CAPELLA DE SANT MIQUEL DE MARTRES. CALDES DE MONTBUI. VALLÈS ORIENTAL.

Rebia una trucada que s’identificava com del Museu Thermalia de Caldes de Montbui; atenen un e.mail meu adreçat a l’ajuntament , em facilitaven un telèfon de contacte de Raimundo Garcia Carrera, Arxiver i Historiadora Local. Li explicava el meu interès en localitzar les restes de la Capella de Sant Martí de Martes, i quedavem per la mateixa tarda del dia 30.07.2010.

Tenia unes imatges d’aquesta capella de l’any 1.983 , que m’havia facilitat el Josep Sansalvador de l’Arxiu Gavin.



Recollia puntualment al Raimundo a les 17,00 i fèiem via cap al ‘loco vocitato Martres ‘ del segle XII; avui l’indret és un herbassar i fora tasca impossible localitzar les restes d’aquesta església en absència del meu sherpa.



Recolliré una imatge del marge ple de vegetació que acull les runes de Sant Miquel; intentaré alhora entre el fullatge retratar el que sembla un pany de paret.



Costa d’entendre tanta i tanta desolació, atès que com recull el Raimundo en el seu llibre ‘ Esglésies i Capelles Romàniques de Caldes de Montbui’ , de Editorial Egara, està documentat que encara s’hi deia missa el dia de Sant Miquel de 1.608

Deia en l’article de Sant Martí de Rovinyo : Caldes de Montbui, té el trist honor de concentrar dins el seu terme un bon nombre de capelles romàniques , que es troben dissortadament abandonades, ruïnoses, oblidades,.... ; aquesta afirmació és dissortadament certa i no puc sinó confirmar-la avui; altrament però em cal reconèixer - i agrair - la promptitud en la resposta i l’ interès de l’Ajuntament i del Museu Thermalia, pel que fa a atendre la meva sol•licitud d’informació.

Gràcies també al Josep Sansalvador, de l’Arxiu Gavín, que ens ajuda en tot moment des del Monestir de les Avellanes. 25612 - Os de Balaguer – Lleida http://arxiugavin.wordpress.com/

I, ni cal dir-ho , al Raimundo Garcia Carrera que ens dedicava unes hores d’aquesta tarda d’estiu
© Antonio Mora Vergés

Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

TURÓ DE MONTLLEÓ. MOSTRA DE L’ABANDÓ DE LA SEGARRA INFINITA.

Anàvem el Tomàs Irigary Lopez i l’Antonio Mora Vergés; la nostra destinació era Guimerà, a la comarca de l’Urgell; teníem però el desig de veure i trepitjar, els petits nuclis aturonats que hom veu a la dreta de la A-2 de camí a Cervera.


Superàvem Briançó, desprès de recollir-ne unes bucòliques imatges amb el daurat dels blats i el vermell intens de les roselles.

Montlleó és un conjunt de ruïnes, fa mal d’ulls veure tanta desolació en un espai tant petit. Del lloc diu l’enciclopèdia:

Poble agrupat, és situat a la costa del tossal del castell de Montlleó, o Mons Ledo, la carena de la Rabassa, que té la direcció de llevant a ponent i que s'inicia al pla d'Amorós i Sant Guim. Des d'aquest punt es domina la ribera d'Ondara, des de Civit a Granyanella. S'hi pot pujar amb vehicle per Briançó i Pomar, però el camí més planer és la carretera de Calaf, entre la Tallada i Sant Guim. Entre el pla de Pomar i Montlleó passa el torrent de Briançó.

Malgrat que cap als anys seixanta estava del tot deshabitat, posteriorment hi anà a viure una família. Actualment, però, torna a estar deshabitat i és un lloc d'excursions, i els pobles de l'entorn hi acudeixen en aplec religiós i popular el dia de Sant Blai i per la Mare de Déu de Setembre. El 1685 el lloc tenia 7 cases juntes i des del segle XVIII la seva església prengué el caràcter de santuari i s'incrementaren els aplecs que hi feien una multitud de pobles veïns. El 2 de juny de 1888 s'hi celebrà la Unitat Catòlica amb una assistència de 1 500 romeus.

