SANT VICENÇ DE CASTELLET. LA PORTA DE MANRESA.

Sortíem de Sabadell a les 8,00, el Joan Moliner i Manau i l’Antonio Mora Verges, anàvem a Sant Vicenç de Castellet, concretament a Sant Jaume de Vallhonesta, on ens trobaríem amb membres del Centre Excursionista, que fan una gran tasca de senyalització de camins i llocs d’interès d’aquesta contrada, de peculiar bellesa.

La nostra intenció desprès d’esmorzar – Sant Jaume de Vallhonesta va ser un dels grans hostals del camí ral – era visitar el turó de Castellet, que s'eleva a la dreta del riu; l’Alfons Plans se’ns oferia per acompanyar-nos ja que disposa de les claus del recinte.

Una torre prismàtica —vestigi de l'antic castell de Castellet— i l'ermita de la Mare de Déu de Castellet —molt venerada pels santvicentins i els pobles de la rodalia— coronen el turó.

El Josep Salvany Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929) de qui en confiaven l’honor de confegir la fitxa per al Col·legi de Metges :

https://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=EDID

Retratava l’any 1915, Torratxa

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/2191/rec/199

Els antecedents del castell i la senyoria de Castellet de Bages es remunten al segle X. El diminutiu Castellet, consta per primera vegada en una escriptura datada el 1099 , el ( Castelleto subtus Menresa ) 'Castellet més avall de Manresa', ha fet sempre una tasca de “porta de la Capital del Bages”.

Fou patrimoni de la mitra d'Urgell fins que el bisbe Arnau de Preixens, el 1179, el vengué amb tots els seus béns, possessions i drets al rei Alfons I el Trobador (altrament dit el Cast). Més endavant fou domini dels Castellet, documentats des del 1279, senyors d'aquest terme i d'altres terres, emparentats successivament amb els Rocafort, els Cardona, els Amat i els Boixadors. La senyoria feudal s'extingí amb el primer i l'últim baró de Castellet, Marià d'Alegre i d'Aparici (qui visqué a Barcelona en el palau del carrer de Montcada, que ara acull una part del Museu Picasso), el qual, en morir el 1831 sense successió, llegà els seus béns a l'hospital barceloní de la Santa Creu. El petit castell, marcat a l'origen pel signe de la senyoria episcopal, acabà la seva història amb una pia destinació benèfica.

Com a conseqüència de les tasques d’arranjament i restauració, el 13 de març de 2003 es va procedir a la signatura del conveni de cessió de Castellet al municipi essent els signants d'aquest acord l'alcalde Joan Montsech, el bisbe de Vic, Josep Maria Guix i el rector de la parròquia de Sant Vicenç, Miquel Codina.

El Josep Salvany Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929) de qui en confiaven l’honor de confegir la fitxa per al Col·legi de Metges :

https://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=EDID

Retratava l’any 1915, Ermita i torre

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/2184/rec/84

L'ermita de la Mare de Déu de Castellet conserva part de l'estructura romànica original, però molt desfigurada, ja que se'n canvià l'orientació i s'hi feren diversos afegits i ampliacions. La imatge de la Verge titular – que està avui a la parroquial de Sant Vicenç - és una realització moderna (1950) de Camps i Arnau, inspirada en la talla romànica conservada a la masia de les Vives, situada al peu de Castellet, d'on fou baixada durant la primera guerra Carlina.

Recollides les imatges l’Alfons Plans tornarà a Vallhonesta per afegir-se als seus companys del Centre excursionista; el Joan i jo, tornarem al nostre Vallès amb el compromís de fer arribar aquesta crònica i les imatges a la redacció del Breny http://www.elbreny.com, també ho enviarem a http://www.naciodigital.cat/manresainfo/ per a la secció Divulgar el Bages.

Que  la  Marededéu, Sant Vicenç  í  i Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

Country a Palau-Solità i Plegamans. Dos tasses.

L’Associació de veïns de Can Falguera havia convocat a partir de les 19,00 del 29-08-2009, una ballada de 100 cançons de Country ; la Vicky, la Rosa i la Maria Jesús, volien comrovar si el cos humà – el seu cos en concret – estava preparat per assumir un tant gran repte. La meva tasca en aquesta ocasió es limitaria únicament a deixar-ne constància. La tarda semblava anunciar pluja.

Ens aturaríem – seguint la tradició del http://www.coneixercatalunya.blogspot.com/ - a la Torre Marimón per recollir algunes imatges.

Amb catalana puntualitat estàvem a les 19,00 a la Plaçá Mas Pla, quan sonaven els primers compassos del bàsic; les primeres cinquanta cançons fins a sleep thonight, semblava que les encaixaven perfectament les “country woman’s de Castellar “.

