MAS UMBERT A SANT FELIU DEL RACÓ

Quan em presentava a la casa amb la màquina de retratar, veia clar que la meva presència pertorbaria l’execució de les tasques habituals; raó de més per deixar constància del tracte exquisit que em van dispensar.

Ho recordava amb delectança mentre llegia la descripció tècnica de Mas Umbert; masia que respon als preceptes arquitectònics clàssics, amb un adossament posterior d'un annex de planta quadrada i de la mateixa alçada.



El frontis presenta una distribució simètrica dels elements, com segurament ho era abans la totalitat de la planta. Arc de mig punt adovellat a la planta baixa, entrada pels utillatges agrícoles i finestra, que comprenen i corresponen respectivament a les tres crugies clàssiques de la típica construcció catalana. A la primera planta hi ha tres finestres emmarcades amb discreta ornamentació en els dintells. La finestra del mig, més gran que les altres, indica la importància de la cambra central. Sota el teulat hi ha una obertura que assenyala l'emplaçament de les golfes. Per sobre l'obertura hi ha també la típica corriola per pujar la palla. L'annex adossat es comunica per l'interior, a nivell de la segona planta i queda inclòs en la zona d'habitacle, mentre que la última dependència s'utilitza per utillatge.

El mas té una antiguitat immemorial, l’afirmació es sustenta en el fet que alguns dels fills d’aquesta casa van ser personalitats polítiques del municipi: Joan Umbert, va ser alcalde l’any 1510, Damià Umbert, entre l’any 1650 i 1658, i durant el segle XIX trobem Josep i Jaume Umbert, com a regidors.

Entre 1877 i 1879 Pere Umbert Blanchart fou el representant de Sant Feliu del Racó al Consistori municipal de Sant Esteve de Castellar.



Em cridava l’atenció l’absència visible dels blasons que hom atribueix al fet de tractar-se de roca arenisca.



També la torre de planta quadrada, que sense tenir les mides de la del Rubió en terme de Monistrol de Calders - en quines terres neix la riera de Sant Joan – obeeix a les mateixes necessitats, en el cas del Rubió la casa d’aire marcadament senyorial, va ser fortificada al segle XVII per un hereu implicat en les lluites entre Nyerros i Cadells; pensem que no foren raons ‘politiques’ les que aconsellaven aixecar la torre del mas Umbert, sinó clarament el bandolerisme que assolava d’una manera especial les terres pròximes a la serralada de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac.

Actualment la planta baixa de la masia i la torre, estan habilitades com a restaurant ; un dels més antics del terme, ja que continua dins de la mateixa família després de quatre generacions. Per aquest motiu l’establiment va ser premiat amb la Medalla de la Vila de Castellar del Vallès, l’any 1994.

IN MEMORIAM DE JAUME CODINA i OBRADORS

Anàvem La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés a visitar l’església romànica de Sant Miquel de Terradelles, quan ens aturàvem davant ‘l’església nova ‘ , tenia el pressentiment que el Jaume Codina i Obradors, darrer masover d’aquest mas que està situat a l'extrem sud del terme municipal de Santa Maria de Merlès , formant quasi un apèndix que queda envoltat per municipis de la comarca del Bages; amb qui havíem departit anys enrere el Tomàs Irigaray Lopez i jo mateix, i que ens manifestava el seu desig de ser enterrant en els nínxols que s’aixecaven al costat sud de l’esglesiola romànica – ens ensenyava el que li pertanyia – havia acomplert el seu trànsit per aquest món.

Superava els terrenys del que havia estat fossar de Sant Miquel, ara un bardissar, i confirmava dolorosament la meva premonició.



Amb el Jaume Codina i Obradors, marxava també una bona part de la ‘petita història’ d’aquest racó del món.

Orfe de la seva presència, la masia de grans dimensions formada per un volum principal de planta rectangular fruit de diverses ampliacions i diverses estructures adossades al voltant, restava silenciosa. Com un homenatge, La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, recorríem el seu voltant :



El volum principal, de planta baixa, primer pis i golfes, està bastit amb murs de maçoneria de pedra amb carreus treballats delimitant les cantonades. La teulada és de doble vessant amb aigües a les façanes principal i posterior.



La façana està dominada per un cos ampliat que forma dues eixides a nivell de primer pis i golfes, ambdues sustentades per un pilar central amb simples motllures a l'extrem superior, essent el pilar més estret al nivell superior. A nivell de planta baixa, on el cos ampliat forma un espai cobert amb volta d'obra vista, hi ha el portal d'arc de mig punt adovellat, que correspon al volum original de l'edifici. De la part dreta de la façana en sobresurt un cos que conté una porta emmarcada amb pedra bisellada amb la data de 1775 inscrita a la llinda.

Tinc clar que el Jaume Codina i Obradors, juntament amb els justos de tots els temps, seu al costat de Déu.

TORRE DE CA N'ALTIMIRA DE BARBERÀ DEL VALLÈS

M’arribava fins al Cementiri nou de Barberà del Vallès, que curiosament comparteix espai amb la dita torre de Ca d’Altimira, homònima de la torre campanar de Santa Maria de Barberà, amb qui devia compartir la tasca de guàrdia i bada.



Posteriorment la de Santa Maria esdevindrà campanar, i la dita de Ca n’Altimira s’integrarà dins d’un edifici agrícola.



L’anomena’t ‘desenvolupament’ farà necessari un nou fossar, i la masia de Ca n'Altimira s’enderrocarà – en nom del progrés - a principis dels anys setanta.

L’antiga torre de defensa , bastida els segles XI-XII, va quedar al descobert, i tot i malmesa es va decidir conservar-la.

Avui podeu veure dins d’una tanca de filferro , les restes de la torre i possiblement de les dependencies de l’antic mas.

És un edifici quadrangular, de dues plantes, a la planta superior hi ha tres obertures,a la planta inferior veiem una porta d'ingrés amb forma d'arc de mig punt d'estructura molt primitiva.

El topònim Altimira – que descriu perfectament la funció del lloc – donarà lloc a una nissaga.

L’HOSTAL DE LES ARENES, AL TERME DE CASTELLAR, AL VALLÈS SOBIRÀ

M’arribava fins a les dites Cases de les Arenes, en l’indret que nasqué com un nucli d’estiueig a principis del segle XX ; hi ha un bon nombre d’edificis de notable interès, escassament documentats pel fet de tractar-se d’una zona allunyada de centre urbà.

Cercava poder fotografiar l’edifici que pertany ara a les Germanes Serventes de Maria, Ministres dels Malalts que tenen la casa com a centre de repòs i de lleure de les germanes; la casa perfectament visible des del turó on hi ha l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, només és utilitzada els mesos d’estiu.

El que fa el pot no està obligat a més, amb aquest pensament em consolava desprès d’aconseguir la imatge que segueix.


La casa l’any 1933 era propietat de Francesc Orpí Pelfort, i es coneixia com l’Hostal Les Arenes; hostal oferia habitacions i servei de restaurant, en un espai envoltat de boscos, aigües, natura en el seu estat més pur, el Modernisme – en les formes – reivindicava el retorn a la naturalesa, sense renunciar als plaers i beneficis de ‘la modernitat’.

En aquest hostal el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, hi havia fet estada.

Desprès de l’aixecament feixista, per ordre de la Presidència de la Generalitat, l’Hostal fou intervingut el 13 d’octubre d 1937, per a ésser destinat a finalitats adequades al moment.

