TORRE O CASTELL DE CAN PASCOL. CASTELLVI DE LA MARCA

La distingíem des del Castellot el Marcel Morató Tort, i l’Antonio Mora Vergés, s’alça al cim d'una penya, a la riba esquerra de la riera de Marmellar.

Pel que fa als estils arquitectònics la trobem qualificada com, Medieval, Romànic.
Costa d’arribar fins la torre de guaita i bada, la vegetació i la brusca s’han ensenyorit de les restes de la masia que va créixer a redós d’aquesta infraestructura militar, de caire clarament defensiu i/o preventiu.

La torre té a l'interior una longitud de 250 centímetres, i una amplada de 130 centímetres, a la part baixa el gruix del mur és de 140 centímetres; l'alçada en el moment de la nostra visita és d'un màxim de 8-9 metres, presenta un estat ruïnós, i s’ha perdut més de la meitat del seu tancament perimetral.

Les restes dels forats de pal de biga ens indiquen que la torre tindria dos pisos, son visibles encara parts de l'encanyissat del sostre, i d’una possible xemeneia.
A la planta baixa advertim les restes del que podria haver estat un dipòsit de recollida d'aigua, cobert per sostre de bigues i arrebossat de calç.

Aquí i allà, el que va ser una casa ‘forta’ ens deixa veure parets senceres de tàpia, que els anys van dissolent amb l’ajuda del vent i la pluja, per arreu també se’ns fan visibles restes d'arcades de mig punt, amb carreus de bona mida.

M’explica el Marcel, que la casa fou abandonada en les primeres dècades del segle XX.

Ramón Menéndez Pidal, (La Corunya, 13 de març de 1869 - Madrid, 14 de novembre de 1968), alhora que ideòleg del nacionalisme espanyol (Castilla creó la nación por mantener su pensamiento ensanchado hacia la España toda), i aferrissat defensor de la castellanització de Catalunya i el País Basc – amb les mesures que calgués aplicar - , va ser un dels més prestigiosos medievalistes espanyols, i reconeixia que devem molts als àrabs : "nos enseñaron a proteger bien la hueste con atalayas, a enviar delante de ella algaradas, a guiarla con buenos adalides, a vigilar el campamento con robdas o rondas, a dar rebato en el enemigo descuidado."

En els territoris que van estar sota el seu domini, s’aixecaran per arreu قلعة, برج, castells o torres ‘Qalat’ o ‘Qalatos’ en la seva parla, que passaran a mans dels cristians, quan amb l’ajuda dels francs se’ls venci militarment.

Feia un ventet suau que semblava repetir quan passava entre els pins que s’han convertit ens els senyors de la contrada ‘Allah akbar’ والله أكبر. Comparteixo la tesis del Menendez Pidal, pel que fa a l’aportació dels àrabs, amb la mateixa vehemència que discrepo del seu ‘nacionalisme excloent i repressor ‘.

MAREDEDÉU DE VECIANA, MAL DITA SANTA MARIA . L'ANOIA SOBIRANA

Ens portava fins a Veciana a la Maria Jesús Lorente Ruiz, i a l’Antonio Mora Vergés, el desig de veure i retratar – com ho havia fet l’Enric Sànchez-Cid - la imatge – en realitat la copia, ja que l’original està Museu Episcopal de Vic - de   la Marededéu de Veciana, mal dia Santa Maria per influencia de la llengua castellana , amb el nen assentat damunt la cama dreta. En el documentat treball de l’Enric únicament altres quatre advocacions comparteixen aquest tret diferencial.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/02/mare-de-deu-amb-el-fill-assegut-la-cama.html

l’església estava tancada, i no trobàvem cap persona per demanar-li la clau quan ens arribàvem fins a la seu del nou l’Ajuntament, i aprofitaven per retratar també les runes de Sant Miquel.

De la descripció tècnica reproduïm : Església d'una sola nau amb absis semicircular ornamentat amb una finestra d'arquivolta. Coberta amb arcades de mig punt sobre la que es construí la teulada.

Porta a la façana sud amb una triple arquivolta de les que destaca la central decorada amb dibuixos de llaçades. Una de les impostes és d'escacada i l'altre té dibuixos geomètrics. S'ha de dir que els capitells i les columnes són moderns.

El campanar és d'espadanya i al davant del tester un atri ambdós moderns.

Té adossat el cementiri, en el que trobem la ‘màxima catalanitat ‘ ens els llinatges dels que alli descansen.

