El Pepe Figueredo Aguilera, publica fotografies de l’església “ vella” de Sant Joan Baptista d’Isil o de Gil al’Alt Àneu.
L’enciclopèdia del romànic ens diu que l’església de Sant Joan Baptista d’Isil és un edifici romànic resultat d’un procés constructiu dilatat i complex, on se succeeixen diversos programes d’obres, alguns segurament sense acabar, i on es juxtaposen múltiples reformes difícils de reconèixer perquè no ha estat objecte ni d’excavació ni d’examen arquitectònic aprofundit.
Es tracta d’una església amb tres naus capçades a llevant per sengles absis semicirculars, dels quals el central és de dimensions més grans que els dos laterals. Les naus són cobertes per l’embigat d’una teulada de doble vessant i per voltes en el tram més pròxim a la capçalera, sustentades per murs d’arcs formers i per arcs torals que divideixen les naus en quatre tramades. A migdia del temple s’estén el cementiri, clos pel marge del riu i per una tanca baixa de pedra seca que s’uneix amb una paret que es lliura a l’angle oest de l’edificació, i en la qual s’obre un portal amb arc apuntat que constitueix l’accés al recinte.
El frontispici de migdia està dotat d’una càrrega monumental notable per la presència de diversos elements arquitectònics emfasitzats amb una rica i complexa ornamentació, que contrasta amb la simplicitat o absoluta nuesa de les altres façanes. El mur es compon, però, d’obres molt diferents, cronològicament i constructiva, a les quals s’afegeixen petites reformes de menor entitat. A un primer estadi correspon la part inferior del mur fins aproximadament mitjana alçada. Aquest pany presenta un aparell de petit carreu desbastat, disposat en filades no massa regulars, embegut en morter i amb el junt ressaltat per un especejat. Entre la portalada i la cantonera de l’oest està coronat per una filada de lloses planes. El sobremunta en tota la seva llargada un llenç format per petits carreus de talla i dimensions variables, amb una col·locació no gaire acurada. La façana és coronada per un fris d’arcuacions i, al capdamunt, per una cornisa.
El fris de coronament es troba interromput en tres punts, als angles est i oest de la façana, per sengles torrellons, dels quals només es conserva el voladís sostingut per mènsules i part de la paret de llosa de pissarra, escapçada pel vessant de la teulada. El tram del fris situat a plom del portal va ser tallat per encastar dos relleus que estan envoltats amb un rústec aparell de lloses. Per a la inclusió d’aquests elements van desmuntar-se algunes arcuacions i s’aprofitaren les mènsules, a més d’afegir un fragment d’arquivolta decorat amb flors de sis pètals inscrites en cercles.
Les obertures d’aquesta façana són totes intrusions al mur preexistent. El portal és una obra de la mateixa factura que el fris de coronament i s’encasta al llenç envoltat per un aparell de carreus regulars de bona talla, ben diferent a la resta de la fàbrica. La portalada és l’únic accés al temple i és formada per arcs de mig punt en degradació que tenen a l’exterior un guardapols de motllura decorada. Les columnes, de fust llis, graviten sobre bases de doble tors.
Entre el portal i la capçalera s’obren dues finestres geminades de dimensions diferents però de característiques idèntiques, amb doble esqueixada, arc i guardapols extern apuntat, que conserven a l’interior el mainell i la traceria de trifolis.
Els absis es troben muntats damunt d’un sòlid basament que a manera de tallamar protegeix l’edifici de l’embat directe i constant de la Noguera Pallaresa. Els paraments són decorats per lesenes i un fris d’arcuacions. L’absis major té tres finestres de doble esqueixada amb arc de mig punt i les absidioles només en tenen una de central. La coberta de llosat de pissarra queda protegida per un trencaaigües engalzat al mur, on s’aprecia l’adovellat dels arcs presbiterals. La façana s’eleva llisa fins al ràfec de la teulada i en ella s’obren tres ulls de bou centrats damunt dels absis, dels quals els dos laterals es troben cegats i el del mig compta amb una traceria sexpartida. L’aparell de tota la capçalera és de petit carreu desbastat i embegut amb morter, similar al de la façana principal, però a diferència d’aquest, té nombrosos encasts de travessers de bastida. En alguns indrets conserva restes d’arrebossat, i a la part superior sota la volada de la teulada i al costat dels torrellons angulars hi ha parts modificades o sobreelevades per diferents refaccions.