L’aturada per sopar, entrepans i beguda prop de les 23,00 hores , seria el primer senyal d’un fet lògic – ballar o fer exercici físic intens amb una temperatura de quasi 25 graus és molt cansat -.

L’spiker de la ballada, saludava als amics que en nombre superior als 250 havien vingut a la ballada des de :

Vilanova i la Geltrú
Viladecavalls
Viladecans
Vacarisses
Terrassa
Sentmenat
Santa Perpetua de Mogoda
Sant Sadurní d'Anoia
Sant Feliu de Llobregat
Sant Feliu de Codines
Sant Andreu de Palomar
Sabadell
Rubí
Palau Solità i Plegamans
Mollet del Vallès
Moià
Madrid
l'Hospitalet de Llobregat
La Colònia Güell
Granollers
Gironella
Corbera
Castellar del Vallès
Caldes de Montbui
Bescanó
Barcelona
Andorra

S’anunciava també , que es ballaria jack’s comboy a la memòria del Pere Barriuso, que ens ha deixat recentment.

Un incident tècnic ens va deixar sense llum i sense so, i en la represa la sensació de cansament va fer-se més i més evident, alguns resistien únicament pel desig de ballar en record del Pere.

Quan va tornar la llum, vaig veure cares noves i “fresques”, amb 100 cançons hi ha ocasió fins i tot de “renovar” els balladors.

jack’s comboy va ser – sens dubte la peça més participada de la ballada.

El diumenge ja feia estona que sota la lluna havia substituït al dissabte, quan ens acomiadàvem d’alguns amics de Castellar del Vallès i Sentmenat; faríem encara un tomb pel Castell de Plegamans il•luminat , abans d’emprendre el retorn.

Segur que no per tothom, però 100 cançons son excessives per alguns. Sembla que aquesta és una tradició del Casino del Granollers.

Ens comenta la organització que pel proper any, es plantejaran la possibilitat de fer una Barbacoa Country, i a continuació una ballada de 50 cançons, amb un petit descans a la meitat.

© Antonio Mora Vergés

Les vaques atònites de Santa Margarida de Vila-seca. Cabreres

Em desviava de la carretera Vic-Olot dins del terme de Santa Maria del Corcó, la pista asfaltada anava prenent alçada fins a permetre’ns unes magnifiques vistes del Cabreres. La nostra destinació d’avui Santa Margarida, al mas del mateix nom, volia únicament comprovar si encara eren visibles les restes de l’església primitiva – possiblement romànica – que dona nom al lloc.

De fonts diverses havíem anant acumulant informació :

L'antiga capella de Santa Margarida de Vila-seca és adossada al mas avui conegut amb el nom de Santa Margarida i situada a l'extrem NW de la demarcació de Sescorts, a 738 m d'altitud.

El 1277 s'hi originà una comunitat de monges augustinianes, que l'any 1306 es traslladà a Vic, a requeriment del Bisbe Ponç de Vilaró, preocupat pel fet que aquesta Comunitat femenina estava en un indret aïllat ; el convent i l’església estaven a l'inici del carrer de Sant Pere, on subsistí fins a l'inici del segle XVII. Actualment hi ha el temple dels trinitaris.

Les restes de l'antiga església es troben prop d'un pedró, davant el mas. La capella actual, situada al N de la masia, es construí al segle XVII.

El frontal d’altar de Santa Margarida de Vilaseca, està al Museu Episcopal de Vic.
Les vaques del títol, atònites, estranyades, semblàvem voler-me dir que no havia de donar crèdit a tot el es trobem escrit, quan cercava – inútilment les restes de l’antiga església.

Retrataria “ les vaques sabies “ , i la façana de l’actual ermita de Santa Margarida. El temple i el mas presenten evidents signes d’abandó.

Si en aquest país volem –com diu tothom amb la boca grossa- conservar el patrimoni històric i cultural, Santa Margarida de Vilaseca és un bon lloc per començar.

© Antonio Mora Vergés

TORNAR, TORNAR, I TORNAR A CAMBRILS. EL PÓSITO

Se’ns acabàvem a la Maria Jesús Lorente Ruiz i a l’Antonio Mora Vergés les vacances d’estiu. I, quin millor lloc per a celebrar-ho que el Pòsito de Cambrils ?

.

Aquí pel mateix preu, tens un excel•lent menjar i gaudeixes d’una històrica gràfica d’aquesta Vila marinera.

