SANTUARI DE SANT SEBASTIÀ. SANTA EULÀLIA DE RIUPRIMER.[ ARA TERME DE VIC] OSONA

Anava a visitar la capella de sant Sebastià, històricament al terme de Santa Eulàlia de Riuprimer - actualment inclosa al de Vic - erigida amb motiu d’una pesta al voltant de 1.520; havia vist aquest santuari des de Sant Joan del Gali, i avui tenia l’ocasió d’accedir-hi per la pista forestal que surt des de Santa Eulàlia de Riupremer ; coincidia amb un matrimoni, veïns de Rubí, que m’expliquen que segueixen les sortides que fem i publiquem a coneixercatalunya.blogspot.com

Hi ha una placa que fa referència a l’anomenada conjura dels vigatans a Sant Sebastià, i la Guerra de Successió.

Un diumenge de primavera, el 17 de maig de 1705, un grup de patriotes van reunir-se a la capella de Sant Sebastià -parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer i terme de Sentfores, actualment agregat a Vic- amb l’objectiu de revoltar-se contra el règim absolutista de Felip V i Fernández de Velasco, el virrei a Catalunya .

Al grup de patriotes assistents , consta que hi eren:

Domènec Perera i Josep Antoni Martí -ambdós de Vic (Osona)- Antoni Cortada i Carles de Regàs i Cavalleria - ambdós de Manlleu (Osona)- Francesc Macià Ambert, Bac de Roda -de Roda de Ter (Osona)- Jaume Puig de Perafita i els seus fills Antoni i Francesc -de Perafita (Lluçanès)- Josep Moragues i Mas -de Joanet (Selva)- Llorenç Tomàs i Costa -de la Seu d´Urgell (Alt Urgell)-

Aquella trobada, convocada pel rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, el Dr. Llorenç Tomàs i Costa, va servir per engrescar els personatges més descontents amb la política del rei Felip V de Borbó. S´hi va decidir que Domènec Perera aniria a Gènova, on es trobaria amb un altre vigatà, Antoni de Peguera i Aymerich, qui era a Viena, a la cort dels Àustries.

Efectivament, un mes més tard, el 20 de juny de 1705, tots dos van trobar-se a Gènova (llavors República), per tal de signar un pacte amb l’envia’t de la reina d’Anglaterra, Mitford Crowe. Al Tractat de Gènova, els catalans donaven suport al desembarcament de les tropes angleses austriacistes i en rebien armament. S’hi acordava que l’arxiduc Carles III d’Àustria, a qui donaven suport enfront Felip V, respectaria les lleis del Principat i que si les coses anaven mal dades, tot aquell qui hagués defensat la seva causa quedaria sota la seva protecció.

Malauradament, la Guerra de Successió no va acabar bé per a nosaltres. El 25 d’abril de 1707, les tropes borbòniques derrotaren l’exèrcit austriacista, a Almansa (Castella, però a tocar del País Valencià). Més tard, el 1711, Carles III d’Àustria va haver de tornar al seu país, per succeir el seu germà Josep I, que havia mort. Davant el perill de la reconstitució d’un gran imperi europeu, més temible que l’aliança franco-espanyola si finalment el tron d’Espanya queia en mans austríaques, els aliats (Anglaterra, Holanda i Portugal) decidiren negociar la pau amb Lluís XIV i reconèixer Felip V, cosa que es reflectiria al Tractat d’Utrecht de 1713. D’aquesta manera, els catalans van quedar sols en la lluita, que van continuar fins a la derrota definitiva l’11 de setembre de 1714.

Em faig una pregunta dolorosa; on son avui els patriotes ?

El Joan Dalmau Juscafresa, em feia arribar fotografies del interior.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

TORRELAVIT. SANT MARÇAL DE TERRASSOLA. ALT PENEDÈS

Arribava fins a Torrelavit – escrit en algun lloc Torre-Lavit –, el procés de fusió dels antics termes de Terrassola i lavit va començar l’any 1853 quan es van fer els primers tràmits per aconseguir la unió però no van prosperar. Més endavant, l’any 1867 es va recuperar el projecte, novament però, ara per causes polítiques no es va dur a terme. Va caldre arribar al 1918, quan quasi tots els veïns dels dos pobles van lliurar una instància tot considerant factible la fusió dels dos termes en un de sol. El 1918, els dos ajuntaments es van posar d’acord i el 1920 es van unir legalment; el nom del nou municipi des d’aquella data és Torre-Lavit.