El frontis de tramuntana és completament llis, sense obertures ni decoració, però no pas unitari d’execució. Just arran de la cantonera de llevant, allà on el mur de la capçalera gira per constituir la façana nord, aquest queda seccionat verticalment en tota la seva alçada i el continua un llenç d’aparell totalment diferent, de maçoneria amb pedres i lloses sense regularitat de filades. Al mig del pany de mur, en la seva part baixa, hi ha vestigis d’un gran esvoranc paredat que fou causat per una riuada. La cantonera d’aquesta façana amb la de ponent es formada per grans carreus de bona talla, que no es troben en cap de les altres arestes de l’edificació.
El parament del frontis lateral oest presenta una notable complexitat constructiva, i s’hi troben testimonis dels estadis més primitius del temple. A partir de l’eix de simetria vertical el llenç es divideix en dues meitats clarament diferenciades. La sud integra una primitiva façana de tipus basilical amb un cos central elevat i una nau de menor altura. Tant l’aresta lateral del cos superior com d’un dels costats inclinats del primitiu timpà són ben visibles, encastades en el paredat de la remunta del mur. La substitució de l’estructura original per una coberta única de doble vessant comportà una elevació de tot el bloc de l’edifici, i així el capcer primitiu del cos central es troba a un nivell inferior al del ràfec de la teulada actual. L’aparell de la façana basilical és similar al del sector baix del frontispici meridional, amb petit carreu embegut amb morter, però amb els junts resseguits per una incisió. El sobrealçat sud del cos primitiu és de peces de talla i dimensions variables sense gaire ordre de filades. Un tall de dalt a baix interromp la façana per la meitat i secciona una finestra allargassada situada a la part alta, de la qual només resta un brancal aparedat. El mur de la meitat nord que s’acorda al llenç meridional presenta tot ell una fàbrica uniforme fins a sota el voladís de la teulada actual. El paredat d’aquest sector, que estableix una absoluta continuïtat amb la façana nord, és de maçoneria de pedruscall amb lloses i és arrebossat. En la seva part alta i prop de l’antiga obertura seccionada, hi ha una finestra de doble esqueixada emmarcada per un carreuat de bona talla. A la part alta de les dues cantoneres se situen sengles torrellons, i corona la façana una espadanya d’un sol arc.
El cos de la nau és un volum prismàtic amb coberta de dos vessants i torrellons escapçats als quatre angles. L’interior és compost per tres naus, de les quals la central és de més amplada que les laterals. Els dos murs d’arcs formers de mig punt que divideixen l’espai presenten uns pilars de secció quadrada amb mitjacolumnes als costats, les quals són capçades per platabandes i suporten damunt seu els arcs torals. Les dues tirades d’arcs presenten notables diferències, la meridional és obrada amb petit carreu i té les mitjacolumnes del costat sud d’una alçada força menor que les de la banda de la nau major. La paret que s’aixeca per sobre dels arcs formers es troba perforada per una finestra en cadascun dels dos trams més occidentals. La tirada d’arcs septentrional presenta una fàbrica de maçoneria de pedres i lloses, excepte en el carreuat dels pilars, i les mitjacolumnes són d’igual alçada al costat de la nau central que a la banda lateral de tramuntana.
Els murs perimetrals de les naus nord i sud disposen de pilastres adossades, bastides amb carreu de bona talla, semblant a l’emprat en l’ornamentació del frontispici meridional. D’aquestes pilastres sorgeixen uns arcs torals de quart de cercle amb adovellat de lloses, que sostenen l’embigat de la coberta i eés lliuren als murs longitudinals per damunt del cap de les mitjacolumnes preexistents. Aquestes estan sobreelevades per una petita pilastra d’aparell similar al de les perimetrals, bastida a fi de donar suport als arcs torals que arriben a més alçària. A la nau de migdia són més altes que a la nord, per raó de la diferència original d’alçada entre les mitjacolumnes d’una i altra nau lateral. Una motllura esculturada que repeteix els mateixos elements que la de la façana principal recorre per l’interior el mur.sud a nivell de les impostes de les pilastres i és troba seccionada per l’obertura dels finestrals. Hi ha una motllura bisellada en determinats trams de la part alta dels murs longitudinals per la banda de la nau central, com també al parament perimetral de tramuntana prop de la capçalera.
Les mitjacolumnes de la nau central sostenen els arcs torals de mig punt sobre els quals decansa l’embigat de la teulada. Tan sols el tram proper a la capçalera és cobert per voltes de reble que són de canó a la nau central i de quart de cercle a les laterals. Els absis s’obren al mur perimetral de llevant amb doble arcada de mig punt en degradació a les absidioles i apuntada al presbiteri central. Damunt seu s’aixequen alts llenços de paret perforats pels ulls de bou disposats a l’eix de les naus.
