SANAÜJA. EL CASTELL DE BOIRA. LA SEGARRA INFINITA

Sota una intensa boira – tant que ni em vaig adonar que creuava un pont medieval - anàvem el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés, a Sanaüja. Acostumem a dur a terme les nostres sortides – un cop feta la tasca prèvia de preparació – malgrat les condicions climatològiques, així, hem vist paisatges solejats, gebrats, mullats, o plens de boira, i des de la nostra particular visió pensem que aquesta diversitat és enriquidora, entenem – i fins defensem aferrissadament - que hi ha gustos per tot.

El castell de Sanahuja , " guaita o guàrdia de dalt" segons els mestre Coromines , ens rep embolcallat de boira, dalt del turó que domina el poble; ho intuïm més que ho veiem.

Es - segons les cròniques - un dels castells mes primerencs de la comarca i els seus orígens es remunten al segle XI.

Del Castell original en queden poques restes; conserva alguns vestigis antics medievals ; altres com el magnífic campanar de cadireta amb cinc ulls , corresponen a la reconstrucció que s’hi féu als segles XVI i XVII, quan el castell fou convertit en palau episcopal.

El bisbe d’Urgell – senyor de Sanaüja - féu estada en aquesta població en ocasions i circumstàncies molt diverses, l'any 1461, està documentat que s'hi trobà amb el comte de Prades per la qüestió del príncep de Viana, i l’any 1583 en que fou ordenat sacerdot a l’església del castell, Sant Josep de Calasanç.

Des d’aquesta alçada, fins abans de la Guerra Civil, sonaven les campanes, que guiaven – aleshores si -. La vida dels sanaügencs.

La boira ens complica la tasca de recollir imatges, i fins posa en risc els nostres equips fotogràfics.


Haurem de tornar en un altra ocasió per aclarir – si és possible – la història de la bellíssima imatge de Nostra Senyora dita de Sallent de Sanaüja:


Se n'ha situat la realització durant la segona meitat del segle XIV.

La Mare de Déu sosté el nen Jesús, acaronant-li el peu dret. L’infant té un colom a la mà esquerra, i amaga els dits de la dreta entre els plecs del mantell de la Verge.

L’autor fon les funcions devocional i decorativa, en aquestes figures de lectura fàcil per a la transmissió de la fe i de la relació entre una mare i un fill. Mètode propi de l’època d’expansió dels ordes mendicants , que defensen aquestes imatges - que al seu parer - humanitzen les advocacions marianes, allunyant-les de les severitats romàniques.

A dia d’avui , la que fou casa dels Senyors de Sallent, feudataris del bisbe d'Urgell, pertany al terme de Pinell del Solsonès, i està en la demarcació d’aquest bisbat. L’any 1657 n'era senyor n'Arnau Guillem de Lordat, que se'n va vendre una part a Jaume de Camats, veí de Sanaüja.

Hi han boires que no s’aclareixen quan marxa l’anticicló.

SANTUARI DE SANTA MARIA DE MUNTANYANS. ALT PENEDÈS

Anàvem el Joan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés per les terres del Penedès Ubèrrim; superàvem Santa Margarida i els Monjos, la Ràpita, i continuàvem fins al trencall que ens portarà al santuari de Santa Maria de Muntanyans, situat dalt d’un turó a 195 metres d’alçada, l’edifici de factura maldestra és d'una sola nau, l’absis fou destruït per allargar l’església, i els murs laterals presenten contraforts possiblement per compensar la manca de fonaments; amb tot és destacable el portal rodó amb arquivolta i el campanar de cadireta.

El temple fou destruït parcialment el 1936, en el període que el feixisme definiria com ‘ los años de paz ‘ fou reconstruïda , i malgrat trobar-se molt allunyada del mar , emblanquinada.

El primer esment documental és de l’any 1341, la part original de l'edifici sembla però anterior.

L’aplec es celebra el Dilluns de Pasqua ; aprofitant que al pla que l’envolta s'hi ha construït un espai per fer-hi foc, és força habitual trobar-hi grups que hi duen a terme calçotades, i tota mena de festes populars.

Recollirem imatges des de la creu de terme.

Que està esperant el Penedès Alt i Baix per dur a terme la publicació un catàleg de les seves ermites, esglésies i santuaris ?.

No únicament de cava viu l’home.

SANTA MAGDALENA DE LA VALL. CALONGE DE SEGARRA

No se’n fa esment a la pàgina de l’Ajuntament d’aquesta romànica; imagino que això podria definir-se com ‘ vergonya torera’, en la mesura que també els ens locals tenen responsabilitats pel que fa al manteniment del patrimoni col•lectiu. La concentració de municipis a que ens aboca l’estat ruïnós de les finances publiques del Regne d’Espanya; conseqüència a part iguals de l’estultícia i la corrupció; provocarà sens dubte més i més casos com el de Santa Magdalena de la Vall, sobretot en terres catalanes.

