POU DE GLAÇ DEL MOLÍ D'EN VERDAGUER. BALENYÀ. OSONA

Anàvem fins al Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, una vegada més calia donar gràcies pel dons rebuts.

Feta la feina ens arribàvem fins al Congost a la recerca del Pou de glaç del moli del Verdaguer, quina identificació em costava una reacció al·lèrgica pel contacte amb plantes urticants, Patrimoni Gencat explica que el pou és una estructura cilíndrica i totalment subterrània. El seu diàmetre és de 6 metres, i la seva alçada és de 5,6 metres.

Fins a l'entrega de la cúpula mes 2 metres fins la clau d'aquesta. Hi ha 3 obertures situades a l'est, a l'oest i al nord. Una de les quals (de 1,3 per 1,3 metres i reconstruida amb totxos i ciment i amb una porta de ferro) servia per a accedir-hi, i les altres dues per entrar i treure els blocs de glaç mitjançant un torn o una corriola. (de 1,2 per 70 aproximadament). A l'interior hi ha una renglera de forats destinats a les bastides.

Actualment està totalment plena de terra i vegetació i a 1,5 metres aproximadament per sota d'on arrenca la cúpula hi ha una plataforma que ocupa una tercera part de la circumferència, on hi ha quatre dipòsits petits d'aigua, de 70 per 1,20 centímetres.

Els pous del gel, es construïren i obtingueren la seva major rendibilitat en el decurs dels segles XVII, XVIII i part del XIX quan la fabricació o comercialització del gel representava una bona font d'ingressos. No obstant, durant la primer meitat del segle XX alguns pous continuaren funcionant, malgrat que l'aparició del gel artificial amb l'arribada de l'electricitat i els transports moderns fessin desaparèixer aquest tipus d'indústria. Els últims pous en funcionament ja no comercialitzaven amb els hospitals, mercat, ... de Barcelona, sinó que eren d'ús propi.

Les condicions necessàries per a la construcció d'un pou de glaç, són la proximitat a les vies d comunicació, amb llocs de consum no gaire allunyats i la seva instal·lació en llocs de fortes glaçades i bones aigües. El gel es recollia a l'hivern a les basses o rieres properes al pou. Es tallava en blocs i s'emmagatzemava per capes recobertes de palla, vegetació i gel trossejat dins les poues fins que a l'estiu, segons la demanda, s'anava extraient i transportant dins de sàrries també cobertes de palla i boll.

L’abandó de bona part del patrimoni històric, ja per desídia dels propietaris, de les administracions municipals, comarcals, provincials, ..., és la constatació tristíssima de que més enllà de la xerrameca estèril, la república catalana ara per ara, és només un somni.

Li demanava a la Mare de Déu de l’Ajuda que fes arribar a l’Altíssim la meva pregaria, Senyor ; allibera el teu poble !!

Ara que ‘la nova normalitat’ us permet sortir de la vostra ‘regió sanitària’, poseu Balenyà i Catalunya a la vostra agenda,

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT - i ens AMAGUEN - les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

HOTEL MÉS QUE SANTUARI DE SANT PERE DEL BOSC. LLORET DE MAR . LA SELVA. GIRONA.

Ens arribàvem fins a Sant Pere del Bosc , el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, havia tingut ocasió de visitar-lo l’any 2013 amb el Josep Olivé Escarrè ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6.05.2019 ), i com aquella ocasió la contemplació del magnífic conjunt patrimonial corprenia als meus companys de viatge.

S’explica de Sant Pere del Bosc que té mes de mil anys de història. Els seus orígens com a monestir benedictí daten de l’any 986 després d’un atac al convent de Blanes. Va ser llavors quan es va formar el que avui coneixem com a Sant Pere del Bosc, tot i que en aquell moment es va batejar com a Sant Pere Salou, un grup d’edificacions al voltant d’una capella.

Els monjos, però, no van deixar mai de patir atacs, ans el contrari. Especialment dur va ser l’atac que es produí el 1694, quan els francesos invasors hi van calar foc, la qual cosa va provocar que, després d’haver-s’hi estat prop de 700 anys, els monjos decidissin finalment marxar de Lloret i unir-se a la congregació de Sant Pere de Galligants. No obstant la seva destrucció, l’enclavament de Sant Pere del Bosc continuava sent lloc de pelegrinatge molt estimat pels lloretencs, fet que va portar que el 1759 es reconstruís la capella, obra finançada per part de la confraria de pescadors de la vila, els quals van encarregar un meravellós retaule barroc molt semblant al que llueix a la parròquia de Cadaqués.

l’any 1855, durant la desamortització promoguda per Madoz,com a conseqüència de l’esulticia i corrupció de les elits polítiques del REINO DE ESPAÑA, la Reina Isabel II va fer posar a subhasta tot un seguit de propietats de l’església catòlica.

A Lloret van sortir a la venda l’ermita de Santa Cristina i la de Sant Pere del Bosc. La gent de Lloret, que no volia de cap manera que aquests dos paratges poguessin caure en mans forasteres, van organitzar una col·lecta popular a fi de reunir els diners que la corona en demanava. La col·lecta va servir per reunir els diners suficients per poder comprar Santa Cristina, però no per poder fer el mateix amb Sant Pere del Bosc, finca per la qual demanaven 200 mil rals, una xifra absolutament desorbitada per l’època. L’alcalde d’aleshores, Agustí Font i Suris (Lloret de Mar 1824 – 1899) , va decidir-se a escriure al seu cosí, Nicolau Font i Maig (1830- 1908) , que havia anat a viure de ben jove a Cuba en heretar la fortuna d’un seu oncle. Gràcies a la seva administració, aquesta fortuna s’havia multiplicat exponencialment. Així doncs, Agustí demanà ajut a Nicolau i aquest l’hi donà. Per fer-ho, comprà Sant Pere del Bosc per mitjà d’un mandat. Nicolau Font, a qui tothom anomenava Conde de Jaruco – Llegia, tot i que no va acceptar mai aquest títol a causa de les seves fermes conviccions republicanes, el cert però, és que el Condado de Jaruco és un títol preexistent ; https://www.ecured.cu/Condes_de_Jaruco –, no va retornar de Cuba fins 20 anys després de la compra de Sant Pere del Bosc, pels volts de 1880. Un cop ho va fer, es va dedicar en cos i ànima no només a restaurar l’antic nucli de Sant Pere del Bosc –que va embellir de manera notable amb l’ajut de destacades personalitats de les arts aplicades com foren l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956) , l’escultor Eusebi Arnau Mascort (Barcelona, 8 de setembre de 1863 - 2 de juliol de 1933), el pintor i decorador Enric Monserdà Vidal (Barcelona 24 de maig de 1850 – 13 d'abril de 1926) i d’altres–, sinó que va crear una mena de camí espiritual i artístic entre Lloret i el santuari, aixecant-hi importants monuments com són les creus de terme, el Pedró de la Mare de Déu de Gràcia o el monument també a la Mare de Déu de Gràcia conegut popularment com l’Àngel.

