SANTUARI DE SANT RUF. LLEIDA. CATALUNYA

L’Asun Gutiérrez retratava aquest edifici de l'antiga església canonical de Sant Ruf, quasi enrunat, vora la carretera de Torre-serona,a dos quilòmetres de Lleida.

Ens diu la descripció tècnica que els elements més ben conservats que en resten són dos dels tres absis que hauria tingut la capçalera: el central, amb tres finestres d'esqueixada doble i d'arc de mig punt, i el de la banda de l'epístola, de menors dimensions i amb una sola finestra.

Aquest darrer absis comunica amb l'únic braç conservat del transsepte. L'altre absis s'obre, mitjançant un arc apuntat al damunt de columnes de doble traçat i capitells llisos, a l'espai de la nau, on s'endevina l'arrencada d'una volta de creueria. Idealment, podem deduir que el projecte d'aquesta capçalera s'hauria completat amb un tercer absis, la conclusió del transsepte i una nau única, conformant així una planta de creu llatina. Ara bé, a partir de les restes que coneixem hom ha insinuat que el projecte hauria restat incomplet. Així, el mur que, a la banda oposada als absis, clou el braç conservat del transsepte, amb una finestra d'arc de mig punt i un contrafort, continua tot tancant el presbiteri, i hauria pogut constituir una solució provisional destinada a cloure l'espai per tal d'habitar-lo. En aquest sentit, cal remarcar la presència de vestigis de la nau interrompuda adossats a aquest mur, així com les dovelles d'una porta tapiada que podia haver estat l'accés a la reduïda edificació.

La fotografia malgrat no estar datada té en el millor dels casos 100 anys.

El REINO DE ESPAÑA ha estat ‘molt diligent’ en la seva tasca de dessolar la terra, oi?.

l'Antonio  Gallardo i Garriga (Barcelona, 18/04/1889 – 16/06/1942)  la retratava l'any 1935 per al Fons Estudi de la Masia Catalana "  Monestir en ruïnes de Sant Ruf i gent treballant"

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/6179/rec/11

Jesús perdonava a Sant Pere que el negués fins a tres vegades la nit en que el detenien,  tenim entre nosaltres, “ conreadors de l’odi, contra Catalunya i el catalans “,     alguns amb vestit talar. Qui tingui orelles per escoltar, que escolti!!! 

 No tinc paraules per explicar l’intensíssim dolor que em provocaven  les imatges del bombardeig de  l’hospital Al Ahli de Gaza, Benjamín «Bibi» Netanyahu  (   Tel Aviv, 21 d’octubre de 1949  ) superava amb escreix al seu ídol Adolfo Hitler (Braunau am Inn, Alta Àustria, Imperio austrohongarès; 20 de abril de 1889-Berlín, Alemanya nazi; 30 de abril de 1945).  Hi ha qui pensa que Netanyahu és una reencarnació de  Hitler, no serè jo, us ho ben asseguro el que ho negui.

https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/el-diable-es-vesteix-de-netanyahu/

Que Déu tingui pietat de tots nosaltres, i no  permeti que malmetem aquest món  que ELL creava per a nosaltres com un paradís.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE. ALFÈS. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Seleccionava en atenció a la diada d’aquest Sant en que es publicarà l’’article, aquest temple , on s’aprecien diferents etapes constructives.

Ens costava Déu i ajuda arribar fins a la plataforma on s’aixeca aquesta església, de la que retratava la façana – a favor del sol – i no la part romànica , perquè les dimensions de la part posterior m’ho posaven massa complicat-, la portalada d’inspiració neoromànica es refeia l’any 1907.

L’explicació tècnica ens explica que es tracta d'una església de reduïdes dimensions, amb una sola nau, volta d'obra i absis semicircular amb dues capelles laterals.

Als peus, s'alça un campanar de secció quadrada, amb dos cossos diferenciats pel que fa a les dimensions, al superior dels quals es troben les quatre obertures per les campanes, i llueix actualment un rellotge; la torre – que com quasi totes devia exercir funcions de guàrdia i bada - apareix rematada amb una balustrada.

La nau central està coberta a dues vessants, i a l'exterior de l'absis es pot veure un petit ràfec amb motllura sostinguda per mènsules.

Al mur s'obre una finestra d'arc de mig punt i d'una esqueixada.

L'aparell combina pedra molt ben escairada amb carreus un poc més irregulars .

Llegia que de l'època gòtica han restat detalls a l'interior, així com fragments d'un altar conservat al Museu Diocesà de Lleida.

La ‘llibertat’ de les colònies americanes, al crit de ESPAÑA NOS ROBA, representava un cop quasi mortal per a l’activitat agrícola del nostre país que la demografia recull amb tota la cruesa; 654 habitants al cens de l’any 1900, i 319 al tancament de l’any 2.013. Sona aquí a burla ferotge el ESPAÑA VA BIEN.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT CRISTÒFOL /MENNA. PERAMEA. PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Sergi Campas Canalias retratava l’església parroquial de Peramea, topònim que etimològicament deriva del del llatí pĕtra medĭa, ‘pedra mitjana’. El poble de Peramea apareix anomenat Petramedia en documents del segle X (cf. Abadal CC, iii, 426).

La descripció tècnica ens explica que és una església de planta rectangular amb capçalera a orient i capelles laterals. La porta principal es troba situada a la façana oest, on existeix una petita placeta entre l'església i el Pui. La façana apareix recoberta d'un estucat que forma un carreuat, erosionat pel temps. La porta, al centre, és de pedra vista, construïda amb carreus ben tallats, formant un cos central rectangular, rematat en la part superior per una petita cornisa en la que s'obre el portal d'arc de mig punt decorat amb una petita motllura que descansa sobre una cornisa a mode d'imposta. La clau de l'arc té gravada una inscripció de difícil lectura. Una torre campanar, de pedra i secció octogonal, s'aixeca a migdia de la nau, on també s'obre una petita porta.

Situada al costat mateix del Pui de les Forques, on hi hagué l'antic castell de Peramea, avui inexistent.

L’Enric Sànchez-Cid , “ el mestre” , em deixava un comentari ; a  l’interior de l’església es guarda la imatge de la Mare de Déu del Remei i l’Infant. És una talla policromada d'uns tres pams d'alçada. És assentada en un cofre-escambell amb dos muntants de motllura senzill i secció quadrada que formen una unitat amb el manxen-peus. No estava coronada, si bé en la fotografia que d'ella disposo per fer la descripció, en porta una d'afegida, i de l'època barroca. La cabellera abundant i trenada apareix per sota del vel, que li cau per darrera de les espatlles. La cara és ovalada, molsuda i no presenta el hieratisme de les marededéus de temps enrere.

El mantell cobreix les espatlles, passa per fora del braç dret i s'arreplega damunt de la falda, caient per la cama dreta de forma ondulada. El vestit túnica de coll rodó i amb un senzill bordó, queda cenyit a la cintura i arriba fins els peus, sobresortint la punta del calçat per unes ondulacions. Plecs en angle i transversals. Amb la mà dreta, dirigida amunt, prem una bola i amb l'esquerra sosté al Fill per les natges.

