SANT ANDREU D’ORISTA, I LA CRIPTA ROMÀNICA.

Entràvem al temple Parroquial d’Oristà, on saludava al Ramon Noguera i Posa, li presentava al Tomas Irigary i López, fotògraf i company habitual de sortides, i li feia avinent el meu desig de recollir imatges de la Cripta..

Hi ha força informació d’aquesta església de Sant Andreu d'Oristà ; documentada al segle X, dedicada a sant Andreu i sant Joan ; renovada a finals del segle XVIII, dotant-la d’unes característiques entre barroques i neoclàssiques amb un petit campanar .
La primera notícia que se'n té és del 923 quan pertanyia al castell d'Oristà.
Durant el segle XVI es van haver de fer reparacions pel mal estat d'alguns elements de l'església. Un segle més tard es va construir una església nova, el cor de la qual va quedar molt insegura i va ser enderrocada, de manera que la cripta va quedar amagada, però gràcies a la descripció acurada que en va fer el bisbe Pascual durant la seva visita al lloc del 1358, es va poder trobar l'any 1969.

La única part romànica que ha subsistit és la cripta (*), situada sota el nivell del temple. Impressiona per la seva puresa arquitectònica. La Cripta és un espai de petites dimensions, format per tres naus, sis columnes i un petit altar amb dos vitralls d'alabastre al seu darrera. E. De planta rectangular, la meitat de la qual no té columnes per a aguantar el sostre. Hi ha tres naus longitudinals dividides per columnes enllaçades per arcs de mig punt i a cada quatre elements de suport s'alça una volta d'aresta. Només queden cinc de les columnes originals quatre de les quals estan en un costat del temple i una al bell mig d'ell. El conjunt és dins l'àmbit d'una antiga planta romànica d'església, segurament la primitiva església d'Oristà, bé que és difícil d'interpretar la seva funció original, i pot datar-se al segle XII o XIII. Era dedicada a sant Martí, segons un document del 1589, advocació que ja tenia un altar de la primitiva església
(*) Construcció arquitectònica subterrània, generalment sota el presbiteri de les esglésies, a fi d'acollir-hi la tomba o les relíquies d'un sant; també pot tenir una finalitat simplement estructural.
El seu pla determina sovint el de l'església superior. A l'antiga Roma era tot soterrani d'una casa o d'un temple, però les primeres criptes pròpiament dites són les que hi ha en algunes basíliques paleocristianes. La cripta assolí el màxim desenvolupament en l'art pre-romànic, el romànic i el gòtic

En aquesta tasca de fer fotografies, ens trobava Mn. Àngel Franquesa Burdó, que atenia alhora una parella que segons m’explicaven treballen per una editorial d’àmbit estatal que té intenció d’editar una enciclopèdia relativa al romànic. Li recordava la nostra primera visita en la que el mossèn molt amablement ens explicà fins a quin punt el descobriment d’aquesta cripta és fruit d’una obstinació. Podem a la vista del resultat qualificar-la com santa obstinació : Amb l’ajuda del jovent d’Oristà, malgrat haver-se desestimat desprès d’unes primeres cales, l’existència d’una església o capella situada en un pla inferior al de l’església principal, durant mesos i mesos es va treballar en la recerca d’alguna paret. Finalment en aparèixer una parer feta amb la tècnica dels opus spicatum molt habitual en els marges, l’esforç de tots plegats va trobar el seu premi, darrera hi havia una paret de pedra desgastada !. La troballa va fer sumar als homes d’Oristà en aquella tasca, i tothom en acabar la seva jornada de feina, anava a l’església per ajudar en el buidat i retirada de la runa; finalment van a aparèixer en la seva totalitat els murs del temple romànic. Un cop feta la troballa, vindrien els tècnics que acabarien deixant l’espai tal i com avui el podem veure.

Cap dins del possible, que inicialment hi hagué una primera església pre-romànica, sota l’advocació de Sant Martí , les grans pedres que podem veure en la paret de l’altar vindrien a confirmar aquesta tesi; l’accés al temple es faria en aquell moment per la part baixa. El creixement d’Oristà demanaria una ampliació, que és faria ja amb la tècnica romànica, i donaria com a resultat un edifici possiblement de dues plantes i/o nivells; l’accés al temple continuaria fent-se per la part baixa. Les obres fetes l’any 1.775 aprofitant la bonança econòmica i demogràfica, comportarien el cobriment de la cripta, i la dedicació del nou temple al actual patró Sant Andreu.

La parella que recullen imatges pel projecte de l’enciclopèdia, ens diuen que venen ara de Sant Salvador de Serradellops, i aniran en acabar de la Cripta fins a Sant Nazari de la Garriga. Ens acomiadem de Mn. Àngel Franquesa Burdó, amb el compromís de fer-li arribar, tant a ell com al Ramon Noguera i Posa, el resultat del nostre treball, i en el seu cas, noticia de la publicació a llusanes.com, i/o en algun altre mitjà d’informació.

Sembla que les nostres cròniques a llusanes.com han merescut si més no l’interès d’una entitat financera d’aquesta contrada, que valorarà la seva publicació en una edició no venal, destinada a promocionar justament aquestes terres.

© Antonio Mora Vergés

MONTFERRI,JUJOL I LES MERAVELLES DE LA CATALUNYA INTERIOR

Anàvem a Montferri a menjar calçots; la nostra destinació era el restaurant Castell de Rocamora, ens agrada conciliar – quan és possible – la bona taula i la recollida d’imatges i dades d’aquest país minúscul.

