El Pont Medieval de Sant Marti d’Albars . La torna.

Portava en aquesta ocasió a : la Irene Tironi Laporte, la Paqui Cabeza Carrasco, el Feliu Añaños i Masllovet, i el Tomàs Irigaray Lopez; alguns des de feina anys, en venien acompanyant en les meves recerques pel país.

De tant en tant, acostumava a agrair-los aquesta perseverança amb la visita inesperada d’algun dels molts indret meravellosos i sovint ignorats, que tenim per arreu a Catalunya. Era per així dir-ho la torna d’alguna de les nostres sortides.

Ben segur que els lectors de més edat recordaran encara, que era la torna i quina funció complia, per aquells que ja no han conegut l’ús social d’aquesta venerable institució de dret privat, bo serà recordar-los la definició que en fa el diccionari de l’enciclopèdia catalana, “ donar un llonguet per torna “, quan una mercaderia que hom ven a pes no arriba exactament al pes demanat, allò que hom hi afegeix perquè acabi de fer el pes. Certament en la memòria popular la torna més habitual era la que ens feia el forner quan compraven un quilo de pa ( aleshores el pa es venia a pes, no com ara que es ven per peces ), i calia arrodonir el pes, amb una llesca de pa, o com recull la dita, afegint en alguna ocasió un llonguet per torna.

En aquesta ocasió aprofitant el desplaçament des de Sant Bertomeu del Grau fins a Puig-Oriol m’aturaria a veïnat i antiga parròquia de Sant Marti d’Albars, del lloc dèiem en una anterior visita :

L’església de Sant Martí d’Albars , és un edifici barroc rural, de dimensions mitjanes. Construïda en el segle XVIII, conserva una imatge de Santa Maria, de tradició romànica, de la primitiva església de Sant Martí.

Davant mateix en el camí de baixada fins al llit de la riera Gavarresa, veiem la decrèpita Torre del Baró (d’aire modernista); és dolorós constatar –aquí també- com sota pretext de tractar-se d’una propietat privada, és deixa literalment caure a terra una part del nostre patrimoni històric i cultural.




El Pont Medieval, conegut aquí com del Molí del Pont, ens sorprèn gratament; les imatges que havíem vist, no li fan de cap manera justícia a aquesta infraestructura injustament oblidada, possiblement per la seva ubicació, un xic apartada de les carreteres que creuen aquesta comarca, en la que sens dubte un bon grapat de senyals informatives ajudarien força en la tasca de donar a conèixer un patrimoni únic d’excepcional bellesa.

A la tornada ens aturaríem a la Santa Creu del Jutglar :

Les primeres notícies sobre Santa Creu són del 984: hi apareix l’església de Santa Creu depenent de l’església de Santa Maria d’Olost (el 1878 esdevindrà parròquia independent). Cap el 1733 es va construir una nova església, la que hi ha avui, uns metres apartada de l’antiga. L’edifici, poc característic, comprèn una sola nau.



Quan el segle XVII es creà la nova sotsvegueria del Lluçanès, les reunions del Consell i els Jurats es feren a Santa Creu fins el 1728. Es reunien anualment a la Casa Gran, una de les masies més antigues del Lluçanès. La resolució de l'obtenció de la sotsvegueria passà per un llarg procés, que començà el segle XIV. L'objectiu de la sotsvegueria era deslligar els nobles de la jurisdicció feudal dels Peguera i passà a dependre directament del rei.

Durant aquest procés, els nobles del Lluçanès es reunien a l'església de Santa Creu. Santa Creu era el centre geogràfic del Lluçanès i, per això, un bon punt de trobada. Abans de la construcció de la nova xarxa de carreteres, el 1880, a Santa Creu confluïen tots els camins

Imagino que aquesta “torna” haurà complagut als mèus companys.

© Antonio Mora Vergés

Sant Climent de la Riba, el romànic oblidat.

Trobàvem poques referències – i cap de bona – quan a la conservació d’aquesta antiga parròquia que fins en l’actual situació d’abandó i desídia, senyoreja encara les Valls que conformen les depressions del Puig dels Eixuts, Puig Martorell i del Serrat de Cabres Mortes.

Havíem seguit el camí que passant pel davant del Vilaró arriba fins al Coll de Plana – on s’està reconstruint una magnifica casa – i trencàvem a la dreta seguint el GR, sota nostre el llit de la riera de Merlès dibuixava un paisatge d’extrema bellesa; el mas Caselles romania tancat, mentre de la casa del Puig dels Eixuts ens arribàvem els lladruc dels gossos.

Mentre iniciàvem el descens a la Vall de la Riba, repassava les breus notes sobre l’indret que anàvem a visitar :

Església i masia del municipi de Lluçà (Osona), situades en un petit serrat al NW del terme, sobre la riera de Merlès. El lloc, juntament amb l'església, fou donat per dot a Guisla de Lluçà (morta el 1026), muller del vescomte Bernat I de Conflent. L'heretà el seu fill Ermengol, bisbe d'Urgell, i a la seva mort, els seus marmessors el revengueren a Sunifred II de Lluçà (1037). Els Lluçà cediren el mas i l'església al monestir de Lluçà i fou des d'aleshores cap d'una batllia seva. L'església fou sufragània de Lluçà fins el 1878. Erigida en parròquia rural i refeta aleshores la seva església, es troba avui dia abandonada i sense culte, per manca de feligresos.