L'Infant és assegut a la cama esquerra de la Mare. De cara rodona, orelles grans, poca cabellera i coll gruixut. La túnica-vestit, d'escot rodó i bordejat, li arriba fins els peus nus. Amb la mà dreta beneeix i amb l'esquerra sosté un llibre. Plecs en angle.

Correspon al grup de marededéus obrades al final del segle XIII o principis del segle XIV amb reminiscències romàniques.

Les relíquies , són les despulles de tres esquelets dels catorze mil nens que van morir degollats per ordre d’Herodes, quan intentava acabar amb la vida del nou nat Jesús. Des de mitjans del segle X hi ha un document on es certifica aquestes relíquies, les dels Màrtirs Sants, que un comte que aleshores governava el Pallars, les va portar de Terra Santa.

Hi vaig passar pel poble quan era primavera, per aprofitar gaudir de l’esclat de vida propi de l’estació i per això no vaig poder veure les esmentades relíquies, doncs només el dia dels Sants Innocents hi ha l’ocasió de contemplar-les.

 

Respecte de Sant Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.

La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.

El nom Cristòfor/ Cristofòl , “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.

la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.

Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.

Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.

EL DESCONSOL DE L'EULÀLIA FÀBREGAS JACAS

Havia finalment visitat el Cementiri Parroquial Catòlic d’Esplugues a la comarca del Llobregat jussà.
Retratava la figura que jo qualifico com ‘ el desconsol de l’Eulàlia Fàbregas Jacas’.

No hi ha en relació a aquest mot gaire cosa a dir ‘manca de consol’ ho defineix l’Enciclopèdia de Barcelona, mal dita ‘ la GRAN’.

Segur que la tècnica del Tomàs Irigaray Lopez sabria treure mes rendiment del retrat d’aquesta figura de marbre blanc, teniu però ocasió de fitxar-vos en alguns trets molts característics :

La figura femenina aixeca el cap al Cel, repetint aquell gest del ‘Crist de la Pregunta’

El cos del fill presenta un decandiment que ens parla d’una mort recent, potser ‘perpètuament’ recent ?.

Aquesta escultura va ser la primera obra de l’Eulàlia Fàbregas Jacas, més coneguda pel seu nom de casada, Eulàlia Fàbregas de Sentmenat, ), en ocasió de la tràgica mort del seu fill Ramon de Sentmenat i Fàbregas.

El 27 de desembre de 1992 , lliurava l’ànima al Senyor l’Eulàlia Fàbregas Jacas; es retrobava així amb el fill enyorat.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE. [ PEREXENS], PREIXENS. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Respecte del topònim, ens diu la Generalitat de ‘ Barcelona’ ; en la documentació antiga Perexens (segle XII), d’origen incert. Com a proposta, i donada l’existència del verb ‘eixir’ en llengua catalana, amb el sentit ‘sortir’ i/o ‘procedir’, podria ser la forma en que es designaven als veïns de Sant Pere , quin Castell-palau, està documentat des de l’any 1190.?.

Retratava al Josep Olivé Escarré davant l'església parroquial de Sant Pere, a la població de Preixens, a la comarca de la Noguera, situada en un lloc elevat, és una petita construcció molt simple, que queda encaixada entre els edificis adjacents.

La descripció tècnica ens diu ; l'aparell és de carreus regulars en tot el seu conjunt, i molt restaurat en la part posterior de l'edifici. La façana presenta una progressiva disminució de la mida del carreu, el qual, a l'alçada de l'obertura sobreposada a la porta, varia en la seva qualitat L'accés a l'església és un arc de mig punt, emmarcat per un conjunt de grans dovelles resseguides per un guardapols que inclou l'escut situat al seu damunt; aquest marc desproporcionat respecte a les dimensions de l'obertura, marca l'eix de simetria, juntament amb la finestra d'arc de mig punt. La coberta a dues vessants de la nau de l'església no és visible a la façana per la inclusió en un costat d'un campanar de planta quadrada, que en trenca la simetria.

L’església, refeta amb els ‘diners d’Amèrica’ s’aixeca possiblement damunt d’una romànica de la que se’n aprofitaven els carreus.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT VICENÇ DE MORIPOL. GÓSOL. BERGUEDÀ SOBIRÀ

El Xavier Burcet Darde, retratava l’‎ església barroca d'una sola nau coberta amb volta de canó i flanquejada per petites capelles a manera d'arcosolis, advocada a Sant Vicenç al dit lloc de Moripol, del terme de Gósol al Berguedà sobirà; la descripció ens diu que la porta és al mur de migdia i el campanar és de planta quadrada, molt massís, i s'alça prop del presbietri al mur de ponent, destacant les seves enormes obertures. El parament és de carreus irregulars i les obertures, en la seva majoria, són allindades de perfil quadrangular. La coberta és d'embigat de fusta i teula àrab a dues aigües.

El lloc de Moripol és documentat des de la baixa edat mitjana, al segle XIII quedà integrat al castell de Fraumir , per integrar-se al terme casteller de Gósol en època moderna, moment en el que augmentà el seu poblament , per aquest motiu es bastí l'església de Sant Vicenç que substituí el vell edifici romànic , que estava sota l'advocació de Sant Miquel ‘Princep de les Milicies Celestials’.

Quan al topònim el diccionari català valència balear, ens diu que es d’ etimologia incerta; en l'Acte de consagració de la Seu d'Urgell (segle IX) apareix escrit Mesapolo com a nom del dit llogaret. La forma Mesapolo fa pensar en un compost llatí mensa Pauli, ‘taula de Pau’; aquesta interpretació sembla però inversemblant; davant la variant Mirapol, Meyer-Lübke diu: «En Mirapol existeix indubtablement una variació etimològica popular fonamentada en mirar, i que era tant o més fàcil que la s intervocàlica podia canviar-se en r; cf. Iravals de Isavals» (BDC, xi, 27). De totes maneres el nom roman obscur.

EL PONT D’AGRAMUNT. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

El Josep Olivé Escarré es situava davant del pont d’Agramunt – al que se li atribueix origen romà, el que avui podem veure però, es sense cap mena de dubte una obra medieval - damunt del riu Sió, que avui ‘canalitzat’ i dòcil , travessa tota la vila, al pla es conserva el senyal de les aigües en alguna de les ’rubinades celebres’ .

Originàriament, fou un pont amb dos ulls idèntics, avui un d'ells però, està tapat, gairebé no es percep, i no és practicable, com ho era l’any 1921, quan el Josep Salvany Blanch, visitava la vila.

Està format per dues grans arcades apuntades, rebaixades, les quals són unides per un tallamar divisori, de forma triangular, el qual li dóna un forma irregular el pont. Està format per carreus de pedra, mitjans i petits, perfectament tallats de forma regular i disposats a filades. Com a coronament del pont hi ha una cornisa composta per grans maons de pedra rectangulars, de grans dimensions, disposats horitzontalment. A sobre, resseguint la part superior d'aquesta cornisa de pedra, hi ha una barana de ferro forjat, col•locada en temps actuals. Es conserva en bones condicions, a pesar que alguns dels carreus, sobretot el més superiors, estiguin deteriorats a causa de les inclemències temporals i/o climàtiques.