Des del s. XII el municipi s'anomenava Puigtinyós. L'any 1917 canvià el nom, manllevant-lo de l'antic terme i castell de Montferri. Quan a l'origen del topònim d’aquesta població cal buscar-lo ja en temps dels romans, quan aquests extreien el mineral de ferro del terme, d'ací el topònim de Montferri. A principis del segle XI Adalbert d'Albinyana féu donació del lloc al monestir de Sant Cugat del Vallès i apareix el nom de Montferri per primera vegada. El 1214 Puigtinyós [ pertanyia a Guilleuma de Castellvell, a la mort de la qual passà al seu fill Guillem de Montcada, aquest el llegà al monestir de Santes Creus (1230), això causa diverses controvèrsies entre el monestir i els descendents fins el 1284. Al començament del segle XII s'esmenten diversos molins a la riba del Gaià, cosa que provocà enfrontaments amb els pobles veïns per l'aigua del riu. Als segles XV i XVI es desenvolupà una pròspera indústria de la llana, la qual comportà una notable immigració gascona. La gent de Puigtinyós col·laborà en la defensa de Cambrils del 1640 i molts d'ells foren assassinats per les tropes castellanes en retre's la plaça. Durant la Primera Guerra Carlina és formà un sometent liberal, per la qual cosa el poble es veié tot sovint ocupat pels carlins.

Com a edificis singulars cal destacar el santuari de la Mare de Déu de Montserrat, obra de l'arquitecte modernista Josep Maria Jujol, que fou deixeble de Gaudí. Començat a construir el 1926, restà abandonat i s'acabà en la dècada dels noranta. És un edifici d'estructura basilical que recorda les muntanyes de Montserrat i suggereix els elements naturals del medi i molt lligada a la terra per la seva textura. El castell de Rocamora esta documentat des del començament del segle XI i està situat al sud de Montferri i l'any 1985 va ser declarat Bé d'Interès Cultural. La Torre del Moro està situada dalt de la Tossa Grossa, és de forma ovalada i el 1985 també va ser declarada Bé d'Interès Cultural. A Vilardida hi ha el castell o Cal Tudó, possiblement originari del segle XII; altres punts a visitar són el rentador i les tres fonts; la del Dret, la del Lluïset i la de la Sofia.

El dia ventós va deixar sense llum, bona part de la Catalunya interior ; els esforços de reparació, sempre donen solució primer als lloc més poblats, això va fer impossible la visita de l’interior del recinte del santuari de la Mare de Déu de Montserrat. Des de les restes possiblement d’un comunidor, vaig intentar recollir-ne imatges.

Josep Maria Jujol va morir a Barcelona l'1 de Maig de 1949. Amb notable diferencies quan als materials, el santuari de la Mare de Déu de Montserrat és bàsicament de ciment, hi ha però força semblances estètiques amb l’església del Sagrat Cor de Vistabella a la Secuita, construïda entre 1917 i 1923. Hi ha una llarga llista d’obres d’aquest arquitecte, entre les que cal destacar el Retaule de Santa Maria de Guimerà, i l’excepcional Sagrari.

Hi ha - sortosament encara - tantes meravelles en aquest país, que fins i tot – tenint com tenim – els pitjors administradors del mon , possiblement – si el canvi climàtic no ho impedeix – els catalans dels segle XXII encara trobaran alguna resta del geni dels seus avantpassats.

© Antonio Mora Vergés

Turó de la Torre Roja, límits dels Vallès.

Ens enviaven les dades per accedir fins aquest indret. La pregunta quan a l’edició d’un o més mapes d’aquesta zona, queda novament plantejada per a qui correspongui.

Expliquem l’accés des de Sabadell :

Anar en direcció a Caldes de Montbui, per la carretera C-1413A . Us caldrà estar atents a la vostra esquerra perquè pocs abans d’arribar al pont de la riera, a les envistes de Caldes, trobarem una entrada “ polígon industrial El Pinatar". Arribats al polígon, sens plantegen dues opcions :
A) Deixar el vehicle ben aparcat a la zona asfalta i continuar a peu.
B) Continuarem per un camí sense asfaltar que surt a la dreta de la rotonda en direcció a la muntanya, en funció de l’època de l’any podrem continuar amb el cotxe, seguirem en línia recta fins arribar a un encreuament on agafarem el camí de la esquerra; al segon encreuament continuarem per la dreta, i continuant sempre recte arribarem finalment a un punt on s’entrecreuen tres camins, aquí deixarem el cotxe. Hi ha un grapat de cartells informatius de senderisme. Aquest lloc és conegut com el Roure gros – inexistent – Distància fins aquí, des de la carretera 1,1 Km. A pocs metres a mà esquerra les ruïnes de l’antiga ermita de Sant Miquel de l’Arn, situada al peu del turó de la Torre Roja. Sant Miquel de l'Arn ; coneguda també com : Sant Miquel de l’Arç, Sant Miquel dels Arços o Sant Miquel dels Ars, l’ermita, avui derruïda, al límit dels termes actuals de Sentmenat i Caldes. Sembla probable que els seu nom vingui del seu primer propietari, de nom Arnal (o Arnau) Guillem, documentat vers l’any 1100.L’any 1083, el feu "de Arno" pertanyia als senyors del Castell de Sentmenat i era propietat del Mas Fritós (Can Fritós). Més tard passà al domini de la Pia Almoina de Barcelona. L’ermita és de base rectangular dividida en dues dependències, una dedicada al culte i l’altra possiblement a habitatge. Se sap que l’any 1299 hi havia un ermità. Tenia la coberta de fusta i una porta a la banda de migdia i una altra a la de ponent. Com a la majoria de les antigues capelles d’aquesta advocació, estava situada al costat d’un antic camí que, tot seguint l’antiga via romana, anava de Terrassa a Caldes de Montbui Novament ens cal triar :
C) Ens endinsarem al bosc, dominat per pins, alzines i un sotabosc abundant, el camí s’acaba als peus de la Torre Roja..
D) Continuar el camí principal fins a arribar a una clariana, on trobarem la indicació a l’esquerra Poblat ibèric , el camí ens portarà fins a dalt del turó de la Torre Roja, on hi ha les restes del poblat ibèric en primer terme i una torre circular situada al final de la plana , qualificada per alguns com d’origen medieval, altres sostenen que fou inicialment ibera i posteriorment àrab . La visió d’ambdós Vallès des de les runes de la Torre és extraordinària.