Prop de la església i el cementiri, s’aixeca la pallissa de la casa que antigament fou possiblement la rectoria.

Recollim en imatges la desolació extrema d’aquesta parròquia de Sant Climent de la Riba, i esperem que més enllà dels interessos publicitaris – per demés legítims - del Govern Català i de la primera entitat de crèdit del Principat, arribi també fins aquesta terra, l’efecte positiu de l’acord per salvar el nostre patrimoni històric i cultural.

Tornem un xic moixos, la Irene Tironi Laporte, la Paqui Cabeza Carrasco, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés. Ens agradarà tornar quan – per qui correspongui – s’executin les tasques de restauració..

© Antonio Mora Vergés

Sant Cristòfol de Borrassers

La Irene Tironi Laporte, la Paqui Cabeza Carrasco, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, sortíem de Santa Eulalia de Puig-Oriol per la carretera de Sant Agustí de Lluçanès, la nostra destinació en aquesta ocasió era la Coma propera, on s’aixeca l’església i antiga parroquià de Sant Cristòfol de Borrassers.

Quan al topònim Borrassers, hi ha dos teories que tenen des del meu punt de vista un fonament lògic :

L’altiplà gaudia en altres temps d’unes condicions climàtiques, que feien possible el conreu habitual i abundós en aquest indret d’oliveres, garrofers,.. , aquesta circumstància es mantindria encara en el període de dominació romana, i almenys fins ben entrada l’alta edat mitjana. El topònim derivaria de l’us i/o la producció de borrasses “espècie de manta o de llençol de roba de cànem o de jute que serveix per a aplegar les olives, les garrofes, etc., per a portar faves, mongetes, palla, etcètera “.

Una explicació també plausible, fora la repoblació d’aquest lloc amb persones procedents de Girona, concretament de l’actual comarca de l'Alt Empordà, del poble de Borrassà.

Sant Cristòfol està situat en una Coma “prat alterós, generalment situat en cims aplanats, ric de bon herbatge i molt estimat per a pastura “ , al costat de l’edifici religiós es manté encara la casa que fou rectoria. Se’ns fa difícil recollir imatges del costat del mati, situat prop d’un estimbat, a banda i banda de la porta trobem una placa amb aquesta llegenda “sepultura de la Coma homes”, “sepultura de la Coma dones”, quan la despoblació de la contrada va fer innecessària la continuïtat de la Parròquia, possiblement les despulles del cementiri que seria també abandonat foren agrupades segons aquest criteri.

Reproduïm aquí les dades que hem trobat :

Antiga parròquia (Sant Cristòfol) del municipi de Lluçà (Osona), situada a l'esquerra de la riera de Lluçanès, prop del límit amb el terme d'Alpens; és esmentada ja el 905 com a sufragània de Santa Maria de Lluçà. En subsisteix la capella de Sant Cristòfol, refeta al s XVI, sufragània de Santa Eulàlia de Puig-oriol.

L’edifici es conserva en bon estat, i constitueix sens dubte un més dels valuosos atractius que s’acumulen dins el terme de Lluça i Santa Eulalia de Puig-Oriol, tots ells per descomptat de visita obligada.

© Antonio Mora Vergés

CAPELLA DE SANT PERE DE TORROELLA, ARA DEL GRAU.

Ens havíem fotografiat al voltant del menhir de la Pedra Dreta. La tradició relaciona l’existència d’aquest monuments megalítics comú a molts indrets d’aquest país nostre, amb la construcció d’equipaments diversos – normalment ponts - per part del el diable i dels seus ajudants.

S’explica que per executar aquestes obres els àngels caiguts carregaven grans pedres d’arreu de Catalunya, i foren vistos en més d’un lloc mentre desenvolupaven aquesta tasca; la mestressa d’una gran masia del terme de Lluça - potser la Torroella , Vilatimó, Canelles, Puig-oriol, Comermada, el Vilaró, Maçaneres, Tordelespà , les Heures , el Verdaguer, la Font, la Coma, Gonfaus, Tiratemples o el mas de Roca d'en Bosc, ? sense conèixer exactament la raó d’aquest activitat del diable va rumiar una solució; va anar al corral i va llençar una galleda d'aigua sobre el gall que dormia.

L'animaló, espantat, va llençar un quiquiriquic fort i fora d'hora que va ser respost pels galls del veïnat, tot i que encara no era de dia.

Precisament quan el dimoni gros passava per aquells voltants, carregant una pedra enorme al coll, va cantar el gall d'aquesta masia.

El dimoni va pensar que era de dia i que havia perdut la partida: enrabiat, va llençar un renec i va deixar caure la pedra amb tal ira que quedà clavada set canes en la terra. Sembla que la mateixa acció la dugueren a terme al ensems la resta dels seus infernals col•laboradors.

