IN MEMORIAM. EL CASINO CERETÀ. L’AU FÈNIX . PUIGCERDÀ. LA CERDANYA

  

El Toni Lora, publica una fotografia del  Casino Ceretà  seu de l'associació del mateix nom fundada el 6 d'octubre de 1879.

 

El primer edifici social edificat en aquests terrenys fou el construït amb plànols del mestre d'obres Calixte Freixa i Pla (Berga, 1843 - Llívia, 24 de febrer de 1920 . Les façanes foren obra de Pau Montellà sota disseny de Ramon Borrell i Pla ( Barcelona, 1876 — Barcelona, 1963)  i Juli Borrell Pla (Barcelona, 1877 - 1957) essent inaugurat l'1 de gener de 1893.

Aquest edifici resultà destruït per un incendi el 31 de juliol de 1904.

Tot seguit s'efectuà l'actual edificació d'acord amb els plànols executats per l'arquitecte Josep Domènec i Estapà. (Tarragona, 7 d'octubre de 1858 - Cabrera de Mar, 5 de setembre de 1917 )

Si els combustibles tornen a tenir un preu “ assequible “, i les benzineres superen l’atzucac del GOBIERNO MÁS PROGRESISTA DEL REINO DE ESPAÑA – sense cap mena de dubte, el millor del món, pel que fa a complicar les coses senzilles oi?. - , poseu Puigcerdà, la Cerdanya a la vostra agenda.

LA PLAÇA DE SANT JOAN , CARDEDEU. EL VALLÈS ORIENTAL.

  

El Crisant Palau, publica una postal del Lucien Roisin Besnard (L. Roisin) (París, 1884 - Barcelona, 1943) de la Plaça Sant Joan de Cardedeu, en la que apareix Can Llibre

Anys 25-30 - Cardedeu - Plaça Sant Joan

És una Plaça d'estructura rectangular amb una zona enjardinada i d'esplai pels infants, circumdada per una via circulatòria de direcció única.

Té una part petita, davant de la imponent façana de l'Ajuntament, amb un aparcament i un petit jardí.

La plaça està voltada d'alguns dels edificis més importants de Cardedeu: la Torre Llige, actual ajuntament, la Casa Daurella, actual biblioteca, iMuseu-Arxiu Tomàs Balvey, la Casa Lluís Llibre i d'altres construïdes o reformades als voltants del temps en què es va fer la plaça, l'any 1915.

El 14 de març de 1915, l'arquitecte municipal Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 – la Garriga, 15 de setembre de 1937) va presentar un pla de la nova plaça que s'exposà al públic. També es van recaptar donatius.

El 19-4-1915, aprofitant la visita del Bisbe, Enric Reig i Casanova (1859 - 1927) , va tenir lloc la cerimònia simbòlica de l'enderrocament de la primera pedra de la Torre Lledó, els carreus de la qual serviren per a fer el sardinell de la plaça Sant Joan.

El finestral de la torre Lledó va desaparèixer.

En deixaven un comentari ;  Salutacions... No ens coneixem personalment, això però, no té importància... Estic especialment agraït per la promoció i difusió dels llocs, temples, castells, etc. que he pogut conèixer pels articles/post que publiques a les xarxes... Moltes, moltíssimes gràcies

Per al Crisant Palau,  t’estic molt agraït per la teva tasca de divulgar el Vallès Oriental, d’abans i d’ara.

Gràcies, infinites , també per al Lucien Roisin Besnard (L. Roisin) (París, 1884 - Barcelona, 1943), al que coneixien arreu com “ el fotógrafo catalán “  

I – cal fer-o és de justícia – també, també,  per a l’amable lector que em deixava el comentari,

Noblesa obliga, oi?

IN MEMORIAM. ESCOLA DE LES GERMANES DOMINIQUES DE L’ANUNCIATA. BORREDÀ. EL BERGUEDÀ . EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADUA FRANQUISTA

 

Llegia que l'any 1890 el rector de Borredà, Joan Casadevall, aconseguí que les Germanes Dominiques de l'Anunciata s'instal·lessin a Borredà i hi fundessin una escola i una casa de acolliment i d'exercicis espirituals.

