El Vicent Miralles Tortes , publica fotografies de L’antic monestir de Sant
Pere del Burgal – hom defensa que el
topònim fa referència a l’abundor de la planta de la família de les ericàcies,
que coneixem com BRUC - , al terme de la
Guingueta D’Àneu , situat al marge esquerre del riu Noguera Pallaresa, en un
replà de la muntanya, al costat del torrent, just davant del poble d’Escaló, del que el Joan-Albert Adell i Gisbert, l’Imma
Sánchez i Boira , el Joan Ainaud i de
Lasarte i el Francesc Josep de Rueda i Roigé, n’escriuen a:
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1524902.xml
El conjunt monàstic de Sant Pere del Burgal, totalment arruïnat, ha estat
objecte de treballs de neteja, exploració arqueològica i consolidació que han
permès conservar-lo i conèixer-ne una bona part de les estructures, que
conformen un complex d’edificis monacals d’un gran interès tipològic, dins el
conjunt de l’arquitectura monàstica alt medieval catalana.
L’església se situa al costat nord del conjunt, i es troba en un estat
ruïnós; l’absis central, amb el corresponent presbiteri, fou habilitat com a
capella, amb el tancament dels arcs del primer tram de la nau, i constitueix
l’única part de l’edifici que roman coberta i en certa manera tancada, entre
les ruïnes de la resta, de la qual són perfectament identificables els elements
primigenis.
L’estructura de l’edifici és de tres naus, originàriament cobertes amb
estructura d’embigat de fusta. La nau central és més alta que les laterals, fet
que es palesava quan encara es conservaven els arcs i el mur que separaven la
nau central de la lateral sud, dels quals avui només es conserven les bases
dels pilars. Era visible que per sobre dels arcs hi havia un seguit de
finestres de doble esqueixada que il·luminaven la nau central per sobre de les
laterals.
De l’estructura de les naus només es conserven els murs perimetrals i la
separació entre la nau central i la lateral nord, formada per arcs formers,
suportats per pilars rectangulars.
El més destacable de l’església del monestir de Sant Pere del Burgal és
l’estructura de la capçalera, formada per tres absis semicirculars a llevant,
precedits de sengles arcs presbiterals, molt més desenvolupat el de l’absis
central, i per un absis semicircular a ponent, corresponent a la nau central,
precedit d’un curt tram presbiteral i dividit en dos nivells; ambdós són
coberts amb voltes de quart d’esfera, dels quals només es conserva sencer el
nivell inferior, on s’ha identificat la base d’un altar en el curs dels
treballs de neteja i exploració. En el primer pilar de la nau, proper a aquest
absis de ponent, s’observa un esvoranc, al nivell del paviment del pis superior
de l’absis, que sembla evidenciar que aquest nivell alt envaïa el sector de
ponent de la nau central, amb una estructura de fusta, avui totalment
desapareguda.
La porta principal d’accés a l’església és situada a la façana de ponent de
la nau lateral nord, i presenta un acusat desnivell amb relació a l’interior,
que era resolt amb una escalinata, avui ruïnosa. A més d’aquesta porta,
l’església conserva vestigis d’altres dues portes situades en la façana sud de
l’església.
L’absis de ponent no presenta cap finestra en el nivell inferior, i en el
superior no es conserven vestigis que indiquin que n’hi hagués cap, però el seu
estat d’enrunament no permet escatir si originàriament en tenia.
La capçalera de llevant presenta la disposició de finestres més usual en
els edificis de la seva època: una de doble esqueixada al fons de cada
absidiola i tres del mateix tipus a l’absis central, i una finestra en creu que
il·luminava la nau central per sobre la coberta absidal. El profund arc
presbiteral no presenta cap finestra, però es conserva una petita fornícula,
entre les modificacions que ha sofert en l’adaptació com a capella. Aquesta
adaptació abasta l’absis central, el tram presbiteral, i el primer tram de la
nau central, que presenta els arcs laterals paredats.
Aquests arcs són més baixos que la resta dels arcs formers de separació
entre les naus, i els pilars corresponents conserven l’arrencada de sengles
arcs perpendiculars a les naus respectives, que emfasitzen l’estructura de la
capçalera, especialment en les naus laterals. En l’estat actual de l’edifici,
és impossible saber si aquests arcs de delimitació de l’espai anterior a les
absidioles implicaven un canvi en l’estructura o direcció de les cobertes
respectives amb relació a la resta de la nau.
Les façanes de l’església, almenys en les parts conservades, no presenten
cap tipus d’ornamentació, i sembla que aquesta seria la situació originària, si
es pot confirmar que la façana nord conserva l’alçada original. En canvi, els
absis de la capçalera de llevant presenten la façana decorada amb els motius
llombards d’arcuacions en sèries de dues entre lesenes, que a les absidioles
han estat molt restaurades. A l’absis de ponent, les absidioles també han estat
molt restaurades a partir dels vestigis originals; hi ha un fris d’arcuacions,
en sèries de dues entre unes lesenes molt curtes, de manera que el conjunt
forma un estret fris sota el ràfec, sense ocupar la totalitat de la façana, en
una solució molt poc usual però no excepcional en els edificis del segle XI
català, i que podem comparar amb la façana de l’església del castell de
Boixadors, a l’Anoia, o l’absis de Sant Martí de Brocà, al Berguedà.