I, si ,’ho permeteu fins les cases, avui molt malmeses que hom troba pel camí. Dissortadament els brètols i vàndals, sembla que formen part a dia d’avui de paisanatge de Lloret de Mar.

Ja al segle XX, Pius Cabañas Fonts ( Lloret de Mar, 1881/82 + Barcelona, 30 d’abril de 1963 ) , descendent de Nicolau Font, va construir una nova ala de l’edifici principal per a la instal·lació d’un asil per a gent gran –asil que rebé el nom del seu oncle–. Aquesta institució va romandre allí fins a la dècada dels seixanta. A partir de llavors es traslladà a unes dependències annexes a l’hospital municipal, on encara funciona a dia d’avui.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el govern LGITIM i DEMOCRÀTIC de la II República, Sant Pere del Bosc va patir importants destrosses, la més dramàtica de les quals va ser sens dubte la crema de l’altar barroc de 1759.

En l’actualitat Sant Pere del Bosc, que continua en mans dels descendents de Nicolau Font i Maig, acull un restaurant i un hotel, inaugurats el 1981 i el 2011 respectivament

https://www.hotelsantperedelbosc.com/ca/casaments-costa-brava

https://www.diaridegirona.cat/estiu/2011/08/06/lindia-que-rebutjar-comte/506400.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2013/12/sant-pere-del-bosc-lloret-costa-brava.html

http://diputatsmancomunitat.cat/mancomunitat/content/caba%C3%B1as-i-font-pius

https://algunsgoigs.blogspot.com/2012/05/goigs-la-mare-de-deu-de-gracia-capella.html

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=26825

Ni en l’anterior ocasió, ni en aquesta podíem accedir a la capella de la Mare de Déu de Gràcia i de Sant Pere – de la que no se’n troba cap imatge a la xarxa- , ho demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

Poseu Sant Pere del Bosc , Lloret, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Qui sap si entre els coronavirus, el canvi climàtic i altres desgràcies provocades pels mals anomenats “Homo sapiens sapiens” tindreu ocasió de fer-ho en el propers mesos o anys, oi?.

MONESTIR DE SANT PERE DE LES PUELLES, BARCELONA

L’Assumpta Figueras Viñas‎ publica uns fotografies de Sant Pere de les Puel·les al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera de Barcelona. D'origen romànic a sofert diverses restauracions...

Etimològicament deriva del llatí puella, ‘noia’, literalment Sant Pere de les Noies.

La publicació és providencial i la penjaré al http://coneixercatalunya.blogspot.com/ en ocasió de la festivitat del Sant.

Reprodueixo de :
https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0060607.xml

Abadia de monges benedictines de Barcelona, situada originalment a l’antiga Vilanova de Sant Pere, extramurs, posteriorment un dels barris de la ciutat antiga.

Modernament la comunitat es traslladà a Sarrià, i l’antiga església ha mantingut el nom com a parròquia. Fou fundada pels comtes de Barcelona Sunyer I i Riquilda, prop de l’antiga església de Sant Sadurní, al puig del Cogoll.

El 945 fou consagrada la seva església i s’hi aplegà la comunitat. La primera abadessa fou Adelaida, dita Bonafilla, que sembla que era la filla dels fundadors; es creu que és la mateixa abadessa Adelaida que entre els anys 942 i 949 regí el monestir de Sant Joan de les Abadesses i que més tard (986-994) tornà a regir el monestir de Sant Pere després de la destrucció d’Almansor.

El monestir fou dotat amb molts alous, especialment amb possessions a Provençals, Castellar, Montmeló i Cervelló. La presa de Barcelona per Almansor (985) fou causa de la destrucció del monestir i de la pèrdua del seu arxiu. Refet tot seguit amb l’ajuda del comte Borrell II i del bisbe Vives, s’hi reuní una petita comunitat, composta per l’abadessa Adelaida i cinc monges; una d’elles, Ermetruit (989), sembla que era la llegendària abadessa Madrui, que, segons cròniques posteriors, havia estat presa i deportada a Mallorca i rescatada allà per un parent seu. Ella serviria com a prova vivent per a refer l’antic patrimoni en el judici oral del 991; anys després Madrui fou venerada com a santa al monestir.

El 1030 aquest fou posat pels comtes sota la protecció del bisbe i la seu de Barcelona.

Una butlla papal del 1072, obtinguda a precs de l’abat de Cuixà, que durant un parell de segles actuà com a protector del monestir, concedí al monestir la protecció papal i l’exempció d’interdictes i drets de sepultura dels fidels, i tot això fou confirmat per una nova butlla del 1193. Deu anys abans (1183) el rei Alfons I l’havia pres sota la seva protecció.

El 1079 envià algunes monges a fundar una comunitat femenina a l’antic monestir d’Elins. En aquest temps la comunitat oscil·lava entre sis i vuit monges.

Durant l’abadiat de Guisla de Llobregat fou refeta l’església, que fou consagrada el 1147, i en el d’Elisenda de Rocafort fou consagrat un nou altar de Sant Benet (1169) i edificat el claustre (~1190) per donatiu de Beatriu de Rocafort, mare de l’abadessa, que també es féu monja.

A mitjan segle XIII entrà a formar part de la Congregació Claustral Tarraconense i inicià una època de prosperitat, palesa en l’augment de monges, fixades en cinquanta-cinc des del 1310 i ampliades amb trenta noves monges que ingressaren juntes el 1318; totes eren filles de la noblesa i de ciutadans rics. L’abadessa era una veritable senyora feudal, i en depenien dos domers, que tenien cura de la parròquia de Sant Pere, cosa que fou causa de dificultats amb el bisbe.

El 1582 s’aplicà al monestir la clausura papal manada pel concili de Trento, no sense dificultats, car, pel fet d’ésser les monges de casa noble, habitaven al monestir amb les seves criades; d’aleshores endavant els fou obligatori el dormitori en comú. El monestir mantingué una comunitat oscil·lant en les cinquanta monges els segles següents; amplià les edificacions monàstiques i també aixecà un campanar nou i una capella del Santíssim (1752).

