dilluns, 28 de febrer del 2011

2.011. LA PASSADA A CASTELLAR DEL VALLÈS

El diumenge 27 de febrer de 2.011, tenia lloc l a Castellar del Vallès, la Festa de Sant Antoni Abad, l’antiga i tradicional Passada que en honor del Sant feien els pagesos i traginers, quan aquest país nostre tenia encara consciència de ser, i les persones vivien d’acord amb els ritmes de la natura.



Semblava que aquesta antiga festa fos condemnada a la total desaparició , a partir del moment en que decidíem canviar les benediccions pels antibiòtics, les rogatives pels mapes del temps, la sacralitat pel consumisme, i el misteri per la plana racionalitat.



Sortosament s'ha bastit un projecte en el camp de l'associacionisme, que aplega tota aquella gent que estima el món del cavall, però també els qui estimem les pròpies arrels, sense deixar de banda la patriarcal figura del sant anacoreta.




Ara algun purista dirà que en la diada de Sant Baldomer , no toca fer la Passada de Sant Antoni; ben contràriament penso que acceptant les limitacions actuals de tot ordre, econòmiques, tècniques i àdhuc físiques; tots sabem que es conserven , bàsicament per persones particulars, un cada cop més curt nombre de carros, això fa impossible fora de les Ciutats que disposen d’il•limitats pressupostos, Barcelona, Sabadell ,.... dur a terme la Passada justament en la seva diada habitual. Em complau felicitar i agrair als amics de Sant Antoni Abad de Castellar del Vallès el seu esforç, és el mínim que penso tothom a de fer.

Ampliarem les nostres peticions a Sant Antoni; com sempre que resguardi de tot mal a les besties i als qui se’n ocupen, ara també però cal que vetlli per tots els qui passen necessitat; per als que viuen angoixats per les conseqüències d’aquestes polítiques del benefici màxim que tanta dissort han portat arreu; per als qui pateixen els excessos d’unes administracions públiques curulles de corrupció, fanatisme i estultícia; i sobretot perquè ens sigui valedor davant el bon Déu, en els nostres anhels legítims de viure com éssers lliures !

DESCOBRIR ORPÍ I ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL. ANOIA

Ens miràvem, la Irene, la Carme, la Sonia, l’Antonio, el Feliu, el Josep i el Tomàs, el conjunt d’edificis que conformen el poble d’Orpí,




des de Can Riba;


dir que és bonic, no li fa justícia, alhora i gràcies a la sensibilitat dels que hi viuen és harmoniós, equilibrat, auster, senzill, recollit, entranyable, i un goig per als sentits quan camines pel carrer – únic – de Sant Miquel, l’Arcàngel protector contra el dimoni.


El lloc, malgrat observar un vehicle aparcat davant la torre, sembla estar desert, només un parell de gossos vindran a saludar-nos.

De l’origen d’aquest peculiar nom Orpí, etimològicament hi han dos versions molt contradictòries : la procedència del llatí urbs pini poble de pins’, i la de l’àrab aurabi ‘pertanyent a la família dels Auraba’ , l’escut del poble llueix un pi plantat, acollint-se de facto a l’origen llatí, particularment dono més crèdit a l’origen àrab, tota vegada que eren aquestes terres de frontera, i tenim com a veïns el poble de Carme [ al Regne de Granada, el darrer en caure sota la pressió cristiana, a les cases situades fora de les poblacions , dites ‘de recreo’ normalment amb jardí, encara avui se les denomina com cármenes ], i més amunt Miralles, amb un clar significat de lloc de guàrdia i bada. En tot cas amic lector, teva és la decisió.

El lloc està documentat des del segle X com un límit del proper castell de Miralles. De l’edifici original avui es conserva una singular torre poligonal de sis costats, catalogada com a bé cultural d’interès nacional. Dues de les cares tenen tendència a corbar-se i estan construïdes amb tècnica i carreus més petits i irregulars, diferents a la resta, situats a la banda sud, ben caironats i regulars. Al seu entorn es va construir un gran casal que inicialment va aprofitar-se com a recinte fortificat. Avui en dia, després d’un acurat procés de restauració, ens expliquen que s’ha convertit en restaurant, el Castell d’Orpí, que inexplicablement trobàvem tancat amb pany i forrellat.

L’Església de Sant Miquel, - tancada i inaccessible- ens expliquen que fou originàriament capella del castell d’Orpí, està documentada des d’inici del segle XI. Avui resta adossada a un mas de construcció posterior. Tot el conjunt segueix la mateixa línia constructiva del proper castell: aglutinar-se a l’entorn de l’edifici més significatiu.

De l’edifici romànic únicament es conserva l’absis amb decoració llombarda a l’exterior i la seva coberta amb volta de quart d’esfera. També es original la coberta interior de la nau de l’església, efectuada a partir d’una volta de canó amb arcs torals.