Aturava el meu vehicle prop de l'església de Sant Marçal de Terrassola , esmentada com a parroquial des del 1209. L'edifici eclesial, que ha estat restaurat recentment, és romànic, d'una sola nau capçada per tres absis semicirculars disposats en forma de creu i amb un cimbori vuitavat. Els absis i els murs laterals són decorats exteriorment amb arcuacions i bandes llombardes. La porta primitiva era a migdia; va ser tapiada i se n'obrí una altra a ponent.

Em calia baixar fins al llit de la riera per recollir imatges de la part posterior de l’església, és complicat aconseguir la imatge dels tres absis, que literalment pengen sobre el buit.

La memòria popular ha situat al costat d'aquesta església la ubicació de l'antic castell de Terrassola, per bé que no n' hi ha restat cap vestigi. El castell de Terrassola és documentat el 1062. El castell i terme de Terrassola foren senyorejats pels Castellet (segle XII) i els Pierola (segle XIII), però al segle XIV els trobem en poder del prior de Sant Pere de Riudebitlles. El 1372 el comú de Vilafranca del Penedès adquirí la jurisdicció dels pobles de Sant Pere de Riudebitlles, Terrassola, Santa Fe i la Granada. L'any 1632, Sant Pere de Riudebitlles i Terrassola eren de l'abat de Montserrat (jurisdicció civil, documentada des del 1428) i del rei (jurisdicció criminal), i, més tard, la jurisdicció civil passà al capítol de la catedral de Vic.

Tinc la sensació que compateixen ‘terrassa petita’ , Sant Marçal de Terrassola i Santa Maria de Lavit. De la mateixa manera que dins del meu cor, hi caben altres Terrassoles, com la homònima de Sant Feliuet, al terme de Santa Maria d’Oló, al Moianès, adscrit avui a la Comarca del Bages

© Antonio Mora Vergés

http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

RUBÍ, BALLADA DE FESTA MAJOR A L’OMBRA DEL CASINO.

Ens citaven el diumenge 27 de juny de 2010 a la Plaça Catalunya de Rubí ; dins dels actes de la Festa Major, tindria lloc una ballada de Country a les 20,00.

Deixàvem el vehicle a mig camí de Sant Muc; malgrat la greu crisi econòmica la gent te ganes de divertir-se.

La ballada – com diu el títol – es farà – literalment – a l’ombra del Casino, que facilitarà – gratuïtament - aigua a les agosarades balladores. – hi ha moltes més dones a la Plaça de Catalunya , i cal seguir les normes internacionals, que diuen que ‘s’expressarà el sexe de la majoria’ ; a Catalunya tenim el mal costum polític, de fer esment èxplicit d’ambdós sexes, catalans, catalanes,... -

Tinc ocasió d’accedir a l’interior del Casino, i em meravello al ensems de la seva magnificència, i de l’estultícia política que furta als rubinencs o rubinesos la possibilitat de gaudir d’una tant excepcional instal•lació.

Compto una mitjana de 100 persones ballant durant les més de dues hores en que els sons del country , van senyorejar-se de la Plaça de Catalunya, amb una mitjana d’espectadors – de totes les edats – que en tot moment superava els 500.

Saludava amics de Rubí, Terrassa, Sabadell, Castellar del Vallès, Sentmenat, de la Colònia Güell,... una vegada més vaig trobar a faltar la salutació des de l’organització als que s’havien desplaçat fins a Rubí, per donar més relleu a la seva Festa major.

Em feia particularment feliç, recollir imatges de la reincorporació al Country, d’un vell amic.

Passades les 22,00 hores en acomiadàvem dels organitzadors, felicitant-los per la seva bona tasca, i esperonant-los a continuar.

Fins al vehicle, - situat a l’altre costat de la riera - hauríem de superar el Correfoc, i altres multituds que anaven o venien d’alguna de les moltes activitats de la Festa Major.

Tornàvem a casa per la carreta de Sant Quirze del Vallès, Sant Feliuet de Vilamilans , roman a les fosques quan arribem a la intersecció amb l’autopista Manresa-Barcelona.

El country és un eficaç mitjà per conèixer Catalunya.

© Antonio Mora Vergés

El palau dels Marquesos de Llió de Sant Pere de Riudebitlles

Em portava fins aquesta població de l’Alt Penedès, el desig de recollir imatges del palau casal dels Marquesos de Llió que, des de 1994, és de propietat municipal.



L’origen del títol - dels meus homònims- és remunta a l’any 1.113 en que el Rei de França, nomena Oton de Mora , comte del lloc de Llió a la Cerdanya Francesa. ‘Pels seus grans serveis, en la conquesta de Mallorca ocupada pels moros’.