Ens crida l’atenció un sarcòfag força malmès del que enlloc en trobem informació.

La solitud de l’Anoia sobirana és espantosa.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2013/08/goigs-santa-maria-veciana-anoia.html?m=0

Que la Marededéu de Veciana  , elevi a l’Altíssim la pregaria de bascos, gallecs, catalans, i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble.

ESTACIO DELS FCC - ARA FGC - DE VALLDOREIX.

Retratava des de darrera de l’església de Sant Cebrià de Valldoreix l’edifici de l’estació dels Ferrocarrils Catalans; la Maria Vila, que exerceix magistralment de sherpa, m’explica que actualment únicament funciona com edifici administratiu, i no ja com a residencia del Cap d’Estació i la seva família.

L’edifici s’atribueix a l’arquitecte Arnald Calvet i Peyronill, (Barcelona, 1874-1956, i s’aixecaria entre els anys entre 1928 i 1931 ; els propietaris residents a Valldoreix van col•laborar a la construcció amb una aportació de 85.223 pessetes.

La relació dolar americà pesseta era : 1 $ - 10,55 pessetes
Franco el portava fins a : 1 $ - 81,65 pessetes
PP & PSOE aconseguien superar-lo : 1 $ - 178,73 pessetes

L’entrada a l’€ hauria d’haver suposat una garantia per als ciutadans; la corrupció afegida a l’estultícia però, han portat al país a un situació d’extrema misèria. Els nacionalistes espanyols, consideren que els drets dels ciutadans, a la vida, a la salut, a l’educació, a la habitatge ... poden ser objecte d’interpretació ‘flexible’, i contràriament allò de la Una,Grande y Libre, no té cap altra lectura.

En venia tot això a la memòria, sentint la cridòria eixordadora d’un grup de persones davant d’un establiment financer.

De la descripció tècnica de l’edifici de l’estació de Valldoreix llegia : Estació de ferrocarril amb una tipologia de construcció molt lligada a la línia en que s'ha establert: ciutat residencial. També per la seva tipologia guarda relació amb altres estacions de la mateixa línia oberta per la urbanització. La seva estructura es de planta rectangular i consta d'una planta baixa i un pis i vol recordar les torres d'estiueig sobre tot per la seva torratxa adossada en un dels costats. Els elements de la façana són disposats de manera simètrica i s'ha remarcat la porta d'entrada principal mitjançant un joc a la teulada. Els murs són arrebossats de blanc i la torratxa i ha decoració de totxo vist.

Ah!, no cerqueu informació de l’Arnald Calvet i Peyronill a l’enciclopèdia de Catalunya, perquè no en trobareu, com tampoc d’una bona part dels millors talents de Catalunya d’aquella època.

SANT PERE D’ABRERA

Em deia Mossèn Evarist Gómez Ruiz, Rector actualment de la Parroquià de la Transfiguració del Senyor de Vimbodí, que el romànic únicament s’havia conservat en els llocs on el creixement econòmic i demogràfic era feble, i/o inexistent.

La població d’Abrera a darreries del segle XIX 944 era de 848 persones, la d’Esparraguera en la mateixa data de 4188 , això representava un diferencial de 493,87 % ; l’any 2011 Esparraguera 21.986, Abrera 11.611 , s’ha reduït fins al 189,35%.

Ens precedia l’any 1911 el Josep Salvany i Blanch; la seva fotografia en blanc i negre, ens permet saber com era aquest temple malgrat que en el període (1936-39), que qualifiquem com el genocidi de Catalunya, l'església va ser cremada.

Mossèn Joan Capell i Gorina amb el finançament del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, endegava als anys 50 del segle XX el procés de restauració del temple. Les llicencies de tot ordre que s’ha permès el 'Servei de Transformació de Monuments de la Diputació de Barcelona', dota de tot sentit allò que deien els nostres avis ‘ l’infern està empedrat de bones intencions’.

S’han conservat algunes pedres, però al preu d’una pèrdua irreversible de diversitat, pel que fa al romànic a Catalunya.