L’edifici constata diverses remodelacions, entre les que destaquen les efectuades al segle XVII (a la dovella de la porta d’accés s’observa la data 1653); la construcció del campanar poligonal també es d’aquest període. Vers finals del segle XIX també es van efectuar noves remodelacions (una pedra a peu de la porta d’accés recorda que fou restaurada l’any 1873). Al passadís que davalla vers la porta d’entrada s’observa un enllosat de còdols que ens recorda el seu origen medieval. També cal fixar-se en les cantonades d’aquest espai aixecades amb pedres de turo, reaprofitades amb tota seguretat de l’edifici romànic original. Una darrera curiositat: encara es conserven restes de la pintura de “blavet” que va decorar les parets exteriors de l’església properes a la porta d’accés.


Feta la feina, ens acomiadem dels gossos; esperem que l’Arcàngel Sant Miquel, patró celestial de la contrada, continuí atorgant-li la seva protecció.


© Antonio Mora Vergés

dissabte, 26 de febrer del 2011

CASTELL DE JAUMAR. CABRILS

Em desesperava per la més que minsa informació sobre la família Jaumar, i l’edifici conegut com a Castell de Jaumar, i segons vaig entendre avui propietat municipal.

A l’espera de rebre noticies des del Museu-Arxiu Municipal de Cabrils. Comparteixo amb vosaltres les meves preguntes.




Els Jaumar l’any 1.923 convertien l’antiga masia de Can Rafart, en la seva casa d'estiueig. L’edifici de trets majestuosos, imita un castell medieval. Torres emmerletades, matacans, finestres coronelles, escuts heràldics,... fins edifici religiós, que qualificat com ‘d'estil neomedieval’, em suggereix influències neogòtiques.



En els seus jardins, podem trobar diverses espècies d'arbres: palmeres, plataners, eucaliptus, avets, alzines, pins…

Que en sabem dels Jaumar ?.

Dels seus orígens ?

De la procedència de la fortuna econòmica, que l’edifici pressuposa ?

De la seva ubicació a dia d’avui ?

En algun lloc apareix ‘Edificat per en Jaume Bofarull’. Que en sabem d’aquest home ?

Podeu descartar la ‘Gran enciclopèdia de Barcelona’ , i per descomptat el cercador Google.
Envieu les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Per endavant gràcies.

divendres, 25 de febrer del 2011

CASTELL DE GARIDELLS. LA PEDRERA DELS TAMARIT .

Ens ho explicava un veí d’aquest petit poble de l’Alt Camp de Tarragona, en els anys foscos del primer feixisme, el propietari del Castell va vendre als Tamarit – aleshores emparentats amb el Generalíssim – aquesta propietat que serviria únicament com a pedrera per refer l’edifici magnífic d’ Altafulla, que aquesta família posseeix.





Aquestes coses – i pitjors – passaven aleshores, - sobretot a Catalunya – que d’ençà de 1.714 és ‘ terra de conquesta’.

Quan al topònim no me’n sabia donar raó, i em comprometia a trobar-li una explicació, ‘raonable’ ; segeuixo aqui la tesis de Manuel Bofarull i Terrades :

De l’àrab Al-garj , costa , terreny costerut, amb el sufix diminutiu ellos en català ELL.

Difereixo però quan al sufix DELL : [forma eufemistica : per Déu] Segons recullen en el seu diccionari l'Antoni M Alcover i en Francesc de B. Moll

Em decanto doncs, pel significat terreny costerut ,per la gràcia de Déu.

Aquestes son terres ‘àrabs’, i com la major part dels Castells que s’hi troben – en millor o pitjor estat de conservació – hom defensa que originàriament foren aixecats pels ‘ invasors ‘.

Reforça aquesta tesis el fet que la carta de poblament de l'indret fou donada per Guillem de Claramunt als seus germans Arnau i Berenguer l'any 1174. Els drets que sobre el lloc s'havia reservat Guillem de Claramunt en fer la donació als seus germans passaren el 1229, per disposició testamentària, al monestir de Santes Creus. El 1309 els Garidells pertanyien a Saurina de Castellet, de la qual passaren a Galceran de Montoliu, que instituí hereu del lloc, com també de la Pobla de Mafumet, el seu fill Bernat. L'any 1391, el rei Joan I vengué a la mitra tarragonina els drets i la jurisdicció que sobre els Garidells posseïa la corona. El territori passà dels Montoliu als Rossell; l'any 1582, Jaume de Rossell va vendre el castell i el terme dels Garidells al monestir de Santes Creus.

El darrer propietari no tenia cap vinculació amb el lloc, i bàsicament per aquesta raó, va dur a terme la venda que significaria la ruïna irreversible del Castell.