La Irene Tironi Laporte, la nostra sherpa per les terres de Lluçanès ens portava a visitar la Capella de Sant Pere del Grau, antiga sufragània del monestir de Lluçà; al N de Prats de Lluçanès, prop el gran casal del Grau ; el lloc pertany encara al terme de Lluçà .És un edifici de tradició romànica molt modificat i restaurat al principi de segle XX.

Abans el lloc era anomenat Torroella, i l'església Sant Pere de Torroella. L'any 1878 l'esglesiola passà a ser capella particular del mas de Torroella.

Des de principis del segle XI i ben entrat el segle XV, la població de Prats no es concentrava al voltat de cap nucli urbà, però en el seu altiplà, s’hi formaven conjunts importants de cases de pagès, depenent majoritàriament, de les batllies de Torroella i del Soler de N’Hug. El batlle o representant del senyor, era l’encarregat de la justícia i l’ordre i també executor de les ordres del senyor sobre els seus súbdits.

La capella presenta un excel•lent estat de conservació, integrada perfectament dins la propietat magnificent del Grau.

Ens trobem sens dubte al cor del territori serè; veurem com concreten els nostres politics aquest compromís que consisteix bàsicament en treballar per un model de desenvolupament fonamentat en posar en valor el capital local, on el paisatge, els productes agroalimentaris i artesanals, la gastronomia, el patrimoni cultual i la qualitat de vida en són els elements centrals.

© Antonio Mora Vergés

ESGLÉSIA DE LLUÇÀ, ADVOCADA A LA MAREDÉU, MAL DITA SANTA MARIA [ CANÒNICA AGUSTINIANA ]. EL LLUÇANÈS

El Concili d'Efes va proclamar solemnement la maternitat divina de la verge. «Mare de Déu» (Theotokos).  L’Església catalana considera la denominació “marededéu” l’única correcta per a referir-se a la verge Maria. Altres esglésies herètiques però, defensen la denominació “ santa”.  

https://patrimonicultural.diba.cat/element/mare-de-deu-de-santa-maria-de-lluca

Baixàvem de Sant Vicenç del Castell de Lluçà, la Irene, la Maribel, el Feliu, el Santiago, l’Antonio i el fotògraf Tomàs Irigary i López, que ens deixarà per cercar les millors imatges de Santa Maria, aprofitant la lluminositat d’aquest dissabte 15 de novembre de 2.008

Ens espera el Joan que fa les funcions de conservador d’aquest recinte. Ens acompanya en la visita i ens dona una molt complerta informació històrica, i àdhuc tècnica d’aquest conjunt monumental.

La consagració de Santa Maria de Lluçà, fou duta a terme pel bisbe de Vic, Idelguer, el 22 de maig de l’any 905. Aquesta església es trobava ad radices castri de Luzano, al peu del castell de Lluçà- és a dir, al lloc actual -. Fou erigida pel prevere Vininza i dotada pels parroquians. Estava formada per una nau amb un petit creuer, en el qual hi havia un absis central i una absidiola a cada extrem.

Diu l’acta de consagració que el bisbe va subjectar a aquesta església els vilars o centres d’explotació rural que es repartiren el terme del castell de Lluçà, i moltes esglesioles que ja funcionaven. Santa Maria va ser la cap de les esglésies sufragànies de Sant Pere de Torroella o del Grau, de Santa Eulàlia de Puig-oriol, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Climent de la Riba i de Sant Cristòfol de Borrassers. Així doncs, al segle X, ens trobem que les terres lluçaneses estaven organitzades, i el centre era Santa Maria de Lluçà.

Cap al 1170 i 1190 ja es va fer una reedificació. La nova església es va construir sota un mòdul romànic. Hi havia tres altars de l’absis principal, i dues absidioles laterals dedicades a Santa Maria a Sant Joan i Sant Miquel. Els de Santa Maria Magdalena i Sant Agustí serien més tardans, encara que anteriors a 1270. A l’altar de Santa Magdalena, se li va afegir l’advocació de Sant Vicenç, en abandonar-se la capella del Castell. Es va convertir en un temple més gran que amb moltes modificacions, és el que ens ha arribat als nostres dies.

Es pot assegurar que abans del 1150 a Lluçà no hi havia cap comunitat, i que la seva església estava regida per un o més sacerdots. Es veu sobretot a través dels testaments dels senyors de Lluçà, que consideren Lluçà com una parròquia més, i per tant les seves preferències són pel monestir de Ripoll. A partir de 1154, ja es fan enterrar a Lluçà. Això ho coneixem gràcies al testament de Bernat Guillem de Lluçà. És a partir de 1168 que trobem la primera comunitat de canonges, amb el primer prior, Pere de Sagàs. És llavors quan s’assegura la subsistència de la comunitat gràcies a donacions. Per suposat, les més importants eren les dels senyors de Lluçà.

El segle XIII, va ser el moment de major esplendor de la canònica ja que va rebre importants donacions dels propietaris de la zona. Ens fem una idea de la importància de la influència religiosa de Santa Maria en l’època quan veiem que la majoria de preveres que van exercir de canonges eren fills dels masos veïns.