Durant la Guerra Civil de 1936-1939 les cases de Les Arenes - inclòs l’Hostal - foren la residència de nombroses famílies de refugiats provinents de Madrid, prop d’un centenar de persones vivien en aquell paratge en règim de colònia.

Un cop s’acabà la Guerra Civil, els estiuejants del raval de Les Arenes van recuperar les seves cases. Entre 1941 i 1958, l’antic Hostal de les Arenes del senyor Orpí fou l’allotjament dels joves d’Acció Catòlica i ,en algunes ocasions, dels “Camaradas del Frente de Juventudes”.

Trobava a faltar informació de detall en el Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Castellar del Vallès, és absolutament just que es faci esment de la Casa Esteve, quan es fa referència al ‘Conjunt del nucli d’estiueig de Les Arenes’, però no hi ha cap raó lògica per no fer el mateix amb la resta d’edificis singulars.

MAS LLADÓ, ABANS LLEDÓ D’OBIOLS. AVIÀ. EL BERGUEDÀ JUSSÀ

Superàvem el Pont Nou d’Orniu, en el nostre camí fins la casa senyorial que s’alça al davant de la Colònia Rosal; el Mas Lladó, esmentat Lledó al fogatge de 1553, on habitava Joan Ledo, l’indret era aleshores a la parròquia de Sant Vicenç d'Obiols. Posteriorment la trobem a l'Amillarament 1862: manso Lladó i caseta del Lladó de José Montorsí de Berga. L'any 1914 era de José i Dolores Montorsí i Massana.

LLEDÓ, ara LLADÓ, ' fruit del CELTIS AUSTRALIS o Lledoner. Aquestes ‘malifetes’ obeeixen al fet que la major part dels ‘escribes’, no entenien la nostra llengua. Altrament, tenien instruccions molt clares de posar tants pals a les rodes com fos possible. Això és ‘l’amor dels germans espanyols’ del que gaudim a cor que vols des del 11.09. 1714

És un dels masos més antics del terme, tot i que les successives reformes han anat amagant els elements originals. L'actual propietari ha realitzat una sèrie d'obres per tal de retornar a la casa el caràcter d'edifici medieval, de manera que molts dels elements que en ella trobem són reutilitzats d'altres llocs o realitzats imitant els que podrien existir en l'edat Mitjana. Es difícil esbrinar si el que s'ha fet és perquè realment existia o es deu a la voluntat historicista del propietari. La major part de l'obra correspon als segles XVIII i XIX.

En la descripció de l’edifici llegim a ;
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08011

S'explica ; Masia de planta irregular a la que es van unir diferents cossos que formen una estructura rectangular allargassada. El conjunt edificat està format per: el mas, l'església, una torre, i una casa que es troben units formant una filera. La casa de l'extrem nord es troba tancada amb un baluard per la façana de llevant. El mas principal es situa a l'extrem sud i és cobert a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que és orientada a ponent i conserva l'estructura clàssica de planta, pis i golfes amb porta central adovellada, conservant un escut nobiliari en alt relleu a la dovella central.

Al mas es va afegir un cos per la façana de llevant, cobert amb teulada a una vessant i amb un frontó esglaonat que s'aixeca sobre el mur que separa aquest afegit del mas antic, element que li confereix singularitat al conjunt. En aquest cos afegit es van instal•lar tres finestres gòtiques que es van treure d'altres edificis, però només sabem que una d'elles (la de la façana sud que forma un arc conopial) es va portar d'una casa que s'enderrocava al nucli antic de Santpedor (Bages), desconeixent la procedència de les altres dues (apuntades trilobulades). Al costat d'aquest cos s'alça la capella, dedicada a la Mare de Déu de la Salut (GAVÍN, 1985:19), imatge que trobem a la font exterior. Unida al mas a través d'un cos més modern en el que es van instal•lar dues finestres: una geminada romànica a la façana de ponent, i una geminada gòtica a la de llevant, i en el que es va obrir una galeria amb dues columnes de pedra. L'església és un petit edifici al que s'accedeix des de l'interior, amb dues finestres a la façana de ponent i aquesta rematada amb un frontó esglaonat (en el que es va inspirar la decoració del mas) i una creu de ferro al mig. Al costat de l'església hi ha una torre quadrada amb porta adovellada moderna, una finestra geminada al primer pis, rematada amb triple obertura d'arcs de mig punt a la part superior i coberta amb teulada a quatre vessants.

A continuació es troba la vivenda dels amos i la vivenda dels masovers, edificis probablement construïts a finals del segle XVIII i que per la façana de llevant tenen unes galeries amb arcs de mig punt a les dues plantes i donen a un jardí i hort que queda tancat per un baluard. Al costat de la casa s'alcen uns coberts que s'utilitzen com garatge i que es caracteritzen per tenir tres portes en forma d'arc apuntat de maó. Davant de la casa, al camí d'accés hi ha una font amb una fornícula de maons i una imatge de Mare de Déu de pedra al seu interior. La base de la font està decorada amb dues rajoles dels oficis que representen una font i dues aiguadores.

EL ‘MIRACLE’ DE SANTA MARIA DEL PUIG DE LA CREU.

A la petita esglesiola romànica, que presideix aquest modest cim, que marca el límit dels termes de Castellar del Vallès i Sentmenat, es produeix des de sempre un fenomen natural relacionat amb el solstici d’estiu; ho fa – insistim en això - any rere any, i malgrat aquesta reiteració únicament un petit nombre de persones en tenien coneixement.

El sol era ben alt quan pujàvem fins aquest emblemàtic turó, el Joan Vives Castells , el Joan Solé Rusiñol i l’Antonio Mora Vergés ; saludàvem al guaita forestal, que des de la torre campanar vetlla pel nostre patrimoni biològic, i entràvem dins de la petita esglesiola, on hi havia una tènue claror que penetra per les tres obertures de que disposa; la petita finestra de l’absis orientat al matí , el forat practicat a la teulada a l’alçada de la volta exterior que delimita l’altar, i l’òcul situat a ponent.

Ens havien explicat que únicament en els dies propers a la diada de Sant Joan, el sol a la seva posta, un xic abans d’amagar-se més enllà del Montcau, penetra dins l’església de Santa Maria del Puig, i il•lumina breument la Creu.

Esmerçaríem quasi quatre hores per a veure-ho i recollir-ne imatges.

Passades les 19,00 hores el sol començava a entrar per l’òcul , i des de la paret de l’esquerra iniciava el seu apropament al centre de l’absis on està la Creu.



En aquest trànsit que s’acaba més enllà de les 21,00 hores, alhora que es desplaça d’esquerra a dreta, va elevant-se fins a situar-se just a la intersecció dels braços de la Creu.




A mesura que s’anava acomplint la previsió , la emoció ens guanyava, el crescendo arribaria en el moment en el que la llum del sol, ocupa l’espai de la figura del Crist a la Creu, i son perfectament identificables, un trossos de la fusta, en ambdós costats, i en el extrem superior.



La darrera imatge, es l’ombra de la Creu dins del cercle de llum, que es projecta damunt la paret de l’absis, i que desaparèixer sobtadament.

És – ho dèiem al començament - un fenomen ‘natural’; i malgrat reiterar-ho en aquest punt, l’etiquetava – amb plena consciencia - com el ‘miracle’ del Puig de la Creu, tant en aquesta petita crònica, com en la imatge que penjava a Internet.

