Ajudan's també a perdonar els nostres deutors.

Costa i no poc, això de perdonar als nostres deutors, oi ?.

De fet la majoria de nosaltres diem una cosa, i en pensem una de ben diferent, quan no oposada.

És per això que titulem aquest relat com Ajudan’s també a perdonar als nostres deutors , i justament – per a consum personal – m’he permès modificar en aquest punt el paràgraf corresponent del Pare Nostre.

En el mateix sentit , veureu unes paraules que empra Sèneca, en una de les seves cartes a Lucili :

Viu amb els homes com si Déu t’estigues veient ;
i parla amb Déu, com si els homes escoltessin el que dius !

Ens costa perdonar als que en ofenen [ o pensem que ho fan ], i més que tot, ens costa oblidar que algú ens ha ofès [ o pensem que ho ha fet ]; hi ha en relació a tot això moltes històries, i avui parlarem de l’ase que cau al pou, la coneixeu ?

La història podria succeir perfectament al Moianes, en un qualsevol del molts pous o poues de glaç, que davant la desídia de tothom, s’ensorren aquí i allà !

Doncs comença la història quan un ase cau dins d’un pou sec, i comença a bramar i a bramar, fins que el seu amo, la sent i en comprovar la dificultat del rescat, s’imposa la crua realitat, fa quasi 20 anys, que el guaràs [ nom que reben els ases llavorers ] li dona excel•lents resultats en les tasques agrícoles, però justament , el límit màxim previsible de rendiment òptim , esta en els 20 anys; el pou és fondo i alhora és un perill per a tothom [ fins i tot per les ases ], i a contracor decideix omplenar el pou sec amb terra; l’ase en sentir caure al seu damunt les primeres palades, accentua el seu bram, però constata deseguida [ el ases no son tant estúpids com els humans és pensen ], que el seu amo, te la intenció – perversa – d’enterrar-lo en vida; en aquesta tasca d’enterrar l’ase, ben aviat troba l’ajuda d’altres humans, que col•laboren entusiàsticament a llençar terra al pou.

L’ase però comença a espolsar-se la terra que li cau al damunt, i a poc a poc, s’alça cap a la boca del pou, fins que a la fi, quan ja està ple, aconsegueix sortir-ne sa i estalvi.

L’ase fa servir la mateixa terra que estava destinada a enterrar-lo per escapolir-se d’una mort certa !

Nosaltres tenim molt que aprendre d’aquest ase, en aquesta tasca de perdonar als qui ens ofenen; hi ha per a fer-ho algunes regles senzilles :

1. Allibera el teu cor de l’odi. No permetis que el record constant de l’acció de llençar terra al pou, t’impedeixi gaudir de la bellesa del moment present.
2. Allibera el teu cervell de preocupacions. De la mateixa manera, que vas aprofitar la terra destinada a fer-te morir, com eina per a salvar-te; si s’escau trobaràs la solució de qualsevol problema en el futur.
3. Simplifica la teva vida. Tens l’edat que tens, i d’acord amb això, hi ha uns paràmetres que no pots oblidar. Esperança de vida, qualitat de vida; viu d’acord amb la teva edat.
4. Dona als altres tot el que estigui en les teves mans, i no esperis res de la seva banda. Així si trobes algú de cor honrat i bondadós, en gaudiràs doblement.
5. Estima molt, sobre totes les coses. I recorda d’espolsar-te la terra que et cau al damunt, perquè mentre siguis viu en aquest món, has de ser la solució i no el problema.

L’ase de la nostra historia, va treballar fins que les seves forces li ho van permetre, sempre més va ser curós en observar els perills del món físic que l’envoltaven, mai més va fer confiança al que ell havia suposat company en les feines del camp, ni va esperar de la seva part cap cosa bona.

Només espera – encara - que el govern, no modifiqui les normes segons les quals, els ases tenen dret a la percepció d’una quantitat mínima de pinso i/o civada que els permeti viure dignament, fins que el bon Déu, els reclami per deixar-los pasturar lliurement pels segles dels segles.

Com ho veus tu amic lector ?

(©) Antonio Mora Vergés

Entorns del torrent de Sant Cugat.

Tothom per les terres altes del Moianes coneix Sant Cugat de Gavadons o de Coll Sa Sima; també tothom ha visitat en alguna ocasió la font dita del Regàs, per trobar-se en les terres de la casa d’aquest nom, i que històricament havia estat reconeguda com el naixement del Congost, i fins per alguns com del mateix Besòs. Avui la font i els seus voltants, coberts d’herbes i bardisses, son una més de les doloroses constatacions que les modernes formes de consum d’aigua, estan en l’arrel dels plantejaments equivocats que ens han portat fins al canvi climàtic, i possiblement a l’extinció a mig termini de la nostra espècie.

Em deia no fa gaire una bona amiga; però on està l’aigua que duien els rius, que formava els glaciars i que cobria de blancor les nostres muntanyes ?. La resposta en el seu cas, i en el nostre amics lectors, està en qualsevol de les aixetes de casa ; tenim “ en espera de consum “ un oceà d’aigua !

Havíem sortit de Sabadell a les 8,00, i abans de les 9,00, el Tomás Irigaray López, i el Feliu Añaños i Masllovet, havien recollit les imatges de la font del Regàs; continuàvem el nostre camí, fins a Boldrons, on gaudiríem de la contemplació del seu roure, ens comenten a la casa, que d’una antiguitat superior als 600 anys; la masia està reformada i gaudeix d’unes meravelloses vistes sobre la riera de Sant Cugat, fins quasi la Vall-Llobera. D’unes coses i altres, en recolliran els nostres fotògrafs les pertinents imatges. Pensem que ha estat en aquest punt, on el Feliu ha oblidat el seu bastó; tenim doncs, una magnifica excusa per tornar de nou.



Des de l’alçada de Boldrons, l’esvoranc terrible del barranc de Sant Cugat, amb tonalitats blavoses en alguns llocs per on s’ha esllavissat la terra, exerceix sobre nosaltres una fascinació plàstica. Excusem dir-vos que avui, com quasi per arreu en aquest altiplà, l’aigua és un element absent d’aquesta contrada.


Refem el nostres passos que ens portaran fins a l’església romànica de Sant Cugat i Sant Pere Màrtir; les màquines de retratar recolliran aquí, l’absència de l’absis, que sembla fou escapçat en ocasió de fer les obres de l’edifici de la rectoria.

També la serena quietud del petit cementiri, en el que son del tot evidents, les mostres d’un us continuat.

Esmorzem assentats al costat de la porta, en sengles roques, alguna amb el que sembla un escut d’armes; l’ombra de l’església ens permet refer-nos d’un mati de calor intensa. En l’àpat no falten les cireres, ni els dàtils, tota vegada que gaudim de nou de la companyia del Feliu Añaños i Masllovet.

Abans de marxar, gaudim de les vistes panoràmiques que els 1.034 metres d’alçària ens regalen, ens crida particularment l’atenció el fet que a la zona d’aparcament hi ha una taula de pedra; la llosa superior ens impressiona, te tota l’aparença d’una taula de sacrificis !

Tornem a Sabadell dins de l’horari previst : a les 14,00 hores.

© Antonio Mora Vergés

Més enllà de l'odi.

La reunió a l’hostatgeria de Vallbona de les Monges, a la comarca de l’Urgell, tenia sens dubte el caràcter de novetat, i justament per això alhora que creava expectatives, deixava obert el dubte de la seva mateixa utilitat.

Els participants eren , o manifestaven ser, víctimes d’assajament moral, conducta que sens dubte tenia un creixement exponencial, i en la que s’estimava en més d’un milió el nombre de botxins [ per anomenar-los d’alguna manera ], i és desconeixia realment el nombre de víctimes, tota vegada que des d’algunes morts inexplicades, fins a la majoria de les depressions, tot és solia encabir dins del fenomen del mobbing.

Hi havia persones de tots els àmbits laborals, des de l’administració [ a priori podria semblar que aquest no era un món competitiu, oi ?], fins a la indústria en tasques de cadena de producció, on semblava també que la competència venia definida pel propi sistema, i no era fàcil afegir més pressió damunt dels treballadors; arreu però quedava clar, que el caràcter espanyol era particularment procliu a aquesta practica maliciosa ; de fet en un anàlisi històric, quedava clar que si no els primers, els espanyols podien lluitar sempre pels llocs d’honor, quan és tractava d’assolir nivells d’ineficàcia, de corrupció, de crueltat , de nepotisme,... i com a mostra, els anomenats països de l’Amèrica hispana, ens servien de prova fefaent, desprès de segles d’administració presumptament independent, però en base als models apresos i aplicats, en els períodes de control espanyol.

En la reunió va quedar clar que l’odi podia ser un motor de resistència, però a la vegada que era un sentiment que lligava per sempre més a la víctima amb el seu botxí, que impedia superar aquesta situació i minvava ostensiblement la qualitat “relacional” de vida de les víctimes de mobbing ; es van fer tota mena de propostes : confeccionar llistes de botxins [ això és va dir, implicava alhora, confeccionar llistes de víctimes ] , introduir en els Convenis Laborals, la obligació de les empreses de vetllar per evitar aquestes conductes, i la de solucionar de forma ràpida aquestes situacions, ni que fossin només presumptes [ de fet, en alguns convenis existia ja la menció del mobbing com a conducta objecte de sanció, però en la pràctica era molt i molt difícil aplicar aquesta normativa, tota vegada que els mateixos sindicats – i això era un fet constatat – patien també aquesta mena de conductes, i com tots sabem, en el nostre país la sindicació es baixa, la carn és dèbil, i el caràcter jugava en contra d’una aplicació rigorosa de qualsevol limitació del ius variandi , entès – com només aquí ho sabíem fer – de forma deliberadament equivoca.