Abans del 1100 n'era senyor Geribert Hug, amb la seva muller Letgarda, que era parent del bisbe intrús de Vic Guillem Berenguer (1100-01). Aquests feudals feren donació al bisbe de Vic d'aquest castell, de Pomar i Briançó. Si bé els castlans successius, Berenguer Arnau, Bertran Gombard, Ramon Giribert i Teobald Guillem feren jurament de fidelitat al bisbe, algun temps després hi tingueren un cert domini els senyors d'Òdena, que també ho eren de Sant Pere dels Arquells, Rubinat i Llindars. El 1254 el bisbe de Vic traspassà a Pere de Queralt els seus feus de Montlleó, Briançó, Pomar, el Molí de Paratanciai el mas de Torelló. Pel casament de Gombau d'Anglesola amb Francesca de Timor, o de Queralt, Anglesola passà al domini d'aquest, a la segona meitat del segle XIV. Pomar continuava dels Queralt i Briançó dels Oluja. Tot plegat ho comprà Guillem Carboners, ciutadà de Barcelona. Després de les guerres del Principat contra Joan II passà als Aimeric, als Copons i als Erill.

Centrem el nostre interès en la que fou església parroquial de Santa Maria de Montlleó : conserva força l'estil romànic; dels tres absis que tenia se'n conserven dos; per dins – tancat amb pany i forrellat – ens expliquen hi ha reformes de l'època gòtica i neoclàssica; el campanar de pedra- que daten les cròniques al principi del segle XIX – com la resta del conjunt , dona clares senyals de degradació; les herbes altes, conseqüència d’aquesta primavera plujosa, reforcen la sensació d’abandó i incúria.

La imatge romànica de Santa Maria de Montlleó consta com a ‘perduda’, el seu lloc l’ocupa actualment una imatge de terrissa,- no n’he trobat cap fotografia – que dreta al costat d'una muntanya i un lleó, abans de la guerra de 1936-39 era en una fornícula prop del torrent.

Els àrabs havien fet un jardí de la Segarra; costa d’acceptar que la nostra avançada ‘civilització’, no trobi aturador a l’actual desertització.

© Antonio Mora Vergés

Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

SANT POL O JOANIPOL. SANT JOAN DE LES ABADESSES.

Sobta trobar-se la portada i la capçalera d’una església dempeus sense altres parets; els que viatgen per la C-38 seguint el camí de dolor – un dels molts camins – que els exiliats republicans feren per fugir del genocidi feixista – conegut també com ‘la Cruzada Nacional’ . Les esperances que França els ajudaria eren – ara ho sabem – excessives, com ho son dissortadament avui, les expectatives que la llibertat de Catalunya vindrà d’Europa.

El temple construït al principi del s. XII a la vila vella, prop del pont del Ter, estava dedicat als màrtirs romans Joan i Pau, i per això es digué sempre popularment de Sant Joanipol ; fou fins l’any 1.851 l’església parroquial de la vila de Sant Joan de les Abadesses.

El terratrèmol del 1428 enderrocà la volta, que fou refeta tot seguit.

L’església tornà a partir desperfectes durant la guerra contra França i sobretot en l’assetjament del duc de Noalles al 1690, que arrasà les muralles i espolià l’arxiu del monestir i els llibres parroquials de Sant Pol, juntament amb les campanes. Aquests desperfectes van obligar a realitzar a l’església serioses reparacions.


L’augment del culte, va fer necessari emprendre una reconstrucció a fons de tota l’església: ampliant-la a tres naus, reformant les absidioles i canviant completament la fisonomia de l’exterior, amb una façana d’estil barroc i uns revestiments de guix a tots els seus paraments.


El Josep Salvany Blanch, recolliria una imatge de Sant Joanipol l’any 1.916.



A l’inici de la guerra Civil l’any 1.936 fou destruïda; al 1963 es va declarar Monument d’Interès Nacional (actual BCIN), les posteriors tasques de restauració es van fer sota la direcció de l’arquitecte Alejandro Ferrant Vázquez ; únicament però en les parts que restaren dretes de l'edifici primitiu, és a dir, la capçalera triabsidal, amb un campanar tardà sobre seu, i la portada, amb un interessant timpà esculpit; s'ha precisat l'àmbit dels murs romànics i s'han suprimit els afegitons i altars laterals fets en època barroca. Una remodelació de la dècada següent es va encarregar de refer la zona de les absidioles mitjançant l’enderroc de la casa adossada – que hi havia aleshores- unint d’aquesta manera el monument a la plaça que l’envolta.

Atureu-vos a Sant Joan de les Abadesses, hi ha mot per viure !.

© Antonio Mora Vergés

SANT PERE DE CASTELLET. ALT PENEDÈS

Deixava el vehicle aparcat prop del pantà de Foix i juntament amb la Maria Jesús Lorente Ruiz, pujàvem les escales que passant pel costat del Castell d’ Abertis, ens portarien fins la gran portalada de mig punt precedida per un gran atri amb volta de canó amb una arcada de molta llum, de l'església parroquial de Sant Pere de Castellet, davant del temple en una zona enjardinada s’aixeca avui un monòlit coronat per una creu en memòria dels qui trobaren en aquest indret el descans etern;



ens expliquen que la primitiva església era dedicada a sant Esteve; el temple d'origen romànic és d'una nau i a la façana de tramuntana s'alça un gran campanar de paret de quatre obertures (en resta una campana ) l'antiga rectoria adossada a l'església és del 1878. Aquesta església és esmentada el 1195 (Bertran de Castellet l'elegí per a ser-hi enterrat); el 1484 rebé com a sufragània la de Sant Esteve, i el 1739, la de Sant Marçal.