Únicament el fred intens que gebrava la boira, impedia que les llàgrimes solquessin el nostre rostre, quan arribàvem el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés, davant les runes que possiblement al segle XII aixoplugaven al ensems la santa, i els fidels de la contrada que s’aplegaven aquí per agrair-li la seva mediació celestial.

L’estat actual no pot qualificar-se perquè en el diccionari català no hi ha un terme suficientment descriptiu; catastròfic, deplorable, .... la coberta està esfondrada, i l'interior – objecte de més d’una acció vandàlica - molt deteriorat.

S’adverteix – encara - força bé la seva estructura original romànica; d'una sola nau capçada amb un absis semicircular i coberta amb volta de canó de mig punt. La porta, adovellada, respon a una modificació posterior, potser al del segle XVII. La porta original, al mur de migdia, és la que comunicava amb la casa, avui també enrunada.

El conjunt de runes, on destaca el campanar de factura recent, presideix un petit pla de conreus a ponent del terme de Calonge; Santa Magdalena s’esmenta en un document de l’any 1.294; l'edifici però és anterior, segurament de la segona meitat del segle XII, retocat cap a la fi del XVII, després d'una visita episcopal el 1685 fruit de la qual es menà arreglar la coberta. Antigament hi havia un segon altar dedicat als apòstols Simeó i Judes.

De ben segur que les imatges de l’indret que va fer Josep Maria Gavin Barceló, uns decennis enrere, recollien encara, no tant sols un edifici sencer, sinó clarament una comunitat viva i participativa.

És inajornable una Marató destinada a la recuperació del romànic català. Els diners recollits però, s’haurien de gestionar des d’un àmbit no polític.

Mentre iniciem el retorn sota la intensa boira que ens acompanyarà durant tot el mati, en venen al cap les paraules de Lc. 23: 27-38 :

"Pare, perdona'ls, que no saben el que fan.”

Antonio Mora Vergés

SANT ANTONI DE MURA. VALLS DEL MONTCAU. BAGES

Tinc una ‘especial’ relació amb la Capital de les Valls del Montcau; viu en aquesta població el Joan Escoda i Prats, al que un dia atorgàvem el grau de Camarlenc, ‘Gran Camarlenc de Mura’ , i al qui hem d’agrair les moltes hora de feina, esmerçades en la preparació de les nostres sortides.

El Joan ampliarà sens dubte la informació – força minsa – que he pogut trobar en relació a l'ermita dedicada a Sant Antoni de Pàdua, situada als afores del poble, a la part oriental, a un centenar de metres de les cases. que hom albira un xic abans que comencin a fer-se visibles les primeres teulades.

Sembla que l'any 1680, hi havia una capella dedicada al sant, que possiblement fou ampliada, i/o substituïda per l’actual, datada l’any 1.716. Una i altra estarien dins la categoria ‘d’ermites de Trento’; ja que justament aquest Concili fomentaria molt que s’aixequessin per arreu, oratoris, capelles, ermites, esglésies i santuaris.

Està formada per una sola nau de planta rectangular amb una façana coronada per un petit campanar. A l'any 1818 s'hi va aixecar un porxo a l'entrada que alhora que protegia la façana, resguardava als fidels de la intempèrie ; ha sofert restauracions diverses.

Antigament, l'ermita era plena d'exvots que els devots oferien al sant en reconeixença pels favors rebuts.

No aconseguia – tampoc en aquesta ocasió – retratar un fresc que adorna aquest temple, i en el que els models per a les figures dels àngels, foren la mainada que vivia a Mura fa més de 30 anys
Actualment l'ermita és tancada i només s'obre el dia de Sant Antoni de Pàdua.

SANT MIQUEL DE LLOBEROLA. EL TURÓ BONIC

Anavem per les terres del ‘forat negre’ el Joan Escoda prats i l’Antonio Mora Vergés, la boira intensa i persistent ens havia acompanyant una bona part del mati, però s’aixecava sobtadament – podríem dir que forma miraculosa - per deixar-nos gaudir de la bellíssima vista del turó de Sant Miquel de Lloberola, el Joan afirma que està a 617 metres d’altitud, i jo m’ho crec.

Recollirem imatges des de la distància, i per descomptat quan arribem al pla de l’església,

també d’aquesta,



de la torre,



de l’antic cementiri, i dels sarcòfags del Sacirera; no dissortadament de l’interior del temple, tancat amb pany i forrellat, com és – mala – costum per aquestes terres.

Del castell en resten diversos murs i una torre de planta quadrada, però amb els angles arrodonits, que en prendre alçada es van fent més prims. L'església parroquial de Sant Miquel de Lloberola és a peu del castell i conserva algun vestigi antic, però fou reformada segons el gust neoclàssic, des d’aquí s’accedeix al vell fossar on s’hi troben els sarcòfags . El nou cementiri està situat escassament a uns cinc-cents metres baix al pla.