Sobre aquest edifici , singular exemple del gòtic civil a Catalunya, hi ha força informació :

El palau dels Marquesos de Llió va ser construït entre els segles XIV i XV. L'edifici d'estil gòtic català és de planta baixa i dos pisos. A la planta baixa, el portal d'accés és coronat amb un escut de forma romboïdal. La primera planta presenta al llarg de la façana quatre finestres dividides en tres parts per dues columnetes coronades amb uns bonics capitells. A la segona planta, també al llarg de la façana, hi ha quatre finestres coronelles dividides en dues parts per una columneta, igualment coronada per un capitell. Entre les finestres del primer i el segon pis, hi ha quatre escuts romboïdals. La façana és coronada per un merlet amb funció decorativa.

Al cantó dret de la façana hi ha el passatge anomenat "Les voltes del Quirri", que dóna accés al carrer que passa per darrere de la façana del casalot dels Marquesos de Llió.

La façana de l'edifici fa 23 metres de llargària i està construïda en pedra de turo, extreta de la roca calcària, típica del municipi de Sant Pere de Riudebitlles. La planta és rectangular, allargada i estreta.

L'edifici era propietat de la família Salelles i al segle XVII passa a la família Móra mitjançant el matrimoni entre Salvador Móra i Joana Salelles. Un descendent d'aquests va ser Josep Francesc de Móra i Catà. Nascut a Barcelona el 1694, va realitzar els Estudis Generals de retòrica, poesia, matemàtiques i filosofia a la seva ciutat de naixement. Els seus coneixements els va incrementar en els seus viatges per les principals capitals d'Europa. A més, va arribar a ser regidor perpetu de la ciutat de Barcelona. El 1749 va ser nomenat per Lluís XV de França primer Marquès de Llió i el 21 de gener de 1752 es convertí en títol espanyol sota la monarquia de Ferran VI.

Josep Francesc de Móra va ser la persona que va convertir el palau de Sant Pere de Riudebitlles en una fàbrica de paper i també va ser fundador, ànima i vicepresident de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El 1751 va obtenir del rei Ferran VI l'aprovació dels estatuts de la Reial Acadèmia i va redactar-ne el seu primer volum de les Memòries. Aquesta institució tenia com a missió l'estudi de la història de Catalunya i la formació de la joventut en la història, la filosofia i la literatura. També va escriure el llibre Observaciones sobre los principios elementales de la Historia, reeditat l'any 2000. Va morir el 4 de març de 1763, i el podríem considerar com un noble il•lustrat.

L'edifici va ser propietat de la nissaga dels Móra fins a finals del segle XIX, passant aleshores a mans del paperer Josep Albet Quintana de Gelida. Aquest, va cedir l'edifici i el molí paperer al seu nebot Ròmul Torrents Albet, que va continuar amb la tasca de fabricació de paper, una indústria de llarga tradició en el municipi, especialitzant-se en paper de filtre. A partir d'aquest moment, a l'edifici també se l'anomenà Cal Ròmul.

A Barcelona existeix també un palau dels Marquesos de Llió, al carrer Montcada número 12, seu del Museu Tèxtil i de la Indumentària de Barcelona.

http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

OFICINA DE TURISME DE LA VALL DEL CORB A GUIMERÀ. L’ URGELL

Faltaven pocs minuts per les 8,00 del mati quan ens aturàvem a la Panadella, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, el temps imprescindible per carregar- nos d’energia amb un entrepà de truita i un cafè, i sortíem a recollir imatges de la Segarra Infinita, en aquesta ocasió l’objectiu de les nostres màquines eren els petits indrets aturonats que hom veu des de l’autovia abans d’arribar a Cervera , Briançó, Monlleó i Timor; només en el primer dels llogarets hi viu encara una família; feta aquesta part de la feina – ara caldrà fer una recerca d’informació i desprès una crònica per publicar-la al coneixercatalunya- ens presentàvem a Guimerà, on estàvem convocats a un a reunió ordinària de l’Associació www.guimera.info



Ens sorprenia gratament comprovar que l’edifici de la Cort del Batlle, a la Plaça Major de Guimerà, acull des del dia 11 de juny, l’oficina d’informació turística de la Vall del Corb, la número 0211 de Catalunya, que romandrà oberta de dimarts a diumenge, des de les 10,00 a les 14,00, fins a darreries d’estiu.