Al principi del segle XIX començà una època de problemes, amb l’ocupació de part del monestir pels francesos (1808) i una breu expulsió de les monges el 1814. De nou en foren tretes entre el 1823 i el 1828, i el monestir fou destinat a presó; el 1835 hi hagué una nova expulsió, i el monestir tornà a ésser presó, estat que es mantingué fins el 1873, a despit de les pressions de les monges al govern i a la reina després del 1845. Després de vagar per diferents indrets, el 1855 decidiren de construir un petit edifici al costat de l’església. Elles continuaren pressionant, i per això el 1869 hom les volgué fusionar amb les jerònimes; cansades de tanta interinitat i per haver emprès el govern la destrucció de l’antic convent (1873), decidiren de vendre'n els solars (1876) i adquirir el de l’actual monestir del carrer d’Anglí de Sarrià, on, sota la direcció de l’arquitecte Antoni Robert Moreras , fou construït entre el 1877 i 1879 l’actual monestir, de línies neoromàniques. La comunitat s’hi instal·là definitivament (1879) amb l’antic arxiu i el que pogueren salvar del tresor i del patrimoni.

El 1909 l'església patí un greu incendi i la Torre dels Ocells, sobre el cimbori, es va enfonsar. La restauració obra d'Eduard Mercader Sacanella (Barcelona (1840 - 1919), clarament excessiva, va alterar l'estructura de l'església, fins al punt de fer-la irrecognoscible.

Església de Sant Pere de les Puel·les abans de l'incendi de 1909. S'hi pot veure la façana, on s'aprecia un braç del transsepte amb una finestra gòtica cegada, la portalada encara conservada avui, la Torre dels Ocells sobre el cimbori, i el campanar setcentista al darrere

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM I DEMOCRÀTIC de la II República, va ser cremada un altre cop.

Recordem sempre el tristíssim paper de la jerarquia de l’Església catòlica amb la nobilíssima excepció del que fou Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943)
https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/francesc-d%E2%80%99assis-vidal-i-barraquer-in-memoriam/

Sempre s’ha dit que l'infern està empedrat de bones intencions, i afegirem de Cardenals, Arquebisbes i Bisbes de l’Església catòlica d’obediència franquista.

El 1945, novament restaurada, va ser reconsagrada.Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la restauració a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

El pintor muralista Felip Vall i Verdaguer (Tona, Osona, 26 de maig de 1916 - Vic, Osona, 5 d'agost de 2012 va pintar el sostre de la Capella del Santíssim l'any 1945.

Des del 1974 el monestir té una petita casa filial al santuari de Puiggraciós, al Figueró (Vallès Oriental). El cim del Puiggraciós està situat a la confluència dels termes municipals de l'Ametlla del Vallès, el Figueró i Montmany i Bigues i Riells, a la comarca del Vallès Oriental.

L’església, avui una parròquia de Barcelona, englobà l’antiga de Sant Sadurní, i guarda capitells i impostes preromàniques de la primitiva edificació; la nau i les voltes actuals són del segle XVII, però han estat molt modificades, a causa de les successives destruccions i reparacions dels anys 1697, 1714, 1835, 1909 i 1936.

El claustre, ampliat amb una galeria superior, gòtica, vers el 1322, fou destruït el 1873, i molts dels seus elements es guarden al Museu d’Art de Catalunya, al Museu Santacana de Martorell i en col·leccions privades. La resta del monestir fou destruïda a la mateixa data, després d’haver servit de presó.

https://parroquia-de-sant-pere-de-les-puel-les.webnode.es/sobre-nosotros/

http://www.historiadesarria.com/santpere.html

https://www.monestirs.cat/monst/bcn/bn02puel.htm

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Pere_de_les_Puel%C2%B7les

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/FitxaGeneral?index=0&consulta=MSUxK3NhbnQgcGVyZSUyKy0xJQ%3D%3D&codi=23

Ens quedàvem –com acostuma a succeir – amb un grapat d’incògnites :

Els germans Antoni i Epifani Robert Moreras eren mestres d’obres ?.

Hi ha dades del lloc i data de naixement i traspàs ?.

Ens agradarà tenir-ne a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

Ara que ‘la nova normalitat’ us permet sortir de la vostra ‘regió sanitària’, poseu Barcelona i Catalunya a la vostra agenda,

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT - i ens AMAGUEN - les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

PONT DEL MOLÍ DEL VERDAGUER. BALENYÀ. OSONA

Anàvem fins al Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, una vegada més calia donar gràcies pel dons rebuts.

Feta la feina ens arribàvem fins al Congost a la recerca del pont del Moli del Verdaguer, del que patrimoni Gencat en diu ; pont d'un sol arc, eixamplat tot de pedra, pla i sense baranes.

Datat de 1778 en una pedra a l'entrada del pont.

passa per sobre del riu Congost.

S’aixecava bàsicament per facilitar l’accés peatonal a l’Església parroquial, des de les finques situades a l’altre costat del riu Congost.

El retrata l’any 1983. Joan Tous i Casals (Barcelona, 24 de maig de 1912- 15 de març de 2003)

A nosaltres ens costava trobar-lo, actualment s’ha fet una passera de formigó al camí ral que mena fins a Tona, i aquesta infraestructura està literalment engolida per la vegetació.

L’abandó de bona part del patrimoni històric, ja per desídia dels propietaris, de les administracions municipals, comarcals, provincials, ..., és la constatació tristíssima de que més enllà de la xerrameca estèril, la república catalana ara per ara, és només un somni.

Li demanava a la Mare de Déu de l’Ajuda que fes arribar a l’Altíssim la meva pregaria, Senyor ; allibera el teu poble !!

Ara que ‘la nova normalitat’ us permet sortir de la vostra ‘regió sanitària’, poseu Balenyà i Catalunya a la vostra agenda,

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT - i ens AMAGUEN - les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

EL MAS DEL GRANELL, TESTIMONI D’UN MÓN QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ. TARRAGONA

El Raul Pastó Ceballos retratava un pany de paret del Mas del Granell abandonat a la seva dissort com bona part del patrimoni immoble vinculat al món agrícola.

Val a dir que Tarragona excel·leix en aquesta faceta , malgrat constatar que la Catalunya ‘moderna’ té poc a veure, quasi res, si som sincers, amb la que desenvolupava un dret civil ‘diferenciat’ , que regulava un món bàsicament agrícola, en el que la masia era la ‘unitat de producció familiar indivisible’.