A) i D) son sens dubte les opcions aconsellades, si més no en aquesta època de l’any.

Recollim dues possibles explicacions al peculiar nom d’aquest turó :

Etimològicament, Alhambra en àrab es "Al Hamra" (la Roja, الحمراء), procedent del nom complert o "Qal'at al-hamra" (Fortaleza Roja).

Els àrabs, més enllà de les llegendes del “ Rei Moro de Caldes de Montbui” , tingueren una activa presència en la zona, com és recull en aquesta cita històrica :

…..els va ésser forçós recular i fugir com ho feia en Borrell i els altres que pogueren seguir-lo, perseguits per l’enemic fins al Castell de Guanta [ que també pertanyia a Caldes ] on posaren setge els sarraïns. Es defensaren valerosament els assetjats uns quants dies causant-los moltes baixes, però a la fi, no poden resistir més, els Alarbs [ àrab, però també sinònim de salvatge, inculte, ferest ] entraren al Castell per la força, i encara que el Comte i els altres lluitaren aferrissadament, quasi tots foren morts lluitant per la Pàtria. Havent entrat els àrabs per assalt al Castell, tallaren el cap del Comte Borrell i alguns dels més principals [ Aveli Xalabert Serra, Caldes antic i modern, - Caldes de Montbui 1935 – pàgina 11 - ]

Hi ha algunes fonts que atribueixin als àrabs l’autoria d’aquesta torre, que comparteix l’espai dalt del turó amb les restes d’un poblat iber.

S’explica en clau de llegenda que el temps de Guifré el Pilós , darreries del segle IX, sis mals cavallers del noble Guillem de Zaportella, van segrestar sis donzelles d’aquesta contrada, i se les endugueren a una torre de guaita encimbellada dalt d’un turó proper. Enlloc s’esmenta la religió i/o la pertinença cultural de les noies.

El noble Guillem, assabentat d’aquest ultratge es persona juntament amb els seus en armes, a la torre. Explica la llegenda que les joves estaven lligades en un banc, mentre els seus innobles raptors es disputaven el seu repartiment.

El càstig projectat fou penjar-los fins a la mort amb els cenyidors de les donzelles. Conscients del terrible deshonor d’aquesta mort, els condemnats van preferir suïcidar-se amb les seves pròpies armes, això segons la llegenda provocà un enorme bassal de sang que s’estengué per la sala , i fins arribà a ensangonar el pis de sota tot regalimant per les escales.
Aquest episodi explicaria que en endavant es conegués el lloc com la Torre roja.

Diuen les fonts històriques que el lloc era conegut com Puig Castellar al segle XIV, i no fou fins al segle XVI que es comença a conèixer com Torre Roja.

Els binocles en aquesta ocasió estan quasi obligats, ja que des del polígon és possible distingir la Torre Roja, i això certament us facilitarà molt el recorregut.

© Antonio Mora Vergés

MONESTIR CISTERCENC DE SANTES CREUS

Anàvem a fer una visita breu, literalment una ventada, el dissabte 24 de gener de 2.009 al Monestir de Santes Creus, sobre el lloc unes mínimes dades històriques que transcrivim literalment :

Santes Creus neix en esperit el 1150, quan la família dels Montcada cedeix la primera ubicació del monestir a Valldaura del Vallès. La primera data, però, de possessió del lloc de Santes Creus a la vall del Gaià la trobem el 1158. Donades les dissensions jurisdiccionals entre el bisbat de Barcelona i l'arquebisbat de Tarragona, el monestir fou víctima d'un plet que motivà que la seva adscripció fos exempta de cap diòcesi.

La façana principal de l'església, coronada per merlets, data del segle XII i presenta una portalada romànica amb un gran finestral gòtic. La planta és de creu llatina, queda tancada per darrera de l'altar i retaule major, de Josep Tremulles (segle XVII), amb una gran rosassa. Té a més tres robustes naus i cinc capelles abacials, ben a prop de l'altar major s'hi localitzen les tombes de Pere II el Gran (segle XIII) d'una banda, i de Jaume II i Blanca d'Anjou (segle XV). El cenobi convertit en panteó reial pel primer d'aquests reis va ser fortificat durant els segles XIV i XV. El monestir conserva dos claustres, el de l'entrada turística que és gòtic i va reemplaçar-ne un d'anterior romànic, del qual només en restà el templet del lavatori.

