SANT ESTEVE DE TUIXÉN. L’ URGELL SOBIRÀ

El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, ens envien una breu crònica de la seva estada al poble de Tuixén. El lloc es troba aturonat en un penyal especialment estratègic, a 1 206 metres d'altitud, just a la confluència de les valls dels rius de Josa i de la Mola, a l'interfluvi. Al punt més alt de la població, visible des de molt lluny, es dreça l'església parroquial de Sant Esteve.



El lloc de Tuixén (Tuxen) és documentat en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, el 839. Coromines inclou el topònim en les llistes de noms d'origen preromà. La vila de Tuixén és mencionada diverses vegades en la documentació del segle X. Borrell II de Barcelona-Urgell la llegà a Santa Maria de la Seu, en el seu testament del 993. El 1007 el comte Ermengol I, pel seu testament, restituí a Santa Maria de la Seu la vila de Tuixén, que li havia lliurat el seu pare i que ell havia retingut injustament. La donació fou confirmada posteriorment per Ermengol II (1028) i Ermengol IV (1092). Fins a la fi de l'Antic Règim fou de la senyoria del capítol de la catedral d'Urgell.

L'edifici, que data del segle XI, és d'una nau coberta amb volta de canó i capelles laterals. La porta s'obre a la façana oest en arc de mig punt.



El campanar, situat sobre l'entrada, és de planta quadrada i presenta un sol nivell de finestres a la part alta. Antigament estava acabat en punxa, però aquesta va desaparèixer a causa de l'incendi provocat per l'impacte d'un llamp que va caure a principis del segle XX.



Conserva, del primitiu estil, el parament d'alguns murs i una part de la volta de canó.

A l'interior de l'església es conserva una marededéu policroma que data de finals del segle XII. La imatge respon a la representació de la theotokos; és una marededéu en majestat que segueix el model bizantí, és a dir, que es presenta, tant ella com l'Infant, en total frontalitat i simetria. Ens expliquen que presenta a l'esquena una obertura per a guardar relíquies.



El 2007 s'inicià la fase de restauració de la imatge de la Verge, juntament amb un retaule de Sant Sebastià que data de 1577. Com a conseqüència, es rehabilità el teulat i l'interior de l'església, bastant malmesos pel pas del temps. Les obres acabaren a principis de l'any següent.

SANT MARTÍ DE CAMBRILS. ODÈN. EL SOLSONÈS SOBIRÀ

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pel terme d’ Odèn al Solsonès; la doctrina pel que fa al topònim es limita a adjudicar-li un origen preromà, anant un xic més enllà, com Manuel Bofarull Terrades recull, por derivar del germànic adenus ‘ el vell, el noble, el sobirà’, superàvem les restes del Castell de Cambrils ,la primera referència és de l’any 1039, on Eribau, bisbe d’Urgell, en una donació que feia a Ricard Altemir, aquest darrer devia prestar serveis feudals al seu senyor, el castlà de Cambrils.

L’any 1135, Dolça donà un alou que tenia el seu marit en el terme del castell de “Chabrils” a Santa Maria de Solsona.

L’any 1145, Babot, fill de Guillem i Godlèn, llegà el feu de “Chabrils” al seu fill.

L’any 1212, hi hagué un acord econòmic entre Pere de Josa i el noble de Peramola, ja que el primer havia causat danys en els castells de Cambrils i de Montpolt, propietats del senyor de Peramola.

Quan es va crear el comtat de Cardona el 1375, aquest castell hi formava part.

Al segle XVII, Odèn era un batlliu de la batllia de Solsona.

Ens aturàvem sota l’absis de la nova església, segle XVII, de Sant Martí de Cambrils. El Miquel ens donaria a tastar les pomes que han madurat sota la seva protecció.



S’esmenta l’any 839, en la falsa acta de la Consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, hom pensa que l’acta és va redactar realment al segle Xl, ja que fou presentada com a prova en un judici celebrat I'any 1024 en el castell de Ponts.

Això dona versemblança a la consagració l’any 1.051 de l'església parroquial de Sant Martí.



L’aprofitament del salí, al segle XVII i XVIII, comportaria un cert creixement econòmic i demogràfic, que explica l’aixecament de l’actual església.

A Cambrils coexisteixen el cementiri vell, atalussat al costat dret de l’església, i el nou fossar situat a poc més de 100 metres.



Martí, que prové del nom Martinus en honor a Mart, el déu de la guerra, és una advocació que està molt present en aquestes terres, i que devem sens dubte a Sant Martí, bisbe de la ciutat de Tours, al nord de Poitiers.

La devoció a Sant Martí va ser molt important a Occitània, regió de la que procedien una bona part dels soldats, que integraven les que anomenen ‘ tropes franques’: s’explica que els soldats francs erigien una capella en agraïment a sant Martí dalt de cada turó reconquerit al sarrains , així s’esmenta per exemple Sant Martí del Canigó, i una llarga llista de capelles, i àdhuc de temples parroquials en els pobles i viles que com Cambrils el tenen per patró.

CAPELLA DE SANT ANTONI DE MAÇANERS A SALDES. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, formen part d’un petit grup de persones, que mitjançant la publicació digital ‘ Berguedà Actual ‘ , ens van descobrint i/o ensenyant les petjades que sovint en forma d’edificis, ens va deixant la història.

En alguna ocasió però, la informació que troben a l’abast és minsa, quan no inexistent, i aprofiten aquest mateix mitja, per demanar la col•laboració dels lectors.

Succeïa el fet esmentat suara quan fèiem recerca de la CAPELLETA DE SANT ANTONI, d’estil Contemporani, que hom troba al voral de la carretera B-400 en el sentit Saldes- Maçaners.

