Avui torno a passejar per l’entorn que durant molts anys tantes vegades he recorregut.
Avui també guardaré novament en la memòria dels records les imatges més belles d’aquestes contrades, bocins del nostre territori que sens dubte formen part de les darreres i paradisíaques raconades del nostre Pirineus.
També avui, que excepcionalment, he preferit deixar la pista i tirar pel dret agafant el viarany més recòndit, així, mentre per assolir el cim del ras m’enfilava per la pendent endinsant-me en la espessa boscúria, he deixat darrera la feréstega, profunda i espectacular vall de Santa Magdalena.
Espessos i centenaris avetars de troncs gruixuts que han suportat durant anys els embats intrèpids i brutals d’una naturalesa rigorosa i salvatge, m’inviten ara ha admirar-los, així que aquesta parada a plena pendent m’ha obligat ha ancorar fortament a terra el meu bastó; això, em permet alçar la vista amb seguretat per admirar el rítmic balanceig, que el ventijol de la fondalada, provoca en el brancatge dels alts, majestuosos i punxeguts avets que, envaïts per uns líquens blavosos, ansiosos per l’afany de supervivència pengen aferrats com paràsits xuclant-los els nutrients de sa colrada escorça.
Les meves botes van avançant segures marcant pas a pas les seves petges per l’empina’t, lliscant i insegur sòl de llicorella, molsa, substrats o terra vegetal.
A més del continu brogir de les meves passes, sovint entre la espessa boscúria s’escolta la trencadissa de branquillons que algun feram esporuguit provoca en la esvalotada fugida.
O tal vegada el motiu de la fresa la feia un simpàtic cabirol que distret s’atipava amb el suculent fruit vermell que li oferien unes carregades gerderes.
M’acatxis ronda!!! el meu embadocament per la natura m’ha portat ha donar una passa en fals, he fotut una entrebancada i em fico de ple en un aiguamoll, els peus se m’enfonsen en el llot empastifant-me de fang i fulles en putrefacció fins els mateixos turmells.
El gall fer que avia vist com davant meu gallejava estarrufat a mitja altura amagat entre el espès brancatge d’un bedoll, esverat pel meu xivarri s’ha envolat batent esparverat les ales emetent un fort fragor.
Camino amunt cinc minuts més, quan arribo ja ha certa alçada el cel s’ha arrasit i el bosc s’ha aclarit, els avets son molt escassos, més petits, baixets i frondosos. Alhora el esquerp sotabosc és substituït per herba tendra més agradable als ulls i a la marxa.
Segueixo la caminada i lentament la vegetació es perd i el terra esdevé ja completament cobert d’una catifa verda d’herba curtíssima però esporàdicament espurnejada per la petita i blanca flor d’unes margarides.
Aplanada sobre l’herba s’hi veu alguna carlina, un respectable botó central i multitud de pètals d’un groc daurat, flor quasi sense tija que jau protegida per una roseta de fulles allargassades estriades i punxents, sembla el Sòl de les pastures.
Arrecerades sota un petit graó que esparraca el prat destaquen unes violetes, en el mateix entorn i entre les fulles de ses petites matetes s’endevina el roig d’unes xiques aromàtiques i apetitoses fragues.
Al nord i darrera del cingle puc veure com, mancat de vegetació i amb alguna congesta, despunta dibuixat sobre el blau immaculat del llunyà infinit el relleu majestuós del cim del Saloria.
Arribo ja al anomenat encreuament, o creu del ras de conques a 1920 metres i, davant meu s’obra espectacular l’altre vessant de la muntanya, mostrant-nos una ample vall que, tot i que el xerrac s’ha ocupat en algunes zones d’aclarir-ne el bosc per guanyar en pastures, segueix conservant la bellesa única i esplendorosa que ens ofereixen algunes valls encara ben conservades del nostre alt Pirineu.
Com si d’una llotja del teatre es tractés, des d’aquesta tribuna amb un decorat paisatgístic únic, el nostra oïda gaudeix de la improvisada simfonia que ens ofereix la natura; escoltem el bordar del gos de tura mentre arramada el remat acompanyat per l’esquellotada que provoca el bestiar que ha esverat, el bramul dels vedells, el bel dels xais, el renillar de les egües, el bram del pollí cercant perdut la mamella de la somera.
El so llunyà d’esquelles, esquellots i esquellerincs que els caps de remat duen penjats d’uns collars de fusta treballada fent-los sonar involuntàriament mentre pasturen, o sacsegen el coll per espantar els tàbacs.
No cal fixar s’hi massa per advertir que en aquesta vessant, i damunt la pastura arranada pel bestiar que coneixedor del seu enzim l’ha respectada, la única flor que resta dempeus es la bonica i metzinosa tora blava; planta de tiges altes escassa en fulles però bellament atapeïdes d’espectaculars florescències blaves.
Al peu del turó, protegit del nord i a 1.840 metres el refugi del ras de conques que avui, dia fred d’estiu, sobre el seu teulat fosc de pissarra fa goig de veure la pinzellada fumejant de la xemeneia.
Al fons de la vall entre vaques, ovelles i cavalls, un petit rierol serpenteja entre les ondulacions del verd terreny.
En la llunyania s’hi distingeixen unes antigues bordes, després segueix la pista estreta i sinuosa vorejant el escarpat i profund barranc d’Ars.
Aquets racons del nostre país crec que val la pena conservar-los vivament endormiscats preservant-los de la especulació urbanística, o de l’erosió que provocaria una visió i pressió mercantilista sota el paraigües pel cultiu de l’esport.