El pont manté intacta la seva primitiva i poderosa estructura, que permet el trànsit rodat dels vehicles que fan via entre Tornabous i Agramunt.

LES ESCOLES PÚBLIQUES. LA ‘POSTAL’ DE SANT LLORENÇ SAVALL.

L’edifici noucentista de les Escoles Públiques de Sant Llorenç Savall, és sens dubte una – sinó la millor – de les postals d’aquesta població que en l’aspecte civil forma part de la comarca del Vallès, i en l’aspecte religiós depèn del Bisbat de Vic, el Josep Olivé Escarré, em recordava una expressió molt comú en èpoques passades, en les que en casos així és deia ‘ de vius al Vallès’ – on s’hi paguen els impostos – i de ‘ morts al Bisbat de Vic ‘ – que ens aplanarà el camí a la vida eterna - ; disculpeu les meves disquisicions que son fruit dels anys.

L’Antoni Falguera i Sivilla (Barcelona, 1876 - 1947) aixecava un singular edifici format per una nau rectangular amb teulada a dues vessants. La façana principal té la porta d'entrada al centre flanquejada per dos semi columnes que aguanten un entaulament amb un frontó; aquest frontó està fet per dos grans volutes i un relleu escultòric al centre. A banda i banda de la porta hi ha quatre finestres decorades amb una línia ondulant a la part superior. Les dues façanes dels costats més curts són més altes que la resta; tenen una forma triangular realitzada amb grans corbes i volutes.

L'edifici té un sòcol de pedra i la resta de paret està arrebossada.

L’escola es va mantenir en ús fins als anys setanta, malgrat es superaven per poc, els habitants del darrer cens abans del conflicte bèl•lic que comportava la sedició dels militars feixistes; Sant Llorenç va viure el ‘miratge tèxtil’ que va tenir – com per arreu – una fi sobtada i tràgica per a moltes famílies.

PLAÇA DEL MERCADAL. AGRAMUNT. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré amb la Plaça del Mercadal al seu darrera, aquest espai públic es va construir a començaments del segle XX.

La plaça és quadrada simètrica i porticada, a cada una de les quatre cares correspon vuit arcades d'aresta corresponents als coberts de davant de les cases, les quals tenen totes la mateixa fisonomia. No hi ha la presència de cantonades perquè en cada extrem hi ha les interseccions dels carrer; poques cases del Mercadal conserven l'estructura original, alguns establiments comercials ocupen les cares de nord i de ponent, durant anys era el centre de la vida recreativa de la població, encara avui , serveix de marc a nombroses manifestacions culturals i d'esbarjo. Actualment està pavimentada.

Em feia gràcia que a aquestes alçades es parli encara de ‘ pobles autors , com Pere Bertren Pahissa (1705-1782); Tomàs Bertran Soler (Barcelona, 1791- ? 1859) , Silvestre Pérez Martínez (1767-1825 ); el plànol de la plaça és del 1804.

Em pregunto si tenim aquí una Plaça del Diable, oi ?

ERMITA DE LA VERGE DE LES ESCALES O DE VILANOVA. SANT MARTÍ SESCORTS. L’ESQUIROL. OSONA

L’ Anna Mora Nogué retratava aquesta esglesiola de nau única, orientada de nord a sud. Està dividida en tres trams coberts amb volta de creueria amb un rosetó al centre i les nerviacions descansen sobre columnes amb capitells motllurats i amplis basaments. L'altar està emmarcat per una espècie d'arc triomfal adossat al mur, damunt l'arquitrau hi ha una petxina decorada amb una voluta a cada costat. El portal d'entrada es troba a la banda de tramuntana, és adovellat i la dovella central té una bonica decoració. Al damunt hi ha un òcul i el capcer és coronat per un campanar d'espadanya sense campana. Els murs exteriors estan molt malmesos. És construïda bàsicament amb pedra. Val a dir que li caldria una bona restauració. la dovella clau Presenta un baix relleu amb el bust de la Verge que sosté l'Infant amb els braços, creuats. El nen, a qui només se li veu el rostre, té els cabells rinxolats i la Verge porta tocat de corona decorada. A cada costat hi ha unes roses de relleu més alt tractades amb molt naturalisme. A la part baixa del bust hi ha un àngel alat del coll del qual penja una corda soguejada i una creu. Cal remarcar el cànon desmesurat de les mans de la Verge i el poc relleu del cos. L'estat de conservació és força bo malgrat trobar-se a l'exterior
És un edifici de gran bellesa que es degué construir al segle XVI i que presenta unes línees que van a cavall del gòtic tardà i del renaixement.

Fou ampliada a principis del segle XIX (1909) – ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del mestre d’obres i/o arquitecte autor de la reforma - amb la capella del Santíssim. Al costat hi havia una rectoria que va ser incendiada en els dies foscos que seguien a la sedició del militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPUBLICA ESPAÑOLA l’any 1936 ; tècnicament era sufragània de la Sant Martí, a la pràctica però, va fer de parròquia des del segle XVII fins que s'incendià la susdita rectoria, ja que els seus rectors vivien a prop de l’ermita i celebraven allí els seus cultes.

L’AIGUABARREIG DEL CORB. VILANOVA DE LA BARCA. SEGRIÀ. LLEIDA

En sabia força coses d’aquest ‘ riu estimat’ del que diu l’enciclopèdia catalana ;

Neix a 762 metres d'altitud a la font de Rauric, dins el municipi de Llorac (Conca de Barberà), a l’extrem sud-oriental dels altiplans de la Segarra. Travessa el sector meridional de la Segarra estricta a Vallfogona de Riucorb i penetra a l’Urgell per Guimerà i, sense deixar la direcció E-W, que duu des de Llorac, on forma un ampli solc rectilini (revestit d’al•luvions i enfonsat de 60 a 80 m), continua per Ciutadilla, Nalec, Rocafort de Vallbona, el Vilet, Sant Martí de Maldà i Maldà fins a Belianes, on canvia de direcció i continua vers el nord, a l’àrida plana urgellenca, i es perd entre les vinyes, els olivets i els regatges del canal d’Urgell.http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=81

Es reconstitueix, tanmateix, prop de Bellpuig; passada la vila canvia novament de direcció (WNW) i, a través dels termes de Castellnou de Seana, el Poal, Linyola, Bellvís, Térmens i Vilanova de la Barca, on desguassa aquest afluent a la riba esquerra del Segre, aigua avall de Vilanova de la Barca (Segrià), quasi al davant de la confluència d’aquell riu amb la Noguera Ribagorçana, que ho fa a la riba dreta al terme de Corbins.

Volia anar fins al punt concret en que lliura les seves aigües al Segre, i en aquesta tasca vaig esmerçar força estona, una xerrada amb els Mossos d’Esquadra – que no en sabien dir el lloc - , i finalment la trobada d’uns veïns , prop de l’antiga església de Santa Maria de Vilanova Barca; que em dèiem; segueixi fins al Restaurat Mas dels Arcs, i des del càmping accedirà a la desembocadura del riu.