Ens expliquen que s’aturaven per recollir imatges d’aquesta capelleta de Sant Antoni, un edifici quadrat , sense finestres i amb un campanar de cadireta al cantó dret de la façana , envoltat de pins. Tot el que us podem dir és que hi ha una inscripció pintada “Sant Antoni gloriós lliura’ns de qualsevol mal” , una data 1927 i dos inicials R.P.

Pel petit finestró reixat de la porta metàl•lica , s’entreveu un petit altar , adornat amb flors, a l’esglaó d’entrada hi ha un ram, com ofrena recent d’alguns fidels.

Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Fotografia. Rosa Planell Grau
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur


El Josep Mª Ferrer, atenen al nostre prec ens fa arribar la següent informació :

He vist el vostre comentari en referència a la capella de Sant Antoni, i voldría fer-vos arribar una petita aportació, si m’ho permeteu.

Aquesta capella, es obra d'un oncle meu, les inicials "R.P.", corresponen a Ramón Pons, de Cal Ferrer (ja traspassat), era un germà de la mare, del meu pare; la data del 1927, es l'any que va encarregar la seva construcció; durant la guerra civil va ser destruïda, però un cop passada la contesa bèl•lica es va reconstruir de nou.

Com anècdota familiar, puc dir-vos, que farà uns anys (ara no recordo exactament l'any), es va fer una missa d’homenatge a una germana del meu oncle, Montserrat Pons, que malgrat tenir en aquells moments 96 anys, va participar activament en la missa oficiada per Mossèn Ballarín.

Si puc recollir mes dades, miraré de fer-vos-ho arribar, si ho considereu adient.

Salutacions.
PD/
El nostre agraïment al Josep Maria Ferrer, i l’esperonem per descomptat a fer noves aportacions.

SANT ANTONI DE PÀDUA DE LA VALL DE RIBES. EL RIPOLLÈS

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, per les terres del Ripollès sobirà, en aquesta ocasió volia visitar la dita capella de Sant Antoni de Ribes de Freser , tant perquè aquest és el meu nom – no m’he volgut treure la O de l’acabament perquè com els números que portaven els presoners dels camps de concentració nazis, vull que em recordi sempre, que en aquest país, això de posar-se el nom en llengua catalana, no sempre ha estat possible, i perilla que si badem, ens ho tornin a prohibir -, com pel fet de trobar-se en un indret excepcional que el converteix en un bon mirador de la Vall de Ribes, dels Pirineus i fins i tot de la Plana de Vic, que es veu de lluny, amb el Montseny fent-li d'espona.



Hi accedim des de la carretera de Campelles, amb més temps hauríem fet el camí antic i clàssic, que s'inicia darrere l'Hotel de Sant Antoni i que amb múltiples marrades guanya el fort desnivell d’uns 360 metres, que hi ha des de la Vila de Ribes de Freser. El lloc està avui habilitat per permetre realitzar tota mena d’activitats a l’aire lliure, i de fet pels veïns de la Vall a banda de la connotació religiosa, l’indret està considerat com un parc d’esbarjo.





La capella es va erigir al segle XVIII, amb aquell estil impersonal, que fa difícil distingir els edificis religiosos de la resta, llevat que conservin les campanes –com aquí succeeix - i/o trobis rètols senyalitzadors.

Comparteix l’espai amb un seguit d’antenes – imaginem que de tots els serveis actuals, televisió, ràdio, telefonia mòbil,.... això ens complica un xic la tasca de recollir-ne imatges.

Advertim un escut sobre el timpà de la porta que no sabem identificar; l’edifici presenta un bon estat de conservació i comparteix alguna de les parets amb la que fou casa dels ermitans.

A l’interior que segons llegim és abarrocat, hi ha un retaule.

Saludem un grup de persones que tot just acaben de pujar; salvant les distàncies – sobretot pel que fa a la demografia – aquest petit santuari de Sant Antoni de Pàdua de la Vall de Ribes, exerceix una fascinació similar en aquestes terres, a la de l’antic monestir de Sant Llorenç del Munt, en les ciutats, viles i pobles que l’envolten.

Ens agradarà rebre informació sobre la història d’aquest santuari, i la vinculació d’aquest portuguès universal, amb la Vall de Ribes.

L’AGULLA DEL PONT DEL CLOP. LLADURS. EL SOLSONÈS

Estava més que encuriosit per aquesta formació rocosa que la toponímia relaciona amb el Pont.

Recollia – per així dir-ho – la llegenda ‘oficial’, però com en altres ocasions intuïa que hi havia alguna cosa més, i confiava en que el temps ens ajudaria a esbrinar-ho.

L’indret pertanyia a la parròquia de Sant Pau de Terrassola que l’any 1.909, com a conseqüència de trobar-se aïllat per l’abandonament que havien patit les cases veïnes, restarà unit a Santa Eulàlia de Timoneda. Decideixo seguir la meva intuïció que em diu que hi ha una relació entre aquest abandonament i l’Agulla del Pont del Clop [ el terme Clop, designa una espècie de pollancre, espècie arbòria pròpia de les riberes ].

A Catalunya tenim una riquíssima varietat de relats llegendaris relacionats amb ponts, que tenen a àngels i dimonis com actors principals : http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/el-pont-del-diable-de-cardona.html

Pel que fa al Pont del Clop, un dels actors va ser efectivament el dimoni, i l’altre a instàncies de l’escolà de Sant Pau de Terrassola, - que li tenia molta devoció – va ser Sant Antoni de Pàdua. Vetllant pel joc net, hi havia també Sant Miquel Arcàngel.

El tracte que van fer els veïns de Terrassola, obligava al diable a fer un pont resistent, de pedra, en el termini d'una setmana, a canvi de tot això li lliurarien les seves ànimes. El prec de l’escolà, va fer que Sant Antoni de Pàdua, fes al dimoni el repte d’acabar-lo abans, i això salvaria les ànimes dels veins.