De la descripció tècnica llegim : Església de nau única coberta amb volta de canó i capçada per un absis trilobulat amb finestres de doble esqueixada. L'absis està disposat entorn d'un creuer o presbiteri cobert amb volta d'aresta. Exteriorment, l'absis central està decorat amb arcuacions cegues i lesenes. Interiorment, els tres absis formen tres espais troncocònics ben diferenciats, oberts per arcs de mig punt i coberts per voltes de quart d'esfera. La capçalera enllaça amb la nau mitjançant un arc triomfal de mig punt. Els murs d'aquesta nau, amb porta orientada a migdia, fan 1,25 m de gruix i presenten un aparell de petits blocs disposats en filades homogènies. Les finestres de l'edifici, incloses les tres de l'absis, són totes de mig punt, amb l'ampit recte i construïdes amb pedra tosca. A la zona del creuer s'aixeca un campanar en forma de torre quadrada de tres pisos, les filades inferiors de la qual sobresurten a mode de sòcol. Al primer pis s'obre una finestra de mig punt per costat, i als altres dos pisos dues finestres geminades a cada cara. L'últim pis d'aquest campanar va ser afegit durant la restauració de 1956-59, moment en què es varen obrir les finestres anteriorment tapiades del primer i segon pis. Les columnetes de les finestres geminades, tant les del segon pis com les del tercer, són noves. El campanar està bastit amb una pedra calcària molt porosa, la mateixa que s'utilitza als arcs. La motllura que originalment coronava els dos pisos, de dos bocells amb una mitjacanya, ha estat reproduïda al capdamunt del tercer pis. La porta de mig punt que dóna accés al temple està emmarcada per una arquivolta sobre columnes i capitells; l'arcada exterior és resseguida per un guardapols motllurat en cavet. Arcada i arquivolta estan decorades, la primera amb l'aresta en forma de dents de serra, la segona amb un baixrelleu de palmetes. Una arcada inscrita a l'interior de l'arquivolta emmarca un timpà llis compost de grans carques. La llinda també és llisa. Els capitells, coronats per altes impostes, presenten una decoració molt rudimentària. El de l'esquerra presenta una decoració basada en fulles d'acant. El de la dreta, molt erosionat, mostra unes àligues situades als angles.

Superava l’inconvenient de les obres de reurbanització que s’estan fent a la plaça de l’Església de Sant Pere d’Abrera – actualment un niu de pols - per retratar la portalda i el rellotge de sol de la Rectoria.

M’expliquen que el resultat serà un nou espai d’esbarjo per als veïns, i alhora permetrà fer més visible el temple romànic. Ho anirem seguint.

EL MUSEU DEL VIDRE DE VIMBODI

L’Evarist Gómez Ruiz em portava fins aquesta singular casa del C/ Joan Griñó,11, un edifici del segle XVII , que va ser remodelat al segle XX per acollir la seu del Museu del Vidre, una secció del Museu Comarcal de la Conca de Barberà.

Consta de planta baixa, primer i segon pis. La planta baixa conserva la façana original feta amb pedra vista, tot i que l'interior està totalment remodelat. Destaca la porta principal amb llinda i brancals de carreus de grans dimensions. El primer i segon pis que, sobresurten en relació a la planta baixa i a la resta de façanes del mateix carrer, presenten bigues de fusta aguantant el voladís del primer i segon pis i la façana està pintada de color marró clar amb franges verticals de color marró fort articulades de manera regular. El primer pis consta de dues finestres de forma rectangular i el segon té tres quadrangulars de petites dimensions. La casa es corona amb una cornisa amb gran voladís.

Allò que us cal saber del vidre ho trobareu en aquest enllaç :
http://www.museudelvidre.cat/elmuseu/vidrevimbodi.php

En relació a la peculiar peça que reproduïm, us deixem també un enllaç, en el que podreu llegir una història deliciosa.

http://www.museudelvidre.cat/turisme/activitats.php
http://www.larutadelcister.info/noticies/l%E2%80%99ajuntament-de-vimbod%C3%AD-i-poblet-recupera-la-tradici%C3%B3-local-dels-matrimonis-dins-del-projec

Vimbodi, dit ara oficialment, Vimbodí i Poblet, és un dels llocs ha visitar que heu de posar tant si, com si, a la vostra agenda.

CAPELLA DE LA CASA DE COLONIES DE SANT JOSEP ORIOL DE RUBÍ AL VALLÈS OCCIDENTAL.