Era fosc quan ens acomiadàvem a Castellar del Vallès.

Agraïm molt especialment al Gener Martí Montllor, les facilitats que ens ha donat, en la tasca de recollir les imatges.

L’OBLIDAT MODERNISME DEL VALLÈS SOBIRÀ

Retratava des del darrera la dita Casa Esteve, del nucli de les Arenes que s’aixecava en les primeres dècades del segle XX.



És un edifici de dues plantes i golfes des de l’accés, i una planta més sota rasant per salvar el desnivell del terreny, amb coberta a dues vessants paral•leles a les façanes principals, que presenten els capcers esglaonats amb formes arrodonides als cantons, destaca l'òcul central (inscrit en un rombe i decorat amb elements vegetals), que correspon a la zona de les golfes, i el conjunt de set finestrals amb arc d’ogiva de la planta primera, tota l’ornamentació és d’estil modernista amb elements eclèctics.

No tenim – dissortadament - tants atractius com per permetre’ns ‘oblidar-ne’ alguns per la raó que sigui.

EL TURÓ D’ARTÉS , DE SANTA MARIA, O DEL CASTELL

Pujava fins al cim del petit turó on hi ha les restes de la torre campanar de Santa Maria d’Artés, i de l'antic castell que probablement protegia el camí de Manresa al Lluçanès. El lloc és la ‘cara’ d’aquesta població del Bages per als que van i venen per la C-25, l’eix tranversal.



El castell d'Artés, transformat en masia particular, formava part del recinte emmurallat que protegia durant l'edat mitjana el poblet nascut dalt del puig.
D'aquest recinte es conserven dos dels quatre antics portals i restes de murs. El castell manté encara molta part romànica i són perceptibles les dues torres que hi va construir vers el 1195 el bisbe de Vic, Guillem de Tavertet. Els bisbes de Vic hi construïren una residència en la que residien en els seus desplaçaments al Bages. Al segle XV s'amplià la residència episcopal i es modificaren les torres, que avui només s'endevinen en el conjunt heterogeni que formava el castell.

La primitiva església de Santa Maria d'Artés fou renovada al segle XII i el 1684 se li va erigir un campanar quadrat.



Es va abandonar el 1912 en ocasió de la inauguració de la nova església parroquial d’Artés, dedicada també a Santa Maria. Situada a l’actual centre de la vila, se’n col•locà la primera pedra el 4 de setembre de l’any 1892. Un any més tard, fou el rector de la parròquia, el Dr. Josep Noguera Llobet, qui presentà el projecte a l’ajuntament i el febrer del 1902 les obres ja estaven molt avançades; s’acabarien l’any 1912; el 15 de setembre d’aquell any es celebrà la festa de consagració, en l’altar barroc que hi havia a l’església vella, construït l’any 1626, que fou traslladat a la nova, i que malauradament, fou cremat durant la Guerra Civil. Els actes es feren coincidir amb la festa major del poble; participaren personalitats il•lustres com el bisbe Torras i Bages, el president de la Diputació Enric Prat de la Riba, l’ex-diputat de les Corts Lluís Ferrer Vidal, el diputat Francesc Cambó,.... La festa va incloure oficis solemnes amb destacats predicadors, una processó amb trasllat del Santíssim de l’església vella a la nova, ..., l’església del turo fou demolida poc temps després.

Resta dempeus el campanar i la part de l'absis que es va respectar per fer de paret mitgera amb una casa que anys a venir seria la seu de l’Arxiu d’Història d’Artés.



L’església del turó, la ‘vella’ Santa Maria d’Artés, si atenem als pocs elements esculpits – visibles encara - que ornen l'exterior, era una obra sumptuosa.

Can Pèlachs , o Can Pèlacs, o fins Can Pèlags a Castellar del Vallès

A l’entrada 2, del Diccionari de l’ Institut d’Estudis Catalans, al mot Pèlag, diu : Toll, massa d'aigua embassada (Manresa, Terrassa, Castellar del Vallès, Penedès, Camp de Tarragona.) ; castellà; charco. Pèlech o gorch: Gurges, Torra Dicc.

El mot pèlag, com a topònim, va associat a zones engorjades de riera, i/o en indrets on abunden els gorgs o pèlags. Castellar del Vallès és terra de gorgs, o utilitzant el mot antic, terra de pèlags. L'any 1030, entre la documentació del diplomatari del monestir de Sant Llorenç del Munt s'esmenten pèlags: Pelago Lato.

La primera referència documental que s'ha trobat i que esmenta algú del llinatge Pèlags vinculat al terme de Castellar del Vallès pertany a un document del fons de l'arxiu Fontcoberta, - que mai han estat ‘barons’ de Castellar del Vallès, ja que no existeix aquest títol nobiliari -. Segons l'inventari descriptiu d'aquest arxiu, l'any 1202 Pere de Clasquerí establí a cens a Guillem de Pèlags una peça de terra que havia estat de Ponç Soler, al terme i parròquia de Castellar del Vallès. La segona referència documental a trobem en l'acta de fundació del benefici eclesiàstic del Sant Esperit, a la parroquial de Sant Esteve de Castellar de l'11 de gener de l'any 1269. El document ens informa que Guillem de Pèlags havia acumulat un patrimoni al•lodial considerable: tenia masos, terres i cases a Castellar del Vallès, Sant Julià d’Altura, Sant Esteve de la Roca i Palol, i moltes d'aquestes propietats havien estat comprades per ell mateix. L'expansió territorial dels Pèlags no acaba amb Guillem, ja que el seu fill Berenguer consta, l'any 1275, com a propietari útil del mas Serra de les Fàbregues.

El mas i el llinatge Pèlags dels segles XIV i XV no sembla que continués l'empenta econòmica del Guillem de Pèlags del segle XIII, però es va mantenir dins una categoria que es podria anomenar de pagesos benestants. En el segle XVI, la família Pèlags va tenir problemes de relleu de descendència, ja que el balanç de terres de començaments del segle XVI no és el mateix que el de finals. Al llarg del segle XVII, la família Pèlags viu un període d'estabilitat i els fills de la casa van tornar a ser pagesos del mas.

Ja en el segle XVIII, el cadastre de Patiño, de l'any 1716, fa un retrat aproximat del que era can Pèlags, de 45 quarteres de terra, i en aquell moment la propietat es localitzava a les dues bandes del Ripoll: a la banda dreta de la casa hi havia l'hort, un molí i camps de cereals; i a la banda esquerra hi havia el Pla d'en Pèlags. Les terres properes a la casa es destinaven al cereal i a l'horta, i les del pla de l'altra banda del riu als cereals, l'olivera, la vinya i el bosc. La vinya, però, ja ocupava el segon lloc en extensió, pel davant de l'olivera i l'horta, però encara quedava molt lluny del paisatge que a final del segle XVIII tindria aquest rodal, on la vinya assoliria un paper destacat. Per les descripcions de mitjan segle XIX, en què la major part de la propietat de can Pèlags era destinada a la vinya, és de suposar que la segona meitat del segle anterior marcaria l'inici de l'expansió de la vinya i, de retruc, reformes i ampliacions ala casa per donar cabuda a les noves necessitats d'espai per a la vinya, com els cellers, els cubs o les premses.

