El cop de pal cec

Aquesta pràctica , que d’això es tracta, d’una mala pràctica , es freqüent quan cal gestionar una multitud, ja sigui de persones, ja d’expedients – persones també finalment, oi ?. I val a dir que malgrat el seu general coneixement i aplicació, no està regulada ni pel que fa al seu exercici, ni dissortadament pel que fa als seus efectes perversos. El legislador ,habitualment treballa per a ell mateix ,en el nom del poble. Recordeu ?, tot per al poble, però sense el poble.

Al llarg de la nostra existència, sobretot si com en el nostre cas, pertanyem a una minoria ètnica i/o lingüística [ a ells tant els fa ] , és fàcil que patim en més d’una ocasió l’aplicació d’aquesta tècnica del cop de pal cec.

L’any en que l’almirall i President del Govern d’Espanya, Carrero Blanco, moria a Madrid com a conseqüència – segons diuen les cròniques – d’un atemptat terrorista, vaig tenir ocasió de provar en la meva pròpia persona, els efectes del cop de pal cec. Desprès del període de formació bàsica a Sant Climent Sescebes [ Girona ] en varen destinar com artiller segon a la caserna de Sant Andreu a Barcelona, amb l’obligació però de presentar-me al Govern Militar – al final de les Rambles – on quedava adscrit com escrivent a l’oficina que gestiona la documentació relativa a la Creu i l’Ordre de Sant Hermenegildo. Faria durant uns poc mesos – aleshores no ho sabia - , tasques heroiques; triar cada dia uns quants xuscos de pa [ així s’anomenen, o anomenaven llavors , les racions individuals que rebien els soldats ] per al Comandant que feia de Cap a l’oficina; anotava curiosament en els expedients dels oficials i caps [ Jefes en diuen ells ], el que havien fet durant l’any, i sempre, sempre acabava amb la mateixa frase, i sin más vicisitudes fino el año.

La rutina es trencaria una matinada, devien ser les dues i en varen despertar perquè segons en deien el Caporal primer, volia passar llista; havien estat mirant un partit de futbol a la televisió i bevent fins a aquella hora, i volien continuar la gresca, el meu argument relatiu a que tenia dret a descansar va tenir com a premi, agafar el matalàs i baixar al cos de guàrdia, on el mateix sergent em feia un comentari relatiu a la borratxera del Caporal primer; els llops amics lectors no acostumen a mossegar-se entre ells, com l’endemà vaig descobrir !.

A mig mati, quan ja havia fet la recollida dels xuscos, un soldat em comenta que em caura un paquet , expressió que significa que rebre un càstig; abans de les dotze, m’assabento que el sergent havia posat com a motiu que explicava la meva estança a la prevenció, que m’havia discutit amb el Caporal primer; el Comandant que rebia les incidències de la guàrdia, interpreta discussió, com insubordinació, i el Caporal primer, espantat perquè segons em va explicar era de l’I.M.E.C , i li quedaven pocs mesos per llicenciar-se, no desfà l’equívoc.

A les dotze tots els soldats de la companyia de serveis som cridats al soterrani, on l’oficial, un tinent d’artilleria proper a la jubilació, em fa posar al centre de la sala, i m’escridassa i m’humilia davant de tota la resta, per un moment vaig pensar fins i tot que s’atreviria colpejar-me !, jo curull d’indignació, tenia els punys tancats amb la intenció d’estomacar-lo de valent !. Per sort per ambdós la cosa no va passar dels crits ! .

El Caporal primer em demana perdó, i li explico que malgrat que a mi ja no em perdonaran, cal que expliqui la realitat dels fets, em diu que te por, que li queden poc mesos, i la meva contesta va ser : jo et perdono, però no se si tu et podràs perdonar mai !.

Demano permís per parlar amb el Comandant, i aquest es nega, reitero la meva petició davant el Coronel en Cap, i sota la pressió de fer-ho en el seu cas davant el General em rep, a la pregunta sobre la raó d’aquella visita; fil per randa el poso en coneixement dels fets, i l’home m’explica que com eina per gestionar un tant gran contingent de joves, fan servir la tècnica del pal cec, i que en aquesta ocasió i en aquella Unitat, m’ha tocat a mi. Li dono les gràcies per la seva explicació i em presento davant l’Oficial de la companyia de serveis, que em notifica el meu arrest durant dos mesos als calabossos de Sant Andreu; li demano transport i em llença un peça de dos pessetes i mitja per agafar el metro ; li retorno una pesseta i li explico que si haig de tornar ja demanaré el transport a la meva Unitat. Es va contenir una vegada més per sort per ambdós.

Quan em presento a Sant Andreu, l’oficial de guàrdia em pregunta en llegir els papers. a qui has matat ?.

El temps passa volant i el dia primer d’abril en ocasió d’alguna efemèrides militar, surto al carrer, m’havien explicat que al Caporal primer, tothom – fins els Oficials i Caps – li han fet el buit. No tinc clar que ell s’hagi pogut perdonar mai la seva covardia !.

Quants més soldats com jo mateix, - potser en algun cas sense arribar saber-ho – han estat víctimes d’aquesta mala pràctica ?. Penseu en un soldat per Unitat i trimestre, i us sortirà una xifra esfereïdora. Si l’església catòlica finalment ha demanat perdó d’alguns dels seus excessos, podem esperar també que l’estament militar ho acabi fent ?

La vida en altres terrenys m’ha donat més pals de cec; aquest any 2.007 el Col•legi de Gestors de Catalunya denunciava a les pàgines del Periodico el cobrament de primes per part dels funcionaris d’Hisenda, això de ser cert podria conculcar l’esperit i la lletra de l’article l03 de la Constitució, que diu clarament que la Administració ha de ser neutral, estem tots a l’espera que el Parlament de Catalunya obri una investigació per esbrinar-ho; altrament si això únicament s’aplica a Catalunya, constituiria una prova fefaent quan a la mala fe del govern d’Espanya. Sou pregats d’enviar e.mails al Molt Honorable President del Parlament de Catalunya.

Tinc un contenciós obert amb una Administració d’hisenda, vaig fer obres de rehabilitació de la casa on visc, que em comprava justament l’any en que per primera vegada en donaven un cop de pal cec; l’administrador – sense voler-ho comprovar, malgrat els meus oferiments - diu que son obres de millora, i m’ha calgut gastar-me diners en l’informe dictamen d’un Arquitecte Tècnic, que segellat pel Col•legi Professional he presentat a Hisenda.

Tinc però sobretot la confiança que avui, quan rebem un cop de pal cec – que se’n continuen donant -, el nostre sistema de garanties legals, ens permet esperar que finalment s’imposi la justícia.

Amb aquesta esperança aprofito per a desitjar-vos un any 2.008 ple de felicitat !

© Antonio Mora Vergés

Santa Magdalena de Talamanca.

Aquesta població del Bages, dins la zona denominada Valls del Montcau, té quan al seu topònim un gran secret. Sens dubte està relacionat amb els Tala, de poblacions tant conegudes com Talavera de Reina, o tant desconegudes com Talavera , a la comarca catalana de la Segarra, frontera ja amb les terres de la Conca de Barberà

En el cas de la ciutat de Castellà la Nova, província de Toledo; el riu Tajo encara avui la rega amb les seves aigües; quan a la nostra Talavera, la que tenim a la Segarra, prop de Cervera, malgrat estar dins d’una de les comarques més seques de Catalunya, te dins del seu extens terme, la capçalera del riu Ondara [ mes conegut avui en aquell indret com barranc de Civit ]; però : ¿ Quina deu d’aigua hi havia per aquestes contrades en el període iber , que no fos el riu Llobregat, i permetés per la seva absència, o menor cabal – en termes comparatius - designar aquest lloc amb el sufix MANCA.? El que us deia un secret que – com la majoria – esperem esbrinar en algun moment.

Talamanca té molts elements d’interès, d’alguns – la necròpolis de la Vila - anomenada també com “tombes del Moro “, potser pel topònim Vila, etimològicament derivat del BIN ,BINI àrab, pel nostre Coromines, quina autoritat en aquestes matèries està fora de qualsevol dubte . N’he parlat en altres ocasions, sou pregats de comprovar-ho a coneixercatalunya.blogspot.com, posan el mot necròpolis al buscador.

Toca avui parlar-vos d’una joia malmesa, oblidada, Santa Magdalena de Talamanca; no cal que us escarrasseu en buscar-la a l’enciclopèdia de Barcelona, no la trobareu; i certament fa poc més de vint anys encara foren recuperats, de les runes del cementiri que hi ha a tocar de l’església, diversos fragments de sarcòfags romànics.

L’edifici molt i molt enrunat, s’alça dalt d’un petit serradet, situat sobre la carretera de Navarcles a Terrassa, tots just desprès del quilòmetre 29, a frec de carretera és veu l’església dalt d’un turó al que s’accedeix per un camí que s’inicia a ma esquerra.