Ara, aquest munt de runes, tenen la protecció de la ‘Generalitat de Barcelona’. Els clàssics deien ‘ a buenas horas, mangas verdes !’.

L'expressió prové del que solien comentar la gent quan arribava la Santa Germandat, una institució semblant al que avui seria la policia, que existia a Castella al segle XIII per defensar l'ordre públic i que va tenir el seu apogeu durant el regnat dels Reis Catòlics.

Els components de la Santa Germandat anaven vestit amb una armilla de pell que deixaven al descobert les mànigues de la camisa que era verda.

Sembla que l'eficàcia i la rapidesa no eren les principals virtuts d'aquest cos, i mai arribaven a temps al lloc on s'havia comès el delicte i d'aquí prové l'expressió: a buenas horas, mangas verdes !’.

EL PONT TOLRÀ. CABRILS. EL MARESME

Quan sortia de Can Vives el sol s’acomiadava de Cabrils; m’havia fet per aquella tarda un pla de feina, retratar les Escoles Tolrà, l’església preromànica de Sant Cristòfol, i el Pont Tolrà.

La filosofia del coneixercatalunya.blogspot.com en qüestió de fotografies és molt senzilla; el millor moment per recollir una imatge és quan tens l’objecte al teu davant; m’advertien que possiblement no trobaria aquesta infraestructura de dos pisos, amb magnifiques arcades de pedra, les del pis inferior són d'arc rebaixat i les del superior, de mig punt. Vaig somriure recordant unes paraules que m’adreçava temps enrere el Feliu Añaños i Masllovet, ‘ tens un GPS al cap’, i com he fet al llarg dels anys em llençava a la recerca.

Era negra nit quan a la dreta del camí, a un centenar llarg de metres, quasi com un espectre veia entre la vegetació el pont majestuós. Em calia enfocar-lo amb les llums llargues del Smart, i confiar que la tecnologia m’ajudes.




El pont, segons la pàgina de l’Ajuntament de Cabrils, va ser construït l'any 1927 per iniciativa de D. Emili Carles-Tolrà i Amat [ nascut Emili Carles i Amat, l’any1.864 a Cabrils ] , segon marquès de Sant Esteve de Castellar , per tal de comunicar el poble amb la comarca veïna del Vallès, passant per Orrius.


Aquesta nissaga de laietans enamorats del Vallès, podríem assumir com a pròpies les inoblidables estrofes que signarà el sabadellenc Joan Oliver i Sallarès [ Pere Quart ] :



En ma terra del Vallès
Tres turons fan una serra
Quatre pins un bosc espès
Cinc quarteres massa terra
Com el Vallès, no hi ha res !!



El pont, conegut també com de les Heures, és alhora que un testimoni palès d’aquest amor, una prova evident de la viva intel•ligència de D. Emili Carles-Tolrà i Amat.


Aquest país dissortadament no sap estar a l’alçada dels seus millors fills.

dijous, 24 de febrer del 2011

LA LÀPIDA D’ERMOMIR. ARXIU D’HISTÒRIA DE CASTELLAR DEL VALLÈS

Anàvem a l’Arxiu d’Història de Castellar del Vallès, el Joan Vives Castells, i l’Antonio Mora Vergés, havíem de fer el lliurament d’un exemplar del DVD del ‘Romànic Proper’ de Santa Maria de les Arenes. Altrament volíem recollir imatges de la Làpida d’Ermomir.


Trobàvem a l’estudi ‘La Epigrafía latina medieval en los condados catalanes (815-circ. 1150)’ , de Javier de Santiago Fernández :




44. Epitafio de Ermomir (Castellar del Vallés). 966 –Lám. XXXII-4


Se conserva en el Arxiu Històric de Castellar del Vallès. Mármol.

+ SCOPOLIS ISTARV BIT
TVMINATIS TEGVT ERMO
3 MIRI CORP* FAVETE XPO
REQE ABEAT OBIIT II KL
OCT AN DNI DCCCCLXVI
6 AN XII REG LEVTARIO REGE

(Cruz) Scopolis istaru(m) bit/tuminatis tegu(u)t Ermo/3miri
corp(us); fave(n)te Chr(ist)o/ req(ui)e(m) abeat. Obiit II k(a)l(endas)
/ oct(obras), an(no) D(omi)ni DCCCCLXVI,/6 an(no) XII reg(ante)
Leutario rege.

L’autor esmenta molt particularment :

La fórmula, un tanto especial, del epitafio de Ermomir, en el cual el verbo notificativo va implícito, sin mención expresa. La fórmula notificativa señala el enterramiento del cuerpo, Scopolis istarum bittuminatis teguut, es decir «recubierto de estas rocas», utilizando unos términos bastante peculiares para referirse al monumento y su descripción que no hemos constatado en ninguna otra inscripción.

