El Tomàs Irigaray Lopez publica una magnifica fotografia de l’ermita – en algun lloc la qualifiquen de Capella - situada a la banda de migdia de la població i voltada per la riera de Rupit.
Està orientada de tramuntana a migdia, és de planta de nau única i un absis quadrangular on s'obre una finestra rectangular. A la banda de ponent hi ha tres grossos contraforts sobre els quals s'aguanta una teuladeta que resguarda uns bancs adossats a la paret. A migdia hi ha la façana, amb un gran portal adovellat i una finestra d'arc de mig punt; al costat del portal hi ha una finestra rectangular.
Al frontispici s'eleva un campanar d'escaleta que conserva les campanes.
L'interior és de pedra vista, coberta amb volta de canó i arcs torals.
Fotografia del Jordi Contijoch Boada
És construïda amb pedra unida amb morter i la part de la façana és arrebossada.
A ponent, on ara hi ha els contraforts, hi hagué un casal on residia l'ermità.
Patrimoni Gencat explica que l’ermita – en algun lloc la qualifiquen de capella - , dedicada a Santa Magdalena, sembla una edificació del segle XVII malgrat que estigui construïda d'una forma arcaica que a vegades la fa confondre amb una edificació romànica.
Les primeres notícies daten del 1660.
Se sap que al 1687 en tenia cura l'artesà Rafel Simó i Quatrecases.
S'hi feren algunes deixes testamentàries a les darreries del segle XVII i inicis del XVIII i per una notícia de la consueta del 1790 se sap que el 22 de juliol, mitja hora després de sortir el sol, es cantava missa a la capella, i a la tarda completes.
Segons Ramon Corbella Llobet ( Vallfogona de Riucorb, 29-10-1850 + Vic , 18-12-1924) secretari del bisbe de Vic, que va visitar la capella a principis del segle XX, a l'altaret hi havia dues imatges de marbre del segle XV; una de Santa Margarida i l'altra de la mare de Déu de Gràcia, que passaren al Museu Episcopal de Vic.
La denominació capella es dóna a una part d’una església principal, a una església petita situada en el nucli urbà, o a la que forma part d’un edifici principal.
La denominació ermita es dóna a un edifici religiós situat fora del nucli urbà, sempre que per les seves proporcions i/o importància no tingui altra denominació com per exemple Santuari
divendres, 31 de gener del 2020
dijous, 30 de gener del 2020
ESGLÉSIA PARROQUIAL DE GRANOLLERS, ADVOCADA AL PROTOMÀRTIR SANT ESTEVE. VALLÈS ORIENTAL
El Pere Albert Carreño, retratava l’Església de Sant Esteve de Granollers, de la que es col·locava la primera pedra el 6 d'abril de 1941, obra de l'arquitecte José Boada i Barba ( 1906 ? +Barcelona, 23.0.1990 ), i el 25 d'agost del 1946 va tenir lloc la inauguració.
La decoració interior fou obra de Sebastià Badia i Cerdà (Caldes de Montbui, 1916 - 2009, amb la excepció dels vitralls, l'únic element que guarda relació amb l'antic temple.
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1982/10/26/pagina-37/33464912/pdf.html?search=Jose%20Boada%20Barba.%20Arquitecto
Us recomano llegir aquest enllaç, en el que s’explica que per donar feina als moltíssims aturats, s’acordava en molts pobles, viles i ciutats, enderrocar les esglésies.
http://www.memoria.cat/laseu/content/imatges-del-paisatge-urb%C3%A0-anterior-al-1936-dels-enderrocs-i-de-les-obres-p%C3%BAbliques
De l’església gòtica en resta el campanar. Per la part de l'exterior trobem l'absis poligonal, la nau central (construïda amb formigó armat, paredat i maó) i grans finestrals- vidrieres. Per la part interior, tenim tres naus (la central, molt amplia, i les laterals, molt estretes), cinc finestrals amb tres rosetons i la volta de creueria amb clau al centre.
La nau central te cinc trams de volta sobre arcs de formigó apuntats, mentre que les laterals corresponen a un baix cor allargat damunt d'elles.
Es te constància també d'un gran rosetó modern als peus de l'església. El campanar te tres cossos: el primer, quadrat de paredat; una senzilla cornisa entre aquest i el segon. El segon és octogonal de paredat, amb una gàrgola a la part nord i una altra cornisa entre aquest i el següent cos. El tercer és octogonal, de carreu. Té vuit forats per a les campanes, arcs molt apuntats, decorats amb el timpà de trepanats i trilobulats.
El forjat que suporta el campanar és obra de Pidueta. Ens agradarà tenir noticia del nom , el cognom matern i el lloc i data de naixement de traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Al peu de la torre hi han restes de l'arquivolta de l'antiga portada romànica.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=28956
https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Esteve_de_Granollers
Amb una mínima divulgació del patrimoni històric i/o artístic que encara es conserva, Granollers, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental,.., esdevindrien destinacions de turisme cultural.
Queda escrit
La decoració interior fou obra de Sebastià Badia i Cerdà (Caldes de Montbui, 1916 - 2009, amb la excepció dels vitralls, l'únic element que guarda relació amb l'antic temple.
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1982/10/26/pagina-37/33464912/pdf.html?search=Jose%20Boada%20Barba.%20Arquitecto
Us recomano llegir aquest enllaç, en el que s’explica que per donar feina als moltíssims aturats, s’acordava en molts pobles, viles i ciutats, enderrocar les esglésies.
http://www.memoria.cat/laseu/content/imatges-del-paisatge-urb%C3%A0-anterior-al-1936-dels-enderrocs-i-de-les-obres-p%C3%BAbliques
De l’església gòtica en resta el campanar. Per la part de l'exterior trobem l'absis poligonal, la nau central (construïda amb formigó armat, paredat i maó) i grans finestrals- vidrieres. Per la part interior, tenim tres naus (la central, molt amplia, i les laterals, molt estretes), cinc finestrals amb tres rosetons i la volta de creueria amb clau al centre.
La nau central te cinc trams de volta sobre arcs de formigó apuntats, mentre que les laterals corresponen a un baix cor allargat damunt d'elles.
Es te constància també d'un gran rosetó modern als peus de l'església. El campanar te tres cossos: el primer, quadrat de paredat; una senzilla cornisa entre aquest i el segon. El segon és octogonal de paredat, amb una gàrgola a la part nord i una altra cornisa entre aquest i el següent cos. El tercer és octogonal, de carreu. Té vuit forats per a les campanes, arcs molt apuntats, decorats amb el timpà de trepanats i trilobulats.
El forjat que suporta el campanar és obra de Pidueta. Ens agradarà tenir noticia del nom , el cognom matern i el lloc i data de naixement de traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Al peu de la torre hi han restes de l'arquivolta de l'antiga portada romànica.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=28956
https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Esteve_de_Granollers
Amb una mínima divulgació del patrimoni històric i/o artístic que encara es conserva, Granollers, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental,.., esdevindrien destinacions de turisme cultural.
Queda escrit
dimecres, 29 de gener del 2020
EL MAL DIT PONT VELL DE GUARDIOLA DE BERGUEDÀ
Retratava al Josep Olivé Escarré davant del pont que travessa el Llobregat prop del creuament amb el riu Saldes, al peu del castell de Guardiola. Aquest pont facilitava el pas del camí ral, travessant d'esquerra a dreta a pocs quilòmetres del pont d'Alfar i Far, que portava de Berga a Cerdanya.
Si el voleu veure està al peu de la carretera. C-16, km 112,7
Fou construït entre els segles XI i XII i reformat en època moderna.
El pont es coneix – ja sabeu que l’enginy popular és força limitat, com el PONT VELL – patrimoni gencat ens explica que té de dos ulls, dos arcs de mig punt fets de maó; el més petit d'ells ha estat parcialment cegat. Podem distingir pel parament dues campanyes, o més probablement, una reforma de la zona superior en algun moment indeterminat. Els carreus de la zona baixa són molt menors, disposats en filades i els de lazona superior, molt més grans i dispersos, units amb molt de morter. És un pont de petites dimensions, 3'25 metres d'amplada i 31'10 metres de llarg.
No sabia trobar el ‘PONT NOU’ a la llista de monuments: https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Guardiola_de_Bergued%C3%A0
Si el voleu veure està al peu de la carretera. C-16, km 112,7
Fou construït entre els segles XI i XII i reformat en època moderna.
El pont es coneix – ja sabeu que l’enginy popular és força limitat, com el PONT VELL – patrimoni gencat ens explica que té de dos ulls, dos arcs de mig punt fets de maó; el més petit d'ells ha estat parcialment cegat. Podem distingir pel parament dues campanyes, o més probablement, una reforma de la zona superior en algun moment indeterminat. Els carreus de la zona baixa són molt menors, disposats en filades i els de lazona superior, molt més grans i dispersos, units amb molt de morter. És un pont de petites dimensions, 3'25 metres d'amplada i 31'10 metres de llarg.
No sabia trobar el ‘PONT NOU’ a la llista de monuments: https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Guardiola_de_Bergued%C3%A0
dimarts, 28 de gener del 2020
LA CASETA DE LA PISCINA A LA FINCA SITUADA ENTRE LA TORRE AMAT I LA CASA NARCISA, AVUI CASA BIANCA. CARDEDEU. VALLÈS ORIENTAL.
Havíem dedicat un post a la Torre Amat :
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2013/07/la-torre-amat-de-cardedeu.html
També, també a la Villa Narcisa:
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2013/05/villa-narcisa-cardedeu.html
La primera diríem que és bàsicament correcta, la segona però, ha estat objecte d’una reforma en la que intervenia també l’actual propietari, Damián Sánchez Carrillo
Arquitecte, Pep Ramon Amengual, decorador interiorista Damián Sánchez Carrillo
https://www.archilovers.com/projects/61673/reforma-de-una-vivienda-catalogada.html
https://www.lanacion.com.ar/lifestyle/una-casona-de-epoca-en-contraste-con-su-deco-contemporanea-nid1846002
En ocasió de fer una visita a la casa d’un dels veïns de la parcel·la situada entre ambdós edificis senyorials retratava un petitíssim edifici que m’explicaven que exercia com ‘caseta de la piscina’, i que era l’única resta de l’edificació senyorial que s’aixecava en aquest indret.
No sabíem explicar-me el motiu pel qual s’enderrocava la casa – atès el preu de la vivenda a Cardedeu és fàcil de deduir-, i dissortadament no trobava cap informació, ni cap imatge. Us deixo el prec de fer-nos arribar una cosa i l’altra a l’email coneixercatalunya@gmail.com
No posaria la mà al foc - en calen, i cada vegada més les dues – però us deixo una pregunta, us sembla que podria ser obra de Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937)?.
Per descomptat ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2013/07/la-torre-amat-de-cardedeu.html
També, també a la Villa Narcisa:
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2013/05/villa-narcisa-cardedeu.html
La primera diríem que és bàsicament correcta, la segona però, ha estat objecte d’una reforma en la que intervenia també l’actual propietari, Damián Sánchez Carrillo
Arquitecte, Pep Ramon Amengual, decorador interiorista Damián Sánchez Carrillo
https://www.archilovers.com/projects/61673/reforma-de-una-vivienda-catalogada.html
https://www.lanacion.com.ar/lifestyle/una-casona-de-epoca-en-contraste-con-su-deco-contemporanea-nid1846002
En ocasió de fer una visita a la casa d’un dels veïns de la parcel·la situada entre ambdós edificis senyorials retratava un petitíssim edifici que m’explicaven que exercia com ‘caseta de la piscina’, i que era l’única resta de l’edificació senyorial que s’aixecava en aquest indret.