De totes les aportacions, una expressada quasi en forma de paràbola, em va semblar d’allò més escaient, i em permeto ara d’explicar-la per si us sembla interessant : el ponent demanava a tothom – en la millor tradició catalana - que poséssim el nom del botxí o del qui teníem com l’ofensor, en una peça de fruita, en una poma, i desprès que carreguéssim, la poma o les pomes – si n’hi havia més d’una – dins d’una bossa arreu per on anéssim; aquell cap de setmana, al menjador, a la dutxa, quan sortíem a passejar, quan assistíem – qui ho volia fer- a les complertes, i també quan anàvem a dormir, en que ens havíem de posar al llit amb la bossa, que no valia deixar-la damunt de la tauleta, o en qualsevol altre lloc; en un primer moment la cosa va ser objecte de tota mena de comentaris graciosos, però ben aviat és va veure que portar la bossa al damunt era si més no molest, i dormir amb ella, implicava un constant despertar, quan per algun motiu, quedaves damunt de la peça de fruita; dutxar-se amb les pomes, excuso explicar com complicava la higiene personal; calia però arrossegar la bossa per un termini mínim d’una setmana.

La major part dels assistents van marxar el diumenge a la tarda, amb les seves bosses cap al seus domicilis; l’explicació de perquè duien la bossa ja va donar força de si, però en algun cas, quan van voler tenir un contacte íntim amb les seves parelles, la bossa va presentar la seva cara més molesta, com és podia abraçar algú que duia una bossa de pomes ?.

Abans d’acabar la setmana, un segon problema és va afegir als que ja presentava l’arrossegament constant de la bossa, les pomes, tocades, aquí i allà, començaven a desprendre un cert olor a putrefacció que ben aviat va esdevenir insuportable.

La majoria va entendre que el més sensat era desprendres de la bossa.

Calia aleshores també desprendres del sentiment d’odi que únicament havíem representat en les peces de fruita, i tothom va entendre que calia modificar el tenor literal del Pare Nostre ,de la pregaria que des de la infantesa ens havia acompanyat ; desprès de :

Perdona les nostres culpes
Havia de demanar-se :
i ajuda’ns senyor a saber perdonar als nostres deutors

De fet, del perdó ens sortien guanyant més les víctimes que els botxins, tota vegada que els segons potser ja ni recordaven als qui havien estat objecte de les seves malèvoles accions; els botxins quasi com les abelles, anàvem de víctima en víctima, i acabaven per oblidar no únicament els noms, sinó clarament la persona mateixa sobre la que havien exercit el dany.

Més enllà de l’odi, començava un altre cop la vida, calia agafar-se a aquesta realitat, i llençar ben lluny totes les bosses !.

Calia també enfrontar-se als problemes de cara, no permetre que tornessin a créixer les pomes podrides !

Abans de Nadal tothom tornava a estar convocat a una reunió, aquesta vegada la trobada seria a Bellpuig de les Avellanes, a la Noguera, i la propera al Miracle al Solsonès, i..... semblava clar que és començaven a plantejar polítiques pràctiques, contra aquesta pandemia, que havia superat ja l’àmbit laboral, tenia ja una llista de víctimes important en el món de l’estudi, i s’estenia com un càncer en la vida social de la Catalunya de principis del segle XXI !

Certament no s’albirava una solució a curt termini, però tothom començava a tenir consciència, que calia cercar solucions, que com espècie havíem d’anar més enllà de l’odi !

(c) Antonio Mora Vergés

La cadira.

Aquesta és una història real [ de fet, qualsevol història ho és de real, oi ], succeí en un dels pobles del “Forat Negre “ on un sacerdot te encomanades entre tres i cinc parròquies, amb una distància mitjana entre les més oposades de fins a vint-i-cinc quilometres !.

Li direm Joan al nostre mossèn, que us sembla ?. Un vespre d’agost, quan tornava a la rectoria passades ja les 10 de la nit, rep una trucada en la que li demanem d’assistir a un malalt en una casa de turisme rural, la casa estava en un altre poble , a una distància de quinze quilometres, així que l’esperaven trenta quilometres, encara abans de poder descansar aquell dia !.

Devien ser les 11,00 quan trucava a la porta de la casa de turisme rural, i l’obria una senyora que li feia saber que el seu pare, s’havia trobat malament i que havia demanat d‘avisar un sacerdot, va entrar a l’habitació que era molt senzilla, un llit, un armari, una taula i una cadira, que justament estava situada al costat del llit, com esperant que ell arribes.

La filla els va deixar sols, i l’home de nom Cosme, li va dir que sentia que la seva fi estava pròxima i volia confessar-se; Mn. Joan li va demanar de xerrar una mica si això no el fatigava, i l’home li va explicar, que de tota la vida havia tingut molta devoció al Crist, que tenia formació religiosa i sabia prou be, que les imatges eren només mediacions, i que com més manca la fe a la gent, més es dedica a la pràctica de laborioses i complexes devocions; li va dir que d’ença que s’havia quedat vidu i vivia amb la filla, la cadira de l’habitació, substituïa la imatge de fusta del crucificat, i d’aquesta manera no li calia, discutir amb la seva família, que sens dubte eren bona gent, però que com tants i tants, s’havien instal•lat en una existència únicament consumista. Mn. Joan, li va comentar que si volia, podia estar-se dret i/o seure damunt del llit; el Cosme li va recordar, que coneixia prou be – com li havia explicat - el caràcter de mediació de les imatges, i de la mateixa manera que una imatge, era únicament fusta o guix, aquella cadira, era un estri per a seure, i que el feia molt feliç tenir-lo al seu costat, tot i que possiblement estaria cansat o tindria altres feines a fer; ;Mn. Joan , va mirar el rellotge faltaven minuts per a les 12 de la nit, i no sentia cap mena de cansament, les confidències del Cosme, lluny de cansar-lo havien resultat ser un bàlsam per a la seva sensació de permanent solitud, s’havia sentit acompanyat per aquell desconegut , en la tasca sovint desagraïda d’apropar Déu als homes !

La confessió – que com sabeu tots es secreta – va confirmar a Mn. Joan, que el Cosme, era una persona meravellosa, i únicament és va plànyer de no haver-lo conegut abans; passaven ja 10 minuts de la una, quan és van acomiadar, tot i apropant la cadira al llit Mn. Joan, tal i com estava quan ell havia arribat.

El Cosme en la solitud d’aquella habitació desconeguda, va fer el que havia fet durant tota la seva vida, parlar amb Déu, com ho feia amb els amics – quan els tenia -, i com ho havia fet amb Mn. Joan; li va demanar que la seva mort no trasbalses gaire els plans de vacances que s’havia fet la seva filla, que li tingues preparat el seu “racó” com els havia promès als lladres que estaven penjats al seu costat, i que fins a la fi, li dones consciència per agrair el do, que havia estat la seva vida; és va adormir pregant , Pare nostre ,.......

Mn. Joan va matinar, tenia urgència per anar a veure al Cosme, alguna cosa li deia, que malgrat les aparences, l’estat de salut del malalt era realment greu ! .

Quan va arribar a la casa, la filla, li va dir que encara no havia pujat a veure al seu Pare, però que aquest no havia demanat res, ni durant la nit, ni en les primeres hores del mati; Mn, Joan va pujar fins a l’habitació i va comprovar, com el Cosme , mort , tenia els braços i el cap, damunt de la cadira, a la seva filla li va estranyar aquella posició, alhora que també veure com Mn. Joan sanglotava; al cap i a la fi, s’havien conegut la nit anterior !.

Mn. Joan va interpretar rectament, que en el moment de la seva mort, en Cosme, s’havia abraçat tendrament, a la seva advocació del Crist , l’advocació que l’havia acompanyat durant tota la seva vida, l’havia rebut amorosament, com un Pare, a l’hora de la mort !

Mn. Joan, i nosaltres amics lectors, voldríem també que :

en aquella hora de temença,
quan se’ns tanquin aquests ulls humans,
ens n’obri el Senyor uns de més grans
per contemplar la seva faç immensa !

© Antonio Mora Vergés

Els sabis.

Els diaris n'anaven plens l'any 1950, " a l'Illa Tower de arxipèlag de les Fidji s'hi havia trobat un grup humà que havia viscut aïllat des d'èpoques prehistòriques "; l'Illa Tower es va veure envaïda per tota mena d'experts científics, sociòlegs, antropòlegs, politolegs, metges, juristes, ..i com no, per un contingent de la policia amb la missió de " mantenir l'ordre".

Els habitants de l'Illa Tower es deien a si mateixos "sabis", si veiem el sistema de vida que tenien, hem de pensar que certament ho eren; els sabis repartien el seu temps d'una manera ordenada, senzilla i racional; s'aixecaven al mati amb el sol, prenien un esmorzar en comunitat, compost bàsicament de fruites, i tothom començava desprès els seus afers.