Quan al topònim, pel sufix ola , advertim que és un diminutiu de Llobera – lloc de llops - ; estem a la línea que divideix la Segarra i el Solsonès, i justament és dins d’aquesta comarca, que naixia en formar-se el Bisbat, on està el poble de Llobera. Tenim coneixement que Biosca, en quin terme està Lloberola, ha demanat la seva inclusió al Solsonès. Això i la concentració de municipis que com a conseqüència de la fallida econòmica de l’estat caldrà fer, farà que tot plegat – dissortadament potser també el nostre nivell de vida- retorni al període de l’alta edat mitjana.

Algunes dades històriques :

El castell de Lloberola és documentat l'any 1149 quan n'era senyor Bernat Rotlan, que en aquesta data el cedí al seu fill Bernat. El 1172 posseïa el castell de Lloberola Pere Sanç de Llobera, que també tenia el castell de Llobera al Solsonès. El de Lloberola li pervingué de la seva muller Dolça, i ell el tenia per Ramon Folc, vescomte de Cardona, que n'era el senyor superior. Fins a la fi del segle XIV ambdós castells anaren units en la senyoria, i s'esmenten el 1314 i el 1375, quan Ramon Folc incorporà al vescomtat de Cardona els seus castells i quan fou erigit el comtat de Cardona, respectivament. El 1397, però, el castell de Lloberola era de Jaume Sacirera i pertanyia a la vegueria de Cervera.

Al segle XV la senyoria de Lloberola pertanyia al Bastard de Cardona, que era germà natural del comte de Cardona i Prades. El 1736 la senyoria del lloc era de Miquel d'Agulló-Pinós i Lagarriga, marquès de Gironella, que residia a Barcelona. N'era batlle Magí Camats i els regidors eren Joan Padollers, Joan Reus i Francesc Cogurulls.

Del bisbat d'Urgell en origen, la parròquia fou donada al monestir de Solsona i, també, Masdenforn de Lloberola. Posteriorment passaren a la mesa episcopal de Solsona. La parròquia de Lloberola dona servei a un gran nombre de masos dispersos.

De l’existència del retaule barroc de l'altar major de l'església parroquial de Sant Miquel, que fou cremat el 16 d'Agost del 1936, es conserven un parell de documents on consta que al final del segle XV el mestre de retaules Joan de Brusel•les féu una d'aquestes obres per a l'església de Lloberola. Aquest mestre creiem que era l'artífex Joan Troch, conegut, també, amb el nom de Joan de Brusel•les, quins treballs estan documentats a Catalunya entre els anys 1509 i 1535. Sabem que l'any 1500 ja treballava a Lloberola en la construcció d'un retaule. Atès que el segon document ens diu que el retaule, al començament del mes de febrer de 1501, ja es trobava acabat i col•locat al seu lloc, d'acord amb el contracte encara que hi faltava posar les ales i la diadema a Sant Miquel i la polsera del retaule, hom suposa , essent aquest sant el titular de la parròquia de Lloberola, que l'obra l’hi estava dedicada i que anava destinada a l'altar major de l'església. Aquest mateix document ens concreta l'import del retaule: 15 lliures i 10 sous.

Els autors de l’ncendi – com per arreu - porgaven les cendres per tal de recuperar en el seu cas algunes restes d'or. Aquella bogeria col•lectiva, esdevé més i més inexplicable a mesura que passen els anys.

Del període anterior al genocidi de 1936-39 s'han conservat únicament les imatges de Sant Pere i Sant Pau, i el magnífic retaule del Roser.

Sou pregats de corregir, afegir o modificar aquesta informació a l’e.mail coneixercatalunya@gmail.com

UN TOMB PER TORELLÓ.

Anàvem a la terra dels Tarbelli, la Maria Jesús Lorente, la Carmen Toledo, el Feliu Añaños, el Tomàs Irigaray i l’Antonio Mora; ens havien convidat el Sergi i l’Ester.

Haurem de tornar perquè Torelló necessita i demana més d’una visita; ens posaven un caramel a la boca al creuar els jardins que ens portaran a la Plaça Vella,

on - paradoxes de la vida – un autèntic ‘Tarbelli’ , Guillem Parrella, cap al 1560, deixava enrere la pobresa i les guerres de religió de la seva Alvèrnia natal per establir-se a Torelló on va treballar com a paraire.

Al tombant de segle, quan ja havia fet fortuna, es va instal•lar a la Plaça Vella o del Mercadal, en una magnifica casa que porta el seu cognom, i que avui pertany a l’Ajuntament .



En dues generacions, els Parrella van passar de simples immigrats francesos a ciutadans honrats de Barcelona. Gràcies a la seva empenta, els Parrella foren alguns dels grans protagonistes que van dinamitzar l’economia del país als segles XVI i XVII, i entraren ràpidament en els cercles més selectes de la societat.