El dimoni té una llarga trajectòria com a constructor i va acceptar convençut que guanyaria; però si per alguna cosa es coneix a Sant Antoni de Pàdua és pel seu patronatge sobre els treballadors del sector de la construcció. La lluita seria terrible !

Havia de fer-ho sense cap ajuda, i no s’admetia el joc brut, aquestes eren les regles que va posar Sant Miquel arcàngel.

El diable va ser el primer en començar els treballs construint en un sol dia un pilar - dit avui l’Agulla - que serviria de suport al pont.

Sant Antoni anava desbrossant un camí per arribar fins a la Ribera Salada.

El segon dia el dimoni va acabar els encaixos que damunt les parets de pedra, havien de suportar el segon pilar del seu pont.



Sant Antoni continuava desbrossant un camí per arribar fins a la Ribera Salada.

El tercer dia, el dimoni havia aixecat sobre la riba contraria el suport del tercer pilar , que encara avui es pot veure.

Sant Antoni, va arribar fins a la Ribera Salada, i en el seu punt més estret, va aixecar un cindri i va començar a fer un petit pont.

Quan va sortir el sol del quart dia, el petit pont de Sant Antoni ja estava conclòs, i el dimoni va haver d’acceptar la seva derrota, i va marxar deixant per arreu les mostres de la seva inacabada obra.

El dia de Nadal a la missa del Gall, el mossèn va dir en la homilia, que si bé havien salvat l’ànima en l’enfrontament entre les forces del bé i del mal, tota la comunitat hauria de marxar de les seves terres, perquè com Adam i Eva, havien dubtat de la paraula de Déu.

Si avui pugeu dalt la ‘petita terrassa’, tothom us dirà que cal anar-hi amb molt de compte, perquè l’accés a l’interior de l’església no és fàcil ni segur.

SANT MIQUEL DE SERRA-SANÇ. SALLENT. BAGES

Qui té un amic té un tresor. Ho pensava mentre repassava amb delectació les imatges de les vacances d’estiu, que m’havien enviat el Ramon i la Maria Teresa; fotografies de
Sant Miquel de Terradellas, Sant Pere de Serraïma, Sant Jordi de Lloberes ,... i, ho sorpresa !, de Sant Miquel de Serra-sanç.

Ramon Camprubí , en relació al’indret recull un fet històric força desconegut: "el dia 4 d’agost de l’any del naixement del Senyor 897, el comte Guifré el Pelós, defensant el castell florit de Santpedor va caure ferit de mort i va ser traslladat a les seves propietats que tenia a Serra de Sancio, actualment Serra-sanç, a Sallent. Al cap de pocs dies, l’11 d’agost de l’any 897 va morir. Va ser enterrat, per decisió pròpia, al monestir de Ripoll."

L'antiga quadra de Serra-sanç (Serra d'en Sanç), s'estén en un altiplà (410 metres ), al nord del cap del municipi, Sallent, a l'esquerra del Llobregat, entre aquest i el seu afluent el riu de Cornet. Tingué el seu origen en una propietat donada al monestir de Ripoll, coneguda documentalment des del 951. Situada aleshores en el territori feudal de Balsareny, la jurisdicció criminal corresponia al baró d'aquest castell, mentre que el monjo cambrer de Ripoll n'exercia la purament civil.

L'església documentada ja des del 915, la trobem esmentada com a parròquia el 1154; sembla però que exercia aquesta funció des del 1025, i la mantindria fins el 1878 en que va unir-se a la de Sallent.

El temple actual és una construcció romànica, del segle XII, que presenta una planta de nau rectangular única amb volta de canó, ampliada vers llevant amb l'adossament d'un absis semicircular, decoració en dent de serra i finestra de doble esqueixada. Sobre el mur de ponent, on s'obre el portal actualment - L'antic és tapat al mur de migdia - , es dreça un ample i esvelt campanar d'espadanya, amb dues obertures.

Vers tramuntana d'aquesta església, en un planell ocupat mig per boscos mig per conreus, es troben les restes de l'antic mas de Serra-sanç.

A darreries del segle XIX, quan l’indret va ser integrat dins del terme de Sallent, va fer-se un rebuidat dels murs per encabir-hi l'altar i es va construir un cor elevat.

L'any 1936 va patir la profanació, abandó i degradació fins a la seva última restauració, feta pel FAES a primers dels anys 1970.

Esteu d’acord amb allò del començament ?. Qui té un amic, té un tresor !

FORNELLS DE LA MUNTANYA. TOSES. ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ. EL RIPOLLÈS SOBIRÀ

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés vorejant el Rigard de tornada de Toses, cap del Municipi. L’absoluta manca d’informació pel que fa a la Capella de Santa Magdalena m’havia decebut; ho esperava de l’enciclopèdia de ‘Barcelona’, però certament no de l’Ajuntament, ni del Bisbat d’Urgell.

Ens aturaríem a Fornells de la Muntanya; el topònim , una forma plural i diminutiva de forn, ens descriu sens dubte l’indret en una època de gran activitat en aquestes terres, quan es duia a terme l’extracció i àdhuc algunes tasques relacionades amb la industria del ferro.

Teníem el temps just per arribar-nos fins a l’església dedicada a sant Martí , que s’aixeca al costat del fossar; sembla que és romànica d'origen, i com tantes altres va ser ‘engrandida’, hi ha constància documental que al segle XVIII l'absis fou suprimit. Únicament es conserva una petita nau de l’església primitiva. Ens expliquen – el temple està tancat - que darrere del presbiteri hi ha la sagristia, adossada sota el campanar d'espadanya. L'interior i la part de l'exterior és arrebossat.

Feta la feina reposarem forces a Can Casanova.