26 de gener del 2009
© J. Lluís Cusidó i Ciuraneta
Avui també guardaré novament en la memòria dels records les imatges més belles d’aquestes contrades, bocins del nostre territori que sens dubte formen part de les darreres i paradisíaques raconades del nostre Pirineus.
També avui, que excepcionalment, he preferit deixar la pista i tirar pel dret agafant el viarany més recòndit, així, mentre per assolir el cim del ras m’enfilava per la pendent endinsant-me en la espessa boscúria, he deixat darrera la feréstega, profunda i espectacular vall de Santa Magdalena.
Espessos i centenaris avetars de troncs gruixuts que han suportat durant anys els embats intrèpids i brutals d’una naturalesa rigorosa i salvatge, m’inviten ara ha admirar-los, així que aquesta parada a plena pendent m’ha obligat ha ancorar fortament a terra el meu bastó; això, em permet alçar la vista amb seguretat per admirar el rítmic balanceig, que el ventijol de la fondalada, provoca en el brancatge dels alts, majestuosos i punxeguts avets que, envaïts per uns líquens blavosos, ansiosos per l’afany de supervivència pengen aferrats com paràsits xuclant-los els nutrients de sa colrada escorça.
Les meves botes van avançant segures marcant pas a pas les seves petges per l’empina’t, lliscant i insegur sòl de llicorella, molsa, substrats o terra vegetal.
A més del continu brogir de les meves passes, sovint entre la espessa boscúria s’escolta la trencadissa de branquillons que algun feram esporuguit provoca en la esvalotada fugida.
O tal vegada el motiu de la fresa la feia un simpàtic cabirol que distret s’atipava amb el suculent fruit vermell que li oferien unes carregades gerderes.
M’acatxis ronda!!! el meu embadocament per la natura m’ha portat ha donar una passa en fals, he fotut una entrebancada i em fico de ple en un aiguamoll, els peus se m’enfonsen en el llot empastifant-me de fang i fulles en putrefacció fins els mateixos turmells.
El gall fer que avia vist com davant meu gallejava estarrufat a mitja altura amagat entre el espès brancatge d’un bedoll, esverat pel meu xivarri s’ha envolat batent esparverat les ales emetent un fort fragor.
Camino amunt cinc minuts més, quan arribo ja ha certa alçada el cel s’ha arrasit i el bosc s’ha aclarit, els avets son molt escassos, més petits, baixets i frondosos. Alhora el esquerp sotabosc és substituït per herba tendra més agradable als ulls i a la marxa.
Segueixo la caminada i lentament la vegetació es perd i el terra esdevé ja completament cobert d’una catifa verda d’herba curtíssima però esporàdicament espurnejada per la petita i blanca flor d’unes margarides.
Aplanada sobre l’herba s’hi veu alguna carlina, un respectable botó central i multitud de pètals d’un groc daurat, flor quasi sense tija que jau protegida per una roseta de fulles allargassades estriades i punxents, sembla el Sòl de les pastures.
Arrecerades sota un petit graó que esparraca el prat destaquen unes violetes, en el mateix entorn i entre les fulles de ses petites matetes s’endevina el roig d’unes xiques aromàtiques i apetitoses fragues.
Al nord i darrera del cingle puc veure com, mancat de vegetació i amb alguna congesta, despunta dibuixat sobre el blau immaculat del llunyà infinit el relleu majestuós del cim del Saloria.
Arribo ja al anomenat encreuament, o creu del ras de conques a 1920 metres i, davant meu s’obra espectacular l’altre vessant de la muntanya, mostrant-nos una ample vall que, tot i que el xerrac s’ha ocupat en algunes zones d’aclarir-ne el bosc per guanyar en pastures, segueix conservant la bellesa única i esplendorosa que ens ofereixen algunes valls encara ben conservades del nostre alt Pirineu.
Com si d’una llotja del teatre es tractés, des d’aquesta tribuna amb un decorat paisatgístic únic, el nostra oïda gaudeix de la improvisada simfonia que ens ofereix la natura; escoltem el bordar del gos de tura mentre arramada el remat acompanyat per l’esquellotada que provoca el bestiar que ha esverat, el bramul dels vedells, el bel dels xais, el renillar de les egües, el bram del pollí cercant perdut la mamella de la somera.
El so llunyà d’esquelles, esquellots i esquellerincs que els caps de remat duen penjats d’uns collars de fusta treballada fent-los sonar involuntàriament mentre pasturen, o sacsegen el coll per espantar els tàbacs.
No cal fixar s’hi massa per advertir que en aquesta vessant, i damunt la pastura arranada pel bestiar que coneixedor del seu enzim l’ha respectada, la única flor que resta dempeus es la bonica i metzinosa tora blava; planta de tiges altes escassa en fulles però bellament atapeïdes d’espectaculars florescències blaves.
Al peu del turó, protegit del nord i a 1.840 metres el refugi del ras de conques que avui, dia fred d’estiu, sobre el seu teulat fosc de pissarra fa goig de veure la pinzellada fumejant de la xemeneia.
Al fons de la vall entre vaques, ovelles i cavalls, un petit rierol serpenteja entre les ondulacions del verd terreny.
En la llunyania s’hi distingeixen unes antigues bordes, després segueix la pista estreta i sinuosa vorejant el escarpat i profund barranc d’Ars.
Aquets racons del nostre país crec que val la pena conservar-los vivament endormiscats preservant-los de la especulació urbanística, o de l’erosió que provocaria una visió i pressió mercantilista sota el paraigües pel cultiu de l’esport.
26 de gener del 2009
© J. Lluís Cusidó i Ciuraneta