No hi ha vestigis reconeguts d’estructures anteriors a la fàbrica romànica, la qual cosa vol dir que, o bé és va construir de nou, o bé les possibles construccions antigues foren destruïdes. A causa de la seva peculiar situació, el replantejament de l’edifici necessità una operació prèvia per tal d’ampliar el terreny disponible a la vora del riu amb una plataforma que s’endinsa al llit de la Noguera per constituir el sòcol de la capçalera. Cal remarcar que a la banda de tramuntana hi ha probables vestigis d’una llera, ara reblerta de terres, que descriu un vell curs de la Noguera més acostat al vessant occidental de la vall. Si aquest hagués estat coetani o posterior a la implantació del temple, durant un cert temps les aigües del riu haurien batut al basament de la façana nord i haurien estat desviades cap al pas situat als peus de la capçalera, de manera que l’edifici interrompria i reconduiria el curs fluvial, cosa que succeeix cada vegada que es produeixen grans avingudes. De tota manera, fos o no així, sembla que les solucions arquitectòniques desenvolupades per adequar l’església al seu singular emplaçament indiquen que els seus promotors havien d’obeir a unes poderoses raons en situar-la en aquest indret, aparentment poc apropiat i a mercè de les riuades, quasi enmig de les aigües torrencials de la Noguera.
Malgrat que l’església ha estat considerada una obra unitària, concretament del segle XII a partir de la decoració de la façana principal, l’examen de la fàbrica indica que és el resultat d’un complex i sovint contradictori procés d’edificació. El primer estadi del temple es caracteritza per una tipologia i una construcció pròpia del romànic del segle XI, encara que la seva datació és insegura ateses les persistències arquitectòniques fins entrat el segle següent a les valls altes del Pirineu occidental català. De la fase original tan sols es conserven restes al sector sud, i aquestes pertanyen a un edifici basilical amb la nau central elevada per damunt de les laterals, com és dedueix de l’antic frontis englobat a la façana ponentina i de la tirada d’arcs formers de la nau sud amb obertures a la part superior del mur. La coberta devia ésser de fusteria amb doble vessant a la nau central i d’un sol aiguavés a les laterals. Cal remarcar, per tant, que originàriament les mitjacolumnes dels pilars no devien generar arcs torals, que són un element posterior, sinó que tan sols eren un recurs monumentalitzador. En conseqüència, la discordança entre l’estructura de suport i la de la coberta sembla el resultat de l’aplicació mimètica d’una lògica arquitectònica formulada per desenvolupar voltes, en un territori on les solucions de coberta és formulaven amb fusteria.
Tanmateix, l’estructura d’altres sectors arcaics de l’edificació fa pensar que el projecte original no arribà mai a concloure’s i fou modificat en el transcurs de l’obra o després d’un període d’interrupció dels treballs. La continuació fou executada per un equip de constructors que seguia també les formulacions del romànic d’arrel llombarda, com ho mostra la decoració dels absis. Així, la capçalera, que s’associa directament amb la fàbrica de la primera fase, desenvolupa una nova estructura al cos de les naus amb coberta única de doble vessant de fusteria. A aquesta etapa ha de correspondre la remunta de la primitiva nau lateral sud, testimoniada tant al frontispici de migdia com a la meitat sud de la façana occidental.
La part del temple que comprèn la nau nord amb la seva tirada d’arcs formers, a més de quasi tota la façana septentrional i el sector corresponent del frontis de ponent, presenten un aparell ben diferenciat de la resta de la fàbrica i de molt menor qualitat. Com que aquest sector resta entre dos talls que seccionen el mur perimetral de dalt a baix, un arran de la capçalera a la façana nord i l’altre pel mig de la de ponent, cal considerar-lo refet després de l’afonament parcial de l’església antiga, com a resultat, segurament, de l’acció d’una forta riuada. Aquesta suposició sembla confirmada perquè l’àrea afectada correspon a la part septentrional del temple, exposada directament a l’embat de les aigües que en minaven els fonaments, mentre que la nau sud i la capçalera, constructivament més travada i per tant de major resistència, conserven les parts originals sense indicis de ruïna.
La reconstrucció del sector ensorrat seguí l’estructura de les parts que restaven en peu sense aportar innovacions significatives, encara que amb una execució més matussera, com s’observa sobretot a la tirada nord d’arcs formers. Tan sols s’elevaren les mitjacolumnes de la nau lateral per adaptar-les al sistema de coberta d’embigat de doble vessant adoptat amb el canvi de projecte. Aquest nou programa constructiu va comportar l’emfasització de la façana principal amb la faixa d’arcuacions i el portal ornamentat, situat molt possiblement en el mateix lloc on es trobava l’accés primitiu. Segons la tipologia dels elements incorporats és possible datar les obres entre els segles XII-XIII, però convé assenyalar que els repertoris iconogràfics desenvolupats per l’escultura són ben excepcionals en el context artístic d’aquest període. La seva relació només es troba en exemples pròxims, com el portal de l’església de Sant Lliser d’Alós d’Isil, i sembla la simbiosi elaborada per part d’un taller local entre les solucions de l’arquitectura ornamental romànica i un repertori formal propi, que només resulta conegut per aquestes manifestacions marginals.
