LES RUNES DE SANT JAUME DE VALLHONESTA. BAGES

Diumenge 29.11.2009, el dia s’aixecava amb aspecte rúfol, anàvem el Joan Moliner i Manau, , i l’Antonio Mora Vergés . Cal fer esment – per aquells que desconeixen aquest fet cabdal - que el Joan Moliner i Manau es l’ermità de Sant Jaume de Vallhonesta, i l’hostaler d’aquella casa que havia merescut el sobrenom d’Hostal de la Gloria, i en aquesta doble condició, forma part de les llegendes d’aquell boci de món.

Vallhonesta havia estat una parròquia, aleshores se’n deia un disseminat agrícola, centrat principalment a la Vall d’aquest nom; certament al seu caliu s’havien aixecat cases notables, La Serra, El Ginebral, Les Vinyes i s’alçava majestuós l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta , que tenia annexa l’ermita amb l’advocació d’aquest Sant, i que donava principalment servei religiós als qui feien us del camí ral.

Les masies de Vallhonesta eren ateses des de l’ermita de Sant Pere;

fins a darreries del segle XIX la parròquia fou sufragania de Castellbell, i des d’aquella data fins al present ho es de Sant Vicent de Castellet.

Segons el Joan Coromines, ONES+TOI , d’arrel Ibero-Basca , etimològicament voldria dir “ rodal i/o lloc de bons terrenys”, en la composició que ens ha arribat ; VALLHONESTA, el sentit precís és; Vall de bones terres, Vall fèrtil, o Vall feraç.

Enlairada dalt de la carena propera que separa els termes municipals de Sant Vicenç de Castellet, Mura i el Pont de Vilomara, visibles des de molt lluny , s’aixequen les restes de l’antic hostal i de l’ermita de Sant Jaume de Vallhonesta, al peu de l’antic camí ral de Manresa a Barcelona, que fins a la construcció de la carretera de can Maçana (mitjan segle XIX) va ser la via de comunicació més ràpida entre Manresa i Barcelona.

Durant els segles XVI i XVII va ser testimoni de l'activitat dels bandolers, que van actuar en diferents punts de la serra de l'Obac, com el coll de Gipó, prop del Ginebral.

L’hostal de Sant Jaume, avui en ruïnes, va ser també una important caserna i centre de defensa del camí ral i dels municipis propers durant la Guerra del Francès. També durant la postguerra va ser escenari de l'activitat dels maquis, molt presents als paratges més feréstecs del Bages sud. Conserva vestigis que donen una idea del que havia estat: els portals, les quadres, la bassa, pedres de molí, cisternes, una era enrajolada, un forn, etc. Pel que fa a l'ermita, d'origen romànic, es va restaurar el segle XV i es manté en bon estat de conservació.

Tenim imatges que acrediten la seva dissort que comença amb l’abandó a darreries de la dècada dels 40 del segle XIX,

continua amb la rapinya – bàsicament de teules - ,



i conclou tràgicament amb el paorós incendi de 1.985,

on cremaran les grans bigues de fusta, i l’hostal esdevindrà el conjunt de runes civils [ aixecades amb l’esforç de gent honrada i treballadora, i no per “nobles”, “eclesiàstics”, i/o “politics” ]. Em remeto a un magistral article del David Sanz, publicat a la Revista el Breny ; http://www.elbreny.com/breny305/reportatge305.htm ; Sant Jaume, de Vallhonesta , com tota la Catalunya interior amb el miratge del Monestir de Sant Benet, son pedres i terres de “ mala sort”.

Que el bon Déu guardi Catalunya dels seus administradors !

© Antonio Mora Vergés

SANTA EULÀLIA DE PROVENÇANA. TESTIMONI DE L’EMIGRACIÓ A L’HOSPITALET DE LLOBREGAT.

El topònim "L'Hospitalet", en català "el petit hospital", té almenys dues explicacions : la primera ens diu que prové de l'hostal que hi va haver al costat de l'església de Santa Eulalia de Provençana en l'edat mitja, i que servia per a allotjar als viatgers que arribaven de nit quan les portes de les muralles de Barcelona - a uns 7 quilòmetres - ja estaven tancades; la segona – més fonamentada, des del meu particular punt de vista- dona a l’edifici del costat de l’església el caràcter d’hospital medieval, on trobaven acollida temporal els vianants pobres i/o malats, com en el lloc homònim d’Olesa de Bonesvalls. Ambdós poblacions estaven aleshores, en el camí ral de Vilafranca del Penedès a Barcelona.

Dóna entitat històrica al que avui és únicament una barriada, l'antiga església parroquial de Santa Eulàlia de Provençana . El topònim Provençana – com en altres llocs del pla de Barcelona – faria referència als repobladors d’origen Provençal. En el període històric a que fem referència, la població TOTAL de Catalunya, era molt inferior a l’actual població de la megalòpolis de l’Hospitalet.

El lloc de Provençana el trobem documentat per primer cop l'any 908; dins el terme sorgí, al segle XII, el nou nucli de l'Hospitalet. L' església de Provençana no apareix esmentada fins l'any 1045; va ser consagrada el 1101 pel bisbe de Barcelona i abat de Sant Cugat, Berenguer Folc, i fins a mitjan segle XV va ser l'única parròquia del terme. En aquest any, la titularitat de la parròquia fou traslladada a la nova església de l'Hospitalet i l'antiga església de Provençana esdevingué capella eremítica i s'anà degradant fins al punt que en començar el segle XVI l'ermità la feia servir de galliner.

Al segle XVIII hi ha notícia de diverses obres de restauració en l'antic edifici, que al segle XIX recuperà la categoria parroquial, primer com a sufragània de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet i al segle XX com a parròquia independent.

El Josep Salvany i Blanch, recolliria l’any 1.913 una imatge de la façana d’aquesta església;

Cobles en honor de la gloriosa verge, y prothomartir Santa Eulalia, patrona de Provensana

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/goigsBC/id/4690/rec/32

avui adossada a un nou temple de grans dimensions que fou bastit l’any 1957 - això va fer que es perdessin els absis romànics-.



La primitiva Santa Eulàlia de Provençana, és romànica, de tres naus, la central coberta amb volta de canó i les laterals amb volta de quart de cercle; a la façana de ponent, sobreposada a un aparell més antic, hi ha un portal amb arquivoltes ornades de fulles i motius geomètrics; al timpà hi ha una inscripció, segons la qual fou construït el març de 1201 per un mestre d'obres de qui només consta la A inicial del nom o cognom.

Recentment, en edificar-se la nova rectoria s'han trobat restes d'àmfores i teules romanes, i també altres petits objectes de la mateixa època i de l'època medieval.

