SANT SADURNÍ, ABANS SANTA FE DE FONOLLET. PUIG-REIG- EL BERGUEDÀ

Anàvem el Joan Escoda Prats i ‘l’Antonio Mora Vergés, per les terres bergadanes de Puig-reig que fou a la baixa edat mitjana Comanda del Temple; en aquesta ocasió la nostra destinació era l’església de Sant Sadurní de Fonollet ; inicialment sota l'advocació de Santa Fe, és esmentada ja el 984 en l’acta de consagració de l’església del monestir de Sant Llorenç prop Bagà.

Quan al topònim no hi ha cap dubte en la seva derivació – emprant la forma diminutiva – de la planta coneguda com fonoll [ fonoll. [fenoll; Nom científic: Foeniculum vulgare. Creix en erms, guarets, marges,..]

Fonollet fou un important centre de les propietats de la família vescomtal del Berguedà. La primera noticia documentada d’aquesta església és de l’any 1167, quan el vescomte Guillem de Berguedà, la seva muller i els seus fills, donaren a Guillem “milite” i a la seva muller, el delme que tenien de l’església Parroquial de Sant Sadurní. En aquella data consta ja com a dedicada a Sant Sadurní, bisbe de Tolosa de Llenguadoc, conegut popularment amb el nom de Sant Serni.

El lloc fou donat per Guillem de Berguedà als templers juntament amb Puig-reig el 1187, i esdevingué sufragani de Sant Martí de Puig-reig al segle XIV. L’any 1312 passà a formar part del domini dels hospitalers, orde militar que va acumular el patrimoni dels templers quan aquests foren abolits.

És un edifici del segle XIII, modificat per afegits i obres posteriors, especialment malmesa en adossar-se-li, al mur de llevant, a la zona de l'absis, la casa de Cal Fuster, la qual li va fer perdre la capçalera.

Al mur de ponent, davant del cementiri , actualment hi ha la porta d’entrada, que es corona amb un arc de mig punt fet amb dovelles, i ha estat ressaltada amb una arquivolta. Damunt la porta hi ha una finestra de doble esqueixada, rematada per una arquivolta, l’extradós de la qual és ressaltat amb un seguit de boles. Aquest mur està rematat amb un campanar d’espadanya robust. Al costat del camí es conserva encara un pedró.


Com és dissortadament habitual ens trobàvem l’església tancada amb pany i forrellat, i més enllà dels lladrucs d’un petit gosset, ningú ens va respondre a la casa annexa. Us deixem un enllaç on podreu veure l’interior del temple http://www.fonollet.net/fonollet2.htm

Sembla talment que sigui més fàcil fer les coses malament que bé.

EL BRENY, LA PETJADA ROMANA. CASTELLGALÍ. BAGES

Anàvem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés per les terres del Bages, la nostra destinació d’avui és un sepulcre monumental romà construït al segle III, considerat amb tota justícia com un dels més importants – sinó el que més - dels que queden dempeus de la Hispania romana; se’l coneix avui com la Torre del Breny, i està dins al terme de Castellgalí. Les restes que podem veure d’aquest majestuós edifici, avui en forma de temple de planta quadrada, son d'uns 10 metres de costat i 3 metres d'alçada, cobert amb volta sense pòrtic, inicialment el sepulcre s’aixecà forma de creu, i les restes que ara podem veure corresponen únicament al el basament. L’edifici, segons el testimoni que recull J. Masdeu ,va romandre íntegre fins a finals del segle XVIII, en que es transformà en masia. Alexandre Laborde, al segle XIX, en el seu “Viatge pintoresc i històric a Espanya” en recull l’existència, en fa una descripció, un dibuix del conjunt i una planta (1806). Això va permetre conèixer detalls molt valuosos, com per exemple, que a la part superior del cantó oest s'hi erigia un fris que representava una figura femenina nua amb els braços estesos, acompanyada de dos lleons i motius vegetals. L’any 1870 es desmuntà la part superior i els carreus es feren servir per construir una resclosa al riu per portar aigua a una fàbrica de Sant Vicenç de Castellet; al mateix moment la masia que era al seu costat fou ampliada damunt la torre quedant aquesta ofegada. El 1872 Torres i Torrents dóna indignada la notícia de la destrucció del monument a “Memorias o apuntes sobre la Torre del Breny y el Castillo de Balsareny”. No serà fins l’any 1975 – quan el feixisme comença a donar senyals d’esgotament – que la Diputación Provincial de Barcelona, durà a terme unes obres de consolidació de les restes , i posarà una tanca metàl•lica de protecció. El 1985 – quan la tímida Democraciola donava els primers i insegurs passos - Josep M. Gurt en col•laboració amb un grup de topògrafs de la Subdirección general de Arqueologia del Ministerio de Cultura del Reino de España , realitzà un treball planimètric, així com uns sondejos arqueològics que foren estèrils. No tenim constància de cap altra acció, d’investigació, estudi, protecció ... en relació a aquest singularíssim edifici considerat del tipus d’edícula o cel•la sobre pòdium, quina pervivència fins als nostres s’explica bàsicament per les seves fermes i escairades pedres, que n’han fet molt dificultosa la seva destrucció. Ens crida l’atenció un gran dipòsit de pedra, del que no en trobem cap dada, i al que no en sabem trobar cap utilitat pràctica en aquest lloc. Agrairem com sempre els vostres comentaris, i/o aclariments a l’e.mail coneixercatalunya@gmail.com Quan al topònim recollim una tesis que defensa la seva derivació del nom propi Elderind, propietari dels terrenys al segle X.

MONESTIR DE SANT QUIRZE DE COLERA. RABÓS D’EMPORDÀ.

El Feliu Añaños i Masllovet i la seva esposa ens envien una crònica del seu viatge a l'abadia benedictina de Sant Quirze de Colera; es troba al municipi de Rabós d'Empordà (Alt Empordà), al vessant meridional de la serra de l'Albera. Per anar-hi cal seguir la pista que surt de la carretera de Rabós a Vilamaniscle.

