SANT PERE I SANTA MARIA DE MONTGRONY

La Marta i el Roger, aprofitant un dia que havien estat a Gombrèn buscant bolets es van arribar fins el Santuari de Montgrony, i aquí ens fan una ressenya d’allò que van “ viure “.

El nom del lloc l’han trobat escrit també com Mogrony. Algunes fonts ho fan derivar del llatí “montecronos” , muntanya del temps, consagrada al deu Saturn [ cronos ]. L’ Antonio Mora Vergés, seguint aquí la tradició s’afirma en la procedència del mot “mugró”, mamelló , punta; que la veneració d’una advocació de la Mare de Déu de Llet reforçà i confirma.

Del lloc trobem :

El Santuari de la Mare de Déu de Montgrony es pot visualitzar de forma majestuosa des de la mateixa població de Gombrèn, enfilat al mig de roques imposants, del Puig de Sant Pere. D'ençà el segle IX s'hi venera una imatge de la Mare de Déu de Montgrony i es rendeix culte a l'església de Sant Pere.

Una hostatgeria dóna acolliment al visitant. Al costat mateix de l'hostal s'enfila la famosa escala atribuïda al comte Arnau, la qual comunica la capella de la Verge i l'església romànica de Sant Pere.

Sant Pere de Montgrony, a 1400 metres d'alçada, és un dels millors exemples d´art romànic del Pirineu. L'edifici primitiu és del segle IX. Al segle XII fou reconstruït i consagrat. Pertanyia, al segle XIII, al domini del castell dels Mataplana, els senyors d'aquelles contrades. Les restauracions de finals del XIX i dels anys 60 li han donat l'aparença actual. Té una nau en disposició de creu, amb absis i dues absidioles decorades amb arcuacions llombardes, i un pòrtic amb tres arcs (porta i dos finestrals), i campanar d'espadanya. La porta d'entrada és decorada amb ferreria de tradició romànica.

Santuari de la Mare de Déu de Montgrony, a 1400 m alt, és advocada per a fer revenir la llet mancada a les mares que crien, motiu pel qual és també coneguda amb el nom de Mare de Déu de la Llet. La imatge fou amagada, en unió d'una campana, durant la invasió serraina. Fou trobada per una parella de bous a començament del segle IX a l'indret on existeix la font. Fou consagrada també a l'any 834. La imatge és d'estil romànic i té mig metre d'alçària. L'edifici és del segle XVII. És una Mare de Déu bruna, com la Mare de Déu de Montserrat. Com la verge de Montserrat, de Núria o de Farners, també ha donat el nom de pila (això si, molt més rarament) a noies de la contrada.

La Mare de Déu pertany a les anomenades "verges trobades": arran de la invasió àrab fou amagada en el lloc on ja s'havia venerat i on fou trobada juntament amb una campana a l'any 804. Pel fet que la Verge s'apareixia misteriosament a la balma del vessant rocallós, es va decidir erigir-li la capella en aquell lloc, on s'ha venerat fins avui.

La capella és de reduïdes dimensions on a l'any 1666 fou construït un campanar d'espadanya amb dues campanes, que una de les dues fou la trobada juntament amb la Verge, i que més tard a l'any 1863 fou venuda per un ermità. Per facilitar l'accés a la capella es van fer directament a la roca 63 esglaons, més un altre tram de 77 esglaons en sentit ascendent contrari al primer, per a poder accedir a la zona on hi ha l'església de Sant Pere.

La imatge actual de la Verge és una còpia feta al segle XV de l'antiga imatge romànica del segle XII. Com molts altres llocs, el vandalisme dels incontrolats i brètols destructors de la riquesa artística de Catalunya, hi va ésser present a l'any 1936. Acabada la guerra civil, la imatge va ésser novament restaurada. Cal esmentat els goigs de Santa Maria de Montgrony, dita "Verge de la llet", pel do que se li atribueix de fer augmentar la llet a les dones que alletaven els fills abans de la utilització dels biberons, conegudes pel nom de "dides".

El 10 de setembre de 2005, es va commemorar els 1200 anys de la trobada de la verge de la Mare de Déu de Montgrony amb un aplec, oficis religiosos, i un àpat de germanor. Actualment Montgrony doncs, és un lloc agradable, de bon repòs i silenci. Un indret amb l'encant màgic que permet gaudir de la seva riquesa paisatgística, flairant de prop la natura i adelitar la vista amb l'horitzó.

Us convidem a visitar aquest singular racó del ripollès, i seguint la tradició boletaire, ens reservem la informació micologia, que com ja sap tothom únicament pot circular de boca de druida a orella de druida.

Marta Añaños Perales

L'aiguardent

El carro de l’aiguardent feia camí amb la llum de la lluna plena d’agost i amb l’empenta de la brisa de marinada. Els arbusts i els batzers lluïen el rosa clar i les pedres restaven vestides del blanc malaltís que els donaven els raigs de l’astre femení.

Una mula negra de llom blavós l’estirava amb energia, agilitat i discreció. A la baixada del coll de Colitzar, En Josep Alsina, veí d’Olot, estirava les xurriaques mentre contemplava el poble de Mieres, estirat sobre els camps adormits.

Els campanar alt, dret i auster del temple de Sant Pere li feia pensar amb el caràcter sec, estalviador i reservat dels veïns del poble. El camí planer apropà el carruatge al grandiós temple, sota el qual girà a la dreta i s’endinsà pels carrer de can Caló fins a la plaça Reial.

A la porta de darrera de l’hostal, en Francesc Passes escoltava com els cascs de la mula feien retronar lleument el paviment de terra . En Francesc Passes era un home de rostre estret i nas arremangat que explotava l’hostal, amb l’obligació de pagar l’impost dels consums de l’alcohol a l’Ajuntament.

El carro s’aturà davant mateix d’en Francesc. En Josep, un home àgil d’ulls vius, aturà el carruatge. Els dos homes començaren a deslligar els bots i a descarregar-los. Eren uns recipients petits d’uns quinze litres.

En Josep des de dalt del carro lliurava els bots a en Francesc que els estrenyia contra el seu ventre i els introduïa dins el celler fosc antic i proper a la porta. Un dels bots li rellisca amb la mala sort que rodolà carrer avall amb gran estrèpit.

Els gossos de Mieres udolaren alhora desperts per aquell soroll nocturn i estrany. El bot s’aturà en un graó de davant la casa de can Carlines, l’establiment de queviures i competència directe d’en Francesc Passes, que havia seguit el bot corrent en silenci.

En Francesc respirà profundament en comprovar que el bot no s’havia trencat. Tanmateix l’olor dolça i forta de l’aiguardent li ompli d’alcohol ensucrat el nas i d’angúnia l’estómac. Fou quan s’adonà que el recipient tenia un forat en un costat i havia marcat una línia líquida en tot el seu recorregut.

De seguida, posà el dit al forat i féu senyals amb la mà a en Josep Alsina perquè s’apropés. Quan en Josep arribà es posà a riure d’una manera apagada sense estridències, però amb grans recargolaments del cos, ja que el rostre d’angúnia d’en Francesc amb el dit índex al forat del bot era molt còmica. En Josep es tragué el mocador de la butxaca i el va introduir en el forat, aixecà el bot i se’l posà al muscle.

En Jeroni de can Carlines tenia el son lleuger, ja que pertanyia a una família que des de feia generacions estava embolicada en totes les intrigues possibles en defensa de l’església catòlica, les lleis antigues i la, per a ells, sagrada figura del corresponent rei Carles.

En Jeroni de bigoti punxegut i ulls de fura mira per les escletxes de la persiana i comprengué. Pensà “el maleït d’en Passes compra d’amagat aiguardent de figa per estalviar-se l’arbitri del consum” . De seguida es posà els pantalons les mitges, els pantalons d’estam, la camisa i l’armilla. Es lligà bé les espardenyes de beta, es feu el senyal de la creu al front i agafà la pistola i la daga de la calaixera.

La pistola la posà a la faixa i la daga a la mitja de la cama esquerra. Com una por s’amagà cantonada a cantonada, porta a porta. Fins que arribà a la porta de la casa d’en Pere Mas, alcalde de Mieres. Colpejà la picaporta fins que sortí en camisa de dormir en Pere Mas, un home alt i prim de rostre rodó i nas petit.

-Què passa ? Jeroni –preguntà, l’alcalde amb veu serena ja que estava acostumat a les intrigues nocturnes.

-Passen aiguardent –digué en Jeroni.- És l’hostaler, en Francesc Passés que compra l’aiguardent de Figa que fa en una destil•leria clandestina a Olot, aquell maleït d’en Josep Alsina –en Jeroni, baixà i pujà el cap.- A mi també me n’havia ofert però a mi no m’agrada anar fora de la llei i menys enganyar el Comú. En Pere Mas comprengué que tenia la possibilitat de fer un escarment.