Quan a l’advocació titular d’aquesta parròquia : Santa Eulàlia va néixer en les immediacions de la ciutat de Barcelona, als últims anys del segle III. Als dotze o tretze anys, durant la persecució dels emperadors romans Dioclecià i Maximilià, dóna públic testimoni de la seva fe enfrontant-se amb el jutge romà Dacià. El seu testimoni li va costar la vida, però no la van fer callar, com a tants cristians d’ahir, d’avui i sempre. El seu nom significa "la ben parlada".

Que Santa Eulàlia  i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels hospitalencs ,     gitanos, aragonesos, asturians , ucraïnesos, russos , africans , castellans,   valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

Pregària per a demanar el domini propi

En aquests temps això del domini propi, sona com si volguéssim tenir un trosset del ciber espai , amb extensió com , org , cat, es, ... i la pregària pretén justament demanar el control efectiu sobre nosaltres mateixos. Quantes vegades ens hem penedit d’haver enraonat ?; qui pot ni recordar, les infinites ocasions en les que vàrem posar la pota ?. Això mateix turmentava ja als homes mils d’anys enrera, i ells, con nosaltres ara, pregaven al bon Déu per evitar els terribles efectes de la incontinència verbal. Gaudiu del text, és una autentica joia :

¿ Qui en posarà una guarda a la boca
i un segell de prudència als llavis,
perquè el parlar no em faci caure
i la llengua no em perdi ?
Oh Senyor, pare i amo de la meva vida,
No m’abandonis al caprici de la meva llengua
No em deixis caure per culpa seva.
¿ Qui m’aplicarà els assots per guiar el meu pensament ?
¿ Qui imposarà a la meva voluntat una sàvia disciplina
perquè no sigui indulgent amb els meus propis errors
ni deixi passar per alt els meus pecats ?
Així no acumularé mancances
Ni augmentaran les meves faltes,
Ni cauré davant els meus adversaris,
Ni els meus enemics es riuran de mi,
Ells no esperen que em tinguis misericòrdia.
Senyor, pare i Déu de la meva vida,
Fes que no siguin altius els meus ulls,
Allunya de mi tot mal desig,
Que la cobejança i la luxúria no s’apoderin de mi,
No em lliuris a les passions impúdiques !

He patit els efectes d’aquest mal; en ocasions en forma de resposta inadequada, de paraula ofensiva, de mot sobrer. Com actor, com destinatari i com públic, de totes les formes he viscut aquesta mala experiència. Les paraules tenen un gran poder, poden ser un bàlsam per un cor adolorit, i/o una daga afilada que ens fereix de mort.

Penso que no s’hi pot afegir res més a la pregària per a demanar el domini propi , és un text molt treballat, el fruit d’una munió d’experiències. Potser només com a cloenda :

Amen !

© Antonio Mora Vergés

Sant Silvestre de Vallirana, la preromànica desprotegida pel govern.

Vallirana és un lloc documentat d’antic, no ho és però, el cap de municipi actual, que es devia començar a formar devers la segona meitat del segle XVIII, quant l’antic camí de Tarragona fou arranjat i convertit en carretera durant el regnat de Carles III.

Devers la meitat del segle XIX Madoz anota que les cinquanta cases que hi havia eren arrenglerades en un sol carrer; d’uns quants anys abans deu datar un gran casal, de planta basilical, que havia fet d’hostal i que modernament es convertí en un cafè.

Prova també que l’agrupament de la població és modern el fet que s’hi traslladés la parròquia a la primeria del segle XIX

Parlant de Sant Silvestre, cal fer esment de Can Bogunyà, un gran casal a la dreta de la vall d’Arús, dintre la propietat del qual s’aixeca, a l’altra banda de la riera, la capella preromànica, que és documentada el 904, en aquesta data va ser donada pel bisbe de Barcelona a l’abat de Sant Cugat perquè la restaurés i la posseís. Posteriorment és documentada de nou durant els segles X, XI i XII entre les possessions de Sant Cugat.

En la visita pastoral del 1508 s’esmenta la capella eremítica de Sant Silvestre al lloc d’Aiguabella.

El 1851 Josep Boguñà, de Can Bogunyà, demanà renovació de la llicència episcopal per a celebrar a la capella de Sant Silvestre la missa major cantada que s’hi oficiava cada any des de temps immemorial el dia del sant, costum que fou confirmat pel rector de Vallirana.

La capella és d’un gran interès perquè conserva part de l’estructura de la fi del segle X i part d’una nau capçada per un absis de planta que tendeix al semicercle; a les parets es conserven fragments de les bigues de la coberta originària. És una petita esglesiola preromànica, refeta probablement durant la segona meitat del segle X i reformada en època barroca. Té una sola nau Ileugerament trapezoïdal, amb absis semicircular bastant aprofundit. Les parets són poc gruixudes, suficients per aguantar el primitiu sostre de fusta, substituït per una volta de Ilunetes en la reforma que va sofrir l'edifici el 1793. En aquesta reforma es substituí també l'antic portal per una porta amb Ilinda, es va enrajolar el sòl i es va afegir una sagristia que va obligar a enderrocar una part de l'absis. Malgrat aquestes modificacions, l'edifici conserva bàsicament l'estructura del segle X i constitueix un dels pocs vestigis arquitectònics de la comarca anteriors a l'esclat del primer romànic a partir del segle XI.

Tot això amic lector va ser insuficient per aconseguir la declaració de monument historicoartístic, i poder gaudir així d’algun nivell de protecció pública. Reproduïm per eterna vergonya, l'enllaç al text legal que ho declara:

http://www.boe.es/boe/dias/1996/09/16/pdfs/A27982-27984.pdf

Gràcies a les fotografies del Josep Salvany i Blanch, de 1.916, i de http://www.amicsdevallirana.org/ podem confegir aquest relat, al que sou pregats d’afegir informació i imatges, mitjançant la tramesa d’un e.mail a guimera.mora@gmail.com

(c) Antonio Mora Vergés

Saviesa

És una virtut que escadusserament reconeixem en els altres , no te una definició senzilla, sinó que la conformen infinites accepcions, acostumo a pouar en els anomenats llibres de saviesa; justament quasi tothom els té a casa seva, i únicament una minoria en gaudim a cor que vols, els podeu trobar en qualsevol exemplar de la Bíblia, de totes les confessions que tenen com a seu aquest llibre.