La canònica agustiniana estava sota la protecció de la de l’Estany i es beneficiava dels seus béns i càrrecs, que s’intercanviaven. Deuria ser en aquest s. XIII, tan pròsper, quan es va pintar el revestiment d’altar pintat sobre fusta, avui conservat al Museu Episcopal de Vic, i obra de l’anomenat Mestre de Lluçà. És una obra d’un viu cromatisme i una de les pintures més belles del romànic català.

Cap a l’any 1330 comença la decadència espiritual i econòmica, fins a tal punt que al 1357, al monestir, hi havia només el prior, tres canonges i un deodonat. D’altra banda, els terratrèmols que van assolar Catalunya entre 1428 i 1448, van castigar Lluçà que va veure com s’esfondrava la nau de l’església, el campanar i algunes dependències monàstiques. L’any 1592, el papa suprimeix les canòniques agustinianes a Catalunya, i la de Lluçà s’uneix a la Casa de Caritat de Barcelona que es queda amb tots els seus béns.

Al segle XVII es converteix en santuari marià i es porten a terme transformacions a l’església, com l’aixecament del campanar, remodelament de la façana, una nova sagristia, un portal pel campanar.... Més tard, al segle XVIII es decora l’església seguint l’estil barroc i s’afegeix un pis amb porxades amb claustre.

Ens trobem que de la primera església, no en queda quasi res, excepció feta de les runes que fora del claustre, veiem prop de les tombes antropomorfes, i que hi podrien correspondre.

En unes reformes que hi feu la Diputació de Barcelona l’any 1967 es retorna a l’església la fesomia original que degué tenir al segle XII. Sobta força no trobar en aquest indret un comunidor, com existeix altrament a Santa Maria de la Guàrdia de Falgars.

Recentment Lluçà ha recuperat la majoria de frescos i pintures, així com alguna escultura de gran valor. Les seves obres formen un conjunt importantíssim del Romànic Català.

M’explicava el Tomàs Irigaray i López desprès d’acomiadar-nos de la Irene i la Maribel , que tenien altres obligacions per atendre, que haurà fet no menys de 300 fotografies al llarg del matí.

Ens acomiadem també del Joan de Lluçà, al qui agraïm la seva atenció i dedicació. Esperem també, en la mesura de les nostres possibilitats, contribuir en la tasca de fer conèixer i estimar el patrimoni històric i cultural de Catalunya.

El 30.5.2024 s’aprovava l’amnistia, els “ caïnites “, ho tenen clar SI al narcotràfic, SI al tràfic de persones, SI a la corrupció, NO  als drets de les dones, NO al drets de les minories, NO a l’amnistia, NO a la democràcia,.. NO,NO,NO,...

Que la Marededéu  i   Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  lluçanencs  ,  aranesos  , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

TOMBES ANTROPOMORFIQUES A LLUÇÀ

Quan al topònim Lluçà no hi ha una versió única; m’explicava el mantenidor del petit monestir (canònica agustiniana) de Santa Maria de Lluçà (s. XII), que havia pogut comprovar en més d’una ocasió, que en els nombrosos dies de boira que es succeeixen al llarg de l’hivern per aquestes contrades, feia el camí des de Vic sota una boira intensa que persistia encara al creuar els Prats de Lluçanès, per esvair-se en aquestes alçades del castell de Lluçà (893 m). Això li feia donar per bona la derivació del mot llatí lucidus/um /a , lloc lluminós; en la meva recerca trobava que Coromines li dedica quasi quatre pàgines, sense però afirmar cap significat. Recull com possibles : a) mirar, veure, i les seves possibles derivacions, mirador,.... b) renéixer, rebrotar ( s’anomenen també llucs, els rebrots ], i les seves possibles derivacions, ......

La tesis del Joan de Lluçà, s’hauria de poder extrapolar als altres Lluçà de Catalunya : poble del municipi de Senterada [ Pallars Jussà ] situat a 748 metres alçada a l’extrem meridional de la Vall Fosca; antic terme del Municipi de Talladell [ Urgell ] actualment agregat a Tàrrega.

Lluçà, com l’au fènix, pot representar també aquesta voluntat de rebrotar, de renéixer, que més enllà dels constants intents de genocidi; romans, bàrbars ,àrabs, espanyols, francesos,.... constitueix l’essència d’aquest país nostre.

M’expliquen que la imatge de Santa Maria de Lluçà, fou trobada dins d’una bauma, que existeix avui encara sota el claustre i una bona part de l’actual església; l’accés es feia des d’una petita capella que podem veure en el nivell inferior sota les escales. Just damunt hi trobem senyals clares d’almenys cinc tombes antropomòrfiques. No sembla desassenyat suposar en el període de l’home caçador un us residencial, ni que fos transitori a la bauma, i en aquesta línia atribuir la qualitat de necròpolis al nivell superior. Els llocs als que una religió atribueix la qualitat de “sagrat” , acostumen a mantenir-la de forma indefinida; parlem amics lectors avui encara de Montserrat, com “la muntanya sagrada”, oi ?.

Recollia imatges d’aquesta necròpolis que personalment considero molt anterior a l’actual església. M’agradaria tenir accés a la bauma on situa la tradició la troballa de la Mare de Deu de Lluçà, una de les més antigues, sinó la que més de Catalunya.