En Jeroni que no es volia comprometre més marxà de la mateixa manera que havia arribat a ca l’ alcalde; amagant-se. En Pere Mas es vestí amb el seu millor vestit, jupa d’estam verda, pantalons de vellut, barret de copa, insígnia de plata i banda. En Pere agafà la vara d’alcalde i obrí la porta. D’aquesta manera anà a casa d’en Francesc Cubenyes, regidor que tenia el càrrec de caporal de zeladors del resguard de l’aiguardent, el qual es posà també la millor roba que tenia, amb l’emblema de l’Ajuntament al pit.

En Cubenyes agafà la carrabina remington del seu càrrec i es posà a disposició d’en Pere Mas. Els dos homes caminaren en silenci pel carrer de can Caló. Quan arribaren a la Plaça Reial, que era Reial i prou així els partidaris de la reina Isabel estaven contents i els del pretendent Carles també. Trobaren l’hostal tancat sentiren l’olor de l’aiguardent vessat. L’alcalde colpejà la picaporta però ningú obria.

En Pere Mas féu un signe d’aprovació amb la mà, cosa que provocà que en Francesc Cubenyes disparés contra el pany de la porta. El tret esclafí el silenci d’aquella nit, els cans tornaren a cridar, els galls es despertaren abans d’hora i la gent es lleva plena d’angúnia i mirà si les portes estaven ben tancades. L’alcalde i en Cubenyes veieren com la fosca figura d’un home corria per sota les balconades de la plaça.

-Atureu-vos a la llei –cridà en Cubenyes. L’home però no en feu cas fins que un altre tret llevà els ocells dels arbres i desesperà els gossos.

En Josep Alsina, blanc com la lluna que l’enllumenava, fou conduït a l’hostal, on en Francesc Passes negà tenir-hi cap tracte. En aquell moment arribaren tres regidors més, en Josep Colljubi, en Marcial Ombravella i en Pere Oliveres, tots tres armats amb fusells Berdan.

Es registrà l’hostal, on es trobà un pot d’aiguardent dins un sac de farina. Fora de l’hostal, amagats en un racó hi havia catorze bots , plens d’aiguardent de mitjà càrrega del senzill de 18 graus. En Pere Mas preguntà a l’hostaler de qui era l’aiguardent, a la qual cosa en Francesc Passes contestà que només sabia que en Josep Alsina, el dia abans el venia amb una mesura seva.

L’alcalde decidí emportar-se en Josep Alsina, detingut. En Pere Mas i el comú decidiren al lloc de la sellera a les sis del matí del 4 d’agost del 1871 fer arribar dos emissaris a Olot per donar part de la detenció al cap d’armes de la plaça. El dia 5 d’agost la Guàrdia Civil s’emportà pres en Josep Alsina. En Josep a la presó d’Olot confessà que fabricava aiguardent amb un alambí, de fabricació artesana.



Els guàrdies li registraren el domicili, on trobaren una olla, on s’abocava el vi que s’havia de destil•lar. L’olla estava tapada amb un capitell, on es concentraven els vapors. El recipient estava connectat a un conducte refrigerador en forma d’espiral, conegut com a serpentí.

Aquest element es submergia a un dipòsit, on circulava aigua freda per condensar els vapors més de pressa. Entre la caldera i el serpentí hi havia l’aromatitzador, a través dels quals circulaven els vapors que servien per donar a l’aiguardent destil•lat l’aroma desitjat, que era d’anís o de ratafia.

Tot el material per fabricar aiguardent , la mula i el carro foren requisats a en Josep Alsina, el qual fou condemnat, a més, a pagar una multa de cinquanta lliures. L’hostaler demanà a l’alcalde en Pere Mas que intercedís per ell, cosa a la qual l’alcalde accedí perquè era un veí i s’haurien de veure tota la vida.

Al cap d’un temps, un regidor que havia begut més del compte digué a l’hostal d’en Francesc Passes que en Jeroni de can Carlines havia estat el delator de la nit de l’aiguardent. Al cap de tres anys, entrà al poble una columna de soldats molt escalfada pel combat que havien sostingut a poca distància del poble amb els carlins del general Savalls.

Els soldats buscaven partidaris de la causa, en Francesc Passes els digué que el carlí més conegut del poble era en Jeroni de can Carlines. Els soldats saquejaren l’establiment d’en Jeroni i l’assassinaren al peu del carrer. El seu fill agenollat davant el cadàver preguntava “Què heu fet pare, perquè us hagin fet això ?”

© Xavier Valeri

Els déus ja no viuen a Sant Esteve Sesrovires

Roure; mot de finals del segle XIV, abans “robre” . Del llatí ROBUR, ROBORIS, “roure” i, figuradament, “força, robustesa” .

El roure és un arbre d'aspecte majestuós, tronc robust i dens follatge verd que cau en arribar l'hivern. Té les fulles oblongues amb profundes incisions a les vores. Les flors masculines s'uneixen en penjolls que oscil.len amb la força del vent. Les flors femenines apareixen en grups més reduïts i la seva base està envoltada de petites escames que, amb el pas del temps, recuperaran una consistència llenyosa, i al soldar-se les unes a les altres formaran la caputxeta típica de les glans.

La seva fusta és dura, resistent i pesada. El roure viu molts anys, i només quan les seves arrels li resulten insuficients per a alimentar-se o la seva espessa copa no deixa arribar la quantitat de sol necessari a totes les fulles, aleshores envelleix lentament i acaba morint-se.

A l'antiga Grècia, el roure simbolitzava la força. Per als celtes, la “clava”, el bastó toscament forjat d'Hèrcules, era de fusta de roure.

A Grècia, prop de Dòrdona, la capital de l'antic Epir, enmig d'un bosc de roures s’erigia un temple dedicat a Júpiter. El murmuri de les fulles era, segons els arúspices, la veu del pare dels déus.

El més nombrós al nostre país, és el roure martinenc (quercus pubescens o himilis). El seu domini va des de les serralades costaneres fins als Prepirineus. El trobem avui habitualment entre 500 i 1400 metres d’alçada. Depenent de la zona, l’acompanya la moixera, blada, pi roig, pinassa, blada, moixera, alzina, etc. Els reversos de les seves fulles i branquillons són dels més peluts de la família Quercus.

Els orígens medievals de Sant Esteve Sesrovires, cal cercar-los en la baronia de Castellvell de Rosanes. La documentació més antiga que parla de la parròquia de Sant Esteve és del 1082. El 1221 Guillem de Montcada, senyor de la baronia, amb la seva mare Guilleuma de Castellvell, empenyorà als seus creditors, Berenguer Grau, Guillem de Llacera i altres, el Castellví de la Marca i el castell de Sant Esteve Sesrovires. Senyor de la baronia de Castellvell el 1329, Roger Bernat de Foix, essent al Castellví de Rosanes, rebé en presència de diversos nobles i del notari Francesc de Rubí homenatge feudal de Sibil•la, vídua de Ramon Rosanes, pels castells de Rosanes i de Sant Esteve Sesrovires.

El 1404 el castell i la parròquia de Sant Esteve Sesrovires foren separats de la baronia pel rei Martí l’Humà, que els vengué a carta de gràcia a Pere Sacalm. El rei Martí vengué, també a Sacalm, la jurisdicció civil i criminal del lloc, amb obligació de fidelitat al monarca. Al cap de pocs anys, el 1426, el rei Alfons IV concedí a Ramon de Calders, la potestat de redimir el castell i la parròquia de Sant Esteve. Sembla, però, que Ramon de Calders, que havia de satisfer 22 000 sous barcelonesos de tern per la dita redempció, no la realitzà, ja que el 1503 el rei Ferran el Catòlic concedí l’esmentat dret al seu conseller i lloctinent del govern general de Catalunya, Lluís de Requesens. Així, Sant Esteve Sesrovires s’integrava, altra volta, en el patrimoni de la baronia de Castellvell, que era en mans dels Requesens.

Aquesta dependència de la baronia de Castellvell durà fins l’any 1813, que les Corts de Cadis aboliren tots els règims feudals. Tanmateix, fins l’any 1868 Sant Esteve Sesrovires no assolí una veritable victòria sobre el feudalisme, que després del 1813havia continuat en la forma de caciquisme.

La Cristina Ibañez-Tarter, desprès d’una visita a la Presó de Can Brians, ens deixa el següent testimoni :

L’edifici molt semblant a un institut de secundària actual. Patis grans, molt d’espai entre mòduls, poques reixes, molt de vidre i poca sensació de tancament i reclusió. Les cel•les són similars a les habitacions de dues persones d’un tren. La porta normal, sense reixes i només amb un vidre rodó petit. Només entrar al pati i veure-les he entès que la presó no és un edifici de reclusió. La presó és un estat mental i anímic, de fet… no tens la sensació d’estar engabiat i caus en la idea de que és molt fàcil escapar-s’hi. Una altra cosa és l’ambient i l’entorn que s’hi viu… crec que si estigués allà més d’un mes a part d’acabar completament destrossada se m’encomanaria la seva manera d’actuar. No us podeu arribar a imaginar la sensació d’intentar dibuixar els ulls d’aquestes persones. Veure-hi la fragilitat absoluta i intentar esbrinar què ha fet i per quin motiu la tens a 40 centímetres de la teva cara. Per què hi ha persones que viuen aquesta realitat i tu en vius una de completament diferent. Simple qüestió de sort?