Està clar que a mesura que s’ampliava el ventall d’activitats econòmiques , s’anava reduint la importància d’aquestes ‘unitats de producció familiar indivisibles’, fins a esdevenir anacròniques de forma general a partir de la segona meitat del segle XX.

Altrament criteris com ‘ el comerç de proximitat’, ‘ la producció sostenible’ , i fins el concepte mateix de ‘ fer país’ – compra a casa, ven a casa i faràs casa – , topaven amb el sistema de producció capitalista, que té com a objectiu únic el benefici econòmic en el termini més curt possible.

Tothom té coll avall, de forma expressa o tàcita que el present que patim, ens l’hem guanyat ‘col·lectivament’ , oi?.

https://seu.tarragona.cat/documentPublic/download/4786

http://cosetano.blogspot.com/2016/04/mas-den-granell-tarragona.html

S'hi accedeix prenent la TP-2031 des de Tarragona. A uns 5 km, ja en terme dels Pallaresos, es troba una benzinera a la dreta. Cal entrar pel carril lateral de la benzinera i després tombar a l'esquerra, travessar la carretera i entrar a la urbanització els Hostalets. Aquí se segueix el mateix carrer d'entrada fins arribar a l'extrem oest de la urbanització, d'on surt una pista de terra en mal estat que en 350 metres porta fins al mas

Mas ubicat en una carena, en una situació estratègica, amb bona perspectiva sobre Constantí i la plana del Camp. Envoltat de pineda i en part de conreus abandonats fa dècades. Molt a prop, al peu del turó, es troba el Mas d'en Garrot.

Mas amb factura de vil•la de vacances d'estil eclèctic de finals del segle XIX. Es tracta d’una construcció sobretot d’obra i maçoneria arrebossada, amb arcs, portes i pilastres i detalls d’obra.

D'acord amb les fotos antigues, el cos B disposava d'un porxo adossat a la façana i d'un remat al centre de la part superior de la façana amb el nom de la vil·la. El tram curt del cos D tenia un remat similar a una torre, amb merlets.

Cap dada, com és mal costum de l’autor d’aquella construcció. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , vitpons@gmail.com , Catalunya us ho agrairà.

En general, l’estat de conservació és molt dolent. Només hi resten els murs exteriors i alguns interiors, no queda cap sostre ni teulada. Hi ha runa per tot arreu i el efecte del vandalisme es bastant evident. Ha estat colonitzat per vegetació, en algun cas de forma molt espectacular, com es el cas d’un pi arrelat sobre d'una arcada.

Ara que ‘la nova normalitat’ us permet sortir de la vostra ‘regió sanitària’, poseu Tarragona, el Tarragonès, Catalunya a la vostra agenda,

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT - i ens AMAGUEN - les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

LA ROVIRA DE BAIX. CENTELLES. OSONA

El Crisant Palau publica; 1927 - 1950- Sant Marti de Centelles - Vista general de Can Rovira de baix

No en trobava cap dada , ni cap imatge a Sant Martí de Centelles.

Pertany al terme de Centelles :
https://www.centelles.cat/viure/urbanisme-i-medi-ambient/docs/urbanisme/PEPCH/cataleg.pdf

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/morro-de-porc-castells-de-la-popa-i-centelles-8548808/photo-5010458

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0296123.xml

El Masia apareix documentada des del segle XVI.

Consta que també es va veure afectada per l’assalt austriacista a la vila de Centelles de 1714.

A prop es troba la Font de la Rovira i a l’altra banda de la carretera la Font del Forn de la Rovira.

No hi ha gaires dades, som un país estrany, ens manca informació de la nostra història, i perdem llastimosament el temps en discussions estèrils sobre si Felipe González Márquez (Dos Hermanas, Andalusia, 5 de març de 1942) va ser el ‘creador ‘ dels Grups Antiterroristes d'Alliberament.

AQÜEDUCTE DEL MAS D'EN VALL. RIUDECOLS. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA

Llegia que fou construït possiblement durant el segle XVIII per a bastir d'aigua al mas d'en Vall i al d'en Pere del Mas.

Patrimoni Gencat ens el descriu així ; Aqüeducte d'uns 100 metres de llarg sostingut per tretze arcades de mig punt, d'uns 3 metres de llum i fetes amb dovelles de rajoles de terracuita. On comença l'aqüeducte hi ha una bassa o dipòsit que rebia l'aigua d'un brollador. Aquesta aigua arribava a dues grans masies, amb canalitzacions de cairons.

Aqüeducte d'uns 100 metres de llarg sostingut per tretze arcades de mig punt, d'uns 3 metres de llum i fetes amb dovelles de rajoles de terracuita. On comença l'aqüeducte hi ha una bassa o dipòsit que rebia l'aigua d'un brollador. Aquesta aigua arribava a dues grans masies, amb canalitzacions de cairons.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=9657

Els aborígens – com a regla general, ja sabeu que sempre hui ha almenys una excepció – acostumen a menystenir allò que veuen – o poden veure - tots els dies :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/01/antigues-escoles-de-riudecols-el-camp.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/05/esglesia-de-la-concepcio-de-la-mare-de.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/05/escoles-velles-de-les-irles-riudecols.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2015/05/sant-pere-de-riudecols-camp-jussa-de.html

http://relatsencatala.cat/relat/in-memoriam-capella-de-sant-venerand-riudecols-el-camp-jussa-tarragona/1067539

https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/arbres-monumentals-de-catalunya-que-no-tenen-encara-cap-reconeixement-oficial-el-pi-de-la-vivina-riudecols-el-camp-jussa-de-tarragona/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_Baix_Camp#Riudecols
......
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/06/santuari-de-la-mare-de-deu-de.html?fbclid=IwAR2JRFkMKj5IkgiXbcSQyKWkdzTBuKqfaIUH9czpRSURFlW1nvGo7JXwrQo

Aprofiteu per visitar-lo ara que us deixen sortir del vostre municipi, ningú sap quan durarà aquest impàs. Guardeu SEMPRE la distància de seguretat, porteu mascareta, i eviteu feu-vos mal, la sanitat pública està a la U.V.I.

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT – i ens AMAGUEN – les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

SANT JOAN DE VILAMAJOR. PUJALT. L’ANOIA SOBIRANA. CATALUNYA

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, al costat de la petita església de Sant Joan, documentada des de l'any 1157 , al llogaret, ara mal dit de Vilamajor.