Hi ha tant per veure en aquest indret ! les tombes antropomòrfiques; l'acollidor claustre i els seus 22 capitells amb decoració geomètrica, vegetal i d'animals mitològics; les pintures del s. XIV amb escenes bíbliques i de la vida de Sant Agustí; les ruïnes del castell de Lluçà; l'església rodona de Sant Vicenç (s.XI), la que fou església de l’antic monestir (canònica agustiniana) de Santa Maria de Lluçà (s. XII),.... el Lluçanès, dissortadament és encara un territori per descobrir per a la major part de catalans.

© Antonio Mora Vergés

SANT VICENÇ DEL CASTELL DE LLUÇÀ. ROMÀNICA DE PLANTA CIRCULAR

Sortíem a les 7,00 de la Plaça Granados de Sabadell, el Feliu , el Santiago, i l’Antonio, recolliríem al Tomàs a la cruïlla de la benzinera de la N-150, de camí a l’autopista Barcelona-Manresa; en aquella hora del mati feia un fred intens 3 graus positius; gaudiríem molt del viatge el dissabte quinze de novembre que se’ns presentava clar i espaït ; Sant Pere Sacama, Montserrat, les runes de Vallhonesta, el penya-segat de Castellvell i el Vilar, fins al peatge i el subsegüent control dels mossos d’esquadra, que superaríem el primer mitjançant el lliurament dels 3,35 Euros, i el segon perquè potser ni el vehicle ni els seus ocupants vàrem despertar l’interès de la patrulla [ trobo contradictori haver de pagar per circular, i trobar-te aturat una vegada i altra en el mateix lloc en ares d’una seguretat més que qüestionable ] la Mare de Déu del Carme de Periques, advocada de tots aquells que viatgen per l’eix del Llobregat, vetlla sens dubte per nosaltres; el termòmetre oscil·larà entre els 0 i el -2 en el darrer tram del nostre trajecte en el que lentament el sol realçarà amb la seva lluminositat primer Sant Esteve de Sallent, i tots i cadascun dels nuclis de les antigues colònies tèxtils; Balsareny, Navas, Puig-Reig, fins a Gironella on agafarem el trencall a Prats de Lluçanès, la blancor dels camps en les zones obagues dona fe de les primeres gelades per aquests paranys.

Puntualment aturarem el vehicle davant la canònica agustiniana de Santa Maria de Lluçà. Ens esperen la Irene i la Maribel que han tingut l’humor de desplaçar-se des de Sant Bartomeu del Grau per a fer-nos de sherpa, sumen a aquesta gentilesa que els agrairem sempre més, l’oferiment d’una excel·lent coca de pinyons; només ens falta un cafè, que no podrem fer en aquesta ocasió perquè el bar està en obres [ ens expliquen que fa ja un temps que roman tancat, i que per la comarca comença a circular que la Direcció d’obres la porta el mateix equip de la Sagrada Família ].

Tornem als vehicles per continuar quasi un quilòmetre on trobem a l’esquerra un indicador “al Castell”, la pista forestal va planejant fins a l’altre costat de la muntanya, on davant de la masia coneguda com Casa Nova del Castell, ara en visible estat d’abandó, ens cal obrir una tanca pel bestiar i començar l’ascensió , pugem pel la zona obaga i tot i l’hora, quasi les 9,00 del matí, agraïm portar roba d’abric, polars, guants, passamuntanyes ,...

Quasi dalt del turó, veiem primer un pany de paret de l’antic castell de Lluçà, i al final del camí la romànica circular de Sant Vicenç, coneguda també com Sant Vicenç de les vaques; ens expliquen – i podem comprovar-ho i en donem fe - que la capella fou restaurada fa pocs anys per tal de preservar-la, i al tractar-se d’un lloc on no s’hi fa culte, ni si guarda cap objecte és prengué la decisió de no posar-hi porta, el bestiar boví troba aixopluc a Sant Viçenç, diríem que fins intimitat i se’n troben mostres evidents i clares en el interior del recinte.


Alguna dada històrica i tècnica : es troba al peus del Castell de Lluçà. Apareix documentada els anys 988 i 1006 que és quan hi foren jutjats els testaments sacramentals dels senyors del castell: Sunifred I i Guisad I.

Va ser la capella dels senyors del castell i el seu declivi va unit amb la decadència del castell. Al segle XV va desaparèixer el culte. És una església del segle XI, de planta circular. D’aquesta tipologia incloent també les dues de la Catalunya Nord; n’hi ha únicament dotze a dia d’avui :

Catalunya sota domini espanyol

Sant Sepulcre d’Olèrdola [ Comarca del Penedès ]
Sant Adjutori de Sant Cugat del Vallès
Sant Pere el Gros de Cervera [ La Segarra]
Santa Cecília de Torreblanca [ Comarca de la Noguera ]
Sant Esteve de Sallent
Sant Jaume de Vilanova, al terme de Santa Maria d’Oló [ Moianès ]
Sant Vicenç de Lluçà
Santa Magdalena de les Planes, de Besora, municipi de Navès [ Solsonès]
Sant Sebastià del Sull, a Saldes
Sant Miquel de Lillet, de la Pobla de Lillet

Catalunya sota domini francès

Esglésies de Cuixà, la Trinitat i la cripta del Pessebre
Santa Maria de Planès, a Planès

Un limitat nombre d’esglésies i/o ermites romàniques rodones o circulars, que amb desigual estat de conservació han arribat fins els nostres dies; hi ha constància de l’existència d’un temple d’aquestes característiques just davant l’actual Catedral de Vic, Santa Maria la Rodona, quines restes romanen sota la plaça; no tinc cap dubte quan a la desaparició definitiva i irreversible d’alguna més. Les indicades de quina contemplació podem gaudir avui, expressen clarament aquest anhel d’infinit que la nostra espècie ha sentit al llarg dels segles.