Ho feia, superant l’intensíssima capa de pol•len que ho emblanquina tot.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA. EROLES. TREMP. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Josep Leco‎ retratava l'església parroquial, originàriament romànica del poble d'Eroles, advocada a Santa Maria, el nucli pertanyia a l'antic terme municipal Fígols de Tremp, integrat actualment en el de Tremp – el major de Catalunya amb els seus 302,82 km², TOTA la comarca del Barcelonès té NOMÉS 144,72 km² - ; m’explicava un enamorat d’aquestes terres – amb força sorna - que en alguna cosa havien de ser els primers els de la comarca del Pallars Jussà.

La descripció ens explica que és una església del segle XI d'una sola nau, coberta amb volta de canó, capçada a llevant per un absis semicircular. Modernament, es capgirà el sentit de la nau, i l'absis, que originalment contenia el presbiteri, com era habitual al romànic, i es convertí en l'entrada al temple, obrint-se la porta al bell mig de l'absis.

La fotografia – esplèndida – ens trasllada una gran sensació d’incúria, sensació en la que també dissortadament el Pallars acostuma a ser el primer de Catalunya.

Demanàvem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) alguna imatge d’aquesta advocació mariana, i àdhuc de l’interior del temple, amb la imatge ens explicitaven que l’advocació és la de Santa Maria.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar unes magnifiques imatges de l’Església parroquial d’Eroles, advocada a Santa Maria, actualment Eroles pertany al terme de Tremp, el més gran de Catalunya 302,8 km² ; la decisió de convertir en terme més petit del Pallars jussà en el més gran en prenia, quan s’albirava la fi de la dictadura franquista, la ‘democraciola’ que la succeïa, va beneir la decisió.

LA MAREDEDÉU DEL BLAU. LLEIDA

La Marededéu del Blau s’atribueix a Jordi Safont i el seu ajudant, Bertran de la Borda; també però, van intervenir en la seva creació el calderer Mahoma Muilla, que va fer les diademes de la Verge, i el pintor Tomé Teixidor, que en va policromar l'escultura.

Els goigs incorporen una ‘versió de la llegenda de la imatge’ ;
http://soltorres.udl.cat/bitstream/handle/10459/187/LLG-1-0080.pdf?sequence=1

Sabem que la imatge es va col•locar l'any 1447, al mainell de la Porta dels Apòstols de la Seu Vella, i que no hi ha constància escrita en aquelles dates de l’existència de cap desperfecte.

L'11 de novembre de 1707 Lleida va ser conquerida per les tropes de Felip V , nascut Felip d'Anjou, títol que va ostentar abans de convertir-se en rei, (Versalles, França, 19 de desembre de 1683 - Madrid, Espanya, 9 de juliol de 1746), i la Seu Vella va estar a punt d'ésser destruïda per la seva decisió personal pel delicte d’haver contribuït decisivament a la defensa de la ciutat. El Sàtrapa va signar l'ordre d'enderrocament el 5 de juliol de 1746, i no es va produir la defunció quatre dies més tard, que es va interpretat com un càstig de déu.

la Seu va transformar-se en una caserna militar, seguint les especificacions de l’enginyer en cap de Catalunya, Miguel Marín; els bens – de tot ordre – que ens canonges np s’havien pogut endur, es van distribuir entre els capitostos, es van malvendre, i fins alguns – els menys – es van perdre i/o es van destruir.

Hom pensa que el Blau de la Marededéu es produïa en aquell desgraciat període, coincidint amb el genocidi contra Catalunya, i com mostra fefaent d’aquest. Està clar que aquesta explicació no era del gust de la IGLÉSIA OFICIAL, i menys encara del REINO DE ESPAÑA.

Malgrat el Reconeixement com a Monument Nacional de la Seu Vella el 12 de juny de 1918, va continuar formant part del Patrimoni Militar.

El dia 19 d’abril de 1948 el Ministerio del Ejército va cedir el monument al Ministerio de Educación Nacional, sota la supervisió de la Dirección General de Bellas Artes.

L’endemà aquest en va traspassar l’ús a la Diòcesi de Lleida

Des de l’any 2001 – quasi oblidada la mort del darrer sàtrapa- la imatge fou entronitzada a la boca del presbiteri de la Seu Nova de Lleida, on es fama rep la veneració de totes les persones que van ser i son objecte de qualssevol maltractament .

file:///C:/Users/TEMP/Contacts/Downloads/Dialnet-LaRedescobertaDunaCatedral-3911809.pdf

Molts creients al llarg d’aquests més de 300 anys han trobat a faltar la reiteració del ‘ càstig de déu ‘ contra totes les persones , Nobles, Militars, Funcionaris Civils, Jerarquies Eclesiàstiques, i Ciutadans de tot ordre, que lluny de penedir-se i esmenar la seva amoral conducta, la reproduïen una vegada i altra fins al dia present.

DE SANT JOAN D'ORTA A HORTA-GUINARDÓ

El primer document escrit que fa referència explícita a Sant Joan d’Orta, data del 18 de març de 1095, que fixa els límits d’una finca «a ponent de la parròquia de Sant Joan d’Orta (sic)».

Espero donar-li una alegria al Joan Serra Saún, en assabentar-lo que l’actual barri d’Horta, tingué el seu origen en la casa, fundada per Guillem d’Orta , i en l’església de Sant Joan erigida prop seu; d’ aquesta nissaga, trobem un Guillem d'Orta, notari públic de Barcelona al segle XIV.

Mossèn Xavier Rosselló i Rosselló, rector de la parròquia (1955/1991), escrivia el’ Noticiari de la Parròquia de Sant Joan d’Horta’ on trobem :

De la primitiva església (segle XII) es conservava el campanar de planta quadrada, més aviat baix, rematat per merlets esglaonats, com una torre de defensa.

Al segle XIV, amb materials pobres, es construí el nou temple.

El creixement industrial i urbà de Barcelona, iniciat al segle XVIII – amb els ‘diners d’Amèrica’ , hi incidí molt lentament, i s’anà configurant com un dels destins residencials d’estiueig dels barcelonins de classe mitjana, que en ésser electrificat el tramvia (1901) passaren, en molts casos, a residir-hi; en tenim algunes mostres de gran interès ; els jardins i el palau del marquès d'Alfarràs (Laberint d'Horta), la Granja Vella (Seminari de Martí-Codolar) o can Gallart (el Palau de les Heures); això va fer necessaria la construcció d’una l’església nova de Sant Joan l’any 1908, , que va tenir una vida breu, en els fets de la Setmana Tràgica (1909) va ser cremada i va quedar parcialment derruïda, en els terrenys desafectats - es va construir la nova església més avall - , es va situar el Club Tennis d'Horta - encara en actiu avui dia- l’any 1912.

l’any 1927, “algú que podia fer-ho, reclamà les claus de l’església i rectoria al Club de Tennis, que les tenia en custòdia”, i al cap de poc el campanar d'origen romànic que havia quedat en peu després del incendi fou derruït, enmig de l’estupor i la indignació de gran part del veïnat.

