IN MEMORIAM DEL PANTÀ DE FOIX. CASTELLET I LA GORNAL. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

Hermegildo Gorría Royan ((Osca, 1843 - Barcelona, 2.01.1920) va fer el primer projecte tècnic del Pantà de Foix, el 12 de febrer de 1903, el 31 de març de 1909, l’enginyar José A. Revilla, de la Divisió Hidráulica del Pirineu Oriental, redactava el Projecte definitiu del Pantà de Foix.

Ens agradarà tenir noticia del nom i cognom matern i del lloc i data de naixement d’aquest tècnic, que segons llegim a l’Hemeroteca de la Vanguardia ’Edición del miércoles, 10 septiembre 1913, página 9’

Ha fallecido en el pantano del río Foix, el ingeniero de las obras del mismo, señor Revilla. Su cadáver ha sido conducido al pueblo de Castellet.
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1912/11/11/pagina-9/33353776/pdf.html?
search=Jos%C3%A9%20Revilla.%20Pantano%20de%20Foix

El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 02.05.1926 ), va fer el servei militar al Regiment Jaen 25, sota les ordres del Coronel César Sáenz de Santa María y de los Ríos, en aquells anys al Camp de la Bota CADA DIA es duien a terme per la Guardia Civil, execucions de persones que havien servit lleialment al govern LEGÍTIM de la II República; el Parlament de Catalunya ha anul•lat els judicis, les persones que varen ser executades però, continuen mortes, i alguns dels botxins ‘vivitos i coleando’.

El Josep Olivé Escarré, va veure i viure, fets esfereïdors, i malgrat tot, a vista de la paret del Pantà, lloava la figura del sàtrapa – que va tenir la previsió de fer pantans - , li recordava les dates del projecte, i li feia avinent la síndrome d'Estocolm, que com ell pateixen molts del van viure sota la dictadura franquista.

Retratava també l’aqüeducte que portava l’aigua de boca fins a Vilanova i la Geltrú.

http://parcs.diba.cat/documents/178697/9c24d6c9-a2f8-46c0-827a-5b7535454fd9

A Catalunya falten mans per ‘posar llum’ a la història ‘viscuda i patida’ durant el segle XX, de ‘llençar fum’ ja s’encarreguen ‘alguns’ de forma regular i metòdica.

CAN LLEÓ I L’ESGLÉSIA DEL ROSER. SANT MARTÍ SARROCA. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

Can Lleó dóna nom a un barri de Sant Martí Sarroca.

Llegia que hi ha dades de l’existència d’aquesta casa des del segle XV

La masia va ser molt modificada durant els segles XVIII i XIX, atenen a la imatge que podeu veure en aquest enllaç les modificacions i reformes es durien a terme – també – al segle XX. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de seu autor.

http://www.todocoleccion.net/postales-cataluna/san-marti-sarroca-mas-can-lleo-ermita-mare-deu-roser-foto-h-vallve~x40441217

Patrimoni Gencat en diu ; edifici de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes i que té a banda i banda de la façana dues grans torres.

A la part posterior, hi ha una galeria amb arcs de mig punt i els interiors presenten elements d'interès.

El conjunt es complementa amb dependències agrícoles i un baluard.

La mal dita capella del Roser – és un edifici d'una sola nau amb capelles laterals i absis de planta semicircular aixafada. La coberta és amb volta de canó amb llunetes i la teulada és a dues vessants - de grans proporcions que mereix sens dubte la qualificació d’església – està adossada a la masia de Can Lleó, i data del segle XVIII.

Té el cor situat sobre l'entrada i a l' absis, hi ha un retaule sota una gran petxina.

La façana és d'estructura senzilla i presenta un porta d'accés de tipologia neoclàssica, amb frontó.

A la part superior, hi ha un ull de bou i un petit campanar d'espadanya, d'una sola obertura.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, episodi vergonyós que els ‘guanyadors’ qualifiquen com ‘la Guerra Civil’, i que la jerarquia de l’església catòlica amb nul•la visió de futur va designar com ‘Cruzada’ va ser cremat un retaule barroc. L'actual retaule és obra de l'arquitecte Josep Brugal Fortuny ( Vilafranca del Penedès, 1911 + Barcelona, 5-08.1999.

No podíem accedir al interior del que ens agradarà rebre’n imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://www.todocoleccion.net/postales-cataluna/postal-sant-marti-sarroca-retablo-nuestra-senora-roser~x6716342

En el llarguíssim període de la dictadura franquista es va fer una excel•lent feina en la destrucció de la memòria històrica de Catalunya, els ‘politics demòcrates catalans’ NO HAN FET EL QUE CAL I/O CALIA per reparar fins on sigui possible aquells estralls.

“Maleït el qui espoli al poble català!" I tot el poble respondrà: "Amén."

“Maleït el qui permeti la destrucció del patrimoni històric i/o artístic!" I tot el poble respondrà: "Amén."

No consola gens constatar que aquesta tònica perversa es donava també en altres indrets del REINO DE ESPAÑA.

ESGLÉSIA DE SANT ANDREU I SANTA MARINA DE LLETGER. SANT JAUME DELS DOMENYS. EL PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

L'església de Sant Andreu i Santa Marina té les seves arrels en una capella romànica. La capella és documentada ja en una visita pastoral del 6 de juliol de 1414 (notes històriques del bisbat de Barcelona, conservades a l'Arxiu històric de la ciutat). També es troben documentades altres visites pastorals del segle XVII. Cap a 1950 fou reconstruïda i ampliada pel poble, i aleshores adquirí la seva estructura actual. Es creu que aquesta capella formava part del proper castell de Lletger.

Patrimoni Gencat quan a la descripció ens diu , església de petites dimensions. Presenta una façana amb porta d'arc de mig punt dovellat, una petita rosassa i una campanar de cadireta d'un sol cos que conté la campana. Les cobertes són de dues vessants i des de l'exterior es poden veure els contraforts.

L'interior presenta una sola nau, un petit creuer i un absis semicircular. Destaca un gran arc de mig punt fet de pedra, d'origen molt antic.

Fotografia de Jordi Contijoch Boada

No trobava cap esser humà per a preguntar-li on era l’escola abans de la dictadura franquista, com em succeïa a la Carronya , Cornudella, L'Hostal, El Papagai , El Papiolet , Sant Jaume i La Torregassa. Sou pregats de fer-nos arribar imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us ho agrairà.

No trobava el Catàleg de Patrimoni en línia de Sant Jaume dels Domenys.

CASA CONSISTORIAL D’ORTA. LA TERRA ALTA. TARRAGONA. CATALUNYA

Havíem dinat a cor que vols, amb un menú de nota, al Restaurant Miralles , i sota un sol d’injustícia pelegrinàvem pels carrers d’Orta, a la recerca de l’edifici de l’escola pública anterior a la dictadura franquista, i amb no pocs treballs, la població està en obres, ens arribàvem fins a la Plaça de l’Església de Sant Joan Degollat, quina festivitat es commemora el 24 de juny.

Retratava al Josep Olivé Escarré davant de l’Ajuntament, del que el Consistori explica sa la seva pàgina que és una de les construccions renaixentistes més notables de la vila.

Curiosament afirmen ‘no en sabem la data de construcció’ – el devien aixecar amb nocturnitat?, o malgrat la proximitat amb l’església parroquial és obra del maligne ?. Al REINO DE ESPAÑA, des de sempre, el dimoni té una ‘especial vinculació’ amb el sector de la construcció.

Sembla que cal situar-la dintre del període comprès entre el 1560 i el 1620, que és quan té lloc la construcció de la majoria d’edificis renaixentistes de la zona.