No sabíem explicar-me el motiu pel qual s’enderrocava la casa – atès el preu de la vivenda a Cardedeu és fàcil de deduir-, i dissortadament no trobava cap informació, ni cap imatge. Us deixo el prec de fer-nos arribar una cosa i l’altra a l’email coneixercatalunya@gmail.com
No posaria la mà al foc - en calen, i cada vegada més les dues – però us deixo una pregunta, us sembla que podria ser obra de Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937)?.
Per descomptat ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
dilluns, 27 de gener del 2020
SANTUARI DE LA MAREDEDÉU , MAL DITA SANTA MARIA DE FALGARS. POBLA DE LILLET. EL BERGUEDÀ.
Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana del santuari de la Marededéu, mal dita Santa Maria de Falgars, al que s’accedeix per la carretera asfaltades de la Guardiola, a la Pobla; uns 2 kilòmetres abans d'arribar a la Pobla, ran de la casa de Cal Roger, kilòmetre 71. Es troba entre planells de camps i prats voltats de bosc, al cim d'una carena.
És una edificació massissa i de considerables dimensions que consta d'església i hostatgeries. Consta de grosses parets de pedra i coberta a dues vessants amb teula aràbiga. Algunes estances estan cobertes amb volta. La hostatgeria és va construir una mica més tard que l'església i ha sofert múltiples ampliacions i remodelacions. La part més nova és un cos perpendicular a l'església i que té un porxo cobert amb falsa volta.
En quan l'església, disposa de campanar d'espadanya de dues obertures a mitja teulada. Queden restes de l'antiga església romànica perdudes en el conjunt i es conserva l'antiga porta romànica ferrada a l'entrada del santuari.
Aquesta porta és de dues fulles que s'obren endins, la fusta és moderna però la ferramenta és romànica. El disseny és fet a base d'unes cintes juxtaposades i planes, dividides per un nervi central, les quals es cargolen als extrems formant volutes; al batent del costat esquerra les tiges tenen una disposició horitzontal, mentre que les del batent dret les té en vertical.
A l'interior, hi ha una imatge de la Mare de Déu gòtica, feta d'alabastre i datada al segle XV.
https://algunsgoigs.blogspot.com/2012/06/goigs-la-mare-de-deu-de-falgas-la-pobla.html
La primera menció del lloc és de l'any 984, en l'acta de consagració de la desapareguda església de Sant Cristòfol de Vallfogona. L'any 1120,
l'església fou donada al monestir de Sant Llorenç, prop Bagà, en un moment de plena construcció de l'edifici de Falgars. Regida primer pel rector de Sant Cristòfol, fou benefici propi a partir de 1352, data a partir de la qual començà a acollir ermitans. L'església romànica fou substituïda l'any 1646 per l'actual, en una època d'aflorament de santuaris marians arreu de Catalunya.
https://algunsgoigs.blogspot.com/search/label/Falg%C3%A0s%20%28de%20Falg%C3%A0s%29
Si en teniu ocasió, no us perdeu si més no un àpat a l’Hostal de Falgars, si podeu passar-hi tot un dia el cos i l’esperit us ho agrairan.
http://www.falgars.com/benvinguts-al-hostal-rural
És una edificació massissa i de considerables dimensions que consta d'església i hostatgeries. Consta de grosses parets de pedra i coberta a dues vessants amb teula aràbiga. Algunes estances estan cobertes amb volta. La hostatgeria és va construir una mica més tard que l'església i ha sofert múltiples ampliacions i remodelacions. La part més nova és un cos perpendicular a l'església i que té un porxo cobert amb falsa volta.
En quan l'església, disposa de campanar d'espadanya de dues obertures a mitja teulada. Queden restes de l'antiga església romànica perdudes en el conjunt i es conserva l'antiga porta romànica ferrada a l'entrada del santuari.
Aquesta porta és de dues fulles que s'obren endins, la fusta és moderna però la ferramenta és romànica. El disseny és fet a base d'unes cintes juxtaposades i planes, dividides per un nervi central, les quals es cargolen als extrems formant volutes; al batent del costat esquerra les tiges tenen una disposició horitzontal, mentre que les del batent dret les té en vertical.
A l'interior, hi ha una imatge de la Mare de Déu gòtica, feta d'alabastre i datada al segle XV.
https://algunsgoigs.blogspot.com/2012/06/goigs-la-mare-de-deu-de-falgas-la-pobla.html
La primera menció del lloc és de l'any 984, en l'acta de consagració de la desapareguda església de Sant Cristòfol de Vallfogona. L'any 1120,
l'església fou donada al monestir de Sant Llorenç, prop Bagà, en un moment de plena construcció de l'edifici de Falgars. Regida primer pel rector de Sant Cristòfol, fou benefici propi a partir de 1352, data a partir de la qual començà a acollir ermitans. L'església romànica fou substituïda l'any 1646 per l'actual, en una època d'aflorament de santuaris marians arreu de Catalunya.
https://algunsgoigs.blogspot.com/search/label/Falg%C3%A0s%20%28de%20Falg%C3%A0s%29
Si en teniu ocasió, no us perdeu si més no un àpat a l’Hostal de Falgars, si podeu passar-hi tot un dia el cos i l’esperit us ho agrairan.
http://www.falgars.com/benvinguts-al-hostal-rural
El títol “ Marededéu “ és un dogma de l’Església catòlica reconegut solemnement al Concili d'Efes de l’any 431. En llengua catalana és el normatiu per referir-se a Maria, en altres llengües s’admet la forma “ Santa “, que entenem pretén menystenir la seva importància cabdal, i alhora palesa clarament els valors masclistes d'aquella cultura . La permanència almenys des de 1714 en terres catalanes, ha provocat que en molts casos s’admetés com a normal aquesta forma herètica. L’Església al llarg de la seva existència ha reconegut i reconeix poques santes, dit això, i amb tots els respectes, TOTES ELLES son prescindibles, no però, la Marededéu, oi?.
Que la Marededéu de Falgars , i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ... , i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.
diumenge, 26 de gener del 2020
CEMENTIRI DE GRANOLLERS. MONUMENTS FUNERARIS. VALLÈS ORIENTAL.
Visitàvem Granollers, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, refèiem una part del recorregut que anys enrere m’havia ensenyat la Rosa Ventura Cutrina, sherpa emèrita de la capital del Vallès Oriental.
En la nostra visita al fossar municipal el Pere Albert Carreño, retratava els Panteons de les Famílies:
1. Frederic Torras i Bergé . Enric Clarasó i Daudí (Sant Feliu del Racó, 14 d'octubre de 1857 - Barcelona, 1941) escultor
2. Pibernat
3. Ciuró
4. Serrat
5. Joan Torres Bergé. Enric Clarasó i Daudí (Sant Feliu del Racó, 14 d'octubre de 1857 - Barcelona, 1941) escultor
https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0018067.xml
Conjunt de cinc panteons situats al costat esquerra de l’avinguda central que va des de l’entrada de llevant cap a ponent. En tots cinc l’enterrament està soterrat, els elements formals i compositius són del llenguatge modernista de finals del Segle XIX i començaments del Segle XX.
En dos dels panteons destaca l’escultura d’un àngel dret , recolzat en un treballat pedestal, en el central hi ha una figura femenina asseguda, en el del costat de llevant, un element a la manera de creu de terme, i en del costat de ponent, una creu recolzada en un treballat pedestal de planta quadrada
Ens agradarà tenir noticia dels autors del altres panteons a l’email coneixercatalunya@gmail.com
http://www.granollers.cat/sites/default/files/pagina/2014/12/fitxes_arquitectura.pdf
Insistim en que caldria fer una bona neteja de les imatges, la contaminació i el canvi climàtic, fan estralls – també – en els monuments funeraris.
En la nostra visita al fossar municipal el Pere Albert Carreño, retratava els Panteons de les Famílies:
1. Frederic Torras i Bergé . Enric Clarasó i Daudí (Sant Feliu del Racó, 14 d'octubre de 1857 - Barcelona, 1941) escultor
2. Pibernat
3. Ciuró
4. Serrat
5. Joan Torres Bergé. Enric Clarasó i Daudí (Sant Feliu del Racó, 14 d'octubre de 1857 - Barcelona, 1941) escultor
https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0018067.xml
Conjunt de cinc panteons situats al costat esquerra de l’avinguda central que va des de l’entrada de llevant cap a ponent. En tots cinc l’enterrament està soterrat, els elements formals i compositius són del llenguatge modernista de finals del Segle XIX i començaments del Segle XX.
En dos dels panteons destaca l’escultura d’un àngel dret , recolzat en un treballat pedestal, en el central hi ha una figura femenina asseguda, en el del costat de llevant, un element a la manera de creu de terme, i en del costat de ponent, una creu recolzada en un treballat pedestal de planta quadrada
Ens agradarà tenir noticia dels autors del altres panteons a l’email coneixercatalunya@gmail.com
http://www.granollers.cat/sites/default/files/pagina/2014/12/fitxes_arquitectura.pdf
Insistim en que caldria fer una bona neteja de les imatges, la contaminació i el canvi climàtic, fan estralls – també – en els monuments funeraris.
dissabte, 25 de gener del 2020
CASA TORREBADELLA/RAMONEDA. GRANOLLERS. VALLÈS ORIENTAL.
El Pere Albert Carreño, retratava la casa que fa xamfrà amb els carrers Anselm Clavé, 29 – i Marià Maspons, de Granollers.
Patrimoni Gencat ens la descriu com ; edifici amb una mitgera, dues façanes alineades al carrer i una tercera al jardí. Consta de planta baixa i pis. Façanes de composició simètrica, molt ornamentada. L'element formal més significatiu és una tribuna a l'angle, de planta circular, limitada per vidrieres en forma poligonal i coberta piramidal.
Les façanes queden limitades per una cornisa amb permòdols i una balustrada.
Els elements formals i decoratius són representants de l'eclecticisme. Els forjats dels balcons, d'un decorativisme exuberant, són obra de Joan Bellavista "Guidons".
L’arquitecte – del que no trobava cap imatge, sou pregats de fer-nos-en arribar una a l’email coneirxercatalunya@gmail.com - va ser Francesc Mariné i Martorell (Barcelona, 8 de setembre de 1845 — Barcelona, 5 de juliol de 1902)
La casa rep el nom del seu primer propietari, el farmacèutic Tomàs Torrabadella i Fortuny (Granollers, 1848 - Barcelona, 1912), autor de les primeres fotografies conegudes sobre Granollers.
https://revistadelvalles.es/2019/12/07/les-fotografies-mes-antigues-de-granollers-de-tomas-torrabadella-sesposen-a-lajuntament/
En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II Republicà , el comitè local va ocupar la casa, i s’hi va instal·lar l'emissora de ràdio.
Durant les primeres setmanes de la guerra, la casa va servir també com a dipòsit d'obres d'art procedents d'esglésies i cases particulars.
L’any 1934 la casa es adquirida per Vicente Ramoneda – ens agradarà tenir noticia del cognom matern, i del lloc i data de naixemebt i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com - , fet pel qual també es coneix pel cognom d’aquest últim qui a les seves últimes voluntats va deixar en herència l’edifici, que forma part del patrimoni arquitectònic local, al municipi.