La mainada , en aquells moments 7 menuts, 4 noies i 3 nois d'edats entre els 3 i els 12 anys, es reunia amb els més ancians , en aquells moments 10 ancians, 5 dones, i 5 homes, i d'una forma pràctica aprenien, sense cap distinció per edat o sexe, com es feien totes les tasques necessàries pel desenvolupament del grup humà; perquè es feien d'aquella manera, i la utilitat que representaven per a la comunitat.

La resta en funció de les habilitats que havien desenvolupat en la seva etapa de formació, es dedicaven a les tasques en que eren més eficients, i que alhora els plaïen més - els feien més feliços -; uns pescaven, altres conreaven la terra i recollien els seus fruits, altres controlaven el bestiar domèstic, hi havia una espècie genuïna de porcs, i un seguit d'animals de ploma que podríem situar entre les nostre gallines i els estruços africans, un altre grup s'ocupava de la preparació de l'àpat del migdia, on hi havia sempre, una mica de peix, una mica de carn i molta fruita i verdura, finalment hi havia un grup que s'ocupava de mantenir i reparar tots els elements materials del grup, estris, mobles, edificacions, camins i llocs de trobada.

Els àpats eren sempre comunitaris, i s'aprofitaven per posar en comú, els aconteixements del mati; que si el mar, que si els animals, que si ..., la conversa era general, tothom parlava amb tothom.

A la tarda sempre plovia a l'Illa tower i tot el grup es reunia en una gran sala, a on de forma rotativa cada grup explicava a la resta com feia la seva tasca, i plantejava noves formules per a trobar solució als problemes més habituals; tothom en aquesta fase hi deia la seva, i els acords es prenien sempre per la majoria, que encomanava alhora tasques concretes a cada grup o persona.

Al capvespre tots sopaven plegats - normalment fruites - i en acabar cadascú feia el que li semblava més adequat, marxar a dormir, cada família tenia una llar, anar a passejar, fer petar la xerrada amb algú, preparar la feina pel mati següent, o més senzillament anar a veure la lluna en companya d'algú més, o sol.

No cal fer-ho explícit potser, però els sabis no feien servir els vestits, no tenien cap mena de pudor, i donat el clima en que es desenvolupava la seva vida quotidiana, era de fet la opció més lògica.

La vida de la comunitat es va veure molt alterada amb l'arribada del contingent d'experts, que com no podia ser d'altra manera van començar a introduir els elements de la vida moderna en les tasques dels sabis : La policia va començar a practicar la seva missió - els joves no podien trobar-se sols desprès del capvespre -, més endavant començaria a establir-se la obligació de portar vestits, diferenciats per cada sexe, i de format "occidental".

Els politolegs van veure necessari instituir la figura del "Cap", - un home -, que era designat per alguns membres de la comunitat- en funció de la edat i responsabilitats, només podien decidir els homes de més de 25 anys.

Els metges van imposar un calendari de vacunacions, i van establir el que anomenaven "mesures de profilaxis social" , les efusions habituals entre els sabis, van restar prohibides.

Finalment els juristes van establir un codi de drets i deures, i alhora van regular les aportacions que l'Illa Tower havia de fer al sistema general de les Fidji.

Només els antropòlegs i els historiadors es van mostrar crítics amb la imposició als sabis d'un nou sistema de vida, i a la imposició de nous valors. Crítics si, però sense posar en perill el seu "modus vivendi", o sia que els sabis van haver d'acceptar tots els canvis de grat o per força.

Encara arribarien més elements estranys a l'Illa Tower, mestres , sacerdots - de totes les religions - soldats i com no podien faltar, els comerciants i els " homes de negocis".

A principis de 1951 la major part dels sabis treballaven de sol a sol, per una retribució de misèria, en alguna de les tasques d'interès per als nouvinguts, pesca industrial, explotacions pecuàries, fabricació d'artesania, .. L'any 1960 la major dels sabis havien adoptat el sistema occidental de vida, alguns fins i tot, tenien ja automòbil, la cervesa i la Coca-Cola eren la beguda habitual; el tabac va tenir un èxit espectacular, i ràdios i televisions eren aparells habituals a tota l'Illa.

El model de vida occidental feia necessari, cada vegada més, rebre matèries des de l'illa principal, i obligava a despeses importants en combustibles, pel funcionament de les màquines, la llum,.. Fins l'any 1970 una petita colònia de "sabis" es va poder mantenir separadament al vell mig de l'Illa Tower, però en nom de la " civilització " van ser finalment obligats a conviure amb la resta de la comunitat, i això desprès de penjar-ne 5 com a escarment.

L'any 1980 el Parlament de les Fidji es va cuestionar la utilitat de la ocupació de l'Illa Tower, vist que no tenia cap element diferenciador respecte d'altres illes que estaven deshabitades, i va argumentar que fora més rentable, endur-se tota la població a l'illa principal.

La Comunitat " blanca" de l'Illa Tower es va oposar a la mesura, però val a dir-ho sense massa èxit, i finalment l'any 1985, l'Illa Tower va ser abandonada.

L'informe Oficial -que encara avui es conserva- diu " que aquesta Illa , com es demostra en l'estudi econòmic, no es un lloc adequat pel desenvolupament de la vida humana; altrament és del tot evident que els recursos naturals, estant esgotats o en algun cas el seu nivell de contaminació recomana, la seva no utilització ".

Els sabis van marxar juntament amb la resta d'habitants, i a l'Illa principal es va perdre la memòria d'aquest grup.

Avui amic lector, l'Illa Tower esta plena a vessar de vida animal, la vegetació s'ha refet en la major part de la superfície, i falten només els " sabis", que d'una forma ordenada, senzilla i racional, gaudeixin d'aquell veritable paradís terrenal.

Si coneixes algun "savi", explica-li que al arxipèlag de les Fidji, hi ha una Illa que ,...

(c) ANTONIO MORA VERGES

Ens falta el Rossinyol.

Aquesta era la resposta que el Feliu Añaños i Masllovet, donava a la meva pregunta referent a les masies que ens mancaven encara al terme de Monistrol de Calders; calia doncs preparar una sortida per corregir aquesta mancança , i per conèixer alhora una casa més, d’aquesta comarca natural del Moianes.

Tot just marcava les 9,00 hores el meu rellotge quan deixava el cotxe aparcat al voral de carretera B-124, i sota el cel gris del diumenge 18 de febrer començàvem a caminar el Joan Moliner i Manau, el Tomás Irigaray i Lopez i jo, obligacions familiars havien fet impossible la presència d’alguns “habituals” d’aquestes sortides.

El Rossinyol se’ns fa present molt abans d’arribar a la casa, l’edifici d’aspecte majestuós, amb alguna afegitó de caire modernista, senyoreja les terres altes de Monistrol de Calders, i observa amatent el castell de Granera, els edificis d’aquesta població i no poques de les seves pagesies, si calgués trobar un lloc de guaita, dubto que en trobéssim un de millor. Els gossos de la casa surten a saludar-nos, i un cop comprovada l’olor de bona gent que fem, ens permeten recollir en imatges, l’ermita situada enfront de la casa, dins d’un pati enrajolat, i una vista general de tot el conjunt.


Davallem en direcció a la riera de l’Om per terres ermes, en les que son ben visibles els més que mil•lenaris marges que havien suportar fa poc més de 100 anys, els ceps que des d’aquestes alçades i fins les terres oposades de Rellinars i Vacarisses, havien convertit el Bages i les comarques adjacents en els primers viticultors del país. El darrer incendi ha deixat al descobert aquest tresor, que amb una mínima inversió tornaria a generar una ingent riquesa; un dels grans mals que pateix aquesta nació nostra és que a Catalunya ens falten catalans ! , és a dir persones amb olfacte per als negocis, treballadors i honestos, i ens sobren tècnics, funcionaris, i polítics, i certament així està el país, oi ?

Esmorzem dins les restes del que sembla haver estat una pallissa, pel voltant veiem runes que identifiquem com tines de pedra seca, per la situació pensem trobar-nos a l’Om; remuntem desprès la riera de la Roca, fins arribar a la Bauma freda, les recents pluges i la intensa humitat, fan perillós, creuar el llit de la riera, i primer el Tomás i desprès jo mateix , comprovem a les nostres natges alhora que la fredor, la consistència de la roca dura; la bauma és extensa i en alguns llocs profunda; hi ha restes que delaten la utilització en èpoques recents; si algú troba un parell de piles recarregables, son del nostre fotògraf.

Tornem pel torrent de les Fraus de l’Otzet, on constatem la presència de més baumes, sota la propietat del Rossinyol a la nostra dreta en la direcció que caminen, i algunes en la part oposada que recull les aigües que baixen del Serrat de l’Otzetó. Acabem accedint a la carretera grimpant de marge en marge, sort que el cor és jove, oi Joan ?

Tenim temps per arribar-nos a Granera, i recollir novament algunes imatges, que en la nostra darrera visita, quedaven cobertes per l’espessa boira, per la vacarissana que seguint el curs del Llobregat i desprès el del Calders, estén un mantell blanc i humit, que amaga amorosament les moltes mancances d’aquestes terres altes.

Per tancar la crònica d’aquesta sortida matinal, un missatge per al notari gràfic del Moianes, el bon Feliu Añaños i Masllovet; el Rossinyol ja ho pots penjar a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/

© Antonio Mora Vergés

Talamanca m’enamora.

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés; el dissabte 25 de juliol, tenia – en la meva condició d’editor del coneixercatalunya.blogspot.com - una reunió a les 11,30 amb l’Alcalde, Josep Tarin Canales.