L’edifici s’estructura en tres cossos definits per impostes, i segueix la tipologia comuna dels edificis renaixentistes de la zona. El primer cos està format per un porxat que consta de cinc pilastres i cinc arcades, que enlaira l’edifici i crea un espai cobert des d’on s’accedeix al carrer de Santa Anna. D’aquestes columnes, tan sols les dos més pròximes a la porta d’entrada de l’edifici són les originals; les altres tres van ser reforçades el 1893, ja que, pel que sembla, es trobaven molt deteriorades i perillava l’estabilitat de l’edifici. Per aquest motiu, l’Ajuntament presidit per l’alcalde Tomàs Terrats va subhastar les obres d’arranjament amb un preu de sortida de 800 pessetes.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del cognom matern, i el lloc i data de naixement i traspàs d’aquest Tomàs Terrats, que deixava petjada a les hemeroteques:
http://blogscat.com/historiesta?s=tom%C3%A0s+terrats

En el segon cos hi ha la planta noble, amb cinc finestres allindades , dos a la façana principal. En el tercer cos es troben les golfes, on hi ha una galeria d’arcs de mig punt sobre àmplies pilastres, coronada per una cornisa amb gàrgoles que representen animals fantàstics. Mirant la seva façana, hi destaca un retaule emmarcat entre els dos finestrals, que evoquen una escena commemorativa de la Constitució de Cadis. El fresc original, molt malmès, es troba davall de l’actual reproducció, que va ser col•locada l’any 1981.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor d’aquest fresc que representa el rei Ferran VII dintre d’una orla i custodiat per dos guàrdies civils vestits de gala, i unes frases que fan referència a la nova Constitució.

En altres municipis de la zona també es realitzaren aquesta mena de commemoracions. Un d’ells era el municipi matarranyenc de la Fresneda, on sabem que l’agost del 1813 va arribar un advocat amb l’objectiu de donar a conèixer les excel•lències de la Constitució proclamada per les Corts de Cadis el 1812, i restituir els càrrecs municipals que hi havia abans de la invasió francesa. Constituïda la nova corporació, va acordar declarar tres dies de festa en honor de la nova carta magna i pintar un retaule evocatiu per col•locar-lo a la façana de l’Ajuntament, on hi hauria la imatge de Ferran VII, en aquells moments empresonat a França, una guàrdia d’honor i imatges evocatives de la Constitució. Però quan Ferran VII, un any després, va tornar a Espanya, va anul•lar la Constitució i es va declarar rei absolut, el retaule de la Fresneda es va fer desaparèixer , com va deure passar en altres ajuntaments de la zona, a excepció dels d’Horta i Vall-de-roures. Creiem que la història de la Fresneda no devia variar gaire de la d’Horta.

La metamorfosis del nom de la població és un curiós exemple de ‘manipulació històrica’ perpetrat des del REINO DE ESPAÑA, que com s’acostuma a dir per aquestes terres ‘ ja comença a fer pudor ‘:
https://www.diaridetarragona.com/ebre/Horta-plantejar-una-consulta-per--recuperar-el-topnim-histric-Orta-20150718-0035.html

Curiosament Orta, juntament amb Arnes, es mantenien fidels a Castellà en el genocidi de 1714.

Quan es recuperarà el nom de la població?.

Sou pregats de fer seguir TOTS els posts que parlen de la Terra a la premsa comarcal ; El FATUMER, Pinell de Brai, La Riuada (Móra d'Ebre), El Pedrís (Bot) , La Cabana (La Fatarella), Mal Pas (Ascó), Revista del Centre d'Estudis de la Terra Alta, Xàrata (Xerta), etc.., i també a premsacomarcal@premsacomarcal.cat , naciodigital@naciodigital.cat , i a qualsevol mitjà que us sembli que pot estar interessat en difondre el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya

IN MEMORIAM DEL CELLER COOPERATIU DE LLORENÇ. EL PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Llegia que a Llorenç del Penedès hi havia dos sindicats de signe polític oposat: el Sindicat Agrícola de Llorenç, de caràcter catòlic, fundat el 1914, i el Sindicat Agrícola i Caixa Rural de Llorenç del Penedès, d'esquerres i progressista, fundat el 1918, no sembla que les ‘diferències politiques ‘ fossin motiu de radicalitat , ja que els dos sindicats es van fusionar el 1920 escollint com a nou nom el de Sindicat Agrícola de Llorenç del Penedès, i amb l’objectiu de construir un celler cooperatiu. El mateix any, es van comprar uns terrenys i es va encarregar el projecte del celler a l'arquitecte Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973)

El projecte inicial preveia la construcció de tres naus, dues de major envergadura amb tines a banda i banda i cups subterranis, i una de més petita per a magatzem, separada de les altres per un pati; a la part posterior una nau transversal, que havia de comunicar les altres tres construccions, havia de ser utilitzada com a moll de descàrrega i premsat de raïm.

Cèsar Martinell i Brunet només dugué a terme part d'aquest projecte: va construir una nau i part del cos posterior; el 1932, es van acabar les instal•lacions per al trull (que es va desmuntar el 1993); finalment, el 1966, el constructor J.J.Cano, de Barcelona, va construir la segona de les dues naus grans, seguint totalment les pautes de Cèsar Martinell i Brunet; el 1990 es van desmuntar els cups subterranis per convertir aquest espai en caves. Ens agradarà tenir noticia del nom , cognom matern , i lloc data de naixement i traspàs d’aquest ‘constructor’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com . Aquesta ‘mutilació informativa ‘ era pròpia de la dictadura, i formava part de la seva política de desinformació del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya; cal recordar – encara – que el sàtrapa va desaparèixer oficialment a Madrid, el 20 de novembre de 1975?.

Patrimoni Gencat ens explica que el celler de Llorenç del Penedès és prop de l'església parroquial, en un extrem del poble, al costat de l’edifici de l’escola publica anterior a la dictadura franquista , i del torrent de Llorenç. Consta de dues naus paral•leles i una transversal, cobertes a dues aigües i on es conjuga la pedra amb el maó vist. Les dues naus paral•leles tot i que idèntiques són d’època diferent.

Edifici del Celler de Llorenç del Penedès. Fotografia Antonio Mora Vergés 02.06.2017

Edifici de l'escola pública anterior a la dictadura franquista, Fotografia Antonio Mora Vergés 02.06.2017

La façana principal té un sòcol de pedra de mida mitjana delimitat per una línia d'imposta feta de maó; al damunt d'aquest, un altre sector fet de paredat és delimitat per una altra línia d'imposta en dents de serra. Aquests dos sectors o nivells engloben sengles portes d'accés, d'arc de mig punt, amb brancals i arc de maó rematat aquest per un fris en dents de serra, que, a un nivell una mica superior, recorre la resta de la façana. A partir d'aquest fris i fins a la línia de teulada hi ha tot un parament calat d'obra vista que ocupa una bona part del frontis.

Cada nau està coronada per un tester triangular truncat amb un ràfec format per teules imbricades. Uns pilars als extrems més exteriors de les dues naus i uns altres continuant els brancals de les portes, més un de central on s'uneixen les dues naus, sobresurten de la línia de teulada i acaben en peces de ceràmica verda, únic motiu de color de l'edifici.

Les cobertes dels edificis més antics són sostingudes per encavallades de fusta, bigues i llates; a les sales més recents la coberta és de ferro i formigó.

La comunicació entre el cos longitudinal i el transversal es fa per tres arcs rebaixats de maó sobre pilars del mateix material.