I l’expressió : , favente Christo réquiem abeat, en la que se pide por su eterno descanso.


La seva proposta de traducció diu :

Recubierto de estas rocas (yace) el cuerpo de Ermomir; parta hacia
el descanso con la benevolencia de Cristo. Murió el día 2 de las
kalendas de octubre (30 de septiembre), en el año del Señor 966, en
el año 12 del reinado de Lotario.

Potser la disposició sobre la tomba era horitzontal a la manera de les esteles funeràries, enlloc de vertical com les làpides convencionals ? .

Aquesta peça de marbre de Carrara, amb una motllura lateral d’oves i fulles d’acant, que hom suposa de principis del segle III desprès de Crist, ens formula moltes preguntes :



Originàriament havia de formar part d’un immoble molt important; potser una església precristiana aixecada en l’actual ubicació de Sant Pere Ullastre ?. Potser alguna casa important de la propera Valrà ?

Tampoc el lloc de la troballa, als horts situats a la dreta de la carretera de Terrassa, a la zona del Pont de Can Pelachs, ens dona gaire llum, quan a la seva procedència; procedeix de l’espoli de Sant Esteve 'Vell' de Castellar, posterior a l’any 1.773 ?. Pertanyia al cementiri de Sant Iscle i Santa Victoria ?. Fou sostreta del fossar de Sant Feliu del Racó ?.

Nosaltres inclourem les imatges d’aquesta peça excepcional en el DVD de Sant Esteve Vell de Castellar, amb totes les reserves exposades.


Feta la feina, la Teresa Vilarmau Comas , recollirà la imatge del lliurament a l’Arxiu, on apareixen de dreta a esquerra :




JOAN VIVES CASTELLS
ALBERT ANTONELL RIBATALLADA
ANTONIO MORA VERGÉS
MANUEL NAVAS ORTIZ

Comptem repetir aquesta imatge en els propers mesos, a mesura que anem completant el mapa romànic de Castellar del Vallès :

Santa Maria de les Arenes
Sant Esteve ‘Vell’ de Castellar
Sant Pere Ullastre
Santa Maria del Puig de la Creu
Sant Feliu del Racó

Agraïm la col•laboració rebuda en la realització del primer DVD, i volem demanar l’ajuda de tothom – pel que fa a l’aportació de testimonis, documents i imatges – en els que encara ens resten.

dimarts, 22 de febrer del 2011

SANT CRISTÒFOL DE CABRILS.

M’endinsava pel veïnat del Sant Crist, al sector meridional proper al terme de Vilassar de Mar, a la vora de l'antic traçat de la Via Augusta romana, antigament constituït per masies esparses, i convertit avui en zona residencial; cercava la capella de Sant Cristòfol, situada dins dels terrenys de Can Vives, l’edifici esdevé invisible pels vianants; trucava a la casa i els exposava el meu interès en recollir imatges d’aquest interessantíssim exemplar d'església preromànica, una de les poques que ha estat considerada anterior a la invasió dels àrabs, almenys alguna part de la seva construcció.

Quedàvem per veure’ns aquella mateixa tarda, i aprofitava aquell temps, per arribar-me fins al centre del poble i recollir imatges de les Escoles Tolrà [ avui llar dels jubilats ], que construïa a les seves expenses a principis del segle XX, Doña Emilia Carles Tolrà, filla de Cabrils, i primera marquesa de Sant Esteve de Castellar.





Feta la feina, tornava al veïnat del Sant Crist; molt amablement en permetien l’entrada a Can Vives, i podia recollir imatges d’aquest esglesiola bastida damunt de grans carreus procedents d'algun edifici romà; consta d'una petita nau rectangular, la part més antiga és el costat lateral dret, on s'obria la porta primitiva (datable a l'època visigòtica, segles VI o VII, igual com la creu del carener); una galeria subterrània comunicava amb la masia veïna de Can Vives. La façana principal és ornada per una finestra bipartida amb arcs de ferradura i una columna central (datable al segle IX); el portal de punt rodó sembla del segle XIII. En la restauració feta el 1953 es descobrí la galeria i el portal antic esmentats i també una interessant finestra d'arc de ferradura al fons de l'absis i una al mur lateral dret del mateix absis; l'arc triomfal (amagat fins aleshores per la paret que convertia l'absis en sagristia), d'arc de ferradura, i les voltes, amb senyals d'encanyissats, són de tècnica molt primitiva; l'absis quadrat és típic de les construccions preromàniques.





L'advocació a sant Cristòfol, devoció introduïda al país al segle X, fa pensar que anteriorment havia tingut l'advocació del Sant Crist, nom del veïnat (la primera referència documental de la capella és del 1037).