Recolliré imatges de l’indret, i des d’aquí del paisatge d’aigua i verdor del pantà de Foix ; sorgeix la idea de la seva construcció en el context de la greu crisi agrària i econòmica general del final del segle XIX .



Una infraestructura d'aquestes característiques transformarà decisivament l'agricultura de les poblacions més properes al riu Foix, que passaran de la vinya, molt delmada per la fil•loxera dels anys 90 amb la consegüent davallada del preu del vi, al regadiu.

L'any 1901 es comença a projectar el pantà de Foix . que no serà una realitat operativa fins l’any 1.943 – aquesta serà una de les obres que donaran peu a la llegenda del Dictador obsessionat per les obres hidràuliques – ; l'agricultura de la comarca inicia el procés d'adaptació al nou context econòmic del primer terç del segle XX que afavoreix el conreu de productes de regadiu. El temps – i la santa obstinació dels penedesencs - fan que a dia d’avui el pantà de Foix tingui funcions més recreatives que no pas de subministre d'aigua.

La inclusió el 1992 de l'embassament del Foix al Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) obria una nova etapa per consolidar-ne l'interès ecològic i paisatgístic. Un interès que es consolidà amb l'aprovació del Pla Especial de Protecció de l'Espai Natural de l'Embassament del Foix, que ha permès desenvolupar els objectius d'ús públic d'aquest indret.

PONT DE SANT JOAN DE LES ABADESSES

M’aturava a Sant Joan de les Abadesses per recollir imatges del seu ric patrimoni històric i cultural; particularment penso que la tasca del coneixercatalunya és més profitosa en els petits – i oblidats – pobles, que en poblacions com aquesta que disposa de mitjans econòmics, tècnics i humans, per destinar-los a aquesta tasca de divulgació.

El Pont, anomenat "de Sant Joan" va ser construït damunt del Ter l'any 1128 en estil romànic i restaurat posteriorment en estil gòtic l'any 1309.

Després del terratrèmol de 1428 va ser reedificat – novament en estil gòtic - , amb una arcada molt esvelta que el converteix en el pont gòtic de més llum de la península .

Les forces militars fidels a la República el van volar l’any 1.939, quan marxaven en retirada vers França.

Va ser reconstruït fidelment, amb la volta gòtica i les petites arcades del pont romànic, a las acaballes del feixisme – del primer feixisme -, l’any 1976.

És un esplèndid pont amb un arc central apuntat de 33 metres de llum. Té dos arcs auxiliars, un d'ells de mig punt i altre ogival; de set arcades desiguals, és una peça d'un valor extraordinari. Té una forma angular, segurament perquè les pedres del riu facilitaven aquesta construcció.

Disposa de dos alleujadors, un a cada costat de l'arc central, una àmplia calçada i muralleta. El seu perfil és el característic d'esquena d'ase.

La seva torre fortificada, l'entrada ogival i els merlets terminals, que es van fer en la restauració a càrrec de l'arquitecte Francesc Pons i Sorolla, consten en antics gravats i en part havien estat destruïts per facilitar el pas de maquinària per a les indústries de la vila.

La construcció d'un nou pont per al pas de la carretera - com en altres indrets del país - va permetre que avui el Pont de Sant Joan, lloc tranquil on n’hi hagin , sigui un passeig arqueològic d'accés a la vella població; sobta el cartell – aigua no apta per al consum – a l’anomenada Font del Pont. Tant costa fer brollar aigua potable ?

© Antonio Mora Vergés

Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

VISITA AMB INFANTS AL ‘ VELL GUERRER’

Hi ha coses que cal fer a la vida; tenir un fill, plantar un arbre, escriure un llibre,.. , certament podem afegir-ne moltes més ; pels àrabs la visita a la Meca, pels catòlics anar a Roma ‘videre Petrum’; pels nacionals de Catalunya, hi ha visites obligades : Montserrat, Núria,... i encara pels que vivim al Vallès Occidental; pujar a la Mola, i per descomptat fer una visita al Pi de les Quatre Besses, ‘ el Vell Guerrer’.