Depenia originalment de Santa Maria de l'Estany, com a sufragània de la parròquia de Segur, situació que encara es mantenia al segle XVII, actualment depèn eclesiàsticament de l’església advocada a Santa Maria de Magdala ( la Magdalena ) d’Astor.

És un edifici d'una sola nau coberta amb volta de canó i capçada amb un absis semicircular , decorat amb un fris d'arcuacions llombardes de factura senzilla.

Posteriorment s'hi va afegir una capella lateral, que fa de sagristia.

La nau està reforçada amb uns contraforts laterals d'època tardana.

La porta original era al cantó de migdia i va ser tapiada posteriorment.

La porta actual és de mig punt, adovellada, i a la dovella central encara s'hi pot veure, molt desgastada, una imatge de Sant Miquel o de Sant Jordi matant el drac.

L'edifici va ser restaurat l'any 2000.

L’accés es troba abans de l’enllaç amb la carretera de Sant Guim a Calaf, venint des de Pujalt, dins quin terme està inclòs actualment el nucli de Vilamajor.

IN MEMORIAM DE LA INACABADA ERMITA DE VILABELLA DEDICADA AL ‘DEU DESCONEGUT’. EL CAMP SOBIRÀ DE TARAGONA.

El Raul Pastó Ceballos retratava les restes d’un edifici situat als afores de Vilabella del Camp, en un turó, que estava destinat a tenir usos religiosos, i que per raons que ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , no va reeixir.

Patrimoni Gencat explica que la petició per construir l'ermita de Vilabella del Camp es va fer amb data 1 de maig de l'any 1726.

Una vegada obtingut el permís de l'arquebisbe de Tarragona, van iniciar-se les obres de 1729. La primera pedra fou col·locada el dia 5 de maig, i amb aquest motiu va celebrar-se una gran festa. els problemes sorgits entre l'arquebisbe de Tarragona i el poble de Vilabella sobre el patronatge de l'ermita, juntament amb la mort del promotor de l'obra, va provocar la suspensió de les obres l'any 1732.

A mitjan segle XIX va utilitzar-se com a cementiri i actualment, malgrat els intents de Mn. Romà Comamala i Valls (Barcelona, 1921 – Vilabella, 9 d'agost del 2000) de recuperar-la com a monument local, resta en estat d'abandó.

Les minses restes de l'ermita es troben situada als afores de Vilabella del Camp, en un turó.

És un edifici aïllat de planta rectangular i té unes dimensions de 18 metres de llarg per 11-50 metres d'ample.

Ja podeu passejar per Catalunya, guardeu la distancia de seguretat SEMPRE.

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT - i ens AMAGUEN - les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

CABÓ . L’URGELL SOBIRÀ. ESGLÉSIA “ VELLA “ DE SANT SERNI.

El Carles Bosch Cos , publica unes fotografies de Sant Serni de Cabó, a la pàgina “fotos de la Seu d'Urgell i comarca Alt Urgell”.

Patrimoni Gencat ens diu que l’església – que havia estat parroquial - es troba als afores de la població, situada sobre un promontori.
És un edifici molt singular i força complex que parteix d'una primera construcció desestimada per l'edifici actual. L'estructura arquitectònica que presenta aquest edifici fa pensar que el projecte inicial hagués pogut estar modificat abans d'acabar l'obra o bé al poc temps de finalitzar-la. Es tracta d'una església de nau única coberta amb volta de canó i capçalera amb dos absis, orientats a nord i oest, amb finestres de doble esqueixada (una a l'absis nord i tres al de ponent). El darrer tram de la nau, davant els absis, es cobreix amb cúpula coberta amb volta de racó de claustre. Exteriorment aquesta cúpula es correspon amb un cimbori de planta quadrangular amb un campanar d'espadanya de dos ulls. Al costat est de la capçalera no hi ha absis sinó un arc paredat que coincideix, a l'exterior, amb les restes d'una nau. Al frontispici s'obre la porta d'arc de mig punt amb petit rosetó al damunt. L'aparell de carreus ben escairats, disposats en filades uniformes i regulars amb façanes arrebossades i voltes interiors fetes de formigó de calç. No hi ha elements escultòrics ornamentals. La situació de les finestres de l'absis, juntament ambles restes de mur de la primera nau, reforça la idea que el projecte inicial era el de l'església d'una nau orientada de llevant a ponent, orientació tradicional dels temples romànics, acabada amb una capçalera trevolada en la qual l'absis de ponent n'era el principal.

A l'interior es conserva una ara d'altar romànica amb decoració geomètrica incisa a la pedra.

Fotografia. Jordi Contijoch Boada

Cabó és esmentat a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell el 839. L'any 1017, Cabó, també apareix com a nucli de població en documents procedents de la col·legiata d'Organyà. Des de mitjans de segle X la vall de Cabó estava sota el domini dels Caboet, senyors, també de la vall de Sant Joan. Al segle XII el domini d'aquesta vall passà a mans de l'església d'Urgell. L'any 1548 la vall fou incorporada a la corona de manera que esdevingué domini reial. Tot i l'abundància de notícies documentals sobre la vall de Cabó, hi ha poques referències a l'església de Sant Serní.

Va ser l'església parroquial fins que l’any 1950 es va construir una nova al centre urbà, dedicada a sant Isidre i sant Serní, de la que no consta l’arquitecte autor del projecte, del que ens araarà tenirne noticia a l'email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com .

L’any 1960, el pintor, Pere Falcó Golondrina ( Xerta, l’Ebre jussà, 6 de juny de 1932 + Barcelona , 23 de maig de 2015) va dur a terme les pintures de l’absis.

Quan al topònim llegia al diccionari català valencià balear; d’etimologia desconeguda. En l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell apareix el nom de lloc Kapudeizo, que correspon a l'actual Cabó. A documents posteriors (segle XI) apareixen les formes Cabodez, Caboded i Caboet (cf. Miret Doc. 11 i Coromines Top. And. 303)

Ara que ‘la nova normalitat’ us permet sortir de la vostra ‘regió sanitària’, poseu el Pirineu català a la vostra agenda,

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT - i ens AMAGUEN - les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

IN MEMORIAM. CASTELL DE SELMELLA. EL PONT D’ARMENTERA. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA.

El Raul Pasto Ceballos retratava les restes Les ruïnes del castell de Selmella que es troben situades a 828 metres d'alçària, al nord del municipi del Pont d'Armentera, a prop de les restes del despoblat de Selmella.