Està format per dues naus rectangulars, la nau esquerra és tallada per una nau de col•locació horitzontal. Cada nau té la seva porta d'accés d'arc semicircular, i a sobre unes finestres rectangulars col•locades dins d'una estructura en forma romboïdal on també hi ha diverses finestres cegades. La coberta és a dues vessants. La decoració és feta mitjançant l'alternança del maó i la pedra.

La nau horitzontal presenta una sèrie de finestres semicirculars a la part superior. A la part baixa té dues portes, una amb llinda i l'altra semicircular, i dues finestres semicirculars.

No trobava el Catàleg de Patrimoni en línia de Llorenç del Penedès.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA D’ORTA ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. LA TERRA ALTA. TARRAGONA. CATALUNYA

La recerca d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista ens portava per tota Catalunya; dissortadament les nostres reiterades demandes de col•laboració a la ciutadania havien tingut una resposta molt feble, i les adreçades a les Administracions Públiques Catalanes, llevat d’algunes honroses excepcions – no tothom està en política per a ‘fer diners’ – s’estavellaven contra la indiferència i/o en alguns casos la manifesta incomoditat.

Feia un llarg recorregut des de Castellar a la comarca del Vallès Occidental, fins a Orta ( sense la H), a la comarca dita de la Terra Alta, quan a l’absència de la H, i fins del Sant, us recomano la lectura de :
https://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/04_massip_0.PDF

Preguntava on era la Caserna de la Guàrdia Civil?. Als joves que viuen a la conurbació barcelonina, això els sonaria estrany, Guàrdia Civil?, doncs si; el rei Carles IV (Portici, Regne de Nàpols, 11 de novembre de 1748 - Roma, 19 de gener de 1819) l'any 1797 impulsa la creació d’una escola en aquesta població, advertiu que a la imatge en pedra apareix ORTA i no HORTA . De Carles IV el millor que es pot dir, és que no semblava un Borbó.

Patrimoni Gencat explica que l’any 1985 es va rehabilitar íntegrament la façana principal, quan l’edifici va passar a ser caserna de la Guàrdia Civil. La transformació d’escoles en casernes és un lloc comú en la ‘Història de España’, i deixa MOLT CLARES les prioritats dels nostres ‘pares de la pàtria’.

Quan a la descripció llegia ; edifici de planta gairebé rectangular amb dues façanes, la principal al carrer Medi Natural (abans Mestre Guàrdia) i la posterior al carrer Doctor Esteban Messeguer.

La façana posterior només té planta baixa i pis degut al desnivell del carrer respecte de la façana principal.

La façana principal consta de planta baixa i dos pisos. És tota arrebossada i pintada de color blanc, tot ocultant el paredat i l'aparell de carreus de pedra originari que envoltava totes les obertures. Actualment només resten a la vista els carreus de l'arc rebaixat que fa d'accés a la planta baixa, els mitgers i els que fan de separació entre la planta baixa i el primer pis. Les obertures dels dos pisos són força regulars, mentre que les de la planta són desiguals.

Sobre la porta d'accés, just a l'eix central de la façana, hi ha el finestral d'un balcó tapiat , aprofitat en el seu moment, per a encabir-hi un plafó de rajoles amb l'escut de la Guàrdia Civil.

A Bot m’explicaven que l’escola havia estat al primer pis de l’edifici de l’Ajuntament, a Arnes fins m’ensenyaven on havia estat la porta – avui tapiada – per on accedien a l’escola els infants, a Prat de Comte, no trobava cap esser humà per preguntar-li; ens encantarà rebre’n imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

M’arribava fins Arenys de Lledó, població de la comarca del Matarranya, dins la província de Terol, on m’explicaven - en llengua catalana – on era l’escola de nens. Com podeu imaginar l’edifici no està considerat ‘ monument ‘. Res agermana més als pobles que compartir uns governants estults.

Dinàvem esplèndidament al restaurant Miralles d’Orta.

Per quan la modificació ‘Oficial’ del nom de la població?.

Sou pregats de fer seguir TOTS els posts que parlen de la Terra a la premsa comarcal ; El FATUMER, Pinell de Brai, La Riuada (Móra d'Ebre), El Pedrís (Bot) , La Cabana (La Fatarella), Mal Pas (Ascó), Revista del Centre d'Estudis de la Terra Alta, Xàrata (Xerta), etc.., i també a premsacomarcal@premsacomarcal.cat , naciodigital@naciodigital.cat , i a qualsevol mitjà que us sembli que pot estar interessat en difondre el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA DEL PAPIOLET. SANT JAUME DELS DOMENYS. EL PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Rebia un email del Christian Knoph des de la Casa de Cultura de Sant Jaume dels Domenys, a la comarca del Penedès jussà, en relació a la publicació :
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/06/in-memoriam-de-lescola-publica-anterior.html

En el llibre "Domenys del Penedès (1936-1939)" hem trobat la següent informació:

L’escola del Papiolet fou construïda l’any 1918 i la de Lletger, l’any 1925.

De la documentació del Papiolet (Actes del Sindicato Agrícola), hem trobat el següent:

Acta de 2 de gener de 1919 on es diu que Pedro Marti Jané Farré ha pagat per la construcció de l’escola i la casa habitació del mestra, 4.453 pessetes/ 26,76€ , i el Sindicat es compromet a pagar-li anualment l’ interès d’aquesta quantitat (267 pessetes/ 1,60€).

En Pere Martí és un veí del poble, l’escola es va construir sense cap intervenció de l’ajuntament. Més tard es demana que l’ajuntament pagui aquestes quantitats, cosa que es va aconseguir.

Us adjuntem unes fotografies de l’estat actual de l’escola del Papiolet.

De l’escola de Lletger encara cerquem.

Salut.

Com es recull a Lluc, 7,9 , i sense cap ànim de ser profeta a la meva terra, de la boníssima tasca del Christian Knoph , només puc dir "us asseguro que ni a Israel he trobat una fe semblant."

Sou pregats de fer-nos arribar imatges i dades de TOTS ELS EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA de Catalunya a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us ho agrairà

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT CLIMENT. VILVES. ARTESA DE SEGRE. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Seguíem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés el nostre pelegrinatge pel terme d’Artesa de Segre que té una extensió de 175,9 km²

Retratava la façana de l'església parroquial de Sant Climent de Vilves , situada a la parta alta del poble, enturonada junt amb les restes – bàsicament la torre – del castell de Vilves) i algunes cases més.

Patrimoni Gencat ens explica que és un edifici de planta rectangular d'una sola nau, amb importants reformes i refaccions que han anat modificant de manera molt important la fesomia de l'edifici original, datat cap el segle XII, fins convertir-la en l'església que coneixem avui dia.

La façana principal, la de ponent, és senzilla, amb una porta amb arc de mig punt adovellada, petita finestra allargada i un campanar d'espadanya de dos ulls que corona la façana. Únicament destaca un element decoratiu a banda i banda del campanar, un fris dentat que assenyala el nivell antic de la teulada. Actualment, la nau és coronada a llevant per una testera plana, formada per un envà, darrere del qual hi ha l'absis semicircular del santuari original (avui emprat com a traster). Aquest arc s'hauria obert a la nau mitjançant un estret arc presbiteral, del qual encara es veuen alguns vestigis.

Quan al interior al que no pudíem accedir, com tampoc ho havien fet els que elaboraven la fitxa de patrimoni Gencat, llegia que l'estructura és senzilla, amb volta de canó i teulada format per teula àrab.

Ens agradarà rebre’n imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com

 Fotografia. Pere Folch

L'interior del temple, molt modificat, compta amb grans arrebossats i pintura mural, que junt amb els volums de les capelles i la sagristia emmascara les façanes originals.