Amb una mínima divulgació del patrimoni històric i/o artístic que encara es conserva, Granollers, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental,.., esdevindrien destinacions de turisme cultural.
Queda escrit
Patrimoni Gencat ens la descriu com ; edifici amb una mitgera, dues façanes alineades al carrer i una tercera al jardí. Consta de planta baixa i pis. Façanes de composició simètrica, molt ornamentada. L'element formal més significatiu és una tribuna a l'angle, de planta circular, limitada per vidrieres en forma poligonal i coberta piramidal.
Les façanes queden limitades per una cornisa amb permòdols i una balustrada.
Els elements formals i decoratius són representants de l'eclecticisme. Els forjats dels balcons, d'un decorativisme exuberant, són obra de Joan Bellavista "Guidons".
L’arquitecte – del que no trobava cap imatge, sou pregats de fer-nos-en arribar una a l’email coneirxercatalunya@gmail.com - va ser Francesc Mariné i Martorell (Barcelona, 8 de setembre de 1845 — Barcelona, 5 de juliol de 1902)
La casa rep el nom del seu primer propietari, el farmacèutic Tomàs Torrabadella i Fortuny (Granollers, 1848 - Barcelona, 1912), autor de les primeres fotografies conegudes sobre Granollers.
https://revistadelvalles.es/2019/12/07/les-fotografies-mes-antigues-de-granollers-de-tomas-torrabadella-sesposen-a-lajuntament/
En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II Republicà , el comitè local va ocupar la casa, i s’hi va instal·lar l'emissora de ràdio.
Durant les primeres setmanes de la guerra, la casa va servir també com a dipòsit d'obres d'art procedents d'esglésies i cases particulars.
L’any 1934 la casa es adquirida per Vicente Ramoneda – ens agradarà tenir noticia del cognom matern, i del lloc i data de naixemebt i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com - , fet pel qual també es coneix pel cognom d’aquest últim qui a les seves últimes voluntats va deixar en herència l’edifici, que forma part del patrimoni arquitectònic local, al municipi.
Amb una mínima divulgació del patrimoni històric i/o artístic que encara es conserva, Granollers, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental,.., esdevindrien destinacions de turisme cultural.
Queda escrit
divendres, 24 de gener del 2020
ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE DE BAGÀ. EL BERGUEDÀ
El 19.04.2018, retratava al Josep Olivé Escarré, davant la façana de l’església parroquial de Bagà, advocada al protomàrtir Sant Esteva.
Patrimoni Gencat ens diu que és un curiós exemple d'església romànica, construïda en plena època gòtica. Estructuralment és un model romànic. La planta és de tipus basilical, amb una gran nau coberta amb volta de pedra lleugerament apuntada que arrenca d'una cornissa i amb un absis de planta semicircular a l'interior i hexagonal a l'exterior cobert amb volta de quart d'esfera. No hi ha naus laterals però, enlloc seu, trobem capelles laterals cobertes amb volta de creueria sobre nervis, un dels pocs elements que denota la introducció dels procediments estructurals del gòtic.
Vista de la nau des de l'absis de l'església. Jordi Contijoch Boada
L'interior de l'edifici és molt important per la seva austeritat, elegància i grans proporcions, que contrasta amb l'exterior, pobre i desordenat. El campanar està situat a tramuntana i és una torre massissa amb llargues finestres d'arc de mig punt.
L'edifici compta amb dues portalades monumentals, la principal a ponent i la secundària al nord. Totes dues tenen arquivoltes apuntades que s'aguanten sobre uns capitells en fris i tres columnes molt estilitzades. El portal principal està emmarcat per dos pinacles, acabats en ramillets florals, els quals són els únics elements sobresortints de l'estructura.
En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República , l'altar Major va ser destruït, així com l'orgue, les imatges i objectes de culte. Acabada la Guerra amb les restes del retaule se’n compon un de nou, afegint també un altar provinent del santuari del Paller i datat el 1781.
L’església de Sant Esteve de Bagà conserva una creu reliquiari bizantina que probablement data del segle X i que presenta inscripcions en lletres gregues als braços i enmig del tronc. Hom ha cregut tradicionalment que fou duta l‘any 1000 pel bisbe de Vic, Arnulf.
Conserva un fragment del retaule de Sant Esteve, del barroc tardà.
Pere Galceran de Pinós i Mallorca (Principat de Catalunya, ? — Bagà, Berguedà, 1348) fill de Pere Galceran I de Pinós i de Saura de Mallorca. Era nét del rei Jaume II de Mallorca. Nascut entre l'any 1306 i 1312, serà l’artífex del creixement de Bagà, que serà en aquella època la capital de la Baronia de Pinós.
Patrimoni Gencat ens diu que és un curiós exemple d'església romànica, construïda en plena època gòtica. Estructuralment és un model romànic. La planta és de tipus basilical, amb una gran nau coberta amb volta de pedra lleugerament apuntada que arrenca d'una cornissa i amb un absis de planta semicircular a l'interior i hexagonal a l'exterior cobert amb volta de quart d'esfera. No hi ha naus laterals però, enlloc seu, trobem capelles laterals cobertes amb volta de creueria sobre nervis, un dels pocs elements que denota la introducció dels procediments estructurals del gòtic.
Vista de la nau des de l'absis de l'església. Jordi Contijoch Boada
L'interior de l'edifici és molt important per la seva austeritat, elegància i grans proporcions, que contrasta amb l'exterior, pobre i desordenat. El campanar està situat a tramuntana i és una torre massissa amb llargues finestres d'arc de mig punt.
L'edifici compta amb dues portalades monumentals, la principal a ponent i la secundària al nord. Totes dues tenen arquivoltes apuntades que s'aguanten sobre uns capitells en fris i tres columnes molt estilitzades. El portal principal està emmarcat per dos pinacles, acabats en ramillets florals, els quals són els únics elements sobresortints de l'estructura.
En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República , l'altar Major va ser destruït, així com l'orgue, les imatges i objectes de culte. Acabada la Guerra amb les restes del retaule se’n compon un de nou, afegint també un altar provinent del santuari del Paller i datat el 1781.
L’església de Sant Esteve de Bagà conserva una creu reliquiari bizantina que probablement data del segle X i que presenta inscripcions en lletres gregues als braços i enmig del tronc. Hom ha cregut tradicionalment que fou duta l‘any 1000 pel bisbe de Vic, Arnulf.
Conserva un fragment del retaule de Sant Esteve, del barroc tardà.
Pere Galceran de Pinós i Mallorca (Principat de Catalunya, ? — Bagà, Berguedà, 1348) fill de Pere Galceran I de Pinós i de Saura de Mallorca. Era nét del rei Jaume II de Mallorca. Nascut entre l'any 1306 i 1312, serà l’artífex del creixement de Bagà, que serà en aquella època la capital de la Baronia de Pinós.
dijous, 23 de gener del 2020
CASA MIQUEL BLANXART I ESTAPÉ. GRANOLLERS. VALLÈS ORIENTAL
Visitàvem Granollers, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, refèiem una part del recorregut que anys enrere m’havia ensenyat la Rosa Ventura Cutrina, sherpa emèrita de la capital del Vallès Oriental.
El Pere Albert retratava la façana de la casa MIQUEL BLANXART I ESTAPÉ, (Granollers, 1857 – 1916), que va ser l’alcalde de GRANOLLERS en el període [16-02-1903 - 03-08-1905]
Patrimoni Gencat en fa una descripció quasi telegràfica; explica que l’actual imatge és fruit de la reforma d'un antic edifici, duta a terme per l’arquitecte Jeroni Martorell i Terrats (Barcelona, 1876 - 1951), que dóna a dos carrers i amb una mitgera. Consta de planta baixa i dos pisos.
https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0040845.xml
La casa té almenys ‘dos pares reconeguts’, el primer l’arquitecte Simó Cordomí i Carrera (Olot, segona meitat del segle XIX – Barcelona , 23 de gener de 1937) , autor també de l’edifici de l’Ajuntament de la Ciutat, i el segon – la fitxa tècnica li ho adjudica, l’arquitecte Jeroni Martorell i Tarrats (Barcelona, 1877 - Barcelona, 1951).
La Façana principal de composició simètrica; el balcó és corregut al llarg de les dues façanes. Les finestres del segon pis porten un guardapols molt original, en forma de cercle. A la planta baixa hi ha les típiques finestres modernistes amb traceria de motius vegetals i animals.
En destaca una figura femenina que aguanta la tribuna, obra de l’escultor Josep Maria Barnadas i Mestres (Barcelona, 28 d'abril de 1867 - Alella, Maresme, 1939)
https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/josep-maria-barnadas-i-mestres
La façana està decorada amb esgrafiats geomètrics florals de llenguatge modernista.
Els treballs de forja van fer-se a Can Guidons de Granollers (GARCIA PEY, 1990).
Llegíem que en aquesta casa es venia vi i per això els motius de decoració estan relacionats amb aquesta indústria agrícola. Dins la casa hi ha una bodega immensa subterrània que es diu "el Cau" (Informació oral Pere Cornelles). Sembla ser que el cau està fet amb rajola de València i era un lloc de reunions.
Després de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, delicte infamant que els guanyadors batejaven ‘guerra civil’, i la Jerarquia de l’església nacional catòlica com ‘CRUZADA’ , la va comprar el Sr. Ramon Murtra, fabricant.
Avui pertany al grup http://tallerdenpich.es/es/
Ens agradaria aprofundir en la història d’aquesta casa, sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
El Pere Albert retratava la façana de la casa MIQUEL BLANXART I ESTAPÉ, (Granollers, 1857 – 1916), que va ser l’alcalde de GRANOLLERS en el període [16-02-1903 - 03-08-1905]
Patrimoni Gencat en fa una descripció quasi telegràfica; explica que l’actual imatge és fruit de la reforma d'un antic edifici, duta a terme per l’arquitecte Jeroni Martorell i Terrats (Barcelona, 1876 - 1951), que dóna a dos carrers i amb una mitgera. Consta de planta baixa i dos pisos.
https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0040845.xml
La casa té almenys ‘dos pares reconeguts’, el primer l’arquitecte Simó Cordomí i Carrera (Olot, segona meitat del segle XIX – Barcelona , 23 de gener de 1937) , autor també de l’edifici de l’Ajuntament de la Ciutat, i el segon – la fitxa tècnica li ho adjudica, l’arquitecte Jeroni Martorell i Tarrats (Barcelona, 1877 - Barcelona, 1951).
La Façana principal de composició simètrica; el balcó és corregut al llarg de les dues façanes. Les finestres del segon pis porten un guardapols molt original, en forma de cercle. A la planta baixa hi ha les típiques finestres modernistes amb traceria de motius vegetals i animals.
En destaca una figura femenina que aguanta la tribuna, obra de l’escultor Josep Maria Barnadas i Mestres (Barcelona, 28 d'abril de 1867 - Alella, Maresme, 1939)
https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/josep-maria-barnadas-i-mestres
La façana està decorada amb esgrafiats geomètrics florals de llenguatge modernista.
Els treballs de forja van fer-se a Can Guidons de Granollers (GARCIA PEY, 1990).