Després de la guerra del Francès (1808-1814), i ja entrada la segona dècada del segle XIX, el mas es va veure obligat a vendre's part de les seves terres. La família de can Pèlags va fer el mateix que la majoria de cases de pagès del rodal: establir a cens o parceria les terres més allunyades i més marginals de la propietat que podien donar algun rendiment si es plantava vinya. A les primeres inscripcions registrals de l'any 1866 consta que can Pèlags només tenia 28 quarteres de terra. Tot i les desviacions, una declaració de superfície tan petita s'ha d'interpretar com que no es van incloure les terres que es tenien a cens o parceria (uns vint títols). Després de la fil•loxera (al Vallès va començar a penetrar el 1883), hi hagué un retorn de les terres dels parcers als propietaris.

El 30 d'agost de 1934, el darrer hereu de can Pèlags, en Melcior Pallàs Fatjó, habitant del poble de Castellar del Vallès, solter i d'edat avançada, va vendre la propietat de can Pèlags al fabricant tèxtil Emili Carles-Tolrà i Amat a canvi d'un vitalici mentre visqués, i del usdefruit de la propietat. El 7 de novembre de 1945 moria Melcior Pallàs, acabant així la història que començava l'any 1202. S’acabava amb ell la història d’aquesta família, i l’activitat d’aquest mas, que s’havia mantingut des de l’època medieval.

Els Carles-Tolrà -contra en que podia semblar als castellarencs en aquells moments – tindrien una volada curta.

L'any 1941 moria Emili Carles-Tolrà i Amat, i heretà can Pèlags el seu fill Josep Carles-Tolrà i Coll, qui l'any 1953 va redimir el cens emfitèutic que gravava la propietat de can Pèlags i que s'havia de pagar als Fontcoberta. Com la major part dels ciutadans d’aquella època, els Carles-Tolrà van haver de redimir el cens – privilegi de l'Antic Règim, que el feixisme va mantenir manu militari – i que pesava com ulla llosa en un món, o el model de propietat era totalment burgès. El cens del domini alou, havia estat, primer, dels Montcada; després, dels Clasquerí; més endavant, dels Salcedo i els Meca conjuntament; dels Sentmenat, i, finalment, dels Fontcoberta.

Els Carles-Tolrà farien una casa nova “El Ranxo” (amb el significat actual del terme “torre”, com a habitatge de segona residència), al costat de l'antiga casa dels Pèlags , que passaria a exercir com a masoveria.

La felicitat no dura gaire a la casa dels pobres, i Josep Maria Carles-Tolrà i Coll moria l'any 1978; en el seu testament va deixar la torre, la masoveria i tota la propietat de can Pèlags, a títol proindivís, als seus fills Emili, Josep Maria, Maria Teresa, Montserrat i Maria Rosa Carles-Tolrà i Bofill. Els fills i propietaris van arribar a un acord de repartició d'herència l'any 1983. Can Pèlags quedava a parts iguals pels germans Emili, Josep Maria, Maria Teresa i Montserrat. A partir de l'acord familiar s'accelerà la venda de terres. Des del mes d'agost de 1983 es van fer vendes de lots de terra importants, "paquets", tots ells, majors d'una hectàrea i, així, en començar l'any 1987 els germans Carles-Tolrà havien venut 41 hectàrees de terreny, pràcticament tot el que quedava de la finca. Aquest mateix any 1987, els masovers van abandonar la masia. Va començar, així, un procés d'enrunament molt ràpid, agreujat per alguns actes vandàlics, com va ser la mutilació de dos finestrals gòtics de l'edifici, ja que la casa va quedar deshabitada.

El 1994, la casa del mas de can Pèlags, la Torre dels Carles-Tolrà i el terreny circumdant, és a dir, tot el que restava de l’antiga finca, fou comprat per Francesca Clusellas i Lloret, l'actual propietària.

Els Pèlags començaven a deixar la seva petjada en la petita història d’aquest indret, l'any 1202, i la mantindrien fins l’any 1945; els Carles-Tolrà en gaudirien només alguns decennis.

A l’entrada 1, del Diccionari de l’ Institut d’Estudis Catalans, al mot Pèlag, diu (ant. escrit pèlech) : poèt. Mar profund, allunyat de la costa; cast. piélago. ‘ Que'l vent los traga del gran pèlec en què són’, Llull Cont. 117. Als uns i als altres, que el bon Déu els perdoni els seus pecats, i els admeti a la Vida Eterna.

EL PONT DEL ROSSINYOL, I EL PAS DE LA FORADADA. SANT MIQUEL DEL FAI. TERME DE SANT QUIRZE DE SAFAJA.EL MOIANÈS.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, cronistes insignes del Berguedà, s’atansaven per les terres ubèrrimes del Moianès; visitarien entre d’altres indrets Sant Miquel del Fai, del que ens explica el Miquel que assegurar-ne la subsistència, sobretot quan ell faltés, Gombau de Besora el va donar al conegut monestir provençal de Sant Víctor de Marsella. Aquest fet es produïa l'any 1042 i durant els segles següents, el Priorat del Fai es va mantenir gràcies al suport i la vigilància de l'abadia mare

El priorat va ser secularitzat l'any 1567 pel papa, i va posar-lo en mans de l'ardiaconat menor de la catedral de Girona. Aquests varen fer algunes millores en el monestir.

Una de les més importants és la construcció del pont - dit del Rossinyol -.

I la perforació del pas de la foradada que facilita l'accés al monestir. Anteriorment es feia per les anomenades escales de Sant Miquel, que eren uns graons de fusta fets per estaques clavades a la paret


Aquestes reformes es varen fer al voltant de l'any 1592, com ens ho indica la inscripció de la llinda de l'arcada del pas de la foradada.

El pont situat damunt l'antic Rossinyol, porta cap al monestir de Sant Miquel del Fai. Segueix el tipus d'esquena d'ase, corrent a l'època, format per un arc de mig punt rebaixat. La calçada del pont és de doble pendent poc pronunciada a la banda d'entrada i més pronunciada al cantó d'accés a la rampa. L'intradós és de paredat força regular, el pont té trams fets amb còdols, llosetes de pedra i amb llambordins. A l'arrencada de l'arc, a costat i costat, té trompes que actuen com a descàrrega de l'arc.

Esperem amb ànsia les successives cròniques de la nostra ‘parella romànica’, per gaudir de la seva particular visió de la comarca natural del Moianès.

EMILI SALA I CORTÉS. CAL QUE NEIXIN FLORS A CADA INSTANT.

No em sobtava la minsa informació existent a la xarxa en relació a l’arquitecte Emili Sala i Cortés (Barcelona, 1841 - 1920) . No el trobava esmentat a l’enciclopèdia de ‘Barcelona’.