Ho fèiem en família, l’Oriol, la Júlia, la Montserrat, el Xavi i ‘ l’avi’ Antonio, el diumenge 25 de Juliol de 2010; sortíem de Castellar del Vallès a les 8,30, i començàvem a caminar des de les Marines, prop de les 9,00, la Màquina de tren ens saludava abans d’assolir el Coll de Palomeres, i en el descens fins a la Vall de Mur, ens regalaven les seves aromes, la farigola, el romaní,.....

Eren els més menuts la Júlia i l’Oriol els que primer veient les altes branques de ‘l’Honorable Pi del Dalmau’ , reconegut com arbre monumental de Catalunya.

Ens fèiem les fotos de rigor – cal deixar constància d’un fet d’aquesta magnitud i importància – sobretot quan sobre Catalunya, i sobre tots els seus símbols – també el ‘Vell Guerrer’ – planen severes amenaces.

Esmorzàvem assentats en un rocam proper, des d’on se’ns feia visible la teulada del Mas Dalmau.

Fèiem la tornada per la pista assenyalada amb la indicació ‘ Matagalls-Montserrat’ , que ens portarà novament a les Marines quan passen pocs minuts de les 11,00 del mati. El sol ja escalfa de valent i menuts i grans agraïm l’aigua – encara fresca – de les nostres cantimplores tèrmiques.

Abans del dinar familiar, poso blanc sobre negre les meves impressions de la sortida, i si el temps m’ho permet en faré la tramesa als meus ‘habituals mitjans'.

Feu un raconet en les vostres agendes per arribar-vos també fins al Pi de les Quatre Besses, ‘ el Vell Guerrer’; recordeu aquell consell dels savis, no deixis per la setmana propera, el que puguis fer aquest cap de setmana.

Sigueu benèvols, i accepteu-me la transcripció adaptada.

© Antonio Mora Vergés

Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :

http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

TURÓ DE TIMOR. MOSTRA DE L’ABANDÓ DE LA SEGARRA INFINITA.

Pujàvem el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, fins a l'antic lloc de Timor, al NW dels Hostalets, a l'altra banda de la carretera N-II, al SW de la caseria del Mas Claret, a la dreta del riu d'Ondara.

De l'antiga parròquia de Sant Jaume de Timor, únicament en queden ruïnes, dins l’espai del que fou cementeri , l’estructura d’un parell de nínxols ens parla d’un abandó no gaire llunya. Que la causa ultima de tanta i tanta desolació ha estat l’espoli de les pedres, em sembla tant evident que posaria la ma al foc, sense cap mena de por. L’església és esmentada per primera vegada en les llistes de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII. Al segle XIV l'església es convertí en sufragània de Sant Antolí.

Fem camí fins Al lloc on hi ha les restes de la masia anomenada la Torre de Timor. El sostres han anat caient , i moure’s pels voltants de la casa suposa un risc elevat, recolliré imatges de la façana i també - des de l’exterior – de l’habitació on estaven els cups de vi; malgrat haver vist moltes ruïnes – Catalunya en té amb excés - , la imatge d’aquest turó assolat em costarà d’esborrar-la de la retina. En aquest mateix lloc hi hagué el castell de Timor, que donà nom al llinatge del mateix nom.


L’enciclopèdia Catalana, no us dirà gaire res de Sant Jaume de Timor, ni dels majestuós – fins en l’actual estat de ruïna – edifici que domina des del turó la A.2; això si us parlarà abastament dels qui en foren senyors fins la baixa edat mitjana:

Llinatge probablement originari de la localitat de Timor (Segarra), enllaçat amb el de Queralt, potser com a línia d'aquest. Els Timor havien estat castlans del castell de Queralt i, en obtenir-ne el domini ple passaren a cognomenar-se de Queralt. El primer personatge conegut és Alarig, el qual cedí al seu fill Ramon (I), en alou, els llocs de Figuerola i Guialmons i, en feu, els de Timor, les Coromines, Rubinat, Ondara, Pontils i Aguiló. Un altre fill fou Pere (I) de Queralt, possiblement castlà de Queralt i després monjo de Poblet. Ramon (I) de Timor (mort el 1147) dividí les possessions entre els fills: Figuerola i Timor a Guillem (I) de Timor, Pontils i Guialmons a Ramon de Timor Guillem (II) de Timor (mort el 1204) obtingué els drets de Bernat d'Anglesola a Montargull (1181) i donà al monestir de Poblet unes terres a l'Espluga de Francolí (1178). Tingué el castell de l'Albi; empenyorà Figuerola a l'orde del Temple (1197) i adquirí de Poblet unes vinyes que també foren de Pere de Queralt (1198). Casat amb Ermessenda de Montlleó, foren fills llurs: Arnau (I) i Dalmau. Arnau (I) Timor (mort el 1236) comprà el castell de Queralt a Berenguer de Queralt (1213), amb totes les seves possessions, les quals heretà el seu fill gran Pere (II) de Queralt, iniciador d'un altre llinatge de Queralt. Arnau formà part del bàndol dels Cardona i féu una concòrdia amb els dels Montcada (1226); també participà en bandositats del Rosselló. El seu germà Dalmau de Timor tenia Valldossera i comprà les Piles a Guillem de Puigverd (1234). El segon fill d'Arnau (I), Ramon (II) de Timor (mort el 1254), fou senyor de Timor, Sant Antolí, Rauric i Montlleó; dels altres fills, Galceran de Timor tingué Rocafort i Olivella, Jaume de Timor fou preceptor templer de Gardeny i lloctinent a Catalunya i Aragó i Arnau de Timor fou comanador d'Alguaire. Els Timor eren probablement vassalls dels Cervera: Sibil•la de Cervera, en casar-se amb Ramon de Montcada, portà en dot Timor, Sant Antolí, Gàver i altres llocs (1246), que després lliuraren al rei en canvi d'Albalat de Cinca (1251). Ramon (II) de Timor no tingué descendència legítima. Deixà Montlleó, Rauric i Sant Antolí al seu germà Pere (II) de Queralt, i li encomanà que fes entrar en religió un fill seu natural, Galceran de Timor, o bé li donés Rauric, i que fes cavaller Ponç de Timor, potser un altre fill. Deixà també Timor al seu cosí Guillem (III) de Timor, fill d'Arnau, senyor de les Piles (1254), el qual possiblement ho devia cedir a Pere (II) de Queralt, el qual deixà Timor, Montlleó i Sant Antolí al seu fill segon, Berenguer (I) de Timor (1257). Guillem (III) continuava tenint les Piles en feu reial, i després d'ell ho tingué Bernat de Timor, potser fill seu, i més tard encara un Ramon de Timor (1330) i un Berenguer de Timor (1365), sense descendència coneguda. El seu germà Pere (III) de Queralt deixà Timor al seu fill segon Pere (IV) de Queralt (1282). Bé que apareixen altres personatges amb el cognom de Timor, no semblen pertànyer a la línia principal. Pere (IV) succeí a la casa de Queralt. També fou el seu fill segon, Pere (V) de Queralt, el qui tingué en feu Timor i Sant Antolí. Ambdós feus foren cedits per Dalmau (I) de Queralt a Pere de Clariana (1355). Més tard el rei els vengué a Alamanda de Rocabertí, mare de Dalmau (I) (1370), la qual, versemblantment, els devia deixar al seu fill segon i hereu, Pere (1373). Finalment els llocs obtingueren la redempció i passaren a la corona (vers el 1380).

Des d`aquella alçada, les runes espoliades clamem al cel, ¡¡¡¡ maleïts els qui poden- ho evitar , han propiciat i/o permès l’extrema desolació i ruïna de gran part del patrimoni i històric i cultural de Catalunya !!!!!

SANT THOMAS BECKET DEL PRAT DE DALT. CALDES DE MONTBUI

Llegia a la que col•loquialment anomeno ‘Enciclopèdia de Barcelona’ en relació a la capella de Sant Tomàs del Prat de Dalt, del terme de Caldes de Montbui, a la Comarca del Vallès Oriental : dedicada a sant Tomàs Becket [*], és prop de la casa del Prat de Dalt (on J. Balmes escriví El Criterio), a la part nord-oriental del terme. L'església, romànica, d'una sola nau, és arruïnada.

[*] Thomas Becket (Londres, 21 de desembre de 1118 - Canterbury, 29 de desembre de 1170) va ser un eclesiàstic anglès, canceller d'Anglaterra amb Enric II en 1154 i arquebisbe de Canterbury i primat de l'església anglesa en 1162. Va oposar-se a les intencions del rei de limitar els privilegis eclesiàstics i va ser mort (probablement per ordre del sobirà) en 1170. El 1173 va ésser proclamar sant i màrtir per Alexandre III; és venerat com Sant Tomàs Becket, Tomàs de Canterbury o Tomàs Canturienc

La difusió del seu culte va ser ràpida i s'estengué per tot Europa. Fora d'Anglaterra, es troben esglésies dedicades al sant màrtir i representacions artístiques a Palerm (1170-1180) o Sòria (els reis de Sicília i Castella van casar-se amb dues filles d'Enric II, que hi portaren el culte a Becket), o a Santa Maria de Terrassa, els frescos d'una absidiola de la qual, datats al 1180, són el cicle pictòric sobre el sant més antic conservat fora d'Anglaterra. Mostren la consagració, mort i enterrament del bisbe, molt fidels a la narració dels testimonis del fet. Afegim el Vallès Oriental a la llista.