Un grup d’hortencs publicà a “La Veu de Catalunya” la seva protesta, i es recull el fet que el primer mestre d’obres a qui s’encarregà la demolició va negar-se a fer-ho perquè “havia estat batejat en aquell temple”.

Les pedres i material aprofitable foren emprats per al basament de l’actual capella del Santíssim.

L'ESCORXADOR DE LLEIDA

Francesc de Paula Morera i Gatell (Tarragona, 1869 - Lleida, 1951), aixecava l’any 1915 un escorxador per donar servei a una Ciutat que semblava créixer a nivell exponencial, 24.531 ànimes al cens de 1910, i 38.165 habitants l’any 1920, quan el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) començava a ensenyar les seves urpes.

La descripció - quasi telegràfica - ens explica que es tracta d’un gran i singular conjunt, aïllat, conformat per varis edificis de tipologia industrial, que defineixen un pati d'accés tancat.

Façana composada amb modulació d'obertures verticals, tancades per portetes i emmarcades amb maó, motius ceràmics i arrebossats. Parets mestres d'obra i cobertes a la catalana a dues vessants.

Les corralines del darrera resten pràcticament desaparegudes.

L’escorxador es va tancar definitivament l’any 1984, i aprofitant el creixement demogràfic i econòmic de la Ciutat – que semblava no tenir aturador - es procedeix a restaurar-lo i remodelar-lo per convertir-lo en un equipament cultural de primer ordre.

Ens agradarà tenir coneixement a l’email coneixercatalunya@gmail.com del tècnic que assumia la tasca de reconvertir l’espai del escorxador , en instal•lacions que permeten encabir : l’escola bressol “El Rellotge”, l’Associació de Veïns del barri Templers-Escorxador, l’Aula Municipal de Teatre, el Cafè del Teatre i el Teatre Municipal de l’Escorxador que compta amb 2 sales per l’exhibició de les produccions escèniques, m’expliquen – no tenia ocasió d’accedir a l’interior - que destaca al vestíbul el mural “Retaule de l’Escorxador”, obra de l’artista Frederic Amat i Noguera (Barcelona 1952).

Em deia el nostre sherpa, lleidatà, que possiblement tinc raó en afirmar per Lleida i per arreu – contra el criteri general de ‘aquí no hi res que valgui la pena’ - , que hi ha moltes coses per a veure i ‘viure’, només cal obrir els ulls.

TRESORS DE L’ORTA. LES OLLES DEL BAUBO. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

Una fotografia de l’àlbum Orta de la pàgina del facebook ‘ LA TERRA ALTA, PER VEURE, PER VIURE’ , que devem a l’esforç i la voluntat gegantina del Joan Serra Saún, il•lustrarà la breu explicació que segueix :

Les Olles, també conegudes com Olles del Baubo, es formen quan el riu Canaletes travessa uns bancs de roca formant uns espectaculars engorjats i unes basses d’aigua a diferent nivell.

El nom és descriptiu del resultat del treball que la naturalesa ha realitzat al llarg de milers d'anys per l'erosió natural.

Són sis olles a més d'altres basses envoltades per un congost impressionant i únic ple de vegetació.

Quan a l’accés trobava dos indicacions :

S’hi accedeix en direcció a Santa Bàrbara seguint el camí de Bot.

A l'arribar a Orta, agafar el camí que indica cap al Convent de Sant Salvador, i més endavant hi ha un cartell que indica direcció a Les Olles.

Trobava també una llista – que imagino no és exhaustiva – dels tolls que permeten el bany en aquestes contrades :

-EL TOLL DE LA PRESÓ

Al terme municipal d'Arnes, a 1,5 km (aproximadament). Fàcil accés a peu i amb vehicle.

- EL TOLL DE VALERO

A uns 3 km d'Arens. Direcció Orta , passat el primer pont de la carretera, a la mateixa corba a mà esquerra (no està indicat) i seguir pel caminet que trobem a la dreta, trobarem lloc per aparcar i tot.

- L’ASSUT DE LLEDÓ I L’ULLAL

A uns 4 km d'Arnes, direcció Orta, trobarem a la carretera un trencall a mà esquerra que indica Lledó. Seguint la carretera i a l'arribar al pont seguir l’indicador que diu “Zona de Baños”. Molt bon accés amb vehicle.

- EL GALERÓ

A Arens de Lledó. A 15 Km d'Arnes. Direcció Orta tombarem pel trencall de Lledó , i quan travessem el poble trobem un indicador que hi diu Arens de Lledó, en arribar a Arens de Lledó, abans d’entrar al poble a la dreta hi ha un indicador que diu “Baños Naturales”. Bon accés amb vehicle.

- LES PESQUERES

A Beseit, a uns 15Km d'Arnes en direcció Vallderoures. Piscines naturals de molt fàcil accés al peu dels Ports de Beseit, està molt ben indicat dins el poble de Beseit.

MERCAT DEL PLA. LLEIDA

Francesc de Paula Morera i Gatell (Tarragona, 1869 - Lleida, 1951), aixecava l’any 1920 aquesta gran estructura per acollir un Mercat Municipal , situat prop de la Seu Vella, on hi hagué les casernes militars que ocupaven l'emplaçament de l'antiga universitat.

La descripció – quasi telegràfica ens diu - el Mercat del Pla és un edifici aïllat, d'una nau rectangular amb una sola llum i semisoterrani. Accés pels testers salvant problemes de nivell.

Façana amb sòcol de pedra suportant pilars d'obra vista embeguts a la parets arrebossada. Finestrals allargats. Interior completament lliure.

Compta amb un soterrani.

Llegia que avui el Mercat del Pla és un mercat radical de moda de Lleida, que estarà obert de l’1 al 15 de cada mes, de 10h a 21h.

Es tracta d’un nou concepte de retail, una nova fórmula que s’implanta a l’antic edifici modernista del Mercat del Pla: un espai de pop up stores o botigues efímeres que s’aniran renovant cada període, cada mes. Les vendes seran d’estocs, amb grans descomptes del 60, 70 i 80% de descompte, tot i que també s’hi podran trobar petites col.leccions càpsules o noves línies de marques que volen provar coses noves al mercat.

Mercat del Pla comptarà amb grans marques reconegudes però també amb dissenyadors emergents amb producte diferencial.

Comencem amb moda però volem integrar diferents sectors. Cada mes trobareu entre sis i vuit marques en pop up stores ubicades a l’interior del recinte del Mercat. En aquest calendari podeu consultar les marques que vindran en els propers mesos.

En un escenari singular com és el Centre Històric de Lleida, Mercat del Pla és un nou model: venda d’estocs a les pop up stores de l’1 al 15 de cada mes.

En aquests quasi 100 anys de vida l’entorn del Mercat ha vist molt canvis , i no sempre per a millorar.

Malgrat gaudir d’un ‘estacionament tou’, preferia deixar el meu vehicle davant l’edifici de la Universitat, i el Museu Diocesà i Provincial.