Fèiem un tomb fins a la font,




on comprovava la bona salut del acer negundo http://www.blogger.com/acer%20negundo
camí de la trobada recolliria una de les imatges “ clàssiques “ de Talamanca.

L’alcalde té sempre una agenda molt plena, tocava aquest dissabte exposar l’auto-compostatge, i vaig seguir amb interès les explicacions dels tècnics. Aquesta és una iniciativa que casa perfectament amb els tant denotats conceptes, ecològic i sostenible.

Tindríem posteriorment una conversa molt distesa i agradable, en la que em feina avinent la satisfacció del seu equip de govern, respecte de la nostra tasca de divulgació dels molts encants d’aquesta població en concret, i les Valls del Montcau en general. Ens ofereix el suport tècnic en allò que el puguem necessitar, i molt particularment quan a la correcta designació dels topònims locals.

M’obsequiarà amb un exemplar del llibre “ la darrera victòria de l’exèrcit català, la batalla de Talamanca [1714]. El llibre serà presentat al Casal del Poble, el proper dia 8 d’agost a les 19,00.

Algunes dades d’aquesta població :

El municipi ha tingut sempre com a centre històric el castell de Talamanca i l'església parroquial de Santa Maria, situats ambdós a poca distància i dintre el nucli del poble. El castell de Talamanca és documentat des del 965 i des del segle XII es pot documentar la família dels cavallers Talamanca, que el 1347 adquirí també el castell de Calders i creà així la baronia de Talamanca i de Calders. La mateixa família posseí sempre el castell, si bé per diferents enllaços matrimonials després del 1480 es cognomenà Planella-Talamanca i el 1668 es refongué amb els marquesos de Castellbell. Un d'aquests Talamanca, Berenguer de Talamanca, morí el 1325 i la seva vídua Blanca li erigí una tomba o mausoleu dintre l'església de Santa Maria, que té un cavaller jacent, vestit de cota de malla amb un gos als peus i una inscripció funerària entre sis escuts del llinatge, que és un escut amb rombes o losanges, semblant al dels Centelles.

El poble de Talamanca (552 m), a la dreta de la carretera de Terrassa a Navarcles, és llarg i estret. És format per velles cases amb portals adovellats o amb rústiques llindes de pedra amb dates que van del 1621 al 1861, èpoques en què s'edificaren la majoria de cases. L'allargassada població té racons molt bonics i les cases velles han estat restaurades a causa de l'estiueig.
Al juliol del 1991 s'acabaren les obres d'empedrat del carrer del Castell, l'únic del poble que restava sense urbanitzar. L'arranjament es va dur a terme amb pedra natural per tal de conservar el caràcter rústic de l'indret.

Del vell castell de Talamanca, resta una part de torre restaurada i modificada i alguns murs arrapats als penyals de sobre l'edifici del segle XVIII conegut pel castell. Aquest casal fou aixecat pels marquesos de Castellbell, aprofitant murs i finestres antigues després que el primitiu castell fou destruït el 1714 en la guerra de Successió.

L'església parroquial de Santa Maria, situada a poca distància vers ponent del castell, és un edifici del segle XII, de pedra gran i ben tallada, compost d'una nau amb creuer i absis, ornat amb arcuacions sense lesenes i una finestra molt treballada. Tota l'església té sota teulada un fris sostingut per mènsules. Al segle XVIII es va ampliar el creuer de l'església amb les noves capelles del Roser, Sant Joan i Sant Isidre, però la reforma no va fer perdre a aquesta església la seva bonica i severa línia romànica. També és remarcable el seu portal, amb una arquivolta sostinguda per dues columnes amb capitells.

Talamanca, les Valls del Montcau, el Bages,.. Catalunya tota és un autèntic museu a l’aire lliure.

Per “viure” grans experiències us cal un mapa, un equip bàsic [ roba,calçat, un capell , binocles , màquina de retratar,.. ] i sobretot en aquest dies de calor, aigua, molta aigua.

L’horari no ens permet en aquesta ocasió repetir el Camí del Moliner http://www.blogger.com/Camí%20del%20Moliner

© Antonio Mora Vergés

Salut animal.

Des de fa força temps, les noticies sobre la salut animal, son una constant en els mitjans de comunicació; la mal anomenada “ malaltia de les vaques boges”, la febre aftosa, que podem agafar per contacte directe , i/o per ingestió de la llet d’un animal malalt, i que en l’home només produeix trastorns gastrointestinals, febre intensa i aftes a la boca ; la pesta porcina clàssica, vella coneguda de tots, i algunes formes més rares avui, com ; la febre de Malta, típica del litoral Mediterrani fins a èpoques molt recents ; la febre de Queensland, descrita per primer vegada en aquell racó d’Austràlia, aquestes son només algunes de les moltes malalties que des de sempre compartim, amb els altres pobladors de la terra, els animals.


Darrera d’aquesta massiva informació, hi ha sens dubte amic lector, interessos inconfessables; de sempre i avui també per descomptat, el cicle d’explotació dels animals, ha estat en moltes mans ; els ramaders , els escorxadors, els carnissers, i controlant cada pas, sempre, sempre, el veterinari.

Que en alguna ocasió algú s’ha saltat el control ?, de ben segur !, però compartim la condició humana amb totes aquestes persones, i en molts casos el coneixement personal, i podríem en un gran nombre d’ocasions, posar la mà al foc, per la seva conducta, cosa que la raó ens diu que no hem de fer mai, ni amb els periodistes, ni amb els polítics, aplicacions pràctiques de prototipus ésser humà, que donen com a resultat ( en general ) un espècimen sense cap escrúpol , i per descomptat completament amoral.


I la salut humana ?, perquè se’n parla tant poc de la salut humana ?, oblidat completament Xernobil, oblidat amb només algunes setmanes, el Síndrome dels Balcans, tots amic lector podem constatar, en el nostre entorn la realitat amarga, d’una creixent incidència de les malalties malignes, i també malauradament quan el cas es dona, l’explicació pseudo-tècnica de que l’ambient està dins dels nivells tolerables de contaminació, es a dir, el reconeixement públic de que vivim en un medi contaminat, i alhora l’afirmació hipòcrita de que l’espècie humana pot tolerar els nivells de contaminació fins a uns límits arbitraris.

Tos els humans ?, lògicament no, clarament – en el millor dels casos - només aquells que tenen unes condicions naturals superiors a la mitjana.


Els animals comparteixen amb nosaltres el món, però no tenen cap paper en la decisió de contaminar o no, i tampoc ningú pensa, poc ni gaire, en els seus nivells de resistència davant la creixent contaminació de l’ambient.

No son els animals amic lector, els qui contaminen l’home, es l’home qui és contamina a si mateix, i a la resta d’espècies animals i vegetals.


La torna del proges mal entès, es que el mal que l’home fa al món, de manera conscient i/o inconscient, el món li retorna amb escreix.

Buscar els culpables fora de nosaltres mateixos, es una manera més de fer l’estruç per concloure amb un símil animal.

(c) Antonio Mora Vergés

El cami del moliner.

La Riera de Talamanca, te quan a restes de l’enginy humà , aplicat a l’aprofitament hidràulic dels cabals d’aigua habitualment escassos, que es recullen en aquesta vessant del Montcau tributaria del riu Llobregat , una gran importància. El Joan Moliner i Manau, al qui nomenem amb tota justícia, sherpa de les Valls del Montcau, ens portaria per aquella contrada en una sortida matinal més que deliciosa. L’acompanyàvem en aquesta ocasió : el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomás Irigaray i López, i l’Antonio Mora Vergés.

El primer lloc que visitàvem era la sínia de Can Valls; La sínia era una màquina per elevar aigua des d’un curs fluvial o un pou. Consisteix en dues rodes: l’una horitzontal, a la qual es comunica un moviment de rotació mitjançant un pal horitzontal mogut per un animal, i l’altra vertical, que engrana amb la primera i mou una sèrie de calaixos disposats al llarg d’una cadena sense fi, la part inferior de la qual va submergida en l’aigua del curs o del pou. En aquest cas, l’aigua s’obtenia d’una surgència natural que s’elevava fins a un safareig connectat a un sistema de canals que, per gravetat, la repartia pels horts del marge de la riera. La palanca de ferro, situada prop de la roda exterior, permetia escollir un dels diversos sistemes de canals existents per fer arribar l’aigua a l’hort que es volia regar.



Seguiríem pel costat dret de la riera de Talamanca, fins a la Bauma dels Gobians, el lloc força feréstec, presenta senyals evidents d’una ocupació regular. Advertim unes petites basses quina tasca consistia en servir com a dipòsit d’aigua;



continuarem fins a la resclosa del Molí del Menut, citat també com mas del Molí del Menut, on podreu gaudir de la contemplació del rellotge de sol, quina llegenda diu :

Dic les hores d’esperança


Quan la mola fa farina. També


Les tinc d’anyorança quan

El sol no m’il·lumina.

Hem volgut respectar la grafia original.

Més avall – quasi un quilòmetre – trobem La sínia del camí ral, on aprofitant la lamina d’aigua de la resclosa, fem una fotografia amb l’efecte mirall.

Des d’aquell punt, i fins arribar a Talamanca per la zona coneguda com la obaga del Castell, - on podem gaudir de la contemplació de vàries cabanes de pedra curosament restaurades - tot el recorregut el tenim en pendent.