Obres remarcables a Barcelona :

Autor l’any 1875 de l'edifici del passeig de Gràcia 43, l'actual Casa Batlló, que Antoni Gaudí va reformar el 1906, convertint-la en un exponent de l'arquitectura modernista de la ciutat.
Campanar de Santa Maria de Jonqueres ( 1879)
De la casa Elizalde (1888)
De la casa Emilia Carles (1898).
l'Hotel Ducs de Bergara ( 1898)
Casa Laicin (1908)
Casa Ramón Servent (1911)
Casa Joan Viladot ( 1913)

Obres remarcables a Castellar del Vallès:

Palau Tolrà (Castellar del Vallès, 1890).
Edifici de l’Ajuntament del carrer Major
Església neogòtica de Sant Esteve
Escoles del patronat Tolrà
Edifici de les Escoles Pies
Capella de Nostra Senyora de Montserrat
Rentadors públics

Altres obres d’importància foren :

Les Escoles Tolrà a Cabrils
La Capella del Santíssim de l’església parroquial de la Santa Creu de Cabrils

la Casa Ramon Rocafort Carreras (la Garriga, 1910)
el Panteó de la família Fargas al cementiri de la Doma a La Garriga

Les Escoles Ribas (Rubí, 1916 )

Sou pregats de fer-nos arribar més informació al coneixercatalunya@gmail.com per completar la biografia d’aquest arquitecte humil, que ens deixava justament en totes les seves obres, la margarida i/o el crisantem , com senyal de la seva autoria.



El meu particular agraïment al Manuel Navas Ortiz , que m’ensenyava a ‘mirar’ les obres de l’Emili Sala i Cortés amb ulls nous.

Triava de manera molt conscient les paraules del títol, tinc la ferma convicció que l’arquitecte s’identificaria més amb aquest text que musicà el Llach, que amb la barroera cançó que ens acompanyaria als que havíem de ‘servir obligadament a la pàtria’, i que associarem per sempre la llengua castellana a les situacions d’humiliació, vexació i menysteniment, vers la nostra llengua, la nostra cultura, i els nostres drets com essers humans.

RODA, LA CIUTAT DEL TER

L’Enric Sànchez-Cid, ens explica que a Roda de Ter cal entrar-hi, passar pel pont vell i dirigir-se cap al cementiri, on s’arriba al barri l’Atalaia. Al final de l’Avinguda de Pere Baurier, es troba el lloc anomenat l’Esquerda, en una recolzada del riu Ter, on tenen lloc les prospeccions arqueològiques sobre restes de l’antiga civitas dels ibers, del poble medieval de Roda,on s’han trobat tombes antropomòrfiques i on queden les restes de la capella de Sant Pere, destruïda en el segle XIV.

Hi ha documentació del segle X on es cita una donació a aquesta església. Fins al segle XI, de quan es formà la vila, no consta que fos parròquia,. Progressivament, la població abandonà Roda, motivat per les lluites feudals entre el comte de Cardona i el rei Jaume II. S’acabaren, quan el veguer d’Osona, ordenat pel monarca, destruí en l’any 1302 el castell de Roda, construït vora de l’església de Sant Pere, i aquesta església. Si bé després fou reconstruïda en part, el bisbe de Vic, autoritzat pel rei, destruí definitivament el castell i l’església (1314).

En els primers anys dels segle XIX el grup de masies que envoltaven el municipi de Roda de Ter s’independitzaren. D’aquestes masies destaquen la de Bac de Roda (per la seva arquitectura i per la història relacionada amb l’heroi de la guerra de Successió, en Francesc Macià i Ambert, que fou penjat), el Mas de Roda, d’en Fontanelles, el Torrent, el d’en Vicenç i el Pla.

De la primitiva església de Sant Pere, només hi resta la façana de migjorn, on hi ha la porta que dóna pas a una estança quadrada, que deuria ser la primera planta del campanar de torre, una absidiola, part del mur de tramuntana, així com la base de l’absis i una part de la banda de migjorn. La construcció era de planta rectangular, coberta amb volta de canó i amb tres arcs torals.

A l’exterior i a la banda de tramuntana i resten excavades a la roca varies tombes antropomòrfiques, de no més de metre seixanta de llargada per 50 d’ample. Em fa pensar que la gent d’aquells dies o els que s’hi enterraven no eren de excessiva corpulència.

Part de les tombes antropomòrfiques no pertanyen al poble medieval de Roda, sinó a una població dels segles IX-X, de l’època de la repoblació. Hi havia una capella, preromànica, on les restes es veuen dins del presbiteri del actuals restes romànics.

De la vila de Roda de Ter destaca el Pont medieval, sobre el riu Ter. Prop d’ell es bastí l’actual església parroquial de Sant Pere en el segle XVIII, que si bé va quedar malparada durant la guerra del 36, en el 1940 va ser restaurada.

En el Museu Episcopal de Vic es conserva una imatge de la Mare de Déu sense l’Infant, que procedeix d’aquesta església de Sant Pere.

La Mare de Déu està assentada en un tron amb quatre muntants, salomònics el dos de davant, acabats en pinya i amb un respatller curt i rodó. És coberta amb un casquet en forma de corona, que sosté el vel, que deixa veure part dels cabells a nivell del front, i li cau per cada banda de la cara. Segueix en forma de mantell que la cobreix totalment. La cara és oval, d’ulls ametllats, nas rectilini, llavis premuts i tot el cap un xic inclinat a l’esquerra. Un petit triangle de vestit se li veu a l’entrepit entre la caiguda, a banda i banda, del mantell. L’avantbraç dret el té en posició horitzontal, el palmell de la mà encarat a munt i li falta la mà esquerra. Els peus, calçats, es veuen per sota del mantell, que presenta el vora-baix ondulat. Els plecs són aguts.

On es situava l’Infant, assegut al mig de les cames, queda una zona allisada.

Degut a la industrialització del segle XIX, va ser un punt d’arribada de treballadors de fora de Catalunya. Per les característiques de la societat benestar d’aquell temps, s’aixecaren notables cases modernistes, algunes de les quals es conserven, tenint com a base construccions medievals, sobretot, les arrecerades a la vorera del riu, per sota de l’Esquerda.

Roda de Ter i Miquel Martí i Pol, son indissociables, us deixem un enllaç :
http://www.endrets.cat/text/172/la-fabrica-fragment.html
en el que tindreu ocasió de comprovar aquesta afirmació nostra.

SANT VICENÇ DE CASTELL DE L’ARENY. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur en expliquen la seva visita al poble de Castell de l’Areny i la seva església de Sant Vicenç.

Per accedir-hi , sortint de Vilada en direcció a Borredà en les darrers cases del poble a má esquerra trobareu una bifurcació amb un rètol que senyala Castell de L’Areny. La carretera és asfaltada i com totes les de muntanya un xic retorçada. En poc temps arribem a Castell de l’Areny, bàsicament cases de segona residència. Tot el conjunt és plaent i respira pau. El centre del poble és una casa de colònies i de turisme rural, que ocupa gran part de les edificacions. En el bell mig del poble l’església de Sant Vicenç.

Castell de l’Areny és un municipi del Berguedà que s’estén als vessants meridionals de la serra de Catllaràs, al límit de la Pobla de Lillet. El terme va des del cim de Puig Lluent (1766 metres) que domina la vall de la Clusa i de la riera de Vilada o Camprubí que ajunten al Margançol al terme de Vilada. El divideix en dos sectors l’encinglerada serra de les Roques del Castell i al sector sud s’aixeca el puig Cubell (1114 metres). La seva orografia fa pensar en un topònim descriptiu : Vorada de riu o de riera, que es planta d'arbres i canyes, però no es conrea; és per enfortir la terra i evitar que l'aigua se l'emporti.