En relació al topònim cal negar tota relació amb ‘la colera de Déu’ davant l’estat deplorable en que es troba l’indret en particular, i la major del patrimoni històric i cultural de Catalunya. Aquesta circumstància s’explica com a conseqüència de la voluntat d’anorrear-nos, que d’ençà de 1.714 practiquen els nostres veïns-botxins . El lloc és esmentat com a Colaria al segle X, se’l suposa derivat del llatí cotulus , ‘ còdol, pedra dura ‘ el sufix aria, li dona el sentit plural ‘ codolar, o lloc on abunden el còdols ‘ .

Les primeres noticies situen la fundació cap l’any 785, en aquella data es van instal•lar en aquest lloc diversos membres d’una mateixa família (dirigits pels germans Libuci i Assinari) al cap d’altres persones i amb la finalitat de fundar un monestir. L’any 815 van aconseguir un precepte reial on s’esmentaria ja el monestir, alhora que el feia beneficiari de diversos béns. Aquell acte va significar el tret de sortida d’una sèrie de donacions i fundacions de parròquies, sota la direcció del monestir de Sant Quirze.

Després d’un intent d’intromissió per part del comte d’Empúries Alaric, l’abat de Sant Quirze va demanar el 844 a Lluís I el Pietós el reconeixement de la fundació i dels drets adquirits.

es torna a esmentar a l’any 927, i el nom del seu abat, Manuel, que marca el començament d’un període de puixança, amb diverses donacions al seu favor. El 935 el bisbe de Girona va inaugurar l’església monàstica, aixecada gràcies a l’ajut econòmic del comte Gausbert d’Empúries, que va beneficiar Sant Quirze amb més propietats i drets. En els anys següents el monestir intervingué decididament en diversos actes relatius a altres centres monàstics de l’entorn.

L’any 1123, el bisbe Berenguer de Girona va presidir la cerimònia de consagració de la nova església. Ens els anys següents es continuaren registrant donacions importants a favor del monestir.

L'any 1242 el noble Ramon d'Empúries, vengué al monestir de Sant Quirze de Colera -al seu abat Bernat- la vila de Rabós. Amb aquest fet el monestir no sols aconseguia la senyoria alodial, sinó que tingué la facultat d'exercir jurisdicció temporal a la vila i terme de Rabós i d'aquesta forma es convertí en castell termenat; això explica la presència de torres de defensa.


L'any 1263 el comte Ponç-Hug d'Empúries confirmava els béns que tenia el monestir i prometia defensar-los en cas de guerra.

El 1285 les tropes de Felip l'Ardit acamparen al costat del monestir, tot preparant l'assalt al port de Roses i amb la intenció de conquerir Catalunya. Les tropes franceses havien estat aturades al coll de Panissars per l’exèrcit del rei Pere el Gran i van buscar un pas alternatiu.

Algunes fonts afirmen que foren els mateixos monjos de Sant Quirze els que van ajudar als francesos a creuar els Pirineus.

Pocs anys més tard, en 1288, el cenobi va patir una nova invasió, en aquest cas per part de Jaume de Mallorca al capdavant de tropes franceses. En aquesta ocasió la invasió va provocar greus danys en el monestir i la pèrdua d'elements litúrgics.

L'any 1362, en una relació de les esglésies de la diòcesi de Girona, hi apareix l'església de Sant Julià de Rabós. Als abats de Sant Quirze de Colera, com a senyors directes del terme i parròquia, pertanyia el delme dels fruits de l'església de Sant Julià de Rabós el qual era dividit en tres parts. L'abat percebia una d'aquestes parts; una altra la rebia el sagristà de Rabós i la tercera era per al benifet anomenat «dels Tres Reis» fundat a la parròquia de Sant Pere de Figueres.

Al segle XV comencen a trobar-se indicis de decadència, i de l’existència d’abats comendataris. Hi ha constància que el 1441 el claustre es trobava en perill de ruïna.

El 1592 a petició del rei Felip II, el papa Climent VIII ordenà la incorporació de la comunitat de Sant Quirze de Colera al monestir de Sant Pere de Besalú. El monestir fou suprimit, extingint-se la comunitat i integrant-se amb el de Sant Pere de Besalú.

Amb l’exclaustració de 1835, els béns de Sant Pere de Besalú foren subhastats i Sant Quirze de Colera va passar a mans del militar Ramon de Nouviles. Els edificis foren utilitzats amb finalitats agrícoles i abandonat en ocasions. El 1931 fou declarat Monument Nacional i en els darrers temps s’hi han fet obres de consolidació i restauració.

Prop d’una de les tombes s’aprecia encara una paret aixecada amb la tècnica del opus spicatum.

SANT PAU DE CASERRES. EL BERGUEDÀ

Anàvem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés per les terres alhora properes i oblidades del Berguedà, la nostra destinació l’església del que fou Monestir de Sant Pau, situada prop d’un petit pantà – com la seva homònima d’Osona - a uns tres quilòmetres de Casserres en direcció a Gironella.

Sant Pau de Casserres fou la primitiva església parroquial de la població de Caserres; , segons l'acta de consagració del 20 de gener de l'any 907, fou construïda pel comte Guifré el Pilós , i feta consagrar pel seu fill Miró el Jove.




Al segle XII el vell edifici pre-romànic fou substituït pel que avui – bé que parcialment- podem contemplar. Té planta de creu llatina, amb una sola nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, que acaba en un absis llis i semicircular cobert a quart d'esfera, l'amplària del qual gairebé iguala la de la nau. Al bell mig de l'absis sobre una elegant finestra de doble esqueixada acabada amb dos arcs de mig punt en degradació. El portal d'entrada, al mur de migjorn, és d'una gran bellesa; la porta és emmarcada per una petita arquivolta ornamentada, ressaltada per tres arcs en degradació, fets amb dovelles. Al mur de ponent s'alça un ferm campanar d'espadanya de dues obertures; a aquest mur s'adossà, posteriorment, la rectoria. A banda i banda de la nau s'obren capelles del Segle XVIII.