No teníem ocasió de visitar el Museu del Pastor, obra de Joaquim Gassó i Creuhet, que acull una col•lecció d'eines del camp i del món de la pastura. Ens expliquen que hi ha una complerta col•lecció d’estris relacionats amb aquesta tasca; tant els que es feien servir per a tractar directament el bestiar, com els que es refereixen a l'entorn del pastor en la seva via quotidiana.

Sortim en direcció a Dòrria, i ens cal superar una grossa torrentera, que s'escola per damunt del poblet, i que recull les aigües dels cims de Dòrria i de la serra de Gorroblanc.

Ah!, si en teniu ocasió feu saber que hi ha una errada a l’article de l’enciclopèdia de Barcelona, ara diu : La seva església parroquial és dedicada a sant Climent. Formava part de la baronia de Toses. Actualment és una entitat local menor amb junta administrativa pròpia.

L’església està dedicada a Sant Martí, i és sufragània de Sant Victor de Dòrria. La manca de sacerdots ha provocat que aquestes distincions ‘tècniques’, parroquial, sufragània,... no tinguin avui massa sentit.

SANT MARC DE CAL BASSACS. GIRONELLA. EL BERGUEDA JUSSÀ

És sens dubte un dels edificis religiosos més ‘vistos’ del Berguedà; està situada a l’esquerra de la autovia C-16 quan circulem en sentit Berga.

Vista, no és sinònim de visitada, i més enllà de la devoció que li tenen els veïns de Gironella, Sant Marc – com la major part dels edificis religiosos – viu un aïllament creixent.

De l’indret trobem a l’enciclopèdia :

Església de Sant Marc dels Bassacs, l'origen es remunta probablement al segle X.

Inicialment era un eremitori, construït aprofitant una roca aïllada, la qual fou completament excavada per formar-hi un habitacle. Posteriorment, aquesta peça serví d'absis de l'església que hi fou erigida al davant.

El 1749, fou edificada l'església actual de Sant Marc, la qual fou igualment construïda per tal d'aprofitar l'eremitori com a absis.

A poca distància de l'església, i adossades a una roca, hi ha restes d'una construcció amb coberta i dos pisos i un sepulcre excavat lateralment a la roca.
En aquesta mateixa roca, al costat, hi ha una gran escala excavada i, molt a prop, indicis de l'existència d'una torre circular de defensa, com les edificades pels carolingis al segle IX.

La pàgina web de l’Ajuntament de Gironella, diuen :

construïda al segle XVIII (segons una pedra cantonera, amb data de 1749) damunt d’un temple anterior; a banda i banda de l'entrada principal i a la clau de l'arc s'hi troba l'únic exemple de grafits medievals de la comarca (segle XIII-XIV), que representen uns castells. Aquesta primera església , s’aixeca al ensems sobre un antic ermitori del segle IX-X excavat a la roca.

A la roca situada darrera l'absis i a la seva part superior s'hi aprecien restes d'altres construccions.

Quan m’aturava per recollir-ne imatges els termòmetre marcava -2 graus; aquestes temperatures afecten al funcionament normal dels equips digitals, i també dissortadament als esser humans. M’emportava com a premi un constipat.





Un consell de bon amic, atureu-vos a contemplar Sant Marc.

per obra i desgràcia de la dictadura franquista,   " desconegut"  esdevenia un dels fotògrafs més prolífics, i pouava en les seves imatges ,  Retrat d'un grup de persones davant de l'església de Sant Marc de Bassacs

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afceccf/id/28209/rec/3896

Trobem a la xarxa dades de “ persones”  quina petjada es redueix a endegar el genocidi del poble palestí a Gaza i Cisjordània,  o a perseguir grups objectivament identificables,  SEMPRE per raons econòmiques, disfressades amb arguments jurídics,  o pitjor encara amb raonaments espuris clarament inspirats e l’ideari feixista, i per descomptat llistes quasi infinites  de corruptes, presumptes i/o convictes, com és habitual en aquest dissortat reialme, oi?

Esperem  a l'email castellardiari@gmail.com dades de l'autor "desconegut ", la " invisibilitat " era una més de les tècniques barroeres emprades per la dictadura franquista en la seva dèria de dessolar la terra catalana. 

Un clar exemple d'aquest  dèria genocida és el fallit projecte del Fons Estudi de la Masia Catalana. 

https://universpatxot.diba.cat/sites/universpatxot.diba.cat/files/historia_dun_gran_projecte_montserrat_sola.pdf

El projecte del Fons Estudi de la Masia Catalana va ser ideat i finançat per l'industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l'arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955).

El seu objectiu era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social.  Sens dubte hagués estat un treball excepcional, en el que es recollirien els testimonis gràfics d’un món rural, que desapareixeria irremissiblement.

Aquesta tasca iniciada l'any 1923 quedà interrompuda l'any 1936, en marxar Patxot a l'exili, passada la contesa bèl·lica, la dictadura posaria tots els entrebancs possibles, àdhuc l’alteració de les fons documentals,  per evitar que la continuïtat del projecte.    El franquisme, salvant les distàncies, seria tant o més demolidor per la cultura, catalana i no catalana,  que l’acció del sionisme sobre Palestina.

L’esforç potser va ser gegantí, no ho dubto, la planificació del treball però, va ser – ho diré de forma políticament correcta – un desastre.

 Tenim els mitjans tècnics i humans per dur a terme el propòsit del Fons Estudi de la Masia Catalana, només cal que ens ho proposem, oi?.  Feu fotografies de masies, les identifiqueu, nom, lloc  i data i ho envieu a mdc@csuc.cat i a castellardiari@gmail.com , nosaltres ho publicarem  fent esment de  l’autor de les fotografies.