El Tomàs; qui sinó ?, me’n ensenya un escut situat damunt d’una gran portalada, que possiblement pertanyia a les germanes de la congregació dels Sagrats Cors , que l’any 1.941 vivien a l’últim pis de la casa de Can Parrella que es va habilitar com a residència i convent.

Havíem de veure l'església parroquialde Sant Feliu de Torelló, que existia el 881, reedificada en més d'una ocasió, l’any 1672 prengué la forma actual, precedida de dues torretes a cada banda de la façana i amb un esvelt campanar.

El 1688 en fou beneïda la nau central, però la façana i el campanar es construïren entre el 1704 i el 1713, si bé posteriorment encara s'hi edificà, sobretot a la façana.


Ens ho expliquen – l’església al bell mig de Torelló, roman tancada un dissabte al migdia amb pany i forrellat - que l’any 1936 fou destruït l'antic retaule barroc de Pau Costa, obrat entre el 1706 i el 1710, i altres retaules i imatges. Ens perdíem també la visió d’un altar lateral on es venera el cos del màrtir sant Fortià, un dels sants innocents que hauria estat sacrificat per Herodes i transportat a Torelló el 1298, segons una tradició local. És un sant de devoció molt arrelada en el Torelló històric i molt viu en l'onomàstica antiga i actual.

Com a turistes, més que com a catòlics – que també – volem fer arribar a qui pertoqui, que aquesta ‘moda’ de tancar les esglésies, que son alhora que llocs d’oració i pregaria, monuments de gran interès, és un total i absolut despropòsit. Màxim en un país on l’índex d’atur supera escandalosament el 20% de la població.

Entenem – malgrat combatreu - que el Govern del Regne d’Espanya faci la punyeta a Catalunya i als catalans; ara, que ens la fem nosaltres mateixos, ja passa de mida, oi ?

Antonio Mora Vergés

Els ‘demòcrates de la Unitat’, Catalunya i les Caixes d’estalvis

El títol ha de ser necessariament llarg, anuncia una primera reflexió sobre la patètica economia espanyola, partint de les causes –probables –i les conseqüències - previsibles - ; comencem:

Si algú parla d’Alemanya i els alemanys, la primera presumpció que ens ve al cap és, ordre, lògica, treball, i honestedat. La mateixa reflexió feta en relació al nostres veïns del Regne d’Espanya, possiblement farà necessari negar els termes de la presumpció, desordre, il•lògica, ineficiència i corrupció.

Quan s’acabava – formalment – el feixisme, tothom donava per fet que ben aviat assoliríem nivells democràtics homologables a la resta d’Europa, desprès d’aquests més de ‘trenta anys de pau’, com li agradava dir-ho al Dictador, ens trobem realment uns quants esglaons més avall que a l’inici.

Els ‘demòcrates de la unitat’ , s’han feu seu – i apliquen – el ideari bàsic del feixisme, i per a fer-ho no han parat de posar ‘pals a les rodes’ de la convivència pacifica -el capítol de la llengua mereix un article especial- , ara això de la ‘insostenibilitat del model de caixes’ no s’aguanta per enlloc. Les caixes alemanyes continuaran existint quan ningú se’n recordi dels cognoms dels nostres ‘pares de la pàtria’. I perquè us preguntareu ?

Les caixes aquí i alemanya tenen un ‘espai territorial’; aquí se les va obligar a competir fora del seu espai, això ha comportat – com estava previst – un augment terrorífic dels costos d’explotació, i en el seu temps- ara toca- haver de plantejar com a sortida, primer les fusions i desprès la conversió en bancs. D’aquesta manera, una vegada més en aquest país de les meravelles, els bandits roben als pobres per donar-ho als rics.

Les caixes alemanyes continuen mantenint el mateix model, recullen i administren els estalvis, i financen les operacions ‘habituals’ de particulars i petits comerciants. Allà eren, son i seran ‘sostenibles’ sempre, aquí dissortadament no.

Catalunya – de sempre – ha estat una pedreta a la sabata dels diferents governs espanyols; contra nosaltres tot s’hi val; menys serveis públics, més impostos, i finalment desprès d’anys d’intentar-ho el botí més desitjat, desmuntar definitivament un model de gestionar els estalvis de tots, que permetia corregir alguns desequilibris en el terreny cultural, social i àdhuc- en el seu moment – sanitari.

Ens cal felicitar esportivament als nostres botxins, - això forma part del fair-play català - , i preparar-nos per a patir més i pitjors accions.

Fa plorar quan recordem la lletra del nostre himne :

Catalunya, triomfant,
tornarà a ser rica i plena!
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors!
Ara és hora d'estar alerta!
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya:
com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!