Dissortadament a Sant Esteve, no es sent ja el murmuri de les fulles dels roures, que segons els arúspices, era- i és encara, allà on se’n troben- la veu del pare dels déus.

La presó ha portat avantatges econòmics a l’ajuntament de Sant Esteve, caldrà però comprovar si la població pot digerir tot el sofriment que allà es concentra.

PONT DE MOLINS DE REI, O DE LA VERGONYA.

Trobava dues magnifiques fotografies del Josep Salvany i Blanch ; de l’any 1.917, en les que fotografiava el Pont de Molins de Rei.

De la tràgica dissort d’aquest pont en podeu trobar una molt acurada informació en el treball de Carles GUIRADO GONZÁLEZ, “La caiguda i enderrocament del pont de Molins de Rei: crònica, vivències i records”.

La història del pont començava el primer diumenge d’octubre de 1963 quan el capellà de la vila col•locà la primera pedra d’aquesta construcció. Aquest esdeveniment va marcar el tret de sortida a les obres que s’allargaren fins a l’octubre de 1767. Durant aquests quatre anys d’obres van haver-hi nombroses aturades a causa de les crescudes del cabal de riu Llobregat, les quals varen impossibilitar prosseguir amb la previsió programada les tasques de treball. Les obres les va dirigir l’enginyer militar Pedro Martín Cermeño, basant-se en el projecte elaborat per Prósper de Vedroom al 1717. En Martín Cermeño va comptar amb més de tres-cents presoners algerians vigilats per un destacament de soldats del Batalló d’Infanteria de Berga.

El principi del fi arribarà a la dècada dels 70 del segle XX, i està lògicament relacionada amb la intensa activitat constructora a la comarca i rodalies, que sobretot a causa de la construcció de l’autopista, van fer créixer la demanada d’àrids. Com a conseqüència d’aquesta demanda s’inicià un agressiu drenatge del llit del riu, arribant les extraccions fins a la mateixa base dels pilars del pont. Aquestes extraccions es van dur a terme de manera irregular i il•legal, demostrant la profunda corrupció que caracteritzava a l’administració de l’època. La Comisaria de Aguas del Pirineo Oriental era l’entitat pública encarregada de concedir les llicències d’extracció d’àrids en els rius de la seva conca hidrogràfica. Paral•lelament, el director d’aquesta institució pública, l’enginyer José M. Llansó de Vinyals, participava a través del sector privat en l’extracció d’àrids. Així doncs, el mateix director de la Comisaria de Aguas del Pirineo Oriental monopolitzava, de manera fraudulent, el sector del àrids a Catalunya. En aquest sentit, es pot pensar en les facilitat que va tenir l’empresa Ginés y Navarro S.A., la qual tenia la concessió d’extreure àrids al Llobregat, per incomplir les normes establertes per a l’extracció de materials. El vigilant que controlava que les extraccions es fessin regularment, a menys de 200 metres de la base dels pilars, era treballador de la institució que concedia les llicències, però davant de les situació de corrupció que es donava això no era un senyal de garantia per que els coses es fessin ben fetes.

L’any 1.971 davant la constatació d’un greu deteriorament el MOP va iniciar al final del mes de novembre unes obres de reparació dels fonaments amb l’objectiu de protegir i mitigar l’estat de ruïna imminent del pont. La “bona” intenció de l’administració va arribar tard i va ser del tot incomprensible, ja que les pantalles de formigó que van construir davant els pilars només van desviar i dirigir el corrent d’aigua cap al pilar que caigué durant la primera riuada. Aquest fet demostra la incompetència tècnica i la corrupció per part de la administració, per la acusada incapacitat per solucionar els problemes de estabilitat i seguretat de la construcció i per les pràctiques il•legítimes que es van donar al voltant de l’extracció d’àrids del riu Llobregat.

Durant la nit del 5 al 6 de desembre de 1971 van caure prop 200 mm de pluja (s’ha de tenir en compte que el clima mediterrani té una precipitació mitjana anual entre 600-700 mm) sobre la vall baixa del Llobregat i gran part de l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquesta pluja va provocar una ràpida crescuda del riu, no pas de les més grosses que ha suportat el Llobregat, però va fer augmentar el seu cabal de forma excepcional (600 m3/s). Tenint en compte la situació de degradació en que es trobava el pont, els fonaments de la construcció no van resistir a la força de l’aigua i un dels pilars centrals va cedir, arrossegant els dos arcs contigus que s’hi subjectaven, causant la mort d’un camioner que creuava el pont en aquell precís instant. No tenim constància de cap exigència de responsabilitat a l’Administració pel estat deficient d’aquesta infraestructura.

El 30 de desembre de 1971 una nova riuada va fer caure dos arcs més i s’endugué riu avall el gual provisional construït per restablir les comunicacions entre les dues ribes del riu.

El 3 de febrer de 1972 es va decretar la demolició del pont de Carles III, mitjançant voladures controlades per a que la obra es pogués reconstruir en un altre lloc. El 9 de febrer de 1972, el que era president de la Diputació de Barcelona en aquell moment va anunciar que les pedres del pont serien numerades una a una per tal de desmuntar-lo i reconstruir-lo al costat del nou pont. Fins els més crèduls sabien que aquesta opció era totalment impossible de dur a terme, però tothom va haver d’acceptar aquesta proposta i encaixar la “gran mentida” amb la que el govern volia fer callar la pressió social que s’havia mobilitzat contra la desaparició del pont.

Les pedres “numerades” van acabar fetes bocins. Cap a finals d’abril de 1972 es va enderrocar el pont de Carles III i les més de 70 mil tones de material resultant de la voladura quedaren escampades pels marges del riu Llobregat, restant totalment en l’oblit. Es parla que alguns camions venien a buscar les pedres i se les enduien cap al port de Barcelona i que potser han estat emprades per alguna altra construcció. Tanmateix, moltes d’elles es podien veure fins fa no gaire espargides per les vores del riu. De tantes tones de runa actualment no queda cap element que recordi un dels símbols més importants de la història de la vila, únicament una petita pedra col•locada a la Plaça de la Bàscula, de la qual pocs molinencs coneixen la seva existència.

Fins aquí amics lectors la història del que fou el símbol, la senyal d’identitat de Molins de Rei , i que va tenir un final , tant i tant tràgic a causa de la incompetència dels tècnics, la corrupció empresarial i de l’administració, - i no podem oblidar-ho - la divisió de la societat molinenca sobre el seu destí. Tot això en el context de l’ habitual repressió del règim franquista. La corrupció política – aleshores i ara – és dissortadament un lloc comú.

Dels errors comesos en el passat, se’n hauria d’aprendre a valorar el patrimoni històric que – encara - ens queda, i al ensems el deure sagrat que tenim tots plegats de conservar-lo com a llegat per les generacions futures.

Sant Llorenç de Campdevànol

Seguíem fent via per aquests entranyables racons del Ripollès. Havíem fet una acurada visita de Sant Julià de Saltor, Saltorre , topònim que l’Antonio Mora Vergés fa evolucionar des de “ Sa Alta Torre “, - amb l’article “salat” propi del català anterior al genocidi de 1.714 - l’actual torre del campanar podria – en algun moment del passat – haver tingut funcions de control, guàrdia i/o defensa.

Campdevànol , Campodavandali l’any 890, derivaria segons el mestre Coromines més de KANTA-BANDA-LE “ lloc de la Santa dea Tutela “, passant de cantavàndal a camde-vandal, i finalment ja a la baixa edat mitjana al Campdevànol que ha arribat fins a nosaltres; que de camp d'Avàndal (on Avàndal és un nom d'home); això en la filologia seriosa – l’altra recull “camp de vàndals” com opció possible –. L’Antonio Mora Vergés dona crèdit al possible origen iber de caràcter descriptiu;“ lloc de la Santa dea Tutela “

Feta la introducció , fèiem via a la nostra destinació d’aquest mati, que ens portava fins a Sant Llorenç de Campdevànol; del lloc trobem força informació :

La funció parroquial de Sant Llorenç consta en les llistes del Bisbat de Vic des de l'any 1075, fet que indica la seva existència amb anterioritat a aquesta data. En els segles XI i XII surt esmentada com a "St.Laurencio de Campo Avandali o Vanalo". Aquesta accepció la recull un dels escribes de Ripoll [ pensem –com hipòtesi – que aquest monjo no fos originari d’aquestes terres ]. La disbauxa en els cognoms acabats amb r [ Ferrer, Ferre ] i/o s, [ Vergés, Verge ]i els que acaben en vocal, cal atribuir-la al desconeixement dels funcionaris de parla castellana que feien els censos.