L'aparell de l'edifici original, visible només a l'absis i en una part de la façana nord, és format per carreuó ben escairat però disposat en filades irregulars i poc uniformes que, juntament amb les proporcions de la nau posen en evidència una obra tardana, possiblement construïda dins el segle XII, però ancorada en la tradició constructiva anterior.

Ens agradarà també rebre les vostres aportacions en relació al topònim VILVES, del que ens explica el diccionari català, valència, balear, que apareix en un document del segle XVI com VIDUARUM, que evolucionaria del llatí VIÛDAS. Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), amb matisos confirma aquesta procedència d’en ètinom romànic variant antiga del mot VIUDA.

En ambdós casos no hi ha cap explicació per aquest topònim que podem qualificar com ‘curiós’.

El significat dissortadament és aplicable avui a QUASI TOTA LA COMARCA DE LA NOGUERA, i una BONA PART DE LA CATALUNYA INTERIOR.

Ah!, no trobava cap esser humà al que preguntar-li on era l’escola abans de la dictadura franquista, sou pregats de fer-nos-en arribar una imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya, us ho compensarà.

ESGLÉSIA DE SANT JOAN DEGOLLAT D’ORTA. LA TERRA ALTA. TARRAGONA. CATALUNYA

Fèiem la sortida 222 el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 02.05.1926 ), i l’Antonio Mora Vergés ( l’Argentera, el Camps jussà de Tarragona, 01.01.1951 , això vol dir que havíem fet més de 50.000 quilometres, i gastat més 7.000€ en benzina, i una quantitat gens menyspreable en autopistes.

En aquesta ocasió el nostre recorregut des de Castellar a la comarca del Vallès Occidental, ens portava fins a Orta ( sense la H), a la comarca dita de la Terra Alta, quan a l’absència de la H, i fins del Sant, us recomano la lectura de : https://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/04_massip_0.PDF

El sostre demogràfic s’assolia al cens de l’any 1900 amb 2.498 veïns, començava aleshores una davallada que reduïa el nombre fins a 1.189 a darreries de 2016, una pèrdua del 52,4% de població.

Orta, el nucli antic, està en obres, i em costava accedir fins a la Plaça de l’Ajuntament i l’església parroquial advocada a Sant Joan Baptista, o Sant Joan Degollat, com se l’anomena en altres indrets de Catalunya. El 24 juny és la festivitat de Sant Joan Baptista, Precursor del Senyor.(Nativitat). I el 29 agost la del seu martiri.

Llegia que el temple es començava al segle XIV i s’acabava al segle XVI, moment en què es va ampliar la nau per la banda dels peus, amb un últim tram, i es va construir un cor elevat sobre una volta molt rebaixada pròpia del gòtic tardà.

Patrimoni Gencat ens la descriu així; església gòtica d'una sola nau, capçalera poligonal i cinc capelles laterals. Al mig entre dues capelles s'obre una portalada d'arc apuntat amb arquivoltes i pinacles. La nau és coberta per una volta de creueria amb tres arcs formers i l'absis per una volta gallonada. Als peus de la nau es troba el cor, sota una volta rebaixada amb barana de pedra treballada.

L'exterior presenta grans contraforts amb finestres apuntades, molt esveltes, intercalades. La coberta, de teula, sembra sobrealçada respecte al nivell original.

La façana principal consta d'una petita porta d'entrada, amb motllures, coronada per un òcul superior. Al damunt hi ha un interessant sistema de desaigües i un magnífic cos de campanes.

El campanar d'espadanya, que corona la façana, fou remodelat al segle XVII.

No podia accedir al interior; sortosament ho havia fet el Josep Giribet Torrelles ( Tàrrega, 1953), autor de la fotografia.

Els vitralls són del segle XX, ens agradarà tenir noticia del seu autor a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Per quan la modificació ‘Oficial’ del nom de la població?.

Sou pregats de fer seguir TOTS els posts que parlen de la Terra a la premsa comarcal ; El FATUMER, Pinell de Brai, La Riuada (Móra d'Ebre), El Pedrís (Bot) , La Cabana (La Fatarella), Mal Pas (Ascó), Revista del Centre d'Estudis de la Terra Alta, Xàrata (Xerta), etc.., i també a premsacomarcal@premsacomarcal.cat , naciodigital@naciodigital.cat , i a qualsevol mitjà que us sembli que pot estar interessat en difondre el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya

A LA MEMORIA DE L'EMILIA CARLES TOLRÀ, PRIMERA MARQUESA DE SANT ESTEVE DE CASTELLAR

En ocasió de preparar un article sobre la primera marquesa de Sant Esteve de Castellar, Emilia Carles Tolrà, per a l’Actual de Castellar del Valles, repassava l’obra magnifica del Manuel Navas Ortiz ‘Marquesat de Sant Esteve de Castellar’ que es publicava al numero 48 de La Plaça Vella, publicació de l’Arxiu d’Història de Castellar del Vallès.

De la Vanguardia del divendres 26 de febrer de 1915 :
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1915/02/26/pagina-5/33336690/pdf.html?search=marquesa%20de%20castellar
Reprodueixo ;

Nació la distinguida señora Emilia Carles Tolrà en Cabrils ( Maresme ) , eI 28 de abril del año 1848. Los grandes ideales que iluminaron siempre el corazón de la noble dama, fueron la gloria de Dios, la protección del desvalido y la cultura del pueblo. Ello hizo que su respetable nombre se pronunciara con devoción en multitud de hogares.

Estava vivint amb els seus oncles Josep Tolrà Avellà i Antonia Prims Castells, a Castellar, quan es va produir el 12 d’abril de 1878 l’òbit de l’ Antonia Prims Castells.

El dia 16 de marc de 1882, obtingudes totes les dispenses, s’unien en matrimoni Josep Tolrà Avellà, i la seva neboda Emilia Carles Tolrà .

El 21 de juliol de 1882 lliurava l’ànima al Senyor Josep Tolrà Avellà, i amb només 34 anys, Emilia Carles Tolrà adquiria la condició de vídua que mantindrà fins a seva mort.

De su celo religioso dan testimonio gran número de importantes obras.

En San Esteban de Castellar levantó un templo, admiración de cuantos lo visitan, cuya consagración tuvo efecto el 25 de junio de 1892.

En 24 de abril de 1906 hizo construir, en la iglesia parroquial de Cabrils, la magnífica capilla del Santísimo Sacramento. Antes, el 5 de abril de 1902, había fundado en el Seminario numerosas becas.

Puso principal empeño en dulcificar la vida del obrero, teniendo siempre la vista fija en el pueblo, ansiosa del bienestar de los hijos del trabajo. Convencida de lo necesario que era instruir á las clases populares, edificó grandiosas escuelas para adultos y para niños.

A su labor fecunda se deben las siguientes instituciones: Patronato de las Escuelas Tolrá , de San Esteban de Castellar, en 23 de enero de 1895

Patronato de las Escuelas Pías de San Esteban de Castellar, en 9 de septiembre de 1896.

Caja de retiros y pensiones para, los operarios de sus fábricas, en 4 de febrero de 1898

Patronato de las Escuelas Tolrá, de Cabrils, en 30 de mayo de 1905.

Fue regalo de tan piadosa dama el Coche utilizado por el cardenal Salvador Casañas i Pagès (Barcelona, 5 de septiembre de 1834 - Barcelona, 27 de octubre de 1908) al efectuar su entrada en Barcelona.

Innumerables son las obras católico-sociales á las que prestó la. Familia Carles Tolrá su generosa protección. Sin embargo, la ilustre dama entendía que la caridad vive en Ia modestia; por esto su acción permanecía oculta, no obstante su importancia.