El primer esment del lloc es troba en l’ACCU, el 839 on apareixen les parròquies del Bergitanensiu (Berga) que corresponen a la Seu d’Urgell on surt anomenada com castro Adalasindo. Aquest nom podia venir del noble que durant la Conquesta Carolingia és va assentar en el territori i que portés el nom germànic d’Athalasind. El 4 de novembre de 839 apareix a un document amb el nom de Castello Adalasindo on parlava del censos i drets. L’any 905 hi ha el nom de castro Adalisindi en un document signat pel bisbe Nangitis de la Seu d’Urgell en l’AC de Sant Jaume de Frontanyà. El 8 de maig de 1383 es esmentada com Castelló en la pressa de possessió de diferents terres per Bernat I Galceran de Pinós. Al 1482 ho trobem com pagadors de tributs a la Seu d’Urgell. A 1567 surt en una venda de terrenys amb el nom de Castell de l’Areny. Com podem veure els noms amb el pas dels anys es modifiquen.

L’església de Sant Vicenç és una construcció de planta rectangular coberta a doble vessant amb teula àrab. A un costat hi ha una torre quadrada amb teulada a quatre aigües. Conserva l’estructura romànica però l’absis a desaparegut. El parament és de pedres irregulars disposades en filades. El Portal és de mig punt. La porta d’entrada de dues fulles presenta aplics de ferro forjat del segle XI o XII. Són de caire senzill i representen un dels models més primitius de la ferramenta romànica.

El campanar antigament hi havia hagut tres campanes que segurament portaven el nom de llurs padrines. Actualment només n’hi ha una. L’església és bonica i ben conservada però ha sofert modificacions durant segles i no és pot apreciar l’art romànic genuí. Davant de l’edifici eclesial hi ha el cementiri.

Sant Vicenç Màrtir, conegut també com Sant Vicenç de la Roda o com Sant Vicenç de Saragossa (Osca, segle III -València, any 304). Fou un religiós hispanoromà, diaca del bisbe Sant Valeri de Saragossa. Fou capturat i torturat en temps de Dioclecià. Apareix representat amb roba de diaca, acompanyat per un corb o sostenint una roda de molí.

Durant anys el poble va anar despoblant-se i fins a romandre buit i solitari durant més de set anys , al morir la darrere veïna que hi vivia; l’any 1963 el van comprar amb l’idea de passar-hi únicament les vacances; sortosament es van anar engrescant, primer va fer-se una casa de colònies, aleshores venien els pares a veure els fills i volien quedar-se a dinar, això demanava noves instal•lacions, i poc a poc va ser reconstruït, fins arribar al dia d’avui. Ens expliquen que projectes no en falten.

Ens l’alegrem per aquest racó tant bonic i pausat, on podíem gaudir d’un entorn ben cuidat.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

BÒFIA DE SANT SALVADOR, A LA ‘TERCERA MARIA’.CAPOLAT

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans en diu a l’entrada 3. BÒFIA f ,

|| 1. Clotada produïda en terra per l'acció de les aigües de pluja (Solsona, Cardona, Súria, Plana de Vic). Afegim Capolat.

|| 2. toponímia. a) La Bòfia: clotal ple de gel (St. Llorenç de M.).—b) Riera per Bòfia:rec afluent de l'Anoia (Balari Orig. 105).

Etimologia.: segons Balari, Orig. 105, metàtesi de fòvia (llatí fovĕa), ‘clot'

La colla formada per l’Àngels, la Rosa i el Miquel, seguint en aquesta ocasió la petjada experta del Lluis, que coneix perfectament els cingles de Coforb, anomenats també les ‘tres Maries’, ens arribàvem fins a l’indret anomenat la Bòfia de Sant Salvador , una cavitat natural , i alhora dipòsit d’aigua per filtració, si fas silenci un cop superada la boca d’accés, sentiràs el degotar de l’aigua en el seu interior.

Romandríem una bona estona dins la cavitat que venia a ser la guinda d’un intens matí, en el que havíem visitat el mas la Torneula , ara abandonat, però curull d’història, i gaudit des del mirador del roc de Sant Salvador, de la visió de la plana propera del Berguedà Jussà, i de les serres inconfusibles de Montserrat.

La felicitat és la sensació que teníem mentre fèiem el camí de tornada al vehicle, o si més no, el que més si assembla.

EL PONT PENJANT DE RUPIT

L’Enric Sànchez-Cid, retratava aquesta estructura, construïda l'any 1945 i reconstruïda totalment el 1994, amb peces de fusta en el trespol, sobre la riera, unint les dues ribes; val a dir que d’escàs interès tècnic, però inserida dins d’un entorn que només podem qualificar d’excepcional.

Rupit és un dels pobles més bells del país, declarat com Guimerà, Conjunt Històrico-Artístic, tant per la seva singular orografia, com per la conservació i la qualitat de les edificacions; els carrers i cases de Rupit, dels segles XVI i XVII, li donen un aspecte ancestral, una rusticitat potser excessivament ‘neta’ , diríem que quasi de ‘fàbrica’ , - on se’ns faria estrany veure pagesos, i/o bestiar pels carrers- que el fan però en una societat bàsicament urbana especialment atractiu.

Al Poble Espanyol de Barcelona, construït en motiu de l’exposició universal, s’hi va reproduir una de les cases.

Rupit està situat a tocar de la carretera comarcal C-153, de Vic a Olot, emmarcat en un paisatge fet a mida per a ser representat en una postal.

EL PONT DEL SENYOR DE LA QUERA. LA GARROTXA

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, tornaven a la Garrotxa – em confessaven que també a ells el té el cor robat - ; anaven al municipi de Montagut i Oix, producte de la concentració de Municipis que havia de comportar grans estalvis, i que – com preveien les persones honestes – només ha servit per reduir els serveis que reben els veïns.

La masia de la Quera amb la capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, a la qual s’hi accedia des de dins de la casa, n’és un exemple, la Margarida, la darrera mestressa va morir als cinquanta-nou anys, el 1976. El mas , descuidat de tothom , va anar caient, i avui presenta – per la nostra vergonya eterna- l’aspecte enderrocat i tristoi, que veure en aquest enllaç : http://www.novasenda.com/girona/la-garrotxa/talaixa-la-quera.php

Lligat amb aquesta casa està el malnomenat Pont Romà – recordo un comentari que retratava al que el feia, ‘ el romànic, era allò que feien els romans’, poseu-hi un català macarrònic -; s’ explica que fou fet aixecar pel senyor de la Quera [ de quer, roca ] per salvar el llit de la riera d’Oix que en ocasions venia molt crescuda.

El gran arc de mig punt amb la clàssica forma d’esquena d’ase , permetia als veïns d'Escales, Talaixà, Hortmoier, Monàs, Santa Bàrbara i Oix creuar la riera quan l’aigua baixava forta , i els guals esdevenien perillosos.

La majoria dels ponts medievals i, sobretot, els de muntanya, allunyats de les concentracions urbanes, són d'un sol arc, que s’aferra sobre la roca viva d'ambdós marges, a vegades tan subtilment que costa esbrinar a partir de quin punt és de l'home, que construeix i posa pedres, per sobre de la feina feta per la natura. Per reforçar més l’arc i facilitar els relliscar de les aigües per la sola, es donava a aquesta la forma de llom d'ase, però amb pendents suaus per facilitar el pas dels animals i/o els carros, sense masses dificultats.

No trobava cap imatge en que apareguin els forats que a banda i banda del pont, permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindrio cintra,[ Bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau.] El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col•locava la clau i tot el conjunt quedés ben assentat per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua.

En ambdós costats hi ha un petit arc , que permetia agafar el camí, que hi ha paral•lel a la riera, cap a Pruneres i Castellfollit.