Conversava amb el meu amfitrió mentre recollia imatges, parlàvem d’Olost, al Lluçanès, on la família té vinculacions familiars, i de la tesis documentada i rigorosa del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf, recollida en el llibre : ‘La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona’, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, tesis que em sembla del tot versemblant, i possible; li feia palesa la meva admiració pel estat de conservació d’aquesta esglesiola, duta a terme exclusivament per la propietat.


El sol començava a declinar quan ens acomiadàvem.

DEMOCRACIOLA

4.214 persones, un percentatge insignificant, de la ciutadania de Barcelona, ha decidit que tornarà a ser candidat l’actual alcalde. Pírrica és una forma suau per designar aquesta ‘victòria’ .



Aquesta ‘democràcia petita’ , hereva directa de l’anomenada Democràcia Orgànica del feixisme, es va desfent com un castell de sorra. Com sinó s’expliquen els nivells cada cop més baixos de participació ciutadana ?


En un procés electoral ‘ normal’ al regne d’Espanya, no poden participar – per imperatiu legal – els menors de 18 anys, i els estrangers – legals i/o il•legals – que viuen amb nosaltres, parlem quasi del 50% del total de persones que resideixen en aquest espai físic; no voten – aquests per impediments de salut- un important nombre de persones de més de 60 anys, aquest grup afegit a l’anterior suposa de fet quasi el 75% del cens; finalment d’aquells que poden fer-ho, no més enllà del 50% - menys del 15% dels que aquí viuen, i no poden dissortadament trobar feina – participa en les conteses electorals.


Hi ha una dada clau, els ‘ estómacs agraïts ‘, els que tenen feina gràcies a la seva pertinença a un partit polític, son els que acaben decidint qui remenarà les cireres de tots.


El procés de ‘Primàries de Barcelona’ ha fet tant poc soroll, que ha deixat sentir als qui tenen la oïda fina, com s’acostava a la nostra riba, la ‘papallona de l’odi’, que voleia pels països àrabs.


Cal que els partits polítics s’autodepurin – tots tenen impresentables als seus armaris -, i que la ciutadania vegi ràpidament com cauen els privilegis d’uns quants; si s’esperen a veure com s’omplen els carrers i places per demanar-ho, serem – una vegada més – la riota d’Europa.


No es tracta – ni aquí, ni allà - només de treure ‘cares noves’, cal alhora demostrar la honestedat, la capacitat i el rigor , per part dels escollits. De ‘eficiència’, ‘eficàcia’ i ‘sostenibilitat’, la ciutadania n’està tipa.


Ara és l’hora dels fets !. El temps dels discursos ja ha passat !

diumenge, 20 de febrer del 2011

MONTSERRAT. BAGES

Anàvem a Montserrat, la Maria, la Maria Jesús i l’Antonio, aquesta sortida “ Videre Maria “ , era una més de les que al llarg dels anys hem fet a ‘ la Moreneta’, tenim tant que agrair !

Agafàvem el Cremallera que en poc més de deu minuts ens pujarà fins a Montserrat; aquest eficaç sistema de transport ha representat de facto, una important minva per als pagesos que situats ara abans d’arribar al Monestir per carretera, han perdut un gran nombre de vianants. Em pregunto, fora possible tornar-los a posar a la plaça rodona, abans de la porta d’entrada al recinte murallat ?



La sortida no suposava cap parèntesi , en el sentit de suspensió o interrupció, de les habituals sortides del coneixercatalunya.blogstop.com , i recollia imatges – una vegada més – de les nostres activitats habituals; la visita de la Cripta ;





la pujada al Cambril ;


el camí de l’Avemaria;



assistíem a la pregaria del migdia - els dissabtes sense l’Escolania - i una vegada més em colpien els records d’anteriors visites, tot just al començar el Virolai; m’anava molt bé fer un passeig per la Plaça – actualment en obres – abans d’anar a dinar.


Quan sortíem de l’hotel Cisneros, desprès de l’àpat , el dia rúfol desaconsellava allargar la estada, i refiem pausadament el nostre camí fins a l’estació.


Contemplava el Llobregat des de la finestra del Cremallera, davant d’aquell conegut i estimat paisatge, em venien a la memòria les paraules que hom troba escrites a la sortida del camí de l’Avemaria :


Mística font de l’aigua de la vida,
Rageu del Cel el cor de mon país,
Dons i virtuts deixeu-li per florida ;
Feu-ne , si us plau, el vostre Paradís.


Amen !. És l’única cosa que puc afegir.

TORÀ. SANTUARI DE NOSTRA SENYORA DE L’AGUDA

Anàvem el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés; ho fèiem – el clima sortosament no el regeixen els polítics - sota una intensa boira; no trobaríem ningú en el nostre recorregut per les terres frontereres de la Segarra, el Bages, el Solsonès i l’Anoia; la nostra destinació en aquesta ocasió era el Santuari de Santa Maria de l’Aguda.