Llegíem que en aquesta casa es venia vi i per això els motius de decoració estan relacionats amb aquesta indústria agrícola. Dins la casa hi ha una bodega immensa subterrània que es diu "el Cau" (Informació oral Pere Cornelles). Sembla ser que el cau està fet amb rajola de València i era un lloc de reunions.
Després de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, delicte infamant que els guanyadors batejaven ‘guerra civil’, i la Jerarquia de l’església nacional catòlica com ‘CRUZADA’ , la va comprar el Sr. Ramon Murtra, fabricant.
Avui pertany al grup http://tallerdenpich.es/es/
Ens agradaria aprofundir en la història d’aquesta casa, sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
dimecres, 22 de gener del 2020
CAPELLA DE SANTA CATERINA D’ALEXANDRIA. SENTMENAT. EL VALLÈS OCIDENTAL.
Tornàvem d’un passeig pel Vallès Oriental el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, ens havíem aturat a Sentmenat perquè poguessin retratar el Castell i la Capella de Sant Jaume, i si és el cas prendre nota dels dies en que es pots visitar.
El Pere Albert Carreño, donava per acabada la feina fotogràfica, i li pregava aturar el vehicle davant de la capella de Santa Caterina
d'Alexandria.
Encara que la tradició parla d’una imatge ‘trobada’, en els inventari dels béns de la Vescomtessa de Toralla, Emerenciana de Torrellas i de Gassol, esposa del marquès Francesc de Sentmenat i de Perapertussa, consta una imatge de Santa Caterina d'Alexandria, de la que podeu llegir-ne els Goigs.
Al testament de la marquesa de l'any 1678 figura una disposició en que s’ordena : ‘reservar 1000 liures per fer una capella en lo lloch ahont finch trobada Santa Catahrina, martir i perquè amb la quantitat restant s'oficiés una missa semanena y un aniversari cada dissapte celebradors en la dita capelleta per salut i repós de la mia ànima’.
Passaran 90 anys fins que Joan Antoni de Sentmenat i de Boixadors, posant en ordre el patrimoni familiar , va descobrir el testament de la seva besàvia, i per acomplir la seva voluntat, a l'any 1768 el marquès demana llicència al Bisbat de Barcelona per construir la capella; les obres es van acabar dos anys després.
Al juliol de 1770 el vicari general beneeix la capella i dóna permís per poder oficiar misses.
Al 1855, Joaquim Gassol de Sentmenat i de Villalonga s'exilià a causa dels disturbis polítics de l'època i deixa d'ingressar els fons per a les misses que es deixen de fer.
L’any 1875, es recuperen , en el memorial de la parròquia de 1892, consta però, que quasi no se celebren misses i sembla ser que la capella només s'obria el 25 d'abril, Sant Marc, aprofitant la processó que passava pel davant.
Ja al segle XX tenim notícies que, als anys trenta, la capella s'obria durant la Setmana Santa, pel Corpus i per la festa dels llums del carrer.
Desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, la capella es torna a obrir per Setmana Santa i per Corpus i, des d’ almenys 1950, es celebra la missa dels diumenges.
A mitjans dels anys seixanta, el nacionalcatolicisme comença a perdre pistonada, això és tradueix en la poca assistència de feligresos als oficis religiosos, que acabarà amb el tancament de la capella , que es perllongarà fins a principis de 1981, quan un grup de dones enceten un moviment per a la seva restauració i fan una col·lecta i així, a l'abril del mateix any, s'inaugurà oficialment.
Des de llavors s'oficia una missa cada dissabte i, com observa Jaume Canyameres i Cortàzar (Terrassa, 13 de febrer de 1931 – 29 de gener de 2017) per una curiosa paradoxa de la historia, s'acompleix l'última voluntat d'Emerenciana de Toralla, sense que ho sabés ningú.
El Pere Albert Carreño, donava per acabada la feina fotogràfica, i li pregava aturar el vehicle davant de la capella de Santa Caterina
d'Alexandria.
Encara que la tradició parla d’una imatge ‘trobada’, en els inventari dels béns de la Vescomtessa de Toralla, Emerenciana de Torrellas i de Gassol, esposa del marquès Francesc de Sentmenat i de Perapertussa, consta una imatge de Santa Caterina d'Alexandria, de la que podeu llegir-ne els Goigs.
Al testament de la marquesa de l'any 1678 figura una disposició en que s’ordena : ‘reservar 1000 liures per fer una capella en lo lloch ahont finch trobada Santa Catahrina, martir i perquè amb la quantitat restant s'oficiés una missa semanena y un aniversari cada dissapte celebradors en la dita capelleta per salut i repós de la mia ànima’.
Passaran 90 anys fins que Joan Antoni de Sentmenat i de Boixadors, posant en ordre el patrimoni familiar , va descobrir el testament de la seva besàvia, i per acomplir la seva voluntat, a l'any 1768 el marquès demana llicència al Bisbat de Barcelona per construir la capella; les obres es van acabar dos anys després.
Al juliol de 1770 el vicari general beneeix la capella i dóna permís per poder oficiar misses.
Al 1855, Joaquim Gassol de Sentmenat i de Villalonga s'exilià a causa dels disturbis polítics de l'època i deixa d'ingressar els fons per a les misses que es deixen de fer.
L’any 1875, es recuperen , en el memorial de la parròquia de 1892, consta però, que quasi no se celebren misses i sembla ser que la capella només s'obria el 25 d'abril, Sant Marc, aprofitant la processó que passava pel davant.
Ja al segle XX tenim notícies que, als anys trenta, la capella s'obria durant la Setmana Santa, pel Corpus i per la festa dels llums del carrer.
Desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, la capella es torna a obrir per Setmana Santa i per Corpus i, des d’ almenys 1950, es celebra la missa dels diumenges.
A mitjans dels anys seixanta, el nacionalcatolicisme comença a perdre pistonada, això és tradueix en la poca assistència de feligresos als oficis religiosos, que acabarà amb el tancament de la capella , que es perllongarà fins a principis de 1981, quan un grup de dones enceten un moviment per a la seva restauració i fan una col·lecta i així, a l'abril del mateix any, s'inaugurà oficialment.
Des de llavors s'oficia una missa cada dissabte i, com observa Jaume Canyameres i Cortàzar (Terrassa, 13 de febrer de 1931 – 29 de gener de 2017) per una curiosa paradoxa de la historia, s'acompleix l'última voluntat d'Emerenciana de Toralla, sense que ho sabés ningú.
dimarts, 21 de gener del 2020
IN MEMORIAM DE L’ESCOLA ANNEXA A L’ESGLÉSIA DE SANT SIMPLICI. SANTA EULÀLIA DE RONÇANA. EL VALLÈS ORIENTAL.
Ens explicava el Juan Navazo Montero, al Pere Albert Carreño i a l’Antonio Mora Vergés, davant l’esglesiola de Sant Simplici, i la casa de l’ermità, que havia donat aixopluc al Comú de la Baronia de Montbui, un cop reconeguda com ‘ carrer de Barcelona’, i havia donat servei com escola, no podem afirmar si abans, i/o durant la dictadura franquista.
Malgrat que la tipologia respon a una església romànica, no en tenim cap dada documental anterior al segle XVI, en què apareix a les visites pastorals. Durant aquest mateix segle deuria haver estat reedificada com ens ho indica la data del 1568 de la portada, conservant la seva estructura romànica.
És possible que part de la decoració interior, que quasi no es conserva, sigui del segle XVIII, com ho indica la data del presbiteri de l'any 1727.
Patrimoni Gencat la descriu com; església de nau única. Absis semicircular cobert amb volta de mitja taronja amb dos trams: un de volta rebaixada i un altre d'enteixinat senzill a doble vessant, que es troba actualment en estat ruïnós. A la banda esquerra de la capçalera hi ha un nínxol amb decoracions florals i la data de 1730, probablement dedicat a Sant Jaume apòstol.
La façana té un campanar d'espadanya d'un sol arc, un petit ull de bou, i la porta quadrada amb bossellats i permòdols a l'arquitrau. Al damunt té una petxina de baix relleu com a frontó i la inscripció de 1568.
Està adossada a un edifici on vivia l'ermità i que va servir d'escola.
Ens queden algunes dubte:
1. Es fa culte en alguna ocasió al llarg de l’any ?.
2. L’advocació fa referencia a Sant Simplici I (Tívoli, primera meitat del segle v - Roma, 10 de febrer de 483), que va ésser escollit Papa el 3 de febrer del 468
3. En quin període va funcionar com escola l’edifici annex?.
Esperem amb ànsia les vostres respostes a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Santa Eulàlia de Roncana, el Vallès Oriental, Catalunya , us ho agrairan.
Malgrat que la tipologia respon a una església romànica, no en tenim cap dada documental anterior al segle XVI, en què apareix a les visites pastorals. Durant aquest mateix segle deuria haver estat reedificada com ens ho indica la data del 1568 de la portada, conservant la seva estructura romànica.
És possible que part de la decoració interior, que quasi no es conserva, sigui del segle XVIII, com ho indica la data del presbiteri de l'any 1727.
Patrimoni Gencat la descriu com; església de nau única. Absis semicircular cobert amb volta de mitja taronja amb dos trams: un de volta rebaixada i un altre d'enteixinat senzill a doble vessant, que es troba actualment en estat ruïnós. A la banda esquerra de la capçalera hi ha un nínxol amb decoracions florals i la data de 1730, probablement dedicat a Sant Jaume apòstol.
La façana té un campanar d'espadanya d'un sol arc, un petit ull de bou, i la porta quadrada amb bossellats i permòdols a l'arquitrau. Al damunt té una petxina de baix relleu com a frontó i la inscripció de 1568.
Està adossada a un edifici on vivia l'ermità i que va servir d'escola.
Ens queden algunes dubte:
1. Es fa culte en alguna ocasió al llarg de l’any ?.
2. L’advocació fa referencia a Sant Simplici I (Tívoli, primera meitat del segle v - Roma, 10 de febrer de 483), que va ésser escollit Papa el 3 de febrer del 468
3. En quin període va funcionar com escola l’edifici annex?.
Esperem amb ànsia les vostres respostes a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Santa Eulàlia de Roncana, el Vallès Oriental, Catalunya , us ho agrairan.
dilluns, 20 de gener del 2020
CAPELLA DE SANTA ANNA. GRANOLLERS. VALLÈS ORIENTAL.
Visitàvem Granollers, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, refèiem una part del recorregut que anys enrere m’havia ensenyat la Rosa Ventura Cutrina, sherpa emèrita de la capital del Vallès Oriental.
Retratava la Capella de Santa Anna, construïda l'any 1563, i enderrocada l'any 1862, en destruir-se la caserna.
Es refeu l'any 1864, al costat de la primitiva.
La capella situada a la segona planta ha estat restaurada, la planta baixa i la primera es fan servir de llibreria.
La restauració de la capella es va dur a terme en la dècada del 1970.
El projecte és dels arquitectes Bosch-Botey-Cuspinera. Andreu Bosch Planas ( 1943), Josep Maria Botey Goméz ( 1943) i Lluis Cuspinera Font ( 1942)
https://studylib.es/doc/6816246/bosch-i-botey-i-cuspinera
Patrimoni Gencat ens explica que la capella de Santa Anna es troba al costa del portal de Caldes de la muralla del segle XVI, face, to face de l’antiga caserna/camp de concentració de Granollers, en els dies foscos que seguien a la victòria dels sediciosos feixistes.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/01/in-memoriam-al-centre-de-granollers.html
http://www.granollers.cat/sites/default/files/usuaris/u125/els_camps_de_concentracio.pdf
https://www.naciodigital.cat/noticia/132669/granollers/tenia/camp/concentracio/franquista/ubicat/antiga/caserna/ciutat
Consta de planta baixa i pis amb tres façanes i coberta de teula àrab a dues vessants desiguals, acabada amb un ràfec. Sobre el carener s'aixeca un senzill campanar d'espadanya. La capella està a la planta pis en un reduït espai de planta rectangular.