Sant Llorenç de Campdevànol patí la primera destrucció parcial al segle XVII, restant solament de la primitiva església romànica, part del campanar i bona part dels murs. L'any 1674 fou reedificada, conservant part del campanar, i en els murs que restaren en peus, s'hi afegiren la nova construcció d'una capella a la cara sud, dues a la cara nord i la sagristia. La teulada es fa amb arc apuntat, es recobrí la pedra dels seus interiors amb decoracions de guix i es suprimeix l'absis. En la Guerra Civil (1936-39) es crema part de la Rectoria i les tropes republicanes deixen plena l'església d'armament i municions, que posteriorment retiren les tropes franquistes que per evitar el perill d'aquesta actuació, incendien el temple, quedant destruïda la major part de la teulada i de les parets de la cara Oest i Nord, així com la Rectoria.

L'any 1990 el Bisbat de Vic fa Donació del recinte a la família Capdevila, que la rehabilita acabant el campanar amb les arcuacions llombardes i plafons del segon pis i la coberta a quatre aigües, conservant els murs de pedra i reedificant les parets de les cares oest i nord, així com la teulada i el sostre de la capella sud.

Us animem a visitar “ el lloc de la Santa dea Tutela”; els Campdevanolencs, i les campdevanolenques, son – en general – persones molts cordials i amables, res a veure amb els “ vàndals “.

© Feliu Añaños i Masllovet.

MARTORELL. CRUÏLLA HISTÒRICA

Deia Josep Pla en la biografia de Francesc Pujols (1968): Des del lloc a que fem referència (Martorell), s’albira, al nord, el Montseny; a ponent, el Montserrat, i als peus de l’observador serpenteja, lànguid i cansat, el roig Llobregat. Aquests elements són quelcom molt seriós en la vida del nostre país. Formen part de la seva constitució més profunda i més intensa. El fet d’estar a Martorell tan acostat a aquesta composició central dels elements bàsics del país ha influït, poderosament, sens dubte, en la seva història. Per això s’ha pogut dir amb exactitud que si la història de Martorell és, a una escala reduïda, la història de Catalunya, la història de Catalunya és, a una escala molt més vasta, la de Martorell.

En efecte, no hi ha gairebé cap període històric ni cap gran estil artístic que no trobi un exponent a Martorell. Des de l'època romana, que ha deixat la seva petjada en el Pont del Diable, símbol indiscutible de la població, fins a l'actualitat, podem anar resseguint el fil de la història a través de l'itinerari de descoberta que aquesta pàgina web proposa.

D'època visigòtica són les restes de l'església paleocristiana de Santa Margarida, posteriorment reconstruïda en estil romànic. L'edat mitjana ha deixat el seu testimoni al castell de Rosanes i a Sant Genís de Rocafort i l'empremta gòtica a la capella de Sant Joan i en alguns edificis de la Vila, com la casa Gausa. Fins i tot el Renaixement, tan poc representat a Catalunya, se'ns expressa amb nitidesa al pati de la Torre de Santa Llúcia i a la portalada de l’església de Santa Maria. Dels segles XVII i XVIII destaca sobretot l'antic convent dels caputxins. Cal esmentar així mateix el Seny de les Hores (rellotge instal•lat el 1686 damunt l'antiga muralla) i la caserna de cavalleria, edificada a mitjan segle XVIII per a l'allotjament de les tropes.

Però allò que fa de Martorell una cita indefugible per als amants de l'art i de la tradició, són els museus. Tant el Museu Municipal Vicenç Ros, amb la seva excepcional col•lecció de ceràmica, com l'Enrajolada Santacana, un dels museus més antics i singulars del país, justifiquen per ells mateixos la importància del municipi en el terreny artístic.

D'altra banda, un atent recorregut pels vells carrers de la vila ens descobrirà l'encís d'algunes cases del segle XIX i del primer terç del XX, que conserven plenament l'atmosfera del seu temps: Cal Nicolau ric, la Farmàcia Bujons, la Torre Ros, Ca l'Oller, la Torre de les Hores, El Progrés..., així com les nombroses façanes amb esgrafiats, de tanta tradició a Martorell. I com a testimoniatge de l'època d'industrialització del municipi podem allunyar-nos fins al Molí Fariner, el Molí Paperer o la colònia de Can Bros. Finalment, l'arquitectura contemporània la trobem representada a les escoles de Josep Lluís Sert i al Centre Cultural.

De segur que la riquesa patrimonial de Martorell depassa el conjunt d'elements recollits en aquesta pàgina web. Hem volgut, tanmateix, fer un recorregut cronològic i apropar-nos als més significatius de cada període, des d'una perspectiva estrictament divulgativa i amb l'objectiu de promoure'n i facilitar-ne la visita. Esperem haver-ho aconseguit.


Aquest topònim derivaria de MARTYRETUM , ‘cementiri’ , ‘lloc de martiri’ ; en aquesta hipòtesi del mestre Coromines – que compartim – El nom de lloc Martorell, com moltes terminacions en LL - fet toponímic freqüent - , foren l’aplicació d’un diminutiu respecte del mot llatí original, a un indret comparable però menys important.


Martorell és el lloc on va nàixer Josep Salvany i Blanch. En la meva personal valoració un dels “ herois de Catalunya “ ; fou amics lectors un personatges polifacètic - llicenciat en medicina, exercí com oculista al número 24 del carrer Pelai, citat com a geòleg per Francesc Pujols en les seves memòries, "artista de la fotografia" segons Fèlix Duran i Cañameras-. Als inicis del segle XIX al XX va donar un contingut científic a les seves afeccions i activitats.


Nat a Martorell el 4 de desembre de 1866, fill únic d'un baster, va cursar la carrera de medicina i cirurgia a la universitat de Barcelona entre els anys 1884 i 1891. Va morir a Barcelona el 28 de gener de 1929 . Solter, posseïdor d'una economia sanejada basada en propietats rústiques i urbanes, repartí els bens al seu testament entre amics, alguns membres de la seva família i la vila de Martorell.


És una sort que ens hagi arribat l'obra fotogràfica de Josep Salvany i Blanch, dipositada avui a la Biblioteca de Catalunya, ja que constitueix per la seva qualitat i diversitat una veritable crònica dels trenta primers anys del segle XX.

En un face to face, penjaré dues fotografies del Josep Salvany i Blanch, una del pont del diable i l’altra un autoretrat; i faré el mateix amb el Tomàs Irigaray i Lopez , excepcional fotògraf, amb qui he tingut el goig de compartir moltes caminades. D’algunes en podeu veure imatges i llegir la crònica entre d’altres llocs a coneixercatalunya.blogspot.com

Atureu-vos a Martorell, més enllà de la opressiva sensació que provoquen les infraestructures viaries, hi trobareu per arreu les senyals històriques , dels que abans que nosaltres van creuar el Llobregat.

© Antonio Mora Vergés

P/D Enllaços molt recomanables

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/09/autntic-smbol-de-martorell.html
http://www.bibliotecaspublicas.es/martorell/imagenes/contenido_13875.pdf

Sant Julià de Saltor. municipi d'Ogassa (Ripollès)

Un feliç esdeveniment d’àmbit familiar, ens portava a la meva esposa i a mi al Ripollès, ; l’Antonio Mora Vergés, company de moltes caminades, em pregava - com sempre acostumo a fer - recollir imatges dels indrets encisadors que tingues ocasió de visitar.

Començàvem pel terme d’Ogassa, i concretament per la romànica de Sant Julià de Saltor.
En la recerca d’informació del lloc trobem :

El lloc de Saltor ( Saltorre), i l’església de Sant Julià, està documentada el 890 en l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Pere de Ripoll.

L'antiga parròquia de Sant Julià de Saltor es troba a uns 1 400 m d'altitud, al peu del puig de Sant Amanç, a l'extrem occidental del terme d’Ogassa .

L'església es troba unida a la rectoria, i forma un conjunt heterogeni, ja que l'edificació primitiva del segle XI, coberta amb volta romànica, va perdre l'absis, que fou substituït per un cos més enlairat cobert a dos vessants; al punt d'unió de la nau amb la rectoria hi ha un petit campanar de torre d'un sol pis, amb obertures. Per la seva estructura, cal situar la construcció de l’actual església romànica dintre del segle XII.

Al segle XIV, es produí un fort despoblament de la parròquia, fins a l’extrem que no pogué mantenir capellà propi.

El 1686 la feligresia era de 5 cases i la parròquia era regida per un dels domers del monestir de Ripoll.

Al segle XVII li fou afegida com a sufragània l’antiga parròquia de Santa Maria de Vidabona.
L’any 1900, la parròquia encara tenia una població de setanta habitants, però avui està despoblada.

L’any 1959 la delegació ripollesa del Club Excursionista Pirinenc convertí la rectoria en refugi de muntanya, malgrat que avui ja no existeix, en aquell data això va permetre salvar l’edifici i l’ermita .

Durant una sèrie d’anys s’hi celebrà un aplec, que malauradament també s’ha perdut.
Sant Julià de Saltor és el punt d’inici de nombroses excursions.

Actualment hi arriben els vehicles tot terreny per una carretera, en bastant mal estat, que surt d’un polígon industrial al costat de la carretera comarcal entre Ripoll i Campdevànol.