SANT MIQUEL DE BANYERES DEL PENEDÈS

Anavem el Joan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés a la caseria de les Masies de Sant Miquel. És de fet un únic carrer de cases, moltes de reconstruïdes i convertides en habitatges de segona residència, que acaba sobtadament a sobre mateix de la riera de Banyeres, i de les quals destaca Can Canyís.

Al capdavall del carrer hi ha una fonteta amb la inscripció “va arribar l'aigua a Sant Miquel el 4-8-79”. En terrenys de Can Canyís es descobrí el 1960 un jaciment arqueològic de gran interès, classificat per Salvador Vilaseca com una necròpoli del període IV de la primera edat del ferro. Entre les troballes que s'hi efectuaren hi havia objectes de restes òssies i l'arnès (canyelleres, elm, puntes de llança, etc.) d'un guerrer. Una gran part d'aquest material és al Museu Arqueològic del Vendrell.

El 1998, durant les obres de construcció d'una bassa a les Masies de Sant Miquel, es descobrí un important jaciment ibèric, del segle III aC, catalogat com a bé cultural d'interès nacional.

Sant Miquel, arrebossada de blanc, quasi com un ermita marinera, és una petita capella construïda el 1766, segons la inscripció que hi ha damunt la porta [ possiblement per la influència que exercí el Concili de Trento en el món rural ]. Criden l’atenció el contraforts a banda i banda, que ens parlen d’un sòl possiblement inestable, degut a la seva proximitat a la riera. La nau de planta rectangular , està coberta amb volta lleugerament apuntada. La façana té portal adovellat d'arc rebaixat, un òcul i un campanar d'espadanya.

És molt freqüent trobar-se capelles, ermites i esglésies, d’aquest sant situades en llocs molts freqüentats i/o de pas. Certament no sembla a dia d’avui, que l’indret on s’aixeca aquesta capella així estat en algun moment camí o lloc de pas.

Recollia el bon amic Antoni Ibáñez Olivares, en el seu article http://www.guimera.info/avui/tribuna/SMiquel.htm

La pregària a Sant Miquel Arcàngel


Sant Miquel Arcàngel,
defenseu-nos en la batalla.
Sigueu la nostra empara
contra la perversitat i els paranys del dimoni.
Que Déu el reprimeixi,demanem suplicants
,i vos, Príncep de la Milícia Celestial,
llenceu a l'infern amb poder diví
Satanàs i els altres esperits malignes
que van escampats pel món
per a la perdició de les ànimes.
Amén.

En el món actual, en què prevalen idees de guerra, d’egoisme, de cobdícia, quan la mateixa base de la societat trontolla per haver negat les virtuts cristianes de la generositat, de la caritat, de la pietat i de la solidaritat amb els desvalguts, quan l'escepticisme i el pessimisme s'estenen per tot arreu, som cridats a invocar i buscar l'ajut de Miquel Arcàngel, el sant patró de la nostra vila.

Com a individus, com a pobles, com a Església, ens trobem en mig de la gran batalla i és el nostre deure fer servir totes les armes espirituals per restablir els drets de l'amor i de la fraternitat.

Imitem les virtuts de Sant Miquel Arcàngel, demanem la seva assistència, i en sortirem vencedors.

SANTA MARIA DEL PLA I SANT PELEGRÍ. BIOSCA. LA SEGARRA

Anàvem quasi a les palpentes, conduïa el Joan Escoda Prats amb la màxima prudència, i jo m’esforçava en identificar la nostra destinació; l’ermita de Santa Maria del Pla i Sant Pelegrí al terme de Biosca; entre la boira a l’esquerra de la via, desprès d’una rotonda, finalment aconseguíem localitzar-la.

Quan al topònim, hom defensa un origen iber, així : ‘bio’ “defensa”; ‘osca’ “tall, regata, buit, etc, que trenca la continuïtat, especialment d'una vora, i que és fet en una peça, un objecte, etc, amb finalitats diverses”. Vindria a confirmar que aquest fou un punt cabdal en la consolidació del domini territorial en algun moment de la història.

Corprèn aquí , i en la resta de pobles que foren en el seu moment el ‘cor de Catalunya’, la sensació d’abandó, de solitud, fins de desídia, perceptible només en la seva contemplació. Catalunya necessita algun estímul poderós , per tornar a ser.

El lloc de Biosca és documentat l'any 1031. El 1067, la comtessa Sança d'Urgell jurà als comtes de Barcelona que no concordaria amb el comte d'Urgell, que fou fill d'Ermengol, per raó de diversos castells, entre els quals el de Biosca. La senyoria superior d'aquest castell de Biosca, almenys fins a la segona meitat del segle XIII, la detingueren els comtes d'Urgell. La castlania o el domini directe de Biosca, a la fi del segle XI, pertanyia a Berenguer Brocard, que, juntament amb la seva muller Toda, el 1100 llegà a l'Església de Solsona l'església de Santa Maria de Biosca i altres del seu terme. Donació que confirmà el 1102 el comte Ermengol. En la documentació d'aquest segle apareix el llinatge dels Biosca, que probablement degueren detenir la castlania del castell.