LA CAPELLA MARINERA DELS SOCORS DE TOSSA DE MAR. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Pere Magrans Nadal‎, retratava la façana arrebossada i pintada de la Capella dels Socors de Tossa de Mar a la comarca de la Selva, a la província de Girona, d’aquesta colònia del REINO DE ESPAÑA que els nadius anomenem Catalunya .

La descripció ens diu ; edifici situat al final del carrer del Socors, de planta rectangular, volta de mig punt i coberta de doble vessant a laterals. La capella està orientada al nord. La façana, consta d'un portal emmarcat de pedra amb una llinda arquejada, d'una fornícula de Sant Sebastià, d'un òcul i d'un campanar de cadireta reformat a finals del segle XIX i amb una campana de 1943.

Tota ella està arrebossada i pintada excepte les angles i el portal, que deixen veure les pedres cantoneres i del marc de la porta.

Com a testimoni de la fundació de la capella, el promotor Antoni Caixa , patró, mercader i negociant, va fer gravar a la llinda del portal una bala de mercader, símbol de la professió, una creu i la inscripció JESUS MARIA JOSEP 1593 de la qual en resta una part.

SANT SEBASTIÀ DE CASTELLSERÀ. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava la Capella de Sant Sebastià de Castellserà, a l’ Urgell, Lleida; és un edifici d'una sola nau coberta amb volta de canó amb llunetes que reposa damunt d'un fris sobresortit, a la part del frontispici té un rosetó amb vitralls de colors i més amunt es coronada per un simple campanar d'espadanya que alberga una campana

La descripció tècnica ens explica que consta de cinc trams. L'absis és poligonal amb una coberta absidal. En el contracor hi veiem el petit rosetó ple de vitralls de color que donen lluminositat a l'ermita. Els arcs, inclòs el triomfal, són de mig punt i estan suportats per pilastres adossades. La portalada es caracteritza amb una arcada de mig punt on al centre hi ha un gran escut amb la data gravada de 1786 – pensem més en una ‘reconstrucció’ i/o ‘reforma’, que en la data en que s’aixecava l’ aleshores ermita, en aquella època l’única epidèmia de que hi ha constància, és la que provocaven els ‘ diners d’Amèrica’, malaguanyats en l’espoli generalitzat de les colònies, com succeeix avui amb la darrera colònia del REINO DE ESPAÑA, a la que els aborigen i/o nadius, anomenem Catalunya - ; curiosament el Dret Internacional ha fitxat com doctrina inqüestionable, que les colònies no han d’assumir cap de les obligacions de la metròpoli, arribat el dia del seu alliberament.

El sant protector davant les epidèmies, portarà la nostra pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble !

VIENA. ANTIGA FÀBRICA DE LA SOCIETAT GENERAL D'ELECTRICITAT. TERRASSA

Terrassa és ‘ territori Lluís Muncunill i Parellada’ (Sant Vicenç de Fals, Bages, 25 de febrer de 1868 – Terrassa, 25 d'abril de 1931), com Sant Celoni és ‘ territori Manuel Joaquim Raspall i Mayol’ (Barcelona, 24 de maig de 1877[1] - la Garriga, 15 de setembre de 1937), o Castellar del Vallès, ‘territori Emili Sala i Cortés ‘ (Barcelona 22 de febrer de 1841 - la Garriga 7 de juny de 1921) , Cerdanyola del Vallès, Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965), Vilafranca del Penedés, Santiago Güell Grau (Vilafranca del Penedès, 1865-1955), o Sant Joan Despi, Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 - Barcelona, 1 de maig del 1949) ….. Catalunya té feina per catalogar com cal les obres d’aquests i altres grans arquitectes que superanven el segon feixisme (dictadura de Francisco Franco ), i el tsunami d’especulació d’aquesta ‚Democraciola‘ que ens ha portat a la més absoluta miseria.

L’any 1908 Lluís Muncunill i Parellada, aixecava aqiuest edifici de caràcter industrial format per dues naus de planta rectangular i unides longitudinalment, sent una d'elles de majors proporcions i qualitat que l'altra. La nau principal, de doble alçada, és coberta amb voltes a la catalana, de revoltó atirantades, donant un joc de cobertes sinuoses que deixen a cada inflexió una eixida del baixant del desguàs. Els panys de parets, que queden entre aquest ritme de baixants, s'hi obren un finestral a nivell de planta i un grup de tres finestres de ventilació al cim. Totes les obertures són d'arc carpanell i fetes amb maó, així com la cornisa de remat que segueix la sinuositat de les cobertes. Tot l'edifici està vestit amb maó vist. A l'interior resta un tros de sòcol original de ceràmica vidriada. La segona nau, de menys alçada, amb coberta a la catalana i maó vist.

La firma sabadellenca Viena esmerçava molts diners per fer aquí un Restaurant, que ha calgut reconvertir NOMÉS en local d’amanides i entrepans, com a conseqüència de la crisis econòmica que s’ acarnissat amb especial virulència amb Catalunya, i les persones que encara sobreviuen- treballin o no – ; la darrera que llegíem el pagament d’un ‘ deute històric a Extremadura ‘ ens sembla el ‘rien ne va plus’, del cinisme.

Ens agradaria tenir noticia de l’arquitecte i els tècnics que duien a terme l’adaptació de l’edifici com a local de restauració a l’emal coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DE SANT ROC DE BATEA. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

El Joan Serra Sáun em feia arribar unes magnifiques fotografies de la Capella de Sant Roc, de la que no trobava els Goigs, i us deixo un parell d’enllaços molt interessants :

http://algunsgoigs.blogspot.com.es/2014/01/goigs-sant-roc-patro-de-castellfollit.html
http://devocioteca.blogspot.com.es/2009/08/els-gos-de-sant-roc-el-cas-curios-dun.html

La descripció tècnica ens diu ; petita capella de planta rectangular, molt simple , i feta de mamposteria amb reforços de carreu; té dues façanes lliures i les altres com a mitgeres. La seva coberta és a dos vessants, amb teula.

L'accés es fa per una porta de mig punt, adovellada, de pedra, amb impostes i motllures als brancals i a l'arc. Hi ha les restes d'un escut a la dovella clau. Aquesta porta està centrada a l'eix i per sobre d'ella hi ha una petita obertura feta amb totxos formant una mena d'arc de mig punt. Hi ha una altra finestra al lateral de l'edifici, aquesta de tipus rectangular.

A l'interior podem trobar una imatge de Sant Roc.

edificada en temps de la pesta negra al segle XIV, l’ aleshores ermita estava a les afores del poble, avui però , com a conseqüència del creixement de la població, que es donava a partir del segle XVIII - a la façana hi ha una inscripció amb la data 1748 - , ha acabat per estar inclosa a la trama de la vila, fins a l’extrem d’acabar donant nom a un dels portals de la Vila Closa.

La restauració de 1995, ens permet constatar diferents èpoques de construcció.

Pel que fa al topònim al segle XII es documenta la forma Batea, de la que alguns defensen una procedencia de lʼàrab batia ʻtina, concaʼ, o també d’al-wathija ‘ indret molt fertil’ , a l’escut de la Vila triomfa la tesis batre i/lo abatre, sense cap fonament filològic.