Al segle XV l'església de Sant Pau esdevingué priorat de monjos agustins. En construir-se l'església de Nostra Senyora dels Àngels, l'antic priorat passà a ésser convent de caputxins i finalment, després de la Tercera Guerra Carlista, seminari (1878), quan el de Solsona romangué tancat temporalment fins al 1884.

No ens era possible accedir a l’interior del temple – tancat amb pany i forrellat – i ens perdíem la contemplació del fragment de pintura mural que es va descobrir l’any 1.979 fent unes obres de neteja, la resta foren recuperades durant la guerra civil i traslladades al Museu Diocesà de Solsona on ingressaren al 1940.

Algunes dades d’interès en relació a les pintures murals, amb les que s’embellí l ’església al començament del segle XIII; datades a les acaballes del Romànic i l’inici de Gòtic són uns dels exemplars més interessants de la pintura medieval catalana,. I decoraven part del mur de migdia de l’església.

Les pintures decoraven un arcasoli on segurament reposaven les despulles d’algun senyor important de Casserres de començaments del segle XIII: el tema interessant, i únic a Catalunya, representa el moment del Judici Final quan els àngels tocaran les trompetes i despertaran els difunts que sortiran de les seves tombes.

La font literària no és però de l’Apocalipsis de Sant Joan, tan usual en la pintura i l’escultura Romànica sinó l’Elucidarium, un text escrit per Honorius d’Autun pels voltants del 1100 i un personatge de l’Evangeli de Sant Mateu. (Mateu,XXIV,30).

Al costat del Crist, aquí present com a vencedor de la mort, i mostrant les nafres de la Passió, hi ha els signes de la seva eternitat: Alfa i Omega, el sol i la lluna i presidint l’escena l’Agnus Dei amb la creu. L’escena del judici final no acaba aquí: hi ha tot un de seguit d’escenes referides a Sant Miquel com l’arcàngel que venç el mal lluitant amb el Diable (en forma de Drac) i com a pesador de les animes (Psicostasi) del que només es conserva el fragment del Diable, presentat com un ésser monstruós. Descobert el 1979.

A més del tema tant interessant i únic de la pintura mural Catalana, el conjunt mural de Sant Pau de Casserres destaca per ser un dels exemplars que explica el pas de la pintura Romànica a la Gòtica.

El conjunt fou tapat per una capa de guix quan la nova estètica del Barroc aconsellà una nova decoració i fou a les hores quan també es construí el mur de migdia que parcialment les destruí.

El cementiri que s’alçà prop del temple, atorga un to solemne a l’indret, que únicament es trenca per les mostres d’abandó i incúria, que per arreu son paleses.

Sant Pau, l’apòstol que venia de les files dels ‘publicans’ ha estat sempre molt popular entre els que presumeixen del seu agnosticisme; dissortadament avui sota l’etiqueta d’agnòstics, s’aixopluguen els brètols, vàndals , i altres ‘ tribus’ antisocials, que han fet de la destrucció del patrimoni històric i cultural un ‘hobby’ malèfic.

Renovem per intercessió de Sant Pau, la nostra sempiterna pregaria; Senyor allibera el teu poble !!

CASTELL DE JAUMAR. CABRILS. EL MARESME (II)

Anàvem la Carmen, el Tomàs, l’Antoni, el Feliu i l’Antonio a la comarca del Maresme, els nostres passos ens portarien per les alçades de Cabrils i Cabrera ( ambdós topònims clarament descriptius d’un entorn que en termes agrícoles era extremament míser ); tocaven castells, ens aturaríem en primer lloc al Castell de Jaumar.

Tenim d’aquest nissaga alguna dada més : -Josep Antoni de Jaumar, notari de la Cúria episcopal de Barcelona l’any 1845

-Gonçal M. de Jaumar de la Carrera i de Domènech, catedràtic de Dret a la Universitat de Barcelona, traspassat l’any 1929

-El seu hereu, Joaquim de Jaumar Els abans esmentats tenen relació a les poblacions de Torelló i Sant Vicenç de Torelló; demanaren en la nostra recerca la col•laboració del setmanari Torelló - Setmanari Independent de la Vall del Ges , settorello@gmail.com

Trobem a la Hemeroteca de LA VANGUARDIA ; Página 7 — Viernes 7 de junio de 1935

AYUNTAMIENTO DE BARCELONA

Visita de instituciones benéficas El consejero regidor de Gobernación, señor Jaumar de Bofarull, ha hecho una visita al Asilo Municipal del Parque, acompañado del consejero señor Tiffón y del arquitecto señor Plantada.

El señor Jaumar se hizo cargo del esfuerzo considerable que realiza ol personal que cuida de aquel establecimiento benéfico, y sobre todo las hermanas de la Caridad que, a pesar de la falta de condiciones del local proporcionan a los asilados una estancia confortable y una comida sana y abundante, además de un cuidado exquisito para hacerles llevadera su situación.

El consejero regidor señor Jaumar felicitó al administrador del Asilo y a las hermanas de la Caridad por haber conseguido que el referido establecimiento benéfico, gracias a su esfuerzo, pueda compararse con los mejores asilos del extranjero.

El señor Jaumar tomó nota de algunas pequeñas deficiencias debidas a las condiciones del local, y prometió que serán corregidas.

También visitó el señor Jaumar de Bofarull, acompañado de los concejales señores Tiffón y Quintana, del arquitecto señor Plantada y del jefe del negociado de Sanidad, señor Mayncs, el Laboratorio Municipal, siendo recibido por el jefe del mismo, doctor González y personal facultativo, en compañía de los cuales recorrió el edificio y pudo convencerse del admirable funcionamiento de los servicios encomendados al indicado centro, que puede competir con los mejores del mundo.