No hem sabut trobar-ne dades, llueix sota teulada ‘ MCMLIX’, en aquelles dates la població de Rubí no assolia les 10.000 ànimes – en aquells temps es comptava així, perquè hi havia una coincidència quasi absoluta, en que malgrat les diferencies politiques TOTHOM tenia ànima - ; dissortadament ara sabem que anaven errats, ens ho diuen els casos de suïcidi; el sofriment dels que no poden posar un plat a taula per als seus fills, i confiaven en que farien almenys un àpat a l’escola, que no podran fer, perquè cal esmerçar els diners en fer volar avions damunts dels pobles i viles, aturar vaixells de pesca,...; l’angoixa dels que diuen al seu metge de capçalera ‘ quines medecines son essencials per evitar més que la mort, un empitjorament irreversible que complicaria encara més l’existència dels meus ?.’ ; els que veuen consternats com els seus fills viuran en pitjors condicions ; els que s’esborronen davant d’unes politiques d’educació que defensen com a més positiu les corrides de braus, que els llapisos dels escolars; ...

Recordava que Josep Oriol i Bogunyà, no va fundar res, no va obrir nous camins enlloc, però en una època en què la sanitat pública era inexistent i només els rics podien accedir als professionals de la salut, ell es donava als malalts i els atenia amb els mitjans que eren al seu abast. Els rentava les ferides, els posava ungüents, els donava remeis casolans, els atenia i pregava amb ells. El juny de 1687 comença a exercir com a beneficiat de l’església del Pi i, des del primer moment, cada final de mes quan cobrava el que li corresponia del benefici, els pobres ja l’esperaven a la porta i ell els ho repartia gairebé tot. Aquesta benèfica tasca i la seva austeritat, el portaria a ésser conegut com el doctor Pa i Aigua.

Reprodueixo d’un dels seus goigs :

“Orbs, tolits, muts, sords, xacrosos,

en tan gra nombre cureu

que els metges en són gelosos

i blasmen del bé que feu,

Per guarir-se, al Pi gent que ora

s’espera de sol a sol

Protegiu a qui us invoca

o Sant Josep Oriol”.

Es fama que el dia del funeral la gent no deixava que fos enterrat, Josep Oriol i Bogunya, era ja, el sant dels desfavorits de Barcelona i del món,.

Un sant del poble.

M’expliquen que no tenen a la casa la clau de la Capella, i no podem accedir al seu interior; amb els ulls posats al seu peculiar campanar, li demano al Sant, que portí davant de l‘Altíssim, la nostra habitual pregaria ; Senyor, allibera al teu poble !!!!

EL CARREUS PERFORATS DE SANTA MARGARIDA DE NAVÈS AL SOLSONÈS

L’Enric Sànchez-Cid havia observat l’existència de carreus perforats que exercien funcions diverses en alguns edificis religiosos, i àdhuc en altres de privats. No havíem trobat – encara – cap explicació, científica i/o històrica a aquesta pràctica.

Rebia ara una selecció d’imatges de Santa Margarida de Navès a la comarca del Solsonès, edificada amb la rectoria damunt un cementiri cristià preromànic i sobre unes sitges que es suposen ibèriques. (Mn. Jesús Huguet).

En la hipòtesis de l’Enric Sànchez-Cid, , aquests carreus (molt restaurats) foren recuperats -molt probablement- de la primitiva construcció preromànica, base de l’actual edifici, que per si mateix no mostra detall romànic o anterior, que no sigui la part recuperada a mitges que correspon a l’entrada al primitiu cementiri i, actualment, es fa des de l’interior del temple.

El primer el localitza a la façana de migjorn del campanar , és un carreu perforat de tipus òcul, però d’un diàmetre de 22 centímetres.

Altres tres més de diferents a la cara del frontis d’aquest campanar, si bé n’hi ha un que esta trencat en dos parts ajuntades.

Advertia també que a nivell del presbiteri s’ha mantingut la noema de la litúrgia hispànica dels cancells que delimitaven diversos espais d’un temple on es situaven el bisbe, els diaques i el poble. No confondre amb la funció de les cortines o vels, que tancaven els espais reservats (la sagristia, l’ofrena de les relíquies, cobertura de l’altar durant la Passió).

Sou pregats de fer-nos arribar qualsevol informació que pugui ajudar-nos en la tasca d’esbrinar la funció i/o significació que s’associava als carreus perforats. Tenim coll avall, que estem davant d’un fet ‘raonable’, del que dissortadament no en sabem ara donar raó.