Tinc respecte d’aquesta advocació, Santa Magdalena, una particular debilitat, i en el seu dia - ja fa força temps – en vaig esmerçar en el seu estudi, i tot seguit us exposo algunes dades : La figura d’aquesta Santa, de la que se’n parla poc, però clar i entenedor en els evangelis [ pels que conservem encara la capacitat lectora ] no te cap màcula, ni segona interpretació possible, Lluc ens diu a 8,1 : Algunes dones acompanyen Jesús, i cita textualment : algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties : Maria , l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortir set dimonis. En el seu moment vaig fer en relació a aquesta secundaria d’or, un petit treball d’investigació :

Magdala, ( antiga ciutat de Palestina, a Galilea, prop del llac Tiberiades. Lloc de naixement de Maria de Magdala. El nom actual es Migdal ) no en saben gaire coses més, l’enciclopèdia catalana - La Gran - no en diu res. La seva ubicació prop del llac ens permet pensar que gaudia i potser gaudeix encara avui d’un clima mediterrani, molt similar al de la mateixa ciutat de Roma ; aquesta circumstància ens dona peu alhora a plantejar-nos Magdala com un lloc on molts del romans que tenien responsabilitats en l’administració d’aquells territoris, i tenien la seva casa, o almenys una casa on retirar-se a descansar en els seus períodes d’esbarjo.

No hi ha cap afirmació de que Maria Magdalena fos – o no - jueva, Mt 4,23 i següents en relació a Llc 8,2, ens permet formular la tesis de que Maria Magdalena es d’ascendència romana, vídua amb recursos econòmics ,que posarà en endavant a disposició permanent de Jesús i els seus deixebles, com a conseqüència de la seva conversió. En el text es diu que li havien sortir set dimonis, - avui sabem que les malalties d’origen nerviós i/o mental per la mentalitat d’aquella època, eren dimonis que tenien les persones dintre dels cos – la vida de Maria Magdalena fins a la trobada amb Jesús devia haver estat un patiment continu que veurà el seu final amb la guarició, aquesta es la causa primera de la conversió de Maria Magdalena, la seva pròpia sanació ; el posterior seguiment de Jesús , la seva presència en el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, l’escolta atenta i admirada del sermó de les benaurances , portaran Maria Magdalena al costat de la Creu, on – una vegada més – farà costat a Maria, mare de Jesús en el seu dolor.

Maria, dita la Magdalena, es una figura bàsica en la tasca evangelitzadora de Jesús, no òbviament al nivell dels 12 escollits, però si juntament amb d’altres persones, en el suport econòmic i logístic al Mestre i als seus deixebles, el paper de les torres, sol ser més enaltit que els dels fonaments, sàpiguen tots plegats, que les unes només poden existir si les altres aguanten.

Enlloc sens parla de Maria Magdalena en termes que ens permetin afirmar la seva edat, hi ha però una constant, es una de les companyes habituals de Maria, mare de Jesús, tenim doncs una informació que ens dona peu a imaginar-nos que aquesta afinitat podia venir de que ambdues tenien una edat semblant, propera als 50 anys, i fins i tot, que també en ambdues es donava la situació d’ésser vídues en primeres noces.

Jesús atorga un paper principal a les dones en contra del sentiment generalitzat a l’època de considerar-les únicament objectes de dret i no subjectes. Recordem el paper mediador de Maria en el miracle de les Noces de Qana, aquí s’inicia aquest paper que la pietat popular associa a Maria, la d’intercedir davant Jesús. En la resurrecció i contra el costum que recull Mt. 18,16 tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis, tenim el testimoni d’una única dona, el que no li dona cap valor en el món jueu, alhora que reforça justament per a nosaltres , la creença en la resurrecció, que no es desenvolupa seguint uns protocols normalitzats, - avui en diríem standars – sinó que confirma aquest paper rellevant de les dones, en la persona de la Magdalena.

Maria Magdalena tindrà un paper excepcional en la resurrecció, serà testimoni presencial– el primer – que veurà a Jesús, seva es l’exclamació rabuni , (Mestre ) quan Jesús la crida pel seu nom .

La tradició oriental afirma que, després de la Pentecosta, Maria Magdalena va anar a Efes on va viure juntament amb la Verge Maria i Sant Joan, i que va morir en aquella Ciutat , on es va iniciar el seu culte. A mitjans del segle VIII, hi ha constància que Sant Wilibaldo va anar en romiatge fins a Efes per visitar el Santuari de Maria Magdalena. L’any 886 les relíquies foren traslladades a Constantinopla.

Segons una de les tradicions franceses àmpliament estesa a l’ occident, Maria Magdalena, juntament amb Llàtzer i les seves germanes, va venir a la Provença a predicar l’evangeli. Durant els darrers trenta anys de la seva vida visqué a La Sainte Baume. La devoció a la Santa s’estengué també per terres catalanes, i aquesta advocació de les Valls del Montcau, dins del Municipi de Talamanca, en seria clarament una mostra.

La globalitzció farà en qüestions d’advocacions religioses, que veiem al costat d’una Mare de Déu de Guadalupe [ Extremadura –Espanya ] , una imatge absolutament igual, però de Mèxic; també, també, amb la de Montserrat, [ Catalunya ] ¸ i les que tenim ja entre nosaltres de fa temps, com la Verge del Rocio [ Andalusia – Espanya ]

Més enllà del paper evangelitzador que la pietat popular adjudica a la Magdalena , i que no estem en condicions d’afirmar ni de negar. La presència silenciosa i discreta de la Magdalena , sempre al costat de Maria, mare de Jesús, recolzant activament l’acció evangelitzadora del Rabuni, te ja, almenys per a mi , una força que justifica sobradament la seva declaració de santedat.

Maria de Magdala, la Magdalena, es l’exemple palès de tantes i tantes persones, que d’una manera callada, quasi anònima, fan el que cal fer, sense demanar res, sense esperar res, deixant-se guiar únicament per la gràcia de Déu

Santa Magdalena de Talamanca [ Valls del Montcau ] passarà a fer companyia a la Galeria fotogràfica de http://www.moianes.net/ , a la seva homònima de Vilarestau [ Centelles], a Santa Maria Savall [Balenyà], Sant Pere de Musarra, Sant LLogarri de la Sala [Monistrol de Calders] , Sant Pere de Marfa (dit també de les gallines) [ Castellcir] Sant Miquel, la Santa Creu de la Plana , Sant Pere de Vilanova i Sant Joan Vell d’Oló, Sant Esteve del Solà [ Santa Maria d’Oló], Santa Eugènia de Gomar [ Moià], Sant Aon, [ Mura ], Sant Julià de Sacirera [ Sant Feliu Sasserra] ,............ i......., una llista interminable quasi d’ermites i esglésies romàniques que podria explicar i àdhuc justificar l’enuig de Déu, si no sabéssim que malgrat la nostra descomunal estultícia, ELL és sempre bondat infinita !.

Sou pregats d’ajudar-me en aquesta tasca de documentar l’oblit, l’abandó i la desidia.

Amics lectors els millors desitjós, personals, familiars i professionals pel 2.011 !

© Antonio Mora Vergés

Santa Maria Savall

Sortíem de Sabadell, de l’habitual punt de trobada a la Plaça Granados, a les 8,00 l’Antoni Ibáñez Olivares, El Feliu Añaños i Masllovet, el Tomás Irigaray i López, l’Antonio Mora Vergés, i el Francesc Díez, un bon amic del Feliu, que ens havia acompanyat ja en una visita hivernal; en aquella ocasió a la riera Gavarresa ; la nostra destinació aquest darrer dissabte de 2.007 era Santa Maria de Savall ; el conjunt de runes de l’església i petit convent , que trobem a la capçalera de la riera de Castellcir





i davant el massís de Sauva Negra. Ens trobàvem a les 9,00 amb el Joan Escoda i Prats al trencall que permet l’accés a aquest indret, travessant però entre d’altres les terres de la Rovira dels Cerdans, la meva intenció era accedir des de Centelles, Mas Banyeres i la pista del Puigsagordi; finalment un vehicle ha fet el camí per la Rovira, i l’altre – el meu – pel lloc previst - ; tot i entretenir-nos recollint imatges de l’esplèndida casa de Mirambell, i de les runes de Santa Maria Savall,

hem hagut d’esperar-los força estona, perquè segons ens explicaven, han tingut algun problema a la casa esmentada de la Rovira dels Cerdans. Fetes les fotografies de rigor , davant les runes de Santa Maria Savall , separat únicament pel vial, hi trobem el pantà anomenat de Santa Maria, que avui estava completament gelat, i ens ha permès fer la tòpica foto de l’home damunt l‘aigua.