La casa i l'escola ja funcionaven el 1898, estaven ubicades al carrer de Frontanyà, en un edifici que s'amplià al llarg dels anys

L'any 2000-2002, la restauració va transformar la distribució interior de la casa per tal d'adaptar-la als nous usos de casa de colònies i d'acolliment.

Es conserva l'estructura de la façana, respectant obertures i forjats, i és a la façana principal on hi destaca la llinda amb la data 1694, amb la inscripció IHS i la creu.

El 31 d’agost de 2014, les dues últimes monges que quedaven van marxar cap a altres destinacions.

En algun temps l’Església catòlica catalana, es va erigir en defensora de l’ensenyament, d’aquí que en la nostra llengua – estimada per Déu – el mot escolà, designi tant al que va a l’escola, com a la persona quer ajudava al sacerdot en les funcions litúrgiques.  N la llengua castellana, se’ls anomena “ monaguillos”.

Si algun dia els combustibles tornen a tenir un preu “ raonable “ i si les benzineres superen l’atzucac que els posava el GOBIERNO MÁS PROGRESISTA DEL REINO DE ESPAÑA, al que cal reconèixer-li l’habilitat de complicar les coses senzilles, i no donar mai fil sense puntada, i alguns altres “demèrits”, poseu Borredà , el Berguedà , Catalunya   a la  vostra agenda.

DE LES CASES DISSENYADES PEL MESTRES D’OBRES RAFEL ESTANY CASALS AL CARRER DEL SOL, QUI EN VA SER EL PROMOTOR?. SABADELL. EL VALLÈS ORIENTAL.

 El Jesús Escoda Prats, és un curiós empedreït, i un excel·lent fotògraf, en aquesta ocasió publica una fotografia del rengle de cases del carrer del Sol, 80-94, que s’aixecaven per “ mans anònimes “  i de forma subreptícia a la primera dècada del segle XX si hem de creure – que no ho fem – allò que publica l’Ajuntament a : 

http://ca.sabadell.cat/pdf/PE-122/PE-122cata03.pdf

Cap dada del promotor, cap dada de l’autor, rar, rar, rar, oi?

Hi ha coses que costen d’entendre, no em refereixo amics lectors  a la política, i al ESTADO DE DERECHO, que això és senzillament inexplicable, parlo d’edificis MOLT singulars dels que no es té coneixement dels autors.

Sempre he pensat que això en bona mesura és obra de funcionaris feixistes – amb maneguets -  que donaven compliment a la instrucció de dessolar de terra, i per descomptat a la inèrcia perniciosa que feia que es deixin passar els anys, un cop assolida aquesta “ democraciola” vergonyant.  

Per descomptat, esperem que algú posi “ llum a la foscor” i ens faci arribar dades del promotor i de l’autor, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs a l’email castellardiari@gmail.com 

El Valentí Pons Toujouse, feia una feina excel·lent, tant, tant, tant, que en qualsevol país “ normal” se li faria un reconeixement públic. 

https://www.arquitecturamodernista.cat/obres/es/sabadell/tots/cases-5

L’autor va ser el mestres d’obres Rafel Estany Casals ( 1851 + Sabadell (Barcelona) - 31.12.1917) que havia fet els seus estudis a Anglaterra.  Cap dada del promotor, insistim, esperem les vostres aportacions a l’email castellardiari@gmail.com 

Catalunya us ho agrairà, i per descomptat també Sabadell quan recuperi la seva essència. 

IN MEMORIAM. CASTELLÓ D’EN BAS I L’ESGLÉSIA DE L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL. LA VALL D’EN BAS. LA GARROTXA.

 

Entre 1890 i 1923,  Cèsar August Torras i Ferreri (Barcelona, 5 de juliol de 1851 - 22 de juny de 1923)  retratava  “entrada de Castell amb un home”,  sense cap mena de dubte l’edifici  era  el  Castelló d’en Bas.  Sembla fora de dubte que en aquella dates l’edifici feia funcions de masia.