Ens afegirem – també – a la tasca engrescadora que des de http://www.naciodigital.cat/elripolles/ , s’està fent per divulgar i donar a conèixer mitjançant la secció” Racons del Ripollès” , les meravelles – en ocasions oblidades – que hi ha en aquesta comarca.

© Feliu Añaños i Masllovet

SANT JOAN DESPI. BAIX LLOBREGAT

Quan al topònim tothom està d’acord; on hi havia grans pinedes, i una vegetació exuberant, trobem avui la “selva urbana”; en aquesta població del Baix Llobregat s’hi troba la gran fàbrica d’insomnis que no s’atura , dia rere dia va creant “culebrots “, Millet i els 40 lladres, El cas Gurtel,.... curiosament la realitat en aquesta pobra, trista, bruta i dissortada pàtria , supera amb escreix la ficció més delirant.

Recuperem el fil argumental i respecte de Sant Joan Despi trobem :

La menció documental més antiga, del 997, cita el lloc de Miçano o Miçà, que correspon a un antropònim romà més un sufix de pertinença. Es tracta, probablement, d’una antiga vil•la que prengué el nom del fundador. Altres cops els documents medievals esmenten el Vico Miziano.

Més endavant s’alterna aquesta denominació amb la de Sant Joan de Miçà, Sant Joan de Llobregat i Sant Joan Despí (el 1088 ja apareix Sant Joan de Pino). Durant els anys de la guerra civil, des del 1937, es canvià la denominació tradicional del municipi, Sant Joan Despí, per la del Pi de Llobregat.

Durant tota l’edat mitjana el terme de la parròquia de Sant Joan Despí depengué de la jurisdicció reial, per tal com era considerat lloc forà dins el territori de Barcelona. Fins al segle XIV era inclòs en les Franqueses del Llobregat. Hi tenien béns, i n’exercien la senyoria, el monestir de Sant Cugat del Vallès, la seu de Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona i algun altre senyor territorial.

La primera referència de l’església parroquial de Sant Joan Baptista data del 1002. L’any 1009, el bisbe Eci disposà que la parròquia passés a dependre d’aquesta canònica. En un document del 1010 consten dues advocacions, la de sant Sadurní i la de sant Joan, de les quals només ha perdurat la darrera. El 1157 és consignat que el rector de Sant Joan Despí havia de ser el paborde del mes d’octubre de la catedral de Barcelona. A partir del 1859 la provisió de rector es féu per concurs. Fins el 1523, que l’església de Sant Feliu de Llobregat fou erigida en parròquia independent, el seu terme estigué repartit entre les parròquies de Sant Joan Despí i Sant Just Desvern.

L’església parroquial de Sant Joan Baptista, documentada per primer cop el 1002, va ser reformada i engrandida durant el segle XVI. En aquest segle i els següents hi ha documentades diverses capelles dedicades a santa Magdalena, al Roser, al Remei, a sant Roc, etc.; aquesta església seguia encara la tradició gòtica (se’n conserven dues claus de volta a l’hort parroquial). El 1851 començaren les obres per a edificar una nova església que substituís l’anterior, molt perjudicada per les riuades. Beneïda el 1857, era de tipus neoclàssic. El 1936 fou incendiada i enderrocada; només se’n salvà el campanar, que data del 1781. L’edifici actual, començat el 1939, va ser beneït el 1943. Obra de l’arquitecte Josep M. Ayxelà i Tarrats, la direcció artística fou encarregada a Josep M. Jujol. De tres naus capçades per tres absis, se’n destaca la capella del Santíssim, la de Montserrat i diverses trones i rosasses, obres realitzades per l’arquitecte Josep M. Jujol. De l’església anterior es conserva la làpida sepulcral gòtica del prevere Pere de Romaní, datada el 1259, i és versemblant que una de les dues talles romàniques que es conserven a Sant Joan Despí, en mans de particulars, procedeixi també de l’església parroquial.

Davant la parròquia hi ha la capella de Santa Maria del Bonviatge, documentada el 1262. Tenia instituïts dos beneficis. La capella és gòtica, de planta rectangular, coberta amb embigat sobre arcs de diafragma. És probable que en procedeixi, bé que no és confirmat, una talla romànica de la Mare de Déu, del segle XII, o de la primeria del XIII, que es conserva en una casa particular de la població. La Verge hi és representada asseguda, amb el Nen sobre el genoll esquerre; conserva restes de policromia i té la part inferior danyada pel foc, ja que la talla fou rescatada d’un incendi.

A la primeria del segle XX, Sant Joan Despí era un lloc d’estiueig molt freqüentat pels barcelonins. La residència estival s’agrupà especialment als actuals carrers de les Torres i de Francesc Macià. Aleshores es construí el magnífic edifici modernista de la Torre de la Creu (1913), obra de Josep M. Jujol. Aquest edifici, també conegut pel nom de la Torre dels Ous, és una de les obres més representatives d’aquest arquitecte.



La planta, que és formada per la intersecció de diversos cilindres, es tradueix en alçada en una modulació volumètrica molt rica. A partir d’aquesta data, Jujol, que fou arquitecte municipal de Sant Joan Despí, hi realitzà altres obres, entre les quals les més importants són les reformes de Can Negre (entre el 1915 i el 1930), de la Casa Rovira (1926), de la Torre Serra Xaus (1921) i la construcció de la pròpia Casa Jujol (1932). El 1943 intervingué en la decoració interior de la parròquia.

Poseu-vos les piles per anar a fer un tomb per aquest lloc tant “salat” .

© Antonio Mora Vergés

CORBERA DE LLOBREGAT. ON LA PEDRA PARLA

El topònim Corbera lluny de l’afirmació reduccionista de la pàgina web de l’ajuntament, és objecte encara de discussió per part dels científics de la llengua, així tenim :

Del llatí; CORVARIA “ niu de corbs, o lloc on habiten els corbs” ; CURVARIA “ roca o muntanya corbada”; CURVUS “sinuós”, no podem descartar un curs en ziga-zaga del Llobregat en aquella època.
De l’ibèric; KARB, variant de KAL, “ pedra o muntanya”
De l’àrab; AL-QARW “ l’abeurador”; QURB, “ veí, proper “

Les imatges recollides pel Josep Salvany i Blanch l’any 1.919, recolzen l’origen ibèric, KARB, que recollirien posteriorment els romans com CURVARIA.

Els corbs fan bonic a l’escut de la Vila.

Algunes dades històriques del lloc :

El terme de Corbaria és documentat el 992 entre les afrontacions del castell de Cervelló. El 998 s'esmenta un alou que fou del difunt Dacconi de Corbera. El 1019, en la delimitació d'una terra a Sant Cugat, s'esmenta que pertany a Guitard de Corbera. Aquest seguit de notícies i el fet de l'estratègia del lloc suggereixen que el castell de Corbera ja devia existir al segle X; no és documentat, però, fins el 1032, quan el levita Guillem de Mediona, fill de Sisemund d'Oló, pel seu testament llega a la seva filla Quíxol les dues terceres parts que posseeix del castell de Corbera. El castell, doncs, pertangué als successors d'aquest personatge que repoblà les contrades d'Anoia per encàrrec del bisbe de Vic i que morí en lluita contra els sarraïns. Els descendents dels senyors de Corbera posseïren al segle XIV el castell del Far o de Llinars i el castell de Púbol. Fins a la segona meitat del segle XVII el lloc de Corbera estigué en possessió dels Corbera i aleshores pervingué a la família dels Móra, ciutadans honrats de Barcelona. A la fi de segle era senyor del castell Josep de Móra i de Solanell. És considerat com a primer baró de Corbera Manuel d'Antic i de Móra, mort el 1796, perquè obtingué del rei el reconeixement de la baronia com a títol del regne. Per herència familiar, passà seguidament als Ramon, que seguiren en la possessió del títol fins el 1948, en què morí Pau Joan de Ramon, darrer baró de Corbera.

Bé que la parròquia de Corbera devia existir d'antic, les primeres notícies conegudes són del 1295, quan hi fou bastit un altar per Marimon de Plegamans, pare de Romeu de Corbera, que fou el primer dels Corbera pròpiament dits. En canvi, és documentat el 1068 el priorat benedictí de Sant Ponç de Corbera (actualment dins el terme municipal de Cervelló, però dependent eclesiàsticament de la parròquia de Santa Maria de Corbera ), quan ja posseïa un territori en domini alodial.

L’església parroquial de Santa Maria de Corbera fou ampliada durant els segles XIV, XV i XVI amb diferents capelles i sagristia. Les capelles eren dedicades a Sant Joan, Sant Martí, Santa Magdalena, etc. També va ser renovada i ampliada en els segles XVIII, XIX i XX fins arribar al moment i situació actuals. A l’església s’hi venera la imatge de Santa Magdalena (s.XV) que és una talla gòtica de gran bellesa. També es conserva la imatge de la Mare de Déu de la Llet, procedent del monestir de Sant Ponç, que és una talla romànica policromada (s. XII-XIII)

Hi ha més Corbera per viure, esperem tornar properament.