El manà construir Jaume II el 1313. El trobem decorat amb capitells com els de Reinard de Fonoll (1331), que li confereixen una gran riquesa iconogràfica, que s'uneix a l'agilitat i lleugeresa de les traceries, avançades cronològicament al gòtic flamíger, que més tard es difondria arreu. Al voltant del claustre major hi trobem dependències com el gran dormitori, que acull concerts de música als mesos d'estiu. L'aula capitular romànica amb quatre columnes centrals conté les tombes en relleu d'abats del monestir. També en aquest claustre hi ha tombes de diverses famílies nobles catalanes, amb elements heràldics i diverses pintures com una de l'Anunciació (segle XIV).

El claustre posterior, molt més sobri, s'estructura de forma rectangular i segons la veu popular havia estat transportat a aquest indret, i reconstruït durant el segle XVII, procedent de l'extingit monestir de Bonrepòs de Montsant. En aquest segon claustre, hi trobem dependències com la cuina, el refectori del segle XVII, i el Palau Reial, manat construït per Pere el Gran el 1280, que, tot i que patí una destrucció el 1325 per un aiguat, fou reconstruït i ampliat aquell mateix segle. D'aquest palau són remarcables l'enteixinat amb policromia, l'escala amb la columna de profir i el pou central. Al costat d'aquest segon claustre es troba l'antiga capella romànica de la Trinitat de volta de canó, que constituí la primera església del monestir. També són part important del conjunt del monestir el celler i l'escriptori que es sosté en dues columnes en forma de palmera. Dins del monestir són remarcables també el cimbori gòtic coronat per una llanterna barroca, i la torre de les Hores (segle XVI).

El monestir va ser abandonat el 1835, tot i que ja el 1820 hi va haver la primera de les desamortitzacions, i restà abandonat i en procés de destrucció durant molt de temps. El 1921 va ser declarat monument nacional i d'ençà del 1931 quedà constituït un Patronat que s'ocupa de la seva restauració. En el terme d'Aiguamúrcia existeixen diversos monuments aïllats, motivats per la presència de Santes Creus. El pont de pedra del segle XV, manat construir per l'abat Valls, salva el curs del riu des de la carretera de Tarragona al Pont d'Armentera. Al seu costat, una creu de terme amb elements del segle XIV, però reconstruïda el 1948. Al carrer central es troba l'antic celler cooperatiu. No podem oblidar, però, l'Arbreda, conjunt únic de bosc de ribera a Catalunya, que té la protecció del PEIN. Al costat de la porta de l'Assumpta o porta reial (del segle XVIII) es troba la capella de Santa Llúcia (segle XVIII), i dins ja del recinte, la gran plaça de Sant Bernat Calvó, amb la font central presidida per la imatge del sant (segle XVIII). Els edificis de la plaça conserven esgrafiats i allotjaven antigament serveis auxiliars del monestir.

La visita és sempre un plaer, i en aquesta zona, dies tant ventosos com el dissabte 24 de gener, son l’excepció i no la norma.

© Antonio Mora Vergés

CAPELLA DE SANT RAMON EN EL CAMI DEL LLUÇANES.

Recorríem la carretera d’enllaç entre Vic i la C-25, a la nostra esquerra dalt d’un turó la silueta inconfusible d’una ermita.

Des de la distància advertíem que l’edifici de bona planta és força recent.

En tot cas una església, ermita, capella i/o oratori, per nosaltres és sempre un lloc d’interès.

Accedíem al turó des del accés de la Vila, les nostres botes de muntanya ens estalviaven la intensa humitat de l’herba en aquelles primeres hores del dia.

Estem al sector de Sant Joan del Galí, ermita de la que ja fèiem en el seu dia una crònica ; destaquen aquí , a banda del Galí, els antics masos Ermengol, el Franc, Sant Ramon, amb una capella dedicada a aquest sant, i el Mas Bosc.

El Tomàs recollirà imatges d’aquest edifici religiós que presumim atén únicament a les necessitats dels propietaris de la finca.

No sabem distingir a quina advocació de Sant Ramón està dedicada la Capella des del minúscul finestró de la porta. En aquesta ocasió no ens ajudarà tampoc la fotografia d’interiors feta amb la màquina Olimpus FE-100.

Amics lectors, sou pregats com sempre d’ajudar-nos, en aquest cas a completar les dades – que son moltes – que ens manquen en relació a la Capella de Sant Ramon, del Mas Sant Ramon, del sector de Sant Joan Gali, del terme municipal de Vic.

Per endavant, gràcies.

© Antonio Mora Vergés

Calçots, amb C de country.

El dissabte 24 de gener, teníem prevista una sortida per visitar el Santuari de Nostra. Senyora de Montserrat a Montferri, fer la calçotada al restaurant Castell de Rocamora, i ballar una bona estona. S’havien apuntat a la cita balladors de Terrassa, Castellar del Vallès i Sentmenat.

El dia, molt ventós en les comarques vallesanes, ens feia témer un empitjorament en el nostre viatge al sud; el pas de les hores ens confirmaria en la dissortada certesa d’aquestes previsions. El conductor de l’autocar ens va portar tranquil·litat, ajustava la marxa als forts embats el vent. Ens aturàvem a l’àrea del Llobregat per esmorzar, i en la continuació comprovàvem com n’estant d’abandonades les comarques interiors de Catalunya; no ens era possible visitar el Celler Modernista de Vila-Rodona, el vent feia perillar en algun moment la integritat física d’alguns quan caminàvem per Santes Creus, i finalment calia ajornar la visita del Santuari de Nostra. Senyora de Montserrat a Montferri.

