ESGLÉSIA VELLA DE SANT VICENÇ DE CASTELLOLÍ.

Componien en aquesta ocasió el dream team ; el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés; l’anomenada església vella de Sant Vicenç, és visible des de molt lluny, i això disculpa l’absoluta manca de senyalització quan al seu accés.

Abandonat el Castell i la primera església de Sant Vicenç, com a conseqüència del paper que havia jugat en la resistència front les tropes castellanes, va caldre edificar una segona església parroquial que fou bastida el 1705, a mig pendent entre el castell i l’actual poble.

Es tracta d’un edifici barroc del segle XVIII d’una sola nau amb creuer, amb tres capelles per banda i campanar de torre.

Féu les funcions d’església parroquial, en substitució de Sant Vicenç del castell, fins la guerra civil, moment en que la seva estructura fou molt malmesa.

Tenia retaules i pintures de l’època barroca (les pintures al fresc fetes per un pintor francès que passà ocasionalment pel lloc).

Situada al costat del Cementiri Municipal, actualment fa funcions de magatzem.

Actualment hi ha una nova església de Sant Vicenç – la tercera - aixecada el 1940, per tal de substituir la malmesa església parroquial, l’actual temple és edifici de caire noucentista d’una nau amb absis i un porxo que precedeix l’entrada al temple, fet tot ell de maó. Esperem - tot i que sembla que els vents bufen en direcció contraria - que s’acompleixi allò de a la tercera va la vençuda.

Es manté l’estructura de ciutat lineal de Castellolí, - ara amb caràcter quasi suburbial - , històricament el poble havia anat creixent estirant –se – fins on va ser possible- al costat de l’antiga carretera N-II que el creuava pel mig i havia de superar una sèrie de revolts i desnivells que feien molt difícil i perillós el recorregut (pujada de Sant Sebastià, o els coneguts revolts de Can Llucià); en el període 1971-75 el trajecte antic va ser gairebé suprimit del tot: la carretera, autovia des de la dècada del 1990, ara anomenada A-2, fa una travessia exterior al poble. La marxa de la carretera ha comportat una davallada econòmica notable.

A l’extrem de llevant del terme hi ha la major part dels túnels del Bruc, que salven el coll del Bruc (620 m).

© Antonio Mora Vergés

L’ANOIA DESCONEGUDA. CASTELLOLÍ. BALNEARI DE LA PUDA

Malgrat el vent i el fred intens, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray i Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, anàvem al terme de Castellolí, que pertany a la comarca de l’Anoia.

La nostra recerca matinal havia de portar-nos fins a l’antic balneari de la Puda, a la Vall de Sant Feliu, en quin cementiri descansen les despulles del seu creador i propietari Josep Francolí.

El conjunt és format per tres cossos adossats centrats en un jardí, de clara línia neoclàssica. La característica constructiva més destacable, juntament amb la gran escalinata d’accés, la constitueixen les obertures d’arc de mig punt de l’edifici de la dreta formant galeries porxades. L’edifici representa un clar exponent dels nous costums de la burgesia catalana vuitcentista emergent a la fi de l’Antic Règim, associada culturalment a la Renaixença.

Segons un opuscle publicitari l’establiment estava compost per una sala de descans, el conjunt d’habitacions amb les banyeres corresponents de marbre de Carrara treballades amb tot de luxe, un jardí, una pintoresca font d’aigües sulfhídricosalines, una altra d’aigua potable i la casa del majordom.

El balneari explotava una deu d’aigües medicinals sulfuroses, de naturalesa pudenta, fet que li proporcionà el nom de Puda.

El balneari té adossat un santuari marià del segle XVIII, d’estil neoclàssic, dedicat a la mare de Déu del Remei, compost per un cos d’edifici d’una sola nau amb campanar de torre.

Actualment està tancat, encara que les seves instal•lacions es mantenen en bon estat de conservació.

La Puda de Francolí és un més dels tresors de Castellolí.

Perquè a Catalunya, històricament terra de “viatjants “ , en qüestió de vendre’ns els nostres atractius, som – a les proves en remeto- tant i tant negats ?

© Antonio Mora Vergés

SANT FELIU DE LA VALL. CASTELLOLÍ.

Anàvem el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray i Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, al terme de Castelloli, que pertany a la comarca de l’Anoia. Quan al topònim hi ha divergències notables; els uns n’afirmen la procedència àrab [ Ali = Alt, excels ] , i uns altres un origen germànic Kastro Odolino, Castrum Audelino; avui se l’anomena Castell d’Auli, o per la seva proximitat al mas homònim, Castell d’en Jaume.

No tocava aquest mati del dia 30 de gener de 2.010, el Castell i la primitiva església de Sant Vicenç; volíem accedir a l’antiga parròquia de Sant Feliu de la Vall que està localitzada al centre de la vall – anomenada de Sant Feliu- , on hi ha diverses masies disseminades.