Que Sant Marc   i   Sant Antoni de la  Sitja,  elevi a l’Altíssim la pregaria dels  , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

Nostra Senyora del Carme de la Farga de Bebié.

( extret del llibre Història d’una Colonia Textil – La Farga de Bebié )

A l'any 1895, Edmundo Bebié Wild, enginyer suís, que havia treballat en la construcció del canal de Suez, i que posseïa una fàbrica de filats de llana que portava el seu nom; E. Bebié und Co. Turgi A.G., a d'Aargua, prop de Zuric, un cantó travessat pel riu Aare, afluent del Rin, molt ben aprofitat per a la producció d'energia hidràulica, va arribà a Barcelona i recorregué la conca del Ter, on va crear també una fàbrica de filats i una colònia tèxtil.



Edmundo Bebié Wild, de religió protestant , i posteriorment la seva família, mai van impedir que els habitants de la colònia poguessin disposar d'un lloc per practicar lliurement la seva religió. Ben al contrari, recolzen moralment i econòmicament la pràctica del catolicisme. Hem de tenir en compte que els Bebié també van ser extremadament respectuosos amb les tradicions i costums catalanes, i col • laboraren en el seu manteniment de diverses formes.

Durant alguns anys, Els fidels de la colònia que habitaven a la banda dreta del riu, zona adscrita al municipi de les Llosses, depenien de la parròquia de Sovelles. Tanmateix, els fidels de la banda esquerra, pertanyien a la parròquia de Sant Quirze de Besora i de Montesquiu. La llunyania d'aquestes dues parròquies respecte de la colònia dificultava que els hi feligresos de la Farga poguessin assistir regularment a missa. Això va provocar que se sol • licités a l'empresa un espai per adaptar-lo al servei religiós. La petició fou atesa i el dia 5 de febrer de 1927 és va beneir i obrir una dependència adossada a la mateixa fabrica per aquest fi. Dos dies després, el rector de Montesquiu va sol • licitar al bisbe de Vic la facultat de poder celebrar dues misses cada diumenge, una de les quals s'oficiava a la Farga de Bebié.

El dia 19 de març de 1935, els veïns de la banda esquerra del riu ( municipi de Montesquiu ) van adreçar una sol•licitud al Bisbat en la qual demanaven ser incorporats a la parròquia de Montesquiu. En el transcurs del mes següent, l’alcalde de Montesquiu també va adherir-se a la petició dels veïns amb un altre document dirigit al Bisbat. Malgrat tots els esforços, aquesta petició no es va poder dur a terme a causa dels problemes polítics que s’iniciaren pocs mesos després.

A la Farga de Bebié , no varen ser destruïdes cap de les edificacions que pertanyien a la Colònia. Una de les accions principals que varen dur a terme els seus responsables va ser ordenar pintar la bandera suïssa sobre les taulades de la fabrica amb la finalitat d’expressar la seva neutralitat i, per tant, no ser bombardejats.



En acabar-se la Guerra Civil, a l’abril de 1939, Mn. Pere Viñas Currius prengué possessió de la parròquia de Montesquiu que compartia al servei religiós amb la colònia de la Farga de Bebié

A l’any 1943 va arribar a la Farga de Bebié el primer capellà propi d’aquesta colònia: Mn. Josep Rovira Tenas, nascut a Vic i fill adoptiu de Manlleu. Era jove, dinàmic i tenia moltes ganes de treballar. Va decidir modificar i arreglar l’oratori, cosa que va fer realitat amb l’ajuda econòmica de l’empresa.

A principis dels anys 50 els fidels de la colònia van sol•licitar als Bebié que, com que la colònia tenia capella propi s’edifiqués un temple ja que, a més, l’oratori era un lloc poc propici per als actes religiosos. Aquesta sol•licitud fou atesa pels Bebié i Juan Enrique Bebié Hurts ( net del fundador), que per aquells anys era el director tècnic de l’empresa, va posar el màxim interès per tal que es dugués a terme la construcció de l’església.

El dia 6 de març de 1955 el doctor Ramon Masnou i Boixeda, bisbe de Vic, col•loca la primera pedra del temple de la Farga de Bebié.

L'arquitecte va ser Gil Nerot, el constructor Joan Serradell , i l'enginyer Abril.

Disposo d'imatges de les diferents fases de la construcció.

L'església és d'estil muntanyenc i consta d'un esvelt campanar on es van col•locar quatre campanes que porten els noms de Trinitats, Maria a Monte Carmelo, Joshepa, i Antonia Maria Claret.




Darrera l'altar major l'escultura de talla de la Mare de Déu del Carme, patrona de la colònia de la Farga de Bebié.

El dia 16 juliol de 1958 el doctor Ramon Masnou i Boixeda, bisbe de Vic va fer la benedicció i la primera missa solemne d'aquesta nova església així com el Cor de la Farga oferí el cant dels goigs amb lletra de Sebastian Sanz i música de Mossèn Enric Bonada en honor a la patrona de la Farga, la Verge del Carme.



Aquests Goigs - que ens cedia la Nora Vela - tenen llicència eclesiàstica des del 28 de setembre de 1960.

Paquita Viñeta Ortigués.

SANTA EULÀLIA DE TIMONEDA. EL SOLSONÈS

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pel terme de Lladurs al Solsonès, la nostra destinació en aquesta ocasió era l’església parroquial de Santa Eulàlia de Timoneda; en un context rural esperava – sóc un ingenu – veure almenys una oca; s’explica de la Santa que mentre era a casa seva, tenia cura de les oques que s'hi criaven; per aquest motiu, al claustre de la Catedral de Barcelona hi ha de forma permanent tretze oques, tantes com els anys que tenia en morir, de color blanc, com a símbol de la seva puresa. El topònim clarament descriptiu, em retornava de la meva petita decepció, i en el camí fins a Santa Eulalia trepitjàvem una munió de plantes de farigola, coneguda també com a timó. Així, Timoneda, ‘lloc on hi ha gran quantitat de plantes de timó’.