Ens recollien al peu d’un petit comunidor per portar-nos des del poble de Montferri, fins al restaurant Castell de Rocamora. Quan al nom del poble la toponímia ens indica que s'extreia mineral de ferro del terme, pel que fa a l’indret i l’edifici del restaurant podem suposar-li un origen àrab, possiblement un Qal'at [en la terminologia occidental, Castell ].

El restaurant pateix parcialment els efectes de l’apagada, disposa d’un equip autònom, tot i que insuficient per garantir el funcionament de tots els serveis, i la direcció prima la conservació i cocció dels aliments i la calefacció. En algun lloc veiem que dinen amb espelmes; nosaltres podrem fer-ho amb llum natural, tota vegada que gaudim d’un espai a manera d’hivernacle en la que el sol ho senyoreja tot.

El menú de calçotada és alhora complert i “habitual”, calçots, mongetes ,botifarra i carn i un final inesperat de lioneses amb xocolata; aigua, vins, caves,. ...... i la ballada que tothom canvia sense cap dubte pel cafè amb gotes. La disjuntiva era : o cafè o country !

Retirem les taules i comença la ballada !. La caiguda de la tarda, marca ‘hora de donar per acabada la festa, i quasi en penombres, tornem a desfer el camí per arribar-nos fins a l’autocar. La tornada serà una contant de trucades a la família per informar-nos de l’abast de la ventada.

La conclusió del viatge la fa de manera encertada la Neus; hem pogut passar una jornada entre amics, i sortosament podem tornar tots a casa sans i estalvis !!!

Queda oberta la qüestió de fer sortides regulars, tant per assistir a ballades en altres poblacions, com per conèixer més indrets meravellosos d’aquest país nostre.

© Antonio Mora Vergés

SANT FRUITÓS DEL MAS FRITÓS DE SENTMENAT; JOIA DEL ROMÀNIC.

Havíem visitat l’ermita feia alguns anys amb l’Antoni Ibáñez Olivares, i encara convalescent d’una malaltia que m’havia xafat les festes nadalenques, vaig voler arribar-me novament fins al Mas Fritós. L’Antoni la qualificava com pre-romànica, el temple refet en més d’una ocasió, la més important a darreries del segle XVIII , conserva elements clarament originals : l’absis descentrat i la planta de l’edifici.

L’advocació de la capella donarà lloc al llinatge Fruitós, que esdevindrà Fritós [ possiblement com en d’altres cognoms catalans per l’acció maldestra de funcionaris procedents d’altres llocs d’Espanya ]. Quan al temple ; Fructuós designa el Sant segons la litúrgia, i és alhora la forma erudita des del punt de vista etimològic; Fruitós és la forma popular catalana més estesa per referir-se al Sant, i serveix alhora con nom de baptisme; Així parlem avui del Mas Fritós i de la capella romànica de Sant Fruitós, quan ambdós realitats comparteixen un mateix espai físic.

No fou fins l’any 1.868 que Sant Fruitós passa a ser sufragània de la Parròquia de Sant Menna, fins aquella data ho havia estat de la Parroquial de Caldes de Montbui.

Llegim que amb data 17 d’abril de 1.967 L’arquebisbe de Barcelona Dr. D. MARCELO GONZALEZ MARTIN, reconeix com oratori la capella de Sant Fruitós i, fa constar que no podrà ser traslladada a un altre indret, ni dedicar-se a qualsevol activitat profana, sense el previ coneixement i consentiment de l’arquebisbat i/o Autoritat eclesiàstica que el substitueixi.

Criden l’atenció els dos vitralls a manera d’ull de bou donen llum a la capella, dedicat l’un a Santa Eulàlia i l’altre al Patró Sant Fruitós.

Ens expliquen que l’altar original fou destruït en el període de la guerra 1936-1939 , en la que varen desaparèixer diversos objectes de valor com : la creu de pedra que sobresortia de la coberta, i un calze que portava la inscripció << 1549- Anton Fritós >>, i que devia pertànyer - potser ofrena d’un aniversari sacerdotal – a un hereu de la família que , en el moment de ser ordenat, havia cedit els seus drets al seu germà fadristern.

El caràcter de parròquia rural en algun moment de la seva història està fora de tota dubte, i consta de forma expressa entre altres llocs, en un document de l’any 1.113, on es cita l’església i el seu cementiri : “ecclesiam Sancti Fructuosi i cum cimiterio “.

El Mas i l’ermita han estat sempre en mans d’una mateixa família; en el període en que s’aplicava la tradició catalana, i per evitar justament que es perdessin els noms de casa, tenia la pubilla el dret de mantenir el seu cognom i transmetre’l als seus fills ( en la genealogia dels Fritós n’hi ha més d’un cas ). El nacionalisme espanyol de caire fortament centralista prohibirà aquesta pràctica, que justament avui el legislador democràtic ha vingut a reconèixer amb caràcter general a totes les parelles; cal únicament que ambdós cònjuges hi estiguin d’acord. Els actuals i futurs propietaris tenen doncs la opció legal, de recuperar aquest cognom, i/o d’afegir-lo al seu actual.

M’acomiadava dels propietaris, desprès d’una bona estona de conversa en la que les referències al romànic han estat una constant, des de la seva conservació, fins a l’estat – en general deplorable – en que es troba la major part del nostre comú patrimoni històric i cultural.