En el curs dels treballs d’exploració arqueològica, es va poder descobrir
un paviment de còdols estès per tota l’església, formant decoracions
geomètriques a la nau central, i més especialment en el sector presbiteral.
L’edifici és totalment construït amb un aparell molt irregular, format per
pedra llosenca local, disposada en filades irregulars, però amb una marcada
tendència a la uniformitat, accentuada pel caràcter d’horitzontalitat del
mateix material constructiu, amb la inclusió de peces de pedra tosca ben
tallades en la formació dels arcs de les finestres i en les arcuacions
absidals, i el ràfec bisellat. Aquest mateix material, la pedra tosca, ha estat
emprat en la reconstrucció de les arcuacions de la façana de l’absis de ponent.
Els paraments del sector de l’absis central i el seu presbiteri, on es
conservaven les decoracions pictòriques, presenten un acabat arrebossat, i en
els paraments de la nau es conserven vestigis d’arrebossats per sota dels quals
és visible l’aparell, amb juntes molt grasses, resseguides amb punxó, imitant
les juntes d’un carreuat, format per dues fines línies paral·leles, amb restes
de pintura mangra en aquestes juntes.
Al costat sud-oest de l’església s’han pogut identificar un seguit
d’estructures, al voltant d’un espai central empedrat i probablement descobert
que ocupen dos marges en desnivell, al sud de l’església, formats per
aterrassaments artificials del terreny, units per escales a través d’aquest
espai, i que corresponen, amb tota probabilitat, a les dependències monacals.
Aquestes es concreten en una sala rectangular, adossada a la façana oest de
l’església, i mig tapant l’absis occidental. Al costat de ponent hi ha un àmbit
definits per murs, que sembla que correspon a l’accés des de l’exterior al clos
monàstic, amb la porta a la façana nord. La façana sud d’aquesta sala dóna a
l’espai central, i en ella es poden identificar dues finestres d’una sola
esqueixada. Al costat sud de l’espai central, i assentat en el marge inferior,
s’identifiquen les parets d’una estança rectangular, on hi ha un banc d’obra.
Al costat de llevant hi ha l’escala que comunica amb el marge inferior i una
estança de planta rectangular, pel que sembla dividida en dos àmbits, amb la
porta d’accés oberta a l’espai central, al costat nord d’aquesta estança; entre
aquesta estança i l’església hi ha un passadís, delimitat per la façana sud de
l’església i un mur que delimita el marge, que forma el desnivell entre les
diverses terrasses. A aquest passadís s’obren les dues portes de l’església ja
descrites, que la comunicaven amb les dependències monacals, i possiblement amb
el cementiri, que, a manca de confirmació arqueològica, hem de suposar que
estava al costat de llevant, relacionat amb l’església i el clos monàstic, a
través d’aquest passadís exterior.
El costat de ponent de l’espai central no és ocupat per cap edificació, i
és assentat directament sobre un mur de contenció que forma l’aterrassament,
amb un acusat desnivell, que conforma el límit de l’àmbit d’assentament del
monestir.
En el mateix vessant de muntanya on és emplaçat el monestir sobre el seu
aterrassament artificial, i a un nivell inferior del cenobi, s’observen
diversos murs de marge, que delimiten feixes o petits aterrassaments, en els
quals es pot observar l’obertura de diverses cavorques o petits àmbits excavats
en la paret de la muntanya, de datació totalment imprecisa.
A ponent de l’església, i una mica apartats dels edificis del clos monàstic,
es conserven les ruïnes de diverses edificacions, cases i pallers, de datació
incerta, però probablement molt posterior al nucli medieval del cenobi, que
conformen una mena de barri a l’entorn del monestir.
Malgrat l’estat de ruïna de les edificacions, el conjunt monàstic de Sant
Pere del Burgal és un dels exemples més interessants dels monestirs
alt-medievals catalans, tant per la seva arquitectura com per la seva
organització tipològica. Aquesta és fortament subordinada a les condicions
d’implantació del monestir sobre el terreny, però aquest fet, per si mateix, no
ha de servir com a única explicació de les singularitats tipològiques del
monestir; amb els aterrassaments efectuats en el terreny hauria pogut disposar
d’un assentament apte per a altres disposicions arquitectòniques.