Esmorzàvem prop de l’ermita, i en acabar fèiem camí fins a la font de Sauva Negra, on repetíem – una vegada més, ara amb actors diferents – la fotografia que hom troba, quan obre la “nostra” pàgina : coneixercatalunya.blogspot.com ; la tornada fins al Castell de Sant Martí de Centelles, creuant – ara a peu – les terres de la Rovira dels Cerdans, la feien; el Feliu Añaños i Masllovet, el Francesc Díez i el Tomás Irigaray i López; el Joan Escoda i Prats, l’Antoni Ibañez Olivares i l’Antonio Mora Vergés, recollirien imatges del llit avui eixut de la riera – dita aquí- de Sauva Negra, i en el descens també de la casa de Colònies de Mas Banyeres.

El fred, i la necessària prudència, han endarrerit quasi mitja hora, la nostra arribada a Sabadell i a Mura [això és recull als únics efectes de justificar el retard, davant les nostres esposes i famílies ]

Fem una mica d’història : La petita església i el cenobi annex , apareix anomenada l’any 1.121 com Santa Maria de Sauva Negra, això confirma l’antiguitat quan al topònim que designa aquesta singular fageda, que sens dubte ocupava aleshores una major extensió. L’existència en l’actual Alemanya d’un espai natural amb el mateix nom, reforça la tesis de l’origen got d’aquest topònim.

Hi ha constància escrita de l’ampliació entre 1.218 i 1.236 d’un atri o segona nau, per compte dels senyors de Cassoles; en el lloc s’instal·larà una petita comunitat de donades *.
* Rebien aquesta denominació i també més tard la d’oblates, les persones que sense el lligam dels vots religiosos, es donaven a si mateixos, amb els seus bens en possessió a un monestir. També s’anomenaven així en el dret català, les persones que s’acollien a una casa i/o família amb el dret de viure-hi i d’ésser-hi mantingut i atès com de família, aportant-hi en canvi els seus bens presents i futurs.
L’experiència monacal no reïxi per gaire temps.

El lloc depenia de la Parròquia de Santa Coloma Sasserra, que n’és encara l’indret habitat més proper. Actualment pertany al terme municipal de Balenyà [ Osona ], malgrat tenir l’accés més habitual des de Centelles.

Tingué rectors propis fins al segle XVIII i culte fins al segle XIX.

L’inici de les activitats manufactureres i més tard industrials, provocà l’abandó progressiu de la contrada i del treball agrícola. La sobre explotació dels aqüífers com a conseqüència directa d’aquesta industrialització, feta – avui en tenim proves evidents – amb criteris de màxim benefici i sense cap respecte al medi ambient, ha comportat fins i tot riscos evidents per a la continuïtat de la vida humana en l’altiplà del Moianès.

Avui l’indret està dins d’un projecte d’urbanització que tindrà dissortadament, sense cap dubte, una revifada amb el projectat traçat de la C-59 [ la carretera de l’especulació ] que comunicarà Sant Feliu de Codines i Centelles. Recollir imatges de les actuals ruïnes ha esdevingut una tasca urgent, essencial i bàsica per conservar si més no, el record històric.

La pregunta amic lector, més enllà de recollir – com fem – els darrers vestigis de la presència humana, en alguns indrets del principat; És : Que podem fer per evitar-ho ?

Sou pregats d’enviar les vostres respostes – si en trobeu alguna – a mailto:amora@moianes.net o directament al Parlament de Catalunya, quina tasca hauria de ser – segons les lleis – vetllar justament per aquest país, que altrament els assigna uns emoluments exagerats per la mitjana de la població.

Com sempre, que Déu salvi la nostra Catalunya, fins dels seus propis fills !

© Antonio Mora Vergés

VALLHONESTA, VILADOMS DE BAIX, una història d'amor.

Segons el Joan Coromines, ONES+TOI , d’arrel Ibero-Basca , etimològicament voldria dir “ rodal i/o lloc de bons terrenys”, en la composició que ens ha arribat ; VALLHONESTA, el sentit precís és; Vall de bones terres, Vall fèrtil, o Vall feraç.

En tot cas la nostra pretensió avui és explicar-vos molt breument, una història d’amor que relaciona aquest indret de Vallhonesta i concretament l’Hostal de Sant Jaume, avui en ruïnes, amb Viladoms de Baix, mas del veí municipi de Castellbell i el Vilar documentat ja a principis del segle XIV.

L'any 1841 la Rosa Marcet Roca, de Sant Jaume de Valhonesta, es va casar amb en Jaume Viladoms de Viladoms de Baix; això feia aleshores precís pel que fa a la Rosa, haver de deixar la magnífica casa de Sant Jaume de Vallhonesta per anar a viure a Viladoms de Baix. Atès el fet que segons recullen les cròniques aquest era un dels casals més meravellosos de totes les rodalies. La núvia va posar com a condició, que la nova casa fos el més semblant possible a Sant Jaume de Vallhonesta.

En Jaume Viladoms, n ‘estava molt de la seva Rosa, i li va faltar temps per atendre aquesta condició. Viladoms de Baix, en la mateixa ubicació que es trobava, es va tornar a fer de nova planta seguint com a model Sant Jaume de Vallhonesta, a sobre de l'antiga construcció, i varen construir al mig unes arcades, que per no dir iguals sí que eren molt semblants a les de Sant Jaume; va resultar però , que quan ja va estar feta tota la construcció no els varen agradar les arcades, de manera que les varen tapar, fent-hi una paret mestra. No obstant això, amb la calor i el fred sempre hi havia dilatacions i, tot i que les tapaven, les esquerdes sempre tornaven a sortir. Ells, la Rosa i el Jaume ja ho deien: "tornem a tenir les esquerdes de Sant Jaume a casa".

D'aquí ve que Viladoms de Baix sigui una rèplica de Sant Jaume de Vallhonesta, és a dir, Viladoms de Baix i Sant Jaume de Vallhonesta són construccions molt semblants i, encara que no tinguem Sant Jaume dempeus, sí que tenim Viladoms per poder-nos imaginar com era Sant Jaume de Vallhonesta.

Sabem per les façanes estil de neorenaixement, que no poden ser més antigues del segle XVIII, i no únicament aquestes cases esmentades; sinó algunes també de principals de la contrada, foren fetes i/o refetes per uns arquitectes florentins, que varen fer una llarga estada a Catalunya, i més concretament a la zona del Bages.

Una casa i altra però, han tingut una molt diferent evolució, "pedres amb bona sort" en frase afortunada del fotògraf monistrolenc Salvador Redó, en el cas de Viladoms de Baix, que hom veu magnifica des de l’autopista més cara del món, i “pedres amb mala sort”, pel que fa a l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, visible també, - quan saps on és – des d’aquesta mateixa via de comunicació.

Més enllà del temps, una casa i altra son si més no, testimonis d’un amor llegendari, el que varen viure la Rosa Marcet Roca, i el Jaume Viladoms.

Aleshores la definició etimològica feia justícia a l’indret ,” rodal i/o lloc de bons terrenys”.

A la seva memòria.

© Antonio Mora Vergés

* Fonts : "Sant Jaume de Vallhonesta i Viladoms de Baix, Més enllà d'un vincle familar" de Jaume Pons Mas, i "Pedres amb mala sort" de David Sanz Pérez (El Breny, núm. 305, març del 2005).

La riera de Relat al LLuçanès.

Sobta no poc trobar-se el petit nucli de les esglésies de Relat, presidit pel campanar romànic [segle XXII] , la creu de terme i un xic a ponent el petit cementiri d’aquest disseminat agrícola, que tenia 97 habitants l’any 1.970.

Etimològicament sembla clara la procedència del llatí, RIVUS LATUS , riu ample, perquè tot i essent menys llarg que la Gavarresa, te un llit força ample, no menys en la major part del seu recorregut que l’esmentada riera on lliura les aigües.

El lloc pertanyia l’any 951 al terme feudal d’Oristà. Però ; quin boci de l’actual Lluçanès no estava sota la jurisdicció d’aquesta – avui – petita població ?. L’any 929 el terme comprenia : Olost, Sant Feliu Sasserra, Relat [ Avinyó ] i Pedrós [ Santa Maria de Merlès ]; canònicament tenien dependència de la Catedral de Vic des del 957 : Sant Andreu i Sant Joan d’Oristà; Sant Genis de Caraüll; Sant Feliu Sasserra; Sant Amanç de Pedròs ; Santa Maria d’Olost, Santa Eugènia de Relat, Sant Julià Sacirera i Sant Salvador de Serradellops.

Actualment el municipi d’Oristà compren : la Torre d’Oristà; les caseries del carrer de l’Amargura i el carrer de la Ruixeda; els ravals d’Olost i de Sant Feliu Sasserra; les esglésies de Sant Nazari i de Sant Salvador de Serradellops, l’ermita de San Adjutori, la masia de Segalers i el terme separat de Comesolives.

Quan camines per aquests indrets, tens una sensació quasi física de la història de Catalunya, val a dir que únicament una sensació, ja que altrament la percepció de trobar-nos dins del espai que hem definit com forat negre és molt evident i clara. Per arreu destrucció, abandó, oblit, com pròleg obligat a la invasió del bosc, i la total fugida de la presencia humana.

Actualment la demarcació de l’església parroquial de Santa Eugènia i la seva sufragania de Sant Marçal de Relat formen l’extrem septentrional del terme d’Avinyó.