Aquesta parròquia de l'Aguda (o l'Aguda de Torà), amb les casetes que l'envolten, dista uns 4 km escassos de la vila, i s'hi arriba per una pista que surt de la carretera de Calaf a Ponts; tenia inicialment com a centre l'església de Sant Salvador de l'Aguda, situada uns 300 metres vers llevant del santuari i el nucli habitat de l'Aguda.




Més esponerosa l'església de Santa Maria de l'Aguda, aviat prengué el relleu a l'església de Sant Salvador com a centre religiós de l'Aguda, adquirint posteriorment el caire de santuari.



Del castell de l'Aguda en resten notables trossos de murs i de dues torres de 2 o 3 m d'alçada; la darrera que restava en peu , ens expliquen que va caure el 1907 sobre el santuari de Santa Maria de l'Aguda.

Quan al topònim és clarament descriptiu, i fa referència a la situació orogràfica del lloc: un cim ben afilat "agut".


L’actual temple, dedicat a la Verge, és una construcció d’estil romànic d’una sola nau i dos absis rodons, un a la capçalera i l’altre a la lateral Nord, amb volta de canó no primitiva. Presenta el parament de pedres treballades a maceta, fet típic del romànic més pur, en els laterals, als dos absis, ornats d'arcuacions i bandes llombardes, i en la porta. Té capelles afegides a banda i banda, porta a ponent refeta i un campanar de planta rectangular més modern. Destaca la presència d'una pica baptismal dels segles. XI-XII.

Cronològicament cal situar la seva construcció entre finals del segle XI i la primera meitat del segle XII. Ha patit diverses reformes, especialment la dels anys 1847 a 1856, quan degut a la guerra dels set anys es va calar foc al temple, cremant-se un valuós retaule gòtic i tot el seu interior. Els anys 1.970 es realitzà una restauració i l'any 2000 s'hi han fet obres que han reformat l'absis, la teulada i la torre, i s'ha suprimit la moderna capella que feia les funcions de sagristia.


Al costat del temple a la feixa superior prop del camí, es troba el petit cementiri.

Trobem un enllaç – que us oferim – i que permet veure els Goigs a la Mare de Déu de l’Aguda. http://www.viladetora.net/images/pdf/Goigs-aguda-Tora.pdf

Avui dia queda poc de l'antiga esplendor de l'Aguda, que és ara una dependència de l'església de Torà, la seva antiga filial.

Em reivindico com a català, però no certament d’aquesta Catalunya, que contempla impassible, com el temps i la desídia desfan el patrimoni històric i cultural, que ens llegaren els nostres avantpassats, malgrat viure en pitjors situacions econòmiques i àdhuc politiques que les actuals.

De portes enfora -l’església està tancada amb pany i forrellat - renovem davant Nostra Senyora de l’Aguda, a la que nomenem mitjancera nostra , la pregaria habitual ; Senyor allibera el teu poble !!!!

divendres, 18 de febrer del 2011

CABRILS, EL POBLE AGRAÏT

Aprofitava una tarda solejada, quasi tardoral, malgrat trobar-nos a 18 de febrer per arribar-me fins a Cabrils, en relació al topònim hom estableix una estreta relació amb la veïna població de Cabrera.

El terme municipal limita al nord amb els termes d’ Òrrius i Argentona, a l'est amb Cabrera de Mar, a l'oest amb Vilassar de Dalt i vers la façana marítima amb Vilassar de Mar. S'estén a la capçalera d'una vall oberta dins la Serralada Litoral, al sector de llevant de la serra de Sant Mateu, drenada per la riera de Cabrils, que desemboca directament a la mar al nucli de Vilassar de Mar, i envoltada —sobretot al nord i a l'est — per cims destacats, com el turó d'en Cirers (471 m d'altitud) i Montcabrer (319 m).

Comprèn el poble de Cabrils, cap de municipi, el veïnat del Sant Crist, masies esparses i urbanitzacions residencials. El camí del Mig, antiga Via Augusta, marca la frontera amb Vilassar de Mar.




Em portava fins aquest poblet del Maresme, el desig de recollir imatges de les escoles Tolrà [ actualment seu del casal de Jubilats i Pensionistes ].




També a Castellar del Vallès, existeixen encara les Escoles Tolrà, a quina imatge, i pel mateix responsable tècnic, foren aixecades les de Cabrils

La placa del carrer està dedicada a Emilia Carles [ Emilia Carles Tolrà, Marquesa de Sant Esteve de Castellar ]. Cabrils, com s’expressa en el títol, és un poble agraït.


Castellar del Vallès, que rebé de la bondat de Dona Emilia Carles Tolrà, molts i millors equipaments públics, hores d’ara no ha dedicat encara a la seva memòria cap indret del poble.
No tenim en català una oració equivalent a ‘ es de bien nacidos ser agradecidos’, . Penseu-ne una.