La passejada posterior ens confirma que la crisi econòmica - dissortadament – també es nota a Cambrils; locals comercials, pisos, dúplexs, cases i xalets, llueixen el cartell, “ en lloguer”, i/o “ en venda”-

Ens expliquen que hi ha un projecte per edificar un gran centre comercial al lloc que havia ocupat antigament “ el Pòsit” , i lògicament amb aquest mateix nom que fa evocar als cambrilencs/encas un altre tem ps; en tenim alguns cosa escrita :

Avui topem encara en la petita toponímia local de Cambrils amb una plaça anomenada del Pòsit , la trobem un cop superat el Passeig del Port, endinsant-nos per carrer de Pescadors. El lloc és avui un erm urbà quina destinació actual com a zona d’aparcament s’adiu malament amb el seu nom. Les persones nascudes a Cambrils en el decurs del segle XX, no saben explicar-se la seva història i fins la d’aquesta població, sense una continua referència a l’edifici que emplenava aquesta superfície.

Mercat del peix, magatzem d’estris per als pescadors, escoles públiques de nens i nenes, com pertocava a l’època, cinema, espai lúdic i cultural per a grans i menuts, en la seva ala lateral esquerra vist des del carrer de Pescadors, s’instal•larà l’any 1.974 un lloc de menjar, de nom ,El Pósito, que donarà servei tant als propis pescadors en les hores de subhasta, com als cada cop més nombrosos turistes, primers nacionals i desprès d’arreu del món, als que atreu d’aquesta nostra terra, el mar i el sol, però també la gastronomia, la història , i la fesomia de naturalitat, ells en diran “tipisme” , d’aquell Cambrils, que viu només en el nostre record; en la darrera etapa El Pósito, que farà obres de consolidació de l’estructura de l’edifici, amb les conseqüents despeses i augment del lloguer, cedirà una part del seu espai per a fer un mercat municipal. Tot d’una superat ben just l’inici del segle XXI, coincidint amb el venciment de les concessions als paradistes, es declara l’edifici en ruïna imminent, i se’n fa el desatllotjament a corre-cuita, tant dels venedors del mercat, com de El Pósito , quina relació contractual era de lloguer, i no de concessió administrativa. En l’enderroc caldrà fer-hi intervenir maquinaria especial per desmuntar l’estructura particularment reforçada que encabia a l’establiment de menjars, que malgrat haver estat desnonat sense cap compensació econòmica, s’ha creat al llarg dels anys, una bona fama que l’acompanyarà en endavant.

La decisió de l’enderroc va comportar un rosari de greuges, que caldrà resoldre en els anys a venir; potser la reversió si com sembla hi han intencions de fer-hi alguna actuació, potser l’acord amb els perjudicats, potser les accions legals que pertoquin en via judicial, civil, contenciosa i qui sap si penal.

Sortosament, dins de la desgràcia, tenim encara El Posito ; un local al número 23 del carrer de Pescadors, quasi davant per davant de la primera ubicació; un segon local més espaiós a la Plaça Mossèn Joan Batalla, molt proper al Parc dels Pescadors, on en els mesos d’estiu us atendran des de les 13,00 i fins les 24,00 hores.

El secret de la casa és senzill : bon menjar, tracte professional i preu ajustat; amb aquestes eines han pogut superat l’enderroc de l’edifici del Pòsit de Cambrils, i fer-se un nom – un bon nom – en aquest àmbit tant i tant competitiu de la gastronomia de qualitat. Venen ara els reptes d’ajustar tant com sigui possible, els costos a la demanda ; oscil•lant, desmesurada i caòtica dels mesos d’estiu, i ajustada potser en excés, en els períodes d’hivern.

No dubtem que l’equip humà de El Pósito, superarà també aquesta exigència i amb seny i mesura, consolidaran el seu creixement i faran possible que puguem gaudir del seu bon fer, en més i més llocs de la nostra geografia. En aquest sentit tenim coneixement que des de la Direcció d’aquesta casa, s’està valorant t la possibilitat d’entrar en el negoci de les “ botigues de menjar “ .
Podeu visitar la pàgina http://www.elposito.com/ , i sou tots pregats de fer-me arribar qualsevol fotografia de l’antic edifici.

El topònim – segons la Viquipedia , fou inicialment Kabrils .El Diccionari català-valencià-balear ens diu que prové del terme llatí caprīles que significa el lloc on s'arredossen les cabres. A l'època medieval, la senyoria pertangué als vescomtes de Cardona. En un mapa publicat a Roma l'any 1619 hi apareix escrit Cambrills.

Un bany i un passeig a la vora del mar, clouran aquesta sortida, i amb ella les vacances d’estiu.

©Antonio Mora Vergés

El llenguatge dels rellotges de sol.