La contrada està drenada per un torrent afluent de la riera de Castellolí, dit el torrent de Can Jorba, al sector septentrional del terme; l'antiga parròquia rural, sufragània de Sant Vicenç , és esmentada des del principi del segle XI,- època en la qual ja pertanyia al monestir de Sant Cugat – és coneguda actualment com de Sant Feliu de la Vall (surt també esmentada en alguns documents antics com de Sant Pere i Sant Feliu), està enlairada en un serrat.

L'església està documentada des de l'any 1002 als cartularis de Sant Cugat, monestir del qual fou possessió, (cellam Sancti Felicis, qui est iuxta Castrum Odelino). ; És un edifici romànic, si bé molt modificat durant el segle XIX (a la llinda de la porta hi ha la data de 1870). Hi té adossat el cementiri. Consta d'una nau, capçada amb un absis semicircular decorat amb arcuacions i lesenes de tipus llombard. Posteriorment va ser ampliada amb dues capelles laterals.

Teníem la fortuna de trobar-nos amb el Joan Bisbal, de la propera casa de Can estrada, que molt amablement s’oferirà per ensenyar-nos l’interior de l’església, i explicar-nos que actualment es celebren únicament dues festes litúrgiques, el darrer cap de setmana d’Agost l’aplec del Sant, en el que acudeixin a l’indret una munió de persones, i el dia de Tots Sants. La manca de sacerdots té molt a veure amb aquesta austeritat litúrgica.

L’interior del temple – que mantenen amb les seves aportacions els veïns de la contrada- és d’una simplicitat extrema.

El nostre amfitrió ens permetrà accedir al cementiri annex, on disposen de panteó les famílies “ històriques “, i on fins a dates recents únicament podien rebre sepultura els finats d’aquestes famílies. L’edat d’algun dels difunts 48, 49 anys, ens confirmarà en la certesa que malgrat l’estultícia i la corrupció dels nostres governants, l’esperança de vida a millorat notablement a Catalunya, i a la nostra potencia dominant Espanya.

El titular d’aquesta parròquia – que ho fou de Castellolí en algun moment - Sant Feliu de Girona, conegut pel seu origen com l’Africà va ser martiritzat en la persecució de l’emperador romà Dioclecià l’any 303. La seva presència en aquesta Vall, ens confirma que foren persones procedents de la Catalunya Vella, els qui repoblarien aquestes terres, un cop foragitats els sarraïns.

Veiem des d’aquella alçada el Castell de la pobla de Claramunt, que quan toqui – amb l’ajuda de Déu – serà destinació d’una de les nostres sortides.

© Antonio Mora Vergés

L’ANOIA DESCONEGUDA . SANT MIQUEL DE VILACLARA. EL BRUC

Desesperàvem el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, de localitzar l’accés a Sant Miquel de Vilaclara; l’Anoia desconeguda, és un títol encertat en una comarca on els fabricants i venedors de rètols indicadors, tenen molta feina.

No ens n’havien donat raó al Bar del restaurant del Bruc, i tampoc en el bar de la benzinera situada a la dreta a la sortida del túnel del Bruc en direcció a Barcelona;en algun cas ens manifesten no conèixer el terme, ja que únicament treballen en aquell lloc, i en altres intuïm que això del romànic - com als nostres pares i mares de la pàtria - no els treu el son.

Sota un fort i gèlid vent, seguim la nostra recerca, i serà en aquesta ocasió el Tomàs, qui endevinarà un absis en unes runes llunyanes gràcies al zoom de la seva màquina; passamuntanyes, guants, anoracs, i comencem a fer via per una pista forestal orfe de tota indicació.

Escassament a dos quilometres de la benzinera – invisible des d’aquell indret – ens topem amb l’absis de Sant Miquel de Vilaclara, del lloc hem trobat la següent informació :

Existia ja abans de l’any 1068, data en que consta que fou entregada per l’abat del monestir de Sant Cugat a Arnau Sunyer juntament amb un alou amb la torre.

El 1077 el vescomte Udalard, senyor del castell de la Guàrdia, reconeix com a propi del monestir de Sant Cugat l’alou de Vilaclara ; fet que va confirmar l’any 1155 el vescomte Berenguer.

Mantingué la seva funció de capella – no hem trobat evidències de cap funció parroquial - fins l’any 1727, perdent definitivament la seva funció religiosa l’any 1757.

No en cerqueu la causa en la conversió al culte del déu Dionís (també conegut com a Bacus i Acratòforos, la veritable raó és forma més simple. El conreu de la vinya es va estendre per tota la geografia meridional catalana, arribant a ésser l'any 1758, la principal font d'ingressos dels camperols catalans, i un dels principals motors de la seva economia; els vins, misteles i aiguardents catalans eren exportats als mercats anglesos, i a les colònies d'ultramar, arribant a ser el primer capítol de les exportacions catalanes.