El tradicional “pas d’home” del Joan Moliner i Manau, ens fa entrar en calor, malgrat la intensa fredor d’aquest mati boirós de gener.

(c) Antonio Mora Vergés

Montargull, més enllà dels límits.

Sembla que pertany ara a la comarca de la Conca de Barberà, tot i ser clarament el seu territori la continuació “natural” de la Segarra; de fet Santa Coloma de Queralt, que des d’aquesta alçada s’albira perfectament , fou en un temps, la capital del que aleshores es coneixia com “ la baixa Segarra” ; parlem està clar d’altres temps, en els que Catalunya, no era, única i principalment , Barcelona.

Havia vist, en una anterior sortida, les seves runes imponents amb els meus binocles des de l’ermita romànica de Santa Fe de Montfred, que malgrat compartir l’alçaria i diria que fins l’aire mateix, pertany a la comarca de la Segarra. Ambdós però es troben unides en un mateix destí: l’oblit, la desídia, el desinterès no únicament de les administracions, sinó també – i em dol constatar-ho – dels habitants de la contrada, que viuen clarament d’esquena a aquests testimonis vius de la nostra història.

Amb el Tomás Irigaray López, ens arribàvem des del nostres Vallès, fins aquestes terres, havíem sortit a les 8,15 del mati, i seguint per Terrassa i Martorell, agafàvem la Nacional II fins a la Panadella, en quin àrea ens aturaríem per esmorzar; des d’allà i per les carretes locals, creuaríem el llit de l’Ondara, per seguir fins a Pavia, i Talavera, a poca distància d’aquesta població de tant peculiar nom, que possiblement vol dir “ lloc prop de l’aigua” , trobàvem el trencall des del que per una pista molt estreta, asfaltada de no fa gaire temps, accedíem a Montargull.

Montargull, el lloc que tenia 24 habitants l’any 1970, està actualment abandonat i tant les cases com la mateixa església en part romànica de l’antic castell, presenten un estat ruïnós i gens exempt de riscos en la tasca de recollir tanta i tanta desolació. El Tomás Irigaray López, i jo mateix estem força acostumats, diríem fins que “curtits” en aquesta tasca de recollir imatges d’aquest país que desapareix per moments davant de la indiferència més general. El fotògraf com sempre farà la seva feina de forma impecable, però el narrador, finalment observarà el conjunt de runes des del camí, colpit – una vegada més – per l’abandó que ha esdevingut costum, val a dir que pèssima costum, en aquesta peculiar Nació en la que tothom troba natural esmerçar milions d’euros per importar jugadors de futbol, alhora que possiblement s’aixecaria en armes, si finalment algú amb una mica de seny, decidís posar remei a la pèrdua irrecuperable del patrimoni comú.

Des del turó de Montargull , en que sens dubte s’havia exercit la tasca de vigilància i control, de les terres baixes de Santa Coloma de Queralt, i de la Vall de l’Ondara, ara per compte d’uns, ara per compte dels altres, ara per compte propi, m’arribava amb claredat la sensació de trobar-me al cor mateix del “forat negre “; el nom amb que es coneix ja aquest espai proper, que trobem des de darrera de la serralada litoral, fins al límit dels Pirineus. Estàvem a 843 metres per damunt del nivell del mar, res destorbava la contemplació del nostre excepcional mirador. Per què doncs, tenia la certesa d’estar fora dels límits de visió perceptibles per l’ull humà ?

Fer el recorregut des de Santa Fe de Montfred fins a Montargull és alhora que senzill, extremament gratificant per a tots els sentits, us esperono tant aviat com us sigui possible, a trobar algunes hores per esmerçar-les en aquesta caminada.


© Antonio Mora Vergés

Un badiu enfront del mar.

Badiu “eixida d’una casa, sense cobrir o formant una porxada” , així ho defineix la , la Reial i Militar ,Gran Enciclopèdia de Barcelona.

La bona gent de Badalona, els nascuts a Badal-ona antiga BAITOLO ibèrica , segons s’escriu en caràcters llatins, però desconeixent la forma en que es pronunciava, en aquella llengua de la llibertat; a la que els romans, anomenarien BAETULO, i que tindria durant molts i molts segles, preeminència sobre la veïna BARCINO ,en referir-se al badiu, certament pensen en una eixida, però també amb un pati i àdhuc amb un jardí, mai en un balcó o en una galeria, és un requisit indispensable del badiu, estar al damunt del sol, tot i que no hi ha cap inconvenient en enrajolar-lo.

També reben aquest nom, els espais que hi ha al davant de les cases dels pescadors, on aquests deixen i adoben les xarxes de pesca.

El mot badiu, te clares connotacions ibèriques, i en el sentit que el fan servir – avui encara – els badalonins ,un badiu enfront del mar, vindria a definir l’espai des del que de dalt vila, és desenvolupaven tasques de vigilància litoral; potser fins i tot, aquest nom de lloc, acabaria definit la funció, i segles més tard, parlaríem de BADAR i BADOC, paraules amb la mateixa arrel, i que indiquen certament l’acció de mirar i la qualifiquen alhora com no fer res, en la clara forma despectiva que el català fa servir per explicar conceptes relacionats d’alguna manera, amb la milícia i/o la vida militar.

Encara avui, tot i la publicitat constant i reiterada, la pertinença a un cos armat i/o policial, és veu per molts catalans com un fet indesitjat.

Fins aquí la tesi, que els meus amics, badalonins o no, hauran de qualificar. Un sembla com a mi una tesi versemblant ?

Deia de bon començament que la BAITOLO ibèrica, posteriorment dita BAETULO pels romans, va ser durant molts segles més important que la veïna BARCINO, i aquesta afirmació vista des d’avui, de ben segur us sobtarà força, però us donaré alguna informació addicional :
A) Als romans instal•lats a BAETULO, els ajudava molt la particular orografia d’aquesta ciutat, que els permetia encastillar-se de forma ràpida; val a dir però, que el mot castell, ens el portarien els àrabs, segles més tard ; això però, ja ho coneixes i és altrament una altra història, oi amic lector?
B) La importància actual de Barcelona, s’ha de buscar en la capacitat [ com la estrella de Miro ] de fagocitar altres viles i ciutats, que son avui, en el millor dels casos, barris de la ciutat.
Més endavant, aquesta funció d’engolir, que difícilment és por definir com “honorable”, és va reconvertit; parlem ara d’àrea metropolitana, això ens permet alhora, continuar engrandint el poder real de Barcelona, mantenint l’aparença [ i el cost ] d’administracions teòricament sobiranes i separades; aquesta tècnica ens ha permès , situar el nostre model polític en el més alt nivell de corrupció, ineficàcia i nepotisme, com no tenen cap inconvenient en reconèixer els millors tractadistes de dret polític, i la major dels polítics honrats – pocs - que resten encara dins i fora de les nostre fronteres.
Aquesta activitat, ha fet que avui, en molts llocs de Catalunya, quan és parla de les nostres institucions, se les adjectivi sempre com de Barcelona, així; la Generalitat de Barcelona i el Parlament de Barcelona. Això és i serà així, per la perversió evident del sistema democràtic, que fa que la majoria de ciutadans, pugui prendre les decisions de tots. I on viu la majoria de ciutadans ?
C) Avui Catalunya és només una marca, un nom per designar un espai.
El fet afegit de que la direcció dels afers catalans, estigui avui, en mans de partits i persones, que no tenen a Catalunya, en el centre dels seus interessos, ha facilitat i facilitarà molt més encara , el buidat del sentit de pàtria pel que fa a Catalunya.

Podem ser uns grans magatzems, som de fet més que un club, però està clar que costarà Déu i ajuda, arribar a ser algun dia una Nació !

A mi, i a molts altres, terres endins, ens tranquil•litzà i ens dona confiança, saber que avui encara a la antiga BAITOLO, hi ha badius, des dels que algunes persones, contemplen; el mar, entre admirats i previsors ; en la mateixa línia, ens preocupa saber, que a la veïna Barcelona, l’enemic no para de rumiar , per trobar la formula que li permeti acabar definitivament amb el “problema Catalán “

Que el bon Déu salvi a Catalunya, fins i tot de “l’amor” d’alguns dels seus fills !!!!

(c) Antonio Mora Vergés

Pels camins de la Vall del Corb.

De ben segur, existeix una o més publicacions, on de forma acurada es recullen les connexions entre els pobles , monestirs, ermites, fonts, molins, peixeres , . . que podem trobar al llarg de la Vall del Corb, i per extensió a la Comarca de l’Urgell i la Segarra.

La major part dels camins permeten el tràfic de vehicles de quatre rodes “normals “, es a dir que no cal que tinguem un 4 X 4 , només haurem de preguntar l’estat de la pista, a qualsevol veí, amb la certesa de rebre una resposta del tipus “no cal que pateixi, la pista està en molt bon estat, dissortadament no plou gaire a la Vall de Corb “ , pensem nosaltres que certament no plou, però lluny de pensar que la migradesa de les pluges es concentra a la Vall del Corb, constatem amb preocupació, que enlloc del país, plou com caldria , oi?“

Aquesta excepcional situació dels camins a la Vall del Corb, els fa especialment adequats per a practicar-hi el senderisme, les excursions en bicicleta i com ja fan en algun lloc ( els Omells de n’Gaia, Guimerà ), les excursions a cavall.