Deixava el vehicle prop de la carretera – l’accés a la finca del Prat de Dalt està prohibit als vehicles- i començava a caminar, en arribar a les envistes de la casa, tornava enrere -no certament per la sorollosa rebuda dels gossos, sinó - per la informació que tenia del lloc : Ens expliquen que entorn del km 19, de la carretera de Caldes de Montbui a Sant Feliu de Codines, al costat de la masia Prat de Dalt, es troba un camí que puja fins al pujol on es troba aquesta capella romànica en ruïnes, de la que hi ha constància l’any 1190 , té la planta rectangular , sis metres d'ample per deu de llarg, parets d'un metre de grossor, i es conserven encara cinc contraforts externs, amb restes d'alguns ornaments en els murs. Part del sostre es troba derruït i l'absis es troba quarteja’t . La imatge del sant va ser traslladada l'any 1771 a la capella que es va construir en la masia de Prat de Dalt.

Confiava en la meva intuïció - el Feliu Añaños Masllovet, acostuma a dir que tinc un G.P.S al cervell – i seguia fins trobar un trencall en el que decideixo continuar per l’esquerra perquè és clarament ascendent, i quasi un quilòmetre més amunt, segueixo un camí – ara a la dreta - força desdibuixat per la mateixa raó , finalment rebo el premi gros del dia, i tinc el goig de contemplar i retratar les runes de Sant Thomas Becket.






El temps ha empitjorat notablement la descripció que tinc del lloc, se’m fa difícil recollir imatges de l’absis, i fins del mateix edifici engolits quasi per la vegetació. Feta la feina – en absència dels ‘fotògrafs titulars’ em cal fer-ho a mi – m’assento a les restes d’un dels contraforts i gaudeixo degustant un préssec a l’ombra de la capella de Sant Thomas Becket.

Abans de retornar al meu Vallès Occidental, m’aturaré a recollir una imatge del Prat del Dalt. L’enviaré a la Galeria Fotogràfica de moianes.net



Confiem al Joan de Sentmenat, la tasca de localitzar les restes de Sant Miquel de Martres o de Baduell, a l'E de la vila, al camí de Granollers, vora el coll de Baduell. Agrairem - des del fons del cor - la col•laboració dels calderins o montbuiencs.

© Antonio Mora Vergés

Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

EL PONT DE CAMPRODON.

Arribava a Camprodon – escrit campus rotundus l’any 901 , el topònim . com ho recull l’escut de la Vila, fa referència a un ‘ camp rodo’- la vigília de Sant Joan, en el camí em creuava amb alguns dels portadors de la flama del Canigó, que com els atletes olímpics porten la seva torxa – en aquest cas per encendre les fogueres que donen la benvinguda al solstici d’estiu - pel Principat; per als qui no en teniu coneixement la flama del Canigó s'escampa un dia a l'any des del cor del nostre Pirineu, per arreu dels Països Catalans, abrandant-los i demostrant – que malgrat la mala voluntat dels nostres veïns - encara som i volem seguir sent.

En aquestes alçades del segle XXI, m’estalviava el pagament del que s’anomenava , portatge o dret de barra o de pontatge, impost que calia satisfer per passar per determinats llocs, en travessar els límits d'una jurisdicció, o en passar un pont. Avui l’anomenen peatge, i com el maltracte a la nostra nació, és un dels mals usos de l’època medieval que perviuen encara.

Se’l coneix com "pont nou" – en alguna ocasió ja he fet referència a la manca d’originalitat – Pont Nou, Pont Vell – i sobretot de rigor històric per que fa a denominar aquestes bellíssimes infraestructures - sens dubte per a moltes persones es la imatge més característica de Camprodon.


Alguna dada ‘tècnica’ :

D'origen romànic, va ser construït, justament sobre la unió del riu Ter i el Ritort, entre 1196 i 1226 (segle XII).

Presenta un gran arc central de mig punt i altres arcs auxiliars que es recolzen en les roques del llit del riu, quatre en el costat dret i un en el costat esquerre que actualment queda fora de la llera i representa un dels carrers més turístics de la població, que discorre sota el pont.

Disposa de tallamars a banda i banda del pilar central i el que foren dos antics alleujadors a banda i banda de l'arc central.

La seva calçada, encara que asimètrica, és igualment espectacular, dotada d'una més que generosa muralleta i una porta-torre de vigilància en l'entrada a la població, amb matacà i espitllera. Precisament en aquesta porta d'entrada figuren dues dates gravades que fan referència als segles XVI i XVII.

Va ser declarat Monument Històric-Artístic en 1976.



Els camprodonins aprofiten el llit del riu prop del pont, per acumular els estris que alimentaran la tradicional foguera de sant Joan.