La capella dessacralitzada va ser utilitzada com una més de les dependències agrícoles, ho constata el cup que es construí a la base de l’altar, i que es buidava per una estança lateral. L’existència de possibles enterraments en aquell lloc, com apunta el Feliu Añaños , i Masllovet, facilitaria aquesta transformació.

Arquitectònicament és un edifici romànic d’una sola nau, capçat per un absis semicircular cobert amb volta de quart d’esfera, amb finestra de doble esqueixada. Una altra finestra s’obria al mur nord de la nau. La porta d’arc de mig punt , adovellada, situada a la paret de migdia, fou tapiada, per tal d’utilitzar la seva part inferior com a xupet del cup.

L’absis presenta tres sèries de dobles arcuacions cegues entre lesenes. Actualment presenta la volta esfondrada.

El conjunt monumental de runes, la major part amb parets interiors fetes de tàpia, ens diu que l’indret fins a l’adveniment de la fil•loxera, deuria viure moments de gran bonança econòmica.
Avui d’aquesta antiga capella, ubicada dins el terme del castell de la Guàrdia -en el lloc anomenat raval de Can Guixà, prop de la boca del primer túnel del Bruc-, que per donació passà a dependre del monestir de Sant Cugat del Vallès, ja no en queda quasi res.

Des de les terres mítiques en que el timbaler de Santpedor feu fugir als invasors francesos , reiterem al bon Déu la nostra pregaria per una Catalunya lliure i sobirana, on no fos possible la destrucció i l’abandó del patrimoni històric.

Senyor, allibera el teu poble !!!

© Antonio Mora Vergés

MOIÀ, SUMA DE TRADICIONS.

Mentre escric aquesta crònica des del Vallès Occidental, els amics de Sant Antoni Abad de Moià aplegats en la Comissió tres Tombs, fan la tradicional passada pels carrers de la Capital del Moianès.

Ahir dia 30, responen a la crida de Country Moià, anàvem la Rosa, la Maria Jésus i l’Antonio, i seguint també la nostra tradició, les retrataria davant d’un lloc emblemàtic, Can Prat en aquesta ocasió.

Endevina amic lector/a de que et sona la casa en qüestió.

A les 17,00 – hora torera – començava la ballada en la que tindria ocasió de veure i saludar als amics de :
Artes
Barcelona
Cardona
Castellar del Vallès
Castellterçol
Esparraguera
La Garriga
Manresa
Sabadell
Sant Salvador de Guardiola [ EL Calvet ]
Sentmenat
Solsona
Taradell. Assoc. Osona
Terrassa
Vic

Fins a 250 balladors/es, al començament ben abrigats – la temperatura a les 17,00 era de 6 graus – es concentrarien a la Plaça de la capella de la Misericòrdia, embolcallats en algun moment pel fum i el perfum de les fogueres enceses per fer les brases on s`acabarien rostint les botifarres que els amics de la Comissió tres Tombs, vendrien en gran nombre tant als qui venien a la Ballada Country, com a molts veïns de Moià, que amb un alt grau de civisme entenen que aquesta mena de tradicions, demanen – cada cop més – una gran despesa econòmica.

A les 20,00, quan s’acabaven quasi les cançons programades, la temperatura havia baixat fins als 3 graus, però la Plaça estava curulla de gent.

01) SKIP
02) ON THE ROCKS
03) SUGAR AND PAI
04) BUFFALO ROAD
05) QUEEN OF HEARTS
06) SAN LUCAS
07) JUST A MINUTE
08) SAXIN MIX
09) D.H.S.S.
10) JUST ANOTHER (AMERICAN)
11) CELTIC CT
12) EAGLE TEXAS
13) ROSE GARDEN
14) WHAT ABOUT NOW
15) MAGIC MOON
16) TWO BY TWO
17) TUSH PUSH
18) NOT FAIR
19) A BOMBON
20) BALLYMORE
21) JAMAICAN RUN
22) COWBOY BY NIGHT
23) CLOVER
24) ISLANDS IN THE STREAM
25) MY NEW LIFE
26) TOES
27) IT HAPPENS
28) HELP ME
29) STITCH IT UP
30) GRAN CASINO
31) WICKED MAN
32) PRECIOUS TIME
33) SLEEP TONIGHT
34) LONG LONG WAY
35) GREEN GRASS
36) DUCK SOUP
37) BASS BOAT GIRL
38) TEXAS’ MEMORIES
39) OH! SUSANA
40) PRIORITY
41) CHEYENNE
42) DANCING FOR YOU
43) THANKS A LOT
44) 1.000 YEARS (OR MORE)
45) HALLELUJAH
46) COASTIN’
47) CHILL FACTOR
48) WATERMELON CRAWL
49) LINDIE SHUFFLE

Ens acomiadaríem d’alguns amics que gaudien ja de les bondats dels embotits de Moià; també nosaltres en havien firat un parell de formatges locals.