Els raonaments escrits en ocasions fa més de 2.000 anys, entre 2.200 i 2.300, l’anomenat Eclesiàstic i/o Siràcida, son d’una actualitat rabiosa, un exemple de mostra : Sir , 4

Fill meu, no privis el pobre del que necessita per viure,
No desenganys el qui et demana amb ulls suplicants,
No facis sofrir l’home que te fam
Ni exasperis el qui viu en la misèria.
No empitjoris la situació d’un home desesperat
Ni facis esperar la teva ajuda a qui la necessita.
No rebutgis el qui et demana perquè ho necessita,
No giris la cara al pobre.
No apartis la mirada del necessitat
Ni li donis ocasió de maleir-te;
Perquè, si et maleeix en la seva amargura,
el seu creador escoltarà la seva pregaria.

L’autor sembla estar veient – com nosaltres – la realitat d’Àfrica, d’Irak, d’Afganistan, però també de Barcelona, de Madrid, de Sevilla, de Paris, de Berlín, de ...on la misèria s’amaga dels focus lluminosos, però no per això deixa d’existir. Deia un dels aspirants al govern de França, sobre els seus competidors ; .... l’esquerra que diu estimar els suburbis, però viu lluny d’ells, que diu voler l’escola pública, però porta els fills a la privada ,.... un cas clar – un més – dels qui veuen la palla en l’ull dels altres, però no la biga que duen en el seu..

Acostumem a senyalar als polítics com a culpables de tots els mals, però el text, s’adreça a cadascun de nosaltres, no al Virrei de Catalunya, no al President de les Espanyes, no als professionals de la mentida, que des de tots els partits , l’únic que pretenen i acaben aconseguint és tenir la menjadora plena. El text clarament et busca a tu amic lector, tu ets el qui te l’honor de ser considerat, fill seu.

El capítol de les malediccions, està recollit entre d’altres a Dt .27.14-26 i Dt. 28.15-68, i certament alguna de les descripcions; 28,43 Els immigrants que resideixen enmig teu tindran cada vegada més poder, mentre que tu, en tindràs cada vegada menys; les sentim cada dia pels nostres carrers, i les escoltem de la boca de molts dels nostres compatriotes. 28,49 El Senyor farà que es llanci contra tu, com un voltor, des de l’extrem de la terra, una nació que no entendràs quan et parli, un poble dur que no respecta als vells, ni s’apiada dels joves. Es menjarà els fruits del teu bestiar i de la teva terra, i tu et moriràs de fam. Qui dubta quan a identificar a la nació agressora ?

Si voleu saber que succeirà en el futur, més important que llegir el diari, és rellegir altra vegada els antics llibres ; Coh , 1. No hi ha res de nou sota el sol, ens recorda el pròleg d’un altre llibre sapiencial, l’anomenat Cohèlet o Eclesiastès.

Sou tots convidats a la tasca engrescadora de contestar l’eterna pregunta . Quo vadis ?

© Antonio Mora Vergés

LA CATALUNYA ETERNA. Pont de Bruguers. Gavà

L’ animisme és la suma de moltes creences que s’han anat acumulant al llarg de l’existència dels humans; d'acord amb Taylor, constitueix la base de l'espiritualisme, i correspon a un període cultural primari de la humanitat; els animistes atribuïen a tot objecte o fenomen de la natura un esperit independent , així fins algunes expressions de la religió catòlica, com per exemple designat Montserrat, com “ la muntanya sagrada” , son clarament tributaries d’aquesta memòria inconscient de la nostra espècie.

L'animisme fou recollit per la filosofia grega, així trobem aquesta afirmació “tot l'univers és un ésser viu” (Anaxímenes). Aquesta concepció influí en el platonisme, el qual afirmà "l'existència d'una ànima del món", principi de la seva organicitat i unitat.

Al llarg dels anys he tingut ocasió de visitar llocs del nostre país, en general propers i accessibles, dels que sens dubte en podem suposar si més no, el seu interès per als nostres avantpassats.
Us remeto a les pagines ad-hoc del coneixercatalunya.blogspot.com :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/11/la-taula-de-castellcir.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/la-balma-o-bauma-de-lespluga.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/04/arnaules-el-pont-de-du.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/11/retorn-al-fossat-del-fai-i-la-bauma.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/09/pont-de-larcada-avencs-un-mati-de.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/04/el-codro-o-cdol-del-bressol.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/la-roca-encavalcada-la-porta-del-cel.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/la-cova-simanya-retorn-linici.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/04/capella-de-santa-maria-segles-x-xii-i.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/el-serrat-de-la-tomba-del-moro.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/06/el-pi-de-les-quatre-besses-el-vell.html

Segur amic lectors que em deixo algun enllaç, i al ensems us dic que per descomptat, no tenim – ni podrem recollir-los – tots els indrets que únicament dins de la nostra Catalunya, ens evoquem encara avui als que ens han precedit des de l’alba de la civilització.

Fèiem via des de l’ermita de Bruguers pel GR-92 , i hem sorprenia gratament el Pont natural originat per erosió eòlica dels conglomerats de Buntsandstein.

En recollia imatges, i continuava el camí fins a les ruïnes del Castell d’Eramprunyà i l’ermita de Sant Miquel.



Avui això ens sembla únicament un pont natural; els animistes contràriament pensaven que aquesta mena d’accidents tenien un sentit religiós; que la seva presència palesava de forma indubtable allò que més endavant Plató definirà com l'existència d'una ànima del món.

Avui, voltats més d’estultícia que de corrupció, perduda definitivament per molts la capacitat de “ sentir “, et recomano amic/ga assentar-te damunt d’aquest arc de pedra, o aixoplugar-te assota, i un cop despullat de tots els estris que portem quan anem a “ la natura” : Walkman, Receptor GPS, telèfon mòbil, màquina de retratar digital, rellotge,.... amb els ulls tancats, intenta asserenar els teus sentits, i ben aviat sentiràs tu també el so de les onades que trenquen molt aprop, i l’aire que et portarà un gust salobre; només aleshores percebràs aquesta ànima del món de la que tots formem part.

Ens agradarà rebre al coneixercatalunya.blogspot.com , els vostres testimonis d’algun dels molts indrets que com els ressenyats, ens connecten amb la Catalunya Eterna.

Agrairem la tramesa a guimera.mora@gmail.com

© Antonio Mora Vergés

Confraria de la Mare de Déu de la Olivera de Barcelona.

El Diumenge 22 de novembre de 2.009 tindrà lloc un any més la festa de la Confraria de la Mare de Déu de la Olivera de Barcelona; representació avui a banda dels qui treballen en el negoci de l’oli, de tots els qui defensen i practiquen una dieta en la que justament l’oli és la peça essencial.