L'arc de mig punt que dóna a la plaça permet seguir les cerimònies des del carrer.
La planta baixa s'ha reutilitzat com a llibreria. A la façana que dóna al corredor hi ha restes de la muralla medieval.
Falten mans – en el sentit literal – per treure a la llum els terribles excessos que es van dur a terme per part de la dictadura franquista a Catalunya.
El silenci, SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, esdevé complicitat amb els malfactors.
Retratava la Capella de Santa Anna, construïda l'any 1563, i enderrocada l'any 1862, en destruir-se la caserna.
Es refeu l'any 1864, al costat de la primitiva.
La capella situada a la segona planta ha estat restaurada, la planta baixa i la primera es fan servir de llibreria.
La restauració de la capella es va dur a terme en la dècada del 1970.
El projecte és dels arquitectes Bosch-Botey-Cuspinera. Andreu Bosch Planas ( 1943), Josep Maria Botey Goméz ( 1943) i Lluis Cuspinera Font ( 1942)
https://studylib.es/doc/6816246/bosch-i-botey-i-cuspinera
Patrimoni Gencat ens explica que la capella de Santa Anna es troba al costa del portal de Caldes de la muralla del segle XVI, face, to face de l’antiga caserna/camp de concentració de Granollers, en els dies foscos que seguien a la victòria dels sediciosos feixistes.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/01/in-memoriam-al-centre-de-granollers.html
http://www.granollers.cat/sites/default/files/usuaris/u125/els_camps_de_concentracio.pdf
https://www.naciodigital.cat/noticia/132669/granollers/tenia/camp/concentracio/franquista/ubicat/antiga/caserna/ciutat
Consta de planta baixa i pis amb tres façanes i coberta de teula àrab a dues vessants desiguals, acabada amb un ràfec. Sobre el carener s'aixeca un senzill campanar d'espadanya. La capella està a la planta pis en un reduït espai de planta rectangular.
L'arc de mig punt que dóna a la plaça permet seguir les cerimònies des del carrer.
La planta baixa s'ha reutilitzat com a llibreria. A la façana que dóna al corredor hi ha restes de la muralla medieval.
Falten mans – en el sentit literal – per treure a la llum els terribles excessos que es van dur a terme per part de la dictadura franquista a Catalunya.
El silenci, SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, esdevé complicitat amb els malfactors.
REFLEXIONS AL CALIU DE CAN SITJÀ [SITJAR]. LA COMA. CASTELL-PLATJA D’ARO. L’EMPORDANET.
Al Joan Dalmau Juscafresa, li agrada esbrinar la història dels indrets, aquest fet comporta SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, una recerca biogràfica, que en moltes ocasions acostuma a ser complicada i sovint decebedora.
https://www.yumpu.com/es/document/read/13124241/cataleg-bens-ajuntament-de-castell-platja-daro
En ocasió de retratar el mas Sitjar, a la coma , a Castell- Platja d’Aro, descobria als lletraferits germans Joan Sitjar i Bulcegura, (1828-1900)i Joaquim Sitjar i Bulceguar , La Bisbal (31/03/1820 – 9/02/1885), als que dedicava una monografia “Castell d'Aro al cor : Joaquim i Joan Sitjar” Jordi Vinyoles i Boadella.
https://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=165892
Trobàvem més dades del Joan que del Joaquim :
http://www.revistadegirona.cat/recursos/1985/0113_068.pdf
https://www.yumpu.com/es/document/read/13124241/cataleg-bens-ajuntament-de-castell-platja-daro
L'any 1 888 , Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 - Vil·la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902) li dedicava el Ilibre de poemes «Patria» amb aquestes pararies: «A don Joanet Sitjar, cor d'ángel de l'Empordá».
I quan l'any 1901 , el 15 d'agost, Verdaguer presideix el Certamen bisbalenc, té emotives paraules per Joan Sitjar que havia mort el 1900: Com enyoro -diu el poeta al Discurs Presidencial- i trobo a faltar en la colla deis amics la noble i simpàtica figura d'en Joan Sitjar, qui acaba de baixar a la sepultura! A no haver-ho disposat Déu així, a ell devíeu fer asseure en aquesta cadira i encara que sols hagués recitat la «Llegenda de Sant Eloi», que sempre tenia al cap de la llengua ja tenia la primera palma del certamen.
Verdaguer no es limita a una evocació convencional; en fa una descripció personal que avui és per a nosaltres històrica i valuosa: Me sembla que el veig, encara no fa un any. amb son barret de gairell mig cobrint sos cabells blancs. somrient sempre com un noi que no ha passat cap pena. Me sembla sentir aquella conversa senzilla i poètica, versada amb aquella veu que sonava a l'orella, segons imatge d'en Delpont, «com una remar d'aigües de muntanya quan resquitllen entremig de penyes i cingleres».
Quan al topònim Sitjar, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), defensa el significat “ clot profund’ , “ paratge on es troben un seguit de foses o falles del terreny”. El Joan Dalmau Juscafresa que retratava la casa ens podrà confirmar en el seu cas si es donen aquí, aquestes circumstancies.
https://books.google.es/books?id=DPvPCgAAQBAJ&pg=PT151&lpg=PT151&dq=toponimia.+sitjar&source=bl&ots=YF60xOGK0v&sig=ACfU3U2rOWGPP0R9SeeP6a_hh1Re1KzSNQ&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwjDrvHY6YrnAhXB2-AKHdOVD5sQ6AEwAXoECAkQAQ#v=onepage&q=toponimia.%20sitjar&f=false
Joaquim Sitjar i Bulceguar , La Bisbal (31/03/1820 – 9/02/1885).
Joaquim Sitjar i Bulceruga amb els seus articles de contingut polític
https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/4848/TRPF4de6.pdf?sequence=4&isAllowed=y
«A don Joanet Sitjar, cor d'ángel de l'Empordá»
http://www.revistadegirona.cat/recursos/1985/0113_068.pdf
Per descomptat, agrairem com sempre, la vostra col·laboració a l’emil coneixercatalunya@gmail.com per ampliar i àdhuc precisar, aquestes dades.
Castell-Platja d’Aro, Catalunya , us ho agrairan
https://www.yumpu.com/es/document/read/13124241/cataleg-bens-ajuntament-de-castell-platja-daro
En ocasió de retratar el mas Sitjar, a la coma , a Castell- Platja d’Aro, descobria als lletraferits germans Joan Sitjar i Bulcegura, (1828-1900)i Joaquim Sitjar i Bulceguar , La Bisbal (31/03/1820 – 9/02/1885), als que dedicava una monografia “Castell d'Aro al cor : Joaquim i Joan Sitjar” Jordi Vinyoles i Boadella.
https://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=165892
Trobàvem més dades del Joan que del Joaquim :
http://www.revistadegirona.cat/recursos/1985/0113_068.pdf
https://www.yumpu.com/es/document/read/13124241/cataleg-bens-ajuntament-de-castell-platja-daro
L'any 1 888 , Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 - Vil·la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902) li dedicava el Ilibre de poemes «Patria» amb aquestes pararies: «A don Joanet Sitjar, cor d'ángel de l'Empordá».
I quan l'any 1901 , el 15 d'agost, Verdaguer presideix el Certamen bisbalenc, té emotives paraules per Joan Sitjar que havia mort el 1900: Com enyoro -diu el poeta al Discurs Presidencial- i trobo a faltar en la colla deis amics la noble i simpàtica figura d'en Joan Sitjar, qui acaba de baixar a la sepultura! A no haver-ho disposat Déu així, a ell devíeu fer asseure en aquesta cadira i encara que sols hagués recitat la «Llegenda de Sant Eloi», que sempre tenia al cap de la llengua ja tenia la primera palma del certamen.
Verdaguer no es limita a una evocació convencional; en fa una descripció personal que avui és per a nosaltres històrica i valuosa: Me sembla que el veig, encara no fa un any. amb son barret de gairell mig cobrint sos cabells blancs. somrient sempre com un noi que no ha passat cap pena. Me sembla sentir aquella conversa senzilla i poètica, versada amb aquella veu que sonava a l'orella, segons imatge d'en Delpont, «com una remar d'aigües de muntanya quan resquitllen entremig de penyes i cingleres».
Quan al topònim Sitjar, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), defensa el significat “ clot profund’ , “ paratge on es troben un seguit de foses o falles del terreny”. El Joan Dalmau Juscafresa que retratava la casa ens podrà confirmar en el seu cas si es donen aquí, aquestes circumstancies.
https://books.google.es/books?id=DPvPCgAAQBAJ&pg=PT151&lpg=PT151&dq=toponimia.+sitjar&source=bl&ots=YF60xOGK0v&sig=ACfU3U2rOWGPP0R9SeeP6a_hh1Re1KzSNQ&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwjDrvHY6YrnAhXB2-AKHdOVD5sQ6AEwAXoECAkQAQ#v=onepage&q=toponimia.%20sitjar&f=false
Joaquim Sitjar i Bulceguar , La Bisbal (31/03/1820 – 9/02/1885).
Joaquim Sitjar i Bulceruga amb els seus articles de contingut polític
https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/4848/TRPF4de6.pdf?sequence=4&isAllowed=y
«A don Joanet Sitjar, cor d'ángel de l'Empordá»
http://www.revistadegirona.cat/recursos/1985/0113_068.pdf
Per descomptat, agrairem com sempre, la vostra col·laboració a l’emil coneixercatalunya@gmail.com per ampliar i àdhuc precisar, aquestes dades.
Castell-Platja d’Aro, Catalunya , us ho agrairan
diumenge, 19 de gener del 2020
CASA DE L’ÀNGELA GUAL CANUDES A CARDEDEU. EL VALLÈS ORIENTAL.
El Juan Navazo Montero se’ns revelava com un bon fotògraf , seva és la imatge de la casa de l’ Àngela Gual i Canudes – de la que ens agradarà tenir noticia de la seva biografia a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Patrimoni Gencat ens la descriu com ; habitatge de tipologia ciutat-jardí bastit sobre espai quadrangular, envoltat per una tanca feta d'obra amb combinació de reixat i aixamfranat a l'angle de la porta. L'edifici és un cub rectangular de planta baixa, pis i golfa, cobert a dues vessants amb una torreta oberta que inclou una escala al voltant de la qual gira la composició. L'angle d'entrada està ocupat per un porxo obert al jardí. És de color blanc amb combinació de pedra i ceràmica de diferents colors: verd principalment, groc, vermell i or. Gran èmfasi vertical donant pel capcer en forma de pinyó, finestres, torra i tribuna en forma cònica i base triangular. La decoració, tipus Makintosh, és típica del primer modernisme de Balcells que segueix les mateixes pautes que a la casa Mestres a Cerdanyola. L'interior està dividit en dues plantes: a la planta baixa, el vestíbul que dóna el menjador on hi ha una gran xemeneia, al mig l'escala que dóna al primer pis. A un costat la cuina i la toilette a l'altre una sala. Al primer pis quatre dormitoris, un d'ells amb gabinet, galeria. A la torreta hi ha una escala de cargol i els materials emprats són l'aplacats de pedra i rajola.
https://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/arxiu/afonsbcn/BalcellsBuigas/BalcellsBuigas_c.htm
https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0054338.xml
Una reflexió, estem en ‘ territori Raspall ‘ , i ambdós arquitectes tenien vincles familiars – i professionals- , Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), firmava obres a Cerdanyola, on era arquitecte Municipal , l’Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965 ); veieu com jo possible que Balcells signes aquesta obra que en realitat projecta l’arquitecte municipal de Cardedeu ?.