Ens expliquen que l’acte formal d’inauguració fou presidit pel Conseller Josep Huguet Biosca, el Delegat a Lleida, Vidal Vidal, i el President del Patronat de Turisme de Lleida, Joan Vidal; la Vall del Corb estava representada pel President del Consorci de la Vall del Corb, i els batlles de la majoria de municipis. Per l’Associació www.guimera.info que n’assumirà la gestió, i les despeses de funcionament, hi foren presents el President Pasqual Prous, i el Sots President Joan Duch.

El Conseller Josep Huguet Biosca, es va manifestar gratament sorprès, per l’activitat en l’àmbit cultural, desenvolupada des de www.guimera.info , esperonant-los a seguir en aquesta línia, i reclamant alhora des de l’àmbit polític una col•laboració franca i total.

En el decurs de la reunió es prendria l’acord de publicar properament el llibre ‘Guimerà i Ramon de Mur’, en el que s’explicarà fil per randa, l’obra de l’anomena’t mestre de Guimerà, i el procés tècnic que ha permès situar la reproducció del Retaule a l’església de Santa Maria.

Recollirem imatges de la nova Oficina de turisme de la Vall del Corb, i d’alguns dels membres de l’associació en el posterior dinar del treball.



Poseu en la vostra agenda la visita d’aquestes terres interiors, curulles de testimonis de la nostra història; deleroses de ser conegudes - i reconegudes – per arreu.

© Antonio Mora Vergés

http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

SANT CRISTÒFOL/MENNA DE BEGET.

L’advocació de Sant Cristòfol s’estengué molt pel nostre país, i pel seu interès us convido a conèixer la tesi de Josep Capdevila i Soldevila, en la que s’acredita històricament que Sant Cristòfol, i Sant Menna, - patró de Sentmenat, al Vallès Occidental - son en realitat una única persona; http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf



Anem a Beget, el poble ancorat definitivament a l’edat mitjana, està presidit per l'església romànica de Sant Cristòfol de Beget (segle XII) ; un dels exemplars romànics més bells de la zona i molt ben restaurat.

El temple – segons els expertes - va ser aixecat la segona meitat del s. XII; de nau única, reforçada per arcs torals, de molta grandària tenint en compte la demografia de la contrada ; absis amb arcuacions llombardes i finestral, porta decorada amb dos arcs en gradació i columnes; i torre campanar de 22 metres d'alçada, amb base quadrada i de quatre pisos. Faig meva la tesis que aquestes torres exerciren primerament tasques de guàrdia i bada, i posteriorment els temples s’aixecaren al seu costat.

Té el portal a la façana de migjorn i està constituït per dos arcs de degradació, sostinguts per columnes i capitells esculturals. Malgrat l'erosió dels anys el portal és força sencer i s'observa la seva bellesa arquitectònica. El campanar està situat entre el portal i l'àbsida. És quadrat i té quatre pisos. S'hi evidencien dues èpoques de construcció. Els dos pisos superiors denoten una pedra de major qualitat, més ben escairada i de carreus més regulars. També els finestrals dels pisos superiors tenen els capitells més ben esculturats, amb motius humans i vegetals.

L'àbsida és una bella mostra del romànic madurat. El finestral és de línies perfectes; exhibeix dues parelles de columnes amb capitells esculturats. La renglera d'arcuacions llombardes, sostingudes per altres tantes mènsules, embelleixen i estilitzen la rodona barbacana.

De línies correctes i ajustades, posseeix una riquesa ornamental pròpia del romànic madur. Construït al voltant d'un desaparegut monestir benedictí, l'església és la seva única referència. Conserva tots els altars, retaules i imatges que es van salvar l'any 1936, gràcies a l’acció heroica dels veïns de l’època .

Aquesta església està catalogada com a monument nacional.

© Antonio Mora Vergés

LES DEUS. SANT QUINTI DE MEDIONA. ALT PENEDÈS

Voltava pel Penedès ubèrrim, quan al topònim hi ha força acord en el significat "comarca rocallosa"; procedeix del llatí , de pinnatensi; pinna vol dir roca i la terminació -ense , territori. Contraposat al sentit de topònim Vallès, entès com comarca amb valls. Coneixedor d’ambos espais, tant en un cas com en l’altre, els topònims no els fan justícia. Possiblement designaven inicialment espais més reduïts dels que tenen avui aquestes comarques ‘polítiques’.

Pel que fa a Mediona , no hi ha cap dubte; derivat de l’àrab Madyúna , pres del berber: nom propi de tribu o cabila.