Mereció el elogio del señor Jaumar el servicio de vacunas, que ha dado al Laboratorio Municipal de Barcelona una justa nombradla, evitando a la ciudad epidemias y endemias que contribuían a hacer excesiva la mortalidad. El consejero de Gobernación prometió al doctor González, que el Ayuntamiento no regateará esfuerzo alguno a fin de contribuir al prestigio y perfeccionamiento de estos servicios, tan importantes para la salud pública.

Se hizo cargo el señor Jaumar de Bofarull de la necesidad de dotar convenientemente la Biblioteca del Laboratorio, que, en la actualidad está desatendida por falta de consignación, así como de la conveniencia de levantar un nuevo pabellón para instalar con mayor amplitud el servicio de vacunación antivariolosa, reconocido hoy como uno de los mejores que existen.

Visitó también el señor Jaumar de Bofarull las secciones de elaboración de las vacunas antitífleas y Calmette, así como las de análisis de las aguas de la ciudad y productos alimenticios. Al despedirse del director del Laboratorio y personal facultativo del mismo, el señor Jaumar de Bofarull les demostró la satisfacción con que había comprobado el estado magnífico de la referida institución, que es orgullo de Barcelona.

I finalment, malgrat que per un molt breu període, el trobem com a primera Autoritat Municipal. Excmo. Sr. FRANCESC JAUMAR I DE BOFARULL Octubre 1935 - Diciembre 1935 Alcade de Barcelona

Rebia un e.mail de l’Ignasi Roda Fàbregas, amb una fotografia i el següent peu informatiu : Inauguració oficial del grup escolar "La casa del Marino". Imatge de les autoritats assistents a l'acte. Entre d'altres i d'esquerra a dreta; (2) Frederic Roda i Ventura, regidor a Barcelona, (3) Josep Codolà, Conseller de cultura de l'Ajuntament de Barcelona, (4) Jaume Gubern ¿?, (5) Lluís Duran i Ventosa, Conseller de cultura de la Generalitat, (6), Francesc Jaumar de Bofarull, Alcalde accidental de Barcelona i (9) Octavi Saltor Soler, poeta.

És sorprenent la manca de dades sobre aquesta família, que s’explica únicament pel fet que dissortadament som – encara – un país captiu, i no hem pogut desenvolupar les eines bàsiques per defensar la nostra cultura , i guardar com cal la memòria col•lectiva. No trobareu cap informació a l’enciclopèdia de Barcelona, relativa al Sr. FRANCESC JAUMAR I DE BOFARULL , ni per descomptat a l’edifici gegantí que aquesta nissaga va aixecar a Cabrils, i quina visita faria molt bé en facilitar l’Ajuntament d’aquesta vila de la comarca del Maresme.

Sou pregats d’ampliar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT MARÇAL DE LA SERRA, D’IRENNA O DE PUIG-REIG. EL BERGUEDÀ

Anàvem el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés, pels antics territoris templers de Puig-reig, la nostra primera destinació Sant Marçal, dit de la Serra, d’Irenna i de Puig-reig, està prop de la carretera de l'Espunyola abans del trencall que permet accedir al Roseret, ( Capella de la Mare de Déu del Roser propera a la masia de Madrona), i a Sant Sadurní de Fonollet ( Antiga església parroquial (Sant Sadurní, abans Santa Fe) del municipi de Puig-reig (Berguedà), a l'esquerra de la riera de Merola; és un edifici d'origen romànic (s XIII). El lloc, esmentat ja el 984, fou donat pel vescomte Guillem de Berguedà als templers el 1083.) Les primeres noticies de Sant Marçal, son de l'any 1026 , quan Ramon "Deusaran", senyor d'aquestes terres, feia testament i deixava almoines a Sant Marçal; una moneda d'or per una lluminària. el 1180, Guillem de Berguedà, llegà a Poblet les terres i un graner que li pertanyent. Hom pensa que fou refeta i/o modificada al segle XII. L’esglesiola d'una sola nau coberta amb volta de canó de mig punt, i reforçada amb dos arcs torals molt amples que sorgeixen a l'exterior a manera de contrafort, és capçada al cantó de llevant, per un absis semicircular, cobert amb volta de quart d'esfera.

Al mur de migdia s’aprecia un portal, ara tapiat, que era sens dubte l'accés original a l'església; en aquella època els temples exercien alhora la funció de ‘castells dels pobres’, d’aquí l’habitual manca d’obertures, i l’existència de ‘portes ferrades’ que en la seva major part han estat objecte d’espoli. La orientació al migdia - moment en que el sol donava de ple a la porta d’accés - garantia un màxim de confort als fidels. Actualment la porta que acaba amb un arc de mig punt adovellat que arrenca de dues àmplies impostes, està situada a la tarda, sota un porxo, que dona a l’església de sant Marçal una fesomia molt particular i pròpia.

Segons els documents eclesiàstics ha estat sempre una capella dependent de la parroquial de Sant Martí de Puig-reig; d’aquesta dada no podem concloure però, que Sant Marçal no exercís algunes funcions quasi parroquials, com acredita l’existència d’un pedró proper. Tampoc podem excloure l’existència d’alguns enterraments, ja dins del temple, ja en la immediata rodalia.

Ens expliquen que per Sant Marc, es fa des de Puig-Reig una processó, que està documentada des del 1745. No hem sabut trobar els goigs a llaor del Bisbe de Llemotges, us deixem un enllaç perquè – si més no – tingueu una mínima informació de la vida de sant Marçal. bibliogoigs.blogspot.com/.../goigs-sant-marcal-la-seva-festa-es-el.html

DOLMEN DE LA CREU ESPELTA. SANT MATEU DE BAGES

Anàvem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés per la serra de Torribalta als límits del Bages, en aquesta ocasió ho feixem a la recerca del dolmen de la Creu Espelta, o per dir-ho de forma més precisa, de les seves restes.