DE LA CONFITERÍA VIUDA CARNÉ A LA FARMÀCIA ALBIÑANA. TERRASSA

Joaquim Vancells i Vieta ( Barcelona, 1866 —Barcelona, 1942 ), decorava la façana confiteria Viuda Carné que aleshores com ara consta d'uns baixos, destinats a botiga, i un habitatge familiar al pis superior.

L'any 1934, l’Antoni Albiñana instal•lava una farmàcia que continua encara avui.

La descripció ens diu ; portal d'accés decorat amb majòliques i petxines reomplerts de trencadís. Al primer pis es repeteix l'esquena però en un balcó. L'edifici està acabat a modus de merlets escalonats amb ceràmica vidriada.
La decoració interior de la botiga és molt interessant, pel treball amb ferro forjat, ceràmica vidriada i pintures murals.

S’atribueix el local al Joaquim Vancells i Vieta, pintor reconegut internacionalment, pensem que l’autor va ser un mestre d’obres i/o arquitecte, i ens agradarà confirmar-ho a l’mail coneixercatalunya@gmail.com, així com les dades de naixement i traspàs, i els noms i cognoms de la confitera i el farmacèutic.

Que no disposi Terrassa d’un Catàleg de Patrimoni en línia no té cap explicació racional.

QALAT DE VALLMOLL. CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA

Els orígens del castell de Vallmoll es remunten al segle XI, en el període de la ‘Reconquesta’, té sens dubte un origen àrab, perquè malgrat la destrucció massiva i el robatori de la major part de les llindes i/o finestrals, conserva encara un cert aire de ‘majestat’, trencat en algun cas per la maldestra ‘ reconstrucció’.

Va dependre del comte de Barcelona, per passar posteriorment al domini dels Castellvell l'any 1153, pocs anys després; Guillem de Castellvell el va llegar als templers.

Al segle XIII, va passar als Montcada i al segle XV va ser el centre de la baronia de Vallmoll, Bràfim i Nulles.
Al segle XIV el castell i el terme de Vallmoll apareixen com a propietat dels vescomtes de Cardona, que assolirien a l’any 1375, el nomenament de comtes.

Posteriorment va tenir diversos propietari; l'any 1562 per matrimoni, la baronia fou traspassada als Pacs, barons de Brunyolí i a la darreria del segle XVI passà als Boixadors, comtes de Savallà.

Durant els segles XVII, XVIII i XIX, va estar habitat pels comtes de Peralada.

A començaments del segle XIX el castell de Vallmoll era propietat dels Dameto, marquesos de Bellpuig.

L’any 1922 el marqués de la Torre el vengué a Josep Orga qui al ensems , als anys quaranta, el va vendre a l'Ajuntament de Vallmoll, pel preu de 10.000 pessetes.

De la descripció reprodueixo ; el castell de Vallmoll conserva encara el recinte perimetral i part de les torres que el flanquejaven. Tant la planta del castell com la de les torres són rectangulars. Adossat a una de les torres es troba un element amb dos arcs, un peraltat i l'altre de mig punt, que degut al precari estat de conservació del conjunt, resulta de difícil interpretació. Malgrat l'estat gairebé ruïnós de la construcció, es poden apreciar superposicions d'elements de diverses èpoques i estils.

L'entorn immediat del castell, per la banda que dóna al carrer Major, ha estat recentment urbanitzat.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAL SASTRE D’OLESA.TERRASSA.

Melcior Vinyals i Muñoz (Barcelona 1878 – 1938), és l’autor d’aquest singular edifici projectat l'any 1914, de planta triangular, adaptada a la forma del solar que fa cantonada entre els carrers de Sant Pere i de la Rasa, per encàrrec de Pere Torras i Obiols, un sastre d'Olesa de Montserrat instal•lat a Terrassa.

La descripció ens diu ; edifici de planta quasi triangular, consta de planta baixa i pis, utilitzant-ne la primera per a ús comercial i la superior com a habitatge dels propietaris. L'edifici resolt en cantonada, presenta dos cossos horitzontals diferenciats per la gran balconada del primer pis que recorre tota la façana, deixant la planta baixa i entresolat a manera de sòcol suport de la resta. Les obertures de la planta baixa han estat reformades, encara que amb molta cura d'integració, mantenint la sanefa de trencadís que separa els aparadors de l'entresolat. Les obertures del primer pis conserven tota la decoració original, amb guardapols i relleus en muntants. L'edifici és acabat en una gran èmfasi en cantonada, amb un gablet motllurat i flanquejat per dos pinacles. La resta de la decoració de l'edifici segueix el mateix tractament. La façana és en estuc dibuixant amb línies de carreus.

Al frontis hi ha un gran relleu floral amb el símbol que hom identifica del déu grec Hermes o el romà Mercuri; missatger dels Déus Olímpics, de les fronteres i dels viatgers, dels pastors, dels oradors, de l'enginy, dels literats i poetes, de l'atletisme, dels pesos i mesures, dels invents i en general del comerç, de l'astúcia dels lladres i dels mentiders.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE SANTA EUGÈNIA DEL CONGOST. TAGAMANENT. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Superàvem les herbes – entre les que no falta l’ortiga – per retratar al Josep Olivé Escarré davant de la façana d’aquesta església de Santa Eugènia del Congost, en la que m’havia explicat es va produir el casament d’uns dels hereus de l’Oller de Collsuspina.

La descripció tècnica en diu , que és un 'edifici d'una sola nau, de carreus ben escairats, fets amb pedra local i lligats amb argamassa; les cantoneres també estan reforçades amb carreus de mida més gran amb la doble funcionalitat: d'element arquitectònic i decoratiu. Tota l'estructura es troba situada sobre una petita plataforma que s'anivella amb el pendent natural del terreny on es troba annexada una petita sagristia, amb diverses dependències modernes i el cementiri. Aquesta plataforma per la seva cara sud-est és feta de carreus, alguns de grans dimensions de pedra local ben escairada, que en algun dels seus punts estaria buida, contenint algun tipus de dipòsit. En els seus inicis es tractaria d'un temple senzill d'una sola nau acabada amb absis que cap el 1690 va ser ampliat allargant la nau per la part del davant i aixecant la coberta. Es conserven restes de murs d'època romànica i un campanar d'espadanya.

No podíem accedir a l’ interior que llegia ha estat força remodelat, i actualment està emblanquinat i decorat amb cortines.

EL AÑO TRIUNFAL de 1940, es traslladava la parroquialitat de l’església de Santa Maria, dalt al turó de Tagamanent, a aquesta església de Santa Eugènia.

Avui en aquesta església - com dissortadament a una munió incomptable – se li poden aplicar les paraules dels Goigs a la Marededéu de Núria ‘ voltada de soledats’.

El recolzament a la sedició feixista contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA per part de la Jerarquia Catòlica va ser més que un error, com va advertir el màrtir Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), va suposar el principi del fi pel que fa a la pràctica religiosa.