MARE DE DÉU DEL ROSER DE CAN MONMANY DE VALLDOREIX EN TERME DE SANT CUGAT DEL VALLÈS OCCIDENTAL

Quan visitàvem Can Monmany seguint la petjada experta de la Maria – la nostra sherpa per les terres de Sant Cugat - , explicàvem que l’any 1884 Francesc Oliver-Monmany i Coll va fer obres d’ampliació em el vell edifici, d’aquella data son : la torre central amb rellotge, la capella, les torretes de defensa.... El conjunt d'edificis actuals és bàsicament del segle XIX, quan la casa es va ‘especialitzar’ en la producció de xampany – dit ara cava -. I deixàvem – com sempre- la nostra petició de col·laboració ‘ens agradarà rebre al coneixercatalunya@gmail.com informació de l’advocació que tenia la Capella’.

Rebia prompta resposta del Josep Sansalvador Castellet, de l’Arxiu Gavin, del Monestir de les Avellanes a la comarca de Noguera : d’aquest mas, nosaltres en tenim un dibuix de propaganda del Clarete Dulce , Francisco Oliver, de l ‘any 1900, on es veu el mas i la capella de la Marededéu del Roser de Can Monmany, situada a Valldoreix (Sant Cugat del Vallès). Ara desapareguda.

Llegim : MUMAYN DEL PAPIOL

La denominació obeeix al fet que fins l’any 1867 Can Monmany va pertànyer a la parròquia de Santa Eulàlia del Papiol.

Trobava dues imatges del Fons, Rossend Flaquer i Barrera, de 'l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya' ; en la primera de l’any 1920 veiem el campanar de Santa Eulàlia del Papiol que desapareixerà en els dies tràgics del genocidi contra Catalunya 1936-39. Ens expliquen que es conserven uns contractes entre els obrers de la parròquia i el mestre d'obres Bernat Bos de Vilafranca (1565); El 1751 el temple fou ampliat per ponent, i s'obria una porta al lloc on hi havia l'altar major.

La segona és una vista de Can Monmany des del Santuari de Nostra Senyora de la Salut.

Ens felicitem per poder comptar a Catalunya amb entitats com l’Arxiu Gavin, i el Centre Excursionista de Catalunya, a ambdós la nostra gratitud.

CAN MONMANY A SANT CUGAT DEL VALLÈS OCCIDENTAL

Ens trobàvem a Sant Cugat, malgrat les apocalíptiques prediccions metrològiques que anunciaven aigua per la mort de Déu. La Maria – la nostra sherpa local – ens portava a veure la masia dita CAN MONMANY.

S’aixeca al peu del Puigmadrona, i fins l’any 1.639 se la coneix com Mas Brunet.

La família que li dona nom , els Monmany , van habitar-la de forma permanent almenys des de 1726; l’any 1735 es nomenat Batlle de la Quadra d'en Canals , Joan Oliver Monmany. L’any 1791 el ‘territori Monmany’ comprenia tres masos: Monmany, Mas Roig i Mas Cañelles. L’any 1850 es coneixia per els seus vins, xampanys , i olis de gran qualitat que s’exportaven a França. L’any 1884 Francesc Oliver-Monmany i Coll va fer obres d’ampliació em el vell edifici, d’aquella son : la torre central amb rellotge, la capella, les torretes de defensa.... El conjunt d'edificis actuals és bàsicament del segle XIX, quan la casa es va ‘especialitzar’ en la producció de xampany – dit ara cava -. Ens agradarà rebre al coneixercatalunya@gmail.com informació de l’advocació que tenia la Capella.

Ens expliquen – i voldríem confirmar-ho també – que la casa acollia estadants, i disposava d’amplis espais socials, que incloïen un teatre.

La descripció tècnica en diu :

Masia que està formada per varies edificacions. L'edifici principal és de planta rectangular i té planta baixa i pis i golfes. Predomina un cos central que sobresurt i que és simètric a l'eix transversal. La seva estructura de torratxa formada per tres pisos es coronada per un cos que s'alça en forma de pinacle. La torratxa és decorada amb balustrada i té un rellotge de sol inscrit. Cal destacar la balconada que surt del nivell de la façana principal i que es sostinguda per mènsules de ferro forjat. La teulada té un ràfec que es sostingut per tornapuntes de fusta. En un dels edificis situats davant del principal destaca una torre de defensa.

Sou pregats de completar i/o rectificar aquesta informació al nostre e.mail

CAL XAFRE D’ABRERA

La demografia d’Abrera durant els XVII o XVIII, en que es suposa construïda la casa dita ‘ Cal Xafre’, actualment amb el número 35 del carrer Major, ens fa pensar en un edifici aïllat, tipus masia, que com a conseqüència del creixement de la població en les primeres dècades del segle XX, patirà transformacions i reformes que se’ns presenten ara com incomprensibles – com el portal de mig punt adovellat, en part arrebossat, que està sobrealçat respecte al nivell del carrer - . Això s’explica únicament per la preexistència aquest edifici , al el moment en que es fa aquesta via pública.