Un dels confrares m’explicava que no tenen gaire informació històrica d’aquesta advocació, que fins l’any 1.936 sabem que fou venerada a l’església dels Trinitaris Calçats, Parròquia Sant Jaume.

Demanaren a l’Arxiu Gavin, i a qualsevol altra entitat i/o persona que pugui tenir-la, la imatge de la Mare de Déu de la Olivera, desapareguda possiblement sota les flames, en la darrera guerra oberta amb el espanyols; 1936-1939.

Recollia en la seva llengua original – els catalans som com a mínim poliglotes – algunes informacions d’interès :

Jesús Ávila Granados

la basílica de Santa maría del Mar, conocida popularmente como "La Catedral de los Gremios", es una bombonera del arte gótico; en efecto, todo está en su justo lugar y ocupa las justas proporciones. Hay que destacar sin duda las claves superiores de los nervios, y más concretamente la que domina el cielo del presbiterio; todas ellas fueron eficazmente restauradas, hace 25 años, por Hugo Pracht Prades, quien utilizó el sistemas minéros para sustituir las partes de la piedra original dañada por el tiempo, por otra igual. Otro dato de interés en esta Catedral, es su altar dedicado a la Virgen del Olivo (Mare de Déu de la Olivera), que está en una capilla del sector SE de la basílica; la imagen original, negra, relacionada con los templarios, fue quemada durante la Guerra civil; la actual es una réplica; en este altar, cada año, para el mes de noviembre, la cofradía de la Virgen del Olivo nombra nuevos miembros cofrades, en un acto sumamente emotivo; por partida doble: por un lado, la estrecha relación de este templo con los oficios, entre los cuales los agricultores (olivicultores), y por otro, por la relación de la imagen con los templarios.


Aquesta Advocació té un culte força estès, com cabia esperar en un país en el que el conreu de l’oli és i ha estat una activitat tradicional. En aquest sentit, us deixem un enllaç amb els goigs a la Mare de Deu de l’Olivar d’Almacelles.

http://soltorres.udl.cat/jspui/bitstream/10459/618/1/LLG-1-0403.pdf

La relació amb l`ordre mercedària, la trobem molt ben documentada en aquest altre enllaç de consulta obligada.

http://www.monasterioelolivar.com/index.php?option=com_frontpage&Itemid=1

Una breu síntesi :

El monasterio de Santa María de El Olivar domina, desde su emplazamiento en la solana, un fértil valle regado por el Escuriza, aprendiz de río, cuyas aguas descienden de la Mezquitilla, y, enfilando el hocino de Gargallo, van por valles y angosturas a engrosar el Martín. El valle de El Olivar está situado a unos 700 metros de altitud sobre el nivel del mar, en la provincia de Teruel, entre Montalbán y Alcañiz, a 4 kilómetros de Estercuel, a 114 de la capital de la provincia y a 140 de Zaragoza. El clima templado y seco, la reconfortante sombra de los chopos y de los pinos, las abundantes y frescas aguas y la mística contemplación del cenobio mercedario han convertido al estrecho valle en oasis de paz y en codiciada fuente de salud.

Don Gil de Atrosillo en el siglo XIII mandó edificar la primera ermita, dejando dentro de la construcción el olivo, real y verdadero, con la preciosa imagen de María en él aparecida. Buscó luego el piadoso don Gil, para custodios de su imagen, a los frailes de la Orden de la Merced; y a su maestre, fray Guillermo de Bas, donó, por escritura fechada el primero de marzo de 1258, la ermita, la casa de campo, el olivar y las otras tierras circundantes. Dos años después, por escrituras datadas el 8 de mayo y el 9 de octubre de 1260, ratificó don Gil la donación primera, y, con el consentimiento de sus hijos, añadió nuevas propiedades, señalando con mojones las tierras donadas a los mercedarios.

La primitiva ermita se convirtió bien pronto en la pequeña iglesia gótica que resistió, con retoques y ampliaciones, hasta los primeros años del s.XVI, en el que se combinaron la piedra, el ladrillo y el yeso para formar la actual estructura ecléctica: con muros exteriores, aleros y estribos, de la más primorosa factura mudéjar del siglo XVI, con bóvedas estrelladas del más legítimo gótico aragonés, y con atrevidísimos arcos rebajados (como el del coro) en los que se admira el equilibrio estático del Renacimiento. La construcción se llevó a cabo en dos períodos. Entre los años 1513 y 1549, por iniciativa del reverendísimo padre Jaime Llorens de la Mata, se hizo el local sagrado desde el presbiterio hasta el lugar que hoy ocupa el púlpito, y, en 1603, siendo comendador el padre Jaime Durango, se construyó el resto del templo con su atrio.

La iglesia es de una sola nave (de 25 por 9´33 metros) con dos capillas a cada lado. En el retablo del ábside preside la imagen de Santa María de El Olivar.

De la sacristía nueva se puede pasar a la escalera por la que se sube al pequeño camarín de la Virgen.

La imagen que hoy se venera en su camarín es una reproducción de la que vieron las pasadas generaciones hasta el año 1936: año aciago en el que la primitiva imagen visigótica fue pasto de las llamas con cuantos objetos de culto y de arte se hallaban en el monasterio.

El rostro de la imagen actual es obra del insigne artista Pablo Serrano.

Los pueblos del contorno, fieles a la llamada de la tradición, acuden a la cita que, desde antiguo, tienen concertada con Nuestra Señora de El Olivar y en los días que la historia les ha señalado. Gargallo acude al santuario el primer domingo de Mayo; Estercuel y la Mata lo visitan el Domingo de la Ascensión; Alloza, Ejulve, Obón, Alcaine, Oliete, Crivillén, Cañizar y Lécera vienen el día de Pentecostés. El 24 de Septiembre, festividad de Nuestra Señora de la Merced, tiene lugar una peregrinación en la que toman parte personas devotas de los pueblos circunvecinos.

La fiesta patronal se celebra en el monasterio el día 8 de septiembre, (en el que acude la peregrinación de Lécera), si cae en domingo o en el domingo más próximo al día 8. Pero durante todos los días festivos de la primavera y del verano se ven peregrinos en el santuario, pues la piedad de los pueblos vecinos sigue hoy, como en los tiempos pretéritos, orientada cariñosamente hacia la Virgen de El Olivar, prototipo de Virgen serrana.