El castell consta de dues grans construccions, separades entre elles per uns 10 metres.

Al nord-est es troba un edifici allargat de 31 metres de llarg i 11 metres d'ample, compartimentat en cinc àmbits.

Al cantó meridional s'ha conservat algun tram d'aparell constructiu en "opus spicatum".

Al sud-oest d'aquesta estructura hi ha una construcció de planta poligonal formada per dos cossos.

El primer té una planta lleugerament rectangular que mesura en la seva part interna uns 5,40 metres de llargada per 4,50 metres d'ample.
El segon cos, més reduït en les seves dimensions, 3,85 metres per 3,60 metres .

L'alçada total de l'edifici és de 6,8 metres.

Devia tenir tres pisos, presentant diverses espitlleres al pis superior. L'entrada del castell es troba a l'angle sud-oest, en la confluència d'aquests dos cossos.

El primer document de què hom disposa sobre Selmella és prou aclaridor del seu origen: tracta del judici per la propietat del terme castral, que té lloc a Santa Perpètua l'any 1011. S'oposen el bisbe de Vic, Borrell i el seu oncle o avi, Sal·la, senyor de Santa Perpètua, per una part, i Hug de Cervelló, fill d'Ansulf de Gurb, per l'altra.

A partir de la segona meitat del segle XII, el terme del castell de Selmella es veu afectat de forma important per la fundació del monestir de Santes Creus, el qual a partir de 1173 inicia una política de compra de terres i drets de pastura a tota la zona. Aquest fet, al costat de les donacions i deixes que rep dels senyors amb drets a la zona, converteix el cenobi en un dels senyors més importants del territori. L'establiment del monestir en terres del terme de Selmella comporta la creació de la granja de Fontscaldetes i la quadra del Conill que, al seu torn, generen importants conflictes.

Al llarg del segle XIII el monestir continua incrementant els drets sobre el terme de Selmella, tot i que la senyoria pertany a Ramon Alemany de Cervelló.

De mitjan segle XIV daten el fogatges que ens aproximen a la població dels termes castrals. Selmella documenta en el fogatge de les corts de Cervera (1379) una població escassa, només cinc famílies, que es reduiran només a una en el fogatge de 1496. En són senyors, com en els segles precedents, la família Cervelló.

Més endavant, ja al segle XVII, consta com a propietària la família Armengol, barons de Rocafort, que probablement compraren el castell, junt amb la baronia de Montagut, a començaments del segle XVI.

A l'extinció dels senyorius jurisdiccionals (1837), a Selmella hi viuen de forma bàsicament disseminada una setantena de persones; pertany llavors al municipi del Pont d'Armentera.

A la fi del segle XIX, la construcció es trobava en estat ruïnós.

Des de l'any 2003 s'han portat a terme diferents intervencions arqueològiques que han permès establir les seqüències d'ocupació del castell i les successives ampliacions.

Quan el visitava en companyia del Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 1919 ), no accedíem fins al Castell malgrat que encarregat dels àrabs recol·lectors em deia que el camí de terra era practicable ‘ amb molta cura”.

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2016/06/primer-intent-darribar-fins-selmella.html

Ni que visquéssim 1000 anys, no puc perdonar al tàndem PSOE/PODEMOS aquesta situació d’arrest col·lectiu.

Maleits!

Ja podeu passejar per Catalunya, guardeu la distancia de seguretat SEMPRE.

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT - i ens AMAGUEN - les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

MIQUEL ALBAREDA CANYELLES. UNA MICA DE LLUM SOBRE L’AUTOR DE “ CA L’ESCAROLA” DE CONESA A LA COMARCA DE LA CONCA DE BARBERÀ, DE “ CAL REI” A PAVIA, I ... , A LA COMARCA DE LA SEGARRA.

Havia deixat el clàssic ;ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com del mestre d’obres i/o arquitecte autor d’aquets singular edifici. En referia a la casa promoguda per l’Alfons Segarra Poblet ( Conesa, 1876 + Barcelona, 20.11.1951), a la que li adjudicaven el mot de "ca l'Escarola".
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/04/que-en-sabeu-de-la-casa-del-josep.html

L' Òscar Jaume Peña Ginés (Barcelona, 29 de gener de 1973) , em deia; vaig parlar amb l’actual propietària de "ca l'Escarola" que em deia que l’autor va ser un tal Alvadera, autor també , almenys d’una altra casa singular a Pavia, al terme de Talavera a la comarca de la Segarra, “cal Rei” de la que no en trobava mes dades.

El Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME, m’enviava una fotografia de Cal Rei, i em deia que a la casa havia les inicials B.A.

Us deixo, tant a la comarca de la Conca de Barberà, com a la de la Segarra, algunes preguntes?

Les inicials podrien referir-se a B. Alvadera ?

Teniu noticia d’alguna obra mes d’aquest Alvadera ?

Ambdós comarques comparteixen des de temps reculats la pèrdua exponencial de població, val a dir que encara que son pocs, son eixerits i espero amb ànsia les seves noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmailcom

Rebia un email de la Imma Gassó;

MIQUEL ALBAREDA CANYELLES

Originari de Pavia.

Fill de Cal Rei, crec.

La primera imatge una galeria construïda per ell, quasi al costat de Cal Rei.

La façana de Ca l'Escarola, es una rèplica però pintada i guarnida amb rajoles valencianes.

Salut.

La nostra infinita gratitud a la Imma Gassó.

Compartirem aquesta informació amb l' Òscar Jaume Peña Ginés, el Valentí Pons Toujouse, i mitjançat la xarxa “urbi et orbe” .

Esperem trobar més dades d’aquest MIQUEL ALBAREDA CANYELLES , confirmar , si es el cas el lloc i data de naixement, el de traspàs, i de les seves obres.

Podeu enviar-nos aquestes informacions a coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , vitpons@gmail.com , ...

Per endavant us en donem les gràcies.

CAPELLA DE SANT CRIST DEL FOSSAR MUNICIPAL DELS PALLARESOS . TARRAGONÈS

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de la capella del Sant Crist del fossar municipal dels Pallaresos, coneguda també com la capella Bofarull, ja que fou sufragada per les germanes Dolors i Josepa Bofarull i Pallarès.

Patrimoni Gencat ens diu ; capella d'estil gòtic flamíger, on podem observar tota la pompa d'aquest estil.

La seva forma és rectangular i els costats de la capella estan ornamentats amb pinacles estilitzats de gran decorativisme.