Algunes dades d’interès :

El municipi de Sant Quintí de Mediona, d'una extensió territorial de 13,89 km², és situat al N de la comarca de l'Alt Penedès, a la vall mitjana de la riera de Mediona. La vila de Sant Quintí de Mediona (326 m d'altitud) és a la riba esquerra de la riera, entre el Pujol (401 m) i el turó del castell (325 m), on hi ha les restes de l'antic castell de Sant Quintí de Mediona que pertanyia a la baronia de Mediona , al seu costat actualment, hi ha el cementiri.

La seva església parroquial, fou un priorat benedictí de la qual queden vestigis. Aquesta església és citada el 962, i el 1.097 consta com a cel•la o casa monàstica entre les propietats de Ripoll. La seva possessió de Sant Quintí fou ratificada a Ripoll, sembla que amb ocasió d'erigir-hi el priorat o de reestructurar-lo el 1189. Durant els segles XIII-XV era regit per un monjo de Ripoll amb títol de prior, amb una minúscula comunitat en la qual hi havia un o dos sacerdots i algun donat. Durant el segle XV el prior no hi residia; hi tenia només un administrador. El 1586 aquest s'extingí i el papa Sist V l'uní al capítol de la seu de Barcelona.

El terme és drenat fonamentalment per la riera de Mediona, que aigua avall de Sant Quintí pren el nom de Riudebitlles. La riera de Mediona entra pel NW del terme i surt per NE, en un trajecte bastant curt (uns 3 km) i de poques tortes, però amb un desnivell de 120 m. Tot just passat el congost de Mediona, la riera és encara, de curs intermitent, però rep de seguida l'aportació de les Deus, surgència considerada de les més importants del Penedès.

Deus ; probablement d'un preromà indoeuropeu *doukis/ dukis 'borboll', d'una base dheu-/dheuk- 'fer remolins', relacionada potser amb la del llatí. dux, dŭcis 'conductor'] . GEOL Aflorament d'aigua a la superfície terrestre originada en produir-se la intersecció d'una capa aqüífera amb aquesta superficie.

Les Deus es troben a la riba dreta de la riera, tenen vint-i-tres brocs arranjats per a rajar l'aigua i una cova al costat, amb gorgs i corrents d'aigua subterranis, d'un dels quals surt la font de l'exterior. En aquest indret la riera passa a un desnivell on l'erosió ha originat diverses formacions capritxoses. L'activitat intensa de l'aigua també a comportat el modelatge, pacient però constant, de les estalactites i les estalagmites que es troben a l'interior de les grutes, les quals van creixent a un ritme aproximat d'un cm cada vuitanta anys.

La font que brolla de l'interior de les grutes té un cabal aproximat de 70 litres/segon, equivalent a més de sis milions de litres diaris. L'abundància d'aigües al terme de Sant Quintí és molt notable, en el seu terme es localitzen fins a una cinquantena de fonts.

ELS PONTS DE BEGET. [ ALTA GARROTXA].CAMPRODON. RIPOLLÈS

El títol ja necessita aclariments :


La primera cita documental de Beget és de l'any 959 (Beiedo)i l'església actual fou edificada per iniciativa del monestir de Sant Pere de Camprodon, que havia comprat l'alou de Beget el 1013; Arnau de Llers la va restituir a l'Església de Girona el 1160. El 1378 tenia 22 focs i a la fi del segle XVII consta com a lloc reial. Posteriorment formà part de la vegueria de Camprodon i del corregiment de Vic. Beget està annexionat al municipi de Camprodon des de l'any 1969, encara que geogràficament pertany a l'Alta Garrotxa.


L'accés es fa per l'actual C-38, des de Camprodon en direcció a Molló, trencant per la desviació a la dreta, en direcció a Rocabruna i Beget.


El poble està situat a 541 metres d'altitud i les seves cases estan esglaonades sobre el riu, travessat per dos vells i ben conservats ponts medievals .


La majoria dels ponts medievals i, sobretot, els de muntanya, allunyats de les concentracions urbanes, són d'un sol arc, que s’aferra sobre la roca viva d'ambdós marges, a vegades tan subtilment que costa esbrinar a partir de quin punt és de l'home, que construeix i posa pedres, per sobre de la feina feta per la natura. Per reforçar més l’arc i facilitar els relliscar de les aigües per la sola, es donava a aquesta la forma de llom d'ase, però amb pendents suaus per facilitar el pas de les persones i els animals, per l’amplada dels ponts de Beget, cal excloure els pas de carros.

Em calia en un dels ponts- el primer que cal creuar quan arribes al poble - baixar fins al llit del riu per recollir-ne una imatge fidel.