Sasserra, Sacirera,... El parlar salat ben aviat va perdre’s en l’àmbit de la Catalunya interior, i únicament en trobem avui algun vestigi en la toponímia .La derrota de 1.714 va fer d’aplicació general al territori català, [ i molt particularment en aquest indret , tradicionalment nyerro i vinculat des de sempre a la lluita en defensa de la llengua, la terra i la cultura catalana ] l’ús obligatori de la llengua castellana, i al ensems la prohibició de la llengua pròpia. El mètode era molt senzill, càstigs, vexacions, pallisses,......... i per descomptat la prohibició absoluta d’exercir càrrecs públics, que quedaven reservats als castellanos viejos , això explica en gran part l’aversió general dels catalans – sobretot els d’aquesta Catalunya interior - fins a dates molt recents a formar part dels aparells administratius de l’estat. Encara avui, per alguns segments d’edat relacionar-se amb funcionaris públics, constitueix una mena de traïció al sentiment de pàtria catalana.

Comença a ser difícil trobar persones d’edat que vulguin manifestar-se en relació a aquesta qüestió. Hi ha una percepció – desitjo que errònia i desencaminada – de que en aquest tema tant i tant delicat de la llengua i la cultura, a casa nostra, el pitjor està per venir.

Sota l’ombra del campanar romànic, li demanava a Santa Eugènia i per la seva intercessió a la Verge Bruna , i al bon Déu, que faci realitat aquell vers del Virolai ;

Mística font de l’aigua de la vida,
Rageu del cel al cor de mon país,
Dons i virtuts deixeu-li per florida;
Feu-ne si us plau, el vostre Paradís.

Amén !

© Antonio Mora Vergés

"A carn, a carn " el crit d'en Rocaguinarda.

Sortíem de Sabadell a les 8,00 del mati, el Joan Moliner i Manau, el Tomás Irigaray i López, i l’Antonio Mora i Vergés, el nostre destí era la població d’Oristà a la comarca del Lluçanès; a banda de la seva famosa cripta que no podríem admirar en aquesta ocasió, el poble és famós pel fet que aquí, en la masia dita de Rocaguinarda , va néixer el 18 de desembre de 1.582, el que seria conegut com Perot el bandoler, reivindicat més tard com un lluitador i un patriota.

El crit que encapçala el títol, palesa clarament l’odi cerval que cobejava el cor d’en Rocaguinarda i el de molts altres, aleshores i dissortadament també en el nostres dies. Per sort en aquells temps i en aquests nostres, som molts més els que cridem "Visca la terra i mori el mal govern".

Seguint el bon consell que ens donaven a l’Ajuntament d’Oristà, - on adquirim el compromís ferm d’enviar-los el relat i les fotografies que puguem fer de la casa – prosseguim el camí des de Sant Feliu Sasserra, agafant sempre el trencall a l’esquerra en totes les cruïlles, que ens menarà fins al Mas Miquelet. Abans però trobarem Rocaguinarda, la casa presenta un estat de ruïna total, aixecada damunt la roca nua, amb un perfecte control dels camins que hi arriben, el mas devia ser una veritable fortalesa; altrament les terres majoritàriament de secà ens diuen que essent el cinquè de set germans; Perot va haver de buscar-se la vida des de la seva infantesa ; el trobem l’any 1602 a Vic aprenent un ofici, i com a conseqüència d’una baralla amb la guàrdia del palau bisbal, sota les ordres del bisbe Francisco Robuster i Sala cap dels cadells, començarà la seva vida de bandoler nyerro.

La notorietat pública d’en Perot Rocaguinarda, comença amb la intervenció d’un bisbe, i acaba justament amb la intervenció d’un altre : L’any 1.611, Francisco Hurtado de Mendoza, bisbe de Tortosa, com a virrei de Catalunya qui gestionarà, a contracor, l'indult del bandoler. Hi ha constància escrita que a primers d'octubre d’aquell mateix anys, marxa a Nàpols com a oficial de l'exèrcit, es desconeix quan va morir però el 1.635 encara vivia exercint de militar a Itàlia.

La fama d’en Perot, farà que se li atorgui un paper en el Quixot, on certament se li adjudica més el paper de lluitador per la llibertat, que el de lladre del camí ral. Més enllà de l’oportunisme de citar un personatge rellevant de l’època, no hi ha cap constància d’un coneixement personal, entre l’autor del Quixot i en Rocaguinarda. Inversament podem dir en relació amb Mn. Vicenç Garcia, el Rector - Poeta de Vallfogona de Riucorb, amb qui possiblement tingué una bona amistat.

Recolliríem imatges del Mas Miquelet, just a la fondalada, sota la casa de Rocaguinarda ; la casa refeta de fa no massa temps, llueix esplèndida en aquest mati gelat d’hivern; ben a l’inrevés la Gallinera en el camí de tornada dona senyals d’un abandó creixent. Ens arribarem fins el mas Cirera on les restes de l’antiga torre del Castell, son cada cop menys visibles. El Tomás retratarà també; el Vinyés, Santa Eugènia de Relat i l’Oliva.

El termòmetre a passat dels menys 6 graus de les 9,00 del mati, als 11,00 positius quan creuem Avinyó. Per l’autopista més cara del món fem via cap al nostre Vallès Occidental, on amb puntualitat catalana arribarem a les 14,00 hores.

M’acomiado dels companys Joan i Tomás, i en recordar el crit "A carn, a carn" d’en Rocaguinarda, un intens calfred en recorre l’esquena; li demano al bon déu, que reparteixi seny en un costat i altre, perquè no creixi més la llavor de l’odi !

© Antonio Mora Vergés

Crònica d'una absència. Sant Pere d'Oristrell

El Nadal de 2007 , únicament el Tomàs Irigaray López i el Joan Moliner i Manau, tenien el mati lliure, i tots dos animats d’aquest esperit senzill que ens recorda que tots els dies son sants i bons per fer la nostra voluntat, sobretot si aquesta és alhora útil i benèfica , com en el cas que ens ocupa , que no és altra que visitar una vegada i altra el rodal del seu Vallès natal.

Havien fet el camí clàssic : Sabadell , Sant Vicenç de Castellet, i la romànica de Sant Jaume de Vallhonesta, de quina cura n’està encarregat com ermità, el Joan Moliner i Manau. Una densa boira cobria la vall, i tot just desprès d’esmorzar fèiem camí en direcció al Pont de Vilomara, on volien visitar Santa Maria de Matadars; l’església esmentada ja l’any 956, conserva la capçalera pre-romànica, amb arcs de ferradura; fou refeta al segle XI. Pertanyia inicialment al terme de Mura, encara que actualment està al terme del Pont de Vilomara i Rocafort. Actualment l’edifici es troba en restauració i dissortadament han pogut veure poca cosa més que les bastides per fer l’obra.

Seguien però el seu camí els nostres esforçats companys, i obtenien tot i amb uns dies de retard el premi gros; la contemplació de Sant Pere d’Oristrell. Se’n parla d’aquest indret ja en un document del segle X, concretament de l’any 932, en el que es dóna fe d'una venda de terres al comtat de Manresa en el terme de la Vall de Nèspola [*] al lloc conegut com a "Ullastrell" (avui Oristrell). Aquestes terres d'Oristrell limitaven a l'Est amb el "Palacio de Avezia" (nom antic on s'assentarà el castell de Rocafort). A l'Oest amb el "flumen Lubregado" (riu Llobregat). Al Sud limiten amb el "Monte Virgilio" (muntanya de Puig Gil). I al Nord amb el "rio Nèspola" (riera de Nespres). Durant el procés de repoblament i feudalització posterior s'originarien, a finals del s. X, els castells de Rocafort, Mura i Talamanca.

A inicis del segle X els territoris de la riba esquerra del Llobregat que avui comprenen els termes del Pont de V. i R., Mura i Talamanca es denominaven amb el nom de "Vall de Nèspola".

Veiem doncs que el terme d'Oristrell tenia gairebé unes dimensions semblants a les que té actualment el terme municipal.

Quan a la bonica ermita de Sant Pere que en més d’una ocasió hem vist des de la llunyania , quan visitàvem – primer com turistes, desprès com a sherpas - les tines de la riera del Flaquer, m’explica el Tomás per telèfon que és de planta rectangular, amb un afegit per la sagristia, i amb un petit campanar, sembla que fou construïda al segle XVII, damunt la porta es pot llegir 18+58 , i sense por d’errar-la podríem definir-la com d’estil eclèctic. El nostre fotògraf – com sempre – ha recollir en imatges tot el que aquí s’explica, i ben aviat ho podreu veure per internet, ja seleccionant imatges a http://moianes.net/galeria/, i entrant a la nostra - i vostra - pàgina coneixercatalunya.blogspot.com

El propietari de la casa, de nom Valentí, els ha convidat a tornar-hi un altre dia. Esperem tenir ocasió d’acompanyar-los en aquella visita.

