabar l’obra de la rectoria. Actualment l’església parroquial
de Castellciutat és cap de demarcació parroquial.
Us esperonem a compartir aquesta entrada
amb TOTS els mitjans
informatius, locals, comarcals,
provincials, nacionals, de tot signe i
“color polític “ perquè en
valorin la seva publicació; en matèria
de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella
norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “,
oi?.
http://www.pedresdegirona.com/separata_sant_feliu_2.htm
Us esperonem, més encara si és
possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats
sanitàries CATALANES per evitar
l’extensió de la Covid.19, només així,
amb la intercessió de Sant Feliu Africà, davant l’Altíssim, podrem aconseguir que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa
amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions
físiques i/o psíquiques, i aquells que
no tenen una bona situació econòmica.