La casa és de planta rectangular, està feta de pedra, i coberta a dues aigües amb teula àrab. Està estructurada en planta baixa i dos pisos.

La façana està arrebossada i té un sòcol de color més fosc.

Les obertures estan disposades de forma desendreçada i no tenen cap tipus d'ornament.

Presenta una façana fruit d'importants remodelacions, tot i que conserva el portal de mig.

Ens agradarà rebre e l’email coneixercatalunya@gmail.com noticia del significat de ‘Xafre’.

SANTUARI DE SCHOENSTATT DE VALLDOREIX

Tornàvem a fer un tomb per les terres del Vallès Occidental, seguint la petjada de la Maria Vila, expertíssima coneixedora de Sant Cugat i els seus voltants.

En aquesta ocasió ens conduïa fins a Valldoreix, al Passeig del Prat numero 10, on hi ha el “Santuari de Schoenstatt”, que pertany al Moviment Apostòlic d’aquest nom.

Enmig d’una zona densament urbanitzada em sorprenia la imatge d’una esglesiola blanca, amb un peculiar campanar, replica segons ens expliquen de la Capella de l’arcàngel Sant Miquel de Schoenstatt, on el 18 d'octubre de 1914, en ple esclat de la Primera Guerra Mundial , el pare José Kentenich (1885-1968) funda amb els joves del seminari menor dels Pares Pallottinos a Schoenstatt, una Congregació Mariana.

La tradició de les Capelles de Visita Domiciliaria, estesa àmpliament per Catalunya, té un àmbit ‘ universal’ en aquest Moviment Apostòlic com podreu llegir en aquest enllaç:
http://lhometranquil.blogspot.com.es/2010/01/la-verge-pelegrina-girona.html

Per que pugueu informar-vos de les activitats que desenvolupa el Moviment Apostòlic de Schoenstatt, us deixo :
http://www.pastoralfamiliarbcn.cat/HTML/mas.html
http://www.schoenstatt.org/es/conociendo_schoenstatt.htm
http://www.schoenstatt.cat/

‘Res sense tu, res sense nosaltres’ , en aquestes senzilles paraules es resumeix el ‘compromís’ de Schoenstatt, entre la Mare de Déu, i cadascun de nosaltres.

SANT PERE ‘NOU’ DE MADRONA AL TERME DE PINELL DEL SOLSONÈS

L’any 1776 s’acorda la construcció d’una nova església parroquial d’estil barroc, s’afirma en l’acord pertinent que la parròquia de Madrona “tenia i posseïa, de temps immemorial una església vella i molt incòmoda e inconvenient pels parroquians”, per això és resol de fer-ne la nova i vendre la vella. Eren temps de prosperitat, i d’augment de població, i alhora s’havia nomenat a l’ Augustinià Fr. Rafael Lasala i Losela (Vinaròs, Baix Maestrat, 1716 — Solsona, 1792), constructor per excel•lència, bisbe de Solsona.

Habitualment s’acostumava a pactar la demolició de l’antic edifici per utilitzar la pedra que sigues aprofitable en la construcció del nou edifici, com per exemple a Riner el 1790. En el cas de Madrona només es fa referència al trasllat de l’altar major de Sant Pere, tanmateix es concedeix al mestre d’obres l’església de Sant Miquel “construïda en dita parròquia perquè la pugi desfer”.

El nou edifici es pagat pels habitants de Madrona i pel senyor jurisdiccional del lloc. El 1784 es beneeix i s’hi trasllada el Santíssim en processo des de l’església vella.

De la descripció tècnica llegim ; Església de tres naus, cobertes amb voltes de canó, i amb teulada a doble vessant. Als peus de l'església es troba el cor sobre una volta de creueria. Hi ha sis altars laterals. Les pintures murals que adornen les parets que representen els dotze apòstols. La façana té una forma molt allargada, fet que es remarca per dos pilastres que recorren tota la façana i el campanar que sobresurt per la dreta de la façana. la porta principal és d'arc rebaixat i està flanquejada per dues pilastres que aguanten un entaulament amb formes recargoles i on es troba una fornícula; per sobre hi ha una rosassa. El campanar és de planta quadrada però a la part superior té forma octogonal; les finestres on s'allotgen les campanes són d'arc de mig punt i la teulada és a quatre vessants. Dins de l'església hi ha un banc del segle XIX, en bon estat de conservació. Dintre de la sagristia hi ha un moble per guardar els ornaments propis de la litúrgia d'un particular interès.