L'home primitiu degué apreciar ben aviat la primera mesura que hom pot prendre del Sol; la diferència entre el dia i la nit. Un cop assumit aquest fet, inquiet com era, d'altres observacions el degueren encaparrar i potser es va fixar en l'ombra que el sol projectava de qualsevol objecte. Superada la primera sorpresa davant el nou descobriment, de segur que també aprecià com aquesta ombra s'escurçava al llarg del dia fins un punt on tornava a allargar-se. Això li degué donar la primera noció de migdia que potser utilitzà per saber si li convenia o no seguir perseguint aquell cèrvol esmunyedís abans no es fes fosc.

Poc temps després de constatar que el recorregut diari del Sol per l'esfera celeste podia aprofitar-li per a dividir el dia en fragments horaris, l'home construí el primer rellotge de Sol, segurament damunt d'una superfície horitzontal sobre la qual es desplaçava l'ombra d'un objecte vertical, el gnòmon.

Els més antics rellotges de sol verticals, els que s’emplacen en un mur; s’han trobat a l`antic Egipte , i la tradició ha perdurat fins als nostres dies. Qui no n’ha vista més d’un ?

A mi sense cap coneixement de gnomònica, sempre m’han cridat l’atenció els missatges – sempre catòlics – que els rellotges exposen a la nostra reflexió

St. Pere de Bertí

El moli del Menut. Talamanca

St. Pere de Reixac

La Busqueta. Sant Llorenç de Savall

El Pilar. Sant Feliu Sasserra

St. Llorenç d’Hortons. Alt Penedès

Si no teniu cap hobby, aquí us en proposo un : recollir les imatges i missatges que els rellotges de sol – n’hi ha molts, només cal aixecar el cap – ens deixen cada dia.

© Antonio Mora Vergés

CODINES, A SANT FELIU DE. VALLES ORIENTAL

Volia recollir imatges de l’església parroquial de Sant Feliu de Codines, refeta després de l'incendi del 1939; havia estat reedificada en 1732-52; únicament coincideix amb la ubicació - al barri de la Sagrera - d’aquell temple – possiblement de factura romànica - conegut des del 896 fins el 1012 com a filial del monestir de Sant Cugat.

A 473 m alt, els feliuans, feliuencs o santfeliuencs; quan s’expliquen la seva historia http://www.santfeliudecodines.org/pdf/historia.pdf , no fan esment de la presència àrab.

Comparteixo i assumeixo – in totum – les tesis de la Dolors Bramon, la historiadora olotina de la Universitat de Barcelona considera que el procés d´islamització del segle VIII «mai no va ser una conquesta», ja que la població autòctona, que era una immensa majoria, «es va animar i es va unir a aquella cultura llavors superior». Bramon, que recentment ha participat en unes jornades sobre l´Islam i el fet nacional a Catalunya, sosté que «quan van arribar els àrabs al segle VIII la proporció era tan desigual, que sense comptar amb la col•laboració de la població que vivia al territori no hauria pogut triomfar l´Islam».

En relació amb el llegat islàmic, Bramon explica que «les restes d´aquella presència serien abundants si no hagués ocorregut l’hecatombe de la Inquisició». Al segle XV, recorda, es va instaurar aquest organisme de persecució de dissidents respecte als Reis Catòlics i a partir d´aquí la pròpia població intenta ocultar i dissimular qualsevol reminiscència d’aquest passat islàmic, «perquè et jugaves la vida».

La historiadora afirma amb rotunditat: «Es pot dir que molts dels nostres avantpassats van ser musulmans, la qual cosa no vol dir que tinguessin sang àrab, perquè en van venir molt pocs». Bramon resumeix que «encara que han quedat poques restes arquitectòniques, perquè les construccions bèl•liques es van reaprofitar i amb prou feines queda una paret, una fossa o una muralla, i la influència cultural va ser ocultada per por, en canvi l’empremta lèxica ha perdurat en paraules com taronja i això la Inquisició no va poder impedir-ho».

Un altre dels àmbits en els quals aquell passat també es va infiltrar és, segons la historiadora, la gastronomia, encara que també va haver de vorejar la pressió de la Inquisició. «No era el mateix cuinar amb greix de porc o amb oli, que tenia una olor diferent i podia delatar un antic musulmà», afirma.

Tot i això, aquella presència ha perdurat en productes com el torró, el cuscús, que després deriva en la paella, i en l´ús de les espècies. Precisament, en els dos llibres de gastronomia medievals catalans, els més antics d´Europa, el de Sent Soví (1324) i el Llibre del Coch (1490), es pot rastrejar l´ús de les espècies de manera generalitzada, però «el Sant Ofici va fer desaparèixer aquests productes i espècies perquè la Inquisició tenia olfacte».