Ens desitjàvem – sobretot salut - per aquest any 2.009

© Antonio Mora Vergés

El Comtat de Besalú

ELS COMTES BENEFICIARIS

Un cop els francs van haver conquerit la Catalunya del Nord-Est als àrabs les van unir al seu regne i a la seva administració. Així van dividir les terres conquerides en tres comtats: Barcelona, Girona i Empúries. Dintre d'aquests comtats van establir tres pagus o districtes. Ausona que estava en el comtat de Barcelona, Besalú en el de Girona i Peralada en el d'Empúries. En aquell principi el principal càrrec que hi havia en els territoris era el comte, el qual era escollit pel rei.

El primer comte de Girona-Besalú, escollit pel l'emperador Carlemany (768-814) va ser Rostany, un got hispà que participava en les campanyes bel.liques de l'emperador. Està comprovat que Rostany va ser un gran militar que va defensar la ciutat Girona, en el setge que li van fer els àrabs el 793-794 i que va participar en el setge i la posterior presa de Barcelona el 801.

Rostany va ser succeït per Odiló, qui va iniciar una política de colonització, en què va procurar que els refugiats del país que havien fugit de la dominació àrab fossin els que tornessin a fer-se càrrec de l’explotació de les terres reconquerides per la cultura cristiano-occidental.

L’emperador Carlemany va morir el 814 i va ésser succeït per Lluís el Piadós (814-840) qui va escollir com a comtes Ragonfred (817), Rampó (820-826). Aquest darrer va ésser el primer comte franc, ja que en un principi els escollits eren nadius del país. Després va vindre Bernat de Septimània ( 826-844).

Lluís el Piadós va tindre com a successor a Carles el Calb (843-877) i en el seu regnat els comtes Sunifred I (844-848), Wifred I (848-850).

Eren uns temps foscos, dels quals no se’n sap massa, però del poc que se’n sap es demostra que les passions humanes hi provocaven greus conflictes. Així Guillem de Septimània, considerat un comte intrús va ésser ajusticiat a Barcelona. Otger (862-868) va ésser un dels últims comtes beneficiaris. El darrer va ser Bernat de Gòtia qui va ésser destituït per rebel·lió contra l’imperi i va ésser substituït per Guifré el Pilós.

El 877 Carles el Calb va establir la dieta Quierzy, en què el rei va atorgar als nobles la capitular, per la qual declarava hereditaris els feus i les dignitats. A canvi els nobles havien de proporcionar al rei diners per les guerres en què estava immers. D’aquesta manera va esdevenir primer comte hereditari Guifré el Pilós, que era comte de Cerdanya-Urgell, Barcelona.-Ausona i de Girona-Besalú. És a dir que Guifre manava en el que es coneix com a Catalunya Vella, excepte en el territori d’Empúries Peralada.

Per copsar la importància d’aquests fets, cal recordar que els comtes eren uns funcionaris del rei i, per tant, a la seva mort, el rei en nomenava un altre. La successió hereditària va ser de gran trascendència en el procés d’independència dels comtats catalans. Això no obstant, no va ser una decisió de consciència, sinó el resultat d'una situació de fet, l’evolució de la societat cap al feudalisme, la qual cosa significava l’apropiació privada de les funcions públiques. Aquesta nova mentalitat feudal va fer que els fills dels comtes consideressin ben normal repartir-se els comtats com a part del patrimoni patern.

Hi va contribuir, també, la llunyania la creixent debilitat de la monarquia carolíngia. D’aquesta manera va arribar un moment en què els comtes catalans actuaven en plena independència, tot i que a efectes administratius es consideraven dependents dels reis carolingis i afirmaven governar els comtats catalans en nom seu.

El jurament de fidelitat que el comte Guifre II Borrell de Barcelona va fer a Carles el Simple (899) va ser el darrer acte de vassallatge d'un comte català a un monarca carolingi.

EL COMTAT DE BESALÚ


Quan va morir Guifre el Pilós, els seus fills es van repartir els comtats: Guifre II Borrell va governar Barcelona, Girona i Osona; Sunifred Urgell; i Miró el Jove, Cerdanya. Tanmateix, el germà de Guifre Radulf hostentava el comtat de Besalú, ja separat del de Girona. En morir el primer comte de Besalú, Radulf, va ésser substituït per Miró II que es va morir jove, per la qual cosa va passar a regir el comtat la seva muller Ava.

En aquells temps Ava i els seus fills se suposa que residien en un edifici, situat sobre l’aiguabarreig del Fluvià i la riera Capellada. Això va fer que la població que s’estenia sota el palau dels comtes anés creixent i es convertís en una localitat molt important per l’època.

Ava va exercir la regència comtal fins que el seu fill Guifred III va tindre edat de fer-se càrrec del comtat l'any 941. Guifred va morit el 957 i va ésser rellevat pel seu germà Sunifred II qui va morir el 965, sense fills. El va succeir Miro III (bisbe de Girona). La seva gestió va durar fins al 984, quan va ser reemplaçat per seu germà Oliba Cabreta, qui es va casar amb Ermengarda. El matrimoni va tindre cinc fills: Guifred, comte de Cerdanya; Oliba, abat de Ripoll; Bernat Tallaferro, comte de Besalú; Berenguer, bisbe d'Elna, i Adelaida.