Durant molts anys va ser abandonat i com la casa de la Quera, anava degradant-se l’ any 1991 els Amics de l'Alta Garrotxa i els Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat van endegar els treballs de restauració.

No el trobàvem esmentat a l’enciclopèdia de Barcelona, i en la llista de Patrimoni, diu : [en fase de documentació]

TORRE DE L’AMETLLA DE SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

Ens aturàvem el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés prop de la torre de l’Ametlla de Segarra, inclosa actualment dins del terme de Montoliu. El topònim deriva per alguns de l’àrab ibn Malia o Ibn Miqtala, i per una gran majoria del fruit de l’ametller.

L’origen d’aquesta edificació cal cercar-lo en el període de l’ocupació àrab, i curiosament potser és el darrer vestigi de la seva presencia, ens expliquem :

Defensem com Ramon Menéndez Pidal, que devem molts als àrabs : "nos enseñaron a proteger bien la hueste con atalayas, a enviar delante de ella algaradas, a guiarla con buenos adalides, a vigilar el campamento con robdas o rondas, a dar rebato en el enemigo descuidado.". قلعة, برج, castell otorre ‘Qalat’ o ‘Qalatos’ en la seva parla, s’aixecaran per arreu sota el seu domini, i passaran a mans dels cristians, quan amb l’ajuda dels francs se’ls venci militarment.

Quan s’establien en algun indret el primer edifici era una torre, a la que seguia la Mesquita, i els edificis d’us comú, moli, dipòsits,... a continuació s’iniciava la construcció dels edificis destinats a vivendes ‘familiars’ , quan es consolidava la medina – i només en aquest supòsit – es passava de la torre al Qala’t.

Quan marxen els àrabs - i el francs que estat determinants en la seva derrota – els nobles ocupen aquests edificis; hi ha constància de la pertinença de l’indret al segle XI als comtes de Barcelona, que infeudaren el castell a Ecard Miró i la seva dona Magència, la seva descendència en mantindrà la senyoria fins a començaments del segle XIII, quan va ser donat a l'orde de l'Hospital que se’n farà càrrec fins al segle XIX, quan s’acorda l'abolició de les senyories.
La torre està situada a la part més alta del poble, vora del dipòsit d'aigües; és l'única resta conservada del que presumiblement fou una fortalesa; és de planta rodona i conserva dos dels tres pisos originaris. El pis inferior està coberta per una falsa cúpula que alhora fa de terra del primer pis. La porta d’accés es troba oberta cap l’est, i presenta actualment una estructura molt malmesa amb una part de l'arc de mig punt. L’obra està realitzada amb un parament de carreus rectangulars, col•locats en filades i amb rejunt de morter de calç.
Destaquem però, la mida dels carreus de les primeres filades de la torre que són notablement més grans que les pedres situades en un nivell superior, que són més petites.

En època moderna la fortificació fou aprofitada com a habitatge, fet que va fer que s'obrís una obertura a nivell inferior, es tapiés el forat que comunicava la cambra inferior amb la cambra principal i s’arrebossés algun espai.

Com en el cas del Castell homònim de Guimerà, a l’ Urgell, possiblement al redós de la torre – i sense integrar-la a l’edifici- s’hi construí una estructura quadrada i/o rectangular.

Des de l’Associació Guimera.info s’està treballant per aconseguir una reproducció virtual – tant rigorosament històrica com sigui possible – que permeti fer-ne una visualització detallada amb qualsevol aparell digital , mòbils, iPods, ordinadors ,... Fora aquesta, una molt bona forma de ‘posar en valor’ el patrimoni històric i artístic que per ignorància i/o manca de promoció es marceix llastimosament.

LA TORRE DEL RELLOTGE DE LA VENDERIA A SANT FELIU DE CODINES

Tornava a Sant Feliu de Codines per retratar una torre campanar de ‘caire civil’; això és molt infrequent per arreu, i s’explica en aquesta població per l’oposició entre els veins del barri de la Sagrera – al costat de l’esglesia- situat a un costat del torrent del Tura, i el barri dit de la Venderia, situat al costat oposat ; el topònim fa referència – aleshores i ara – a ser aquest un lloc de molt de pas, on hi ha tota mena d’ofertes comercials.

Durant segles, el contacte entre aquests dos barris és féu a través d'un pont ubicat prop de la font del follet.

La rivalitat entre els dos barris, va comportar la construcció d’un segon campanar a la Venderia, perquè els seus veïns – no tenint-se per pitjors que els de la Sagrera - volien tenir "rellotge de quarts y hores... amb sas campanas".

La torre entre mitgeres fou erigida l’any 1796. Té planta baixa i dues plantes. A la façana hi ha una fornícula dedicada a Sant Antoni de Pàdua, i a l’altre costat del carrer, una a Sant Antoni Abad, just damunt de la pastisseria d’aquest nom. Curiosament però, el carrer s’anomena Tomàs Borrell.

La torre, situada entre els dos cossos principals de la casa, forma part del conjunt arquitectònic de Can Batllori.

Ah!, me’n oblidava l’Ajuntament de Sant Feliu de Codines es postula amb força a la menció ‘ destralers de Catalunya’

SANTA COLOMA DE LLINARS DE L’AIGUADORA , O DE CAN CABRA. CASTELLAR DEL RIU. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur visitaven en aquesta ocasió,
l’església de Santa Coloma de Can Cabra, al terme de Castellar del Riu. Al Berguedà sobirà.

Per arribar-hi s’agafa la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys i en arribar al pont de l’Aiguadora es pren la pista que hi ha a mà dreta i potser un km. després de passar el càmping a l’esquerra hi ha un trencall molt esbiegat que ens hi condueix.

Santa Coloma de Can Cabra o de Llinars de l'Aiguadora és situada a l’antiga unitat territorial de la Vall de Lord, comtat d’Urgell. El lloc de Llinars s’esmenta en ACCU, document del segle X o principis del segle XI com una de les parròquies de la Seu a la Vall de Lord.

Els orígens de l’església s’han de relacionar amb el dominis del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles a la vall de Lord. En l’acta de consagració (any 1040) d’aquest monestir urgellenc l’església de Santa Coloma i la de Sant Miquel de les Canals de Catllarí apareixen com a propietats amb tots els delmes i prímicies, oblacions i drets espirituals. (Sancte Columbe de Llinars i Sant Martini de Caslarill, cum decimis et primiciis et oblationibus et omni iuri espirituali)

Possiblement mai va ser parròquia car no s’esmenta en la visita del deganat de la vall de Lord de l’any 1312. Al segle XVIII era sufragània de Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars. Avui és una capella de la masia de Can Cabra.





L’edifici és d’una sola nau rectangular, amb volta de canó i rematada a llevant per un absis semicircular amb volta de quart d’esfera. La porta d’entrada, simplement un senzill arc de mig punt, és al mur de ponent i damunt hi ha un campanar de cadireta de dues obertures. El parament exterior és emblanquinat però s’aprecia un aparell fet amb pedres tallades a cops de martell i posades a trencajunt en filades regulars.



Al seu costat la masia de Can Cabra d’estructura clàssica coberta a dues aigües i és documentada des del segle XVIII. La galeria superior té una balconada de fusta. La porta té una llinda de fusta, substitució de l’original, probablement deuria ser d’arc de mig punt.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

PERATALLADA. LA JOIA DE L’EMPORDÀ JUSSÀ.