[*] "Vall de Nèspola". Topònim avui clarament en desús que feia referència a la riera de Nespres o de Mura que rega els tres termes.

© Antonio Mora Vergés & Tomás Irigaray i López

El Nadal i Guimerà [ Història del Jordi i la Rosa ]

Havien estat mirant totes les cases de turisme rural de l'Urgell i rodalies, que sortien anunciades a la pagina www.guimera.info, i tant les Guimerà, com les de fora tenien reservades les dades de Nadal, semblava que tothom havia tingut la mateixa idea, i altrament ells - com succeïa quasi sempre - no estaven per les gestions més simples de la vida en comú.

Finalment i gràcies a la gestió personal del Joan R. , veí de Guimerà , i mitjancer habitual en tota mena de gestions d'immobles, de forma excepcional els van llogar només per aquells dies del Nadal, Cap d'Any i Reis, una casa quasi cantonera amb la plaça major, arrecerada sota els porxos de l'antic Ajuntament, convertit ara en Casal de Cultura, i en el que segons els van explicar s’havien fet obres d'arranjament i millora; semblava que també al darrera hi havia en aquesta ocasió l'associació www.guimera.info, el Jordi estava encuriosit per conèixer algun dels membres d'aquesta entitat, que donava una tant evident impressió de dinamisme i eficàcia .

El Jordi i la Rosa, voltaven els 50 anys, eren els prototipus de les parelles triomfadores, tots dos treballaven fora de casa, tots dos tenien projectes endegats, i justament aquest tipus de vida que tothom els envejava, primer de forma quasi imperceptible i darrerament amb contundent evidencia, els anava allunyat, fonia la seva relació, amb la mateixa velocitat que el sol del mati, feia esvair les boires o fonia la gebrada de la Vall del Corb. Aquest projecte de passar un Nadal, junts i sols, - insistentment suggerit per les seves filles - venia a ser el darrer intent de redreçar la seva relació.

La casa del Josep, així els van dir que s'anomenava el propietari, amic del Joan. R, que gentilment havia accedit a llogar-la, estava més que bé, i la seva ubicació al vell mig de Guimerà, li sumava encara l'encant de sentir-se literalment " de poble", tenien el forn al costat, i la botiga de queviures, on els hi van recomanar les seves botifarres, particularment la negra amb pinyons, que segons semblava, s'exportava fins i tot a Austràlia.

Pels àpats grossos, dinar i/o sopar, tenien l'Hostal Sant Jordi a Guimerà, una immillorable oferta a Vallfogona de Riucorb, fins i tot amb un establiment termal en funcionament, i el que qualificava tothom del súmmum del súmmum, l'Hostal Colomí de les Germanes Camps, a Santa Coloma de Queralt, els van parlar de més llocs - duien una llarga llista - el Drac dels Omellons, l'Hostal del Carme a l'antiga carretera nacional II abans de Tàrrega, tot venint de Lleida, ... la relació era llarga, caldria gestionar bé el temps per gaudir de tot.

Arribàvem a Guimerà el diumenge 23 a darrera hora de la tarda, feia un fred intens i la boira estava enganxada al llit del riu Corb, el Joan R, els va donar la clau, i els va comentar que trobarien la calefacció en marxa , la casa calenta , alguns queviures, pa , vi, aigua i altres begudes a la cuina. El Joan R. era un home eficient d'això no en podien dubtar, oi ?

Van fer-se una amanida, pa amb tomàquet i entre els embotits van provar la famosa botifarra negra amb pinyons, que certament mereixia i amb escreix els elogis que se li feien; se'n n'endurien unes quantes en tornar a casa; del vi del país, calia fer-ne també l'elogi, i del pa, i .... tenien la sensació típica de la gent de ciutat, o certament tot era més bo que a Barcelona ?.

El sopar va ser - una vegada mes - el creuament de dos educats monòlegs, l'un parlava de la seva feina, dels seus projectes, i l'altre escoltava, i acte seguit, l'altre parlava de la seva feina, dels seus projectes, i l'un l'escoltava també; de projectes en comú - per al dos - era del tot evident que no n'hi havia cap; el Jordi i la Rosa, s'havien acostumat a conviure junts, i encara ho feien més per comoditat que per altra cosa, quan a les seves relacions de parella, feia , ..... quan feia ? , cap dels dos recordava la darrera ocasió, i tampoc sentien aquella pulsió sexual, que malgrat els anys, fa que les parelles desitgin tenir-se l'un a l'altre.

Desprès del sopar, ben abrigats, van sortir a fer una passejada per Guimerà, van passar per davant de la Capella de Sant Esteve, fent camí cal al Portal d'Orient, l'església de Santa Maria, van pujar fins a les restes del Castell, i van comprovar com la boira, canviava d'espessor, intensa en la part més propera al llit del riu, i lleu, boirina com a màxim, en aquella alçaria, van tornar a endinsar-se en la boira, fins al Portal de Tàrrega, i des d'allà de nou, fins a la Placa Major, i la casa del Josep.

En arribar desprès del comentari - obligat - de la bellesa del poble, i del seu estat de conservació, se'n van anar a dormir, estaven tant cansats ,sempre estaven tant cansats!

El dia 24 van decidir que esmorzarien a casa i dinarien fora, algú els havia parlat del Monestir de Vallbona de les Monges, de la seva magnificència, i per damunt de tot, de la pau que desprenia el lloc i el poble; els havien recomanat particularment assistir a les complertes cap a les 21,00 del vespre.

El Jordi va decidir trucar a Vallbona de les Monges, i la Gna. Frederica, la hostalera, els va dir que no acostumaven a donar només sopar, però en donar-los com a referència el nom de l'amic de Castellar del Vallès, es va avenir i els va comentar que calia que fossin puntuals a les 20,00 hores.

El dia va transcórrer de forma plàcida, el poblets de la Vall del Corb, Maldà, Sant Martí de Maldà, El Vilet, Nalec, Ciutadilla, Vallfogona, Llorach i Raurich de camí cap a Santa Coloma de Queralt, van consumir el mati, la tarda desprès dels dinar, per descomptat amb els entremesos de la casa a l'Hostal Colomí, es va consumir passejant per Santa Coloma de Queralt, visitant les fonts, el castell, la plaça, l'església, Bell-lloc ; arribar puntualment a Vallbona de les Monges a les 20,00, va ser una odissea, estava clar que coneixen poc o gens, la Catalunya real, el Forat Negre, com en el deien els de la Tribuna de www.guimera.info !

El sopar de Vallbona va ser senzill, però digne , les monges per la seva edat, havien deixat la tasca de cuinar a una empresa de catering, i això , alhora que les permetia dedicar-se a la vida contemplativa, aportava una col·laboració, tot i que minsa, a les finances del monestir.

El prec abans de començar a sopar, els va sorprendre de forma agradable: Que Déu i Pare Omnipotent, per sa Divina paraula, beneeixi aquesta taula, i a tots nosaltres, Amen ! , alguns comensals, com ells mateixos, feia anys, potser en algun cas no ho havien fet mai, això de beneir la taula, com s'havien oblidat - també - de donar gràcies pels ben rebuts !

El prec de complertes mereix una especial explicació, la comunitat agreix al bon Déu, els dons rebuts, i demana, literalment , una nit serena, desprès i un cop l'església a les fosques, un canó de llum ressalta la imatge de la Mare de Déu del Claustre, dempeus les monges, amb una harmonia que només la pràctica diària pot assolir, canten a la mare de Déu, i ho fan de tal manera, que el Jordi i la Rosa, es van sentir el borrissol del cos, de l'emoció intima que els va trasbalsar el cor. A la sortida van anar fins al cafè del poble, i ambdós es van prendre un cafè molt i molt carregat, aquella era la nit del Nadal i calia estar desperts !

De tornada a Guimerà, es van preparar per assistir a la missa del Gall que es faria a l'església de Santa Maria, el lloc – exalçat per la recent col·locació de la copia del Retaule del mestre Mur , tasca en la que també hi ha la ma de l'associació www.guimera.info - es d'una singular bellesa, la feina d'en Jujol, damunt la pedra més que centenària, les voltes modernistes criden a la pietat, la celebració va ser molt festiva i participada, i desprès de la missa, el mossèn els va convidar a prendre torrons i cava a la rectoria.

Si va ser cosa del cava, o de les emocions que s'havien anat acumulant durant el dia, no en saben donar raó, però el Jordi i la Rosa, van tenir el temps just, per arribar a casa, de qualsevol manera treure's la roba i sentir-se com no recordaven ja, l'un l'amor de l'altre !. Es van adormir abraçats i nus !

Al mati de Nadal, rebien la visita de les seves filles, la Meritxell i l'Ona, amb les seves parelles, van fer una llarga passejada per Guimerà, donava tota la impressió de que es coneixen el poble des de feia anys i anys, però el cert era que el Jordi i la Rosa, s'havien mirat i llegit curosament el llibre Guimerà i el Mercat Medieval, del que desprès van regalar també juntament amb sengles botifarres blanques de perol , i negres amb pinyons , un exemplar a cadascuna de les filles.