També i aquí caldrà ràpidament una regulació, i son possibles les sortides amb motos, quads i qualsevol estri a motor, susceptible d’aixecar polseguera, i el que els fa més indesitjables, d’allunyar d’aquest boci de país , els qui volen practicar les modalitats, més “naturals “ de conèixer la nostra terra.

La xarxa creixent de cases de turisme rural, mireu com a mostra la pàgina de novetats de www.guimera.info , ha d’ajudar en aquesta tasca de fer de la Vall del Corb una destinació turística de qualitat ; ens cal només a tots i cadascun, en primer lloc de creurens que efectivament es donen en aquesta Vall unes condicions ideals per a fer-ne una destinació turística de qualitat, hi ha una munió d’elements històrics d’interès, no hi manquen els edificis monumentals i fonts i tots els llocs i viles de bellesa encisadora, la natura manté encara paisatges naturals poc o gens coneguts, i per damunt de tot, malgrat ser cada cop menys, tenim encara pobladors de la Vall, que us podran explicar fets, històries i llegendes, a poc que endevinin el vostre interès ; en segon lloc també tots i cadascun em de ser proactius en la divulgació de les meravelles que es poden trobar en aquestes contrades, i en això cal que fem pressió tant als estament polítics, com als mitjans de comunicació.

Cal que tothom parli de la Vall del Corb, i a més millor que sempre se’n parli bé, oi ?

Tothom que tingui coneixement de la xarxa de camins existents a la Vall del Corb, es pregat de fer arribar aquest coneixement a mora.a@guimera.info ; des d’ara adquireixo el ferm compromís de divulgar la seva existència, així com els llocs, monuments , viles o pobles que tenen quelcom de singular per a ensenyar als nostres visitants.

Aquesta es una tasca de tots, i espero l’entusiasta col·laboració per descomptat dels habitants de la Vall del Corb, però també la dels mitjans de Comunicació, dels Estaments polítics, dels Centres Culturals, Científics , Excursionistes ,.. d’arreu del país.

Gràcies per endavant.

(c) Antonio Mora Vergés

La gran estafa.

No fa gaire temps que des de la Seguretat Social se’ns envia els que s’anomena informe de vida laboral.

Tots els homes que vàrem servir OBLIGATORIAMENT a l’exercit, hi trobem a faltar les cotitzacions d’aquell període, el tema no es gens baladi, ja que ens alguns casos van ser força anys, i en el darrers temps la durada “habitual” va ser d’un any, es a dir que el volum de l’estafa adquireix proporcions monstruoses.

Els qui no anaven a servir, per la raó que fos, continuaven treballant en la seva tasca, cotitzant a la Seguretat Social, adquirint experiència i responsabilitat en la feina, mentre que els que estàvem servint a la Pàtria, patíem tota mena d’actituds hostils ( ser català era un estigma que calia purgar ), i a més a més, se’ns feia l’espoli – això amb igualtat de condicions que a la resta d’espanyols – del nostre temps, i de no poques de les opcions de futur que passaven a mans dels que tenien la dissort de no poder servir a la Pàtria; el fet de que l’Estat Espanyol d’aleshores no cotitzes pels seus soldats, ens sembla fins i tot normal, el que ja ens sembla d’allò més incomprensible, es que els successius governs post-feixistes ( parlar de democràcia encara en sembla exagerat pel que fa al Regne d’Espanya ) no esmenessin amb caràcter retroactiu aquesta colossal estafa que des del govern s’havia anat perpetrant des del mateix moment en que es va enderrocar el govern legítim de la República !.

Els partits democràtics han de reclamar la reparació d’aquest despropòsit. Es un deure de justícia que no poc quedar desatès.

(c) Antonio Mora Vergés

D'això, de vegades en diuen un "pronto".

A Guimerà, en terrenys que limiten les comarques més seques i dures de Catalunya hi va succeir aquesta història esfereïdora que ara us explicaré :El Cosme, vivia quasi al límit amb el Mas de Bondia, feia anys i anys, que vivia casat, i feliç amb la Josefina; en aquesta parella tot era alegria; potser, potser un núvol petit, si que li podríem trobar, no havien tingut fills, direm ara, que encara , perquè amic lector, s'esforçaven a cor que vols per aconseguir-ho !

El que si que tenien era un gos ( de fet era femella ) amb el que el Cosme anava a caçar ; tots dos, l'home i la bèstia, s'avenien molt, tot i tractar-se d'un Fox Terrier, això si coneixes aquesta espècie amic lector convindràs amb mi que es quasi miraculós.

La Bruna, que així li deien a la gosseta, dormia - sobretot a l'hivern - a la mateixa habitació que ells, i en ocasions, damunt del llit als peus del Cosme.

Quan anaven de cacera o de passeig, el Cosme es desfeia jugant amb la seva gosseta, fent-li carícies, llençant-li pedres, ... en fi totes les coses que fem o fan, els que tenen un gos, oi ?

Deia que el Cosme i la Josefina, anaven per feina, i tant i tant, ho varen provar, que finalment, van tenir el premi, una nena preciosa, d'ulls blaus com el cel i carinyosa, com ja us podeu imaginar, la Merce va omplenar des d'aleshores moltes i moltes hores, de la vida del Cosme, en detriment clar de la Bruna, que en alguns moments va manifestar, sentir-se dolguda per aquest oblit, i va caldre fer algun tractament per consell de la veterinària; actualment diries que la Bruna, s'estima més a la Merce que els seus pares, si això pogués ser , però tant a la Josefina com al Cosme - més al Cosme - sempre li quedava un dubte.

Una tarda de primavera, començava ja a sentir-se fort la calor, tornaven el Cosme i la Josefina de fer unes compres a Tàrrega; havien deixat la menuda dormint, i a la gosseta encarregada de vetllar per ella.

A l'entrar a casa els va rebre la goseseta, remenant la cua, duia els ollals bruts de sang i a la casa és sentia un silenci total ; El Cosme es va encegar, li va donar una patada a la gossa i sense encomanar-se a Déu, va anar a buscar l'escopeta de caça i la va descarregar ( els dos trets ) a boca de canó damunt la Bruna, que va morir a l'acte.

El Cosme s'havia pensat que al gosseta havia atacat i potser mort a la seva filla, i mentre la Josefina anava a l'habitació el va enllestir la feina, de vegades la gent ( de pagès o de ciutat ) les fem aquestes coses , oi ?

La Josefina, sortia de l’habitació amb llagrimes al ulls, la Merce dormia tranquil·lament, però als peus del llit, hi havia un escurço de considerable tamany, que la Bruna, havia matat hàbilment d'una queixalada amb perill clar de la seva vida, i aquest fet, era el que la duia a remenar la cua d'alegria quan ells havien arribat !

El Cosme va estar molt temps malalt, mai més ha volgut tenir gos, i de fet se'n va sortir gràcies a la seva filla, la Merce i a la seva dona.

Amics lector, nosaltres com el Cosme, de vegades reaccionem amb massa vehemència; ara que coneixes aquesta història, potser que comencis a canviar, si ?

(C) ANTONIO MORA VERGES

Mirall de l'ànima.

La frase deia, " la cara es el mirall de l'ànima " ; avui això de l'ànima no està de moda, avui es porta ser "dur", comportar-se amb la resta de persones de forma desconsiderada i àdhuc despreciativa.

Imagino que no caldran exemples perquè tothom en tot moment, ho troba un energumen al davant , o es transforma ell, en un energumen ; la qüestió es lluir la mala educació, fins i tot " la mala sang " amb qualsevol motiu, i si es per un tema menor, doncs encara millor, oi ?

Habitualment durant el dia veig una munió de cares, al anar a la feina, a la mateixa feina, al sortir de la feina, i amb els anys, quasi sense voler, he acabat llegint "cares ", la major part en parlen de tristesa, de patiment - real o imaginat - , de desencís, algunes fins i tot de fàstic profund, no se sap si respecte del mateix individu o de la resta del món.

El que trobo a faltar son cares felices, potser cercant una agulla en un paller tindria més èxit penso jo, oi ?

Al mati amic lector quan et mires al mirall, t'agrada el que hi veus ?, reconeixes en el vidre el teu present i el teu passat ?.

Ara hi ha força gent que es fa canviar la cara pels cirurgians plàstics, està clar que la que tenen no els hi agrada, però certament en virtut del reflex que exposava al començament, el que no els hi agrada es la seva ànima, i aquesta malauradament no es pot operar - encara - , ens cal viure amb tot el que hem fet de bo, i sobretot amb tot el que no hem fet, i per descomptat amb tot el que hem fet, i fem malament , i es aquesta carrega la que ens transforma - o deforma - la cara ; son les nostres accions i/o les nostres omissions, les que habitualment poc a poc, però en ocasions de forma accelerada ens transformen als nostres ulls, i als ulls de la resta del món.

No us donaré noms de polítics, o d'artistes , o de professionals diversos, perquè tots veiem la mateixa televisió, i llegim els mateixos diaris; ara vosaltres sols, i en relació a qui us sembli feu aquesta prova, el mireu a la cara i intenteu l'exercici de valorar, en quina mesura aquesta reflexa la seva trajectòria vital. Hi ha qui fins i tot te faccions inhumanes, oi ?