La simplicitat de la pedra nua, era ja una meravellosa forma d’aproximaciò al insondable misteri de la nostra existència. El cercle ens retornava als primers origens, quan situat al centre del cercle, el xaman obertes les mans amb els palmells mirant al cel, invocava als esperits

L’església de Sant Vicenç del Castell de Lluç, o de les vaques, té un petit portal cap a ponent, i un absis a llevant. Les seves mides són; sis metres i mig de diàmetre i una alçada en el seu centre de cinc metres. De llarg (portal fins al fons) medeix vuit metres i mig. Unes filades de pedra diferent en el seu rematament exterior indiquen que la seva coberta fou un xic modificada amb posterioritat a la seva erecció.


Agrairé la col·laboració dels lectors per tal de recollir el major nombre de dades històriques possibles, i un recull d’imatges d’aquestes esglésies i/o ermites romàniques de planta rodona i/o circular que tenim a Catalunya. Del resultat ens hem farem reso a http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya , i esperem publicar també a http://coneixercatalunya.blogspot.com/

Esmorzarem dins del recinte del Castell, des d’on gaudim d’unes meravelloses vistes, d’aquesta comarca del Lluçanès, i de les properes fins als cims nevats dels Pirineus.

© Antonio Mora Vergés

EL BOSC MÀGIC DE LA GENI I LA SILVIA

Dèiem en un article titulat justament EL BOSC MAGIC :

Està fora de dubte que existeixen forces secretes de la natura, i que aquesta energia pot ésser utilitzada per tothom que en conegui i/o recordi les velles pràctiques per accedir-hi
Ens expliquen al respecte del seu BOSC MÀGIC la Geni i la Silvia :

Es del tot aconsellable romandre una llarga estona deambulant per la roureda, de ben segur que notareu ben aviat , les qualitats espirituals que estan associades als roures, més enllà de la cita simpàtica del druida Panoramix, que amb una falç d’or puja d’alt dels roures a recollir el vesc sagrat, i s’acaba tallant com a conseqüència de la cridòria de l’Obelix i/o l’Asterix, el cert és que per explicar-ho de forma planera i entenedora, passejar per una arbreda, ve a ser com sotmetre’s a un rentat espiritual, a participar en un procés d’equilibri de les nostres potencialitats psíquiques.

D’aquesta experiència positiva n’escrivia el següent :







Hi ha persones que s’abracen als arbres, i diuen sentir a nivell físic aquesta força equilibrant, és certament una qüestió en la que la sensibilitat de cadascú juga un paper principal; a nosaltres aquesta evidència - la de ser un tot amb la natura i rebre’n els beneficis d’un us adequat - se’ns van fer palesa fa ja molt i molt anys ; recordo en aquella ocasió que més que esgotats havien arribat al límit del decandiment, un cop sota la protecció dels arbres , vàrem romandre asseguts damunt d’unes arrels una llarga estona.


En aixecar-nos la sensació de cansament havia desaparegut !, també per alegria nostra, semblava que ens havíem rentat els vidres de les ulleres de l’ànima, perquè el sol lluïa de forma diferent, l’aire tenia un flaire desconegut, però fresc i agradable , i tot plegat de les hores ença, sembla que ha trobat el lloc i el moment que li pertoca; per descomptat, sempre hi haurà algú que no ho voldrà creure, però tinc per cert que els arbres, en general i els roures molt particularment son uns dels millors amics que tenim

No us direm pas el nom del lloc – que per altra part és fàcil d’aconseguir - perquè com els antics druides, tenim el compromís de dir-ho únicament de boca de sherpa a orella de sherpa.

En tot cas, aquí en teniu algunes imatges.

© Antonio Mora Vergés

SANTA MAGDALENA DE LES PLANES [ NAVÉS – Solsonès ]

Agafava les imatges de la pàgina ROMÀNIC A L'OBJECTIU que desenvolupa l'Equip Gargot a: http://obaga.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/_Romanic.htm

Pertany al grup de romàniques rodones :

Sant Sepulcre d’Olèrdola [ Comarca del Penedès ]
Sant Adjutori de Sant Cugat del Vallès
Sant Pere el Gros de Cervera [ La Segarra]
Santa Cecília de Torreblanca [ Comarca de la Noguera ]
Sant Esteve de Sallent
Sant Jaume de Vilanova, al terme de Santa Maria d’Oló [ Moianès ]
Sant Vicenç de Lluçà
Santa Magdalena de les Planes, de Besora, municipi de Navès [ Solsonès]
Sant Sebastià del Sull, a Saldes
Sant Miquel de Lillet, de la Pobla de Lillet

Reproduïm de l’enciclopèdia del Romànic Català :

Aquesta església està situada dins la parròquia de Besora i prop de la casa de Les Planes.