Dins el mateix programa de reformes fou modificat en el sistema de coberta anterior, en bastir arcs torals a totes les naus. Per això s’afegiren pilastres als murs perimetrals nord i sud, s’aprofitaren les mitjacolumnes preexistents i a més es sobrealçaren les columnes embegudes als pilars en les naus laterals, sempre amb un carreuat petit i de bona talla, idèntic a l’emprat en l’ornamentació del frontispici. Segurament la disposició dels arcs torals va obeir a un projecte de cobrir les naus amb voltes. Tanmateix, aquestes solament han pervingut en el tram immediat a la capçalera i en els vestigis d’arrencada que es troben a les naus laterals. En conseqüència, resulta impossible determinar si cobriren tot el temple, i s’ensorraren més tard, o bé mai no arribaren a construir-se.
En resum, l’església romànica presenta una primera fase, sense precedents coneguts, que correspon a un edifici basilical, del qual la capçalera triabsidal varià la morfologia per transformar-lo en un cos únic amb coberta de fusteria de dos vessants, datable a cavall dels segles XI-XII. El seu emplaçament transversal al fons de la vall i l’ocupació de tota la riba fins interposar-se parcialment al curs del riu requerí solucions constructives expresses. Suposadament a causa d’una revinguda de la Noguera, la nau nord s’enfonsà i fou reedificada sense introduir modificacions a l’estructura precedent, que s’inclou plenament dins el tipus d’església de l’alt Pirineu de tres naus dividides per pilars i coberta de fusteria de doble vessant, amb exemples pròxims a les Valls d’Aran i Boí. Entre el segle XII i el XIII la façana principal fou monumentalitzada amb la inclusió d’elements ornamentals, i se substituí la coberta precedent per voltes, operació que sembla que no és conclogué.
Les reformes posteriors del temple, que foren de menor entitat i no arribaren a transformar l’estructura de l’edifici romànic, resulten poc conegudes. Les obertures foren modificades cap al segle XIV amb la incorporació de la sexpartició a l’ull de bou de la capçalera i dels finestrals al frontispici, on probablement n’ampliaren altres d’anteriors. També per aquest temps es devia bastir el mur exterior, on hi ha el portal d’accés al recinte. En un moment indeterminat, el fris d’arcuacions de la façana principal fou tallat just en el tram de damunt del portal per encastar dos relleus, que sens dubte procedien d’un altre context. Els torrellons bastits als quatre angles superiors han d’ésser força anteriors a l’inici del segle XVIII, en què un visitador disposà que fossin enderrocats a causa de l’estat ruïnós en el qual es trobaven, segons una notícia reportada per C. Rocafort. No resta cap vestigi de la comunicació interna entre la nau i les torretes, com tampoc de la forma de connexió amb la teulada. Dins del temple s’instal·laren un cor elevat al tram dels peus de la nau major i diversos retaules. Segons les fotografies dels primers decennis del nou-cents, el sòl era pavimentat amb grans lloses i un massís d’obra formava la mesa d’altar situada davant del retaule que cegava la conca absidal.
En el període 1936-39, com a conseqüència de l'alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, el mobiliari litúrgic fou espoliat, a més de quedar molt malmesa la fàbrica per la forta revinguda de la Noguera a l’octubre del 1937. Des d’aleshores el temple restà en un estat d’abandó que accentuà el procés de ruïna, i malgrat algunes obres de consolidació executades el 1965, aquest es precipità per l’acció continuada de les aigües i les noves riuades.
Entre l’any 1982 i el 1986 el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya hi efectuà treballs de restauració, segons un projecte de l’arquitectessa Neus Solé, que comportaren el reforçament dels fonaments, la refacció de les voltes i la renovació de l’embigat de coberta, com també el sanejament dels paraments interns i el desmantellament del cor
Quan al topònim Isil:
https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=22128
https://www.museunacional.cat/ca/colleccio/retaule-de-santa-anna/bernat-despuig/064038-cjt
La fredorada d’aquest gener de l’any 2023, ha deixat clar – per si algú en tenia dubtes – que des dels poders públics, ni es fa, ni es farà res, per posar remei a la manca de serveis sanitaris i socials, que constitueix “ marca de fàbrica” , d’aquesta “ democraciola” maleïda.
https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2023/01/les-morts-inevitables.html
.jpg)