El 1172 fou jurat el testament sacramental de Ramon Bernat, potser descendent de Bernat Ramon de Camarasa, a l'església de Santa Maria del castell de Biosca, del qual era senyor, senyoria que llegava al seu fill Ponç. El 1190 Ramon de Seró i la seva muller Adelaida declararen posseir pel comte d'Urgell el castell de Biosca. Paral•lelament a aquest llinatge dels Seró, apareix en la documentació el dels Biosca, que en devien ser els castlans. En la infeudació del comtat d'Urgell que féu Pere el Gran a favor del comte Ermengol, del 1278, figura esmentat el castell de Biosca. El 1369 era senyor d'aquest castell i de la vila de Biosca Bernat de Camporrells. Magdalena, vídua de Miquel de Camporrells, n'era senyora el 1633. El 1690 ho era Antoni de Camporrells, que hi tenia com a procurador el canonge de la Seu Isidor Ceriola (aquesta família Ceriola és documentada encara a Biosca al segle XVIII i a la primeria del XIX. Hi morí el 1807 Josep Ceriola i Font, que havia estat notari a Solsona. També era de la família el banquer Josep Ceriola i Sarri, que el 1824 és a Barcelona al Banco de Isabel II). Posteriorment la senyoria de Biosca passà, el 1709, als Delpàs i al segle XIX als Iglésies. Durant la primera guerra Carlina el castell de Biosca fou destruït pels carlins el 1837 i, posteriorment, el 1839, reedificat pel capità general de Catalunya. El 24 d'agost de 1855 entrà de nit a Biosca un escamot de carlins que volien cremar el poble. Saquejaren la casa del comandant dels liberals, Ramon Prat. Hi hagué ferits, i els carlins, guiats per Rafel Tristany, s'emportaren robes, joiells, diners i el cavall de Prat.

Ens aturàvem vora la carretera de Guissona, al santuari de la Mare de Déu del Pla, i de Sant Pelegrí ; el temple d’origen romànic, fou refet , és un edifici rectangular amb un absis semicircular. Ens atenen els masovers que fan funcions d’ermitans en llengua castellana, amb l’accent dolç d’algun país sud-americà – el Joan creu que d’Argentina - , i em costa fer-los entendre que son els Goigs, dels que finalment a un euro la unitat en comprarem un parell per cadascú.



Aprofitem per recollir imatges de l’interior on la fe popular ha deixat testimoni del seu agraïment a la Mare de Déu i a Sant Pelegrí.


Llegim que en aquesta ermita de la Mare de Déu del Pla es fa un aplec el Dilluns de Pasqua, i un altre per Sant Isidre, el 15 de maig.

Quan refem la marxa, la radio del cotxe ens deixa sentir el castellà amenaçador del President del P.P. andalús, que s’oposa aferrissadament a l’ensenyament en qualsevol llengua que no sigui la seva, als infants procedents de la seva Comunitat. Mantenir al màxim la ignorància del poble, els convé molt a la gent com ell.

Per la intercessió del nostra Senyora del Pla i de sant Pelegrí, renovem un cop més la nostra pregaria ; Senyor allibera el teu poble !!

SANT CRISTÒFOL DE VESPELLA. GURB. OSONA.

Ens portava, a la Carmen Toledo, al Tomàs Irigaray, al Feliu Añaños i a l’Antonio Mora fins aquesta solitària parròquia, la nostra sherpa Irene Tironi.

L'església llueix la data de 1759 a la llinda de la porta principal, però sembla que no fou acabada completament fins al 1784. Consta d'una sola nau ampla i espaiosa rematada per un presbiteri i flanquejada per dues capelles laterals. El campanar és esvelt i consta d'una torre quadrada i un teular agut de quatre vessants. En crida l’atenció el rellotge de sol mig esborrat.



A la banda de llevant de l'església hi ha adossada una espaiosa casa rectoral construïda a la mateixa època.



A ponent, el cementiri acull amorosament als veïns que feta la feina, han lliurat l’ànima al Creador.

Com a possible origen del topònim, Manuel Bofarull i Terrades, recull ; bi-àsab-allàh ‘ en lloança d’ Al•là’ ; aquesta tesis casa malament, amb la història oficial que hom troba la pàgina de l’Ajuntament de Gurb :

Vespella apareix ja des d'abans de la reconquesta amb territori amb demarcació fixa i dotada d'església pròpia; ubicada dalt d'un serrat situat davant mateix de l'església actual. En aquest serrat hi havia una fortalesa o castell, que tenia al costat, des de 986, una basílica dedicada a Sant Cristòfol, és a dir, una construcció de tres naus coberta amb fusta que en el segle XI fou substituïda per una església de pedra.