És un curiós edifici en el qual són evidents dues etapes de construcció, no gaire allunyades en el temps possiblement.

Consta d'una nau, molt curta, gairebé quadrada, coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis, la planta del qual depassa àmpliament el semicercle, i s'obre a la nau a través d'un arc pre-absidal, el qual forma la degradació del mur.

Aquesta minsa informació desperta la meva curiositat i sol•licito – una vegada més – l’auxili del Josep Sansalvador, de l’ Arxiu Gavín, instal•lat actualment al Monestir de les Avellanes, a 25612 - Os de Balaguer. La resposta ràpida i complerta diu :

Hola Antoni, en el llibre “les esglésies romàniques catalanes de planta circular i triangular” d’en Jordi Vigué i Josep Mª Gavín hi ha una informació molt amplia de totes aquestes esglésies i en concret de Santa Magdalena diuen que, efectivament, es el resultat de dues èpoques de construcció no gaire distants. En un primer instant devia haver hagut una església circular, datable del segle X o la primera meitat de l’XI, i que possiblement a la segona meitat del segle XI o al començament del XII, a la primitiva construcció s’hi afegí un petit cos d’edifici pràcticament quadrat, aprofitant la rotonda, degudament transformada com a absis, que és el que veiem avui dia.

Deixo constància del meu agraïment a l’ l'Equip Gargot, per la bona tasca del ROMÀNIC A L'OBJECTIU; també a l’arxiu Gavin, molt concretament al Josep Sansalvador.

© Antonio Mora Vergés

SANT MIQUEL DEL MONESTIR , O DE LILLET

Quan a l’origen d’aquest topònim trobem la següent informació :

El primer cop que apareix esmentat el topònim de "Lillet", ('Camp de Lliris') és l'any 833, en el document de consagració de l'església del castell, Santa Maria de Lillet, pel bisbe d'Urgell Sisebut II. En alguns documents del segle IX, s'anomena: "Lileto", "Lilietum", i "Vallis Lilitensis", com a lloc antic i vall frondosa, on convivien persones que ja feien transaccions i negocis comercials. D'aquest fet, i en l'esmentada centúria, en tenim alguns "escrits públics" referents a aquesta comunitat fundada pels Sards. Amb data tan llunyana com el 17 d'abril de 819, hi ha un pergamí, usat com escriptura de venda, redactat per Isarno Baroni, la seva muller i descendents a favor de Miró D'Angoni, Wilielmo Mironi i Berbenga, d'una heretat que tenia a Montclús (In Comitatu Cerritane in parrha, Sancte Marie de Lileto in loco vocato Montecluso). Alguns historiadors diuen que el nom de "Lilit" va derivar a "Lilietum" i "Vallis Lilitensis" i que prové de L'arrel "Lil" o "Lail" que significa nit. Podria esser que els habitants d'aquest lloc l'anomenessin "Vall de Lillet", fent referència a la frondositat de vegetació, on era tal l'espessor de la boscúria que quasi ni hi entrava la claror de sol, i semblava de nit, i on també hi tenien hostatge grans estols de d'ocells nocturns. Hi ha qui opina que "Lillet" és grafia aglutinada de l'illet (= l'illot), fixant-se que la població està bastida damunt una mena d'illot dins el Llobregat,però no es una opinió fàcilment acceptable.

Quan a la romànica rodona de Sant Miquel trobem la següent informació :

Església romànica (abans dita Sant Miquel de Lillet), de planta rodona, situada a poca distància vers el S de l'antiga canònica de Santa Maria de Lillet, al municipi de la Pobla de Lillet (Berguedà). Esmentada des del 1195, és probablement una església votiva aixecada pels senyors del castell de Lillet. Estigué abandonada un parell de segles, fins que el 1935 fou restaurada per Jeroni Martorell a instàncies dels Amics de l'Art Vell. l'any 1980, la Diputació de Barcelona va executar unes obres en les què es refè l'enllosat de la teulada.


Fotografies de Josep Salvany i Blanch 1.918


Es troba a uns 150 m del Monestir de Santa Maria de Lillet.

Segons sembla per una inscripció que hi ha sobre l'altar, l'església fou consagrada el 9 de maig de l'any 1000, també ho testifica un document signat per Antoni Barnola, el 22 de febrer de 1791.

És un interessant edifici de planta circular amb un absis semicircular. És un dels 10 exemplars :

Sant Sepulcre d’Olèrdola [ Comarca del Penedès ]

Sant Adjutori de Sant Cugat del Vallès

Sant Pere el Gros de Cervera [ La Segarra]

Santa Cecília de Torreblanca [ Comarca de la Noguera ]

Sant Esteve de Sallent

Sant Jaume de Vilanova, al terme de Santa Maria d’Oló [ Moianès ]

Sant Vicenç de Lluçà

Santa Magdalena de les Planes, de Besora, municipi de Navès [ Solsonès]

Sant Sebastià del Sull, a Saldes

Sant Miquel de Lillet, de la Pobla de Lillet

que existeixen - encara - a Catalunya, i un dels més petits de mides (6'5 m de diàmetre exterior i 4'7 m d'interior). Està molt ben conservat. La primera notícia escrita és de l'any 1166.