Una mostra més – si us calia – de l’extensió del culte a Nostra Senyora de la Olivera, el trobem en el llibre quines dades reproduïm a continuació :

Als peus de l'olivera: la presencia de la Verge Maria en la història d'Alaquàs sota la invocació de Mare de Déu de l'Olivar

Información general
• Autores: Adrià Besó Ros
• Editores: Valencia : Saó, 2001
• Año de publicación: 2001
• Edición: 1ª, 1ª Reimpresión
• País: España
• Idioma: Catalán
• ISBN: 84-88513-50-X

Ens agradarà rebre - per posar-la a disposició de la Confraria de la Mare de Déu de la Olivera de Barcelona – qualsevol informació i/o imatge; agrairem la tramesa a guimera.mora@gmail.com

Des d’ara gràcies.

© Antonio Mora Vergés

“WOODY WOODPECKER” ; FERNÁNDEZ ORDÓÑEZ, ÁNGEL.

Em feia gràcia el nickname que li han adjudicat al Governador del Banc d'Espanya; em sembla encertat i fins on és possible, simpàtic. L'home ; ho potser el càrrec ? , es despenja cada dia amb una opinió i/o comentari, que indefectiblement fa pujar, no el pa – com diu l'expressió popular - sinó dissortadament l'atur i la misèria.

Sembla que defensa amb entusiasme la concentració de Caixes d'Estalvis, que segons les seves, prediccions, ordres ? , s'han de reduir d'un 30%, de les actuals 45, a 30 en un primer moment.

Les raons que justifiquen aquesta brutal reducció que comportarà l'acomiadament de més d'un 30% de treballadors del sector, son bàsicament l'elevat nombre d'oficines d'entitats de crèdit – de tota mena- que justament amb el vist i plau del Ban d'Espanya, s'han anat obrint any rere any.

Us sembla que sobren Oficines de farmàcia a Espanya ? . No, oi ?. Això és perquè l'autorització no depèn de l'inefable WOODY WOODPECKER. Certament interes per obrir-ne una en tenen tots els llicenciats , però en aquest cas hi ha qui vetlla – amb bon criteri - per evitar la degradació d'aquest servei essencial.

El Governador del Banc D'Espanya i la resta d'alts càrrecs reben uns emoluments d'escàndol, perquè se'ls demana que vetllin i prenguin mesures per evitar situacions de de crisis. Està clar que en aquesta ocasió no han estat encertats. Esperem sentir les explicacions del WOODY WOODPECKER.

Avui amb el país ensorrat – i amb la certesa que ELL serà uns dels que se'n sortiran bé – demana coses com : moderació salarial, reformes laborals,.....

Des del carrer comencen a sentir-se amb força els crits dels damnificats, i malgrat tractar-se d'una especie protegida el nostre WOODI WOODPECKER faria molt santament de posar la barba a remullar, no fos el cas que prengués mal quan li afaitin.

© Antonio Mora Vergés

ERAMPRUNYÀ. Baix Llobregat

El lloc fou un dels punts centrals del camí ral, i en això pensava mentre en companya del Tomàs irigaray i Lopez, fèiem via des del nostre Vallès Occidental; en èpoques passades s’havia de pagar per creuar un pont, o entrar en un poble, i en els camins era freqüent trobar-se algun lladre , se’ls coneixia justament com “lladres del camí ral “ , uns i altres, els ponts, viles, i lladres eren però perills coneguts i “ visibles”; avui les limitacions de velocitat – quasi mai justificades tècnicament, i en algun cas “invisibles”- configuren un sistema molt més perillós. Contra peatges i “lladres del camí ral “ únicament cabia l’escapisme, avui però cal preguntar-se : Podem fer coses en contra d’això ? .



Certament, la major part de senyals de trànsit estan col•locats sota criteris diversos, estètics, econòmics; pocs o cap com a conseqüència d’un estudi seriós i independent dut a terme per tècnics . Hi ha en el nostre ordenament jurídic un mot curiós, prevaricar , que bàsicament es refereix a les resolucions que prenen jutges i autoritats, amb plena consciència de la seva il•legitimitat, o en la inconsciència culpable, que sol ser la situació més habitual. L’objectiu en qüestió d’un mes, fora empresonar, algun Conseller, almenys 20 Alcaldes i/o Regidors, i a ser possible un centenar de policies dels diferents cossos [ Els policies tenen entre d’altres obligacions la d’informar i proposar canvis, quan els senyals de trànsit estan mal col•locats ].

Que hi ha un stop, i amb un ceda el paso fora suficient ?, denúncia per possible prevaricació; que hi ha un límit obligatori que us sembla inadequat ? denúncia per possible prevaricació; Que feu tard per un control aleatori de trànsit que no us facilita cap justificant per lliurar a la vostra empresa ? denúncia per possible prevaricació; Que trobeu una discontinua que no es pot salvar entre dos punts sense saltar-vos el límit de velocitat ? denúncia per possible prevaricació. I així en tots els casos en que el sentit comú – que en teniu – us faci pensar que sou objecte d’un abús de dret.

Ah ! qualsevol resolució favorable la feu publicar, com a Carta al Director, en tots els mitjans de comunicació possibles.

Arribàvem finalment a la nostra destinació Bruguers, des d’aquí ens espera mitja hora d’ascensió fins a l’ espadat rocós del massís del Garraf, on hi ha – al meu personal criteri - una de les meravelles de Catalunya ; el castell d’Eramprunyà, - desconec hores d’ara el significat del topònim - el recinte conté nombrosos vestigis de l’època iberoromana, i el seu origen més remot podria ser una primera torre construïda amb fusta –així eren els primers castells, fins que els àrabs ens ensenyem a fer-ne –, clavada a la pedra roja, que es va fortificar anys més tard en el mateix lloc i amb la mateixa pedra dels voltants. Hi distingireu clarament tres recintes fortificats: l’exterior, on veureu una part important de la muralla antiga; el jussà, amb l’ermita de Sant Miquel i les tombes antropomorfes dels voltants; i el sobirà, on encara hi podreu reconèixer les ruïnes del castell-palau gòtic. La tesis reduccionista - sempre n’hi ha, oi ? – us dirà que va ser construït per defensar la frontera enfront dels sarraïns.

El lloc – pas obligat en el camí ral de Vilafranca del Penedès a Barcelona- va ser el centre d’una baronia que comprenia els actuals municipis de Castelldefels, Begues, Sant Climent, Gavà, Viladecans i una part de Sant Boi.

Està documentat des del 957 i va tenir diverses etapes constructives, entre els segles XI i XIV.
Fins el 1323 va dependre directament dels comtes de Barcelona, fins que Jaume II el va vendre a la família March, la qual en va mantenir la propietat fins el segle XVI.

El castell fiu reconstruït com a part del sistema defensiu de la frontera entre Al-Andalus i l’Imperi Carolingi i com a seu de control polític i econòmic i militar en la zona entre el Garraf i el Llobregat.