Hi ha una majoria de cares que reflexen por, que ens parlen d'inseguretat - no en termes policials - sinó en clau de valors; ens comuniquen que aquella persona, potser està sola, potser està "buida", potser ha perdut l'habilitat infantil de connectar amb les altres persones , i el cert es que més enllà de "llegir-les " d'interpretar el seu missatge, poca cosa podem fer respecte d'aquell vianant o conductor en que ens creuem de camí o de tornada de la feina o de l'esbarjo; amb els que si podem i hem de fer alguna cosa, es amb aquells en que tenim una relació, ni que sigui breu ; els hem de traslladar sense escarafalls un bri d'escalfor humana, un alè d'esperança, no som ningú per fer retrets i tothom acaba trobant allò que tant i tant buscava , però fins i tot per egoisme, hem de cercar models de relació amb les altres persones, que no acabin - també - deformant-nos l'ànima.

Oi ?

(©) ANTONIO MORA VERGES

Vençuts, però no convençuts.

Està clar que més enllà de pàgines com www.relatsencatala.com, , www.guimera.info , www.joescric.com, www.bibliotecasvirtuales.com/comun/foros ,per citar-ne algunes de les mes reconegudes, la llengua catalana des de fa molt de temps, esta en la terminologia que s’emprava per explicar les derrotes militars al poble alemany, fent un avenç estratègic vers la reraguarda, és a dir, de forma molt planera anem endarrera com els crancs !

La situació lluny del que puguis pensar amic lector, va començar no amb la Guerra del 36-39, també coneguda com Civil, sinó clarament en els anys de l’anomenat DESARROLLO, aleshores Catalunya se’ns va omplenar de gent vinguda d’arreu de les Espanyes, a la que li va semblar – i en molts casos, li sembla encara – que això d’aprendre una llengua diferent, quan ni els agents econòmics, ni els poders públics, ho demanaven, era una total i absoluta pèrdua de temps !.

Mal que mal, anaven trampejant la situació, en molts llocs, el desconeixement del castellà, feia difícil, quan no impossible desenvolupar una vida normal, poblacions com : Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Montcada i Reixach, Ripollet, Cerdanyola, fins i tot Sabadell, s’expressaven normalment en llengua castellana – espanyola en diuen ells, com si el català [ molt a contracor nostre] no fos també una llengua espanyola!! -. Exemples no en falten, oi ?, m’explicava una estudiant universitària que viu a Cerdanyola del Vallès [ la petita Cerdanya ] malgrat ser natural d’Organyà, que en demanar una barra de pa de quart, li varen demanar d’expressar-se en espanyol, la seva resposta – és una persona jove – una barra de pa de quart, no necessita cap mena de traducció, però ja l’aniré a buscar en un altre forn !. Aviat li caldrà anar fins a Organyà – el seu poble – per poder trobar alguna persona que parli la llengua catalana com a primera opció.

Deia que mal que mal, anàvem fent ,però avui s’ha de constatar que la cosa empitjora per segons; ens arriben ara emigrants no ja de les Espanyes, sinó de les Ameriques Espanyoles, i malgrat el seu color de pell ens explica que es tracta d’aborígens d’aquelles terres, els tractaments que els conqueridors van aplicar als seus avis i pares, encara els bloquegen el cervell, i assimilen l’ús de qualsevol llengua que no sigui el español, en el millor dels casos, a una pallissa brutal, i con a norma tradicional a lesions greus, violacions infamants i l’assassinat.

Em direu que aquestes coses avui ja no passen, però digueu-ne el síndrome d’Estocolm, l’efecte o el defecte “Paco Loco”, o allò que us sembli més assenyat, però justament es aquesta emigració la que presenta més resistència a l’ús habitual de la llengua catalana.

Deia en el títol que nosaltres – els pocs catalans que quedem ja - ens sentim vençuts – perquè ells son més, presumeixen de 300 milions ! - , però no convençuts, pensem que la nostra llengua és una eina perfecta, tant per a la comunicació, com per a la investigació, com per a qualsevol us present o futur, en la mateixa proporció, sinó més que la llengua castellana.

Els emigrants que ens arriben de l’Amèrica del Sud, sobrevivents de les pitjors masacres que la ment humana pugui arribar a imaginar, son a desgrat seu uns convençuts de la inutilitat de mantenir la llengua catalana, l’euskera, el gallec,...

Sobreviurà una vegada més la llengua catalana ?

(c) Antonio Mora Vergés

L'estiu i Guimerà.

Havíem fet un anterior article, Hivern a Guimerà; els colors d’un i altre període son molt i molt diferents; la blancor de la boira, el gebre i/o la rosada, els colors marrons, de vegades amb tons vermellosos de la terra, eren substituïts ara, pel blau intens del cel ; pel groc dels rostolls que deixaven constància de l’aprofitament agrícola d’aquestes terres, trencat únicament per alguns punts de verdor, de pinedes que coronen els punts alts, d’algunes vinyes que faran créixer la denominació Costers del Segre, i per l’abundància del bosc de ribera en les fondalades inicials del Corb, entre Rauric i Vallfogona. Aleshores i ara, els tons grisos de la pedra picada, son una mostra perenne de la identitat d’aquestes terres interiors.

Ens trobàvem a les 8,15 a la benzinera de la Rambla Iberia, faríem camí per Terrassa, Martorell, i seguint la Nacional II fins a la Panadella, on ens aturaríem per esmorzar; continuaríem per l’antic traçat fins els Hostalets de Cervera, i des d’allà per carreteres interiors, Talavera ,i en un trencall de la carretera que ens conduirà més tard fins a Rauric, ens acostem a Montargull, el lloc que tenia 24 habitants l’any 1970, està actualment abandonat i tant les cases com la mateixa església en part romànica de l’antic castell, presentem un estat ruïnós i gens exempt de riscos en la tasca de recollir tanta i tanta desolació!. Abans i desprès, a dreta i esquerra, sovintegen les restes de masies; l’abandonament precipitat del camp en el període 1950/1970, va sumir aquestes terres, com a la major part de Catalunya i d’Espanya, en un empobriment en tots els conceptes de difícil o fins d’impossible recuperació.

Des de Rauric, seguirem el curs del Corb, Llorac, Vallfogona i Guimerà, on m’esperaven a les 10,30 a l’edifici de la Cort del Batlle. El Tomás recollirà, ara sota un sol abrusador, imatges d’aquesta Vila Medieval. No li faltaran companys en aquesta tasca, tota vegada que quan ens acomiadem sota els porxos de la Plaça Major, el nombre de persones que ho retraten tot a tort i a dret, és ja de quatre !. Em confirmarà mentre dinem, que a coincidit amb no menys de quinze persones, que com ell, recollíem imatges, de les portes, passadissos, escales i racons, d’aquest Guimerà màgic!

En la reunió se’ns explicarà a gran trets el programa d’activitats del Mercat Medieval, que és dura a terme el cap de setmana del 12 i 13 d’agost; en aquelles dates, els trobadors, músics, venedors, oficis manuals, i per descomptat el grup de Trompadors de la Vall del Corb, ompliran els carrers de Guimerà, en els que de forma quasi miraculosa és passegen també els més de trenta mil visitants, que any rera any, volen veure i viure, aquesta atmosfera tant especial, que segons sembla desprenen les antigues pedres d’aquesta més que mil·lenària Vila. Parlaríem també del Retaule de Guimerà que ha fet venir fins aquestes terres un bon nombre de turistes estrangers, àvids de contemplar aquesta obra excepcional; del llibre que ja està en curs, on s’explicarà el procediment de recuperació i el significat d’aquesta pintura senyera del Gòtic internacional.

Ens retrobàvem amb el Tomás Irigaray López, quasi a les 14,00 hores; de la seva feina, espero que ben aviat en tindreu una bona mostra.

Amic lector, no se si cal fer-ho, però en tot cas, m’estimo més assegurar el tret, cal fer només un petit canvi al títol, No pots sota cap concepte, deixar passar l’estiu sense venir a Guimerà !

© Antonio Mora Vergés

La Santa obstinació.

Ve amic lector el títol a l’objecte de la nostra recerca, les runes de l’ermita romànica de Sant Pere de Vilanova.

Començava la sortida a les 8,15 quan recollia a l’Antoni Ibáñez Olivares, quina tasca bàsica atesos el seus coneixements d’art romànics i gòtic angles, seria acreditar en el seu cas, com restes romàniques les que poguéssim trobar , El Tomás Irigaray López, fotògraf i caminador incansable tenia assignada la feina de recollir imatges; ens mancava el cronista gràfic i notari del Moianes, el Feliu Añaños i Masllovet, que s’està recuperant d’una intervenció quirúrgica.

Fèiem un cafè amb xerrada, a la Granja Ramonet de Santa Maria d’Oló, on constatàvem que el desconeixement del lloc concret on poden estar les restes de Sant Pere de Vilanova, és comú a una majoria de vilatans, tot i haver nascut en aquestes terres. Donàvem i rebíem e.mails per tal de bescanviar informació sobre la qüestió.

Deixàvem el cotxe a mig camí entre la casa i ermita de Sant Jaume i la torre de Vilanova; abans de les 10,00 érem ja al costat de la riera d’Oló, que remuntàvem pel costat del nord, i on ara entre vegetació de ribera, ara entre pins, fèiem camí en direcció a Rocafort i Rocabruna, ; en una de les nostres constants pujades, entre pins, veiem les restes d’una edificació que malgrat la seva minsa alçaria podria a judici de l’Antoni Ibáñez Olivares, tractar-se de les restes de l’ermita de Sant Pere de Vilanova, a reserva de confirmar-ho amb altres persones, recollim imatges de l’indret, i sota una fina pluja seguim el nostre camí.