La façana principal té un acabament irregular i acabat amb forma de triangle.

Podem dir que la capella del Sant Crist respon totalment a l'esquema dels panteons funeraris de l'estil historicista.

Llegia que la construcció del panteó familiar va esser autoritzada a canvi de permetre les misses publiques a la capella.

La sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, que assoliria la victòria en bona part gràcies a la col·laboració CRIMINAL de la jerarquia catòlica, amb algunes nobilíssimes excepcions com la de l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), fa que, amb la perspectiva dels anys, això de “autoritzada a canvi de permetre les misses publiques a la capella” sigui incomprensible per a moltes persones.

Com escrivia molt encertadament, Sebastià Codina Padrós, “Déu existeix malgrat els seus funcionaris”.

Que el Sant Crist, tingui PIETAT de tots nosaltres.

L’escultor Fèlix Ribas Ferrer l’any 1902 es va fer càrrec de la direcció d’obres, i malgrat no tenir-ne constància documental , atès que Fèlix Ribas i Ferrer, sempre va ser l’escultor preferit de l’arquitecte , Ramon Salas i Ricomà (Tarragona, 1848-1926) del qual sempre tingué suport i ajut, defensem que l’autor del projecte fos el genial i prolífic arquitecte tarragoní

http://www.ahat.cat/wp-content/uploads/sites/21/2018/10/InventariRamonSalasRicoma.pdf

Anem tard per reivindicar com pertoca, la figura i l’obra de Ramon Salas i Ricomà.

LA CASA “ SANTA MARGARIDA”. BARCELONA

El confinament ha fet estralls en les meves ‘existències’ de fotografies de Catalunya.

Més enllà de que no els perdonaré mai al tàndem PSOSE/PODEMOS aquest llarguíssim període d’arrest domiciliari, ni el tractament inhumà que comporta silenciar les dades de les víctimes dea Covid. 19, em calia buscar-me ‘feina’ per així dir-ho, repescant alguns mals exemples de l’especulació immobiliària que ja marcava múscul a la primera dictadura feixista, del 13 de setembre del 1923 i el 28 de gener del 1930, que 'tocaria el Cel" durant la Segona dictadura - coneguda ara com franqusita - , i la "democraciola" que la succeia.

Casa Joaquim Carreras "Santa Margarita" de Barcelona (Catalunya). Era un edifici de Josep Puig i Cadafalch de 1913. DESAPAREGUDA els anys 1960.

Edificació neoclàssica, molt geomètrica, amb grans jardins i passejos amb pèrgoles per salvar el desnivell de el terreny a través d'escales i balcons amb balustres.

Ricardo de la Rosa, publicava una fotografia; Carrer Sant Pere Claver, es veu però , des de la Carretera de Vallvidrera.

No ha desaparegut.

MAS GASSOL. ALCOVER. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA

El Raul Pastó Ceballos publica una fotografia del mas Gassol, al terme d’Alcover, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona

Llegia a Patrimoni Gencat que el mas s’aixeca en un turó, envoltat d'un petit jardí abandonat.

És un conjunt d'edificacions entorn d'un nucli central primitiu de planta rectangular format per planta baixa, pis, golfes i coberta de teula a dues vessants, en sentit longitudinal.

La façana és simètrica.

A la planta baixa hi ha, centrada, la porta principal rectangular i una finestra quadrada a cada costat.

Al primer pis hi ha un balcó centrat i una finestra rectangular a cada constat.

Les golfes estan formades per un conjunt de sis finestrals d'arc de mig punt al centre i dues petites finestres d'arc rebaixat a ambdós costats.

És remarcable l'escut heràldic que apareix damunt la llinda de la porta central, on hi ha una estrella de set puntes dues feixes ondulades i un altre element (actualment, el dibuix gairebé no és visible).

M.E.Giménez. 1984. Visió d'un escut a la façana.

No em queda clar sigui un escut heràldic. Les dades de l’armorial, PER TOTES LES BRANQUES dels Gassol, incorporen un sol radiant.

https://www.heraldaria.com/armorial.php

http://redaragon.elperiodicodearagon.com/sociedad/heraldica/default.asp?heraldica_id=122&accion=pagina

https://www.armoria.info/libro_de_armoria/GASSOL.html

Esperem que algú amb més coneixement ens doni una mica de llum, de fum dissortadament n’hi ha tant que fins i tot costa respirar.

El material és el paredat, arrebossat i pintat.

El Mas Gassol apareix documentat per primera vegada el 1682.

Els propietaris, els Gassol, eren una de les famílies més importants d'Alcover.

Tenien diverses possessions i drets de senyoria, i una casa al nucli urbà de la vila.

La família Gassol va col.laborar en les despeses per a la construcció del retaule de l'església Nova d'Alcover.

En l'actualitat, tant la masia com les terres de la finca es troben en venda per formar una urbanització residencial: "Urbanització Mas Gassol".

IN MEMORIAM. CAPELLA DEL COL·LEGI DELS GERMANS MARISTES DE PONTÓS. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA.

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar una fotografia de l’espai que ocupava la capella del Col·legi dels Germans Maristes de Pontós a la comarca de l’Empordà Sobirà.

A reserva de confirmació s’hi venerava a Sant Joan Baptista de La Salle (Jean-Baptiste de La Salle) (30 d'abril de 1651, Reims - † 7 d'abril de 1719, Saint-Yon, Rouen)

Sobta un xic aquesta advocació tota vegada que l'any 1950 l'arquitecte Pelai Martínez i Paricio (Figueres, 15 d'octubre de 1898 – Figueres, 13 de juny de 1978) reforma la casa per acollir el noviciat dels Germans Maristes, congregació que havia fundat Sant Marcel·lí Champagnat (Marlhes, 20 de maig de 1789 - Saint-Chamond, 1840)

Comptem amb l’ajuda de la Mare de Déu del Castell de Pontós, també, també, amb la bona memòria d’alguns dels antic alumnes de l’escola.

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES DE BENISSANET I EL PINELL DE BRAI AIXECADES PELS ARQUITECTES DE REGIONES DEVASTADAS. TARRAGONA

Havíem estat per la les comarques de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre amb el Josep Olivé Escarré, i recordo haver retratat l’edifici de l’escola pública Antoni Nat , de Benissanet. No trobava cap dada d’aquest Antoni Nat del que ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

El Valenti Pons Toujouse em feia arribar un arxiu, que espero que se us obri :
https://drive.google.com/file/d/1-G4xLJ0cNFtBcT0THHoAHLNJr9ZthE_h/view

Els autors del projecte eren els arquitectes de Regiones Devastadas , Eduardo Torallas López y Luis Calvo Huedo, del que a https://www.boe.es/boe/dias/1965/01/05/pdfs/A00196-00197.pdf apareix la noticia del seu traspàs.