El dinar el van fer a l'Hostal Sant Jordi, sopa de galets i carn d'olla, menja típica de Nadal, que val a dir-ho estava per llepar-se'n el dits !

Les filles van marxar a la tarda, amb la satisfacció de intuir que l'estada a Guimerà que tant i tant havien recomanat als pares, estava donant els resultats previstos.

El Jordi i la Rosa, no van sortir de casa del Josep, fins al mati del dijous dia 27, tenien moltes carícies adormides dins del seu cor !

Pel que sabem, avui el Jordi i la Rosa, no fan mai plans l'un sense l'altre, en diuen als seus amics, l'efecte Guimerà, perquè deu ser amic lector ?

© Antonio Mora Vergés

P/D Aquesta parella van enviar-nos un e.mail a bustia@guimera.info i ambdós son avui col·laboradors de www.guimera.info, la Rosa per cert, és la primera dona que forma part de l'Associació, tenim però l'esperança que no serà la darrera, oi ?

El gnòmon del rellotge de l'Hostal de Vallhonesta

Tornava a les runes gegantines de Vallhonesta en ocasió de la festa del 71 aniversari del Joan Moliner i Manau, conegut ja com el darrer hostaler i ermità de la romànica de Sant Jaume.

Fèiem amb el Joan Escoda i Prats un tomb per les restes de l’hostal, i l’aguda vista del fotògraf de Mura, va advertir el que sens dubte era el gnónom del rellotge sol en les restes de la paret de la façana principal de la casa. Les fotografies en donaran testimoni.

Els rellotges de sol tenen per a mi, com tantes i tantes coses del nostre país, un especial valor, i sempre que en trobo algun el retrato ,i si és possible l’exposo a la galeria fotogràfica de www.moianes.net ; m’encanten les llegendes que sovint acompanyen el dibuix del rellotge vertical; des de la clàssica, tu sense so, jo sense fe, ..... , fins al verset encertadissim de Sant Pere de Bertí

Pels camins del Cel
El sol va fent via
Mira quina hora és
I aprofita el dia.

Sense oblidar els rellotges de Nostra Senyora del Remei a Caldes de Montbui, o el de L’Estany , o,......

La història del rellotges de sol i la de la nostra espècie tenen el mateix inici; i l’evolució dels coneixements humans és la que fa avançar en el seu disseny i precisió, fins esdevenir quasi una ciència la gnomònica. A Catalunya tenim – no podia ser d’altra manera – un col•lectiu, la Societat Catalana de Gnomònica ; els objectius fonamentals d'aquesta organització son : el foment de l'estudi i la investigació al voltant dels rellotges de sol, promoure'n la seva construcció, recuperació i restauració i l'impuls de tota activitat relacionada amb els rellotges de sol.

Manllevarem algun dels coneixement tècnics d’aquesta Societat per explicar-vos a grans trets la evolució dels rellotges de sol :

Als grecs que varen estudiar a consciència els rellotges de sol, devem que el gnòmon (el «pal dret») deixi de posar-se vertical i passi a ocupar la posició correcta, paral•lela a l'eix terrestre. És essencial copsar la importància que té el fet de deduir que calia posar el gnòmon paral•lel a la direcció de l'eix terrestre: això feu que els rellotges assenyalessin tot l'any les hores d'una durada constant convertint-los en instruments de mesura realment.

Els àrabs, aprofitant que traduïren meticulosament els textos de Ptolomeu, van perfeccionar fins uns altíssims nivells la tècnica dels quadranters. Durant els anys del seu domini diverses millores s'introduïren en l'astronomia i la matemàtica. Per primer cop s'utilitzà el sinus com a mesura trigonomètrica i es perfeccionà l'astrolabi. També van posar a punt el gnòmon foradat, modalitat que consisteix en posar una plaqueta a l'extrem de l'estil amb un forat diminut, això fa que el punt on marca estigui molt més ben delimitat que el perfil, de vegades confús, de l'ombra de la busca.

D’aleshores ença no hi va haver cap canvi significatiu en el disseny i fabricació dels rellotges de sol, que ocuparien les façanes de Palaus, Esglésies, i també de moltes cases, fins a l’adveniment de la excel•lència mecànica que s’assolirà a mitjans del segle XVIII.

La pregunta però quan al rellotge de sol de l’Hostal de Vallhonesta, que s’abandonarà cap a la meitat del segle XX, i quin ràpid espoli palesarà manifestament les instruccions d’anihilació vers els nostre país que portaven els nouvinguts. És justament que deia la seva llegenda ?.

A l’espera de les respostes demanades a la Societat Catalana de Gnomònica i a la redacció del Breny a Sant Vicenç de Castellet, una hipòtesi : A esquerra i dreta del gnòmon, el sol i la lluna, com a símbols apocalíptics, que anuncien la destrucció d’aquest món dolent, com a preàmbul de l’aparició del cel nou i la terra nova.

Recordo sempre, i més en aquestes dates nadalenques, el comentari d’una amable lectora d’edat avançada, senyor Mora, quan llegeixo els seus relats, també jo pujo dalt de les carenes, gaudeixo de la bellesa de les nostres muntanyes i valls, i m’extasio en la contemplació de les nostres ermites, masies i castells. Som tants i tants els que ens estimem aquest país, que finalment acabarem commovent al bon Déu i ens atorgarà la llibertat i la independència.

© Antonio Mora Vergés

SANT MARTÍ DEL PUIG-ERMENGOL. LA MALEDICCIÓ DELS ROCAFORT D'OLÓ. SANTA MARIA D'OLO. EL MOIANÈS.

. Imatges cedides per l'Arxiu Gavín

Els antecedents d’aquesta història els trobem en la desamortització de bens eclesiàstics, allò de la desamortització de Mendizabal, us sona ?. En alguns països aquesta tècnica va permetre la redistribució de la riquesa, aquí, a Espanya, ben al contrari, va ser un eina per enriquir als més rics, i continuar amb la política de corrupció, que tants i tants bons moments ens ha donat fins en la història recent [ Només cal llegir els diaris ], no tinc dissortadament cap evidencia per negar el fet pràctic de fer sinònim de corrupció determinades sigles polítiques.

Hem de suposar com a cert, el compromís del senyor de Rocafort d’aquell període i del prevere de Sant Feliu de Terrassola, en el sentit que la transacció mercantil, real o simulada, però en qualsevol cas efectiva pel que fa a la titularitat dominical de l’ermita de Sant Martí de Puig-ermengol que anirà a incrementar el patrimoni de Rocafort, pretenia salvaguardar justament aquesta església de la destrucció.

L’ermita és mantindrà en peus, fins i tot desprès de la victòria dels sediciosos feixistes enfront del govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II  República,  en el conflicte bèl·lic 1936-1939 en el  que tants i tants edificis d’interès monumental desapareixeran ja per efectes de l’activitat bèl·lica, ja pel furor anticlerical.

El senyor de Rocafort, en la postguerra tindrà bones relacions amb els vencedors, i justament en aquesta circumstància, és explicable la destrucció absoluta de Sant Martí de Puig-ermengol, per incorporar algun dels seus elements arquitectònics a la decoració de l’antic Mas de Rocafort, convertit ja en Castell. La complicitat per omissió de les autoritats feixistes encarregades de vetllar pel patrimoni, en concret el servei ad-hoc de la Diputació de Barcelona, podria concretar-se en una relació de noms i cognoms. El delicte contra els interessos de Catalunya és imprescriptible, i esmentar aquí algunes persones ja traspassades, no ens retornarà l’ermita romànica de Sant Martí del Puig-ermengol, i comportaria sens dubte notables perjudicis a persones que més enllà d’una relació familiar, desconeixen fins i tot aquesta història.

En tot cas, per a uns i altres, molt en concret per a la nissaga dels Rocafort que desapareixerà de la faç de la terra, en aquesta ocasió les malediccions que trobem a Dt. 27,14-26 es feren realitat.

D’aleshores ençà Rocafort i la veïna Rocabruna, ha tingut com a propietaris, un príncep de la família que regna a l’Aràbia Saudita, Saad Bin Abdul Al Saul,  una Corporació Royal Investment Company , que sembla tenia segons la premsa grans projectes per aquesta zona :

DIVENDRES, 15/02/2002 - 07:30h

La finca de Rocafort i Rocabruna es convertirà en un gran complex hoteler.

Un gran palau de congressos, un auditori i salons per a concerts, reunions o seminaris, hotels, restaurants, camps de golf, pitch & put, pistes de tennis, club eqüestre, aeròdrom, balneari, un petit museu i un indret de pesca, són alguns dels projectes que Royal Investment Company té en ment per a la reforma de la finca modernista de Rocafort i Rocabruna a Santa Mª d'Oló.