El Tomás s’arribarà fins a Montcabrer, per tal de recollir també imatges d’aquesta casa, i nosaltres seguim el llit de la riera fins acabar sortint a la carretera C-59 a l’alçada de Sant Feliu de Terrassola, en tot aquest recorregut, no hem vist cap altres restes d’edificació. Tornem per la carretera, circulant com està manat pel costat esquerra, deixem el trencall de Santa Eulàlia de Riuprimer, més endavant el d’Oristà i la C-25, i entre els punts quilomètrics 16 i 17 de la carretera que uneix Santa Maria d’Oló amb l’Estany i Moià, entrem de nou al camí de terra que ens portarà fins a Sant Jaume de Vilanova. Només un ciclista s’ha adreçat a nosaltres en aquest recorregut, i encara ho ha fet per a demanar informació, de com arribar fins a la Masia de la Plana; li expliquem que li caldrà creuar tot Santa Maria d’Oló, baixar fins al llit de la riera, i remuntar-la de nou fins al pla de Sant Joan d’Oló, i que a les envistes d’aquesta església, trobarà a l’esquerra l’ermita de la Santa Creu i la masia que busca.

Som més de les 12 del migdia quan ens assentem a l’era del Mas Vilanova, i compartim les cireres i els préssecs, que uns i altres portem per esmorzar; el comentari de la absència del company Feliu i del seus dàtils sembla quasi obligat.

Deixem aquí una breu explicació sobre l’ermita de Sant Jaume de Vilanova : és una església sencera, de les poques de planta rodona, d’un diàmetre de 5,20 metres i sobresurt a llevant l’absis semicircular. Tot el perímetre de la nau és nu, encara que l’absis està decorat amb arcuacions llombardes, pròpies del segle XI, època en que cal datar l’església. Pel cantó de ponent , resta unida al Mas Vilanova del Plà que li dóna el nom. L’any 1930, el propietari encarregà la restauració a l’arquitecte Josep Puig i Cadalfach.

Avui és possible gaudir d’aquesta contemplació, desprès d’un àpat familiar, d’empresa, o d’entitat, tota vegada que la propietat lloga un ampli menjador amb cuina. Als telèfons 669.826.013 i/o al 93.744.92.42, us donaran una més amplia informació d’aquest servei.

© Antonio Mora Vergés

Els "altres" catalans.

El títol existeix ja en la bibliografia, i correspon a una novel•la quina acció succeeix a la perifèria de Barcelona, i els subjectes, son els emigrants que aleshores venien en la seva majoria d’Andalusia.

Aquí però, del que volem parlar es d’uns catalans que estan aquí – alguns almenys – des d’abans de la creació formal de Catalunya, quan encara es parlaven algunes llengües avui oblidades.

Catalunya és un país amb una superfície forestal considerable.

Avui molt més de la meitat del seu territori, uns 19.000 km2, [ malgrat els incendies de cada estiu ] és ocupada per més d'un centenar d'espècies diferents d'arbres.

Entre ells hi ha alguns exemplars que destaquen de la resta: es tracta d'arbres que per un motiu o un altre han cridat l'atenció.

Molts d'aquests arbres han estat fins i tot batejats i hom els coneix amb un nom propi: són els arbres monumentals.

Bàsicament, aquests arbres es caracteritzen per les seves grans dimensions, bellesa o edat considerable i sovint per les tres coses alhora.

Alguns han estat testimoni de fets històrics rellevants o bé són protagonistes de llegendes i tradicions.

D'altres estan associats a personatges famosos com poetes, bandolers, etc. N'hi ha, però, que assoleixen una nova dimensió més enllà de la condició vegetal i esdevenen símbols.

Símbols d'una família, d'un poble, d'un país, d'una idea .... D'una manera o una altra tots ells formen part del nostre patrimoni natural, cultural i històric i com a tals són mereixedors de protecció.

És per això que respecte d’aquests altres catalans, més enllà de les declaracions polítiques ,(Decret 214/1987 de declaració d'arbres monumentals i Decret 47/1988 sobre la declaració d'arbres d'interés Comarcal i Local), estimo que s’han de fer accions concretes
A) Divulgar-ne la seva existència [ fins i tot, si cal en un o més espais de la televisió pública ]
B) Recollir allà on existeixen llegendes i tradicions, relatives als arbres.
I fomentar allò on encara no les tenen la formulació d’històries relatives a aquests catalans.

Tots aquests arbres ens podrien explicar, des dels moments de màxima glòria, fins als episodis més vergonyosos de la nostra història, i penso que tant en un cas, com en el altre, els fets [ acompanyants sempre d’imatges ] seran sens dubte de bon conèixer, no únicament per als catalans, sinó també per a la resta de persones del món.

Alguna informació la trobareu amb el www.google.com , amb la pregunta ARBRES MONUMENTALS, i la llengua de recerca, català; veure com aquí s’explica, que hi ha una minsa informació, que en algun cas és complementa per interessats particulars d’aquí i d’allà,. Catalunya des de sempre s’ha fet CONTRA els interessos dels polítics, i també en aquesta qüestió estimo que s’ha de seguir aquesta via de seny; qualsevol tema que sigui bo per als interessos d’un partit polítics, d’entrada és sospitós de contraria els interessos de Catalunya!

D’aquesta divulgació [ que pot ajudar a corregir algun desequilibri econòmic ] , a més dels arbres monumentals, n’han de gaudir les comunitats vegetals, les fagedes, els alzinars, les rouredes, les garrigues ,....

Fora bonic, que poc a poc, juntament amb la història del Pi de les Quatre Besses del Dalmau, [ El Vell Guerrer ], acabéssim tenint una història de Catalunya, amb el suport vegetal, dels més antics i honorables habitants d’aquesta terra : els arbres monumentals

(c) Antonio Mora Vergés

Els llocs sagrats d'abans i d'ara.

El concepte “sagrat” fa referència a tot allò que està relacionat amb la divinitat, per cada un dels individus; així en l’espai físic del Moianes, Alt Vallès i les Valls del Montcau, és fàcil trobar encara, restes de llocs i objectes que havien merescut l’atenció i el respecte d’aquells, que segles enrera ens van precedir en la tasca d’estimar aquest tros de món.

Alguna de les imatges a que faré referència la tenim a la Galeria Fotogràfica de www.moianes.net, de ben segur que no les hem recollit totes, i sou des d’ara pregats d’ajudar-nos a completar aquesta categoria.

L’animisme és avui encara en alguns llocs del planeta ,la religió comú, també en aquesta terra nostra, i en algun moment del passat, els homes pensaren que la natura tota era una manifestació de Déu ; quan ens referim a Montserrat com la muntanya sagrada, estem portant al llenguatge d’avui un concepte nascut en el període animista, qui sap quants segles enrera. Una de les més boniques, sinó la que més, quan a les imatges que l’animisme ens deixà, la trobem a la zona anomenada de les Fogueroses, dominant les Valls de Mur i D’horta, se la coneix com la Roca Encavalcada, i també com la Porta del Cel; relativament propera a la Cova Simanya [ la cova de la sima ], ens fa pensar que fou un lloc de pelegrinatge.

La presència de dòlmens, a Puig Rodo, al Pla de Trullas, .... ens explica com en algun moment, els caçadors varen decidir aturar-se un moment per fer el comiat i l’homenatge al company caigut, quines despulles restarien protegides per sempre dels atacs de les bèsties.

No he trobar – encara – cap vestigi de la presència àrab, més enllà de la toponímia, tomba del moro , al terme de Granera, també aquí sou pregats d’ajudar-nos a completar aquesta categoria.

La religió catòlica és la que ha deixat més llocs sagrats, actius molts encara, i d’altres només vestigis d’èpoques no massa llunyanes; entre les primeres totes les esglésies de cada Població, i algunes ermites, entre les segones dissortadament una munió; Sant Llogarri de la Sala, Sant Joan Vell, l’ermita de la Santa Creu de la Plana , Sant Miquel d’Oló, Sant Pere de Marfà, La Santa Creu de Palou,..... la llista gràcies a la figura dels ermitans o de les associacions d’amics, no és encara més llarga, i podem gaudir avui encara de llocs encisadors com Sant Salvador de les Espases, Sant Pere i Sant Jaume de Vallhonesta per la dedicació que persones com el Joan Moliner i Manau, en qui volem personalitzar a tot el col•lectiu els han dedicat durant molt i molts anys.

Val a dir que també en molt casos, la pertinença a un mas a permès salvar alguna joia del nostre romànic, Sant Vicenç de Vilarassau , Sant Jaume de Vilanova,..... tenim també testimonis com la bauma de Fontscalents on s’ha anat desenvolupant un culte discret i constant a Ntra. Senyora de Lourdes.

Caldrà ampliar la llista, amb els llocs de culte dels qui venen a viure amb nosaltres, i tenir prou coneixement uns i altres, en que el concepte “sagrat” faci efectivament referència a tot allò que està relacionat amb la divinitat, per cada un dels individus.

Avui potser som majoria pel que fa a la religió, però no ja clarament pel que fa a la llengua, i demanem que ens la respectin, i àdhuc que l’aprenguin els qui volen viure en aquest país nostre.

Hem d’aprendre també a respectar aquells aspectes de l’àmbit íntim que ens acompanyen a uns i altres des de la nit del temps.

© Antonio Mora Vergés