LA SANTÍSSIMA TRINITAT DE LA RÀPITA [ MAL DIT DE SANT CARLES]. MONTSIÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

No trobava l’autor d’aquesta església parroquial advocada a la Santíssima Trinitat quina façana retratava la Roser Riubrugent‎; de la descripció reprodueixo ; situada en un extrem de la part fortificada de la plaça de Carles III, presenta un atri avençat, rematat per una balustrada, amb quatre columnes en pedra, de fust llis i capitells toscans, a doble alçada dels porxos, amb accés des de aquests.

Part superior, amb finestral d'arc de mig punt, centrat, està rematat per un frontó sobre quatre falses pilastres amb capitells jònics. Coberta a dues aigües. Al costat esquerra presenta una torre alta, de planta quadrada, sobre una gran cornisa, acabada amb un campanar, amb frontons sobre falses columnes i capitells jònics.

A l'interior té una ampla nau central amb pilastres estriades, arquitrau corregut i cornisa de la qual parteix una volta de canó amb arcs torals decorada per cassetons quadrats i tancada amb un absis semicircular, de volta de quart d'esfera i cassetons, també. Als costats, dos petites naus laterals.

Altar d'alabastre, decorat amb columnes i frontó partit amb la imatge de la mare de Déu a sobre, dins la fornícula.

Va ser restaurada l'estiu de 1990, afectada de xilòfags i despreniments.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA DE PLATJA D’ARO. CASTELL-PLATJA D’ARO. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA

El Camil Roig Pardos retratava l’església Santa Maria de Platja d'Aro, obra de l'arquitecte Josep Esteve i Corredor (Girona 3 de febrer de 1896-16 de juny de 1965) , construïda en un l terreny de 3.956,50 m2 donat per Pere Bas i Sàbat – que havia estat Alcalde de Castell-Platja d’Aro - amb un bonic pòrtic enjardinat.

La primera pedra es posava el 15 d’agost de 1953, i s’acabava l’any 1955 i fou beneïda el 30 d’agost de 1959, pel Bisbe de Girona, Josep Cartañà i Inglés (1934-1963), essent rector el guixolenc Mn. Ramon Lloansí i Marill, a qui li fou dedicada la plaça de l’església el 19 d’abril de 1964.

El campanar l’acabà Mn. Pere Vila i Bosch, que també bastí la rectoria.

La imatge de la Mare de Déu és de l’ Antoni Delgado i Oliveró, ( Barcelona , 1939, Santa Cristina d'Aro 2014 ) , donada per Pepita Artigas i Pol, el sagrari és de la Casa Corberó, la creu processional és de Carmaniu igualment que l’artística tapa de metall de la pica baptismal (1962) donada per Pere Bas i Sábat, l’ambó és obra de Carmenatti i els canelobres i credència de ferro forjat, de la serralleria Las Cadenas, de Girona.

La patrona del poble de Fenals d’Aro és la Mare de Déu del Patrocini, la festa de la qual es restaurà el 2007 després de 70 anys d’oblit.

Amb la denominació Fenals, topònim que ens confirma l’escassa feracitat per al cultiu d’aquestes terres, que han vist amb el turisme un creixement exponencial, dels 1.185 habitants de l’any 1900, que minvaven en el primer feixisme () Dictadura Primo de Rivera ), i al començament del segon feixisme ( Dictadura de Franc; quantitat que es multiplica extraordinàriament en els períodes de vacances, sobretot a l’estiu , trobem :

Santa Maria de Fenals d'Aro, o Santa Maria de Fenals de Baix.

Santa Maria de Fenals d'Amunt

I, aquesta mateixa església coneguda així en algunes guies.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

LA ‘CATEDRAL’ DE NULLES. CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

S’anomenen així fent un símil amb els edificis religiosos – normalment per la seva grandiositat i bellesa – algunes de les obre que com el Celler Cooperatiu de Nulles, situat al nord d'aquesta població, al carrer Sant Sebastià, s/n, i davant de l'estació del tren, va construït l'arquitecte Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973) entre 1919 i 1920 per encàrrec del Sindicat Agrícola de Sant Isidre de Nulles.

L'edifici consta de dues naus principals i tres cossos auxiliars, producte d'ampliacions posteriors. De les dues naus principals, la primera és de doble nau basilical rectangular, destinada a celler, amb estructura d'arcs equilibrats parabòlics doblats de maó vist per a suport de la coberta a dues vessants de teula àrab. La segona és contigua i transversal a la primera i té una estructura de coberta a base d'encavallada metàl•lica i coberta de xapa, també metàl•lica. La façana principal deixa veure la doble nau basilical. La seva composició parteix d'un alt basament de pedra, trencat per les portalades amb arc parabòlic. Aquestes portalades sobresurten i s'endinsen en els finestrals situats a sobre seu, que formen un arc d'obra de maó vist, també parabòlic, dividit per mainells que formen cinc finestres verticals. Els mainells formen part alhora dels pilars d'obra que recorren verticalment la part alta del parament fins a la coberta, on uns acabaments esglaonats van formant el pendent, que acaba en vèrtex al centre dels pòrtics. El resultat és una façana monumental, magnífica i bella per la composició i els elements arquitectònics que la formen. Són especialment notables els angles formats per les cantonades de la façana principal elaborats per piles de maó vist formant relleus degradats que enllacen amb el coronament de l'edifici. Les façanes laterals són formades per un alt basament i un segon cos, tot de pedra irregular. A cada tram del segon cos s'obre una finestra triforada. Totes les obertures són emmarcades amb maó, tret de les portes d'accés que són de pedra.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LES PINTURES MURALS DE SANT ANDREU DE PALOMAR.

Havia parlat de l’església advocada a Sant Andreu, del que fou poble anomenat alhora que amb l’advocació de l’apòstol amb el topònim ‘Palomar’, que desapareixia el 20 d'abril de 1897, quan la reina Regent d'Espanya, Maria Cristina d'Habsburg-Lorena (Gross-Seelowitz, Moràvia, Imperi Austríac, 1858 - Madrid, Espanya, 1929) signava el Decret d'Agregació que va el annexionar a Barcelona.

En aquesta església hi havia una Capella on s’aixoplugava la imatge d’aquell Sant Crist del que es parla als segadors :

On és vostre capità?
-On és vostra bandera?
Varen treure el bon Jesús
tot cobert amb un vel negre.

-Aquí es nostre capità,
aquesta és nostra bandera.
A les armes,catalans,
que ens han declarat la guerra!

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

S’ha fet des del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL una feina excel•lent, i avui aquella Capella és una completa ruïna que avergonyeix a tots els catalans.

El Joan Serra Saún em feina arribar una col•lecció de magnifiques fotografies dels impressionants murals de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, obra del pintor Josep Verdaguer i Coma ( Sant Andreu de Palomar 1923 – 2008) , la seva pintura és un valuós testimoni del seu entorn; no busqueu temes espectaculars, hi trobareu però, veracitat , autenticitat, i un admirable registre dels efectes lumínics i el càlid sentit humà. Inspirant-se en les persones que vivien aleshores a Sant Andreu de Palomar, recrea alhora que escenes bíbliques, algunes de la vida de Sant Andreu apòstol i màrtir.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com