Gràcies des d’aquí a la Dolors Picanyol, al Cesc Fargas, i a tots als amics de Moià, als qui esperem retrobar el proper diumenge 7 de febrer a partir de les 6 de tarda al Centre Espai Escènic de Castellterçol.

Ah! , felicitats també, als amics de Sant Antoni Abad.

© Antonio Mora Vergés

Un viure espitós

El mot, sembla que procedent de l'anglès speed, te una traducció múltiple : alterat , excitat, intranquil, mogut, neguitós, cul d'angoixes; també en el món dels cavalls es diu d'aquells que tenen “ massa sang “.

Des de sempre havia viscut amb un neguit que no sabia adjectivar , i quines manifestacions – en la major part - son les enunciades en el paràgraf anterior.

Sense tindre'n consciència, patia o gaudia, de forma alternativa i/o successiva , diferents estats d'ànim, que en ocasions em duien a pensar que era – si més no – diferent a molts dels meus coetanis.

Amb aquesta sensació, van anar passant, el dies, les setmanes, els mesos, els anys, i una rera l'altra fins a cinc dècades; de tant en tant trobava algú que tenia o semblava tenir aquesta mena de caràcter. Això no generava quasi mai empatia, sinó clarament una sensació de “normalitat “ que ni que fos momentàniament esdevenia confortadora.

Tot d'una vaig anar coincidint amb persones que – patien & gaudien – també les mateixes o semblants sensacions, a partir d'aleshores tot va ser “ caminar i veure “, com sinònim clarament del “ cosir i cantar “ que hom considera el paradigma de la felicitat a la terra.

No cal ser espitós per sortir amb els dels coneixercatalunya.blogspot.com, però si ho sou no us farà nosa, no som – ni volem ser – els “espiri González “catalans.

Gaudim preparant sortides per veure aquella ermita isolada – de vegades al costat d'una gran arteria de comunicació -, o aquella arbreda singular, o aquell rocam que suporta les restes d'un castell o qala't, o balmes que aixopluguen una casa, o fins fa uns anys corrals de bestiar, o molins fariners, o una roca a Collsuspina que ens recorda un colom,

,o,o,o,.....

Un bon remei, per ajudar-nos a conviure, - curar és una paraula vanitosa, impròpia d'éssers intel•ligents- amb el caràcter espìtós, és comprar-vos unes bones botes per caminar, si us calen, també uns pals de treking, i el material més bàsic, guants, passamuntanyes, polaines, gorres i/o barrets, motxilla, alot o si sou més moderns un “ frontal “, màquina de retratar, cantimplora ,... ah! , mapes de lloc a visitar. Amb tot això i fent una activitat regular, 1 cop per setmana, 2 al mes, 1 al mes,... acabareu sumant-vos als qui sense cap pretensió, fem del Conèixer Catalunya més que una afecció, una passió.

Decisió macabra

La paraula – macabra- ens la deixaven – com tantes coses – els àrabs que romandrien per les terres d'Ascó formalment fins a l’expulsió dels moriscos; de fet però – més en uns casos que ens altres – tothom porta sang sarraïna en aquestes terres banyades per l'Ebre. El topònim sembla que d’arrel ibera , faria referència a la ubicació dalt d’un turó de pedra.

Qualificava de macabra la decisió perquè no es fa per triar entre una opció bona i una de dolenta, sinó clarament entre dos molt dolentes :

a) convertir-se en un cementiri nuclear

b) esdevenir un cementiri, un més, en un país que n’està curull.

Ningú ens ha explicat les conseqüències reals de l’accident nuclear de txernòbil, tot i que les morts relacionades amb els diferents tipus de càncer han tingut un creixement exponencial; científicament està fora de dubte que les possibles fuites en la manipulació de la energia nuclear son un font de perill, tant almenys, com les de la resta de combustibles, petroli, carbó ,....




El criteri de proximitat és un recurs histèric. Vivim en un globus, i qualsevol emanació a la seva atmosfera, acabant afectant a tothom.

Quan al tancament de les nuclears, les químiques , i altres empreses “ amb mala premsa “, els progressistes de Barcelona – que no les van voler en el seu entorn - , ho veuen amb vols ulls. La gent que viu en les terres altes de Tarragona té consciència que la marxa d’aquestes activitats, implicarà un despoblament -ràpid i irreversible - , que deixarà en una anècdota l’expulsió dels moriscos.

El recorregut per les zones bèl·liques [ de la Guerra 1936-39 ], l’encant dels Ports,.... son atractius insuficients per ocupar a tota la població activa. Si marxa la industria, al seu darrera marxaran , primer els joves i desprès les persones de mitjana edat, que tornaran en la seva majoria per ser enterrats al costat dels seus, en aquest erm aleshores desert.