© Antonio Mora Vergés

SANT JUST DESVERN. LA VALL PRIMAVERAL

En relació al topònim Desvern, hi ha un ple acord quan a la composició de l’article salat D’ES [ prohibit a Catalunya, en favor del “cristiano” a partir de 1.714 ]; i alguna discrepància quan a l’origen de VERN, en un document de l’any 986 trobem la forma in Berce, això dona ales a dues propostes radicalment diferenciades :

La que ho faria derivar de Bercius o Vercius, i li adjudica origen romà.

La que ho fa des d’un origen cèltic Vercingetorix

La nostra , ateses les qualitats naturals de l’indret, la recollim al títol, del llatí vernus. La fotografia del Josep Salvany i Blanch de l’any 1.922, corroborava aleshores aquesta tesis.

El lloc és esmentat el 987 en el testament sacramental que juraren els marmessors de Muç o Moció, que morí a Saragossa quan retornava del captiveri que havia sofert a Córdova, on havia estat dut presoner per Almansor quan aquest prengué la ciutat de Barcelona el 985. En l’esmentat testament es feia una deixa a l’església de Sant Just que és in Berce. Un altre document, coetani de l’anterior bé que no porta data, és transcrit en els Libri antiquitatum de l’Arxiu de la Catedral de Barcelona. En aquest document consta que Dàdil fou duta captiva a Osca, on romangué molt de temps sense que mai ningú no es preocupés de redimir-la; finalment, féu arribar una carta a Barcelona, on notificava que dels béns que posseïa a Sant Just Desvern en donava una meitat a la seu de Barcelona i l’altra a Bonfill de Gelida. El que posseïa a Sant Just era al lloc de la torre de Foret (“ ad ipsa turre de Foreto”). Més tard s’esmentarà també la torre de Muredina. També posseïa terres a Sant Just el monestir de Sant Pere de les Puelles, segons un testimonial que féu aixecar el cenobi el 991, que afrontaven amb la terra de Llopard i amb la del difunt Moció.

La seva adscripció històrica i geogràfica al Pla de Llobregat és documentada ja el 1185 (“ in Lubricato, in parroecia S.Justi de Vercio”).

El terme forma una vall (la vall de Vercio, com és documentada el 1011) arrecerada dels vents del nord, les aigües de la qual, a través de petits torrents (com el Torrentbò, el torrent de Can Cortès, el de la Font del Ferro, el de la Font del Rector i altres) van a la riera de Sant Just, que desguassa al Llobregat, al terme municipal de Sant Feliu de Llobregat.

La població de Sant Just Desvern (santjustencs) era, segons una visita pastoral del 1414, d’uns cinquanta parroquians o caps de casa, la major part de les masies. Aquesta mateixa xifra, amb poques alteracions, es repetí durant molts anys fins que a la visita del 1584 es registrà una forta davallada i la població quedà reduïda gairebé a la meitat. Per dades de l’arxiu parroquial, sabem que el 1650 tenia 33 cases amb 168 ànimes de comunió i el 1739 hi havia 200 ànimes. Aquesta xifra es duplicà l’any 1778.

L’església parroquial de Sant Just i Sant Pastor és documentada antigament sota l’advocació de sant Just, i no és fins al segle XV que són esmentats els dos sants. L’església, que ja existia abans del 985, apareix ja com a parròquia el 1010. No tenim – dissortadament – cap evidència d’aquest primer temple, que suposem romànic, i simple en la seva fàbrica.

L’església actual, molt modificada i completament restaurada després del 1939, és d’una nau ampla, amb capelles laterals; fou construïda, segons la documentació, el 1571, llevat del campanar, que és més antic, i així pervingué fins el 1936, que fou cremada i mig aterrada. Fins aleshores, a part altres objectes litúrgics, conservà un magnífic retaule renaixentista que havia estat construït pel mestre escultor Joan Forner, de Mataró, i pintat per Joan Pau Camps, de Barcelona; fou adquirit de segona mà per la universitat o comú del poble de Sant Just als obrers de l’església de Palamós el 1579.

Al segle XVI se segregà part del terme parroquial, que, juntament amb una altra part segregada del de Sant Joan Despí, formà la nova parròquia de Sant Feliu de Llobregat.

Respecte de l’article salat se’n troben força exemples a la comarca : al mateix Sant Just, SANT JOAN DE SALERM, també a Sant Joan DESPI, Sant Esteves SESROVIRES [ rouredes ], i Sant Pere SACAMA, a Olesa de Montserrat.

© Antonio Mora Vergés

LA CALBA D’ESPLUGUES DE LLOBREGAT

L’adjectiu “calb” es fa servir bàsicament per referir-se als qui com jo mateix, anem escassos de pel al cap. Té també el significat de manca d’allò que és essencial a la cosa principal. En el títol juguem amb aquest significat; sembla que avui no hi ha cap espluga, justament a Esplugues de Llobregat.

El topònim espluga/es, documentat abastament al segle X, per la seva etimologia significa ‘spelunca ,cavitats cova, ”. Avui, però, la topografia de la població mostra ben poca cosa relacionada amb l’origen etimològic d’aquest topònim. Només els profunds torrents oberts als potents estrats argilosos ens donen una idea del que eren a l’edat mitjana. Aquests torrents devien formar petites balmes i esplugues, origen del nom del lloc.

De ben segur que existeixen encara algunes d’aquestes esplugues dins del terme municipal. Fora interessant poder-ne adequar si més no una , com element d’interès turístic.

A Catalunya hi ha més llocs amb aquest nom :

Espluga de Serra ; és un poble del terme municipal de Tremp. Havia pertangut a l'antic terme d'Espluga de Serra, però fou agregat a Tremp el 1970. En documents antics apareix documentada com a Espluga Tresserra.

L’Espluga de Francolí; es troba a l’extrem sud-oriental de la comarca de la Conca de Barberà. El seu terme té una extensió de 57,66 km2, la seva altitud respecte al nivell del mar és de 412 m. És a 6 km de Montblanc, la capital de la comarca, a 42 de Tarragona, a 112 de Barcelona i a 52 de Lleida. Actualment té 3.702 habitants (dades de 1999). El seu terme està regat pels rius Milans i Francolí i comprèn la caseria i l’antic balneari de Les Masies. El seu nom, del llatí Spelunca, que significa cova, documentat al s. XI, té l’origen en les nombroses coves que hi ha al seu terme.

L' Espluga Calba; es situa als fons de les valls del Matallonga i Cortals. A la Comarca de les Garrigues [ Lleida] En aquest territori tan accidentat, en algun moment del passat circulava un riu, el topònims Omells de N’Gaia, Omellons, la Floresta, i el mateix de l’Espluga Calba, per referir-se al nucli de poblaci´ó assentat sobre diverses coves cobertes per lloses de pedra que actualment s'utilitzen com a bodegues per a la seva bona temperatura.

El terme d’Esplugues de Llobregat, tant i tant alterat, des d’aquella imatge que en recollia el Josep Salvany i Blanch l’any 1.915, està avui Calb d’esplugues.

Trobem respecte de l’església parroquial de santa Magdalena, la següent informació :


L’11 D’OCTUBRE DE L’ANY 1103, EL BISBE BERENGUER DE BARCELONA CONSAGRA L’ESGLESIA PARROQUIAL (D’ESTIL ROMANIC), DE LA QUAL NO S’HA TROBAT CAP RESTA. SERIA UNA ESGLESIA PETITA, FETA DE PEDRA, AMB POQUES OBERTURES, COM UNA MENUDA CAPELLA PER A LA POBLACIO DE LA CONTRADA.

LA NOSTRA ESGLESIA PARROQUIAL PERTANYIA AL DOMINI DEL PRIORAT DEL MONESTIR DE SANT PERE DE LES PUELLES, EL QUAL TENIA ADQUIRITS UNS DRETS, I UNS PRIVILEGIS COM ARA ELS DELMES I LES PRIMICIES. L’ABADESSA D’AQUELL CONVENT TENIA EL DRET DE PATRONAT SOBRE EL PROVEÏMENT DEL CURAT D’ESPLUGUES. EL BISBE DE BARCELONA, D’ACORD AMB L’ABADESSA, NOMENAVA ELS RECTORS COM A VICARIS PERPETUS. EL 31 DE GENER DE 1503 FOU SIGNAT UN CONTRACTE D’OBRES PER A L’ENGRANDIMENT DE L’ESGLESIA. S’HI FEREN SIGNIFICATIVES TRANSFORMACIONS ALÇANT-HI UNA ESGLESIA NOVA, D’ESTIL GOTIC DECADENT, AIXECADA DAMUNT DE L’ANTIGA.

COM HAVIA PASSAT AL SEGLE XVI, EL CONTINUAT CREIXEMENT DEMOGRAFIC D’ENÇA EL SEGLE XVIII HAVIA PROVOCAT QUE L’ESGLESIA PARROQUIAL HAGUES QUEDAT PETITA, DE MANERA QUE L’AJUNTAMET DECIDI D’AMPLIAR EL RECINTE, EL 16 D’ABRIL DE 1843.