El segon, que trobem desprès de davallar quasi fins al nivell de l’aigua, és senzill de retratar, i - agraït – que en termes fotogràfics vindria a ser com aquelles persones que tenen fotogènia. [Que sol sortir bé en ésser fotografiat.]

Amb molt menys el americans fan un llibre d’èxit i una pel•lícula [ Els ponts de Madison ].

Beget, te altres atractius, però amics lectors no deixeu de banda els seus meravellosos ponts de pedra.

© Antonio Mora Vergés

http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

SANT VICENÇ DE MORROCURT. FONT-RUBI. ALT PENENDÈS

Anava al Penedès ubèrrim, al terme de Font-rubí, a l’antiga quadra de Sant Vicenç de Morrocurt; agafava el camí de terra que comença prop del barri de Santa Maria, m’havien fet ‘cinc cèntims’ de l’estat d’absoluta ruïna en que es troba l'església de Sant Vicenç , actualment annexa a la masia de Cal Cerdà; documentada des de 1157, en el capbreu de 1427 apareix com : "Parroquia de Sent Vicens de Morrocurt del terme del castell de Fontrúbia"; i se’n fa esment en el testament de Pere Febrer, Cavaller (1407).



Portava a la motxilla una descripció que dissortadament ja no fa justícia al estat en que avui es troba Sant Vicenç de Morrocurt : Es tracta d'una construcció d'una nau capçada per un absis decorat exteriorment amb arcuacions llombardes. A la banda del N hi ha una capella afegida, coberta amb volta ametllada. Al S hi ha la porta, adovellada. Conserva una pica baptismal ornada amb un fris en dent de serra i dibuixos geomètrics.

El que jo puc veure – i retratar- son les restes d’una edificació que tenia entrada pel costat del mati; es conserven parcialment cobertes la que fou capella principal – que s’aguanta amb puntals d’obra -, i la capella afegida; el que sembla torre campanar, tenia un accés a la casa, això permet suposar que la família podia accedir-hi per aquesta via. La pica baptismal ornada amb un fris en dent de serra i dibuixos geomètrics, continua – encara – miraculosament intacta dins l’espai enrunat.

Desfaig el camí agraint la meva previsió de portar un barret de palla; no em serà necessari al creuar la riera, ho faig pel pont que a jutjar pel revolt que fa el camí sembla fràgil; al remuntar el camí se’m fa visible l’ església parroquial de Santa Maria de Bellver, edifici alçat al segle XVIII, en un estil que barreja el neoclàssic i el barroc.

El Penedès, al que adjectivàvem d’ubèrrim, és un plaer per a la vista, i un autèntica temptació per als fotògrafs.

© Antonio Mora Vergés

http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

EL BRULL. EL PARATGE DE SANT MARTI. OSONA. BAIX MONTSENY

Baixava del Coll formic, tenia encara en la meva retina les imatges de la petita esglesiola de Maria Mitjançera, conduïa amb molta atenció per la carretera BV-5301 plena de revolts, quan de sobte davant meu s’obre un paisatge de somni en el destaquen curiosament dos campanars, a l’esquerra el de l’església de Jesús i Maria,

i davant dels meus ulls el campanar de Sant Martí del Brull.


El topònim d’aquesta població que fa la transició entre la plana i la muntanya tindria el significat de ‘Bosc petit’

L’advocació de Sant Martí, dintre el Territori Sevedà, existia ja el 903, i entre el 1018 i el 1044 hi ha constància que era anomenada Sant Martí de Castellar. Això ha fet pensar que el seu primer emplaçament era als peus del Puig Castellar, seu d'un antic nucli de poblament que té encara clapers informes de pedres. El Puig Castellar (983 m), a llevant del Brull, s'aixeca per damunt mateix de la carretera que porta a Coll Formic. Als peus del puig, mirant al Brull, hi ha un planell conegut encara per pla de Sant Martí, on, segons tradició, hi havia la primitiva església parroquial.

Els vescomtes d'Osona, edificaren una nova església parroquial (1048-1062) als peus del castell del Brull, que és la que avui subsisteix :

És un edifici d'una sola nau (coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals i capçada per un absis semicircular, que originàriament devia ser una capçalera trevolada, però les absidioles laterals van ser substituïdes al s. XVI per dues capelles quadrades. L'absis és cobert per una volta de quart d'esfera, està decorat amb cinc fornícules semicirculars, separades per semicolumnes de molt poc gruix, i s'hi obren tres finestres de doble esqueixada. També era decorat amb pintures, que es conserven al Museu Episcopal de Vic.