El 1469, durant la guerra contra Joan II, va patir la primera destrucció i ja mai més fou reconstruït del tot. S’hi feren reformes parcials, i s’utilitzà més com a lloc de guaita que com a fortificació militar.

El 1729, com fa constar una inscripció a la roca, encara hi havia sometents fent guàrdia al castell. Junt amb les terres de la baronia, el castell, transformat ja en masoveria, fou comprat el 1879 per Manuel Girona, polític i banquer barceloní.

Abandonat a començament del segle XX, durant la I Guerra Mundial sembla que fou utilitzat pels espies alemanys que vigilaven el port de Barcelona i feien senyals a un submarí.

Les restes del Castell d’Eramprunyà estan ubicades dalt d’una muntanya entre penya-segats amb magnífiques vistes del Delta del Llobregat i part del Garraf. El conjunt consta de tres recintes fortificats: l’exterior (on s’hi poden veure una part important de l’antiga muralla), el jussà (on hi ha l’ermita de Sant Miquel d’Eramprunyà) i el sobirà (on hi ha les runes del castell-palau gòtic). L’ermita del Sant Miquel d’Eramprunyà té dues parts: una de romànica (l’absis i el presbiteri), del segle XII, i una de renaixentista, del 1509 (la nau, el cor i la portalada).

Recollirem imatges - moltes – i tant el Tomàs Irigaray i Lopez, com l’Antonio Mora Vergés, tindrem una feinada, per fer-ne una selecció “bàsica” que pugui veure’s per Internet.

© Antonio Mora Vergés

El Camí ral des de Vilafranca del Penedès a Barcelona. Olesa de Bonesvalls.

El lloc d'Olesa de Bonesvalls, Alt Penedès, pertanyia històricament al terme del castell de Cervelló, el trobem esmentat el 10380, i el 1117 es parla del camí ral, com el ”camí que passa per Olesa”.


Quan al topònim hi ha força coincidència en fer-lo derivar d’oli i/o del conreu de l’olivera.

Ens aturaríem el Tomàs irigary i Lopez i l’Antonio Mora Vergés, al nucli de poblament que es formà a redós de l'Hospital d'Olesa de Bonesvalls, del lloc trobem la següent informació :

L'Hospital de Cervelló, o d'Olesa de Bonesvalls (o de Santa Maria de Bonesvalls), va ser fundat el 1262 per Guillem de Cervelló, dintre el terme de la parròquia de Sant Joan d'Olesa, per a l'acolliment dels vianants i pelegrins que passessin per l'antic camí de Barcelona a Vilafranca del Penedès, per Sant Boi i Olesa de Bonesvalls. El mateix Guillem de Cervelló dotà posteriorment l'hospital amb la vila rural de Sant Joan d'Olesa i amb el molí de la Planella. Més endavant, les quadres d'Ordal i de Vallirana depengueren, també, de l'Hospital de Cervelló. Fou administrat pel prior de Sant Pau del Camp de Barcelona, però el 1328 ja havia passat al bisbe de Barcelona (que hi fou representat a partir del segle XVII pel rector d'Olesa). Un dels administradors de l'Hospital delegats del bisbe, Bonanat Manyosa, adquirí del rei la plena jurisdicció del terme (civil i criminal) el 1381.

L'obertura, a la fi del segle XVIII, de la carretera de Barcelona a València pel coll de la Creu d'Ordal i la pèrdua d'una part de les rendes per causa de la política dels governs liberals motivaren l'acabament de la seva funció, a mitjan segle XIX; l'administració fou confiscada a la Mitra i adquirida per Manuel Girona, que la hi retornà.

L'edifici de l'Hospital d'Olesa de Bonesvalls ha perdurat fins a l'actualitat com a centre d'una explotació agrícola. El conjunt d'edificis de l'hospital és fortificat i conserva una torre mestra de planta quadrada. Obra de transició del romànic al gòtic, és un dels pocs hospitals medievals que hem conservat gairebé íntegrament. L'interior – al que no hem pogut accedir – ens expliquen que ha estat molt reformat durant els segles XVI i XVII. Idèntica situació ens succeïa a la capella de Santa Maria de l'Anunciació, de la que s’esmenten les més que notables pintures murals gòtiques, fou molt reformada al segle XVII i malmesa el 1936. Ha estat restaurada posteriorment.

Recollíem imatges de l’església i el seu peculiar campanar, de l’edifici de l’antic hospital amb la seva magnifica torre, i de la figura de pedra aixecada en el lloc on hi hagué el primitiu cementiri.

A Catalunya ens cal endegar accions per posar en valor el nostre patrimoni històric i monumental. Possiblement no gaudirem mai d’una administració sensible pel que fa a aquestes qüestions; en tot cas, fora molt d’agrair que les administracions locals facilitessin l’accés als indrets d’aquestes característiques localitzats en el seu terme.

El Penedès sobirà i jussà, dit també Alt i Baix, és sens dubte un dels nostres “ paradisos propers “.

© Antonio Mora Vergés

Sant Miquel d’Eramprunyà, en el camí ral de Vilafranca del Penedès a Barcelona.

És molt freqüent trobar-se capelles, ermites i esglésies, d’aquest sant situades en llocs molts freqüentats i/o de pas. L'obertura, a la fi del segle XVIII, de la carretera de Barcelona a València pel coll de la Creu d'Ordal, va deixar sense “utilitat pràctica” el camí ral, i va fer caure en l’oblit les seves meravelles.

Trobem en relació a l’església del Castell roquer d’Eramprunyà :

La capella de Sant Miquel, aixoplugada pel castell, era en els seus orígens, cap a l’any 966, la parròquia de tot l’actual terme de Gavà. A partir del ııı7 es va fer una església a la plana, de manera que la parròquia de Sant Miquel es va passar a anomenar de Sant Pere i Sant Miquel.

Tot i que l’església de la plana, per la seva accessibilitat, va adquirir més rellevància, el rector tenia l’obligació de dir missa cada diumenge a les dues esglésies fins al segle XIV. La guerra dels remences va deixar Sant Miquel, com diuen els papers, totum in terra postrata i fins al ı568 no es va reconstruir.

Manuel Genovart i Boixet (Barcelona, 25 de gener de 1895 - Barcelona, 29 de novembre de 1980) retratava l'any 1926 , Capella de Sant Miquel del castell d'Eramprunyà

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecag/id/45104/rec/59

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecag/id/44717/rec/60

Es va mantenir, però, el costum de dir-hi missa la diada del sant. Aquesta tradició va durar fins al 1921, any en què la masoveria del castell va quedar abandonada del tot.