Visitàvem també a Benissanet :

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/06/capella-del-fossar-de-benissanet-dita.html

I havíem recollit testimoni entre altres , de les escoles de Pinell de Brai, projectades per Eduardo Torallas López :

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2015/06/edificis-de-lajuntament-i-escoles.html?fbclid=IwAR1fOyV3w7Edx7zLQvNzEOuVgYfoaTlVPwHEHp7JzVN5JayRNfFz_x5Bu24

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2014/03/el-celler-de-pinell-de-brai-la-terra.html

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2014/07/ermita-de-santa-magdalena-el-pinell-de.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/02/santa-magdalena-de-pinell-de-brai-i-la.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2015/07/esglesia-de-sant-llorenc-del-pinell-de.html

Esperem tenir ocasió de poder tornar algun dia a visitar aquestes terres, l’arrest domiciliari, el confiament, les restriccions a la llibertat ambulatòria,..., algun dia s’hauran d’acabat, oi?.

Confiem que des de l’Escola Antoni Nat, aprofitaran per emplenar l’apartat història de la seva escola https://agora.xtec.cat/escbenissanet/lescola/historia/ , i que ens faran arribar dades biogràfiques de l’Antoni Nat, i de les escoles anteriors a la dictadura franquista, com demanem també a El Pinell de Brai.

Catalunya us ho agrairà

IMATGES DE LA TRANFORMACIÓ DE L’ESGLÉSIA DELS SANT GERVASI I PROTASI I DE LA MARE DE DÉU DELS AFORTUNATS O DE LA BONANOVA. BARCELONA

En l'actual ubicació de l'església hi ha notícies d'una capella dedicada als sants Gervasi i Protasi des del segle X, situada en un lloc denominat Creu Trencada, a la cruïlla dels camins de Sarrià a Horta i de Barcelona a Collserola.

Aquest va ser el nucli de la vila de Sant Gervasi de Cassoles, un antic municipi que va ser agregat a Barcelona el 1897.

Al segle XIII es va construir una nova església, d'estil romànic, que el 1245 va adquirir la categoria de parròquia.

La construcció del temple medieval va ser patrocinada pel noble Pere de Montjuïc, i va ser el seu primer rector el seu germà, Arnau de Montjuïc.

L'antiga església era petita, però suficient per donar servei als 200 habitants de la vila.

Al segle XVII es va introduir la devoció a la Verge dels Afortunats o de la Bonanova, que va anar desplaçant a la dels germans màrtirs.

Durant la Guerra de Successió l'església va ser saquejada, el 1706 i 1714.

Al segle XVIII es van construir diversos altars i capelles laterals, com les de sant Vidal, del Roser i de la Puríssima Concepció.

Al segle XIX l'augment de la població va portar a ampliar l'església i a efectuar diverses reformes, realitzades per l'arquitecte Josep Francesc Ràfols i Fontanals (Vilanova i la Geltrú, 20 d'abril de 1889 – Barcelona, 15 de gener de 1965 entre 1842 i 1847, en estil neoclàssic; el 1856 es van edificar dos campanars i, el 1862, es va afegir un rellotge a un dels campanars.

El 1876 es va fer una nova ampliació i diverses reformes, efectuades en estil neomudèjar per Josep Vilaseca i Casanovas (Barcelona, 10 d'octubre de 1848 [1] – 19 de febrer de 1910) ;es va ampliar el cambril, realitzat amb planta octogonal i amb cimbori, i es va construir una sagristia i una biblioteca.

El 1883, el papa Lleó XIII va proclamar a la Verge de la Bonanova copatrona de la vila de Sant Gervasi.

El 1889 es va reformar el campanar, i es van instal·lar nous vitralls, un cor i un orgue.

El 8 de setembre de 1900 es va produir la coronació canònica de la imatge de la Verge de la Bonanova, a càrrec del bisbe de Barcelona, Josep Morgades, i el sacerdot i poeta Jacint Verdaguer va escriure un himne en honor seu.

Durant el temps de rectoria de Santiago Estebanell (1906-1916), es van organitzar a l'església nombroses activitats socials, com una escola nocturna obrera, un consultori mèdic parroquial i un casal infantil, i es van celebrar diversos Jocs florals, en els quals van participar poetes com Josep Carner.

En els dies foscos que seguien a la sedició – victoriosa – dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM I DEMOCRÀTIC de la II República , l'església va ser destruïda

El Pere Julià Subirana publica una fotografia de l'església dels Sants Gervasi i Protasi i de la Mare de Déu de la Bonanova, al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona.

Va ser reconstruïda entre 1942 i 1962, obra de Josep Danés i Torras Olot, 1891 – Barcelona, 1955) en estil neorenaixentista, acabada a la seva mort per l’arquitecte Joaquim Porqueras Bañeres ( Lleida, 1893 + Barcelona , 21 de Maig de 1978.

L'església de la Bonanova està inspirada en les basíliques paleocristianes, amb una clara influència de la basílica de Santa Maria Major de Roma.

La façana presenta un pòrtic sobre escalinata amb vuit columnes corínties, sobre el qual se situa un entaulament amb la inscripció Ave Gratia Plena Dominus Tecum; sobre aquest es troba un cos superior amb cinc finestrals d'arc de mig punt, dos d'ells amb les imatges dels sants Gervasi i Protasi, rematat per un frontó i una creu. Als costats del cos central es troben el campanar, a l'esquerra, amb un rellotge en cadascun dels seus quatre costats; i, a la dreta, una torre octogonal rematada per una cúpula acampanada i una rosa dels vents.

L'interior presenta tres naus separades amb arcades de mig punt, amb capelles laterals, i un sostre d'enteixinat.

Està decorat amb mosaics de Lluís Bru i esgrafiats i pintures de Francesc Labarta.

Té una capella adjacent dedicada al Santíssim, on destaca un mosaic del Sant Sopar de Josep Obiols.

Quan us deixin sortir de la vostra ‘regió sanitària’, arribeu-vos fins aquesta església per donar gràcies a la Verge dels Afortunats o de la Bonanova per haver-vos-en sortir amb salut.