L’Enric Sànchez-Cid ens envia una crònica de la seva visita a Peratallada, un dels conjunts més importants de l'Empordà pel que fa a arquitectura medieval.

Assentada sobre la roca viva que s'aprofità a l'edat mitjana com a basament d'una gran muralla de fortificació al centre de la qual hi ha el castell, els profunds valls de la fortificació que envolta el poble, de pedra tallada, excavats a la roca natural sorrenca, expliciten el sentit del topònim.

El castell de Peratallada s'aixeca sobre un basament de roca enlairat uns 4 o 5 metres sobre el terreny que l'envolta, al bell mig del poble fortificat. El castell és format per una gran torre mestra i un mur tot al voltant. Al costat d'aquest nucli fortificat hi ha el palau. La torre mestra de planta rectangular s'aixeca sobre el basament de pedra natural i és coronada per merlets quadrats. Una porta adovellada dóna accés a l'interior, que avui és buit. Hi havia hagut un pis intermedi de fustam. L'aparell és de carreus escairats de gres, en filades d'alçades diferents.

El sòl de roca entre la torre i el mur que l'envolta és molt irregular i s'hi veuen nombrosos solcs artificials, potser vestigis d'un ocupament anterior del tossal. La muralla que envolta la torre mestra s'adapta a la forma irregular del tossal i els seus murs continuen la verticalitat d'aquest. En la socolada de roca hi ha encaixos artificials, que també apareixen al basament de les muralles que encerclen la vila, però aquí són més nombrosos.

Al sud del nucli fortificat, als peus del seu basament rocós, hi ha els edificis, de diferents èpoques, que formen el palau de Peratallada. Entre la fortificació i el palau hi ha uns fonaments de planta quadrangular, al costat dels quals s'ha deixat al descobert un sòl de roca en el qual hi ha solcs i concavitats excavades, que, segons Miquel Oliva, podrien pertànyer a una època anterior, romana i pre-romana. No és impossible, tanmateix, que alguns d'aquests elements pretenguessin a una ocupació alt-medieval. Del palau, el cos més proper al castell és de planta rectangular, de dues plantes. A la façana hi ha tres grans arcades de mig punt. Aquest cos s'aixeca sobre els fonaments d'una torre circular el mur de la qual és construït amb grosses pedres sense tallar, travades amb ferma argamassa. Al pis superior hi ha una sala rectangular, la cambra nova pintada, que apareix citada en un inventari del 1395. El sostre de fusta, d'estructura plana, era policromat amb verd, vermell, blau, negre i groc, i hi figura l'escut dels Cruïlles. Aquest magnífic teginat es conserva avui al Museu d'Art de Catalunya.

Roman encara in situ l'arc de diafragma amb les seves pintures, i alguns relleus en guix d'influència mudèjar del segle XIV. En les pintures de l'arc predomina el blau tintat de plom, amb tons vermellosos i terrosos; hi ha una greca d’entre llaç. L'intradós és decorat amb florons circulars amb traçats geomètrics en llur interior, molt malmès. Un altre cos d'edifici s'adossa a aquest darrer per la banda de migdia. És una construcció romànica, amb una gran sala que s'identifica amb l'aula major. Conserva finestres de mig punt. La coberta a doble vessant és sostinguda per quatre arcs de diafragma apuntats. Adossada a la paret de llevant de l'aula hi ha una escala que comunica amb les estances del cos situat més a llevant del palau. La planta d'aquesta part del palau, formada per dos cossos, té forma de T i clou, amb la sala major, un pati central triangular. La façana principal que dóna a la plaça del Castell ha estat restaurada i s'han recuperat part de les antigues estructures romàniques i gòtiques, mentre que la porta és del 1745. D'una de les finestres romàniques es trobà el capitell, amb una testa a cada cara i decoració vegetal, que pels seus trets estilístics es pot considerar obra d'Arnau Gatell o de la seva escola, autor de l'escultura dels claustres de Sant Cugat del Vallès, de Sant Pere de Galligants i de la seu de Girona, com ha destacat Miquel Oliva. Aquests dos cossos de l'edifici del palau foren molt modificats al segle XVIII, però conserven notables finestrals gòtics geminats, en part restaurats. D'una de les seves dependències es digué que era la capella del castell, cosa no demostrada. En les obres de restauració aparegué un teginat gòtic, en blau i blanc.

Deixant a part els encaixos, les cavitats i els aljubs buidats a la roca, que evidentment pertanyen a una ocupació anterior del lloc, com també els fonaments de la torre de planta circular i un basament de mur en aparell d'espiga (opus spicatum) les altres construccions del castell i del palau de Peratallada es poden datar entre els segles XI i XIV.

Durant el segle XV es reformaren moltes finestres i estances i, altra volta, al segle XVIII. El castell obrí les seves portes al públic per primera vegada el juliol de 1985, i serví com a marc del primer Festival de Música de Peratallada.

Les muralles que envolten la vila de Peratallada no formen un sol recinte, sinó que era dividit en tres parts o bé un sol recinte amb dues grans avançades o barbacanes; únicament els murs que envolten el barri del castell formen un recinte clos, les altres muralles protegien al nord i a llevant el cos principal.

Del recinte principal resten alguns llenços, els valls i tres torres de planta quadrada, una de les quals anomenada torre de les Hores perquè és on hi ha el rellotge públic.

La muralla del recinte principal i les contramuralles que la protegeixen, a tramuntana i a llevant, presenten unes estructures que es pot datar als segles XII i XIII, però la part superior dels murs fou reconstruïda als segles XVI i XVII.

La vila de Peratallada amb prou feines s'ha expandit extramurs. Fins i tot dins el recinte emmurallat hi ha espais sense edificar. Als carrers principals, d'en Bas, de la Roca, de l'Hospital i Major, que segueix el traçat oriental de la muralla, hi ha cases amb finestres coronelles i trilobulades gòtiques.

A la Plaça Major, en part antigament porticada, que va ser reformada als segles XVIII i XIX; la intervenció popular i la superposició d'estructures dóna un conjunt arquitectònic molt suggestiu, així com els set ponts que uneixen diferents alçades i, en alguns punts, segueixen l’antic camí de ronda.

L'església parroquial de Sant Esteve de Peratallada és fora de la muralla, uns 200 m al N d'un dels portals del recinte. Documentada a la primeria del segle XIII, és un edifici romànic que conserva dues naus capçades per dos absis semicirculars. La nau de migdia és coberta amb volta apuntada sostinguda per tres arcs torals, la septentrional es cobreix amb volta de canó; es comuniquen per dos arcs formers sostinguts per gruixudes pilastres rectangulars. A ambdós costats té capelles laterals afegides durant els segles XVI, XVII i XVIII. A l'església s'havia venerat una majestat, sens dubte romànica.

La vila de Peratallada , a 43 metres d'altitud sobre el nival de mar, a ponent de la riera Grossa, que desguassava a l'estany d'Ullastret i ara ho fa al Daró,ha esdevingut un poble turístic. Com a fet positiu això ha comporta’t que moltes cases del nucli històric —declarat conjunt històrico-artístic— han estat convertides en segona residència per gent de ciutat i restaurades generalment amb força encert. També i com inevitable conseqüència, han sorgit establiments de caire comercial ; restaurants populars, i llocs de venda d'antiguitats o d'objectes decoratius.