A petición del pueblo de San Esteban de Castellar, y en tributo á sus virtudes, le fue otorgado por Real decreto de 22 de julio de 1890 el titulo de marquesa de San Esteban de Castellar.

Doña Emilia Caries Tolrá ha fallecido con la muerte del justo, habiendo recibido los Santos Sacramentos y la Bendición Apostólica.

http://santestevedecastellar.org/la-marquesa-de-castellar/

A las muchas manifestaciones de pésame que con tan triste motivo habrá recibido la distinguida familia Caries Tolrá, unimos la nuestra muy sincera deseando que el alma de la virtuosa dama goce el premio eterno á que se hizo acreedora.

El Ayuntamiento de San Esteban de Castellar ha encargado á los talleres de don Alfredo Santamaría, de ésta, una artística corona mortuoria en bronce y de gran tamaño, destinada á la memoria de la señora viuda de Tolrá,
Dicha corona lleva esta inscripción: «Sant Esteve de Castellar, á sa il•lustríssima marquesa>>

La Vanguardia no era un mitja periodístic particularment ‘amic’ dels Tolrà, més aviat tot el contrari.

La Veu de Catalunya, amb la ploma magistral de Manel Folch i Torras, reflectia el reconeixement públic a l’Emilia Carles Tolrà , marquesa de Sant Esteve de Castellar.

http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/veup1/id/37559/rec/4

Cabrils ja fa molts anys dedicava un carrer a la seva memòria, a Castellar del Vallès, sembla que novament es torna a plantejar la possibilitat de posar el seu nom en algun carrer i/o avinguda.

És de justícia agrair també l’excel•lent tasca d’investigació que duia a terme el mestre i amic Manuel Navas Ortiz.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE LES GERMANES FRANCISCANES DELS SAGRATS CORS DE JESÚS I MARIA DE TIANA. EL MARESME. CATALUNYA.

Havíem començat una recerca sistemàtica dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista l’any 2015, fins aquella data, retratàvem els edificis ‘monumentals’ que la Mancomunitat de Catalunya aixecava – contra la manifesta voluntat del REINO DE ESPAÑA - , i dels que s’alçaven en el breu període de llibertat i democràcia que representava el govern de la II República, enderrocat ‘manu militari ‘ pels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco.

No teníem – ni tenim – intenció de polemitzar sobre les ‘aportacions’ de la dictadura franquista en el àmbit de la cultura i l’educació, és notori però, que els ‘seus aliats’ no deixaven precisament caure llibres, llibretes i objectes escolars sobre Gernika, Barcelona,.., i tantes i tantes poblacions, oi?.

El Josep Maria Toffoli Carbonell , historiador i ànima de la pàgina d facebook ‘ Tiana, recuperant la història’ , que és el model per a moltes altres que pretenen també recuperar la memòria històrica, publica en relació al col•legi de les Germanes Terciàries Franciscanes dels Sagrats Cors de Jesús i Maria de Tiana a la comarca del Maresme; van sol•licitar al bisbe Jaume Català Albosa (Arenys de Mar, 1 de novembre de 1835 - Barcelona, 1 de març de 1899) el 23 de febrer del 1887 el permís i l’autorització per fer una fundació a Tiana dedicada a l’ensenyament d’infants i adults.

La instancia anava signada per la superiora i rebia el suport del rector de Tiana i de trenta-tres veïns de la localitat.

Es van instal•lar al carrer de Sant Domènech i van fundar el col•legi el dia de Sant Jordi.

L’1 de maig del mateix any van començar les classes, amb una matricula de 58 nenes grans i 40 pàrvuls.

El 26 de març del 1889 es van reunir el Sr. Josep Fàbregas Caneny i Suñé i el seu fill Pere Fàbregas Caneny i Aguilar amb la mare superiora, que davant notari va adquirir mitjançant emfiteusi un terreny que era part de la terra anomenada “Gleva de la Casa”, per edificar-hi.

El 22 d’abril es va beneir el terreny, s’hi va col•locar la primera pedra i a continuació s’hi va començar a treballar a un fort ritme, de manera que el dia del patrocini de Sant Josep, el dijous després de l’octava de Pasqua, la comunitat es va poder traslladar al nou edifici, fet pel mestre d’obres Isidre Reventós i Amiguet (Barcelona, 24 de juny de 1849 - 3 de juliol de 1911), finançat per Concepció de Ventós i situat a la gleva de Can Caneny, al camí de la Conreria.

El 3 de juliol del 1894 es van inaugura la capella i la campana, capella que va ser substituïda el 1930 per un altre construïda al pati d’entrada de la casa.

Teníem ocasió de visitar la Capella de la Immaculada l’any 2013 el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés :
https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/01/capella-de-la-immaculada-de-la-casa.html

Ens cal l’ajuda de TOTS els catalans, està clar que per arreu, tant al petits nuclis, com als pobles, viles i ciutats de Catalunya, hi havia un o més edificis escolars – en aquella època l’educació era segregada -; hem d’evitar que se’n perdi la memòria, com pretenen les ‘Autoritats’ que no han consideren ‘habitualment’ que els centre escolars siguin considerats ‘monuments’, honor que SI atorguen per exemple a les barraques de pedra seca.

Qui perd la memòria per l’ identitat.

Està clar que al REINO DE ESPAÑA, avui 14.06.2017 en tornarem a tenir una prova, s’aplica sempre allò del LOCO CONOCIDO , o lo malo conocido que bueno por conocer

Esperem les vostres imatges i/o dades relatives a les escoles anteriors a la dictadura franquista, a l’email coneixercatalunya@gmail.com , aquesta és/serà una forma senzilla i ‘eficient’ de fer país. Disculpeu la reiteració però, en matèria del Patrimoni Històrica i/o Artístic de Catalunya, els que no estan ACTIVAMENT A FAVOR, segur que sense tenir-ne consciència s’afegeixen als que treballen de forma massa eficaç per desgracia de tots ACTIVAMENT EN CONTRA.

L’edifici de l’Ajuntament de Tiana, com en moltes poblacions de Catalunya, havia acollit l’escola pública.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MIQUEL. COLLDERAT. ARTESA DE SEGRE. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Seguíem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés el nostre pelegrinatge pel terme d’Artesa de Segre que té una extensió de 175,9 km²

Retratava la façana de l'església parroquial de Sant Miquel de Colldelrat que està davant del nucli més antic d’aquesta població.

Patrimoni Gencat ens explica que es tracta d'un temple d'una sola nau, aïllat, amb una capella adossada a la paret nord, amb un petit jardí al costat de la paret sud.

La façana, que dóna just al carrer de l'Església, compta amb una gran porta amb arc de mig punt amb dovelles àmplies i regulars amb un escut en relleu a la clau, molt alterat i no se n'observa detalls ni figures o inscripcions. Per sobre hi ha una espitllera rematada amb arc de mig punt i, per sobre d'aquesta,una espadanya amb dues grans obertures, amb sengles campanes, amb una altra petita a sobre, entre aquestes, també amb arc de mig punt. A la part posterior de l'espadanya hi ha un cobert construït recentment.

La coberta, a dues vessants, està acabada amb teula àrab. L'aparell de l'edifici és irregular en sentit ampli. Per una banda, la façana descrita, compta amb una gran regularitat, de sòcol fins espadanya, format per grans carreus regulars. Per contra, la resta de murs presenten un aparell diferent i heterogeni, de petit a gran, col•locat de manera poc ordenada. Només els carreus cantoners situats acuradament trenquen aquesta imatge.