Patrimoni Gencat ens la descriu com ; habitatge de tipologia ciutat-jardí bastit sobre espai quadrangular, envoltat per una tanca feta d'obra amb combinació de reixat i aixamfranat a l'angle de la porta. L'edifici és un cub rectangular de planta baixa, pis i golfa, cobert a dues vessants amb una torreta oberta que inclou una escala al voltant de la qual gira la composició. L'angle d'entrada està ocupat per un porxo obert al jardí. És de color blanc amb combinació de pedra i ceràmica de diferents colors: verd principalment, groc, vermell i or. Gran èmfasi vertical donant pel capcer en forma de pinyó, finestres, torra i tribuna en forma cònica i base triangular. La decoració, tipus Makintosh, és típica del primer modernisme de Balcells que segueix les mateixes pautes que a la casa Mestres a Cerdanyola. L'interior està dividit en dues plantes: a la planta baixa, el vestíbul que dóna el menjador on hi ha una gran xemeneia, al mig l'escala que dóna al primer pis. A un costat la cuina i la toilette a l'altre una sala. Al primer pis quatre dormitoris, un d'ells amb gabinet, galeria. A la torreta hi ha una escala de cargol i els materials emprats són l'aplacats de pedra i rajola.
https://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/arxiu/afonsbcn/BalcellsBuigas/BalcellsBuigas_c.htm
https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0054338.xml
Una reflexió, estem en ‘ territori Raspall ‘ , i ambdós arquitectes tenien vincles familiars – i professionals- , Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), firmava obres a Cerdanyola, on era arquitecte Municipal , l’Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965 ); veieu com jo possible que Balcells signes aquesta obra que en realitat projecta l’arquitecte municipal de Cardedeu ?.
dissabte, 18 de gener del 2020
EL CASTELL DE SENTMENAT I LA CAPELLA DE SANT JAUME . VALLÈS OCCIDENTAL.
Tornàvem de fer un tomb pel Vallès Oriental el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, el sol declinava quan aturàvem el vehicle prop del Castell de Sentmenat - avui és de propietat municipal – , i en aquesta comarca l’edifici és un important referent visual, sobretot pels que circulen per la carretera que enllaça Sentmenat amb Castellar del Vallès.
Patrimoni Gencat explica que l'indret on es troba localitzat el Castell, correspon a una zona, fins fa poc agrícola, de pendents suaus, situada a l'anomenada Serra de Dalt, que discorre de nord-oest a sud-est i que travessa el municipi.
L'edifici del castell i els elements patrimonials que s'hi relacionen, es situen a escassos 150 metres de la part nord del municipi, al peu d'un barranc que dóna a la riera de Sentmenat.
És un gran edifici gòtic reconstruït sobre bases més antigues, possiblement una masia fortificada, i que actualment s'utilitza per a tasques agrícoles. Es manifesta la grandiositat de la seva fortalesa amb murs de tres metres de gruix. La façana principal, formada per carreus desiguals units al morter, queda dalt del marge de la riera, mentre que la part posterior presenta una forma de semicercle i dóna a la plana.
El Juan Navazo Montero amb una maquina Canon Ixus obtenia les fotografies.
En motiu de l'execució del Projecte de consolidació estructural del castell de Sentmenat, portat a terme per l'Ajuntament de Sentmenat en vistes del mal estat de l'edifici i del perill de pèrdua definitiva d'aquest patrimoni, es varen portar a terme una sèrie d'intervencions arqueològiques:
Any 2006: Es varen portar a terme un total de 13 sondejos a l'interior de l'edifici, al pati i el cobert i a l'exterior de l'edifici tots arran de les parets, amb l'objectiu d'arribar a la cota de fonamentació dels murs. D'altra banda també es varen localitzar altres estructures, com per exemple, a l'exterior de l'edifici, a la rasa nº 8 (situada a al sud-oest del castell) es va documentar un fragment de contrafort abocat a sobre del terreny natural. A l'interior del recinte (pati i cobert) en el sondeig nº 5 (façana sud de l'edifici) va aparèixer un paviment de morter de calç de color rosat, que s'entrega a la façana. A l'interior del castell, al sondeig nº 9 (sector est) es va localitzar les restes d'una llar construïda amb pedres ennegrides per l'escalfor del foc. Al sondeig nº 10 (meitat oest) va aparèixer un paviment de còdols, un altre de rajols, situats a la mateixa cota i una canal de recollida d'aigües pluvials que es podria relacionar amb un dipòsit, de planta quadrada amb parets revestides amb calç.
Any 2008: L'àmbit d'actuació on s'ha portat a terme el control s'ha centrat als vessants nord i oest de l'entorn immediat del conjunt de l'edificació, ja que en aquest punt s'hi havien d'iniciar els treballs de pilonatge, injecció de formigó i adequació del terreny per consolidar la base on reposa l'estructura. Prèviament, s'hi va efectuar una prospecció superficial a tota la superfície afectada, uns 300 m2. En comprovar que aquesta zona no presentava materials ni estructures es va procedir l'ampliació del tram de camí, per a l'accés de les màquines, i iniciar les obres de consolidació del terreny.
D'altra banda, també es portà a terme una intervenció arqueològica en dos contraforts. L'excavació manual de dues cales tenia com a objectiu comprovar la profunditat i factura de la seva fonamentació. Es varen documentar diversos fragments de ceràmica, com ara, pisa blava catalana de Barcelona, pisa blava paterna, ceràmica oxidada vidrada moderna i ceràmica reduïda, tots amb una cronologia entre els segles XV i XVIII.
S'ha constatat que al llarg de l'àrea afectada no s'hi documenten murs o d'altres estructures d'interès arqueològic, degut a que cal pensar que aquesta zona correspon a la part del castell més ben defensada, aprofitant les característiques geofísiques del terreny. Cal afegir que els contraforts suporten i delimiten un terraplè que, probablement, es va construir quan l'edifici es nobilitzà.
Pel que fa als treballs de repicat de paraments, s'han documentat nombrosos elements o estructures que restaven amagades per les diverses reformes portades a terme al llarg dels anys. Per exemple, a la façana sud s'hi han localitzat obertures tapiades amb maons, també han aparegut nombroses espitlleres entre arc i arc.
Any 2010: La intervenció va consistir en la realització de 13 sondejos a diversos punts de la planta baixa de l'edifici i el control dels moviments de terres necessaris per a construir-hi desguassos o consolidar la estructura.
Es varen establir cinc fases cronològiques definides per diverses fases constructives ben diferenciades.
Primera fase: L'establiment d'una fase anterior a la construcció del castell ve determinada per la documentació d'una sitja, en la que s'hi ha documentat material ceràmic dins del rebliment (fragments de tegula, etc), que permet suposar l'existència d'una ocupació a zona en època preromànica. La tipologia d'aquest, però, no ha permès una adscripció cronològica més concreta.
Segona fase: Moment de construcció del castell que, segons la documentació conservada, es remunta vers el primer quart del segle XI. Durant el procés d'excavació es va documentar un tram de mur que presentava una planta semicircular. Aquesta estructura, junt amb la orientació dels murs, probablement es podria correspondre amb un antic absis. D'altra banda, un dels murs s'uneix fent cantonada, al mur on s'hi localitza la porta romànica. Segons el director de la intervenció, tots aquests elements porten a pensar en la probable presència d'una església en aquesta zona del recinte, que hauria estat separada de la zona residencial. Aquesta hipòtesis comportaria l'existència d'una construcció anterior que s'ha interpretar com el conjunt residencial del vell castell (domus), atès que el cos est d'aquesta part del castell s'adossa als murs de l'església i per tant, és posterior. Tot i això, la falta d'evidències físiques no permet determinar quina de les estructures seria l'anterior.
Tercera fase: Època baixmedieval (s.XIV-XV). S'hi ha documentat una remodelació arquitectònica que va comportar l'enrunament dels murs romànics de l'àmbit 3 i la construcció del murs que formarien part d'una porxada, a la part occidental del castell a la primera meitat del segle XIV. D'altra banda, d'aquest període s'hi ha localitzat la construcció de dos nous àmbits, destruint l'absis i la façana nord de l'edifici romànic. Probablement, aquesta remodelació hauria obeït a una reparació produïda arran del terratrèmol que va haver en aquesta zona l'any 1448.
Quarta fase: En aquest moment el recinte canvia de funció convertint-se en una explotació de caràcter agrícola, situada al darrer quart del segle XVII i primera meitat del XVIII. S'eleva el nivell de circulació d'una sèrie d'àmbits, es reestructura la distribució dels àmbits, es reformen les cobertes i s'obre la porta central a la façana oest.
Cinquena fase: Època contemporània. Determinat per diversos paviments de ciment.
Entre finals de 2005 i inicis de 2006 es va realitzar una intervenció arqueològica al camí d'accés al castell. Durant aquestes obres, es va localitzar algunes estructures corresponents a murs. Les obres destruïren total o parcialment algunes d'aquestes, sense que se n'hagués obtingut permís. Per aquest motiu, es va generar una segona intervenció que va consistir en reexcavar i documentar tots els murs i posteriorment, el cobriment indefinit realitzat aquest cop, sota control arqueològic. La destrucció intencionada va causar la pèrdua d'informació de la major part de les estructures i de l'estratigrafia associada, fet que provoca una manca de concreció tant pel que fa a la funcionalitat com per determinar-ne la cronologia, tot i que sembla ser que els murs correspondrien a una fase moderna (segles XVIII-XX).
El Castell és visitable un parell de dies cada mes, i per a grups nombrosos en els dies que s’acordin.
http://www.sentmenat.cat/actualitat/agenda/17426-visites-guiades-al-castell.html
Patrimoni Gencat explica que l'indret on es troba localitzat el Castell, correspon a una zona, fins fa poc agrícola, de pendents suaus, situada a l'anomenada Serra de Dalt, que discorre de nord-oest a sud-est i que travessa el municipi.
L'edifici del castell i els elements patrimonials que s'hi relacionen, es situen a escassos 150 metres de la part nord del municipi, al peu d'un barranc que dóna a la riera de Sentmenat.
És un gran edifici gòtic reconstruït sobre bases més antigues, possiblement una masia fortificada, i que actualment s'utilitza per a tasques agrícoles. Es manifesta la grandiositat de la seva fortalesa amb murs de tres metres de gruix. La façana principal, formada per carreus desiguals units al morter, queda dalt del marge de la riera, mentre que la part posterior presenta una forma de semicercle i dóna a la plana.
El Juan Navazo Montero amb una maquina Canon Ixus obtenia les fotografies.