Aquesta església de pedra va fer de temple parroquial durant molts segles fins que s'aixecà l'església actual en el pla. L'altra quedà abandonada i de mica en mica s'anà ensorrant de manera que ja en l'actualitat no és possible dibuixar-ne l'estructura.

La parròquia està formada per cases disseminades. Fa anys recollíem imatges de les restes d’una ermita dedicada a Sant Vicent.

La rectoria, cedida en ús al moviment Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi, s'està restaurant com a lloc de trobada de caps o responsables dels grups, i per acollir els caps de setmana grups de nois i noies d'aquest moviment.

La solitud esdevé quasi ‘física’ , en aquest espai situat al límit de les terres planes, sota el penya-segat de Sant Bartomeu del Grau.

SANTA MARIA DE ROCAPREVERA,MIRADOR DE TORELLÓ.

Anàvem A Torelló, la Maria Jesús Lorente, la Carmen Toledo, el Feliu Añaños, el Tomàs Irigaray i l’Antonio Mora; havíem sobretot d’agrair al Sergi i l’Ester, la seva tasca de guies. Teníem amb ells un deute abans d’arribar i en tindríem un altre en acabar el dia, ja que novament excel•lirien en la seva tasca de fer-nos conèixer les meravelles de la terra del ‘Tarbelli’.

Visitaríem en primer lloc Santa Maria de Rocaprevera; un indret marià que exerceix de magnífic mirador de Torelló.

L’església actual de 1.924 , obra de l'arquitecte J.M.Pericas, és un temple de proporcions majestuoses , d’estructura rectangular amb un gran absis, cambril, cimbori, campanar i atri.



El resultat d’aquest anomenat "Estil Pericas” , es una obra modernista amb barreja de solucions arquitectòniques manllevades als estils clàssics i fins al romànic que – malgrat tot – no fa mal als ulls.

Quan al topònim, s’explica que un prevere torellonenc, de nom Marc Roca, va fer erigir l’any 1.284 un petit pedró/oratori dedicat a la Mare de Déu, prop de la font del Raig. Els primers documents que parlen de Rocaprevera són però de l’any 1402.

Al llarg dels segles, hi haurà noves i majors edificacions :

El 18 de setembre de 1429 es va inaugurar una capella, dedicada a la mare de Déu de Rocaprevera, sufragada per Antoni Vinyes, del Mas les Vinyes.

El 12 d'octubre de 1805 s'inaugurà el nou santuari, per ruïna de l’anterior.

Rocaprevera – com tants i tants monuments – serà objecte d’ actes de destrucció i vandalisme, en els primers dies del que s’ha donat en denominar Guerra Civil. La imatge de Santa Maria serà destruïda.

El 15 de setembre de 1940, es va beneir i es va col•locar al seu cambril la nova imatge, que porta l'Infant assentat a la seva banda dreta; aquesta és l’única semblança d’aquesta talla amb l’original.

En fou creador l'artista barceloní Josep Maria Camps i Arnau, assessorat pel doctor Fortià Solà i per Josep Maria Pericas.

Ens expliquen quan podem accedir al Cambril, que també aquí pateixen el flagell de la falta d’educació i respecte, que es tradueix en el robatori dels diners de les estampes i goigs, i sovint en la destrucció de bens de l’església.

Ens dol constatar que han arribat ja fins aquestes terres interiors, els brètols, i vàndals, que constitueixen de fet les ‘noves tribus dominants’ , en aquesta Catalunya que és únicament sobre el paper ‘ tant rica i plena ‘.

Senyor, allibera el teu poble !! . Escolta la pregaria que et renovem una vegada més, ara per mediació de Santa Maria de Rocaprevera.

Amen !

CADA COSA TÉ EL SEU MOMENT

M’agrada’t des de sempre llegir i rellegir la Bíblia, sempre hi trobo resposta; a qüestions històriques, tècniques, d’àmbit personal, col•lectiu, ..

La fotografia que acompanyarà aquest petit escrit, respon perfectament a les paraules que podreu llegir a Coh 3,1 :

Tot té el seu moment,
Sota el cel hi ha un temps
Per a cada cosa.

Vaig tenir el goig de conèixer i tractar a la majoria dels que surten en aquesta imatge, al llarg de molts anys hi ha hagut ocasions per a tot, des d’estats d’alegria exultant, fins a moments extremadament durs de superar, finalment però hem pogut arribar fins aquí. És hora de recordar als que s’han anat quedant – per una raó u altra – al llarg del camí, d’agrair des del fons del cor les moltes fineses que hem rebut, i sobretot d’oblidar els moments no tant bons, del tot inevitables en un camí de més quaranta anys.

Els millors desitjos per a tots, en aquest ‘ moment’ que ara comença.