A la mort d'Oliba Cabreta, el 990, va ser succeït per Bernat Tallaferr, qui es va casar amb Toda i van tindre set fills: Constança, Enric, Guifré, Guillem el Gros, Hug, Adelaida i Garsenda. Bernat Tallaferro va aconseguir del papa Benet VII l'aprovació per erigir el Bisbat de Besalú i va fer de Bisbe el seu fill Guifré. Besalú com a seu episcopal va durar tres anys, del 1017 al 1020, ja que després de la mort de Tallaferro, ofegat al Roine, es va desfer.

Després de la tràgica mort de Tallaferro, el comtat va recaure en Guillem el Gros, que va fer de comte del 1020 al 1052. Guillem el Gros havia tingut dos fills Guillem II i Bernat II que varen compartir el comtat, fins a la mort del primer. Bernat II va governar conjuntament amb el seu nebot Bernat III, qui a la mort de Bernat II va governar en solitari fins a l'any 1111, en què va morir. Després de la mort de Bernat III el comtat va passar al seu sogre Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, amb la qual cosa el comtat de Besalú, com a ens propi va quedar extinguit.

© Xavier Valeri

LES DONADES DE SANT NAZARI DE LA GARRIGA

Mn. Àngel Franquesa Burdó, prevere de l’arxiprestat del Lluçanès, i responsable a dia d’avui de les parròquies d’Oristà, Torre d’Orista, Sant Feliu Sasserra i Alboquers, em confirmava sense cap dubte, la certesa quan a l’existència històrica d’una Comunitat de Donades [*] a l’emparà de La capella de Sant Nazari.

La Comunitat de Donades de la capella de Sant Nazari, depenent de la parròquia de Sant Andreu d'Oristà, segons un document datat de l’any 1284 efectua una compra per atendre les seves necessitats.

(*) Rebien aquesta denominació i també més tard la d'oblates, les persones que sense el lligam dels vots religiosos, es donaven a si mateixos, amb els seus bens en possessió a un monestir. També s'anomenaven així en el dret català, les persones que s'acollien a una casa i/o família amb el dret de viure-hi i d'ésser-hi mantingut i atès com de família, aportant-hi en canvi els seus bens presents i futurs. Actualment aquesta figura jurídica encara vigent, s’aplica en algun dels nostres Monestirs.

Les restes de l’edifici de pedra que dona aixopluc a la Comunitat, ens comentem que com en d’altres llocs han estat objecte de comerç, i d’una ulterior utilització. No insistirem mai prou en l’abundor en aquesta contrada de vestigis històrics; això ha fet i fa difícil la seva protecció integral. Altrament no ajuda gaire el fet incontestable que a dia d’avui el nombre d’habitants és dels més baixos de Catalunya.

Deixàvem el nostre vehicle prop de la carretera, seguint les indicacions passaríem per davant de les edificacions del carrer de la Ruixeda, abandonades i/o ruïnoses en la seva major part, superaríem el Pedró quina advocació no podem aclarir donat el gran nombre d’elements de seguretat que el fa quasi invisible; el nostre camí fins a l’extrem S del terme, ens portarà a la vall de Segalers; trobem un cartell indicador, SANT NAZARI DE LA GARRIGA, i seguint sempre el camí mes a l’esquerra accedirem al temple del que únicament us diran les fonts que és un edifici romànic de la fi del segle XII, amb esvelt campanar d'espadanya.

Sentim el remor de la C25, i malgrat la boira matinal, intuïm que ens trobem prop del lloc on s’aixecava Sant Marti de Puig-Ermengol o de Llosa-corba.

L’església fou venuda a la casa de Rocafort l’any 1835 quan la desamortització de Mendizabal; aquesta pràctica – vendes reals o simulades - era habitual per salvar les propietats de l’església. En tot cas, l’ermita romànica va anar a engrossir el patrimoni de Rocafort.

Està, acreditat que essent administrador el Dr. Anton Berenguer, es va arrencar el finestral de darrera l’absis [ molt semblant al que hi ha avui encara darrera l’absis gran de Santa Maria de l’Estany ], per a instal·lar-lo a la galeria de Rocafort. Quan a la resta de l’edifici i amb l’excepció de l’absis de pedra arrodonida al que no devien trobar-li cap utilitat, Sant Martí de Puig Armengol o de Llosa- Corba , va passar a ser la pedrera de Rocafort a profit dels seus jardins, pilastres i parets. Les darreres pedres i l’absis, anirien a Terrassola on es farien servir en les tasques de restauració. La desídia d’uns i altres [ els que no havien d’haver fet la destrossa, i els que justament tenien la tasca pública d’evitar-ho ] va fer que fos fins oblidat l’indret precís on és trobava.

Quan a les imatges les podreu contemplar posant al vostre cercador : Sant Martí de Puig-Ermengol o de Llosa- Corba

Esperem un millor destí per aquesta peculiar capella de Sant Nazari de la Garriga depenent de la Parròquia de Sant Andreu d’Oristà, semblant en alguns aspectes a la de Sant Jaume de Fenollet de Sant Bartomeu del Grau.

© Antonio Mora Vergés

EL VILLAR I SANTA MARIA DEL VILLAR

Deixava la rotonda de Sant Feliu de Codines i començava a fer camí per la carretera de Bigues i Riells, el meu objectiu està justament al límit entre ambdós termes.