El Joan havia fet un gran treball previ per localitzar l’indret precis, i un cop arribats davant les creus de pedra, pujàvem entre l’espessa vegetació fins al turó que s’albira a la dreta, i dalt al cim contemplàvem les restes d’aquest monument funerari de l’època dels caçadors.



És obligat aquí el record i l’homenatge a la tasca gegantina de Mossèn Joan Serra i Vilaró [ Cardona, Bages, 1879 — Tarragona, 1969], de formació autodidacta va desenvolupar l’arqueologia en el nostre país; nomenat conservador del museu diocesà de Solsona (1905), hi creà una secció de prehistòria, i del 1915 al 1925 dugué a terme una intensa labor d'excavacions prehistòriques per les terres del Solsonès i els seus rodals; el coneixement actual de la prehistòria d’aquestes contrades, i els materials arqueològics de gran importància que s’exposen al museu diocesà de Solsona deriven bàsicament dels seus treballs.

En relació al dolmen de la Creu Espelta, el topònim fa referència ‘ al Triticum spelta; blat d'espigues planes, dístiques i laxes i de gra dur i blanc, conreat en terrenys pobres de la regió mediterrània’.

De l’excel•lent treball publicat per l’ALBERT FÀBREGA
Centre Excursionista de Súria
C/ Vilanova,6, E-08260 Súria
albertfabrega@yahoo.es

http://www.raco.cat/index.php/Pyrenae/article/viewFile/145150/260691

Reproduïm les dades tècniques i científiques : la cambra és rectangular i devia de fer interiorment uns 1,10 metres de llarg per 1 metre d'ample i 0,95 metres d'alçada. En resten dempeus només la llosa lateral nordest (146 centímetres d'ample per 75 centimetres d'alt i 31 cm de gruix) i la llosa frontal del nordest (100/97/13 centimetres).

Ajaguda, però encara al seu lloc, hi ha també la llosa lateral sudest, mig coberta de terra (85/40/10 centímetres visibles), mentre que la llosa frontal del sudoest (108/78/9 centímetres ) podria ser una que hi ha desplaçada darrere la lateral nordest.

S’ha escrit molt en relació als usos funeraris en el període de l’home caçador; hi ha però , des del meu punt de vista algunes matisacions a fer :

Els dolmens acostumen a trobar-se en llocs elevats, i això s’explica bàsicament per una raó que fins a darreries del segle XIX era obvia, els camins per qüestions de seguretat discorrien pels llocs elevats.

Els caçadors es desplaçaven seguint a les preses, el risc personal era molt elevat en la seva habitual tasca; atacs de besties i/o d’altres caçadors , cops, caigudes,... i de produir-se un desenllaç fatal, la possibilitat de traslladar el cos fins al campament no es contemplava en cap cas; l’enterrament sota un sostre de pedra, alhora que el darrer record pel company traspassat, atorgava una certa dignitat al traspàs.

Pel que fa al mètode de construcció, alguns defensen que es feia amb el sistema que se suposa a les piràmides d’Egipte, fer un munt de terra, arrossegar les pedres, i buidar desprès la terra, deixant l’estructura tal i com ara la veiem; jo personalment em manifesto contrari a aquesta hipòtesi, ja que els caçadors no tenien eines per cavar la terra, ni per tallar arbres [per fer rodolar les pedres] , el que tenien sens dubte [ i ara no tenim ,dissortadament ] , a part d’un major vigor físic, es la consciència de treballar en equip; fins i tot els homes d’avui, en un nombre suficient, podrien aixecar pedres d’aquest pes i mides , i fer per arreu dòlmens.

Com sempre, vosaltres amics lectors teniu la darrera decisió.

Mentre recollíem imatges la visió des del turó en donava la sensació d’infinit, pròpia dels llocs elevats. És fàcil pensar en ‘la transcendència’ des d’un d’aquests llocs.

SANTA HELENA D’AGELL. CABRERA. EL MARESME.

Anàvem la Carmen, el Tomàs, l’Antoni, el Feliu i l’Antonio, una de les sortides més reeixides - quan al nombre de persones – de les que darrerament hem fet els del coneixercatalunya.blogspot.com ; la nostra destinació en aquesta ocasió eren les terres de la Comarca del Maresme; cercàvem el petit nucli d'Agell, situat entre Cabrera i Argentona; el lloc és esmentat per primera vegada (villa Agello) l’any 990; en aquell moment es desenvolupen les parròquies, els centres organitzadors de la comunitat rural, al seu voltant creixeran més tard els nuclis urbans, com avui és el cas de Santa Elena d’Agell.
Hi ha constància documental d’aquesta esglesiola l’any 1.236, pensem que aleshores era un edifici romànic, amb una fesomia forma similar a l’actual; reconstruïda el 1576, en estil gòtic tardà , amb una sola nau coberta amb volta de creueria i absis poligonal. A les claus de volta hi ha representada santa Elena i una cabra. La façana, emblanquinada, és de gran austeritat. El portal és adovellat, amb dues finestres de llinda recta als costats.

Podem recollir imatges de l’interior per una de les finestres; el temple presenta un aspecte recollit i íntim, que ve a confirmar la periòdica celebració d’oficis religiosos.

Una vegada més em trenca el cor la desídia manifesta amb que els malnomenats ‘serveis públics’, telèfon, llum,... – tots ells de matriu espanyola - maltracten el patrimoni col•lectiu que es troba en aquests petits nuclis de població.

Ens agradarà tenir coneixement as l'email coneixercatalunya de quin dels Bassegoda era l'autor d'aquesta Capella.