En motiu de l'execució del Projecte de consolidació estructural del castell de Sentmenat, portat a terme per l'Ajuntament de Sentmenat en vistes del mal estat de l'edifici i del perill de pèrdua definitiva d'aquest patrimoni, es varen portar a terme una sèrie d'intervencions arqueològiques:
Any 2006: Es varen portar a terme un total de 13 sondejos a l'interior de l'edifici, al pati i el cobert i a l'exterior de l'edifici tots arran de les parets, amb l'objectiu d'arribar a la cota de fonamentació dels murs. D'altra banda també es varen localitzar altres estructures, com per exemple, a l'exterior de l'edifici, a la rasa nº 8 (situada a al sud-oest del castell) es va documentar un fragment de contrafort abocat a sobre del terreny natural. A l'interior del recinte (pati i cobert) en el sondeig nº 5 (façana sud de l'edifici) va aparèixer un paviment de morter de calç de color rosat, que s'entrega a la façana. A l'interior del castell, al sondeig nº 9 (sector est) es va localitzar les restes d'una llar construïda amb pedres ennegrides per l'escalfor del foc. Al sondeig nº 10 (meitat oest) va aparèixer un paviment de còdols, un altre de rajols, situats a la mateixa cota i una canal de recollida d'aigües pluvials que es podria relacionar amb un dipòsit, de planta quadrada amb parets revestides amb calç.
Any 2008: L'àmbit d'actuació on s'ha portat a terme el control s'ha centrat als vessants nord i oest de l'entorn immediat del conjunt de l'edificació, ja que en aquest punt s'hi havien d'iniciar els treballs de pilonatge, injecció de formigó i adequació del terreny per consolidar la base on reposa l'estructura. Prèviament, s'hi va efectuar una prospecció superficial a tota la superfície afectada, uns 300 m2. En comprovar que aquesta zona no presentava materials ni estructures es va procedir l'ampliació del tram de camí, per a l'accés de les màquines, i iniciar les obres de consolidació del terreny.
D'altra banda, també es portà a terme una intervenció arqueològica en dos contraforts. L'excavació manual de dues cales tenia com a objectiu comprovar la profunditat i factura de la seva fonamentació. Es varen documentar diversos fragments de ceràmica, com ara, pisa blava catalana de Barcelona, pisa blava paterna, ceràmica oxidada vidrada moderna i ceràmica reduïda, tots amb una cronologia entre els segles XV i XVIII.
S'ha constatat que al llarg de l'àrea afectada no s'hi documenten murs o d'altres estructures d'interès arqueològic, degut a que cal pensar que aquesta zona correspon a la part del castell més ben defensada, aprofitant les característiques geofísiques del terreny. Cal afegir que els contraforts suporten i delimiten un terraplè que, probablement, es va construir quan l'edifici es nobilitzà.
Pel que fa als treballs de repicat de paraments, s'han documentat nombrosos elements o estructures que restaven amagades per les diverses reformes portades a terme al llarg dels anys. Per exemple, a la façana sud s'hi han localitzat obertures tapiades amb maons, també han aparegut nombroses espitlleres entre arc i arc.
Any 2010: La intervenció va consistir en la realització de 13 sondejos a diversos punts de la planta baixa de l'edifici i el control dels moviments de terres necessaris per a construir-hi desguassos o consolidar la estructura.
Es varen establir cinc fases cronològiques definides per diverses fases constructives ben diferenciades.
Primera fase: L'establiment d'una fase anterior a la construcció del castell ve determinada per la documentació d'una sitja, en la que s'hi ha documentat material ceràmic dins del rebliment (fragments de tegula, etc), que permet suposar l'existència d'una ocupació a zona en època preromànica. La tipologia d'aquest, però, no ha permès una adscripció cronològica més concreta.
Segona fase: Moment de construcció del castell que, segons la documentació conservada, es remunta vers el primer quart del segle XI. Durant el procés d'excavació es va documentar un tram de mur que presentava una planta semicircular. Aquesta estructura, junt amb la orientació dels murs, probablement es podria correspondre amb un antic absis. D'altra banda, un dels murs s'uneix fent cantonada, al mur on s'hi localitza la porta romànica. Segons el director de la intervenció, tots aquests elements porten a pensar en la probable presència d'una església en aquesta zona del recinte, que hauria estat separada de la zona residencial. Aquesta hipòtesis comportaria l'existència d'una construcció anterior que s'ha interpretar com el conjunt residencial del vell castell (domus), atès que el cos est d'aquesta part del castell s'adossa als murs de l'església i per tant, és posterior. Tot i això, la falta d'evidències físiques no permet determinar quina de les estructures seria l'anterior.
Tercera fase: Època baixmedieval (s.XIV-XV). S'hi ha documentat una remodelació arquitectònica que va comportar l'enrunament dels murs romànics de l'àmbit 3 i la construcció del murs que formarien part d'una porxada, a la part occidental del castell a la primera meitat del segle XIV. D'altra banda, d'aquest període s'hi ha localitzat la construcció de dos nous àmbits, destruint l'absis i la façana nord de l'edifici romànic. Probablement, aquesta remodelació hauria obeït a una reparació produïda arran del terratrèmol que va haver en aquesta zona l'any 1448.
Quarta fase: En aquest moment el recinte canvia de funció convertint-se en una explotació de caràcter agrícola, situada al darrer quart del segle XVII i primera meitat del XVIII. S'eleva el nivell de circulació d'una sèrie d'àmbits, es reestructura la distribució dels àmbits, es reformen les cobertes i s'obre la porta central a la façana oest.
Cinquena fase: Època contemporània. Determinat per diversos paviments de ciment.
Entre finals de 2005 i inicis de 2006 es va realitzar una intervenció arqueològica al camí d'accés al castell. Durant aquestes obres, es va localitzar algunes estructures corresponents a murs. Les obres destruïren total o parcialment algunes d'aquestes, sense que se n'hagués obtingut permís. Per aquest motiu, es va generar una segona intervenció que va consistir en reexcavar i documentar tots els murs i posteriorment, el cobriment indefinit realitzat aquest cop, sota control arqueològic. La destrucció intencionada va causar la pèrdua d'informació de la major part de les estructures i de l'estratigrafia associada, fet que provoca una manca de concreció tant pel que fa a la funcionalitat com per determinar-ne la cronologia, tot i que sembla ser que els murs correspondrien a una fase moderna (segles XVIII-XX).
El Castell és visitable un parell de dies cada mes, i per a grups nombrosos en els dies que s’acordin.
http://www.sentmenat.cat/actualitat/agenda/17426-visites-guiades-al-castell.html
divendres, 17 de gener del 2020
CASA JOSEFA GANDUXER DE TORRAS - CAN ROURA. GRANOLLERS. VALLÈS ORIENTAL
Decidíem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, fer un tomb pel Vallès Oriental, començàvem al Cementiri de Cardedeu, l’Alqueria Cloèlia, la Torre Joan Amat, la Torre Montserrat,.., seguiríem pel Cementiri de Granollers – advertia que bona part de les imatges presenten un lamentable estat sinó d’abandó si d’incúria, està clar que la pol·lució i el canvi climàtic, afecten també al marbre, oi?. - , començarien una passejada per la Ciutat , i el Juan Navazo Montero retratava la casa del carrer Joan Prim, 44 de Granollers,
Llegia a patrimoni Gencat; Autor: Alexandre Manuel Tomàs Soler i March (Barcelona, 24 d'abril de 1873[1] - ibídem, 28 de març de 1949)
https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/alexandre-soler-i-march
Em semblava extemporani, aquest no és un territori ‘Soler March’,oi?,
Promotors: Josepa Ganduxer i Carrencà ( + 7 de juny de 1941), esposa de Joaquim Torras i Pujalt [Sabadell, 29/08/1855 - Barcelona, 12/09/1937]
http://www.galeriametges.cat/galeria-fotografies.php?icod=EFKI
Patrimoni Gencat diu d’aquest immoble; edifici entre parets mitgeres, que consta d'una planta baixa i de dos pisos, amb coberta a dues vessants. La façana queda coronada per una arqueria i barbacana. L'edifici alterna elements historicistes (llindars i portalada ) amb altres elements formals de caràcter modernista (medallons, esgrafiats, sanefes i ceràmica).
Actualment la casa acull la consulta de GINELLERS INSTITUT MÈDIC
Llegia a patrimoni Gencat; Autor: Alexandre Manuel Tomàs Soler i March (Barcelona, 24 d'abril de 1873[1] - ibídem, 28 de març de 1949)
https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/alexandre-soler-i-march
Em semblava extemporani, aquest no és un territori ‘Soler March’,oi?,
Promotors: Josepa Ganduxer i Carrencà ( + 7 de juny de 1941), esposa de Joaquim Torras i Pujalt [Sabadell, 29/08/1855 - Barcelona, 12/09/1937]
http://www.galeriametges.cat/galeria-fotografies.php?icod=EFKI
Patrimoni Gencat diu d’aquest immoble; edifici entre parets mitgeres, que consta d'una planta baixa i de dos pisos, amb coberta a dues vessants. La façana queda coronada per una arqueria i barbacana. L'edifici alterna elements historicistes (llindars i portalada ) amb altres elements formals de caràcter modernista (medallons, esgrafiats, sanefes i ceràmica).
Actualment la casa acull la consulta de GINELLERS INSTITUT MÈDIC
dijous, 16 de gener del 2020
ALGUNA DADA DE L’EDIFICI DE MONT-CALVARI. ARENYS DE MAR. EL MARESME
Crida i molt l’atenció l’edifici de Mont-calvari, del que ens diu Patrimoni Gencat; Edifici gran erigit sobre un penya-segat de roques, actualment rodejat per un vial a nivell del port. Es bastí al voltant de l'ermita del Sant Crist del Calvari i ha sofert diverses reformes i ampliacions al llarg del segle XX. Ha seguit estils com el modernisme, el funcionalisme, i ara és més colonial. Actualment té quatre plantes i algunes dependències al terrat. Té detalls d'ofici interessants. L'ermita ha quedat rodejada i empetitida per l'edifici.
Data de començaments de segle XX. L'any 1906 el turó del Calvari és adquirit per Enric Nel·lo, que edificà un hotel de primera classe, d'estil modernista, després transformat en pseudo-funcional, que anomenà Monte Nel·lo. Més tard li fou imposat el nom d'Hotel Monte Calvari. L'hotel posat a subhasta el 1916, és adquirit el 1919 per Joan Artigues i Alart. En el mateix edifici, el senyor Artigues es muntà un elegant xalet. L'hotel Monte Calvario, malmès pels refugiats de guerra i encara més el 1936 per les forces allotjades, és adquirit l'any 1946 per una firma barcelonina. Objecte de successives reformes, segons els estils imperants a cada moment, quedà transformat en habitatges i un restaurant a la primera planta, al costat de l'ermita.
Donada la seva privilegiada situació enmig del port i enfront del Turó del Mal Temps és una fita visual característica de la població.
Feia una mica de recerca :
4 DE ENERO DE 1857. S’inaugura l’estació de ferrocarril d’Arenys de Mar.
https://www.elnacional.cat/es/efemerides/marc-pons-inaugura-tramo-ferroviario-mataro-arenys-mar_226215_102.html
A la fotografia on apareix l’ermita es pot apreciar l’existència del pont sobre la via feria.