Dins de l’anomena’t recinte jussà, trobareu l’ermita de Sant Miquel, la bassa excavada a la roca, i tombes antropomorfes – algunes d’albats - pels voltants.

La pujada al castell d’Eramprunyà és per si mateixa una excursió esplèndida, però si, a més, voleu gaudir d’una diada memorable, val la pena que hi vingueu per l’aplec de Sant Miquel. Efectivament, el 29 de setembre del 1961 es va tornar a recuperar la tradició, i any rere any, des de llavors, les ruïnes del castell cobren nova vida amb aquesta trobada.

  Que  l'Arcàngel Sant Miquel   i   Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels gavanencs  , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

Semblances entre el Baix Llobregat i el Camp de Tarragona.

Llegia una noticia en la que s’explica que l’Ajuntament de Gavà ha comprat el Castell de l’Eramprunyà.

L’alcalde de Gavà i el representant de la família fins ara propietària del Castell, Ignasi Toda, han estat els encarregats de signar el conveni de compra-venda per un total de 1.005.771,16 euros i inclou, a més del Castell, l’Ermita de Sant Miquel. La superfície total de l’adquisició és de 415,117 metres quadrats que inclouen una important extensió de bosc forestal.

L’alcalde de Gavà, Joaquim Balsera, ha destacat la importància de l’adquisició “perquè representa una ampliació del patrimoni històric de la ciutat” i ha assegurat que “l’Ajuntament treballarà de manera tranquil•la per a convertir aquest espai en un referent històric i cultural per a la comarca del Baix Llobregat i per a Catalunya en general”.

El primer pas serà la consolidació dels elements que hi ha actualment i posteriorment es redactarà un pla d’usos per determinar la funció del castell. Balsera també ha anunciat que l’Ajuntament cercarà el suport i la implicació de la Diputació de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya “per elaborar un projecte sòlid que permeti recuperar definitivament aquest patrimoni”.

Com un suggeriment “desinteressat “ atesa la semblança entre les muntanyes d’Eramprunyà, i les del Santuari de Nostra Senyora de la Roca al municipi de Mont-roig del Camp a la província de Tarragona, fora assenyat fer-hi una visita.

Això del “ projecte sòlid “, i la intervenció dels serveis tècnics de la Diputació i de la Generalitat de Barcelona, fa pensar en un llarg període de temps, i en uns costos que deixaran el preu d`adquisició de 1.005.771,16 euros , - que ja és força elevat – com la més petita de les partides econòmiques del “ projecte sòlid “.

En tot cas, l’accés dels ciutadans a les muntanyes d’Eramprunyà, és, ha de ser, i esperem que sigui sempre, obert i gratuït.

© Antonio Mora Vergés

MAREDEDÉU DE BRUGUERS/BRUGÉS. BEGUES . GAVÀ. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

Creuàvem el riu Llobregat, i circulàvem per indrets que en algun moment del passat estaven sota la línia de la costa, i que possiblement gràcies a l’estultícia de la nostra espècie s’hi tornaran a trobar en els properes anys. Aquesta afirmació està sustentada en dades tècniques i científiques : El creixement de la plana deltaica va ser relativament ràpid: en el segle I la línia de costa passava per l'antic camí de Valencia, uns centenars de metres al sud dels nuclis de Viladecans, Gava i Castelldefels; en el segle XI ja s'havien format les llacunes de la Murtra i el Remolar; pel segle XVIII ja trobem la Ricarda i l'estany de l'Illa i no és fins al segle XIX que es forma l'estany de la Podrida. La progressió del Delta no es detura fins la segona meitat del segle XX, moment en que els espigons del port de Barcelona i les extraccions d’àrids prop del riu inicien un ràpid procés de regressió de la línia costanera, procés especialment evident a la zona de la desembocadura o del cap de riu.

Deixàvem el vehicle a l’aparcament del restaurant abans de les 9,00, un cop feta de la feina de recollir imatges de la capella de la Mare de Déu de Bruguers, - seguint el consell que ens havien donat - el Tomàs Irigaray i López, i l’Antonio Mora Vergés, esmorzaríem de forquilla i ganivet.
Del lloc trobàvem un excel•lent treball d’en Josep Campmany, del que en fem una breu síntesi :

L’actual edifici té dues parts ben diferenciades. La més antiga és l’absis romànic, del segle XIII, vestigi d’un edifici primitiu que no allotjava la imatge de la Mare de Déu de Bruguers, sinó que era dedicat a Santa Maria Magdalena. Aquest culte, dotat pel senyor d’Eramprunyà Ferrer de Sant Martí entre 1208 i 1261, fou abandonat el 1327. Aquell any, el nou senyor del castell, Pere Marc, obtingué permís del bisbat per traslladar la imatge i el culte a una capella edificada de bell nou a la Roca, entre Gavà i Castelldefels. L’actual ermita esdevingué un simple oratori de camí, i amb els anys quedà malmesa i abandonada.

Però, més amunt de la muntanya, ja des de finals del segle XII, els fidels dels encontorns veneraven una marededéu trobada en una cova de la cinglera: la Mare de Déu de Bruguers/Brugués . De la seva petita capella, erigida el segle XII, encara se’n poden veure les ruïnes, al turó del costat del castell. El culte era servit per deodates, una  comunitat monàstica de dones lliurades al servei diví.

La llegenda explica que un pastor trobà la imatge en una cova l'any 1193, i l'agafà per ensenyar-la als amics. Però en arribar al poble ja no la tenia. L’endemà la retrobà al mateix lloc, l'agafà de nou, i la lligà al sarró. Arribat a Gavà, havia tornat a desaparèixer: només el braç, trencat, romania lligat al sarró. Davant del miracle, tots els veïns anaren a la cova, on retrobaren la imatge amb el braç trencat. Vista la voluntat divina de restar a la muntanya, edificaren ben a prop una humil capella, sobre el turó i arran del cingle.

Els Marc, quan esdevingueren senyors del castell, promogueren molt aquest culte. El 1348 hi posaren un clergue, i entre 1364 i 1387 feren obres a l’edifici. A finals d’aquell segle, el cavaller i poeta Jaume Marc II encarregà la fina i preciosa talla de la Mare de Déu de Bruguers que encara avui es conserva al Museu Diocesà. Més reformes es feren el segle XV, però la terrible guerra civil catalana de 1462-1472, a més de la destrucció del castell, enderrocà també amb la primitiva i aturonada ermita de Bruguers.