Ens agradarà rebre’n imatges del interior a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La Claudia Guzman em feia arriba imatges del interior de l’església de Sant Miquel de Collderat, i m’explicava alhora que als anys 70/80 del segle XX es va ensorrar una de les capelles laterals que feia funcions de sagristia mentre se’n estava reparant la volta, causant la mort d’un dels treballadors. No s’ha refet, i actualment hi ha un mur de pedra.

Ens explica que continuarà fent recerca de la història de Collderat i l’església de Sant Miquel; li deixem un prec, que esbrini si hi havia estudi i/o escola abans de la dictadura franquista, i en cas afirmatiu que faci – si és possible - fotografies de la casa on es duia a terme.

Collderat té un nucli molt interessant, i alguns edificis molt notables dels que dissortadament no se’n troba cap dada. Com era allò?. «Spain is different» !!!!!

Quan al topònim COLLDERAT Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) defensa que descriu el pas estret que separa aquesta vall de la d’Artesa, de Vilves i de la ribera del Segre.
Ah!, no trobava cap esser humà al que preguntar-li on era l’escola abans de la dictadura franquista, sou pregats de fer-nos-en arribar una imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Tots o la majoria dels pobles, viles i ciutats de Catalunya, tenien almenys un personatge il•lustrat que exercia de ‘cronista oficial’, la fusió, absorció, integració de municipis, feta sempre més enllà de les explicacions ‘tècniques’ per motius espuris, feia desaparèixer alhora que aquesta figura, molt sovint la seva obra recollida en llibres d’escassa difusió.

El fair play ens obliga a reconèixer el triomf del feixisme i el cleptofeixisme en la seva lluita per anorrear la nostra història i la nostra cultura, alhora però, cal insistir a les ‘autoritats catalanes’ i a la ciutadania que la recuperació de la memòria històrica passa per fer passos POSITIUS en la bona direcció. O sia, investigar, investigar, investigar,... , abans de que els darrers testimonis vius lliurin la seva ànima al Senyor, i pugin al tros de cel que delimitat amb els colors de la senyera, ens separarà per tota l’eternitat dels nostres enemics seculars.

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE CONILL, ADVOCADA A LA MARE DE DÉU DEL ROSER. TÀRREGA. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Un document de 1151 diu que l'església de Conill pertanyia a la canònica de Solsona.

L' actual església es va construir l’any 1702

L’any 1916 el Josep Salvany Blanch la retratava davant la mirada curiosa d’alguns veïns.

Conill es va abandonar definitivament l’any 1980

Quan a la descripció ens diu patrimoni Gencat; és datada per una façana construïda a base de carreus de pedra tallada disposada en filades regulars. La porta d'entrada és allindada i està coronada per un motiu escultòric triangular. El campanar que centra i corona la façana és d'espadanya amb dos ulls. Al capdamunt s'hi adossa una creu.

Fotografia Joan Gangolells i Feixas. 1982

Fotografia Joangabernetcastelar. 28 setembre 2012

L’oblit de Conill s’ha trencat aquest any 2015, esperem que sigui per a bé.

http://www.webcitation.org/6XgSHpqDg
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/un-particular-compra-el-poble-de-conill-per-instal%C2%B7lar-hi-un-centre-de-produccio-dartistes/video/5525333/
https://giliet.wordpress.com/tag/emili-vives/ç

No confondre amb la capella de la Mare de Déu del Roser de Cal Senyoret de Conill, al terme de Pujalt, a les terres de l’Anoia Sobirana.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/09/capella-de-la-marededeu-del-roser.html

Ens agradarà tenir noticia de l’advocació original de l’església romànica de Conill, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM DE L’EDIFICI DE L’AJUNTAMENT VELL I L’ESCOLA PÚBLICA DE CUBELLS. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Seguim ‘exhumant’, o almenys ho intentem, la memòria històrica dels Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista.

M’explicava l’alcalde de Cubells, el Josep Regué i Montserrat, que l’edifici de l’antic ajuntament situat prop de l’església parroquial de Sant Pere, havia acollit les escoles públiques. L’edifici es va desafectar del seu ús públic, i es va posar a la venda, el comprador volia aixecar un edifici de vivendes en aquest lloc.

Tenia ocasió de retratar-lo perquè la davallada econòmica que es generava amb la pèssima gestió dels governs del PP, que s’ha consolidat amb el coneixement de la intensa corrupció política i econòmica, que ha convertit el REINO DE ESPAÑA en un indret ‘poc aconsellable’ per fer-hi inversions, no ha permès endegar-ne la demolició i donar inici a la nova construcció.

El Pedro Poch que apareix a la finestra quina relació tenia amb l’edifici?. Va ser el promotor? L’autor?.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com d’aquest edifici, de com va arribar a ser la seu de l’ajuntament de Cubells, i fins la data en que acollia les escoles públiques, que funcionen ara, al nou ‘ajuntament, del que també ens agradarà tenir noticia de seu autor.

Rebia un email del Josep Regué i Montserrat, Alcalde de Cubells, en el que em deia ;

El Pedro Poch que apareix a la barana de ferro de l'antic Ajuntament , fa referència al ferrer que va forjar aquella barana.

No hem pogut trobar dades de l'antiguitat del antic ajuntament, i a més a més de les persones grans consultades ningú recorda ni ha sentit parlar mai de que hi hagués cap altra edifici, que hagués servit per ubicar l'ajuntament. De fet quan es va desallotjar definitivament es van trobar documents dels segles XIV i XV i posteriors.

Per descomptat, qualsevol persona i/o entitat, de Catalunya o de la resta del món que ens pugui ajudar en aquesta recerca pot adreçar-nos un email a coneixercatalunya@gmail.com

Per als catalans és sense cap dubte un imperatiu ètic.

LA TIANA DELS MALS RECORDS. EL MARESME.

El Josep Maria Toffoli i Carbonell publica una fotografia de la Bombonera, casa de finals dels anys 20, del arquitecte Ramon M. Riudor i Capella (1867-1938)

La casa havia estat dissortadament d’actualitat com podeu llegir a : http://lalocal.tianat.cat/5-histories-de-lladres-serenos-tiana/

Atracament violent a La Bombonera.

Fa només set anys i mig un robatori amb força va sacsejar Tiana: L’assalt a la Bombonera. El matrimoni víctima de l’assalt va marxar de Tiana i la casa està en venda fa temps. El desenllaç del cas no ha transcendit mai. Els lladres que van entrar a La Bombonera podrien estar entre els detinguts en les diverses operacions que hi hagut de bandes violentes dedicades a entrar a robar a les cases del maresme, però també podrien estar lliures encara. Un dels investigadors que hi va estar treballant va ser el comissari Joan Miquel Capell, el mosso convidat al Tiana Negra d’aquest any.

Tiana, 16 de juny de 2006

Dos lladres violents lliguen i colpegen els propietaris de La Bombonera i s’emporten diners i joies.