Agell és una illa de pau, tranquil•litat i fins diríem que de luxe , en la que trobem únicament un ‘punt negre’ ; les runes innominades de la que fou capella de la Torre Ametller, residència d’estiueig d’aquesta familia fins l’any 1.943, en que va ser cedida al govern feixista, que la va habilitar com a Centre de Reeducació de nenes ‘roges’; l’excessiva massificació que volien imposar – els franquistes van ampliar l’edifici – va provocar el seu abandonament per part de les monges de l’ordre de l’Estonnac, que el gestionaven; l’edifici va passar un llarg període de ‘custodia’ per part d’uns masovers, fins que l’any 1.985, la Generalitat de Catalunya, l’habilita com Alberg de Joventut.
Dissortadament som – encara – un país captiu, i no hem pogut desenvolupar les eines bàsiques per defensar la nostra cultura , i guardar com cal la memòria col•lectiva. No trobareu cap informació a l’enciclopèdia de Barcelona, relativa a la senyora Maria Teresa Amatller i Cros [ el cognom familiar, com tants altres, no era normativament correcte ]. Des d’ara incloc el seu nom en la llista de ‘Patricis de Catalunya’.

Sou pregats d’ampliar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL CELLER DE CA LA QUICA. PUIG-REIG. EL BERGUEDÀ.

Anàvem a Puig-reig, el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés; la tasca de sherpa la feia en aquesta ocasió – com sempre de forma magistral – el Joan, i jo m’ocupava de gaudir amb delectança, de les moltes i bones coses que es conserven encara al podiu regis ‘ puig del rei’ , en consensuada interpretació d’aquest peculiar topònim del Berguedà.

Al llarg dels propers dies i setmanes, anirem penjant al coneixercatalunya.blogspot.com les cròniques d’algun d’alguns punts d’obligada visita.

En reservava però una gratíssima sorpresa a l’hora de dinar el Joan Escoda i Prats; recorríem el carrer major de Puig-reig fins arribar al número 48 – que es troba en un peculiar atzucac - , allí , un petit cartell a la porta indica : ‘ el Celler de ca la Quica’, un local molt acollidor, on sota uns sostres de volta de canó, fets d’obra vista, degustareu uns plats exquisits - parlo des de la meva particular experiència -, i on alhora – fent honor al seu nom- donat que disposa d’un magnífic, i afegiria alhora acollidor i artístic celler, us serà possible seleccionar personalment els vins que voleu prendre.

No volem prendre la feina als de la Guia Michelin, i només en comptades ocasions fem al coneixercatalunya.blogspot.com, l’elogi d’algun lloc per menjar. Val a dir que aquí com a l’Hostal Colomí de les Germanes Camps a Santa Coloma de Queralt, al Menut de Belianes a l’ Urgell, al Pósito de Cambrils, o al Gelonch Restaurant , del Carrer Bailén, 56 Barcelona de Barcelona; manllevant paraules quasi sagrades ‘ cal fer-ho, i és de justícia’.

Mai però, hem publicat una critica – i no per falta de motius – de cap dels mols llocs de restauració, on ens hem aturat, i això bàsicament perquè un mal dia el pot tenir tothom.

Si el nostre criteri us sembla encertat feu-nos-ho saber a l’e.mail coneixercatalunya@gmail.com, si cal ens replantejarem allò de ‘No volem prendre la feina als de la Guia Michelin ‘.

Mai se sap per on vindrà l’èxit, oi ?

SANT MIQUEL DE VALLMANYA. PINÓS. EL SOLSONÈS

El topònim ‘Valle Magna’, Vallimagna’ , o ‘Vallemania’ apareix esmenta’t l’any 1.021 en una donació feta a Sant Vicenç de Cardona; és clarament descriptiu d’un indret agrícola, aleshores si extremament feraç .

Surt documentada l’església de Sant Miquel , en un document signat per Bernat de Boixadors , en el que concedeix a Bernat de Bonfills i al seu fill Pere , permís per passar amb el seu ramat pel terme de Vallmanya, entre els límits figurava ‘ el camí que venia de Sant Miquel’.

És un edifici de planta rectangular , d'una sola nau , capçada a llevant per un absis semicircular, ornamentat exteriorment amb un fris d'arcuacions llombardes, disposades en sèries de dues entre lesenes, amb la peculiaritat que aquestes arrenquen d'un sòcol a l,60 metres d'alçada aproximadament i no pas del nivell del terra com és habitual.

La coberta de l'edifici és a dos vessants, damunt la nau i amb llasses de forma cònica, a l'absis. En mig dels dos cossos, damunt la paret que sobrepuja uns 40 centímetres la teulada, hi ha el campanar d'espadanya d'una obertura, a l'indret de l'arc pre-absidal.


L’edifici restaurat possiblement l’any 1.854 , data que consta a la porta, presenta exteriorment un bon estat de conservació, gràcies a l’arrebossat de les seves parets, que deturat la degradació de la pedra sorrenca.

No podíem accedir a l’interior de l’església, on ens expliquen que de forma esporàdica encara es celebra algun ofici religiós.

Per la seva ubicació coincidim en que possiblement no ha depassat mai la categoria de capella rural, depenent de la parroquial de Sant Pere, visible a poc menys de 500 metres en línia recta.

L’arcàngel Sant Miquel és una de les advocacions més freqüents en el món rural, associat a la protecció dels viatgers , els temples que li son dedicats es troben sovint prop dels camins.

Us aconsello la lectura de l’excel•lent i documentat article de l’Antoni i Ibáñez Olivares, que trobareu en aquest enllaç :
http://www.guimera.info/avui/tribuna/SMiquel.htm

Oblidat dat del turó, des de la solitud d’aquesta ‘Vallis Magna’, Sant Miquel continuà en la seva eterna vetlla.

Una vegada més em trenca el cor la desídia manifesta amb que els malnomenats ‘serveis públics’, telèfon, llum,... maltracten el patrimoni col•lectiu que es troba en aquests petits nuclis de població, les perspectives futures, amb la reducció d’Ajuntaments, amb l’excusa de reduir despeses, son en aquest sentit paoroses.