Mai és tard per esmenar els errors, i davant la proximitat d’unes eleccions municipals, voldria veure EN TOTS ELS PROGRAMES ELECTORALS, el compromís de reparar aquest greuge en els propers quatre anys.

No fora desassenyat tampoc , explicar planerament que la petjada generosa, senyorial , dels Tolrà romandrà a Castellar fins a l’inici de l’anomenada Guerra Civil; els anys foscos, els del ‘pa negre’, darrera la marca tèxtil Tolrà , seran altres les mans que mouran la tramoia.

LES PEDRES SOLITARIES DE RIBELLES. LA NOGUERA

Estàvem dins del terme del municipi de Vilanova de l'Aguda (Noguera); malgrat trobar-nos envoltats d’una boira intensíssima el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, sabíem que aquest lloc situat a la vall del Llobregós, 1 quilòmetre a la dreta del riu, prop del límit amb el terme de Sanaüja (Segarra), era el castell de Ribelles (centre de la baronia de Ribelles).

Ens dies clars i solejats hom veu dalt del turonet tot el conjunt que corona el cimadal (església, castell i cementiri) envoltat de murs amb merlets i una porta fortificada, tot molt efectista i escenogràfic.

Nosaltres, quasi a les palpentes , i en absoluta solitud – imaginen que si més no, al cementiri encastellat hi ha alguna ànima - accedim fins aquesta petita coma, on s’aixequen la gran església romànica de Santa Maria, d'una nau única, que – segons llegim alhora de fer la crònica - conserva restes d'una decoració pictòrica molt malmesa.





Retratem – amb la millor voluntat - L'absis sobrealçat, que està ornat d'arcuacions i mitges columnetes a manera de lesenes, que són la darrera evolució del romànic llombard. La volta de la nau també es va sobrealçar i és coberta de voltes amb llunetes, típiques del barroc. Té a tocar una massissa torre quadrada, més fortalesa que campanar, amb un pis reduït a sobre, amb finestrals per campanar. Adossada a l'església hi ha la rectoria, emporxada; tot plegat, amb el castell, forma un conjunt bigarrat i molt modificat per les obres del començament del segle XX, fins al punt que es pot parlar d'una invenció neoromàntica, formalitzada a través dels models d'una arquitectura medievalista, vinculada especialment amb la difusió i les noves valoracions dels esquemes romànics.


El gran castell de Ribelles fou pràcticament refet a l'inici del segle XX i forma un curiós conjunt amb l'església i el cementiri proper , on hi ha una singular capella i un gran panteó per als barons.




Per arreu grans rètols, criden entre la boira, que el conjunt presenta un tant gran estat de ruïna, que fa perillós el sol fet de circular pels seus voltants.


Son quasi les 14,00 hores i dissortadament no hi ha en aquest indret cap lloc on serveixin menjars ni begudes; aquestes coses son molt pròpies del ‘Forat Negre’, i fem via fins a Ponts on podem dinar.


Ribelles ens serveix – dissortadament - com a mostra palesa, de l’abandó sistemàtic que pateix el patrimoni històric i cultural de Catalunya.

dijous, 17 de febrer del 2011

EL MOLI MAJOR DE CARME. TRESORS DE L’ANOIA

Ens esperaven a la Carmen Toledo, al Feliu Añaños, al Josep Uriz, al Tomàs Irigaray , i a l’Antonio Mora , a les 8,00 a l’entrada de Carme, la Irene Tironi i la seva filla Sonia Ortiz Tironi, anàvem amb uns minuts de retard com a conseqüència de la intensa boira que cobria el llit de l’Anoia, i de la riera que hi desguassa i que ens calia remuntar.

El termòmetre del vehicle marcava els 0,00 graus quan ens saludàvem, i decidíem com a primera acció del mati, prendre alguna cosa calenta; seguíem a la Sonia fins al Racó de Carme, on malgrat l’hora matinal ens atenien meravellosament. El pastís que portava la nostra sherpa únicament podem qualificar-lo d’excepcional. Desprès del petit refrigeri , fèiem un tomb pels voltants de la casa, on pasturen cavalls i altres besties.

En la tornada ens aturàvem al Moli Major, l’edifici avui clarament abandonat conserva encara l'estructura típica dels molins paperers del segle XVIII, amb algunes construccions adossades amb posterioritat.