Deia que els membres de l’ajuntament d'Ascó han de prendre una decisió macabra, no voldria pas estar en la seva pell; fer política a nivell local és una tasca dura i gens reconeguda; ben al contrari de l'activat política “professional” dels qui s’apunten al carro del NO, que no saben – ni volen – trobar, el desllorigador del creixent atur , que dissortadament està al darrera d’aquesta situació, que massa sovint ens obliga a tots a triar entre dos mals.

La calor extrema a l’estiu, la mosca negra, el mosquit tigre, les nuclears, les químiques, el cementiri nuclear,al “territori” com diuen a Barcelona quan parlen d’aquestes terres, ho tenen tot !. De fet, autovies, hospitals, universitats, biblioteques , teatres,... perquè, oi ?

© Antonio Mora Vergés

L’ANOIA DESCONEGUDA. SANT PAU DE LA GUARDIA.

Sortíem el Feliu Añaños i Masllovet, el Santiago Moya Romero, l’Antoni Uriz, l’Antoni Ibáñez Olivares, i l’Antonio Mora Vergés, de la gran Balma del Solà de Roca, els baixos del nostres pantalons donaven testimoni del fangueig que les darreres pluges havien deixat a l’indret. Aquella mateixa tarda adquiria unes polaines, per evitar – fins on sigui possible - la justa reprimenda que – com esperava – vaig rebre de la meva esposa.

Davant nostre, entre la boira que s’anava espessant, vaig veure el conjunt de les cases de Ca n’Elias, del que sobresurt la torre del campanar de l’església de Sant Pau de la Guardia.
Desfèiem el nostre camí fins a l’entrada de Can Solà de la Roca, i un cop allà , convencíem al nostre xofer, l’Antoni Ibáñez Olivares, d’arribar-nos fins al turó; l’Antoni Ibáñez Olivares inicialment es manifesta contrari a travessar Montserrat Parc, un més dels tants i tants projectes d’urbanització, que s’han quedat a mig fer, i constitueixen avui una rèmora quasi insuperable per a les economies dels municipis que van aprovar els projectes de planejament urbanitistic. La seva recança està justificada, per arreu el ferm és irregular i en el darrer tram ens cal transitar novament per terrenys plens de fang ; fet i fet, un cop portes els baixos enfangats, ja no ve d’una mica, oi ?

Reproduïm algunes dades d’interès : Entre el 1740 i el 1742 es construí una nova església, un xic més avall de la primera església de Sant Pau del 1084, que fou renovada al pas del s XIII al XIV i que avui és en ruïnes i abandonada, està prop de l'antic mas Elies o Forn del Vidre, al lloc on hi havia des del s XIII una capella dedicada a sant Abundi o sant Aon. Originàriament la parròquia de Sant Pau fou matriu del terme del Bruc, però a partir del despoblament del s XV s'invertiren els papers i entre els ss XVI i XIX consta com a sufragània del Bruc. Al s XIX recuperà el caràcter de parròquia rural.

El temple és de planta rectangular, amb quatre capelles laterals. A la façana hi trobem la porta d’entrada, d’estructura arquitrabada, i un òcul a la part alta. Té adossada una de torre de planta quadrada, que possiblement fes inicialment funcions de guaita i bada, i ara de campanar. Ens expliquen – l’església està tancada - que a l’actual frontal de l’altar, es conserva una escena de la Conversió de Sant Pau, procedent de l’antic retaule de Sant Pau de la Guàrdia (el Bruc ), del segle XVII.

Malgrat la boira cada cop més intensa, recollirem imatges d’aquest indret, que inclourem dins de l’eremitori de Montserrat. Hi ha amics lectors una Anoia montserratina, dins d’aquesta comarca tant encisadora com desconeguda.

© Antonio Mora Vergés

L’ANOIA DESCONEGUDA. MAREDEDÉU DEL BRUC. L'ANOIA

El poble del Bruc, és un clar exemple de l’anomenada Ciutat lineal, que formulada teòricament a partir de 1.886 per Arturo Soria Mata, tenia molts precedents arreu del món ; ¿ qui no ha vist nuclis de població que han anat creixent als marges d'algun camí, carretera , o, a voltes, d’un riu o canal ?.

Una vegada més seguíem la petjada del Josep Salvany i Blanch, que en aquesta ocasió l’any 1.921 recollia imatges de l'església parroquial del Bruc,  advocada a l'Assumpció de la Marededéu, mal dita  Santa Maria,  per influència de la llengua castellana,  en les que ressaltava que fou a darreries dels segle XIX, que es duria a terme la coberta de la torre.

El Feliu Añaños Masllovet, l’Antoni Ibáñez Olivares, El Santiago Moya Romero, l’Antoni Uriz, i l’Antonio Mora Vergés, fèiem el dissabte 23 de gener de 2.010, el mateix camí : Teníem del lloc alguna informació :

La primera referència documental de l’església correspon a l’any 1068, constituint una peça essencial en l’estructura d’aquest territori, que tenia la defensa del Bruc com a part integrant del terme del castell de la Guàrdia.