Per la part exterior l'absis està decorat a base de finestres cegues, remarcades per arcuacions i lesenes. A les façanes, les finestres cegues no tenen arcuacions i s'agrupen de forma irregular.

La porta d'entrada s'obre a la façana de ponent, però no és l'original, que era a la façana sud, coberta per un porxo i ara aparedada.

Fou consagrada pel bisbe Guillem de Balsareny i dotada per la vescomtessa Guisla de Cardona i, més tard, per Ramon Folc I de Cardona i la seva muller Ermessenda.

Entre el 1266 i el 1271 els bisbes de Vic i la canònica compraren el terme i alguns drets dels castlans. Des del segle XIV es perfila el domini dels Brull sota l'alt domini dels bisbes de Vic, que en seran barons fins el 1812, i sota l'administració de dues famílies castlanes, els Centelles i els Alemany-Cruïlles-Vilademany

Malgrat que no s’acostuma a posar aquesta llegenda ‘Feci quod potui, faciant meliora potentes ‘ en els nostres dies; almenys en les meves publicacions amic lector, m’agradaria que implícitament la tinguessis sempre per inclosa.

Feci quod potui, faciant meliora potentes

Literalment ‘ he fet el que he pogut, que ho faci millor qui pugui’

http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

A GRANS MALS,...

Sempre recordo les paraules del Siràcida 18,16 ‘ si ofereixes un regal, no hi ajuntis paraules amargues’ , quan escolto els missatges polítics, i/o les respostes d’alguns dels nostres ‘pares i mares de la pàtria’.

El procediment inquisitorial que se segueix pel parlament de Catalunya, contra un dels grups de la Oposició, em recorda també un verset d’aquest llibre de saviesa, 12,16 ‘ l’enemic és melós quan parla, però per dintre seu només pensa com et tirarà a la fossa.’

Acostumo a caminar per la Catalunya ‘real’, lluny de la megalòpolis Barcelonina; seguint els meus interessos, el patrimoni històric, cultural i natural, sovint però em relaciono amb la gent del país, i malgrat defugir conscientment les qüestions politiques , de manera exponencial en els darrers mesos, els meus interlocutors/es em traslladen el seu malestar, i la malfiança vers TOTS els Partits i els seus membres.

Aquesta situació dissortadament dona alés als qui no creuen – ni practiquen- la democràcia; als qui troben que amb una llengua – la castellana – n’hi ha més que suficient; als nostàlgics del brac enlaire i la boina amb borla; als que des de sempre diuen voler-ho tot per al poble, però sense el poble.

Recordo una frase que s’atribueix a la Presidenta de la Comunitat de Madrid, en la que afirma que ‘ la corrupció és intrínseca a la política’ ; sens dubte – com afirma la inefable política - això és cert en aquest país nostre. No us avorriré amb la llista- quasi infinita – de malvestats fetes per uns i altres.

La pregunta és obligada; això te remei ?.

Calen solucions radicals i alhora clàssiques; als corruptes – com a l’antiga Roma - se’ls donarà la possibilitat de llevar-se la vida, i en el supòsit que no ho facin, es recuperaran les velles eines, forca, garrote vil, guillotina, i de forma publica en horaris de màxima audiència televisiva,- si fos possibles, ja en tres dimensions - i no únicament per les cadenes ‘morboses’ , se’ls executarà en directe.

Segur amics lectors que reduiríem la corrupció.

Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

SANT CRISTÒFOL/MENNA. LA RABASSA.LA SEGARRA INFINITA

Superàvem els límits de l’Anoia, davant nostre els daurats dels blats, que malgrat trobar-nos a 20 de juny, estaven en la seva majoria a l’espera de les màquines de segar.



Ens aturàvem a ponent de Sant Guim de la Rabassa , vers el pendent de la vall del riu d’Ondara, al capdamunt del torrent de Briançó, allà és troba la Rabassa; poblet de cases i famílies molt antigues.

No hi manca el carreró cobert i una esglesiola romànica, dedicada a Sant Cristòfol. Tampoc dissortadament el manyoc de cables que pengen irrespectuosament del temple.

En alguns llocs a estat possible canviar els noms d’alguns carrers, Major per General Franco, per exemple ; no hauria de ser gaire més difícil alliberar de cables les edificis d’interès històric, o si ?.

Fou del domini dels Queralt i després pertangué a Ramon d’Oluja. El 1486 era infeudat als Sacosta de Claravalls, i el 1515 s’hi troba un altre Galceran d’Oluja.