Tota aquesta descripció podria semblar que implica inevitablement renunciar al meravellós indret en què està ubicada la finca i construir-hi una urbanització, però, segons portaveus de l'empresa compradora, no hi ha cap intenció d'urbanitzar sinó que es valora molt el paisatge que envolta aquesta enorme finca i dins dels plans futurs hi ha el de preservar la natura i destinar el 80% de les 840 hectàrees de la finca com a zona de conservació del paisatge.

La compra de la finca, que ja es va tancar l'any passat i que es feu per 1000 milions de pessetes, és només el començament d'una gran inversió envers aquestes terres ja que l'avantprojecte que presentà l'empresa compradora presenta inversions de valor de 10.000 milions de pessetes. En relació amb l'aspecte econòmic, cal recalcar que, malgrat ja hi ha inversors estrangers interessats en el projecte, l'empresa dóna prioritat als possibles inversors catalans o de l'estat interessats.

Per altra banda, els nous propietaris, tampoc volen que la transformació de la finca, impliqui un allunyament entre la gent del poble i aquesta, sinó que la seva intenció és posar un servei de vigilància per evitar destrosses però deixar pas a tothom arreu dels terrenys per tal que puguin gaudir de la tretzena de fonts, del bosc i d'un berenador que s'hi instal·larà.

Respecte a les fonts, han estat analitzades per l'empresa Saboredo S.A. i s'ha determinat que tenen una bona fórmula química com per utilitzar-se de medicina mineral i que la seva aigua podria ser beneficiosa de cara a problemes d'estries, de metabolisme o estomacals. És per això que, entre d'altres, una de les infrastructures que s'hi pretenen instal·lar és un balneari. Dins del mateix projecte, d'acord amb l'Ajuntament d'Oló, es faria venir aigua del Llobregat pel municipi, es construiria una depuradora i l'aigua resultant s'aprofitaria pel rec del camp de golf.

L'Ajuntament d'Oló, ara per ara, es mostra obert a propostes davant del projecte ja que aquest sembla molt positiu de cara al desenvolupament del poble i tampoc han sortit, encara, postures locals contràries.

Res de tot l’anterior, s’ha materialitzar a darreries del 2.007, i avui ha reserva de comprovar-ho en el Registre de la Propietat,  els propietaris actuals,  Olga Farré Trenzeleva,  procedirien de l’antiga U.R.S.S.

Per la Vall dita avui del Reis, on fins els ocells tenen por de manifestar la seva joia, el vent fa ressonar fins a l’infinit les paraules de Jesús, que trobareu a Lc 20,25:

Doneu al Cèsar, el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.

Esperem ben aviat poder aconseguir imatges de Sant Martí de Puig-ermengol, i accedir fins al solar on hi havia l’ermita.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/05/sant-mart-de-puig-ermengol-ludol-de-du.html

Que  Sant Martí de Tours   í  i Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

l'hivern 71

El Joan Moliner i Manau comptava des del seu naixement 71 hiverns; calia certament celebrar-ho de la forma adequada, i en la seva condició d’hostaler de Vallhonesta, i ermità de la romànica de Sant Jaume, ens va semblar a tots ; al Josep Simó Deu, al Joan Escoda i Prats, al Feliu Añaños i Masllovet, al Tomàs Irigaray i López, al Josep Maria Perarnau i Bover, a l’Antoni Ibáñez Olivares, al Santiago Moya Romero, i a l’Antonio Mora Vergés , que un esmorzar en aquell indret de tipus clàssic : amanida, pa torrat amb tomàquet, botifarra a la brasa [ blanca i negra, no som gens racistes ], regat amb un vinet que fa cantar als àngels; postres de músic amb “gotes diverses “ [ en aquestes terres interiors igual plou mistela, vi de missa, conyac o whisky ] , i els cafès com a cloenda gastronòmica ,fora per així dir-ho el més encertat; a vosaltres amics lectors us deixem el veredicte.

El dissabte 22 de desembre, el pronòstic meteorològic, era clar : pluges torrencials, ambient gèlid amb boires gebradores i risc de nevades a la cota zero; confiàvem que malgrat el descrèdit dels nostres meteoròlegs, no trobaríem – com així va ser - ningú per aquells verals. Ens citàvem al lloc habitual, la Plaça Granados de Sabadell a les 8,30, finalment per raons diverses únicament sortíem del Vallès Occidental, el Joan Moliner i Manau, el Josep Simó Deu, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomás Irigaray i López i l’Antonio Mora Vergés; ens havien de trobar amb el Joan Escoda i Prats, que venia des de Mura, la Capital de les Valls del Montcau, al Bages , al trencall de la carretera per on s’accedeix a Vallhonesta com més tard a les 9,15; amb puntualitat catalana [ els anglesos ho van aprendre aquí, mentre negociaven el lliurament del nostre país al rei castellà a canvi de Gibraltar, això de la puntualitat ]. L’equip logístic – el que s’ocupa del transport, i l’avituallament – el formàvem, el Joan Moliner i Manau, el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés, que pujaríem amb els vehicles tot terreny fins a l’era de l’hostal de Vallhonesta; el Josep Simó Deu, el Feliu Añaños i Masllovet i el Tomás Irigaray i López, farien via per camins i corriols, lleugers d’equipatge i conciliant afecció i devoció.

Un cop executades les tasques elementals; preparar taules, cadires, plats i coberts, i deixant al Joan Moliner i Manau, atiant el foc per preparar les brases, anàvem a fer un tomb per les runes de l’antic hostal, conegut en algun temps per la seva magnificència com l’Hostal de la Glòria. Amb els anys havíem anat trobant i descrivint; el molí de l’Hostal que donava servei a les petites propietats que dedicades majoritàriament al conreu de la vinya, no disposaven de potencial econòmic per dotar-se d’aquest servei; el dipòsit on es recollien les aigües pluvials, situat prop de la cuina, amb tota l’aparença d’una terrassa – mirador, sobre la vall del Farell i les muntanyes de Montserrat, que també aquest mati, envoltades de boira, serien objectiu de les nostres màquines de retratar; els corrals del bestiar itinerant i les cavallerisses; les tines que la casa tenia per elaborar i guardar per al seu consum el vi; havíem constatat la quasi total absència de restes de teules entre les runes del primer pis, això confirmava el pillatge a que s’havia sotmès aquesta propietat d’ença del seu abandonament just a la meitat del segle XX. Aquell mati del 22 de desembre de 2.007, quan una vegada més l’ombra de la sospita s’alçava en tocar-li al govern el premi de la loteria Nacional, nosaltres descobriríem el rebost de l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta. El Joan Escoda i Prats i jo mateix faríem fotografies de les restes d’un antic armari encastat , dels ganxos on penjaven els embotits, i fins d’unes estances minúscules que servien com assecadors i/o llocs per a conservar els queviures.

Tornàvem a temps d’asseure’ns a la taula, i degustar les exquisiteses que el Joan Moliner i Manau havia cuinat per a tots nosaltres; el mati com estava previst fantàstic ! ; assolellat, serè, clar i plàcid. Fins l’acudit tant propi en un esmorzar només amb homes, s’esqueia com un guant: La teva donar fa l’amor amb tu per amor o per interès ?. segur que per amor, perquè d’interès no n’hi posa gaire !.

El temps però no s’atura, i menys encara en les hores de felicitat, i ens calia finalment ajudar en la recollida dels estris, i de les deixalles, calia retornar l’indret al seu estat natural, net i polit; de les tasques d’embrutar i destruir, se n’ocupen amb la màxima eficàcia, les tribus cada cop més nombroses dels vàndals i els brètols.

Joan; a banda dels regals “tradicionals “ per a tu i la teva família que sempre sigui certa la pregaria que llegíem a Sant Joan de Codolar :

Verge Bruna, dolç recer,
Feu sempre en aquesta casa,
Que no i hagi, poc ni massa
Només el que és menester.

I, que per molts, molts anys ,de part dels teus amics incondicionals !

© Antonio Mora Vergés

Castellar del Vallès, el Country de tot cor amb la Marató de TV3

Ens trobàvem puntualment a les 12,00 a l’espai Tolrà, les esplèndides instal·lacions que per a diferents usos públics, s’havien salvat del desastre de la tèxtil que havia donat nom als llençols.

La major part dels afeccionats de Castellar pujaven a la tarima; per un dia, veterans i novells, serien en termes d’igualtat els reis de l’espectacle ! .

Comptava més d’un centenar de persones ballant; si pensem en una mitjana de quatre espectadors per cada ballador, ens surt ben aviat que fins a cinc-centes persones gaudíem, deixeu-me fer l’acudit – a cor que vols - d’aquesta meravellosa iniciativa. Si la generositat també la multipliquem en la mateixa proporció, ens dona pel que fa al Country de Castellar del Vallès, que l’aportació econòmica per combatre les malalties cardiovasculars, ha estat notable.

El Country és alhora que una activitat física, que ajuda i molt al bon funcionament del cor, un sentiment de pertànyer a la col·lectivitat, i això ens fa sentir-nos com a nostres els problemes i temors dels altres.