Fou llavors, l’any 1500, quan els jurats de Gavà i Castelldefels decidiren reconstruir el vell oratori del Sitjar. Pagaren l’ampliació que avui podem admirar a la banda de l’entrada, el cor, i la portalada gòtic -renaixentista. L’any 1509, acabades les obres, la imatge de la Mare de Déu de Bruguers fou baixada en solemne processó a l’ermita de baix, la que avui contemplem, des de les ruïnes del turó. Els barons, les armes dels quals adornen la clau de volta del cor, presidiren aquell acte.

La capella, fou destruïda parcialment en el dies foscos que seguien a l'alçament els militars feixistes el 18 de juliol 1936,  encapçalats pel general Franco  contra el govern LEGÍTIM, avui veiem el que va recuperar-se en la restauració realitzada l’any 1960, de la que per cert, ens agradaria saber a l'email castellardiari@gmail.com qui en va ser  l'autor.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2011/05/goigs-de-la-mare-de-deu-de-brugues.html

Que la Marededéu de Brugués elevi a l'Altíssim la pregària de gallecs, bascos, catalans, i tots els col·lectius minoritzats i reprimits,  Senyor, allera el teu poble !!!

SANT CRISTÒFOL/MENNA , SANT PONÇ DE CORBERA. PATRIMONI HISTÒRIC DEL LLOBREGAT JUSSÀ.

Creuava Curvaria i en meravellava alhora de la magnificència de la naturalesa, i de l’estultícia humana , que en possiblement menys de 100 anys, ha trencat l’encís d’aquestes valls encaixonades. Aquí és particularment d’aplicació la frase : Cria corbs i et trauran els ulls ; habitualment s’empra contra els desagraïts. Antigament tenia el sentit de no afavorir la cria d'éssers, per naturalesa, perillosos.

Tinc – personalment – clar que el topònim deriva de la seva peculiar orografia, que evolucionarà fins a Curvaria des de l’ibèric; KARB, variant de KAL, “ pedra o muntanya” i no pas de la presència en aquestes terres d’aquesta espècie d’ocell de l'ordre dels passeriformes, de la família dels còrvids (Corvus corax), de plomatge de color negre lluent, de bec gruixut, de potes amb ungles fortes i de cua unciforme.

Superava Sant Cristòfol de Curvaria,

Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.

La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.

El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.

la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.

Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.

Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental, que celebra la festivitat del seu patró, el dia 11 de novembre, coincidint amb Sant Marti de Tours.

i seguint més la meva intuïció que les indicacions, arribava fins al peu de la pista que en permetrà gaudir de la contemplació de Sant Ponç de Corbera.

El lloc es troba dins els límits del municipi de Cervelló, en una de les valls que formen la riera de Rafamans, a 325 m d'altitud. Depèn de la parròquia de Corbera de Llobregat.

De l'antiga quadra i priorat benedictí de Sant Ponç de Corbera, se'n conserva l'església, que és un magnífic exemplar romànic, del segle XI.

Les primeres notícies del monestir són del 1068, quan ja posseïa un territori en domini alodial. Això no obstant, és possible que la comunitat monàstica s'hi hagués iniciat de molt temps abans. Segons Antoni Pladevall l'església podria haver estat construïda pel levita Guillem de Mediona o pels seus successors, senyors de Corbera entre el 1025 i el 1050, ja que el monestir era emplaçat dins el terme d'aquest castell. El 1096 ja és documentada la comunitat, regida pel prior Salomó, que fou subjectada com a priorat a Cluny i, abans del 1104, passà a dependre de la filial d'aquest cenobi i centre de les possessions de Cluny a Catalunya, Sant Pere de Casserres. El 1303 depenia de Truyetho, segurament com a intermediari de Cluny; aleshores ja no hi havia gairebé comunitat, només el prior, que era monjo de Casserres, i alguns preveres beneficiats. A l’inici del segle XIV els enfrontaments entre el prior de Sant Ponç i el Bisbat de Barcelona, per la negativa a facilitar les visites pastorals, adduint la dependència de Casserres i de Cluny, comportaren l’excomunió del Prior i del sacerdot de Sant Ponç que es perllonga des de 1.310 a 1.314. Al segle XV es nomenaren priors comendataris i el 1590 les seves rendes foren unides a la Congregació Claustral Tarraconense, primer a Lleida i després a Sant Pau del Camp, d'on es considerà filial fins a l'exclaustració.

L'església de Sant Ponç de Corbera és l'antiga església del monestir. Segons Puig i Cadafalch devia ser construïda entre els anys 1040 i 1070. És un edifici d'una sola nau, amb un transsepte capçat per tres absis semicirculars, un cimbori sobre el creuer i un petit campanar que el corona. Tot l'exterior de l'edifici és ornamentat amb bandes i arcuacions llombardes, les finestres són de doble biaix i l'aparell és característic del primer art romànic. Els absis tenen comunicació entre ells per portes obertes en els murs de separació; en el central i en el de migdia es conserven vestigis de pintures romàniques, que en origen devien omplir tota la superfície absidal, de temes ornamentals i vegetals. Sembla que aquesta decoració ha de ser un xic més tardana que l'edifici, de vers la fi del segle XII. A la mateixa època o potser a la primeria del XIII ha de datar-se la talla policromada de la Mare de Déu de la Llet que, procedent de Sant Ponç, es guarda a la sagristia de la parròquia de Corbera.

Crida l’atenció el tram d’escala exterior fins al cim de la torre. El lloc avui presenta una solitud colpidora.

Jaume, Oliveras i Brossa(  1877-1957) retratava abans de l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM I DEMOCRÀTIC de la II República,  que l’acció criminal de l’empresa que digitalitzava el Fons Fotogràfic, descriu com  Vallès Occidental. No s’ha fet recerca dels moltíssims “ errors” d’identificació en els Fons Fotogràfics catalans, i això em sembla gravíssim atès que la GENERALITAT  ha estat quasi sempre ens mans catalanes.

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afceco/id/9416/rec/2481

Farem seguir aquesta publicació a mdc@csuc.cat , cal però – atès que no ho fan les autoritats acadèmiques , ni polítiques – que aquells que us estimeu el Patrimoni Històric de Catalunya, esmerceu alguna estona per esbrina, fons on sigui possible , els indrets intencionadament MAL INFORMATS per l’acció criminal de les empreses i persones que duien a terme la digitalització dels Fons Fotogràfics.

Documentar de forma rigorosa el Patrimoni històric de Catalunya és un imperatiu ètic per als catalans, recordeu allò de "qui perd els orígens perd identitat", el REINO no durarà eternament,  les tensions entre els " caïnites"  així ho fan pensar.  

    Sant Cristòfol/Menna,  Sant Pon´ç  i  Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels   corberencs ,    font-rubinencs   , santquirzencs ,   amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders , menors estrangers no acompanyants, exiliats polítics ..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.