A la part posterior de l'església s’hi troba el cementiri.

A l'edificació de l'església es va adossar l'any 1787 per mitjà d'un pas elevat, la casa que el rector de Madrona, Lluís Cervera, prenent exemple del que d’altres feien en altres indrets; utilitzarà com a Rectoria al ensems que com “Botiga dels Blats” , amb l’aprovació del bisbe d’Urgell. La funció social que portava a terme era deixar blat o diners als feligresos, a retornar al temps de la collita. N’eren exclusius beneficiaris els habitants de Madrona i les seves esglésies sufragànies.

L’edifici s’utilitza actualment com a casa de colònies.

Us deixo un enllaç als goigs de la Santa; el 15 d’agost festivitat de la Verge Assumpta es celebra la Festa Major de Madrona . Es dona pa beneït i a la tarda es fa ball.

http://goigsdelignasi.jimdo.com/el-solson%C3%A9s/madrona-pinell-de-solson%C3%A8s/santa-madrona/

Antigament el 15 de març festa de Santa Madrona, es resava a la santa recavant la seva protecció quan d’alguna casa de la contrada s’enviaven les filles a servir , perquè trobessin bons amos que no les maltractessin ni escandalitzessin. Així mateix, si es necessitava llogar una minyona es demanava a Santa Madrona que trobés una santa minyona. A dia d’avui s’hi celebra missa.

GUIA EXCURSIONISTA. OLESA DE MONTSERRAT I ENTORNS.

És un llibre d’itineraris per l'ampli terme d'aquesta vila olesana. Originàriament fou un treball de recerca de batxillerat engegat al 2009 i presentat al 2010 al XV Premi Recerca Vila d’Olesa en la categoria d’estudiants. Amb l’atorgament del premi local va obrir-se la via de la publicació, que es va fer realitat la diada de Sant Jordi de 2012.

El terme d’Olesa de Montserrat i el seu entorn és molt ric, però a la vegada poc conegut pels catalans. Podem destacar com a punts molts rellevants ; les ermites de Sant Salvador de les Espases, o la de Sant Pere Sacama; a través de la guia, intento però, promoure que la gent surti a explorar més enllà d’aquestes ermites, i evitar alhora que el patrimoni caigui en l’oblit, per tant: quina era la millor manera per incentivar a la gent ?, doncs fent excursionisme.

La guia intenta ser un llibre interactiu, perquè sigui possible. afegeixo informació patrimonial, tan natural com cultural, als 20 itineraris, amb un total de 65 km que conté la guia; d’aquesta forma hm es pot anar documentant in situ, i a la vegada també incloc una dotzena de panoràmiques del paisatge per poder acabar fent un mapa visual. El pròleg és d’en Dani Ramírez, meteoròleg de Tv3.

Sobre les característiques geogràfiques i paisatgístiques d’Olesa, podria dir que és un territori ple d’història amb vestigis de dos castells de la Marca, tres ermites amb un extens llegat, masies de muntanya, tot combinat amb troballes de ceràmica àtica de Grècia, rastres de poblaments ibers, necròpolis medievals, i milers de detalls més. No obstant, també remarcar un extens paisatge natural i geològic als peus de Montserrat amb una alta accidentalitat geogràfica, la falla de Ribes Blaves, molta diversitat geològica i més d’una quarantena de fonts o aiguaneixos, accentuant les aigües sulfuroses de la Puda de Montserrat.

El llibre intenta ser amè a través de la fotografia, la cartografia que s’hi representa i els dibuixos que li donen vida. Tot un territori recollit en 200 pàgines amb un disseny rústic i envellit expressament que dóna molt de joc ambientant-se a un quadern de camp. A dates de principis de maig les vendes superaven els 250 llibres sent bestseller local i al setembre de 2012, les vendes superaven els 600 exemplars encarant el camí cap a la segona edició.

L’autor, Joan Soler.

joansolergirones@gmail.com www.guiaexcursionistaolesa.blogspot.com
SOLER i GIRONÈS, Joan. (2012): Guia excursionista: Olesa de Montserrat i entorns. Comunitat Minera Olesana: Olesa de Montserrat. 200 pàg.