Des de la meva qualitat d’espectador, gràcies una vegada més als Amics del Country de Castellar del Vallès; de veritat, de tot cor !

(c) Antonio Mora Vergés

Santa Magdalena de Vilarestau.

Potser com a única virtut, o com major defecte, tinc la obstinació; m’agrada definir-la per a mi mateix, com a santa obstinació, i més enllà de la reiteració en un objectiu, està quasi sempre en l’arrel de les moltes troballes que hem anat fent al llarg dels anys. Aquesta afirmació i/o reconeixement és particularment vàlid pel que fa a l’ermita romànica que bastiren entre els anys 1.094 i 1.097 els nostres avantpassats, primer sota l’advocació de Santa Maria, i més tard [ quan més tard ? ] dedicada a Santa Maria Magdalena, i que com tantes i tantes al llarg del Principat, s’ha deixat perdre, en un exercici de bogeria col·lectiva.

Esmorzàvem de Pre-Nadal [ ara aquesta expressió està de moda ] a la Violeta de Castellterçol, aquest és el punt de trobada, dels que venen del Bages, concretament de Mura la Capital de les Valls del Montcau, i dels que venim del Vallès Occidental, en el meu cas de Castellar del Vallès, la Capital també de l’Alt Vallès. L’objectiu per al Joan Escoda i Prats que s’havia esmerçat com sempre confegint el full de ruta, i per a mi, es concretava en trobar i retratar les restes de l’església romànica que possiblement per influència francesa, havia canviat l’advocació de Santa Maria a Santa Magdalena.

La figura d’aquesta Santa, de la que se’n parla poc, però clar i entenedor en els evangelis [ pels que conservem encara la capacitat lectora ] no te cap màcula, ni segona interpretació possible, Lluc ens diu a 8,1 : Algunes dones acompanyen Jesús, i cita textualment : algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties : Maria , l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortir set dimonis. En el seu moment vaig fer en relació a aquesta secundaria d’or, un petit treball d’investigació :

Magdala, ( antiga ciutat de Palestina, a Galilea, prop del llac Tiberiades. Lloc de naixement de Maria de Magdala. El nom actual es Migdal ) no en saben gaire coses més, l’enciclopèdia catalana - La Gran - no en diu res. La seva ubicació prop del llac ens permet pensar que gaudia i potser gaudeix encara avui d’un clima mediterrani, molt similar al de la mateixa ciutat de Roma ; aquesta circumstància ens dona peu alhora a plantejar-nos Magdala com un lloc on molts del romans que tenien responsabilitats en l’administració d’aquells territoris, i tenien la seva casa, o almenys una casa on retirar-se a descansar en els seus períodes d’esbarjo.

No hi ha cap afirmació de que Maria Magdalena fos – o no - jueva, Mt 4,23 i següents en relació a Llc 8,2, ens permet formular la tesis de que Maria Magdalena es d’ascendència romana, vídua amb recursos econòmics ,que posarà en endavant a disposició permanent de Jesús i els seus deixebles, com a conseqüència de la seva conversió. En el text es diu que li havien sortir set dimonis, - avui sabem que les malalties d’origen nerviós i/o mental per la mentalitat d’aquella època, eren dimonis que tenien les persones dintre dels cos – la vida de Maria Magdalena fins a la trobada amb Jesús devia haver estat un patiment continu que veurà el seu final amb la guarició, aquesta es la causa primera de la conversió de Maria Magdalena, la seva pròpia sanació ; el posterior seguiment de Jesús , la seva presència en el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, l’escolta atenta i admirada del sermó de les benaurances , portaran Maria Magdalena al costat de la Creu, on – una vegada més – la trobem juntament amb Maria, mare de Jesús en el seu dolor.

Maria, dita la Magdalena, es una figura bàsica en la tasca evangelitzadora de Jesús, no òbviament al nivell dels 12 escollits, però si juntament amb d’altres persones, en el suport econòmic i logístic al Mestre i als seus deixebles, el paper de les torres, sol ser més ensalzat que els dels fonaments, sàpiguen tots plegats, que les unes només poden existir si les altres aguanten.

Enlloc sens parla de Maria Magdalena en termes que ens permetin afirmar la seva edat, hi ha però una constant, es una de les companyes habituals de Maria, mare de Jesús, tenim doncs una informació que ens dona peu a imaginar-nos que aquesta afinitat podia venir de que ambdues tenien una edat semblant, propera als 50 anys, i fins i tot, que també en ambdues es donava la situació d’ésser vídues en primeres noces.

Jesús atorga un paper principal a les dones en contra del sentiment generalitzat a l’època de considerar-les únicament objectes de dret i no subjectes. Recordem el paper mediador de Maria en el miracle de les Noces de Qana, aquí s’inicia aquest paper que la pietat popular associa a Maria, la d’intercedir davant Jesús. En la resurrecció i contra el costum que recull Mt. 18,16 tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis, tenim el testimoni d’una única dona, el que no li dona cap valor en el món jueu, alhora que reforça justament per a nosaltres , la creença en la resurrecció, que no es desenvolupa seguint uns protocols normalitzats, - avui en diríem standars – sinó que confirma aquest paper rellevant de les dones, en la persona de la Magdalena.

Maria Magdalena tindrà un paper excepcional en la resurrecció, serà testimoni presencial– el primer – que veurà a Jesús, seva es l’exclamació rabuni , (Mestre ) quan Jesús la crida pel seu nom .

La tradició oriental afirma que, després de la Pentecosta, Maria Magdalena va anar a Efes on va viure juntament amb la Verge Maria i Sant Joan, i que va morir en aquella Ciutat , on es va iniciar el seu culte. A mitjans del segle VIII, hi ha constància que Sant Wilibaldo va anar en romiatge fins a Efes per visitar el Santuari de Maria Magdalena. L’any 886 les seves relíquies foren traslladades a Constantinopla.

Segons una de les tradicions franceses àmpliament estesa a l’ occident, Maria Magdalena, juntament amb Llàtzer i les seves germanes, va venir a la Provença a predicar l’evangeli. Durant els darrers trenta anys de la seva vida visqué a La Sainte Baume. La devoció a la Santa s’estengué també per terres catalanes, i aquesta advocació del Pla de la Garga en seria clarament una mostra. Més enllà del paper evangelitzador que la pietat popular adjudica a la Magdalena , i que no estem en condicions d’afirmar ni de negar. La presència silenciosa i discreta de la Magdalena , sempre al costat de Maria, mare de Jesús, recolzant activament l’acció evangelitzadora del Rabuni, te ja, almenys per a mi , una força que justifica sobradament la seva declaració de santedat.

Maria de Magdala, la Magdalena, es l’exemple palès de tantes i tantes persones, que d’una manera callada, quasi anònima, fan el que cal fer, sense demanar res, sense esperar res, deixant-se guiar únicament per la gràcia de Déu.

Seguíem les indicacions del Francesc Casanellas i de la senyora Maria Dolors Bernal Creus, que des del Servei d'Arxiu Municipal, de l’Ajuntament de Centelles, ens havia tramés un e.mail on ens deia :

L'Església de Santa Magdalena de Vilarestau es troba a poc minuts del Cerdà en direcció nord en un petit puig, encara que actualment en queden poc més que algunes restes dels murs laterals. Per si fos del seu interès a l'Arxiu Municipal disposem d'informació sobre Santa Magdalena de Vilarestau que li podria ser d'ajuda per situar-la.

Arribàvem a l’indret indicat seguint el camí de la pedrera del Cerdà, i comprovàvem que efectivament només hi ha en peu algun tros de les parets laterals; a reserva d’un treball arqueològic, sembla que es tractava d’una ermita de planta rectangular sense absis. Únicament des del coneixement de la follia destructora de la Guerra Civil, podem entendre el lamentable estat d’aquesta joia del nostre passat. Sembla que tingué culte fins als inicis del segle XX, quan a la masia dels Cerdà es construí la capella homònima de Santa Magdalena, que tampoc reeixiria de la barbàrie bèl·lica.

El Joan Escoda i Prats, i jo mateix, fem una llarga sèrie de fotografies que trametérem via e.mail juntament amb aquest relat a la senyora Maria Dolors Bernal. Esperem publicar-ho als llocs habituals i també a la pàgina http://www.coneixercatalunya.blogspot.com/

Santa Magdalena de Vilarestau passarà a fer companyia a la Galeria fotogràfica de http://www.moianes.net/ , a Sant Pere de Musarra, Sant Pere de Marfa [ dit també de les gallines ] Sant Miquel, la Santa Creu de la Plana , Sant Pere de Vilanova i Sant Joan Vell d’Oló, Sant Esteve del Solà,............ i......., una llista interminable quasi d’ermites i esglésies romàniques que podria explicar i àdhuc justificar l’enuig de Déu, si no sabéssim que malgrat la nostra descomunal estultícia, ELL és sempre bondat infinita !

Amics lectors els millors desitjós, personals, familiars i professionals per aquest Nadal 2.007, i pel proper 2.008 !

© Antonio Mora Vergés