L’ESGLESIA ACTUAL, D’INSPIRACIO RENAIXENTISTA, BASTIDA DAMUNT DEL SOLAR OCUPAT PER LA CASA DE CAN MAJORAL I PER L’ANTIGA ESGLESIA, FOU BENEIDA EL 23 DE DESEMBRE DEL 1864.

DURANT ELS ALDARULLS DE LA GUERRA CIVIL, L’ESGLESIA FOU CREMADA EL 20 DE JULIOL DE 1936. L’INCENDI FOU SUFOCAT PER PART DELVEINAT.

RECONSTRUIDA EL 1939, LES OBRES DE DECORACIO INTERIOR I DE LA NOVA RECTORIA S’ALLARGAREN FINS EL 1945.

ACTUALMENT ES TROBA EN FASE DE REHABILITACIO. L’ANY 2003 CELEBRAREM ELS 900 ANYS DE LA CONSAGRACIO DE LA PARROQUIA.

M’agradaria – en un termini breu – poder-vos donar noticia de l’existència d’una o més esplugues visitables, en la població d’aquest nom de la comarca del Baix Llobregat.

© Antonio Mora Vergés

NACIONALISME ESPANYOL. LA BIGA

Això de ser nacionalista és alhora natural i general. Tots som nacionalistes, però no certament de la mateixa nació, oi ?

Ens expliquen des dels partits espanyols – tot i la seva multiplicitat de sigles -PSOE ,PSC ,PSV ,PSG.... PP, PPC ,PPV,... que ells – tots plegats – no en son de nacionalistes. Afirmen però – també conjuntament – que si que ho son, els partits catalans, bascos i gallecs, i que aquesta condició – la de nacionalista – fa que catalans, bascos i gallecs [ nacionalistes] siguin els culpables de tots els mals de la terra : des del canvi climàtic, fins a la fam del món, passant – per descomptat – per la nova “pandèmia” de la grip A.

Entenc que quan algú fa una opció “nacional concreta” – per pura lògica- rebutja qualsevol de les altres. Quan t’afirmes con espanyol, està clar que et reivindiques com NO francès, NO alemany, NO anglès, NO marroquí, NO portuguès, ......, al mateix temps cal negar aquesta opció “nacional”, a qualsevol part de l’espai definit – des d’un moment històric concret – com Espanya.

Els que portem – des de sempre una palla a l’ull – insistim justament en que la “integritat” d’aquestes “nacions” França, Alemanya, Anglaterra, Marroc, Espanya,.... s’inicia – quasi sempre de forma violenta – en un moment de la nostra història, es manté – quasi sempre de forma violenta – des d’aquella data, i més enllà de les afirmacions d’uns i altres quans als valors democràtics, el cert és que a la més mínima insinuació d’un desig d’independència, de recuperar la possibilitat de decidir lliurement, torna a fer-se present l’ús – que els “ grans” consideren legítim – de la violència.

Ens enganyem “ els petits de la palla a l’ull “ , quan pensem que la pertinença a Europa ens alliberarà “ dels grans de la biga”. Europa és una suma de bigues amb vocació de créixer; recordeu allò del peix gran que s’acaba menjant al peix petit ?. “ Els grans de la biga”, son alhora per nosaltres peixos grans, i davant d’Europa peixos petits, porucs i dèbils, aquesta feliç circumstància és curiosament la que ens permet continuar somniant.

Amic lector, siguis dels de la biga o dels de la palla, intenta entendre als altres, i pensa que la seva opció és tant legitima com la teva.

© Antonio Mora Vergés

L'aplec de sant Aniol d'Aguja

Per Pasqua de Pentecostes, en les darreries de maig, té lloc l’Aplec de Sant Aniol d’Aguja , conegut, també, com l’Aplec dels Francesos. Aquest no li ve del fet que abans del Tractat dels Pirineus, quan es va delimitar la frontera que encara separa els estats d’Espanya i França i alhora separa de Catalunya les comarques del Rosselló, El Vallespir i La Cerdanya Francesa. L’Aplec, des de fa temps, l’organitza el Centre Excursionista de Banyoles i comprèn una cerimònia litúrgica, amb cant dels goigs dedicats a Sant Aniol. Després s’escull la pubilla i l’hereu de l’aplec. Hi actuen els grallers de Montagut i hi ha sardanes. També es sorteja un quadre donat per un artista, que sovint és Joan Granados Llimona. Un addicte a l’aplec, al qual deu fer més de trenta anys que hi acudeix puntualment. L’aplec s’acaba amb el Cant dels Adéus.




L’any 1974, l’aplec de Sant Aniol era diferent a l’actual, potser, perquè la línia de frontera que separa els dos estats estava més marcada. Espanya estava immersa en les darreries d’una dictadura, que encara executava dissidents, i França era una República que s’havia alliberat del feixisme per la força de les armes pròpies i foranes feia una quarantena d’anys. L’ús del passaport per transitar d’un cantó a l’altre era obligatori i temes com ara la Comunitat Europea i la moneda única eren somnis llunyans.

Llavors el refugi alberg estava en bon estat i per un mòdic preu s’hi podia dormir, en un llit amb llençols. En el divendres del cap de setmana del Pont de Pentecostes, -llavors se celebraven més festes religioses- les colles de nois i noies d’una banda i l’altra de la frontera arribaven a Sant Aniol. El jovent de Sant Llorenç de Cerdans, La Menera, Tuhir, Perpinyà i d’altres arribava per les canals, com en segles anteriors se sentia el só dels seus càntics apropar-se a la Vall. Era una sensació de retrobament estranya, contraria a la política dels dos Estats que feia centúries que propagava l’odi entre la gent dels dos cantons. La major part dels que arribaven eren nois, potser perquè les noies estaven més collades. Cantaven la Madelon, una cançó de la Gran Guerra, i l’Alouette , una cançó infantil. Totes dues les sabien de l’escola i les cantaven amb esperit.

Per la riera arribàvem els nois de la Garrotxa, no cantaven res perquè a l’Escola Pública només els havien ensenyat el Cara al Sol. Un cop a la Vall, tothom procurava fer-se amb un llit de l’alberg, però no era fàcil i la majoria havia de conformar-se amb una llitera de fusta pelada.

A la nit es feien focs de camp i a la seva vora es confraternitzava. Hi havia gent de Barcelona, Girona i Banyoles que parlaven de política, del que passaria quan es morís el dictador. Els francesos parlaven en català però cantaven en francès. Estaven molt orgullosos de les seves cançons i del seu estat. Coneixien les discoteques d’Olot, Sansburg i Follet i la d’Empuriabrava Scopas els agradaven molt les noies de la Garrotxa i l’Alt Empordà i el pastís que els feia molt de mal. Tothom es passava garrafes de vi i ampolles de licor i de tant xerrar, cantar i beure n’hi havia que s’emborratxaven i feien una mica el ridícul.

Amb el beure als nois i alguna noia que havien anat a escoles religioses començaven a cantar el Kum Va Ia i el de l’arbre al costat de la riera. D’això es passava a més i algun home fet, titllat de bohemi, entonava alguna cançó una mica verda que parlava d’hostals i de dones i de joc. La cosa segons el foc podia anar de beure, de sexe o de política. Els francesos com que no sabien res més i no podien passar-ne entonaven La Marsellesa. Que sempre era continuada amb els Segadors, llavors prohibit. El cant de l’himne català significava que tot havia sortit de mare i que en aquella vall remota i amagada ja estava permès tot. Tothom era lliure i com en un aquelarre la gent es desinhibia. En un foc cantaven el Reputicanticus, en un altre l’Emigrant i en un de més enllà ja no s’entenia. S’escoltaven confessions intimes que no importaven a ningú i el vi feia mal de debò, però el pastís era, diguéssim, letal. S’enflairava olor de maria que llavors era un misteri dels grossos i alguna parella desapareixia.

Per fi tothom anava marxant dels focs de camp. Sense esperar la llum de l’aurora perquè llavors els més perduts retiraven a les cinc. L’endemà tothom s’aixecava com si hagués trencat tots els tabús i esberlat totes les prohibicions. Hi havia un home amb bigotis afilats com en Dalí que demanava que algú li aixequés la garrafa i li donés beure o si no es moriria de set. Com que ningú no li volia aixecar per por de que li prenguessin el pel. Deia que es cardaria de set, abans de fer un esforç. Llavors es lamentava del que li diria la seva dona quan arribés a casa seva després de tants dies de farra. La gent que sortia del refugi li senyalava una font, on podia beure només ajupint-se. Ell replicava amb grans crits i improperis perquè considerava pecat beure aigua i així anava passant el matí.

La major part dels habitants del refugi aprofitaven el dissabte per fer una excursió o seguien les Canals, o pujaven el Bassegoda o recorrien les ermites. Llavors arribava més gent, molta més i amb tendes, moltes tendes. La nit del dissabte al diumenge era el mateix que la del divendres però amb més gent.