El temple original, del segle XI, responia a una construcció romànica (l’any 1080 es construí el campanar), d’una sola nau.

El seu aspecte actual respon a diverses modificacions portades a terme durant els segles XVII, XVIII i XIX, un exponent de les quals és el coronament del campanar de base quadrada amb coberta de teules vidriades.

Amb la construcció de l’actual temple, d’orientació nord-sud, l’antic absis passà a convertir-se en una capella lateral. De l’arquitectura romànica original es conserven un tram de la volta preabsidial, l’absis amb coberta de quart d’esfera decorat amb un fris de dobles arquets cecs entre lesenes i una finestra de doble esqueixada, i el campanar de torre de dos pisos, de planta quasi bé circular, amb finestres geminades, dividides per columnes amb capitells mensuliformes.

L’edifici de l’actual església , és del segle XVIII; respon a una construcció d’una nau, coberta amb volta de canó, decorada amb esgrafiats renaixentistes de motius geomètrics descoberts l’any 1986, i transepte, damunt del qual s’hi bastí un cimbori de planta quadrada.

Ens havien posat la mel a boca amb la decoració pictòrica, ens parlaven d’unes pintures datades cap al 1300 dins de l’estil del primer gòtic, situades a la part interna de l’absis romànic. Es representa el Crist Majestat, inscrit en una màndorla, al voltant de la qual s’inscriuen les figures del Tetramorf o els símbols dels Evangelistes; separades per una finestra romànica de mig punt, apareixen les escenes de la Coronació i la Dormició de Maria. A la volta preabsidial o arc triomfal hi ha dos registres separats per una decoració purament ornamental: a la banda esquerra, els Reis Mags a cavall; i a la banda dreta, la Visita del Mags a Herodes i la Degollació dels Innocents; la part inferior resta ocupada per una decoració sobre fons groc de formes cúbiques.

Trobem el temple tancat amb pany i forrellat, com el cementiri adjunt, i les nostres trucades a l’edifici annex que sembla la rectoria, reben la callada per resposta.

Possiblement com ho va fer el Josep Salvany i Blanch, busquen un camí per superar el barranc, i poder així recollir imatges de l'església de l'Assumpció de la Marededéu del Bruc.

L’angoixant manca de sacerdots catòlics, alhora que fa sens dubte difícil la transmissió del missatge cristià, provoca de retruc la inaccessibilitat a la major dels temples del nostre país fora de les hores de culte.

L' Antoni Calvo Uribe publicava imatges 

En aquesta tasca de facilitar l’accés al patrimoni històric, els membres laics de les parròquies tenen un important paper a jugar. Per descomptat les administracions públiques; Ajuntaments, Consells Comarcals, [ Vegueries, quan toqui ], Diputaciones Provinciales, Generalitat, Govern d’Espanya,... podrien fer-hi molt, la nostra personal experiència però fa que ens malfien; els governs – en general - son bons per endur-se’n els diners de Catalunya , això està més que demostrat; fer alguna cosa en benefici del país i/o dels seus habitants, encara està per veure.

No serè jo qui els doni un vol de confiança.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2016/11/goigs-lassumpcio-de-la-mare-de-deu-el.html

 Que  la Marededéu i    Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  , amazis, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

LA CARA DEL BRUC. LA MALA CARA.

Creuàvem el pont de la Parròquia, que uneix els nuclis del Bruc de Baix i de la Parròquia, superant el Torrent de l'Illa. Aquest pont va ser construït a l’època de la Mancomunitat de Catalunya, el projecte va ser aprovat pel Consell Permanent en data 12 de gener de 1917 i va ser construït el 1924. Bastit amb una barreja de fàbriques de pedra i maó massís (ambdues vistes) durant molts anys va ser el pont amb una arcada de maó de llum més gran dels existents a Catalunya. Per aquest motiu va ser inclòs com un dels elements a protegir a la Normativa de les Normes Subsidiàries de Planejament del municipi del Bruc aprovades l'any 1983. I és per això, que en virtut de l’aplicació de la Disposició Addicional 1a de la Llei 9/93 del Patrimoni Cultural Català, té la consideració de Bé Cultural d’Interès Local.

La Gemma Estrada, en un article publicat a collbato.com - que reprodueixo parcialment - , es queixa que la administració – en aquest cas la Diputación Provincial de Barcelona , ha gosat desfigurar el Pont de la Parròquia. Exposa de manera vehement que s’ha actuat de manera gens sensible per adequar aquest pont a una pretesa necessitat actual, al costat nord del pont se li ha adjuntat una passarel•la•la per als vianants., però, per a fer el nou vial no s’ha respectat l’antiga obra, sinó que s’ha trencat impunement tota la barana del pont fent una obra ràpida sense un treball acurat, on poguessin conviure l’antic i el modern de manera harmònica, conclou que al pont del Bruc se l’ha tractat com a qualsevol pont d’una autovia , encastant-li una estructura de ferro i trencant les antigues lloses de pedra, els vorals de maó vist que hi havia per resguardar-se els vianants i les baranes de ferro forjat. No recollirem – en paraules de la Gemma Estrada – imatges del pont mutilat.