Actualment només resten algunes parets d’aquest Castelló d’en Bas, que encara permeten, però, d’endevinar-ne les característiques.

 Al cim de la penya hi havia l’edifici principal, emmurallat, amb una longitud total d’uns 30 metres , a l’extrem oriental del qual ara encara resta la capella de Sant Miquel.

A la cara de tramuntana hi ha un dels panys de paret més ben conservats de tot l’edifici; és format per pedres treballades i força grosses i el podem datar cap al segle XIII.

 També hi ha importants restes de parets, amb pedres escairades i amb una alçada de fins a uns 6 metres , a la banda occidental, molt més estreta.

 

Al costat meridional d’aquesta construcció hi ha una petita esplanada amb una llargada d’uns 40 metres , tancada a la banda est i sud pel cingle i al costat de ponent per un mur, en el qual encara podem veure algunes espitlleres.

 Al cantó meridional d’aquesta esplanada hi ha restes d’una possible cisterna, amb uns 2,8 metres  d’ample per uns 5,5 metres  de llarg i amb uns murs llargs que tenen un gruix de 140 cm; era coberta amb una volta.

 

A ponent del castell i d’aquest recinte hi ha un primer vall, amb uns 6 meres  de fondària i uns 8 metres  d’ample.

Uns metres més enllà hi ha l’anomenat Portell o pas enclotat, que podia fer de segon vall.

Des d’aquest indret d’una banda surt el camí que va a Pibernat i Falgars, de l’altra el que s’enfila al castell i, en tercer lloc, hi comença el camí que davalla cap a Joanetes i Hostalets.

 En aquest darrer camí hi ha restes de paviments, formats per lloses o pedres clavades a terra.

Aquests empedrats, tot i que segurament tenen un origen antic, deuen haver estat refets nombroses vegades

 

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/4742

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/4616/rec/24

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/4672/rec/3

La dictadura franquista buidava el món rural en benefici d’una activitat industrial que necessitava moltíssima mà d’obra, la “ democraciola “ – que es declara orgullosament hereva de la dictadura – continuava aquella mala política, que alhora que facilitava la destrucció del patrimoni històric, feia dependre la seva econòmica de països tercers.

L’atac genocida dels russos contra Ucraïna, posava de manifest la infinita estultícia del GOBIERNO MÁS PROGRESISTA DE LA HISTÒRIA DEL REINO DE  ESPAÑA – val a dir, que conceptes com PROGRESISTA, i REINO DE ESPAÑA son clarament antònim - ; dissortadament no ho fèiem millor els governs titelles de la Generalitat de Barcelona.

L’únic govern progressista – sense tenir el tractament formal de govern- era el de la Mancomunitat de Catalunya   

Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, Moianès, 29 de novembre de 1870 – 1 d'agost de 1917), el seny ordenador de Catalunya.

https://www.ara.cat/politica/agost-del-nacional-ordenador-catalunya_1_1318747.html

El  Jordi Bolòs i Masclans (Barcelona, 1955) , la  Maria Lourdes Martí i Solé i la Immaculada  Sánchez i Boira, expliquen quelcom d’aquesta família vescomtal.

http://www.fundacionmedinaceli.org/casaducal/fichaestado.aspx?id=54

El títol acabarà integrant-se a la casa de Medinaceli.

Si els combustibles tornen a assolir un preu raonable, poseu la Vall d’en Bas, la Garrotxa, Catalunya , a la vostra agenda.

ESGLÉSIA DEL PLA DE SANT JOAN, ADVOCADA A L’APÒSTOL SANT JOAN BAPTISTA. PEREDALTA. SANT MARTÍ DE LLÉMENA.

 El Ferran Planellasunye publica una fotografia de l’església de Sant Joan del Pla, que  centra la planura anomenada Pla de Sant Joan, situada a la carretera de Girona a les Planes d’Hostoles, per Sant Gregori, i Sant Martí de Llémena, a uns 16 km de Girona.

 

L’havia retratat el Miquel Ferrer Lopez, q.e.p.d, anys abans de que posessin prop de l’església un suport pel cablejat elèctric i/o telefònic.  

