El Jordi Vila Juncá exerceix de notari gràfic, narrador visual, en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atès la situació de “ presó comarcal “ en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, el aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà als mitjans informatius perquè en valorin la seva publicació.
M’enviava fotografies de l’església de Gavarra, advocada a Sant Sadurni, al terme de Coll de Nargó, a la comarca de l’Urgell sobirà.
L’havia fotografiat . A.Moras l’any 1985
Hem demanat a Patrimoni Gencat , i a l’Arxiu Nacional de Catalunya , al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) ,al Bisbat d’Urgell,.., dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà; no en sabem res, i necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.
Francesc Junyent i Maydeu / Alexandre Mazcunàn i Boix / Maria Lluïsa Casesi Loscos , expliquen que l’accés es fa des de la carretera d’Isona a Coll de Nargó. En arribar al coll de la Mola, just al quilòmetre 24,2, surt una pista, perfectament senyalitzada, que avança en direcció S i mena a Gavarra. El recorregut d’aquesta pista és d’uns 10 km aproximadament i tant el seu traçat com el seu terra la fan apta per a tota classe de vehicles. La clau es pot trobar en una casa que hi ha davant per davant de l’església, a l’altre costat de la plaça.
L’església, conjuntament amb el castell, ressalta entremig de les cases que formen l’antic nucli de Gavarra que, a redós de la serra d’Aubenç, és situat a l’extrem sud-occidental del terme, prop de la divisòria comarcal entre el Pallars Jussà i la Noguera.
Es tracta d’una església romànica que acusa ostensiblement un seguit de transformacions que han alterat molt la fesomia de l’edifici, i alhora han desarticulat la seva primitiva estructura, cenyida a una construcció de nau única i absis, amb l’additament d’un campanar de torre de planta circular.
Entre les nombroses reformes que s’hi constaten, les més radicals consistiren en l’enderrocament de l’absis, substituït per un ampli cos quadrangular i en l’escapçament del campanar amb la supressió del darrer pis.
Entremig dels diversos cossos que conformen i envolten l’edifici actual, es destria del tot l’antiga nau romànica, perfectament diferenciada de l’ampliació moderna, i el campanar de torre que s’alça, fusionat amb la nau, al principi del mur nord.
La nau, de dimensions força reduïdes, és coberta amb una volta de canó de mig punt, feta amb lloses disposades a plec de llibre, amb el reforç d’arcs torals.
Els murs laterals han estat alleugerits amb l’obriment de dos arcs de descàrrega situats al primer tram de la nau, un dels quals, concretament el nord, acull la porta que comunica amb el campanar, la qual és perfilada amb un arc de mig punt adovellat.
Les finestres que il·luminen l’església són fruit dels remodelatges, com també ho és la porta que dóna entrada al temple, situada a la façana de ponent, que manllevà les funcions de la primitiva, situada a migjorn, actualment inutilitzada.
Els paraments exteriors no mostren cap element decoratiu, tot i que el mur sud és enrevessat per la presència d’uns contraforts col·locats per reforçar l’edifici en un moment en què devia perillar la seva integritat, cosa gens estranya si tenim en compte els nombrosos trasbalsos que el sacsejaren.
L’element més remarcable dins el conjunt de l’edifici és sens dubte el campanar, el qual, malgrat haver estat mutilat, encara mostra un aspecte força atractiu i alhora esdevé l’element més singular de la construcció, a partir del qual adquireix una certa rellevància.
Es tracta d’una torre de perfil circular que dissortadament fou mutilada vers l’any 1922, amb la supressió del darrer pis, que en aquells moments devia amenaçar ruïna. En substitució d’aquest darrer tram s’hi va col·locar una espadanya que, sobre una coberta cònica, encara corona actualment el campanar.
A la part alta hi ha dues finestres geminades, una de les quals, però, ha estat emparedada. Amb tot, cal suposar que totes dues compartien el mateix esquema compositiu, consistent en dos arquets de mig punt que recolzen sobre una columna central coronada amb un capitell mensuliforme.
L’edifici, tret dels llocs on els paraments han estat adobats, és aparellat amb carreus ben escantonats, però sense polir, i disposats en filades horitzontals, amb una distribució potser més acurada al campanar, on també són més petits.
Aquesta església que, tal com hem vist, ha estat trasbalsada per nombroses reformes, realitzades en bona part segurament durant els segles XVII o XVIII, sembla que respon a una obra romànica bastida probablement durant el segle XII, amb fortes influències constructives de l’arquitectura del segle anterior, tot i que els processos remodeladors i la desaparició d’alguns elements, com ara l’absis i el capcer del campanar, en condicionen i restringeixen la datació.
Dins el context de l’edifici adquireix una justa rellevància el campanar rodó, que s’allunya dels models prismàtics que tingueren una difusió molt més àmplia durant els segles XI i XII dins l’àmbit de l’arquitectura romànica, la qual, malgrat tot, també acceptà altres tipologies, normalment excepcionals i força singulars, entre les quals són una mostra els campanars cilíndrics com el de Sant Sadurní de Gavarra. Comparteix aquesta forma amb alguns altres, exemplaritzats pel també mutilat campanar del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, que sens dubte seria el més monumental de la tipologia, i potser, si tenim en compte la seva datació del 1040 i dins el mateix àmbit comarcal, pel de l’església de Sant Martí d’Ars, sense afegir-n’hi altres de semblants, com el de Santa Coloma d’Andorra o el de Santa Maria dels Brucs, el qual, a desgrat de mostrar formes cilíndriques, parteixen de formes prismàtiques arrodonides.
L’edifici és força ben conservat, encara més després d’haver estat restaurat recentment
Podeu veure’n imatges a :
http://cat.romanic.eu/catalunya/alt-urgell-5/coll-de-nargo-sant-serni-de-gavarra-s-xii/
La Rosa Maria i el Miquel, la “ parella romànica” ens expliquen la seva visita:
https://tribunaberguedana.blogspot.com/2014/04/sant-serni-de-gavarra-coll-de-nargo-alt.html?fbclid=IwAR3dbFRss255ot7kC4D551G22uS3VrxwTqdcomvRcM5GRhMSWvODul-Np9o
Quan al topònim, el diccionari català valencià balear recull dues possibles explicacions: la primera ens diu que té una etimologia preromana; el radical *gab-, segons Gauchat, devia significar ‘cretlla, tall’, i és abundant en la toponímia pirenenca (BDC, xvii, 66 i ss.); la segona defensa que cal relacionar gavarra amb el basc gaparra ‘esbarzer’, d'on segurament ve el català gavarna i gavarrera. (Cf. Rohlfs Gasc. 15).
https://www.bioecoactual.com/ca/2020/05/15/gavarrera-un-aliat-per-a-les-nostres-articulacions/
https://ca.wikipedia.org/wiki/Roser_silvestre
A reserva del que pugui dir-nos el Jordi Vila Juncà, que ha trepitjat el territori, ens decantem per la segona opció, així el nom tindria relació amb la forta presència d’aquest arbust de la família de les rosàcies.