SANT VICENÇ DE CASTELLBELL. PROP DEL CEMENTIRI. CASTELLBELL I EL VILAR. EL BAGES

En diuen els de Castellbell i el Vilar, ‘l’ermita’, malgrat que té manifestament les proporcions d’un temple parroquial.

Li ‘teníem ganes’ els del coneixercatalunya, que l’hem vista moltes vegades des de l’autopista, en el nostre anar i venir.

Tot acaba arribant pels seus passos comptats, i en ocasió de recollir imatges del runam de Sant Fermi i Sant Pere, al límit de les comarques del Vallès Occidental i el Bages, se’m feina l’hora de dinar i ho feia al Bures, davant del riu i el pont.

M’explicaven que actualment el castell és del metge del poble, i pel que fa a la casa coneguda com ‘la torre’ que va pertànyer al propietari de la fabrica Burés, Josep Maria Juncadella i Burés; l’actual propietari és fill d’un dels antics treballadors de la fàbrica. M’agradaria tenir ocasió de visitar el Castell i ‘la torre’. Queda dit.

Aclarit el sistema per accedir fins a Sant Vicenç, just abans d’incorporar-se a la carretera en direcció Manresa; acompleixo finalment el vell desig del coneixercatalunya, i recullo imatges del temple, del cementiri, del pont des de l’alçada, del castell i ‘la torre’,...

Hi ha respecte d’aquest temple una notable confusió; l’actual edifici, d’aspecte senzill, fou construït al segle XVII. El campanar és obra de la postguerra, dissenyat possiblement per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956), col·laborador de Jaume Gusi i Rossell (nom de monjo Pere Celestí, Barcelona, 3 de novembre de 1897 - Abadia de Montserrat, 12 de juny de 1978) director artístic de les obres de restauració del monestir i del santuari de Montserrat

S’esmenta Castellbell però des del 924; de forma expressa es parla de ‘parròquia de Sant Vicenç’ l’any 1.685 amb motiu de la visita del bisbe Pasqual, en el document s’esmenten entre altres capelles la de Sant Miquel del castell [ advocació típicament castellera que hem trobat per arreu ].

Hom pensa que aquesta església, situada prop de l’actual cementiri municipal, va ser edificada abans de la visita del esmentat bisbe, i exercia com església parroquial, i eren sufragànies seves Sant Cristòfol, i Santa Maria del Vilar [ aquesta darrera actuarà com a parròquia d’ençà de la segona meitat del segle XIX fins l’any 1961, en que la parroquialitat passa al temple de Sant Antoni Maria claret ,al Borràs.

Malgrat que l’entusiasme em fa passar el fred, arriba l’hora de tornar a casa, refaig el camí, i des de la carretera m’acomiado – una vegada més – de Castellbell i el Vilar, i del Bages.

Avui 11.3.2024 quan  es commemoren els 20 de l’inici de les noticies FAKE per part dels mal dits Populars ,  no tinc cap dubte,  la opció B és la correcta:

https://ctxt.es/es/20240301/Politica/45820/victor-sampedro-voces-del-11M-mentira-jose-maria-aznar-victimas.htm

https://www.publico.es/politica/ignoraron-bush-aznar-blair-informes-oficiales-ausencia-armas-destruccion-masiva-irak.html

https://www.publico.es/politica/marcial-dorado-narcotraficante-amigo-feijoo.html

..

.....

Sou pregats de fer-nos arribar imatges i dades de masies  de de Vacarisses, Viladecavalls, Olesa, Castellbell i el  Vilar , a l’email castellardiari@gmail.com 

La retratava el Josep Salvany Blanch, l'any 916 

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/3274/rec/2

https://www.vallgesbisaura.com/el-raco-del-colleccionisme/els-goigs/goigs-a-llaor-de-sant-vicens-any-1949/

Que  Sant Vicenç i  Sant Antoni de la  Sitja,  elevi a l’Altíssim la pregaria dels  , amazis, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

BALL DE LES GITANES

A l’enciclopèdia Catalana, com entrada núm. 5 del mot gitano-a, hi trobem “dansa de parelles, de moviment viu, que hom ballava prop de les fàbriques i dels llocs de treball, a Manlleu i altres indrets, el dijous gras, al matí, com a continuació de les festes de carnaval”.

Al Volum II del Costumari Català, de Joan Amades , a la pàgina 217, hi trobem “ El punteig típic dels balls propis de Carnestoltes pel Baix Llobregat, pel Vallès, i pel Maresme, havia estat l’espolsar, punteig que va donar nom al tipus de ball qualificat d’espolsada, el qual, al Vallès sobretot, des de la darreria del segle XVIII va prendre el qualificatiu de Ball de les Gitanes “

El mateix J. Amades, dedica un petit opuscle al Ball de Gitanes, o Ball de les Gitanes, editat l’any 1925, text citat per ALCOVE-MOLL, en el seu diccionari, en el que connecta el Ball de Gitanes, amb altres manifestacions anteriors, remuntant-se fins a l’època romana.

La tesi d’Amades i d’altres tractadistes ( no masses malauradament ), reforça l’afirmació de que el Ball de Gitanes, que encara perdura avui, i amb molta força al Vallès Occidental, sobretot a poblacions com , Castellar del Vallès (en aquests moments amb més de 400 persones, en les diferents colles) , Montcada, Santa Perpetua de Mogoda, Parets,.. es hereu d’anteriors manifestacions del “ Ball de Plaça “, que podríem remuntar més enllà dels romans, com fa J. Amades, i alhora es una innovació en aquesta tradició dels balls populars, que mereix un breu anàlisi.