© Antonio Mora Vergés

Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

SANT BARTOMEU DE CARBASÍ. ARGENÇOLA. ALTA ANOIA

Tornàvem de Santa Coloma de Queralt, veníem de la Conca de Barberà [ abans Baixa Segarra ], superàvem les alçades de Santa Maria de Montfred i davallàvem en direcció a la Panadella; a les envistes d’aquest nucli de serveis, agafem un trencall a ma dreta que indica : Carbasi.



El lloc que pertany a la Comarca de l’Anoial, està situat al NW d’ Argençola – a quin terme es va incorporar d’ençà del segle XIX- . Antigament conegut com Crabasí, fou propietat dels monjos de Montserrat, l’església coneguda com Santa Maria de Carbasí s’esmenta ja l’any 1031. Mantindrà aquesta advocació entre els segles XI i XIV.

Ens expliquen que Inicialment era una església d’una sola nau, amb l’absis de planta rectangular a llevant. La porta estava a migdia i fou aprofitada com a porta de la sagristia que es va construir després, tot i que també hi ha una porta del segle XI a ponent.

L’església es va reformar i es va capgirar l’interior, i el presbiteri i l’absis inicials es van convertir en la façana principal actual, on trobem la porta d’accés, pel damunt de la qual es va construir un petit cor. A la part de ponent de la primitiva nau es va situar l’actual presbiteri i un campanar d’espadanya.



Com en altres llocs la tasca de recollir imatges topa amb la costum – mala costum – de fer servir els monuments històrics per enganxar els fils dels serveis públics, i això justament en llocs on és molt fàcil aixecar pals del telèfon, de la llum, ... plantejar la opció que aquesta mena de serveis es soterrin, avui per avui és somniar truites.

Feu un forat a la vostra agenda per visitar aquestes terres de l’Alta Anoia, abans del seu definitiu abandó. Montlleò, Timor ,.... son dissortadament exemples propers.

© Antonio Mora Vergés

Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

TURÓ DE BRIANCÓ. LA SEGARRA INFINITA

Sortíem de la Panadella el Tomàs Irigary Lopez i l’Antonio Mora Vergés, i agafàvem un camí que va vorejant per la dreta la A.2, volíem recollir imatges dels petits llocs aturonats, que hom veu quan circula per l’autovia. Com molts llocs ‘vistos’ no és – dissortadament- sinònim de visitats.

Alguna dada bàsica d’aquest antic lloc :

Entre els Hostals i Montlleó, en un tossalet, es troba el poble de Briançó. Fins fa pocs anys resultava tancat per les mateixes cases, que formaven un cercle al voltant d'una placeta, on s'entrava per un portal.

Les cases no tenien obertures a la façana del mur fins a una altura considerable. A Can Carulla hi havia una torre quadrada, que encara es conserva escapçada.

La capella de Sant Salvador és un edifici de construcció recent, de la primitiva església ens expliquen que en resten indicis en els baixos de la mateixa casa.

El poble de Briançó era una fortalesa secundària de Montlleó. L’any 1100 fou cedit al bisbe intrús de Vic, Guillem Berenguer, pel seu senyor en Giribert Hug.

Actualment, malgrat que conserva molt del seu tipisme medieval, està ben urbanitzat i adaptat a les necessitats agrícoles modernes. Quan a la població, l’any 1685 tenia 11 cases o focs, i al segle XIX havia arribat a tenir unes tretze famílies. Actualment únicament hi viu una família.
La festa votiva de Briançó es celebra el 6 d'agost.

Superàvem Briançó, desprès que el Tomàs Irigaray Lopez recollís unes bucòliques – i magistrals - imatges amb el daurat dels blats i el vermell intens de les roselles.

© Antonio Mora Vergés

Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

Sant Jaume de Viladrover. El Brull. Osona. Baix Montseny

M’arribava fins aquesta caseria del municipi del Brull (Osona); de poblament disseminat, es localitza en un apèndix del terme entre els de Seva i el de Balenyà. El nom - de clares reminiscències àrabs- li ve d’una antiga vil·la rural coneguda des del 1029; fou erigida en parròquia independent el 1878.

L'església romànica és obra de principi del s XII, amb l'absis renovat al principi del segle actual. És coneguda també com ‘Sant Jaume dels Bastons’ , pel mas dels Bastons que té prop seu.

L'església de Sant Jaume de Viladrover és documentada des del 1131 com a sufragània de Sant Martí del Brull . Originàriament va ser l'església de la masia Viladrover, fins que Hug de Selige, la seva muller Bernarda i la seva filla Ermessenda, senyora d’Aiguafreda, la van vendre a Pere Berenguer, canonge sagristà de Vic, l'any 1372. Al segle XVII hi ha constància que estava mig enrunada , per aquest motiu, ; Antoni Pasqual, bisbe de Vic, va fer reconstruir la volta, tapiar l’antiga porta i obrir l’actual, que porta la data del 1689.