Baixarem fins a la font innominada – per nosaltres la font dels rentadors- i recollirem imatges d’una instal•lació que possiblement fa menys de cinquanta anys encara donava servei – bon servei – al nucli de la Parròquia.

El lloc si els brètols ho respectessin, podria esdevenir un parc públic. Advertim en la paret d’un dels marges del voral del camí, una roca treballada en forma de cara, dissortadament abans que nosaltres, ho han vist persones quina única distracció és la destrucció sistemàtica i gratuïta de tot el que és bell, la cara presenta una fractura al nas; sobretot per això - per deixar testimoni de l’acció constant d’aquestes bandes – en recollim imatges.

Amb la serralada montserratina de fons, elevem – una vegada més la nostra pregària – Senyor, torna la llibertat al teu poble !

© Antonio Mora Vergés

L’ANOIA DESCONEGUDA. LA BALMA DEL SOLÀ DE LA ROCA

Sortíem de Sabadell a les 7,30 l’Antoni Ibáñez Olivares – que avui faria de conductor -, el Feliu Añaños Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, havíem quedat a la benzinera de l’àrea de servei de Bellaterra a l’autopista amb el grup de Cerdanyola del Vallès, el Santiago Moya Romero i l’Antoni Uriz a les 7,45. Això de la puntualitat és una virtut catalana, que els anglesos van aprendre mentre simulaven ajudar –nos contra els Borbons, allà pel 1.714.

Anàvem al Bruc, concretament a ponent del terme, seguint l’antiga carretera N-II, el nostre destí en aquesta ocasió era una balma que segons ens expliquen ha estat mesurada i ocupa un total de 3.150 m2.

Superàvem la urbanització Montserrat Parc, volíem visitar en primer lloc la casa dita Can Solà de la Balma i/o de la Roca - segons les fonts -; el mas està edificat damunt d’una gran llosa, això ens fa pensar més en la segona accepció, com a correcta, fet que ens confirma el propietari actual de la casa.

La ermita de Sant Isidre – avui sense culte - , està situada dins el clos de la finca ; el nostre interlocutor recorda – sembla que amb nostàlgia - que en el dia del sant s’hi celebrava un aplec molt concorregut.

Seguint les seves indicacions tornem a l’entrada de la urbanització Montserrat Parc, quasi al davant - en el costat oposat - comença el camí que ens portarà fins a l’inici del barranc. Pel seu interior transcorre un torrent d’aigua irregular que ha erosionat els estrats de forma horitzontal, donant forma a aquesta magnífica balma el Feliu Añaños Masllovet serà el primer en veure l’esvoranc.

Baixem amb molta atenció per camí empedrat, i a mesura que anem descendint, prenem consciència de les proporcions excepcionals d’aquesta cavitat, que al llarg de la història ha estat utilitzada com aixopluc natural, i com a espai en el qual descansaven els ramats de la zona; recollirem imatges d’algunes parets que delimitaven els corrals.

A banda de l’aportació de les aigües pluvials, al centre de la cavitat hi ha la font anomenada de la Balma.

Avui - per arreu en trobem testimonis - és un lloc ideal per a l’escalada, disposa de 12 vies instal•lades de forma permanent.

Recollirem una munió d’imatges, totes parcials, perquè no disposem d’un equip que ens permeti retratar en tota la seva magnificència la Balma anomenada del Solà de la Roca.

Us esperonem a afegir-vos a la tasca de fer visible l’Anoia desconeguda.

© Antonio Mora Vergés

L’ANOIA DESCONEGUDA. EL BRUC

Quan al topònim, Bruc , no hi ha massa dubtes atesa l’abundor d’aquesta espècie d'arbusts de plantes de fulles linears i molt menudes, tot l'any verdes, i de flors petites, generalment blanques o roses, en forma de gerreta i agrupades en ramells.

La imatge del Jordi Badia, amb el fons montserratí, reforça – si calia- les peculiars característiques del bruc boal (Erica arborea) ; és un arbust alt amb unes característiques fulles minúscules, linears i revolutes, de només mig centímetre de longitud. Com la majoria de brucs, el bruc boal prefereix els sòls silícics. Per aquest motiu, al Bages se'l troba gairebé exclusivament a les parts altes dels massissos de conglomerat de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, comú en alzinars i brolles, allà on el sòl ha estat descarbonatat per la pluja. Malgrat que les seves flors, blanques i acampanades, són també menudes, la florida primaveral del bruc és tot un esdeveniment al bosc, tant per la seva generositat que arriba a cobrir-lo quasi totalment de blanc, com pel perfum dolç, de mel, que desprèn.

La fusta , sobretot la procedent de les rabasses, vermellosa, densa i fàcil de treballar, és emprada en la fabricació artesanal de pipes, tabaqueres, etc.