L’església de Santa Eulàlia de Timoneda és un edifici d’origen romànic, esmentada l’any 839, fou donada el 1131 pel bisbe d'Urgell a l'església de Solsona; des dels inicis del segle XX, i com a conseqüència del despoblament té agregada la de Terrassola.



Consta d’una sola nau amb volta de canó i diversos cossos afegits. La porta, adovellada i datada el 1623, s’obre al mur sud.



L’edifici presenta un notable campanar de torre de planta quadrangular d’estil romànic que presenta tres nivells d’obertures – el campanar s’estreny progressivament a cada nivell - i coberta de quatre vessants. El tercer pis és posterior i tot el conjunt va ser restaurat el 1993.



El campanar tenia a les esglésies romàniques, una funció simbòlica, més enllà de la utilitària, que habitualment consistia en exercir com lloc de guaita i bada ; representava alhora l’eix ascensional que s’adreça a Déu, i per la seva estructura robusta i compacta, conferia seguretat i fortalesa als creients.



El fossar situat al davant del conjunt d’edificis a manera de pantalla, li atorga una pàtina de solemnitat.

MONESTIR DE SANT SALVADOR DE LA VEDELLA. EL BERGUEDÀ INUNDAT.

Dir que qualsevol excés està permès – fins quasi és d’obligada pràctica en el terres del Berguedà - , és un lloc comú; el Tomàs i la Carmen, em feien arribar unes imatges – magnifiques com sempre - del monestir de Sant Salvador de la Vedella, i dels seus entorns; l’antic cenobi s’aixeca tossudament sota la central tèrmica de Cercs, damunt d’un penyal que sobresurt de les aigües del pantà de la Baells i que forma una illa.

És possible accedir-hi amb molta sort, per la carretera de Berga a Puigcerdà, poc després de Cercs; cal prendre el trencall a la dreta que porta a la Nou. El monestir és proper a aquesta carretera i s'hi pot arribar per un accés gens fàcil, si el nivell de les aigües ho permeten. Just a la cruïlla de Fígols surt una pista que baixa fins el riu i porta al davant del monestir.

Sant Salvador de la Vedella fou seu d'una petita comunitat monacal depenent de Sant Sadurní de Tavèrnoles. Els seus orígens cal emmarcar-los en la repoblació de la comarca del Berguedà.

Els monjos de Tavèrnoles funden (830) la casa monacal de Sant Salvador, sota la regla de sant Benet. El nom de Vedella procedeix d'albadella (petita abadia). Els seus orígens devien ser eremítics, sota el roc on posteriorment es bastiria l'església romànica s'hi veuen unes coves que devien ser els primers refugis de la comunitat d'Avadella.

Tot i que el monestir s'erigí com una abadia, aviat es convertí en un simple priorat. El 1040 consta la seva dependència de Sant Sadurní. A partir del segle XII la importància del monestir devia minvar considerablement.

En la visita del deganat de Berga (1312, l'església apareix documentada com a parròquia i mantenia el seu caràcter de priorat lligat a la congregació benedictina de Tarragona. Al segle XV patí una forta davallada i cap el 1580, en extingir-se el monestir de Sant Serni, el lloc passa a ser administrat pel monestir de Sant Pere de la Portella.

Fins al començament del segle XX era una parròquia rural de cases escampades, centrada en l'església parroquial (Sant Salvador), antic monestir de Sant Salvador de la Vedella, de la qual depenien els santuaris de Sant Corneli i de la Consolació.

Les tres esglésies donaren nom, al llarg del segle XX, als barris o colònies de les veïnes mines de Fígols (Fígols de les Mines), però la colònia de Sant Salvador de la Vedella s'establí, no prop de l'església, com les altres, sinó 1 quilometres aigües avall. El 1970 el poble tenia encara 1 865 habitants , en gran part establerts al nou poble de Sant Jordi de Cercs, aixecat arran de la construcció del pantà de la Baells, inaugurat l’any 1.976.

En ve sempre al cap una expressió argentina ‘ algún día sonaran los tiros por el lado de la justicia’ ; allà i aquí, l’espera comença a fer-se insuportable.

LA GINEBROSA DE LLADURS. CASA I MOLÍ. EL SOLSONÈS

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pel terme de Lladurs al Solsonès, ens cridava l’atenció un pont de pedra sobre la Ribera Salada, del que recollíem imatges i documentàvem succintament. Més enllà d’aquesta magnifica infraestructura, s’aixeca majestuosa encara , la casa que segles enrere – amb menys facilitats de tot ordre, econòmic i tècnic - va fer el que avui sembla impossible, aixecar un pont.

Demanava a l’Ajuntament de Lladurs informació de la Masia de la Ginebrosa, i en l’esperança de rebre-la us en faig un avenç :

La masia és el tipus de construcció rural típica de Catalunya, sobretot de la Catalunya Vella; és l'edifici principal d'un mas, que com el que ens ocupa té un molí, i edificis auxiliars per al bestiar i/o la maquinària agrícola.

Pel que fa a les característiques arquitectòniques, destaca habitualment una gran façana en la que hi ha la porta principal, adovellada majoritàriament fins el segle XVI, i de llinda més endavant- en aquest cas tenim un exemple d’ambdós models, la principal adovellada i la posterior amb llinda - .




La casa – amb profusió d’obertures a la façana principal – té els tres nivells clàssics, l’inferior majoritàriament vinculat a l’activitat agrícola, la mitjana amb clara dedicació d’habitatge familiar, i la superior reservada en èpoques passades a tasques com l’assecatge de fruits, embotits i/o pells, que reforça possiblement avui la funció residencial.