SANT MACARI DE RUBIÓ, TAMBÉ DIT DE L’OEST.

Tornàvem a Rubió, ara la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, només les pedres continuen al seu lloc, el Restaurant el Castell no el regenta ja l’Antonio Grau.

En relació al topònim, en la documentació antiga Rubione (segle XI), hi ha consens en que deriva del llatí , però no en el seu significat que alguns fan venir de RUBEUS ʻroigʼ, altres de RUPINU/RUPES ‘ terreny rocós’, i fins de RUBUS ‘ esbarzer’.

Cercava la Capella coneguda com de Sant Macari, i m’havien donat com a referència una peculiar instal·lació anomenada ‘Ruta A l'Oest Bar i Botiga Western’ situat a la falda de la serra de Rubió, a la província de Barcelona on trobaràs un Bar / Restaurant de l'ambient Western / Biker.

L’esglesiola documentada l’any 1198, és d’origen romànic, l’edifici actual de planta rectangular té una sagristia afegida, està cobert amb teulada a dues vessants i disposa d’un campanar d'espadanya amb la seva campana – fet del tot insòlit - . Ha estat objecte de nombroses transformacions, la darrera – possiblement amb els diners d’Amèrica - a l'època barroca, a l’any 1758 s’hi afegia un petit cor ; això explica l’absència d'elements netament romànics, dels quals només en resta la porta.

L'any 1954 fou restaurada i al 1962 s'hi obriren finestretes a la paret de migdia.
A l'interior - on no podíem accedir - ens expliquen que la nau està coberta amb volta d'arcs torals senzills.

La Capella, situada al costat del cal Marià, ha estat coneguda com de Sant Macari, o Sant Tiberi del Pla, i a partir d’ara també com de l’Oest.

Agrairem saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com a quines advocacions concretes es dedicava l’església.

Ah!, us recomanem pujar fins al darrer turó de Rubió, des d’allà tindreu una magnifica – i poc coneguda – vista sobre la serralada Montserratina.

MARMELLAR, L’ESCENARI DANTESC D’UNA VICTORIA DEL MALIGNE ENFRONT DE SANT MIQUEL

Mentre retratàvem el Marcel Morató Tort, i l’Antonio Mora Vergés, el runam esfereïdor de Sant Miquel de Marmellar , recordava, com sempre faig referència tant a la qualitat d’arcàngel que té aquesta Advocació, com al seu ‘especial’ paper davant el maligne. Els tres àngels que s’esmenten a l’antic testament – que seran arcàngels pel cristianisme - porten noms teòfors, és a dir, noms que inclouen el substantiu אֵל (ʔēl) "Déu": Rafael (רָפָאֵל‎, ), Miquel (מִיכָאֵל‎) i Gabriel (גַּבְרִיאֵל).

Com a primer pas havia constatat que les dades del cens de 1970 - prèvies a l’abandó definitiu – a Montmell figuraven 213 veïns, dels que 26 vivien a Marmellar. L’any 1976 un incendi paorós – segons les cròniques – assolava la contrada, de Marmellar marxava tothom, però no d’aqui únicament ; les dades censals publicades l’any 1981 amb 162 habitants, ens confirmen la marxa de 51 persones, el que representa la pèrdua en termes percentuals d’un 23,94% del cens.

Demanava l’ajuda de l’Arxiu Gavin per obtenir les imatges que vindríem a confirmar la hipòtesis del títol ; A Marmellar , si ens atenem el que retraten les màquines ha guanyat el maligne.

Deixem - cal fer-ho i és de justícia - testimoni del nostre personal agraïments al Josep Sansalvador Castellet, Responsable de l’ Arxiu Gavín, al Monestir de les Avellanes ; 25612 - Os de Balaguer - Lleida
http://arxiugavin.wordpress.com/
http://monestiravellanes.wordpress.com/
http://www.monestirdelesavellanes.com/
Tel. 973 438 006 extensió 1340
Fax. 973 438 038
Mòbil 689 52 02 78

Ens agradaria molt que aquí , com en altres pobles que es van abandonar per motius estrictament econòmics, es fessin accions per dignificar les runes, i per endegar associacions d’amics i/o persones que hi van néixer o en son descendents. Espanya no ho farà, la intencionada descurança sobre el Patrimoni Històric i cultural de Catalunya, ve de lluny.