El dia de Pasqua lluïa el sol de manera esplendorosa, l’herba era una catifa verda. Tanmateix hi havia, com un estany de tendes i com aquell qui diu no es passava. Llavors arribaven la colla excursionista de Castellfollit, que portaven una botifarra de no sé quants metres, però molts. De França arribaven les autoritats de Sant Llorenç de Cerdans i les noietes dels pobles del Vallespir i el Rosselló. Es feia la Missa, es cantaven els goigs, s’escollia la pubilla i els nouvinguts feien la costellada, mentre que els que s’havien assadollat de beure, cantar i xerra ja preparaven la tornada. A vespre ja no quedava ningú a Sant Aniol, només escombraries que gent de bona fe trauria. Eren uns aplecs premonitoris d’un canvi polític, però que representaven l’aurora d’una nova forma de viure que començava a usar la natura com un bé de consum, sense massa respecte.

© Xavier Valeri

PALLEJA. BAIX LLOBREGAT- CATALUNYA

Hi ha quan al topònim unanimitat absoluta [derivat del llatí Palladius ]; tinc al respecte força dubtes :

A) La terminació en JA, te – quan a derivar de la llengua llatina - menys possibilitats que la candidatura olímpica del Regne d’Espanya.

B) Aquest Palladius, quin significat tenia en el període romà ?

C) Els àrabs – aleshores gent assenyada i científica – tenien el costum de conservar els topònims locals. Pronunciant-los naturalment en la seva pròpia llengua[ com fem actualment els catalans quan diem: Biscaia, Terol, Saragossa,....

D) Els romans , i més tard els sàtrapes cristians feudals, i fa quatre dies els feixistes, tenien una obsessió malaltissa en esborrar qualsevol referència anterior; ja fos ibera, àrab o catalana.

El lloc, prop del riu Llobregat devia ser habitat des del inicis de la humanitat, també doncs per ibers, celtes, grecs, fenicis, romans, germànics[ gods, visigots, ostrogots ,.. ] sarrains,... en tot cas, i com per arreu desgraciadament, la Inquisició - que no va tenir res de Santa – va destruir a consciencia, tota la documentació anterior, i fins aquelles obres material que no li eren d’utilitat directa. La història de Pallejà, comença a l'edat mitjana; trobem la següent informació :

Pertanyia al terme (després baronia) del castell de Cervelló. La villa Palaianoés documentada el 910. El comte Miró de Barcelona, pel seu testament del 965, donà l'església de Santa Eulàlia de Pallejà a la seu de Barcelona. La quadra de Pallejà, inclosa dins la baronia de Cervelló, pertanyia al segle XIII als Clariana, que la vengueren el 1315 als Alomar i posteriorment passà als Torrelles. Martí Benet de Torrelles i de Fenollar (documentat el 1436 i mort el 1463) fou senyor de la quadra de Pallejà, que heretà el seu fill Pere de Torrelles i de Sentmenat, que fou capità del sometent per Enric de Castella com a sobirà dels catalans; casat amb Elionor de Relat, no tingué fills i passà la senyoria de la quadra de Pallejà al seu nebot Pere Antoni de Torrelles i de Bell-lloc (mort després del 1517), que inicià la branca dels Torrelles senyors de Pallejà. El seu fill, Ramon Martí de Torrelles i Alemany-Descatllar (mort vers el 1567), fou senyor de Pallejà i també el seu fill Ramon Martí Joan de Torrelles i Fiveller de Palau (mort vers el 1595), militar. La senyoria de la quadra de Pallejà fou heretada per la seva filla Elionor de Torrelles i de Gualbes-Santcliment (morta el 1604), que aportà la senyoria de Pallejà i altres béns de la seva casa als Sentmenat, pel seu matrimoni amb Joan de Sentmenat (el 1791 els Sentmenat eren senyors jurisdiccionals, campals, alodials i absoluts de Pallejà); alguns de llurs descendents que heretaren el patrimoni dels Torrelles es cognomenaren Torrelles (persona destacada fou Pere de Torrelles i de Sentmenat, senyor de Pallejà, que fou president del braç militar i, també, membre de la Reial Junta d'Estat entre el 1701 i el 1714

L' església parroquial de Santa Eulàlia de Pallejà és documentada el 965, en el testament del comte Miró de Barcelona, que junt amb les altres esglésies del castell de Cervelló la donà a la seu de Barcelona. Entre els segles XIV i XIX l'església de Santa Eulàlia va ser sufragània de la parròquia de Sant Vicenç dels Horts. La primitiva església parroquial, - possiblement romànica - era situada darrere el castell, a la plaça anomenada avui de Mossèn Cinto Verdaguer, on avui hi ha la casa anomenada Vil•la Esperança. No hi ha cap rest, ni tenim coneixement que s’hagin dut a terme prospeccions en aquell indret.

Al segle XIX va ser bastit un nou edifici parroquial als primers replans de la serra, prop de la Torroja, sobre la via del tren. Començada el 1832, l'església va ser acabada el 1862, quan hom féu els esgrafiats de la façana; és d'una nau, rectangular, amb transsepte i cúpula sobre el creuer. Mentre que la nau es cobreix amb volta de llunetes, les capelles laterals són cobertes amb volta de quatre punts. Dins el temple, al tram més proper a la façana, que és a llevant, hi ha un porxo de tres arcs, classicitzant. La façana, amb dues torres campanars a banda i banda, és adornada amb pilastres adossades de tipus clàssic i amb un frontó triangular; als esgrafiats hi ha representat sant Sebastià, a qui també és dedicada l'església. Els objectes de culte i imatges que contenia van ser cremats al juliol del 1936 i aleshores es perderen tres retaules, dels segles XVI, XVII i XVIII, procedents de l'església vella. El temple és il•luminat per finestres altes, en forma de semicercle, amb vitralls, i decorat amb llànties de ferro forjat. El Sant Crist és obra de Josep Ricart, del 1975, tallat en bedoll. A l'altar del Santíssim, a migdia, hi ha una tela pintada de Vicenç Nubiola, del 1924, que representa Maria Magdalena rentant els peus de Jesús. Fotografia de la família Cuyàs [ de la que m’agradaria també poder fer-ne una breu semblança ]


El castell de Pallejà.Precedent del castell actual, el 1179 hi ha esmentada una primera fortificació a Pallejà. Aquesta força va ser ampliada i reconstruïda el 1590 (quan era senyor del lloc Ramon Martí Joan de Torrelles i Fiveller de Palau), segons consta en l'escut de sobre el portal a la façana de migdia, adovellat i protegit per un matacà. L'entrada del castell de Pallejà és àmplia, amb una arcada que cobreix el vestíbul i l'escala al fons. És un edifici quasi quadrat, de planta i dos pisos, més un de superior que va ser afegit posteriorment, amb garites als angles. L'obra és en part de pedra i en part de tàpia, amb estuc superficial simulant l'aparellat; als angles hi ha carreus escairats. A l'interior, mancat d'una bona restauració, hi ha pintures del segle XVII, amb ornamentació vegetal. A la segona meitat del segle XVIII, en temps de Carles III, quan hom construí la nova carretera general, el castell fou convertit en hostal. El 1809, durant la guerra del Francès, fou caserna del general Josep Manso i del seu batalló de caçadors de Catalunya, posteriorment el castell fou ocupat alternativament pels dos exèrcits. Poc després, però, les tropes del general Suchet l'ocuparen novament. En l'actualitat, la comtessa de Múnter i marquesa de Sentmenat l'ha cedit parcialment i a precari al municipi, per a usos culturals.

S'hi troba el Museu Municipal de Pallejà, que conté una col•lecció d'arqueologia local notable i objectes d'ús agrícola; i un teatre amb capacitat per a cent persones. Molt a prop del castell hi ha una plaça verda al lloc que abans ocupava la masia Can Sona Vell, de la qual resten dos arcs de mig punt.

Un dels meus herois ; el Josep Salvany i Blanch, del qui reprodueixo una breu semblança, va recollir les imatges de l’església vella i el Castell.

Neix a Martorell el 4 de desembre de 1866. Va cursar estudis de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona i es llicencià el 1891.

Gran afeccionat a l'excursionisme científic i a la fotografia, l'any 1905 va ingressar al Centre Excursionista de Catalunya col•laborant activament en la publicació dels seus butlletins entre els anys 1918 i 1924. Van ser les seves excursions arreu de Catalunya les que li permetran crear una important col•lecció de fotografies. Va viatjar també per les Illes Balears i la resta d'Espanya, pels Estats Units, Europa, Egipte, Pròxim Orient, i en tots aquests viatges captà amb la seva càmera fotogràfica els monuments i la gent del diferents països.

Bon coneixedor de les tècniques fotogràfiques i de les innovacions tecnològiques va utilitzar la fotografia estereoscòpica, tècnica molt emprada entre els fotògrafs de l'època.

Josep Salvany va morir a Barcelona el 28 de gener de 1929.

El seu nom, i la seva tasca, formen part del patrimoni d’aquesta petita nació de la que em complau ser un dels seus membres.

© Antonio Mora Vergés