La visió pròxima de la casa ens confirma en les nostres negatives premonicions ; per arreu brutícia i destrucció que a nivell de sotateulada anuncia la definitiva ruïna de l’edifici;




les imatges actuals contrasten dolorosament amb els records d’infantessa que en relació a la casa podreu llegir en aquest enllaç :


http://casadelvall.blogspot.com/2009/07/la-comarca-de-lanoia-entre-les-serres.html


El Molí Major, era del meu tiet i tenia un menjador senyorial amb una gran taula molt llarga, on ara hi cabrien dos pisos de 30 m2, a l'entrada àmplia i espaiosa hi havia lloses de pedra immenses desgastades i molt polides pel pas del molt temps . A dalt el seguit de finestrals on antigament s'assecava el paper, i per mi el més important: un gran safareig on antigament devien rentar les minyones de la casa i ara el fèiem servir per banyar-nos. Era ple de verdet i l'aigua era gelada -constantment s'anava renovant doncs no deixava d'entrar-ne en cap moment- era netíssima i a vegades compartíem l'espai amb caps grossos entre rialles i crits. És del S.XVIII ja fa anys està tancat i no hi viu ningú.



El sol començava a trencar la boira, quan sortíem del Moli, rere nostre, només Déu sap fins quan, el petit pont que creuava la riera, i l’edifici – encara majestuós – reben amb joia els primers rajos de l’astre rei.


Quan creuàvem Carme – la nostra sherpa ens ha preparat un mati farcit d’interessants recons – es suscita la qüestió de l’origen d’aquest peculiar topònim; val a dir que no hi ha respecte de la seva etimologia gaire consens; recollim alguna de les hipòtesis : de l’àrab vulgar (al-)qàsma ‘ la peça de terra’; de l’àrb karm, vinya; del grec Karma ’abisme’, o de carmí ‘vermell’ aplicat a la terra.


Els molins aquí, com les esglésies, castells, paisatges singulars ,... en altres llocs, constitueixen un atractiu , de vegades , l’únic atractiu, d’aquestes terres interiors, que qualifiquem amorosament com ‘ el forat negre’.


Potser algun dia serem un país lliure i sobirà, però mentrestant tots plegats – també els nostres pares i mares de la pàtria, els autòctons i els d’importació - hauríem de començar a corregir l’abandó i la incúria que pateix el nostre patrimoni històric.


© Antonio Mora Vergés

dimecres, 16 de febrer del 2011

TRENTINES DE LA SEGARRA. SANT FRANCESC i SANTA SUSANNA.

Tornàvem el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés de Lloberola, a la que qualificava com ‘ el turó bònic’ , i un cop superada la Collada a 714 metres d’altitud , creuàvem una part de les Serres de la Melgosa, que van dels 656 als 681 metres d’altitud per arribar-nos fins a Sanaüja on recolliríem imatges del seu pont Medieval.

Ens aturàvem a la Melgosa; sembla que aquest topònim fa referència a la melga Planta lleguminosa de l'espècie Medicago sativa i Medicago muricata, equivalent o molt semblant a l’ alfals’, que devia ser abundant per la contrada. Volem recollir imatges de la seva ermita dedicada a Sant Francesc d’Assis; damunt la porta hi ha una data picada a la pedra 1.728 que ens confirma la seva qualitat d’ermita trentina ; aquest Concili bàsicament plantejat com una reacció enfront del Protestantisme, comportarà un canvi radical per l’església catòlica, que en l’àmbit rural es plasmarà en l’aixecament d’ermites, capelles i oratoris, la creació de Confraries, i la celebració d’actes religiosos de caràcter multitudinari, Aplecs i Trobades, de forma periòdica.




L’abandonament del món rural per una bona part de la seva població, provocat en part per la reducció de l’activitat agrícola únicament als llocs i/o productes de bona rendibilitat, i a la progressiva mecanització d’aquestes feines, comportaran el tancament d’aquests temples. La manca de sacerdots que ha esdevingut tràgica en aquestes terres interiors, els suposarà el definitiu ‘cop de gràcia’.

La mestressa ens explica que estant fent obres a la casa per adequar-la al seu us per al turisme rural, i que no hi ha cap parament religiós dins la capella de Sant Francesc d’Assis. Parlem de Santa Susanna, situada un xic més avall en el camí de Sanaüja, i ja dins d’aquest terme, que pertany també a la propietat de la Melgosa, ens comenta que està molt malmesa , que ha estat objecte d’actes de pillatge, i que com la capella de la casa, no disposa ja de cap parament religiós.





Ens acomiadem agraint la gentilesa de la propietària, i constatem que efectivament Santa Susanna, presenta un estat d’absolut abandó, i mostres evidents d’haver estat objecte d’actes de pillatge.

Fora molt aclaridor conèixer les xifres de població en aquestes terres que limiten amb el Solsonès, d’anca del 1.700, de ben segur que els padrons donen compte d’una sangonera sense fi.
Amb els nostres ‘amics’ de fora i de dins- als catalans no ens calen enemics.


Un cop més, ara mitjançant les advocacions de Sant Francesc d’Assis i Santa Susanna, aixequem la nostra pregaria ; Senyor, allibera el teu poble !