Sembla molt probable que aquest topònim estigui vinculat amb el nom comú que qualifica la part inferior de la soca d'un arbre o d'un arbust i que creix sota terra; en aquesta zona parlar de rabassa es parlar de ceps. Si s'arrenca, es destina generalment a ser cremada. Hi ha autors que parlen també de la possible vinculació amb el mot arrabassada, i per tant la rabassa podria ser el lloc d'una emboscada.

L’església de la Rabaza o Rabasca va tenir inicialment vers el segle XI la titularitat de parroquial. Ja des de l'any 1685 és sufragània de Santa Maria de Freixenet, i el nucli estava format per un conjunt de 10 cases. Des de 1975 pertany a la diòcesi de Solsona.

Respecte de Sant Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.

La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.

El nom Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.
la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.

Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.

Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.

http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

L’abandó esfereïdor de Sant Martí de Sentfores.

Anava per la carretera BV-4316, Advertia a la dreta l’estructura d’un edifici en molt mal estat, que identificava – segur que per deformació ‘professional’- com un temple. En el trencall indicava; La Riera, l’Om, .... cap esment d’un edifici religiós. Gràcies a la tasca del Col•lectiu Obaga http://obaga.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/431_SMartiSentfores/SMartiSentfores.htm aclareixo que estic davant de Sant Martí de Sentfores.

A les envistes casi de la ‘catalaníssima’ Ciutat del Sants, - dins de quin terme està avui Sant Martí- sobta l’infinit abandó d’aquesta esglesia.

L'antic municipi de Sentfores es fusionà amb el de Vic l'any 1932. El municipi comprenia la parròquia de Sant Martí de Sentfores i l'antiga parròquia i després sufragània de Sant Joan de Riuprimer o del Galí.

la primitiva parròquia de Sant Martí se situà a l'extrem W del terme, gairebé a tocar del límit de Santa Eulàlia de Riuprimer.

M’arribo fins les ruïnes de l'església de Sant Martí de Sentfores , són en un planell elevat, ben visibles des de la carretera de Vic a Avinyó per Santa Eulàlia de Riuprimer; l’ànsia em juga una mala passada, les darreres pluges han fet créixer desmesuradament l’herba, vaig amb calçat de carrer – les meves botes descansen al maleter del cotxe – i arribo al costat de l’església amb els peus mullats i els baixos dels pantalons xops; reprodueixo les dades del col•lectiu Obaga :

L’ església és documentada ja el 930, i sembla que ja s'hi refereix una menció del 898 que parla del terme de Sant Martí; per tant, podria ésser anterior a l'organització del terme a l'entorn del castell de Sentfores.

El 1151, el bisbe de Vic, Pere de Redorta, va consagrar una nova església, que és la que ha arribat fins als nostres dies, malgrat que en èpoques posteriors s'hi van fer nombroses modificacions, especialment en el els segles XVI i XVII. En 1594 es va construir un nou portal i es va refer la volta, mentre que en 1690 es van arrebossar els seus murs i es van decorar amb pintures.

També es van afegir dos altars, un l'any 1597 dedicat a la Verge del Roser i un altre l'any 1670 on es venerava a Sant Isidre.

El temple inicialment tenia una sola nau coberta amb volta de canó i capçada a l'est per un absis semicircular. Al llarg dels segles es va modificar aquesta estructura, afegint dues capelles laterals, canviant la planta interior de l'absis per convertir-la en quadrada. La volta de la nau es va esfondrar per primera vegada ja en època antiga i va ser necessari fer els murs més gruixuts per suportar el pes de la nova volta d'ametlla. També es va modificar la porta d'accés, situada en el mur de migjorn i de factura barroca. Adossada a la capella lateral sud i ocultant parcialment l'absis es va construir una sagristia.

L'absis es va sobrealçar, però encara es poden veure algunes de les arcuacions llombardes i les lesenes amb que estava decorat externament. En la part central s'obria una finestra, avui cegada.

La torre campanar s'alça sobre la capella nord. Sembla que té la base romànica, si bé és de factura posterior al temple. En el pis superior trobem dues finestres en cadascun dels seus murs.


La porta està tapiada , i pel que fa a l’edifici l’estat de conservació és lamentable, l’heura cobreix totalment la cara del migdia i està estenen les seves arrels per les juntes que hi ha entre els carreus, tot plegat fa augmentar el risc que acabi d’esfondrar-se completament.

L’abandonament va començar l’any 1870, quan Sant Martí perd la condició de Parròquia, en benefici de la nova església construïda al barri de la Guixa.

No he sabut trobar les restes de l’antic cementiri.

© Antonio Mora Vergés

http://premisblocs.cat/bloc/395