Certament podem com J.Amades, i com l’entrada de l’enciclopèdia Catalana, datar en les darreries del Segle XVIII, la renovació del Ball de Gitanes, la denominació de “ Ball de les Gitanes “, es possiblement deguda, a que els balladors , sobretot les dones, duien uns vestits estampats molt cridaners, ( elaborats a partir dels retalls, del caps de peça, i de “ les banderes”, en l’argot tèxtil els trossos de teixit que servien per fer les mostres, que ensenyarien desprès els viatjants ), i també perquè aquestes primeres colles, van introduir l’ús de castanyoles, tant per homes, com per dones, ( encara avui, fan estremir els anomenats “balls muts”, en que només s’acompanyen els balladors, amb les castanyoles, i la cobla resta callada ) , també es van introduir noves danses, la jota, la caxutxa , la contradansa, la polca, i avui encara, els mestres actuals, incorporen al Ball de Gitanes, noves formes de ball ; les Gitanes doncs, son avui encara, alhora que una de les manifestacions més antigues del folklore català, una de les més vives i dinàmiques, i això malgrat que els esforços que es fan per divulgar-la “ la Roda de Ballades”, que acaba sempre a la Plaça de l’Abadia de Montserrat, (plaça Major de Catalunya, amb permís de Barcelona) , tenen en general un escàs seguiment dels mitjans de comunicació, i conseqüentment del públic.

El Ball de les Gitanes, avui només per a tothom que se l’estima “ BALL DE GITANES”, es una evolució d’anteriors formes del Ball Popular, que desenvolupen amb renovada alegria, la munió de nous treballadors/es, que procedents de l’agricultura ( sovint en situacions quasi feudals ) nodriran les necessitats de personal de la manufactura , i de l’industria ,bàsicament tèxtil, això explicarà també, la seva localització principalment a la zona del Vallès.

Aquí també tenim l’explicació de l’aire “ revolucionari “, que les Gitanes incorporen a la tradició dels Balls Populars, avui podreu trobar balladors i balladores, de totes les extraccions socials, i de tots els sectors econòmics, hi ha treballadors manuals, treballadors de “ coll blanc “, universitaris, i professions lliberals; avui el BALL DE GITANES , es de tothom, justament perquè un dia farà de ben segur més de 200 anys, aquells primers treballadors/es assalariats del nostre país, van decidir que s’havia de donar un aire nou, a l’antiga manera de dansar.

Les Ballades de Gitanes, s’han de potenciar, potser, ara es hora d’un nou canvi, però en qualsevol cas, aquesta joia viva de la cultura catalana, s’ha de recolzar per part de tots.

ANTONIO MORA VERGES

LA PETJADA DELS TEMPLERS. EL ROSERET DE PUIG-REIG

A les acaballes del segle X, a Europa hi havia un excés de combatents sense feina; el papa Urbà II, l’any 1095 va reunir un concili a Clermont-Ferrand (Occitània) i va predicar la primera croada cap a Terra Santa, aquesta va ser la manera de proporcionar una sortida digna i honorable a molts nobles i cavallers bel•licosos, als que no va caldre incitar-los massa per fer-los lluitar, el motiu altrament era nobilíssim, alliberar Terra Santa del domini dels infidels.

Guillem de Berguedà, com molts altres nobles i senyors, va cedir el Castell de Puig-Reig juntament amb el seu terme i Fonollet, als Templers en el seu testament de l'any 1187. Fou en aquest segle quan es van construir els tres nivells de muralles pel sector de ponent i de migdia, car el pendent sobre el Llobregat era una defensa natural.

Els templers a Europa van esdevenir experts banquers i comerciants. L'Orde del Temple, sota la Direcció d’un Gran Mestre, quedava fora de la jurisdicció de cap mena d'autoritat civil o eclesiàstica.

L’any 1291, els musulmans conqueriren Sant Joan d'Acre i n'expulsaren els templers, els monjos es replegaren cap a Europa, i la casa de París passà a exercir les funcions de casa mare, que abans havia fet la de Sant Joan d'Acre. Aleshores a l'Orde se li plantejà un greu problema: si la seva missió era protegir els pelegrins a Terra Santa, quina raó de ser li quedava un cop abandonada Terra Santa? Foragitats de Palestina, els templers conservaven les seves cases a Europa, un patrimoni immens i molt ben administrat que generava quantioses rendes.

Felip IV de Franca, malgrat haver alterat la moneda, limitat els beneficis de l'Església, espoliat els jueus, carregat d'impostos la banca llombarda .... anava curt d’armilla, i ho va solucionar amb l’inestimable ajut de Bertran de Got, arquebisbe de Bordeus, escollit Papa , amb el nom de Climent V, i col•laborador fidelíssim en la seva lluita per apoderar-se dels béns dels templers.

Les acusacions formulades foren :

1. Renegar de Crist i escopir a la Creu en la cerimònia d'admissió a l'Orde
2. Intercanviar-se petons obscens en aquesta cerimònia.
3. Ometre les paraules de la Consagració els sacerdots templers quan deien la Missa.
4. Practicar la sodomia (l'homosexualitat)
5. Adorar ídols.
6. Confessar-se mútuament i perdonar els pecats el president del capítol.

El resultat del procés, primer a França i ben aviat per tots els regnes cristians, va la l’anul•lació de l’Ordre, i la confiscació dels seus bens, que en el millor dels casos, passaven sota el control d’altres ‘Ordres més docils i controlables’.

Puig-reig , fou senyorejada pels templers fins a començaments del segle XIV, quan l'Orde fou anul•lat i els dominis de l'antiga Comanda Templera de Puig-reig (que incloïa: el terme del castell, els territoris del Berguedà i les possessions a la Cerdanya) passà a l'Orde de l'Hospital.




Ens sorprenia al Joan Escoda i Prats i a l’Antonio Mora Vergés, quan visitàvem la petita capella del Roseret, el gran plafó templer que hi ha damunt la portalada. Com hi va arribar ?




No donem gaire crèdit a la hipòtesi de l’aprofitament dels antics carreus d'una construcció romànica anterior (potser Sant Andreu de Madrona?) per bastir aquest edifici quan la devoció a la Mare de Déu del Roser s'escampà, al segle XVI. Màxim quan en el millor dels casos, aquesta petita esglesiola pertany al grup de les anomenades ‘Trentines’.