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=21863

Llegia que és un senzill edifici d’una sola nau, coberta amb una volta de canó, de perfil lleugerament apuntat, i capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau per un profund arc en gradació i cobert per una volta hemisfèrica que arrenca d’un petit relleix en el mur. L’interior ha estat redecorat, especialment l’embocadura de l’absis.

 

La porta s’obre a la façana sud, aixoplugada per un senzill porxo, i a l’absis s’obren dues finestres, la central de doble esqueixada molt matussera, i cap al sud, una altra, d’una sola esqueixada aparedada. A la façana sud de la nau, prop de l’absis, hi ha una altra finestra d’una sola esqueixada, i a la façana oest n’hi ha una quarta, totalment transformada.

 

Els murs són construïts amb petits carreus de pedra volcànica i rierencs disposats en filades uniformes, amb abundant morter de calç, que arriba a formar pràcticament un arrebossat dels paraments. El mur de la testera de ponent és coronat per un campanar d’espadanya de dos ulls.

 

Les característiques de l’aparell, i detalls com els de les finestres, permeten situar aquesta església com una obra rural del segle XI, sense excloure un arcaisme posterior

https://algunsgoigs.blogspot.com/2017/04/goigs-sant-joan-baptista-ermita-de-sant.html

Si els combustibles tornen a assolir un preu raonable, poseu la Vall de Llémena , el Gironès,  Catalunya , a la vostra agenda.

IN MEMORIAM. COL·LEGI ALEMANY DE BARCELONA. EDIFICIS ESCOLARS DE CATALUNYA ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA.

 

Ja fa uns anyets que fem recerca de edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, hem demanat per activa i per passiva la col·laboració dels lectors, i val a dir que amb alguna honrosíssima excepció, l’interès dels catalans per Catalunya, i la seva historia és, per dir-ho de forma políticament correcta, manifestament millorable.

El Valentí Pons Toujouse, feia una feina excel·lent, tant, tant, tant, que en un país “ normal”  això el faria mereixedor d’un reconeixement públic.

https://www.arquitecturamodernista.cat/cerca.php?cerca=Cerca&c=&tipus%5B%5D=8&paisos=ES&comunitats=ES09+&provincies=&anys=1878+-+2000

El primer edifici propi de l'escola Alemanya a Barcelona,  va ser construït l'any 1904 al carrer de Santa Anna (actual carrer Moià), en uns terrenys de l'església evangèlica (construïda l’any 1903), amb la qual compartí el pati.

L’autor del projecte fou l’arquitecte Georg Paul Müller (Oederan (Alemanya) – 1874 +     Barcelona - 13.01.1955), els plànols “ por imperativo legal “ els signava l’arquitecte Andreu Audet i Puig (1868-Barcelona, 1938)

 

L'any 1910 s'iniciaren els cursos vespertins de llengua alemanya per a adults.

L'any 1936,  desprès de l’alçament dels feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República – l’únic fins a dia d’avui, el col·legi es va tancar.

L’any  1939, en acabar el conflicte bèl·lic , es va tornar a obrir l'escola.

El 5 de juny de 1945  però, es va tornar a tancar l'escola , ara per indicació dels aliats, està clar les llengües son innocents, oi?.

L'any 1951 es reobre oficialment el Col·legi Alemany de Barcelona, reconegut per les autoritats alemanyes.

https://www.arquitecturamodernista.cat/obres/es/barcelona/tots/escola-alemanya

L'any 1977 es trasllada el col·legi a les actuals instal·lacions d'Esplugues de Llobregat, a l’ Avinguda  de Jacint Esteva Fontanet, 105, 08950 Esplugues de Llobregat, Barcelona

https://www.lavanguardia.com/monograficos/los-mejores-centros-educativos/colegio-excelente-reconocido-por-el-estado-aleman

Benvolguts/des, un reiterem – si cal de genolls – la petició, quasi d’auxili, per documentar el màxim d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, l’especulació urbanística, la corrupció política endèmica i sistèmica, i el transcurs inexorable del temps, ens ho posen cada dia més difícil, esperem les vostres imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com

Catalunya us ho agrairà.