Respecte a la possibilitat de trobar a Catalunya alguna resta del passat musulmà, Bramon opina que «sembla molt difícil, encara que no és impossible». Per Bramon, seria fantàstic poder trobar algun vestigi, perquè «en l’actualitat les poques restes que hi ha estan bàsicament molt barrejades i reaprofitades, com a València, o a la Suda de Tortosa».

Dalt de les Codines [ de còdol ], en algun moment es sentia la veu del muecín que cridant a la oració “Allah Akbar” . L’ Islam considera que l’únic instrument per a convocar als fidels és la veu humana.

Avui , aquí a les Codines de Sant Feliu, com en molts altres llocs de Catalunya, costa trobar mostres d’aquella petjada.

© Antonio Mora Vergés

Gelida, el testimoni de la presència àrab.

Fèiem camí la Maria Jesús Lorente Ruiz i l'Antonio Mora Vergés, per les terres amazic del Penedès; ens aturaríem a Gelida, a la comarca de l'Alt Penedès, per recollir algunes imatges. Sóc conscient que malgrat el recolzament dels més importants científics en qüestions de llengua, aquesta afirmació meva no té una acceptació general.

Quan al topònim Gelida, hi ha un acord total entre Joan Coromines, que afirma clarament que té un origen àrab, provinent del mot ( galtd ) que vol dir gel; aquest ètim àrab passaria a (geTid) per un fenomen de palatització, tan freqüent en l’àrab andalusí, i Pere Balaña per qui ve de l’àrab (Jalída) i voldria dir ( població gèlida, freda).

La Vila té un mitjà de comunicació molt singular : El funicular de Gelida, que uneix l'estació del ferrocarril de Sant Vicenç de Calders a Barcelona (on hi ha el barri de l'estació de Gelida), dita ara Rodalies de la RENFE (línia Barcelona- Tarragona per Vilafranca) amb el centre urbà del poble. El funicular es va inaugurar el novembre de 1924 amb equips del vell funicular del Tibidabo. Però les instal•lacions- per un manteniment insuficient - es van envellir i, a principi dels anys vuitanta, els FGC es van fer càrrec del funicular i el van modernitzar. El funicular de Gelida funciona regularment des de l’abril del 1982. Normalment s’utilitza un sol cotxe per al transport de viatgers mentre que l’altre s’usa simplement per fer el contrapes. El viatge dura 8 minuts amb la possibilitat de fer parada en un punt situat a la part baixa del nucli urbà anomenat Gelida-Baixador.

Funciona a diari i ininterrompudament, des de les 6 del matí fins les 11 de la nit; presumeix de ser l’únic dels funiculars de Catalunya quina activitat va lligada a la vida laboral de les persones

.

Visita obligada és la del nucli primitiu, amb l'església parroquial de Sant Pere, esmentada per primer cop l’any 998.Fou la parròquia del terme del Castell de Gelida i, des dels seus orígens, el seu entorn acollirà el cementiri. La recerca arqueològica ha posat al descobert nombroses tombes antropomorfes dels segles X i XI. El lloc és dominat al sud per les restes de l'antic castell de Gelida,- centre de la baronia homònima - de grans proporcions; el trobem esmentat ja el 963, Hi ha restes de la l'església del castell preromànica.

A Gelida tindreu ocasió de fer un viatge des de la modernitat, tren i funicular , fins al període en que els musulmans edificarien el seu kalat i possiblement també la seva mesquita des d’on el muecín cridava a la oració “Allah Akbar” . Avui , aquí, com en molts llocs costa trobar mostres d’aquella petjada.

© Antonio Mora Vergés

MAS D’EN BOSC.. VILAFORTUNY. CAMBRILS

Tornàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, de la platja de Vilafortuny, abans de l’enllaç amb la carretera N-340, tombava a la dreta, seguint el rètol ; Mas d’en Bosc, Ermita.

La ubicació en aquell punt, a l’alçada quasi de les antigues torres de guaita i defensa, s’explica per una pràctica que malgrat la seva d’extraordinària gravetat, ha estat oblidada, i/o explicada de forma insuficient ; l’exercici de la pirateria a la mediterrània . A partir del s XV, el triomf turc damunt l'imperi Bizantí produí un auge de la pirateria: les zones més afectades foren les Balears (saqueigs de Maó, 1535, i de Ciutadella, 1558), fins al punt que Felip II havia arribat a decidir-ne l'evacuació. També foren freqüents les incursions a les costes del Principat i del País Valencià, fet que motivà l'abandonament virtual dels pobles de la platja i el trasllat del poblament més a l'interior. Felip II ordenà la reestructuració del sistema de defensa, amb la construcció de torres tot al llarg del litoral, fet que ha influït en la toponímia. Després del s XVII cessaren pràcticament del tot els actes de pirateria, perduda l'hegemonia turca i àrab damunt la Mediterrània.