Altrament tenim constància que l’any 1892, Jaume Català i Albosa (Arenys de Mar, 1 de novembre de 1835 - Barcelona, 1 de març de 1899), actuant com a Bisbe de Barcelona, cedeix a Narcís Serra i Torner, l’ermita del Sant Crist del Calvari .
https://www.museunacional.cat/es/colleccio/ermita-del-sant-crist-del-calvari-en-arenys-de-mar/adolphe-hedwige-alphonse-delamare/251795-000
En data indeterminada i a instancies de Enrique Nello y Camps es construeix un edifici i es demana i s’atorga premis per “ establecer viveros para la propagación y conserva de mariscos en el puerto del Calvario de Árenys de Mar, distrito de Mataró”
Ens calen dades del mestre d’obres i/o arquitecte, sou pregats de fer-nos-les arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com
http://hemerotecadigital.bne.es/pdf.raw?query=id:0002746173&lang=es&log=19031210-00000-00020/Vida+mar%C3%ADtima
Sembla que MIQUEL MOLLEVÍ va ser l’artífex de la ‘bona fama’ del restaurant
Ens calen dades del mestre d’obres i/o arquitecte, sou pregats de fer-nos-les arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Quan al port d’Arenys llegia que l'any 1917 fou concedida l'autorització per a la realització del port. El projecte, signat per l'enginyer Josep Maria Ortega el 16 de setembre de 1920 i posat a subhasta el 1922 fou adjudicat al constructor arenyenc Francesc Solé i Miró (En València). El projecte va tenir molts entrebancs provinents de la pedrera de Can Bellsoleil d'Arenys de Munt i eren transportades amb vagonetes, per mitjà d'una petita via fèrria estesa al llarg de la riera.
La construcció va patir tots els problemes imaginables i més :
https://books.google.es/books?id=1g_Em1sVU5EC&pg=PA135&lpg=PA135&dq=Josep+Maria+Ortega.+enginyer+del+port+d%27arenys&source=bl&ots=9igJxWq5t8&sig=ACfU3U0rQ4J7EFrG4_Nhy13eqG9z8PM2Cg&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwjh35zpl-zmAhV06uAKHXdNB0wQ6AEwAXoECAoQAQ#v=onepage&q=Josep%20Maria%20Ortega.%20enginyer%20del%20port%20d'arenys&f=false
Fou acabat el 4 d'abril de 1961.
En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM i DEMOCRÀTIC de la II República, el mar arribava encara fins als fonaments de l’edifici, i l’únic accés es feia pel pont que superava la via del tren, des de la carretera N-340.
https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/tothom-darenys-de-mar-sabia-aquesta-historia-del-crist-de-lermita-del-turo-del-calvari/
L’any 1948, la promotora barcelonesa Cubsa el transforma en un edifici residencial d’estil mediterrani, con tocs colonials.
El Valenti Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com/ em diu que l’arquitecte de la darrera reforma 1947/48 de l’Hotel Monte Calvario - Santuari del Sant Crist, va ser Joan Anguera Vicente, del que voldríem saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com el lloc i data de naixement i traspàs, i si fos possible rebre’n també una fotografia. Trobàvem el traspàs de la seva esposa Dolores Vivó Costa:
https://enmemoria.lavanguardia.com/buscar?keywords=Juan+Anguera+Vicente&date_limit=0&date=&type=all_memorial&_fstatus=search&order_by=
http://tionia1.pangea.org/Exvot/SantuarisMariners/Mont%20Calvari/Calvari.htm?fbclid=IwAR2v_FtGB7XvYFGD-bkKy3aW3j_ytcsVkpYeVarJFLYvG-c9fcmBQ79Gbyg
https://www.yaencontre.com/noticias/casas/historia-y-leyendas-del-mont-calvari/?fbclid=IwAR3If4vU0abbHx6x6X4o2s8sqRyjZx6o96c4ZlbRsAjQ3kvTEx21radV7JU
http://patrimonioblidat.cat/index.php?option=com_patrimoni&view=detalle&id=61&fbclid=IwAR2sjDwQKkoTrXdCBCRBmYpSsJzV-i-oqymKQk1fRJHbKJPpHD6TJ8IVI5Y
http://www.arenysdemar.cat/ARXIUS/2013/CULTURA/ProgramesSantZenon/1984.pdf
http://www.fotosdecatalunya.cat/barcelona/arenys-de-mar-mont-calvari?fbclid=IwAR0TnRCVdusOtJoKa9D2KZVJ_lYN0PyD0IKJDYQECH3bz5Pa4qL3iRkEkIE
http://hemerotecadigital.bne.es/pdf.raw?query=id:0002746173&lang=es&log=19031210-00000-00020/Vida+mar%C3%ADtima
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=8201
Si feu recerca, ens agradarà tenir noticia de les troballes a l’email coneixercatalunya@gmail.com
dimecres, 15 de gener del 2020
IN MEMORIAM . AL CENTRE DE GRANOLLERS , A L’ANTIGA CASERNA I HAVIA UN CAMP DE CONCENTRACIÓ, EN ELS PRIMERS AÑOS TRIUNFALES DEL FRANQUISMO
El titular té relació amb una imatge que publica la Krysha Sánchez D'Abreu, amb aquest peu informatiu; la plaça de la caserna amb la caserna! (on avui hi ha el mercat de sant Carles).
http://www.granollers.cat/arxiu/camp-de-concentracio-de-granollers
documentació que acredita l'existència d'un camp de concentració franquista a Granollers, concretament situat a l'antiga caserna militar, a la plaça de la Caserna. Aquest camp de concentració acollia homes sobre els quals no hi havia indicis suficients per enviar-los a la presó i que conformaven batallons de treball. Les seves feines consistien en reconstrucció d'equipaments, ponts, carreteres...
Un document en forma de carta amb el distintiu de "camp de concentració" confirma l'existència d'aquest camp de concentració, un dels 16 recintes d'aquestes característiques arreu del país. És una carta del comandant militar del camp de concentració de Granollers adreçada a l'alcalde.
No sabia trobar més dades d’aquest comandant militar Ignacio Pertica, cognom matern, lloc i data de naixement i traspàs ,...
El tècnic municipal de l’Ajuntament, podria ser el Paco Cruz Corral?.
http://www.granollers.cat/arxiu/fotografia-de-la-porxada-conseq%C3%BC%C3%A8ncies-del-bombardeig-14-de-juny-de-1938
http://www.granollers.cat/arxiu/camp-de-concentracio-de-granollers
documentació que acredita l'existència d'un camp de concentració franquista a Granollers, concretament situat a l'antiga caserna militar, a la plaça de la Caserna. Aquest camp de concentració acollia homes sobre els quals no hi havia indicis suficients per enviar-los a la presó i que conformaven batallons de treball. Les seves feines consistien en reconstrucció d'equipaments, ponts, carreteres...
Un document en forma de carta amb el distintiu de "camp de concentració" confirma l'existència d'aquest camp de concentració, un dels 16 recintes d'aquestes característiques arreu del país. És una carta del comandant militar del camp de concentració de Granollers adreçada a l'alcalde.
No sabia trobar més dades d’aquest comandant militar Ignacio Pertica, cognom matern, lloc i data de naixement i traspàs ,...
El tècnic municipal de l’Ajuntament, podria ser el Paco Cruz Corral?.
http://www.granollers.cat/arxiu/fotografia-de-la-porxada-conseq%C3%BC%C3%A8ncies-del-bombardeig-14-de-juny-de-1938
dimarts, 14 de gener del 2020
HISTÒRIES DE SINERA I DEL SEU FOSSAR. ARENYS DE MAR. EL MARESME
En la nostra visita al Cementiri de Sinera ens passava per alt la tomba de l’Emilia Rovira I Presas; el bon amic Enric Sánchez-Cid em feia arribar una fotografia, i m’explicava que malgrat haver estat amarrat en moltes ocasions al Port d'Arenys de Mar i no massa lluny de l'Hotel Mont Calvari, mai m'he arribat fins ell. Probablement, perquè venint de la Mar, no ens tira la Terra... a no ser per resguardar-nos d'una tempesta o conèixer detalls d'una història d'amor... escrita al cementiri de la població.
Del Rafael Martínez Ortiz i López, sabem per deducció que va néixer a Cuba l’any 1858, la dada però ens cal confirmar-la perquè malgrat coincideix amb les dades del naixement i traspàs [ 1859-1892) de l’Emilia Rovira I Presas, ens fa pensar – més en aquella època - que l’home tenia més edat que la dona, de ser certa aquesta hipòtesis, està clar que tenim un primer error, demanaren ajuda a b.arenysma.pff@diba.cat per esmenar-lo.
De la història d’amor però no en dubtem pas.
http://arseniorodriguezquintana.blogspot.com/2019/03/historia-de-amor-cubano-catalana-en-el.html
http://thedarkhousemar.blogspot.com/2010/10/cementerio-arenys-de-mar-una-historia.html
https://www.vilaweb.cat/noticia/1134494/20000423/despulles-demilia-rovira-panteo-li-rafael-martinez.html
L’autor de la tomba és “ un escultor francès” , per completar aquesta informació demanarem també l’ajuda de b.arenysma.pff@diba.cat
Hi ha alguna dada més a : http://www.arenysdemar.cat/ARXIUS/2011/turisme/ITINER_CEMENTIRI_web.pdf
Marbrista Thoin (París), escultura d’Auguste Maillard ( arís el 15 de juny de 1864 + Neuilly-sur-Seine, l 19 de agost de 1944 )
Auguste Maillard
Quan demanem col·laboració ho fem ‘urbi et orbe’ , per tant qualsevol persona o entitat que tingui dades que en permetin completar la biografia del Rafael Martínez Ortiz i López, o les dades del misteriós “escultor francès” rebrà la nostra infinita gratitud si ens les fa saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Sinera, Arenys de Mar, el Maresme, Catalunya, us ho agrairan.
Del Rafael Martínez Ortiz i López, sabem per deducció que va néixer a Cuba l’any 1858, la dada però ens cal confirmar-la perquè malgrat coincideix amb les dades del naixement i traspàs [ 1859-1892) de l’Emilia Rovira I Presas, ens fa pensar – més en aquella època - que l’home tenia més edat que la dona, de ser certa aquesta hipòtesis, està clar que tenim un primer error, demanaren ajuda a b.arenysma.pff@diba.cat per esmenar-lo.
De la història d’amor però no en dubtem pas.
http://arseniorodriguezquintana.blogspot.com/2019/03/historia-de-amor-cubano-catalana-en-el.html
http://thedarkhousemar.blogspot.com/2010/10/cementerio-arenys-de-mar-una-historia.html
https://www.vilaweb.cat/noticia/1134494/20000423/despulles-demilia-rovira-panteo-li-rafael-martinez.html
L’autor de la tomba és “ un escultor francès” , per completar aquesta informació demanarem també l’ajuda de b.arenysma.pff@diba.cat
Hi ha alguna dada més a : http://www.arenysdemar.cat/ARXIUS/2011/turisme/ITINER_CEMENTIRI_web.pdf
Marbrista Thoin (París), escultura d’Auguste Maillard ( arís el 15 de juny de 1864 + Neuilly-sur-Seine, l 19 de agost de 1944 )
Auguste Maillard
Quan demanem col·laboració ho fem ‘urbi et orbe’ , per tant qualsevol persona o entitat que tingui dades que en permetin completar la biografia del Rafael Martínez Ortiz i López, o les dades del misteriós “escultor francès” rebrà la nostra infinita gratitud si ens les fa saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Sinera, Arenys de Mar, el Maresme, Catalunya, us ho agrairan.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)