ESCOLA CASA NOSTRA. PORQUERES. EL PLA DE L’ESTANY. EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA.

 

L'activitat de la Institució Magdalena Aulina Saurina , fundada als anys 20 del segle passat, s'encaminava a l'acolliment dels pobres, les classes nocturnes a obreres i més endavant les escoles bressol i l'ensenyament, fins arribar l'actualitat.

L'escola Casa Nostra (situada a la zona de l'Estany, al municipi de Porqueres) és un centre privat, concertat per la Generalitat de Catalunya, on s'imparteixen les etapes educatives de Primària i Secundària.

Rafael Masó Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - Girona, 13 de juliol de 1935) reforma la propietat de Casa Nostra a Porqueres, prop de l'Estany, i l'any 1933 Josep Maria Claret i Rubira (Girona, 1908-1988) un plànol de La Finca.

Magdalena Aulina i Saurina (Banyoles, 12 de desembre de 1897 - Barcelona, 15 de maig de 1956) ha estat declarada serventa de Déu.

El procés de beatificació començà a Barcelona el 3 de novembre de 2006.

Cal recordar que el bisbe de Girona,  Josep Cartañà i Inglés (Vilaverd (Conca de Barberà), 13 de setembre de 1875 - Girona, 1 d'agost de 1963) , signant de la tristament famosa carta que recolzava als revoltats feixistes, va posar tants obstacles com li va ser possible a l’obra de Magdalena Aulina i Saurina (Banyoles, 12 de desembre de 1897 - Barcelona, 15 de maig de 1956). 

En la llengua castellanadiuen “Déu cega els qui vol perdre”, està clar però, que no és Déu, sinó el maligne, oi?.

 

ESGLÉSIA DE MONTELLA, ADVOCADA A L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL . SALES DE LIERCA. LA GARROTXA

 

El Jordi Vigué i Viñas , el  Jordi Fernández i Cuadrench , la  M. Lluïsa Cases i Loscos , el  Joan-Albert Adell i Gisbert i  l’Imma Sánchez i Boira, escriuen de  l’església de Montella advocada a l’arcàngel Sant Miquel a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0431301.xml?destination=node/861046

Edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, i capçada, a llevant, per un absis semicircular que s’obre a la nau a través d’un simple plec.

A l’absis s’obren tres finestres de doble esqueixada. A la paret de llevant de la nau hi ha una finestra, petita, en forma de creu grega. Dues finestres més, de la mateixa factura que les de l’absis, s’obren, una al mur de ponent, i l’altra al mur de migdia, al costat de la porta, adovellada, bé que actualment aquesta és, en part, tapiada, deixant pas a una porta rectangular.

 

A sobre el mur de ponent s’alça un petit campanar d’espadanya d’un sol ull, descentrat vers migjorn.

 

L’aparell és de grans carreus, ben tallats en filades irregulars. A l’interior de la nau es destaquen dos bancs de pedra que formen dos graons, els quals ressegueixen les parets laterals i el fris que hi ha al llarg de l’interior dels murs, a més de la paret que separa la nau del presbiteri, amb un pas estret al centre.

 

L’església de Montella , advocada a l’Arcàngel Sant Miquel, és un bon exemple de l’arquitectura garrotxina de la plenitud del segle XII i del començament del segle XIII

        

 

Olga Sacrest i Roca. 1988. Vista de l'edifici

Albert Pratdesaba i Sala. Vista de l'interior

https://www.portalgironi.cat/index.php/patrimoni/patrim-garrotxa/patrim-garrotxa-salesllierca/patrim-salesllierca-smiquelmontella

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=36694

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=10536

Poseu la Garrotxa a la vostra agenda. 

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE NATURA A LA TORRE DE JOAN ROIG MALLAFRÉ. LA BARCELONA QUE L’ESPECULIACIÓ URBANÍSTICA I LA CORRUPCIÓ POLÍTICA S’ENDUGUE.