L'església antiga de Santa Maria de Vilafortuny fou saquejada i derruïda pels corsaris sarraïns al segle XV junt amb la de Barenys. La parròquia era formada per Vilafortuny, Barenys, el Mas de l'Abat, el Mas del Bisbe, les Comes d'Ulldemolins, les Franqueses d'Ulldemolins i Vilagrassa.
El 1575 l'arquebisbe Cervantes de Gaeta autoritzà els veïns de Barenys i Vilafortuny a construir una nova església, a condició d'enderrocar les ja existents i bastir-la lluny de la mar. Aleshores es construí Santa Maria del Mas d'en Bosc, prop del mas del mateix nom (anomenat també Mas d'Oliver, que probablement seguí les mateixes vicissituds senyorials que Vilafortuny) .

És un dels temples més antics que es conserva a la població. És tracta d’un edifici senzill, de reduïdes dimensions, d’una sola nau amb arcs de pedra, coberta de fusta a dues vessants, i absis semi-circular amb contraforts. La façana és de pedra amb porta dovellada en arc de mig punt. Durant anys albergava la imatge de la Mare de Déu del Mas d’en Bosc o de Vilafortuny, actualment exposada al Museu Diocesà de Tarragona. Al costat de ponent, hi ha les restes de l’antic cementiri de Vilafortuny, Saquejada pels corsaris el 1582; recupera ben aviat l’activitat religiosa, que s’ha mantingut fins a la meitat del segle XX. A la capella del Mas d'en Bosc se celebrava, a l'agost, un aplec fins el 1950. Encara que considerada – de facto – com l’església titular de Vilafortuny; l’augment de la població – bàsicament en les zones més properes al mar – ha comportar la construcció d’una nova capella mariana a Vilafortuny.

El Mas de’ n Bosc situat enfront de l’ermita - de bella factura- . és un edifici, d’estil renaixentista popular dels segles XV al XVI.

L’edificació – excessiva des del meu punt de vista – ha donat a la zona un aire suburbial, que fa desmerèixer el conjunt del Mas i la Ermita, quina visita us recomanem.

© Antonio Mora Vergés

DE SAVASSONA A TAVÈRNOLES. LA ROMÀNICA DE SANT ESTEVE

Tornàvem de Sant Pere Casserres, la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, no li va sobtar gaire veure com posava l’indicador de gir a l’esquerra; la Maria Jesús sap, que als que en agrada el romànic – com qualsevol altra addicció – no en tenim mai prou.

El terme de Savassona és esmentat des del 890, i el castell des del 921. Des de molt aviat incloïa també tota la parròquia i actual terme de Sant Esteve de Tavèrnoles. El llinatge dels Savassona és conegut des d'Isarn, que el 990 actuava com a vicari o veguer del terme, el qual formava part dels dominis dels vescomtes d'Osona, convertits des del segle XI en vescomtes de Cardona. Les seves atribucions sobre el terme de Savassona es perderen entre els segles XI i XII, fet seguit de l'enlairament del llinatge Savassona, la genealogia del qual hom pot establir des del 1129. A mitjan segle XIV es convertí per aliança en Vilanova de Savassona, i aquest llinatge, després d'un breu període en què el terme fou concedit a Bernat III de Cabrera, comte d'Osona, recuperà els antics drets. Del 1514 al 1632 foren barons de Savassona quatre senyors anomenats tots ells Antoni Vila. Mort el darrer, el castell i la baronia, ampliada amb el domini de la vall de Sau i el terme de Tavertet, passaren al seu cosí Galceran de Llupià, i d'aquest als Ferrer i Brossa. El títol passà als Desplà el 1826 i després al Díaz de Mayorga (1840), als Urbina i als Díez de Tejada.

Quan al topònim Tavèrnoles seguim aquí la tesi de l’Antoni Jaquemot. En la llengua dels ibers sembla que l’ arrel 'taber' o 'tàvaro' vulgui dir "illa" o "lloc separat". La llengua basca – darrer vestigi de la parla dels ibers – té una paraula 'tai-bereiz' que vol dir "final de territori separat". Descartem malgrat l’acceptació quasi general la tesis segons la qual, Tavèrnoles ve del llatí, i si Taber, que vol dir cabana, Tavèrnoles fora un “llocs de cabanes” . Em costava imaginar-ne el lloc – extremadament fred a l’hivern – ple de cabanes. Taverna – segons aquesta tesi - tenia un sentit més ampli del que li li atribuïm avui i per tant el poble, de nom plural, l'heu d'identificar com a "lloc de vivendes". L’anomenada Pedra del Sacrifici, és un testimoni perenne de la presència dels ibers en aquesta contrada.