El poble del Bruc és conegut arreu per la història i/o llegenda en la que els sometents de diverses poblacions veïnes i tropes d’exèrcit derrotaren els francesos el 6 i 14 juny de 1808, el sometent del Bruc recollí aportacions per aixecar un monument en memòria d’aquella gesta, capitanejada, segons la tradició, per Isidre Llussà i Casanoves, natural de Santpedor.

Reproduïm de ; El Bruc: el medi, la història, l'art, pp. 164-165. Ribot i Serra, Manuel, Gemma Estrada i Planell,


De sobte en mig de la lluita

vibra una remor estrident

que omple d'horror als francesos

i als catalans enardeix.

Un toc de mata-degolla

cent timbals redoblen prest,

com si vingués gros exèrcit

a socórrer nostra gent.



Fugint a brida batuda

va en retirada el francès;

entre ses files nombroses

la por hi sembra el desconcert.

Cingleres avall rodolen

perseguits pels sometents

que esllavissen roques fermes

des dels cims al damunt d'ells.



Dels timbals els cent redobles

ressonen arreu, arreu,

esporuguint als francesos,

enardint nostres valents.

La victòria ha estat completa;

de francès ja ni un se'n veu,

un núvol de polseguera

allà al lluny els encobreix.



Els timbals encar redoblen

y tots cerquen amb daler

a l'exèrcit que s'atansa

amb tan bèl•lic ardiment.

Entremig de les boixeres

Sols hi oviren el vailet

que baqueteja amb fermesa

el timbal sampedorenc.



-Valga'ns la Verge i Sant Jordi!

ell sol el miracle ha fet;

les afraus montserratines

d'un redoble n'han fet cent.

Santa Verge Moreneta,

el miracle a Vós se us deu;

vostra ha sigut la victòria;

glòria a vostre Nom excels!-



Escoltant els precs de joia

el vailet sampedorenc,

davalla de les cingleres

fent son redoble darrer.

Amb el somrís en els llavis

s'acosta als del sometent,

y, mostrant-los les baquetes,

diu: -No som trobat res més!-


Nosaltres, desprès de Masquefa i Piera , continuem el nostre viatge per l’Anoia desconeguda, visitant ;

Sant Pau de la Guàrdia
Església de Santa Maria del Bruc (s. XI)
La casa , la ermita de Sant Isidre i i la balma de Can Solà de la Roca

MOLI DE VALLGATINA, EN EL NAIXEMENT DE LA RIERA DE RELAT.

Pensava en el gat mesquer geneta o gineta (Genetta genetta), mentre conduïa per camí de terra que ens menaria fins a Vallgatina.

El seu origen és africà i, tot i que en època dels romans i dels egipcis se sap que era mantingut com un animal domèstic, i es creu que va ser introduir a la península Ibèrica pels àrabs, que també l'utilitzaven com un gat domèstic.

Encara que el seu aspecte sigui semblant al d’un gat, no estem parlant d'un felí, sinó que pertany a la família dels vivèrrids, que és més a prop de les mangostes africanes que no pas dels gats.
Ara és un animal que està protegit i que és present als boscos de la Catalunya central, tot i que a mesura que arribem a zones muntanyoses la seva presència va decreixent fins a desaparèixer als estrats subalpins.

Havíem sortit del nostre Vallès Occidental a les 7,00 del mati, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray i Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, esmorzàvem – de forquilla i ganivet – a les Comas de Sant Feliu Sasserra, i anàvem a Vallgatina per visitar el Moli del que hi ha constància d’ençà de l.753, quan Josep Vallgatina en va obtenir la llicència hidràulica.

Ens reben amb extrema cordialitat, i gaudirem de la companyia del Xavier Masramon Muntadas, que ens farà de sherpa – per als amics lectors ; la seva fotografia de la resclosa del molí il•lustra merescudament el mes d’abril del calendari del 2.010 d’aquest Territori Seré -. L’edifici es troba en una fondalada a la ribera dreta de la Riera de Relat, prop del seu naixement, en l’encreuament dels recs de la Costa i de la Cogullada. Només se’m acut bucòlic com adjectiu descriptiu.

Els murs de protecció tant del que fou la bassa del moli, com els que delimiten l’espai on hi havia l’horta – al costat oposat de la riera – ens parlen de la gran fortalesa física – diria quasi que excepcional – d’alguns dels que aquí van trobar el seu medi de vida.

Visitarem la planta baixa de l’edifici, és d’una sobrietat tant extrema, que acostumats a les comoditats modernes ens fa venir escarafalls.

El lloc està inclòs en la ruta anomenada dels molins de Relat (Bages).

Ens acomiadàvem del nostre sherpa i de la seva família, amb el compromís de fer-los arribar les fotografies, i si s’escau la crònica en paper si algun mitjà ens la publica.

© Antonio Mora Vergés