Els lladres van entrar a la mitja nit mentre el matrimoni dormia. Van entrar per la finestra del lavabo i els van emmordassar. Van colpejar la dona a la cara i la van insultar:”hija de puta, zorra”. Li van demanar insistentment els diners. Van trobar una primera caixa forta i van seguir buscant la segona caixa on hi havia els objectes de més valor. Van donar cops al cap a la dona fins que els va dir la combinació. Els lladres es van endur entre 180.000 i 240.000€ (entre 30 i 40 milions de les antigues pessetes) entre diners i joies. La dona està a l’UCI de Can Ruti amb un fort cop al cap, el braç trencat i ferides a la cama. L’home, de 78 anys, està en xoc perquè va veure la brutal pallissa que li van donar a la seva dona. L’alcalde de Tiana, Ferran Vallespinós Riera ( Montcada i Reixac, ) , ha destacat que es tracta d’un cas atípic. els lladres duien la cara destapada i no portaven guants. el robatori amb força ha trasbalsat la població, ja que no es tracta d’una casa aïllada, sinó d’una casa senyorial en una de les vies més transitades del poble.

http://www.europapress.es/sociedad/sucesos-00649/noticia-mujer-herida-ser-asaltada-casa-tiana-barcelona-sera-traslada-hospital-badalona-20060619150451.html

http://noticias.interbusca.com/sociedad/sucesos/los-ladrones-del-asalto-violento-en-un-chalet-de-tiana-barcelona-llevaban-la-cara-descubierta-y-no-llevaban-guantes-20060617212652.html

"España va bien”, deia el José María Alfredo Aznar López (Madrid, 25 de febrer de 1953), aleshores i ara, per a ell i els seus, la frase és certa, per la resta de ciutadans, dissortadament son cada cop certes aquelles paraules que deia l’avia Matilde quan li preguntaves com es trobava, ‘ de cada vez, peor ‘.

ESCOLES CRISTIANES DE LA SALLE / GRUP ESCOLAR KARL MARX / COL•LEGI LA SALLE. GIRONA

Llegia ; L'any 1910 el governador civil de Girona demana i obté del bisbat una informació sobre les comunitats religioses establertes a la ciutat, i d'ella se'n desprèn que els germans de les Escoles Cristianes hi son des del 1905. En aquesta data havia arribat un reduït grup de religiosos que va sol•licitar autorització per obrir-hi un col•legi. De moment se'ls concedeix permís per a una residència, que al cap d’un any ja es converteix en el primer col•legi Sant Narcís, al carrer de la Rutlla, on troben acollida els nens i nois d'aquell barri aleshores extrem de la ciutat.

Després de vint anys, i ja amb quasi quatre-cents alumnes, el local resulta insuficient. L'any 1926 l’arquitecte Josep Esteve Corredor (Girona, 3 de febrer de 1896 - 16 de juny de 1965) construeix al carrer Migdia el nou edifici (projecte de febrer 1926) destinat a escola i residència, que rebrà el nom d'Escoles Cristianes de La Salle.

Entre el 7 de setembre de 1936 i el 30 de juny de 1937 l'arquitecte Ricard Giralt Casadesús (Barcelona, 1884-1970 ) duu a terme algunes reformes per convertir-la en l'Escola Pública Karl Marx.

En el decurs dels anys, el col•legi conegut popularment com la Salle passa per successives fases de creixement, i no fa més que augmentar progressivament la seva influència en els àmbits educatiu, però també religiós. cultural, esportiu i associatiu de la ciutat.
L'any 1955 es duen a terme per l’arquitecte Mario Soler Pinadell ( Girona , 1929- 1983 ) unes primeres obres d'ampliació de l'edifici

El 1990 és completament reformat, ens agradarà tenir noticia de l’arquitecte autor d’aquesta reformar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Fotografia de G. Domènech

Edifici situat a l'encreuament entre el carrer Migdia i el carrer de La Salle, al qual ha donat nom. De la planta baixa i pis oiginals s'ha passat, després de successives ampliacions, als quatre pisos actuals. La façana principal, oberta a la cantonada, presenta composició simetrica d'obertures allindades; les reformes han fet desaparèixer l'òcul que coronava la porta d'entrada.

L'any 1936 en el marc de la política escolar endegada per la II República, tant de construcció de noves escoles com d'adaptació i municipalització de les existents, Ricard Giralt reforma l'edifici: "..se han aprovechado las clases de la planta baja y se han construido aulas en la planta piso, creando de nuevas para lo cual se derribaron los antiguos locales destinados a dormitorios de la comunidad religiosa. Se ha dotado de una gran sala destinada a conferencias, cinema y teatro, aparte de nuevas instalaciones sanitarias de que antes carecía .."

L'edifici original ha estat reformat i ampliat successivament per adaptar-se a les noves necessitats escolars.

Recuperar la memòria històrica per als catalans és un imperatiu ètic.

ESGLÉSIA ‘NOVA’ DE SANTA MARIA DE MONTARGULL. ARTESA DE SEGRE. CRÒNICA DEL ‘FORAT NEGRE’. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Rebia una oferta impossible de rebutjar; documentar les esglésies del terme d’Artesa de Segre amb una superfície de 175,9 km² , i amb una població a darreries de l’any 2016 de 3.556 habitants), en la que es troben els següents nuclis de població : Alentorn -església de Sant Salvador-, Anya - església de l’Assumpció , Artesa de Segre – església de l’Assumpció Baldomar – església de l’Assumpció- La Clua de Meià – església de Sant Julià – Colldelrat – església de Sant Miquel – Collfred – església de Sant Martí - Comiols - església de Sant romà - Folquer - església de Sant Gil – Montargull – església de Santa Maria , 2 – Montmagastre – església de Sant Miquel – - església de Sant Marc i Sant Joan de Batlliu - Serò - església de Santa Maria - Tudela de Segre – església de Sant Pere - La Vall d'Ariet - església de Sant Bartomeu - Vall-llebrera – església de Sant Ponç- Vall-llebrerola – església de Sant Serni- La Vedrenya – església de la Mare de Déu de la Vedrenya –Vernet – església de Santa Maria- Vilves – església de Sant Climent -, i de ben segur que encara , n’hi ha algunes més en aquest indret de la Noguera, oi?.

Les condicions del contracte eren immillorables, 20.000000 de ‘gràcies catalanes’, que és el valor que ens atorga el Sr, Google. A dia d’avui el valor de canvi amb l’€ és igual a 0.

Retratava la ‘nova’ església de Montargull de Noguera, advocada con l’antiga – quines runes resisteixen – a Santa Maria encara , obra de l’arquitecte diocesà del Bisbat d'Urgell, Isidre Puig i Boada (Barcelona, 1891 - 1987), com ho és també l’església parroquial d’Artesa de Segre.

No trobava cap esser huma per a preguntar-li on era l’escola abans de la dictadura franquista; llegia que l'escola de Montargull estava a ple funcionament des d’ almenys mitjans del segle XIX. Es té notícia que a l'any 1866 hi havia una escola de nens i que estava dotada amb 160 escuts amb plaça vacant i del nomenament del mestre Josep Riart l'any 1867.

L'any 1907 es nomena per a l'escola el mestre Josep Berenguer Galán, i l'any 1912 Arturo Talón Carme, substituint el mestre Rafael Rubio que aconsegueix un trasllat a Guadalajara. Aquest mateix any se li adjudica la plaça al mestre Josep Riart Pascuet que l'havia demanada com a primera opció. Aquest mestre, que ja havia estat mestre interí durant molts anys abans del seu nomenament, roman diversos anys a la plaça, participant en moltes activitats relacionades amb l'establiment de l'Escola Superior de Cultura d'educació mixta a Artesa de Segre. L'any 1927 se'l menciona col•laborant amb la recepció de colònies escolars provinents de Barcelona. Després de l'establiment de la Segona República Espanyola, l'any 1932 l'escola de Montargull era també d'educació mixta.

A finals dels anys 1960 es produeix el tancament de l'escola a causa de la política de creació d'escoles comarcals o de concentració, que havia estat promulgada pel govern franquista el 9 de novembre de 1963.