SABARTÉS. BANYERES DEL PENÈDES

Ens aturàvem el Joan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, prop dels alts murs que tanquen la possessió de Sabartés; gran casa senyorial del terme de Banyeres del Penedes , que el 1846 era propietat de Joaquim Canals de Foraster, veí de Tarragona.

S’explica d’aquella època que la propietat incloïa tres mines d’aigua molt cabaloses que servien per a regar tota la plana de Sabartés. Hi havia 14 veïns, quatre de la masia i la resta a les cases de l'entorn: el Molinet, el Corral d'en Beina, el Pouet, la Garita i la Casa Roja, on hi havia una deu d'aigua ferruginosa.

Posteriorment passà a ser propietat de Ramon de Morenes i García Alesson, que reunia els títols de marquès de Grigny , baró de les Cinc Torres , i comte d'El Asalto ; títol concedit a Francisco González Bassecourt, en memòria del seu germà, Vicente González de Bassecourt, un dels oficials de Marina que va morir heroicament en la defensa de l'Havana el 1762. La família era oriünda de Nàpols i d'origen flamenc.

Aquest nou propietari , que també fou diputat per Tarragona. convertí la casa en un castell de nova fàbrica.

El conjunt està format per diversos edificis, tancats per un mur amb torres als extrems, de caire casteller. De l'edifici principal en destaquen les dues torres prismàtiques i les galeries porticades. La casa és voltada de jardins, a un extrem dels quals hi ha la vivenda dels masovers.

L'heretat està situada al sector de ponent del terme, molt a prop del poble de Llorenç.

Actualment és propietat del les Bodegues Sumarroca.

ELS SANTS METGES DE MARÇÀ. CASTELLFOLLIT DE RIUBREGÓS

Ens explicaven a Castellfollit de Riubregós, mentre ens preníem un cafè , que ens retornava del fred glacial , que la intensíssima boira que cobria aquest límit de l’Anoia havia fet entrar fins al moll dels nostres ossos, que l’ermita anomenada de Marçà, havia estat construïda per una persona d’aquest cognom, i posada sota l’advocació dels Sant Metges.

Demanàvem informació via e.mail d’aquest Marçà a l’Ajuntament, i si rebem contesta us ho farem saber. Altrament, si algun lector coneix dades d’aquest patrici, li agrairem ens ho faci saber a coneixercatalunya@gmail.com

Ens costava trobar aquesta ermita, no tant per la boira – que també – com pel fet que ens calia creuar una explotació on sembla feien material per a la construcció. Per aquesta raó, en aquest camí no hi creix l’herba; i no pas com diu la tradició perquè anys enrere, prop de la capella dels Sants Metges de Marçà, es va produir l’assassinat d’una noia que vivia en una masia propera. Després del crim la van arrossegar pel corriol formant un camí de sang. La reguera de sang, que va deixar la noia morta, va ser la causa de que no creixés mai més cap herba en el camí.

La noia de Castellfollit va patir martiri com els Sants Cosme i Damià , aquest però foren martiritzats, segons sembla, durant la persecució de Dioclecià, l’any 287.

La llegenda i la història els fan originaris d'Aràbia, metges de professió i els considera patrons de les classes mèdica i farmacèutica.

El seu culte s'estengué durant el segle V per tot el món cristià, i fou construïda a Roma, en el segle VI, una basílica en el seu honor.

El XVII, XVIII i XIX son els segles que han deixat més altars dedicats als Sants Metges en catedrals, esglésies i ermites.

La devoció a sant Cosme i sant Damià, està més estesa pel món rural, que per les viles i ciutats.

Imagino que està en relació inversa a l’atenció medica, que hom troba en un lloc o altre. La gent del camp s’ha d’encomanar forçosament a Déu, i/o a alguna advocació concreta, davant la evident desatenció a que els sotmet l’estat, i això amb qualsevol color polític: feixistes, demòcrates orgànics, demòcrates de la Unitat, i si algun dia arribéssim a viure en una democràcia sense adjectius, em temo que aquesta situació persistiria.

Ens els Goigs als Sants – que parcialment reprodueixo- se’ls demana de manera insistent, que ens mantinguin en salut.

sant Cosme i sant Damià.
Vetlleu per la nostra vida,
Manteniu-nos amb salut,
sant Cosme i sant Damià.
Vullau-nos donar salut,
sant Cosme i sant Damià.
Al qui salut us demana,
oh! Sants Metges escolteu.
Sos males nostros curade,
santu Cosma e sant Damianu

Oh! sant Cosme i Damià,
Cureu-nos tota dolència.
Deu-nos la gràcia divina,
sant Cosme i sant Damià.
Concediu-nos, o Sants Metges,
la salut d'ànima i de cos.
Sant Cosme i sant Damià,
Dau-nos consol i favor
Pedimos, Cosme yDamián,
nos deis salud y consuelo.


Amen !