La història de Tavèrnoles està vinculada a la demarcació senyorial de Savassona.; en fou sempre el centre religiós més important, com ho revela el seu temple i el fet que Sant Pere de Savassona hagi estat gairebé sempre una filial de Tavèrnoles. Durant molts segles el terme fou conegut amb el nom de baronia de Savassona, fins que Tavèrnoles aconseguí d'imposar el seu nom al principi del segle passat.

El poble de Tavèrnoles (537 m) es troba al pendent de ponent de la serra de Savassona, abans de la pujada cap al castell. És format per mitja dotzena de cases velles, dos hostals i algunes cases modernes o d'estiueig. La festa major s'escau el primer diumenge del mes d'agost, i hom celebra tradicionalment la festa de Sant Isidre.

Al poble cal destacar l'església de Sant Esteve de Tavèrnoles, un dels monuments romànics més ben acabats de la Plana de Vic, per bé que la seva bellesa de línies és més externa que interna. Com la majoria de les esglésies comarcanes, fou sobrealçada el 1728, se li afegiren altars laterals i fou transformada amb una nova portada al mur de ponent. Una restauració intel•ligent li ha retornat l'aire romànic i ha ressaltat els detalls d'ornamentació llombarda, sobretot a l'absis i a la banda exterior de migdia, on s'obria la porta antiga i on hi ha el campanar de torre, que sembla tret de la regió pirinenca. Fou edificada entorn del 1070 per l'equip de mestres que féu la majoria de les esglésies romàniques dels antics dominis de la casa vescomtal d'Osona-Cardona. Una acta apòcrifa pretén que l'església hauria estat consagrada el 1083. Aquest edifici ha sofert algunes reformes i afegits; el 1628 es van obrir dues capelles laterals i el 1728 es va canviar el portal de lloc i es traslladà a ponent, es féu un cor nou i es sobrealçà la teulada. Ara apareix com una església d'una nau, amb dos arcs torals i un absis amb tres finestretes de doble obertura. La banda N conserva encara una capella lateral tardana, però la de la banda de migdia i la sagristia foren suprimides en el curs de la darrera restauració. Tot l'exterior del temple té, sota el ràfec de la teulada, un fris de finestretes cegues que a l'absis són sota les arcuacions llombardes. El campanar és format per un llarg sòcol i dos pisos que pugen per damunt de la teulada de l'església, separats per frisos de dents de serra i emmarcats per tres arcuacions, dintre de les quals s'obren les finestres, partides per una columneta. La parròquia de Tavèrnoles comprenia fins el 1937 la capella de Sant Jaume del Cós, erigida vers el 1091 i que fou feta volar durant la guerra civil; avui dia no se'n coneix gairebé ni el rastre. Una part important de la fama d'aquesta església rau en el fet que va tenir jurisdicció sobre el monestir de Sant Pere de Casserres.

No trobava cap informació respecte d’una imatge situada sota una roca, prop de l’església parroquial de Sant Esteve de Tavèrnoles. Sou pregats fer fer-me’n cinc centims.

© Antonio Mora Vergés

Currit irreparabile tempus. El Country engega a Castellterçol !!

Anàvem la Vicky, la Maria Jesús, el Pedro l’Antonio a Castellterçol, al límit del Vallès Occidental, a la Comarca Natural del Moianes, un espai que s’ha volgut declarar “territori serè “, havíem llegit una convocatòria a http://countrycat.blogspot.com/ :

US ESPEREM EL 23 D'AGOST A PARTIR DE LES 6H DE LA TARDA PER BALLAR!! HI HAURÀ SERVEI DE BAR, ENTREPANS I MOLTES GANES DE PASSAR-HO BÉ!!
LLOC: PLAÇA NOVA (CARPA)
MÉS ENDAVANT PENJAREM EL LLISTAT DE BALLS!!!
ANIMEU-VOS!!!

Ens saludava el rellotge de sol, recordant-nos la brevetat dels nostres dies damunt la terra ; Currit irreparabile tempus, i de retruc que una de les millors formes de gaudir d’aquest temps, és justament ballant country.