El fet més rellevant de l’organització tipològica és el desplaçament del clos monàstic a l’angle sud-oest de l’església, en comptes de situar-se adossat en una de les seves façanes. Aquest fet obliga a substituir el claustre com a element organitzador del conjunt monàstic pel passadís adossat a la façana sud, que resol la relació entre l’església, el clos monàstic, i possiblement amb el cementiri. El clos monàstic organitza les seves peces a partir d’un espai lliure central, del qual ignorem si disposava de galeries perimetrals cobertes que en completessin el funcionament. En molts aspectes és semblant al d’un claustre, del qual segueix la concepció tipològica, però interpretada de forma molt barroera, i allunyada dels seus models, arquitectònicament més elaborats, que caracteritzen l’arquitectura monacal a Catalunya entre els segles XI i XII. És en aquest moment que cal situar la concepció del conjunt monàstic de Sant Pere del Burgal, que forma part d’un projecte unitari amb l’església tal i com es posa en evidència en la situació de les seves portes.
El temple monàstic, per si mateix, constitueix, com el conjunt del
monestir, un cas especial dins el context de l’arquitectura catalana del seu
temps. La seva estructura formal i constructiva el situen perfectament dins les
formes de l’arquitectura llombarda del segle XI català, potser dins una data ja
avançada del segle, si s’ha de jutjar per l’execució de les arcuacions de
l’absis central, resoltes amb gran seguretat.
L’estructura de les naus de Sant Pere del Burgal, cobertes amb embigat,
forneix un dels exemples d’església catalana del segle XI, que ha conservat
aquest tipus de coberta, sense substituir-la per una volta, com és el cas, per
exemple, de Sant Andreu de Sagàs (vegeu el volum XII de la present obra, pàgs.
422-443); de fet, representa un exemple del model més clàssic d’estructura
basilical, amb la nau central més alta i il·luminada directament, dins el
context de l’arquitectura catalana, que ja des del començament del segle XI fa
coincidir el model de nau central més alta (Cardona, Amer) amb els models
basilicals en què les tres naus s’aixopluguen sota una mateixa coberta
(Casserres, la Tossa de Montbui); fins i tot si, com a les esglésies de Taüll,
conserven l’estructura d’embigat com a solució de les seves cobertes.
Malgrat aquest arcaisme, cal matisar l’opinió de J. Puig i Cadafalch (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàgs. 106-108) i W.H. Whitehill (Whitehill, 1973, pàgs. 13-14), que consideren l’església del Burgal una obra de datació molt reculada. També cal tenir en compte els seus detalls formals ben elaborats, que la situen com a obra de maduresa del seu estil, amb la persistència de fórmules arcaïtzants en l’estructura. En aquest sentit, cal considerar la situació geogràfica del monestir del Burgal, en una regió relativament apartada dels grans corrents estilístics del segle XI, i on es conserven altres edificis com Sant Joan d’Aurós, a la Vall d’Unarre, amb una tipologia similar a les naus.
L’element més destacable de l’església de Sant Pere del Burgal és sens cap
mena de dubte l’especialíssima estructura dels santuaris, amb la doble
capçalera a llevant i a ponent, i encara amb l’absis de ponent dividit en dos
nivells, dels quals l’inferior contenia un altar i el superior s’allargava en
un cor de fusta per l’interior de la nau central.
Aquesta solució només té un paral·lel conservat en l’arquitectura catalana del seu temps, resolt amb més monumentalitat, en l’església abacial de Santa Maria d’Arles del Tec, en la qual, a més, es produeix el fenomen d’occidentalització del santuari principal. D’aquesta solució de doble capçalera, malgrat que pugui tenir alguna semblança planimètrica amb algunes esglésies castellanes o lleoneses del tombant dels segles X i XI, com San Cebrián de Mazote, o Santiago de Peñalba —on l’absis occidental tenia una funció funerària—, cal cercar-ne els models en la tradició dels dobles santuaris occidentals i orientals d’algunes grans esglésies abacials carolíngies, com les de Fulda, Saint-Maurice, o la de Sankt Gallen, que s’hauria perpetuat, estranyament, en un edifici com el Burgal, molt posterior, i sense elements coneguts d’enllaç. D’altra banda, no es pot descartar que la probable condició de monestir femení que tenia el Burgal en el moment de la construcció de l’església, tingués alguna relació amb la solució del doble santuari, i sobretot, en el cor elevat del santuari occidental, punt en el qual la tradició del món carolingi encara és més patent. En aquest context, el cas de Sant Pere de Burgal permet de considerar una hipotètica persistència de tradició carolíngia, o si més no, nòrdica, sense descartar altres orígens (Isidro Gonzalo Bango Torviso (Ferrol, La Coruña, 1946), 1988, pàgs. 51-66), coexistent amb les fórmules llombardes, en l’arquitectura pirinenca del segle XI, en la qual s’inclourien les esglésies de santuari occidentalitzat de l’Alt Urgell, com les dels monestirs de Sant Serni de Tavèrnoles i Santa Cecília d’Elins o la mateixa de Santa Maria d’Arles, al Vallespir.
http://invarque.cultura.gencat.cat/Fitxa?index=0&consulta=&codi=7802
https://www.monestirs.cat/monst/pasob/ps08pere.htm
Poseu el Pallars sobirà a la vostra agenda.