Sobre l'origen del topònim Montargull -. Qjue trobem també a la comarca de la Segarra - , hom coincideix en que és un híbrid producte de l'aglutinació d'una primera part, «mont», que prové del mot llatí «mons, montis», és a dir muntanya, i una segona part sobre la qual hi ha diverses teories. Una primera teoria sosté que prové d'«argull», que deriva d'«Herculeus», i, per tant, «muntanya d'Hèracles». Una segona teoria proposta correspon a «ergull», és a dir «superba», amb la qual cosa voldria dir «muntanya superba». També es proposa que «argull» prové de la paraula aràbiga خخروف, «arhúl», que significa «ovelles», doncs significaria «muntanya de les ovelles», el mot però, designaria TOTS els indrets on els ramats transhumants trobaven pasturatge quan es dirigien cap als Pirineus. Per últim, com al cas d'alguns topònims de pobles pirinencs, pot provenir del basc «urgull» Monte Urgull, d'origen gascó, que significa «orgull». Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Quan al gentilici era Montargullenc, montargullenca, fins al 16 de juny de 1965 en que Montargull s'incorpora al municipi d'Artesa de Segre. Anteriorment formava part d'un districte compost per Alentorn, Anya, Montmagastre, Vall-llebrera, Vall-llebrerola, Folquer i Comiols, amb ajuntament a Anya; avui engolits per Artesa de Segre és Artesenc, artesenca

En la nostra recerca del edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, ens cal la col•laboració ACTIVA de TOTS ELS CATALANS, us agrairem que ens feu arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i dades dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista del lloc on veu néixer, vosaltres o el vostres pares, avis i família.

Catalunya us ho recompensarà.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA D'ARTS I OFICIS / ESCOLA NORMAL DE MESTRES DE GIRONA.

Llegia; edifici construït al costat de l'emblemàtica Sala Athenea i destinat a Escola d'Arts i Oficis, tot i que mai va arribar a realitzar aquesta funció.

Com en d'altres obres, Rafael Masó i Valentí (1880–1935) relaciona la funció de l'edifici amb el disseny dels acabats. En aquest cas per a la façana d'Anselm Clavé, Masó realitza una composició ceràmica basada en rajoles decorades amb el tema dels oficis, inspirades en la tradició popular. Pel que fa a la façana de Jaume I, l'arquitecte projecta un acabat totalment diferent, amb un portal d'accés amb porxo i dos arcs de punt rodó sostinguts per columnes de pedra. La ceràmica utilitzada procedia de La Gavarra.

Edifici projectat per l'arquitecte Rafael Masó l'any 1916 en terrenys propietat del Dr. Modest Furest Roca ( Sant Pol de Mar, 20.02.1852 + Calella, 24.03.1939 ) . Les obres es varen realitzar entre abril i setembre de 1916, no va arribar a funcionar mai però , com a Escola d'Arts i Oficis ni es feren les escultures previstes.

L'any 1917 el Dr. Furest el va llogar a l'Ajuntament que el convertí en l'Escola de Mestres.

L'any 1956 Josep Maria Claret Rubira ( Girona, 1908 + 1988 ) intervé a l'edifici per fer reparacions urgents a la teulada reforma l'edifici, substitució de canonades de les estufes i pintat general.

Fotografia de Joan Tarrús

El curs 1964-65, l'Escola Normal de Girona deixa els locals de Gran Via per traslladar-se al nou edifici del carrer Emili Grahit.

L'any 1971 s'enderrocà la part que donava a l 'avinguda Jaume I i l'any 1975, la resta.

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE SANTA MARGARIDA. SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS. EL PENEDÈS SOBIRÀ.

Llegia al mapa de Patrimoni ; la parròquia té el seu primer esment en la documentació escrita al 1126 dins la jurisdicció d'Olèrdola, tot i que s'esmenta el lloc de Santa Margarida en documents del segle X.

Segons la tradició, al 1180 hi fou batejat Ramon de Penyafort (Santa Margarida i els Monjos, Alt Penedès, 1180 - Barcelona, 1275), fill del cavaller Pere Ramon de Penyafort, senyor del castell de Penyafort, i de Saurina, que seria conegut arreu del món com Sant Ramon de Penyafort.

Fou restaurada profundament a principis del segle XVII i al segle XIX entra en desús. Hi ha una descripció de 1891 que la mesura en 20 metres de llarg, 16 metres d'alçada i amb 8 capelles laterals.

La descripció tècnica ens diu ; Església de planta rectangular, amb una gran nau central i sis capelles laterals. La nau central era coberta a dos vessants, sobre arcades ogivals, i es comunica amb les laterals a través d'arcs de mig punt sobre pilastres clàssiques. El portal frontal és romànic, amb arquivolta, columnes i capitells. Hi ha una inscripció moderna: "L’església parroquial de Santa Margarida, n. 80". L'església era precedida d'un porxo, sostingut per arcs marcadament ultrapassats, del qual resta només l'entrada, aquests amb arc de mig punt, i un gran campanar d'espadanya d'arcs asimètrics al damunt, que s'aguanta gràcies a una paret de totxos moderns.

De l'obra romànica original resta només la porta i el campanar de la paret; la resta, de tradició encara gòtica però feta ja al segle XVII, té profusió d'elements esculpits, escuts de Catalunya i motllures als capitells i impostes.

Llegia estupefacte que s'utilitzà com a lloc d'enterrament col•locant nínxols al interior i al exterior.

El comentari ‘està tancada per evitar accidents degut al seu estat ruïnós’ , és de ‘nivell’, som un país de ‘fireta’, primer fem tot el possible per anihilar el patrimoni històric i/o artístic – ho trobo particularment greu per tractar-se d’un lloc de devoció dels mercedaris - , i quan ho aconseguim , posem un rètol advertint del perill com a conseqüència de l’estat ruïnós. Els que l’aixecaven eren fills d’aquesta terra, com els que la deixaven ensulsiar, pels primers la gratitud eterna, pels darrers el menyspreu infinit.

“Maleït el qui espoli al poble català!" I tot el poble respondrà: "Amén."

“Maleït el qui permeti la destrucció del patrimoni històric i/o artístic!" I tot el poble respondrà: "Amén."

A Catalunya tenim un tresor d’imatges :

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afceccf/search

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecag/search

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecin/search

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afceco/search

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/search

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany

Mossèn JaumeOliveras i Brossa (la Garriga, 13 de gener de 1877 - Barcelona, 6 de setembre del 1957) retratava  abans de 1936,  una església  que l’empresa encarregada de la digitalització no informava – l’arxiu Jaume Oliveras i Brossa és un dels més “ alterats”, i sospitem que la condició de prevere sinó l’arxiu, li salvava la vida - . El feixisme va ser i és una tragèdia per ala humanitat.

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afceco/id/10029/rec/554

Identificava  L’ESGLÉSIA  “ VELLA” DE SANTA MARGARIDA.  SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS. EL PENEDÈS SOBIRÀ.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/06/in-memoriam-de-lesglesia-de-santa.html

Farem seguir la publicació a mdc@csuc.cat amb el prec que esmenin la informació.

Caldria una tasca col·lectiva – aquí podria anar bé, l’ús de la intel·ligència artificial -  per revisar i identificar les imatges dels Fons Fotogràfics Catalans.  A nivell particular fem el podem , és a dir, poc

Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista de Santa Margarida i els Monjos, i si en tenien també els de Sanabra, les de la Ràpita les havíem fet l’any 2015 :

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/06/edifici-de-les-escoles-publiques-de-la.html

Catalunya us ho agrairà.

 Que  Santa Margarida   i  Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels   Penedesencs cervellonins , santquirzencs ,   amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders , menors estrangers no acompanyants, exiliats polítics ..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.