Al mur sud es van adossar una capella i una escala exterior que puja al campanar. El 1916 es va allargar la nau i es va construir l’absis neoromànic.

A la part de la tarda hi ha el petit cementiri.

La torre de campanar és l'element més interessant del temple. Té una alçada de tres pisos i està situat en el mur oest, als peus de la nau. En el primer pis s'obrien quatre finestres de mig punt, una a cada costat, avui cegades. Passa el mateix amb les finestres del segon pis, que en aquest cas eren geminades. Per sobre d'elles trobem un fris d'arcs cecs llombards i un de dents de serra, fets amb pedra sorrenca vermella. En el tercer pis es repetia aquesta estructura, però en els costats est i oest es van substituir posteriorment les finestres geminades per un gran finestral.

Com el de Santa Maria de Seva, o el de Sant Feliuet de Terrassola, pensem que la funció primera d’aquesta edificació fou de caire defensiu, i que amb posterioritat en aixecar-se la primitiva església al seu costat, assumí les funcions de campanar .

Els fossars de les antigues parròquies estan sempre relacionats amb l’església catòlica, i secularment tenien – i conserven – el caràcter de ‘sagrat’ ; davant la presència – creixent - entre nosaltres, de persones de altres confessions religioses, i/o de persones que es manifesten no creients, ja cal que alguns petits municipis facin la previsió d’aixecar Cementiris Municipals. Altrament això , en un estat aconfessional , serà un veritable problema d’ordre públic.

Dit queda.

© Antonio Mora Vergés

http://premisblocs.cat/bloc/395

SANT MARTÍ DE ROVINYÓ. CALDES DE MONTBUI

Anàvem el Joan, el Pedro i l’Antonio, ens havíem ‘escapat ‘ com uns nens entremaliats, del fi de curs del Country de Sentmenat.

Caldes de Montbui, té el trist honor de concentrar dins el seu terme un bon nombre de capelles romàniques , que es trobem dissortadament abandonades, ruïnoses, oblidades,....




Agafàvem la carretera que comunica Caldes de Montbui amb Sant Sebastià de Montmajor, la nostra destinació és prop de la casa del Pascol, al NW de la vila; Sant Martí de Rovinyó, documentada el 1093, és d'una nau, ens expliquen que sota l’arrebossat es conserven encara alguns rengles d' opus spicatum, capçada per un absis semicircular, el suport del campanar fa temps que va caure, es conserven algunes pintures murals de data indeterminada. Com la propera casa de la que depèn presenta un lamentable estat d’abandó.




Tenim dades i informació de Sant Miquel de l'Arn o dels Arços que es localitza al vessant SE del turó de la Torre Roja. Resten alguns fragments dels murs laterals de la nau i la base de l'absis de l'antiga capella romànica, que fou reedificada al segle XVII i ara és arruïnada.

No hem localitzar – encara - l'església de Sant Tomàs del Prat de Dalt, que dedicada a sant Tomàs Becket, és prop de la casa del Prat de Dalt (on J. Balmes escriví El Criterio), a la part nord-oriental del terme. L'església, romànica, d'una sola nau i l'absis , té la volta esfondrada i és arruïnada. Ens expliquen que entorn del km 19, de la carretera de Caldes de Montbui a Sant Feliu de Codines, al costat de la masia Prat de Dalt, es troba un camí que puja fins al pujol on es troba aquesta capella romànica en ruïnes, de la que hi ha constància l’any 1190 , té la planta rectangular , sis metres d'ample per deu de llarg, parets d'un metre de grossor, i es conserven encara cinc contraforts externs, amb restes d'alguns ornaments en els murs. Part del sostre es troba derruït i l'absis es troba quarteja’t . La imatge del sant va ser traslladada l'any 1771 a la capella que es va construir en la masia de Prat de Dalt.

La darrera de les capelles romàniques , també arruïnada, és la de Sant Miquel de Martres o de Baduell, a l'E de la vila, al camí de Granollers, vora el coll de Baduell. El lloc de Martres és esmentat ja el 1100 com a possessió del monestir barceloní de Sant Pau del Camp, que se'l vengué el 1126; documentada des del segle XII, havia estat restaurada al segle XVIII. Com en el cas de Sant Tomàs del Prat de Dalt, no hem localitzat – si encara es conserven- les seves restes.

El Joan que acostuma a fer el camí entre Sentmenat i Caldes de Montbui, assumeix la tasca – sobre el terreny – de fer recerca.

(c) Antonio Mora Vergés

Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#