Coincidien en aquesta apreciació un centenar llarg de balladores [ les normes ortogràfiques modernes, indiquen que l’article s’ha de posar en relació al sexe que estigui present en major nombre , i a Castellterçol, com quasi per arreu, hi havia més dones a la pista que homes] de :

Vilanova i la Geltrú
Terrassa
Sentmenat
Premia de Mar
Moià
Castellterçol
Castellar del Vallès

Per davant fins a 60 cançons que en l’ambient calorós d’aquest agost de 2.009, deixaran exhaustes les persones que sota la carpa, s'aturaran de ballar, -únicament- quan l’spiker feliciti – en la seva diada – a les Roses, i saludi al amics dels pobles esmentats.

Al ritme del country les hores s’anaven succeint, les 19,00, les 20,00, les 21,00,.. passava llargament de les 21,30 quan marxàvem desprès d’acomiadar-nos dels organitzadors. Està clar que aquesta “ moda” de les seixanta cançons pot convertir les ballades en un suplici per les balladores, i en un avorriment mortal per als espectadors.

Castellterçol – perquè aquí era la ballada, però feu-ne una aplicació general – te molts atractius : un castell amb la seva ermita, un antic rentador de llana,... Us sembla desassenyat distribuir les quatres hores entre el country i el coneixement d’aquestes meravelles ?

http://countrycat.blogspot.com/ ens ha fet saber que no publicarà ja les cròniques que es vulguin penjades urgentment. Li enviarem aquesta amb el prec de sempre; penja-la quan fer-ho et sigui un plaer!!!

(c) Antonio Mora Vergés

Sant Joan Samora. Alt Penedès

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l'Antonio Mora Vergés, a les terres amazic del Penedès, sóc conscient que malgrat el recolzament dels més importants científics en qüestions llengua, aquesta afirmació meva no té una acceptació general.

Quan a Gelida, hi ha un acord total entre Joan Coromines, que afirma clarament que té un origen àrab, provinent del mot ( galtd ) que vol dir gel; aquest ètim àrab passaria a (geTid) per un fenomen de palatització, tan freqüent en l’àrab andalusí, i Pere Balaña per qui ve de l’àrab (Jalída) i voldria dir (la població gèlida, freda).

Quan a Mediona, Barceló , coincideix amb Pere Balaña, en que el topònim té el seu origen en l’assentament en aquest indret de la tribu Amazic Madyúna, profusament documentada a al-Andalus des de la conquesta i que justament va fer nombrosos assentaments a la part oriental d' al-Andalus i a les Illes; aquest assentament penedesenc seria el més septentrionald'al-Andalus. Joan Coromines, coincidint en l’origen àrab , creu que el topònim que prové de l’arrel àrab (madTna)) que vol dir ciutat, vila.

Seguint – una vegada més – la petjada del mestre Josep Salvany Blanch, que recolliria imatges l’any 1.922 , de l’església de Sant Joan Samora,

un exemplar romànic - actualment envoltat per un reixat metàl•lic que el fa inaccessible – raó per la quan presumim que està ben conservada, i que trobem documentada des de l'any 1080.

Té una sola nau, amb una capella posterior afegida a septentrió, capçada per un absis semicircular. La porta, amb arquivolta i impostes, és a migdia. Al mur de ponent hi ha rengles d'aparell d'espiga.

No hem pogut accedir a l’interior del reixat metàl•lic, i disposem únicament d’unes imatges frontals d’aquesta església. Entenem que cal protegir curosament el patrimoni històric comú, com trobem inacceptable que la protecció el converteixi- de facto - en patrimoni d’alguns.

Seguirem aquí les dades recopilades per Ramon Rovira i Tobella :

La documentació posterior sobre St. Joan és poca i no comença a abundar fins el segle XIV on trobem un document de la Pia Almoina datat el 17 de novembre de 1316 on un Bernat de Fonollar pren possessió de la quadra de Sant Joan Samora, del terme del castell de Gelida, que els comtes de Pallars i senyors de Cervelló, Hug de Mataplana i Sibil•la, li han atorgat mentre no li facin lliurament total de 15.000 s. b. pel dot de Blanca, filla de Ferrer d’Abella, amb qui elles casà. en aquesta ocasió presten homenatge i fan jurament de fidelitat a Bernat de Fonollar els habitants de dita quadra.

Pocs anys després (1327) en una capbrevació on es relacionen, en gran part, els censos que pagaven els habitants de la baronia de Gelida als Senyors (els comtes del Pallars) consten un bon nombre d’habitants de St. Joan amb tot allò que tributaven.

Feta la feina tornem pel camí de terra fins al petit nucli de Sant Joan Samora, l’advocació d’aquesta ermita – possiblement parròquia en el seus inicis – és la de Sant Joan Baptista, i el sufix Samora, ens parla possiblement d’un indret que tingui primerament un culte musulmà .

Ens agradaria – si això és possible – accedir a l’interior del temple.

© Antonio Mora Vergés