En aquesta zona el cobriment és fet de teules àrabs, que descansaven generalment sobre bigues de fusta disposades de forma perpendicular a la façana. La teulada – molt tradicional – és de dues vessants perpendiculars a la façana.

Cap a la zona del Pirineu el cobriment superior es fa amb lloses de pissarres blaves o grises mentre que a la resta es fa amb teules. Tant en un cas com en l'altre descansen sobre bigues. El sostre primerament era pla però a partir dels segles XVI i XVII en les masies més notables té forma de volta de creuer.

El material emprat per a la seva construcció és la pedra picada.

Josep Jou Tort, amo de la Ginebrosa, va demanar i obtenir llicència del senyor de Terrassola, Domingo Ignacio de Miquel i de Rovira, per construir l’any 1.775 un pont damunt del llit de la Ribera Salada, que permetia l’accés al molí , dit també de la Ginebrosa.

Pensem que la casa com el molí - que disposa avui encara d’un ramal, possiblement de la Ribera Salada, i quina concessió ha de constar en algun document -, son força anteriors a la construcció del pont.




Esperem – d’un i altre edifici, casa i molí – rebre la informació que sol•licitàvem de l’Ajuntament de Lladurs.

Del catàleg brevíssim que podreu veure en aquest enllaç, trobem : http://www.lladurs.cat/POUM/catalegMasies/400%20TERRASSOLA.pdf

La casa de la Ginebrosa , qualificada pel que fa a l’estat de l’habitatge com DOLENT , ens diu que està documentada des de 1.372.

El molí qualificat com ACCEPTABLE, està ja documentat al segle XII

Com una mera elucubració deixem aquí constància ateses les dades anteriorment exposades, que l’any 1.775, quan ‘pel senyor de Terrassola, Domingo Ignacio de Miquel i de Rovira, es va donar llicència a Josep Jou Tort, amo de la Ginebrosa, per construir aquest pont davant del molí de la Ginebrosa’ ; amb altres materials, amb una menor envergadura ,... el pont ja devia existir.

La crònica ‘mala administració’ del regne d’Espanya, que autoritzava l’any 1.492 el viatge de Colom a les Amèriques, com una ‘fugida endavant’ que en aquella ocasió els va sortir bé, i amb l’assassinat i espoli als indis van poder anar tirant una bona temporada. Comportaria segles a venir la desamortització dels bens eclesiàstics – una de les operacions més destraleres de la història de la humanitat- , i amb la concentració de parròquies, aconseguiria la fita somniada d’esborrar i/o fer molt difícil reconstruir la història – gran i petita . d’un gran nombre d’indrets d’arreu del país.

No ens podem estar de ‘ felicitar’, als inspiradors d’aquestes accions, i als Reis que els ho vam permetre.

SANT MARTÍ DEL CLOT, O DE TORNADISSA. BIANYA. LA VALL DELS SENTITS

El Tomàs Irigaray Lopez la Carmen Toledo Cañadas ens envien una crònica de la seva visita a l’antic poble de Sant Martí  del Clot, dit també de Tornadissa, que pertany avui al municipi de la Vall de Bianya (Garrotxa), el lloc és documentat l’any 1076. - L’enciclopèdia de ‘Barcelona’ diu  : centrat per l'església parroquial de Sant Miquel, romànica, situada a 509 metres d’altitud, als vessants meridionals de la serra de Malforat, damunt la riba esquerra de la vall de Sant Ponç d'Aulina. Pensem que hi ha una errada quan a l’advocació d’aquesta església.

El nom antic d'aquesta església parroquial és Sant Martí de Tornadissa, que ha compartit al llarg de la història amb el de Sant Martí del Clot. Se'n tenen notícies des del segle XIII i se sap que va quedar greument malmesa pels terratrèmols del segle XV. Conserva l'absis  tapat però parcialment per la sagristia , la volta i el portal adovellat del segle XVII  , al costat de migdia,on  hi ha gravada una inscripció, en caràcters gòtics referent als terratrèmols de la comarca d'Olot ,i  de la reconstrucció que calgué fer de l'edifici. Havia estat sufragània de la de Sant Salvador de Bianya.

La planta primitiva, del segle XII, va ésser modificada amb l'afegiment de les capelles laterals i la sagristia. L'església va ser també sobrealçada. A la capçalera hi ha un absis semicircular, amb una finestra central, d'arc de mig punt, actualment cegada.

L'any 1936 l'església va ser incendiada. Després de 1939, per tapar les pedres ennegrides, tot l'interior del temple va ser enlluït. La torre del campanar, rectangular, s'alça a l'extrem sud-oest de l'edifici. El temple manté la condició de parroquial.

Pel que fa al doble topònim;  Clot - lloc baix voltat d'elevacions - faria referència a la ubicació  física del indret ; als vessants meridionals de la serra de Malforat, a ponent de Capsec i a l'esquerra de la riera de Bianya.  De Tornadissa, pensem que faria referència l’abundància de TORNASSES - Planta umbel•lífera de l'espècie Angelica silvestris- . Com sempre però, sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Cal tenir el sentits molts atents, justament  per poder gaudir de les moltes belleses que es troben a la ‘Vall dels Sentits’

L’ORGUE DE L’ESGLÉSIA BARROCA DE SANT ESTEVE DE CASTELLAR

L’església romànica de Sant Esteve de Castellar  s’aixecava en algun moment dels segles X i  XI  en el lloc conegut com Puig Castellar. Entre els segles  XII i XIII hi ha constància d’algunes ampliacions i modificacions. El campanar, la darrera obra important  és del segle XVI.
L’any 1.772, es dessacralitzava el temple i  s’atorgava el permís per utilitzar el material en la construcció d’una nova església parroquial, a l’altre costat del riu, a la zona més habitada. L’edifici s’aixecava damunt de la ermita romànica de Sant Iscle i Santa Victoria.