El mas o antiga fortalesa del Villar, del municipi de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental), al S de la vila, prop del límit amb el terme de Bigues. Destaca des de molt lluny la torre rodona medieval, que alguns estimen del segle XII, i altres ,- l’enciclopèdia catalana - probablement del s XIV; l’actual edifici és un gran casal amb finestrals gòtics, ampliat l’any 1648 i en època modernista. Està en un fondal, a la capçalera de la riera del Villar, afluent, per la dreta, del riu Tenes, l’indret és frondós i ric d'aigua al límit amb Bigues. El lloc existia el 1007 ; la casa ha estat sempre en mans de la mateixa família, malgrat el canvi de cognoms propiciat per la successió en algun moment per pubilles , fet que comportarà l’entrada del cognom Montagut, en detriment dels Villar o Desvillar , fins arribar a l’actual propietària de la nissaga Nualart. M’atenia amb extrema cordialitat primer una de les filles, i posteriorment tenia ocasió de fer una llarga xerrada amb el pare D. José Sopena Gusi, que m’explicava alguns fets de la història particular de la família; la unió matrimonial entre una donzella d’aquesta família, i l’hereu del castlà [*] del Castell de Montbui. L’entrada dels Montagut originaris de les terres Gironines, vindrà a potenciar més encara la importància del Mas i les seves pertinences.

Visitava la capella de Santa Maria del Villar, que malgrat trobar-se davant el mas a l'altra banda de la riera, està ja en el terme Bigues, hi ha constància de la seva existència des del segle XII; consta a la portalada que fou restaurada per Vicenç de Montagut i Villar el 1799. La pedra nua a l’interior del temple, transmet alhora que una extrema austeritat, un sentiment d’autenticitat que sens dubte ajuda en la tasca d’apropar-se al misteri de Déu. Té l'absis i una part romànica i s'hi venera la Mare de Déu de la Llet.

Quan al topònim hi ha algunes teories molt divergents : Una li adjudica un origen romà, i troba l’explicació d’aquest plural en la suma de Vil·les = Vilar, i/o Villar ; el lloc sens dubte fou habitat en el període de la dominació romana, però se’ns fa difícil d’explicar aquesta teòrica suma de Vil·les, tant allunyada de les millors terres de conreu que eren lògicament prop del llit del riu Tenes. Una segona explicació vindrà per la denominació Vila, d’origen clarament sarraí – segons Coromines - i que derivada del prefix Vin/Bin = fill, acabarà tenint en el nostre país, un sentit d’origen i/o procedència; així el topònim serviria primer per diferenciar els d’El Vilar/Villar , dels que vivien prop del riu, els de Riells ,o encara dels que ho feien dalt les Codines.

M’acomiadava agraint a la família la seva gentilesa, i assumint el compromís fe fer-los arribar les meves impressions i les fotografies fetes al llarg d’aquest agradable mati.

© Antonio Mora Vergés

LA FI DELS CARBONERS

La fabricació del carbó representava un ajut per a la gent d’Oix i de l’Alta Garrotxa en general. Era un sobresou i una activitat hivernal que suplia la manca de feina al camp en els mesos més freds. Era una explotació intensa dels alzinars i era normal de veure com el fum de les piles sortia dels boscos i s’enfilava cap al cel. La fabricació del carbó abastava diverses ocupacions: el llenyataire, el carboner, el traginer i el comerciant.

El carboner solia ésser un home que estimava la llibertat i el bosc. Era pacient i traçut perquè construir una pila era una feina difícil. Primer havia de buscar un indret adient, on col.locar les pedres en forma circumferència per formar una xemeneia. Després havia de disposar el troncs perquè el resultat quedés en forma cònica. Finalment es recobria amb brancatge prim i fullaraca (l’embalum), segellant-la al final amb gleves (pa de terra cohesionat per les arrels de les herbes)

Un cop fetes les piles, un sol carboner en vigilava cinc o sis alhora. El carboner romania en una cabana, on feia una vida aïllada. Passava el temps vigilant les piles, parant trampes als conills, mirant els estels a la nit. El seu únic mobiliari solia ésser una botella de cuir plena de vi, una escopeta de pistó, tres sacs de patates, cinc forcades de seves penjats a la paret, una estiva de mestall i una cimera de moresc. La seva única companyia solia ésser un gos i per llum una teia de pi encesa. Només baixava del bosc els diumenges per assistir a Missa i només veia algun caminant, que podia ésser un contrabandista, un proscrit o un excursionista. Com a única medecina tenia el vi calent i les herbes que coneixia.

Aquesta activitat tant dura era comuna en la major part de les famílies d’Oix i rodalia a començaments de segle. Existeix una fotografia en què es veu la gent del poble a la plaça davant d’una gran quantitat de sarrions plens de carbó.

A mitjans dels anys cinquanta va aparèixer un aparell que funcionava amb petroli, que pretenia substituir la presència del carbó a les cuines. Tanmateix al cap de poc va aparèixer el butà. Primer varen sortir les cuines, més tard les estufes i al cap de poc la bombona taronja feia funcionar els estris domèstics que no anaven amb electricitat.

Els brasers, les estufes i les cuines econòmiques varen convertir-se en objectes d’història. El més greu va ésser que les piles de sarrions que omplien les carboneries d’Oix i de Montagut van desaparèixer, el fum que desprenien les piles que els carboners mantenien enceses a la muntanya es varen apagar.

Oix que tenia com a principal riquesa en la producció del carbó vegetal va perdre gairebé la meitat dels seus habitants. La fi de la producció del carbó va ésser també l’acabament de l’activitat dels traginers, dels tractants de carbó i la ruïna d’alguns propietaris.

© Xavier Valeri