A l'interior té dos petits nínxols. L'exterior és molt bonic i també ho és la volta interior. L'edifici no té cap finestra. El mur de la rotonda és coronat amb uns fins carreus petits que alternen amb espais buits; al voltant té un fris de pedres verticals. La portalada està coronada amb un arc adovellat de mig punt.

© Antonio Mora Vergés

EL BOSC MÀGIC

Està fora de dubte que existeixen forces secretes de la natura, i que aquesta energia pot ésser utilitzada per tothom que en conegui i/o recordi les velles pràctiques per accedir-hi






Indrets màgics a Catalunya n’hi ha molts, el Tomàs Irigaray i Lopez, el Feliu Añaños i Masllovet, el Joan Moliner i Manau, el Joan Escoda i Prats, el Santiago Moya Romero, l’Antoni Uriz, , EL Francesc Díez, l’Antonio Mora Vergés,..... hem tingut ocasió de veure i recollir imatges d’ almenys un d’aquest indrets.

Tant ens va agradar, que una de les imatges d’aquest indret proper, s’ha convertit en la caràtula del blog coneixercatalunya.blogspot.com

No us direm pas el nom del lloc – que per altra part és fàcil d’aconseguir - perquè com els antics druides, tenim el compromís de dir-ho únicament de boca de sherpa a orella de sherpa

En tot cas, aquí en teniu algunes imatges.

© Antonio Mora Vergés

QUAN N’HI HA PEL CAMP; N’HI HA PEL SANT.

En aquestes dates de Setmana Santa, s’acostumava recollir herbes del camp, particularment el Divendres Sant, amb la creença que això multiplicava els feus efectes benèfics.





Les més corrents i conegudes, son la farigola i el romaní, que sovint comparteixen el mateix espai. N’hi però moltes més entre les destacaré únicament el fonoll silvestre, quines branques tendres fan unes amanides sensacionals.

Farigola: Thymus vulgaris / Castellà : Tomillo / Família : Labiades




La farigola és un petit arbust aromàtic perennifoli que no passa del 40 cm d'alçada . Presenta fulles sense pecíol molt petites de 4 a 9 mm amb les vores del limbe enrotllades cap el revers. Les fulles es disposen de forma oposada al llarg de la tija.

Floració: Floreix a la primavera. Les flors són lleugerament blaves i es disposen formant ramells. El fruit és sec , rodo i molt petit

Usos : Conté nombroses substàcies actives, com el timol . És una planta amb forces aplicacions medicinals i amb notables propietats antisèptiques. S'utilitza a la cuina com un condiment i per fabricar perfums i sabons.

Romaní : Rosmarinus officinalis / Castellà : Romero, Hierba de los trovadores /Família: Labiades

Arbust perennifoli, molt aromàtic que por assolir fins a 1,5m . Fulles linears verdes a l'anvers i blanques al revers, amb els marges enrotllats cap a la cara inferior.

Floreix : Tot l'any. Presenta flors de color blau clar i petites amb la corol.la bilabiada.

Usos : És una planta utilitzada en medicina natural, té propietats estimulants, antiespasmòdiques diürètiques i altres . La seva essència s'utilitza a la indústria del perfum .

Curiositat: Segons la tradició el romaní presenta la virtut de potenciar la memòria . Per aquesta raó antigament, els alumnes de la prestigiosa universitat de la Sorbona prenien infusions d'aquesta planta a l'època d'exàmens.

Fonoll / Nom científic: Foeniculum vulgare / Castellà : hinojo / Família: Umbel·líferes.

Característiques: El fonoll és una de les umbel·líferes més corrents dels camps de conreus abandonats i les vores de camins, es coneix per les seves fulles dividides en lacínies, les inflorescències de color groc-verdós i, sobre tot, pel seu fort aroma a anís. Floreix durant l'estiu.
Època de floració : Juny. Juliol. Agost. Setembre. Octubre. Novembre.

Hàbitat : Camps, camins i prats secs.

Usos i propietats: Aromàtica. Comestible o usos alimentaris. Medicinal. Bo per les digestions. És diürètic, afavoreix les secrecions, expectorant (expulsió mucoses dels pulmons o els bronquis), antiespasmòdic (relaxa els músculs i l’estómac), activa les digestions (especialment indicat en el cas de menjars pesants). S’ingereix en cru, en infusió (de la planta fresca o seca) o bé coent la llavor durant 2-30 minuts (segons si es tracta de les parts dures o toves). És molt utilitzat en les cultures orientals, igual que el comí.

Segur que hi ha algun amic lector que sap o coneix altres plantes silvestres i els seus usos, o el seu pare, avi , besavi,... sou pregats d’ampliar el coneixement general, amb les vostres aportacions , la tramesa a mora.a@guimera.info

© Antonio Mora Vergés