 

El Valentí Pons Toujouse feia una feina excepcional,  que en un “país” normal el faria mereixedor d’un reconeixement públic  .

https://www.arquitecturamodernista.cat/obres/es/barcelona/tots/torre-dels-pardals-joan-roig-mallafre-francisca-soler

El promotor de la reforma va ser Joan Roig i Mallafré, i l’autor l’arquitecte Joan Rubió i Bellver (1870-1952

En els dies que seguien a l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM i DEMOCRÀTIC de la II República, la casa es va convertir en l'Escola de la natura, dirigida pel pedagog Joan Puig Elies (Sallent, 30 de juliol de 1898 - Porto Alegre, 5 de setembre de 1972) (President de l'Escola Nova Unificada) i per la seva muller, la mestra Roca. Era una escola de signe racionalista i estava sostinguda pel sindicat del tèxtil de la CNT.

"Cada infant, quan surti de les nostres escoles, sabrà parlar en català i en castellà, i després parlarà com millor li plagui. I segurament que llavors comprendrà, com comprenem nosaltres, que l'idioma no és més que un instrument de què se serveixen els homes i que l'idioma serveix a l'home; no l'home a servir a l'idioma”.

Amb la victòria  del sediciosos franquistes, Joan Puig i Elias va haver d'exiliar-se a França on va ser internat en diversos camps de concentració.

A França va col·laborar amb la Resistència, formant part del batalló Llibertat, format per anarquistes espanyols.

Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i conferències per tot el país.

 

El 1952 s'embarcà cap a Amèrica i, després d'un temps a Veneçuela, s'instal·là a Porto Alegre a Brasil per continuar amb l'ensenyament.

 

Amb aquests “ antecedents” la casa va ser enderrocada, hi ha discrepància quan a les dates, uns escriuen que  entre els anys 1943 i 1947, essent alcalde l’inefable JOSEP MARIA ALBERT I DESPUJOL , I baró de Terrades, que exerciria  el càrrec en el període         Abril  1945  -  Març  1951 , fins a la seva destitució fulminant arran de la vaga de tramvies.

El va ajudar poc la seva oposició a l'absorció de la notable xarxa d'escoles municipals de Barcelona per part de l'Estat. La llei de 17 de juliol de 1945 possibilitava a tota persona individual o col·lectiva crear una escola, prohibia expressament però,  fer-ho a ajuntaments i diputacions provincials.  Va comptar amb l'ajut del tinent d'alcalde Tomàs Carreras i Artau  (Girona, 3 d'abril de 1879 - Barcelona, 23 d'octubre de 1954, president de la Comissió de Cultura, que valorava la qualitat de l'obra escolar de l'Ajuntament de Barcelona. Finalment s'aconseguí preservar l'autonomia de les escoles municipals.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_dels_Pardals

Altres, escriuen que va ser enderrocada l’any 1963 per donar pas a un bloc d'habitatges, això adjudicaria la “ malifeta “  a JOSEP M. DE PORCIOLES I COLOMER , que va ser alcalde entre  març de 1957  i     maig de1973, i que assolia el sobrenom de “ l’ Àtila” del Patrimoni històric i artístic de Barcelona . 

http://barcelofilia.blogspot.com/2011/05/torre-dels-pardals-casa-roig-1917-1963.html

Ens decantem, ens encantarà però, tenir-ne confirmació a l’email castellardiari@gmail.com per Josep Maria de Porcioles i Colomer (Amer, 15 de juliol de 1904 - Vilassar de Dalt, 3 de setembre de 1993)

Com a tants i tants catalans – i àdhuc a les bones persones, d’arreu del mon -  el tema del català i les restriccions que es volen TORNAR a posar per al  seu ensenyament, a mi en té revoltat.

 

A l’època del José Rodrigo y Villalpando, I marqués de la Comuerta (Zaragoza, 1668 – Madrid, 7 de diciembre de 1741), les instruccions eren “"...de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" , d’aleshores ençà però, els botxins “  a por ellos “;   s’han acostumat a fer les seves maleses  amb plena consciència de la seva immunitat.

 

Fa més de 300 anys que ho intenten sense èxit, confiem en que l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) ho encerti, oi?

En la infinita  confiança en Déu, maleeixo a tots aquells que persisteixen en la dèria de destruir Catalunya.