El nou temple, d’estil barroc, del que tenim una única imatge, obra de Lluis Mateu, que vindria a Castellar justament per prendre part com artesà qualificat, en la construcció de l’actual església d’estil neogòtic.

Devia ser de migrades proporcions, tota vegada que el nou temple es construí al seu damunt, i no s’enderrocà fins que va estar completament acabat.

L’orgue d’aquella església barroca serà desmuntat, i traslladat fins a l’església de la Santa Creu de Cabrils, on en recollíem unes imatges.

L’any 1.892 es consagrava la nova església parroquial, - que es la que actualment podem veure – i se la dotava d’un nou i magnífic orgue, que desapareixia juntament amb els moble i alguns paraments religiosos, en els primers dies de la Guerra Civil.

Demanava al Monestir de Montserrat una fotografia de l’orgue que Emilia Carles Tolrà, donava al Monestir, i que era segons les cròniques idèntic al de Sant Esteve de Castellar.

Finalment la imatge m’arribava de l’eficient amic Antoni Calvo Uribe.

A reserva de completar aquesta breu crònica, sou pegats com sempre de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya.gmail.com

DÒRRIA. TOSES. ESGLÉSIA DE SANT VICTOR. EL RIPOLLÈS SOBIRÀ

Aturàvem el vehicle al costat de l’església i el rentador, dalt d’un coster damunt la vall del Rigard, al vessant meridional de la serra de Gorrablanca, on culmina al puig de Dòrria (2.539 metres d’altitud ), que constitueix el termenal dels municipis de Vallsabonera (la Cerdanya Sobirana), i els de Toses i Queralbs ( el Ripollès Sobirà), a la frontera francoespanyola.




La Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, que som alhora parella romànica i romàntica, volíem veure i retratar l’església parroquial dedicada a Sant Víctor, que apareix datada (probablement de forma errònia) el 839,i que fou consagrada el 903.

L’any 1997 hi foren descobertes unes importants pintures murals romàniques del segle XII; arrel d’aquesta descoberta, s'ha considerat que una part dels murs actuals són del segle X, quan es feu la primera consagració, i per tant, preromànics.

L'església presenta una sola nau culminada amb un absis rectangular no diferenciat en planta. Posteriorment es substituí la coberta per la volta de canó, s'allargà la nau i es canvià la ubicació de la porta; a l'exterior, al costat de l'accés actual, es veuen les restes de la porta original, amb forma d'arc de ferradura.

Les pintures murals – a les que no teníem accés, ja que l’església estava tancada - daten del segle XII. Ens expliquen que la zona del presbiteri està presidida per la Maiestas Domini, envoltada dels símbols dels evangelistes. A cada costat s'hi representaren els arcàngels Miquel i Gabriel i ja en els murs, els apòstols. A l'arc triomfal es conserven dos símbols del zodíac (bessons i sagitari). La Maiestas Mariae, acompanyada dels profetes David, Ezequiel i els àngels, es troba a la volta de la nau. A la paret sud del presbiteri s'ha conservat un rostre que data de l'època preromànica (segle X).




Des del fossar annex recollíem una imatge de l’edifici que aixecat en una pendent, esdevé complicat de retratar.

SANT QUINTI DE TARAVIL, CAPOLAT. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem abans d’arribar a la masia Casòliba; literalment al seu damunt s’aixeca el petit fossar que envolta l’església de Sant Quinti de Taravil.



El topònim Taravil, dit també Travil, és objecte de tota mena d’especulacions pel que fa al seu origen; des d’un origen àrab tal al-abira ‘ el turó de la riba’ , significat que l’assimila al Talavera que trobàvem a la Segarra, fins a fer-lo derivar de l’iber Iturri que significa ´¨font" ; aquí con en altres llocs : Torà, Tura... desapareix la "i" inicial, com també en el cas de Iturissa (antiga Tossa). El topònim en alguns indrets possiblement es va assimilar a "Torre", com en el cas de "La Torre de Fontaubella", o "la Torre de l'espanyol", pobles en els que no hi ha recollida l'existència de cap torre, però sí de fonts importants.

Històricament l’indret fou la base per la reconquesta i repoblació de la Vall de Lord, duta terme pel comte Guifré el Pelòs entre els anys 872 i 878. En aquell període el Bisbe d’Urgell Galderic, atorgarà la condició de parròquia a Sant Quinti, així com a les esglésies de Sisquer, Montcalb, Castelltort, la Selva, Tentellatge, el Cint, la Mora, Valldora, la Pedra, Terrers, ...

No s’esmenta com a parròquia en la visita al deganat de la Vall de Lord l’any 1312; hom pensa que aleshores tenia ja la condició de sufragània de Sant Martí de Capolat, mantenit però alguna funció quasi parroquial com el fossar, que conserva avui encara, malgrat no dur-s’hi a terme el culte religiós de forma regular.




Res en aquest petit edifici rectangular ens evoca el seu origen romànic; sembla que fou refeta per atendre adequadament les necessitats del culte; l’any 1.857 el cens de Capolat era de 525 persones, actualment segons la pàgina web de l’ajuntament de Capolat és de 79 persones.

No podíem accedir a l’interior , on ens expliquen que es conserva un altar barroc, obra de Josep Pujol i Juhí del segle XVIII.

Entenem l’adopció de mesures contra Catalunya - des de l’espanyolisme radical d’ençà de 1.714 - com la retenció indeguda dels diners de la Generalitat, practicada pel President Jose Luis Rodríguez Zapatero – que pensem cal denunciar davant del Tribunal penal Internacional - ; se’ns fa difícil d’empassar però, la ‘col•laboració lleial’ que ha portat com a conseqüència la despoblació i la misèria al nostre país.